divendres, 23 de març del 2007
País petit, somriures i revoltes
Anirem a Verges este cap de setmana. Lluís Llach diu que posa punt i final a la seua vida de cantautor errant. Les previsions d'intimitat que pretenia per al seu últim recital s'han desbordat i ha hagut d'improvisar-ne un la vespra, hui mateix, quan ja no ens hi podíem acostar.
Segurament hem de celebrar esta retirada tan saludable, gens mítica i gens tràgica, sense trencaments. Un signe d'evolució cultural. Hi ha ara l'opció del relleu, de les noves apostes a partir del material que heretem.
Certament, fa temps que li vaig trobar alternatives: des d'Albert Pla a Quimi Portet, passant per Òscar Briz, Clara Andrés, Glissando, Roger Mas, Antònia Font, Eva Dénia, Rosa Zaragoza, Mariona Segarra, Obrint Pas i encara uns quants més, cadascun per a estats d'ànim i interessos diferents.
El recital de demà ens arribarà encara per TV3 al País Valencià. La notícia és eixa, que «encara» ens arribarà, de manera alegal, sense la protecció cultural i lingüística que ens hauria d'oferir un estat democràtic avançat.
Per contra, les clavegueres ideològiques de la dreta (del PP, en concret) ensumen uns possibles vots en les pròximes eleccions si polsen la tecla xenòfoba anticatalana i desconnecten els repetidors d'Acció Cultural del País Valencià. Una tecla que també és en este cas, evidentment, antivalenciana, ja que atempta contra els ciutadans valencians que han fet l'esforç cívic d'estendre una proposta de la cultura i la llengua de tots també al seu país, mentres els governs valencians consecutius no han fet el mínim esforç subsidiari de tindre uns mitjans de comunicació plenament en valencià enfront de l'oferta espanyola i estrangera.
Fa uns dies vam llegir que és usual que els casals fallers no tinguen llicència d'activitat i que tenen el costum de violar les ordenances sobre sorolls i horaris. Els dirigents del PP, fanfarronejant de liberals, van proclamar que preferixen l'autoregulació a la intervenció. Però han decidit prohibir als valencians una televisió pública en valencià, retransmesa al País Valencià pels ciutadans valencians.
No pretenen, per tant, difondre, sinó reprimir. Eixa és la seua liberalitat envers els ciutadans valencians.
Els dirigents valencians del PP juguen a la mentira sistemàticament, una actitud que és ben possible i usual en democràcia, però que no hauria de quedar impune. Sobretot si hi afigen la violació dels drets dels ciutadans, de l'article 14 de la Constitució espanyola, de la Carta europea de les llengües, de la Llei 4/1983, d'ús i ensenyament del valencià.
L'Ajuntament de València obliga a desplaçar-se a l'oficina de correus els ciutadans que volen rebre els rebuts en valencià; el mateix ajuntament retola de manera arbitrària pels carrers únicament en espanyol; Canal 9 censura les aparicions en els actes públics dels partits polítics de l'oposició; la mateixa televisió emet les pel·lícules en espanyol, sense versió original ni subtítols; la Generalitat valenciana té funcionaris sense capacitació lingüística atenent els ciutadans; la mateixa generalitat que volia que el valencià fóra reconegut a Europa amb un nom diferent de català, acudix a Europa i parla en espanyol o castellà, i tantes altres coses...
D'altra banda, a pesar d'eixa rèmora permanent de la dreta immòbil en els seus privilegis socials, culturals i econòmics, hi ha moltes botigues que retolen en valencià (a València i a molts altres pobles), l'administració té l'obligació d'atendre't en valencià, la justícia té l'obligació d'atendre't en valencià, tots sabem que podem escriure a la Unió Europea en valencià, l'ensenyament ha de garantir que els ciutadans valencians coneixeran les dos llengües oficials, les falles continuen sent en valencià, les universitats promouen el cinema en valencià (sense que la Generalitat s'hi puga oposar, per ara). I l'enginyer Calatrava, el científic Bernat Sòria, el tenista Juan Carlos Ferrero, les presentadores Carolina Ferre o Mabel Martí, l'exfutbolista i exseleccionador català de Benicarló Àngel Pichi Alonso, i vora quinze mil professors d'institut a Catalunya i les Illes Balears parlen en alguna variant de valencià (del sud, del nord, del centre, de l'est o de l'oest).
Tenim un imaginari cultural en valencià per a construir-hi un país millor. Un país petit, ple de somriures i revoltes permanents.
diumenge, 18 de març del 2007
Falles, soroll i runa
La indústria del segle XXI és l'espanyol, segons titula El País el divendres 2 de març del 2007. I part de raó tenen, i mitjans de producció per a fer anar eixa indústria, certament, amb els diners de tots nosaltres, catalans, bascs, gallecs i espanyols. Eixa és la solidaritat tal com ells l'entenen: una, gran i pagada a costa dels altres.
D'altra banda, abans, l'1 de març, llegint el mateix diari, el Quadern dels dijous, no sabem si hem de vore el got del català mig ple o mig buit, perquè els llibres de Miquel Pueyo i de Patrícia Gabancho ens alerten del mal que hem de viure —trobe que morirem d'altres mals i no de política lingüística.
I hui, 17 de març, ja estem acabant les Falles. En Canal 9 no han donat cap notícia de l'acció més original d'enguany: la geganta que representa Carme Alborch (cal pronunciar-ho Albortx, cosa que Empar Marco [TV3] oblida de tant en tant) i que cada dia apareix enmig del public que mira la mascletada. L'únic gest viu que ha pogut reeixir en la grisor opositora socialista, sens dubte.
Quant als mitjans d'informació, alguns dirigents del PP valencià diuen que volen tallar les reemissions de Televisió de Catalunya (els quatre canals) que es fan al País Valencià. Eixos que s'etiqueten com a «liberals» aprofiten la situació d'alegalitat d'uns ciutadans que es paguen uns repetidors a fi de poder vore una televisió periodísticament correcta, ideològicament oberta i lingüísticament sostenible. Un espill que els delata.
A l'Iraq diuen que continua la victòria de Bush, Aznar, Blair (i Barroso, ¿també passava per allà, no?) destrossant la vida de centenars de persones diàriament.
Mentrestant, Rajoy convida a manifestacions contra la presó atenuada d'un etarra que està malalt i ja ha complit la seua condemna o contra el dret del navarresos a decidir el seu destí com a país. (És clar, Rajoy falseja els lemes i els seus motius, però ja els coneixem...) Crec que deu voler amagar alguna cosa, però no sé si deu ser la corrupció ètica i política que els rosega, l'urbanisme depredador que els ompli les butxaques i ens destrossa el medi ambient o l'amargor que tenen d'haver estat expulsats democràticament per mentirosos. Almenys, tal com fa uns anys van descobrir que la constitució que no votaren era dogma de fe, ara han descobert que les manifestacions són una expressió de voluntat social i política. Avancem, doncs.
Finalment, canviant de tema, no instal·laré l'Ubuntu en el Cube, perquè no veig clar això de fer-hi particions. Em firaré un nou processador per al Mac i un PC de segona mà per la Linux, i a funcionar.
I acabem les ratlles d'esta falla que no crema amb dos citacions. La primera, de Confuci: «La persona més valuosa és aquella que actua abans de parlar i que professa allò que practica». L'altra, em recordà Gabriel García Márquez, però és d'Eça de Queirós:
Uma sala mais pequena, ao lado, onde se fazia música, tinha um ar de século XVIII com os seus móveis enramalhetados de ouro, as suas sedas de ramagens brilhantes: duas tapeçarias de Gobelins, desmaiadas, em tons cinzentos, cobriam as paredes de pastores e de arvoredos.
dimecres, 7 de març del 2007
El futur del català a Cullera i altres sistemes operatius
El temps passa volant. Fa no res que havia acabat la correcció del diccionari i ja ha passat més d'una setmana. No puc ara fer recompte del que he fet durant este temps, perquè ha estat més aviat descomprimir-me després de la pressió.
Per exemple, durant el lleure, he descobert que sí que puc instal·lar l'Ubuntu en el Mac Cube: només cal polsar la tecla C mentres es reinicia l'ordinador després d'haver-li inserit el disc del sistema operatiu. No ho he fet encara, perquè he hagut de fer lloc, ja que només em quedaven uns dos gigues per ocupar del disc dur. Ara en tinc un d'extern, un Iomega Desktop Hard Drive (320 gigues) que em vaig firar a l'Fnac. Supose que no l'ompliré en la vida.
Altres coses de la setmana han estat el tràiler del vídeo de www.jaentenimprou.org, que crec que té més de catarsi col·lectiva que de maniqueisme. Amb tot, gràcies a la capacitat de desinformació dels valencians, encara no sabem quines alternatives volem plantejar per al nostre país. Almenys els veïns del carrer de Sueca (a València) que van fer la cassolada contra el totalitarisme faller sí que van saber actuar localment.
Per cert, el nebot de huit anys de Taksenet, cullerot, li preguntava d'improvís a sa mare per què no hi havia diaris en català al quiosc; a més, afegia orgullós que tenia diverses pel·lícules de dibuixos en la seua llengua (la de tv3) i que la seua cançó preferida era «La revolució», que és com havia rebatejat La gallineta de Lluís Llach. Si no el malven [Ferrer Pastor], el xiquet arribarà llunt. I no faré ara bromes fàcils, que la cosa és seriosa.
Marcadors:
democràcia,
diccionaris,
informàtica,
polítics,
sociolingüística
Subscriure's a:
Missatges (Atom)