dimecres, 30 de setembre del 2020

¡Aigua per als presos polítics!

Amb això de la pancarta dels presos polítics per la qual han inhabilitat el president català Torra, hi ha qui li pega voltes al fet de si era o no era una pancarta «partidista». A mi em sembla que no ho era en la forma, tot i que sí que ho podia ser en la intenció i la voluntat de tocar-li el nas a algú. I qui s'ofenga, que faça meditació per a llevar-se l'excés d'orgull sentimental.

De totes formes, em resulta curiós que uns que neguen que hi haja presos polítics a l'estat espanyol consideren que eixa pancarta faça referència a uns «presos polítics» que hi ha a l'estat espanyol... ¿No diuen que no n'hi han? Em sembla que aleshores haurien d'interpretar que la pancarta tenia uns referents «presos polítics» de caràcter desconegut o de caràcter universal. Supose que eixes persones, que neguen que hi haja «presos polítics» ara mateix a l'estat espanyol, deuen estar a favor de la llibertat dels presos polítics que hi puga haver a la resta del món. ¿O és que estan a favor que hi haja «presos polítics» en algun país prop o llunt, ja que ací els troben a faltar?

Encara recorde la pancarta «Agua para todos» que hi havia a la façana d'alguns ajuntaments permanentment i que també sabíem que volia dir tant «aigua per a mi fins a eixugar els rius i els pous» com el més evident i directe «voteu el Partit Popular». Però que allà la tenies, com «si fora» un desig ambiental, noble i universal preocupat per la supervivència de la humanitat. Formalment, ho era, però tots sabíem a qui pretenia ofendre i què pretenia aconseguir.

dimarts, 29 de setembre del 2020

Disponibilitat assegurada

Tinc predeterminat en l'assegurança que m'haurien d'atendre en valencià telefònicament. Ara que he tingut un «sinistre» i hi he hagut de telefonar dos voltes, no he tingut encara ocasió d'utilitzar eixe comodí, però almenys me l'han oferit. Les urgències i les esperes m'han fet preferir l'atenció de qui ja estava a l'aparell en lloc d'haver de fer temps mentres arriba l'assistència telefònica del personal amb la capacitació lingüística adequada, que supose que n'hi ha, ja que m'oferixen l'opció.

Ho he comprovat alguna volta i ho tornaré a fer. Perquè això era el que fa anys que s'hauria d'haver fet i el que encara tenim a mig fer, però va arribant amb comptagotes i per camins impensats: la disponibilitat, l'ocasió i el dret a decidir (¡ui!) en quina llengua em deixen parlar... Va, més o menys.

dilluns, 28 de setembre del 2020

Mala presència

Al final resulta un mal dia per a tornar a la faena presencial. N'han passat unes quantes hui —com ara la inhabilitació del president català Torra, la del pallasso i antic regidor Pesarrodona, el juí contra Tamara Carrasco, el frau en les declaracions de la renda del president americà Trump...—, però sobre tot això tenim poc a fer, llevat de renegar (els americans votaran dins de poc i fa por pensar-ho).

En canvi, tractant la pandèmia podríem aprofitar per a millorar altres aspectes del funcionament de la nostra societat. Però pareix que no n'hi ha mans, la Mesa de les Corts Valencianes mos diu que té «preferència» pel teletreball, però mos fan anar al despatx, amb la qual cosa hem de continuar desplaçant-mos innecessàriament, és a dir, contaminant, i hem de posar-mos en risc i malbaratant recursos com ara mascaretes, gel hidroalcohòlic, aigua i sabó. I temps, temps invertit en engolir-te la malíccia per esta i altres decisions igualment absurdes adoptades per alts càrrecs i funcionaris devots que no responen mai de les seues decisions. I els dirigents de les Corts pareix que es pensen que pintant el barco s'apanyen els forats que hi ha per baix de la línia de flotació. Presència a males.

diumenge, 27 de setembre del 2020

Cita dominical / 619: Javier Marías

Mirant la sociolingüística partidista.

Entenc prou el català, però no m'atrevixc a xapurrejar-lo, i ningú ha tingut cap problema a respondre'm en castellà amb absoluta naturalitat.

Javier Marías, «¿Vosotros?», El País Semanal, 14.06.2020.

dissabte, 26 de setembre del 2020

La foto del sàbat / 9

 

Encara queda una purna de color del final de l'estiu en el balcó de baix. La primavera d'hivern refresca els matins i el sol allarga les ombres dels carrers.

divendres, 25 de setembre del 2020

Temps per a esmolar

Intente esmolar unes estisores, però la cosa deu tindre algun secret que desconec i no sempre l'encerte. Les Scotch Titanium Non-Stick que tenim per casa no acaben de tallar tan bé com unes correntetes de marca desconeguda que hi ha pels calaixos de la cuina. Rosque un poc més el caragol central i veig que aixina milloren un poc. Però poc. Els ganivets que esmole tallen només mirant-los. He de trobar algú que m'explique com s'esmolen les estisores.

Ara mateix, mentres senc que s'insulten pel còvid o per la ideologia nacionalista d'uns o altres, estan lapidant, afusellant o penjant algú en algun lloc per haver blasfemat, per no haver acceptat un suborn, per haver estafat una càrrega de drogues, per haver mirat malament un retrat d'alguna divinitat, per haver delinquit, per haver exercit la llibertat d'expressió i d'informació, per qualsevol causa més o menys fantasiosa, noble o miserable.

Hi ha qui renega i es queixa pels imposts que destinem als serveis públics socials, sanitaris i culturals, però la por du a molts a aplaudir més inversió en reixats i fil d'aram amb punxes contra els perses que travessen les Termòpiles o contra els gitanos, els obrers, els immigrants, els romanesos... que pretenen ser ciutadans del nostre barri. Els fem malviure en porcateres i camps de concentració i empresonament i després creem i difonem la idea que viure aixina és cosa dels «seus» hàbits i costums. Mos volem idealitzar a mosatros mateixos mentres envilim els estranys.

Els instruments del pensament s'esmolen també de maneres diferents. El punt de partida i l'instrument de què disposem condiciona quina pedra, quina posició, quina pressió hem d'utilitzar per a millorar el funcionament de la nostra reflexió com a societat i com a persones. L'excusa del ramat irresponsable hauria de ser un símptoma prepandèmic que mos hauria de posar en guàrdia, i en quarantena pensativa.

dijous, 24 de setembre del 2020

La primera vegada que vixc

Comentava Takse l'article d'opinió «Por favor, perdón y gracias» d'Aitana Mas sobre la (mala) política que es fa tan sovint en les nostres institucions. I la coŀlaboració ansiosa de molts mitjans que es beneficien generant exaltacions i escàndols emocionals. La mitologia, l'èpica, els trobadors, el realisme social o les sèries melodramàtiques, no són processos evolutius i gèneres incompatibles en el temps, són variants o complements disponibles per a cada interés i circumstància.

Mos despista la propaganda que mos fa pensar que el «progrés» i l'«evolució» de les idees i de les cultures és el camí cap a algun destí concret predictible que no és el clot metafòric. Per sort o per desgràcia, cada dia tenim ocasió de comprovar que totes les èpoques i les ideologies de la humanitat existixen simultàniament. Els temps sempre són els nostres, com aquell persontage d'una vinyeta de Flavita Banana que participava iŀlusionat en una manifestació i comentava: «Jo és la primera vegada que vixc.»

dimecres, 23 de setembre del 2020

El capot i l'accent

Després de llegir el llibre La literatura recordada d'Enric Iborra Posadas em va quedar la sensació que havia de llegir el conte El capot de Gógol. Casualment, mentres torcava la pols, el vaig trobar en la llibreria de Taksenet, versió al català de Montserrat Casabó (1986). La impressió final és que és un bon conte, que retrata irònicament la classe social dels funcionaris, de manera prou satírica en alguns moments. En canvi, es desunfla al final. Certament, acaba d'una manera desesperada, però en este cas eixa sorpresa és decebedora. De totes formes, és un conte entretingut que encara hui podria retratar molts elements d'una administració del nostre temps.

A més d'això, tope amb la curiositat que l'exemplar que tinc entre les mans és un obsequi d'Eduard Guillot, cosa que mos du records d'algunes adquisicions importants d'aquells anys en què decidíem si mos interessava poc o molt la carrera universitària que estàvem fent. I mos vam decidir a comprar el dcvb. Encara una curiositat final: l'Enciclopèdia diu que «Gogol»; l'iec que «Gógol»; a la coberta hi ha «Gògol» i a la portada «Gógol». Ho hauré d'aclarir en algun lloc de referència.

dimarts, 22 de setembre del 2020

Una sensació de trenta anys

Tinc una sensació de trenta anys cap arrere. Si pense que es tracta dels anys noranta, em pareix despús-ahir. Trobe que estos vint anys del segle xx, este any 2020, és més o menys una extensió o pròrroga de l'any 2000, aquell any que vam pensar que tornaria a fer rodar la bola del món. Ho veig un poc com si fora fa unes hores. Encara ressacosos.

La percepció que tenim de les coses pareix que depenga més de les nostres inseguretats que dels nostres sentits. Els sentiments que mos generen eixes sensacions són com uns filets tremolosos que trenen una xarxa amb les fantasies i les pors del dia. La realitat és un fenomen natural, inevitable i poc creïble. Ni tan sols estem segurs que no siga sempre un record quasi simultani d'una situació en què mos sembla que hem participat d'alguna manera, a voltes intensament, a voltes passant de gairó. Casualment, les neiges d'antan.

dilluns, 21 de setembre del 2020

Bon dia, de matí

El llanterner em replica: «"Bon dia", no; ara és "bona vesprada"». Són vora les quatre i havia d'haver vingut a les tres. He hagut de dinar a la una per a arribar a temps. És una conversa telefònica, ell parla en castellà i m'entén perfectament. És jove. Una de les coses que li deuen haver quedat gravades en el cap de les classes de valencià de l'escola deu ser això. Ja va bé, li servix per a replicar-me. No li explique que mentres hi ha claror del sol, sempre ha segut «bon dia» al meu poble. Segur que li té ben igual això. El passat de la llengua, el passat cultural, és un entreteniment de classe ociosa. Ell és llanterner i té pressa, li queden moltes visites a fer per davant, fins que es faça fosc, i «bona nit».

diumenge, 20 de setembre del 2020

Cita dominical / 618: Ho Yunmo

 Mirant la lògica.

Com diem aquí: el fruit cau quan l'ocell s'envola, és a dir, que es lliguen els dos fets per bé que no hi ha relació entre ells.
Ho Yunmo, personatge d'«El bolet vermell», relat inclòs dins del llibre L'acusació de Bandi, traduït per Hèctor Bofill i Hye Young Yu.

dissabte, 19 de setembre del 2020

La foto del sàbat / 8

Enfoque amb un últim propòsit ingenu mentres passe el congost que em du cap a una nova versió del desgavell anterior.

divendres, 18 de setembre del 2020

Contorsions normatives

Vaig comentar que l'invent i l'ús de la paraula cribratge era una conseqüència de la pressió i la imposició del castellà també en la nostra activitat normativa. A més, és una forma adobada de cultisme, perquè amb eixe excipient es veu que tot passa o es dissimula millor. Em va replicar un company de llista que no podia ser castellanisme i cultisme alhora, cosa que em va fer pensar si no hauria barrejat possibilitats incompatibles.

Però mirant-ho bé, crec que el company va sobrevalorar el fet que el cultisme tinga eixe valor suposadament elevat, valor que impediria la relació amb un fenomen tan planer i usual com el castellanisme. A més, cal tindre en compte que el castellanisme no sempre és un préstec d'un element lingüístic, sinó que també és castellanisme l'acomodació de la llengua als trets d'aquella, a les eleccions lèxiques, sintàctiques o morfològiques.

El vernís del cultisme mos va permetre incorporar cribratge i no cribatge, que és una manera consol o malíccia infantil: triem la mateixa variant que en castellà, però la pintem de manera que semble que els esmenem la plana. El cas és que no fem més que embolicar. A fe que ara n'hi ha qui està pensant si no seria possible escriure-ho aixina, però pronunciar-ho sense la segona erre. I és que mos hem acostumat a tantes contorsions normatives que quasevol incoherència mos sembla factible.

dijous, 17 de setembre del 2020

Les galtes i les mofles

Prove de dormisquejar de tant en tant durant les vacances, però els entreteniments que me se proposen cada dia em fan eixa faena quasi impossible. M'ha assaltat el dubte sobre el nom de les galtes (o de les galtes grossetes) que tenen uns companys collistaires, aixina que pegue una mirada a la xarxa i trobe més del que em pensava sobre la variant «mofles» que apareix en el dnv —¡vaja!— i que crec que jo no havia sentit mai.

En este cas, l'aldc té com a general «galta» (vegeu el mapa 36), però localitza com a segona resposta «mofla» (o «mofle» amb e oberta final) a Fraga. La referència literària de Guinot que apareix en mofla el dcvb em pensava que podia ser una mala lectura de «molles», però he trobat una xica valenciana (?) que parla de «mofles roges» l'any 2006; i una altra xica, que deu ser de Peníscola, que té un xiquet de dos mesos de qui diuen: «quines mofles». En la foto es veu bé que té bones galtes.

També trobe en el bloc Versos i carícies una xica (pel que explica, naixcuda a Romania i que va vindre al nord del País Valencià quan tenia dos anys) que escriu en «A paraules destrellatades, orelles tapades» (07.05.2018):

Jo ho he aprés a fer i cada volta que esdevé alguna cosa com aquesta em ric tant que em fan mal les mofles i tot.

De totes formes, m'estranya que Labèrnia arreplegara «mofla» com a 'enuig' però no com a 'galta'. A Benicarló, sembla que «mofla» té algun sentit que no sé si és despectiu o relacionat amb la constitució física. En La Veu de Benicarló (974, 06.03.2015), un tal Vicent T. Peris escriu:

Si tindrà castanyetes la cosa que encara acabaran traient-li partit a la gatera de la batllessa de València. Quina donota més bestiota. No contenta deposar-nos a tots el valencians en ridícul, encara dimarts passat, tota digna ella, va tindre la barra de dir que «caloret» era una expressió ben valenciana. Com ella, la tia mofla. Encara acabarem creient-nos que calor és masculí i que na Rita és molt i molt entranyable i, un pet l'agarre qualsevol en un dia de festa i pelillos a la mar. Em penso que m'he desviat una altra vegada del tema.»

També a Borriana ha tingut o té ús la paraula, segons relata Juan Manuel Arambul en «Querido enseñador» (Buris-ana, 188, 2002):

«Si quería ponerle más énfasis a su regañina, la acompañaba de rápidos vaivenes de “bigot i mofles”.»

No sembla que la documentació done per a que haja aparegut en el diccionari, però en este cas la paraula ha tingut sort. Per exemple, a l'Alcora, una mofla sembla que era un forn (Vivències), i eixa accepció no ha aparegut en el diccionari (a més, no sé si seria una adaptació del francés «moufle»).

Estes recerques sempre em desperten la curiositat i em fan continuar fussant en la riquesa que desapareix quan la llengua és garbellada per uns suposats estàndards normatius, que sovint pareixen més pensats més per a castigar i amagar que per a ajudar a mostrar.

dimecres, 16 de setembre del 2020

Garbellant el lèxic

En lloc de posar-me a dir el nom de la ministra Calviño en va, tal com em convida a fer un apunt de la Intersindical Valenciana sobre la taula general de la funció pública (en diuen «mesa» segurament com deuen dir «mesita de nit» o per esnobisme), a última hora de les meues hores reflexives m'arriba el debat que han tingut en l'aoetic i que mos comunica August Bover en «Cribatge i cribar», i em despenge amb les consideracions habituals:

M'ha semblat molt atractiu i interessant llegir el debat que mos heu facilitat. Entenc que qualsevol de les opcions hauria de ser possible.

En tot cas, si estem acceptannt que hi haurà pronúncies diferents, convindria no fomentar la contradicció entre la forma escrita i la pronúncia. Eixa és una de les irregularitats més inconvenients que mos oferix la normativa massa sovint i no sempre amb justificacions clares.

Haurem arribat, per tant, a acceptar la duplicitat de grafies: «cribratge» i «cribatge» («cribrar» i «cribar»). Una duplicitat no seria cap novetat i evitaria crear la sensació que en valencià tot són errors i complicacions sense justificació (llevat la de facilitar els embarbussaments). Evitaria això d'anar dient una cosa i escrivint-ne una altra, i seguiríem la justificació exposada per l'IEC en la seua gramàtica.

Per altra part, si pensem que la forma «cribratge» existix des dels anys huitanta o noranta del segle passat (crec), diria que ja hem fet tard per a pensar que no hem patit una pèrdua, tenint en compte que podíem haver creat «garbellatge» (com ha fet el GEMET) o haver ampliat «garbellada» (o innovacions paregudes a partir del vocabulari usual disponible), en lloc de tirar pel camí del «cultisme» i l'«etimologisme». Supose que hauríem d'haver pensat en el sedàs, el cernedor o el garbell, i no en cap «cribra» (ni «criba») que es suposa que no teníem.

Els mitjans direu què utilitzeu i la resta anirem darrere. Al capdavall, aixina és difonen i consoliden els canvis i permanències lingüístics. I quan en castellà decidixquen dir una altra cosa, en tornarem a parlar, ja que eixe és encara un factor ben determinant. Sort n'hem tingut del castellà «triaje», ¿oi?, que mos ha permés mantindre la «tria».

dimarts, 15 de setembre del 2020

Mitologies casuals

Llegint llegint veig que citen persones que han passat a la història i note que en alguna ocasió he passat físicament prop d'ells amb eixa estranyesa que deus sentir quan topes amb la mitologia o les aparicions religioses. Mal em sap l'associació d'idees quan pense en ells, però aixina em va el cap: Joan Fuster, Enric Valor, Joan Solà, Josep Iborra, Vicent Ventura, Germà Colón, Badia i Margarit, Pere Maria Orts, Miquel Batllori... Tot hòmens, vaja, el meu altar mitològic és petit i el masclisme quotidià l'ha mantingut prou resclòs. El futur és d'elles, ja que en el passat no hi ha hagut manera.

dilluns, 14 de setembre del 2020

Els arraps de l'oralitat

Hi ha un moment en què Enric Iborra reproduïx una afirmació de José María Valverde que em fa pensar: l'oralitat no té lletres, per tant, la paraula literatura que ve de lletra (littera), convertix en problemàtic o paradoxal el concepte «literatura oral». En el meu cas, estic tan acostumat als escrits en paper, que me se fa estrany pensar que la llengua tinga sons però no tinga lletres. Si no s'haguera inventat l'escriptura, parlaríem només de sons (¿de fonemes?). Iborra assevera: «La paraula es va fer literària per mitjà de l'escriptura.»

Trobe que això té a vore amb la profunditat amb què explorem el món de les metàfores que ha donat lloc a les paraules. Mirem d'on ve la paraula, del francés, de l'anglés, de l'italià, per eixe camí arribem al llatí i a voltes topem amb el grec o l'àrab. I mos sembla que hem arribat al cap del carrer, sense passar pels pobres estruscs oblidats, ni reconstruint aquell misteriós indoeuropeu que tant de joc arriba a donar.

Els etimologistes ho miren no sé si amb microscopi o amb telescopi, perquè la solució tant pot estar en les moŀlècules com en l'espai sideral. Si fem cas, en síntesi, del que poden arribar a dir (llegim, per exemple, «Toward the Etymology of Latin littera» de Václav Blažek), podem pensar tant en gravar o ferir en pedra o altres materials com en el lli que podia servir de suport als primers escrits que els van dur els grecs als etruscs.

Tant en un sentit com en l'altre, la literatura (em sembla que devem estar parlant de 'ficció') no s'oposa a la lletra, ja que, en el fons, el suport del relat són les persones, les que parlen i les que es deixen gravar les idees en el cap, les que es veuen abrigades per un relat oral; i més avant, quan és escrit, no deixa de ressonar-mos al cap o de rascar-mos el pensament quan fixen la mirada en el rastre d'arraps que queda de l'oralitat.

diumenge, 13 de setembre del 2020

Cita dominical / 617: Erin Brockovich

Mirant com s'unflen les mentires.

Tot això comença amb petits enganys que són sembrats com llavors i van sumant-se durant mesos i anys fins a convertir-se en problemes seriosos.
Erin Brockovich, «La crisis del agua en EEUU es mucho peor de lo que se imaginan: no busquen autorización para actuar», Eldiario.es, 26.08.2020.

dissabte, 12 de setembre del 2020

La foto del sàbat / 7

A la dreta, amb molta sort i un poc de paciència estudiant el trajecte que feen per la plaça, en vaig agarrar un al vol, fugint, quasi eixint-se'n del quadre. La visita dels falciots d'enguany ha quedat retratada en una voreta.

divendres, 11 de setembre del 2020

Much less than

Un detallet tipogràfic que m'ha inquietat estos dies —soc maniós per a algunes coses—: diria que en La literatura recordada d'Enric Iborra, l'editorial Viena ha utilitzat en lloc de les cometes baixes (« ») els símbols matemàtics corresponents a «molt més que» i «molt menys que» (≪ ≫). I ja em veus a mi mirant amb la lupa a vore si trobe quina millora o utilitat té això. No li'n trobe, la cosa em provoca un continu esmussament. Però també reconec que, tal com diuen, les manies no les curen els metges, ni les meues, ni les de les persones que s'encarreguen de les edicions, que sovint fan malabars estilístics, possiblement sense massa consciència del que estan fent.

Pel que fa al contingut del llibre, més que narrar l'interés que em puga generar a mi, podem llegir una ressenya de Lluis Quintana Trias (professor de la UAB), que emmarca i matisa alguna de les aportacions del llibre.

dijous, 10 de setembre del 2020

Que et senquen

No sé si és massa comú tindre una sensació d'alegria quan topes amb l'ús del valencià oral i escrit en els contextos generals i habituals. A mi em passa i intente aprofitar eixe relax mental. Oralment encara tinc la sensació que és habitual, encara que tot s'haja fet recaure en això que denomine «lleialtat» lingüística, quan el que volen dir és que hi ha encara uns patrons de comportament impositius favorables a l'ús del castellà i que la política lingüística institucional no ha establit cap estratègia raonable per a variar les pautes de comportament que coneixem: la submissió o desemparança dels valencians, la simbolització compensatòria i l'omnipotència apresa dels castellanoparlants.

Això de vore escrit en el súper cada volta més retolets i inclús alguna etiqueta escrits en valencià, no arriba a compensar la invitació al desistiment i la discriminació que s'aplica institucionalment, però a voltes poden arribar a fer-te creure que encara és possible una gestió lingüística general més justa i equitativa, menys alienant i menys castellanista. Aixina i tot, encara que siga possible, per ara no és probable.

Tal com exposa un company collistaire, hi ha diaris que reben subvencions per passar el Salt i oferir un refregit infame en valencià que fa més atractiva encara la versió original en castellà; la política lingüística de la Generalitat continua amb els mateixos tics dels socialistes (simbolisme compensatori, castellanisme impositiu, bilingüisme asimètric, valencià desconnectat dels usuaris...) a pesar del vernís aigualit que Compromís es suposa que hi pot afegir; no sabem massa bé què pinta Podem en tot això; algun dia aclarirem què pretenien per a la llengua els qui fa més de trenta anys que treballen en alguns departaments lingüístics problematitzant i desqualificant les formes locals d'ús habitual, les que haurien de fonamentar una llengua pròpia dels mitjans i d'un ús general que no arriba, perquè mos entretenen amb eixos jocs gramaticals sobre pronoms i morfemes estèrils i embolicats.

«Allà on vaig, faig que em senquen» dia una dona major no fa no massa al quiosc on compre el diari els caps de setmana. No caldria molt més.

dimecres, 9 de setembre del 2020

Sospita tipogràfica

Lligc els articles de Rosa Montero i Javier Marías en el suplement del diumenge del diari El País —fins fa uns anys a ma casa, «el diari»—. Pel to i els continguts són molt diferents, quasi sembla que es barallen entre ells sense dir-ho. Davant l'atrabiliari justicier Marías hi ha l'emprenedora reivindicativa Montero, segons ho veig. Són dos formes d'exposar i d'apreciar les circumstàncies socials i polítiques actuals. El contrapunt m'agrada.

De totes formes, hi ha una coseta que hauria de preocupar Marías, ja que poden estar fent-li la guitza subtilment en el diari. A ull, sense tipòmetre a mà, diria que el cos de lletra de Montero és 10, però que el de Marías és 9. I l'interlineat generós de Montero contrasta amb la caixa tapida de Marías. Algú està jugant a condicionar la mirada dels lectors, estan dirigint els ulls cap a l'amplitud i dinamisme de Montero, mentres deixen la caixa plena i reconcentrada de Marías per als caràcters més predisposats als voltatges intensos.

No crec que jo siga malpensat, però eixos detallets tipogràfics a voltes tenen més intenció del que sembla. L'article de Marías es titulava «Terrorismo informativo»; el de Montero, «La piedra de la esperanza y el panal de abejas». Ui, ui, ui. Bé, també pot ser conseqüència de l'extensió dels articles. Això serà.

dimarts, 8 de setembre del 2020

Pensaments salvífics

He llegit la notícia del diari («El confinamiento en Wuhan, según Ai Weiwei», Alessandro Leone, El País, 06.09.2020) sobre el documental que ha fet Ai Weiwei, Coronation, que tracta la crisi del còvid-19 a la Xina. El documental intenta aportar una versió no oficial de la història, una versió més humana i real a partir de les històries que ha aconseguit recopilar i traure d'amagat del país.

L'autor de l'article cita un fragment d'un missatge d'Ai Weiwei que em fa pensar en el tractament que s'ha donat en els mitjans d'ací a les informacions de la Xina, un suposat referent exemplar per a combatre la pandèmia:

El principi més important del sistema xinés és mantindre l'estabilitat i alinear-se amb la propaganda del partit. Per tant, es pot entendre fàcilment que la Xina és incapaç de dir la veritat, ni en el passat, ni en el present, ni en el futur.»

Això em recorda alguns passatges del llibre La ment captiva de Czesław Miłosz, que intenta retratar l'ambient inteŀlectual que va viure l'autor abans i després de la segona guerra mundial a Polònia. El llibre és dels anys cinquanta, uns anys posterior al 1984 d'Orwell, i concorda tant amb el que podem esperar de la Xina ara mateix com amb altres llibres que he llegit sobre el règim soviètic, com ara amb El espejo blanco d'Andreu Navarra. L'acarnissament del pensament salvífic no para de donar fruits estranys, tal com cantava Billie Holiday.

dilluns, 7 de setembre del 2020

Aplec simbiòtic

Em comenten que han detectat un company de faena asimptomàtic perquè la dona ha caigut malalta del còvid. Els companys de la conselleria han estat esperant uns quants dies que els telefonen per a dir-los què han de fer. Encara no s'han posat en contacte amb ells des de divendres. Les instruccions per a estos casos —segons trobe en el document «Actuacions i mesures preventives enfront de l'exposició al coronavirus (SARS-COV-2) per al personal empleat públic del sector justícia»— indiquen la quarantena:

Es considera contacte estret qualsevol personal empleat públic que haja estat en contacte amb un cas confirmat, bé durant la cura d'aquesta persona amb coronavirus o amb sospita de coronavirus, o bé si ha mantingut una relació pròxima en el lloc de treball amenys de 2 metres durant un temps d'almenys de 15 minuts.
S’ha d’establir una identificació d'aquests casos, i enviar-los al seu domicili perquè establisquen una quarantena domiciliària durant 14 dies.

S'escriuen i es pengen les instruccions en la xarxa, aixina que es pot establir amb prou coneiximent de causa i aproximació qui convé que faça quarantena i qui no. La cosa és que si no et telefonen per a aclarir la situació, tal com ha passat, és fàcil que al cap de tres dies et diguen de tornar a la faena. El presentisme i el còvid són infeccions diferents que acabaran convivint en simbiosi.

diumenge, 6 de setembre del 2020

Cita dominical / 616: Joan Olmos Llorens

Mirant la mobilitat sostenible.

L'objectiu de fons hauria d'anar dirigit a disminuir les necessitats de desplaçaments motoritzats, a apostar per la proximitat, per acostar els serveis bàsics a la gent i no per allunyar-los-en, perquè en aquest cas creen dependència dels mitjans motoritzats, com ocorre, ho estem comprovant, amb la construcció de campus universitaris, d'hospitals o de parcs empresarials allunyats de l'arrel urbana.
Joan Olmos Llorens, «Emergència climàtica i protecció del territori», Mètode, 105, 2020.

dissabte, 5 de setembre del 2020

La foto del sàbat / 6

Els mosquits ratllats encara mos poden unflar en silenci, però el sol va tombant el cap com la flor d'este petit magraner acalorat. Els matins de setembre refresquen el jardí.

divendres, 4 de setembre del 2020

Les facetes de la pedra

Els debats i les admonicions —¡nyas!— sobre l'estil de llengua, els registres, les variants, les varietats, els dialectes, són habituals entre els tècnics lingüístics valencians, i inclús pareix que siguen l'única faceta de la llengua on mos pensem que resolem res «corregint» les vulgaritats i els suposats trets de coŀloquialitat dels parlants i inclús escrivents. Ahir mateix en comentàvem una mostra. No cal dir que fer això és fàcil i agraït, ja que tens els totxos normatius a la teua disposició per a tirar-li'ls al cap a qui es presente, com si la llengua i la normativa foren facetes d'una pedra neolítica.

No cal dir que em sembla que el debat que hauríem de tindre realment els tècnics lingüístics hauria de ser sobre les múltiples formes polítiques i social d'exigir l'ús real i efectiu del valencià en totes les facetes de la nostra vida, des de l'administrativa i judicial fins a l'ociosa i creativa. Hem editat, revisat i reeditat gramàtiques, diccionaris, llibres d'estil, obres dialectològiques fonamentades i fonamentals... Algun dia haurem de demanar i establir com a codi deontològic que tots eixos recursos han de ser instruments que cal aplicar en la producció lingüística escrita i oral, que no són tan sols peces decoratives de l'estanteria.

N'hi ha qui salva l'expedient amb la versió dels traductors automàtics (Salt, Apertium, Google...), que fan anar a cegues per a publicar diaris oficials i oficiosos o missatges sindicals que són aplaudits com a avanços en l'ús del valencià sense vore que això és com traduir cada dia De bello gallico pensant-se que la cosa va de gallines. Deixa de fer gràcia el segon dia, quan veus que no sabràs de què parlen si no mires la versió en castellà.

Me se fa difícil pensar en altres coses quan tope amb uns articles curiosos que s'interessen per els canvis d'accent o l'evolució lingüística de Taylor Swift: «Dialect dissection: Taylor Swift amb genre hopping» i «The linguistic evolution of Taylor Swift». Unes anàlisis interesssants, detallades i curioses, que també podríem analitzar ací, perquè el repertori de cantants en valencià encara és abundant, variat i ben creatiu, a pesar que cal anar a buscar-los per a poder-los sentir (vegeu la meua llista d'Sportify ací a la dreta) i no és fàcil que et facen el cap com un bombo repetint els seus ritmes pels mitjans.

dijous, 3 de setembre del 2020

Enrecordar-se de tant en tant

L'Optimot assenyala en «Pronoms febles i llengua col·loquial: aturem’s-hi» (02.09.2020):

Els hi escriu, aturem’s-hi, convence’m, mi-te-la, t’enrecordes... són formes que no veurem escrites en un text legislatiu aprovat pel Parlament ni en un tractat científic per a una revista.

Trobe que en un text legislatiu aprovat pel parlament o en un tractat científic, des del punt de vista de l'estil o de la normativa de la llengua, segurament no trobarem eixes «faltes» que assenyala l'Optimot, no tant perquè eixos texts siguen el cim de la «correcció» normativa, sinó perquè les expressions analitzades no corresponen, en general, al to ni a les necessitats expressives d'eixos documents. De totes formes, no m'estranyarà que el verb «enrecordar-se» acabe formant part de la llengua general, tan general com és en valencià.

Veig que la variant enrecordar-se avança gràcies al fet que la llengua viva es mou —encara i per sort— des de la coŀloquialitat fins a la formalitat, i que eixes marques que assenyalen els registres són convencions socials derivades del prestigi i el valor que atribuïm a les persones que les utilitzen.

Ja podem trobar traduccions d'Elena Ferrante o de Joël Dicker que utilitzen «enrecordar-se». Si és útil per a això, va bé enrecordar-se d'usar-lo de tant en tant. El camí va aplanant-se per a ampliar el diccionari amb una variant més.

dimecres, 2 de setembre del 2020

¡Pobre caloi!

Hi ha petites peces de lèxic que viatgen amb la nostra herència coŀlectiva i mostren els camins que hem fet entre tots per a conformar això que ara som, de moment. Hui he topat amb l'adjectiu caloi a la Ribera Baixa (Sollana), que té el sentit 'apardalat, abovat'.

No localitze exemples d'ús de la paraula fins que tope amb el lèxic de les obres de Jesús Moncada (Camí de sirga i El cafè de la granota), que utilitza la paraula com a substantiu sinònim de 'xic'. El cas és que els dos exemples de Moncada en són un: «pobre caloi», és a dir, associats a l'adjectiu 'pobre' en sentit 'desgraciat, indefens'. És possible que de la ribera de l'Ebre fins a la ribera del Xúquer, el «caloi» haja incorporat el significat de l'adjectiu que l'acomplanyava tan sovint.

Aixina, amb un viatge entre les riberes i amb una lleu variació semàntica, obtenim el caloi valencià. (Em falta aclarir el favaloi d'Enric Lluch i Algemesí.)

dimarts, 1 de setembre del 2020

Mos espolsem les dades

Uns quants companys de viatge ideològic estan preocupats per la curta visió estilística del programa de traducció i correcció Salt.usu, elaborat i oferit per al públic per la Generalitat valenciana. Eixa versió del Salt és, tirant per baix, la que fa cinc. Les versions anteriors, que s'inicien als anys noranta del segle passat, eren un programa independent o una extensió del tractament de texts Libre Office (o Open Office).

El cas és que el programa desconeix o amaga variants valencians ben comunes i vàlides, símptoma conegut de les inèrcies burocràtiques i rutines ideològiques que encara patim en l'àmbit de la gestió lingüística i normativa en l'administració pública i algunes universitats valencianes. Ho ha retratat amb unes pinzellades exemplars Leo Giménez en un article dels que publica en el diari Levante: «Espolsem i empomem bona cosa» (30.08.2020).

A pesar d'això, no puc evitar continuar pensant que eixa preocupació pel que fa a l'estil dels usos administratius o a les preferències traductores del programa Salt.usu és un poc com voler pentinar un calb —que no seria com pentinar un gat, perquè el gat té pèl—. En eixe sentit, ara que han passat els anys, caldria revisar les paraules de Josep Lacreu l'any 2002 durant unes jornades a propòsit de l'èxit o utilitat del programa Salt («Valoració de la incidència social dels programes de traducció: el cas del Salt»), per vore fins a quin punt la seua valoració no era un poc excessiva: «globalment, el Salt ha tingut uns efectes positius indubtables en l’objectiu fonamental d’ampliar l’ús social del valencià.»

No costa gens dir-ho i contar anècdotes sobre l'ús del programa (comenta Lacreu: «en més d’una editorial valenciana —em consta fefaentment— s’han presentat llibres en valencià redactats originàriament en castellà, i passats posteriorment pel Salt»), però no trobem en l'article cap dada que done suport a una valoració positiva de l'ús del programa per a l'augment de l'ús del valencià. Per contra, quan apareixen les dades sobre l'ús del valencià, anem reculant i, per no patir tant, es veu que mos les espolsem de damunt.

Com és habitual, he hagut d'expressar la meua perplexitat als companys de viatge sociolingüístic:

L'any 1993 es parlava de valencià de retolet. Ara es parla de valencià del Salt. Els contractes, les factures, les cartes dels restaurants, el cinema, els manuals d'instruccions... El Salt no ha resolt res d'això. Deu ser que el problema és un altre i no és un qüestió estilística.