diumenge, 30 de setembre del 2018

Cita dominical / 515: Ernest Mandel

Mirant les idees sobre l'economia.
Una de les conseqüències de l'aparició i de la generalització progressives de la producció de mercaderies, és que el mateix treball comença a esdevenir una cosa regular, mesurada, és a dir, que el mateix treball deixa d'ésser una activitat integrada als ritmes de la natura, segons els ritmes fisiològics propis de l'home.
Ernest Mandel, Iniciació a l'economia marxista (1964), segons la traducció al català de Miquel Muntaner (1968).

dissabte, 29 de setembre del 2018

Subalternitats fonètiques

Un company de llista mou la llebra sobre una indicació que no solen donar els llibres d'estil: resulta que, segons prescriu l'iec, cal pronunciar [nɔɾtameɾiká] i [supaltɛ́ɾn]... Ben cert, no he trobat fàcilment eixa indicació en els manuals d'estils que he mirat. Sí que he vist que es cenyixen a l'ortografia (expressament pel que fa als noms dels punts cardinals en els composts amb guionet), però no comenten la qüestió de la suposada pronúncia que convé fer. (Bé, l'Ésadir sí que ho indica.)

He mirat, per tant, com ho explica la gramàtica de l'iec, que sí que ho comenta en 4.4.1.2.c, on utilitza els exemples «subaltern», «subetimar», «capicua», «sud-oest» i «nord-americà». Els escriuré per a dir-los-ho, però supose que l'iec ho estarà revisant, perquè segons la indicació etimològica de Coromines, «subaltern» no ve de «sub- + altern» sinó del llatí subalternus.

Per un altre costat, el dnv no participa del tot del criteri, perquè diu que es pronuncien [kapikúa], [sutoést] i [nɔɾtameɾiká], però que es pronuncien [subaltɛ́ɾn] i [subestimáɾ], [subakwátik], [subdɛ́kuple] / [supkampió], [supfamília]... És a dir, seguixen un altre criteri que té un poc més de relació amb el context fonètic i no tant amb l'ortografia.

En fi, a pesar del costum filològic que coneixem, trobe que s'hauria d'evitar l'ús de l'ortografia per a funcions que semblen d'exhibició o d'erudició filològica i que solen introduir irregularitats inútils i, en general, innecessàries. El «defecte» de fàbrica de l'alfabet llatí aplicat a l'ortografia de llengües posteriors té alguns inconvenients, però seria bo que els acadèmics no jugaren a crear-ne més i a provocar el desconcert entre els usuaris. Encara que, al capdavall, un poc d'això vivim els tècnics lingüístics (i les editorials que fan manuals d'estil).

divendres, 28 de setembre del 2018

L'«efecto» i el «cuidado»

Acabe el llibre d'August Rafanell Vall-llosera La llengua silenciada, que ja fa uns quants anys que me se va quedar alçat  en la secció de sociolingüística de les Billy d'Ikea.

Al cap de vora vint anys pots sentir que repetim cíclicament alguns debats. Són temps diferents, però es mantenen la intransigència i els nacionalismes lingüístics excloents. Per a alguns, la conclusió sobre el passat és que no en van matar prou i que cal repetir les mateixes barrabassades fins a aconseguir un resultat diferent.

Villarejo, Camps, Bárcenas, Cifuentes, Casado, Roldán, Llarena, Dívar, Montón... Deu ser de veres que se'n poden fer generalitzacions, fins i tot amb els policies que apallissen votants, però no, els problemes socials i polítics no tenen cap relació amb les llengües, sinó amb les ideologies. Això sí, si es tracta d'imposar de passada la llengua del «imperio» la cosa adquirix un plus d'indecència i corrupció. La «sortija de metal» (vegeu altres objectes pareguts) haguera estat més útil en eixe àmbit.

dijous, 27 de setembre del 2018

Pardalets per Dénia

Passem per la llibreria Públics de Dénia, que crec que és l'única llibreria que queda a la ciutat, i vegem que té bona cosa de material interessant, inclosa una secció de còmics respectable (no en valencià, com era previsible).

Tope amb un llibret de la Falla Port & Rotes amb una corba marina reposant davant agones grosses que parla dels ocells de la contornada. Trobe que ela autors, Joan Sala i Itzíar Colodro, han fet una faena molt interessant, perquè han combinat bones fotos i dades rellevants de cada exemplar amb les denominacions que supose que són més comunes en la zona.

Les que més m'han sorprés són xacna, xacna d'esbarzer i xacnot, que no havia sentit mai i que trobe que no apareixen en el diccionari acadèmic, què sí que recull la busquereta capnegra, la busquereta cuallarga i el retoret.

Tenien unes quantes publicacions més amb i sense ISBN que costarien molt de localitzar en xarxa. Eixa és una de les gràcies i dels valors de les llibreries arrelades en la cultura i els interessos científics i literaris de cada poble. Fan un servei inestimable a la societat, i també als visitants ocasionals com mosatros, pretenciosament interessats per descobrir els senyals de l'univers peculiar de cada raconet que visitem.

dimecres, 26 de setembre del 2018

El paquet de tito

La dona diu que va fer un rostit amb carn de «pavo», i que estava molt tendra. Li demane si no diuen polit a Sollana. Em diu que no, que diuen tito, que sempre s'ha dit aixina i que ella no ho diu d'una altra manera. Li fem vore que acaba de dir que havia cuinat «pavo» i riu. «És el que dia el paquet».

Les constatacions sociolingüístiques tan òbvies posen de manifest la mala idea que hi ha darrere dels que fingixen que no és possible que això mos pertorbe tant com per a haver de regular l'orde i visibilitat dels escrits dels productes comercials i dels rètols públics. En canvi, si hi ha desenes, centenars o milers de normes que prescriuen el castellà, deu ser perquè si que els pertorba que no s'impose prou eixa llengua als parlants de les altres llengües «espanyoles».

dimarts, 25 de setembre del 2018

Per a indicar fiblons

Passen unes quantes mànegues o fiblons per vora mar mentres intente filmar-los i no m'ix massa bé. Supose que això deu voler dir que ha començat la tardor meteorològica, encara que la temperatura no baixa de 28 graus. Almenys hui plourà per la contornada.

Estes vacances —que ja s'acaben— faig anar més el mòbil que els miniordinadors Eepc d'Asus (que reserve per a projectar films en la tele; encara aguanten eixa funció). Aixina que les meues recerques en xarxa són més limitades. Veig que el diccionari de l'AVL té quatre «per indicar» (abalisament, carret, recontra-, tastavent) allà on solen usar «per a indicar». Els ho dic fent servir l'incòmode i limitat formulari de propostes.

Espere la pluja traslladant —com dien els antics— al valencià els noms bascos dels pardalets que passen per Urdaibai, riu de senglars i marjal bessona llunyana de l'albufera.

dilluns, 24 de setembre del 2018

La guixa i els agrons

L'entrada agró del diccionari de l'AVL, contra el que és habitual, no inclou els noms científics de les diferents espècies d'agrons. M'estranya i els ho dic a través de l'incòmode i limitat formulari de propostes. Veig que l'Ardea cinerea és el bernat pescaire, però em quede sense saber quina classe d'agró seria.

Fullege un poc més i veig que la guixa diu que s'utilitza com a aliment, però no diu que siga tòxica. Els envie també un comentari sobre això, vist que ells mateixos comenten que el latirisme és causat pel consum de guixa.

Fa massa calor encara i estic decidint què agarre després del llibre Valencians sense ADN de Ferran Garcia-Oliver Garcia. Mentrestant, dilluns de guixa del diari d'ahir. I un poc de blat, poquet.

diumenge, 23 de setembre del 2018

Cita dominical / 514: Rafael Lluís Ninyoles Monllor

Mirant la política lingüística del passat al present.
Les normes «reguladores» de les llengües avui no oficials que puguen establir-se en un futur obtindran èxit si l'intent d'afavorir o de barrar determinats hàbits lingüístics es correlaciona amb l'actuació dels quadres reals d'una societat, els grups polítics i els vots populars.
Rafael Lluís Ninyoles Monllor, Bases per a una política lingüística democràtica a l'Estat espanyol (1976).

dissabte, 22 de setembre del 2018

Tardor de canvi de cicle

La temporada de tardor-hivern ha començat amb unes novetats que em fan pensar en un canvi de cicle: anuncis de cotxes elèctrics, eliminació de l'«impost al sol», penalització del dièsel, l'expresident espanyol Felipe González es reconeix per fi en la mirada de l'expresident Aznar, els tribunals europeus declaren que bona part de la cúpula de la justícia espanyola és més espanyolista que justa, s'està gestant un «desaforament» que vorem si és massiu o gatopardià, hi ha productes d'àloe en els supermercats...

Això últim és com la recerca periodística de l'honradesa inteŀlectual dels polítics que diuen que han fet estudis universitaris: l'important no és el títol sinó que l'etiqueta ho diga tot. Després, cal comprovar si el producte és efectiu, saludable i sostenible. Si l'interés i la validesa científica foren reals, això sí que permetria canviar a un cicle millor. Ah, els presos polítics preventius serien alliberats i els jutges que han aplicat l'espanyolisme en compte dels principis jurídics, expedientats. Bé, l'esperit científic ajuda, però la consciència i el poder personal no es validen amb titulacions i càrrecs.

divendres, 21 de setembre del 2018

La recerca laboral

Una futura tècnica lingüística que em troba en Linkedin em demana per les eixides laborals relacionades amb la correcció de texts. En sap mal no poder-la ajudar massa, ja que no sóc gens entés en això. Fa molts anys que faig de funcionari en una administració o altra i sé que el món laboral privat ha canviat molt durant els anys que no el xafe. A més, em sembla que ha empitjorat molt la faceta de la correcció editorial i que s'ha prescindit massa sovint d'eixa part de l'edició.

Pel que fa al que conec un poc més, és cosa d'estar informat sobre les convocatòries que fan les administracions públiques (Generalitat, Corts, ajuntaments) per a tècnics lingüístics: traductors correctors, transcriptors correctors, assessors lingüístics, tècnics mitjans de promoció lingüística... Enguany s'han convocat i dut avant uns quants processos selectius i la perspectiva és que se n'acosten alguns més. En resum, que cal mirar els diaris oficials, els bolletins, apuntar-se a algun servei que envie eixes notificacions i coses per l'estil.

En canvi, en l'àmbit privat, supose que cal fer com sempre: consultar ofertes en els mitjans, enviar currículums, renegar per les ofertes que trobes i, si és possible, negociar les condicions econòmiques i laborals quan et fan una proposta. Això últim pareix difícil, però alguna volta vaig tindre èxit i encara no sé per què.

dijous, 20 de setembre del 2018

Anteriorment a la democràcia

Fa un any d'aquella manifestació que reclamava que es votara democràticament i que pretenia defendre unes institucions que havien triat el camí de la independència en Catalunya. Això, en qualsevol democràcia, hauria de ser rebut amb aplaudiments i no amb conspiracions judicials i policials o amb repressió política. En qualsevol democràcia i més encara en Espanya, on no han sovintejat els clavells en els processos de canvi de règim.

En canvi, tinc la sensació que els mitjans en castellà més importants que senc i lligc de tant en tant, com ara la cadena ser i el diari El País, no tenen res a dir sobre el que van vore amb els ulls que va passar aquell dia i que algú estiga un any tancat per haver-se manifestat pacíficament. Com diria una tertuliana que vaig vore en la tele, una cosa és manifestar-se perquè has perdut un partit de futbol i una altra cosa és manifestar-se perquè pretens independentitzar-te políticament d'un estat com Espanya.

Un estat com Espanya que, recordem-ho, és anterior a la democràcia —i això no és cap mèrit, sinó que s'hauria de considerar un fet i, ideològicament, una desgràcia, és clar—. I la sensació també és que n'hi han massa que estan esperant que siga també «posterior» al règim democràtic que van erosionant.

dimecres, 19 de setembre del 2018

Percepcions sobre la repetició

L'apunt d'ahir em sonava. A força d'escriure unes línies cada dia, supose que és inevitable que repetixca idees i fins i tot que m'ixca algun apunt com el de Pierre Menard de Borges, però recreant-me jo mateix.

Lligc missatges endarrerits de la llista Migjorn, i també n'hi han que em sonen molt. Les manies no les curen els metges, que diu Takse. El racisme, la xenofòbia, el masclisme, el nacionalisme, tot això són ingredients que es poden combinar amb la crítica contra les discriminacions lingüístiques, culturals i polítiques i la reivindicació dels drets dels catalanoparlants.

I no perquè «siguen» tot això, espere i crec, sinó perquè hi ha qui no sap expressar-se sense caure en les idees més tòpiques que recreen i retransmeten eixes ideologies, simplismes que pretenen desmuntar moltes vegades abusos que es fan en sentit contrari, com ara el suposat llenguatge inclusiu que enfarfega alguns manuals i alguns escrits. Jo dic que són alguns, perquè no hi tope tant sovint com ells; ells hi veuen una dictadura estilística totalitària. Percepcions sobre la repetició.

dimarts, 18 de setembre del 2018

Els desprestigi sempre inacabat

Tot el cacau de les notes i els títols fraudulents o falsos dels polítics diu que agreuja el «desprestigi» d'estes coŀlectiu social. La cosa deu ser que els prestigi dels polítics és infinit, perquè ja fa dècades que estan «desprestigiant-se» ells a soletes i encara continuen sense acabar-se eixe suposat prestigi.

En realitat els polítics tenen prestigi no tant perquè siguen persones que faciliten el diàleg, els acords i els pactes, sinó com a persones que enganyen i imposen. Sempre hi ha figures excepcionals que saben «perdre» en benefici de la societat, però la majoria dels polítics juguen amb les cartes que repartix l'estat espanyol i al joc que s'imposa, que no és el joc que es pot votar, sinó precisament el joc que no es pot votar per a jugar-hi.

Veig que la retolació de l'oficina de «Correos» en València posa en primer lloc i més gran la versió en castellà i més menut, després, la versió en valencià. ¿Quin joc és eixe? Doncs, el de l'absurditat de disposar les coses de la manera més inútil precisament per a imposar una percepció negativa i d'inutilitat d'una altra versió possible de la vida en societat. A pesar que el desprestigi dels polítics no s'acaba mai, el de la llengua, sí.

dilluns, 17 de setembre del 2018

Sensacions forals

La distància entre les llengües, o algun altre factor com ara la coherència i un protocol d'actuació, faciliten la lectura dels cartells públics de l'administració: el basc, el castellà i, si n'hi ha més, la resta ja no sé en quin orde. A més de fer previsible la lectura, transmet sensació de rigor i interés per la gestió lingüistica i per la faena ben feta, en general.
Justament alguna d'eixes sensacions que trobem a faltar en altres latituds «forals».

diumenge, 16 de setembre del 2018

Cita dominical / 513: Ester Desfilis Barceló

Mirant la falta de coneiximent científic.
Quan algú argumenta que la biologia ens ensenya que allò «natural» (i per tant allò «correcte») és la divisió dicotòmica entre dos sexes, mascle i femella, amb comportaments masculins i femenins respectivament, que mantenen relacions heterosexuals l'objectiu de les quals és la reproducció, està demostrant que sap molt poc de biologia (a més de caure en la faŀlàcia naturalista).
Ester Desfilis Barceló, «No diràs el nom de la biologia en va», Mètode, 97, primavera 2018.

dissabte, 15 de setembre del 2018

Parlants sense crosses ortogràfiques

Una de les «gràcies» d'això que diem normalització lingüística és tindre un fum, una majoria de parlants en realitat, que són plenaments eficients en la seua llengua tot i que en desconeixen l'ortografia i la gramàtica escolar. Als tècnics lingüístics és possible que això mos pertorbe, però eixe és l'estat «necessari» de l'existència de llengües. Com ara el cambrer de Mikel Bengoa, que no sabia si hi ha d'haver in o ñ en el nom del poble, Meinaka.

divendres, 14 de setembre del 2018

Saviesa decorativa

Seria interessant que el rebombori armat amb els estudis, els títols, els treballs acadèmics i les tesis dels dirigents polítics tinguera relació amb un interés real de la societat pel coneiximent dels treballs científics. Però tot és foc d'encenalls que no desperta segurament cap vocació lectora interessada en eixos texts.
Tampoc quadra amb un interés real per eixos documents (ni fa pensar que tinguen un contingut rellevant) que ni estiguen publicats ni siguen accessibles en xarxa. Es suposa que el treball científic ha de ser conegut i sotmés a crítica i contrast per a millorar el coneiximent del món. Es veu que massa sovint mos obliguem a fer paperassa científica per a decorar algunes parets que es quedarien molt despullades sense la simbolització d'una saviesa superlativa.

dijous, 13 de setembre del 2018

Tenoreta educativa

De les xulles que es feien en l'institut al plagi en les tesis doctorals i en els treballs de màster: l'educació millora en algun sentit. Com el canvi climàtic, que també aporta tenoreta al malviure que genera en general.

dimecres, 12 de setembre del 2018

L'arpellot anima l'aiguamoll

Els ocells d'Urdaibai es veu que no passen per l'albufera de València. Eixa ruta no la tenen prevista en el centre d'observació. Hi havia bequerudes, garsetes, corbes, collverds, rossetes, fotges, agrons, espàtules i un arpellot que pega una volta i anima l'aiguamoll abans de tornar a amagar-se.
Se'n podrien fer moltes, de faules polítiques.

dimarts, 11 de setembre del 2018

El passat no passa

El passat és passat, diu el tòpic que repetixen en el film que estan passant. Però amb la notícia de la diada a Catalunya, la dimissió de la ministra de sanitat o els vots que reben els polítics xenòfobs i racistes, hem de pensar que el passat sempre forma part d'una part coneguda i millorable del futur. Concert per l'alliberament dels presos polítics a Bermeo amb motiu de la diada catalana. Este futur no era el que es pretenia en el passat. O sí.

dilluns, 10 de setembre del 2018

Costumisme exprés

Dos dependentes jóvens d'un d'eixos Carrefour Express que han proliferat per la ciutat estan discutint amb un home major sobre una botella d'oli que suposadament du l'home en una bossa negra. Elles volen que els la torne i ell diu que no la té i es nega que les xiques ho comproven, les xiques li agarren el sac, l'home es resistix i fins i tot els llança un colp de puny. L'home és menut, però més fort i més decidit a utilitzar la violència, li tira una patada a una de les xiques. Pegue un xiulit per provar a evitar que la baralla empitjore, estem eixint als balcons a vore què passa. En eixe moment apareix un veí que ix de la finca on estan barallant-se, un xic jove, negre, prim i alt que s'interposa en el conflicte.

Reté la bossa i l'home, que encara pretenia fugir, separa els braços del grup i calma els nervis de les xiques, que exigixen a crits que els òbriga la bossa, que traga la botella d'oli, que si li sembla bonico haver-les colpejat. Amb bones paraules i bona dosi de racionalitat, diu en castellà amb accent estranger: «No se va a ningún lado. Yo estoy aquí. ¿Por qué no quiere enseñar el bolso?, ¿no ve que las chicas están trabajando?».

El xic negre imposa un poc de calma. Fa que l'home òbriga la bossa i que les xiques puguen mirar dins. No hi ha botella. L'home dóna una explicació que delata que sí que hi havia una botella d'oli en joc: «Claro que no está, ¿no veis que se ha caído?». «¿Se ha caído?», demanen les xiques, «¿dónde?». Però l'home ja no diu res, es penja la bossa, es gira i se'n va. Les xiques li recriminen la violència per una botella d'oli i li exigixen que no torne a la botiga en la vida.

Les xiques agraïxen la intervenció del xic. El xic se'n va pel carrer de Palomino, com si anara a alguna faena, amb els pantalons de franja fluorescent en els camals. Les xiques tornen a la botiga. Els veïns del pis de d'enfront han eixit un poc tard i no tenen la perspectiva que tinc jo. Es queden sense saber massa bé què ha passat.

diumenge, 9 de setembre del 2018

Cita dominical / 512: Josep Murgades i Barceló

Mirant la falsa renaixença.
Durant el període tan injustament bescantat amb la denominació de Decadència, s'havia esdevingut amb la llengua exactament tot el contrari: aquesta no gaudia de prestigi literari, cert, però era tanmateix la llengua de l'administració i de l'escola, i de la majoria de publicacions de tipus tècnic i de gèneres de no ficció.
Josep Murgades i Barceló, «La Renaixença o l'inici d'una singular paradoxa», Llengia i discriminació.

dissabte, 8 de setembre del 2018

Afectes inevitables

Vegem complet el documental «All or nothing: Manchester City» simplement perquè l'entrena Guardiola. A més, mos enterem d'algunes coses sobre el funcionament dels equips de primer nivell i també vegem com és de complicat haver de mantindre una exigència i esforç constants, una inspiració compartida i determinant per a traure avant els partits. Ah, i el llaç groc que porta quasi sempre Guardiola, que també és un senyal per als coneixedors de la política internacional. No en comenta res la veu de Ben Kingsley.

Al final, Takse conclou que ho hem mirat perquè es tracta de Guardiola, que també som aixina i mos deixem dur pels afectes culturals i polítics, i que mos arribem a emocionar amb qualsevol cosa que mos conten de la manera adequada. Més encara quan vegem que són xiquets saturats de privilegis econòmics, socials, i d'excessos emocionals, sotmesos a un negoci i a les ànsies religioses dels seguidors dels equips.

Ah, tal com diu Gabriel Rufián en Faqs, i després de vore la cínica i vergonyosa representació d'Albert Rivera que victoreja les mentires en política, ¡vixca Lídia Heredia!

divendres, 7 de setembre del 2018

Encara torra

Festegem l'inici de les vacances muntant unes cadires d'Ikea que vam comprar al maig. N'hi ha una trencada (que supose que no hi haurà cap problema a l'hora de canviar-la), però les altres tres estan bé. Recuperem una part de la fusta de les velles per a les manualitats i els bricolatges diversos que hem de fer per casa. El sol va un poc més baix i es nota com entra més a dins del balcó. Plou, però encara torra.

També torra —i no pretenia ser un joc de paraules— la incapacitat política i judicial per a actuar amb racionalitat i mirant pel bé dels ciutadans i de la societat en general. Em resulta carregosa la persistència d'alguns mitjans «espanyols» a anomenar els polítics catalans exiliats com si foren «fugats», sense parar compte que ha segut el mateix jutge Llarena qui no ha volgut rebre'ls en Espanya com a ciutadans per a jutjar-los democràticament. El jutge volia l'excepció i la presó preventiva, però han arribat els coŀlegues d'altres tribunals a fer vore als tribunals espanyols que la «justícia espanyola» s'estava convertint en una contradicció terminològica.

Per al final, la versió més insidiosa i cínicament benintencionada sobre els presos polítics empresonats: «els van avisar que si seguien per ahí ho haurien de pagar, hi hauria conseqüències». L'assetjament escolar, psicològic o polític beu de les mateixes fonts, que podem identificar directament amb el clàssic «les dones que porten la falda massa curta». Encara hi ha periodistes que mos informen que «la policia va haver de carregar».

dijous, 6 de setembre del 2018

La que fem volar

El discurs de la interinitat lingüística del valencià va caducar en l'ús social —m'ho sembla, ho desitge, encara que sempre pot traure ulls nous— gràcies a l'esforç de molts tècnics lingüístics, de molts lingüistes, sociolingüistes i, fins i tot, gràcies a uns quants polítics. Però és ben curiós que persistixca tant en la xarxa, com si encara estiguérem governats per Primo de Rivera i només puguérem posar dièresis i revisar la sintaxi del segle xv.

Estem en consolidant i construint la democràcia, perquè encara persistixen les discriminacions lingüístiques: això és el que cal exigir que es resolga, la presència dels drets lingüístics i del valencià a tot el País Valencià, a l'estat, a França, a Europa... Els mitjans, les productores, les universitats, disposen de tècnics lingüístics que l'encerten i l'erren, com els passa a tots els professionals cada dia. I això hauria de donar seguretats i hauria de facilitar l'ús desimbolt i sense corsets, més enllà inclús de les decisions inconstants i mudables de les institucions normatives posant o llevant guionets, accents i apòstrofs sense saber massa bé per què.

Els catalanoparlants són titulars de drets i deures (almenys en una bona part d'això que encara és Espanya). I, per sort i per cabuderia, la llengua d'ara encara depén de l'ús viu i real, de les neures d'uns, de les preferències d'altres, de les inèrcies i rutines, de les innovacions i de les còpies i refregits. Assumim-ho, no serà la que voldríem que fóra ni la que vullgam que siga, sinó la que volem, és a dir, la que fem volar i fins a on la pugam enlairar:

I més que n'hi han.

dimecres, 5 de setembre del 2018

Normalització interina

Recorde que quan vaig començar a treballar interinament de tècnic lingüístic en una conselleria (al començament dels anys noranta del segle xx, i em ve un ¡uf! de pensar en com passa el temps), com que no em donaven res a fer allà on en van enviar, em vaig dedicar a escriure les primeres fitxes de dubtes sobre normativa. Vaig vore que quasi tot el que trobava a mà com a referència bibliogràfica eren els mateixos reculls sintètics de receptes, prescripcions i renecs maniqueus sobre la llengua viva i real. I vea que no explicaven res sobre la llengua viva i els parlants, sinó que posaven un asterisc, utilitzaven les qualificacions d'«incorrecte» o els recurrents «barbarisme» i «castellanisme», i ja en teníem prou, ja mos enteníem tots.

En lloc de transmetre que calia fer anar la llengua en tots els àmbits d'ús possibles, i que l'aprenentatge i l'ús conscients dels parlants incorporaren les formes que necessitaven, la idea subjacent —transmesa per uns poders controladors i elitistes i perpetuada per la rutina educativa— era que no pretengueres aconseguir el compliment dels drets lingüístics, però sí que podies provar a complicar-los la vida als parlants mostrant-los com de malament parlaven i escrivien. La conseqüència: els parlants ja tenien prou faena «(re)aprenent» la seua llengua, una llengua permanentment posada en dubte i desqualificada, una llengua que esdevenia, per tant, impossible, perquè ningú podia pretendre reivindicar una llengua tan desballestada i inútil. Es pretenia una «normalització» de la interinitat de la llengua.

dimarts, 4 de setembre del 2018

La calma de la distància

En la xarxa, com en la vida, has de conviure amb tot de personatges i de caràcters. Això sí, la xarxa mos manté a una distància física i temporal que cal agrair. Eixa distància no és l'oblit absolut, sinó que permet «oblidar» les enrabiades o el mal humor extemporani, i fa més fàcil que utilitzem els instruments de reflexió amb calma i fent com qui sent ploure davant la confusió dels qui pretenen fer que el seu plaer estètic esdevinga una necessitat o una imposició normativa.

No em sorprén la reiteració en eixa intenció, a pesar de la impossibilitat d'aconseguir-ho. Deu ser cosa de l'educació que transmeten les ideologies dominants en esta societat xopa encara de catolicisme, jacobinisme, franquisme institucional i poca comprensió i ús de la responsabilitat democràtica.

dilluns, 3 de setembre del 2018

Menys nacional i més contraincendis

La tardor ha començat ja. El senyal han segut els trons i les plogudes de hui en València i, vaja, l'activitat política i periodística que ha tornat reprenent el fil allà mateix on es va quedar. No hi ha hagut quasi desconnexió. Hi ha persones innocents a la presó per suposats delictes «polítics», hi ha jutges «nacionals» perseguint opinions i lletres de cançons, hi ha guerres i misèria al món i persones que en fugen, que s'ofeguen en la mar o que són perseguides allà també per jutges i botxins amb una mateixa concepció «nacional» coincident en cada nació.

No sé si l'ardent concepció nacional d'alguns deu haver tingut relació amb el que ha passat al Brasil, on s'ha incendiat i quasi ha desaparegut entre les cendres el Museu Nacional de Rio de Janeiro. Per sort, l'incendi no ha causat víctimes, encara que ha malmés el medi ambient i la història. No està mal, en canvi, que la història es perga o s'incendie sense matar a ningú. La història i la concepció «nacional» tenen eixe deute permanent amb les persones. Ho ha pagat esta volta «a primeira brasileira». Els d'ara hauran de continuar construint, un poc millor, si de cas, menys nacional i més contraincendis.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Cita dominical / 511: Iker Armentia Ortiz de Zárate

Mirant la política en l'espai públic.
No els importa que els drets i llibertats en l'espai públic s'hagen restringit en els últims anys o que es privatitzen llocs públics i que els interessos particulars s'anteposen al benestar comú. El que els molesta és que a Catalunya hi haja un moviment social contra l'empresonament de polítics independentistes.
Iker Armentia Ortiz de Zárate, «Los lazos amarillos y el falso debate sobre la neutralidad en el espacio público», Eldiario.es, 21.08.2018.

dissabte, 1 de setembre del 2018

Els animals no fan festa

Al meu barber li sabia mal que prohibiren les corregudes de bous o les festes de bous dels pobles. Segons ho vea, hi havia molta gent que vivia d'això: ¿què farien? ¿Els donarien un subsidi o un sou com el que tenen els polítics quan es retiren?... Em va faltar proposar-li que es feren festes de «polítics embolats». Posats a maltractar algú, que siga algú que cobra i que es mereixca algun escarment.

No li va agradar massa que no demostrara el meu acord amb la seua posició sobre l'ús d'animals per a les nostres fantasies socials. Em vaig centrar en reivindicar que tornen a tirar cabres dels campanars, o que els xicons tornen a penjar-se d'ànecs vius al País Basc... No sé si em va mirar pensant que, mirant la història i les tradicions que podríem mantindre, els barbers pertanyien a la confraria dels cirurgians.