Joan Coromines escriu al final de l'entrada corresponent a la Vall de Gallinera de l'Onomasticon cataloniae: 🔗
Jo me n'anava amb la mateixa impressió, quan em conduïren des d'Alpatró muntanya amunt, a completar la toponímia amb la vista, el vell i eixerit informa- dor, acompanyat d'un nét de 15 anys, Evarist i Francesc Alemany. A dalt, sabent que jo volia seguir cap a la Vall d'Alcalà, a continuar les enquestes, digueren, en arribar al peu d'un estret cingle de roca: «—Ja quasi hi sou a Alcalà». Dit i fet, fent-me ells esqueneta, vaig enfilar-m'hi, i enllá... Més amunt ens victorejàvem, voleiant mocadors: «—Visca Alpatró!»; i ells: «—Vixca Valéncia!». I quan, arribant ja a la carena, la veu, en llunyania, ja s'anava esblaimant: «Visca València catalana, nostra, nostra!».
Supose que si ho va escriure aixina és perquè va considerar que era aixina com calia reflectir el que havia sentit. Per tant, tenim una mostra més que la pronúncia «Valéncia» es la que correspon a la pronúncia que cal fer i que l'analogia (normativa) que s'ha practicat per a fixar un accent obert que no calia és un reflex més de com han anat i encara estan anant les coses per este país en desús que també és la «nostra, nostra» llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada