Tots els mitjans possibles

Esta setmana mos està fallant en les Corts el web de l'AVL. Funciona de manera intermitent. Tenim la versió en paper del diccionari, tenim més diccionaris en paper i en línia, obres de referència —com ara l'imprescindible Diccionari català-valencià-balear; l'Ésadir, l'Optimot, el Cercaterm i més encara, per a usos diferents—, i clar, tenim en línia el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana o el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Però les coses no són com eren.

La versió en línia del Diccionari normatiu valencià 🔗 s'ha convertit en l'obra de referència necessària i imprescindible per a ampliar la visió sobre el conjunt de la llengua i fer una faena més comprensible i completa amb les opcions disponibles en l'ús actual de la llengua. A més, ho ha fet des d'una perspectiva territorial que compartixen però que no aconseguixen incorporar aquelles institucions catalanes —sense mala intenció, la limitació «a Catalunya» encara compareix com a fonament d'alguna decisió normativa—. Si parlem del lèxic, l'obra és el diccionari; però també quant a sintaxi, morfologia o estilística l'acadèmia ha fet aportacions que van eliminant complexos i restriccions pel cantó de la normativa, i continua difonent i oferint opcions per a totes les necessitats expressives.

Bé, totes totes, encara no, però va avançant per eixe camí. El valencià general és atés en el registre formal escrit més tradicional, però l'obertura als registres informals —em qualsevol format— encara patix la pallola de l'estandardització o de la normativització defensives, concepcions sobre la llengua que a voltes pareix que torben fonament i utilitat precisament en el fet de limitar, constrenyir i impedir l'ús del valencià. Aixina i tot, eixa actuació no deté la comunicació o l'expressió, però probablement les trasllada al castellà-espanyol.

L'acadèmia no ho pot tot ni ho pot fer tot, també els tècnics lingüístics i, en general, tots els parlants fan aportacions constantment quan modulen i recreen l'ús en tots els formats possibles. Per exemple, a les Corts valencianes mateix és un goig encara poder sentir registres (discursos acadèmics, converses d'amics, diatribes furibundes, exposicions maliccioses, bonegons casolans...) i dialectes (de nord a sud i d'est a oest) en les intervencions parlamentàries. Ara bé, he de dir que les transcripcions correccions poden patir quan el web de l'acadèmia no funciona, i també en aquells casos en què les obres acadèmiques encara no han arribat a fixar regles, criteris i opcions orals o escrites per al valencià de cada dia.

Esperem que els avanços normatius, estilístics i sociolingüístics tinguen èxit abans que la llengua desaparega sotmesa a la pressió constant que combina la discriminació dels valencianoparlants i la imposició del castellà-espanyol per tots els mitjans possibles.

El caconi de les tavares

Ha aparegut paraula caconi en una intervenció del diputat Ernest Blanch Marín, que ha vixcut molts anys a Morella. En una de la diputada Yaissel Sánchez Orta em sembla sentir «tavaras». Tant en un cas com en l'altre m'he deixar guiar per la dialectologia, o per la sensació que com que no compartim la varietat, poden estar diguent alguna paraula que no pertany al meu bagatge ni quasi al meu imaginari.

Més tard faig la cerca i comprove que, efectivament, el caconi és el butoni de per allà dalt. 🔗 Per contra, en el cas de la variant cubana del castellà —que és d'on prové la diputada Sánchez—, no hi ha cap «tavaras» sinó que es tracta d'un embarbussament provocat pel fet de parlar ràpid durant la intervenció parlamentària. La diputada ha intentat dir «trabajadoras» i li ha eixit d'aquella manera.

Coses com ara el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid durant el debat d'investidura d'ahir en les Corts Espanyoles: es veu que mou la boca per a dir «me gusta la fruta» però pareix que diga «hijo de puta», sobretot amb la mirada. I tot per culpa del caconi, efectivament, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, segons diu que diuen el diputat Blanch.

La distància dialectal a voltes pareix un embarbussament i un possible tret dialectal a voltes només és un embarbussament. Els insults, a banda. Són els petits entreteniments de la transcripció correcció.

Ulls agres

Ja no recordava com podien ser d'odiosos alguns discursos polítics escoltats sense poder fugir-ne, que és la faena que hem de fer els transcriptors parlamentaris, i hui amb ració doble. He aprofitat per a consultar que si «Hamàs» o «Hamas», «Sukkot» o «Sucot», «Yitzhak, Ishaq, Yishaq o Isaac (Rabín)» i algun detallet més. I quan m'he vist més o menys aixina —no com les taronges que diu la figura literària, sinó com unes llimes, ben agres—, m'he dit que valia més deixar-ho ja.

Veus i colors

Es responen del Cercaterm per a confirmar-me que la forma muhàrram seria la forma més adequada de transcriure el nom del primer mes del calendari islàmic. Amb accent perquè és una paraula plana en àrab, tal com em va semblar sentir escoltant uns quants vídeos. Per cert, tots els vídeos eren d'hòmens que pareixien retors islàmics —digam-ho aixina— o que alliçonaven com si ho foren. No me'n va aparéixer cap de cap dona ensenyant a pronunciar o que pronunciara eixa paraula.

De casualitat, mirant de trobar alguna veu àrab més, m'he trobat un dia de festa —l'Aixurà— 🔗 passejant per una fira de Teheran, on no deuen parlar en àrab, però sí que deuen dir el nom del mes en àrab pregut. 🔗 Hi ha molta foscor en la roba, el negre deu ser un color significatiu també en la religió islàmica. A mi em crea un sentiment de por, de record atemorit infantil de quan el catolicisme regia quasi totes les nostres activitats quotidianes.

La nostra percepció del món està molt condicionada, per les veus —sobretot per les masculines que tot ho volen omplir—, i pels colors —amb què s'iŀlustren i enlluernen les ideologies.

Elements volàtils de la transcripció

La traducció juridicoadministrativa partix d'un text escrit que és revisat i corregit, un producte fixat i sense variacions. Per contra, la transcripció del discurs oral parlamentari és un exercici més simple, d'una banda, perquè es trasllada a l'escriptura la mateixa llengua de l'emissió, però és més complex perquè no hi ha una referència fixa, sinó que cal escoltar, interpretar i traslladar a l'escriptura un element sonor que du en la informació no tan sols variacions de llengua i tema, sinó també components de soroll ambiental, de dialectes, de tonalitats, de registres, inclús totes les variacions associades a les peculiaritats físiques, de caràcter o d'ànim que es apareixen en la veu dels parlamentaris.

Tot això també explica per què han millorat i s'han estés molt més els programes de traducció automàtica (i els processos per a utilitzar-los) que els de transcripció automàtica aplicats als àmbits de discurs públic, com ara el discurs parlamentari. Les Corts Valencianes estan utilitzant dos programes de transcripció automàtica ara mateix, i cap dels dos oferix un producte fiable i acabat útil per a interpretar un discurs. L'única cosa que ha permés és estalviar un poc la quantitat de picatge a màquina, encara que a canvi d'un resultat que requerix una correcció interpretativa que no evita haver d'escoltar dos voltes el discurs emés.

En els parlaments de referència, com ara les Corts Espanyoles, l'Assemblea Francesa, el Parlament Britànic, el Consell Nacional suís —m'agradaria situar ací les Corts Valencianes, però per ara no seria el cas—, esta activitat de transcripció i correcció la porten a terme persones que han de tindre una formació universitària i coneiximents superiors de normativa lingüística i de llengua (en un o més idiomes). A més, haurien d'estar informats sobre temàtiques d'àmbits i nivells molt variats. Tenint en compte tots els temes que es tracten en els parlaments, convé que els transcriptors correctors siguen capaços de localitzar i entendre tota classe d'informació que no és tan sols política, sinó també mèdica, agrària, econòmica, legal, etcètera.

Vaig arredonint les macros per a afinar la transcripció correcció. Són les que ja tenia al 2014. Només cal pegar-los un repasset, perquè la mecànica actual ja no és transcriure a mà, sinó que ara corregim una transcripció automàtica. El mal d'esta automatització a mitges és que, mentres el traductor automàtic és sistemàtic, el transcriptor automàtic és impredictible, no tant pels continguts, sinó per tots els factors discursius, ortològics i ambientals que intervenen a l'hora d'interpretar i traslladar l'oralitat a l'escriptura. Per exemple, el senyor Puig es convertix habitualment en Puche o en Pujol. També és cert que la transcripció automàtica no permet previsions sobre resultats graciosos —com sí que passa amb la traducció automàtica, com ara una temporada que «Josep Saludable» era la versió automàtica de «Josep Lozano»—. La transcripció és més volàtil, però anirà millorant —també humorísticament, segur.

El xeic en «al-Xeic»

La Secció Filològica de l'institut em sorprén amb la decisió de fixar «Xarm al-Xeic», que no sé de quins criteris ix, en lloc de la transcripció simplificada (proposta del mateix iec del 1989), que dona «Xarm-al-Xaykh», tot i que la resposta de l'institut m'ha indicat que han revista la proposta o preferixen no posar el primer guionet. Per tant: «Xarm al-Xaykh», que és la forma que ha decidit utilitzar la Gran Enciclopèdia Catalana.

Pareix evident que la proposta de l'any 1989 de l'institut necessita una posada al dia, perquè han decidit canviar criteris, però la proposta que continua penjada en el web de l'institut 🔗 és la del 1989. A més, també podrien indicar que eixa proposta pot utilitzar-se —amb adaptacions— per al persa i per al kurd (i per a altres llengües). Com ara, podrien aclarir que hauria de ser «Khomeiní» en lloc del «Khomeini» 🔗 de tota la vida, abans que l'oblidem. Sempre estem a temps de fer les coses un poc millor. D'això es tracta.

Aquelles societats i aquelles llengües

Vaig pensar si floricol podia tindre res a vore amb una flor, però no em servix, perquè la cosa ver de l'italià. Encara estic pegant-li voltes a la regularització ortogràfica d'algunes paraules compostes. No avance, entre els matins carregosos i les vesprades curtes.

Eixint dels composts, vaig consultar fa uns dies uns noms kurds i perses a l'iec —a través de l'aoetic— i a la Fundéu —directament—. La Fundéu ha respost ràpidament i m'han confirmat que els perses solen fer els noms i cognoms aguts —i no plans, que és el que solem rebre a través de l'anglés—. Per exemple, el nom de la xica morta per la policia iraniana que ha provocat protestes posteriors —amb més morts—, seria «Mahsà Aminí».

En l'aoetic no ha respost ningú. Com que també els demanava que revisaren la seua proposta de transcripció de l'àrab i que l'adaptaren per a les transcripcions del persa, deu ser demanar un poquet massa. Al cap i a la fi, fa uns dies 🔗 em van dir que ara mateix no s'hi veen més enllà de Catalunya, aixina que això de l'Iran deuen ser tenebres insondables. Que no dic que el règim d'allà no ho siga, però vaja, unes transcripcions més ajustades mos podrien servir per a sintonitzar un poc més amb aquelles societats i aquelles llengües.

Regularitats, però no tant

M'escriu August Bover en l'aoetic: la Secció Filològica de l'iec ha ampliat les opcions de transcripció de la paraula àrab جماعة, ara diuen que pot ser tant jemaa com jemà, encara que pareix que consideren la primera més usual i general. Ja m'havien escrit al març que amb jemaaho teníem bé, 🔗 però s'ho deuen haver repensat.

Això em servix un poc de refresc —quines coses dic— mentres sintetitze com està el tema dels verbs incoatius, quins són regulars, quins tenen opció incoativa i opció «pura», i quins queden encara irregulars en la llengua viva —en procés de regularització—. El problema és que si mos hem d'aclarir per la normativa —que va perdrte la raó de ser quan, per fugir de la realitat, es va convertir en un trencaclosques inútil—, podem esperar unes quantes dècades més i no sé si aleshores hi haurà ningú en parlar encara en valencià, o en fer cas de la normativa.

Amb tot això vaig arreplegant i llegint comentaris de tot tipus, coherents, inspirats, dogmàtics, atents als fets lingüístics, somiadors de normes impossibles, incoherents en l'aplicació de principis generals segons les varietats dialectals... He de dir que tot això està condensat en tres o quatre articles o capítols d'Abelard Saragossà (amb aportacions de Sanchis Guarner, Pérez Saldanya, Gemma Rigau, Enric Valor, Josep Giner, Pompeu Fabra i uns quants més), que no tan sols atén l'ús viu, sinó que té espenta i paciència per a torejar amb eixos que veuen bé que en oriental s'haja regularitzat oblidant les formes clàssiques mentres creuen que cal empeltar les formes occidentals regulars amb irregularitats tretes de context per neures «nacionals» —en diuen convergents, confluents, ¡«estàndard» inclús!, i fan cara de creure-s'ho— un poc desenfocades.

A tot això, jemaa (o jemà) vol dir 'reunió'. Amb calma, documentació i arguments se'n podria fer una de profit. O amb regularitat.

Amb presses i errades

Escric estos apunts amb presses, sempre mirant de resumir el dia o de deixar publicada l'anècdota menys irrellevant del que puga haver fet cada dia. Hui he fet alguna fitxa sobre majúscules i minúscules, he estat pendent d'indignar-me a distància per la guerra de Putin —que també és un dictador contra els russos, com ho era ací Franco, que pareix que hi ha qui no s'enrecorda— contra els ucraïnesos; he mirat d'afinar un poc la transcripció del nom àrab d'una institució sahrauí (crec que és: جماعة) seguint la proposta de l'iec (a mi em dona Jemà; però a ells, segons em comuniquen de l'Optimot, els ix Jemaa, no sé per què), avise als de la gec, per si volen revisar l'entrada de la plaça de «Djemà-el-Fna». 🔗

A voltes tinc la sensació que el més rellevant que faig són les errades que me se passen per alt mentres pique tot açò. I si em deixe dur per a una humilitat lamentable i enganyosa, quasi que ho confirme.

Passant pel Panjxir

Passant pel Panjxir... O no, que pareix que en este cas hi ha qui no vol aplicar el criteri de la transcripció de les grafies àrabs —de la llengua paixtu o darí— al valencià-català. Eixes convencions, encobertes amb l'excusa de la «grafia internacional», s'haurien de regular un poc més i d'una manera més clara, ja que d'una banda no es vol transcriure «Panjshir», però sí que es transcriu «Massud», encara que hi ha qui preferix mantindre la transcripció francesa «Massoud». Del persa tenim Mahmud Ahmadinejad, però Mir Hussein Moussavi que combina «u» i «ou» quan es tracta de reflectir el mateix so.

En fi, podem pensar que en algun temps Chicago quasi va ser «Xicago», però ací pareix més clar que no cal anar alternant tant i s'ha optat per mantindre, en general, la grafia que prové dels compares i comares llatins.

El capot i l'accent

Després de llegir el llibre La literatura recordada d'Enric Iborra Posadas em va quedar la sensació que havia de llegir el conte El capot de Gógol. Casualment, mentres torcava la pols, el vaig trobar en la llibreria de Taksenet, versió al català de Montserrat Casabó (1986). La impressió final és que és un bon conte, que retrata irònicament la classe social dels funcionaris, de manera prou satírica en alguns moments. En canvi, es desunfla al final. Certament, acaba d'una manera desesperada, però en este cas eixa sorpresa és decebedora. De totes formes, és un conte entretingut que encara hui podria retratar molts elements d'una administració del nostre temps.

A més d'això, tope amb la curiositat que l'exemplar que tinc entre les mans és un obsequi d'Eduard Guillot, cosa que mos du records d'algunes adquisicions importants d'aquells anys en què decidíem si mos interessava poc o molt la carrera universitària que estàvem fent. I mos vam decidir a comprar el dcvb. Encara una curiositat final: l'Enciclopèdia diu que «Gogol»; l'iec que «Gógol»; a la coberta hi ha «Gògol» i a la portada «Gógol». Ho hauré d'aclarir en algun lloc de referència.

El món o l'عالم

Al cap dels mesos veig que en la caràtula del programa Món de tv3, on utilitzen eixa paraula traduïda a diversos idiomes, apareix la paraula anglesa world transcrita en lletres àrabs en lloc de la paraula àrab corresponent, que seria, si no vaig errat, عالم. Rescate la resposta que em van enviar el 6 de febrer a la consulta que els vaig enviar el 10 de gener i marque en l'enquesta annexa que la resposta em sembla regular. A continuació, els demane si han revisat el cas, tal com hem van dir que farien i, per tant, que em diguen com és que han considerat que calia mantindre eixa transcripció i no la paraula en àrab.

Si no estic en un error, que tot podria ser, ja que d'àrab només en tinc una poca idea alfabètica, trobe que deu ser una pràctica poc acceptable escriure «traduït» el món a diverses llengües, però que els àrabs només puguen rebre la transcripció gràfica i no el concepte en eixa llengua. En fi, això de pensar-se que u sap res, és un maldecap constant, sobretot quan no et fan cas. O una oportunitat d'entreteniment, sobretot quan t'entretens fent el perepunyetes un dissabte de vesprada.

Almansor també és tropa

Després d'un comentari en aoetic, avise a Marga, de la gec, que tenen dos versions diferents del nom d'un personatge del segle x, al-Mansur (uns pocs casos) o Almansor (més d'un centenar de casos). La segona forma és la versió adaptada i més tradicional. Em diu que decidixen utilitzar-la per al nom d'eixe personatge. Les normes de transcripció de l'àrab de l'iec són de l'any 1989 i necessiten una revisió. Allà apareix la forma «al-Mansur» que pareix que l'ús està desestimant.

L'espai de l'aoetic en xarxa ha segut una molt bona iniciativa de l'institut i que va millorant gràcies als que la gestionen i als que hi participen. Espere que l'avl adopte una iniciativa semblant —ja els ho he comentat—. Ams instruments aixina s'afavorix el debat tècnic i podem coŀlaborar a millorar les obres de referència i els mitjans d'informació en català.

Transcripcions i queixes

Me'n vaig de cap de setmana i deixe arrere alguna transcripció possible de l'àrab, com ara d'un pobre xic, Muhsín, que va patir alguna de les injustícies quotidianes d'este món. Sembla turc, però aixina van les coses de les transcripcions. Això passava a Alhucemes (gec) que es veu que ha de ser Al-Hoceima. El penyal, en castellà, d'Alhucemas. Això de la interrelació entre les llengües i les sobiranies sempre provoca estranyeses. A més d'això, algunes respostes del Termcat i algunes queixes preparades perquè la Generalitat, les Corts i els ajuntaments valencians continuen sense aclarir-se sobre si continuen amb la discriminació lingüística injusta dels valencians o, per contra, proven a actuar amb respecte als drets lingüístics. Sempre estem igual a tot arreu.

Als peus del Daix

Han tardat un poc per una indisposició de la persona encarregada, però el servei de consultes de l'iec ha respost:

En relació amb la vostra consulta, la forma més habitual en català és Estat Islàmic i la forma d’ús més general internacionalment és l’anglesa Daesh. Si tenim en compte que la sigla remet fonamentalment a Estat Islàmic, resulta estrany adaptar-la i, per tant, no se n’ha fixat una forma pròpia en català. Podeu documentar aquestes formes al portal ésAdir, per exemple, on es recull com a forma principal Daesh i com a secundària Estat Islàmic amb l’objectiu d’aconseguir-ne una identificació ràpida i sense possibilitats de confusió.

És a dir, que no s'han volgut mullar. Perquè, bé, això que «no se n’ha fixat una forma pròpia en català», es deu al fet que, per exemple, l'iec preferix no mullar-se. Mentrestant, podem localitzar cada vegada més la forma Daix (El Temps, tv3) (fins i tot Al-Daix: Wikipedia).

És possible que no calga acabar-ho d'adaptar, ja que es tracta d'un acrònim i no de l'adaptació de possible la paraula àrab comuna que sone més o menys dàïx.

Son de plemigjorn

Hui no peguem la becada del migdia. Veig que això del Dàïx s'ha convertit en Daech en francés (segurament adaptant-se a l'anglés Daesh, tot i que podria ser Daich, tal com expliquen uns lectors de Langue Sacuce Picante) i Daaisch en alemany (en la cadena Arte).

Per no marejar-me més, deixaré estar confusió entre mahometà, musulmà, àrab i islamista, que més o menys és com si ficarem al mateix sac cristià, catòlic, llatí i retor, i provaré a fer la controra (allà a quina hora, segur), que sembla que és un equivalent italià de la becadeta del migdia (el plemigjorn o migdiada, segons uns llocs o altres), encara que també arrepleguen en els seus diccionaris la siesta castellana.

Hi hauria d'haver una dita amable que començara «qui fa el plemigjorn...». Llàstima.

Temps perdut

Comence hui a transcriure la primera comissió sobre l'rtvv amb bona cosa de retard —és de finals d'octubre—, perquè l'activitat parlamentària últimament és pròdiga en reunions i discursos —molts granets de forment en les dietes, deu ser l'incentiu—, els treballadors som els mateixos i el ritme és constant i ben ajustat, més encara si les retallades dels sous també han arribat a les hores extres. El que dia llavors la directora general d'rtvv sona ara molt més greu i fa créixer el nyap del tancament acordat pel govern de Fabra Part i Ciscar Bolufer.

Amb retard també m'adone que ahir féu cent anys de la publicació del primer volum d'À la recherche du temps perdu de Marcel Proust. En cent anys encara no me l'he poguda llegir —tinc el volum esperant al costat d'uns quants clàssics més—. N'hi ha molt de tempos a perdre, certament.

Salt a la transcripció

Demà torne a la transcripció correcció parlamentària. Haver passat un meset traduint ha estat un tast relaxant. No, no ho trobava a faltar, a pesar que la traducció de l'activitat parlamentària tampoc té precisament un encant ciceronià. A partir de demà, doncs, tornaré a estar lligat a les veus dels diputats, faena que té sovint l'encant de la vivacitat dels registres i l'aportació de les varietats de qualsevol territori (en les dos llengües que es fan servir en general en la cambra). Per contra, t'encadena les orelles i, encara que no te n'adones, el pensament. I massa sovint el tedi és indefugible i la càrrega mental em demana canvis de ritme en la música que deixe sonant de fons —des de Xostakóvitx fins AC/DC— per donar-li un poc de ritme al tecleig.

Termes esforçats

La tornada a la transcripció em fa retrobar Oltra Jarque i López Barceló, que són dos parlamentàries que almenys t'animen si has de sentir segons quines coses. De fons, la primera i la desena de Mahler i la setena de Xostakòvitx; i puŀlulen per l'hemicicle la tergiversació del llenguatge dels polítics en el poder, que disfressen l'estafa social de crisi, i que fan servir termes com consolidació fiscal, ajust, estalvi o esforç, als quals canvien el sentit per a fer un discurs que confonga els ciutadans. Gastar-se els diners de tots tan poc equitativament i irresponsablement s'ha convertit en un «esforç» que fa suar els nostres incansables dirigents.

Quan xerres amb ets ulls

M'ha pegat per sentir Ludovico Einaudi mentres transcric. Eixa música de fons m'allunya del tel de política sense suc ni bruc que em veig obligat professionalment a escoltar amb atenció, posant-hi tots els sentits. Estic segur que fent esta faena n'he descobert un de nou: el tedi.

El fons sonor per a combatre'l començà enguany amb el Platinum de Mike Oldfield, però ja l'he cremat i em costarà un temps tornar-hi. Però hi ha molt bones alternatives per a qualsevol moment, com ara Els Catarres, El Petit de Ca l'Eril, Clara Andrés, Delên, La Iaia, Antònia Font, Mishima o Sanjosex; canviant de registre, Xostakóvitx i Mahler, Debussy, Berlioz i unes quantes obertures de Wagner; un dia, de colp, passant per Vangelis, tope amb Stratosfear de Tangerine Dream. I acabe esta temporada amb l'Einaudi (In a time lapse, sobretot), tot i que hui, mentres havia de picar unes quantes rèpliques infumables de Catalá Verdet, m'he posat unes quantes peces de Hildegard von Bingen, com a preparació per a vore Rosa Luxemburg de Margarethe von Trotta (1986).

I m'aborrone en sentir Quan xerres amb ets ulls de Delên:

Hola passerell, mira un estornell, passa un verderol, i guaita un rossinyol. Vigila un falcó, que negre aquell tord, mos resquitlla una gavina, i un puput que quasi ens pica.