Ignorància idiomàtica

Em faig l'ànim finalment d'enviar la queixa al síndic de greuges sobre les proves d'enguany a l'Escola Oficial d'Idiomes de València:

Tal com he hagut de lamentar en ocasions anteriors sobre la mateixa institució, enguany s'ha tornat a reproduir la mancança de disponibilitat lingüística en l'Escola Oficial d'Idiomes de València en les proves de nivell de francés, sobre les quals no hi havia informació en valencià. El web oferia només en castellà la informació sobre els horaris de les proves orals i aules; en la mateixa sala de l'examen escrit (15.06.2010) ens van repartir un full amb informació i instruccions sobre la prova. El full estava ple només per una cara i només en castellà. La cara de darrere del full estava en blanc.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana i l'Escola Oficial d'Idiomes de València resolguen estes mancances i adopten les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Com que deu ser la tercera queixa que faig, corresponent a la tercera volta que m'hi he presentat últimament, ja sé que el resultat dependrà de la insistència. L'any que ve vorem de quin idioma mos queixen.

Orgulls

Els de l'eoi validen els nostres coneixements de francés. En vista de l'èxit, l'any que ve vorem què provem. I ja no sé com ha segut, però aixina ha passat quasi el dissabte.

De passada, la festa de l'orgull (homo)sexual pel carrer i la gent omplint les botigues a la mateixa hora. Orgull de ser valencià, de viure tirant els diners en la desocupació i el fracàs escolar, en els èxits de la fórmula 1, la Volvo Ocean Race i els edificis interminables i «impagables» de Calatrava, en no pagar la llei de la dependència..., tot formant part d'un orgull sexual primitiu i no resolt. Les idees simples, les primitives, dirien, no costen gens de recordar, de sentir.

Bé, hui no cal que pensem en l'elefant, a pesar d'haver vist el de Barceló fent volantins. Este ordinador vol ser cada dia més cafetera i m'ha tallat l'apunt a mitges i ara no el sé refer. En pau descansarem.

Quatre gotes

Ja hem passat el tràngol, tot el matí reinventant-me les normes ortogràfiques del francés (adobant amb lletres a tort i a dret). No sé si haurà colat o no. I encara queda l'oral. Ahí sí que em posaré les botes contant històries ni més ni menys que com un xiquet de huit anys. Bé, supose que, a l'any que ve, més.

Com que som funcionari, doncs, permís (retribuït, per sort). De vesprada un documental que passen pel Canal 33 —eixe que encara arriba per ací— em recorda els fronts populars i altres vindicacions dels anys trenta que han permés estos permisos, però que els funcionaris (i supose que la resta de treballadors) deuen pensar que caigueren del cel.

Ara s'acosta una bona tronada, pel que sembla. No t'estranye que quede en no res la cosa. En canvi, l'ordinador me s'està consumint a poc a poc. La nova versió de l'Ubuntu que li he calçat amb la posada al dia a través del gestor, no pareix que li haja resolt res. Segurament una actualització completa amb revisió de particions podria haver fet més pel funcionament dels programes que ja tinc instaŀlats. La màquina és velleta i supose que deu tindre uns quants components passats ja de vida útil. En fi, que les aplicacions van a trompades (estic provant el Chromium, que sembla que va més fi que el Firefox). He de mirar si tot milloraria canviant-li una peça (o potser passant-li l'aspirador per dins), que hem d'estalviar.

En fi, quatre gotes per ara.

Ubuntu 10.04 finalment

Doncs, sí, puc dir-ho, he acabat instaŀlant l'Ubuntu 10.04 Desktop en l'ordinador vell. Resulta que hi havia una pàgina del web d'Ubuntu que explicava com fer-ho simplement amb el gestor d'actualitzacions. Ho vaig vore diumenge i, bé, tot el sant dia per a que l'ordinador s'ho engolira.

Ara em toca refer-me els poc autotexts que gaste en l'Open Office. Pel que sé, que deu ser poc, tenen una mecànica de creació prou enutjosa comparada amb la facilitat i rapidesa amb què es creen en Word. Anem fent, però.

D'altra banda, el Salt incorporat en el processador sembla que vullga anar, però no va per ara. No em preocuparé de mirar-ho, ja que preferixc fer anar l'Internostrum. En canvi, com que s'ha renovat el Firefox, he acabat perdent l'Accessibar, que ja no funciona en la versió 3.6.3 i no sé si n'hi ha cap complement similar que puga fer servir. No sé per què deu ser que Edan Kemelman i companyia no el posen al dia. Anava a provar el complement No Color, però observe que amb la instrucció «Remove colors from pages» que hi ha en «Visualitza» ja en tindré prou per a eliminar tots eixos fons blancs que tant ens martiritzen els ulls als que pretenem llegir el que hi ha en la pantalla.

I ara, demà, sense haver pogut estudiar, l'últim examen de francés a l'eoi. Vorem si el vell pòsit dóna per a tant. C'est-à-dire, veuillez agréer mes salutations distinguées.

Llocs per al repòs lingüístic

En en sentit molt diferent de les badomeries que assolten en qüestions lingüístiques alguns nacionalistes de la llengua —de les seues—, trobem l'article de Xabier Zabaltza «Per una llengua comuna europea» (El País, 30.05.2009).

Zabaltza tracta de posar cada llengua en el lloc de les altres, és a dir, que cada llengua és compartida i es pot compartir, però si es té en compte eixa qualitat i no la possibilitat que és que cada llengua és imposada i es pot imposar, situació inevitable si parlem d'alguna eliminatòria tenística, però del tot prescindible si parlem de les llengües i en les llengües.

En qualsevol cas, un comentari punyent:

En Europa hi han tant parlants natius d'ucranià o de polonés com de castellà. Però, adormits en els còmodes llorers de la Hispanitat, gran part dels espanyols continuen mantenint deliris de grandesa lingüística. En total, el 9 % dels ciutadans comunitaris tenen el castellà com a llengua materna, però només un altra 6 % el parlen com a segona llengua (les xifres per a l'anglés són del 13 % i el 38 %, respectivament). Encara no ens hem enterat que el castellà pinta molt poc en Europa.

Parlant de llengües europees, hui hem fet el nivell intermedi a l'eoi de València. Crec que la part de redacció m'ha eixit un nyap. Últimament no he llegit gens en francés i a eixes hores, després d'un matí atrafegat entre faenes i converses de tot tipus, m'he quedat sense recursos suficients per a recordar el munt de diacrítics de la selva ortogràfica francesa. Ja vorem com que la cosa.

I abans de tancar, una perla dels presentadors del tn del migdia: els títols dels quadres de Sorolla i algun altre pintor espanyol, en castellà. Espere vore com parlen de De Nachtwacht de Rembrandt o de La Liberté guidant le peuple de Delacroix. Guia'ns, tv3.

Pegant-li voltes

Entre la classe del màster d'ahir, que va ser de relacions exteriors, diríem, i la visita de hui a l'avl, tinc un cansament que els acudits del Polònia quasi ni m'han fet gràcia, i això que ha tornat l'Acebes.

Abans hem comprat una edició de butjaca Madame Bovary de Flaubert en l'Fnac: 4,93 euros. N'hi havia dos edicions més de butjaca. No entenc com es poden posar eixos preus sent un producte d'importació. Hem triat la més barata perquè tenia la lletra més negra. Després, l'entrepà de La Xirgu —que estava molt bo, però mos l'haguérem pogut estalviar i no mos haguérem mort de gana— ha resultat més car que el llibre. Coses del mercat.

No és cosa meua només, que Takse ha hagut d'explicar en francés la seua lectura del llibre del Pennac, Comme un roman. Entre unes coses i altres, quan ha hagut de posar un exemple de lectura que l'haja colpida, ha recordar amb llàgrimes als ulls Se questo è un uomo (Si això és un home) de Primo Levi. (Quan m'ho ha contat, ha plorat i tot. Cosa dels nervis, dels dies i de lectures que et toquen. Recorde que Manuel Baixauli també tenia eixe llibre entre les seues lectures attachantes.) La resta de la classe ha tingut interés després per saber quin llibre era eixe. Vaja, n'hi havia a qui no els sonava gens.

Els despatxos dels tècnics de l'avl són llargs, amb diversos tons de fusta, llum de matí i emissors tèrmics a les parets. Sembla un lloc molt agradable. Llàstisma. «Oh! oh! Dieu nous délaisse, Dieu nous renonce!»

L'EOI de València i les fotos del rei

He fet hui una nova queixa al síndic de greuges este matí, aprofitant les paraules del conseller de sanitat sobre el www.ditca.net, entre altres coses, no et permet la predeterminació del català en la pàgina inicial i, a més, li falten informacions en esta llengua. A més, arribant ja al portal de la Conselleria de Sanitat, he trobat més manques d'informació en valencià. Res que no poguere pressuposar, malauradament.

Amb tot, més tard m'ha arribat un gest solidari inesperat des de l'Escola Oficial d'Idiomes de València, que, en la seua resposta a la síndica arran d'una queixa que vaig presentar per uns fullets informatius només en castellà en les proves de nivell, té forma d'una informació que han penjat en els taulers del centre (que podeu vore parcialment en la imatge). Ací, la cosa també té una part inquietant que és que això, que la denúncia la Direcció General d'Educació de la Generalitat valenciana incomplix legislació lingüística, només ho firme el Departament de Valencià i no tots els departaments de l'EOI. Pot ser que ho hagen fet i jo no ho sàpia. Anem a pensar que ha segut aixina.

En fi, dos sobre el síndic. La resta del dia esbrinant coses per ací i per allà, sense trobar cap perla hui. Encara que la perla va ser anit en el telenotícies, quan el jutge Vázquez Honrubia va asboldre, contra el seu parer, els setze acusats per cremar unes fotografies del rei d'Espanya. Com diu l'Avui (29.10.2008):

Vázquez Honrubia ja havia jutjat la primera vegada Roura i Stern, i no els va permetre parlar en català, de manera que el judici es va haver de repetir amb un altre magistrat. En aquest cas, el judici ha comptat amb un intèrpret de català.
Tot i acatar les ordres que tenia, el jutge s'ha tornat a convertir en protagonista amb els seus comentaris en to irònic sobre el català. Per exemple, quan ha declarat Mostafà Shaimi, que ha contestat en castellà en una de les ocasions, li ha dit, amb un somriure és «genial» que sigui bilingüe. A un altre dels acusats li ha dit que si no entenia el castellà era «lamentable», però que «es donen casos».

El Rall i queixes

En València, en la replaceta que hi ha entre els carrers de l'Om, Generoso Hernández, Abaixadors i Puríssima (o Estamenyeria Vella), hi ha el restaurant El Rall, que té el tendal en valencià. Diuen que ho fan bé. Els papers que tenen penjats a la porta no els tenen en valencià, però almenys han tingut vista per a retolar en valencià. No en sé res més, però ací deixe la foto del local.

Hui toca fer un volt pel riu, a vore quin ritme tenim. Ahir vam combatre amb el Cube que, indubtablement, ha quedat per a peça de museu —ja que no li faré l'actualització que li fa falta, que les peces s'han de comprar als eua i no estic per a romanços d'eixe tipus.

D'altra banda, el senyor adjunt Morenilla, ara síndic de greuges en funcions, continua admetent les meues queixes, tal com feia Emilia Caballero: fa poc que ha admés la de l'eoi, per les instruccions d'exàmens que només estaven en castellà; la del tanatori de València, retolat només en espanyol; i ara espere que admeta un rebut de l'Ajuntament de Carcaixent, que la «informàtica» —s'excusen amb molta barra en l'ajuntament— no permet omplir en valencià —el que hi ha d'impremta sí que està bilingüe. Algun dia faré jo també un manifest sobre tot açò.

Proves de llengües i d'humanitat

Per motius estrictament funcionarials, vaig decidir que enguany intentaria traure'm el nivell bàsic de francés en l'EOI. La meua espenta per a estes coses no dóna per a més nivells actualment. Ahir va ser la primera part de la prova, la part escrita. No comentaré res sobre l'examen, que no tenia més dificultat que la redacció, pràctica per a la qual no estic avesat en francés, així que hi vaig cometre alguns desficacis monumentals que espere no oblidar per al futur.

En un altre àmbit, tinc ocasió de plantejar una queixa a causa del full monolingüe castellà —les instruccions de la prova— que vam rebre en entrar a la sala. Com sempre, un detall accessori et mostra la profunditat real de la disponibilitat de l'administració quant a l'ús del valencià. Com que pràcticament no vaig badar boca, vaig tindre ocasió de no comprovar quants valencianoparlants subordinats m'envoltaven a la sala.

En les pauses que la mala organització va provocar, em vaig immergir en Els estius de Josep Porcar, un llibre de poemes. Acabada La Clivella de Doris Lessing (traducció de Marta Pera Cucurell), em quede amb el fet que em féu l'efecte que la traducció tenia un estil neutre, sense cap condiment estilístic que jo haja pogut apreciar, més enllà d'algun desordre estrany en alguna frase. Quant a la reflexió que provoca, l'he trobada bastant sorprenent. M'ha costat d'entrar en la lectura, de trobar l'atracció del desenllaç, però a mitjan novel·la ha arribat l'atracció del plantejament, la necessitat de conéixer la revisió de l'origen de la lluita de sexes en la humanitat —o en allò que és actualment la humanitat— ambientat en etapes prehistòriques. Doris Lessing et permet pensar.

En resum, i pel que fa a les coses en què també em fixe, ben poques errades de picatge, desús absolut de per a + infinitiu, algun se'l o se l'ha que en el meu català seria més impersonalment normal l'han, i alguns mots més que sobtadament destacaven de la neutralitat estilística de la traducció.

Finalment, faig una mirada arrere i trobe que quan un nou dictamen de l'AVL ja vaig fer una queixa a causa de les deficiències del web de les Corts (veg. 12.04.2005). Resulta que aquella deficiència l'he tornada a reclamar enguany, perquè les coses continuen igual. Tret que me n'haja oblidat —que tot és possible—, no he rebut cap resposta de la Mesa de les Corts a la meua queixa, ni han fet cap esmena sobre la qüestió, així que ara m'he adreçat a la Comissió de Peticions, a vore si ací la petició també cau en sac rot, com també dien abans en català.