dimarts, 31 de març del 2015

La reputació ben aconseguida

A partir de Michel Petrucciani, un pianista fantàstic, arribe a Avishai Cohen amb la ràdio del Spotify. Una bona descoberta musical. Senc un programa de Ràdio Klara i arribe a Lilit i Dionís, dels quals em va agradar la versió que han fet de La mauvaise reputation de Brassens. És una bona versió musical, seguint l'estil pandèmic valencià implantat per Obrint Pas. És una adaptació ben aconseguida, més encara pel que fa a la pronúncia i a l'expressivitat del cantant.
M'hi pose unal mica i localitze tres versions de la cançó amb tres estils diferents de traducció i de representació: Miquel Pujadó, Lídia Pujol i Lilit i Dionís.

Miquel Pujadó (Josep Maria Espinàs) Lídia Pujol (Isabel Olid) Lilit i Dionís
Al meu poble, i no és pretensió,/ tinc molt mala reputació./ Obri el bec o em quedi callat,/ em miren com a un empestat./ Tanmateix, no faig cap barrabassada/ tot fent la viu-viu lluny de la gentada./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tothom diu penjaments de mi/ —llevat dels muts—,/ és clar que sí!/ En el poble, sense intenció,/ Tinc molt mala reputació./ Tant se val si faig mal com bé/ Tothom em pren per no sé què./ No em fico amb ningú, sóc tranquil de mena/ Només vaig tirant, jo vaig fent la meva./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Em maleeix tota la gent/ Excepte els muts,/ és evident./ Al meu poble, sense voler jo/ Tinc molt mala reputació/ Faça el que faça és igual/ Sempre han de xafardejar./ No pense que faig mai mal a ningú/ Seguint el camí que crec oportú./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent/ Que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom em maleïx/ Llevat del mut,/ li ho agraïsc./
Quan passegen una bandera/ i una cabra li va al darrera,/ més m’estimo quedar-me al llit,/ no és cosa meva aquest brogit./ Penso que a ningú li faig la punyeta/ si em nego a escoltar el timbal i la corneta./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tots m’assenyalen amb el dit/ —llevat dels mancs—/ de dia i nit./ Quan és la festa nacional/ Em quedo al llit, que m’és igual./ No desfilo seguint el so/ Que va marcant cada cançó./ No vull molestar cap bona persona/ Passo d’escoltar el flabiol que sona./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Tothom m’assenyala amb la mà/ Excepte els mancs,/ i doncs és clar./   Sempre el dia de la Hispanitat/ Jo tinc ressaca i mal de cap/ Que la música que marca el pas/ Sempre m'ha tocat el nas./ No pense que faig mal a cap persona/ No volent seguir el cornetí que sona./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent,/ Que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom m'assenyala amb el dit/ llevat del manc/ Ja vos ho he dit./
Quan veig un xoriço empaitat/ per un burgès gras i suat,/ faig una traveta eficaç/ i es fot de cap el senyoràs./ Tanmateix, em sembla que hi ha pitjors bromes/ Que deixar fugir un lladregot de pomes./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tothom se’m vol llançar al damunt/ llevat dels coixos/ i algun difunt./ Si veig un lladre malaurat/ Que el persegueix un pobletà/ Faig la traveta i no, no em dol/ Si cau a terra el pagerol./ No vull molestar cap bona persona/ Si deixo escapar el lladre de pomes./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Tothom vol fer-me cops de peu/ Tret dels invàlids,/ ja m’enteneu./ Si veig un lladregot pel carrer/ I darrere seu va un banquer/ Al banquer li faig la traveta/ I que se'n vaja a la quinta punyeta./ No pense que faig mal a cap persona/ Deixant lliure al que sols furta una poma./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent/ Que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom va darrere meu/ tots menys els coixos/ Com ja sabeu./
No em cal ser bruixot o endeví/ per a intuir la meva fi./ Trobaran una corda barata/ i me’n faran una corbata./ Penso que no vaig contra cap axioma/ seguint una ruta que no porta a Roma./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tots em veuran gronxant-me al vent/ llevat dels cecs,/ és evident! No cal consultar cap augur/ Per veure clar el meu futur./ Ja busquen una corda llarga/ I em penjaran qualsevol tarda./ No vull molestar cap bona persona/ Seguint el camí que no porta a Roma./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Tothom vindrà a veure’m penjat/ Excepte els cecs,/ és obligat. No es necessari ser endeví/ Per a conèixer el meu destí./ Si troben un gruixut penjoll,/ Me'l posaran al voltant del coll./ No pense que faig mal a cap persona/ Seguint els camins que no van a Roma./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent/ que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom vol vore'm penjat,/ Llevat dels cegos,/ Que no podran.
Lilit i Dionís podrien haver dit «mancos» en llocs de «mancs», que haguera estat més ajustat a la versió que han fet de la cançó. Ara, el que m'ha arribat és eixe «Ja vos ho he dit» cantat «ja vo ho ha dit». ¡Bravo!

dilluns, 30 de març del 2015

El lliri entre energúmens

Descobrixc finalment que la «freixa» de què em parlava ma mare, que li havia regalat la seua amiga Encarna, i que també li havia regalat el nom, nom que jo no trobava relacionat amb una planteta amb una flor aromàtica blanca amb un toc groc, doncs, que tenia com a nom científica Freesia alba o Freesia refracta —això no ho he aclarit del tot— i que es tracta del lliri de Sant Josep que diuen els diccionaris (o d'una varietat).

Si pense en la planteta, me se passa el desconcert de llegir el diari, el d'ahir en particular, que m'havia deixat una afirmació de Garton Ash d'eixes que pareix que parla del Partit Popular valencià: «Hem de fer alguna cosa; això és alguna cosa; per tant, hem de fer això». I han fet una llei: «Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d'identitat del poble valencià». A la Califòrnia dels eua un advocat ha proposat (El País, 29.03.2015) la «Llei de l'eliminació de la sodomia», que pretén legalitzar l'assassinat dels homosexuals. Per ací, l'avl ha ficat cullerada mediàtica contra la llei del pp, però sense arribar a l'encert d'una ciutadana americana que ha llançat la seua rèplica contra la llei del seu compatriota: «Llei del torracollons intolerant». Esta iniciativa té, a més, esperit (re)educatiu: que les persones que presenten propostes que animen a matar homosexuals siguen obligades a fer cursos de sensibilització i a donar cinc mil dòlars a una organització en defensa d'este coŀlectiu.

Si pretenien ser liberals, encara estan en el mateix punt d'eixida del franquisme assetjat per la conspiració «masónica izquierdista». Mos envilix la conspiració panca. Mira que dir-li «freixa» al lliri de Sant Josep.

diumenge, 29 de març del 2015

Cita dominical / 333: Santos Juliá

Mirant la sagnia religiosa.
En la llarga i sanguinolenta història de les religions, no és possible trobar-ne cap dotada de ritus que calga celebrar, de llibre sagrat en què creure i de clergues als qui calga obeir, que no haja servit com a instrument de mort i desolació quan el déu dels creients arriba a la categoria d'únic déu en el món, quan del llibre sagrat es trauen lleis que regixen la conducta dels membres de tota la societat i quan els clergues reclamen per a ells mateixos i conquisten el poder d'erigir temples sobre les ruïnes dels avantpassats, de destruir estàtues que el pas del temps ha convertit en símbols perdurables d'altres cults i altres creences, o d'enviar dissidents i heterodoxos a la mort.
Santos Juliá, «Con violencia despiadada», El País, 01.03.2015.

dissabte, 28 de març del 2015

Raó sense garantia

La raó comença amb una renúncia. I la satisfacció no està garantida.

divendres, 27 de març del 2015

El mànec acadèmic

El psoe de València —que fa servir sovint el sobrenom pspv— està renovant les llistes que pensa presentar a les pròximes eleccions. Pareix que està mirant d'incorporar un poc d'independència de criteri i de matèria grisa en la gestió política. Caldrà vore si eixa aportació es pot integrar en l'estructura interna del partit, perquè hi ha matèries que no lliguen massa bé i serà cosa de vore com passen de la doctrina i l'«argumentari» a la reflexió ètica i el servei al ciutadà.

De moment, no sé si disparant al vol, no han acceptat Lluís Fornés, el Sifoner, com a «animal de companyia», és a dir, que no han acceptat la proposta d'un pp valencianerament crepuscular d'incorporar el cantant en l'avl. Una llàstima, perquè això podria haver permés l'extensió de l'acadèmia a terres de França. Ei, per a col·laborar amb els occitans, no per a imitar l'exemple del centralisme parisenc. Un bell nou llemosí podria reobrir la perspectiva europea de la nostra llengua. Llavors, Lo Rat Penat i la RACV haurien de mirar i remirar si volen anar cap on van o canvien de senda.

En fi, encara que davant un medi ambient cada volta més nociu, no saps mai com poden resultar les mutacions. Al remat, cal saber què pretens quan li dius que sí a Amadeu Fabregat (en el cvc) i li dius que no a Lluís Fornés (en l'avl). Espere que Fernando Delgado tinga la resposta a eixe dilema.

dijous, 26 de març del 2015

Biolingüística gens degenerativa

Estava començant a fer una recerca de citacions actuals i decimonòniques sobre la «degeneració» de les llengües, que és una d'eixes idees que, quan perds de vista que són simples metàfores instrumentals, acaba podrint-se i trobe que deu arribar a cucar-se. Estava en això, però he topat amb uns articles i llibres de Mendívil Giró i m'he posat a editar-los i a passar-los al Kindle. Per tant, acumule més faena i no em trac la pasta dels dits. Després dels articles d'Abelard Saragossà (sobre el valencià i com podem fer per millora la concepció que en tenim), del llibre de Cooper sobre la gestió de les llengües, he de fer una lectura atenta i reflexiva per a introduir-me en això de la biolingüística, que pareix que siga la contrapart actual respecte de la denominada lingüística cognitiva.

Comence amb un article indicatiu: «El relativismo no es inocuo»; després passaré a: «Vida y milagros de las lenguas»: continuaré amb el Origen, evolución y diversidad de las lenguas. Una aproximación biolingüística; i espere poder arribar a: Gramàtica natural. La gramática generativa i la tercera cultura, que es poden llegir a partir del rebost d'Academia.edu. Vorem fins a on arribe i fins a on degenere.

dimecres, 25 de març del 2015

Singapur mediterrani

Pel que conten les necrològiques, caldria disposar d'un Lee Kuan Yew adequat per a cada país. Al País Valencià, que ve a tindre la mateixa població que Singapur, això no sembla l'horitzó polític més proper. Els autoritaris paternalistes del capitalisme local no són precisament refractaris a la corrupció.

dimarts, 24 de març del 2015

Atzar democràtic

Els parlaments i els càrrecs públics haurien de tindre un percentatge de composició aleatòria sorgit de tots els ciutadans que poden votar, tal com passa amb la composició de les taules electorals. L'atzar repartiria un poc més la fatalitat.

dilluns, 23 de març del 2015

Opacitat i saqueig

Els delictes són descrits i establits pels legisladors en les lleis. Els legisladors treballen per a les organitzacions polítiques i no per a la societat, ni per a la ciutadania que els elegix sense saber massa bé per què. Per això és possible mentir en el parlament, en els contractes públics que es desvien pressupostàriament i en la comptabilitat del pp. És a dir, allà on a molts d'ells els interessa no tant el liberalisme com la impunitat: la impunitat dels procediments (opacitat) i de les finalitats (saqueig). Els delictes i les innocències no són casuals, sinó causals.

diumenge, 22 de març del 2015

Cita dominical / 332: José María Gironella

Mirant el passat d'ara.
Els diaris catalans es llançaren a l'ofensiva. La Generalitat, en termes solemnes, es va adreçar al govern de Madrid per a exigir-li el reconeiximent immediat d'una sèrie de privilegis socials, d'ordre públic, administratius, que s'havia abrogat [sic]. I, per descomptat, l'acceptació de la Llei de contractes de conreu.
José María Gironella, Los cipreses creen en Dios, capítol xxvi.

dissabte, 21 de març del 2015

Mímica burocràtica

Un dia calia mostrar el sip. Un altre dia, sense avisar, que si cal el dni també. L'hauries de dur damunt, però te l'has deixat oblidat. No entens per a què servix, per tant, el sip. O sí, és cosa de la burocràcia. Tornes a casa, l'arreplegues, perds el torn, li ensenyes el dni i ni mira per a comprovar que està atenent el titular del carnet. Als buròcrates els enxisen totes eixes pantomimes.

divendres, 20 de març del 2015

Escac i vot

Després de prou anys sense jugar a escacs, despús-ahir li vaig guanyar la partida a l'ordinador. En el nivell més baix, és clar, jugant amb les blanques i tirant arrere una jugada sense trellat. Vaig tindre sort i vaig aguantar un poquet la concentració suficient per a no fer massa animalades. Ni tan sols amb això dec haver connectat les neurones adequades per a entendre per què acceptem que mos segresten la voluntat, l'opinió i el vot durant quatre anys. Enguany pareix que en lloc d'un segrest podria ser el primer pas per a un alliberament. Hauríem de tindre les neurones més atentes.

dijous, 19 de març del 2015

Els lloms dels llibres

No tan sols les històries que contenen els llibres, també cremen els lloms dels llibres que t'acompanyen: «abedul-centeno / centrárquidos - granado / granates - perídoto / períodos - zumaque». Uns versos naturals i simples que et rimen amb els records.

dimecres, 18 de març del 2015

El Partenó entaulellat

Es veu que en Alemanya tenen encara marge per a anar fent bambolles immobiliàries: diuen que l'edifici del Banc Central Europeu ha tingut una desviació pressupostària de vora un cinquanta per cent. I ara toca que els rebotats del bàndol contrari cremen contenidors, oficines i cotxes de policia, i la factura del cost d'eixe banc encara s'unflarà més. La cinta que tallava Draghi mos està eixint molt cara.

És a dir, a cals alemanys tampoc no manegen la riquesa financera conjuntural d'una manera tan neta com mos pretenen vendre. Si els grecs hagueren entaulellat el Partenó amb eixos diners, no vullc pensar-ho. Res de nou, vaja.

dimarts, 17 de març del 2015

L'endemà mateix

Mentres passegem rapidet a buscar el diari observe que l'horitzó no té cap explicació, no hi ha rètols ni cartellets que posen nom als accidents geogràfics, no hi ha cartellets amb les dades econòmiques, socials i polítiques de cada vessant de muntanya. Realment, res del que vegem des d'eixa perspectiva mos explica per què una societat pot ser injusta, poc equitativa, deshonrada o fanàtica. Això no prové del paisatge, no naix de la terra. Per tant, hem de posar la imaginació, pensar el país que preferim, i és complicat, perquè no trobarem el país en l'horitzó, sinó dins de mosatros. Si no cultivem l'interior, a pesar del bon temps que puga fer a fora, tindrem un interior molt gelat i tèrbol. Un país just comença pagant la factura amb iva, arreplegant una botella de la muntanya i deixant-la en el contenidor correcte. I aixina, la reforma del capitalisme, l'endemà mateix.

dilluns, 16 de març del 2015

El coet de la dimissió

Aprofitant que les falles comencen a entelar la ment dels ciutadans amb els sorolls, els colors multitudinaris i els caramulls ideogràfics que t'assalten en girar un cantó, arriba el moment de dimitir un poc. Els ninots de la plaça de l'Àngel estan un poc trencats de color. Intenta dimitir discretament el vicealcalde «investigat» de València, però la festa continua (també en el pp valencià, com dia aquell Ricardo Costa).

diumenge, 15 de març del 2015

Cita dominical / 331: Herbert Greiner-Mai

Mirant els hòmens.
home superflu, l' [en rus: Lixni txevlovek] Expressió amb què es designà un tipus literari de la literatura dels anys vint a cinquanta del segle xx.
Herbert Greiner -Mai (ed.), Diccionario Akal de literatura general y comparada.

dissabte, 14 de març del 2015

L'assetjament de l'actualitat

Obrir un llibre i llegir amb la llum del dia sembla una heroïcitat o una excentricitat. La llum del sol, l'aire, es veu que són per a voltar pel món, per la ciutat, pel mar, per la muntanya, el bon temps és per a buscar algun espectacle natural o humà amb la mirada, sense fer anar el pensament més llunt. La lectura pareix que ha de ser només un exercici escolar o una píndola per a dormir. Això no era aixina fa uns quants anys, quan descobria hores i minuts de lectura en qualsevol racó. Des que em compre el diari, els llibres a mitges m'assetgen.

divendres, 13 de març del 2015

La mala sintaxi

I la mala del cas és que és Mireia Mollà qui hauria de fer-se vore la sintaxi i l'ordenació de les idees i del discurs. Em diu Takse que ha sentit la seua intervenció en la comissió de la CAM i que ha segut un desastre, com quasi sempre. És una llàstima que no arribe a posar en pràctica les idees que es suposa que vol promoure. La vella política encara ho empastra tot massa.

dijous, 12 de març del 2015

Menyspreu de rigor

Em toca revisar la redacció d'un vot particular relatiu al dictamen de la comissió de la cam en les Corts Valencianes. El nyap de redacció seria impressionant si a estes hores ja hi ha poques coses que puguen fer ses senyories per a sorprendre-mos. De fet, sí que n'hi ha alguna, com ara, si van a presentar l'escrit en valencià, redactar-lo en eixa llengua, amb la sintaxi general que fem servir els qui parlem eixa llengua per ací i seguint un fil de discurs consistent i lligan les idees. Però, no, es nota a una hora de camí que l'escriuen en castellà amb la sintaxi habitual del llenguatge juridicoadministratriu, li passen el Salt i mos ho envien. A la vista d'això, em resulta més lamentable encara que pugueren riure o indignar-se pel menyspreu lingüístic pel valencià de Rita Barberá. Almenys ella estava més cap allà que cap ací. La funció parlamentària hauria de tindre un poc més de rigor, en lloc del menyspreu de rigor.

dimecres, 11 de març del 2015

L'escalfament racional

El documental An inconvenient truth (Una veritat incòmoda) protagonitzat pel sempre futur president dels eua Al Gore és ben interessant, per l'explicació de les dades que fa el polític i per els afegits de la seua història personal. Després de vore'l (i de llegir alguna crítica que el pose en el lloc, com la de Miquel Àngel Rodríguez-Arias en Mètode), convé convéncer-se que els humans podem desitjar viure enmig del fum i el sofre i aixina les mutacions mos faran evolucionar a no sabem què. Si vegem a continuació el documental The great global warming swindle, potser podem valorar que les maneres de dir les coses i les coses que es diuen són sempre rellevants, per a la salut i per al pensament.

dimarts, 10 de març del 2015

Sí, molt excel·lent...

L'ocultisme amb què alguns fan anar l'administració pública, permet que el reportatge de Marta Hortelano diumenge en el diari Las Provincias «La jet set de los funcionarios», tan sols contant un bon grapat de detalls econòmics i laborals de les Corts Valencianes —no inclou la Sindicatura deCcomptes, que supose que estan per l'estil, pel que fa als funcionaris— semble que desvela un expedient ocult de la nostra política quotidiana. Barrejant el biaix ideològic del diari i la desinformació i l'ocultisme des de la mateixa institució, el reportatge adquirix químicament, per un procés que es deu poder explicar, una càrrega de sospita i corrupció.

La faena en l'administració de les Corts té uns avantatges —i alguns inconvenients— evidents econòmicament i laboralment. I són evidents perquè són públics, estan publicats i s'haurien de poder explicar amb dades. La cosa és que, a pesar que la lectura dels reportatge fa pensar que tot això ho gestionen els funcionaris, l'administració de les Corts la regixen i la gestionen els càrrecs polítics —psoe fa anys, i pp des de fa massa anys— i els seus assessors. Eixos mateixos polítics s'han fumat milions d'euros fent destrellats (per exemple, un restaurant inecessari i caríssim i un edifici per als grups parlamentaris que és un desastre en condicions bioclimàtiques i d'ecoeficiència), tal com han fet en la resta de la Generalitat. La llàstima és comprovar que la sèrie anglesa «Sí, ministre», que anava un poc de tot açò, té una continuació més o menys adaptada a la sàtira fallera.

Si els diners públics no se n'anaren pels albellons de la corrupció i el clientelisme, la Generalitat podria tindre tota sencera moltes de les condicions que hi ha en les Corts —que no deixa de ser un petit ajuntament unflat de testosterona política— i les institucions podrien fer totes una tasca més eficaç i eficient respecte als problemes dels valencians, inclosa la situació sociolaboral dels seus mateixos treballadors públics. Amb una rendició de comptes i una competència política actives i eficaces, els funcionaris fins i tot podríem tindre ja implantant el teletreball, que esperem aconseguir en les Corts també, ja posats.

dilluns, 9 de març del 2015

La veritat entelada

L'ocultisme provoca la temença. I quan es produïx transparència, la sospita entela la percepció. La petita democràcia valenciana s'ha de ventilar des del mateix parlament.

diumenge, 8 de març del 2015

Cita dominical / 330: Vicent Alonso i Catalina

Mirant cada dia.
Haver de demanar cada dia, i a crits perquè t'escolten, els teus drets lingüístics i culturals és una mena de condemna que ens han imposat els qui, en nom d'una altra llengua i cultura, no han deixat mai de planificar la desaparició de la nostra.
Vicent Alonso i Catalina, Trajecte circular.

dissabte, 7 de març del 2015

Un poquet

L'escàndol que pareix que ha provocat la paga extra del 2012 que s'han adjudicat els diputats es veu que han pensat cobrir-lo d'una capa d'inactivitat. La carrera professional de les Corts Valencianes, que estàvem a punt de firmar, pot ser que es retarde fins després de les eleccions. La mala gestió laboral de l'administració no té a vore amb el retard o amb l'escàndol, és una tradició que també hauríem de revisar ara que anem a canviar-ho tot. Un poc almenys. Un poquet, va.

divendres, 6 de març del 2015

Sense preu

Tal com fea un anunci, podríem dir que contribuir a redactar una constitució democràtica per a un estat que encara no existix. Això viola l'adhesió nacional espanyola del jutge que ho puga fer, sobretot si es tracta de l'hipotètic estat català. En canvi, militar en un partit polític i ser magistrat del tribunal constitucional, si formes part del pp, això no té preu.

Santiago Vidal caurà com a jutge espanyol. Toca, amb més mèrit podrà renàixer com a jutge català, de l'estat eixe, vullc dir.

dijous, 5 de març del 2015

[wí]

Al quiosquer li dia [wí], i li semblava que parlava d'ahir. No deu saber francés tampoc, i li haguera semblat que tot em semblava bé. Al centre de València els dies són afirmacions lingüístiques.

dimecres, 4 de març del 2015

Percepcions estètiques confuses

Abans de tindre un problema amb la connexió de xarxa en el miniordinador Asus, estava (re)llegint l'article d'Eugeni Reig sobre si les llengües es florixen, es pansixen o es corquen... Ell diu que «degeneren», «Degeneració lingüística» es titula. L'han tornat a publicar en la revista Núvol. ¿Vols dir que calia? Pot ser que sí, perquè aixina podem continuar revisant i porgant eixes idees que enterbolixen la percepció del que és la llengua. Envie el meu comentari a Núvol:
L'article d'Eugeni va aparéixer en El Punt Avui el 31 de desembre del 2012. Allí vaig deixar la meua petita rèplica i unes referències («La idiosincràcia d'alguns valencians»; «Segones edicions foren millor encara») a altres intervencions semblants d'Eugeni Reig sobre esta mateixa qüestió. Eugeni ha fet i fa una gran faena com a lexicòleg, però és evident que té debilitat per l'estètica i que el seu sentit estètic es situa molt per damunt del seu objecte d'estudi. En l'art hi ha sempre eixe debat permanent, podem recordar que es parlava d'«art degenerat» no fa tant. Això és el valencià que ell observa, segons Eugeni Reig, un art degenerat. Coses de l'estètica.

Al «caloret» cubà

Ara hem sabut que «El caloret» ve de llunt. En el temps, com correspon a una paraula d'una declinació masculina en llatí. Va acabar en femení en valencià, per molt que el menyspreu de Barberá Nolla per la llengua del seus conciutadans s'alimente de mala idea i el pretenga girar-lo com un calcetí. Però ve de més llunt encara en l'espai, «el caloret» de Cuba, que és on el va notar un altre depredador dels béns dels valencians, Olivas Martínez, antic conseller, antic president de la Generalitat i visitant del «caloret» cubà cremant els diners dels valencians.

dilluns, 2 de març del 2015

Retallades en valencià, superàvit en castellà

Al final del dia, quan ja tenia previst alguna altra reflexió més o menys xorra per a omplir unes ratlles, no m'ha agradat i m'he posat a al·legar-li quatre coses al síndic de greuges sobre unes excuses polítiques per a justificar la discriminació lingüística dels catalanoparlants del País Valencià, eixe costum que tenen sobretot —vaja— en la conselleria de cultura:

La resposta del director general constata un fet: la Generalitat valenciana està aplicant una política de retallades. I el que resulta injustament discriminatori és que no s'apliquen mantenint l'equitat en el compliment dels deures lingüístics, sinó que els diners es dediquen al castellà i, si en queden, es fan documents i traduccions en valencià. No cal dir que enlloc de la legislació vigent s'indica que l'ús del castellà és mantindrà en qualsevol circumstància i el valencià serà secundari i condicionat a l'existència de romanents de la despesa en castellà.

D'altra banda, assenyalaré que la funció de les institucions públiques no és excusar les discriminacions injustes que provoca la seua gestió i desentendre-se'n, sinó impedir-les, complir les seues funcions i fer efectius els drets dels ciutadans, en qualsevol moment i circumstància i no tan sols en temps de bonança econòmica. Per cert, també en eixos moments llegíem excuses semblants dels gestors públics valencians, tal com podem comprovar en els informes del Síndic de Greuges des de fa massa anys.

Amb això em quede un poc més malament, perquè és gros que hi haja tantes persones pensant més a tindre raons per a fer les coses malament que a mirar de fer-les bé. Uf, es nota que hui he discutit un poc en el Consell de Personal de les Corts.

diumenge, 1 de març del 2015

Cita dominical / 329: Robert L. Cooper

Mirant els encerts inexplicats .
A voltes fem prediccions encertades sense saber per què.
Robert L. Cooper, Language planning and Social Change, adaptació de la traducció castellana de José María Perazzo.