El cos i els valors

Acaba el festival de Benidorm i la millor notícia és que hi havia unes gallegues, Tanxugueiras. que podem sospitar —per no perdre el costum— que no han guanyat perquè canten en gallec i diuen coses en valencià, castellà i basc. El públic les havia votades, però, ai, el jurat de «professionals» del ram preferixen l'actuació de la cantant cubanocatalana Chanel, i que els missatges no interferixquen els «mai vistos» balls d'estil de la sèrie Fama o del film Flashdance i que combinen el ball gimnàstic amb un producte adequat per al mercat de venda del cos de les dones —d'això va la lletra—, 🔗 ideologia que a eixe jurat li deu semblar més acceptable i profitosa que altres valors. Els valors de l'art.

Cita dominical / 689: Maria Callís Cabrera

L'home que parla de l'home fa art; la dona que parla de la dona, artesania.

Maria Callís Cabrera, «En totes les parts m'ascla», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

La foto del sàbat / 79

Dissabte de frescor al solet amb un toc d'espígol.

Llengua lúdica

Per ara no hem arribat mai a acabar el Paraulògic. 🔗 I la poca gràcia que mos fa al sandemà vore les paraules en què no vam caure i que, vistes ara, eren ben evidents i conegudes. A pesar d'això, tampoc l'haguérem acabat, si havíem de localitzar només paraules que coneguérem. Si es tracta de combinar a l'atzar o amb totes les lletres de qualsevol manera, trobe que la cosa ja no tindria gràcia.

Quant al Wordle, 🔗 només hi he jugat una volta, ara mateix, per a poder-ho dir. A la quarta línia he format «etíop». De moment, si Takse no canvia d'idea, continuarem amb l'altre, a vore si arribem mai a completar-lo, cosa que trobe que deu ser quasi impossible.

Parlant de jocs, els de la Secretaria de Política Lingüística d'allà dalt 🔗 han incorporat a la llista de videojocs amb versió en valencià-català el joc 0 AD que els vaig indicar. Entre unes coses i altres, açò de la llengua també té molts aspectes lúdics.

Si fórem negligibles

L'editorial Norma, 🔗 dedicada als còmics, té la seu i una botiga a Barcelona i edita còmics també en valencià-català. El que és curiós és que el seu web només té versió en castellà. Per a trobar els còmics en valencià cal demanar per «català» en el buscador. No és complicat, però és difícil pensar que eixe és el procediment per a localitzar-los, ja que estem acostumats a que els webs intenten facilitar la localització dels productes, en este cas, de la versió idiomàtica.

Per sort, he fet la cerca posant el Google «Norma editorial català» 🔗 i el primer resultat ha segut «Norma Editorial: Álbumes de la etiqueta #Català». Després ja he provat amb el buscador del web de l'editorial i he vist com anava la cosa.

El cas és que no he pogut evitar que hi ha un ressentiment intens i irracional que, als usuaris i sovint partidaris del castellà, els fa sentir agredits i devaluats la reivindicació i reclamació permanents que fem els usuaris de l'altra llengua oficial, permanent discriminats, però existents i persistents.

De la mateixa manera que mos sentim en guàrdia davant dels interlocutors desconeguts que parlen en castellà —fins i tot dels que encara no sabem com parlent—, sempre esperant que mos intenten imposar l'ús de la seua llengua, diria que hi ha qui troba molest haver de fer-se càrrec «encara» d'haver d'entendre l'altra llengua, d'haver de sentir que no ho estan fent bé perquè no els han tingut en compte i els han discriminat, i senten eixa injustícia quasi sempre inconscient que cometen com si fora un deute que els reclamem unes persones que, en el fons, de la mateixa manera que diem que parlem llengües «minoritàries» o «minoritzades», és a dir, secundàries, devaluades, per metonímia, som ciutadans minoritaris, devaluats, secundaris. Ai, tant de bo, negligibles.

¡Ací aproven normes sense llegir-les!

El capità Louis Renault del film Casablanca de Michael Curtiz (1942), amolla amb fingida i desvergonyida indignació: «I'm shocked, shocked, to find that gambling is going on in here!». 🔗 Una sorpresa i indignació semblants estan mostrant uns quants polítics en els mitjans arran del «desconeiximent» que han mostrat sobre la regulació i el funcionament intern de l'administració del parlament català.

La regulació de les llicències d'edat va ser ideada per algú —que degué fer una aposta: «¿que et jugues que ho propose i m'ho apoven?», i tots els sindicalistes rient...—, i la van aprovar els polítics, suposadament després de llegir-la i valorar-la. Ara hauria d'entrar el capità Renault i amollar: «¡Estic atònit, ací aproven normes sense llegir-les!». I l'excusa deu ser que «no sabíem que mos havíem de llegir s documents que firmem». Com si Joan Fuster no haguera dit mai allò de «cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres» (Diccionari per a ociosos). En fi, en la sèrie «Sí, senyor ministre» 🔗 té molts episodis on podem saber on han aprés alguns de què va la política.

La condició de la doble discriminació

Per fi m'he enrecordat de dos reclamacions que tenia al forn, pendents de rebre resposta o solució de la Generalitat valenciana. Com que no hi ha hagut més resposta ni solució —tenen els webs del president de la Generalitat 🔗 i de l'Escola Superior d'Art i Disseny 🔗 desendreçats quant a la gestió lingüística: no hi ha versió en valencià o és deficient—, faig la reclamació davant el síndic de greuges. De moment, les accepta no per la infracció lingüística, sinó perquè no m'han respost. (He de dir que hui, els web de Ximo Puig sí que ha posat les tres notes de premsa en valencià. Això no hauria de ser notícia, però ho és.)

Eixe criteri de no atendre la reclamació sobre la gestió lingüística institucional és, en el cas de les meues reclamacions, una decisió d'este síndic, ja que l'anterior sí que me les acceptava per discriminació lingüística. Es veu que a este síndic això dels drets lingüístics no li fa tant el pes com altres drets. Per tant, he de tindre un temps al forn les queixes, fins que passa un poc de temps i hi puc acudir adduint les dos infraccions. Tal com em va dir un dia el síndic, no hi estic d'acord, però les coses van aixina ara. Vaja, com si no ho sabérem, ¿oi?, com van.

Al parlament democràtic, règim feudal

Treballe en les Corts Valencianes i m'alegre quan els periodistes mostren un interés i un coneiximent ben documentats del funcionament del parlament, cosa que no té a vore només amb el debat polític, sinó amb el govern intern d'una institució que és la representació d'una societat democràtica, una institució que hauria de ser un referent en l'aplicació de les polítiques públiques, però que no ho és, pel que veig, ni ací ni a Catalunya, pel que mostren les notícies sobre les llicències per edat publicades per Núria Orriols i Aleix Moldes en el diari Ara. 🔗

Les explicacions que he sentit dels polítics membres de la mesa del parlament pels mitjans m'han semblat molt ajustades a l'actuació dels polítics en la cambra valenciana, on també deixen moltes matèries en mans d'una una estructura jeràrquica de govern 🔗 que funciona més com una monarquia delegada (amb la secretaria general unipersonal a dalt) 🔗 que com una administració coordinada, professional i col·laborativa d'una democràcia moderna i avançada.

En tot cas, puc dir amb ironia que, dissortadament ací no hem arribat a aprovar sindicalment un mesura de conciliació tan fantasiosa com la llicència per edat que es va implantar en el parlament català —encara que també vam tindre un ensurt amb les primes de jubilació anticipada—. Això sí, més que de l'actuació política i de la idea que tinguen els polítics sobre el que ha de ser la institució, ací tot depén també dels interessos i les preferències de la persona que ocupa la secretaria general unipersonal i de la resta de lletrats.

Els polítics de la mesa rarament s'interessen pel funcionament intern de la institució. Fins i tot he sabut directament d'algun polític que ja no està en estes faenes parlamentàries, que quan s'havia interessat en la mesa per informar-se i conéixer les línies d'actuació i el fonament de les decisions amb què es gestiona la institució, li va passar una cosa semblant al que va exposar Josep Costa en el Faqs de dissabte passat: 🔗 dificultats d'accés a les dades, informació esbiaixada, enfrontaments, pressions personals, etc.

Lamentablement, en les Corts Valencianes tenim moltes mostres d'aplicació del refrany «a cal sabater, sabates de paper». Al parlament, règim feuda: espere que no arribe a fer-se refrany.

Cita dominical / 688: Mariona Casas i Deseuras

De la mateixa manera que és incongruent dir: «Vostè, mare, vagi-se'n a la merda» (adduint que parlant-li de vostè, ja la respecto), és igualment denigrant (però ens visibilitza!) exclamar: «Benvolgudes: totes juntes, vosaltres dones, sou l'escòria de la societat».

Mariona Casas i Deseuras, «El persó, the sun i la infanta», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

Cita dominical / 78

Si és no és, l'hivern accentua la gelor, no l'existència.

No ho volíeu saber

Continua encara un poc més el serial sobre la «llicència per edat» dels funcionaris del Parlament de Catalunya. Per sort, Antoni Gelonch va recordar ahir en el Més324 🔗 la desproporció entre el ressò mediàtic d'eixe privilegi laboral i ressò dels diners públics que s'han polit en els tripijocs dels bancs i la Sareb —el banc que continua desnonant amb els diners de tots.

En tot cas, fixant-mos en el que saben o no saben els polítics del funcionament i la regulació administrativa de la institució, continue sentit polítics diguent «si ho haguérem sabut» i coses paregudes. Però el cas és que el president i la resta de diputats que es suposava que havien de gestionar les Corts Valencianes, aproven un un acord «sobre la delegació en el lletrat major-secretari general de la competència per a dictar les resolucions que a la Mesa de les Corts Valencianes li corresponga adoptar en els afers i expedients en matèria de personal». 🔗 I si mirem l'Estatut del personal 🔗 de la institució encara trobarem més decisions que ha d'adoptar eixa «secretaria general» unipersonal.

És a dir, quant a la delegació de les decisions, un alt funcionari acumula la faena i les decisions que haurien de resoldre entre els cinc membres de la mesa de la institució. 🔗 ¿De veres que no veuen més lògic, eficaç i democràtic (re)organitzar i (re)dirigir la cambra de manera més professional i amb una estructura coŀlaborativa en què intervinguen equips coordinats amb coneiximents i perspectives diverses més enllà dels coneiximents jurídics? ¿De veres que no han pensat que eixa delegació s'assembla massa a instituir una petita monarquia absoluta?

En les Corts Valencianes, la negociació sindical es fa amb els membres de la cort monàrquica —lletrats i altres alts càrrecs que hi sintonitzen personalment—. Ocasionalment, o en l'últim moment, amb el secretari general. Els polítics venen només el dia de la firma alliçonats pels lletrats i sense que hi haja res a debatre. I després, si mai es dona el cas que alguna decisió no semble explicable èticament o políticament, n'hi han que amollen això de «si ho haguérem sabut»... No ho volíeu saber.

El penúltim escàndol

El punt dolç del periodisme que els va d'allò més bé als polítics que volen «escapolir-se de les escomeses»: un escàndol s'encén mentres en crema un altre. Això deu estar passant ara amb el cas de les anomenades llicències per edat del Parlament de Catalunya: 🔗 ara hi ha qui està parlant de les dietes dels diputats, hi ha qui ha comentat els sous, qui ha comentat com d'alts són els dels eurodiputats... Mos en fan un farcell ben gros, de temes pareguts, mos avorrim de vore'l créixer i passem a una altra cosa.

A tot això, respecte a la regulació de les jubilacions hi ha qui diu que els polítics no poden adduir «si ho hagueren sabut...», o que els polítics que dirigixen la institució parlamentària no podien ignorar-ho... Bé, llevat que hagen aprovat un acord «sobre la delegació en el lletrat major-secretari general de la competència per a dictar les resolucions que a la Mesa de les Corts Valencianes li corresponga adoptar en els afers i expedients en matèria de personal». 🔗

Els nostres representants polítics han arribat a les Corts Valencianes sense cap interés per conéixer-les per dins, sense cap noció de la utilitat i l'exemple del parlament per al funcionament de la societat, sense cap pla de modernització i millora de la institució. De fet, s'espolsen la puça de damunt delegant-ho en un alt càrrec funcionarial. I bona nit. Amb eixa falta d'interés per la cambra legislativa, pel fonament del debat polític que ha de canalitzar els interessos de la societat, ¿en quina democràcia estan pensant? Bé, no sigam pretensiosos, el partidisme no dona per a més. Estan pensant en altres coses, el penúltim escàndol els va bé.

Fum a distància

Diu que fumar pot escampar el virus fins a huit metres de distància. És a dir, que eixa oloreta del fum que mos arriba —a pesar de la carasseta— no era prou que fora contaminació per als bronquis, sinó que és el mitjà de transport del còvid. Ara, si les dades científiques indiquen que són «huit» metres, tenim la solució: cal establir una distància social un pèl més ampla. Això, amb un poc d'insistència i dades científiques, ampliant ampliant la distància, és possible que en les Corts arribem al implantar el quasiteletreball. Però insistiran que hem de continuar amb la carasseta posada.

Trobe que la «llicència per edat» que hi ha al Parlament de Catalunya —i que estan mirant d'eliminar ara que s'ha fet públic: et permetia cobrar el sou sancer, no anar a la faena els cinc anys anteriors a la jubilació, continuar en actiu, continuar fent triennis...—, 🔗 ara mateix s'hauria d'entendre com una mesura contra el còvid, sí... Ai, eixe teletreball sí que l'implantarien ràpidament, i sense fumar. No és el cas.

Més arrere

Els professors Tània Alaix i Gimbert i Jesús Alturo i Perucho mos van alegrar la nit filològica d'anit quan van explicar en Més324 🔗 que havien descobert l'autor del text «librari» més antic en català: Ramon de Cabó, 🔗 autor del Memorial de greuges de Guitard Isarn, que han datat cap a l'any 1105. A més d'això, han tirat un segle arrere el Llibre jutge (ara, cal al 1080). 🔗

L'ús de la llengua va com va, però en això de la filologia la cosa bé: pareix que com més avança és quan més recula. Coses.

L'ensenyament fa recular l'aprenentatge

Lligc un article trist de Víctor Labrado, «També a la universitat, el valencià comença a recular» (Nosaltres La Veu, 15.01.2022) 🔗. Em fa pensar en la confusió general que hem patit en relació amb la relació entre l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua.

A pesar del que creguem, promoure l'artificialitat en la transmissió de la llengua, la falta d'espais i ocasions de combinar i conformar els registres, pensant que tot consistix a posar els diacrítics al lloc o que hem d'aprendre a parlar a escola, no han segut receptes adequades. En realitat, en l'ensenyament el que hem d'aprendre són les normes oficials, però no és el lloc on mos han de proporcionar els continguts que eixes normes pretenen regular. La llengua s'ha d'aprendre amb l'ús real en la societat.

La capacitació del personal en valencià acreditada per títols docents no hauria d'haver pretés mai substituir la capacitació general dels valencianoparlants proveïda per l'aprenentatge informal a casa, al carrer, en l'intercanvi quotidià. Amb tot, tants anys de resistencialisme i fervor per la inclusió de l'estàndard valencià en l'educació general i universitària —sense tindre en compte com vam aprendre el castellà i com no vam arribar a aprendre ni el francés ni l'anglés, i repetint eixes mateixes rutines— han arribat a produir artefactes fantàstics de persones que pareix que sàpien combinar termes de l'estàndard més estèril —aquell que rebutja la llengua general— amb els castellanismes més innecessaris —és a dir, tots els que es poden resoldre amb la llengua general.

Per posar un exemple comú, persones que no saben dir espontàniament blat, dacsa, muscle o genives, per omplin el seu discurs amb emplenar, aquestos, feina, etc., allà on els parlants de la llengua general diuen omplir, estos, faena, etc. El cas pot estendre's a les locucions, a la sintaxi o a la fonètica. Eixa combinació de falta d'aprenentatge i d'excés d'ensenyament es nota massa quan qui la patixen són els qui s'han d'expressar en públic. És on el símptoma es nota més. I fa riure —és cert, per no plorar.

Cita dominical / 687: Salvador Vendrell Grau

És tot una mentida. Els del govern de l’altiplà diuen que «tan espanyol és el castellà com el català, el gallec o el basc». Diuen que ho tenen clar i volen defensar totes les cultures de l’estat. Mentida! I ben grossa. Només cal imaginar-se què passaria, si una família de Sueca, o de Fortaleny que és el meu poble, demanara que el seu fill menut rebera un vint-i-cinc per cent d’ensenyament en valencià en qualsevol escola de la Comunitat de Madrid o d’Andalusia o, sense anar més lluny, en qualsevol concertada de la ciutat de València o d’Alacant.

Salvador Vendrell Grau, «Immersió lingüística o misèria dels socialistes i d’algú més», Nosaltres La Veu, 30.12.2021.

Cita dominical / 77

El ferro badat llagrimeja rovell.

Variant àlef

Mos ha tocat hui la tercera injecció de la vacuna Moderna contra el còvid, una dosi de reforç, quant a la qüestió sanitària, i un símptoma de fluixetat quant a la gestió lingüística: hem rebut els corresponents missatges per sms només en castellà. I això que n'hem rebut dos: un per a vacunar-mos hui en el centre de salut; i un que ja no calia, per a vacunar-mos dilluns en l'hospital. La conselleria o qui siga que ho faça no ha tingut en compte en cap dels dos enviaments el fet que hi ha dos llengües oficials que haurien d'utilitzar en peu d'igualtat.

De fet, parlant d'això, ja fa anys que algú em va traduir el nom al castellà per a fer-me el sip i encara no ho he pogut canviar. De moment, quan he mirat algun web on pareixia que podia fer-ho, ha segut impossible. Com que el sip només me'l renoven apegant-li etiquetes quan canvien els metges, hauré de buscar algun web on siga possible fer eixa gestió, cosa que he intentat fer a través del web de la conselleria, però no donen eixa opció. Els envie la consulta per correu electrònic, a vore com responen.

Si tot va bé, espere que per a la vacuna vint-i-cinc del còvid, variant tau —haurem començat amb l'alfabet hebreu, supose—, la infermera em cride pel meu nom real. A tot això, i que siga com hui, que parlava en valencià.

La unitat de l'intercanvi

El Departament de Cultura presenta el Pacte Nacional per la Llengua, 🔗 que és un projecte encara en elaboració. El projecte ja té un web 🔗 que conté una descripció succinta de la situació i la metodologia de treball que volen implantar.

El document originari és la Resolució 102/xiv del Parlament de Catalunya,📃 que és la base del que es pretén treballar. En eixe document, si no ho he mirat malament, no apareixen ni una voltes els termes «País Valencià» o «Comunitat Valenciana» ni els conceptes «unitat» o «unitat de la llengua».

En canvi, de colp, en la nota de premsa i en el document metodològic, apareix la invocació catequista a la «unitat»:

• [...] tothom qui hi doni suport ha de reconèixer la unitat de la llengua catalana [...]
• [...] que reconeixen la unitat de la llengua catalana [...]

Mos riem —o patim, segons els dies— de la invocació dogmàtica que fan alguns a la «unitat de la pàtria» que siga, o a la «indissoluble unitat» de la nació que siga —espanyola, habitualment—, i pareix que tot el que és roín, s'apega: han anat a invocar la unitat de la llengua, com si mai haguera passat que algú haguera vist una llengua desunida i trossejada o amb una unió tan tenaç que ni la fissió nuclear la podria desfer.

Si es tracta d'aglutinar, coordinar i consolidar espais d'intercanvi i de comunicació en valencià-català, s'ha de pensar més en donar vitalitat a la diversitat que ha de compondre un mosaic proteic —eixe adjectiu me s'ha quedat de llegir Enric Sòria— com la mateixa ciutadania que ha de formar part i donar vida a eixe conjunt cultural. ¿En volen dir «nacional» del pacte? Un erro suportable.

Però trobe que això de la «unitat de la llengua», a més de ser una apeŀlació innecessària i suada, fa pensar malament de qui la invoca, perquè pareix que pretén matindre o aconseguir una cosa que pensa que no té garantida per definició —si no m'erre, hi ha tantes llengües com persones, però no hi ha llengües a trossos—, sembla que pense que en la llengua hi ha elements que la separen o la clavillen. I eixe pensament és, precisament, l'esca que fa cremar la borumballa ideològica.

L'ús de la llengua valenciana-catalana —certament, eixe nom excessiu és part d'un penitència injusta, segurament per això de «nacional»— necessita recursos econòmics i gestió educativa, comunicativa i administrativa, coordinació territorial i institucional, li convindria un estat a favor en lloc d'a la contra —tenim a penes el que tenim i prou...—, 🔗 necessita que els ciutadans perguen la subordinació lingüística, cosa que faria inútil tanta omnipotència apresa d'alguns espanyols. I més coses.

En tot cas, també convé tindre present que alguns tics retòrics van ser solucions improvisades de l'època, i no poden ser la guia conceptual permanent i invariable. Tal com s'ha de fer amb la llengua, la unitat serà el resultat de la pràctica, no de la prèdica. I ja no s'hauria de reclamar, perquè eixe termini es va complir fa anys.

El món és una macrogranja

El metge Oriol Mitjà deixa anar en l'apm: 🔗 «I aleshores me'n vaig a Papua Nova Guinea». Tal com van moltes coses en el món, sentint l'antic comissari de clavegueres estatals Villarejo —que està exposant algunes vergonyes de la seua pàtria— 🔗 o les «virtuts» polítiques de beneir les macrogranges de concentració animal contra el ministre Alberto Garzón, 🔗 qualsevol de les antípodes pareixen una fugida recomanable. Takse no pot evitar sentir que és una variació del seu «ez dago zer eginik».

El Paraulògic i la resta de la llengua

El Paraulògic, 🔗 eixe joc que mos està fent fer minuts i quasi hores davant del mòbil de Takse, és un entreteniment elaborat amb el lèxic de la llengua que està tenint molt d'èxit, pel que sembla. A més de dedicar-mos a pensar les paraules que podem trobar, l'endemà comprovem cada dia les de la vespra que no mos van vindre al cap i les que desconeixíem i que fins i tot pensàvem que eren irreals.

La curiositat —que no ho és tant, ja és més prop del costum enfadós—, és que el joc funciona amb la llengua. ¿Tota la llengua? No, només la que apareix en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. En canvi, la resta de la «llengua», com ara la que apareix en el diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com és habitual, pareix que només existixca de forma retòrica, com a clossa ideològica decorativa, però no com a concepció global i «convergent» —per usar el terme amb què solen desqualificar la part de la llengua que no els fa el pes normatiu.

No acabe d'entendre quin grau de desconnexió cultural i conceptual mos afecta coŀlectivament i fa que tantes persones —sobretot de Catalunya—, ben esforçades i actives promovent el coneiximent i l'ús de la llengua, acaben oblidant que la llengua és una part essencial del País Valencià, no tan sols com a troballa antropològica, sinó com a entitat viva que disposa d'institucions culturals i normatives.

En tot cas, mos entretenim intentar fer els «tutis», descobrint totes les paraules i, vist el que hi ha, descobrint els oblits del diec 🔗 que sí que apareixen en el dnv. 🔗 La resta de la llengua, que resta i no resta, suma.

Els «medalhãos» es reboten

Després d'«O alienista» en el llibre Papéis avulsos de Machado de Assis ve «Teoria do medalhão», que també és un relat ben actual. Podem trobar exemples de «medalhãos» ben actius al nostre voltant. I la veritat és que deu convindre seguir eixe comportament: 🔗

1. Homem importante, mas sem valor real, cuja alta posição se deve à influência de seu dinheiro e de seus amigos.

És possible que al ministre Garzón li hagen botat al coll estos dies perquè no ha fet el «medalhão» tant com els interessava a alguns dels «benefactors» polítics del centredreta (o del que faça falta) espanyol, com són les grans empreses que es dediquen a la depredació del territori amb la ramaderia intensiva.

Un bon «medalhão» sap que de matí pot plorar i renegar per la degradació ambiental i l'emergència climàtica i, de vesprada, aprovar ampliacions d'aeroports i ports per a fer vindre turistes en avió i en creuers, que són les formes d'enriquir uns pocs i d'explotar laboralment a molts, mentres destrossen el medi ambient on es suposa que hauríem de poder viure tots i on tots patirem les desigualtats socials i els efectes contaminants associats a la pobresa i la discriminació.

Cita dominical / 686: Fred Pellerin

És en el silenci que una resposta és bonica.

Fred Pellerin, «Tenir debout», Silence.

La foto del sàbat / 76

Unes baines de ravanell, el uasabi mediterrani, tal dia com hui fa un any, en un plat de la vaixella Pontesa que ma mare em va fer heretar d'un «termini fix» dels anys huitanta.

L'alienista intemporal

Pretenia editar l'.epub de Papéis avulsos de Machado de Assis que tinc en el lector i no sé d'on vaig baixar, perquè la versió que havia descarregat em distrea de la lectura pels bots i errors d'edició electrònica. Després de fer la conversió a html veig que, encara que pareix que el document vinga del Projecte Gutenberg, 🔗 la codificació de l'html és estranya i no la puc editar. Per sort, localitze en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes 🔗 un pdf de text que em descarrega de la faena de les conversions i reedicions.

S'estén prou bé i amb el mòbil i el diccionari portugués de Livio 🔗 anava fent. De totes formes, ja que tinc el document passat pel roc (o ocr) 🔗, es suposa que puc fer que el Boox faça anar el diccionari. La llàstima és que és molt limitat en això (també en el web d'Onyx), però veig per la xarxa que la solució és descarregar i descomprimir la carpeta d'un diccionari portugués d'StarDict (l'Aberto), 🔗 posar eixa carpeta on estan els altres diccionaris de l'aparell i indicar en la configuració que l'hem afegit.

Ja he llegit el primer conte, «O alienista», i crec que, sense diccionari, no m'he perdut res d'essencial. És un conte llarg molt bo, que Machado de Assis podria haver escrit hui mateix, ja que repassa uns valors i circumstàncies que enllacen aquella societat brasilera i la d'ací ara mateix, amb concordances molt cridaneres tant per la pandèmia com pel comportament cínic o hipòcrita dels polítics. Seguint la resta del llibre amb el diccionari integrat, espere captar un poc més del decorat lingüístic, perquè el fons ja fa temps que l'han sentenciat Takse i l'experiència: ez dago zer eginik.

La discriminació pels protocols

Sobre això de la informàtica i la xarxa, torne a pensar en el protocol lingüístic encara inexistent en la producció textual de la Generalitat valenciana. Supose que sí que deuen tindre protocols per a mirar de no discriminar per motiu de raça, d'orientació sexual, de condició social o per algun altre motiu «políticament» rellevant o suficientment sensible de cara a les tendències de vot.

En canvi, quant al tema de la gestió lingüística del web de la Generalitat no sembla que vullguen vore —a pesar que hi ha qui els ho diu regularment, com ara jo— que la seua pràctica habitual és injustament discriminatòria contra els ciutadans que pretenen relacionar-se en valencià amb l'administració.

Eixa discriminació es genera habitualment per dos pràctiques habituals, però irregulars —i que haurien de ser delictives—: o no redacten la versió en valencià; o, quan la tenen feta, la versió en valencià no sol ser la pàgina inicial, sinó que sempre va adjectivada o marcada. Per exemple, l'adreça de l'agència antifrau valenciana és «www.antifraucv.es», sense cap marca, i correspon a la versió en castellà. La versió en valencià és secundària i marcada: «https://www.antifraucv.es/va/inicio-va/». Recordem que el web del president Puig té l'adreça «https://president.gva.es/va/inicio». Evidentment, això d'inicio deu ser la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb iniciar en variant valencià del nord cap amunt, ¿oi?

Tenint en compte els prejuís a què mos aficionem, tinc la sensació que deuen pensar que, si l'adreça fora «inici», l'ordinador es fondria.

Valors lingüístics amb videojocs

Enllaçant amb els videojocs d'ahir, i pensant en totes les pors que alguns senten sobre els valors que transmeten, trobe que els qui no han adquirit valors democràtics suficients per altres camins, si n'hi hagueren més videojocs en valencià, és possible que alguna cosa els haguera arribat si mai hagueren vist el valencià com un fet normal de la vida —i de les pantalles— al País Valencià en lloc d'haver-lo assimilat com un element de discòrdia o de reivindicació.

La cantant del grup Carraixet Mar Giner, tal com explica en un vídeo (vegeu Nosaltres La Veu, 02.01.2022), 🔗 em fa sentir un poc d'eixa sensació que tinc quan soc discriminat injustament per un motiu o altre, com ara per parlar en valencià, cosa que sempre sospitem que mos pot passar, però que no mos l'esperem mai quan mos passa.

Cert és que passen coses pitjors que no es poden posar en un full de reclamacions, però topar encara amb això, és un símptoma del fonament fangós de la nostra democràcia.

En valencià o en anglés precari

Un missatge informatiu de la Secretaria de Política Lingüística informa del creiximent de la base de dades de videojocs que tenen versió en valencià-català. 🔗 Diu que ara mateix en són 109. Tenint en compte la quantitat quasi infinita de jocs electrònics que hi ha, no sembla que en este sector la cosa vaja massa bé. En tot cas, si no s'avança en l'ús del valencià, no deixen de ser un recurs per a aprendre anglés (o altres llengües, rus inclús), que és un utilitat que els podem trobar, si som capaços de concentrar-mos en jugar i provem a anar entenent les coses sobre la marxa. El meu anglés precari aprés amb els Beatles es posa al dia pegant tirs i conduint cotxets.

Un afegitonet d'emoció musical

No crec que les meues preferències musicals tinguen necessàriament un fons ideològic, però alguna cosa podria haver-hi, una connexió tant pel cantó musical —si obvie que també he trobat grups i cantants que m'agradaven i que eren no tan sols de dretes, sinó també feixistes, sexistes, racistes i tot eixe garbuix d'invocacions del malany— com pel que fa a algunes idees sobre el món i la societat. M'alegra pensar-ho quan confirme eixa concordança. Quan es dona el cas contrari, em quede un poc més xafat.

No vullc exagerar la dimensió del cas, perquè tot deu ser segurament una casualitat: del grup quebequés Les Colocs 🔗 passe a André Fortin, 🔗 que era independentista quebequés, eixa quasi independència votada que tant de paper ha fet per ací per a recordar que altres estats són possibles. Com que fa uns dies Bernard Adamus em va eixir carabassa, 🔗 m'ha compensat esta troballa. I sempre sense oblidar que quasi vaig caure de tos quan vaig sentir en un documental alguna opinió sociolingüística de Jaques Brel; 🔗 o també les idees polítiques dels Lynyrd Skynyrd, 🔗 que tant em feen pensar una altra cosa amb «Free bird».

Doncs això, no hi ha sempre una connexió ideològica a través de la música, però quan es dona la coincidència, tinc un afegitonet d'emoció.

Cita dominical / 685: Jordi Martí Monllau

Per què no n’hi ha prou amb ser català per a ser espanyol i se’ns obliga a perfeccionar-nos?

Jordi Martí Monllau, «La nostra escola ha de reflectir la nostra subordinació?», Núvol, 27.12.2021.

La foto del sàbat / 75

La parra oferix panses per any nou.