divendres, 21 de gener de 2022

No ho volíeu saber

Continua encara un poc més el serial sobre la «llicència per edat» dels funcionaris del Parlament de Catalunya. Per sort, Antoni Gelonch va recordar ahir en el Més324 🔗 la desproporció entre el ressò mediàtic d'eixe privilegi laboral i ressò dels diners públics que s'han polit en els tripijocs dels bancs i la Sareb —el banc que continua desnonant amb els diners de tots.

En tot cas, fixant-mos en el que saben o no saben els polítics del funcionament i la regulació administrativa de la institució, continue sentit polítics diguent «si ho haguérem sabut» i coses paregudes. Però el cas és que el president i la resta de diputats que es suposava que havien de gestionar les Corts Valencianes, aproven un un acord «sobre la delegació en el lletrat major-secretari general de la competència per a dictar les resolucions que a la Mesa de les Corts Valencianes li corresponga adoptar en els afers i expedients en matèria de personal». 🔗 I si mirem l'Estatut del personal 🔗 de la institució encara trobarem més decisions que ha d'adoptar eixa «secretaria general» unipersonal.

És a dir, quant a la delegació de les decisions, un alt funcionari acumula la faena i les decisions que haurien de resoldre entre els cinc membres de la mesa de la institució. 🔗 ¿De veres que no veuen més lògic, eficaç i democràtic (re)organitzar i (re)dirigir la cambra de manera més professional i amb una estructura coŀlaborativa en què intervinguen equips coordinats amb coneiximents i perspectives diverses més enllà dels coneiximents jurídics? ¿De veres que no han pensat que eixa delegació s'assembla massa a instituir una petita monarquia absoluta?

En les Corts Valencianes, la negociació sindical es fa amb els membres de la cort monàrquica —lletrats i altres alts càrrecs que hi sintonitzen personalment—. Ocasionalment, o en l'últim moment, amb el secretari general. Els polítics venen només el dia de la firma alliçonats pels lletrats i sense que hi haja res a debatre. I després, si mai es dona el cas que alguna decisió no semble explicable èticament o políticament, n'hi han que amollen això de «si ho haguérem sabut»... No ho volíeu saber.

dijous, 20 de gener de 2022

El penúltim escàndol

El punt dolç del periodisme que els va d'allò més bé als polítics que volen «escapolir-se de les escomeses»: un escàndol s'encén mentres en crema un altre. Això deu estar passant ara amb el cas de les anomenades llicències per edat del Parlament de Catalunya: 🔗 ara hi ha qui està parlant de les dietes dels diputats, hi ha qui ha comentat els sous, qui ha comentat com d'alts són els dels eurodiputats... Mos en fan un farcell ben gros, de temes pareguts, mos avorrim de vore'l créixer i passem a una altra cosa.

A tot això, respecte a la regulació de les jubilacions hi ha qui diu que els polítics no poden adduir «si ho hagueren sabut...», o que els polítics que dirigixen la institució parlamentària no podien ignorar-ho... Bé, llevat que hagen aprovat un acord «sobre la delegació en el lletrat major-secretari general de la competència per a dictar les resolucions que a la Mesa de les Corts Valencianes li corresponga adoptar en els afers i expedients en matèria de personal». 🔗

Els nostres representants polítics han arribat a les Corts Valencianes sense cap interés per conéixer-les per dins, sense cap noció de la utilitat i l'exemple del parlament per al funcionament de la societat, sense cap pla de modernització i millora de la institució. De fet, s'espolsen la puça de damunt delegant-ho en un alt càrrec funcionarial. I bona nit. Amb eixa falta d'interés per la cambra legislativa, pel fonament del debat polític que ha de canalitzar els interessos de la societat, ¿en quina democràcia estan pensant? Bé, no sigam pretensiosos, el partidisme no dona per a més. Estan pensant en altres coses, el penúltim escàndol els va bé.

dimecres, 19 de gener de 2022

Fum a distància

Diu que fumar pot escampar el virus fins a huit metres de distància. És a dir, que eixa oloreta del fum que mos arriba —a pesar de la carasseta— no era prou que fora contaminació per als bronquis, sinó que és el mitjà de transport del còvid. Ara, si les dades científiques indiquen que són «huit» metres, tenim la solució: cal establir una distància social un pèl més ampla. Això, amb un poc d'insistència i dades científiques, ampliant ampliant la distància, és possible que en les Corts arribem al implantar el quasiteletreball. Però insistiran que hem de continuar amb la carasseta posada.

Trobe que la «llicència per edat» que hi ha al Parlament de Catalunya —i que estan mirant d'eliminar ara que s'ha fet públic: et permetia cobrar el sou sancer, no anar a la faena els cinc anys anteriors a la jubilació, continuar en actiu, continuar fent triennis...—, 🔗 ara mateix s'hauria d'entendre com una mesura contra el còvid, sí... Ai, eixe teletreball sí que l'implantarien ràpidament, i sense fumar. No és el cas.

dimarts, 18 de gener de 2022

Més arrere

Els professors Tània Alaix i Gimbert i Jesús Alturo i Perucho mos van alegrar la nit filològica d'anit quan van explicar en Més324 🔗 que havien descobert l'autor del text «librari» més antic en català: Ramon de Cabó, 🔗 autor del Memorial de greuges de Guitard Isarn, que han datat cap a l'any 1105. A més d'això, han tirat un segle arrere el Llibre jutge (ara, cal al 1080). 🔗

L'ús de la llengua va com va, però en això de la filologia la cosa bé: pareix que com més avança és quan més recula. Coses.

dilluns, 17 de gener de 2022

L'ensenyament fa recular l'aprenentatge

Lligc un article trist de Víctor Labrado, «També a la universitat, el valencià comença a recular» (Nosaltres La Veu, 15.01.2022) 🔗. Em fa pensar en la confusió general que hem patit en relació amb la relació entre l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua.

A pesar del que creguem, promoure l'artificialitat en la transmissió de la llengua, la falta d'espais i ocasions de combinar i conformar els registres, pensant que tot consistix a posar els diacrítics al lloc o que hem d'aprendre a parlar a escola, no han segut receptes adequades. En realitat, en l'ensenyament el que hem d'aprendre són les normes oficials, però no és el lloc on mos han de proporcionar els continguts que eixes normes pretenen regular. La llengua s'ha d'aprendre amb l'ús real en la societat.

La capacitació del personal en valencià acreditada per títols docents no hauria d'haver pretés mai substituir la capacitació general dels valencianoparlants proveïda per l'aprenentatge informal a casa, al carrer, en l'intercanvi quotidià. Amb tot, tants anys de resistencialisme i fervor per la inclusió de l'estàndard valencià en l'educació general i universitària —sense tindre en compte com vam aprendre el castellà i com no vam arribar a aprendre ni el francés ni l'anglés, i repetint eixes mateixes rutines— han arribat a produir artefactes fantàstics de persones que pareix que sàpien combinar termes de l'estàndard més estèril —aquell que rebutja la llengua general— amb els castellanismes més innecessaris —és a dir, tots els que es poden resoldre amb la llengua general.

Per posar un exemple comú, persones que no saben dir espontàniament blat, dacsa, muscle o genives, per omplin el seu discurs amb emplenar, aquestos, feina, etc., allà on els parlants de la llengua general diuen omplir, estos, faena, etc. El cas pot estendre's a les locucions, a la sintaxi o a la fonètica. Eixa combinació de falta d'aprenentatge i d'excés d'ensenyament es nota massa quan qui la patixen són els qui s'han d'expressar en públic. És on el símptoma es nota més. I fa riure —és cert, per no plorar.

diumenge, 16 de gener de 2022

Cita dominical / 687: Salvador Vendrell Grau

Mirant la immersió lingüística.

És tot una mentida. Els del govern de l’altiplà diuen que «tan espanyol és el castellà com el català, el gallec o el basc». Diuen que ho tenen clar i volen defensar totes les cultures de l’estat. Mentida! I ben grossa. Només cal imaginar-se què passaria, si una família de Sueca, o de Fortaleny que és el meu poble, demanara que el seu fill menut rebera un vint-i-cinc per cent d’ensenyament en valencià en qualsevol escola de la Comunitat de Madrid o d’Andalusia o, sense anar més lluny, en qualsevol concertada de la ciutat de València o d’Alacant.

Salvador Vendrell Grau, «Immersió lingüística o misèria dels socialistes i d’algú més», Nosaltres La Veu, 30.12.2021.

dissabte, 15 de gener de 2022

divendres, 14 de gener de 2022

Variant àlef

Mos ha tocat hui la tercera injecció de la vacuna Moderna contra el còvid, una dosi de reforç, quant a la qüestió sanitària, i un símptoma de fluixetat quant a la gestió lingüística: hem rebut els corresponents missatges per sms només en castellà. I això que n'hem rebut dos: un per a vacunar-mos hui en el centre de salut; i un que ja no calia, per a vacunar-mos dilluns en l'hospital. La conselleria o qui siga que ho faça no ha tingut en compte en cap dels dos enviaments el fet que hi ha dos llengües oficials que haurien d'utilitzar en peu d'igualtat.

De fet, parlant d'això, ja fa anys que algú em va traduir el nom al castellà per a fer-me el sip i encara no ho he pogut canviar. De moment, quan he mirat algun web on pareixia que podia fer-ho, ha segut impossible. Com que el sip només me'l renoven apegant-li etiquetes quan canvien els metges, hauré de buscar algun web on siga possible fer eixa gestió, cosa que he intentat fer a través del web de la conselleria, però no donen eixa opció. Els envie la consulta per correu electrònic, a vore com responen.

Si tot va bé, espere que per a la vacuna vint-i-cinc del còvid, variant tau —haurem començat amb l'alfabet hebreu, supose—, la infermera em cride pel meu nom real. A tot això, i que siga com hui, que parlava en valencià.

dijous, 13 de gener de 2022

La unitat de l'intercanvi

El Departament de Cultura presenta el Pacte Nacional per la Llengua, 🔗 que és un projecte encara en elaboració. El projecte ja té un web 🔗 que conté una descripció succinta de la situació i la metodologia de treball que volen implantar.

El document originari és la Resolució 102/xiv del Parlament de Catalunya,📃 que és la base del que es pretén treballar. En eixe document, si no ho he mirat malament, no apareixen ni una voltes els termes «País Valencià» o «Comunitat Valenciana» ni els conceptes «unitat» o «unitat de la llengua».

En canvi, de colp, en la nota de premsa i en el document metodològic, apareix la invocació catequista a la «unitat»:

  • [...] tothom qui hi doni suport ha de reconèixer la unitat de la llengua catalana [...]
  • [...] que reconeixen la unitat de la llengua catalana [...]

Mos riem —o patim, segons els dies— de la invocació dogmàtica que fan alguns a la «unitat de la pàtria» que siga, o a la «indissoluble unitat» de la nació que siga —espanyola, habitualment—, i pareix que tot el que és roín, s'apega: han anat a invocar la unitat de la llengua, com si mai haguera passat que algú haguera vist una llengua desunida i trossejada o amb una unió tan tenaç que ni la fissió nuclear la podria desfer.

Si es tracta d'aglutinar, coordinar i consolidar espais d'intercanvi i de comunicació en valencià-català, s'ha de pensar més en donar vitalitat a la diversitat que ha de compondre un mosaic proteic —eixe adjectiu me s'ha quedat de llegir Enric Sòria— com la mateixa ciutadania que ha de formar part i donar vida a eixe conjunt cultural. ¿En volen dir «nacional» del pacte? Un erro suportable.

Però trobe que això de la «unitat de la llengua», a més de ser una apeŀlació innecessària i suada, fa pensar malament de qui la invoca, perquè pareix que pretén matindre o aconseguir una cosa que pensa que no té garantida per definició —si no m'erre, hi ha tantes llengües com persones, però no hi ha llengües a trossos—, sembla que pense que en la llengua hi ha elements que la separen o la clavillen. I eixe pensament és, precisament, l'esca que fa cremar la borumballa ideològica.

L'ús de la llengua valenciana-catalana —certament, eixe nom excessiu és part d'un penitència injusta, segurament per això de «nacional»— necessita recursos econòmics i gestió educativa, comunicativa i administrativa, coordinació territorial i institucional, li convindria un estat a favor en lloc d'a la contra —tenim a penes el que tenim i prou...—, 🔗 necessita que els ciutadans perguen la subordinació lingüística, cosa que faria inútil tanta omnipotència apresa d'alguns espanyols. I més coses.

En tot cas, també convé tindre present que alguns tics retòrics van ser solucions improvisades de l'època, i no poden ser la guia conceptual permanent i invariable. Tal com s'ha de fer amb la llengua, la unitat serà el resultat de la pràctica, no de la prèdica. I ja no s'hauria de reclamar, perquè eixe termini es va complir fa anys.

dimecres, 12 de gener de 2022

El món és una macrogranja

El metge Oriol Mitjà deixa anar en l'apm: 🔗 «I aleshores me'n vaig a Papua Nova Guinea». Tal com van moltes coses en el món, sentint l'antic comissari de clavegueres estatals Villarejo —que està exposant algunes vergonyes de la seua pàtria— 🔗 o les «virtuts» polítiques de beneir les macrogranges de concentració animal contra el ministre Alberto Garzón, 🔗 qualsevol de les antípodes pareixen una fugida recomanable. Takse no pot evitar sentir que és una variació del seu «ez dago zer eginik».

dimarts, 11 de gener de 2022

El Paraulògic i la resta de la llengua

El Paraulògic, 🔗 eixe joc que mos està fent fer minuts i quasi hores davant del mòbil de Takse, és un entreteniment elaborat amb el lèxic de la llengua que està tenint molt d'èxit, pel que sembla. A més de dedicar-mos a pensar les paraules que podem trobar, l'endemà comprovem cada dia les de la vespra que no mos van vindre al cap i les que desconeixíem i que fins i tot pensàvem que eren irreals.

La curiositat —que no ho és tant, ja és més prop del costum enfadós—, és que el joc funciona amb la llengua. ¿Tota la llengua? No, només la que apareix en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. En canvi, la resta de la «llengua», com ara la que apareix en el diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com és habitual, pareix que només existixca de forma retòrica, com a clossa ideològica decorativa, però no com a concepció global i «convergent» —per usar el terme amb què solen desqualificar la part de la llengua que no els fa el pes normatiu.

No acabe d'entendre quin grau de desconnexió cultural i conceptual mos afecta coŀlectivament i fa que tantes persones —sobretot de Catalunya—, ben esforçades i actives promovent el coneiximent i l'ús de la llengua, acaben oblidant que la llengua és una part essencial del País Valencià, no tan sols com a troballa antropològica, sinó com a entitat viva que disposa d'institucions culturals i normatives.

En tot cas, mos entretenim intentar fer els «tutis», descobrint totes les paraules i, vist el que hi ha, descobrint els oblits del diec 🔗 que sí que apareixen en el dnv. 🔗 La resta de la llengua, que resta i no resta, suma.

dilluns, 10 de gener de 2022

Els «medalhãos» es reboten

Després d'«O alienista» en el llibre Papéis avulsos de Machado de Assis ve «Teoria do medalhão», que també és un relat ben actual. Podem trobar exemples de «medalhãos» ben actius al nostre voltant. I la veritat és que deu convindre seguir eixe comportament: 🔗

1. Homem importante, mas sem valor real, cuja alta posição se deve à influência de seu dinheiro e de seus amigos.

És possible que al ministre Garzón li hagen botat al coll estos dies perquè no ha fet el «medalhão» tant com els interessava a alguns dels «benefactors» polítics del centredreta (o del que faça falta) espanyol, com són les grans empreses que es dediquen a la depredació del territori amb la ramaderia intensiva.

Un bon «medalhão» sap que de matí pot plorar i renegar per la degradació ambiental i l'emergència climàtica i, de vesprada, aprovar ampliacions d'aeroports i ports per a fer vindre turistes en avió i en creuers, que són les formes d'enriquir uns pocs i d'explotar laboralment a molts, mentres destrossen el medi ambient on es suposa que hauríem de poder viure tots i on tots patirem les desigualtats socials i els efectes contaminants associats a la pobresa i la discriminació.

diumenge, 9 de gener de 2022

Cita dominical / 686: Fred Pellerin

Mirant els silencis.

És en el silenci que una resposta és bonica.

Fred Pellerin, «Tenir debout», Silence.

dissabte, 8 de gener de 2022

La foto del sàbat / 76

Unes baines de ravanell, el uasabi mediterrani, tal dia com hui fa un any, en un plat de la vaixella Pontesa que ma mare em va fer heretar d'un «termini fix» dels anys huitanta.

divendres, 7 de gener de 2022

L'alienista intemporal

Pretenia editar l'.epub de Papéis avulsos de Machado de Assis que tinc en el lector i no sé d'on vaig baixar, perquè la versió que havia descarregat em distrea de la lectura pels bots i errors d'edició electrònica. Després de fer la conversió a html veig que, encara que pareix que el document vinga del Projecte Gutenberg, 🔗 la codificació de l'html és estranya i no la puc editar. Per sort, localitze en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes 🔗 un pdf de text que em descarrega de la faena de les conversions i reedicions.

S'estén prou bé i amb el mòbil i el diccionari portugués de Livio 🔗 anava fent. De totes formes, ja que tinc el document passat pel roc (o ocr) 🔗, es suposa que puc fer que el Boox faça anar el diccionari. La llàstima és que és molt limitat en això (també en el web d'Onyx), però veig per la xarxa que la solució és descarregar i descomprimir la carpeta d'un diccionari portugués d'StarDict (l'Aberto), 🔗 posar eixa carpeta on estan els altres diccionaris de l'aparell i indicar en la configuració que l'hem afegit.

Ja he llegit el primer conte, «O alienista», i crec que, sense diccionari, no m'he perdut res d'essencial. És un conte llarg molt bo, que Machado de Assis podria haver escrit hui mateix, ja que repassa uns valors i circumstàncies que enllacen aquella societat brasilera i la d'ací ara mateix, amb concordances molt cridaneres tant per la pandèmia com pel comportament cínic o hipòcrita dels polítics. Seguint la resta del llibre amb el diccionari integrat, espere captar un poc més del decorat lingüístic, perquè el fons ja fa temps que l'han sentenciat Takse i l'experiència: ez dago zer eginik.

dijous, 6 de gener de 2022

La discriminació pels protocols

Sobre això de la informàtica i la xarxa, torne a pensar en el protocol lingüístic encara inexistent en la producció textual de la Generalitat valenciana. Supose que sí que deuen tindre protocols per a mirar de no discriminar per motiu de raça, d'orientació sexual, de condició social o per algun altre motiu «políticament» rellevant o suficientment sensible de cara a les tendències de vot.

En canvi, quant al tema de la gestió lingüística del web de la Generalitat no sembla que vullguen vore —a pesar que hi ha qui els ho diu regularment, com ara jo— que la seua pràctica habitual és injustament discriminatòria contra els ciutadans que pretenen relacionar-se en valencià amb l'administració.

Eixa discriminació es genera habitualment per dos pràctiques habituals, però irregulars —i que haurien de ser delictives—: o no redacten la versió en valencià; o, quan la tenen feta, la versió en valencià no sol ser la pàgina inicial, sinó que sempre va adjectivada o marcada. Per exemple, l'adreça de l'agència antifrau valenciana és «www.antifraucv.es», sense cap marca, i correspon a la versió en castellà. La versió en valencià és secundària i marcada: «https://www.antifraucv.es/va/inicio-va/». Recordem que el web del president Puig té l'adreça «https://president.gva.es/va/inicio». Evidentment, això d'inicio deu ser la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb iniciar en variant valencià del nord cap amunt, ¿oi?

Tenint en compte els prejuís a què mos aficionem, tinc la sensació que deuen pensar que, si l'adreça fora «inici», l'ordinador es fondria.

dimecres, 5 de gener de 2022

Valors lingüístics amb videojocs

Enllaçant amb els videojocs d'ahir, i pensant en totes les pors que alguns senten sobre els valors que transmeten, trobe que els qui no han adquirit valors democràtics suficients per altres camins, si n'hi hagueren més videojocs en valencià, és possible que alguna cosa els haguera arribat si mai hagueren vist el valencià com un fet normal de la vida —i de les pantalles— al País Valencià en lloc d'haver-lo assimilat com un element de discòrdia o de reivindicació.

La cantant del grup Carraixet Mar Giner, tal com explica en un vídeo (vegeu Nosaltres La Veu, 02.01.2022), 🔗 em fa sentir un poc d'eixa sensació que tinc quan soc discriminat injustament per un motiu o altre, com ara per parlar en valencià, cosa que sempre sospitem que mos pot passar, però que no mos l'esperem mai quan mos passa.

Cert és que passen coses pitjors que no es poden posar en un full de reclamacions, però topar encara amb això, és un símptoma del fonament fangós de la nostra democràcia.

dimarts, 4 de gener de 2022

En valencià o en anglés precari

Un missatge informatiu de la Secretaria de Política Lingüística informa del creiximent de la base de dades de videojocs que tenen versió en valencià-català. 🔗 Diu que ara mateix en són 109. Tenint en compte la quantitat quasi infinita de jocs electrònics que hi ha, no sembla que en este sector la cosa vaja massa bé. En tot cas, si no s'avança en l'ús del valencià, no deixen de ser un recurs per a aprendre anglés (o altres llengües, rus inclús), que és un utilitat que els podem trobar, si som capaços de concentrar-mos en jugar i provem a anar entenent les coses sobre la marxa. El meu anglés precari aprés amb els Beatles es posa al dia pegant tirs i conduint cotxets.

dilluns, 3 de gener de 2022

Un afegitonet d'emoció musical

No crec que les meues preferències musicals tinguen necessàriament un fons ideològic, però alguna cosa podria haver-hi, una connexió tant pel cantó musical —si obvie que també he trobat grups i cantants que m'agradaven i que eren no tan sols de dretes, sinó també feixistes, sexistes, racistes i tot eixe garbuix d'invocacions del malany— com pel que fa a algunes idees sobre el món i la societat. M'alegra pensar-ho quan confirme eixa concordança. Quan es dona el cas contrari, em quede un poc més xafat.

No vullc exagerar la dimensió del cas, perquè tot deu ser segurament una casualitat: del grup quebequés Les Colocs 🔗 passe a André Fortin, 🔗 que era independentista quebequés, eixa quasi independència votada que tan de paper ha fet per ací per a recordar que altres estats són possibles. Com que fa uns dies Bernard Adamus em va eixir carabassa, m'ha compensat esta troballa. I sempre sense oblidar que quasi vaig caure de tos quan vaig sentir en un documental alguna opinió sociolingüística de Jaques Brel; 🔗 o també les idees polítiques dels Lynyrd Skynyrd, 🔗, que tant em feen pensar una altra cosa amb «Free bird».

Doncs això, no hi ha sempre una connexió ideològica a través de la música, però quan es dona la coincidència, tinc un afegitonet d'emoció.

diumenge, 2 de gener de 2022

Cita dominical / 685: Jordi Martí Monllau

Mirant les paradoxes patrioteres.

Per què no n’hi ha prou amb ser català per a ser espanyol i se’ns obliga a perfeccionar-nos?

Jordi Martí Monllau, «La nostra escola ha de reflectir la nostra subordinació?»Núvol, 27.12.2021.

dissabte, 1 de gener de 2022