dissabte, 31 de desembre del 2016

Un any de postveritats absurdes

En temps de postveritats absurdes, hi ha qui voldria fer el canvi d'any a recules, per si de cas aixina pot tornar a la casella del divendres amb què començàrem el 2016. O del divendres que començà el feudalisme o la guerra freda.

En fi, no vaig dur la guitarra al dinar de Nadal, ni el meu cosí tampoc. Havia aprés a rascar el Somewhere, over the rainbow per a la festa, però es veu que l'horitzó mos va semblar un poc més mostós que multicolor.

Ara sí, doncs, ja podem fer trànsit cap al nou any amb més fred i humitat que altres anys. Que s'acabe i n'estrenem un altre, amb els propòsits nous lluents en les capses imaginades. I ja vorem com reciclem els vells, arraconats o mig tapats pel desistiment o per la gossera, que segur que encara els podem aprofitar.

divendres, 30 de desembre del 2016

Edicions segons demanda

Unes setmanes abans que acabara l'any em vaig decidir a encomanar dos impressions segons demanda de dos llibres sense drets de Gallica, la llibreria de la Biblioteca Nacional de França. Els ports no compensen el preu, però pague la curiositat de vore com ho fan. En The BookEdition.com ho fan bé, em reproduïxen el llibre respectant el format de l'original. En canvi, Chapitre.com convertixen un llibre «in-16» en un monstre de 29,8 centímetres. Els escric abans que canviem l'any, a vore quina explicació tenen.

Vist que el sant de més llunt no fa sempre més milacres, l'any que ve —d'ací a unes hores— provaré amb una impremta que hi ha ací a prop de casa, a vore si em poden publicar allí mateix —i pel mateix preu sense ports— els pdf de Gallica, reeditats per mi. Ho faig per al Kindle, però sovint també trobe a faltar el paper.

dijous, 29 de desembre del 2016

Estem presents encara

La diferència entre les varietats del català es reflectix en els diccionaris:
àtoms de bor que estaven presents / àtoms de bor que eren presents
L'estadística del Google indica que és més habitual «encara estan presents» que «encara són presents». Tan bones són l'una com l'altra. La llàstima que és hi ha qui en fa una qüestió de prescripció imperativa, com si la millor opció per als parlants fóra que els reduiren les possibilitats o els menysprearen la variant dialectal.
  • A pesar de les festes, pel riu: 13:35.

dimecres, 28 de desembre del 2016

Codi d'enllaç amb text de cerca

Aconseguixc fer funcionar en el Multicerca la possibilitat de crear un enllaç que continga un fragment introduït amb un quadre de text i que òbriga eixa pàgina en una finestra nova. El codi és este:

<script type="text/javascript">
function updateFormAction(value){
var btnForm = document.getElementById("btnForm");
btnForm.action = "https://.../"+ value;}
</script>

<form action="get" id="btnForm" target="_blank">
<input type="text" name="" onchange='updateFormAction(this.value)'>
<br><input type="submit" value="Cerca">
</form>

No deu ser la manera més elegant de fer-ho, però és la que he aconseguit que la cerca en un diccionari funcione. Mirant-ho amb optimisme, ara que no estic sotmés a la disciplina del diari El País dec estar alliberant les neurones per a activitats alternatives.

dimarts, 27 de desembre del 2016

Alternatives felices

No cal llegir el Kybalion, que em sembla una espècie de prototip dels llibres d'autoajuda que tant abunden des de fa uns anys, per a entendre que no tenim la ciència infusa i que cal investigar i estudiar per a conéixer un poc més eixe món que tans mos desconcerta.

És cert que podem intuir moltes coses, però això no hauria de ser prou per a fer-mos decidir que la intuïció es convertix en veritat absoluta només perquè de tant en tant va i l'encertem... Al capdavall, si considerem que qualsevol fenomen del món té sempre dos alternatives, encert o error, tenim molt de camí fet, el 50 % de possibilitats. Això no és ni tan sols una loteria, sinó tan sols un frau intel·lectual que mos fem a mosatros mateixos. Això sí, mos podem sentir més feliços i tranquils amb eixa idea. Però a voltes no es tracta només de ser feliç, sinó també de no fer desgraciats, ¿oi? —dient-ho d'una manera simple també.

dilluns, 26 de desembre del 2016

Marejos de cap a cap

Tenim permís estos dies per a, després del putxero, un afegidet torrons, xocolate, vins dolços i de nostàlgia. I si te'n passes un poc amb el cava brut nature és possible que acceptes que un cosí teu et pose a les mans el Kybalion. I mentres patixes els efectes de la dolçor alcohòlica és possible que intentes llegir-te'l, mentres tornes en tren a casa. Amb tot, l'endemà, cal superar l'embriaguesa nadalenca i, per descomptat, assumir que el mareig de les idees —més o menys com dia Goya— també produïx llibres. Tenim permís i indulgència també per a això.

diumenge, 25 de desembre del 2016

Cita dominical / 423: Juan Ramón Capella

Mirant l'escriptura.
Quan escrius —amb l'acció d'escriure— es precisen les idees i a voltes s'experimenten esdeveniments inesperats.
Juan Ramón Capella, El aprendizaje del aprendizaje.

dissabte, 24 de desembre del 2016

Per a embolicar-los

Fa dos dècades vaig passar l'any en blanc, diríem, sense acabar cap llibre. No sé a què em degué dedicar eixe any, el 1996, segurament degué ser alguna cosa que em va absorbir, o és possible que triara uns llibres massa grossos, cosa que em passa sovint. Tenint en compte l'any, ara recorde que hi havia oposicions i això degué centrar les meues lectures i els meus remordiments. I al final no les vaig aprovar tampoc i vaig continuar amb l'interinatge.
El balanç d'enguany no és tan magre. Encara que m'he encantat massa amb el diari —¡per fi estic alliberat des d'ahir de la subscripció a El País!— i tinc unes lectures grosses començades que me s'eternitzen, he pogut anar avançant un poc per ací i per allà. Però continue carregant quasi sense voler. En Tres i Quatre no tenien la nova gramàtica de l'iec, que sembla que s'ha exhaurit fins febrer. Me'n vaig endur un de Zweig sobre Montaigne que em va botar als ulls. Els de regal els tinc ja esperant el paper d'embolicar(-los amb la lectura).

divendres, 23 de desembre del 2016

Punts calents

Abans que arribe Nadal encara descobrixc com posar un espai estret entre la xifra i el percentatge: «&thinsp;». Em pensava que no era possible, però hui me s'ha ocorregut buscar-lo i ací el tenim. Han tardat també un poquet més del que és habitual, però m'han contestat del Termcat: en lloc de denominar-los hotspot preferixen centre de registre per als centres on gestionen l'arribada de migrants i refugiats.

El mal d'estos centres no és el nom que reben —dis-ne «punt calent», si vols—, sinó que estan jugant amb els eufemismes per a evitar que les paraules mos mostren que mos assemblem massa a allò que es suposa que les democràcies europees han rebutjat més com a qüestió de fe que de fet. I dir-ne «camps» mos fa pensar massa que eixe malson també l'estem practicant amb eixos éssers humans —perquè ho són, ¿no?— i que tornem a no voler-ho vore. Si la societat es sobreposa a la por i busca un poc més enllà de l'egoisme hipòcrita, també trobarem el terme.

dijous, 22 de desembre del 2016

La «perspectiva Nevski»

Me se tanquen els ulls. Primer, reunió sindical de tràmit per a repensar com està el camí de les negociacions després de Nadal. Més tard, una petita assemblea —poc més del 10 % dels treballadors— per a informar dels petits èxits i dels grans fracassos que és l'activitat sindical quotidiana. Cal escoltar pacientment els crits i els discursos incendiaris. A continuació cal fer propostes. Al cap i a la fi, fins que tornem a la —llegendària quan anàvem a l'institut— «perspectiva Nevski» de la revolució russa de l'inici del segle xx, que ja hem vist com va acabar la cosa, estem disposats a anar cremant-mos les celles insistint, punxant i negociant.

A més a més, em sap mal, però tinc quimera que, això de cridar tant —hi ha qui, si no crida, com si no sabera expressar-se seriosament—, és només una forma d'intentar guanyar el debat per la força (dels crits), a més d'un símptoma de poca empatia o d'una intolerància davant el pacte i l'acord, que només són, ai, parcialment satisfactoris. Com els somnis quan s'han acabat i com este apunt, que el dec haver fet ja massa vegades.

dimecres, 21 de desembre del 2016

Les goteres de la Vall

Viatge d'anada i tornada a la Vall. Comprove que no hi ha hagut massa goteres —les habituals, però el terra s'ha eixugat ràpid— i carregue uns quants llibres en el carro de la compra. Els que podria haver utilitzat en escola a França, però que no vaig arribar a fer servir mai, i alguna edició més o menys bonica d'Alphonse Daudet, el de la guerra civil de Cèsar, un diccionari de francés - llatí, el Jeromín del pare Coloma que em va regalar fa molts anys mon tio de l'Alqueria de la Comtessa... Trosset de la meua petita història llibresca.

dimarts, 20 de desembre del 2016

Conéixer i preferir

La cosa no deu ser que tots sigam perfectes i infal·libles, sinó que aprengam a apreciar què és bo, millor, roín o pitjor en les idees que tenim, en com les apliquem, en la faena que fem; i, més encara, que tingam la paciència i la humilitat de fer això mateix amb les idees que tenen, en com les apliquen i en la faena que fan la resta de les persones. I que aprengam a assumir-ho, amb acords i desacords, sense resignació però amb acceptació.

Per exemple, li puc dir a un conegut que la seua novel·la em sembla una exacerbació del seu ego i un catàleg de lexicologia. Ara, és possible que a algú li interesse per això mateix, per conéixer un poc més la personalitat de l'autor i per llegir el diccionari d'una manera menys atzarosa. Tot i que no siga una bona peça literària, pot ser una bona manera d'aprendre lèxic. Ma mare preferia &mdashliteràriament— els llibres de Rodoreda que havia llegit en lloc dels d'Onetti. Hi ha d'haver de tot. També entre els escriptors i entre els lectors.

dilluns, 19 de desembre del 2016

Llibres atropellats

Hui, ara que ja ha passat un poc la tempesta grossa, fem la primera eixida a Abacus, a vore què comencem a peixcar per a diumenge que ve, els regals del dinar de Nadal. Com sempre, em sap mal que no hi haja versions en valencià d'alguns còmics que m'interessen. Això m'obliga a espigolar més encara, i fins i tot a endur-me un exemplar d'algun —còmic— només perquè no n'hi ha cap més. Al final resulta que n'hi han prou i que s'ajusten a les edats dels meus nebots. Fins i tot un peluix per a més menut, que encara no fa cas de res, però també li toca.

Me'n deixe molts per a una altra ocasió. Però encara agafe la traducció al català de La septième fonction du langage (La setena funció del llenguatge, traducció de Jordi Alemany). Quan arribem a casa, nou víctimes mortals atropellats per un camió a Berlín. Programació especial en la televisió. La sinopsi del llibre comença:

El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta.

Hui també, l'ambaixador rus a Turquia és assassinat davant les càmeres per un policia. Les funcions del llenguatge es queden curtes.

diumenge, 18 de desembre del 2016

Cita dominical / 422: Georg Christoph Lichtenberg

Mirant la democràcia benestant.
El benestar de molts països es decidix per majoria de vots, malgrat que tot el món reconeix que hi ha més gent roín que bona.
Georg Christoph Lichtenberg, Aforismos, 1776-1779, a partir de la traducció castellana de Juan del Solar.

dissabte, 17 de desembre del 2016

Melangia i alliberament

TNYT - EP
Em queden pocs dies ja de subscripció al diari El País. Espere que el comiat tinga tant de melangia com d'alliberament. L'enyor la sentiré quan repasse alguna foto antiga d'algun cap de setmana en el menjador del carrer Nou de la Vall, quan el sol passava pel davant del finestral ben ample amb vistes a les teulades i il·luminava la lectura dominical del diari i els suplements que féem ma mare i jo, alternativament, mentres la meua germana jugava amb el hàmster o el canari, no alternativament, és que no recorde en aquell moment què teníem per casa.
En canvi, eixe temps que el diari m'absorbia de l'actualitat escrita espere poder-lo posar a disposició d'una ventall més variat de publicacions que no requerixca tant adhesió. Però més encara, en trauré —un poc de temps— per a les infinites lectures que, ja ho sé, no acabaré mai. Ara bé, nel mezzo del cammin, a vore si no em perc tant per la «selva oscura».

divendres, 16 de desembre del 2016

Balls de noms

Continue avantçant amb Guerra i pau de Tolstoi. La faena és grossa, i una de les coses que em continuen despistant és la quantitat de variacions amb què es denominen els personatges. Resulta complicat recordar qui és qui. I fins i tot en un diàleg simple, on algú que es diu «Sonia» és al·ludida com a «Sophie», arribes a pensar que la «russe» que va traduir la versió francesa que estic llegint es va marejar. No, comprove en la versió espanyola que el ball de noms és semblant.

Deixe sonar la música de Bernard Herrmann per a la lectura. A fora torna a ploure bona cosa.

dijous, 15 de desembre del 2016

Llocs grecs i creïlles bretones

Després de confirmar que els termes geogràfics relacionats amb l'odissea dels refugiats (per on ha passat la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra Jarque) són Lépida, Lesbos, Leros, Mitilene, Mória, Pipka i Skala Sikamineas, em pose un poc de música. Passe per Sui Generis, Quique González, De Pedro, Sr. Chinarro, Calamaro, però com que estic pegant-li una mirada a La Presse pense en Bénabar i, per ampliar un poc entre els francesos, acabe en Miossec. Vaja, és de Brest, una d'eixes ciutats —com ara París, però des d'una visió diferent— que, no sé per què, m'emocionen. I em ve al cap l'Amour de Pomme de Terre, que, tampoc no sé per què, mos va agradar tant deu fer deu anys ja.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Toponímia grega dels refugiats

La ciutat, el poble, el camp de refugiats, el que siga que hi haja a Mória, i a Lèpida (dos llocs de Grècia). Ara toca aprendre un poc de transcripció de noms grecs. El primer sí que l'he pogut sentir en un vídeo grec. A més, l'Optimot ha considerat també que és esdrúixola i amb la vocal tancada.

El segon topònim, en canvi, m'ha costat prou més de trobar i no l'he pogut sentir en cap informatiu grec, només en la veu del Google Translate. Pareix clar que deu ser una paraula esdrúixola, però no se si la tònica és oberta o tancada. Supose que hauríem de seguir l'exemple de la Lèpida llatina, que ha arribat amb la vocal oberta. O no.*

I fent eixes cerques recórrec un poc dels mals i les injustícies que patixen els refugiats de la guerra i les misèries, eixes persones que hauríem de provar a considerar, també, humanes.


  • * La proposta del 2009 de l'Associació Catalana de Neohel·lenistes diu: «L'accentuació gràfica es farà segons les regles del català. Ara bé, com que en grec no hi ha una diferència fonològica entre vocals obertes i tancades, si cal accentuar una vocal, emprarem sempre l'accent tancat, tret de la vocal a, que en català admet només l'accent obert.»

dimarts, 13 de desembre del 2016

¿El «foie gras» necessitava un guionet? / 2

Anit els vaig enviar un nou missatge als de l'iec per tal de provar a vore si es repensen alguna qüestió d'eixa nova versió de l'ortografia que em sembla que encara estan revisant. És possible que ja haja fet tard, però que no diguen que no els hem dit res. Bé, tampoc no ho diran, això, perquè es veu que els hem dit bona cosa, supose que no sempre amb massa trellat. En tot cas, si n'hi havia una miqueta, de trellat, que l'aprofiten.

Esta volta han estat els compostos que són malleus no adaptats. Els he mostrat el quadre comparatiu següent, que considere ben eloqüent:

Ortografia actual
Proposta de la nova versió de l'ortografia
Els manlleus no adaptats que són compostos duen guionet si ja el tenien en la llengua d'origen.
En compostos que són manlleus no adaptats, si en la llengua d’origen ja duen guionet o bé s’escriuen amb els elements separats. Però, s’escriuen sense guionet les expressions llatines, pròpies, especialment, del llenguatge acadèmic, religiós i jurídic. Però, s’escriuran sense guionet les expressions procedents d’altres llengües que en català funcionen com a locucions adverbials o adjectivals. Però, certs manlleus nominals, procedents especialment de llengües romàniques i que són sintagmes descriptius en la llengua d’origen, mantenen el seu caràcter sintagmàtic. Però, mantenen el seu caràcter sintagmàtic els noms que provenen de la lexicalització d’un nom propi compost.

En fi, no espere milacres, però tampoc m'esperava que l'institut revisara d'eixa manera l'ortografia, aixina que supose que tot és possible.

diumenge, 11 de desembre del 2016

Cita dominical / 421: Joan Coromines i Vigneaux

Mirant els imperis i les religions.
Si els nostres avis, fixant-se en una semblança fortuïta de noms, atribuïen la fundació de Barcelona a Amílcar Barca, no eren sols a embrancar-se per aquests camins, que d'altres entroncaven el nom de Lisboa amb Ulisses, o arribaven fins a inventar la figura llegendària de Ròmul per explicar-se el nom de la seva Roma.
Joan Coromines i Vigneaux, «Introducció a l'estudi de la toponímia catalana», Estudis de toponímia catalana, 1965.

dissabte, 10 de desembre del 2016

¡Apanye llibrells, perols i cassoles!

Trobe una fitxeta del 31 de maig del 2009 on vaig apuntar algunes de les coses que van aparéixer durant un dinar familiar en Carcaixent. Que el manil era el drap de llana groc (o roig) per a cobrir el pa. O és possible que fóra de cotó blanc, que hi havia versions segons els records de cada u eixe dia. Pensant en el menjar, recorden que posaven granotes pelades i travessades per una vara de jonc en l'arròs caldós amb xones, fesols i bajoques. I la pelvis de la granota es dia «forcat».

Encara més vell, riuen quan recorden que en aquells temps canviaven pells de conill (que s'assecaven apegades en la paret) a canvi de mistos. Passava també el llanterner cridant: «¡Apanye llibrells, perols i cassoles!» I que bo que era el «xènvit» dins de l'aiguallimó. També estaven ben bons els bunyols de figues. ¡Arrea amb tot lo fil!, dien també. I quan estaven malament: «estic estroncada».

Això va ser eixe dia, mentres dinàvem. M'ho haguera pogut trobar en els diccionaris, però no hi hauria trobat la substància de la conversa, dels riures i les històries embolicades pels records creuats. Els records no són mai més els mateixos. Ja puc tirar les fitxes. Un altre dia, les cançonetes.

divendres, 9 de desembre del 2016

¿El «foie gras» necessitava un guionet?

Ara intentaré entendre què hi ha darrere de la pràctica ortogràfica de l'Institut d'Estudis Catalans. Per fer-ho simple, «sabem» que l'ortografia és (gdlc) la «branca de la gramàtica normativa que s'ocupa de la correcta escriptura de les paraules i dels altres signes gràfics». L'altra accepció concreta que eixa ocupació dóna com a resultat un «conjunt de normes d'escriptura d'una llengua».

Podem pensar, per tant, que es tracta de regular l'escriptura, cosa que en esta societat democràtica hauria de suposar que es fan normes tan generals com siga possible, que permeten que els usuaris i les assimilen i les puguen aplicar, que siguen tan simples com siga possible i tan ben argumentades i fonamentades com siga possible. És a dir, que no es tracta d'un conjunt de decisions discrecionals o arbitràries de l'iec.

Amb tot, tenint en compte alguna de les modificacions que ha proposat fa unes setmanes l'institut, em sembla que han aplicat uns principis que comencen per dir una cosa i fer-ne una altra; a continuació, han demostrat que no consideren que l'ortografia siga el conjunt de normes d'escriptura, sinó el conjunt de raonaments irrellevants amb què poden marejar els usuaris i demostrar aixina el poder normatiu que tenen. És a dir, discrecionalitat.

No entenc altrament que, per a saber com s'escriu «foie gras», no calga ara només saber francés i català. Primer, un pas necessari tractant-se d'una paraula d'una altra llengua, caldrà comprovar si als de l'iec no els ha passat pel cap adaptar-lo; però, segon, i sorprenentment, observarem que han decidit complicar l'ortografia francesa amb marques que no responen a cap criteri general raonat i fonamentat: li han clavat un guionet al mig, «foie-gras». ¡Busca qui t'ha pegat!

No es tracta d'un criteri general sinó d'una acumulació de decisions que no ajuden a res, només a complicar l'escriptura en català. En el cas dels manlleus no adaptats, per tant, s'escriu un guionet en estos casos:

  1. En compostos que són manlleus no adaptats, si en la llengua d’origen ja duen guionet o bé s’escriuen amb els elements separats.
  2. Però, s’escriuen sense guionet les expressions llatines, pròpies, especialment, del llenguatge acadèmic, religiós i jurídic.
  3. Però, s’escriuran sense guionet les expressions procedents d’altres llengües que en català funcionen com a locucions adverbials o adjectivals.
  4. Però, certs manlleus nominals, procedents especialment de llengües romàniques i que són sintagmes descriptius en la llengua d’origen, mantenen el seu caràcter sintagmàtic.
  5. Però, mantenen el seu caràcter sintagmàtic els noms que provenen de la lexicalització d’un nom propi compost.

I ara haurien d'explicar per què no és preferible reduir una norma amb quatre excepcions en una norma: «els manlleus no adaptats que són compostos només duen guionet si ja el tenien en la llengua d'origen». ¿Quin és l'avantatge d'haver d'escriure diferents: foie-gras / alter ego / off the record / bel canto / sarah bernhardt?

Tristament, l'iec aplica la mateixa falta de motiu o necessitat en altres ocasions: exvicepresident / ex-vicepresident segon; no existència / no-violència / no-violent / no violent.

En fi, ¿com casa la reducció —incompleta— de diacrítics amb l'insospitat augment de guionets? Mila Segarra té material per a ampliar el seu llibre Història de l'ortografia catalana.

dijous, 8 de desembre del 2016

Pegant-li voltes a dècades

Fa més d'una dècada que estem pegant-li al nano amb els mateixos temes. La tecnologia modernitza només la forma de fer les coses, perquè pareix que continuem igual des de la prehistòria. En aquell temps —fa una dècada, no en la prehistòria— vaig fer el comentari següent:

En el valencià que vaig aprendre al meu poble (Tavernes de la Valldigna) «oratge» només volia dir mal temps —tal com passa en francés des del segle XII—. Ara, amb la influència de Canal 9, és possible que la cosa haja canviat, i potser ja diuen també «bona vesprada» —cosa que tampoc vaig aprendre a dir—, però no crec que eixos casos siguen necessàriament negatius, ja que reforcen trets generals de la llengua i fugen de convertir la «puresa» local en el símbol de la desaparició lingüística.

I continuem debatent sobre això en la mateixa llista. Regire l'arxiu i és cosa de vore com mos costa avançar un poquet.

dimecres, 7 de desembre del 2016

A ritme

M'acoste a Herbie Mann, flautista de jazz (també tocava el saxo i el clarinet). Comence amb Push push. Això em provoca una traducció i correcció rítimiques, un poc espasmòdiques. Havia començat per Michel Legrand, però no m'han acabat de convéncer les seus melodies pastoses. En canvi, el ritme constant i repetitiu que treballa Mann em transporta. «Push push».

  • I un poc deixant-ne dur per eixe ritme pel riu: 13:28.

dimarts, 6 de desembre del 2016

L'ortografia no apanya la història

Per Vilafranca i cap amunt, per Falset i rodalia, es veu que quan fa bo diuen que «fa bona ora». Fent servir una explicació simple, podríem pensar que la navalla d'Occam talla la lletra hac inicial de la paraula «hora» de l'expressió «bon dia i bona hora» i li restituïx un sentit primer de ventet suau, cosa que ja venia del llatí aura. Tanmateix, no són els testimonis escrits partidaris d'eixa solució semàntica o ortogràfica. Ja posats a pensar en el clima, també diem per ací «bon vent» i no és precisament un bon desig.

D'altra banda, el francés coneix bonheur, malheur que es suposa que no vénen del ventet, sinó del llatí augurium 'presagi'. Per tant, més que l'expressió d'un desig de bon temps en l'expressió «bon dia i bona hora», pot ser la fem servir per a mostrar alegria, que sembla que és l'ús que sol tindre l'expressió: som «benaurats» (o és possible que pensem que devem la nostra felicitat a l'«hora» o a la sort). Al capdavall, a banda del debat etimològic, és cosa de vore com l'ortografia no hauria de ser el pretext per a resoldre la història.

dilluns, 5 de desembre del 2016

Verdor austríaca

Hem tingut sort i diu que les «dones» han eixit a votar en Àustria. Han votat pel verd Van de Bellen a la presidència en lloc de fer-ho per l'ultradretà Hofer. Això ha augmentat per deu la diferència de vots respecte a les eleccions anteriors.

La cosa dels populismes deu tindre relació amb això, amb el trellat que li posem a l'activitat democràtica. Com que, els polítics, en general, preferixen que no el fem servir —en canvi, proposen les passions futboleres i religioses— a l'hora de votar, acaba passant que la democràcia es degrada com a sistema polític. Només cal que algú tinga un poc de trellat i actue amb empatia i en conseqüència, i es fa el milacre del trellat: el món no serà mai perfecte, però tampoc cal que l'empitjorem. No sé si ha segut això el que ha passat en Àustria, però seria bo que mos ho creguérem... Bé, que mos ho pensàrem més, vullc dir.

diumenge, 4 de desembre del 2016

Cita dominical / 420: Daniel Carbó i Santaeulària

Mirant les idees esportives.
Es digué que l'àrbitre, amb sa actuació, havia decidit en aquest encontre la sort dels dos equips, mostrant-se obertament favorable als madrilenys, i implacable, fins a l'hostilitat, amb els catalans.
Daniel Carbó i Santaeulària, «Campionat d'Espanya (semifinals). El “Barcelona” eliminat. Barcelona - Madrid, 2 a 4», Historial del F. C. Barcelona, 1924.

dissabte, 3 de desembre del 2016

Garrafa ideològica

Estaria bé que els mitjans reconsideraren què és notícia, que és informació i què és opinió. No  vaig a posar-me ara a fer un refregit de cap manual de periodisme. Ara bé, crec recordar que no fa tant —i encara cueja— suposadament mos «informaven» que hi havia una onada gegantina d'immigrants assaltant la península Ibèrica, però resulta que som un dels estats amb més turisme i menys immigració d'Europa. No se'n parla ja tant, perquè estem en hivern o perquè hi ha coses més grosses a contar, com ara que s'està produint una onada de «fatxes» arreu del món. I mos claven en el mateix sac Trump, Duterte, Le Pen, Fillon, Farage, Putin, Hofer, Macri, Kaczynski, Orban, Rajoy... Un sac que fa por si no s'explica amb prou de detall quines són les coincidències, les diferències i les ideologies que suposadament compartixen. Per contra, trobe que no es comenta amb prou detall per què no hi inclouen Obama o Merkel, o què té Trudeau que no el deixa entrar en eixe sac amenaçador.

Com a «onada», certament, fan por o, vaja, mirant-ho al revés, una «pinya» engrescadora. Eixa deu ser la intenció de la simplificació. En canvi, explicats amb detall, és possible que només siguen còctels que podem sacsar, però dels quals també podríem llevar l'alcohol de garrafa que li pega tant malament al cap a l'endemà.

divendres, 2 de desembre del 2016

La inexistència de sentit

Torne a escriure'ls als de l'iec perquè lligc i relligc la reculada en la norma d'ús del guionet en el cas del no + substantiu (respecte al criteri simple i clar del 1996) i no veig que eixa actuació lligue de cap manera amb el principi d'eliminar complicacions innecessàries de l'ortografia —que era la justificació de l'eliminació de diacrítics—. Ben al contrari, allà on l'havien simplificada i aclarida, tornen a complicar la norma. A més, ara depén de la possible «lexicalització» apreciada subjectivament per cada u.

La nova normativa ortogràfica està encara en fase de «supervisió i edició». Espere que qui ho «supervise» sàpia aclarir en la versió definitiva com arriben a distingir eixos matisos que «noten»:

Notem el matís entre Gandhi era radicalment no-violent (‘partidari de la no-violència’) i un pres no violent (‘que no és conflictiu’).

No veig de quina manera eixe «no-» ha adquirit el valor 'partidari de'; i com és possible que s'haja «lexicalitzat» el primer cas, però que hagen inclòs la paraula en el diccionari. Més encara, haurien d'explicar com és possible que, segons escriuen, hi haja «no-creients» (¿'partidaris de la no-creença'?), però que no hi haja «no creients» ('que no són creients').

Hauríem de pensar que les normes ortogràfiques no haurien de consistir a afegir un tret per a cada matís semàntic, perquè eixos matisos els podem aclarir amb el context o amb la millora de l'expressió discursiva. ¿Algú que llegira que «Gandhi era radicalment no violent» pensaria que no era una persona conflictiva però que no era partidària de la no-violència? És possible que fóra millor redactar les coses d'una altra manera, tal com fem quan parlem. Mos estalviaríem matisos inexistents, que ara no sé si seran partidaris de la no-existència (en curs de lexicalització a força d'ús) o preferiran la no-existència sense partidismes, que ara caldria tornar a escriure sense guionet, llevat que hi apreciàrem existència de lexicalització, a pesar de la falta de sentit de la norma.

dijous, 1 de desembre del 2016

A vore eixe monstre

Hem vist en una sala petita mig buida Un monstruo viene a verme de J. A. Bayona, que a València no té versió accessible en català, tot i que existix Un monstre em ve a veure. Està molt ben feta, amb uns efectes especials fantàstics; la història, que patixes per si serà massa tova, resulta ben interessant. A més, a pesar del que es passava a molts, segons explicaven en la tele, no cal plorar per a apreciar-la. L'única pega que li trobe és el doblatge, que no em sembla el més encertat, particularment fluixa la veu del xiquet. La versió original deu ser molt millor encara.

dimecres, 30 de novembre del 2016

Patrimoni expressiu ambientalment sostenible

Han declarat les falles patrimoni de la humanitat. La festa s'ho mereix, el concepte, la història, la cultura en què està inserida. Ho ha aconseguit a pesar del franquisme de quan Franco i del posterior, a pesar de la manipulació política d'eixa dreta reaccionaria i gràcies a les noves fornades de fallers que hi han posat civisme, ètica i que l'han puguda associar a qualsevol corrent social. Tots han tingut una falla possible, una falla on participar, fins i tot, una falla on no participar, que també hi ha molt d'això. (Jo mateix, tot siga dit.)

Ara seria mà de completar eixe patrimoni amb un altre més realment humà i humanitari: el patrimoni humà mediambiental. Poden començar deixant de fer-les de suro blanc. I poden continuar fent que el balanç d'eixa activitat siga tan ambientalment sostenible com han aconseguit que ho siga la llibertat d'expressió satírica que han aconseguit plantar cada any.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Alternatives periodístiques

Ja els he dit als de les subscripcions del diari El País que, el dia tal de desembre en què s'acabava la subscripció bienal vigent, no me la renoven ni automàticament ni manualment, perquè vullc que la donen de baixa, que m'esborren com a subscriptor. M'han contestat que el departament es posarà en contacte amb mi per a tractar la qüestió. Encara que entenc que els moleste perdre els diners de la subscripció, no sé què deuen voler tractar ara, el meu missatge era clar.

Si volen saber per què renuncie a continuar amb la targeta que em facilita el diari en els quioscos, no sabré massa bé què dir-los. Em sembla que s'han botat, per motius poc clars, algunes notícies interessants, tinc la impressió que el contingut de moltes notícies conté més ideologia de la que convenia per a resultar informatius, que algunes anàlisis es queden curtes o esbiaixades... Res d'això és una raó realment forta. La cosa deu ser que haver de llegir el diari em lleva el temps que ara voldria dedicar a llegir llibres i altres publicacions d'altres mitjans que em ara mateix em semblen més interessants. A tot això, encara m'ho he de pensar, que no he sabut decidir a què em subscriuré. A L'Espill quasi segur. No sé en quina modalitat a Eldiario.es, l'Ara.cat també és una opció... M'ho estic pensant.

dilluns, 28 de novembre del 2016

Haguera estat bé

Em continc i m'ho escric per a mi. A voltes els debats travessen unes fases de narcisisme victimista que fan fredat:

Haguera estat bé no haver de barallar-mos contra la imposició injusta d'una altra llengua, contra la discriminació de la pròpia i l'aprenentatge d'uns prejuís contra eixa llengua dels uelos. Aleshores és possible que la llengua dels «uelos», que era una llengua i no una farmaciola de primers auxilis, també l'haguérem sentida com la llavor d'això que diuen «llengua de cultura» a casa, a fora i més enllà, perquè amb mitjans i un poc de justícia lingüística, tantes possibilitats lèxiques, sintàctiques i morfològiques potencials tenia la de «ta uelo» com la de Pompeu Fabra.

diumenge, 27 de novembre del 2016

Cita dominical / 419: Jesús Ruiz Mantilla

Mirant conclusions subjectives sobre les llengües.
Des d'aleshores, es van descentralitzar les regles de l'idioma, massa dependents d'Espanya. Per això l'idioma conserva una unitat exemplar.
Jesús Ruiz Mantilla, «El español, columna vertebral en la identidad de la isla», El País, 23.11.2016.

dissabte, 26 de novembre del 2016

Lligams biològics

En pocs dies el «fet biològic» ha encavallat unes quantes defuncions que han convocat sentiments ben diversos. Un dia era la sorpresa que Rita Barberá Nolla s'havia esvanit finalment de la política, cosa que em va paréixer una broma amb poca gràcia quan m'ho van dir, però que, després, confirmada la mort, m'ha deixat amb una certa sensació d'alleujament perquè va arribar a vore que València, ciutat i país, es podia governar de nou en un sentit diferent, que la seua presència no era absoluta i que «mosatros» érem capaços de fer-li tres dies de dol institucional, perquè no som com ella. Un altra dia, el poeta Marcos Ana, que només coneixia per la seua militància i perquè era el pres polític tancat durant més anys en les presons franquistes. Res a dir, llevat de lamentar que segurament Barberá haguera preferit mantindre els honors municipals a Franco en lloc de penjar plaques de poemes de Marcos Ana en memòria dels afusellats del franquisme. Ara diu que s'ha mort Fidel Castro, però això ja no m'ha fet ni fred ni calor, perquè la meua infància i joventut estan més lligades a lamentar la deriva dictatorial dels personalismes que a alimentar els somnis de les revolucions alliberadores que van trontollar. Parafrasejant Zygmunt Bauman, tots serem residus humans.

divendres, 25 de novembre del 2016

El fet discriminant i la fantasia compensatòria

Realment, a pesar de la discriminació lingüística que encara patim els valencians (i quasi tots els catalanoparlants, però ací un poc més), si he de confrontar qui discrimina i qui és discriminat vegent les intervencions que es donen en Migjorn, em pareix que quan s'acabe la discriminació contra els valencians hi ha qui pretendria reprimir els qui no parlen o escriuen com a ells els agradaria sentir o llegir.

Malauradament, no pareix que la discriminació s'haja d'acabar demà o despús-demà. En qualsevol cas, és una sort que el problema de l'ús de la llengua siga la discriminació i no la «degeneració», «l'espanyolització», «el catanyol», «els barbarismes», perquè almenys la discriminació és un fet real, amb causes legals i socials modificables contra les quals podem actuar amb drets i deures, amb fonaments sòlids que milloren la societat. Les il·lusions o percepcions sobre la «genuïnitat» o la «contaminació» de la llengua «dels altres» (sempre és la dels que no parlen com u vol), en canvi, no es podran resoldre mai, perquè depenen de la valoració de cada u o de les fantasies més o menys animades de cada u. I, tal com diuen, eixes manies no les curen els metges ni les gramàtiques ni els diccionaris. I menys encara la conversió dels veïns en enemics imaginaris.

dijous, 24 de novembre del 2016

Rentada de cara sense criteri

Unes pinzellades de la meua relació amb els criteris lingüístics que acaba d'aprovar l'administració del Consell de la Generalitat valenciana. Crec que ja he comentat ací que vaig participar en la revisió dels dos esborranys previs. He de dir que han respost amablement als meus comentaris, tot i que no sempre n'han fet massa cas.

Això sí, a més d'enviar-los esmenes de normativa, en les qüestions de preferències —cada u té les seues i per això no les vaig comentar massa— només els vaig assenyalar possibles incoherències, criteris poc encertats, explicacions poc comprensibles o massa «gramaticalisme». Però pesen més les rutines i les explicacions tòpiques que la reflexió i l'exposició amb arguments pertinents.

Per exemple, sabem que la no-apostrofació de les paraules començades amb h aspirada és deguda a eixa aspiració. Per tant, trobe irrellevant i confús barrejar-ho amb un comentari sobre la possibilitat que eixes paraules siguen d'altres llengües i no hagen estat adaptades. Al capdavall, hi ha paraules en català que també tenen h aspirada: hi-hi, halar, cosa que no tenen en compte.

També els vaig assenyalar que el segon grau dels demostratius no indica proximitat a qui escolta o llig, sinó proximitat a l'emissor respecte a un espai diferent del seu (els vaig dir que consultaren Saragossà i Payrató). Tanmateix, la rutina d'explicar-ho malament s'ha imposat.

Són, doncs, poc més que una revisió dels criteri de 1995, una rentada de cara on a voltes s'han empastrat amb un maquillatge innecessari. En qualsevol cas, l'essencial i més greu és que haurem d'acceptar que el castellà (per als valencians) no necessita estilística, és un idioma de tots i sense problemes d'ús, tots el poden fer servir, perquè no és problemàtic. Per contra, qui intente escriure en valencià, ¡a espai!, que tots parlem molt malament i hi ha uns criteris perquè som més burros que manats a fer. ¡I això que en el pròleg comenten això de «l'autonomia lingüística»! (Sí, aixina, descontextualitzat, tal com l'han fet servir, pareix que es referixca a una altra cosa.)

dimecres, 23 de novembre del 2016

Les idees sobre Rita Barberá

Ha mort Rita Barberá Nolla en Madrid d'un atac de cor, cosa sobre la qual ma mare haguera dit «molts anys que vaja per davant», tot i que se'n va haver d'anar ella abans. La senadora autonòmica ha deixat una trajectòria ben dilatada i transcendent en València ciutat i en el país.

Com que no combregue políticament ni èticament amb ella, no puc dir que considere positiva la seua trajectòria política, menys encara coneixent els fonaments de corrupció i clientelisme sobre els quals s'edificà el seu partit i el seu poder. L'única cosa que sí que trobe que és una llàstima és que una dona com ella no haja pogut deixar un llegat a l'alçada de la seua personalitat en el camp de la igualtat de les dones, més positiu encara si ho haguera fet com a referència positiva per a la dreta valenciana.

Les idees que em vénen al cap d'ella estan relacionades amb el gust pels sacs de mà luxosos, els regals políticament interessats, el malbaratament de recursos públics en benefici privat i el menyspreu a l'oposició política i ciutadana. Certament, eixa oposició tampoc es lluïa gens quan li retreen i feen bromes massa ràncies perquè puguera ser lesbiana, que li pegara massa al gintònic o que fóra massa corpulenta. Això pertany a un registre molt baix —de dretes o d'esquerres.

Hi havia molt més a oposar-li políticament i èticament i, indubtablement, ha costat fer-ho i arribar a desmuntar-li la paradeta. I per damunt de les les diferències, ha fet molt bé Joan Ribó, l'actual alcalde de València, tractant-la amb el respecte que es mereix qualsevol persona i qualsevol representant dels ciutadans en el consistori.


  • Pel riu amb pluja: 13:52. El curri no va bé.
  • dimarts, 22 de novembre del 2016

    El catalanisme insultant

    Componc un missatge per a Migjorn per mirar de mantindre dins de la llista persones que no opinen com jo sobre la llengua:

    No em sembla massa encertat fer fora [...] de la llista pels missatges sobre [...] Entenc que seria més raonable haver-li demanat (ja no sé si fa mesos o anys) que no mos turmentara periòdicament amb els missatges en sèrie sobre la seua percepció de la llengua de TV3, ja que només aportaven càrrega a la bústia i cap reflexió.

    No recorde si heu fet fora ningú per missatges insultants, però sí que recorde que hi ha qui ha deixat anar coses del calibre de «traïdor» a collistaires de Migjorn i no mos hem acalorat massa, tot i que no ho hem acceptat i hem replicat amb arguments i dades. No pareix que facen massa cas de res, però pot ser que ho lligguen i que troben que, si estem compartint la llista, deu ser perquè compartim alguna cosa més que una «traïdoria» que només ells perceben.

    En el cas actual, assenyalar algú com a «espanyolitzador» no és realment un insult, sinó un simplisme reduccionista que denota maniqueisme i poc interés pel debat i la reflexió. Utilitzat com a insult, més aviat està desqualificant a qui fa el fa servir. La solució preferible no és fer-lo fora, sinó assenyalar-li-ho a qui actua aixina. Al cap i a la fi, eixes mateixes persones, si es paren a pensar un poc, són capaces d'aportar dades i informacions interessants.

    Si els demanàrem que s'esmenaren i reflexionaren un poc més, és possible que llavors mos estalviàrem missatges de persones que s'excusen per dir barbaritats, falsedats, o que desqualifiquen i menyspreen personalment els collistaires, perquè parlen «clar» i diuen «allò que pensen», sense adonar-se que el problema deu ser eixe precisament, que no han pensat prou i que eixos missatges denoten poc respecte pels collistaires i per la llista.

    I amb això acabe les reserves de hui, que m'he cremat un poc massa en una reunió sindical on una d'eixes persones que «no opinen com jo» ha tornat a provar a xollar-mos sense més trellat que una presumpció sense base. Amb això hem de conviure també.

    dilluns, 21 de novembre del 2016

    Tàctica psicològica

    No estic massa inspirat hui, perquè encara tinc coses a digerir del món que s'acosta. Per tant, aprofite l'arxiu i faré ús d'algunes de les meues idees repetitives.

    Fa uns pocs anys —per dir-ho aixina—, dos dels sectors «normalitzadors» més importants del País Valencià bandejaven la influència de la corrupció econòmica i política en l'estat de l'ús de la llengua. La cosa era la «unitat» i la normativa que només podia emetre una institució. Per sort, la política rutinària va tindre un moment de dubte.

    Podria explicar-se que Franco no s'aguantà per la gràcia de Déu, sinó per la corrupció (entesa en un sentit extens). Doncs, el sistema polític del País Valencià té com a interferència moduladora eixa mateixa corrupció que encara mos acompanya —n'estan jutjant actualment les circumstàncies penals, però encara tenim la neteja política pendent—. Em sembla que eixa corrupció s'havia fet estructural dins dels dos partits polítics més importants (i no dubte que afecte també la resta de partits, sobretot com a víctimes). De moment, però, pareix que el psoe pot estar fent-se una porga sense haver-s'ho proposat —segurament, a causa de la competència que ha de tindre amb Compromís i Podem.

    Per tant, mentres no resolgam la causa (econòmica, legal i ètica), no veig que tinguen res a fer les cabotades de raó que mos pugam pegar contra la muralla econòmicament sostinguda del destrellat i la demagògia. Si no és aixina, no s'acaben d'entendre les coses. Fa mal haver-ho de repetir ara, però l'argument principal que hem sentit adduir massa vegades per a votar a Rita Barberá en València és: «ho han fet gran i bonico; ¡com ha canviat València!».

    Les institucions no les hem guanyat amb tàctiques sobre el nom de la llengua, però sí que les podem perdre per eixe motiu, si no modifiquem la resta de problemes polítics i democràtics que tenim, ja que és una carta que els poders fàctics faran servir, vist com és de simple i efectiu. I vist que mos agrada amb deliri la tàctica «psicològica» a la manera d'Obèlix: la porrada al cap.

    diumenge, 20 de novembre del 2016

    Cita dominical / 418: Antón Costas Comesaña

    Mirant l'ètica de les conseqüències.
    Una sentència recent del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictaminat que la Comissió Europea i el Banc Central Europeu poden ser jutjats com a responsables del seus programes de rescat. S'ha acabat la impunitat. Ara l'ètica de les regles fetitxistes i hpòcrites, com les del dèficit, ha de ser substituïda per l'ètica de les conseqüències. Pot ser que la judicial siga una via efectiva per al canvi de polítiques.
    Antón Costas Comesaña, «El fetitxismo hipócrita del déficit», El País, 30.10.2016.

    dissabte, 19 de novembre del 2016

    Barxeta literària

    Acabe la novel·la policíaca històrica Terra de frontera de Vicent Sanxis, antic company de faena de les Corts i amic aficionat a la història local i la toponímia, principalment la que que té relació amb Barxeta i Rafelguaraf. Anote unes quantes esmenes i curiositats lingüístiques. Com ara la variant llacorella, que no apareixia en el diec. Pel que fa a les esmenes, tot i que l'edició és bonica i amanosa, em sembla que les faenes de correcció encara patixen editorialment. Amb una mà editorial més atenta a l'estil, esta noveŀla podria donar per a convertir-se en una sèrie policíaca dihuitesca, si l'autor tinguera ànim de collir més històries de la increïble quotidianitat d'aquells temps entre els papers que espigola. I no comente res sobre un dels protagonistes homònim, que tampoc sóc tan espavilat com ell.

    divendres, 18 de novembre del 2016

    Amb convenciment i poca ciència

    És cosa de vore la persistència de les idees que no es sotmeten a la comprovació científica. Pense ara en la crítica estètica del desús de la llengua: en lloc d'atendre les causes que provoquen que els ciutadans no pugam fer servir el català, hi ha qui pretén «corregir» la llengua i, supose que resignat pel que fa a l'ús, es preocupa per la idea que s'ha fet de la llengua, per la forma, l'aspecte, la bellesa o lletjor de les paraules, de la sintaxi de la morfologia, per si s'assembla molt o massa al castellà, per si és més o menys unitària que cap altra llengua de la contornada... Una volta vaig afirmar que «l'experiència mostra que no hi ha cap possibilitat de convenciment racional general en la societat que no tinga fonament econòmic», és a dir, amb diners, torrons. Jo tampoc ho he comprovat científicament i, per això mateix, també estic molt convençut del que dic: ja pot ser ben «bonica», que si no li donem un valor econòmic, la regalarem i en comprarem una altra.

    dijous, 17 de novembre del 2016

    La temor disponible

    Em pensava que tindria algun problema amb la paperassa del registre de la propietat. La discriminació lingüística també té eixos efectes, haver de témer que arribaràs a un organisme oficial amb el temps just i no tindran la documentació en valencià, «perquè ningú no ho demana». ¿Per què ho havien de demanar els ciutadans? ¿Hem d'estar en campanya reivindicativa permanent? Segurament deu ser això. En tot cas, la disponibilitat lingüística és una cosa que convindria regular i instaurar. Els ciutadans no «demanem» la documentació, perquè eixa documentació, al capdavall, «mos la demanen». Per tant, és l'administració qui «mos l'ha d'oferir», encara que falte un quart d'hora per a tancar la paradeta, l'han de tindre disponible.

    En fi, la temor que tenia no s'ha confirmat, este llop ha passat de llarg i no he hagut de reclamar o de fer una queixa al síndic de greuges. Per contra, sí que els he colat la meua versió en valencià del document que calia registrar, una versió del document que m'havia passat l'advocat en castellà, però no tant en un castellà democràtic, sinó en un castellà encara massa prop del franquisme més genuflex. He provat a rentar-li la cara.

    dimecres, 16 de novembre del 2016

    Estem eixuts, però encara no estem secs

    L'evolució de la llengua fa faena: els sentits de secar/assecar i eixugar, pel que sembla, no s'han generalitzat ni distribuït igual. De fet, Coromines comenta que hi ha llocs on eixut ha agafat el sentit de sec, ben al contrari del que passa ara. En eixe sentit, convé observar que el diccionari de Faraudo només conté exemples valencians per a eixugar 'Llevar l'aigua, la humiditat, la suor, per fricció; secar'.

    No resulta gens estranya, doncs, l'actuació de qui va decidir fixar «assecador de cabells» com a forma preferent en lloc d'«eixugador de cabells». Els diccionaris habituals ho avalaven. Al capdavall, en els Costums de Tortosa ja parlaven de «locs del termen de Tortosa pot hom draps lavar, canejar, secar»...

    A més, no podem oblidar que la discriminació lingüística en profit del castellà ha tingut (té i tindrà) conseqüències com estes en l'evolució de la llengua. Mentres no resolgam res en eixe camp, el castellà continuarà forçant l'evolució en un sentit i difícilment en un altre. Exclamar-se i indignar-se pel diccionari i centrar el problema en la lexicografia, no té més sentit que una autòpsia, si no s'actua en la gestió lingüística i l'ús real de la llengua. Per sort o per desgràcia, això sí, les llengües no moren ni es degraden, això ho fem les persones.

    dimarts, 15 de novembre del 2016

    Trobadors i dames

    Casualment, en l'autobús que mos diua cap a l'hospital hi havia el Hauf i la dona. Baixen abans de l'hospiital, per sort. No puc evitar pensar en un trobador i la dama. El mig curs que Takse recorda que el vam tindre mos va deixar impressionats per a sempre.

    El metge és català, no sabem massa bé de quina zona, possiblement de la banda de Tarragona. Tampoc no arribem a parlar tant amb ell. Mos passem cinc hores en l'hospital general de València, però només arribem a estar amb no arriba a mitja hora. A més, tal com li explica a Takse mentres li fa la cura, la gent té costum de parlar-li en castellà i, vaja, ell també té el costum —adquirit durant la seua formació, deducció de la nostra experiència— de saber-se les qüestions mèdiques en castellà. Recorde un company de pis que era incapaç de raonar-te un concepte mèdic o anatòmic si no era en castellà. En tot cas, respon en català els pocs dubtes que tenim sobre els medicaments. Mos quedem amb el dubte de la seua nóvia de Picassent —una altra dama per a una altra classe de trobador— li deu parlar en valencià.

    dilluns, 14 de novembre del 2016

    Expectatives polítiques

    Em dedique un poc hui a les xarxes. No tinc compte en Twitter i no faig quasi ús del de Facebook, però deixe comentaris ací i allà (ara també amb Disqus). Per tant, deixe dos comentaris en llocs diferents que podríem dir complementaris. Primer, una contrarèplica:
    El figuerenc escriu des de l'anonimat segurament perquè, en el fons, li fa vergonya de dir algunes de les coses que diu. Pel que fa a la resta, si els raonaments racistes no són vàlids en cap camp de la ciència, tampoc ho són en la lingüística. Per tant, totes les llengües són «una de sola» i són els seus parlants els qui les fan i les refan. En una societat democràtica, eixos parlants no haurien de ser discriminats injustament per motiu de llengua. Malauradament, mentres els catalanoparlants estiguen discriminats injustament, la llengua evolucionarà en un sentit diferent del que preferim. El problema, per tant, no té a vore amb el fet que «carregar-se» tinga o no tinga una determinada accepció (que la té, almenys actualment al País Valencià, per poc que li agrade al figuerenc), sinó amb el fet que la imposició i la pressió polítiques i socials del castellà tenen conseqüències. Si no mos agraden eixes conseqüències, no és en els diccionaris on ho resoldrem ni apel·lant a raonaments racistes sobre la puresa o la desfiguració de la imatge que tenen alguns de la llengua.
    Després, una petit encoratjament als de Compromís, a vore si podem fer més per l'ús de la llengua en l'administració valenciana:
    Molt bé, ja seria hora que l'administració valenciana tinguera un protocol d'actuació en les seues comunicacions públiques que evitara la discriminació lingüística dels valencians (tal com supose que es fa davant d'altres discriminacions; de raça, de sexe, de nacionalitat...). Mentrestant, anem fent queixes al síndic de greuges, ¿d'acord?
    I amb això continue remugant si Trump també podria incomplir les expectatives dels seus votants, en un sentit positiu, és clar.

    diumenge, 13 de novembre del 2016

    Cita dominical / 417: José Ferrater Mora

    Mirant els camins que hem de fer.
    El nom «pont dels ases» ha segut explicat de diverses maneres: és com un ase que travessa un cert nombre de ponts entre un terme major i un menor; l'ase en qüestió és un principiant que necessita un mètode fàcil; semblant a l'«ase de Buridan», hi ha la «incertesa» sobre quin pont travessar.
    José Ferrater Mora, «Pons asinorum», Diccionario de filosofía.

    dissabte, 12 de novembre del 2016

    Unitat de conjunt

    El fet de «destacar els trets locals» quan parlem o escrivim, no va contra això que a voltes sembla que deïfiquen amb el rètol «unitat» de la llengua. La «unitat» tan sols vol dir que mos identifiquem com a parlants o usuaris de la mateixa llengua. Si algú d'això en fa una fe o una finalitat, doncs, s'ho haura de fer mirar.

    Quant als «localismes» (dialectalismes, regionalismes, vulgarismes, etc.), si els trets locals foren contraris a la llengua, entraríem en una paradoxa realment problemàtica: com més ús fem de la llengua, com més la parlem o l'escrivim, més anirem en contra de la llengua. Segurament els qui adoren la «unitat» per damunt de totes les coses, a més d'estar afectats per algun complex matemàtic, deuen estar pensant més aviat en la «uniformitat». Ai, però això no ho poden dir, i pareix que ja els va bé la confusió.

    L'ús local de la llengua és l'ús per antonomàsia, encara que continuem pensant globalment i arribem a generar institucions de més abast. Està molt bé i és molt necessari que comencem per no renunciar als trets locals, perquè són els que conformen el global i la «unitat» de conjunt d'això que denominem llengua.

    divendres, 11 de novembre del 2016

    Afinitats electives

    Un diccionari, dos diccionaris, tres diccionaris i molts més parlants que senten i escolten la llengua. Un munt de paraules, accepcions i expressions. I que cadascú trie quines formes preferix, tal com es fa amb la roba, les sabates, les amistats, les noveŀles i les idees.

    dijous, 10 de novembre del 2016

    Un impeachment sentimental

    La gràcies de ser pessimista és que sempre l'encertes. Al final, tot acaba en el mateix punt, morim. Per això és previsible que si mantens una posició negativa, al cost que siga, l'encertaràs. Encara que aconseguixques a canvi que la teua vida siga un infern, la qüestió és encertar-la alguna volta. Deu ser això que ha passat amb les votacions que acabem de passar als eua: tenien ganes d'encertar-la al costa que fóra.

    No sé si és prou negatiu i pessimista pensar que li hagueren de fer un impeachment a Trump. Hi ha qui ho està pensant i qui ha començat a demanar-ho. Mirant-ho des de la distància i amb temps per davant, supose que arribarà el moment que això seria positiu; per tant, segurament no ho vorem.

    dimecres, 9 de novembre del 2016

    Les persones desconegudes també voten

    Quan escric açò encara és (vagament) possible que Donald Trump no haja guanyat les eleccions als EUA. Sort que ma mare ja no està per a vore-ho, perquè se'n tornari a anar de la malíccia que li entraria. Ma mare era un poc massa visceral en les coses polítiques, segurament prou com Trump, però amb una ideologia ben diferent, almenys pel que declara el milionari americà.

    Caldrà vore si tot això que ha anat amollant es concreta en propostes d'actuació política, perquè podria ser que tan sols formara part d'una gran broma, d'una manera d'aconseguir la presidència dels eua i de tornar a demostrar —sí és que calia— que la política no es guia només pel mèrit i la capacitat, també pels acudits més bons —per poca gràcia que mos facen— i per les manies més estrafolàries. Ah, i es suposa que ja ho sabem, que no farem ara recompte d'eleccions plenament democràtiques que, a la vista dels resultats, pareix que van ser prou destarotades.

    En el fons, sabem que només pareixen destarotades, perquè els historiadors sempre mos poden explicar com van ser d'encertades i per a qui. Llàstima que el que no es pot explicar és si hi havia alguna alternativa possible, per mal que mos sàpia, de realitat només n'hi ha una i sempre acaba en el mateix clot. Els participants en l'experiment estan torturant les persones (?) desconegudes.

    dimarts, 8 de novembre del 2016

    El fregall i la post

    Vicent Sanxis Martínez fa servir en Terra de frontera, la seua última noveŀla, l'expressió «costar el bo de la post». Com que no la coneixia, la busque en el dnv, però la versió que donen els acadèmics és «costar el bo i la post». Faig una cerca per internet i no sembla que siguen cap de les dos massa conegudes. Amb tot, la versió acadèmics només apareix perquè la diuen ells. En canvi, «el bo de la post» té unes quantes referències més, sobretot de l'Alcúdia i la Ribera, però també alguna de més llunt.

    Feta la recerca, els ho explique a través de la secció de propostes del web del dnv. Em responen que «el bo i la post» la tenen documentada en «escriptors de la Plana Baixa». A pesar del poc ús que sembla que ha tingut per escrit, de la Ribera a la Plana han canviat la versió. Amb este apunt incremente la documentació de l'expressió. Algun dia tornarem a fer el recompte del cas, i espere que el fregall no coste més que l'escurada.

    dilluns, 7 de novembre del 2016

    Usos i costums de millora democràtica

    Fent una petita cerca sobre el panorama de la transcripció i correcció en els parlaments pel món localitze un article d'una assessora del Parlament de Catalunya, Margarida Sanjaume («Usos lingüísticos en el Parlamento de Cataluña», 2009; consulta: 07.11.2016), que comenta:

    Durant el procediment legislatiu, els lingüistes intervenen activament, junt amb els lletrats, en la revisió tècnica dels projectes de lleis, i elaboren propostes lingüístiques i formals de tècnica normativa.

    A vore si convencem la nova direcció política de les Corts valencianes que convindria adoptar mesures per a millorar en eixe mateix sentit l'activitat parlamentària de la cambra. Durant la major part de les legislatures passades, semblava més aviat que havia de ser tot el contrari del que exposa Sanjaume. I podem comprovar massa fàcilment que en alguns sectors de l'administració valenciana continua produint-se l'adoració jeràrquica i la genuflexió corresponents, no tan sols dels funcionaris, sinó que es pretén estesa als ciutadans davant de l'ens administratiu abstracte i omnipotent. I, fins i tot, com diuen alguns, davant d'«El Legislador», una idolatria substitutiva que no sembla que s'ajuste gens a una concepció democràtica de la societat.

    diumenge, 6 de novembre del 2016

    CIta dominical / 416: Josep Ramoneda i Molins

    Mirant el patriotisme.
    Sense replicar, van acceptar en nom del patriotisme, que és al que apeŀlen els que no tenen arguments.
    Josep Ramoneda i Molins, «Partido único de gobierno», El País, 03.11.2016,

    dissabte, 5 de novembre del 2016

    Relats en proves

    Faig un poc de neteja, regire uns papers amuntegats i apareixen uns relats meus de fa trenta i tants anys publicats en el llibre de festes del poble. És cosa de vore —certament, no de llegir— com es noten en la superfície del text l'aprenentatge, les impostacions, l'abús del lèxic, les cadenes normatives assimilades a mitges. Pel que fa al fons, no cal remenar-ho, l'excitació de l'edat i eixes transcendències absurdes que encara estem intentant comprendre i que, amb una mica de sort, pareix que no mos abandonen mai. Es veu que pretenia poar molt fondo, però l'aprenentatge deu ser això, aprendre a trobar l'aigua abans d'arribar al fons. No s'aconseguix sempre.

    divendres, 4 de novembre del 2016

    Anem a dir-ho aixina

    Li envie una altra queixa al síndic perquè el web d'una fundació de la Generalitat no té els continguts en valencià. El dia que facen el recompte de les queixes, espere que em donen una gratificació, un premi al «queixó» lingüístic. Fins i tot m'agradaria que fóra un accèssit perquè hi haguera qui en fa més que jo. I ho dic sense presumpció i amb esperança, l'esperança d'haver de deixar de fer-ne.

    En la faena, aclarim de nou que són «estats membres», però que el criteri és voluble (també en castellà). La tendència, però, és clara cap a la concordança. Cosa que no mos ha de resultar estranya, perquè la llengua va d'això, encara que la normativa tinga tendència a fer etimologia per damunt de les nostres necessitats.

    Finalment, quasi he acabat la fitxa «anar a + infinitiu». Sabem que el sentit d'imminència (o intencionalitat) és admés per la normativa, però hi ha qui ha estés tant el tel de la sospita d'incorrecció que han arribat a acotxar el mateix Fabra. Anem a deixar-ho aixina, imminentment.

    dijous, 3 de novembre del 2016

    Mal periodisme

    La màquina defensiva de l'empastre està en ple funcionament. I no m'acabe de creure que Soledad Gallego-Díaz haja arribat a fer un dels seus comentaris matutins en la cadena ser sobre la possible coherència dels principis o la visió política del diputat de Podem respecte a no sabem ben bé encara què va fer malament quan tenia vint-i-un anys i no tenia cap càrrec públic. Li ha descobert que és una persona com qualsevol altra, que no és Mujica ni Gandhi, vaja.

    Salvat tot això de la bruta batalla mediàtica, el mal serà que ell mateix, Ramón Espinar, no es pense que amb un poc d'esforç sí que pot intentar actuar amb coherència i humilitat. Els polítics progressistes —altrament dits d'esquerres— han de ser persones, no superherois, paràsits dels partits ni fantasmes ideologitzats, i que cadascú hi associe els casos. Simples persones que pensen en el bé comú. Per a la resta, ja estan el feudalisme, la dreta espanyola i la part zombi del psoe.

    Ai, Soledad, l'ocasió que tenies de parlar del periodisme que no fa la faena que hauria de fer: ¿la venda del pis a Espinar va ser correcta? Si no n'han dit res, on estava la notícia, ¿en les explicacions poc o molt afortunades del polític? Mal periodisme.

    dimecres, 2 de novembre del 2016

    Música de cinema

    Escolte les ràdies d'Spotify associades a Franz Waxman i a Bernard Herrmann. És cosa de vore l'efecte —no sé si arriba a sinestèsic— que em provoca escoltar eixes bandes sonores mentres vaig fent llegint, traduint i corregint. La que note que més m'afecta és la de Sunset boulevard de Billy Wilder (música de Waxman), que deu fer molts anys que no he tornat a vore. La intensitat de l'efecte és com el que alguna volta hem sentit amb les olors, però amb l'avantatge afegit de l'efecte narratiu i sentimental cinematogràfic. Ah, Taxi driver.

    dimarts, 1 de novembre del 2016

    De les cendres

    En un dia com hui no m'estranya que estigam pegant-li voltes a les mateixes coses. «Total» —eixe expressió l'he sentida hui i he comprovat que apareix en els diccionaris, vaja— heretem les idees i les remuguem amb les paraules. I de tant en tant apareixen flors damunt de les sepultures. O arbres que naixen de les cendres, com les idees.

    dilluns, 31 d’octubre del 2016

    Els extrems de l'arrel

    Les paraules i expressions amb què expliquem o argumentem no són trivials o indiferents. Són simplificacions i metàfores, són etiquetes mentals que poden condicionar el discurs i, al final, també el nostre punt de vista. ¿Per què els diccionaris diuen que un «extremista» és un «radical»? ¿I per què els mitjans pretenen que els de dretes són «conservadors», fins i tot quan, en lloc de «conservar» es dediquen a destruir? ¿Per què els «conservadors» de la natura han de ser «conservacionistes», quan els «-ismes» polítics solen representar militàncies exagerades i intolerants?

    El polític va dir: «El pp es situa a l'extrema dreta»; la periodista va traduir: «El polític lamenta la "radicalitat" del pp.» No són només interpretacions o jocs de paraules per a entretindre's: amb eixes concordances modulem les idees, la percepció i la concepció que tenim del món. L'arrel també podria ser situar-se en el punt mitjà sobre el qual pivota el món.

    diumenge, 30 d’octubre del 2016

    Cita dominical / 415: Delia Rodríguez

    Mirant el periodisme.
    Una de les frases que més he sentit en les redaccions en què he treballat és: «¿Però algú s'ha llegit això que hem publicat?»
    Delia Rodríguez, El periodismo acosado, Eldiario.es.

    dissabte, 29 d’octubre del 2016

    Complexitat endolcida

    Ser just i equitatiu és complex, perquè reduïx la satisfacció possible, eixa satisfacció interminable dels somnis polítics. Les polítiques d'esquerres sempre són complexes i insatisfactòries. Però voten Trump o Rajoy, glucosa política. Mos ensenyen a procurar-mos el dolç, no la salut. La salut, ai, és complexa, sempre acaba malament.

    divendres, 28 d’octubre del 2016

    La millora dels màrgens

    La nova Generalitat pareix que encara està en bolquerets en la cosa de la gestió lingüística. Sembla que necessiten un pla d'acció global o transversal (com en vullguen dir) que done unes pautes clares d'actuació davant de qualsevol comunicació amb els ciutadans. He hagut de fer una queixa al síndic de greuges perquè la pàgina web sobre la campanya de vacunació contra la grip d'enguany no tenia els continguts en valencià. En això he notat que no hem avançat tant com deuríem d'haver avançat, perquè es dóna el cas que també n'he hagut de fer una semblant en un ajuntament, el de Cullera, que es suposa que havia d'haver millorat la seua visió de la gestió lingüística.

    No espere milacres, però m'agradaria haver sabut pels companys de la conselleria que allà tenien unes idees clares i positives pel que fa a la gestió lingüística que havien de dur avant. I si unim a tot això el desgavell en la gestió de les matrícules d'enguany en l'Escola Oficial d'Idiomes de València, em sembla que hauran de fer una revisió profunda dels plans i les actuacions, perquè tenen molt a millorar. I això de tindre molt de marge de millora fins i tot pot ser bo. Mirem-ho aixina.

    dijous, 27 d’octubre del 2016

    L'assimilació de la normativa

    Localitze un article de Jordi Ginebra que, si més no, pel títol pareix que ha de ser interessant: «¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?» No me l'he llegit encara, però quan l'he vist he dit, ¡tat!, ací hi ha matèria per a fer pensar.

    En la gestió lingüística, la relació dels poders difusors de la llengua amb la societat està farcida d'esquetesm i estructures teòriques, de planificació, de codificació, etc., però tinc la sensació que solem convertir el que havia de funcionar com un bucle en un carreró sense eixida. La gestió lingüística que fem em sembla que no té mai a mà els resultats dels diners invertits en decorar un tramvia o no sé quantes parades d'autobús.

    Amb tot, Ginebra mostra que hi ha estudis relacionats amb l'assimilació de la normativa. Continuaré llegint, a vore si tenim conclusions sobre l'assimilació o no-assimilació de les decisions normatives.

    dimecres, 26 d’octubre del 2016

    Optimisme escolar

    Hi ha qui té una visió molt optimista sobre el poder de l'escola. Una cosa és el debat ortogràfic associat a la negació lingüística contra els catalans, que ja pràcticament no n'hi ha —per desistiment, els cínics també es cansen—, i una altra cosa és la manipulació de les passions polítiques —ahí no es dóna el cansament, que s'hi juguen els caragols—. El valencià no està desapareguent perquè quatre doctes es pensen més sabuts que la resta (i facen normes per a embolicar i creure's més sabuts encara), sinó perquè no tenim mitjans d'informació ni cinema ni diaris ni polítiques d'estat ni pressuposts per a muntar eixes paradetes.

    A mi m'és igual com escriga ningú i no pense escriure seguint les ortografies ad hoc que s'inventen per ací i per allà, continuaré amb les normes generals de l'avl-iec. Ara, qui vullga escriure en valencià com si això fóra un fet natural, que ho faça, no em destorba gens, crec que això contribuïx a enfortir l'ús de la llengua i a relativitzar el valor de l'ortografia.

    En eixe sentit, caldrà reflexionar algun dia sobre els excessos identitaris. Jo només puc parlar per mi mateix, que no em senc gens valencià ni català ni balear, però, curiosament, això no m'induïx a mirar de fer desaparèixer o d'esborrar la llengua corresponent i substituir-la per una altra, tal com pareix que s'esdevé quan alguns es fan de malvoler en estes discussions.

    En fi, cada dia intente sentir-me més escandinau i no hi ha mans, de matí em desperte i continue ¡sense poder parlar en suec! (I qui diu suec diu danés o, socialment, equitatiu i equànime, ¡és clar!) Però tot això és cosa meua. A mi tan sols em molesta que mos discriminen injustament.


  • Pel riu, amb optimisme: 13:50.
  • dimarts, 25 d’octubre del 2016

    Dos tasses més

    Si tot va com esperen, estos dies que s'acosten la majoria dels diputats socialistes espanyols acabarà regalant un govern del Partit Popular als espanyols. Hem comprovat que els governs són més inútils del que mos fan creure, sobretot quan es tracta de fer les coses amb justícia i equitat. Per contra, per al que realment servixen, per a això són uns màquines. Per si no n'havíem tingut prou, dos tasses més. I el cas és que la portada d'ahir del diari El País em va arribar a fer vergonya:

    El psoe logra sacar a España del bloqueo y evita otras elecciones

    Es veu que havien de compensar molts mesos de barbaritats i destrellats i han arribat a caure en el ridícul panegíric. Un poc més i mos anuncien la plena ocupació i la justícia universal. ¡Pareix que havíem de desitjar no tornar a votar mai més! ¡Tanta democràcia!, ¿no serà un excés que també cal retallar?

    Això és el que n'hi ha, de moment, mentres no millore. M'estranyaria que el mateix diari explicara tan sovint i amb tant de detall què hi guanyen i per què els accionistes majoritaris de Prisa, amb estes polítiques o amb unes altres. I qui perd en eixe joc.

    dilluns, 24 d’octubre del 2016

    La predicció ortogràfica

    Si la idea no està superada o corregida, en l'article «Écritures et acquisition. Retour sur la mixité graphique», Jean-Pierre Jaffré comenta que «l'estudi comparat dels problemes amb què van topar els aprenents-lectors xinesos, japonesos i americans acaben relativitzant qualsevol separació massa radical entre escriptures alfabètiques i no alfabètiques».

    Aceptem que l'ortografia és un element de la simbologia i la construcció social d'una llengua. Llavors, una volta coneguda la llengua, l'ortografia, per sentit democràtic, hauria de ser un instrument estructurat i predictible que seguira amb unes normes jerarquitzades, consistents i conegudes. En eixe sentit, això que coneixem com a «excepció» hauria de ser un indicador d'inconsistència o, mirant-ho positivament, de necessitat de millora de la norma.

    Vista l'ortografia que tenim, que deu funcionar, pam dalt, pam baix, com totes les ortografies del món, l'única qüestió que crec que hauria de millorar és l'eliminació de casos que no siguen explicables ni predictibles. La finalitat de l'ortografia és afavorir l'ús escrit i la lectura, però no convertir la paraula escrita en una exposició permanent de les cicatrius del passat de la llengua o de les disquisicions etimològiques i morfològiques. Aiguaneu, aigua-sal; pocavergonya, poc-trellat. ¿Mos avança molt això?

    Al capdavall, sempre estem davant de les mateixes alternatives: no fer res, millorar gradualment les normes que tenim o refer-les des de la base (la base llatina, supose). I no pareix que s'acoste un terrabastall que permeta amortitzar el cost d'assolar l'edifici per a fer-ne un altre més nou i lluïdor. A la vista està que, ara mateix, tampoc no sabríem fer-ho.

    diumenge, 23 d’octubre del 2016

    Cita dominical / 414: André-Georges Haudricourt i Pascal Dibie

    Mirant les idees.
    La invenció és una imitació fallida.
    André-Georges Haudricourt i Pascal Dibie, Les pieds sur terre.

    dissabte, 22 d’octubre del 2016

    La bellesa del poder

    És cosa de vore, i de llegir, com hi ha persones que es diuen «enamorades» de la seua llengua i, curiosament, no fan més que trobar-li defectes, decadències, degeneracions, vulgarismes... De fet, sembla més aviat que la llengua els fa ois. No s'adonen que no els agrada la llengua, els agrada la «norma». Com si només hi haguera una bellesa possible, la que establix el poder, la que «dóna» poder.

    divendres, 21 d’octubre del 2016

    Mala cuina

    Visitem el xinés que havia agafat com a referència per a eixe tipus de cuina. I descobrim que va ser un enlluernament. No eren hores, com aquell que diu, i en lloc de la cambrera i el cuiner titulars hi havia —supose— la mare o la tia. En lloc de dir-mos que encara no mos podien atendre, mos va preparar un bon desastre de dinar-sopar —eren les set, però no havíem dinat—. Per a postres, les rantelles més ampalagoses amb què he topat mai. ¿D'on podien vindre? Doncs, és possible que del poal del fem que tenien davant la barra, pràcticament al mig del menjador.

    La cuina mal feta, el restaurant mal gestionat, són mals hàbits professionals que es poden solucionar. Podem fer el mateix amb la pràctica professional dels tècnics lingüístics, però, essencialment, tot hauria de començar per una «professionalitat democràtica» que mos se regateja en l'educació i en la pràctica quotidiana de les relacions humanes. Costa de covar, és complexa, laboriosa, dóna fruits a llarg termini... Talment com això de la «corrupció dels menors», doncs, tendim a malinterpretar què és econòmic i eficient. Com diria aquell, sempre estem provant amb la ignorància.

    dijous, 20 d’octubre del 2016

    La baixa del diari

    Com que ja m'he fet a la idea d'esborrar-me del diari El País quan caduque la subscripció que tinc, cosa que passarà d'ací a pocs mesos, estic pensant si no em quedaré un poc desinformat. És possible, tot i que vaig mirant alternatives per a continuar amb la dosi necessària de realitat quotidiana. El cas és que hi ha El Diario.es, que té una versió en valencià real (no com la del Levante, que provoca més vergonya que indignació a estes altures). També, com a complement, hi ha La Veu del País Valencià. No cal dir que l'Ara.cat també seria interessant, perquè vullc que siga en paper.

    Mirant-ho bé, m'ho hauré d'estudiar amb calma, regirant el quiosc durant un temps. I és possible que al final em faça un combinat de dies, de papers i d'idees.

    dimecres, 19 d’octubre del 2016

    Fent provatures

    La vesprada per Carcaixent. L'advocat s'ha sorprés en vore la traducció que he fet dels papers. A ell també li agrada fer provatures en valencià. Fa servir el traductor de l'ordinador. S'alça el document com a plantilla. Els meus companys no han sentit mai dir espontàniament ni cua ni coa: «¿qui és l'últim?», «agarra turno»... A la Vall, els «madrilenys» van instaurar el costum de «fer coa» mentres esperàvem l'autobús cap a la mar. Quan ells no estaven provàvem a pujar tots fent garbera. Fa més de trenta anys d'això i, per sort, encara anem fent provatures.

    dimarts, 18 d’octubre del 2016

    Debats i de batibulls

    Encara està el galliner revolucionat amb la possible retallada de diacrítics. O no, que encara s'ho estan pensant. Certament, si mos fixen bé, sobren tots —el bé anterior l'hauríeu entés igual, ¿oi?—, llevat que, si pensem que ja els tenim i funcionen més o menys bé, doncs, no mos en faces un llista nova que tampoc no tindrà massa sentit. Bé, ka mos jo farem.
    El cas és que estos dies també he notat la diferència de debatre en Zèfir i en Migjorn. En Zèfir dialoguem, intercanviem dades, reflexionem, matisem i aportem punts de vista i opinions que sabem que són discutibles. En canvi, Migjorn, supose que naixcut amb una idea de militància més emocional, és un lloc on pots intentar fer el mateix que en Zèfir, però has d'estar preparat per a rebre juís d'intencions, tergiversacions interessades, acusacions destarifades, fins i tot menyspreus i insults personalitzats. És clar, no és general, és cosa sempre d'alguns pretesos «patriotes» d'eixos que dien «em pose a pegar galtades i em quede a soles». En fi, mantens la calma, compadixes eixe pobres ànimes, i si es dóna el cas que es debat un poc en Zèfir, hi alleuges les neurones.

    dilluns, 17 d’octubre del 2016

    Neurones d'estiu

    Ni naiz, zu zara, hura da... Les primeres nocions de basc són una sorpresa. I un trencaclosques preocupant. Ara caldrà vore quant de temps costa tornar a crear els enllaços neuronals i l'espai en el cap per a anar-hi introduint, si és possible encara, una nova llengua. Gu gara, zuek zarete, haiek dira. Això, és clar, Takse, que jo ja ho tinc bé amb les quatre coses que arribaré a memoritzar. Com quan m'entretenia aprenent els números de l'u al deu o els dies de la setmana en diversos idiomes. El cas és que vaig poder practicar amb els alemanys; en canvi, pel motiu que fóra, ni bascos ni portuguesos van demostrar mai que passaven pel locutori de la platja on entretenia aquells estius.

    diumenge, 16 d’octubre del 2016

    Cita dominical / 413: Jordi Gracia García

    Mirant les alternatives polítiques.
    La socialdemocràcia, tanmateix, és el programa més dèbil del panorama contemporani perquè un projecte ideològic sense àngels ni dimonis mereix doble atenció: no alimenta la fantasia redemptora ni promet solucions perfectes de res.
    Jordi Gracia García, El intelectual melancólico.

    dissabte, 15 d’octubre del 2016

    Oh, melancolia

    Acabe melancòlic la lectura d'Un intelectual melacólico de Jordi Gracia. Me l'he llegit en menys temps del que solc necessitar, tot i que és un llibret breu —arrapa les cent pàgines—. I m'ha vingut de perles per a pair algun debat i alguna polèmica en què he hagut d'intervindre, encara que fóra de raspallada o per a que em raspallaren. D'això tracta el llibre, de deixar-se raspallar de tant en tant, en lloc de posar-se massa doctes, dignes o atrabiliaris.

    Anote que caldrà llegir Modernism and Fascism de Roger Griffin; El sueño del humanismo de Francisco Rico; i Utopia e disincanto de Claudio Magris.

    divendres, 14 d’octubre del 2016

    Fer-ho complex

    Faig una fitxa sobre complexificar, verb que no sabia que estava en el diccionari. Hi ha un diputat que fa una proposició no de llei en castellà on parlar de «complejizar», verb que no apareix en el drae, però que va trobant espai en alguns llenguatges d'especialitat. Jo diria simplement «fer complex», però mirant mirant veig que també en anglés i en francés tenen un verb especial per a això de 'fer(-se) complex', així que, ¡au!, també en català, que ja el teníem i va sent hora de donar-li eixida. I un altre dia vorem si fem res amb la complexació química.

    dijous, 13 d’octubre del 2016

    A un pam de la terra

    La novel·la Els pilars de la Terra de Ken Follet es deixa llegir, més encara, demana que la lliggues, fa passar el temps de lectura volant. És una lectura entretinguda i animada, un d'eixos llibres que durant l'adolescència rellegies tres o quatre vegades, que conté un poc de tot això que endolcix i tranquil·litza la imaginació. Està construïda per a oferir dosis consecutives de satisfacció emocional. A poc a poc acabes descobrint que no deixa quasi pòsit, perquè no té realment res a oferir, llevat de successives dosis de simplesa narrativa i interpretativa. Va bé tindre-la a mà quan no disposes de temps o de forces per a posar els sentits i l'enteniment en marxa, només per a anar un poc al ralentí.

    Sí, si et descuides, t'envisques un poc massa i tot.

    dimecres, 12 d’octubre del 2016

    Follet perdut

    A les errades que faig en cada apunt d'este bloc hui n'afegiria una altra ben grossa, si em deixara dur per les intencions de qui em contradiu o pretén provocar un conflicte amb mi. Dia algú una cosa aixina com que la mesura de les persones la donaven l'altura dels seus enemics. Sóc un follet que va perdut pel bosc buscant el bolet que el protegirà.

    dimarts, 11 d’octubre del 2016

    L'altura de la porteria

    Gràcies a les interfícies de les versions en línia dels diccionaris, consulte els de l'iec i l'avl i arreplegue dos resultats indicatius:

    Llenguatge vulgar, popular i col·loqualismes
    diec2 42 - vulgarment 300 - popularment
    dnv 108 - vulgar 1.347 - col·loquial

    Els dos diccionaris són normatius i, per tant, són instruments de referència imprescindibles. No cal escandalitzar-se o moure brega pel nombre de formes o termes, sinó que serà més convenient valorar fins a quin punt són incorporacions útils i definicions ben fetes. Cal tindre clar que els diccionaris no poden encloure mai tota la llengua, però això es deu a una una impossibilitat física, una impossibilitat de fet, no és que no ho pretenguen ni que no ho hagen d'intentar.

    Els diccionaris són una guia per a (re)crear el món a través del llenguatge, però també són un instrument per a interpretar-lo. No s'hi val a «això no és normatiu» o «això no està en el diccionari», més enllà de la permanent obsessió pels exàmens d'escola i pel poder que donen la correcció i la normativitat. Massa sovint la font de l'autoritat normativa no és més que la conseqüència no desitjada de les limitacions inevitables. Una cosa com quan érem menuts, quan l'atura de la porteria —que no teníem— era l'altura d'algú. L'altura de cada dicconari assenyala quan tirarem les pilotes fora. En tot cas, rebotaran en la portalada i ho tornarem a provar.

    dilluns, 10 d’octubre del 2016

    La degradació dels prejuís

    Sant tornem-hi. Deu ser és un axioma bàsic de la lingüística: les llengües són totes iguals i, per tant, són totes iguals de degradades i corruptes com volen alguns que siguen algunes llengües. Ara no sé en quin moment es va apoderar d'alguns aficionats a la llengua catalana la barreja amb derivat ideològic del racisme, si va ser durant el franquisme o ja ve d'abans. En tot cas, com a guia preventiva, convindrà consultar de tant en tant la guia de prejuís lingüístics que ha elaborat Luis Escoriza Morera: «Los prejuicios lingüísticos». 🔗

    És clar, les preferències ètiques no imposen les inclinacions estètiques. I a voltes pareix que els prejudicis siguen de ferro colat.

    diumenge, 9 d’octubre del 2016

    Cita dominical / 412: Héctor Abad Faciolince

    Mirant la bogeria comuna.
    Un poble incapaç d'avorrir-se amb bona música, amb llibres, amb cultura, és un poble disposat a votar per qualsevol destrellat per tal de divertir-se una estona; per tal de de vore derrotats, pàl·lids i ullerosos els polítics que, perquè fa anys que estan en la televisió i en el poder, més odien. Millor canviar-los per uns altres, encara que siguen uns bojos.
    Héctor Abad Faciolince, «Explicar el fracaso», El País, 04.10.2016.

    dissabte, 8 d’octubre del 2016

    Al caire

    Dies de submissió lingüística, que també és una forma de cosmopolitisme, mirant-ho com a oportunitat; o d'aculturació, com a perill. Sempre estem al caire dels extrems.

    divendres, 7 d’octubre del 2016

    Menors i llengües corruptes

    Hi ha qui és un expert en alguna ciència i, en canvi, no té cap noció concreta i vàlida sobre el mètode científic. En les llistes d'internet n'hi ha a grapats, d'això. Per a detectar-los no cal que arriben a dir-te: «Tu fes el que vulguis, TRAÏDOR (a la llengua i a la nació)!», perquè un munt de missatges abans pots vore que un racisme i una xenofòbia «carpetovetònics» —per dir-ho com en els còmics antics— emmascarats afecten la reflexió sobre la llengua, eixa llengua que, segons alguns, duent a l'absurd el discurs racial, fins i tot va deixar d'existir al segle xv i encara no ho hem notat.

    Al final, estos encara fan bons aquells que raonen com els del banc de «si no fos», que tot ha anat cap avall, degradant-se i degenerant des que eren jóvens. Caldria repensar això, si tant t'estimes la llengua, perquè de la mateixa font ideològica naix el concepte «corrupció de menors»: ¿la víctima és corrupta? S'ho haurien de fer mirar un poc més de prop.


  • Pel riu, traint la salut: 13:35.
  • dijous, 6 d’octubre del 2016

    Un diccionari possible

    El diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) té molts defectes. Jo crec que són derivats d'una institució que està creant-se encara i que arrossega quasi els mateixos problemes que la societat valenciana, pel que fa a la llengua, pel que fa a la legalitat, pel que fa a tantes coses.

    Dit això, cal dir que l'article de Francesc Esteve no és un missatge de la llista Migjorn, però és un comentari d'opinió convertit en article per a Vilaweb. Té 15 paràgrafs. Fins a mitjan paràgraf cinqué, opina sobre la necessitat del diccionari, sobre la descoordinació amb l'iec i descriu la prelació normativa històrica de l'iec per davant de l'avl.

    En el paràgraf següent, opina sobre l'ús del terme «normatiu» en el títol dnv i sobre què hauria de fer un diccionari normatiu. Tot seguit deixa caure una pregunta que pretén ser retòrica («què guanyaríem...») i que cadascú respondrà en un sentit o altre, no necessàriament com supose que pretén l'autor. Esteve fa ús dels exemples de «bufat, mamat i torrat», però no tinc clar si pretén dir que no s'haurien d'haver admés o que s'haurien d'haver deixat fora del dnv. Al capdavall, l'adjectiu «bufat» està en el diec i els altres dos en el gd62; el gdlc recull «torrat». En tot cas, el diec recull els verbs corresponents (amb eixa accepció) que permeten crear els participis que han donat lloc als adjectius.

    A continuació, després d'esmentar el concepte «normativització consolidada» com si fóra un fet evident i concret, destaca l'abundància de «formes dobles» que apareixen en el dnv. Fa un poquet de cosa que no aclarixca que la inclusió de «formes dobles» en un diccionari no imposa l'obligació d'utilitzar-les. Al capdavall, si la «normativització consolidada» és tan consolidada com diu, els usuaris del valencià sabran triar la forma que preferixquen. I tot dins de la normativa, sense haver de trobar-se a la intempèrie ni tan sols quan parlen.

    Després fa una petita enumeració de casos en què el dnv recull diverses opcions, la qual cosa li dóna més un caràcter de «diccionari descriptiu o dialectal». En este punt opina que no seria tindre «bon criteri» recollir les diverses formes que adopta el pronom personal de primera persona del plural: «nosatros, nosatres, mosatros, natros». Crec que en este cas també hauria d'haver criticat l'oblit del dnv. Jo no puc pronosticar si acabaran entrant o no en el diccionari, perquè encara que «mosatros» és la forma més usual per on jo em menege, Francesc Esteve assevera que «ja han estat àmpliament superades per a la majoria dels usuaris, que coneixen i usen només les formes de referència». No ho negaré, encara que no siga el meu cas.

    És en el paràgraf següent on apareix el punt que més aporta en crítica filològica, ja que li retrau al dnv que «sembla actuar de manera arbitrària». S'ho hauran de fer mirar, els acadèmics, perquè els exemples que exposa Esteve segurament s'han de tindre en compte per a ampliar el diccionari. No sé si la freqüència d'ús documentada és la raó (històrica, segurament) per a distingir els casos i els ha fet incloure «sancer, llançol i llauger però no jagant (gegant) ni calandari (calendari) ni la variant jauger». Com ara, els tres primers apareixen en el Tirant; en canvi, Martorell féu servir «gigant» i crec que cap «calandari» (però els dos es documenten en el segle xv). (L'esment de «jauger» deu ser una broma privada d'Esteve.)

    Més avant comenta els castellanismes admesos en el dnv amb l'etiqueta «col·loquial» que Esteve diu «no admesos per la immensa majoria dels altres diccionaris de referència». Supose que no era la intenció de l'autor, però oferix una llista de casos que resulta informativa: jo haguera tardat més a enterar-me d'eixes novetats. En tot cas, cal dir que «quarto» ('cambra') no és cap novetat, ja que apareix en el gdlc i en el gd62, amb més accepcions (el diec també el recull, però sense l'accepció 'cambra').

    Com a cosa positiva, Esteve assenyala que el dnv esmena alguns casos del Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (dopv). El dopv, ho dic jo, no Esteve, va ser una de les errades conceptuals de l'actuació de l'avl. (No cal repetir de nou que un diccionari ortogràfic no té sentit sense un diccionari amb definicions: no és molt recomanable escriure paraules sense saber què volen dir.)

    Més errors o contradiccions del dnv en el paràgraf següent, que faran bé els acadèmics de revisar. I arribem a les conclusions. N'hauran de prendre nota en l'avl, perquè les paraules d'Esteve no estan mancades de sentit, encara que la seua valoració del dnv no siga positiva. Els retrets sobre les discrepàncies normatives entre l'avl i l'iec, la falta de comunicació o de coŀlaboració amb altres institucions s'han de corregir. Tanmateix, sempre serà possible que allà on Esteve troba a faltar «rigor, visió global i coherència» altres hi vegen més «una obra ben feta i útil per a tots els usuaris de la llengua» que tracta d'evitar l'excés d'«entrebancs a la normalitat pel cantó de la normativa». Coses del punt de vista.

    En qualsevol cas, amb este diccionari més que sense ell, i en este moment, tenim els valencians una oportunitat de dedicar-mos a l'ús en tota l'amplitud de registres i formes i menys a l'elaboració del simple desús. L'ús i la pressió socials faran desaparéixer variants i en faran nàixer. Este diccionari, quan es trobe inserit en una dinàmica diferent, haurà de ser més àgil i s'haurà de convertir en una obra de consulta i no tan sols en una confirmació o refutació permanent d'una «unitat lingüística» que pareix que sempre necessite més adhesions que demostracions.