El diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) té molts defectes. Jo crec que són derivats d'una institució que està creant-se encara i que arrossega quasi els mateixos problemes que la societat valenciana, pel que fa a la llengua, pel que fa a la legalitat, pel que fa a tantes coses.
Dit això, cal dir que l'article de Francesc Esteve no és un missatge de la llista Migjorn, però és un comentari d'opinió convertit en article per a Vilaweb. Té 15 paràgrafs. Fins a mitjan paràgraf cinqué, opina sobre la necessitat del diccionari, sobre la descoordinació amb l'iec i descriu la prelació normativa històrica de l'iec per davant de l'avl.
En el paràgraf següent, opina sobre l'ús del terme «normatiu» en el títol dnv i sobre què hauria de fer un diccionari normatiu. Tot seguit deixa caure una pregunta que pretén ser retòrica («què guanyaríem...») i que cadascú respondrà en un sentit o altre, no necessàriament com supose que pretén l'autor. Esteve fa ús dels exemples de «bufat, mamat i torrat», però no tinc clar si pretén dir que no s'haurien d'haver admés o que s'haurien d'haver deixat fora del dnv. Al capdavall, l'adjectiu «bufat» està en el diec i els altres dos en el gd62; el gdlc recull «torrat». En tot cas, el diec recull els verbs corresponents (amb eixa accepció) que permeten crear els participis que han donat lloc als adjectius.
A continuació, després d'esmentar el concepte «normativització consolidada» com si fóra un fet evident i concret, destaca l'abundància de «formes dobles» que apareixen en el dnv. Fa un poquet de cosa que no aclarixca que la inclusió de «formes dobles» en un diccionari no imposa l'obligació d'utilitzar-les. Al capdavall, si la «normativització consolidada» és tan consolidada com diu, els usuaris del valencià sabran triar la forma que preferixquen. I tot dins de la normativa, sense haver de trobar-se a la intempèrie ni tan sols quan parlen.
Després fa una petita enumeració de casos en què el dnv recull diverses opcions, la qual cosa li dóna més un caràcter de «diccionari descriptiu o dialectal». En este punt opina que no seria tindre «bon criteri» recollir les diverses formes que adopta el pronom personal de primera persona del plural: «nosatros, nosatres, mosatros, natros». Crec que en este cas també hauria d'haver criticat l'oblit del dnv. Jo no puc pronosticar si acabaran entrant o no en el diccionari, perquè encara que «mosatros» és la forma més usual per on jo em menege, Francesc Esteve assevera que «ja han estat àmpliament superades per a la majoria dels usuaris, que coneixen i usen només les formes de referència». No ho negaré, encara que no siga el meu cas.
És en el paràgraf següent on apareix el punt que més aporta en crítica filològica, ja que li retrau al dnv que «sembla actuar de manera arbitrària». S'ho hauran de fer mirar, els acadèmics, perquè els exemples que exposa Esteve segurament s'han de tindre en compte per a ampliar el diccionari. No sé si la freqüència d'ús documentada és la raó (històrica, segurament) per a distingir els casos i els ha fet incloure «sancer, llançol i llauger però no jagant (gegant) ni calandari (calendari) ni la variant jauger». Com ara, els tres primers apareixen en el Tirant; en canvi, Martorell féu servir «gigant» i crec que cap «calandari» (però els dos es documenten en el segle xv). (L'esment de «jauger» deu ser una broma privada d'Esteve.)
Més avant comenta els castellanismes admesos en el dnv amb l'etiqueta «col·loquial» que Esteve diu «no admesos per la immensa majoria dels altres diccionaris de referència». Supose que no era la intenció de l'autor, però oferix una llista de casos que resulta informativa: jo haguera tardat més a enterar-me d'eixes novetats. En tot cas, cal dir que «quarto» ('cambra') no és cap novetat, ja que apareix en el gdlc i en el gd62, amb més accepcions (el diec també el recull, però sense l'accepció 'cambra').
Com a cosa positiva, Esteve assenyala que el dnv esmena alguns casos del Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (dopv). El dopv, ho dic jo, no Esteve, va ser una de les errades conceptuals de l'actuació de l'avl. (No cal repetir de nou que un diccionari ortogràfic no té sentit sense un diccionari amb definicions: no és molt recomanable escriure paraules sense saber què volen dir.)
Més errors o contradiccions del dnv en el paràgraf següent, que faran bé els acadèmics de revisar. I arribem a les conclusions. N'hauran de prendre nota en l'avl, perquè les paraules d'Esteve no estan mancades de sentit, encara que la seua valoració del dnv no siga positiva. Els retrets sobre les discrepàncies normatives entre l'avl i l'iec, la falta de comunicació o de coŀlaboració amb altres institucions s'han de corregir. Tanmateix, sempre serà possible que allà on Esteve troba a faltar «rigor, visió global i coherència» altres hi vegen més «una obra ben feta i útil per a tots els usuaris de la llengua» que tracta d'evitar l'excés d'«entrebancs a la normalitat pel cantó de la normativa». Coses del punt de vista.
En qualsevol cas, amb este diccionari més que sense ell, i en este moment, tenim els valencians una oportunitat de dedicar-mos a l'ús en tota l'amplitud de registres i formes i menys a l'elaboració del simple desús. L'ús i la pressió socials faran desaparéixer variants i en faran nàixer. Este diccionari, quan es trobe inserit en una dinàmica diferent, haurà de ser més àgil i s'haurà de convertir en una obra de consulta i no tan sols en una confirmació o refutació permanent d'una «unitat lingüística» que pareix que sempre necessite més adhesions que demostracions.