Cita dominical / 789: Marian Díez Picó

Sempre estan els punts i a part per a eludir les decisions dràstiques i donar temps perquè entre l’aire en espais on estava massa viciat.

Marian Díez Picó, «Opcions», Diari La Veu, 20.12.2023.🔗

La foto del sàbat / 179

Els marges lliures

Havia previst afinar una macro per a que a l’hora d’alçar els documents de la faena me’ls enviara directament a la carpeta corresponent després de batejar-los amb el nom que ha de tindre. El nom té una part fixa (el meu nom) i dos parts variables. La primera correspon al número de document, que es pot arreplegar del contingut del document. La segona és el nom de la carpeta on ha d’anar, i això ho havia d’establir fent la llista de les carpetes més probables, que són finites.

Doncs, no res, el projecte se n’ha anat en orris de moment, perquè el Windows ha deciditr fer-me la guitza hui: obri el Word només en el mode de recuperació i no deixa treballar amb les macros. Aixina que estic fent este apunt —amb el Libre Office— mentres espere que un informàtic atenga el misteri.

Quant a això que em proposava un cosí meu de pensar en un escritet més o menys humorístic o sarcàstic sobre el concepte de llibertat, de moment no hi ha res que em semble massa graciós ni tinc cap idea concreta. Sí que veig que és un concepte boirós, subjectiu i vaciŀlant, a més de paradoxal, si pensem que la nostra llibertat ja no depén de la nostra voluntat o desig, sinó que depén de les normes que la delimiten, la delimiten i inclús la coarten, però alhora protegixen eixe espai de decisions «lliures» que podem prendre. La vida en societat complica eixa «llibertat» idílica i fantasiosa, que ni tan sols tenien Adam i Eva en aquell paradís perdut.

A mitjan matí, cap al final de la jornada, l’informàtic resol que el problema són les actualitzacions del Word, que esgarren i fan malbé la platilla Normal.dotm. Sort de les còpies de seguretat, que són una obligació, però, vaja, proporcionen un marge més ample a la nostra «llibertat» d’escriure i editar. Una altra llibertat protegida i malmesa alhora.

Registres enutjosos

Hi ha institucions públiques on pareix que els qui les gestionen estiguen més pendents d'aconseguir i gestionar la impunitat i la irresponsabilitat davant dels ciutadans, i el desistiment d'estos de qualsevol petició o exigència. Amb l'excusa de les dades personals o de la seguretat, pretenen que vages fent volantins i que, si tant et destorba el seu «rigor» professional, deixa-ho córrer.

Per posar un cas més o menys banal, un web de la Universitat de València (Alumni UV) on estic registrat i pague una quota des de fa uns quants lustres. Em van enviar un carnet que du una foto meua i que encara no ha caducat. Entre al seu web, complete alguna dada que no sé per què no tenien, i veig que diuen que no tenen la meua fotografia, fotografia que els vaig enviar i que apareix en el carnet que em van fer.

La cosa més enutjosa no seria això, sinó que, a més, estar registrat en eixe espai no pareix que servixca per a res més que per a estar registrat en eixe espai, ja que entre en altres espais de la mateixa universitat on es suposa que els membres registrats tenen alguna opció i no hi ha manera d'activar res.

Com que no pareix que puga fer res més, els demane als de la llibreria i als de la fundació com va tot això, a vore què diuen.

Memòria jugarrina

Mon tio Vicent té la memòria jugarrina, però va ser sentir la paraula «garguilot» i em va mostrar com es fea anar la cosa quan era un xiquet. Més tard mon tio Tino, més jove, mentres anàvem a arreplegar la bossa de taronges de la Vall que tenia per a mi, em va mostrar el mateix gest fixat en la memòria infantil, no de tots, perquè ma tia Amparo no recordava haver-ho sentit mai.

Per una altra banda, el meu cosí Manolo voldria un escrit «contra la llibertat en sentit sarcàstic». El mal és que els sarcasmes i les ironies són idees presoneres de la ideologia i u tant pot estar pensant contra una llibertat progretxatxi o contra una llibertat roja-i-bruna —els cercles es tanquen, ¿no? Doncs, en este cas també—. La cosa és que siga graciós, com ara tant pot ser un acudit homòfob com un acudit anticapitalista... Ara bé, la gràcia que cada u hi puga trobar també sol estar en presó ideològica condicional.

Diu que hi ha flamencs rondant per l'albufera i que els qui fan arròs es queixen. Les llibertats en conflicte i el mercat circular de la memòria.

Cable delicat

D'acord, ahir vaig instaŀlar el vpn de Cyberghost i hui l'Ubuntu no es connecta a internet. Crec que no té res a vore una cosa i l'altra, però l'ordinador sí que es connecta a la xarxa en Windows; ara, altres voltes ha passat que era cosa del cable d'ethernet, que era bo per a Windows i Linux Mint, però no per a Ubuntu. No he trobat més cable, aixina que no he pogut comprovar si és eixe tot el problema. Un altre dia, que hui toca digerir el dinar d'ahir i no hi ha temps ni per als gargots que ja són costum.

El llustre del Nadal

Els xistes dels gatets, el de les cabretes, el de l'olor de ceba i els ulls que ploren, el del «trihuevo», la «Cucaratxa» del 1918 —la grip espanyola—^W que va matar els uelos per part de pare de mon tio Tino, gaspatxo, allioli ben fet, pastissets de moniato, el vi de les Useres i el de la ribera del riu Arlanza, un madeira, les teories d'Einstein que es confirmen i es refuten periòdicament, els adolescents que no callen o que no parlen, els còmics de regal i les estrenes... I una forma diferent de pegar un garguilot en Carcaixent.

Els dinars del dia de Nadal barregen les fulles de la parra que véem llustroses i que s'han anat engroguint alhora que n'apareixen de noves, tendres i verdes.

Cita dominical / 788: Josep Piera Rubio

L'italià, pel que escolte, és això, una llengua literària, no una llengua parlada; al sud, com a mínim, i pels carrers, és clar. A Nàpols, l'italià, normalment, només el parlen els estrangers i els mitjans de comunicació.

Josep Piera Rubio, Un bellíssim cadàver barroc.

La foto del sàbat / 178

Faenes a dies

Els dies de festa, que em pense que aprofitaré com mai en la vida, sol passar tot el contrari, me s'amuntona la faena i no sé per a on començar. Si no n'hi ha prou amb els llibres, també hi ha les revistes, que sort que Mètode és semestral, però aixina i tot van fent créixer algun muntonet per ací o per allà, amb articles a mig llegir i punts de lectura esperant que torne a obrir eixes pàgines. Damunt, m'encante amb consevol mosca que passa: que si repassa eixa fitxa, que què voldrà dir això, que si fes una macro, que si millora el programeta que fa les còpies de seguretat, que si millores l'edició d'algun article de la Viquipèdia... De forment, ni un gra, però d'això es tracta, que alguna palleta trobarem regirant papers i fent guixots.

Vints anys de saó

M'escriu un antic professor per a demanar-me una informació sobre toponímia que es suposa que jo dec tindre. Tinc poca memòria i no recorde de què em parla, però sé que alguna cosa dec tindre. Localitze la fitxa. Efectivament, hi ha un índex d'articles sobre toponímia i onomàstica. 🔗 Però veig que fa vora vint anys que el vaig fer... Uf, vint anys sense posar l'índex al dia, sense ni tan sols recordar que el tenia penjat. ¿Vols dir que és possible que hagen passant vint anys? Em sorprén i em deixa un poc aplatanat eixe fil de temps que s'ha anat estirant en silenci...

En fi, lo que toca, posar al dia la fitxa, si encara convé, perquè supose que fa vint anys eixa informació no era accessible en la xarxa i em va semblar que seria útil que estiguera a l'abast dels interessats en estes coses. Segurament ara eixos índexs els fa algun algorisme automàticament i no cal que em calfe el camp pouant i fixant la informació. Serà cosa de vore-ho.

En tot cas, supose que l'índex li deu haver segut útil a algú durant estes dos dècades, aixina, en el silenci d'un rebost d'algorismes i circuits electrònics, però maürant i assaonant-se.

Casualment

Casualment, m'abaixe el preu de la fibra òptica: passe quasi sense adonar-me'n pel web de la companyia que em proporciona la connexió, tenen ara la mateixa modalitat que em cobren a mi, però quasi a mitat de preu, i no m'havien dit res. Inclou més gigues que no utilitzaré, però també m'oferixen un mòbil més actual que el que tinc i quasi debaes —si és que hi ha res debaes—. Ho aprofite. I comencen les «telefonaes» de venedors que no sé què volen... Bé, sí que sé què volen, vendre'm alguna cosa que no vullc comprar. No despenge, els bota el contestador i em deixen gravats sorolls, guirigall ambiental i acaben parlant un poc. En el castellà del sud d'Amèrica que utilitzen no veig que diguen res de profit.

Localitze en Iberlibro la versió francesa d'una novel·la de Vilmos Kondor:🔗 Budapest la noire. No la compre de moment, però la deixe per a més avant. I m'adone ara que no sé com hi he arribat, què devia estar llegint que m'ha fet buscar el llibre d'un autor que no coneixia. També deu haver segut una altra connexió casual.

Lentor electrònica

Al girar el llenç sobre el qual dibuixe en el programa Notes del Boox es giren i retallen tots els llenços sobre els quals havia fet els apunts i els esbossos d'iŀlustracions que els decoraven amb més o menys traça. Per tant, per dir-ho aixina, ha desaparegut la part baixa d'alguns dies, que era baixa només per la situació en el full, i perquè a eixes hores estava ajocat en el llit deixant volar la llapissera sobre la tauleta.

No s'ha perdut res en la història de l'art, però m'he quedat un poc planxat. Eixes notes preses amb més cansament que ganes, simplement per fixar un record més sòlidament o, si és inevitable, per poder pensar que eixos dies pensava que valia la pena recordar-los, i vaig fer l'esforç de deixar-ho escrit i acolorit amb la intenció de poder-ho evocar com a una cosa bonica.

El Boox va lent per a eixes coses, s'enganxa, cal reiniciar-lo, no respon a la primera ni a la segona. He pogut fer un pdf vectorial amb el quadern d'eixes proves. Pareix que quan te n'ixes del que és la lectura de llibres electrònics, el processador troba prompte els límits. Cansament electrònic.

¿Panses de «dénia»?

Convindria que una institució explicara el criteri nou quan decidix innovar respecte al criteri anterior, més encara si és un criteri general i usual.

El criteri general fins ara, i que encara és prou general en altres diccionaris (i en llengües properes), és que la combinació «de + nom propi» manté el nom propi amb el seu valor distintiu i va en majúscula. Això és el que em sembla que fan el diec (seguint el Manual d'estil), el drae, el tlfi (francés), on podem trobar, per exemple, mirant el cas dels topònims:

ca «aigua de Colònia» / «colònia»
es «agua de Colonia» / «colonia»
fr «eau de Cologne» / (en francés pareix que no hi ha «cologne» solt, però sí que distingixen «vin de Bordeaux» / «bordeaux»).

Com hem vist, quan eixe nom propi es convertix en un nom comú i s'usa sol (o en aposició amb un terme genèric), s'escriu en minúscula.

El dnv pareix que utilitza ara un altre criteri, ja que hi podem trobar «meló d'alger» 🔗 (un article de Josep Lacreu mostra la seua perspectiva general sobre el tema),🔗 però l'AVL no ha ho ha explicat i deixa casos que semblen discordants: «aigua del Carme», «aràlia del Japó», «blau de Prússia», «cavall de Troia», «col de Brussel·les», «margalló del Brasil», «torró d'Alacant», «torró de Xixona»... Hi ha «panses de corint», ¿però hi hauria «panses de dénia»?

Cita dominicai / 787: Lluís Vicent Aracil i Boned

L'experiència mateixa ens convenç que sofrir i entendre no són pas la mateixa cosa.

Lluís Vicent Aracil i Boned, «Educació i sociolingüística», Treballs de Sociolingüística Catalana, vol. 2, 1979.

La foto del sàbat / 177

L'atenuació no millora

Anant de Bakunin a Richard Wagner —seguint La gare de Finlande d'Edmund Wilson—, bote al seu fill i tope amb l'article sobre el «Manifest dels 93» de la Wikipédia:^W

Destacats publicistes i intel·lectuals alemanys van decidir escriure un manifest en què les acusacions [per les massacres comeses per l'exèrcit alemany a Bèlgica en 1914] es presentaven com a injustificades i les mesures alemanyes com a legítima defensa.

L'excitació ideològica dogmàtica es produïx actualment de manera tan generalitzada, que pareix un passatemps per als qui volen viure indignats i carregats de raó. Trobe que no en fem tant de cas com en altres moments i llocs, però és possible que sempre estiga covant-se la possibilitat de fer esclatar eixa vena coŀlectiva que du les societats a cossificar les idees més absurdes i a intentar destruir-les o construir-les a terme —tant és— com si foren elements evidents i incontestables d'una realitat que no pot ser discutida.

Algú en deu haver escrit algun llibre per a documentar tanta estupidesa recurrent —ja ho dia Cipolla—.^W; Ara estem amb l'amnistia com a cosa estatal, o contra els catalans que van cometre un crim tan greu com va ser votar en un referèndum sense valor legal i pel qual en van apallissar uns quants físicament, i a uns milers més els estan apallissant judicialment —la denúncia de lawfare és rebutjada perquè desprestigia, no perquè siga falsa—. Al País Valencià hi ha qui està intentant reviscolar l'esperit antivalencià —dissimulat amb la suposada «coartada» d'anticatalà—, però n'hem vist d'altres colors, com ara que els qui troben exagerat que l'Església Catòlica tinga cap problema d'abusos sexuals en el seu funcionament passat i present però pretenen que una consellera siga còmplice en la violació d'una menor tutelada per eixa conselleria... Ah, només si la consellera es diu Mónica Oltra, és clar.

És el pa de cada dia, fracassem perquè hi ha «crisi climàtica» de tant que contaminem, però també fracassem si no contaminem amb uns jocs olímpics d'hivern als Pirineus o ampliant ports i aeroports sense que, pel que sabem, els avions i els barcos no tan sols hagen deixat de contaminar, sinó que estiguen netejant l'aigua o l'aire.

Refent la frase de John F. Kennedy adreçada als americans, no es tracta ja d'atenuar el dany que li fas al món, sinó de millorar-lo. Ai, no cal fer cimeres i manifestos per a això.

El nombre de la rosa

Una diputada de Vox ha mostrat que té un nivell de valencià que respon al seu interés per esta llengua. Per tant, confiada i satisfeta amb la seua ignorància militant, retrau que als de Compromís que pretenguen dur avant una persecució ideològica,🔗 ja que hi ha unes esmenes als pressuposts en què demanen pel «nombre» de sanitaris en diverses esmenes. Una mostra d'esmena (la 2.413):

GP Compromís
Cal afegir una nova línia d’actuació en l’objectiu 6.5.
6.5.2. Incorporar progressivament professionals de la psicologia clínica en els equips d’atenció primària.
Indicador 1: Nombre de professionals de la psicologia clínica incorporats als equips d’atenció primària

La diputada Criado Gonzálbez (Vox) demana (cap al minut 00:24:00): 🔗

Por otro lado, en varias de sus enmiendas, la 2. 413, la 2. 414 y la 2. 416 a 2. 418, pretenden que se indiquen los nombres de profesionales de psicología clínica y terapia ocupacional incorporados a los equipos de atención primaria. Repito, pretenden que se pongan los nombres de los profesionales de psicología clínica y terapia ocupacional. Y nos preguntamos: ¿por qué quieren ustedes los nombres? ¿Qué pretenden con esa identificación? ¿Pretenden controlar si están estos profesionales próximos ideológicamente o no a ustedes? Explíquennoslo, porque hay una ley de protección de datos que, al parecer, ustedes conocen para lo que les interesa y no la conocen para lo que no les interesa. Curioso, pero así funcionan ustedes.

Doncs, més curiós encara és que la diputada Criado Gonzálbez, en lloc de disculpar-se per la seua confusió i la seua ignorància, pretén dictaminar sobre qüestions lingüístiques adobant la seua rèplica (al diputat Esteve Aparicio de Compromís) amb xenofòbia contra els catalans:

Señor Esteve, soy castellanoparlante. Mire, le voy a decir una cosa, tengo verdaderos problemas en entenderles a ustedes, porque ustedes hablan en un idioma que yo no conozco, ¿vale? He escuchado toda mi vida en verano hablar a gente en valenciano, pero no es lo que ustedes hablan. Ustedes hablan en catalán, y yo no tengo por qué saber su idioma. [...] Y voy a plantearme si pido un traductor de su idioma al valenciano o al español.

A la vista de les seues mancances lingüístiques (i ètiques), la pròxima iniciativa de la diputada hauria de ser demanar un servici de traducció simultània. El mal és que no sabria dir de quin idioma a quin, perquè ves a saber quina llengua era eixa que només era capaç de sentir durant els seus estiuejos. És possible que li passara com a l'alcalde d'Alacant, segons titula la revista satírica L'Astral:🔗

Barcala pren per francesos a un matrimoni del Raval Roig que parla valencià

En fi, és possible que la diputada entenga ara de què anava eixe llibre que va llegir aquell estiu, El nombre de la rosa...

Contra vatros

D'alguna manera, podríem pensar que l'educació deu funcionar si ensenya els infants a distingir, utilitzar i promoure els drets, obligacions i valors democràtics. Si això funciona, sabran discutir, analitzar i rebutjar les ideologies feixistes, totalitàries, dictatorials o, en resum, antidemocràtiques. ¿Però què passa si l'educació no ensenya a distingir una cosa d'una altra? La temptació de perseguir i prohibir l'«enemic» ideològic està al l'abast del pensament que busca seguretats i no ha tingut prou de contacte amb el perill o la complexitat dels punts de vista.

La diputada Candela Anglés Querol (del PP de Càlig) diu (minut 02:46:32):🔗

I parlen vostés tamé de la falta del suport al valencià, l’esmena del valencià... Doncs, miren, tenen raó, i este govern..., des d’este govern s’han llevat algunes subvencions a... ¿Però voleu saber per què o per a qui? Pos, pals que volen dir que aquí se parle català, pals que diuen que Guardamar del Segura són els Països Catalans... Pals que ens volen, a natros, com una sucursal dels Països Catalans. A eixos, sí, a eixos, ni un euro públic.

Segons el currículum del web de les Corts, 🔗 té escola suficient per a saber que des del poder polític no hauria de considerar acceptable que els diners públics es repartiren «ideològicament» entre els de la seua corda. Alguna cosa està fallant, en l'educació o en els fonaments democràtics del pensament de la diputada.

No tinc l'adreça del meu antic company Aureli, calijó, que sospite que deu ser familiar de la diputada. Li enviaria este apunt com a contrapartida dels versets catòlics nadalencs que solia enviar per estes dates. No sé a qui convindria encedre-li el ciri.

Convidant els ulls

Inclús el Graset mos «emplaça a demà». Tanque els ulls, me se tanquen, perquè couen. Els conflictes armats criminals en marxa —dir-ne «guerres» torna a ser benèvol amb qui els patrocina— a Ucraïna, Palestina i més enllà, la destrucció del medi ambient és patrocinada pel capitalisme petrolier, aplaudim l'encesa de com més llums millor i els vols en avió barats pagats per la «misèria necessària, diuen», i ja quasi que només mos queda la possibilitat de pensar-hi ebris de lletra i espirituosos. Mos «convidava» a vore el programa de demà, en una versió del llenguatge que ara ja és d'una altra època, infantil inclús.

Timete, un poc de valencià

El bolletí informatiu Timete Deum, dels antics alumnes del col·lege d'òrfens Sant Vicent Ferrer (a Sant Antoni de Benaixeve) arriba puntual a la bústia nadalenca. Hi ha novetat a cals retors i monges: han inclòs una notícia en valencià. No és habitual. Crec recordar que no és la primera volta que escriuen alguna cosa en valencià, aixina que tampoc farem repicar res, perquè tampoc és que ho tinguen gens normalitzat encara —dic «encara», com si confiara que algun dia passarà—.

A banda, du l'obituari del retor que devia dirigir el centre en l'època en què hi vaig cursar quart d'egb. No el recorde, només recorde monges —no recorde els retors de missa—, i el nom d'una tal «sor Concepción», que li va dir a ma mare que em deixara ingressat, perquè assegurava que aixina aniria bé en els estudis i arribaria a la universitat. El curs següent el vaig fer en la Vall, i més avant vaig complir una miqueta el pronòstic. Ah, també recorde el professor de gimnàstica, «don Zoilo», que devia ser jove i que en aquella època em semblava un gran atleta.

Vaig estar només un curs allà... Les «matinaes» per a que em dugueren des de Carcaixent els dilluns, la vida internat tota la setmana lectiva, el fet d'estar separat de ma mare i la meua germana, es veu que me se va entravessar tot bona cosa, encara que no tinc ara un mal record del lloc, de les classes ni del fet d'haver-me quedat allà algun cap de setmana: la visita de la família ho compensava.

El tràngol màxim que recorde vas ser quan va arribar l'hora que volien que mos confessàrem. Em vaig inventar que m'havia confessat o que ho havia de fer en Carcaixent i vaig poder deixa la fila que anava fins al confessionari. Uf, m'havia lliurat no sé de què, perquè ni aleshores ni ara tenia massa de què calia dir o fer ni del trellat de la cosa.

No sé com és que tenen la meua adreça, és possible que els la donara jo alguna volta i tampoc recorde haver-ho fet. Memòria o cames.

Cita dominical / 786: Alberto Argudo

Locals de menjar ràpid utilitzen envasos de plàstic d'un sol ús, n'obtenen un benefici privat, però socialitzen el cost de la gestió del residu a les administracions. Sense un esforç comú, les nostres ciutats, camps i mars continuaran empitjorant.

Alberto Argudo, «La basura urbana», El País, 01.09.2019.

La foto del sàbat / 176

Que no ho torne a fer

No pareix que massa gent s'hi haja fixat ni haja sentit tremolors inteŀlectuals —sí que ho comenta Alberto Prieto en El Món—, 🔗 però a mi em costarà recuperar-me de l'ensurt que em van provocar les paraules d'Alba Riera en el Col·lapse de dissabte passat, quan estaven tractant la condemna penal que va patir una persona per haver fet un web satíric sobre el negoci mediàtic que es va fer amb la «violació de la manada» durant les festes de Pamplona del 2016. La intervenció comença en el minut 21:50: 🔗

Alba Riera:
Buenu, jo simplement crec que a vegades et surt el tiru de per la culata, i és el que va passar. Llavors, jo crec que, per mi, aquí, l'aprenentatge és una mica aquet, si..., res, (gestualització, inintel·ligible) ...la llibertat d'expressió, no sé què, no sé quantus... Bueno, és aprendre on estan els límits, perquè després hi haja una persona que no ho torni a fer. És així... Ja ho sé que no és..., o sigui, ja sé que no...

Anónimo García:
...ahora me he perdido esto último.

Alba Riera:
Jo crec que, al final, que això... O sigui, entenc... No em vull posar en si la condemna penal era exagerada, no, aquí no entraré, perquè de veritat que desconec el tema i no em vull... Però sí que el que veig des de fora és com..., que a vegades, aquest..., hi ha una persona que li surt el tiru per la culata i això serveix perquè després no torni a passar i no hi hagi..., no es torni a tractar o abordar una, en aquet cas, paròdia artística-activista des d'aquet costat...

Bob Pop:
Ostras, Alba, pero eso me parece superpeligroso, porque...

Alba Riera:
No, no, clar, però jo dic...

Bob Pop:
...en realidad lo que está evitando no es que vuelva a pasar un caso como este, sino...

Alba Riera:
Jo crec que no..., que hi han temes...

Bob Pop:
...al próximo que se le ocurra.

Alba Riera:
Clar, però... No, si, crec que hi han temes...

Bob Pop:
Però, els temes, és que no...

Alba Riera:
Perdona, però violació grupal és..., és més fort que...

Bob Pop:
...un juez no puede... Sí, estoy de acuerdo contigo, Alba.

Alba Riera:
...la tauromàquia.

Bob Pop:
Pero, fíjate, ese mismo tema, una violación grupal, que para ti es tan grave, para muchos jueces, en el primer momento, en la primera sentencia, no lo fue... Y esos mismos..., es el mismo estamento el que llega a considerar más grave o igualmente grave una tortura física a una mujer que una parodia como esta, que, por otro lado, no hubiera llegado tan lejos sin la complicidad y el sensacionalismo de los medios.

Si este grupo de muchachos...

Alba Riera:
Això, desde luego.

Bob Pop:
...y muchachas hace su web, nadie le hace ni puto caso, la web queda ahí, lo ponen en un libro, y pa alante.

La periodista Alba Riera convertix la seua idea de reparar o evitar la «(re)victimització» en una limitació penal de la llibertat d'expressió a qualsevol actuació reivindicativa que «a ella» li semble que afecta un tema greu o que, per la difusió que en fan els mitjans, afectarà negativament la víctima, o que ella crega que afectarà negativament la víctima del delicte.

Sembla que la periodista no s'adone que està condemnant la denúncia, la paròdia, la sàtira que el web d'Anónimo García provava de fer contra els mitjans que havien creat un espectacle mediàtic amb la violació grupal. A més, ni tan sols per ser un poc més coherent, la periodista no va reclamar cap condemna o persecució penal d'eixos mitjans.

Per tant, la periodista combina en el seu còctel ideològic les bones intencions, la ignorància jurídica sobre la penalització que està validant i, al capdavall, la validació de la persecució ideològica (ei, contra les idees que no coincidixquen amb les seues). En cap moment va exposar que li semblara un abús o un excés que s'aplicara el codi penal per a perseguir i atacar les persones que mantenen opinions diferents, o per a castigar-los per tindre poca traça o mal gust.

El camí del «feixisme roig» —del «roig-i-brunisme»— també està empedrat de bones intencions.

Caçats

Assetjats encara pel còvid, quasi quan pensàvem que ho deixaríem passar, hem caigut. Per tant, ara sé que un costipat que vaig tindre a mitjan octubre era un costipat: la prova em va eixir negativa en aquell moment, però m'havia quedat la sospita. Si haguera segut còvid, supose que no l'hauria agarrat ara, vaja.

Em costa respirar pel nas, tinc els narius taponats, llevat de quan em pose a fer un poc de bàsquet casolà amb una piloteta d'espuma. El medicament que m'ha receptat la metge m'ha llevat el doll de mocs, però no m'ha destapat el nas, he d'anar amb la boca mig oberta. El medicament de Takse és un poc més potent i deixa mal gust a la boca. Un gust de ferro. Però són cinc dies només. Un poc de bàsquet per a respirar un poquet i que tot siga això.

Tro, fins... asta

Es pregunta un collistaire de Racó Català per què ha localitzat la preposició «hasta» en un document antic, però sempre hem sentit que era un castellanisme. Em limite a fer xafar un poc sense fer peu i, com que estem de festa, pegue una «miraeta» pels papers i envie el missatge següent:

No he localitzat eixa preposició en Carles Ros ni en sant Vicent Ferrer ni en el Tirant ni en Pere Joan Porcar ni en altres documents dels segles XIV-XVII. Eixa absència també deu ser indicativa del procés de variació i extensió de les possibilitats prepositives. Si els valencians hagueren escrit més quotidianament, si no s'haguera imposat l'ús del castellà i menystingut i condemnat el valencià, la llengua no seria la que tenim (la història no haguera segut la mateixa).

No tinc ara documentació que explique per què els qui van establir la normativa actual van considerar que calia bandejar «asta/asda» del valencià-català, a pesar d'una continuïtat i extensió de l'ús que són rellevants. No he vist que Fabra en parlara en les converses: deu ser perquè per allà no es dia massa.

Si s'acceptara normativament «asta/asda» («tro» està en el diccionari i crec que no ho diu ningú actualment), atenuaríem la possible incorrecció d'una paraula tan comuna, però també provocaríem un marejol entre els qui preferixen seguir per les sendes velles del costum i de les lliçons dogmàtiques. És un tòpic repetir el vers d'Estellés «no ser res si no s'és poble», però es veu que la comprensió lectora ha fluixejat prou de fa temps a l'hora de les implicacions que hauria de tindre això en l'ensenyament i en els registres del valencià.

En tot cas, cal aprofundir en la documentació i tindre en compte tots els factors actuals. El problema de l'ús de la llengua té a vore amb l'ús difós, permés i fomentat. Estem obligats a viure immersos en el castellà, encara que siga passivament, aixina que acceptar «asta/asda» no resoldrà res, llevat que siga un símptoma d'una política lingüística menys de manualet escolar. Però ara mateix, al País Valencià, governen els qui barregen l'exaltació demagògica patriotera amb la negació, submissió i la renúncia en l'ús del valencià. Toca picar pedra.

Hi ha un article interessant sobre l'evolució d'estes preposicions:

• Mário Eduardo Viaro (2013): «Sobre a origem das preposições ibero-românicas hasta, ata e até» 🔗

Els colors del valencià

L'article «Parlar valencià és fer antifeixisme?» de Rosanna Martínez (d'Escola Valenciana) en el Diari La Veu (02.12.2023), 🔗 també carregat de raons, em permet deixar un altre comentari i provar a fer acudits (ja ho sé, amb més temeritat que traça):

Tens molta raó. Com que una dreta, una ultradreta o un feixisme o altre tindrem, em sembla que els gomets, adhesius i lemes preocupats per l'ús de la llengua tindrien més èxit demanant més valencià al sector ideològic que més en prescindix: «Sigues tan fatxa com vullgues, però sigues-ho en valencià», «Ser feixista en valencià és un plus... ultra!» o «"Llega España" no és prou fatxa; millor en valencià: "Arriba Espanya"».

Associar l'ús del valencià amb una militància d'esquerres és simbòlicament compensatori de la reducció de l'ús, però també és un desastre sociolingüístic i i inclús polític: no mos lliurem dels governs de la dreta i damunt és més castellanista-espanyolista que mai (per a compensar traumes i frustracions).

Com consevol societat, com consevol llengua, va tindre tots els colors del valencià, amb el lamentable feixisme inclòs. I inevitable, ai.

Factors essencials

L'anècdota que conta Tomàs Escuder en el Diari La Veu (02.12.2023) 🔗 m'ha impulsat a deixar-hi un comentari:

Em resulta familiar això de notar que el fet de parlar sempre en valencià és un factor d'activació (o d'introducció activa) de la llengua en entorns que usen de manera passiva el valencià. Seria justet la versió contrària dels qui diuen que en «la ciutat de Valéncia tot lo món parla en castellà», afirmació que en realitat no és cap constatació sociolingüística fonamentada, sinó que és un tòpic que ajuda a imposar una pauta de comportament social d'abandonament del valencià davant de l'ús del castellà.

Llàstima que durant huit anys de govern suposadament a favor de la recuperació de la llengua, no s'haja introduït i menys encara consolidat una pauta social d'ús del valencià com a primera opció i de conversa bilingüe com a segona opció contra la submissió davant dels qui usen el castellà.

Cita dominical / 785: Olatz Ibarluzea Soria

Una de cada dues persones que se’ns dirigeix en castellà canviarà al valencià si nosaltres li responem en valencià.

Olatz Ibarluzea Soria, «Habitem i patim un bilingüisme asimètric i unilateral», Diari La Veu, 02.12.2023. 🔗

La foto del sàbat / 175

«Encà» que siga...

Sempre falten entrades en els diccionaris. El diec seria una referència d'absències que va corregint-se, però les trobe més a faltar en el dnv de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ja em va bé que els catalans vagen afegint-ne —encara que no siguen usuals per ací, com ara els noms mitjacerilla, seca ('la mort') o l'adverbi poder ('potser')—.🔗 Al cap i a la fi, entre els dos en farem un. Però estaria bé que anaren ampliant les paraules que necessitem vore escrites per a adobar el nivell col·loquial valencià de forma consistent i quotidiana.

Estic pensant en les intervencions parlamentàries de les Corts Valencianes. Són intervencions de la llengua en acció i en diferents estils i registres, i aporten molta riquesa en eixe aspecte de la llengua general quotidiana, tant pel cantó del lèxic, però més encara pel que fa a variants que no són «excentricitats» dels qui mos hi fixem, sinó expressions constants i actuals que no apareixen en els diccionaris a causa d'aquell intenció reparadora i paternalista de fa ja un grapat d'anys. Ara, si entenem que continuem parlant d'una llengua viva per a tota la societat, eixes variants haurien de tindre lloc escrit de referència tant per a la consulta dotora com per a l'expressió desimbolta i vivaç.

En molts casos, el Diccionari català-valencià-balear (dcvb) ja fa el paper, però esta setmana m'ha faltat trobar una entrada amb «encà», que no és precisament una variant desconeguda ni nouvinguda. 📃 Seria útil per a ajustar el to sovint ben popular dels debats polítics. I n'hi han més coŀloquialismes tocant a la porta, més enllà del món fester (albà, apuntà, arreplegà, cordà, cremà, dansà, despertà, entrà, filà, mascletà, mocadorà, plantà, xocolatà).

Blocs de notes

Massa notes que omplin llibretetes, lligalls, fulls grapats, blocs amb llom de caragol, amb goma elàstica que el tanca a la llarga, amb veta de tela com a punt de lectura, moltes cobertes i materials diversos, papers diferents, amb ratlles i quadrícules o en blanc... No pareix que res lligue amb res, tintes i colors diferents, bolis i llapisseres variats —¿tornaré a la ploma algun dia?—, no arribe mai a cap conclusió clara, cap descoberta essencial o permanent, cap solució de res, vaig remenejant, pastant la mateixa massa que no arribe a posar mai en un motle, que no arriba mai al forn. Per ara.

Nitrats

De camí per Castella-Lleó, el sol guaita entre els núvols que estan flitant el paisatge.

Un gos

Napo a trossos

Cita dominical / 784: Laia Mauri Baraza

Com si tenir la raó servís d’alguna cosa. La història ens ha ensenyat, repetidament i no fa tant temps, que riure’s de manera condescendent d’un contrincant polític no funciona, al contrari, pot arribar a generar empatia cap a ell.

Laia Mauri Baraza, «Les llàgrimes de feixista són una trampa», Núvol, 14.11.2023. 🔗

La foto del sàbat / 174

 

Sense saber-ho

Una companya veu el programa de televisió El Intermedio i diu que les Corts valencianes formen part d'alguna recopilació de moments parlamentaris vergonyosos amb què fan broma. La citació de diumenge que ve, proporcionada per Laia Mauri Baraza, 🔗 recorda als despistat d'esquerres les conseqüències de riure's dels rivals polítics, perquè les patim periòdicament perquè, «torna-li la trompa la xic», solem oblidar on s'origina la simpatia personal i política per les ideologies estupefaents i tòxiques —que són totes de dretes, perquè el roig-i-brunisme ^W 📜 i altres -ismes només l'entenc com a allò de ser de dretes sense saber-ho, que diuen:

• Ser de dreta és ben fàcil: basta oblidar que un pot ser de dreta sense adonar-se'n. (Joan Fuster i Ortells, 1968) 🔗
• Nulles dans l'immédiat, bien qu'une immense majorité de Français soient de droite sans le savoir. (Gérard Broquet, 1976) 🔗
• Te colgaban el sambenito de estilista y ya no tenías nada que hacer en el izquierdismo literario: eras un tipo de derechas sin saberlo [...]. (Ángel Fernández-Santos, 1983) 🔗

Armadura perible

Sense comptar el mòbil i les targetes de crèdit, tinc una llista de més de 175 llocs on es suposa que he d'accedir amb una contrasenya diferent. Mirant-ho per damunt damunt, més o menys la mitat són llocs on les contrasenyes ja han caducat, llocs que han caducat o llocs on no he d'entrar. Aixina i tot, tinc les contrasenyes en la llista, no fora cas.

A banda d'això, hi ha el dni electrònic, que utilitze poc, perquè és un romanç cada volta vore si va o no va el lector de la targeta. Ara, a més, la identificació en el núvol, que encara no sé per a què aprofita, perquè tanta identificació volaora i continuen demanant-me la contrasenya d'accés a l'ordinador o als programes que tenim en línia.

En el fons, tots estos sistemes, mitjans, possibilitats de confirmar la identitat, no són més que maneres de tapar els badalls d'una armadura flonja i perible que no protegix massa res.

La incerta ètica nòrdica

No sé si per a desintoxicar-se, per a intoxicar-se definitivament o per a trobar un poc de consol mirant els peus de fang inclús de les societats del nord d'Europa, que tendim a admirar sense esforç, per la fama que han aconseguit, sense que sapiam massa bé per què o sense que sapiam fins a quin punt l'ideal té més grisos entre la claror nívia amb què mos els pintem, podem pegar una miraeta als episodis de la sèrie finesa Rosvopankki (Els invencibles). 🔗

L'encant de sentir parlar en finés (amb subtítols en valencià-català), i de vore una recreació dels anys huitanta finesos del segle passat, sense el cartó pedra ni els maquillatges rutilants. Això sí, esperant i desitjant que l'ètica triomfara sobre les injustícies, un poc a l'estil de la més melosa Borgen, mos hem quedat de pasta de moniato al final. A cal sabater, això que diuen, sabates de paper. Si més no, pareix que al final no supera els traumes, però els arrossega una miqueta millor, de la millor manera que troba. També Finlàndia deu estar en això, amb petroli i amb les lleis de Jante. 🔗

Obnubilació internacional

L'any 2006 Amnistia Internacional em va enviar en castellà un fullet que informava que m'enviarien les comunicacions administratives no en castellà, sinó en l'altre idioma oficial de cada autonomia, llevat que jo triara rebre-les en castellà-espanyol. Per això conserve el paperet, perquè no vaig haver de fer res, ja que me les havien d'enviar en valencià-català. Ara no recorde haver rebut mai «comunicacions administratives», però sí que les memòries anuals i els missatges en què em demanen la firma per a alguna iniciativa, són en castellà.

La gestió lingüística de moltes d'estes institucions reproduïx els defectes i prejuís de les concepcions estatals uniformitzadores en què actuen. I això mos provoca un fals dilema que fa temps que s'hauria d'haver resolt seguint la lògica de no lesionar innecessàriament un dret per a garantir-ne un altre. Els drets humans s'han de poder atendre en valencià. Si no, no deuen estar parlant en realitat de drets humans, sinó d'alguna altra cosa. L'any 2006 pareixia que la cosa anava bé, però el cas és que han passat quasi dos dècades i en 2023 no són capaços de tindre una versió en valencià del web —ni tan sols el del País Valencià—. 🔗

Això de dir-se «internacionals» es veu que els té obnubilats. Això del miratge «internacional», sol passar.

Fosca i soneguera

Tinc algunes fitxes a mig començar, a mig fer i a mig acabar. De tot n'hi ha. Em despiste fàcilment. Que si el web del dnv no va bé i pareix que haja perdut algunes entrades —els avise i ho apanyen—; que si em fan un comentari nou en l'aoetic i em documente abans de respondre res agraint els matisos a la meua proposta de millora de la gramàtica de l'iec; que si he de trobar documentació sobre millores per a la implantació del teletreball —i em costa de trobar res que tinga suc—, que si..., que si... I em despiste.

I com que em despiste, me se passen les hores i ara, per a acabar-ho d'adobar, es fa fosc tan prompte... La fosca no em despista, però la vista decau i la soneguera comença a ser més que una intuïció.

Cita dominical / 783: Rubatxov

És impossible formular una política a força de passió i desesperança.

Rubatxov, personatge de Le zéro et l'infini d'Arthur Koestler, seguint la traducció al francés anònima (editorial Calmann-Lévy, 1945-1961) a partir de la versió anglesa.

La foto del sàbat / 173

El saginer

Takse es desperta a mitjan nit i li ve al cap el moroti, que és la seua versió infantil i paorosa del butoni. Després de l'aparició parlamentària del caconi, estic refent la fitxa dels éssers imaginaris. Me n'estan eixint alguns més. La llista real deu ser ben llarga, però només faré una recopilació dels que vaja trobant per ací i per allà, versions locals i versions curioses, sense intenció de ser exhaustiu.

He sabut que el servidor del diccionari de l'avl no està funcionant bé —supose que tenen problemes pels canvis que han fet en el web—. Per ara, per tant, no puc estar segur que no hagen entrat caconi, tal com no tenen papu, cosa més estranya encara, ja que este és la versió principal que apareix en el diccionari de l'iec. 🔗

Els acadèmics de les dos institucions es depertaran alguna volta a mitjan nit i voran el saginer 🔗 rondant-los, i notaran que en lloc del sagí, se'ls ha endut la llengua.

El caconi de les tavares

Ha aparegut paraula caconi en una intervenció del diputat Ernest Blanch Marín, que ha vixcut molts anys a Morella. En una de la diputada Yaissel Sánchez Orta em sembla sentir «tavaras». Tant en un cas com en l'altre m'he deixar guiar per la dialectologia, o per la sensació que com que no compartim la varietat, poden estar diguent alguna paraula que no pertany al meu bagatge ni quasi al meu imaginari.

Més tard faig la cerca i comprove que, efectivament, el caconi és el butoni de per allà dalt. 🔗 Per contra, en el cas de la variant cubana del castellà —que és d'on prové la diputada Sánchez—, no hi ha cap «tavaras» sinó que es tracta d'un embarbussament provocat pel fet de parlar ràpid durant la intervenció parlamentària. La diputada ha intentat dir «trabajadoras» i li ha eixit d'aquella manera.

Coses com ara el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid durant el debat d'investidura d'ahir en les Corts Espanyoles: es veu que mou la boca per a dir «me gusta la fruta» però pareix que diga «hijo de puta», sobretot amb la mirada. I tot per culpa del caconi, efectivament, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, segons diu que diuen el diputat Blanch.

La distància dialectal a voltes pareix un embarbussament i un possible tret dialectal a voltes només és un embarbussament. Els insults, a banda. Són els petits entreteniments de la transcripció correcció.

Cançons velles encara

Per sorpresa, la poesia ha deixat anar efluvis florals pel debat parlamentari de la investidura de Pedro Sánchez Pérez-Castejón a Madrid. La citació d'un poema —un proverbi— d'Antonio Machado Ruiz ha despertat les enveges iŀlustrades de la dreta espanyola representada per Núñez Feijóo. La dreta ha corregut darrere l'esquer, un embuderó d'una línia, per a exposar la seua vena per la presumpció que amaga la llanderola del seu ideari falsari i estrambòtic.

El poema, del llibre Nuevas Canciones de Machado, 🔗 diu:

viii

Hoy es siempre todavía.

I no té més. Però es veu que hi ha qui li ha fet afegitons i diu que són de Machado, 🔗 això sí, sense dir mai d'on han tret eixa versió. El fragment que ha citat Feijóo per a retraure-li-ho a Sánchez és un dels afegitons més repetits —encara no he trobat qui va fer la faena d'ampliar el poema— i sucosos per al discurs superb de la dreta rància de sempre. Cançons velles.

Sobredosis a glopets

El cas és que Mireia Mollà va «matar» deu burretes en el Desert de les Palmes, i si formes part del partit de Mònica Oltra deus ser quasi un pederasta... Em cenyixc al que he sentit en les Corts Valencianes fa poc, per agarrar el producte fresc i de proximitat. El nivell de debat polític s'enfanga i n'hi ha qui s'ho passa bé aixina, no sé si és una de les «habilitats» que cal tindre per a ser valorat com a membre d'un grup parlamentari de la cambra valenciana. Espere que només siga per entretindre el sector del públic que viu la política com si fora una militància religiosa, sentimental o estètica. La Bíblia i Rubatxov, la ficció és això, i els humans tenim tendència a les addiccions i la sobredosi.

Eclipsi finit

L'edició anglesa de la noveŀla Sonnenfinsternis d'Arthur Koestler és la traducció que va fer la seua parella d'aleshores, Daphne Hardy: Darkness at Noon (1940). El primer llibre de la trilogia, va ser publicat en anglés, The Gladiators (1938), però la versió original en alemany no va trobar editor i, de postres, es va perdre. És possible que algun dia algú la trobe ves a saber a on, tal com ha passat amb l'original alemany del segon llibre de la trilogia, Sonnenfinsternis, que va ser localitzada el 2015 per l'estudiant de doctoral Matthias Weßel, i que ara s'està utilitzant per a revisar les versions existents fins ara en diversos idiomes.

Amb això, continue sense saber qui va fer la primera versió al francés (l'edició del 1961 de l'editorial Calmann-Lévy no ho diu), però sí que sé que la nova versió francesa és una traducció feta per Oliver Mannoni. A més, d'una banda és una llàstima que no hi haguera cap edició en valencià, però si ara n'estan fent cap, és una sort que la puguen fer de l'original alemany. Això sí, espere que li posen el títol que correspon a l'original alemany, Eclipsi solar o alguna cosa semblant. Com que la que he llegit m'ha agradat, espere poder llegir la nova edició que seguix l'original i, a més, com que he descobert que era una trilogia, pot ser que m'hi anime. Pot ser, entre el zero i l'infinit, certament.

Cita dominical / 782: Gletkin

L'experiència ensenya, va dir Gletkin, que s'ha de donar a les masses una explicació simple i fàcilment comprensible de tots els fenòmens difícils i complexos.

Gletkin, personatge de Le zéro et l'infini d'Arthur Koestler, seguint la traducció al francés anònima (editorial Calmann-Lévy, 1945-1961) a partir de la versió anglesa.

La foto del sàbat / 172