dilluns, 31 de maig de 2021

Sentences

Takse li agarra la idea a Javier Marías i, mentres llegim, escoltem Funeral Sentences and Music for the Funeral of Queen Mary de Henry Purcell. Fantàstic, però quan s'acaba el disc i continua la música relacionada amb l'obra de Purcell, l'Spotify passa un poc massa per peces de ritme cadenciós i amb clavecí, i eixe instrument arriba a esmussar-me.

Per tant, tornem a la meua llista de peces de bandes sonores, on he inclòs esta setmana la del film d'Otto Preminger Bunny Lake is missing, que és de Paul Glass, compositor que deu tindre més composicions interessants, però no apareixen en l'aplicació.

Faig una digressió musical per continuar digerint uns articles d'uns opinadors preocupats per si l'indult pot ser concedit als presos polítics que han dit que ho tornarien a fer —com ara enfilar-se al sostre d'un cotxe de la Guàrdia Civil per demanar pau i tranquiŀlitat—. La «unitat indissoluble» dels cotxes de la Guàrdia Civil no admet els independentistes al sostre, però sí empresonats a força de sentences iniqües.

diumenge, 30 de maig de 2021

Cita dominical / 654: Sebastià Carratalà

Mirant la infàmia.
Com assenyala Leopardi, que la debilitat humana aparega en moments així no vol dir que es disculpe la infàmia.
Sebastià Carratalà, «Bonig i la debilitat humana», Nosaltres La Veu, 10.05.2021.

dissabte, 29 de maig de 2021

La foto del sàbat / 44


Amb materials i elements que pertanyien al dia a dia, a un dia a dia d'altres temps, ara mos podem inspirar artísticament, encara que també pot recordar temors antigues.

divendres, 28 de maig de 2021

Macro ideològica

Em confonc i canvie el nom del mòdul «Normal» de la interfície de les macros de Word. I me se desconnecten les combinacions de tecles associades a les macros. Torne a posar-li el mateix nom al mòdul («Normal»), però les combinacions s'han perdut. Per sort, a més de les que recorde, les tinc quasi totes apuntades en un document, on hi ha nom de la macro i descripció de la combinació. Una desena de combinacions molt usuals que sé que es pot perdre tant perquè jo clave la pata —aixina ha segut en este cas— com perquè el Word faça unes de les seues passaes i elimine la plantilla.

Després d'això em passe la resta del matí descentrat calfant-me el cap per vore la millora manera de recuperar les combinacions, si la plantilla hi té res a vore, quines combinacions no tinc apuntades i ara han desaparegut —no en són moltes i les afigc a la llista.

Em rescata d'eixos maldecaps una nova mostra de l'absurda concepció formalista i restrictiva del dret que apliquen els «experts» de la casa. El cas és que l'expertesa no evita que notem la ideologia que guia els seus designis, ideologia que va en contra del que diuen els principis del dret democràtic i fins i tot alguna sentència dels alts tribunals quan diu que «s'ha de preferir la interpretació més favorable a l'exercici de l'acció» (Tribunal Constitucional espanyol). El principi dels experts de les Corts Valencianes és com una macro que actua en sentit contrari: en cas de dubte, si no està permés, està prohibit. ¿Oi que això sona a un règim anterior?

dijous, 27 de maig de 2021

The popular tongue of Catalonia and Valencia

Per casualitat arribe al fragment següent:

Among the general characteristics of the Spanish people, their language may not be improperly numbered. For, though the Limousin or Provençal, the old language of the troubadour, is the popular tongue of Catalonia and Valencia, whilst in Biscay , Alava, and Guipuscoa they have the Basque, a harsh and peculiar dialect, which has existed since the earliest times, even before the coming of the Romans, yet the Castilian is now so widely diffused over the Peninsula, that it has received the general appellation of the Spanish language. (Alexander Slidell Mackenzie, A year in Spain, 1829) 🔗

Un militar americà que voltava per ací va notar, l'any 1829, la curiositat que eixe llemosí o provençal (dis-li com vullgues) «is the popular tongue of Catalonia and Valencia» (és la llengua general de Catalunya i València)... I se'n fa encara de demagògia amb el tema, però no amb la finalitat que el valencià-català deixe de ser la mateixa llengua compartida amb Catalunya, sinó que deixe de ser «popular», és a dir, general, del tots, del poble. I no cal dir que la força de l'estat espanyol i dels polítics convidats de pedra va fent efecte. De totes formes, si Mackenzie tornara al cap de dos segles, segur que apreciaria que els valencians ja no som més baixets que els catalans (és la primera impressió que té al passar cap a Vinaròs), però que els «trobos» de Càlig continuen vius en el mateix llemosí.

dimecres, 26 de maig de 2021

Cerimònia amb efectes

Em va semblar interessant la cerimònia televisada de la investidura de Pere Aragonès com cent trenta-dosé president de la Generalitat. Tenia un bon pomell de novetats, mostrades pel protagonista amb poques taules encara, però amb molta intenció i amb una càrrega progressista de fons en una institució tan tradicional com la Generalitat, on tan fàcil seria i és sentir atracció pels hàbits antics i les comoditats del costum. Ara cal que els encerts estètics i d'ideari es concreten en la pràctica de govern, que no serà fàcil, amb la pressió de Junts cap a la dreta, i del govern espanyol de Pedro Sánchez i Podem, massa sovint també.

Doncs, sí, continua el mal de muscle de la vacuna, i diria que també pareix que m'estiga costipant. Efectes secundaris de les bones intencions. Que tot siga això i que els efectes secundaris de posar les mosses d'esquadra en la recepció de Pere Aragonés siguen també reals i que es noten amb un doloret en l'òrgan del masclisme.

dimarts, 25 de maig de 2021

El protocol de la vacuna

Mos ha tocat hui la vacuna de Moderna a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. Prou ben organitzat en la logística, però ha fallat, com quasi sempre, l'existència d'un protocol de gestió lingüística que evite que no tinguen tota la documentació també en valencià, o que les persones que han d'atendre el públic —com ara el personal de seguretat— tinguen les nocions necessàries de valencià. He notat més això que la punxà.

De vesprada, no sé si són efectes secundaris o gossera, me se tanquen els ulls. Ja faré la reclamació sobre la gestió lingüística a sanitat un altre dia.

dilluns, 24 de maig de 2021

La falsedat de la faula

M'he quedat molt despagat al llegir l'article «Pere Aragonès, contra el odio» de Javier Cercas (El País Semanal, 16.05.2021), perquè es fa realment odiós algú com Cercas que fa no res rebia un suport acrític en colla d'uns companys de viatge arran d'una suposada campanya d'assetjament muntada contra ell en els mitjans —cosa que ni tan sols han vist Cercas ni els companys, però els anava bé dir-ho, tal com fa un article en El País—. La cosa és que ara tornem a llegir una desqualificació de Quim Torra, segons Cercas:

El 19 de desembre de 2012, Quim Torra, futur president de la Generalitat, va publicar en El Món un article on afirmava que els catalans que no parlen català són «carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana». Sí, ja sé que la cita és famosa i que als secessionistes no els agrada que els la recorden; ho lamente de veres.

A banda de si els agrada o no que els la recorden, estaria bé que Cercas citara amb exactitud on diu Quim Torra això que ell «interpreta», perquè Quim Torra ho pot pensar, però no ho diu enlloc, llevat de si repetir qualsevol cosa des del cantó no independentista equival a convertir-la en veritat. Podem trobar l'article en Tarragona Digital.

Quant al contingut reproduït per Cercas, hi ha un detall interessant: Cercas cita Torra escrivint «escorpiones», que no és el mateix que «escurçons». Cercas ja va parlar d'això mateix en la mateixa publicació el 3 de juny del 2018, on també escrivia «escorpiones». Com que Cercas canvia l'animaló, deduïxc que no ha llegit la versió original de l'article. Més encara, podria ser que ni tan sols haguera llegit l'article de Torra. Tenint en compte que això d'«escorpiones» apareix en un article d'un mitjà ultradretà en castellà, deduïxc què ha llegit realment Cercas de l'article original: sembla que no res.

Per si de cas volem que algú inteprete l'article tant pel cantó del contingut com pel cantó de l'estil, tenim l'article «Anàlisi descriptiva de "La llengua i les bèsties", de Quim Torra» d'Eva Garcia-Pinos (El Nacional.cat, 24.05.2018), que conclou:

A tall de conclusió i com a resum, es pot afirmar que és un text d’opinió que critica la intolerància d’alguns castellanoparlants davant de l’ús del català en l’espai públic. En cap cas es pot considerar que aquest text és xenòfob o racista, ja que l’objectiu de l’autor és la crítica d’uns fets concrets i la rèplica a un posicionament ideològic contrari a l’ús de la llengua catalana i en cap punt no es discrimina cap col·lectiu ni pel seu origen ni pel seu color de pell. A banda del contingut, l’estil hiperbòlic és el que més destaca, ja que se serveix d’una retòrica molt elaborada per transmetre el missatge de l’autor.

A Cercas no li deu agradar que la veritat no concorde amb els seus prejuís. No cal lamentar-ho, sinó recordar que, tal com dia Mario Bunge (Diccionari filosòfic, traducció d'Alfons Barceló), «la forma extrema de l'error és la falsedat [...] Una acció és absolutament errònia en termes morals (o iniqua) si la seva intenció és perjudicar una part innocent o danyar un bé públic, encara que no aconsegueixi cap d'aquests objectius». Cercas pot estar tranquil almenys per ahí, perquè diria que les seues mentires no estan aconseguint eixos objectius.

diumenge, 23 de maig de 2021

Cita dominical / 653: Francesc Viadel Girbés

Mirant la sociologia enganyosa.
La ciutat va patir més de dues dècades de mediocritat, pusterolisme provincià i populisme destrellatat sense despentinar-se.
Francesc Viadel Girbés, «Madrid... i que esperàveu?», Nosaltres La Veu, 10.05.2021.

dissabte, 22 de maig de 2021

La foto del sàbat / 43

Mos estan venent de nou la mateixa antiga possibilitat de continuar destruint el planeta, perquè el capitalisme no necessita aprendre res, és això.

divendres, 21 de maig de 2021

Punxar l'os

Fem unes faenes a pesar que no mos interessen gens. És una llàstima, certament, perquè es suposa que el somni és treballar —oblidant l'etimologia que emparenta el verb amb la tortura del tripalium— en alguna cosa que mos agrade, fins i tot que mos interesse i apassione. Però es veu que no sol donar-se el cas en totes les faenes.

Com ara en la de tècnic lingüístic. Conec un bon grapat de tècnics lingüístics molt interessats professionalment i inclús personalment per la seua faena, però també n'hi han que tenen eixa faena perquè d'alguna cosa s'ha de viure i no els interessa gens ni miqueta. Vaja, que tant els fa estar corregint documents com qualsevol altra activitat que els servixca per a cobrir els gastos.

També s'entén, perquè el mercat i el capitalisme són aixina, recompensen la depredació del medi i l'obtenció del màxim de beneficis amb el minim cost. Depredació inclús de la llengua. Tinc la percepció que molts pensen que tots els tècnics lingüístics tenen vocació (de professors, de literats, de gramàtics, de censors...), però molt sovint és fals, tal com passa amb quasi totes les professions a les quals mos destina el mercat laboral.

Per això no m'ha de molestar gens que un «tècnic lingüístic» m'esmene «taula de diàleg» i pose eixe «mesa de diàleg» que tant aparenta i que tan poc toca. Els seus interessos vitals no consistixen a informar-se per eixos petits intríngulis de la nostra faena alimentícia que tant m'apassiona. Però no puc evitar entristir-me i sentir un tremoló. A banda d'això, confie que la persona professional de la infermeria que em clave l'agulla de la vacuna quan siga, no tinga igual si punxa el tou o si punxa l'os.

dijous, 20 de maig de 2021

Magnífic contrast

Em sorprén la ressenya de Joan Garí sobre l'últim llibre de Jaume Cabré, Consumits pel foc. I més encara la traca final: «El llibre no val ni el paper que s'ha emprat per a editar-lo.»

El que diu Garí no és cert ni fals, però sí que trobe que té prou de raó en la falta «que algun crític acreditat, en algun mitjà prestigiós», avalue «en els seus justos termes» —si és existixen eixos termes en qüestions tan opinables— les obres literàries, sense pensar que tot el que no siga elogiós és estèril. He buscat alguna altra ressenya crítica i he vist que n'hi ha qui fuig d'estudi —com assenyala Garí—, però també a qui li ha semblat una gran obra, «m’ha semblat un magnífic exercici literari» que diu Joan Josep Isern (Totxanes, Totxos i Maons, 19.04.2021), en contradicció amb quasi tots els comentaris del seu bloc.

Està bé topar de tant en tant amb un poc de discrepància crítica, fins i tot amb este estrèpit discordant. Aixina podem mesurar tant l'obra ressenyada, com l'esforç informatiu i valoratius dels qui mos fan de guies per la mar literària en valencià, ara que només un poc de contenció i un pessiguet de sentiment humanitari fa que no tots tingam un llibre publicat.

dimecres, 19 de maig de 2021

L'home de la regenta

Havia proposat que inclogueren gerenta en el diccionari de l'avl. Em diuen que l'han inclosa en una entrada pròpia que remet a gerent, ja que la forma sense vocal final val tant per al masculí com per al femení. Curiosament, això que mos val als valencians, no li val a l'iec, que té l'entrada «gerent gerenta» i, per tant, es suposa que no li va bé que s'escriga «la gerent de l'empresa» (tot i que sí que els aniria bé «la regent de la institució»). Serà cosa de vore com evoluciona la cosa per ací i per allà.

De totes formes, no acabe de vore clar que regenta siga «muller del regent» en els dos diccionaris. Si més no, mentres regent no siga el marit de la regent(a).  

dimarts, 18 de maig de 2021

Els gorgs valencians

El dcvb indica que la vocal de la paraula gorg és tancada. No és una paraula del meu vocabulari habitual, però des del dia que vaig topar amb la revista Gorg o amb algun llibre de l'editorial Gorg en alguna llibreria de vell, sempre he pensat que era eixa la pronúncia. En tot cas, este cap de setmana he sentit com ho pronunciava Josep Maria Vilà (minutatge: 12:05 ) en l'entrevista en el programa Faqs (tv3, 15.05.2021).

Em sona que algú de Simat (no recorde si va ser el company Àngel Alexandre), va parlar alguna volta d'algun «gorg» d'allà —no sé si seria la partida de l'Assut del Gorg de l'As o algun altre accident orogràfic—, i ho va fer amb vocal tancada. Però el diccionari de l'avl li adjudica a eixa vocal una pronúncia oberta. Els diré que això no deu anar aixina, a vore si ho consulten amb els usuaris de la paraula que puguen quedar per la rodalia de Simat i d'altres gorgs del País Valencià.

dilluns, 17 de maig de 2021

La salut pel castellà

Un poc que rasques, i topes amb la mosca. Fins i tot quan no rasques, sinó que et rasquen un poc el llom. Arriba una carta del pla de xoc de la sanitat pública valenciana per a avançar les operacions pendents en un centre dels d'una llista de centres privats que et proposen. ¿En quina llengua? Doncs, això, com si el franquisme lingüístic no s'haguera enterat de la Llei 4/1983, d'ús i ensenyament del valencià, i com si el Decret 61/2017, que regula els usos institucionals i administratius, foren fum d'estopa i aigua en sedàs.

No cal dir que tries un centre i te n'adjudiquen un altre, o que t'han d'operar d'una cosa i et criden per a operar-te d'una altra. Però això ja és mala gestió normal, error accidental, falta de controls de qualitat, etc., qualsevol cosa que passa en qualsevol lloc i que es pot resoldre. En canvi, el fet que no respecten encara la diversitat lingüística ni en l'administració de l'estat espanyol ni en la valenciana, és el reflex d'un nacionalisme excloent explícit en moltes normes, i implícit i dissimulat, però vigent, a pesar de normes i dirigents públics que asseveren i solemnitzen sobre els drets i deures lingüístics.

En fi, tractant-se de centres privats als quals enviar els diners públics, l'administració valenciana encara hauria pensar en els motius i les raons que té per a mantindre un poc més d'exigència en el compliment del respecte lingüístic pels ciutadans. És a dir, hauria de pensar en el contrari del que (encara) sol fer.

diumenge, 16 de maig de 2021

Cita dominical / 652: Rahul Sonpimple

Mirant la perversió democràtica.
No oferix a les comunitats oprimides l'emancipació o la justícia social. Els oferix una oportunitat perversa d'enfrontar-se a les castes superiors.
Rahul Sonpimple, segons l'entrevista que li fa Sudipto Mondal en El País, 09.05.2021.

dissabte, 15 de maig de 2021

La foto del sàbat / 42

La humitat dels dies passats ha permés l'eclosió d'uns bolets —no sé de quina classe— en una replaceta del poble. No els vaig tocar i vaig continuar cap al quiosc a comprar el diari.

divendres, 14 de maig de 2021

À chacun son goût

Vam vore I vitelloni de Federico Fellini (1953), que mos va semblar que no havia envellit gens bé. Vam trobar les anècdotes i les trames mal enllaçades, i unes actuacions poc creïbles. És possible que esperàrem massa del film. Mos vam quedar amb algunes imatges que sí que tenien interés estètic i evocador, com ara algunes de les que recull Janus Films , o la portada d'alguna edició en dvd.

Li ho comente a la meua companya, devota del cinema francés i italià dels anys cinquanta i xixanta, i poc menys que m'escarnix. Això sí, hi ha una cosa que diu que em fa dubtar del seu criteri: ella confia molt més en el gust dels grans directors (Kubrick o Scorsese) que consideren que eixe film és un clàssic de referència, que en un cinèfil de tocadisc com jo... Bé, no diré que no siga una bona guia per a deixar-se aconsellar, però tinc la referència que a mi m'agrada molt Lluís Llach, i em sorprén que el seu gust musical no coincidixca gens amb el meu —que no puc amb Joan Amèric ni Feliu Ventura.

Al cap i a al fi, m'agraden quasi totes les de Jason Statham i unes quantes de Takeshi Kitano. I vaig descobrir que preferixc Mon oncle de Jacques Tati (1958) sense eixa musiqueta empalagosa que te se clava en el cerebel. En resum, à chacun son goût.

dijous, 13 de maig de 2021

La neura del «cos present»

Li demane a la secretaria general que mantinga el teletreball i els torns reduïts de presentisme —presencialitat seria si fora necessari; és presentisme perquè només ho fan per vore-mos allà «de cos present»—, si més no, fins que tingam la vacunació suficient per a generar la immunitat de grup. No m'esperava que em respongueren, però ho ha fet. Per a negar-s'hi.

No ha adduït cap raó tècnica sobre un mal funcionament del teletreball o sobre incompliments laborals. Tan sols entenc del que diu que tenen eixe desig, que pretenen anar tornant a la «normalitat». Diu que adopten mesures de seguretat i que seguixen les recomanacions del comité de seguretat i salut. La recomanació és una pauta del 80 per cent de presència física. Es veu que té igual que siga una presència innecessària quasi sempre, ja que estem fent la faena en remot. I tampoc expliquen si eixa presència es calcula cada dia o es calcula setmanalment; ni tampoc si la densitat i la distribució del personal en els espais entra de cap manera en el càlcul de presències i absències.

Pel que mos expliquen per un altre costat, es tracta de satisfer les percepcions dels polítics. És a dir, pam dalt, pam baix, continuem allà on Larra ho va deixar amb el «Vuelva usted mañana» en 1833, ni més ni menys. No ho alleujaria que fora una versió en valencià, «torneu demà»... Però ni això.

dimecres, 12 de maig de 2021

L'autorització de la llengua

Tornem a tindre una anècdota sociolingüística casolana i habitual. Passa un company informàtic a mostrar-li la institució a un nou membre del seu servici d'informàtica mentre el presenta a la resta del personal. Com que el membre antic parla en castellà, hi ha molts valencianoparlants que els parlen en castellà als dos. Me s'acosten i els parle en valencià. El membre antic respon en castellà —com és habitual, mantenim quasi sempre una conversa bilingüe, encara que a voltes també en diu alguna en valencià—. El nou, parla poc esta volta, però respon en valencià.

Hi ha molts valencians que necessiten que els autoritzen a parlar la seua llengua. ¿Seua? Bé, no és una possessió, és una transmissió. La que diuen que voldrien transmetre si no els ho impediren. ¿Hi ha res que els ho impedixca? Sí, perquè la democràcia també es compon de molts restriccions i pràctiques antidemocràtiques. I no, perquè la forma més insidiosa i perniciosa d'impedir-ho depén sobretot d'una sola cosa: dels prejuís.

dimarts, 11 de maig de 2021

L'odi africà

Utilitza Sergi Sol l'expressió «odi africà» (Tot Es Mou, tv3, 06.05.2021), que supose que deu ser una expressió que pretén intensificar eixe odi, una cosa com dir «odi visceral». Pel que he vist, eixa expressió deu vindre del castellà. Hi ha qui es demana si té connotacions racistes, i hi ha un xic (Alfred López, 17.11.2017 ) que opina que no, que la cosa ve dels romans i les guerres contra els cartaginesos en el segle iii abans de Crist.

De totes formes, intente localitzar l'expressió més enllà del castellà, i no la trobe (no la trobe en llatí), o la trobe en francés («haine africaine») relacionada amb històries de l'Àfrica; o la trobe en anglés («african hate») com a traducció d'una expressió castellana (Robert Weis, Bakers and Basques: A Social History of Bread in Mexico, 2012 ). La versió més antiga que trobe és en italià («odio africano»), però en una noveŀla d'un tal C. Robert, traduïda a l'italià i editada en 1844, que està ambientada a Castella: Giovanna di Castiglia.

Per tant, pareix que la cosa no tinga tanta història com sembla. En valencià, en té un poc més del que podríem esperar, a l'inici del segle xx, per exemple en un autor d'un prestigi indubtable per a la llengua, Antoni M. Alcover (1919):

Es horriblement llògica i d'una dialèctica brutal aqueixa Prensa Catalanista: aqueixa actitud seua, espressa meravellosament, ab claredat de verga de llamp, ab claredat meridiana lo que ès ella an el fondo: sectària, sens altra amor que la grípia que el Cacicat de La Lliga li proporciona, i ablamada d'odi africà a Madrit, no perque Madrit siga dolent, sino perque el Poder de Madrit el volen a totes passades a Barcelona.

dilluns, 10 de maig de 2021

Els destrellats que unten els depropòsits

Al final entens que no és tan estrany que els denominats populismes, les fakes news, mentires i faŀlàcies diverses proliferen i es convertixquen en una arma política a disposició de persones sense escrúpols, perquè eixe monstre antidemocràtic no s'alimenta i s'unfla realment en els grupuscles, fundacions i entitats de propaganda ultradretana, sinó en allò que en altre temps es va dir proverbialment —citant Julien Benda— «la traïció dels inteŀlectuals», encara que seria pretenciós dir-ne tant. Podríem deixar-ho en la hipocresia, la inconseqüència, la incongruència, la falsificació interessada... De tot això en podem trobar mostres en els entretinguts i atrabiliaris articles de Javier Marías en el suplement setmanal del diari El País, com ara en el d'este cap de setmana, titulat «Embadurnamiento». Entre altres «corrupcions» de la realitat va i amolla:

Des de la seua televisió, tv3, pagada de les nostres butjaques, s'ha calumniat ferotgement l'escriptor Javier Cercas.

Precisament fent com fa Javier Marías és quan comproves com funciona l'estratègia de la «tergiversació i difamació» de què ell acusa indirectament el mitjà: no cita qui va dir què ni en quin programa sobre Javier Cercas, però ho atribuïx al canal de televisió, que és el que realment es veu que vol atacar, un mitjà democràtic d'informació on podem sentir cada dia com s'espressen persones i dirigents de tots els pelatges ideològics, pràctica que contrasta prou l'activitat censora i excloent dels mitjans públics i «privats» (La Sexta, Antena 3, Telecinco i altres) d'àmbit «espanyol», que s'oposen al tarannà democràtic i plural que pretenen representar exclusivament contra unes suposades forces del mal que diuen antidemocràtiques, però que en el fons els molesta simplement que no siguen nacionalistes espanyoles.

Estic quasi segur que Javier Marías no veu la tv3 i que parla del que li conten. En eixa cadena he vist controvèrsies i sàtires sobre les posicions i les paraules de Javier Cercas, tal com les he sentides sobre les posicions i les paraules de Puigdemont, de polítics de la cup, de Fernando Simón, de Quim Torra, de Pilar Rahola o de Manuel Manchón, del rei actual, del dictador espanyol Francisco Franco o dels antics presidents catalans Macià i Companys... Podria enumerar tot l'«espectre» democràtic i antidemocràtic que recorre la península. De tot i amb encerts i errors.

De fet, la circumstància que pareix que no té en compte Javier Marías és que Javier Cercas va ser entrevistat en la tv3, es va parlar del muntatge teatral d'Àlex Rigola a partir de l'obra de Cercas, i Cercas va expressar tot el que va voler sobre els qui defenen posicions contràries a la seua. ¿Quan s'ha calumniat Cercas en la cadena? ¿És cosa que Javier Marías ha imaginat o li ho han contat? ¿Eixe és el nivell? ¿Sempre té el mateix fonament Javier Marías quan menysprea i desqualifica? ¿Rectifica mai o esmena els seues errors? No sé si la seua activitat com a articulista representa una nova «traïció» dels inteŀlectuals. Sense arribar a solemnitzar-ho tant, trobe que són una representació dels destrellats que alimenten els despropòsits contra els quals pretén posicionar-se. I per això, cal llegir-lo per a aprendre'n.

diumenge, 9 de maig de 2021

Cita dominical / 651: Sense Ficció

Mirant la democràcia bruta espanyola.
Fa molts anys que a Espanya el poder combat els seus enemics polítics amb tàctiques de guerra bruta.
«Jorge Fernández Díaz contra el mal», Sense Ficció, tv3, 04.05.2021.

dissabte, 8 de maig de 2021

La foto del sàbat / 41

En eixa tina buida deu quedar encara un bon pòsit d'història. Van traguent-la lentament de terra, amb paciència i metòdicament, al voltant de la muralla àrab de València. 

divendres, 7 de maig de 2021

L'esborrany de la realitat


Fa mesos vaig observar que en el web de la Conselleria de Transparència oferien un «esborrany» del pla d'atenció a la ciutadania 2020-2023. A pesar del nom, el document enllaçat estava només en castellà. El 4 de gener d'enguany vaig registrar una «queixa/suggeriment/agraïment» en què els demanava que feren «alguna actuació per a resoldre eixa mancança i per a implantar un procediment o protocol d'actuació sistemàtic» que fera que la documentació produïda per eixa administració estiguera sempre disponible en valencià.

Hui, 7 de maig, als quatre mesos d'allò, el subdirector general em respon:

Davant la seua queixa hem comprovat que, efectivament, el pla d'atenció a la ciutadania publicat en la web d'aquesta conselleria sí que està disponible en totes dues llengües.

A continuació el subdirector em dona unes instruccions per a polsar el botonet d'idioma i accedir al pla, com si m'haguera d'agarrar de la maneta per a travessar el carrer. I, «efectivament», tal com diuen en la resposta, el pla està en valencià.

Però el cas és que fa quatre mesos del meu escrit i jo no em referia al pla —que encara no existia—, sinó a l'esborrany del pla, que era el que tenien penjat en el web en aquell moment. A més d'això, pel que fa a la meua petició d'implantar un procediment o protocol, no han respost, però sí que han mostrat que els fa falta això que els suggerixc que implanten, ja que el missatge que m'han enviat, titulat «notificación recibida» està només en castellà, tal com podíem sospitar pel títol —i he confirmat llegint-ne el contingut—.

Ara em toca reconduir la queixa, no sé encara cap a on, perquè no tan sols es tracta que no han admés el suggeriment, sinó que pareix que em vullguen fer creure que jo no ho havia vist bé i que ells ho tenen tot correcte, net i polit. Per sort o dissort, el missatge de notificació que m'envien en castellà demostra que tenen un problema de fons més gros (que també és visible en altres pàgines del mateix web, com ara en els documents inclosos en la pàgina d'estadístiques ) i que no el resoldran si no paren un poc més d'atenció. Si és que concedim que mos creguem que ho volen resoldre, i seria concedir molt. 

En fi, hi ha molts polítics que pareix que sempre confien que un esborrany mal fet es convertirà en una realitat correcta.

dijous, 6 de maig de 2021

No es parla prou de les espardenyes de careta

De nou topem amb una mostra de sociolingüística casolana. A la porta del forn un xic mos demana si estem fent cua. Li diguem que sí, i que els que van davant són una excursió de francesos. Mos demana d'on som, perquè parlem en valencià i diu que és rar trobar gent en València que parle en valencià. «¡Quins collons!», diríem emulant la cultura popular i l'expresident: ¡s'ha adreçat a mosatros en castellà!, i pensa que hi ha poca gent que parla en valencià. És de Silla (Horta Sud), diu, i fa tres anys que viu en València.

Entrem al forn. Demanem diversos pans d'ingredients diferents —de castanyes, de cúrcuma...—. Mentrestant, ell li demana en castellà a l'altra xica unes rosquetes de cacau. La xica l'atén en castellà. La seua enquesta sociolingüística li deu haver tornat a confirmar que si parles en castellà, la gent et respon en castellà (quasi sempre). De totes formes, la seua conclusió és estranyament diferent: diu que hi ha poca gent que parle valencià. Un poc com si diguera que hi ha poques forneres que parlen d'espardenyes de careta.

dimecres, 5 de maig de 2021

En nom de la llibertat

El rebombori amb el resultat de les eleccions madrilenyes s'hauria de mirar a distància, posem que mo'l mirem des de Síria, on fa deu anys que estan en guerra; o des del Iemen, on en fa sis que estan en guerra; o rellegint la carta que Jaume Farrés (Olesa de Montserrat) va escriure en El Periódico l'any 2018, on reproduia una suposada citació d'Orwell per a començar:

Quan el feixisme finalment arribi a Occident, ho farà en nom de la llibertat.
No localitze eixa citació en cap obra d'Orwell, però sí que en trobe una semblant que també fa joc i que també s'atribuïx (o no) a Sinclair Lewis:
Quan el feixisme arribe a Amèrica, estarà embolicat en la bandera i durà una creu.

Mos alleuja poder embolicar amb citacions més o menys solemnes el malestar o la decepció. Mire'm-ho amb distància, com ara des d'Aràbia Saudita, a qui l'estat espanyol ven armes; des de Myanmar, on l'exèrcit massacra el seu poble, pensem en els cinquanta milions d'euros diaris que mos gastem en l'exèrcit, i pensem que si l'alternativa al suposat «feixisme» té camí per a millorar, necessita millorar. Mentrestant mirem un poc més el Polònia, que deu ser on l'Ayuso autèntica ha aprés de la seua imitadora.

dimarts, 4 de maig de 2021

L'emoció pega voltes

El món pega voltes sobre diversos eixos —diu la ciència—, aixina que podem témer que algunes coses deuen ser normals, per mal que mos sàpia (Alberto Quero, «Gerald Holton, el físico que se metió en la mente de Einstein», El País, 01.05.2021):

Holton assenyala el cas de l'Alemanya nazi, on a pesar dels grans avanços científics en molts camps, en la societat van germinar valors i idees contràries a la raó científica, basats en l'exaltació i en les emocions, com va assenyalar en Science and Anti-science (1993).

I aixina anem, d'emoció en emoció, amb les raons sempre a remolc. La Terra és emocionalment plana.

dilluns, 3 de maig de 2021

La gasolinera del ministre Ábalos

Hi ha dies que la natura humana d'alguns, que es diuen progressistes, mostra la cara del cinisme i la prepotència dels mecanismes del poder contra els ciutadans valencians, tal com podíem llegir el passat 17 de març (Nosaltres La Veu ):

El Govern espanyol diu que incloure el valencià en senyals de trànsit «pot provocar accidents»

Altres dies la persistència i l'ètica esforçada d'una ciutadana aporta el seu granet d'arena a la millora de la societat, forçant democràticament l'oposició abusiva, absurda i autoritària d'altres ciutadans (Nosaltres La Veu, 27.04.2021 ):

Discriminació lingüística a la gasolinera de «L'Alqueria Blanca»

[...] La policia també els va dir que «no es podien negar a donar-me el full de reclamacions», i ells van contestar «que no l’entenien». La policia va defensar que «sí que l’entenien perfectament, perquè quan la policia feia d’intermediària i jo responia a les seues preguntes ells responien a allò que ella havia dit». A més, «igual com ells parlaven castellà, ella tenia tot el dret d'expressar-se en valencià». Per fi, li van donar el full de reclamacions i va poder reclamar una hora després que començara l'incident. [...]

No és que no entenguen la llengua, és que no respecten ni practiquen els drets democràtics. Tan sols n'abusen tant com poden. Els de la gasolinera també.

diumenge, 2 de maig de 2021

Cita dominical / 650: Javier Pérez Andújar

Mirant la natura humana.
Som una metàfora de l'ADN.
Javier Pérez Andújar, «Superficiales, como el gel hidroalcohólico», secció radiofònica esmesa en el programa A Vivir, de la Cadena ser, 24.04.2021.

dissabte, 1 de maig de 2021

La foto del sàbat / 40

Una minúscula nau espacial —extraterrestre, marciana o ves a saber— quasi mos ha caigut al cap. No hem pogut descobrir quina energia impulsava el vehicle. Tampoc han tractat de contactar amb mosatros. Ha continuat el camí de la seua missió exploratòria entre la brossa.