A causa del supremacisme espanyolista

Ara, i fa dècada i mitja («Petit balança anual», 31.12.2007), continue xarrant en la xarxa pensant que, per sort, hem pogut canviar els partits polítics que nodrixen el govern, i lamentant que les idees polítiques que duien per a la gestió lingüística són com una torxa al vent contra un tuit en l'espai neuronal:

Em molesta que encara pretengam formar part d'una noció patriòtica que mos exclou de soca-rel. Deu ser una síndrome que mos hauríem de diagnosticar.

Llegint l'article «Per la igualtat lingüística» d'Antoni Ferrando, 🔗 trobe que hi ha expressions que actualment ja podríem considerar massa «diplomàtiques» o estranyament ingènues. En tot cas, assumixc que és inevitable llegir-les i concloc que mostren que la partida continua perdent-se.

De totes formes, la demostració més clara de com va la cosa es va donar amb el juí contra els governants independentistes catalans davant el Tribunal Suprem espanyol: els suposats independentistes no van exigir disposar dels mitjans per a poder-se expressar en valencià-català en la sala i es van expressar en castellà-espanyol. ¿Com volien convéncer aleshores que eixa llengua és necessària per a res? ¿Què estaven exposant si fallaven en el suport lingüístic de l'exposició?

L'espanyolisme habitual de les institucions espanyoles, que és constant encara que sovint apàtic, es va vore sorprés i compromés per la possibilitat d'un procés polític que no esperaven tan intens. Però ràpidament va interpretar que, si els líders renunciaven a la llengua on més i quan més la podien fer valdre, tenien l'opció d'unflar el velam i accelerar.

En eixe sentit, el final de l'article de'Antoni Ferrando m'entristix quan diu: «si no volen ser còmplices d’unes discriminacions més que òbvies, fruit de l’incompliment flagrant d’un mandat constitucional». ¡Mare meua! Una apel·lació en condicional sobre una qüestió que ja s'ha demostrat que és incondicionada: són còmplices, volen ser-ho i saben que el mandat constitucional s'interpreta i s'aplica d'acord amb els paràmetres de la despenalització però no de la comprensió, acceptació i construcció d'un estat diferent del que va consolidar el franquisme en este àmbit. «Respecte i protecció» són expressions limitadores i opressives, del tot oposades a l'ús, la difusió, la promulgació i la promoció.

El president de la Generalitat valenciana Ximo Puig continua penjant en el seu web 🔗 les notes de premsa en castellà. ¿Que no volen ser còmplices? És cert, en diuen partícips, col·laboradors, continuadors... Hi ha molts eufemismes disponibles.

Perdó pel rotllo. ¡Que vaja bé el cap d'any!

Codi empeny

La combinació de programes que tracten formats diferents de documents és un procés delicat i complex, ja que són transvasaments imprevists o improvisats i els programes no s'entenen tan bé com voldríem.

Amb la intenció de crear una taula de dades en html he convertit un pdf a .docx (amb Ilovepdf), 🔗 he modificat en el Word de Microsoft el document i he creat la primera versió de la taula, l'he trasllada com si fora un apunt en Wordpress (mode visual); 🔗 en el mode text del Wordpress he copiat el codi i l'he tornat al processador Word per a simplificar el codi; amb la interfície de W3schools 🔗 he comprovat que el codi funcionava i he anat fent afegits css.

Ho conte resumint uns quants passos, perquè encara n'he fet alguns més que m'han dut a embolics i atzucacs, com ara quan l'editor de taules inserit TablePress no ha segut tan eficaç com esperava i ha retocat el codi amb resultats estranys; o quan l'editor de Wordpress ha eliminat codis que li són sobrers, però que mi em feen falta per a mantindre salts de paràgraf o altres detalls. En tot cas, pegant-li unes quantes voltes he aconseguit un codi i un format acceptables.

I aixina aixina, qui dia passa, codi empeny, i també l'any, que ja en queda poc.

El valor de les connexions

Hui tocava cançons en francés. A més del Bénabar, 🔗 Zaz 🔗 i Jean Elliot Senior, 🔗 he afegit Alfa Rococo 🔗 (que no sé si m'acaben de convéncer), Fred Pellerin, 🔗 Ariane Moffatt... 🔗 A més, a través de Bernard Adamus 🔗 —que he vist que ha caigut en comportament sexistes— he arribat a Safia Nolin. 🔗 La connexió a través del ressò de les denúncies per sexisme o racisme del món muscial francés, no seria la millor, però dins del mal, té eixa part positiva.

Ahir, a través d'Olalla Rodil vaig topar amb dos grups que no m'acaben d'agradar, Das Kapital 🔗 i Parkway Drive, 🔗 però em va agradar que la candidata gallega tinguera eixes inclinacions musicals, que no pareix que pretenguen quedar bé amb sectors majoritaris de la progressia —Takse diu que alguna cosa hi deu guanyar—. En este ocasió la connexió no em va satisfer musicalment, però va ser més agradable i divertida.

Sàtira gallega d'interés social

Estic tan acostumat a l'agilitat i eficàcia oratòria de tants polítics demagogs, reaccionaris i retrògrades, que em semblava prou evident que la facilitat, la fluïdesa i l'expressivitat eren facultats que s'incrementaven gràcies a la poca exigència lògica del contingut, que la falsedat, l'engany i les gracietes absurdes o falagueres facilitaven el discurs.

Doncs, no sempre havia de ser aixina. Un poc de contingut reivindicatiu, un poc de dades acceptables, un poc de perspectiva solidària amb consciència social són elements que es poden combinar amb desimboltura, gestualitat, eficàcia i fluïdesa divertida, tal com mostra Olalla Rodil, política gallega del bng, en una intervenció parlamentària que podem vore en vídeo en la xarxa. 

A més, servit en clau d'humor en una actuació que quasi permet agarrar-ho com un monòleg amb un to satíric ben adobat i ocurrent, convida a esperar que això tinga coherència i continuïtat en una possible gestió de govern.

L'explicació de cada època

Els dies de Nadal servixen per a anar recordant oblits essencials i per a anar omplint el bagul de records nous, tant si són coses actuals com si són coses del passat que hauríem d'haver oblidat si les haguérem sabudes. Enguany he descobert algun d'eixos records apresos: el restaurant Mena de les Rotes de Dénia és un lloc que pertany a la geografia de mon pare dels anys xixanta, hi va dinar amb un tio meu.

L'altra novetat és que he conegut l'explicació d'unes fotos molt holivudenques de ma mare i les amigues quan tenien al voltant de vint anys —final dels cinquanta i inici dels xixanta—, totes amb rostres de mirada intensa i gest dramàtic, amb un decorat molt de film de cinema negre. Doncs, era l'entreteniment de l'època, en lloc d'anar als futbolins, anar a fer-se una foto. O quan estrenaven l'abric o una peça de roba... O quan començaven a ballar el twist, la colla de ma tia va anar a fer-se la foto fingint que ballaven en una festa ben animada.

Tardaven una setmana en revelar el roll de fotos i arreplegar-lo a «ca Sanjuán», però eren els selfies de l'època, podríem dir.

Cita dominical / 684: Estefania Blanes León

Les conseqüències afecten a totes, perquè a nosaltres ens van negar el dret a utilitzar el valencià en gran part de la nostra terra i el que em sembla més trist, a generacions senceres se’ls va negar el dret a aprendre valencià.

Estefania Blanes León, «Les males llengües», Nosaltres La Veu, 18.12.2021.

La foto del sàbat / 74

Esclat nocturn d'espígol la nit de Nadal.

Iŀlògicament persistents

La lògica política es separa sovint de la lògica comuna, de la lògica humana, inclús de la lògica sense adjectius. El cas de la imposició actual de la mascareta per a anar pel carrer en seria una mostra. Cert és que eixa imposició transmet la idea que hem de patir i estar estressats per la possible transmissió del còvid ¡al carrer!, perquè en el moment que puges en un autobús, un tramvia o un tren, es veu que el virus agarra un bitllet i s'assenta quetet en una plaça... Pel que sembla, per als governants, els amuntegaments sense distància només són un perill al carrer.

Sense ironies, diria que la contravenció més lògica que caldria fer contra eixa mesura és que a l'aire lliure i mantenint les distància és molt difícil la transmissió del virus. Per tant, han decidit que un element de protecció s'utilitze en un entorn en què no és necessari i, per tant, l'element va degradant-se inútilment mentres vas pel carrer i, quan arribes a un lloc tancat o un lloc on no pots mantindre les distàncies, ha perdut eficàcia, amb la qual cosa l'hauries de canviar per una mascareta nova.

I aixina haurem malbaratat un recurs sanitari, haurem contribuït a incrementar la degradació ambiental produint i utilitzant productes innnecessàriament i, és clar, haurem incrementat la incomoditat i les neures que tots tenim pensant en eixes circumstàncies que van fent-se tan iŀlògicament persistents.

Coneiximent comprimit

Fa poc que he aprés que els documents de Word amb l'extensió .docx i els llibres electrònics amb l'extensió .epub són documents comprimits. És a dir, que es poden descomprimir i veus aparéixer l'estructura de documents codificats que els componen. Això m'ha permés entendre algun cosa que no sabia com es menjava en l'aparença dels documents. En el cas del Word, no he arribat a saber com puc intervindre en eixes coses rares, perquè els documents descomprimits són .xml i encara no sé com aprofitar-los per a obtindre resultats en el Word.

En canvi, amb els .epub sí que em puc entretindre canviant-los el codi —són html i css— per a obtindre el resultat desitjat. Posteriorment, puc convertir-los en documents pdf o altres formats.

Molts inconvenients informàtics molt sovint et donen esta possibilitat, aprofundir en algun àmbit de les codificacions, els formats, els llenguatges, etc., i aixina aprens per a intentar resoldre el problema. I en general descobrixes elements que pots millorar i opcions que no sabies que tenies a l'abast. La llàstima és que habitualment malbaratem les possibilitats de coneiximent i cada dia pretenem descobrir la sopa d'all. I ací òbric un terminal (ctrl.+alt.+t) i faig un «poweroff» per a tancar l'Ubuntu sense utilitzar el ratolí.

Timete deum jugant al pàdel

Dels nou als deu anys vaig estar un curs intern en el coŀlege per a òrfens Sant Vicent Ferrer. Si no fora perquè tinc tios més majors que jo i que podrien contar batalletes més antigues, mirant ara cap arrere, tinc una sensació de gelor, el fred que vaig sentir l'hivern en aquella residència envoltada de pins, sobretot quan havia de matinejar en Carcaixent per a que algú em duguera dilluns a Sant Antoni de Benaixeve. Una vella història en blanc i negre. I els dies de festa que vam tindre quan va morir Franco, mirant passar la gent davant del sepulcre pel televisor.

En aquell temps jo parlava en castellà, i no recorde si la meua família em parlava en castellà, encara que entre ells parlaren en valencià. En tot cas, el castellà era la conseqüència de les idees que es coven en l'emigració a França: els meus pares volien que aprenguérem la llengua útil i important d'Espanya, una llengua equivalent en importància al francés que aprenia en París.

Quan es va acabar el curs, quart d'egb, li vaig plorar prou a ma mare per a que em duguera amb ella. Aixina que l'any següent, al Divina Aurora de Tavernes, va començar la meua assilvestració lingüística. No em va costar massa començar el procés, perquè érem menuts i sense hàbits massa profunds, al principi encara es cantava el Cara al sol al pati mentres s'hissava la bandera d'Espanya, i hi havia el grupet de marquesos del potet que parlaven en castellà. Aixina que jo no era tan estrany.

A poc a poc, a pesar que jo sempre parlava en castellà, es veu que vaig topar amb bona gent que no parava en brosses amb això de les vergonyes, les pretensions i els autoodis: els meus amics, en general, em parlaven tant en valencià com en castellà. Als tretze anys, un dia d'estiu, mentres dinava, li vaig dir a ma mare que em parlara en valencià, que jo també ho faria. I aixina vam començar una nova etapa en què ma mare utilitzava cada llengua per a un fill: en valencià, per a mi; en castellà, per a la meua germana, que va tardar més temps a decidir-se a fer el pas.

M'ha arribat un exemplar del Timete Deum, el butlletí informatiu d'«excolegiales» de Sant Vicent Ferrer. Han inaugurat unes pistes de pàdel. Supose que no deu quedar cap monja ni cap retor de l'època. Vaig anar a missa i vaig fer d'escola alguna volta. No m'hi vaig confessar mai —no ho he fet mai—, i vaig haver de fingir que ho fea en Carcaixent per a evitar-ho —em fea por eixe ritual que desconeixia—. Tenen el web només en castellà. 🔗 Supose que deuen fer classes de valencià, però no s'han assilvestrat tant com jo. I ara juguen al pàdel.

Tan tard com siga possible

Incitada pel síndic de greuges, la secretària autonòmica de Justícia i Administratió Pública emet un informe sobre la queixa 2103129 que vaig obrir pels incompliments lingüístics en el seu web. En lloc d'agrair-li que em maltracte amb tan bona predisposició, va i em pega per replicar un poc:

La intervenció del Síndic de Greuges sembla que ha aconseguit que la Generalitat diga que farà una cosa que no havia previst. La Generalitat hauria de complir sistemàticament els seus deures lingüístics, però en este cas no ho ha fet ni pareix que s'haja dotat d'un protocol d'actuació per a fer-ho, atés que no ha respost res sobre esta qüestió, que també formava part de la petició que els va arribar a l'abril del 2020 (veg. queixa 202002302).

Tenint en compte això, l'expressió «al més aviat possible» a la qual remet la secretària autonòmica l'existència de la versió en valencià, és enganyosa, ja que, contra el que insinua a l'inici del seu escrit, no estem tractant «necessitats noves», sinó que l'obligació de gestió lingüística documental té més de trenta anys.

De totes formes, no és a remolc de la queixa d'un ciutadà que la Generalitat (en qualsevol dels seus departaments: IVAP, DGTIC, SALAP, etc.) hauria de resoldre les mancances que localitza, sinó que les hauria de solucionar quan les detecta, en lloc d'enllaçar continguts elaborats per la mateixa administració abans que estiguen en la llengua oficial corresponent a la versió del web on s'han d'incorporar. Si l'administració no soluciona les mancances que detecta, està desatenent les seues funcions i incomplint els seus deures.

El fet que els documents no apareguen en la llengua oficial corresponent a la versió del web, no es deu a un problema de traducció, sinó que és la conseqüència d'una gestió inadequada. L'administració no hauria d'elaborar i difondre documents que incompliren els requisits legals i els drets dels ciutadans valencians. No es pot mantindre que està prestant un servei quan l'està oferint de manera incorrecta: actuant aixina, està prolongant i agreujant la discriminació lingüística injusta dels ciutadans.

¿Què diríem si el DOGV publicara les normes només en una llengua oficial i indicara que, «al més aviat possible», les publicaria en l'altra llengua oficial? Per a evitar eixa arbitrarietat, els documents es publiquen en el DOGV seguint un protocol d'actuació que vigila pel compliment dels requisits necessaris (també els lingüístics) per a que siguen publicables.

Espere que el Síndic de Greuges vetle pel compliment de les obligacions lingüístiques relatives a este cas i al compliment del deures lingüístics de la Generalitat valenciana de manera general.

Saben que la democràcia no és això, però els la bufa prou.

La burocràcia, la imprudència i el sadisme

Divendres passat vaig reclamar de nou (a través de la secció sindical de l'stas) la implantació del teletreball en les Corts Valencianes. Des del mes d'abril que els polítics i els qui gestionen la institució van aprovar que farien alguna cosa, estem altra volta immersos en una situació padèmica greu, no han regulat res i en lloc d'implantar el teletreball insistixen en la utilització d'una mesura de seguretat sanitària menys eficaç com és el presencialisme innecessari amb mascareta.

El cas és que hi ha molts llocs de treball que hem estat fent i podem continuar fent exactament la mateixa faena des de casa, i aixina estalviaríem desplaçaments, contaminació, ús de mascaretes i gels alcohòlics, però per algun motiu que barreja la imprudència i el sadisme, mos obliguen a estar presents en el despatx amb la mascareta posada. No vullc donar idees, però és un poc com si mos feren formar abraçats a tots els treballadors i treballadores en el pati abans d'entrar a treballar: seria alhora una imprudència sanitària i a més no aportaria res a la faena. Doncs, això.

En fi, si no fora per eixos absurds que es generen al voltant de les organitzacions administratives humanes, mos haguérem perdut un bon grapat d'obres creatives de tot tipus, com ara El procés de Franz Kafka, el film Plácido de Berlanga o la sèrie The Office de Greg Daniels, les que em venen al cap ara. Si pense un poc més, incloc L'acusació de Bandi, Bananas o Zelig de Woody Allen, Being There de Jerzy Kosinski... No he trobat cap compendi en xarxa sobre el tema. Algú l'hauria de fer, i no cal que siga un funcionari de les Corts.

Cita dominical / 683: Jacques Vèrges

Un dia algú em va demanar: «¿Hauríeu defés a Hitler?». Novament el somriure del gat. Vaig respondre: «Inclús defendria a Bush».

Jacques Vèrges, segons l'entrevista que li fa Emmanuel Carrère en «El día de Hollande», El País, 21.11.2021.

La foto del sàbat / 73

 

La sociolingüística a foc lent

Les explicacions més simples són molt acceptades i digerides per persones que tracten de combinar de manera plaent els prejuís i els ideals que poden conformar una creença ideològica. Certament, són una derivada més de l'economia del llenguatge, de l'estalvi energètic, dels dolços en lloc dels llegums i les vedures, o de l'economia del pensament.

Però si pretenem tindre uns valors humans que combinen certeses, veritats, solidaritat, coŀlaboració, equitat i tots eixos valors qualificats de progressistes, convindria no pensar que la simplicitat es pot rebatre amb una simplicitat equivalent de sentit contrari. El contingut d'aquella simplicitat que podem considerar negativa no és gens simple, sinó que està fonamentant en la reflexió i els usos habituals durant segles d'opressió, falsedat, engany, adulació i autoritarisme en combinació amb ànsies i ràbies.

Per tant, la síntesi pot acostar-mos a la simplicitat, però el mal que fa eixa reducció a la facilitat i l'esquematisme, no és pot reparar amb improvisacions i bona voluntat, sinó que requerix mitjans complexos, dedicació constant, idees provisionals, revisions coherents i documentades, i un munt d'esforç interpretatiu que no dona l'energia immediata i satisfaent de la mel de la demagògia i l'autoengany. Ha de ser un procés de cuina lenta.

Un poc del camí d'aprofundiment i reflexió es pot observar en els debats nocturns diaris, a propòsit de la gestió lingüística a Catalunya i, en general, a Espanya, que he pogut vore en el Més324 de tv3 esta setmana, on s'han combinat aportacions desiguals i variades sobre esta qüestió:

• Dilluns 13: Joan Maria Clavaguera, Bel Olid, Joan Queralt
• Dimarts 14: Iva Anguera, Ernest Benach, Jordi Cabré
• Dimecres 15: Jordi Amat, Arnau Gonzàlez Vilalta, Núria Orriols
• Dijous 16: Odei Etxearte, Magda Gregori, Joan Esculies

Avançant amb la setmana han anat aprofundint en la manera d'enfocar el tema. M'ha interessat principalment el debat del dimecres. Supose que hui continuarà, encara no ho sé. Però segur que sí, a foc lent, ¡i per molts anys!

És absurd, és humà

Em torbe —com diu la meua cosina de l'Alqueria— mirant de fer un escrit que «anime» la Mesa de les Corts a regular i implantar el teletreball en la institució. Això d'haver de dur la mascareta, les ulleres i els auriculars en el despatx de la faena podent fer la faena des de casa sense tant de risc de contagi no tantes incomoditats, hauria de ser quasi un deure per als responsables de gestionar la institució. Però no.

Perquè pareix que el seu deure és posar-se solemnes, fer discursos grandiloqüents, però incomplir sistemàticament els discursos i, si convé, la lògica més bàsica. Segons ell, el contacte, la convivència sense distància, els aerosols que expulsem, tot són factors de contagi del còvid, i per això mateix sembla absurd —i imprudent— que, podent fer la faena des de casa, mos facen anar al despatx.

Prompte farà dos anys i l'única cosa que ha demostrat la pandèmia és que el món dels humans s'acabarà i ho farà malament. Per als humans i a causa dels actes dels humans. És absurd, és humà.

Me se tanquen els ulls

Envie les novetats del mes passat, revise errades de les fitxes, una companya em passa la resposta que ha rebut de l'avl sobre el fet de no incloure solter -ra en el seu diccionari —jo ho vaig demanar al 2019 i 2020 i em sembla que no m'han respost—, compile les novetats d'enguany del diec per a passar-les a format html i poder-les penjar d'una forma més pràctica que els pdf que oferix l'institut... I me se tanquen els ulls de tanta pantalla, i de matinejar un poc massa.

Toca anar fent previsions sobre les festes de Nadal. Un munt de còmics esperen que els embolique amb algun paper agradable, a vore si enguany el còvid (versió òmicron) no impedix el dinar de les estrenes. Mentrestant, abans que s'acabe l'any no me s'hauria de despistar alguna queixa que tinc pendent —com ara la del web del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, 🔗 que continua penjant les notes de premsa en castellà, com si tinguera algun ultra espanyolista en el seu equip periodístic—. I me se tanquen els ulls.

Entreteniments burocràtics

Ara mos tenen entretinguts —altra volta— regatejant-mos l'ús i el desús de la llengua, ara amb els esquers de quina ha de ser la llengua vehicular ací —la d'allà no es posa mai en qüestió—, de la immersió, del doblatge, de les quotes en les plataformes... Tot són tàctiques que conformen una estratègia de distracció permanent dels temes essencials com són el finançament, el funcionament dels servicis públics, la infiltració ideològica i factual del poder judicial, que són els temes que realment couen.

Sobre això de la tàctica i l'estratègia, m'han demanat que adduïxca un mèrit dels que he fet en els últims anys per a progressar en la carrera professional de les Corts, tal com preveu l'Acord 313/X del tema eixe. La cosa és que en el bolletí de les Corts no es van publicar els annexos on haurien d'aparéixer descrits quins són eixos mèrits. Els ho dic als que gestionen el tema, i no fan més que fer-me pegar voltes sense aclarir-me on estan descrits eixos mèrits, que si mira ací, que si mira allà...

Al final me s'encén la llumeneta: van tardar més de sis mesos a respondre'm i, per tant, s'ha complit el termini i s'ha d'entendre que he obtingut el grau següent. Doncs, no m'ho han dit ells ni m'han reconegut que els annexos dels mèrits no estan publicats —jo pretenia això o que els publicaren ja d'una—, sinó que m'han estat marejant fins que he acceptat recórrer a això del termini. Ara espere que m'accepten el canvi de grau. Això, amb els annexos sense publicar, la cosa és anar botant-se els terminis.

Entretinguts mos tenen.

Parcialitat saludable

Una mirada parcial —o excessivament parceŀlada i fragmentària— és la que fa que alguns dels entrevistats en el reportatge del 30 Minuts 🔗 sobre la possible ampliació de l'aeroport de Barcelona comenten la necessitat d'eixa ampliació per a l'economia de la ciutat, els beneficis competitius i econòmics, la repercussió laboral i econòmica, sense que expliquen com es valoren i compensen o neutralitzen els perjuís relacionats amb la contaminació que generen tant les obres d'ampliació com l'ús d'un dels mitjans de transport més contaminants.

Eixa és la «gràcia» d'un cert capitalisme inhumà: la socialització del patiment, de la pol·lució, de les malalties, de les desigualtats que subjauen al fet que algú pretenga utilitzar l'avió com si fora un taxi —ni tan sols un tren de rodalia—, però multiplicant per tres la contaminació 🔗 i rebent subvencions públiques contradictòries amb la idea de fomentar la sostenibilitat de l'economia i del funcionament de la societat, ja que només promouen l'augment d'avions i de distàncies de vol, carregant els efectes nocius sobre el medi ambient, la salut i el pressupost de tots.

El combustible, el soroll, els fums, les infraestructures contaminants, no són gens volàtils. El medi ambient, tampoc, i es suposa que el necessitem per a respirar i alimentar-mos saludablement. Això també és parcial, però de la part que més hauria de comptar.

Cita dominical / 682: Tribunal de Justícia de la Unió Europea

El 2009 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va avalar que s'obligara els operadors de televisió a destinar el 5% dels seus ingressos al finançament anticipat de continguts europeus i, més concretament, el 60% d'aquest 5% a obres en llegues oficials de l'estat espanyol.

Nosaltres La Veu, 02.11.2021. 🔗

La foto del sàbat / 72

Silenci i velocitat

El problema de l'ordinador hp de fa uns dies era el disc dur (hdd). Al cap de deu anys ha dit que fins ací hem arribat. El tècnic informàtic diu que em rescatarà els continguts i que ek canviarà el disc mecànic per un disc ssd- De fet, li dic que en pose dos i aixina tindré separats el Windows i el Linux (que continuarà sent l'Ubuntu).

Abans de decidir posar dos unitats ssd i no tornar a posar-ne una hdd, consulte en Xataka l'anàlisi de Yúbal Fernández 🔗, i m'assegure que no estaré clavant la pata. Al cap i a la fi, la duració pot ser pareguda i pot acabar igual d'inesperadament, però els ssd tenen molts avantatges —llevat del preu—. Com ara el silenci i la velocitat. Vivim temps sorollosos i d'impaciència.

De barret a sentència

Escriu Jordi Nieva un article 🔗 sobre la fantasia del 25% que s'han tret de la màniga en el Tribunal Constitucional espanyol en una decisió que Nieva considera política i ben poc pròpia del que hauria de ser la funció d'eixe tribunal —i de tota la resta.

Però hem d'assumir que eixe és el funcionament d'esta democràcia: hi ha persones ben assentades en alguns cadirots institucionals que poden fer qualsevol destrellat fora de les seues atribucions i allà ho tens, sense que semble possible esmenar eixes pixarrades fora de test de calibre superior, tal com assenyala Nieva:

El que no podia fer el Tribunal Constitucional és elevar el caràcter vehicular ni més ni menys que a la categoria de “principi” –gairebé es podria dir dogma– [...].

¿De veres que «no podia» fer-ho? Doncs, es veu que sí, i que un dia poden decidir que, vist que tenim l'obligació de conéixer el castellà-espanyol, tal com indica la carta magna del 1978, tenim l'obligació de demostrar-ho parlant-lo com a mínim un 25% del temps que dediquem a cada barret que pugam fer durant les nostres ben constitucionals jornades xarradores. Aclarixc que «fer un barret» és sinònim de tindre una conversa sense pretensions xarrant amb algú. 🔗 A voltes, eixes converses, sabem massa bé per quin milacre indegut, passen de ser barrets a convertir-se en sentències, i sí que pot ser.

El vent de l'obsolescència

Me se penja l’ordinador hp que tinc des de fa uns deu anys. Ja fa un temps que va un poc més lent del compte, però em semblava que això no era res greu. No sé si el podré ressuscitar. No acaben d'arrancar ni l'Ubuntu ni el Windows. El Windows em diu que hi ha alguna cosa que no va, però no me l'apanya. Aixina que prove a passar el Memtest86+, que no sé per a què aprofita, però a vore si resol res.

Mentrestant, em toca posar al dia el Linux Mint de l'Eeepc 1201N, que em em sembla que també és del 2010 i que llevant-li el Windows i amb el Mint, després de provar altres versions de Linux, inclús va més fi que fa uns anys. Aprofite i provaré a vore si li puc instaŀlar el navegador Chrome que no acceptaven les altres distribucions de Linux.

El vent d'estos dies pareix que tot ho mareja i destarota.

Possible, però poc probable

El ressò mediàtic —en Nosaltres La Veu— que estan tenint algunes notícies relacionades amb els drets lingüístics al País Valencià, generalment amb caràcter negatiu i discriminador contra els valencianoparlants— deu ser símptoma d'alguna cosa i espere que no siga que en quedem tan pocs que fem ús del valencià en qualsevol situació formal o oficial que mos fem vore més del que convindria.

Veig la foto que es torna a fer Enric Morera 🔗 amb una iniciativa sobre la llengua —que contrasta amb la seua gestió en les Corts Valencianes en este tema (veg. dsc, 29.06.2018)—, la treballadora de sanitat que pretenia malvar la salut lingüística d'un ciutadà, 🔗, per parlar en valencià expulsen unes persones d'un local de València🔗, els tribunals tomben la boirosa Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat 🔗 mentre la Plataforma per la llengua inaugura un local al centre de València 🔗.

Sent sincers, no són senyals de proactivitat en favor de l'ús del valencià, sinó els avisos de sempre que una mala gestió en política lingüística no pot ser cert que obtinga resultats positius per a l'ús de la llengua, per molt que mos ho mirem a través de les coartades possibilistes, com la que diu que no hi ha hagut mai en la història tants «possibles» parlants de valencià-català. El mal és que són possibles, però van deixant de ser probables.

Idees sense llustre

Els titulars d'alguns diaris parlen de la «caiguda del bilingüisme» al País Basc («La caída del bilingüismo revuelve el sistema educativo basco», El País, 21.11.2021) —estranyament, no parlen mai de de la caiguda en el bilingüisme d'Extremadura o Andalusia—, o dels baixos índexs d'ús del català-valencià en determinades situacions i llocs en Catalunya o del País Valencià, o del fet que els webs del govern espayol no tenen encara versions completes en totes les llengües oficials... I estranyament, eixos titulars i les dades corresponents que els fonamenten, no són objecte de cap política estatal coneguda que pretenga resoldre el «suposat» problema pel qual s'alerta.

Ben al contrari, les polítiques i els titulars relacionats amb les actuacions de l'aparell estatal espanyol, de qualsevol de les seues administracions «nacionals», tenen a vore amb decisions contràries a l'ús de les llengües oficials diferents del castellà-espanyol (com ara en les institucions europees), amb la imposició excloent del castellà-espanyol en qualsevol àmbit. O inclús de manera paradoxal i cínica, hem de llegir notícies i opinions sobre una suposada renúncia dels governs espanyols a garatir l'ús de castellà-espanyol ací o allà o sobre una llegendària i tràgica discriminació dels castellanoparlants a Espanya.

Es mire per on es mire, la gestió i la política lingüístiques de l'estat espanyol des de l'aprovació de la Constitució cap ací, la continuació de la idea franquista —o anterior— del que representen els «dialectes» que es parlen en llocs incivilitzats del territori espanyol. I aixina, discriminant per qualsevol dels motius pels quals no ho haurien de fer, segons l'article 14 de la Constitució espanyola del 1978, es veu que es pensen que es pot construir i avançar democràticament. O no s'ho pensen i som mosatros els qui vivim enlluernats per eixes lletres i idees desllustrades.

Cita dominical / 681: Vivian Gornick

Mira, la cosa és aixina: viure una vida de lluita iŀlustrada és una cosa grandiosa, un privilegi. La vida de ma mare i de moltes altres va ser vixcuda en quietud: en silenci, en aquiescència, sense educació, sense agitació. Per això la majoria de les dones es sentien miserables, perquè no hi havia manera d'expressar el que sentien, el que vivien. Ara tenim la sort de participar a la gran lluita. Tenim sort de viure vides sacsejades. Tu també tens sort.

Vivian Gornick, entrevista de María Sánchez Díez, El País, SModa, desembre 2021.

La foto del sàbat / 71

Sembla que les botigues del centre de València tenen molt de comboi amb la marató. Esport decoratiu.

«Uf, contracta un traductor»

Em pregunte què degué fer el periodista de la cadena radiofònica espanyola que li va demanar a Valtònyc que repetira en castellà-espanyol les declaracions que acabava de fer en valencià-català. «Uf, contracta un traductor», 🔗 es sent com li respon Valtònyc. Fa uns anys que mos hem acostumat a vore com fan eixos «autodoblatges» la majoria de personatges públics, en una mostra més de la campanya permanent d'imposició del castellà i d'ofec en els mitjans dels discursos en qualsevol de les altres llengües oficials.

La resposta mesurada, directa i concreta de Valtònyc és una altra finestra d'oportunitat que s'ha obert —el juí del procés a Madrid es va malbaratar de manera absurda— ara que estan tan preocupats pel desús del valencià-català a Catalunya, ara que han descobert que s'estan quedant sense aigua lingüística per a la proverbial immersió.

El fet biològic

Una companya està molt il·lusionada i satisfeta dels passos que s'han fet en la visibilització —a través de les pautes lingüístiques— de l'existència social de les dones. És crítica respecte a la política lingüística i pensa que tant la situació de l'ús social i administratiu de la llengua, com la situació laboral i professional dels tècnics lingüístics en la Generalitat valenciana, s'haurien d'enfocar de manera de trobar els procediments que aconseguiren efectes semblants.

Em sembla que la intenció és bona, i l'èxit de la maniobra per a visibilitzar lingüísticament l'existència lingüística de les dones en molts els àmbits ha donat alguns fruits, perquè la societat també pot avançar amb trompades i ensurts cosmètics d'eixe tipus. I sobretot s'ha provocat un debat sobre la complicació morfològica de la visibilització del gènere gramatical femení. I per eixe costat, crec que en el fons sabem que molta de la política lingüística que s'ha fet al País Valencià s'ha acollit a mecanismes pareguts: la gestió del retolet i la hipertròfia del suposat estàndard aprés en l'ensenyament.

Aixina que, per eixe camí, diria que mos enganyem si pensem que repetint eixe fórmules buides avançarem a la velocitat suficient per a vore-ho abans de desaparéixer sotmesos a allò que dien del «fet biològic», 🔗 l'eufemisme de quan havia de morir el dictador Francisco Franco. Els morfemes de «gèneres» va estenent-se, però la constitució espanyola continua fòssil i té només uns suposats «pares».

Terra en l'Havana

Ha arribat una estudiant en pràctiques d'edició a l'oficina. És cubana i fa poques setmanes que està per ací. He topat amb ella a l'entrada i l'he guiada fins al seu lloc de treball. En algun moment m'ha comentat que no és d'ací i que encara està aterrant. Li he demanat d'on era i m'ha dit que cubana. I m'ha entés quasi del tot sense demanar-me que li ho diguera en castellà. El primer dia ha tingut la bondat i l'interés de començar amb bon peu fent un petit esforç de comprensió. A mitjan matí, quan l'ha presentada la cap a la resta dels companys, fins i tot ha dit «bon dia».

Doncs, això, percepció de necessitat —només entrar ha topat amb mi, que només parle en valencià—, interés laboral i professional, i caràcter amable, no cal massa més per a comprovar que la diversitat de les llengües en ús passiu i actiu són variacions agradables per a fer sentir la melodia de les nostres veus. Coses de Cuba. Haurem de parlar amb ella d'allò de tindre molta terra en l'Havana. 🔗

Una purna professional

Fem una reunió exploratòria en Ca Revolta 🔗 per a vore si podem reviscolar la coodinadora (cdlpv): mos hi acostem sis tècnics lingüístics, aixina que pareix que s'haurà d'insistir si volem que la cosa qualle. Els tècnics i tècniques de la Generalitat podrien haver aprofitat el seu estat concentracionari en el complex administratiu per a cohesionar-se un poc, després dels mals humors, en la reivindicació i l'exigència, un munt de qüestions que podrien canalitzar associativament. De moment encara no s'ha encés eixe foguera, només una purna.

Repassem la falta de cohesió i comunicació professionals, les amargors de la política lingüística que fan els suposats companys —i amics de viatge—, els somnis per una gestió més adequada i per un futur per a l'ús de la llengua. Fem un poc de teràpia, mos dispersem en abstraccions, però concretem que una base associativa tindria molt de sentit professionalment i inclús per a aconseguir influir políticament, tant en l'àmbit de la Generalitat com en el de les administracions locals.

A vore si en fem una altra i es manté la dinàmica d'impuls fins a conformar una base d'acció comuna. Mos diem adeu sense massa seguretat que pugam noliejar la barca per a eixe viatge.

Més peces per menys

Encara tinc pendent fer el compendi de les paraules que l'iec va incorporar en març 🔗 al seu diccionari i ja n'ha afegit unes quantes més este mateix mes. 🔗 A pesar del desús de la llengua, pareix que la tindrem ben preciosa —tal com es dia abans dels xiquets grossets.

Això sí, sembla que tindrem cada volta més peces disponibles i, per contra, no augmenten proporcionalment les possibilitats d'ús. ¿Les llengües desapareixen en l'ús absolut o en l'ús relatiu? Hi ha més valencianoparlants que mai en la vida, però el percentatge que representen els usuaris de la llengua sobre el total és menor que mai a tot arreu —amb la possible excepció de ma casa, on les dades són molt estables i sempre del cent per cent d'usuaris—.

En fi, van afegint paraules al diccionari, que hauria de ser una font de lèxic fresc i variat per als mitjans públics i privats, i no tant el cementeri acadèmic on podem visitar les làpides de les paraules que vam ser algun dia.

Cita dominical / 680: Ana Alarcia

Segur que un dia parlar en femení i fer el desdoblament de gènere va ser una transgressió de la norma que buscava agitar consciències i provocar un canvi, però aquest propòsit es va perdre el dia que les institucions hi van veure una finestra perfecta per construir un discurs que el que fa és maquillar la realitat mentre els homes ho continuen monopolitzant tot.

Ana Alarcia, «Llenguatge inclusiu és dir les coses pel seu nom», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

La foto del sàbat / 70

Me s'havia oblidat que hui és dissabte i estava pensant en coses..., i hui només toca mirar els pardalets.

Eixa palometa accentual

No sé què se n'ha fet finalment de les tres erugues de palometa reina que hi havia berenant-se la ruda. Algun deprededor se les deu haver fotut, perquè han desaparegut del mapa i no veig que hi haja cap capoll penjant de la planta o per allà la vora.

L'eruga del còvid no ha desaparegut encara de la poma del món que anem podrint, i símptoma que la cosa deu anar per a llarg és que l'han inclòs en el diec, 🔗 de moment com a paraula aguda i de gènere femení. Es veu que pensen tardar encara un poc més a ajustar-la a la tendència general de totes eixes paraules, que solen ser planes i de gènere masculí. Si la cosa dura un poc més, eixa palometa accentual sí que apareixerà.

El creiximent de la runa

Com si fora un fenomen fractal que hauríem de replicar en totes les nostres actuacions: amb una emergència climàtica ben esbombada i ja ben tòpica, els vaguistes i manifestants (per exemple, els del sector del metall de Cadis) no tenen cap idea més brillant, per tal de reforçar les seues reivindicacions, que cremar gomàtics. El sindicalisme calca una premissa bàsica del capitalisme: maximitzar les possibilitats de benefici socialitzant els costs ambientals. (¿Sindicalisme i ecologia? 🔗)

Els qui vinguen darrere, que carreguen. Mirant els efectes secundaris mai no assumits de la idea motriu del «creiximent» de la civilització actual, eixa seria la concreció més trista i aberrant de l'esperit del capitalisme victoriós —esperit que espere que la ciència determine que és el destí natural de la humanitat—. ¿Quins efectes tindrà desviar amb un coet uns miŀlímetres l'òrbita del satèŀlit d'un asteroide? 🔗 En realitat, la contaminació i la runa que deixarà allà la humanitat són la mostra més certa d'una idea de fons que no tenim resolta.

El desànim amb efectes

L'administració pública (inclús la democràtica) sempre troba maneres d'impedir les reclamacions dels ciutadans, o de fer-los desistir de la intenció de reclamar. Hui he intentat enviar uns papers amb el navegador a través de la seu electrònica a l'Oficina de Drets Lingüístics. Ja ho vaig intentar en setembre i m'ixia un avís que el servidor no funcionava. Hui ho he tornat a provar i continuava eixint-me el mateix avís. En canvi, he comprovat que la meua targeta o que inclús l'identificador del Cl@ve funcionaven, perquè he pogut obrir la meua carpeta ciutadana en el web de la Generalitat.

La cosa és que, una tramitació electrònica que no hauria de tindre més problema, només es tracta de poder presentar una reclamació davant d'un òrgan que després farà o no farà, no es tracta de protegir secrets d'estat ni la caixa dels euros del Banc d'Espanya. Doncs, no, no hi ha mans. Com que he avançat en la firma electrònica, he pogut firmar la sol·licitud i un adjunt i els ho he enviat per correu electrònic, que això sí que funcionava. Els he demanat que ho tramiten, si els va bé.

D'una banda fan vore que faciliten i agilitzen la gestió, però immediatament troben la manera d'imposar el chilling effect, 🔗 és a dir, el desànim davant de totes les tecles i pèrdues de temps davant de la pantalla per a fer qualsevol gestió administrativa. Abans era en paper, ara és jugant amb la impunitat que els facilita la gestió informàtica més abstrusa possible. I això que ja sabem que l'efecte del desànim és una societat menys democràtica. Deu ser això.

La connexió per la caleta

Per algun motiu que desconec hi ha una paraula que trobe peculiar i que connecta terres marjalenques (Sollana i les Terres de l'Ebre). La paraula és caleta per a l'accepció 'supositori' que no apareix en el diccionari. Em diu Takse que eixa paraula és habitual de sempre a Sollana. I trobe en la xarxa diversos vocabularis que la consideren peculiar d'aquella zona de Catalunya.

De totes formes, el dnv sí que li dona eixa accepció a cala 🔗. És una accepció antiga, documentada pel dcvb en el segle xv:

6. Supositori que s'introdueix en el recte per facilitar l'evacuació del ventre; cast. cala. Sol consistir en un tros de candela o un ble untat d'oli, o bé en una arrel de julivert untada de mel i oli. Fes una cala banyada ab holi blanch fort que la puxes metre per lo budell, Micer Johan 417.

El vocabulari de Lluís Faraudo 🔗 també en dona uns quants exemples amb la forma cala.

També existix eixa accepció de cala en castellà segons el diccionari de la rae. I en Villar del Arzobispo sembla que usaven la forma caleta. 🔗 Com a nota graciosa, el diccionari de la rae diu que caleta significa «ladrón que hurtaba por agujero». Vaja.

En fi, per algun motiu, l'accepció 'supositori' va «calar» fondo en les terres arrosseres.

Una mala censura, un bon consell

Estava pensant d'esborrar-me de Movistar+, després dels comentaris que he sentit que ha fet Bob Pop 🔗 sobre el comportament poc ètic dels directius de la plataforma quan es tracta d'aplicar la censura per a ballar-los els nanos a les forces econòmiques i polítiques d'ideologia ultradretana.

Hauré de mirar què oferixen altres plataformes i operadors, com ara Aproop, que pretén que el client «puga parlar amb persones que l’escolten en el seu idioma». És un mínim que hauria de ser tan de caixò però no ho és, que fins i tot pareix una gran cosa exposat amb tanta naturalitat.

De totes formes, eixa possible censura que apliquen a les sàtires i acudits sobre les forces d'ultradreta política, que per ara són espantalls i exhibicionisme per a distraure —i pareix que ho aconseguixen—, mereix ser denunciada perquè és censura, però en realitat hauria de servir per a reflexionar si realment convé riure amb la part carnavalesca i estrambòtica de les forces retrògrades del sistema. Si en lloc de censura fora un consell, caldria parar atenció.

Sovint tinc la sensació que s'oblida que l'interés d'estos moviments viscerals és que es parle d'ells, tant els fa que siga com a crítica argumentada, que siga un acudit, que siga una sàtira. La cosa és ser coneguts i fer gràcia, inclús fer riure. Aixina que és possible que contindre's un poc les ganes de donar-los aire siga una bona cosa. En canvi, convindria centrar-se un poc més en la ultradreta econòmica i social que colonitza per darrere els poders públics (judicials, econòmics i polítics). Segur que les que mostren les actuacions dels jutges Llarena o Marchena, del cas Castor i Florentino Pérez, i altres intervencions reals que afecten l'economia i els drets de tots, poden ser objecte d'acudits i sàtira, informen d'actuacions denunciables i recriminables, i ad ells trobe que no els fan gens de gràcia.

Cita dominical / 679: «Solus rex»

El nombre dels ciutadans honradament indignats era molt inferior al dels que mostraven un interés maliciós o una simple curiositat.

Narrador de «Solus rex» de Vladimir Nabókov, a partir de la traducció de Mireia Bofill.

La foto del sàbat / 69

El Montgó portava capell.

L'ecofeixisme capitalista

Després de vore l'entrevista d'anit de Xavier Graset Forasté a Yayo Herrero, que presentava el seu llibre Los cinco elementos, 🔗 em quede amb un concepte per a reflexionar: ecofeixisme. Encara no té entrada en la Viquipèdia (en altres llengües sí 🔗), i espere que prompte li òbriguen un espai per a aclarir si es tracta d'ecologia racista o autoritària o de dictadors que sopen bledes bollides.

Em sembla que l'explicació de Yayo Herrero anava en el sentit que explicava Federico Ruiz d'Ecologistas en Acción (01.12.2014): 🔗

Règims autoritaris que possibiliten que cada voltes menys persones, les que tenen poder econòmic o militar, continuen sostenint el seu estil de vida acaparant recursos a costa de molta més gent que no pot accedir als mínims materials d'existència digna.

En realitat, mirant-ho bé, la novetat seria el terme per a descriure el concepte, perquè el concepte s'assembla molt al sistema capitalista vigent al món actual.

Van haver d'intervindre

Este matí en la ràdio la periodista Àngels Barceló (cadena ser) ha informat del conflicte laboral que s'estava produint en Cadis, i ha caigut en eixe tic retòric que s'associa tan rutinàriament a les actuacions policials. Ha dit que la policia «ha tenido que intervenir». En canvi, no ha dit que els obrers hagen hagut de fer vaga o que hagen hagut de llançar cudolades —jo tampoc crec que tinguen cap obligació d'apedregar res, però és possible que alguns manifestants sí que pensen que ho han de fer—.

Eixa descripció de l'actuació policial com si sempre estiguera fonamentada en una necessitat objectiva, és una formulació d'altres temps —em recorda els informatius franquistes— encara habitual que pareix que massa periodistes han incorporat com si fora un recurs estilístic de la narració periodística, quan en realitat és una expressió tendenciosa o valorativa que només hauria de poder fer —com a explicació o com a excusa— un càrrec policial o polític, però no els periodistes.

En el moment que la periodista ho expressa amb eixa fórmula d'obligació, està apartant-se de la descripció dels fets i de la informació, i està avalant o reforçant la versió d'una de les parts en conflicte, la versió policial dels fets. Els periodistes haurien de descriure la situació, documentar les actuacions d'uns i altres; i haurien de deixar la seua opinió en la secció corresponent, on segurament hi pot haver punts de vista diferents i on es pot debatre si l'actuació policial era o no era necessària o obligada per a alguna finalitat admissible democràticament.

El problema és que es dona com a informació una valoració acrítica de l'actuació policial. Si els oients i periodistes ho assimilem com a recurs estilístic narratiu de la informació, no serà estrany que acabem pensant, quan algú és detingut o sotmés a la força de la intervenció policial, això típic de les societats sotmeses a la temor del poder antidemocràtic: «Si la policia li ha pegat una porrà, deu ser perquè ha fet alguna cosa que no devia». Una cosa aixina vaig sentir que arguïen alguns després de les agressions policials als votants pacífics de l'1 d'octubre del 2017 a Catalunya. Objectivament, havien assimilat que els colps de porra són més legals contra les urnes i el dret d'expressió política que un referèndum iŀlegal. Estaven votant, van haver d'intervindre a colps.

Tanca la bústia

Amb un poc de retard faig l'enviament de les novetats de les fitxes del mes d'octubre i m'arriba un missatge d'error des de l'adreça de Germà Colón. 🔗 Es veu que ja li han anuŀlat l'adreça. Germà Colón va morir al mes de març del 2020 («Només els qui gosen, encerten», 23.03.2020), se'l va endur el còvid, però es veu que la seua bústia continuava oberta. Fins ara.

El desús contra la mala bava

Es fa llarg i pesat haver d'estar descobrint la sopa d'all cada any i cada dia en això de la situació de l'ús de la llengua i, essencialment, quan es tracta d'analitzar els encerts i desencerts a l'hora d'atenuar i fer recular la substitució lingüística imposada per l'estat espanyol i la ideologia predemocràtica i espanyolista que l'estructura encara ara. Estan pegant-li voltes a les dades d'ús en Catalunya (veg. El Matins, 15.11.2021 🔗). És possible que mos arribe eixa pallola ací també, on estem massa acostumats a viure amb l'ai al cor de l'enfrontament directe amb persones que pretenen, amb molta mala bava, que qui parla en valencià no té dret a fer-ho per a adreçar-se a ells. Per sort, la gent és bona, en general, si parles en valencià descobrixes que a València ciutat hi ha molts valencianoparlants, més del que el prejuí tan difós fa creure.

Es fa difícil combatre amb raons eixe prejuí i adoptar l'ús pacífic de la llengua quan l'administració pública no complix els seus deures i, a més, els poders polítics i fàctics no perden cap ocasió de convertir cada situació de possible ús normal i habitual del valencià en una situació sospitosa d'injustícia, de polèmica, de reclamació o de delicte.

Podem observar que els poders públics valencians, que podrien ser exemplars en la demostració que l'ús del valencià no tan sols és just i necessari, sinó que també és útil, encara no han fixat cap pauta o protocol que impedixca que l'ús de la llengua en l'administració depenga de la voluntat d'alguns funcionaris o de la condescendència dels alts funcionaris o càrrecs polítics de torn.

I el mal és que ni tan sols és aixina. L'ús del valencià no depén de res, sinó que sol ser oblidat i negat d'entrada. Després, si algú reclama, com faig jo a voltes —i fan altres persones i organitzacions, com ara la Plataforma per la Llengua—, és possible que eixos funcionaris i polítics comproven si jo tinc dret a fer la reclamació, i ells obligació d'atendre-la, abans d'acatxar el cap i consentir de mala gana.

Avant i cap arrere

M'escriuen de l'avl (la companya Susanna) que han incorporat la remissió de busqueta cap a xenna. Em comenta Takse que el seu professor de basc va detectar que hi havia un «inferior» en lloc d'«interior» en l'entrada infern (accepció indumentària). Ho van corregir ràpidament.

En eixa faceta lexicogràfica l'acadèmia està mostrant bona predisposició i agilitat per a anar millorant el diccionari d'acord amb les possibilitats actuals de la tecnologia i de la difusió en la xarxa. Esperem que amplien eixa manera d'actuar i fer aportacions al coneiximent social a altres facetes de la gestió de la resta d'aspectes de la normativa.

Quant a «l'ús normal del valencià», no sé què deuen estar considerant els acadèmics pel que fa al vessant sociolingüístic, perquè la situació és greu i no sé quines pressions poden estar fent amb vista que l'administració pública valenciana complixca els seus deures en este camp. Si n'estan fent, no pareix que tinguen gens d'efecte.

En eixe sentit, no deixa de ser anecdòtic, però simptomàtic, que feren una cimera en València sobre «Otras políticas. Otras políticas. Otras políticas»: com que eren dones, pots pensar que un dels significat era 'unes altres', però quant a la interposició efectiva i gens anecdòtica del castellà sobre la llengua del país, no eren precisament «altres polítiques», tal com assenyala Sebastià Alzamora («Tres vegades monolingües», Ara, 14.11.2021) 🔗 sinó la mateixa política retrògrada validada per les forces espanyolistes —en el mal sentit de l'adjectiu, si és que en té.

Cita dominical / 678: José Luis Villacañas Berlanga

L'anacronisme és el mètode que més s'estimen els populistes inteŀlectuals.

José Luis Villacañas Berlanga, Imperiofilia y el populismo nacional-católico.

La foto del sàbat / 68

Un camp de dacsa, l'ombra d'un pi, l'horitzó descolorit, la solana a fora, el passeig s'allarga buscant altres ombres.

Un somriure mentrestant

Com que les notícies sobre la solució de l'abús de temporalitat de les administracions públiques s'han revolucionat una mica últimament, 🔗 em torbe mirant de quadrar els rumors amb les situacions de frau de llei en els nomenaments provisionals a què són tan aficionats en les Corts. N'hi han per a donar i vendre.

No sé si el meu cas és molt o poc rellevant per al cas, però n'hi han que sí que ho són, perquè s'allarguen al 2005 i em sembla que a anys anteriors, amb irregularitats i enganys diversos que espere que la nova norma que haurà d'aprovar el govern espanyol (supose que seguint les directives europees i la jurisprudència del tjue) ajude a aclarir i resoldre.

I el que fot és que, davant del desinterés dels polítics de la regulació laboral de la institució, tots eixos maltractaments els porten avant els alts càrrecs, un suposats «companys». Sort de la bona educació que mos permet dir-los «bon dia» amb un somriure mentres te la claven per darrere. El somriure és bo, en primer lloc, per a qui el fa.

Un terç contra tres terços

Fa uns dies li vaig escriure a Ximo Puig, és a dir, li vaig enviar un missatge a l'adreça de contacte de la seua pàgina com a president de la Generalitat valenciana, 🔗 per a fer-li vore que estava publicant les notes de premsa en castellà i no en valencià en la suposada versió valenciana del seu web. Em responen del seu gabinet i em diuen:

Hem rebut en este Gabinet el seu correu electrònic en el qual soŀlicita que els continguts de la web en valencià siguen en valencià.

Així mateix, li comunique que l'hem traslladat a la Secretaria Autonòmica de Prospectiva i Comunicació, perquè en prengueu coneixement i als efectes oportuns.

No resolen res, no responen al que els demanava, s'espolsen les puces de damunt, li passen el mort a uns que passaven per allà i em quede sense saber si han pres en consideració el que els demanava, si he d'esperar que em faran cas i, per tant, compliran els seus deures de gestió lingüística en el web, o busca qui t'ha pegat.

Torne al web presidencial, versió suposadament en valencià, 🔗 i té les tres notes de premsa de costum. Hui n'hi ha una en valencià. Un terç. En canvi, en la versió en castellà del mateix web, 🔗 les mateixes tres notes de premsa estan en castellà. Tres terços.

Realitat increada

Buscant el topònim francés Montisert que anoma Nabókov 🔗 en una narració, arribe a un lloc d'eixos que quasi es van fer reals en algun temps, però que no ho van aconseguir: Mont Iseran. 🔗, una suposada muntanya que va arribar a tindre una existència i una alçada important (més de quatre mil metres) documentades en informes i mapes, sent sempre una confusió, un invent o una fantasia. La Wikipédia comenta el cas i el final de la història de la muntanya que no ho era: 🔗

A partir de l'annexió de la Savoia el 1860, els topògrafs militars francesos van començar a cartografiar la regió. L'any 1866, al mapa de l'Estat Major francès a l'1:40.000 (versió en color no publicada aleshores), el cim, sobre el qual van instaŀlar un senyal geodèsic, apareix finalment a una altitud correcta: «Mont Iseran (senyal) 3.242 m». La versió publicada l'any 1873, en blanc i negre i a escala 1:80.000 el rebateja com a «Signal de l'Iseran» i en situa la cota a 3.241 metres (hui 3.237 metres): «En el mapa de l'Estat Major francés, el Signal de l'Iseran (3241 m), una simple intumescència d'una carena que no supera els 3.483 m, és el modest hereu del massís desaparegut.»

Em quede sense el Montisert, però gràcies a Nabókov fabule un poc buscant una increada muntanya de la realitat. N'hi han tantes.

Emergència amb bona música

En el fons, al final no tinc mai clar si les iniciatives cíviques que es proposen i difonen en la xarxa tenen cap efecte. En este cas d'Avaaz d'«Emergència per a l'acció climàtica» 🔗 —que no pareix que tinga versió en valencià, i això és una discordança greu pel que fa a la reivindicació ecològica que espere que arriben a resoldre prompte—, no crec que els possibles dos milions de persones que ho firmen tinguen més pes en les decisions i les aplicacions de les polítiques ambientals que el mig miler de persones que component el lobby dels combustibles fòssils present a la cimera de Glasgow. 🔗

De totes formes, sempre ho estem intentant, i és aixina com vivim, a força d'intents. Els proporcione la meua adreça de correu electrònic i continue escoltant la cinquena de Xostakóvitx (amb Bernstein dirigint la Filarmònica de Noya York), 🔗 que no sé per què m'ha vingut hui al cap. El clima anirà malament, a pesar de la bona música.

El Mint com una seda

Com sol passar, el problema a l'intentar instaŀlar el Linux Mint 🔗 de l'altre dia era simple de resoldre, cosa de fixar-se un poc en l'inici de l'ordinador, quan entres en l'ms-dos i tries amb quina unitat ha d'arrancar. L'altre dia estava jo més allà que ací i no vaig vore el detallet, a pesar que no és la primera volta que faig estes coses. Estava capficat amb el problema dels 32 o 64 bits i no vea més enllà. Al sendemà la cosa va anar com una seda.

Per cert, amb tot això del «blindatge» de l'ús de la llengua, em sorprén que un dels llocs on més blindat està eixe ús és en les distribucions de Linux, on totes les que he vist fins ara no patixen de la pressió comercial i institucional de l'estat espanyol. Una demostració més que l'«entrebanc» són els embornals de l'estat espanyol, ja que en un sector tecnològic on no tenen res a tallar, el valencià-català té una presència ben normal. I és agradable de tant en tant no haver d'estar reclamant algunes suposades obvietats, comercials o democràtiques.

Cita dominical / 677: Jordi Martí Monllau

Els drets lingüístics no són drets menors (de fet, de la importància que la llengua té per als grups humans, en donaria testimoni l’obstinada voluntat dels que són dominants per imposar-se lingüísticament als qui dominen), i menys encara en el cas dels pobles sotmesos a un nacionalisme expansiu que té en la imposició de la llengua amb què s’identifica una de les seues característiques més patents i definidores.

Jordi Martí Monllau, «Llengua i treball», Núvol, 19.10.2021. 🔗

La foto del sàbat / 67

Com la futura palometa reina (Papilio machaon), fent un pensament sobre la ruda.

Del Lubuntu a la xenna

M'empastre instentant instaŀlar un Linux i canviar el Lubuntu que no acaba d'anar massa fi, però no hi ha mans: he provat amb Mint i amb Bodhi, però l'ordinador s'ha enamorat del Lubuntu i no deixa que li entre alguna altra cosa amb la llapissera. Hauré de mirar en algun lloc com es pot resoldre la cosa.

L'altre empastre és acabar de configurar el Kodi, que veig comentari que ho veuen molt senzill, però per ara no m'aclarixc. Sort que també hi ha vídeos i guies que ho expliquen i espere poder comprovar prompte si els problemes per a vore programes amb un antic Asus Eeepc —era de ma mare— es resolen. El Kodi sí que té la interfície en valencià-català, cosa que demostra que la voluntat aplicada és més eficaç que les declaracions voluntarioses (com ara la ineficàcia que estan negociant altra volta els polítics respecte al suposat «blindatge» del valencià en un estat amb clavegueres ideològiques que pretén eliminar les llengües dels «altres» espanyols).

Mentrestant, descobrixc que la xenna o xerna diu també busqueta i que el dnv no ha fet una remissió d'esta forma a la primera. Per acabar fent alguna cosa de profit un divendres de vesprada, els envie la proposta. Almensy això ha funcionat i no ha calgut reiniciar ni reinstaŀlar res.

Promouen el que diuen combatre

Per algun motiu, estan descobrint i raonant sobre les dades de desús del català en Catalunya (Tot es Mou de hui). La cosa els deu semblar greu (a banda que les dades ho mostren), si es preocupen per eixe tema i per tractar-lo tan explícitament. També és possible que hi tinga a vore el debat sobre el suposat «blindatge» del català en l'audiovisual que estan negociant alguns grups polítics amb el govern espanyol.

Mentrestant, no pareix que al País Valencià mos escarotem tant pel desús del valencià. Deu ser cosa de costum, fa tants anys que estem cavant eixe clot que per quatre palades que queden per a acabar amb el tema, no anem a abandonar ara. Torne a entrar en les notes de premsa del president Ximo Puig —aquell que, segons Sergi Castillo (Operació avl, pàg. 170) sabia que l'ús era el factor més rellevant— i, ¡caram!, estan únicament en castellà. Les dades són aixina, sense que calga raonar massa per a entendre-ho.

El canvi climàtic, que ara és denominat «emergència climàtica», també és una cosa pareguda. També han comentat periodistes i humoristes la quantitat d'avions (veg. bbc 🔗) que s'han desplaçat a Glasgow portant persones que diuen que hi van per a lluitar contra la contaminació... Al mateix temps, com és habitual, promouen el que diuen combatre.

Comboiar i complir

«Hola, bon dia, hui»... Aixina començava la seua primera emissió la radiotelevisió valenciana el dilluns 9 d'octubre de 1989, amb Diego Braguinsky com a imatge i veu en pantalla. 🔗. Les estadístiques sociolingüístiques es poden esprémer per a que diguen alguna cosa bona de la trajectòria de l'ens televisiu, sobretot si partim de la ideologia que convida a «resistir» i «defendre». L'ens va acabar un poc abans que la llengua —això és una previsió falsable—. No pareix que ningú pensara en «consolidar» i «comboiar» per a ampliar les ocasions i els índexs d'ús de la llengua.

Com díem fa dos dies, Ximo Puig pareixia que fa anys, quan no era president de la Generalitat, tenia clar que la qüestió rellevant per a la pervivència d'una llengua era l'ús. Per això em torne a vore obligat a insistir-li que complixca els seus deures en el seu web presidencial:

Vos agrairia que publicàreu els continguts en valencià en la versió en valencià del web. Ara mateix, en la pàgina https://president.gva.es/va/inicio tant els tres extractes com les notes de premsa a les quals remeten, estan exclusivament en castellà: sobre el «centro cultural Raimon», «cooperación entre los territorios» i «X Premios Cope Valencia». A més, vos agrairia que m'indicàreu si es tracta d'un error puntual o si esteu aplicant un protocol de gestió lingüística del vostre web que preveu incomplir la legislació i les vostres obligacions lingüístiques.

Ja ho vaig reclamar en 2019. Però també amb el web del president Alberto Fabra Part, al 2014. El problema d'ús de la llengua en l'administració pública valenciana (en les Corts Valencianes passa també això) és tant la desídia del compliment polític com la resistència o el boicot d'alguns alts funcionaris, sempre disposats a imposar la seua ideologia sempre que els deixen fer-ho. I el cas és que els deixen massa sovint.

«Mos ham petat aquesta llei»

L'Antoni Gelonch de dijous passat, 28.10.2021 en el Més324 de Jordi Graset Forasté (minut 26 en avant), 🔗 estava d'una banda alegre i quasi eufòric per la repercussió del fet de presentar el seu llibre sobre Napoleó a París (cosa que havia comentat a l'inici del programa), però d'una altra es va vore en la necessitat de fer un aŀlegat d'activisme democràtic i contra la condescendència de la falsa prudència de la precaució quan es tracta de resoldre el conflicte entre els drets i la protecció dels poders públics, sobretot quan estos poders són desviats per a convertir-se en privilegis. Una intervenció ben interessant, encara que al final, al llarg del programa, pareix compartir també la frase de Takse «ez dago zer eginik».

Me l'alce apuntant-la ací, per a recordar-la amb l'explicació prèvia quasi en rap del Josep Miquel Arenas Beltran, Valtònyc, sobre la llei belga del 1847 que el seu cas ha ajudat a derogar («mos ham petat aquesta llei», diu Valtònyc) 🔗: i que, basant-mos també en la jurisprudència europea, caldria derogar a Espanya també, només per ampliar i refermar les llibertats i la democràcia.

«El més important és l'ús»

En l'àmbit de les coses de la gestió lingüística, Mónica Oltra recorre a la Constitució quan Garcia Melero li demana en tv3 (Tot es Mou, 28.10.2021; cap al minut 02:37 🔗) pel condicionament que han anunciat Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya de l'aprovació dels pressuposts del 2022 al «blindatge del català o valencià a l'audiovisual». Primer fa com si no sabera què li demanen, o com si no vullguera clavar-se en bucs, però la cosa és que la seua resposta necessita interpretació, ja que sembla que siga de l'estil dels qui diuen que no s'han de fer lleis per a ampliar els drets i llibertats de les dones, dels homosexuals, ni tan sols sobre l'habitatge... Tal com diu Oltra, «això ja ho diu la Constitució espanyola», «és la reivindicació de l'evidència».

Com que estem acostumats a la queixa i la militància defensiva i reactiva —i a la decepció per les actuacions reals—, mos pot paréixer una resposta tèbia i aigualida, però si pensem que és cert que hauria de ser una evidència marcada en la Constitució espanyola, cal exigir-ho al nivell més alt, com fa Oltra, no barat a aprovar els pressuposts, sinó com a obligació constitucional. Llàstima que els fets dels seus coŀlegues de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana o de les Corts Valencianes tampoc mos traguen de la decepció i s'òmpliguen la boca amb declaracions que després no es reflectixen en la pràctica real.

Ara mateix, en la versió en valencià del web del president de la Generalitat valenciana 🔗 la notícia és:

Ximo Puig destaca que el centro cultural Raimon dará a conocer a las próximas generaciones la contribución del cantautor setabense en la recuperación de la identidad valenciana

Només en castellà i enllaçant amb la nota de premsa 🔗 que també està només en castellà. Sort que, segons cita Sergi Castillo Prats (Operació avl, pàg. 170), Ximo Puig tenia clar que «el més important és l'ús».

Cita dominical / 676: Adi Zulkadry

Els vencedors són els qui definixen què és un crim de guerra. Jo estic en el camp dels vencedors, aixina que jo decidixc què és un crim de guerra.

Adi Zulkadry, a partir del doblatge al castellà del documental Jagal ('carnisser'; El acto de matar) (2013). 🔗

La foto del sàbat / 66

Això que en anglés és un pretés «bird slum» pot ser que els pardalets ho vegen com un barri popular. Hi ha pardalets per a tot. I n'hi haurien d'haver més en la ciutat. Urbanisme mediambiental.

Sobreentesos malentesos

En la convocatòria d'oposicions d'assessors lingüístics de les Corts Valencianes es demanen coneiximents lingüístics i gramaticals. Curiosament, no s'indica a quina llengua es referixen quan demanen: 📃

Tema 3. Les indicacions de lloc. L’ús de l’article, l’ús de les preposicions a i en. L’adreça. Vocabulari i expressions de lloc.

[...]

Tema 3. La apostrofación y la acentuación gráfica.

¿L'apostrofació en castellà? ¿L'ús de l'article en basc? Per contra, en el temari de legislació, la referència a la constitució indica a quina es referix, amb nacionalitat i any: «La Constitució espanyola de 1978». Llàstima, podríem dissertar sobre la de Ruanda. 🔗

Les dos cares

El mateix metge que mos menysprea en castellà en el centre de salut, mos atén amablement en valencià passiu en l'hospital. L'arbitrarietat de la burocràcia és un camí ple de sorpreses i revoltes amb obstacles inesperats o passeres insospitades. En tot cas, el mínim de gestió lingüística democràtica encara no ha arribat a impregnar els usos i costums del funcionariat públic valencià, cosa comprensible si hem estat educats amb l'herència permanent i sistemàtica de la genuflexió davant els poders i la subordinació lingüística davant qui siga que parle en castellà.

De poc ha aprofitat eixa xenofòbia de baixa intensitat que s'estilava quan era menut i que encara es sent de tant en tant: «uns castellans», per a fer referència despectiva a uns forasters. No mos hem llevat la xenofòbia de damunt, però segur que l'aplicaríem amb gust contra mosatros mateixos. Supose que el masoquisme és una avanç respecte al sadisme.

La de l'Obera

Un dia de sol, airet i temperatura agradable. Quatre notes de toponímia al vol: la séquia Dreta, la de l'Obera (del Pontasgo, del Regall o de Sant Agustí), 🔗 la del Mig, el Trefoquet (açò no sé si ho he entés bé). Garsetes, agrons, picaports, esplugabous, coetes d'all —aixina n'hauria de dir jo, de les Motacilla alba, si ho haguera aprés a la Vall—, polles d'aigua, gavines d'albufera, fotges, alguns soliguers i possiblement un arpellot de marjal.

La banda del Perelló té més aigua (no sé si és el preludi de la «perellonà») i hi ha més tràfec d'ocells. Tornant pels camins de la marja, un eucaliptus antic fa una ombra gegant en la imatge de Google Maps.

No és mai cosa de cinc minuts

Em passe la vesprà —esta pronúncia tan prototípica també hauria d'aparéixer en el diccionari— amb el tema Hipwords del Wordpress per a vore si resolc algunes incongruències de la revisió que vaig fer fa un temps en el bloc del Diari per a Tècnics Lingüístics. 🔗 Al final entenc que va fallar la creació del tema afillat i la incorporació de la traducció general (amb els arxius .po i .mo). Em queda un detallet d'estil que no sé on està localitzat (les etiquetes dels peus dels apunts), però ja no és tan greu i crec que em falta poc per a trobar-ho.

La gestió l'he poguda fer amb certa fluïdesa gràcies al Filezilla, 🔗 que m'ha permés pujar i baixar arxius al servidor d'Strato, 🔗 que és on els tinc situats. Com quasi sempre, alguns sobreentesos informàtics són uns dels principals entrebancs que obstaculitzen la resolució dels problemes més banals o senzills de disseny o de gestió. Fins que te s'encén la llumeneta o trobes el web on algú explica la «xorrà» poden passar hores. Quan et poses davant de l'ordinador, no és mai cosa de cinc minuts.

En versió doblada

Cap al minut 19 de l'episodi 6 del segona temporada de la sèrie Hanna, apareix un personatge, un suposat veí, que saluda una de les protagonistes d'esta temporada en una escala d'una casa de Barcelona. La nota curiosa i de valor ambivalent és que en la versió original de la sèrie, la protagonista, que és nord-americana, parla en anglés, i el veí de Barcelona parla en castellà. En canvi, en la versió doblada al castellà, la nord-americana parla, evidentment, en castellà, mentres que el veí que apareix per a donar la nota local, parla en valencià-català. I la protagonista li respon més o menys que no entén massa el català.

És una llàstima que en la versió original no hagen sabut donar eixe toc cultural de fer que el xicon parlara en valencià, i és una sort que el doblatge haja provat la solució més senzilla. Més avant, en el mateix episodi, s'obri una porta i la protagonista sent com una mare i un xiquet parlen en valencià-català tant en la versió original com en la versió doblada.

Fa cinquanta anys de l'«I am a catalan» de Pau Casals, 🔗 i encara es pot pensar que això també es nota en algun moment —fins i tot audiovisual— en la llengua que, encara ara, es parla a Barcelona. Encara que siga en la versió doblada. (Fixeu-vos en l'Oriol Junqueras de la introducció del vídeo: ningú ho haguera dit, ¿oi?)

Cita dominical / 675: Antonio Pita

El 3,5 % és una espècie de barrera de l'èxit, segons van demostrar ja el 2011 les investigadores Erica Chenoweth i Maria J. Stephan en el llibre Why Civil Resistance Works: The Strategic Logic of Nonviolent Conflict (Per què funciona la resistència civil: la lògica estratègica del conflicte no violent). Quan aquest percentatge, com a mínim, de la població participa de forma activa i sense fer servir les armes en una gran campanya política com ara un intent de canvi de règim, aquesta triomfa.

Antonio Pita, «El umbral que da la victoria a las protestas pacíficas», El País, 07.09.2021.

La foto del sàbat / 65

Quasi en la plaça dels Navarros, l'endemà del rodatge d'unes escenes de la sèrie d'Amazon Citadel, la paret apareix ambientada amb estos curiosos cartells. El gos perdut deu ser la clau de la història.