dijous, 15 d’abril de 2021

El blanc de l'altra cara

M'arriben els papers per correu postal per a fer el canvi de titularitat del subministrament d'aigua, que deu fer mig segle que està a nom d'algú que no vaig conéixer mai. Ho gestione a través del web d'Emivasa, que està quasi tot en valencià —amb mancances i errors diversos—. No molt sorprenentment, però prou inesperadament, m'arriben els quatre fulls només en castellà per una cara i en blanc —que deu ser un pseudònim del valencià— per l'altra cara. Per tant, no puc continuar esta gestió, que es convertix en una reclamació per mala gestió lingüística.

En la pàgina web de contacte amb la ciutadania —que està en valencià a mitges—, els demane la documentació en valencià —i que apanyen lingüísticament eixa pàgina mateix—. I ara, com quasi sempre, toca esperar.

dimecres, 14 d’abril de 2021

El farol «novedós»

Veig que Xavier Graset i Forasté, interessat per la qualitat de la llengua que s'utilitza en el seu programa (Més324, 13.04.2021), de tant en tant —a voltes amb la coŀlaboració dels convidats— fa això tan típic de prescriure una paraula en lloc d'una altra sense haver consultat els diccionaris... Bé, més concretament, sense haver consultat el diccionari eixe normatiu del sud que tenim els valencians al costat del bou i la sevillana, amb el retrat de la neboda fallera sobre un tapetet de punt de ganxo, damunt del Telefunken blanc i negre.

No és la primera volta que esmena l'ús de la paraula farol i dona l'alternativa catxa. Si mirara el dnv —per gust, no per obligació—, voria que remet de catxa a «farol 2», i que eixa accepció és:

2. m. JOCS En els jocs d'atzar, envit enganyós, que es fa com si es tinguera un bon joc, i que pretén provocar l'abstenció o la retirada dels contraris.

La cosa no és menystenir les preferències estilístiques de cada u, si fora el cas, però és que poc després li demana al convidat pel més «novedós» de no sé què, adjectiu este que malmet la pretensió de filar una miqueta per a aconseguir un cabdell lingüístic d'una qualitat com la que pareix que pretén. A més, em fa patir un poc més, perquè eixe «novedós» és una importació moderna que hauria d'esperar que li tocara la tanda després del farol de tota la (meua) vida de jugador de pòquer de joventut a cals amics.

Quan ja ho tinc quasi tot escrit, veig que Maria Rodríguez Mariné ja ho escrivia prou paregut en l'Ara.cat el 06.20.2018. Amb tot, em sembla que en aquell moment, si haguera obert el dnv, també haguera trobat eixe apretar que preferia abandonar com si fora una causa republicana que no arriba mai a tibar prou.

dimarts, 13 d’abril de 2021

Els límits

Escoltant el tercer grau que li fa el Graset a Giorgos Kallis en el Més324 d'anit, comentant el seu llibre Límits, em ve al cap el gràfic eixe de l'«evolució de l'home» o de les races del món que hem vist des de la infància i que segurament tenim clavat en el prefrontal i mos condiciona la manera de pensar en mosatros, els hòmens, i la manera d'oblidar-les a elles —de fet, també a mosatros, les dones—. La manera de pensar, i la manera de fer.

I aixina anem encaixonant idees sense fonament o realment boges, com ara els conceptes excloents, destructors i discriminatoris que s'amaguen quasi sempre en eixes coses de la monarquia, la nació, la religió, el mercat, el creiximent econòmic... Sobre algunes d'eixes coses pareix que Giorgos Kallis dona idees per a pensar-les un poc en un altre sentit fins arribar un poc més enllà dels límits, no tant mirant si anem ascendent ni descendent. Podria ser que simplement si el lloc és decent.

dilluns, 12 d’abril de 2021

Sense milacres

El melgó (si encerte la varietat Medicago lupulina) està creixent més del compte, no tan sols arrapat al terra o a les parets, sinó que està estirant el cap i ofega el plantatge, la semprenflor (o botgeta) i quasi tot el que puga anar per baix. Els teuladins es mengen les llavoretes per a canaris ràpidament, llevat de les llavoretes negres menudetes. Passa un grup de cinc picaports i uns núvols amenacen de deixar caure encara algunes gotes, però no. Sant Vicent de festa a València. Mascaretes encara al bar de la plaça, sense milacres.

diumenge, 11 d’abril de 2021

Cita dominical / 647: Guillem Calaforra Castellano

Mirant com miren.
Els hispanistes solen tenir un parell de defectes de fàbrica en el seu discurs. Un de molt habitual és l'ús indiscriminat de fonts carpetovetòniques i passades de moda.
Guillem Calaforra Castellano, «(D)escriure els altres», Ronda de Cerveses al Patio Virtual, 13.06.2018.

dissabte, 10 d’abril de 2021

La foto del sàbat / 37

Amb tan poca cosa i en un paper tan humil, s'aconseguix molt. Si foren signes dels temps, que bo seria.

divendres, 9 d’abril de 2021

Detallets de codi

Es veu que n'hi han errors de codi en els diversos blocs que faig anar en Wordpress. Pel que sembla, tenen relació amb els canvis provocats per la instaŀlació d'extensions, per l'ús i l'envelliment de les plantilles, per les actualitzacions del programa... Tot això acaba provocat que la funció d'inspecció del navegador Chrome em mostre un fum d'errors, que en realitat són causats per uns pocs detalls de programació.

Hauré de revisar les plantilles i les extensions, és a dir, despullar el bloc i tornar-lo a vestir. A més, hauré de tornar a usar l'ftp per a revisar les carpetes i els arxius que contenen el programa, per si puc toquetejar algun detallet d'eixos codis informàtics que no acabe mai d'entendre del tot. Bé, com tantes altres coses, certament.

dijous, 8 d’abril de 2021

Persistència allunada

La malfiança és un hàbit inevitable i generalment necessari i ben fonamentat. En tot cas, no ha de ser el factor determinant per a dur avant les reivindicacions i propostes que considerem justes. Si mos deixem dur pels prejuís o les certeses sobre l'actitud passiva i desentesa —fins i tot negativa, defensivament o no— dels qui s'han de beneficiar de la millora (laboral, salarial, legal, del tipus que siga) i que ja faran prou si no mouen un dit per a impedir-ho, la nostra societat encara estaria no sé si en el feudalisme o en algun règim pitjor encara.

Tant si es tracta dels trans i el feminisme com de la consolidació dels llocs de treball seguint la Directiva 1999/70/CE, pots esperar que no tots els trans ni tots els interins estiguen disposats a fer un mínim esforç —per amable que siga— per a aconseguir el respecte dels drets, i menys encara si cal estar en posició d'exigència crítica.

En fi, per a això estem els allunats i allunades persistents.

dimecres, 7 d’abril de 2021

Ajuda per SMS

Els de Save the Children no em responen en valencià, però sí que responen i amb mà esquerra, encara que em canvien el nom:

Hola Miguel,

Por temas de registros de palabras, la palabra válida es AYUDA en castellano.

Si envías otra sí recibimos la donación pero nos saldría codificada de otra manera y aunque recibimos la donación no podemos registrar de forma correcta las donaciones que vienen de esta campaña y hacer el seguimiento y control de la misma, pero tomamos nota e intentaremos buscar una fórmula para incorporar tu sugerencia. De hecho ya traducimos siempre los spots que se emiten en tv3 y cada vez hacemos más publicaciones en todos los idiomas oficiales.

https://www.savethechildren.es/informe-desinformacion-sexual-pornografia-y-adolescencia

Aquí por ejemplo lo tenemos en valenciano.

Gracias por tu interés en apoyar el trabajo de Save the Children

Un saludo.

Això, el dia que em permetran escriure com als danesos i els neerlandesos, que sí que els han tingut en compte per als sms —podrien fer-ho en anglés, ¿oi?—, segurament em podré mostrar més solidari que ara. En un estat plenament democràtic i en ple segle de la globalització infinita que està arrasant el planeta i les llengües, mala solidaritat seria eixa de fer una gràcia i traure-li un ull.

dimarts, 6 d’abril de 2021

Empar en valencià

Tenia un tall de veu meu fet fa ja molts anys en una aplicació (Voki) que llegia un fragment d'una noveŀla (ara no recorde si era una de Graham Greene o de John le Carré). Ara els Flash em sembla que ja no funcionen en els blocs del Blogger i el tall ja no funciona. Per tant, he llevat eixe miniafegitó tècnic d'este bloc de la franja dreta.

Abans de llevar-lo he intentat vore si continuava en el web, però no l'he trobat. Això sí, he vist que ara hi ha un web, Oddcast, que oferix personatges virtuals que poden reproduir el text que escrigues. M'ha fet gràcia que inclogueren el català. Més en concret, el valencià en la veu —com no podia ser altrament— d'¡Empar! Espere que el dia que els valencians tingam veu de xic que no siga necessàriament de Batiste o Pasqualet. Si més no, que siga de Micalet, vaja.

dilluns, 5 d’abril de 2021

La directiva de la interinitat

En coses sindicals i laborals, un company m'envia la informació sobre un informe del lletrat major del parlament de la Rioja referent a l'aplicació de la directiva 1999/70/CE de la Unió Europea i de les sentències posteriors, relatives a la sanció i la solució de la interinitat prolongada en els llocs de treball, compendi normatiu i legal que haurien d'estar aplicant també en les Corts Valencianes, si no fora que la gestió que està duent l'equip de govern actual comandat per Enric Morera (Compromís; amb suport dels socialistes i d'Unides Podem) tendix a mantindre la institució com un ens suplent i submís al legislatiu; i en la gestió de l'administració institucions, com un mandarinat de lletrats, sense contrapesos ideològics ni gestió i responsabilitats compartides amb equips i personal tècnic de diverses disciplines professionals.

Supose que deixaran per a una altra vida la possibilitat de democratitzar i modernitzar la institució, cosa que exigiran segurament al sandemà de passar a l'oposició.

diumenge, 4 d’abril de 2021

Cita dominical / 646: Esther Monzó Nebot

Mirant els discursos de la dominació.
Els grans eixos del capitalisme, de l’heteropatriarcat, del racisme i del monolingüisme encara difonen el discurs que córrer una marató eixint del quilòmetre 42 i amb el camí pintat de fluorescent és com fer-ho partint del quilòmetre 0, de vegades sense ruta marcada.
Esther Monzó Nebot, «La veu de la paciència puja un altre turó: la traducció i la representació d’Amanda Gorman», bloc de la Revista de Llengua i Dret, 25.03.2021.

dissabte, 3 d’abril de 2021

La foto del sàbat / 36

Un molt bon vi, etiquetat en valencià, de la varietat de raïm giró. Si en l'etiqueta diguera «gran cru» o alguna cosa corresponent a la classificació del vi que fan a França, podríem fabular que l'inici del segle xix va anar d'una altra manera. Però va anar com va anar i estes són les recialles, en lloc de tindre la denominació d'origen també en valencià, com correspondria per poc xovinistes que mos deixaren ser, la té en castellà, perquè ells sí que en són i ho poden ser, pel que sembla, i sempre estan disposats a excloure-mos d'alguna manera.

divendres, 2 d’abril de 2021

Mitja viena

La meua família fea servir patxarell i bataroni per a referir-se a algun xic d'una manera entre graciosa i afectuosa amb un toc de malíccia. He recordat que encara hi havia un altre apeŀlatiu d'eixe tipus: cames verdes, que tenia per a ma mare possibilitats semblants a les dos paraules anteriors. Em sembla que deu ser cosa de Carcaixent, perquè trobe en el bloc Perles de Carcaixent una referència a un tal Batiste Cames Verdes:

Qui era Cames Verdes? Batiste «Cames Verdes» era una persona que apanyava bicicletes del barri de les Barraques.

En dies com hui pots vore per enèsima volta Ben-Hur i recordar estes coses, com ara també l'entrepà de truita de mitja viena —em semblava deliciosament gran— que em fea ma uela els divendres quan tornava del coŀlege on estava intern durant la setmana i que jo em menjava assentat als escalons d'entrar a la tintoreria.

dijous, 1 d’abril de 2021

Tot s'apega

Sovint pareix que oblidem això que es diu de si els Estats Units tussen, la resta del món tremolem o agarrem una pulmonia, o una cosa pareguda amb més exageració o amb un poc menys i mos quedem amb un costipat. Per tant, traslladant-ho en la pràctica exemplar a les coses de la llengua, si en el castellà d'Espanya s'estén la confusió entre els verbs oír i escuchar, això mos farà tossir també i mos se convertirà en un problema de traducció moltes voltes insoluble i que, a poc a poc, farà que també pugam estar sentint —la ràdio, el company que no calla, els estornells del matí— però participant de la confusió direm que escoltem. I tossirem, algú mos sentirà i dirà «¡salut!». O mos «escoltarà» i mos «auscultarà», per si afecta més a dins.

I ara, per a comprovar en la pràctica el futur que mos ve del passat, mirarem el vídeo sobre la desaparició del rossellonés que van passar per tv3.

dimecres, 31 de març de 2021

Save the children and the language

L'anunci d'una ong demana que enviem un missatge per sms amb la paraula ajuda... Bé, més restricticament demanen que siga «ayuda». Pareix que la missió d'eixa entitat no siga només salvar els xiquets, sinó imposar el castellà també en l'àmbit de la solidaritat, a pesar que té el nom en anglés, Save the Children.

No entenc massa bé a què es deu eixa dèria d'imperialisme castellà associada a una possible consciència social. De fet, estic segur que no deuen estar pensant en salvar el infants del món per a fer-los aprendre o per a fer-los oblidar o ignorar cap llengua.

Els demane si els arribarien els diners si en lloc d'«ayuda» escric «ajuda» i al cap d'uns dies em responen com haguera demanat pel preu de les peres en Kabul:

Buenas tardes, En primer lugar, muchas gracias por tu interés en colaborar de forma regular con Save the Children con una aportación económica y también por el interés que has mostrado en Save the Children y en la infancia por la que trabajamos.

Hui he insistit amb un nou missatge, fent-los vore que no m'estaven responent i que guanyarien més si adoptaren la possibilitat de participar en les seues campanyes, si més no, en totes les llengües oficials que hi ha a l'estat espanyol. A vore què diuen.

dimarts, 30 de març de 2021

Reinstaŀlat amb dubtes

Per tant, com diríem seguint el cas d’ahir, hui m’ha tocat reinstaŀlar l’Ubuntu afegint àrea d’intercanvi (swap), perquè sembla que això va bé en el cas que el sistema operatiu estiga en un disc mecànic. La volta anterior no li’n vaig posar, perquè em pensava que no calia, però he vist que hi ha qui diu que sí que va bé i que és en els discs ssd on no se n'ha de psoar. Aixina que uns quants gigues d'aire (el doble que de ram per a que no patixca).

Quan ja ho tenia fet i he pogut arrancar tant en Ubuntu com en Windows 10, m'ha tornat a eixir el problema que no em deixava iniciar l'Ubuntu ahir: «/dev/sda1: clean» etcètera en la pantalla negre de l'inici. Hui he pogut entrar fent «contr+alt+supr», però pot haver segut casualitat. He vist que el missatge no diu res de roín i que pot tindre diverses causes (Nvidia, falta d'espai en alguna partició...). Espere que no em torne a passar que no em deixa arrancar el sistema operatiu.

Ara em toca tornar a configurar l'Open Office i mirar com està la cosa de les còpies de seguretat, que sempre anem perdent llançols en estes bugades.

dilluns, 29 de març de 2021

Marejos de dilluns

Anava a renegar un poc del web de l’Institut Nacional de la Seguretat, que no acaba de funcionar del tot bé per a facilitar la identificació amb el sistema Cl@ve, que t’identifica, però si vols registrar un paper, et diu que no tens prou nivell de seguretat per a fer-ho. En canvi, si que puc enviar un paper i ja em diran alguna cosa. Estava fent això, de colp ha començat a fallar l’Ubuntu, fins al punt que l’he hagut de reinstal·lar. I a pesar de la nova instal·lació no acaba d’anar fi, no carrega l’Ubuntu Software, no instal·la el Chrome... En fi, demà serà un altre dia que hauré de mirar de torejar els embolics informàtics en què em clave. Espere que siga cosa del dilluns.

diumenge, 28 de març de 2021

Cita dominical / 645: Carlota Rubio

Mirant biologia quotidiana.
Eliminar vicis del vocabulari o una estètica imposada en segons quins contextos és poderós, però apropiar-se’ls i desdibuixar-los encara pot ser-ho més.
Carlota Rubio, «És com que literalment parlem així», Núvol,
08.03.2021.
.

dissabte, 27 de març de 2021

La foto del sàbat / 35

Per fi estan recuperant l'entorn de la muralla àrab de València, quan ja mos pensàvem que no ho voríem. Eixe penjador desubicat de la història posterior segur que va fora, com els ha passat als gats que vivíem des de fea generacions en el solar ajardinat que els havia tocat en sort.

divendres, 26 de març de 2021

Assetjant la discrepància

En l'article de Rosa Montero «Vengan de donde vengan» (El País, 21.03.2021) tope amb el frament següent:

El cas Tóth és una campanya típica i modèlica d'assetjament el diferent i és un bon exemple de com la barbàrie i la intolerància governamental piden anar silenciant a poc a poc un país i pervertint els seus valors democràtics.

El «cas Tóth» té a vore amb l'assetjament que està patint l'escriptora Krisztina Tóth pel fet d'haver optat en un formulari d'una revista digital per retirar del pla de lectures escolars un llibre de Mór Jókai.

El que m'ha sorprés no és la defensa que fa Rosa Montero de l'escriptora. La cosa és que eixe fragment m'anava de perles per a pensar en el cas Hasél, però he vist que l'única relació que he trobat entre Rosa Montero i Hasél és esta (Twitter, 19.02.2021):

Pot ser que s'haja de llevar el delicte de presó, no de multa, i no ho sé quan demanen assassinats concrets amb noms i cognoms, i quan hi ha delictes de violència directa (agressió a periodista, etc.) però, vaja, per descomptat no cal donar-li suport com a màrtir de la llibertat d'expressió.

I en un altre moment Montero considera que hi ha qui no el defendria si Hasél haguera dit el mateix, però fora militant de Vox. Segurament Montero té raó i hi ha qui no el defendria, però llavors és quan estaríem caiguent en la incongruència (això que ara hem descobert que cal denominar «dissonància cognitiva») i alimentant el braseret que està cremant les pàgines on venen els drets i llibertats de la Constitució espanyola.

Mos l'hauria de bufar que Hasél siga més o menys destarotat. La cosa és que els jutges han segut capaços d'admetre la causa i de condemnar-lo com a mesura d'assetjament —l'estratègia del desànim— tal com estan fent alguns a Hongria amb Krisztina Tóth. Encara que ara descobrírem que Krisztina Tóth ha defraudat a hisenda o li pega al gos, ¿ja no estarien assetjant-la? Denunciar l'assetjament que patix algú ¿és convertir-lo en un màrtir de la llibertat d'expressió quan les seues idees concorden amb les nostres o quan no hi concorden?

No conec a Hasél de res i les poques voltes que l'he sentit parlar, em sembla dogmàtic i amb idees tan reaccionàries com les que diu combatre. És diferent... de mi, i també a pesar d'això cal que s'expresse lliurement, perquè convé saber amb qui compartim el viatge. Aixina podrem evitar alguna volta que mos sorprenguen tan sovint els mentirosos que prometen democràcia, diàleg, drets lingüístics, equitat i igualtat fent ús d'una llibertat d'expressió que només permet parlar entre línies. Com si haguérem tornat als anys que enyoren els magistrats que van jurar els drets fonamentals del franquisme. I els que no els van jurar, perquè no tenien l'edat, però ja veus.

dijous, 25 de març de 2021

Balbucejant els codis

En el Multicerca, el codi javascript del cercador que regirava el diccionari de l'avl estava fallant, aixina que amb l'ajuda del web de W3chools m'he posat a mirar de canviar la sintaxi i he pogut fer que tornara a funcionar, cosa que m'ha dut a calfar-me bona cosa el cap, perquè en això del codi informàtica html o javascript no acabe d'aprendre a expressar-me amb fluïdesa i sempre estic balbucejant, però aixina i tot em fa paper i acabe programant quasi tot el que intente.

De fet, el petit conflicte que vaig tindre fa uns dies amb un usuari en la comunitat de Microsoft tenia a vore amb un petit «apanyo» informàtic que estava intentant i que al final em va eixir: mirar de desactivar el missatget de «Benvingut de nou» que apareixia cada volta que obria en el Word —la versió que mos han posat en la faena— un document de l'ordinador.

La cosa va ser consultar la xarxa en anglés i van aparéixer algunes possibles solucions que vaig poder adaptar al meu ordinador —començant per la d'Allen Wyatt— i ja m'he pogut estalviar l'entrebanc molest que eixe avís suposava a l'hora de fer una faena en què vas obrint i tancant documents i eixe missatge només servia que per a interferir el tecleig.

A bacs i redolons, anem fent també amb eixos llenguatges de les màquines que inventem els humans.

dimecres, 24 de març de 2021

Una altra vida salvatge

Fa unes setmanes que han començat les obres de recuperació de l'entorn de la muralla àrab del centre de València. La mala pata del cas és que els obrers han entrat com un elefant en uns encants i els gats que vivien protegits per les ruïnes, les brosses i el garrofer, han hagut de fugir atemorits en ple dia pes carrers del barri. Supose que l'ajuntament no li ha dit res de l'inici de les obres a la xica de la protectora que el cuidava, cosa que haguera estat bé: això de fer obres per a fomentar la cultura i protegir els monuments antics hauria de formar part d'una estructura integral de tractament del medi, tant si estem pensant en els valors històrics, com en els naturals i inclús en els drets dels animals.

Fa anys que no veig un teuladí pel centre de València. Estornells, oronetes, merles, algun soliguer, tórtores i coloms, rates penades i els calderers. Poc més. Supose que durant una temporada llarga ja no voré gats des del terrat. En canvi, no crec que l'enrenou espante les gavines que controlen el centre de la ciutat des de les grues i altres talaies improvisades. La protecció de l'entorn hauria d'incloure la possibilitat de la vida salvatge també al mig de la ciutat. D'una altra vida salvatge.

dimarts, 23 de març de 2021

N'hi han que troben l'oremus

Em sorprén un clavill en els paraŀlelismes retòrics que estava establint Fernando Vallespín en l'article «El síndrome de Caín y Abel» (El País, 21.03.2021):

[...] sempre són més virulents els conflictes entre els qui es veuen més pròxims, com ara serbis i croats, catòlics i protestants a Irlanda del Nord, o —¿per què no?— catalans independentistes i espanyols.

Vaja, i és capaç de demanar-se ell mateix «¿per què no?». Crec que pareix clar que s'ho demana precisament perquè nota que està fent alguna trampa amb eixa comparació, que hauria de ser entre catalans i espanyols o entre independentistes i unionistes. ¿O és que u no pot ser independentista i espanyol? ¿O unionista i català? El cert és que també vaig sentir fa uns dies en la ràdio que Andrés Trapiello, d'una banda, generalitzava romànticament per a retratar com eren tots «els madrilenys», i d'una altra banda, ¡alerta!, precisava que no tots els catalans eren independentistes. ¡Quin descobriment! Això sí, esta volta no va dir res sobre el fet que hagen superat la majoria absoluta en vots i escons en les últims eleccions catalanes.

Alguns inteŀlectuals troben l'oremus —en lloc de perdre'l— quan es tracta de la santíssima espanyolitat.

dilluns, 22 de març de 2021

A vatros

Arriba la comanda de vins de L'Estanquer (Canet lo Roig). Fea ja més d'una setmana que ho havíem encomanat —per consum de proximitat i en valencià—, cosa que mos inquietava, però de matí ha passat el xicon que fea el repartiment. Els escric als del celler per a dir-los que havia arribat perfectament, a pesar d'un poquet de retard respecte a la quasi immediatesa a què mos han acostumat no sé si de manera massa responsable ambientalment i psicològicament.

Per sort em responen —ràpidament— amb un missatge senzill i agradablement planer:

Gràcies a vatros. Disculpeu el retard.

I a vosatros també, per millorar i ajudar a apreciar els productes del país. El possible retard tan relatiu, hauria de ser un temps per a apreciar i aprendre el valor i el cost de les coses que aprofitem i de les que malbaratem, tant si parlem dels pronoms com del medi natural i, en el fons, de les èpoques que tavessem sense notar que vivim.

diumenge, 21 de març de 2021

Cita dominical / 644: György Lukács

Mirant biologia quotidiana.
L'aplicació de l'analogia de l'organisme per a l'estat i la societat sempre ha tendit, i no per casualitat, a demostrar el «principi natural» que en un moment concret presenta qualsevol estructura social.
György Lukács, Die Zerstörung der Vernunft, (1954), a partir de la versió en anglés de Peter Palmer.

dissabte, 20 de març de 2021

La foto del sàbat / 34

Una cadira de l'Hospital General de València. Una mostra més del que entenen algunes persones i institucions —les institucions «entenen» a través de les decisions que adopten les persones responsables— per democràcia i igualtat de drets. ¿O hem d'entendre que el cartell està volent impedir que s'hi assenten els qui parlen en anglés o en castellà? A estes altures, qualsevol excusa absurda és possible, inclús podem creure que en castellà era una expressió existencial: hi ha qui es sent més allà que ací, més encara en un hospital.

divendres, 19 de març de 2021

Convençuts i apalllissats

Este matí sentíem per la ràdio un comentarista que fea un paraŀlelisme entre processos polítics que coneixia i que considerava semblants, com ara que hi haguera persones que passaren de pensar una cosa a estar convençudes d'una que inclús podia semblar incompatible amb la primera. Com que això sol passar, no ho discutirem. A més, atribuïa eixe estrany, però sincer, convenciment a alguns polítics, com ara a la madrilenya Ayuso.

Ara bé, el que m'ha semblat curiós és que aportara un exemple tan dubtós i manipulable com el d'«alguns polítics del procés», que ell vea convençuts del seu independentisme..., cosa que posava en dubte que això fora mínimament racional. De fet, m'ha cridat l'atanció que evitava tractar altres casos palmaris —en què podem dubtar de la sinceritat d'alguna de les conviccions—, com seria el cas de les suposadaes idees republicanes, progressisstes, feministes o simplement democràtiques d'unes quantes figures polítiques del psoe.

De totes formes, la referència al procés independentista en Catalunya és un poc més lamentable i recriminable argumentalment: l'opinador no recordava ni comentava que eixe procés es va dur a terme tan democràticament com van saber i poder, amb urnes i votacions; i que molts ciutadans que hi van participar pacíficament van ser apallissats i lesionats pels dubtosament demòcrates «espanyols», representats essencialment pels partits majoritaris espanyols, tan sincers i convençuts de la seua raó, la raó d'estat, diguent-ho en eixes paraules grosses sense sentit que solen brandar quan no tenen raons democràtiques.

Haguera segut més significatiu i aclaridor que comentara el cas dels governants i jutges que estan «sincerament» convençuts que estan salvant una entitat que es diu Espanya —no necessàriament la democràcia— quan envien a la presó o sancionen persones que han fet ús dels seus drets i llibertats democràtiques. Eixe convenciment sí que és preocupant, tant si és fals com si és real. No sé en quin caso és pitjor.

Al cap i a la fi, els polítics «convençuts» que el procés independentista català té sentit, no estan exposant només la sinceritat de les seues conviccions, sinó més encara les falsetats d'alguns que es diuen demòcrates i, a més, espanyols, i han arribat a convertir eixa combinació d'adjectius, «demòcrata espanyol», en un perill per a la salut de la democràcia i de la resta de les persones espanyoles o d'arreu.

dijous, 18 de març de 2021

Moderació inclusiva

Un moderador del fòrum de consultes de Microsoft ha pres interés en la meua notificació d'abús i ha respost amb claredat i atenent perfectament el fet que el meu interlocutor estava infringint les normes de conducta. A més, ha mostrat exemples que indiquen que és una pràctica establida en els fòrums de Microsoft, on fins ara s'agraïx la participació coŀlaborativa i no l'hostilitat lingüística.

Això no ha evitat que l'interlocutor murcià insistira en imposar la seua llengua i, de pas, atribuint-me coses que no he dit. A més, ha fet ús d'eixa pràctica habitual de pensar que les llengües són fronteres excloents en lloc de ponts transitables. Òbviament, per a arredonir la seua posició de prepotència ha amollat que l'espanyol és «un idioma que compartimos 600 millones de personas en todo el mundo», seguint eixa tendència a creure que qui la té més gran té més raó.

Com que hem entrat en el camp de les metàfores, rescate la «cita dominical 494» que em va proporcionar Marta Rebón fa quasi dos anys (06.05.2021): «Les bones metàfores mos regalen altres perspectives, fronteres menys rígides, noves categoritzacions que substituïxen les ja gastades.»

dimecres, 17 de març de 2021

La comprensió intolerant

Estic intrigat per descobrir la manera d'eliminar el cartellet de benvinguda que apareix cada vegada que òbric un document en Word, un avís que és un destorb i que fa més nosa que servei. Esperant trobar una solució simple, m'he adreçat a la «Community» de Microsoft per a demanar alguna ajuda. He exposat que volia desactivar eixa funció i, vaja, he topat amb l'Espanya «democràcia plena», però d'intransigència poregosa de la diversitat lingüística.

Un usuari expert del fòrum —a qui minuts abans havia posat una bona valoració per una resposta que havia donat a un altre usuari— m'ha enviat una resposta molt eloqüent de la contradicció en què viuen algunes persones «plenament demòcrates» però espanyoles:

Por favor, y respeto a los millones de hispanoparlantes del mundo te pido que, en un foro en español, escribas en español. De esta forma podré indicarte los pasos para desactivar el mensaje, que no solo es de bienvenida, ya que permite ir rápidamente al último lugar de edición.
Gracias por tu comprensión.

M'he mirat les normes de conducta del fòrum de Microsoft i no he trobat enlloc cap indicació que l'ús de llengües diferents s'haja de considerar una falta de respecte ni que el fòrum haja de ser en «españolaporellos». Per sort sí que s'hi donen indicacions que he convidat a llegir a l'expert cartagener (que és on treballa el xicon):

Codi de conducta de Microsoft Community:
- Mantingau els temes dels fils de conversa. Es pot discrepar amb la publicació d'un altre usuari, però no desvieu el tema de el fil de conversa per a fer-ho.
- Eviteu continguts inapropiats. No realitzeu comentaris grollers, obscens, ofensius o intolerants. No insulteu.
- NO: Amenaceu, assetgeu, insulteu, discrimineu o intimideu cap persona o grup de persones per cap raó, incloent-hi edat, gènere, discapacitat, ètnia, orientació sexual, raça o religió.

Naturalment, li ho he enviat en castellà, perquè no tinguera excusa per a dir que no ho entenia. A més, he notificat l'abús a Microsoft, però no crec que prenguen massa interés en reparar el mal moment que m'ha fet passar, ja que jo sóc un nouvingut al fòrum i ell n'és un habitual i expert del tema de l'ofimàtica, encara que poc «expert» —ni interessat— en aplicar l'ètica, la mà esquerra sociolingüística i un poquet de pluralisme democràtic, que això no ho venen en les farmàcies ni en el manuals d'instruccions.

dimarts, 16 de març de 2021

La inspiració dels dies

Amb un ull en els moviments polítics que pareix que s'han revolucionat estos dies (moció de censura interrupta a Múrcia, eleccions o censura a Madrid, Pablo Iglesias que bota del govern en marxa, Ciutadans que es desintegra perquè s'han descobert el llautó, Laura Borràs presidenta del parlament català, Meritxell Serret que torna de l'exili...), prenc nota a més dels llibres que no pareix d'eixir i que sempre em semblen massa necessaris o imprescindibles (Torra, Gelonch, Forcadell...), i em torbe si pense que acabaré el que tinc entre mans i hauré de tornar a triar entre els que passen «la vida en dorment» a les estanteries.

M'entretinc refent un embolic retoricista i burocràtic. A pesar del que recomanen reiteradament els manuals i els cursos de formació sobre el llenguatge de l'administració, hi ha molt funcionaris que no perden l'ocasió de complicar el llenguatge polític i juridicoadministratiu:

acorda fixar la finalització del termini el dia ... ≠ acorda que el termini finalitze el dia ...

Hi ha hagut sort i bona predisposició, hem convingut la diferència i ho hem redactat un poc més clar. Els funcionaris, per sort, també tenen dies més inspirats.

dilluns, 15 de març de 2021

El demèrit

Vaig vore una resolució del lletrat major de les Corts Valencianes on es convocava una prova d'un procés abreujat per a un lloc de treball d'informàtica. Com que no vaig vore on estava la valoració dels coneiximents lingüístics, ni com a mèrit ni com a requisit ni com a part de la prova, vaig fer la consulta ràpidament al sindicat per vore si, tal com estic disposat a sospitar immediatament —sense obsessions, només amb l'observació de la pràctica real—, els gestors de la institució estaven pensant d'eliminar la capacitació lingüística dels funcionaris —la presidència de Compromís no ha segut una garantia de res en este sentit.

Això va ser dijous, aixina que era previsible que el meu sindicat (stas) tardara encara uns dies a respondre —si és que ho feen, perquè no tenen prou caps per a tants barrets—, aixina que he continuat la recerca hui. He vist que la convocatòria va començar l'any passat abans de les restriccions de la pandèmia, i és aleshores quan es va publicar la convocatòria i es va fer la valoració dels mèrits lingüístics. Per tant, la resolució que havia vist era la continuació d'eixe procés. Vist això, he escrit al sindicat per a dir-los que he aclarit el cas de la valoració desapareguda: ja s'havia fet.

En fi, si saben o no saben valencià eixos informàtics, està en mans de l'entorn sociolingüístic i de la voluntat, ja que com que no és un demèrit, és possible que alguna de les persones candidates hagen tingut el costum de fer-se entendre en la llengua del país. No tenim la sort encara que la ignorància lingüística en valencià sí que siga un demèrit per a treballar en la funció pública.

diumenge, 14 de març de 2021

Cita dominical / 643: José Antonio Martín Pallín

Mirant les unanimitats.
Si algú es llig una sentència del Tribunal Suprem nord-americà, vorà que cap en absolut és per unanimitat. La unanimitat ja és un símptoma molt preocupant de dictadura.
José Antonio Martín Pallín, Tot Es Mou, 04.03.2021.

dissabte, 13 de març de 2021

La foto del sàbat / 33

Han refet un mur del carrer de Palomino de València, que deixa darrere un solar multiús on no sé si acabaran edificant o acabarà sent útil per als veïns del voltant. Al poc han aparegut uns grafits que han donat un toc alegre al carrer per on anava un tros de l'antiga muralla dels àrabs.

divendres, 12 de març de 2021

És l'hora

Deu ser difícil resumir o condensar l'obra d'una vida en idees i propòsits clars i amb un dibuix de línia ben definida que esbosse els contorns d'una societat possible. I més important encara, d'una societat millor. Més o menys una sensació aixina he tingut llegint la lectio —en llatí medieval, aixina ho han titulat, hi ha coses que mereixen la solemnitat de la tradició— de Vicent Pascual Granell l'any 2017.

Més que fer un elogi del temps passat i d'una vida passada en l'esforç i la lluita, em sembla que conté la llavor d'unes línies d'acció pel futur d'una societat democràtica, innovadora i crítica amb ella mateixa que pretén millorar cada dia:
És l’hora, ja, que els docents abandonem l’ideal d’homogeneïtat lingüística, cultural i acadèmica a les aules. Si alguna vegada va existir, a hores d’ara ja no és possible. Si volem convertir el valencià en la llengua compartida, l’escola ha d’adequarse a l’alumnat que s’hi incorpora, assumir la perspectiva de la diversitat no com a problema sinó com a riquesa i recurs, i desenvolupar els instruments didàctics i organitzatius necessaris per a garantir l’èxit de tots els alumnes.
Assenyala els camins. Vorem per a on tirem.

dijous, 11 de març de 2021

On diuen que la gent és...

Per a variar, hui mos ha alegrat la simpatia de la xica de Correus, a la plaça de l'Ajuntament de València, que mos ha atés en valencià amb molta alegria, a pesar que li estàvem explicant que mos havien fet anar fins allà sense passar per casa. Ha posat cara de circumstàncies. Una cosa per l'altra, doncs.

Passat això, envie un escrit al sindicat a vore si realment coixeja que no facen la valoració de mèrits pels coneiximents de valencià en un concurs per a informàtic de les Corts. Contestaran l'endemà de la vespra, espere. Per tant, amb ànims en conflicte, podem deixa caure la llagrimeta de l'ull vegent la rebuda de Meritxell Serret a Vallfogona de Balaguer, després de més de tres anys d'exili independentista a les Europes del nord enllà, on diuen que la gent és...

dimecres, 10 de març de 2021

Hipòtesi masclista

Mos hem de fer a la idea que la democràcia és un treball diari i un vernís superficial. Eixe treball i eixa democràcia es fa també gràcies a les dones polítiques, que suposadament haurien de tindre un poc més de trellat en estes dates de març. Però és habitual vore que també ixen a demostrar que la igualtat també és la igualtat en el destrellat, com ara la vicepresidenta Calvo parlant de la llei de llibertat sexual (Eldiario.es, 04.02.2021) o de tantes coses més, o la ministra d'Exteriors, González Laya (Euronews, 09.03.2021), parlant de la retirada de la immunitat als eurodiputats independentistes lliures en Europa que haurien d'estar empresonats en Espanya (¡Espanya!), que és on es provoquen —perdò, ella diu que es resolen—, els problemes de Catalunya. Al cap i a la fi, que les dones poden aportar més trellat, en general, allà on intervenen, pareix una hipòtesi —masclista, en el fons— amb moltes enemigues disposades a refutar-la. Trellat, ni més ni menys ni sexista, però que n'hi haja és també un treball diari.

dimarts, 9 de març de 2021

El cigronet tipogràfic

Vaig enviar un missatge a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya:

He vist la campanya pel punt volat i m'ha estranyat que no es fera referència al codi HTML de la ele geminada. Vos agrairia que m'indicàreu com valoreu l'existència i l'ús del codi HTML ŀ (corresponent a la primera ele del dígraf de la ele geminada) i si penseu fer-ne difusió i promoure'n l'ús. Moltes gràcies.

A pesar que ells no tenien massa a vore amb la reivindicació, m'han resposta amablement:

En relació amb la qüestió que ens plantegeu, la Direcció General de Política Lingüística va difondre les actuacions sobre el Dia del Punt Volat, i us remetem al web dels organitzadors: https://diadelpuntvolat.wordpress.com/ Gràcies per utilitzar aquest servei.

Mirant el web dels organitzadors, m'entere per la Viquipèdia que el codi html de la mitja ele geminada (ŀ) que s'havia homologat l'any 1991, es va tornar a deshomologar l'any 1993, encara que continua podent-se utilitzar en la xarxa —jo ho solc fer sovint—.

En fi, vegent el que s'ha de vore a cals tribunals i eurodiputats espanyols «plenament» confusos pel que fa a qüestions democràtiques (veg. «El jutge revoca el tercer grau dels presos de Lledoners»; veg. «L'Eurocambra retira la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí»...), no m'estranyaria que el procés d'independència de Catalunya estiguera entrebancat, en el fons en el fons, per eixe cigronet tipogràfic.

dilluns, 8 de març de 2021

L'olla i els cigrons

La bona intenció sobre això de l'ús del valencià a voltes també adopta la forma de presa de pèl. I es veu que convé que mos el deixem prendre, mentres en tingam, perquè n'hem vist de més grosses i de pitjors. Dissabte passat, Juan Magraner tancava el programa La Llavor (06.03.2021) com sol ser habitual, amb una dita en valencià... ¿En valencià? Sí, literalment, sí, però diria que fallava en alguna cosa:

Sembra de cigrons el primer divendres de març.

Les dites no cal que rimen, «si no vols pols, no vages a l'era», «Qui fa el que pot, no està obligat a més», però a algú que parle en valencià habitualment li resultarà estrany la poca gràcia de la rima en valencià i la forma tan feliç com encaixa en castellà, com ara:

En marzo, la pepita y el garbanzo.
El garbanzo, que no lo vea marzo.
En marzo, el garbanzo.

Encara que el temps de sembrar el cigrons depén dels climes de cada lloc, sí que sembla que alguna relació agrícola i poètica tenen en castellà. En valencià, en canvi, la relació pareix que només naix de la possible utilitat de la sentència, que no sé si és real al País Valencià per a la sembra dels cigrons. Això sí, si calia parlar dels cigrons, podem trobar en l'Alcover (s. v. ciuró; consulta: 08.03.2021):

Per un cigró no deixa de coure's l'olla.

Per tant, que bullga la cosa, que poc més podem demanar d'eixa cadena de ràdio si els anuncis institucionals de la Generalitat valenciana mos torren a desficacis fonètics o lèxics, com ara últimament amb els «convivients» d'una campanya de prevenció del còvid. Tal com es diu en valencià —i ja hem repetit massa voltes—, a cal sabater, sabates de paper. I, tal com diuen en la meua família, si no t'agrada, posa-li un floc. I tampoc rima.

diumenge, 7 de març de 2021

Cita dominical / 642: Juan José Millás García

Mirant la realitat.
La realitat és un deliri consensuat.
Juan José Millás García, Hoy por Hoy, Cadena ser, 28.02.2021.

dissabte, 6 de març de 2021

La foto dels sàbat / 32

La imatge de hui no és meua, és d'Òmnium Cultural i dels magistrats que violenten la justícia i fan possible la broma. Fa gràcia com a vinyeta, però fa temor riure, per si de cas...

divendres, 5 de març de 2021

Aportacions recalcitrants

En un capítol del llibre Corregir mata Pau Vidal diu que li pengen una llufa, però no he entés de quina llufa parlava. Això m'ha fet pensar en un comentari que han deixat en el meu bloc Fitxes de Dubtes i Terminologia precisament sobre Pau Vidal. La «llufa» en este cas sí que era prou clara: «exponent de l’ortodòxia més recalcitrant», encara que m'ha semblat que no quadrava gens amb el que estava llegint en el seu llibre, que està farcidet de provatures i jocs —a més d'idees i propostes— ben poc ortodoxos.

L'única cosa que sí que he hagut de dir, en el sentit del que vaig dir divendres passat en «La normativa per un foraet» (26.02.2001):

No pareix que tinga sempre present que el País Valencià fa uns quants anys que disposa d’obres normatives (avl), documentació que ajuda a resoldre alguns «oblits» de l’iec, pensant sobretot en el català occidental —de la mateixa manera complementària que ací solen útils les obres de l’iec.

Poc després d'haver dit això, recordant que Pau Vidal afirma (2018) que coent és invariable, sense tindre en compte que també existix coenta (veg. dnv), veig que sí que sabia (en 2016) que existia el diccionari de l'acadèmia. Aixina que puc pensar que es confirma que es desentenen prou d'una part de la normativa i, per tant, d'una part de la llengua. Intentaré tornar-los-ho a recordar (a Pau Vidal, a Magí Camps, a Carme Junyent...), tal com faig sovint com una de les meues «recalcitrants» aportacions a estes coses de l'ús del valencià.

dijous, 4 de març de 2021

La proximitat a distància

M'he descuidat un poc de continuar la recerca de webs en valencià de botigues amb productes de la contornada, això que es diu «de proximitat» i que confie que realment ho siguen, no com el raïm suposament ecològic que ve del Perú... Tinc localitzats vins, cerveses, mel, oli i mascaretes, i poc més deu fer falta per a viure estos dies que ja s'allarguen. La resta és cosa de cames, la paraeta del mercat i les botiguetes que tope passejant per desemboirar-me del treball a distància —que encara no és el teletreball que hauria de ser, tot i que diuen que «ha vingut per a quedar-se».

D'altra banda, he firmat en una campanya d'acnur, que és una cosa que no costa gens i espere que siga mínimament efectiu. He intentat apuntar-me com a soci, però no veig que tinguen web en valencià, aixina que els ho he proposat: quan el tinguen, segur que m'associe econòmicament amb ells. Espere que la resposta no siga la típica excusa, com la que vaig rebre d'alguna ong, que estaven molt preocupats i treballaven pels drets i les injustícies, mentres anaven practicant innecessàriament la imposició del castellà, que és una forma de fer una gràcia i traure un ull, parafrasejant una dita de proximitat.

dimecres, 3 de març de 2021

Entre condemnes i impunitats

Encara que parega que siga exagerar un poc, quan lligc alguns titulars em torna a vindre al cap la pregunta «¿plena de què?» que em fea pensant en eixa fantasiosa i panxacontenta democràcia que alguns polítics volen defendre amb garrotades i juís inquisitorials (Eldiario.es, 25.02.2021):

La onu condena a España por someter a una niña víctima de violencia sexual a un desnudo integral y exploración genital para comprobar su edad

Tinc quimera que a cap dels implicats organitzats en la funció pública habitual que consistix a actuar contra els drets humans patirà ni els menyspreus ni les desqualificacions que s'apliquen en els mitjans als perillosos tararots que quasi cremen una furgona de la policia. Pareix que els interesse més que mos centrem a maleir i criticar un accident irresoluble —hi ha tararots a tot arreu— en lloc de proposar depuració de responsables i millores en la gestió de la funció pública armada amb fusells o amb formularis i expedients.

Els tararots ja estan emmanillats i a disposició judicial. Llevat que els mitjans tinguen informacions diferents, els delinqüents fiscals milionaris, els malfaeners, els corruptes i els prevaricadors continuen actuant impunement.

dimarts, 2 de març de 2021

Redundància identificadora

Anava a dir-li a Takse que li posara un 1 a l'aplicació que ha utilitzat en el navegador per a matricular-se a la certificació de nivell de l'escola oficial d'idiomes, però m'ha dit «¿per què?», i era cert, li havia anat prou bé: només havia topat amb el fet que li demanaven el nia però el número que apareix en el carnet és el d'expedient, que ja em diràs per a què el vols si et demanen l'altre número que no apareix allí, sinó que has d'anar a buscar-lo al web.

A més, amb qui estava jo cabrejat era amb els qui han fet el tràmit de l'apr en l'Ajuntament de València, perquè per a accedir m'he hagut d'identificar a través de l'Agència Tributària, m'he baixat l'aplicació Cl@ve Pin, m'han enviat els codis, he fet les fotos del carnet, del permís de circulació, he fet els pdf per a enviar-los-ho i, quan ja em pensava que acabava, ¡encara em demanen que he de firmar a través del programa Autofirma! Si ja m'he identificat a l'inici del tràmit, ¿per a què m'han de voler tornar a identificar ara amb un altre programa que, com és natural, no m'ha funcionat en l'Ubuntu?

Certament, les poques voltes que l'administració no actua com una burocràcia prepotent i autoritària, et sorprens i t'alegres tant. No passa cada dia, no. I a pesar que fa un quart de segle que funcionariege, no m'acabe d'acostumar que hi haja funcionaris, jóvens inclús, que pensen que la seua funció en l'administració és inventar tràmits i deures i restringir drets i possibilitats a la ciutadania.

dilluns, 1 de març de 2021

Arribatge d'esmenes

Un poc de moviment. M'arriba un missatge de la companya Susanna de l'avl que m'informa que han atés alguna de les propostes que els he enviat sobre el contingut del diccionaride la institució:

Li comuniquem que s’ha incorporat al diccionari l’accepció de arribatge relativa a l’afluència massiva de peixos, s’ha canviat l’exemple de l’accepció 6 de taula i s’ha corregit la definició de jaló.

El canvi d'arribatge tenia a vore amb una necessitat professional directa, ja que eixe era el terme que s'utilitzava en alguns documents que havia de traduir i corregir. El cas de l'exemple de l'accepció 6 era quasi una obvietat que havia passat desapercebuda per la confusió existent —tal com hem comentat en alguna ocasió— en estes coses del mobiliari casolà elevat de categoria.

L'últim canvi, el de jaló, era una d'eixes que són alhora comunes i gracioses: hi havia un alienació en lloc d'alineació, que és un d'eixos balls de lletres que passen molt sovint en este bloc i en les publicacions, a voltes amb gràcia inesperada com la de la imatge (que ja vam comentar fa uns anys).

diumenge, 28 de febrer de 2021

Cita dominical / 641: Agus Izquierdo

Mirant sense ulls.
Potser sortir al carrer no és la solució. Segons l’alcaldessa de la ciutat comtal: «La violència no és el camí. Els aldarulls no serviran perquè surti de la presó». No sabem quina és la solució, però sí quin és el problema: empresonar rapers de ben segur que no és cap camí. I si tot plegat es regeix per la relació causa-efecte, qui primer ha llançat la pedra ha estat l’atemptat a la llibertat d’expressió.
Agus Izquierdo, «Els ulls es buiden, els carrers s’omplen», Núvol, 18.02.2021.

dissabte, 27 de febrer de 2021

La foto del sàbat / 31

Era l'any 2013. Probablement, la policia li va corregir l'accent que sobrava i degué traure bona nota.

divendres, 26 de febrer de 2021

La normativa per un foraet

El tercer entropessó que pegue hui amb la mateixa pedra: tècnics lingüístics que no tenen massa en compte una part de la normativa. Espere que no siga que es desentenen de cap part de la llengua, perquè això ja seria de mèrit. I no és que ho diguen, que estic segur que no dirien mai que es desentenen d'una part de la llengua. De fet, diuen tot el contrari, sovint recorden que han de fer referència a les Balears, a València, inclús a la Catalunya del Nord o al Carxe i l'Alguer... Però mirant-ho bé, quan es desentenen d'una part de la normativa, de la part que fa l'avl, en el fons es desentenen de les parts de la llengua que no apareixen en el mapa de Catalunya —de la Catalunya del centre tirant cap a la costa, trobe.

I, aleshores, tot eixa retafila de llocs geogràfics que reciten de memòria, i que sovint acaben sent una reivindicació rutinària dels «països catalans» (¡amb majúscules inicials!, per fer-ho més gros), no són més que expressions fossilitzades de la nostra educació ideològica, un poc com la llista de preposicions castellanes o el «nos ancêtres les gaulois» que m'ensenyaven en francés quan era menut.

En el llibre Parla'm amb estil —senzill i informatiu sobre la professió—, Magí Camps no cita el dnv ni l'avl i, per tant, pareix que continua pensant que carpa 'envelat' no és normatiu. Senc en la tele que Enric Gomà tracta qüestions relacionades amb paraules que no són normatives però que són usuals. Em sembla que adduïxen el tema de làmpara i professó. No veig que comente que la primera apareix en el dnv; en el mateix diccionari apareix processó, que tampoc és comentada per l'autor. A més, Lídia Heredia li demana per disfrutar i Enric Gomà tampoc comenta que eixe verb està en el diccionari de l'acadèmia. Finalment, Carme Junyent (en el llibre El futur del català depèn de tu) comenta un suposat castellanisme: «pel matí» en lloc d'«al matí»... Això ho diguem els valencians, ho arreplega la gramàtica de l'avl, ja es dia al segle xiv i ho podem trobar en el Tirant lo Blanch repetit unes quantes voltes.

Això sí, no espere que lligguen este apunt, aixina que els ho diré, per si de cas la informació els sembla útil.

dijous, 25 de febrer de 2021

Obsolescència imbècil

Carme Junyent titula en el seu llibre —escrit amb Bel Zaballa— que el futur de la llengua depén de mosatros, però no de  l'actuació coŀlectiva, sinó de cada u de mosatros: El futur del català depèn de tu. La idea deu ser que de mica en mica s'ompli la pica. Contra el que havíem pensat, que calia disposar d'institucions que impulsaren l'ús de la llengua, la idea deu ser que l'aportació individual dels usuaris és imprescindible i determinant. Encara estic en els primers capítols. De moment la cosa va de la transmissió intergeneracional en parelles on hi ha un membre valencianoparlant, de la llengua inicial, del començament de les converses, etc.

Com que depén de mi, inicie una conversa amb la Diputació de València, perquè tenen un web que no aplica correctament la gestió de la versió lingüística —quan es tracta del valencià, que no es tracta de cap casualitat—. Em responen en valencià que passen el tema al departament corresponent, que no sé per què és el de personal. I més tard, els de personal em responen en valencià: el problema és el programari obsolet... La Llei 4/1983, d'ús i ensenyament del valencià, és del 1984, que és l'Edat de Pedra de la informàtica, supose. Però la llei —com el dinosaure del conte— ja estava allà. A pesar d'això, van arribar els ordinadors i la xarxa. I les institucions es van informatitzar sense aplicar la llei a les seues compres informàtiques. A pagar-ho, els informàtics, està clar.

Si un programa informàtic estiguera afegira un qualificatiu insultant i en cursiva darrere del nom en valencià de cada persona que omplir el formulari d'una institució pública, ¿seria un problema de programari obsolet? Per exemple, òmplic un formulari i quan pose el nom apareix el qualificatiu darrere: «Miquel imbècil», i no el puc llevar. En canvi, si escric «Miguel», es queda aixina —no li posen aplaudiments ni li diuen «¡bravo!», que tot podria ser—. Doncs, això és el que està passant des del 1984 orweŀlià fins ara, que els ciutadans valencians som realment «imbècils» i en cursiva per als gestors de la política lingüística valenciana i espanyola. Bé, és possible que no ho posaren en cursiva aleshores, però ara segur que ho deuen marcar en un camp amb l'atribut «hidden» en el codi del programa. I en negreta (bold), com si ho vegera.

Agusaes que hi ha coses que costen poc de transmetre generació en generació. La llengua, per exemple, però al final tindran raó els informàtics. I el cas és que mos està arribant l'obsolescència programada.

dimarts, 23 de febrer de 2021

¿Plena de què?

És complicat intentar entendre i resoldre de manera democràtica i justa els problemes creats pel sistema capitalista. En canvi, és molt senzill aplicar l'esquema d'actuació opressiva i repressiva amb què es gestionaven i es gestionen les societats autoritàries, feudals, oligàrquiques o dictatorials (anteriors o també, ves a saber, posteriors a les democràcies europees actuals): brutalització policial, corrupció, prostitució, esclavitud, contaminació, informació privilegiada, externalització de la despesa, depredació del medi i de les persones.

Democràcia plena. ¿De què? Sí, també d'això.

dilluns, 22 de febrer de 2021

Feu Avinent

Fa uns dies va faltar Juli Avinent Martinez, autor d'un llibret que per a mi va ser un enlluernament, una joia humil i estremidora, «avalotadora», diríem. No vaig arribar a conéixer l'autor, i crec que no he llegit res més d'ell. Quan he sabut que s'havia mort, he llegit la carta del fill a l'equip mèdic que el va atendre (Levante, 20.02.2021), i he recordat un final de curs de la facultat, no recorde de quin any ni recorde en quin lloc, on hi havia la seua germana —em sembla que es dia Adela—, que era companya de carrera.

Volia mostrar-li el llibret a Takse, pegar-li una rellegida, però per ara no l'he trobat. Com que es menudet, deu estar amagat entre les obres de ficció, que tinc alçades per diversos llocs. En paper encara es pot trobar de segona mà (Iberlibro), i inclús es pot comprar en format electrònic (epub).

De tant en tant, quan topava amb algun llibre de Sławomir Mrożek, no sé per què, em venia al cap que no n'havia aparegut cap més de Juli Avinent. I aixina serà.

Quan les idees trenquen el silenci

Els presos i preses polítics continuen tancats. No crema ningú contenidors ni trenca aparadors per ells. Els exiliats independentistes catalans són lliures en Europa, però serien presos en l'Espanya «democràtica». No cal trencar els serveis públics ni les botigues per ells, perquè convé ser actiu contra la violència legal, però també convé tindre més inteŀligència i audàcia mostrant persistència pacífica. El cantant Pablo Hasél podria estar tancat per agressió, però està tancat per tuitejar. Es debat sobre la seua ideologia, sobre els pensaments seus que no mos agraden, però el tanquen per mostrar-mos-els, no per agredir, no per actuar contra la vida de ningú, per pensar malament i expressar-ho. Les idees trenquen metafòricament el silenci. La força injusta trenca i tanca físicament amb trons. No cal trencar voreres ni robar en botigues de roba, però no hi ha cap comissió per a depurar* els responsables de les sentències injustes o de les actuacions policials lesives.

* Nota. Segons el diccionari, es depuren coses (com ara l'aigua) i persones (com ara els dissidents polítics). No pareix que es puguen depurar «responsabilitats», que és el solen dir quan no destituiran ni sancionaran a ningú.

Sebastià Carratalà ha exposat molt bé en «Ofenses» (Nosaltres La Veu, 22.02.2021) que este conflicte l'hem tingut i l'hem resolt moltes voltes per a avançar socialment construinr la democràcia:

Els poderosos no poden excloure'ls totalment, però intentaran una vegada més que no els odien, que no expressen sentiments d’injustícia, que callen, que no mostren els seus cossos, que no es manifesten, perquè això els ofén i es veuran obligats a reprimir-los i a castigar-los. Només ells tenen el dret a sentir-se ultratjats.

No ho hauríem d'oblidar tan sovint i tan fàcilment. A voltes pareix que la història humana fora només una enyorança infantil.

diumenge, 21 de febrer de 2021

Cita dominical / 640: Serge Champeau i Daniel Innerarity

Mirant l’odi.
L’odi no és l’antesala de la violència, sinó que pot estar substituint-la.
Serge Champeau i Daniel Innerarity, «Estables democracias del odio», El País, 07.02.2021.

dissabte, 20 de febrer de 2021

La foto del sàbat / 30

Canviant els vidres de la claraboia de l'escala d'una finca de tres pisos. Sense arnés, sense cordes, sense casc, sense guants, sense mirar qui passa per baix. Per sort, anant per la voreta de la caseta que sobreïx de la teulada, si li fallava l'equilibri, de tant en tant s'agarrava al cable d'alta tensió, que ho aguanta tot. No va caure ni es va electrocutar. Quina sort.

divendres, 19 de febrer de 2021

La violència contra els drets

Una de les tècniques d'alguns tertulians consistix a centrar-se en les conseqüències indegudes per tal de desviar l'atenció de les causes. Aixina intenten que es centre la responsabilitat i el malestar social en els qui no han reaccionat tan bé com es veu que han de reaccionar quan els malmeten els drets.

Ahir en va donar una mostra Roger Montañola en el programa Tot Es Mou (18.02.2021) quan convertia en una confusió sense causa els aldarulls de la vespra i, a més, pretenia que només pot tindre raó aquell que mos cau bé o aquell amb qui concordem ideològicament.

Dos fragments de dos intervencions sobre el tema —els aldarulls que es van produir a continuació de les manifestacions contra l'empresonament del raper Pablo Hasél condemnat per uns tuits— mostren com de fàcil és desenfocar les coses:

Podem parlar dels límits o no de la llibertat d'expressió i la situació que abocat a les protestes d'aquests dies, però la deriva de les mateixes ..., que podia ser pel tema de Hasél, de l'expressió, per la sentència o pel que sigui de la vida, resulta que hi ha una sèrie de gent que, molts d'ells, si els hi preguntes, no saben ni per què s'estan allà, per què estan tirant ampolles, perquè és el seu esport.

[...]

Per no parlar del motiu. Perquè, escolta'm, tothom està d'acord amb la llibertat d'expressió, tothom està d'acord que, evidentment, per uns comentaris no has d'anar a la presó, en això estem d'acord. Però la persona per la que estem parlant que es manifesten, ¡és un perla, eh! O sigui, ¡un autèntic perla!, un personatge al que s'ha de confrontar ideològicament fins al final, ¡és que ja n'hi ha prou!

Podem observar que la causa de la protesta (la injustícia que cometen els tribunals que no defenen la llibertat d'expressió sinó que condemnen qui en fa ús) deixa de tindre valor, es veu que no és això el que s'ha de resoldre, sinó el fet que «hi ha gent» que fa coses que no deu. Curiosament, eixes persones que fan coses que no deuen no són els jutges o els legisladors, sinó els destarotats que actuen violentament... Vaja, pareix que, segons Montañola, podrem aconseguir que no hi haja violents pels carrers, o podrem fer que els detinguen i que els tanquen, però no podrem evitar que alguns tribunals actuen contra els drets democràtics ni hem de fer res per resoldre eixes sentències injustes.

A banda, quan diu que es manifesten «pel que sigui de la vida», devalua o fa invisible la causa que ha dut a la manifestació i la convertix en banal. Certament, en una societat democràtica, cap causa justa pot justificar l'ús de la violència contra les persones —i el medi ambient no està per a anar cremant més plàstic—, però el que no té massa sentit és que pretenga que mos centrem en un dia d'aldarulls quan tenim la resta dels dies de l'any en què no n'hi han, a pesar de totes les iniquitats i injustícies que es produïxen en la societat, i últimament en l'àmbit judicial. Els suposats que actuen «pel que sigui de la vida» no ixen cada dia a cremar contenidors i atacar a cudolades la policia.

I arribem al moment ad personam. Segons Montañola, el fet que algú no et caiga bé, que siga algú amb qui estigues en desacord ideològic o que faça coses que no t'agraden, fa que eixa persona deixe de tindre raó inclús quan la té, quan el tanquen per fer ús de la llibertat d'expressió... Eixa concepció, vaja, tampoc no pareix que tinga molta relació amb la defensa de la democràcia i les llibertats que tant diu que valora el tertulià.

Els problemes es poden resoldre. I si no es poden resoldre, no són problemes, són circumstàncies que hem de paŀliar o evitar. Em sembla que la legislació i la justícia són àmbits regulats i, per tant, es poden resoldre, esmenar, fiscalitzar, etc. En canvi, els destarotats són persones amb qui hem de mirar de conviure. Es tracta d'educar les persones, de tractar-les bé socialment —i d'evitar que siguen jutges si no en saben o si actuen violentant els drets—.

La violència física és sovint l'últim —i possiblement l'únic— recurs dels qui patixen les violències social, legal o econòmica. Les violències de la societat —la física, aplicada per les forces policials i regulada legalment—, s'han de gestionar sempre millor, i sempre s'ha de mirar de resoldre els problemes i reparar els errors en lloc de convertir-los en «circumstàncies» inevitables i imprevisibles.

dijous, 18 de febrer de 2021

Els poetes sense Mart

Va morir despús-ahir Joan Margarit i Consarnau, l'arquitecte i poeta. Crec que no tinc cap llibre seu. La secció de poesia de les meues estanteries l'ocupen Martí i Pol, Estellés, Benedetti, Montale, De Andrade i pocs més. Només lligc poesia a temporades, i no he arribat fins ara a Margarit. Soc un lector lent i, per tant, si he de llegir, no tinc temps tampoc per a fer poesia cremant contenidors o trencant aparadors. De fet, tampoc ho faria, perquè el medi ambient no crec que necessite eixa contaminació extra —més que protestar, cremar gomàtics o contenidors ara mateix és suïcidar-se—.

En canvi, amb esprais que no continguen gasos nocius sí que crec que es pot fer poesia pels carrers. És difícil, però se'n fa i sense fer malbé el mobiliari. Inclús per l'espai en podem arribar a fer, com ara hui que «aterra» la nai Perseverance en Mart. En este cas, poesia de la contaminació i de la fugida cap avant de la humanitat. Continuem pel camí que cantava Scott-Heron («Whitey on the Moon») als anys xixanta als Estats Units:

A rat done bit my sister Nell.
(with Whitey on the moon)
Her face and arms began to swell.
(and Whitey's on the moon)
I can't pay no doctor bill.
(but Whitey's on the moon)
Ten years from now I'll be payin' still.
(while Whitey's on the moon)
The man jus' upped my rent las' night.
('cause Whitey's on the moon)
No hot water, no toilets, no lights.
(but Whitey's on the moon)
[...]

Ara Whitey està en Mart. Crec que allà ja no arribaran els poetes.

dimecres, 17 de febrer de 2021

Sistema inoperatiu

El Windows 10 em tira cap arrere cada dos per tres, en una versió informàtic del dia de la marmota. Es veu que el sistema operatiu es penja, que no sap per a on tirar, i tira cap arrere la instaŀlació fins a un punt en què troba que ja no hi ha errors. Es veu que els errors deuen ser haver instaŀlat el sistema operatiu Ubuntu en un disc a banda, el navegador Chrome, el processador de texts LibreOffice i poc més. Però això no és tot. Sospite que el problema deu ser alguna actualització de Windows que, com és habitual, crea més problemes dels que resol. I eixos problemes que es crea ell a soles m'obliguen a tornar arrere fins a eixe punt en què el sistema operatiu no es mareja tant.

Per tant, per quarta o quinta volta o més encara, abans d'eixir del Windows 10, torne a instaŀlar els programes. I pegue a fugir ràpidament de la sessió. Entre en l'Ubuntu 20.04, que fa coses rares, però no tan enfadoses ni tan carregoses com el Windows, i avant.

Mentres faig això, tanquen el Pablo Hasél, hi ha protestes reclamant l'exercici democràtic de la llibertat d'expressió que acaben amb violència... Vaja, ¿com els demanes als que actuen violentament que han de protestar pacíficament, si tanquen els qui practiquen pacíficament la protesta, la desobediència, la democràcia i les llibertats? Presos polítics i cantants polítics. Este sistema inoperatiu també està volent tornar arrere fins a un punt conegut en què es troba molt còmode.

dimarts, 16 de febrer de 2021

El silenci benpensant

Els progres espanyols «fan notes» quan tanquen un raper a la presó, diu el periodista Iu Forn irònicament sorprés i reconfortat en el programa Tot Es Mou. Estan bé, continuen vius, doncs, i a voltes «fan notes» quan alguns jutges ultres deroguen la llibertat d'expressió amb juís i sentències que no s'haurien d'haver produït mai.

Tampoc no s'haurien d'haver produït les cançons del raper, segons el meu gust, perquè no m'agrada ideològicament ni estèticament el que canta, ni tampoc el que diu la xica antisemita de l'homenatge a la Divisió Blava feixista espanyola. El cas és que la protecció de la llibertat d'expressió de tots és poder-los sentir i poder-los ignorar, aprendre a disgustar-se i a valorar allò que cridava Ernest Lluch als qui pretenien boicotejar el seu míting: «¡crideu!». I tots cridant democràticament en bandes enfrontades, amb més o menys disgust ètic i estètic.

Quan s'establix el silenci opressiu benpensant, ja sabem que les coses poden anar malament.

dilluns, 15 de febrer de 2021

Les panses

Aprofite el moscós per a anar al Mercat Central de València a comprar panses de Dénia. Això em diu, que són de Dénia. M'agradaria comprovar-ho d'alguna manera, perquè no sé si eixe «Dénia» es referix a l'origen o a alguna varietat. En Dénia encara fan panses, però no acabe d'estar segur que eixe nom siga només per atraure la clientela confiada. Des de fa un temps, les panses del supermercat Consum venen de qualsevol lloc del món, però no de Dénia. Ja no els en compre, per tant. Ara vaig a la «paraeta» del mercat. Un dia mos acostarem a la Marina, a vore.

Em passa una cosa pareguda amb les avellanes i els pistatxos del súper, que venen de Xile, de Turquia o de no sé on. Això sí, el més sorprenent i lamentable són els alvocats «ecològics» que venen del Perú, de l'Equador o de per allà prop... Al cap de tants milers de quilòmetres, ¿vols dir que encara podem pensar que hem fet res de bo per l'ecologia? Les anous de Borges em sembla que venen en d'Extremadura. A la Marina encara hi ha cireres, polp, oli, peix...Ara quan mos pugam llevar la carasseta del còvid, espere que pugam tornar per allà i trobar bona cosa de panses. Més tard, tornem al mercat i li pague els 55 cèntims que li havia deixat a deure. A la «parà» de fora hi ha alvocats del terreny, més menudets i ben saborosos.

diumenge, 14 de febrer de 2021

Cita dominical / 639: Josep-Maria Terricabras i Nogueras

Mirant la legislació convenientment estúpida.
Quan tens jutges tan perspicaços, policies tan eficients i una legislació antiterrorista tan estúpida, els ciutadans normals per força hem de pensar malament de tots ells.
Josep-Maria Terricabras i Nogueras, «L'Èric i l'Exèrcit del Fènix. Dimarts, 14 de febrer del 2004», Idees de combat. Dietari inconvenient.

dissabte, 13 de febrer de 2021

La foto del sàbat / 29

 

Un reincident aïllat. Quasi sempre actua en grups nombrosos, formant part de multituds tumultuàries en complicitat amb garses, gavines, agrons i esplugabous.

divendres, 12 de febrer de 2021

Evitar els entropessons

M'he de mentalitzar per a evitar pegar-me cabotades innecessàriament. Si fora necessari per a aconseguir un objectiu o per a mostrar un posicionament ètic, d'acord, cal posar-se el casc d'obra metafòric i avant. Si per això entropesses amb l'estupidesa, la desídia o la mala idea, ho pots assumir com un dels «accidents» de la vida. Ben mirant, eixos entropessons poden ser una font d'aprofundiment en el coneiximent de la natura humana. En tot cas, parafrasejant allò que dia aquell, «si ja sabem com es posen», no cal que facilitar-los a eixes persones una nova ocasió de mostrar les seues qualitats característiques.

A més, hem d'aprendre que hi ha persones que, d'entrada, abans de pensar i valorar la proposta que els pugues fer, diran que no. I aixina, una volta han dit que no, que s'afone la barca, té igual, no rectificaran el rumb. Per això, moltes voltes convé esperar —animar, si vols, però esperar— que siguen eixes mateixes persones les que facen el primer pas, que vegen el tema, que pregunten o inclús que facen la proposta. D'eixa manera pareix que no es veuen tan pressionades a esculpir en pedra una opinió ràpida, taxativa i rotunda, sinó que solen tindre més fàcil raonar, revisar, reflexionar, modular les propostes, acceptar els matisos, valorar els avantatges i els inconvenients, i tots eixos mecanismes propis del diàleg, la coŀlaboració i la participació.

He vist moltes voltes que eixes persones solen ser submises, resignades, insegures, temoroses i suspicaces, que no saben mai fins a on poden confiar o delegar i a partir d'a on han d'acceptar la responsabilitat. I per a evitar eixes inseguretats, adopten una posició pètria i acerada, que mira de defugir els problemes però, al mateix temps, intenten evitar que la seua posició o les seues decisions siguen objecte de dubte o debat.

I tot açò que hui pareix tan genèric i impersonal, prové del fet que hui estic pensant en alguna persona amb qui em relacione quotidianament, ja que haver de tractar-los i aprendre a fer-ho també és una part de la faena de cada dia. I ben cert que assumixc que la seua creu deu ser aguantar-me a mi, que em considere tímid i dialogant, massa carregat de raons, en general, i massa explícitament excèptic.

Dit això amb una autocrítica molt parcial, sé que, per molt pacífic que em semble a mi que soc, a les persones que tenen posicions de poder, si no els dones un cert tractament de deferència o si els escrius anant massa al gra —tendixc a pensar que som funcionaris i que estem per a servir la ciutadania i l'interés públic amb eficàcia—, t'estalvies de construir-mos un pedestal o una columna de lloances —com dia el company Vicent, d'«Olimp» parlamentari; o com una «residència dels déus» d'Atèrix i Obèlix—, això els fa tremolar i els desperta eixa malíccia dels qui han aprés que cal adular els poderosos i oprimir els febles.

La pràctica trau els mestres: ni adular els poderosos ni oprimir els febles, i mà esquerra per a evitar els conflictes inútils.

dijous, 11 de febrer de 2021

Oportunitats disperses

En una una zons de descans, baixant cap a Daroca, hem parat diverses voltes tornant cap a València. Una volta mos vam entretindre jugant a bàdminton sense xarxa, fent anar el «volaoret». D'això no en queda rastre en la foto, perquè no va passar en eixe moment el cotxe de Google. Millor, aixina no hem sabut si també formem part d'eixos milions de persones amb el rostre esborrat que han envaït la geografia mundial de la xarxa.

El destí és eixe, segurament, tal com diu José Luis Sampedro en La ciència y la vida —a pesar que Valentín Fuster vullga creure en un pla diví—, i no crec que siga un consol comprovar que els mateixos ex machina humans poder produir també eixe efecte i, per tant, certificar el fet abans que els inefables designis de la natura. Segons Sampedro:

Crec que l'energia, la vida, no actua seguint un pla deliberat amb un full de ruta, sinó que actua com el sembrador, per dispersió d'energia, per multiplicació d'oportunitats.

Dispersió i oportunitats, dos idees que mos dibuixen fidelment en eixos retrats borrosos.

dimecres, 10 de febrer de 2021

Desig carcerari

M'he decidit a fer un petit escrit de queixa pel comportament d'una tertuliana del programa Tot es Mou de tv3. Mentres l'estava escrivit, m'he sentit estrany, un poc com un ancià tòpic queixós de peŀlícula, d'eixos que exposen amb detall les seues emocions i esperen que, mentres miren passar les ombres i el solet de l'hivern, tinguen algun efecte o provoquen un canvi en l'actuació de les persones o les institucions criticades.

No desitge que expulsen la tertuliana —m'interessa conéixer el seu punt de vista, per retrògrade i autoritari que em semble—, però sí que controlen un poc millor els torns del debat i del diàleg per a evitar que una tertuliana impedixca —cridant i remugant sense parar— que els altres puguen exposar els seus arguments.

Encara ara és interessant sentir debats i discussions en què les persones es respecten a pesar que puguen desqualificar o, si vols, maleir els arguments que exposen. La metonímia entre la paraula i la persona hauria d'evitar-se. A pesar del desig carcerari de la tertuliana, el Codi penal pot delimitar els actes, però hauria d'ignorar els pensaments expressats com a opinió política o com a expressió artística.

dimarts, 9 de febrer de 2021

Spain, 14 - Iran, 13

El fet que hi haja polítics a Espanya que tenen actuacions lamentables o ridícules, i que fins i tot van pel món fent gags del seu espectacle ideològic, com ara Josep Borrell que va reclamar a Rússia —¡culpable!, que va cridar Serrano Suñer— que fera el contrari del que ell i els poders de l'estat fan en Espanya, no impedix que les dades objectives mostren clarament que no casen del tot amb la propaganda democràticament panxacontenta de l'Espanya nacional, tal com iŀlustra Freemuse:

Esta setmana en tancaran un altre —Pablo Hasél—, perquè el campionat infame continua i els «espanyols» hi tenen tirada.