La devaluació quotidiana

El Síndic de Greuges m'envia la resposta del director general de Relacions Informatives de la Presidència de la Generalitat Valenciana, que em poques paraules reconeix que:

Solament de manera excepcional una nota de premsa pot aparéixer temporalment en castellà en aqueixa pàgina, a l'espera de disposar de la seua traducció. No es tracta, doncs, de cap conseqüència d’aplicació de cap protocol de gestió lingüística.

Com si es disculpara per si jo pensava que tenien cap «protocol de gestió lingüística», ¡no fora cas! A més, afig:

Ha pres mesures per tal de minimitzar les ocasions en que les notes de premsa es publiquen en una sola versió lingüística, siga en valencià o en castellà.

Vist que les mesures eixes no funcionen i que sí que haurien de tindre un protocol de gestió lingüística que no s'aplicara contra el valencià, sinó a favor, li envie la resposta següent al síndic:

Vaig rebre per correu electrònic la resposta del director general de Relacions Informatives de la Presidència de la Generalitat Valenciana el dia 26 de maig del 2022. El director general reconeix implícitament que en la seua gestió practiquen una discriminació negativa contra l'ús del valencià, atés que es deduïx del seu escrit que les notes de premsa apareixeran inevitablement en castellà en el web (https://presidencia.gva.es/va/), però que la versió en valencià serà un text secundari resultat d'una traducció d'una versió principal i prioritària en castellà.

Entenc que, per al director general, la versió en valencià és postergable i devaluable com a element informatiu de la Generalitat Valenciana. És fàcil entendre que una nota de premsa no publicada en valencià perd qualsevol interés si ja ha aparegut en l'altre idioma oficial que els ciutadans valencians han de conéixer obligatòriament, a pesar que no siga la llengua amb què volen relacionar-se amb l'administració valenciana.

En eixe sentit, l'ús normal del valencià no és l'ús secundari, traduït respecte al castellà i publicat posteriorment de manera atzarosa. L'actuació proposada pel director general no té cap justificació fàctica, ja que l'administració valenciana disposa dels mitjans personals i tècnics suficients per a publicar qualsevol text en les dos llengües oficials amb que té l'obligació de relacionar-se amb els ciutadans. Si no en fa ús o en fa l'ús descrit, és perquè incomplix les seues obligacions o perquè les desatén. No hi ha res que li impedixca publicar les notes de premsa al mateix temps en les dos llengües oficials i eixe hauria de ser el seu protocol de publicació.

Ara mateix, 30 de juny del 2022, la dotzena nota de premsa (datada el 14.03.2022: «Ximo Puig ha recibido a la ministra de Medio Ambiente y al embajador de Argelia en España») apareix en castellà únicament. A més, fent clic en l'enllaç «Accedeix a totes les notícies de Presidència de la Generalitat» que apareix a l'inici de les notes de premsa, el web (https://comunica.gva.es/es/totes) mostra que les notes de premsa que publica el Gabinet de Comunicació no estan totes en valencià, però sí que estan totes en castellà (si més no, en les cinc primeres pàgines de notes).

La gestió que exposa el director general, per tant, és una gestió contrària al respecte degut als drets lingüístics dels ciutadans i incomplix els deures lingüístics de l'administració pública. L'administració té l'obligació d'establir els procediments i els mecanismes per a que l'ús del valencià siga un ús normal i equiparable en igualtat amb l'ús que fa de l'altra llengua oficial, sense que cap ciutadà es puga vore discriminat injustament per motiu de llengua.

L'ús quotidià, acollidor i general

I ara, per a acabar, si li pegue la volta, els «penalitzadors lingüístics» dels quals estic renegant últimament pareix que no hagen pensat o que hagen deixat de banda la possibilitat que acceptar la varietat pròpia, distingir els registres, el to i la funció en cada ocasió i en cada lloc, i actuar en conseqüència, són opcions que fomenten la comunicació, l'intercanvi, l'estructuració productiva de les converses i les relacions afectives i professionals en valencià.

En un sentit més encoratjador, si partim de la varietat usual de cada lloc (que cada persona tenim incorporada) i la mostrem amb decisió, oferint-la com a punt de partida i d'intercanvi, estarem utilizant un recurs que afavorix la composició de cercles d'acceptació i debat enriquidor en valencià —i de dissens, si es presenta el cas—. I aixina, amb eixos usos d'intercanvi horitzontal, segur que s'acaba estenent amb la pràctica què és estàndard en positiu —no com a imposició devaluadora dels altres—, i també què correspon als centres i les fronteres de cada cercle de diàleg.

Tenim a mà tot un munt de consensos, rèpliques, matisos i debats que es podrien plasmar, després de l'ús real i a partir de l'ús real, en llibres sobre això que es vol que siga estàndard. Hauria de ser l'ús quotidià, acollidor i general de la llengua. Això hauria de ser l'estàndard, al final de la correguda i el final de la correguda.

Abofegar l'ús

Em veig en algunes classes de filologia aprenent normativa i penalitzant la llengua amb llapissera roja. Em veig a casa estudiant manualets militants i reconfortants a la contra per a emular i seguir el corrent del poder o que hi du. Tot això em dol i em desconcerta, perquè atempta contra les idees i els valors democràticament essencials de molts llibres de sociolingüística i ecologia lingüística que es suposa que també he de conéixer i que no pretenen arravatar «el poder» sinó mantindre la diversitat i arribar a la convivència i la coŀlaboració.

Però és cosa de vore, n'hi han que van entendre, aprendre o assimilar els beneficis que podien obtindre parlant amb pedanteria, presumptuositat o menysteniment. Per a aconseguir això eviten el lèxic, la sintaxi i la morfologia més corrents i usuals. I, a mes, solen evitar eviten la concisió, la precisió i la pertinència, perquè han de construir un discurs bufaner i aparent que els ha de situar per damunt dels seus interlocutors, que han de ser adoradors i han de sentir un complex d'inferioritat inevitable i insalvable.

Diria que el súmmum dels bafaners, és que pretenen que fer tot això és utilitzar un registre formal, registre que no els interessa tant per la suposada «formalitat» com pels rèdits de presumpció que n'obtenen. I els obtenen sent pedants, superbiosos, envanits i abofegant l'ús normal i pacífic del valencià.

Remenant les sendes velles

Sembla que estan remenant-la amb això de la destitució de Ferran Suay Lerma 🔗 i d'on ix el compte que va provocar el merder. M'arriba un document que detalla qui deu ser la persona darrere del compte de Twitter @HarrietTaylorM3 —ja donat de baixa— que ha servit per a que la rectora de la universitat justificara la destitució de Ferran Suay del càrrec de cap del Servei de Llengües i Política Lingüística.

En el mateix compte s'anunciava que després d'«Hiroshima» (Ferran Suay) tocava «Nagasaki coming soon». Pel que he vist, eixe Nagasaki deu ser Alfons Esteve i Gómez, actual cap del servei (segons l'organigrama que tenen penjat). 🔗 Serà cosa de vore fins a on dona el sainet. En uns comentaris que m'han arribat, també hi ha qui pretén que Nathalie Torres té un palet i va ajudant a remenar —cosa que es pot intuir en el seu compte de Twitter—. 🔗 on la diputada de les Corts Valencianes, 🔗 basant-se en la interpretació del diari Levante sobres els comentaris de Ferran Suay, demana que la universitat faça alguna cosa. La rectora, Maria Vicenta Mestre Escrivà, 🔗 va reaccionar, oblidant allò de la paciència que és la mare la ciència, i va destituir Suay.

Sí, pot ser que mos estem consolidant tant que tenim eixes baralles típiques derivades de la massa crítica que som i dels conflictes pel poder, però també pot ser que en sigam pocs i damunt anem a carxots entre mosatros, que era la tònica habitual anterior i que ara podaria ser que anem recuperant, per allò de no deixar les sendes velles per les novelles.

Cita dominical / 710: Julian Barnes

Naturalment, això no afectava la seva capacitat per ensenyar a la Universitat d'Oxford, perquè fins fa ben poc en aquest lloc preferien de tractar les llengües modernes com si fossin mortes: això les feia més respectables, més com les perfeccions distants del llatí i el grec.

Julian Barnes, El lloro de Flaubert, segons la traducció de Núria Ribera i Górriz.

La foto del sàbat / 100

El verb mantendre és habitual a Eivissa, al català septentrional i és possible que a l'Alguer encara. Per les comarques valencianes per on passava este tren es diu mantindre. Les incoherències de Renfe mos mostren la rica varietat del valencià d'arreu i la monotonia del castellà de formulari administratiu.

Cal evitar les animadversions inexistents

L'advocada Anna Boza va explicar en el programa Tot es Mou (16.06.2022, cap a l'hora i tres quarts) 🔗 que la llengua que s'utilitze en un tribunal, valencià-català o castellà-espanyol, no fa que guanyes o pergues un juí. Però va dit també que la llengua la marca el magistrat, que sol ser el castellà, i com que els advocats no volen que hi haja cap obstacle de comunicació, utilitzen el castellà. Segons ella, els magistrats no tenen cap animadversió cap al català i, a pesar d'això:

Si a mi els magistrat se m'adreça en castellà, no ho dubtaré i ho faré en castellà. [...] L'idioma no vols que sigui un obstacle. Després, si has de recórrer, i vas a instàncies superiors i vols arribar al Tribunal Suprem..., penses: «Si hi ha algun magistrat que no entengui el català, jo vull que a mi se me entienda claro y perfectamente, no vull que l'idioma sigui un obstacle.

Com anècdota sobre l'ús del català, va explicar que una volta que el magistrat s'expressava en català i ella va parlar en català, però un altre advocat va decidit continuar en castellà perquè dia que s'expressava millor i no hi va haver cap problema. I aleshores explica:

Vull dir, que si el magistrat mana i imposa la llengua, tots ens apleguem perquè el que mana és el magistrat i, al final, la sentència... El que també tens raó és..., una cosa, que els català o castellà no fa que guanyis el pleit... Vull dir, que no és una animadversió.

¡Vaja!, una peça que convindria analitzar en seminaris de dret, psicologia i sociolingüística. La submissió lingüística és capaç de fer-mos vore el món des del punt de vista dels qui practiquen monolingüisme castellà-espanyol i, damunt, que busquem mosatros a soles la manera de justificar-los, sense arribar mai a comprovar si realment hi ha animadversió i es poden perdre o guanyar juís per motius lingüístics, és a dir, ideològics... ¡Ai, que això sí que ho sabem!, més encara després del juí contra els dirigents independentistes.

També pot ser que simplement es deu tractar del fet que els qui parlen en català s'expressen millor en castellà —encara que els semble el contrari—, llevat que el magistrat utilitze el català, perquè aleshores s'expressen millor els qui parlen en castellà i, pel que sembla, eixos no tenen cap obligació de seguir el mateix criteri que diu que qui mana en el tribunal és el magistrat.

Si el magistrat parla en valencià-català —eixa llengua que pot ser un obstacle de comprensió, quan el magistrat s'expressa en castellà—, el castellà-espanyol no és cap problema de res per a ningú i el magistrat ha deixat d'imposar gens pel que fa a eixa qüestió.

El castellà és la llengua prèvia a Babel. ¿O va ser la causa de Babel? Segons explica Carme Junyent (Contra la planificació), a Nou Mèxic hi havia el mite que la deessa Iatiku «va fer que els humans parlessin moltes llengües perquè així no es barallessin tant». Babel no era un tribunal de justícia espanyol, però és possible que convinguera debatre un poc més i aclarir això en els tribunals, perquè evitar animadversions inexistents pareix malaltís.

Un poc de foc d'estopa contra la glotofàgia

Hui és un d'eixos dies que un petit gest pot servir per a reivindicar activament i fer vore i sentir un poc del descontent lingüístic que les empreses no haurien de provocar gratuïtament. Per tant, amb la informació sobre l'ús del valencià en Netflix (Plataforma per la Llengua, «Informe sobre el català a Netflix», 29.05.2020) 🔗 tenim arguments i raons suficients per a fer un poc de gresca seguint la proposta de Carme Junyent: 🔗

Crida a donar-se de baixa massivament de Netflix pel català

L'acció, promoguda per la lingüísta Carme Junyent, s'executaria el 23 de juny per forçar la plataforma a tenir més continguts en català

Sense Netflix en català, sense Netflix

Si no podem ni posar la «llavaora» en valencià, ¿on mos pensem que anem?:

Netflix té un catàleg de 2.000 pel·lícules de les quals només quatre són en català, mentre que en realitat n’hi podria haver 300 que ja estan doblades en la nostra llengua [...]

És poden veure més pel·lícules en islandès, una llengua de 300.000 parlants i que té 91 títols disponibles, que en català, que només en té les 4 esmentades i és parlat per 10 milions de persones.

Ivet Núñez, «Milions gastats en continguts que mai veuen la llum: el problema del doblatge en català» El Món, 12.06.2022. 🔗

Això de parlant per més de 10 milions de persones, ja sabem que és màrqueting, però estaria bé que algú s'ho creguera i actuara en conseqüència. La preocupació de Netflix o del botiguer del cantó em fa pensar que tots sabem que no és de veres. Però bé, ho repetirem fins que siga cert o un tòpic a desmentir. O a confirmar que més enllà del tòpic hi ha força i interessos a tindre en compte, com pretén demostrar Carme Junyent que ha impulsat el seu vessant activista en este tema: 🔗

Una revetlla sense Netflix

El català també pot ser una festa i si la celebrem junts ens anirà bé a tots

La quantitat pressiona més

L'ús de la llengua millorarà quan augmenten els canals i les ocasions a disposició dels parlants i segons vagen millorant les possibilitats d'exigència dels parlants, independentment de si algú pensa que la seua llengua no és una llengua o de si u accentua aixina i l'altre aixana. Eixe malentés o eixa discordança es resoldran amb l'ús. O no es resoldran, però l'ús salvarà la llengua.

Referint-se a l'estigmatització del valencià general, hi ha qui afirma que a Catalunya, no tenen eixe problema i també perden parlants. Crec que cal matisar que no tinguen eixe problema: a Catalunya tenen eixe mateix problema (i també debaten sobre l'exclusió de l'occidental la marginació dels registres, etc.). Però ho compensaven perquè des de sempre posaven més recursos a disposició de l'ús, de qualsevol ús, i l'ús esmenava —i esmena— la possible estigmatització, cosa que es veu sentint el president actual d'Òmnium Cultural, cantants diversos o membres del govern (en recorde un de fa uns anys que utilitzava el pronom «mos»).

Ara estan vegent que s'han adormit pensant que ho idealitzaven molt i que ja estava tot resolt, però han vist que estan perdent parlants i que, sorpresa, no és cert que el sistema estiguera funcionant. Ho va comentar Carme Junyent en el Faqs (11.06.2022, tv3) 🔗 parlant sobre la mort/salvació de les llengües: no és un problema de qualitat (subjectiu), és de quantitat (objectiu).

---

Acords i discordances:

• «Els mitjans i el seu argot» de Pep Ferrer, Diari La Veu,, 20.06.2022. 🔗
• «Eufòria (TV3). Què en pensa la Filòloga de Guàrdia» (autònim: Aida Roca Redondo), 15.06.2022. 🔗
• «Les emissores locals: la gran esperança de la ràdio en valencià» de Joan Canela, Diari La Veu, 31.05.2022. 🔗

El clàssic món d'ara mateix

Més que continuar pensant que la clossa (la normativa o un estàndard sense referent són closses) mos ajudarà a volar, hem de fer l'esforç individual conjunt d'usar la llengua en qualsevol moment i en qualsevol context i amb qualsevol persona; i de reclamar-la sempre que siga possible. Si només férem això els qui compartim l'opinió que l'ús de la nostra varietat és la llengua, crec que avançaríem molt. I la unitat, si és que això és cap variable objectiva, consistiria en l'ús i la comunicació.

La resta —les variacions gràfiques i l'ortoèpia dialectal— em sembla que és decoració. Ara mateix tenim llibres de text, tenim manuals de valencià per als mitjans, tenim propostes estàndards per a parar un carro. Tenim també un estat (o dos, o tres) a la contra i inclús polítics valencians a la contra. Per tant, convé no afegir penalitzacions i estigmes a l'ús general, sinó impulsar-lo, afavorir-lo, jugar amb les variants i amb les possibilitats.

No tenim són suport a les aplicacions reals i concretes d'ús, no tenim un ús del valencià com a llengua normal i general en l'administració, en les xarxes, en els mitjans, estic intentant fer la renda i hi ha pàgines de l'aeat que es disculpen perquè no estan en valencià (és un avanç), però puc fer la renda en valencià, cosa que mos hauria de recordar que eixe estat també és valencià, perquè li injectem els nostres diners.

De totes formes, em sembla que no eixirem del «bucle excusa» sobre si hi ha una proposta general, si tenim un estàndard o set, sobre si hem d'accentuar com accentuen els altres, sobre si hem de salvar una unitat que només discutixen els qui la volen salvar... Les meues formes incoatives clàssiques ja les va descriure Pompeu Fabra fa més de cent anys, i encara són les usuals. Per tant, mirant els prejuís, «patuesitzar» (en sentit despectiu) el valencià actual és el que fan els qui es desentenen del valencià «clàssic» (l'actual d'ara mateix) i pretenen tornar a aquell món d'abans més somiat que visitat.

Cita dominical / 709: Ferran Suay Lerma

La igualtat requereix que tots els ciutadans puguen ser atesos en les mateixes condicions. Si uns ho poden ser en la llengua oficial de la seua elecció i els altres no, estem davant d'un sistema de castes. I això no és igualtat, és supremacisme.

Ferran Suay Lerma, «Drets i fets lingüístics», Levante, 03.12.2015. 🔗

La foto del sàbat / 99

Un poc de carn retolada per a la llengua al carrer d'Alboraia de València.

La submissió hipòcrita

Molts d'aquells que podríem dir que «ofrenen noves glòries» a l'estàndard —ho dic fent un paraŀlelisme lamentable: «lamentable» perquè me s'ha ocorregut i perquè té fonament—, fan eixa funció des d'una posició d'allunyament voluntari respecte als problemes reals de l'ús de la llengua general, per no dir que, molt sovint, es tracta d'un aïllament hipòcrita i falsari: he vist que solen ser els primers que practiquen la submissió lingüística, en persona, per escrit o per telèfon.

He de dir que els entenc en part, per la posició de víctima que compartim, però no em sembla acceptable la seua actuació «contra» la llengua que pretenen salvar, perquè actuant aixina tant abonyeguen l'ús amb la submissió com penalitzant a força de «normativa» els registres comuns. Diria, per tant, que més bé deuen voler salvar un estatus de presumpció de poder —la seua presumpció, de fet—, però enganyen o estan enganyats si es pensen que estan salvant l'ús del valencià.

---

Acords i discordances:

• «Les actituds lingüístiques», capítol 4 de Contra la planificació de Carme Junyent (1998).

L'ordre i l'existència

A banda de la tristesa i truculència del cas, he sentit la mare de Marta Calvo Burón que dia: «Que te se muera una, vale; pero que te se mueran tres»... La notícia, 🔗 el relat dels crims comesos per l'assassí, són terribles i irreparables... I m'he quedat pensant en l'ordre dels pronoms. Tenint en compte que es tractava d'una xica d'Estivella, la cosa deu vindre del valencià general.

Una de les peculiaritats del valencià és l'ordre en què es posen alguns pronoms en la frase, com ara estos te se. Com que això no es pot «abolir» legalment —espere: fa anys que també ho intenten en castellà i sembla que perviu el «desordre»—, convindria que la normativa pretenguera aclarir i resoldre qüestions problemàtiques (com ara les excepcions innecessàries a les regles generals) en lloc de penalitzar evolucions regulars. Al cap i a la fi, que el ball dels pronoms fa «vulgar» o «lleig» són qualificatius molt subjectius i opinables que no serien arguments massa vàlids per a la tasca científica. Si fora per les idees que tenim sobre la lletjor o la bonicària, les llengües no haurien canviat mai. De fet, si les llengües no hagueren pogut canviar, trobe que ja no existirien.

La realitat assetjada

Es veu que no els pareix que passe res quan es posen a penalitzar els parlants o a ignorar o rebutjar l'organització dels usos de la varietat general (convenientment devaluada de «general» a «col·loquial», «informal» o «vulgar», si no «dialectal», com si això fora causa d'inutilitat).

La varietat general disposa de registres i variants, però són substituïts per un producte considerat una elaboració més adequada amb un valor que pretenen «estàndard», com si tinguera validesa universal, com si, sense cap requisit de connexió amb la realitat, fora poc menys que necessària i imprescindible. Supose que es pensen que han salvat l'impediment de la realitat començant pel final: han «corregit» la realitat amb l'estàndard, que n'és un, però en poden ser dos o set, tants com vinguen a tomb per a anuŀlar els elements discordants de la llengua.

I aixina, han arribat al final del camí, han elaborat l'estàndard (o els estàndards) i ja poden coaccionar i penalitzar els parlants que sobrevixquen en eixa realitat sense mitjans d'informació ni xarxes socials, sense cinema, sense teatre, sense fullets d'instruccions, sense que els atenguen amb amabilitat ni normalitat, sempre patint per la persona de la finestreta, del taxi (convé escoltar els exemples exposats per Carme Junyent en el Faqs 🔗 de dissabte passat) o de l'hospital, sense saber si eixa persona desconeguda que els atén o que els interpel·la els amollarà amb mala cara que li parles en castellà. Exposats, infeliços i insegurs.

La nostra realitat de cada dia no és estàndard, sinó que combina tons, llengües i intencions diferents. Per això la realitat i els problemes que du incorporats es deixen sense tractar. Són la llengua, però preferixen la comunicació amb la versió estàndard, amb un codi comunicatiu especialitzat i estèril que filtra i elimina els elements pertorbadors, ambigus i vaciŀlants que conformen la llengua.

---

Acords i discordances:

• «Assetjament lingüístic» de Maria Cucurull (Ara Andorra, 03.12.2018) 🔗
• «"I damunt ve ací i em parla en valencià!": una zeladora obliga una ciutadana a parlar-li en castellà» (Diari La Veu, 23.05.2022) 🔗
• «El futur del català», Sense Ficció, 14.06.2022. 🔗

La llengua abans que l'estàndard

Pel que jo entenc, el punt d'arribada per a la creació d'un estàndard és la confecció de llibres, manuals i articles que documenten quin és eixe estàndard, sempre després d'observar les dades que proporciona la realitat. Eixa segona part és el problema perquè els estàndards ací sempre s'han fet abans d'observar i atendre la realitat.

Va, accepte que sí que s'observa la realitat. Però em sembla que, vist que no coincidix amb els desitjos previs, no s'accepta la realitat i tallen el camí. És a dir, no es reclamen ni es posen en marxa mesures per a fomentar l'ús de la llengua i la producció en totes les ocasions, no es facilita la producció i l'ús general, sinó pretenen fer camí a través de la correcció gramatical, l'esmena ortogràfica i la penalització lingüística.

És a dir, s'elabora un estàndard independent de la realitat i per a coartar-la. I aixina, eixe suposat instrument facilitador forma part del problema: s'afig a la coerció i a l'autodegradació ambientals davant la normativa, que és un reflex més de la submissió davant del castellà. Aixina, s'empitjora la creació en general i, en concret, es bloqueja la difusió de varietats i registres.

---

Acords i discordances:

• «¿Tinc drets a escriure l'examen en tortosí?» d'Albert Pla Nualart (Ara, 09.12.2017). 🔗

Revisió de la realitat

Comentava Máriam Martínez-Bascuñán («La izquierda y el fetiche de la paz», El País, 05.07.2022):

El que és pitjor és el silenci dels qui tantes voltes mos martellegen amb la seua imparable eloqüència davant les injustícies, però que hui, quan les bombes cauen en un país amic, no volen parlar d'Ucraïna ni de Putin ni de Rússia, no fora cas que la realitat els obligue a dubtar i a revisar els seus impoŀluts ideals.

Cada dia hem d'aprendre a engolir-mos mostres de la mateixa circumstància. Un company que vol fer reivindicacions sindicals, només si l'afavorixen ad ell, però no si qui en trau profit és algú altre; uns tècnics lingüístics que pretenen que la llengua és només la versió reduïda i delimitada de la normativa que ells han memoritzat i que la resta són errors i variants que no són acceptables; feministes que es pensen que han descobert que poden abolir els problemes que no volen atendre. I etcètera.

Això de revisar, analitzar i comprovar és cansat, i la realitat és sempre un fet alternatiu.

Cita dominical 708: Amanda Ulldemolins Subirats

Cal normalitzar la presència dels geolectes occidentals de la llengua catalana en l’estàndard en els àmbits en què aquesta varietat té més influència i impacte en la societat: l’ensenyament i els mitjans de comunicació de massa.

Amanda Ulldemolins Subirats, Grau d’integració del tortosí en l’estàndard planificat i difós pels mitjans de comunicació i pel sistema d’ensenyament, tesi doctoral, 2018.

La foto del sàbat / 98

L'oroneta a l'ombra prop de la plaça Major d'Ondara, esperant i mirant qui passa i qui torna.

Ecosobirania empudegada

Lligc en el Diari La Veu (19.05.2022) 🔗 el titular següent:

Compromís demana establir un vol diari com a mínim entre València i Menorca

I això ho acorda amb Més per Menorca que, segons la notícia, és una formació política «ecosobiranista». Mereix un estudi això, perquè entenc que eixa mesura no és necessàriament del tot sobiranista, però ¿vols dir que és ecològica? Supose que la idea és millorar els preus del transport actual amb avió, i ja vorem que arriba abans, que deixem de volar perquè mos hem mort per falta d'aire o que els avions deixen de contaminar.

Per cert, els avions continuen i continuaran, segons el Parlament Europeu, 🔗 sent el mitjà de transport més contaminant. En canvi, un mitjà que és dels menys contaminants és el transport marítim. En fi, no sé si tindrem una ecosobirania, però la cosa estarà ben empudegada.

L'abolició i la regulació

Estan pegant-li voltes al verb abolir i a la paraula abolició com si foren miraculoses i com si, de manera efectiva i eficient, duent a terme eixes accions simbòliques i aplicant-les sobre les activitats humanes que mos desagraden, ja han desaparegut els problemes tocats per la vareta màgica d'eixes paraules.

Ara es tracta d'abolir la prostitució. ¿I realment s'ho creuen? Fa temps que es va abolir l'esclavitud, però per sort, al cap dels anys que eixa mesura no tinguera cap efecte sobre la realitat, després de revolucions, violències i molts morts, es van «regular» les relacions laborals. I en això estem encara amb sindicats i empresaris mirant els matisos entre faena i esclavisme. Perquè l'esclavitud continua existint, però com a delicte que cometen els esclavistes, no els esclavitzats —espere que s'entenga aixina.

D'acord, doncs, aboliu-ho, però reguleu-ho també, per si de cas la prostitució canvia de nom o esdevé anònima, però continua necessitant que es protegixquen els drets dels qui es veuen obligats a treballar... I a prostituir-se, per desagradable o indigna que mos semble eixa «activitat» sense nom en la llista oficial de professions, no ho serà tant si poden acudir al dret, i no tan sols a la marginació. I un altre dia provarem a abolir la discriminació lingüística, ¿oi?

La sostenibilitat dels peixets de plata

Coses de l''administració electrònica. Per no utilitzar paper ni tinta ni impressora, utilitze la seu electrònica de les Corts per a tramitar una llicència —la setmana que ve me la bote—. Faig el tràmit en l'ordinador, amb tots els embolics procedimentals que han aconseguit incorporar a la versió electrònica: que si agarra un pdf ací i no on estan els dels permisos, que si l'has de firmar electrònicament, eviar-li'l a la cap i que ella el firme i te'l torne, després obris la seu, omplis el formulari genèric i adjuntes el de la llicència. Ho firmes tot i ho registres a través de la seu electrònica. Als pocs dies t'arriba un missatge al correu o diuen que t'han acceptat la soŀlicitud. Tot bé i no cal res més.

Ja, però uns dies més tard, apareix un company uixer que et porta un paper amb còpia: firmes la còpia, que s'endú i et deixa un paper que no calia on diuen que accepten la soŀlicitud de llicència, cosa que ja sabier per què ho havies rebut a través de la seu electrònica. Algú no ha pogut utilitzar la ploma d'ànec 🔗 i el pergamí, però sí que ha pensat que era necessari imprimir un document per duplicat, demanar-li a algú que me'l duga, i que li torne la còpia firmada. Supose que alçaran eixa còpia en una carpeta on tenen els meus papers des d'abans que fora innecessari tindre'ls en paper. D'ací uns anys espere que els peixets de plata es facen ben grossos i polits menjant-se'ls, que també han de viure sosteniblement.

Falses pujades

Coses del dia a dia. Li pegue una espenteta a la cosa eixa de la regularització valenciana (o occidental) dels incoatius que estic mirant de compondre en una fitxa, a vore si mos fem més cas i no mos encenguem tant amb receptes que pretenen clavar-mos el braç dins de la màniga, com es dia abans als xiquets per a fer-los por. Per altra part, mentres prepare la fitxa sobre les novetats del mes de maig, veig que en tinc més de les que em pensava, però sempre tinc la sensació que faig curt.

L'últim número de Saó (el 480) 🔗 està dedicat als qui treballen per la llengua. Li pegue una mirà per damunt, i em ve el dubte de si treballen per l'ús de la llengua o per enterrar-la ben bonica, com si estiguera viva. Treballar per l'ús de la llengua hauria de començar per l'autocrítica sobre com pot ser que estigam caiguent cap al clot i pareix que mos pensem que anem amunt. Sé que alguna volta, eixint a córrer o anant en bici, hem topat amb llocs on es produïa eixa confusió, falsos pendents o falses pujades. Deu ser que en això de les estadístiques estem acostumats a enganyar els sentits.

De Hierro a Rapa

Per canviar un poc d'aires, mirem la sèrie Rapa (sis capítols) de Jorge Coira, Fran Araújo i Elena Trapé (2022). 🔗 Un producte que em recorda Hierro de Pepe Coira (2019) 🔗 —amb guionistes i directors que han treballat en les dos—, però que té un to més dens i relligat de sobreentesos i càrregues emocionals.

Les històries concurrents no sempre estan ben resoltes —per exemple, el cas de la drogaddicta morta m'ha semblat massa exagerat i tòpic—, però són efectives per a conformar un trencaclosques intens amb escenes i actuacions ben dutes i mesurades. Els personatges mantenen diàlegs i actituds que els caracteritzen correctament, a voltes de forma desconcertant, com en el cas del professor, on Javier Cámara aporta un to convincent a un personatge que agarra al vol una ocasió de jugar als detectius com a forma de superar el tedi professional i una malaltia que sap que se l'endurà a poc a poc. L'acompanya com a complement típic la guàrdia civil compromesa i professional, salvat sobretot per l'actiu (Mònica López, 🔗 que repetix un poc el prototip policial de Hierro).

S'ha de vore fins al final, perquè en lloc de concloure en un esclafit, va unflant-se d'interés fins a una escena memorable entre el personatge de Norma (Lucía Veiga) 🔗 i el professor en la sala de fisioteràpia convertida en petita peça on hi ha un poc de Hitchcock (m'ha fet pensar en La soga) mirant-s'ho i fent confluir el patiment i l'alleujament.

Cita dominical / 707: Josep Lacreu Cuesta

Les controvèrsies dialèctiques que focalitzen les preferències lingüístiques en els adjectius convergent i particularista ens conduïxen irremissiblement a un bucle estèril.

Josep Lacreu Cuesta, «El morfema de la discòrdia», Pren la Paraula, 20.06.2017. 🔗

La foto del sàbat / 97

Les antigues persianes de lameŀles s'amagaven i es protegien amb uns caixonets decoratius.

La xarxa i la cadena

No he pogut acabat d'aclarir per a què falten 1.028 dies, que és el que falten per al alguna cosa relacionada amb el clima, l'emergència climàtica o coses per l'estil, que pareix que era el que reivindicava una xica que s'ha encadenat a la xarxa del Roland Garros durant la segona semifinal. 🔗 Molts diem em semblen, al pas que anem. Tot és racionalitat científica per a una banda explicant-mos com de malament estem tractant els elements que necessitem per a viure (aliments, aire, aigua..., igualtat, llibertat, fraternitat, etc.), cosa que lamentem només uns minuts abans de sentir polítics i periodistes exposant com de bé anirà el turisme de creuers, els viatges en avió o uns jocs olímpics per a destrossar el medi ambient als Pirineus. Ara sí que caldria pensar en un «vixquen les cadenes» més racionalment i èticament compromés amb la humanitat. Però no, serà una repetició d'aquell. 🔗

Devocionari laic

Senc que es promou la lectura i relectura dels llibres de Joan Fuster, aprofitant el centenari del seu naiximent i els trenta anys de la seua mort. Amb alguna excepció que em sona que he arribat a sentir, com que es tracta de provocar o impulsar la lectura dels seus texts, no es fa mai la precisió que cal llegir-no no tan sols per a admirar-lo i citar-lo a tort i a dret com si fora la paraula de Joan Fuster —aquella mesura de totes les coses, i la desmesura, és clar—, 🔗 sinó també per a ribotar-lo o esmenar-lo quan calga i quan convinga, que és una de les funcions principals que va mostrar el mateix Fuster que tenien tant la lectura com l'escriptura. Llevat que mos l'hajam pres com un devocionari (¿laic?), que és un poc com mos els venen amb bona intenció, eixa classe d'intenció que ja sabem quin camí pot arribar a empedrar. 🔗

Companys aixina

Afigc un buscador més en el Multicerca (el de les obres completes de Pompeu Fabra), cosa que no estic segur que li faça profit a ningú més que a mi (i a Takse, que s'hi ha acostumat). En el fons, la meua satisfacció primària i reconfortant és que eixa pàgina ha arreplegat fonts de recerca i ha oferit recursos inclús quan algunes institucions i entitats no n'oferien o no sabien què era això de tindre un web. No és gran cosa, però és una mostra dels valors i la voluntat amb què hem encarat això d'intentar que una associació de tècnics lingüístics funcione al País Valencià.

Per altra part, lligant-ho d'aquella manera, em reunixc amb un company per a comentar el frau ètic i legal que han acordat en les Corts per a resoldre l'abús de temporalitat que fa anys i panys que practiquen tan alegrement i que ara pensen resoldre sense assumir cap responsabilitat i perjudicant sense miraments els «companys». Sí, són «companys» —principalment, els lletrats en qui han delegat els polítics— els que estan com quasi sempre fotent els propis companys de la institució. Uns poc companys aixina més i, si es presenta, tornem a jurar el principis fonamentals d'aquell Moviment Nacional franquista. 🔗

Trobe que, lamentablement, «això és aixina», tal com diu la samarreta que m'he firat. 🔗