Bits desconjuntats

Vaig tindre una il·luminació fa uns dies: per tal d'aprofitar el web dedicat al text de la noveŀla on vaig fent garramanxos, vaig pensar de posar-me a fer un diccionari enciclopèdic del Tirant lo Blanch utilitzant la possibilitat de creació de llibres de la Viquipèdia. I de colp me s'ha fet un poc fosc, perquè ni és tan simple arreplegar tots els enllaços de la Viquipèdia —no té una categoria ben definida sobre la noveŀla— ni totes les referències estan en la Viquipèdia, sinó que cal recórrer i traduir les pàgines corresponents d'altres versions de la Wikipedia.

La cosa és que el procés serà llarg i vorem si acaba arribant a port, o passa com em sol passar amb tantes línies i pàgines que no concrete mai, que acaben espastrades per les humitats en algun racó perdut de casa, o reduïdes a bits desconjuntats per la xarxa.

Tirant amb comptador

Veig que he de continuar afegint notes al text que he penjat en la xarxa de manera conscient però temerària alhora, una edició completa del Tirant lo Blanch. 🔗 També ho he fet de manera prou militant de la revisió permanent, no sé ja si amb bon criteri o per obsessió. Aixina que després de descobrir una nova discordança entre el facsímil i les transcripcions canòniques —essencialment, Hauf i bvd—, em plantege el problema de resoldre la numeració automàtica de les crides i les notes.

Sort de W3Schools, 🔗 que sempre té una solució o atra per a estes coses, encara que t'hages de calfar un poc el cap per a vore com ho adaptes al que necessites. En este cas es tracta d'incorporar en el css unes quasi variables «counter» que van variant la numeració de les crides. Més avall, les notes estan en una llista numerà «ol li».

Ara la primera crida, que és sobre un «disveltar» que passa a l'edició com a «divetlar», s'ha numerat i fa la remissió sense problemes. La gràcia.

Me se va passar la commemoració

El lingüista de tv3 mos deixa vore un poquet de la seua faena diària en l'article «https://www.nuvol.com/llengua/que-fa-un-linguista-de-tv3-406107» que va publicar ahir en la revista Núvol, el dia en què probablement me se va oblidar commemorar la data de publicació del Tirant lo Blanch 🔗, encara que vaig estar pegant-li voltes a la idea d'informar els del Diari La Veu del País Valencià 🔗 de l'existència d'una versió en línia rigorosa i fàcil de llegir i de consultar... No vaig dir res. Pa que, a vo si carreguen el servidor de visites i me se bloqueja.

Me s'oblidava la dacsa

Me se passa volant el temps mirant això de l'alimentació en el Tirant lo Blanc. 🔗 Al principi pareix que la cosa no serà massa densa ni rellevant, però vaig enllaçant uns articles amb altres i s'acaba generant una bibliografia extensa, en diferents idiomes i amb implicacions de punts de vista diferents, encara que, tractant-se d'una activitat tan bàsica com el pa de cada dia, apareixen tot d'aspectes relacionats amb les condicions d'elaboració i repartiment, les relacions socials en taula, els costums alimentaris, l'activitat productiva, el clima de cada època històrica o de cada gènere literari en relació amb el fet de parar i despara taula.

Em torbe amb tantes variacions i detalls sobre el tema, que ara m'adone que m'ha faltat enllaçar les dos aparicions de la dacsa («dacça») amb un article de Martí Domínguez, «La dacsa perduda del Tirant» 🔗 i amb el que conta el diccionari de Coromines. Demà més, i no m'ho acabarem.

Si llu

La lectura del llibre de Xavier Rull La filologia catalana, un entrebanc per a la llengua catalana em resol el dubte que tenia sobre la quasi inutilitat de penjar una edició del Tirant lo Blanch en línia 🔗 i amb millores i afegits continus de continguts. És a dir, quasi que m'ho confirma. Però m'ho agarraré com un sacrifici —als déus decadents de la filologia que vaig estudiar— que més val que faça jo i òmpliga eixe buit d'«inutilitats en valencià» que segurament hi ha en la xarxa.

Per això hui he continuat marcant dites i refranys gràcies a les faenes prèvies d'Eduard Baile López. 🔗 Si no ho he fet malament, n'hi han vora tres-centes parèmies —és el terme que sol utilitzar-se per a englobar eixes expressions tradicionals, populars i heretades culturalment—. En són unes quantes i algunes inclús mos ajuden a vore que algunes que ara diríem en castellà, tenen història i carta de naturalesa en valencià. Tal com diria algú en el llibre de Joanot Martorell, «tot lo que luu no és or». Si llu un poc, ja farà el fet.

Pas de tortuga

M'escriu la meua corresponent en línia de l'enciclopèdia i em resol el dubte que s'havia generat sobre el nom de la ciutat egípcia: Xarm al-Xaykh. Jo aclarixc un cap i, a l'altre cap editorial, posen al dia l'escriptura d'eixe topònim ens les poques entrades on apareix. Si tot va com sol anar, supose que la setmana que ve rebré la sentència de la secció filològica de l'iec i entenc que hauria de concloure en el mateix sentit.

A pesar de l'astènia que convida a deixar-se dur per la gossera, arreplegue i edite alguns articles sobre el Tirant lo Blanch. El meu projecte estrafolari d'edició en línia documentada 🔗 continua en marxa. Això sí, amb calma, al pas de la tortuga que apareix retratà en el segell de la casa. 🔗

Malvasia i trastos

Doncs, no, de moment no és possible, l'Onyx Boox NotePro no vol deixar-se connectar per l'ordinador, ni en Ubuntu ni en Windows, ni amb el «debugging» de l'usb ni sense. He tirat arrere el microprogramari, l'he tirat avant, però tampoc. Diuen per internet uns quants que han tingut el problema, que li han trobat la solució, però a mi no em funciona, llevat que em pose en mode «expert» que és una cosa que no soc i que preferixc no tocar. L'última possibilitat que tinc és que el cable no siga bo. La que passa és que per ara no tinc cap altre aparell que gaste l'usb C i, per tant, no puc comprovar-ho.

Els problemes de les maquinetes no sé si deixaran molt de rastre en la història. Seguint un altre rastre, el de la malvasia de Càndia 🔗 —em sembla que cal escriure-ho amb accent, cosa que no fan sempre les edicions del Tirant que he vist—, sí que he trobat un poc d'història del comerç d'eixe vi que provenia de Creta (de la ciutat de Càndia) 🔗 tan cotitzat en el món medieval. I li va passar com al «meló d'Alger», que es cultiva a molts més llocs fora d'Alger. Com ara a les Canàries o a Itàlia —Leonardo da Vinci, diuen que en va arribar a tindre a la seua vinya. 🔗

Al marge d'eixes realitats tan parceŀlades, ha començat a ploure de tant en tant en València. Si dura prou, és possible que a la tardor refresque, perquè per ara no fa més que generar més humitat i basca. Amb un glopet d'aquella malvasia segur que em despreocuparia dels trastos informàtics.

Massa bravures

Avance un poc més en l'edició del Tirant lo Blanch 🔗 en el format per a la xarxa de Wordpress. Regirant un poc la xarxa trobe una edició del 2019 (amb el text de Cervantes Virtual), editada amb el Latex 🔗 per Joan Quintana, 🔗 que mirava de fer pràctiques d'edició amb eixe programa. La cosa li ha eixit prou bé, tot i que li falta aplicar les revisions d'edició que es veu que la transcripció de Cervantes no incorpora. En el seu bloc, Joan Quintana ja explica que el seu interés és un altre, però ha deixat una bona mostra de les possibilitats d'edició amb Latex.

Canviant d'àmbit, per no perdre punt i per anar embolicant-me sempre en massa coses, localitze un fum d'articles interessants sobre llengua i societat en la revista peruana, precisament, Lengua y Sociedad. 🔗 A pesar de la tranquiŀlitat estiuenca, no m'ho acabaré, està clar. Ni encara que em jubilara ara mateix.

I per aportar alguna coseta més, faig una fitxa sobre el verb fronterejar, que té ara mateix una accepció antiga ('fer frontera'), una actual en el camp del comerç ('avançar els productes a primera línia en l'estant') i una que espere que siga futura, per estar a la moda musical i argòtica, 'faronejar'. 🔗 Es veu que ara frontegen més que fanfarronegen. En fi, fem versions: «vostres bravures són tantes que les orelles tinch cançades», diríem.

Afinant «lo» codi

Continue afinant el codi css per al bloc del Tirant lo Blanch. 🔗 Li he rebaixat el fons rogenc respecte a la versió que tinc penjada en web. 🔗 Com que encara hi ha més detalls solts de visualització, no m'he pogut posar a alimentar el fons amb la substància que l'obra fonamental de les lletres clàssiques valencianes hauria de tindre. Hauria de dir «suposada», perquè està clar que és una obra més per a estudiosos de la llengua, la literatura i la història. I per això és un monument, no un divertiment per a lectors de ficció.

Els estudiants de filologia hi hem passat de puntelletes —una companya de curs «es botava les batalles»— i hi recorrem per a poar lèxic, morfologia i sintaxi que donen solera als trets valencians, que també en això és una obra fonamental que dona molt de joc per alimentar l'autoestima dialectal i lingüística, i per a evitar manies, malentesos i prejuís d'alguns devots de la normativa excloent.

Mos entretenim

M'incendie un poc amb el codi del Wordpress, però vaig apagant-ho a força de ginys (widgets). Com ara un que em torna l'editor clàssic per al lateral del blocs. La cosa és desactivar el Gutenberg. Hi deu haver gent desvanida i satisfeta amb eixe editor que pretén emular les caixes de text de les impremtes antigues, com si una emulació digital d'una antiga necessitat analògica haguera de ser millor per cocos.

Desactive l'editor Gutenberg amb un giny que hi ha per a això —no dec ser l'únic que té eixa necessitat—, i la part més rellevant de l'edició de hui del bloc del Tirant lo Blanch és que tracte d'eliminar els accents diacrítics que la normativa va fer que caducaren. I un que algunes edicions havien afegit un poc incoherentment: el participi de metre apareixia amb la forma mès, cosa que no s'ajustava a l'accentuació occidental que li correspon a la llengua de la València —algun dia li haurem de tornar l'e tancada també a eixe topònim, Valéncia— d'aquell moment i d'ara. Ho deixe en mes marcat amb un title que fa eixir un missatge emergent —una bufa o brafà, posant-mos tècnics i argòtics alhora.

El foc dels incendis, la flama del turisme, les cendres de les guerres, de l'any que fa que les dones són esclavitzades a l'Afganistan —i la pau que diuen alguns que respiren en les zones rurals d'aquell país quan no hi ha guerra, però sí sotmetiment—, de l'atemptat contra Salman Rushdie —que es recupera—, 🔗 i anem jugant amb els codis. Des de Plató (la caverna) 🔗 fins a Philip K. Dick (Electric Dreams) 🔗 no mos ho expliquem, però mos entretenim.

Que lo cavaller sia clar en sos fets

La solució final —per ara— ha segut agarrar el Wordpress que tinc instaŀlat en les fdt, 🔗 llevar-li l'arxiu «wp-config.php», penjar-ho en l'espai per al nou bloc —on ja he creat una base de dades buida— i activar la instaŀlació. Oli en un llum. El text del Tirant lo Blanch està disponible ara també en un espai creat amb el Wordpress. 🔗

La idea que continue tenint al cap dels anys —després d'estar penjant versions en un altre lloc 🔗 més rígid per a estes coses— és enriquir l'edició amb notes emergents que es poden consultar durant la lectura, i també amb anotacions de contingut que es podran consultar en els apunts del bloc.

Si no em disperse massa —que sol passar que sí—, espere traure un poc de trellat de tots estos embolics informàtics i estilístics. De moment, he aprés a posar un color de fons amb una opacitat rebaixada, cosa que ja és un detall de mèrit per a mi. No crec que canvi el Hipwords per un altre tema, però sí que hauré de mirar les adaptacions per a millorar l'aspecte i la llegibilitat. La imatge de la capçalera supose que anirà canviant, però no ho tinc clar encara. En tot cas, amb paciència i una canya, espere «que lo cavaller sia clar en sos fets».

Extensions de la calor

A pesar de la calor, em vaig calfar un poc més el cap per a resoldre el misteri dels blocs desapareguts de què parlava ahir, glossant una de les meues clavaes de pata tradicionals. Efectivament, d'això es tractava, en lloc de crear un subdomini en el servidor —com em pensava que estava fent— vaig crear una redirecció de la pàgina principal a un lloc que encara estava buit. Per això tot el contingut dels dos blocs afectats —subdirectoris i subdominis de l'adreça principal— va desaparéixer de la xarxa. Va ser cosa d'un minut resoldre-ho, però el maldecap va durar tot el dia.

Ara que ho he resolt, em sembla que la idea inicial que vaig tindre de traslladar el text del Tirant lo Blanch 🔗 a una pàgina de Wordpress no era tan encertada com em pensava. L'extensió d'eixa pàgina pareix que sobrecarrega el servidor. L'alternativa serà deixar la pàgina web on està —que funciona, tot i que l'edició siga un poc carregosa a causa de la configuració de Verizon (abans Yahoo!)— i fer les anotacions, comentaris i ampliacions en el bloc nou.

Encara faré alguna cerca més abans de decidir-me, per si de cas algun dels temes de Wordpress em proporciona alguna opció millor que continuar amb el meu conegut Hipwords, 🔗 que serà el recurs més probable, tot i que estic vegent que no acaba de mostrar algunes de les extensions que tinc instaŀlades en fdt, com ara el menú d'edició clàssic, o les opcions de l'extensió de l'Advanced Editor Tools, que per ara no volen aparéixer en la interfície d'escriptura. Una possibilitat és provar amb una versió anterior de Wordpress.

¡Mare meua, quina calor!, s'acosten més clavaes de pata.

La clavà de pata tradicional

Alguna cosa no va funcionar ahir, mentres estava toquetejant l'espai en el servidor d'Strato per a incorporar un bloc de Wordpress dedicat al Tirant lo Blanch, per tal de substituir i millorar la versió que tinc en web en Yahoo! 🔗

I sort que vaig crear un subdirectori per a instaŀlar-lo, i aixina es suposa que no m'he carregat res, però el cas és que els altres dos blocs que tenia en eixe servidor han deixat de funcionar. Hauré de fer una còpia de seguretat de les taules d'eixos blocs. Una volta ho tinga alçat, provaré a fer una netejar i a tornar-a instaŀlar els tres blocs en tres subdirectoris. Fins ara això havia funcionat, però ahir se'n va anar tot a fer la mà. Supose que amb eixa nova instaŀlació hauré de recordar i tornar a posar totes les extensions que tenia actives.

L'única cosa que podria pensar que va originar el problema, pense que va ser que vaig activar el php 8.0. Més tard, quan vaig vore que la cosa no funcionava, vaig tornar al 7.4, però el canvi no va fer efecte. Llevat d'això, la resta va ser la creació del subdirectori (també d'un subdomini, que no es va activar) i la càrrega del Wordpress amb el FileZilla. Es va carregar, però ja no em va deixar posar en marxa la instaŀlació.

Com és habitual cada estiu —i anem a deixar-ho en eixa estació—, quan tinc un poc de temps lliure en faig una o altra amb l'ordinador. La clavà de pata de rigor.

Un altre vint de novembre

Hui és eixe dia eixe que pareix que encara mos ve al cap als que tenim una edat: el dia que va morir Franco i que mos van enviar cap a casa uns dies, no recorde quants. Sí que recorde que em vaig passar un temps mirant per la tele la provessó de persones que passaven davant del fèretre del dictador, aquell dia i, més avant, cada volta que repetien les imàtgens, sempre esperant per si vea passar un tio meu que me s'havia clavat a mi en el cap que devia haver anat a acomiadar-se de l'amo que li havia proporcionat la faena d'algutzil... Seguint la mateixa fantasia infantil, la meua germana, més menuda que jo, tenia més mitificat encara aquell tio, ja que es pensava que era Franco mateix. La meua germana, quan tenia sis o set anys, devia haver deduït d'alguna manera que això de ser «franco» era un càrrec o una faena important, i per això li l'adjudicava a son tio estimat.

Ara mateix, en 2020, em sembla que encara tenen més ressò en els mitjans les misses catòliques que es fan encara pel dictador que la coincidència que hui és la data de publicació del Tirant lo Blanch, uns quants anys i segles abans (en 1490).

Sortosament, les misses no solen concloure amb cap milacre. Quasi segur que tampoc faran que Tirant ressuscite, cosa que sí que haurà passat en la lectura que deuen haver emés ja per Ràdio Cocentaina. La literatura no és un milacre, però sí un petit encanteri democràtic que convé celebrar.

L'alcavota proverbial

«Al meu país la pluja no sap ploure», cantava Raimon. Deu passar en molts llocs del món, si tenim en compte com va això de l'emergència climàtica. Però la cosa és que al País Valencià encara no tenim aquella pluja fina que fa anys que pensàvem que vindria també amb els núvols fructífers de la democràcia. No es tracta del clima, tot i que alguna relació hi deu tindre la cosa, sinó de les decisions polítiques que s'han plasmat en els discursos i els papers que han arribat massa sovint a convertir-se en fets absurds i contradiccions aberrants. No tornaré ara amb la suposada «potenciació del teletreball» que consistix a reduir el teletreball —tal com s'està practicant en les Corts Valencianes actualment, amb una direcció suposadament «propícia».

Una companya de faena troba a faltar llibrets infantils —d'eixos que ni tan sols tenen text— que adapten les rondalles d'Enric Valor de manera que els xiquets coneguen abans, si és possible, els personatges de la cultura popular valenciana que no Dumbo o el ratolí Mickey. Parlant parlant, em comenta el cas del referent que donaríem per a parlar d'una alcavota, i mos ve al cap directament el personatge «la Celestina» de l'obra castellana. En canvi, es veu que no li s'acudiria a ningú parlar del personatge Plaerdemavida del Tirant lo Blanch.

Encuriosit, busque en la Viquipèdia la paraula alcavot -ta i trobe que arriben a dir que és una «celestina», que la paraula valenciana es documenta al 1251 i que apareix ¡en el Quixot!... Ja posats, intente aportar dades un poc més coherents sobre la figura en valencià i, sense llevar l'exemple castellà, aporte el cas de Plaerdemavida.

Aixina no fem res respecte a la pluja que caldria per a fer saó, però espere que l'arruixonet faça aparéixer alguns plantatges.

Soroll de budells

Estic repassant la treballosa i artesana edició del Tirant lo Blanch que fa anys que vaig construint en l'espai cibernètic. No puc evitar topar amb el tòpic sobre la naturalitat i el realisme de la narració. Alhora passe per la frase següent: «Pres tan gran alteració que la fel li sclatà e morí de continent». ¿Vols dir que això és possible? ¡I en moren dos igual en l'obra!

Mire alguns polítics que almorzen prop de mi —que no paren de repetir cançoners argumentals contra els drets lingüístics i polítics dels valencians que no siguen seguidors del seu nacionalisme espanyol «reconqueridor»— i trobe que, la fel, no, però que si es mossegaren la llengua, els budells els farien soroll —i trobe que eixa possibilitat no la comenta Martorell.

Petites edicions electròniques

Em costa déu i ajuda fer un petit canvi en la versió del Tirant que he penjat en html i pdf en la xarxa. Bé, el que més costa és fer la versió azw3. A més, és clar, el temps de mirar les edicions diferents per a comprovar que el canvi és correcte. Al final, la versió per al Kidle no m'ix tal com voldria i la deixe estar. Amb els altres dos formats ja n'hi ha prou.

Això de les conversions entre formats de llibre electrònic dóna quasi més faena que l'edició del llibre mateix. Fins i tot intente retorcar l'html per a fer un epub o amb l'esperança de fer un html i, amb els conversors corresponents, que m'aparega en el lector amb un aspecte agradable. De moment, costa un poc de trobar eixe combinacions, sempre trobe que els pdf es veuen millor que els del format propi del Kindle.

I amb coses d'eixe, me se fa allà quina hora.

La metadada d'idioma en el PDF

Com que estem de festa, aprofite per a fer coses d'eixes que sé que seran un maldecap i que em costaran de resoldre. Revise l'edició del Tirant lo Blanch, li pose un cos 16 a la lletra i perc unes quantes hores intentant modificar les metadades del document en pdf, per tal d'assignar-li el codi «ca» en el camp del llenguatge per tal que el diccionari del Kindle reconega que és català. He provat en Ubuntu amb tres programes que modifiquen metadades —inclòs el Calibre en la versió actual. 2,55: em sembla que sí que ha vaig aconseguir amb alguna altra versió—, però res, continua traguent-me el diccionari de castellà.

Ço que és Tirant

Em va sorprendre una afirmació de Francisco Rico Manrique en un article de fa uns dies en el diari El País («Onces de septiembre», 11.09.2015):

Cuando tal se leía en el Quijote, en 1605, el Tirant se había estampado una sola vez en Cataluña, más de un siglo atrás (en 1497, por el burgalés Diego de Gumiel), y no volvería a serlo hasta 1873 (pero la impresión no se remató hasta 1905), sin que entre ambas fechas dejara reminiscencias apreciables en el Principado. Todavía hoy no se cuenta con un texto crítico a la altura de los tiempos, y en la Universidad se ha de recomendar a los alumnos que busquen de segunda mano un ejemplar de la edición de Martín de Riquer.

El fragment que marque amb negreta em deixa un poc intranquil, atés que Albert Hauf (amb l'ajuda de V. J. Escartí i Anna Isabel Peirats) van preparar una edició del Tirant lo Blanch en 2005 que a mi, que no tinc massa idea de tot això, em semblava que devia ser poc menys que fantàstica (i per això la vaig agafar de referència per a penjar-la en un web d'una sola pàgina). L'edició de Martí de Riquer (no la tinc, però supose que és la que publica Tinet), és una edició de referència, però conté canvis en la transcripció que es suposa que un estudiant universitari hauria de llegir més acuradament a partir del facsímil o, millor encara, de l'edició de Hauf.

Per si de cas, li enviaré la referència Rico, que supose que no la va esmentar per algun motiu sòlid (com ara que no és possible que no haja rebut la difusió que mereixia). De totes formes, no és tan estrany que les faenes acadèmiques passen desapercebudes per als destinataris suposadament més interessats. En un àmbit més comú, tope sovint amb tècnics lingüístics que no consulten dnv de l'avl. A voltes pareix que ni sàpien que existix. Abans d'esmenar-li la plana a ningú o de dictaminar sobre «ço que és» normatiu i «ço que és» humà, convé fer un poc més de recerca.

Tirant en lo web

Hui, que no crec que siga una data massa assenyalada per a res relacionat amb esta faena, penge finalment l'última revisió del Tirant lo Blanch en format html. Ha estat un goig acabar de dissenyar la pàgina, afegir els codis d'estil (css) i pujar-ho tot al servidor. Ara caldrà continuar revisant i ampliant l'edició en línia (i les versions pdf i per a Kindle que hi he enllaçat). I supose que algú, quan siga, voldrà pegar-li una llegideta al «nostre» clàssic per exceŀlència.