dimarts, 31 de desembre del 2024

La paraeta de l'any

Canviem de dia, d'any, anem tancant el primer quart del segle, però som els mateixos, fem anar el mateix sistema desequilibrat dels guanys que són també pèrdues. Les bombes són la mort dels qui en són víctimes i són la vida dels qui les fan, les venen i les llancen, la «creació de riquesa» desigual i injustificada d'algú està depredant, explotant o estafant algú atre, el benefici privat desregulat d'uns és la part que mos deixen de la pobresa, la contaminació i la misèria que s'amaga en la foscor dels abismes terrenals o oceànics... La història sempre és parcial, incompleta, el fum que esbandim perquè mos estem ofegant, porta substàncies que estan ofegant algú atre. ¿En queda, d'aire lliure? ¿En queda, d'aigua neta?

Arribem a les hores en què mos hauria de pegar per fer recomptes, sumaris, resums, síntesis i anàlisis, compendis, memòria... L'any 2024 ja està acabant de passar, mos sembla que alguna cosa important s'acaba. Però és la mateixa cosa de sempre.

Què mos sembla rellevant, què trobem de positiu, què hem de millorar, on hem clavat la pata... Massa coses, massa complex i queden poques hores. Millor deixar-ho per a l'any que ve, millor tancar la paraeta de l'any i fer plans per al nou any, projectes que ja hem previst que, en principi, no aniran avant, perquè no tindrem tantes ganes quan hagen passat els primers minuts, les poques primeres hores de l'any que comença d'ací a res.

dilluns, 30 de desembre del 2024

Divisió del record

En els seus diaris, el cantant Raimon comenta de tant en tant una preocupació política: la «divisió internacional del treball». Com que no és un concepte que associe a la política actual, en un primer moment l'atribuïxc als anys huitanta del segle passat. De totes formes, pegue una mirà en la xarxa i veig que el concepte és vigent i que se'n parla en els llibres de sociologia i d'economia, encara que no aparega en la premsa de cada dia actualment.

Això sí, aquells anys huitanta que recorde, llegint-los versionats en els diaris de Raimon, són la meua prehistòria particular, el temps en què es congriaven molts dels elements del present. Cap novetat, perquè sempre estem fent versions de la mateixa història. Diu Raimon que va actuar a la Vall. Jo no vaig anar aquell recital —que ell va qualificar com a desastrós—, però tinc gravat en el record des d'aquella nit del 1985 que els vaig vore a Annalisa i ad ell passant pel meu costat per l'avinguda de les Germanies —«la Carretera»—, prop del cine Capitolio. Un poc com una aparició, el «personatge» existia com a persona fora dels discs i es passejava ben abrigat per la foscor d'aquella vorera. I jo no en sabia res de la divisió internacional del treball. 🔗

diumenge, 29 de desembre del 2024

Cita dominical / 841: Neus Climent

Mirant els aprofitats.

Tot i que contra la força de la natura no es pot fer res, contra l’aliança del capital privat amb el govern de Mazón sí: fem memòria. No oblidem qui té la culpa; qui nega i sosté, conjuntament, la crisi climàtica; qui s’aprofita de la desesperació per a donar falses esperances a través de discursos d’odi i, sobretot, no oblidem que açò forma part d’un entramat estructural que actuarà, en cada crisi i catàstrofe, assegurant els interessos dels qui ho enfanguen tot.

Neus Climent, «Entre canyes, fang i desvergonyits», Diari La Veu del País Valencià, 07.12.2024. 🔗

dissabte, 28 de desembre del 2024

La foto del sàbat / 231

Tal com diuen, la història el jutjarà; però convindria gestionar el mentrestant sense que ho empastrara més encara, ni de sang ni de fang.

divendres, 27 de desembre del 2024

L'espai vital

Van reomplir la zona envaïda amb ciutadans pioners voluntaris que havien de fer de colons i que repoblarien amb la seua descendència la regió conquerida, l'espai vital necessari que necessitava la pàtria. Es va «facilitar» que els indígenes se n'anaren, i els que es van voler quedar tenien restriccions de drets i de moviments. Inclús tenien molt «restringida» la possibilitat de sobreviure a llarg termini, encara que els indígenes no sabien segur què podia passar i n'hi havia que confiaven que els lluentons dels vencedors els iŀluminarien també a ells.

És gros que el detall inconcret del paràgraf anterior es puga identificar amb diferents noms de països i persones agressors i de víctimes de condicions diverses, inclús algunes voltes obscenament intercanviables entre ells, tant si es tracta de l'antiguitat, de la mitjania de la modernitat o de l'actualitat.

dijous, 26 de desembre del 2024

De pasta de moniato

El dinar del dia de Nadal, a més de promoure els records, les xarraes i els acudits, dona pa converses i debats intensos més o menys acalorats entre pastissets de moniato, torrons de cacau, coquetes de segí —versió familiar carcaixentina; jo dia «sagí»—, i pa descobrir que els processos sociolingüístics que expliquen com desapareix el valencià et sorprenen a la taula familiar quan la teua neboda coneix «sargantana» per l'escola —la resta diu «sagrantana», i jo dic «sagristana» que sona com «sacristana», o al revés— i que dubta entre «almetla», «almela» i «almelda», perquè en realitat només diu «almendra». Diu que l'any que ve es casa. Per això, quan estem acabant, convida els familiars a la cerimònia amb un targetó embolicaet amb un cordellet apegat amb silicona, ¡tatxan!, en castellà. Em quede de la pasta que farcix els pastissets. Aixina va la cosa.

dimecres, 25 de desembre del 2024

Solet nadalenc

El dia de Nadal hauria d'entrar en l'imaginari coŀlectiu —i mediàtic— com un dia d'anticicló amb solet i temps primaveral. Crec que em costaria de trobar un dia de Nadal plujós, sense sol, un dia en què mos gelàrem pel carrer... Devia ser cosa d'abans, d'abans que li haguérem posat una bomba de calor a la Terra. La bomba de calor és molt més eficient que el Sol... L'estrella havia de rebentar d'ací a uns cinc mil milions d'anys. En canvi, mosatros, la humanitat, farem que el planeta rebente molt abans. I els que vinguen darrrere, ja s'ho trobaran.

dimarts, 24 de desembre del 2024

Pa què em nomenaren?

Si no l'he vist encara, les aparicions als mitjans i les intervencions parlamentàries cíniques de l'encara president valencià em fan pensar que sí, perquè tinc la sensació d'haver-ho fet, tinc la sensació d'haver vist un vídeo del president valencià Mazón emulant aquell: «Si ja saben com em pose, ¿pa què em nomenaren president?» 🎬 Està clar que la resposta ha segut terrible.

dilluns, 23 de desembre del 2024

El clotet

S'acaba l'any, s'acaba tot, però tot continua, a la faena mos inunden la bústia amb felicitacions nadalenques, totes festives i inclús quasi sempre hipòcrites i faŀlaces —maliccioses a voltes—, mos saludarem el bon any durant dos mesos, me s'acaba el paper per a embolicar els còmics —el regal que ja veig com una tradició que no puc trencar—, els sobrets amb les estrenes, els maldecaps de si els pastissets ixen llegets o si el plum-cake té la consistència d'un rejol, si cal dur vi o torrons... Sense voler-ho vore, anem cavant el clotet.

diumenge, 22 de desembre del 2024

Cita dominical / 840: Xavier Sierra Labrado

Mirant la lingüística franquista.

Sis mesos després de l'entrada de les tropes franquistes, quan acabà el règim especial d'ocupació, a Barcelona no restava cap rastre del català ni en els noms de les botigues ni en els rètols dels carrers. La llengua de la ciutat era una altra.

Xavier Serra Labrado, «Poznan i Barcelona: ciutat sotmeses a substitucions lingüístiques ràpides», Saó, 505, setembre 2024.

dissabte, 21 de desembre del 2024

La foto del sàbat / 230

A pesar del fred, pareix que les calèndules vullguen traure la flor.

divendres, 20 de desembre del 2024

Infinites voltes

Mos fan escoltar infinites voltes les mateixes declaracions formulàries, difoses incansablement a través dels mitjans. Hi havia un grec que dia que no mos podíem escabussar dos voltes en el mateix riu —o una cosa aixina—, però els humans dedicats a la política o al futbol no fem més que omplir hores i hores amb expressions tòpiques, sempre girant en el mateix corrent insalubre. Deu ser que mos satisfà i mos tranquiŀlitza la trivialitat i la seguretat de les paraules conegudes:

  • La consellera valenciana Marian Cano (20.12.2024): «Som una regió amb un potencial enorme»
  • El president de La Rioja, Gonzalo Capellán (13.12.2024): «Somos una región con un potencial enorme» 🔗
  • Patricia Loro, de Norteando Servicios Turísticos, membre de l’associació OPCE (Cantabria, sense data): «Somos una región con un potencial enorme» 🔗
  • Mariana Costa, CEO de Laboratoria (Colòmbia, 14.02.2020): «Somos una región con un potencial enorme» 🔗
  • Le Matin (Marroc, 05.10.2010): «Une région à fort potentiel»
  • BPIFrance (França, 28.11.2024): «Bretagne : une région au fort potentiel pour l’essor de l’industrie»
  • Le Monde (França, 13.03.2019): «Vélo: " l’énorme potentiel " de la région parisienne»
  • Oaxaca: l'isthme: ses fetes et ses traditions (Mèxic, 2008): «région comptant un énorme potentiel de développement»

Té igual que siga esports o política, es suposa que la notícia seria que l'entrenaor (masculí o femení) declarara que qualsevol futur equip rival és molt roín, que no s'esforçaran durant els entrenaments, que no preparen els partits durant la setmana, que tene com a objectiu pedre tots els partits possibles... Si no és això, ¿on està la notícia?, perquè mos hem d'enterar que el juaor tal o qual tanca els ulls per a dormir... Vaja, si fora que dorm amb els ulls oberts, mos ho podrien comentar en la secció de malalties del son o de curiositats de la natura.

dijous, 19 de desembre del 2024

Torna el ravanell

Fa unes setmanes que poden fer unes bones ansalaes amb ravanell, paneret, plantatge —amb uns tocs de sàlvia, romer i espígol, que sempre n'hi ha—. El ravanell té com a nom científic Diplotaxis erucoides, però en el diccionari de l'avl 🔗 diuen que és Rapistrum rugosum, cosa que no pot ser, perquè este correspon a la ravenissa groga —diria que eixe seria el nom—, perquè té les flors grogues. Això sí, el diccionari encerta a dir que el «ravenell», que és aixina com ho escriuen, té les flors blanques, cosa que em va donar la pista per a demanar-los que corregiren el nom científic, que mantingueren la definició i que afegir la forma ravanell.

Ah, i no cal que incloguen que és el «uasabi valencià», que és el sobrenom de la planta que em va recordar Víctor fa uns dies passejant per Almansa —mos va convidar el nostre amic Emili al reaturant Maralba: tenien atascaburras, que no du ravanell.

dimecres, 18 de desembre del 2024

Sense cervell

Després de llegir la ressenya de Joan Garí sobre la segona novel·la de Rafa Lahuerta, 🔗 que valora molt positivament —a Takse li va semblar bé la primera, que es podia llegir, però sense passar-se’n—, refaig la fitxa sobre el descerebrat que apareix en una primera versió de l’article —finalment han optat pel descervellat del dnv— i que és un terme de l’àmbit de la medicina, però que la imposició del castellà (el descerebrado) ha traslladat per calc als registres informals.

Seguint la idea que Abelard Saragossà exposa en alguns llibres i articles, es podria fer una llista llarga de les voltes que la pretesa «llengua literària» —que no sé per què es confon tan sovint amb l'«estàndard»: es suposa que la literatura ultrapassa i infringix l’aiguabarreig formalista de l’estàndard— es dedica a malmetre la llengua general duta pels aires enganyosos que a voltes van a favor i atres voltes fugint del castellà, cosa que els fa sempre dependents d’eixos vents, sense que siguen capaços de falcar el timó clarament cap a l’horitzó de la llengua. La llengua, sense més adjectius que la parceŀlen innecessàriament.

N’haguérem pogut dir caps buits, destarifats i milanta fórmules més —tan bonic com és trapatroles—, però havien d’innovar amb un «terme tècnic» agarrant-se al llatí —com si això resolguera res o fera més sabut—. Al final, desconcerta un poc que hajam de vore com gira el penell: a voltes «roín, perquè ve del castellà, encara que siga general» i a voltes «bo, encara que s’acoste al castellà i no ho diga ningú».

Bé, això són minúcies que la sociolingüística hauria de ventilar per a poder centrar la qüestió en els drets, els deures, la disponibilitat, les ocasions i la facilitació. Sense cervell, però amb el cap com un bombo.

dimarts, 17 de desembre del 2024

Virtuts lingüístiques teologals

Comenta Josep Ruaix en una entrevista (Vilaweb, 11.12.2024) 🔗 que el diccionari —es referix al de l’iec— hauria d’incorporar una marca per a identificar les paraules que se n’ixen de «la llengua literària, que es basa, ja des de Fabra, en el català central»... Si no es posen les marques i cada u usa la llengua com li parega, fent anar variants per ací i per allà, sense mirar en quin punt del territori es troba o sense avisar que se n’eixirà del patró fixat pel centralisme normatiu original:

En canvi, pel que fa a les variants territorials, com anou o renyó, crec que són un perill, perquè van contra la llengua literària, que es basa, ja des de Fabra, en el català central. I si admetem això o allò, perquè ho diuen a Tortosa, perquè ho diuen a Alacant, perquè ho diuen a la Catalunya Nord, i, a més a més, al diccionari no hi ha la marques dient que això és propi d’un territori determinat, llavors resulta que si, per exemple, un estudiant fa un examen i et posa una paraula d’aquestes, com que ho diu el diccionari, és correcta. I això ens desmanega el català estàndard, o català literari, com en deia Fabra. Amb el fet de voler ser molt respectuosos amb les variants territorials ens desfan el model que fins ara era la norma.

El fragment es comenta a soles. No deixen de sorpendre’m les persones, menys si són retors, perquè es veu que alguns tics que tenen corresponen a una visió del món que jo no tinc. En tot cas, com que Ruaix mateix ja diu en algun moment que les seues idees tenen més a vore amb virtuts teologals, com ara la que ell identifica com a «prudència lingüística», no li discutiré els dogmes, com eixe del «català literari» amb què alguns pretenen crear una llengua com ells la somien, però oblidant que hem de tindre malsons, i que inclús hem de somiar desperts.

En fi, serà una sort —¡una fantasia!, ¡una utopia!— que siga un estudiant que «desmanegue» en un examen el català estàndard per massa coneiximents dialectals. Si bé ho pensa Ruaix, ara correspondria una atra possible virtut teologia: esperança lingüística.

dilluns, 16 de desembre del 2024

Vells escacs

Durant aquelles visites infantils a la biblioteca del poble, l'atre totxo que em cridava l'atenció era un llibre vell d'escacs. No era només que era gros i vell, sinó que pareixia contindre un munt de saviesa sintetitzada en uns dibuixos de posicions sobre el tauler que em semblava que «havien de significar» coneiximents fabulosos per als ulls entesos. Això degué fer que uns anys més tard em pegara per juar a escacs amb obstinació i concentració. I sense coneiximents fabulosos, ai.

diumenge, 15 de desembre del 2024

Cita dominical / 839: Beatriu Cardona i Prats

Mirant més a prop.

Això passa sovint: sempre volem anar a algun altre lloc, amb intenció i amb pressa, i ens perdem tot el que es troba entremig.

Beatriu Cardona i Prats, «Diari dispers d'una dana», Saó, 507, novembre 2024.

dissabte, 14 de desembre del 2024

La foto del sàbat / 229

La humitat fa despertar un bolet llustrós, però humil i fugaç.

divendres, 13 de desembre del 2024

No penses en el País Valencià

La periodista Teresa Ciges publica en la revista Saó (núm. 506, octubre del 2024) un article ben ideat sobre els marcs mentals que mos condicionen la percepció del món i l'elefant eixe de George Lakoff. 🔗 A més de l'exemple conegut de l'elefant, també comenta l'estratègia de manipulació retòrica del discurs públic:

Un els exemples que el lingüista assenyala és la conversa sobre els impostos, en què els conservadors solen utilitzar el terme «alleugeriment de la càrrega fiscal», un marc que suggereix que els impostos són una cosa negativa que cal reduir.

Diria que un atre exemple del que mos fan engolir és que en lloc de dir-los depredadors classistes i retrògrades a la dreta i la ultradreta els hajam de denominar «conservadors». «Conservadors» està fixat i bloquejat en benefici seu, i ham hagut de carregar amb «conservacionista», que sona com «papista», «feixista» o «creacionista», termes que han acabat tenint un sentit despectiu quasi més pel sufix que pel fons ideològic que representen i que hauria de ser el que els desqualifica per al bé comú —en el mateix sac hi ha, és clar, «anarquista», «socialista», «comunista» o «feminista», que s'han vista afectats per eixe marc mental creat a través del sufix. I diria que, per diferents vies, l'efecte arriba a «arabista», «clarinetista» o «excursionista».

Al final, diria que l'article falla per la base, perquè pretén que pensem en el País Valencià i, en lloc de titular-lo «No penses en el País Valencià» ha contribuït a estendre un dels últims recursos de despersonalització i aculturació que periòdicament llança la dreta espanyolista —vaja, una víctima del sufix—: «No penses en la terreta»... Teresa Ciges, ¡es tractava de no pensar-hi!

dijous, 12 de desembre del 2024

El tel

Un coŀlaborador que opina este matí sobre sèries de televisió en un programa de ràdio de la Cadena ser que es fa a Madrid —el d'Àngels Barceló—, amolla que és possible que no sé quina sèrie no acabe d'agradar o d'atraure a «les classes treballadores de províncies»... Uf, no sé si respondre «¡presente!» o «¡arriba España!»... En fi, la retòrica i els tòpics no són aliens a les mentalitats que els vehiculen. Ara, si fora el cas que haja segut un automatisme i no un supremacisme, haurien de revisar les expressions que deixen anar eixe tuf de centralisme provincià expressiu. De rebot, podria ser que l'exercici del cosmopolitisme els llevara un poc d'eixe tel ranci del cap, d'alguna neurona.

dimecres, 11 de desembre del 2024

Dictadura democràtica

Lligc en Les amnésiques de Géraldine Schwarz que Konrad Adenauer va instaurar una política de «laisser le passé au passé» pel que fa al nazisme, i eixe aroma ideològic em fa pensar en el recurs habitual de la dreta espanyola i valenciana de fer creure que hem d'oblidar tot el que a ells no els convé, com ara les víctimes que van deixant per les cunetes de les seues decisions —ja han fet un funeral per a que deixem estar els morts i qui no va avisar que venia l'última dana del 29 d'octubre del 2024, la penúltima negligència del Consell de Carlos Mazón Guixot, el president que estava dinant en El Ventorro—. El vell llibre de la dreta.

Rarament m'apareix citada la figura de Konrad Adenauer, no sabria dir en quins documentals o quins llibres el nomenen, però sempre que lligc o senc el seu nom em ve al cap el títol d'un llibre que hi havia a la biblioteca de la Vall quan jo era menut i que no sé per què me se va quedar gravat: Adenauer, dictador democrático. Era un totxo, aixina que degué ser això el que em va atraure, perquè el gruix dels llibres em crida l'atenció, no ho puc evitar. I aquella olor dels llibres vells, dictadura democràtica.

dimarts, 10 de desembre del 2024

Abundància ocasional

Ja tinc els còmics de Nadal. N'he de regalar uns quants. La faena de triar-los ja està feta i ha segut més senzilla que mai, perquè enguany, estranyament, Abacus en tenia més en valencià del que és habitual des de fa uns anys —en castellà n'hi han molts més, és clar, que no patixquen els monolingüistes espanyolistes—. Abundància ocasional. Per tant, enguany, si passe per atres llibreries —L'Arribada, Fan Set...—, serà amb calma, sense l'estrés d'estar pensant si l'interés del tema té relació amb l'edat dels destinataris.

En fi, la faena que queda serà decidir el repartiment. Que tots els anys fora aixina.

dilluns, 9 de desembre del 2024

Dimitir com a mínim

Després de la negligència de Carlos Mazón Guixot i el seu Consell que van pedre minuts, hores i van fer pedre més de dos-centes vides, ara mos ix l'argumentari defensiu del Partit Popular valencià amb uns suposat «no pedre ni un minut» en coses que no tinguen a vore amb la reconstrucció, la recuperació i alguna paraula més relacionada amb fer vore estan reparant el mal fet... Això, sí, sense pedre tampoc ni un segon lamentant les vides que van ofegar.

Amaguen les persones mortes parlant engolats de recuperar béns, construccions, infraestructures... I fugen de les seues responsabilitats. Perquè les persones que van rebre l'alerta inútil quan s'estaven ofegant, no es poden recuperar. Carlos Mazón Guizot i el seu Consell fingixen que no tenen cap relació amb la mort de més de dos-centes persones. Eixe Consell i eixe president no recuperaran ni un mínim d'humanitat i d'ètica sense admetre primer els errors propis, la pròpia ineptitud o la pròpia negligència. Unes quantes hores, uns quants dies haurien d'invertir buscant un mínim de responsabilitat humana, social i política. Encara que sabem que no en trobarien prou per a compensar el mal que han fet. Com a mínim, haurien de dimitir també d'això.

diumenge, 8 de desembre del 2024

Cita dominical / 838: Juanjo Giner Camarena

Mirant els profitosos dels desastres.

Si aprenem de l’experiència compartida dels diferents països que han patit les mesures post-shock, som a temps de frenar la bogeria de Mazón i el seu Consell.

Juanjo Giner Camarena, «Capitalisme del desastre. De Pinochet a Mazón», Diari La Veu del País Valencià, 03.012.2024. 🔗

dissabte, 7 de desembre del 2024

La foto del sàbat / 228

Va passar una dona que anava filmant amb el mòbil les muntanyes de plàstic que vorejaven la marató de Valéncia d'enguany. Anava remugant amb accent francés alguna cosa aixina com si això era sostenible, ecològic...

divendres, 6 de desembre del 2024

Els ànodes de sacrifici

Inesperadament, a pesar que és festa constitucional, ha arribat el transportista amb el paquet de l'ànode de magnesi —de sacrific, en diuen— per al calfaor. Venia de Barcelona (Setesa), perquè en Valéncia no vaig saber trobar-lo. Ara em tocarà algun matí de festa fer-me a la idea de buidar el depòsit i traure el tap que aguanta la resistència i l'ànode. L'ànode vell deu estar malament, perquè fa unes setmanes que l'aigua fa un poc d'olor de sofre —encara que esta setmana no en fa quasi, o és que mos hi hem acostumat— i diuen que la causa pot estar en el desgast de l'ànode i que s'haja acumulat calç en el depòsit. Coses de les reaccions químiques i dels microbis.

A més de la calor estranya que fa estos dies, a la Lluna li ha eixit una lluentor competidora per baix a la dreta. Em sembla que és Venus, però no entenc d'eixes coses. Pot ser que també s'haja desgastat algun ànode i eixa claror siga el badallet que algú està obrint llevant la tapaora per a fer la reparació. Els astres anuncien desastres, ¿no? N'hi han uns quants ànodes que fallen i ja n'hi han massa que s'han hagut de sacrificar.

dijous, 5 de desembre del 2024

Discordances (in)esperades

No sé com va del tot la cosa, però no acabe d'entendre per què els drets lingüístics no solen formar part del repertori d'idees que tenen algunes persones que exposen idees i actuen en àmbits on cal defendre un medi ambient saludable, una l'agricultura de proximitat, sostenible i compromesa amb el manteniment de l'entorn natural i d'una producció beneficiosa per a la salut humana.

M'ha passat això quan he vist un reportatge i el web del restaurant de Toni Montoliu, que té una expressió preciosa en valencià, un discurs ben fonamentat en relació a la qualitat dels productes i de l'agricultura i, per contra, té el web només en castellà. De fet, pareix que la clientela amb la qual es relaciona —posa un exemple de gent amb diners— faça que practique la subordinació lingüística en favor de l'ús monolingüe del castellà, i en perjuí de la sostenibilitat lingüística del valencià.

M'ho esperava, perquè en el dia a dia te'n trobes uns quants, de casos semblants, però encara em sorprenen.

dimecres, 4 de desembre del 2024

La tensió

Plovia un poc de matí, ha feet sol, no fa fred, però l'aire estava refrescant-se, un cambrer que coneixem arriba cansat de bon matí a la faena: els autobusos van plens i no complixen un mínim de freqüència, mos diu. I acaba sarcàstic: «¡Dien que Grezzi era roín! ¡Quin barra!» El cansament està en eixe aire que és un allioli de mantires i malíccies, els retrets absurds, indolents i negligents de Carlos Mazón Guixot i el seu Consell cada volta que obrin la boca, el fum dels vehicles amb què l'alcaldessa de Valéncia perfuma qualsevol estupidesa urbanística, un anunci d'un banc que publicita unes inversions amb una fal·laç i deshonest «guanyem tots» que amaga que en eixe sistema algú sempre ha de pedre... I saps que tu no, perquè saps que sí que perd algú, però fingixes esperant que serà algú atre, que no seràs tu.

La tensió diu la metge que m'he de controlar.

dimarts, 3 de desembre del 2024

La ruquesa

La qualitat de l'aire, 🔗 del la terra, de la mar, de l'aigua dolça, de la llum solar, tots elements dels quals depenem per a viure de manera saludable, no són res comparats amb el poder d'alguns eufemismes. El més recurrent quan es vol justificar qualsevol atemptat ambiental o laboral és la «creació de riquesa».

Eixa suposada «creació de riquesa» a l'avarícia o l'enveja econòmica, a la competència social per la misèria, i amb això s'amaga una realitat alternativa també possible en què les bones condicions laborals, els salaris adequats, la gestió eficient i ecològica dels recursos, la bona qualitat de l'aire, de la terra i de l'aigua són riqueses més importants que els comptes corrents i l'acumulació de diners en unes poques mans milionàries i les seues corts, mentres la majoria compartix i patix el malestar, les malalties, les molles de la depredació, la porqueria i la runa.

El més d'un centenar de milers de cotxes que s'ha endut la dana haurien de ser un bon començament per a refer-se d'una atra manera, amb més i millors mitjans de transport públics que evitaren la dependència de les motos i els automòbils particulars i del malbaratament energètic de consevol classe.

Ai, però, a més de la riquesa, hi ha la «ruquesa», sense voler ofendre als rucs.

dilluns, 2 de desembre del 2024

Fang cívic

Passem per davant del palau de la Generalitat, on alguns treballaors encara estan netejant les restes de fang i pintura que algú va llançar contra l'edifici durant la manifestació del 9 de novembre. Van llevant les marques amb raspallets, s'ha d'anar a espai per a restaurar l'edifici.

Els més de dos-cents vint morts causats per la negligència del Consell de Carlos Mazón Guixot no es poden restaurar. La persistència del president en el càrrec excusant-se en tergiversacions i mentires és una manera de negar-los inclús la possibilitat d'un principi de reparació, per ara. El fang que embruta per fora la façana és més cívic que la runa ideològica que embossa les entranyes institucionals de la Generalitat valenciana.

diumenge, 1 de desembre del 2024

Cita dominical / 837: Eileen Truax

Mirant les alternatives polítiques.

El Partit Demòcrata, des del president fins als seus representants estatals i locals, han estat incapaços d'oferir polítiques públiques que servixquen per a frenar el discurs populista i d'odi que tan bé li ha funcionat a l'expresident des de fa vora una dècada.

Eileen Truax, «¿Y si el problema fuera el Partido Demócrata?», 5W, 12.11.2024. 🔗

divendres, 29 de novembre del 2024

Total disposició

Per als alts càrrecs de la Generalitat valenciana sempre hi ha una total predisposició per a redactar una disposició final primera —o una transitòria, o una addicional, o una que passava per allí— que els apanye un increment de conceptes retributius, dis-ne sous, emoluments, retribucions, gratificacions, dietes, compensacions..., del que faça falta, d'un concepte solt o de tots alhora. I amb una simplicitat i una agilitat administrativa que no trobaran els ciutadans que estan esperant des de fa anys que els aclarixquen la prestació de la dependència o un habitatge digne que mereixca eixa qualificació en un país que es presenta com a social i de dret. Els expedients dels alts càrrecs no s'encallaran baix del fang per la negligència o la incapacitat de l'encara president de la Generalitat valenciana Carlos Mazón Guixot davant d'una barrancà previsible però ignorada tràgicament a canvi d'alimentar l'ànsia de «crear riquesa» a força de promoure la desigualtat i la depredació.

Demà, manifestació. Convindria demanar alguna cosa més que la dimisió d'un inepte avariciós i mentirós. 🔗 Si fora possible, un poc d'ètica democràtica per a començar a llevar la runa.

dijous, 28 de novembre del 2024

Els corrents

Comence Les amnésiques de Geraldine Schwartz, 🔗 torne a vore l'«Israel Balagan» de Punt de no Retorn 🔗, mentres m'engulc les llàgrimes el Grasset connecta amb Abraham Orriols que està en Paiporta, on diu que estan esperant un gest de responsabilitat...:

Al sandemà de la guerra, ningú o quasi ningú en Alemanya demanava per saber què hauria passat si la majoria no haguera anat amb el corrent, sinó contra una política que havia mostrat ben prompte la seua intenció de patejar la dignitat humana com si xafàrem una panderola.
Géraldine Schwartz, Les amnésiques.

Les dictadures, les autocràcies, l'autoritarisme, els règims totalitaris, són els corrents. La democràcia és una barca que hem de guiar amb el timó del vot. Si el deixem anar amb el corrent, «ahí tens els ous, Joana», diríem. Més de dos-cents morts mentres negligien les seues obligacions: ¿per què no hauria de dimitir Carlos Mazón Guixot?

dimecres, 27 de novembre del 2024

Pàmpols polítics

Si més no, el nou vicepresident segon, Francisco José Gan Pampols, ha aclarit de moment que ell mateix pronuncia el seu segon cognom com si estiguera escrit «Pàmpols». O com si fora un cognom anglés, que també podria ser. El va pronunciar aixina, «Pàmpols», en la seua presa de possessió (À Punt, 26.11.2024). 🎬 Per tant, vaja això per davant, perquè lo que vinga després, eixes coses de l'ortografia, serà més mal d'entendre i mostrarà que és més poderosa la tradició burocràtica espanyola que l'acceptació de les normes ortogràfiques d'una llengua díscola com la valenciana-catalana, més díscola i excèntrica encara en àmbits militars. Al final del matí, em responen del servici de consultes del Prop: «Ens confirmen que és sense accent, eixa és per tant la grafia oficial». Senyor, sí, senyor! A l'anglesa, doncs.

En canvi, supose que no podrem aclarir mai per què calia nomenar un militar en un càrrec polític, un militar que vam sentir —també amb unes orelles com a pàmpols— 🔗 que pretenia ocupar el càrrec polític però que declarava que no volia fer política des del seu càrrec. Mirant-ho bé, semblava una acusació encoberta al fet que la política s'haja convertit en partidisme i idolatria.

dimarts, 26 de novembre del 2024

Algun lloquet

Mala idea això de pensar d'aparcar per dins de Sueca. Convé buscar els aparcaments públics que hi ha anant a Corbera. S'acatxava el sol i refrescava i he pensat de tirar un poc més cap al centre: ¡error! Pensant que trobaria algun lloc, tirant per ací i per allà, he acabat en Riola. He tornat a travessar el pont i he enfilat de nou cap a Corbera, a la dreta: al passeig del Mestre Serrano hi havia lloc i banquets per a deixar passar unes horetes llegint.

dilluns, 25 de novembre del 2024

L'ànode de sacrifici

Pel que sembla, si no n'hi ha cap atra opció, l'ánode de magnesi de l'acumulaor solar mos l'hauran de dur de Portugal, que podríem pensar que és d'una «proximitat» acceptable. Ja poden vindre danes i terratrèmols a destrossar entorn, cases i vehicles, que ara algú està preparant la indústria per a tornar a construir tot igual, com si el que vam fer abans no haguera tingut res a vore en el desastre. Mentres el mercat del sistema capitalista actual no incorpore la reparació de la depredació mediambiental en els passius dels comptes —no sé si se'n diu aixina—, no farem res de bo per salvar el benestar de la humanitat i continuarem provocant mutacions fins que aguantem l'arsènic, el cianur, el mercuri i la radioactivitat. Ànode de sacrifici, en diuen.

Takse ho diu en basc, que no pareix que desmoralitze tant: «ez dago zer eginik».

diumenge, 24 de novembre del 2024

Cita dominical / 836: Joan Burdeus Soler

Mirant l'eficiència democràtica.

La gent no és idiota, i la primera erosió de la democràcia ve dels que ocupen les institucions i no fan res del que van dir que farien i continuen demanant el teu vot amb arguments emocionals.

Joan Burdeus Soler, «La promesa irresistible d'eficiència», Núvol, 19.11.2024. 🔗

dissabte, 23 de novembre del 2024

La foto del sàbat / 226

Fea anys &mdsah;onze o més— 🔗 que no véem una marieta d'estes (Coccinella septempunctata).

divendres, 22 de novembre del 2024

Filant filant, trinxet

De colp, el divendres, que hauria de ser un dia de tràmit mig somort que mos fa entrar en el somni del cap de setmana, s'activa amb milanta qüestions desfilassaes que no maregen bona cosa i que no lliguen massa entre elles: un escrit per a animar l'acadèmia a acabar de tractar la varietat de pronoms personals del valencià general com tocaria, un notari que comentar que hi ha «llegats» a atendre, la conversió de vore cinc-centes pàgines html en un únic pdf, el capítol 254 del Tirant (que me s'escapa per a un atre dia)...

Deixe el trinxet ('trau al cap') 🔗 que pareix que siga un diminutiu, però que podria ser una adaptació del francés tranchet. 🔗 I al llocs on anem sobrats de diminutius i a voltes pareix que mos destorben, és possible que, per a compesar, hagen creat trinxo, 🔗 que dona més relleu i fa el trau un poc més seriós.

Tot això perquè en la llista Zèfir —poc, però encara funciona— el company Pere Saumell m'ha recordat la dita per a alleujar els infants «trinxet, tinxet, ja s'ha curat el xiquet» —que actualment, vaja, també tindria versió per a xiquetes: «trinxeta...»—, cosa que m'ha recordat allò del «corrinxinxet, corrinxinxet, en el calaixet en queda un trosset». I si continue filant filant, la setmana laboral pareix que no s'acabe mai.

dijous, 21 de novembre del 2024

Me se va passar la commemoració

El lingüista de tv3 mos deixa vore un poquet de la seua faena diària en l'article «https://www.nuvol.com/llengua/que-fa-un-linguista-de-tv3-406107» que va publicar ahir en la revista Núvol, el dia en què probablement me se va oblidar commemorar la data de publicació del Tirant lo Blanch 🔗, encara que vaig estar pegant-li voltes a la idea d'informar els del Diari La Veu del País Valencià 🔗 de l'existència d'una versió en línia rigorosa i fàcil de llegir i de consultar... No vaig dir res. Pa que, a vo si carreguen el servidor de visites i me se bloqueja.

dimecres, 20 de novembre del 2024

Conseqüència inevitable

Takse em sorprén amb una cita de Stanley Cavell —que va morir al 2018— 🔗 que pareix que estiga parlant dels nostres temps valencians posteriors a la negligència del govern valencià de Mazón Guixot davant la dana:

Som incapaços de vore el nostre impacte en allò que passa, i per això titllem d'accident malaurat allò que no és més que una conseqüència inevitable dels nostres actes; i considerem certes morts necessàries senzillament perquè no estem disposats a canviar d'opinió.

L'ha treta del llibre Un dia a la vida de l'Abed Salama de Nathan Thrall 🔗 que s'està llegint ara. Em quede pensant que s'ajusta massa a les cabòries d'estes setmanes. L'única cosa que espere que no acabe quadrant ací —facen el que facen palestins i israelians, per lamentable que siga— és que ningú arribe a pensar que les morts han segut de cap manera necessàries. Amb tot, estem sentit opinions a crits de la dreta valenciana i espanyola que van per eixe camí de fang i ois empedrat de mentires.

dimarts, 19 de novembre del 2024

L'error no es soluciona mai

Des de que el síndic de greuges valencià, l'actual (Ángel Luna), va decidir canviar el criteri sobre l'admissió de les reclamacions sobre mala gestió lingüística de l'administració, està clar que els seus informes faran creure que l'administració funciona millor en eixe sentit, però el cas és que no és massa cert: simplement és que no admet les queixes i, per tant, el síndic de greuges ha encobert eixe mal funcionament.

En tot cas, de tant en tant en faig alguna, sense esperar que em responguen o que m'atenguen. A voltes sona la campana. Com ara a una que vaig enviar fa una setmana:

La pàgina sobre salud mental 🔗 només conté enllaços a la versió en castellà de la documentació d'ajuda i consells. Vos agrairia que esmenàreu l'error, que incloguéreu els enllaços a la versió en valencià d'eixa documentació i que m'avisàreu quan eixa pàgina estiga corregida. Moltes gràcies.

Al cap d'una setmana he pogut comprovar que ho havien esmenat, després que m'arribara la resposta de la conselleria:

Bona vesprada. Li comuniquen que s'hi ha solucionat l'error de canvi d'idioma que vosté hi havia detectat en la pàgina web. Gràcies per informar-hi. Salutacions.

Un valencià estrany, però que no mos ha de sorpendre, perquè per als qui dirigixen l'administració de la Generalitat valenciana —incloses les Corts Valencianes— el valencià només és una traducció obligà si no ho poden evitar —i automàtica, si convé— del castellà. No «s'hi ha solucionat», l'error no es pot solucionar, perquè no és un error, és una concepció del món, una ideologia absurda, però encara vigent.

dilluns, 18 de novembre del 2024

La veritat fa ois

Si a més de picar-ho haguera de fer una anàlisi de la retòrica farcida de mala bava i mentires utilitzada per l'encara president de la Generalitat valenciana Mazón Guixot en l'últim discurs que ha abocat en les Corts Valencianes, els ois persistents m'obligarien a demanar una baixa, però no de la faena, sinó inclús de mi mateix com a persona que vol ser moltes coses, però només una en concret, persona.

Hi ha articles que ho han fet i em sembla que han detectat els factors més rellevant de la calamitat parlamentària —si exceptuem algú de Vox, que això és inevitable—. En Vilaweb, Esperança Camps Barber («Carlos Mazón, un fantasma a la tribuna de les Corts», Vilaweb, 15.11.2024): 🔗

Amb un to completament inadequat a la situació, un to amerat de prepotència d'aquell que sap que és l'amo de la veritat, ha anat amollant la lletania. Amb repeticions, incisos i èmfasis, a vegades fora de lloc.

Això es pensa Mazón, l'amo de la veritat, que és seua i que, per tant, la pot falsejar i rebregar. L'amo sense amor per la veritat.

diumenge, 17 de novembre del 2024

Cita dominical / 835: Patricia Simón Carrasco

Mirant els dirigents criminals.

Fugint dels juís per corrupció i d'una possible condemna a la presó, Netanyahu mos ha embarcat en una guerra que mos aboca a l'autodestrucció. Per a conseguir-ho, ha hagut de distorsionar la realitat fins a crear un món al revés en què les víctimes són els victimaris; els sospitosos, els que recordem que l'única sortida és una pau justa; i que és criminal defensar els drets humans i la legalitat internacional. És l'única manera que tenen de perpetuar aquesta guerra sense fi que desafia qualsevol lògica racional.

Patricia Simón Carrasco, «Cuando nos obliguen a elegir entre Israel y el eje del mal», 5W, 08.10.2024. 🔗

dissabte, 16 de novembre del 2024

La foto del sàbat / 225

Manifestació del 9 de novembre del 2024: «Mazón dimissió».

divendres, 15 de novembre del 2024

Les mentires compareixen

Amb calma, però ràpidament, constantment, amb trompaes emfàtiques, biaxos instrumentals, esguitons sobtats, remolins i glopaes enmig del corrent, cavallons líquids potents i impetuosos, s'han anat escampant i acumulant les paraules del discurs per l'hemicicle on havia d'haver ressonat la paraula democràtica responsable. La marca de la inundació retòrica ha deixat una ratlla rodant rodant, i els escons han desaparegut amagats pel fang de les mentires i els subterfugis. Precedida de l'alerta fallida, la mort i la destrucció, s'ha produït la compareixença de l'encara president de la Generalitat valenciana Carlos Arturo Mazón Guixot.

dijous, 14 de novembre del 2024

Relax idiomàtic

La dana encara està pegant voltes pel país —i també la «dana» de les mentires, que ja mos arriba a més amunt del pirri, com dia ma mare—. Ahir, a les 19:46 va entrar un missatge d'alerta. Van afinant-los i van un poc més al gra, però no del tot, continuen posant les causes a l'inici del text, com si foren més importants que les restriccions de moviment i les suspensions d'activitats. Això sí, primer en castellà, després en valencià. No estem mai contents: almenys no s'han «oblidat» d'incloure el valencià. Som residuals, però ací estem encara. I n'hi ha a qui li'n va arribar un en versió anglesa. A poc a poc tindran en compte que és més simple acceptar el multilingüisme que pretendre reconstruir el monocultiu babelià. Dit això, és lamentable que el monocultiu de les mentires mos arribe sobretot en castellà, per molt que agraïxca el relax que permet eixa distància idiomàtica.

dimecres, 13 de novembre del 2024

Els fils que els mouen

És possible que la versió de hui del Partit Popular espanyol —les seues «veritats alternatives»— siga que, de fet, no existixen ni el Consell valencià ni la Generalitat valenciana: són tan sols hologrames creats i manipulats des de Madrid per un govern espanyol dirigit per un ens infernal que actualment denominen Pedro (o Perro, depén) Sánchez, però que en atres temps es caracteritzava amb atres personatges llegendaris: l'Home del Sac, el Butoni...

Trobe que, vista la ineptitud i la negligència, després de més de dos-cents morts i milers de milions de destrosses econòmiques, de destrosses laborals i ambientals incalculables i calamitoses —i a pesar de la fantasia que han posat i posen els membres del govern valencià per a inventar mentires absurdes— Núñez Feijóo està a punt de respondre a les preguntes dels periodistes referides al president de la Generalitat valenciana amb un «eixe titella de Pedro Sánchez de què em parla».

Si no hui, demà que hi haurà una compareixença del president de la Generalitat en les Corts Valencianes. Allà es voran més clarament encara els fils que els mouen.

dimarts, 12 de novembre del 2024

Inteŀligència absurda

N'he sentit tantes i tan grosses per la boca de l'encara president de la Generalitat valenciana Carlos Mazón i dels membres del seu Consell —que són del pp, que no mos s'oblide—, que ja deuen haver creat imitacions seues amb inteŀligència artificial —per no dir-ne «estupidesa informàtica»— i segur que les estic sentint i m'estan semblant autèntiques, no perquè siguen creïbles, sinó perquè són absurdes. Encara no fa gràcia.