La salsa sense guionets

Transcrivint, transcrivint, Takse em proporciona un exemple de dubte ortogràfic que la retòrica d'un diputat aporta al bagatge oratori parlamentari. En la cançó «Sí, senyor» 🔗 d'Ovidi Montllor hi ha una fragment on les regles 🔗 deixen un dubte obert:

Prefix separat	Prefix aglutinat
Sí, senyor!	Sí, senyor!
Re sí, senyor!	Resí, senyor!
Recontra sí, senyor!	Recontrasí, senyor!
Senyor!	Senyor!

Qualsevol de les dos opcions són bones, però no són clarament deduïbles ni semblen aportar una solució fàcilment interpretable. El cas és difícil d'aclarir a l'ull lector, hi hauria encara alguna opció gràfica més —tirant mà de les cometes—, i també sembla que seria un cas adequat per a recórrer al guionet, que aportaria algun punt de suport interpretatiu.

En fi, les regles ortogràfiques són la salsa de la lingüística.

¡Uaŀla!

Al final de la participació de Magí Camps en el programa La Selva em sorprén quan fa una crida per a que, qui siga, que vaja escrivint l'onomatopeia uaŀla, ja que diu que no l'han introduïda en el diccionari «perquè no la trobem escrita, no se'n fa un ús general»... Bé, se'n deu fer un ús ben general, ja que la fa servir «el jovent» —per pocs que en siguen actualments els jóvens—. Ho deu haver dit per a animar l'escriptura.

Fa alguns anys que la sentim en tv3 mateix —alguns anys, no sé quants... ¡I que no la digueren en Plats Bruts!—, aixina que no és del tot una innovació. De fet, el mateix Magí Camps en va parlar l'any 2017 —i també posteriorment Enric Gomà— tal com recull el Rodamots 🔗.

En fi, sí que n'hi ha documentació escrita, però la cosa més rellevant és que, encara que no l'escriguera ningú, les normes ortogràfiques són l'instrument que permet predir la grafia de les paraules i, per tant, les que faciliten escriure això que sentim: «ual·la». Per cert, ja ho va escriure aixina Jordi Colomina l'any 1985 per a mostrar la pronúncia de guatla 🔗 —efectivament, la lletra t del dígraf tl o tll no s'ha de pronunciar... ¡Uaŀla!

La micció a sobre

Inclús Xavi Castillo ha pogut fer un acudit en un «veriueuo» dedicat a Mazón juant amb això del, segons va dir «Vicsca»: va proposar que li feren entendre això de la «dimicsió»... Disculpeu, ara no trobe el vídeo. En tot cas, està bé fer broma de les pròpies normes ortogràfiques. Ara, seria una llàstima que només fora per l'atreviment i la traça d'una ignorància desimbolta i no una broma amb fonament i coneiximent de causa que l'encerta amb tota la idea del món. Això seria com una micció a sobre i, vaja, que mos digueren que plou...

Cita dominical / 879: Danielle Manesse

Sobre ortografia, lectura i aprenentatge d'escriptura s'han publicat estos anys moltes obres històriques i lingüístiques. Esta producció continua la tasca de la lingüística moderna, que ha tingut l'efecte de mostrar, si més no, de manera sorprenent la inexistència d'un francés nacional uniforme, la distància entre la llengua escrita i l'oral i, per tant, la insuficiència de l'ensenyament de la llengua materna.

Danielle Manesse, «... Et il fallut apprendre à écrire à tous les petits Français : Histoire de la grammaire scolaire...», Revue française de pédagogie, 48, 1979. 🔗

El so i la bona lletra

Un concert de Claude Ballif, 🔗 el quart, i no sé com hi he arribat. Estava llegint alguna cosa d'André Chervel 🔗 sobre la història de l'ortografia francesa. Lligams inesperats entre unes coses i atres, la bona lletra i el so.

Transcendint

L'apunt un pèl críptic d'ahir tenia relació amb una expressió que apareix en les gramàtiques de l'Institut d'Estudis Catalans. Que una entitat normativa —que és la que dicta com s'ha d'escriure— rebutge una forma escrita i que després adduïxca que no pot validar una forma perquè «no transcendix a l'escriptura», seria un poc com si en el joc del trile el triler es sorprenguera que no aparega mai la boleta. Si has establit que el monosíl·lab nin no s'accentua gràficament, no t'has de sorprendre si la paraula nin no trascendix accentuà a l'escriptura.

Este bloc tampoc no transcendirà a res de bo, però si es tracta de l'escriptura, anirem pegant la vara.

L'omissió quotidiana

Coŀloquialment, però oficialment, encara que la normativa no estira més el braç que la màniga, ara ja tinc clar que, si cal escriure «això era p'ad ell», eixa és la solució ajustada a l'ortografia vigent, encara que l'ortografia no ho diu massa clarament; segons com, pareix que preferixca anunciar-mos lo que ja sabem, és a dir, la llengua ja escrita i reescrita pels llibres i la premsa.

Per sort, l'oficina de consultes de l'Institut d'Estudis Catalans sense clavar-se en camisa d'onze vares, m'ha deixat caure que les preposicions no es contrauen i que l'apòstrof servix pa això precisament, «per a assenyalar l’elisió d’algunes lletres». L'elisió de les lletres servix per a resoldre les omissions quotidianes de la previsió, les omissions de la previsió quotidiana...

La polèmica abans que les raons

Algunes notícies sobre l'accent de Valéncia estan donant un poc de joc en el Diari La Veu del País Valencià: «Un acadèmic de l’AVL farà l’informe per a canviar el nom de València» 🔗 i «Exalumnes d’Abelard Saragossà li demanen que no col·labore amb PP i Vox». 🔗

Em deixe dur i mire a vo si puc fer vore l'elefant que hi ha a l'habitació, tot i que veig que alguns exhibixen malíccies i ressentiments com si eixes males sensacions es pugueren alleujar exigint adhesions i militàncies acrítiques als dogmes lingüístics que s'han convertit en dogmes ideològics partidistes.

No sé si és cosa de les xarxes socials, perquè hi ha qui ha juat amb el meu cognom («cagalloné»), argúcia poc enginyosa que no és cap novetat, ja que un collistaire de Migjorn fa anys que va adduir com a argument les «cagallonades» pròpies d'algú que es diu Cogollos i que es veu que no acceptava els seus posicionaments polítics. Es va sulfurar perquè no em convencia que la repetició dels mateixos errors donara resultats diferents.

En fi, que la veritat no faça malbé una bona polèmica, o una cosa per l'estil que dia aquell.

«...en aquells sera resecat, foragitat, mudat o corregit»

Per no pensar en l'acumulació de desastres que s'han produït últimament —la desfeta del «personatge» Errejón, la negligència mortal del president valencià Mazón Guixot en la gestió hidrològica del 29 d'octubre passat, la nova elecció de Donald Trump com a president americà, els bombardejos de Netanyahu i Putin sobre la població...—, em fixe en el fet que la gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans manté la grafia irregular de resecció amb una justificació poc clara:

S’exceptua el mot resecció, amb grafia presa directament del llatí.

Vaig mirant documentació i, deixant de banda que l'etimologia no hauria de justificar res —totes les paraules venen d'alguna llengua i seria racisme, xenofòbia o, si volem, apartheid etimològic validar o rebutjar res per eixa causa—, en realitat no deu haver vingut «directament» del llatí, ja que en llatí era resectio i hem canviat -sc- en -cc- sense problemes. Si les dates quadren, no m'estranyaria que fora una adaptació del francés (résection) o del castellà (resección).

El cas és que també podem documentar la forma ressecció 🔗 en obres d'autors i institucions de prestigi —ai, el prestigi, l'autoritat, no acabem d'escapar de les rutines eclesiàstiques—. Aleshores veig que Enric Gomà ja proposa en Canvi d'agulles 🔗 que deixem de fer eixa excepció. I proposa com a idea general:

No ens hem d'arronsar ni sotmetre'ns a les convencions de les altres llengües. Busquem el nostre propi camí.

Pel camí aprenc que en llatí hi havia disertus 'eloqüent' i dissertare 'discutir'; que el llatí resonare va «directament» a ressonar, però en esta paraula sí que posen les dos esses; que en català antic resecar —escrit aixina aleshores, però probablement pronunciat amb esse sorda— era 'corregir'... 🔗 I, clar, em pare amb les dades, les separe de les justificacions, observe els fets, comprove els fonaments, busque els arguments, intuïxc les causes, em confonen les decisions...

Desídia imperiosa

Fent un poc de recerca per la xarxa, em sorprén descobrir que l'Acadèmia Francesa, que semblaria que hauria de ser el model de les acadèmies de les llengües imperialistes —vivim immersos en eixa idea a causa de l'imperialisme espanyol associat amb el castellà—, 🔗 sembla que mostra una actuació prou deixà, abúlica, i des del mateix origen a pesar de l'ambició de Richelieu, segons l'article «Le problème avec l'Académie» de Jean-Benoît Nadeau. 🔗 Al final, nou edicions d'un diccionari en vora quatre-cents anys, 🔗 transmet sensació de gossera, o és que confien més que el personal s'apanye a soles, que la llengua, al cap i a la fi, funciona a soles —amb un estat darrere que va aplanant la resta de llengües, és clar.

Bé, la cosa és que no hi ha una edició acadèmica de l'ortografia del francés i no s'ha afonat res per allà per falta d'apòstrofs o d'accents... 🔗 Això era un acudit, perquè en van servits, de tot això. En canvi, ací sempre tenim la sensació que mos en falten, que necessiten que les acadèmies mos en vagen fabricant...

La convenció contra l'arbitrarietat

He de mirar d'aclarir què veuen d'arbitrari la rae i l'iec per a utilitzar este concepte en relació amb la representació escrita de la llengua:

(oiec) La representació escrita d’una llengua es caracteritza, entre altres factors, per l’arbitrarietat. Efectivament, la manera com traslladem al registre escrit cada un dels sons del discurs oral és una convenció que, pel fet de ser-ho, és arbitrària.

...en las escrituras alfabéticas, la relación de correspondencia entre grafías y unidades fónicas es puramente arbitraria, como lo demuestra el hecho de que un mismo fonema pueda representarse de diferentes modos según la lengua de que se trate [...]

Em sembla que intuïxc què volen dir amb «arbitrarietat» o «arbitrari», entenc que es referixen a la desconnexió sinestèsica entre la grafia i el so, que sí que entenc que és convencional, però vols dir que és arbitrària:

(diec) 1 adj. Que depèn del franc arbitri. Una quantitat arbitrària, a la qual hom pot atribuir un valor qualsevol. 2 adj. Exercit no atenent sinó a la pròpia voluntat o capritx. Autoritat arbitrària.

(drae)1. adj. Sujeto a la libre voluntad o al capricho antes que a la ley o a la razón.

¿Són decisions capritxoses, voluntàries, o que repensem cada volta amb això que diuen arbitri...? ¿No responen a cap llei ni a la raó? Dir-ne convencional ja va bé, no sé què hi veuen d'arbitrari en el fet de seguir una tradició ancestral que hem estat copiant prou mecànicament, que fixem amb normes que respecten i que ha lligat uns sons amb unes lletres de manera raonable i regulada. Crec que haurien de canviar la definició d'arbitrarietat per a poder relacionar-la amb l'ortografia. O al revés, segons el franc arbitri de cada u o de cada moment.

Ortografia mudaora

Debatent en l'oiec sobre ortografia un company em fa descobrir un fragment de l'ortografia de l'Institut d'Estudis Catalans (oiec):

Les normes ortogràfiques prenen com a camp d’aplicació els missatges escrits emesos en la varietat comuna o estàndard de la llengua [...]. Més concretament, se centra sobretot en els usos propis dels registres formals.

Vaja, quina manera de malbaratar ocasions. Això és com fer unes normes de circulació per als festius, «més concretament», per a les andes de la provessó. Els dies de faena, que cadascú conduïxca com li vinga bé i per on li parega.

Em sembla que l'iec hauria de mirar si la seua faena no mereixeria atendre «totes» les varietats i els registres de la llengua: qualsevol dia la gent, darrere la porta del vàter d'un bar d'autopista, vol escriure qualsevol pensament en valencià i no ho fa perquè l'ortografia és massa mudaora.

L'apostrofació per la cabota

Diu

l'oiec (4.1.1): 🔗

Lʼapòstrof és un signe ortogràfic consistent en una coma volada (’) que sʼescriu per a indicar que sʼelideix la vocal dels articles definit i personal, de la preposició de i dels pronoms febles davant de mots començats per vocal, precedida o no de h, o bé, en el cas dels pronoms febles, darrere dels verbs o dels pronoms acabats en vocal altra que u. En aquests casos, es diu que lʼarticle, la preposició i el pronom sʼapostrofen.

D'acord. Per tant, ¿on encaixa «anem's-en»? El clau s'apostrofa per la cabota, aixina sí.

Tres majúscules en una

M'ho trac del pap, després que m'han estat pegant voltes pel cap les respostes en l'aoetic 🔗 sobre la consulta de majúscules i minúscules de les marededeus:

Em sembla que en això de les advocacions, ho tractem com si vivírem immersos en el catolicisme ambiental d'atres temps —que no dic que no—: si no m'enganye, mirant-ho des de fora del dogma catòlic eixe de la multiplicitat dins de la unicitat, les diferents i venerades «mares de Déu» són «marededeus». Ara bé, això seria idolatria, cosa que deixen per a religions «inferiors». En el dogma hi havia la solució (totes en fan una), i en això estem encara mosatros, mirant de pensar i fent com si creguérem que hi ha advocacions que són alguna cosa més que unes figuretes que es veneren.

Espere que no m'ixca ningú ofés a discutir això de l'«uno y trino» 🔗 —quan jo era menut, el castellà també valia per u i per tres i pel que fera falta, vaja— i atres idees paregudes amb què s'adoben algunes creences.

Pànics normatius

Els francesos de França es veu que solen lletrejar les sigles: 🔗

La plupart des sigles se prononcent alphabétiquement, c’est-à-dire en épelant les lettres qui le composent.

Mosatros, per contra, a voltes lletregem, a voltes a mitges, a voltes ho llegim com una paraula sancera, a voltes creem acrònims... La cosa és que la falta de mitjans i la imposició i la pressió constants dels costums lingüístics i ortotipogràfics castellans mos condicionen, no tant perquè no pugam resoldre els problemes sistemàticament, sinó perquè estem sempre en pànic entre la imitació i la diferència.

Siroll «repreziu»

Hui tocava anar amb l'ai al cor patint per la sort de Carles Puigdemont, que ha aparegut i desaparegut ràpidament vora l'Arc de Tromf de Barcelona —ha fet un discurs polític reivindicatiu breu—. 🔗

Puigdemont ha pronunciat la paraula repressió com és comú, «reprezió», amb eixa esse sonora que em sembla que encara és rebutjada acríticament a causa de les inèrcies normatives, tal com va dir proposar Fabra fa cent anys per a un grapat de paraules «d'origen erudit»:

No havem, doncs, d’atenir-nos a la pronunciació, sovint defectuosa, sinó a l’etimologia, i a l’ortografia etimològica subordinar llavors la pronunciació.

«Subordinar la pronunciació», «pronunciació, sovint defectuosa»... No anem bé. Erudició i etimologia són massa sovint una combinació capciosa. El rigor científic no tan sols és compatible amb la democràcia, sinó que la millora. L'erudició i l'etimologia són devocions que cal aplicar només supletòriament, sense que mos lliguen la devoció o les circumstàncies del passat.

Em deixe dur per la sessió d'investidura escoltant trossos de Batet i de Jové, intentant botar-me les banalitats tedioses del candidat socialista Illa —les eles intervocàliques li se liqüen: «Cataünya»—, escoltant Oques Grasses 🔗 i no fent massa cas de la recomanació sobre el grups de metal català (Siroll i Vidres a la Sang), que no és un estil que em vaja massa. Puigdemont va fent «siroll», i segurament «etimologia» de la política que farà Salvador Illa com a nou president.

Els sediments ortogràfics

S'han posat a comentar en l'aoetic, 🔗 incitats per Albert Pla Nualart, les diferències en les recomanacions d'usos dels pronoms entre la gramàtica i l'ortografia de l'iec. Mirant les combinacions de pronoms que comentaven uns quants companys, he topat amb una d'eixes complicacions que pareix que siguen ociositats dels qui fan regles ortogràfiques.

Esta volta es tracta de la forma pronominal se, que hi ha llocs on adopta el valor dels pronoms mos i vos. La cosa és que la grafia proposada quan van darrere del verb és una d'eixes regulacions que es convertixen en paranys ortogràfics que tenen la funció de fer que mos calfem el cap i que mos agarre malíccia quan no ho encertem:

1. llavem-se (equivalent de llavem-nos)
2. anem's-en (equivalent d'anem-nos-en)

He vist que Badia i Margarit ho escrivia també aixina en la seua gramàtica del 1994. M'he quedat despagat. El cas és que Fabra preveu anem's-en en la gramàtica del 1918, i no he vist que haja previst el cas llavem-se típic,* aixina que ahí pot estar l'origen de la discordança gràfica: quan es van fixar en l'existència de llavem-se no van pensar de revisar la complicació ortogràfica que es produïa entre les dos grafies —i eixa estranya forma d'apostrofació «m's»—. No sé si té cap altra explicació, perquè no veig que la diferència en les solucions tinga cap utilitat —no en deu tindre per a l'avl, perquè no he trobat que la gnv comente el segon cas.

Encara que, certament, el meu problema és un altre, perquè puc escriure llavem-mos, però em sembla que encara no han previst com escriure anem-mo'n, que dic jo que podria ser aixina, per seguir la mecànica més corrent (o es podria provar d'explicar «ane-mo'n»). Ja vorem. En tot cas, topem i toparem amb les conseqüències de l'efecte de la gravetat terrestre sobre l'acumulació de les regles: els sediments mos retraten.

---

* Fabra en parla en diverses converses. Ho deixe per a un altre dia.

La foto del sàbat / 188

La normativa conté errors que la lògica pot resoldre.

Evolució discreta

Comprovant la validesa de les regles ortogràfiques del 2017 o del 2021 de l'Institut d'Estudis Catalans m'adone que l'última revisió de l'estiu del 2021 pot no ser realment l'última, sinó que poden haver anat afegint modificacions. El cas és que avisen un poc d'aquella manera en el web on tenen penjada l'ortografia: 🔗

Actualitzacions

D’ençà de la publicació de l'Ortografia catalana de l’iec, el juny de 2017, la Secció Filològica ha aprovat modificacions al text de l’obra. A mesura que s’aproven, aquestes modificacions s’incorporen al text de l'oiec consultable en línia.

És a dir, que cal estar atents, perquè sempre hi ha la possibilitat de topar amb casos dubtosos que no es resolguen d'acord amb la regla general, sinó que «requerixquen» creativitat per a proposar excepcions que compliquen l'aplicació de les regles i devaluen les regles generals. Em cou això que a les excepcions tradicionals «la una, la ira i la host» hagen afegit sense raonar «L'Haia > La Haia». Delirant (¿per a quan de l'Iran > del Iran?).

En valencià planer

El llenguatge i la llengua van canviant —se'n diu «evolució» quan es mira amb bons ulls— al ritme dels temps. Per sort hi ha qui s'interessa per mantindre'ls vius i fer que s'adapten i creixquen. Eixa pareix que és la intenció de la nova revista El Mood🔗. També té possibilitats —em sembla, no he acabat de fussar-hi prou— els recursos en línia per a millorar l'expressió oral que presenta el web Oralitat🔗.

De totes formes, trobe a faltar més dedicació a l'ús real en valencià, eixe ús coŀloquial per al qual no es difonen prou els instruments de referència mínima que poden fer accessible l'aplicació de les regles ortogràfiques als escrits més accidentals o casolans, més o menys carregats d'intenció, d'humor, procaços o utilitaris. Tot això i més també es pot escriure reflectint els trets desimbolts i espontanis de la parla quotidiana mantenint la seguretat que dona la guia de l'ortografia i de la gramàtica bàsica general, sense haver d'anar a «apanyar» les combinacions pronominals tal com brollen, mirar de coŀlocar morfemes normatius flatosos, o mirar amb temor algunes expressions que penses que podrien fer botar flames del paper per «indesents» —les sonores suposadament indegudes són un tema—.

I pensant en això he acabat pegant-li una llegida a l'article «De xones, culs i conys» de Jaume Forés Juliana,🔗 on hi ha expressions que no acabe d'entendre —no són del meu món de referència—, però també alguna que hauria d'arribar, més enllà dels llibrets de falla, al diccionari de Martia Teresa Espinal🔗:

L’escriptor Martí Sales va proposar adaptar l’expressió catalana «passar la mà per la cara», fins a convertir-la en «passar-li el cony per la cara». O, en lloc de parlar de «quina repassada», emprar la més divertida, «quina parrussada». Fins i tot van aparèixer algunes aŀliteracions com «proporcionant parrús» o «despatxar xona» [...].

Ah, i qui diu el «cony», diu la «figa».