Orelles obertes

A partir de dilluns tornaré a la llengua quasi real dels polítics en l'hemicicle. No és que siga una llengua del tot franca, carnosa i complida, però és la mitjana de la llengua que políticament els valencians mos podem permetre, enrevessada pels partidismes i pels prejuís normatius assimilats maniosament.

La ponentà ho fa quasi pasqüer, per no dir d'estiu. Cremem etapes sense quasi adonar-mo'n. No ho hem vist vindre i ja s'ha acabat. Però també és un descans comprovar que no estem del tot encadenats a una única condemna... Sí, mirant-ho bé, que n'hi haja més d'una pareix un agreujant, però en realitat mentres et trasllades a la nova situació, i durant un temps, els músculs s'estiren i el cervell es ventila, el cos es reajusta per a aprendre les destreses noves i adquirir les necessàries. Amb les orelles ben obertes als dialectes valencians i espanyols.

El xeic en «al-Xeic»

La Secció Filològica de l'institut em sorprén amb la decisió de fixar «Xarm al-Xeic», que no sé de quins criteris ix, en lloc de la transcripció simplificada (proposta del mateix iec del 1989), que dona «Xarm-al-Xaykh», tot i que la resposta de l'institut m'ha indicat que han revista la proposta o preferixen no posar el primer guionet. Per tant: «Xarm al-Xaykh», que és la forma que ha decidit utilitzar la Gran Enciclopèdia Catalana.

Pareix evident que la proposta de l'any 1989 de l'institut necessita una posada al dia, perquè han decidit canviar criteris, però la proposta que continua penjada en el web de l'institut 🔗 és la del 1989. A més, també podrien indicar que eixa proposta pot utilitzar-se —amb adaptacions— per al persa i per al kurd (i per a altres llengües). Com ara, podrien aclarir que hauria de ser «Khomeiní» en lloc del «Khomeini» 🔗 de tota la vida, abans que l'oblidem. Sempre estem a temps de fer les coses un poc millor. D'això es tracta.

El focus i la perspectiva

Lligc en l'Ara un article de Laura Serra («Patates i creïlles: així serà el nou diccionari normatiu que ampliarà el català estàndard ») on apareixen unes declaracions de Teresa Cabré. N'hi ha un fragment que em fa pensar:

L’iec posaria el focus en el conjunt de la llengua «per la seva autoritat històrica, el seu model de llengua integratiu, per la seva composició i també per la seva voluntat», afirma Cabré, mentre que l’avl s’ocuparia de la varietat valenciana del català.

Em sembla difícil, ineficient o inclús contradictori això de posar el focus en el conjunt. Però eixa expressió deu ser una síntesi que ha fet la periodista. La presidenta de l'institut deu estar expressant la idea que l'IEC té una visió general de la llengua. Això no seria, per tant, posar-hi el focus, sinó ampliar la perspectiva.

De totes formes, el fet que «l’iec posaria el focus en el conjunt de la llengua», seguint la seua trajectòria i la pràctica habitual, és pot entendre aixina: posen el focus en Catalunya. Això és ben raonable, ja que són l'autoritat lingüística de la Generalitat de Catalunya (Llei 8/1991).

Però, derivat d'eixa concepció o visió general que volen practicar, si atenen el conjunt de la llengua, han de tractar de col·laborar amb l'avl. És clar, una volta acceptat que els diferents noms de la llengua («català» i «valencià») fan referència al mateix objecte, també s'ha de considerar que l'avl ha de tindre una visió general de la llengua, encara que la seua autoritat quede restringida administrativament al País Valencià.

L'avl no té la història —ni hauria de tindre encara les rutines i les inèrcies— de l'iec, és una institució que encara està creant-se i consolidant-se i ha d'aprofitar totes les possibilitats de col·laborar amb l'iec. L'acadèmia té el mateix estatus que l'institut, pel que fa a la llengua, però té la faena ingent d'arribar a tindre un obra sòlida i profunda que estudie tota la llengua, que n'impulse i estenga l'ús, que millore la normativa, que treballe, ara sí, posant el focus en els problemes i en trobar les solucions.

I pel camí s'haurien de trobar les dos institucions (i la resta de les que treballen pel valencià-català), col·laborant i evitant l'excusa eixa d'«això no es diu» a Catalunya, al País Valencià, a l'Aragó, al Carxe o a on siga que (encara) es parle la llengua.

Pistatxos, ¿què sinó?

Quasi he acabat la fitxa sobre el sinó exceptiu (eixe de «¿Qui sinó?»). Li la passe a Takse per a que comprove si està prou clara i s'entén o si està massa marejà. La qüestió és senzilla, però la normativa ortogràfica hauria d'anar més enllà d'intuïcions formals, convindria fonamentar les decisions amb anàlisis que tinguen en compte els valors lingüístiques i discursius de les paraules.

Uns pistatxos, unes ammetles —sí, també dupliquem la eme al poble—, comprove que puc ampliar l'arrel del sistema en l'Ubuntu simplement eliminant les fotos que passe a un disc extern. Demà provaré a ampliar eixa arrel afegint-li espai «ext4» que ara mateix està en una altra banda del disc. Espere no carregar-me res.

L'arrel necessita més memòria

L'ordinador m'avisa que només em queden uns quants centenars de megues en l'arrel, que convé que amplie l'espai. I la cosa és que no entenc què em vol dir. Ahir vaig vore que actuava realment com si no puguera fer coses, van desaparéixer les icones en el navegador, no alçava els arxius, no els obria. Vaig netejar alguna cosa ràpidament amb instruccions que vaig trobar en la xarxa, i va tornar a funcionar. Em pensava que ja estava resolt, però quan l'he tornat hui a posar en marxa m'ha tornat a dir que li queda poc espai.

Mire per dins l'ordinador i veig que tinc una unitat «/» amb 520, 4 megues de 28,8 gigues disponibles. I més avall hi ha una unitat «/dev/sda3 amb 838 gigues de 922 gigues disponibles. No entenc per què estan separats i per què se li estan acabant els gigues a la unitat «/». Utilitze el comandament «parted -l» i es confirma eixa distribució:

Number Start End Size File system Name Flags
1 1049kB 538MB 537MB fat32 EFI System Partition boot, esp
4 538MB 30,0GB 29,5GB ext4
2 30,0GB 62,0GB 32,0GB linux-swap(v1) swap
3 62,0GB 1000GB 938GB ext4

El problema no sé si està en l'«ext4», en el «swap» o en el fet que la unitat «swap» estava inactiva. Abans de trencar-me el cap amb res més, amb el programa Discs active la partició «swap» i ja voré com va la cosa.

Cita dominical / 749: Mireia Boya Busquet

No vam subestimar la reacció de l'estat, simplement no ens havíem preparat per viure la seva virulència.

Mireia Boya Busquet, Trencar el silenci.

La foto del sàbat / 139

La casa com a acudit del capitalisme.

Pas de tortuga

M'escriu la meua corresponent en línia de l'enciclopèdia i em resol el dubte que s'havia generat sobre el nom de la ciutat egípcia: Xarm al-Xaykh. Jo aclarixc un cap i, a l'altre cap editorial, posen al dia l'escriptura d'eixe topònim ens les poques entrades on apareix. Si tot va com sol anar, supose que la setmana que ve rebré la sentència de la secció filològica de l'iec i entenc que hauria de concloure en el mateix sentit.

A pesar de l'astènia que convida a deixar-se dur per la gossera, arreplegue i edite alguns articles sobre el Tirant lo Blanch. El meu projecte estrafolari d'edició en línia documentada 🔗 continua en marxa. Això sí, amb calma, al pas de la tortuga que apareix retratà en el segell de la casa. 🔗

Llebresc i llibresc

Vaig acabar de llegir El diable es va aturar a Orà de Joan-Daniel Bezsonoff amb la sensació que no vaig entendre massa bé el sentit del relat. La trama pareixia que pretenia que mos escabussàrem en un temps, un ambient i una ciutat, però que no aconseguia centrar-se en res concret, llevat de caracteritzacions i descripcions tirant a carregoses on vaig trobar que la intenció de l'autor era clavar lèxic i modismes peculiars a tort i a dret. I després ja vorem com fem quadrar la trama —que es resol amb dos grapats, i este conte s'ha acabat—.

No arriba a cent cinquanta pàgines, però me se va fer llarg pel compendi lèxic connotat, la trama previsible i evident, les caracteritzacions tòpiques i les descripcions forçades que componien un retrat de ciutat de cartó pedra amb ànima de suro blanc.

Com que venia d'un de Simenon Le revolver de Maigret, entenc que la meua lectura estava condicionada pel to sec i la trama mínimament consistent d'esta, d'estil simple i amb tocs lèxics i expressius coŀlocats per a ambientar-mos en un to policíac, sense cap intenció d'entabuixar la lectura amb demostracions de sinonímia llebresca —i llibresca.

Conserves

Demane sobre el nom de la ciutat egípcia Xarm-al-Xaikh, Xarm-al-Xeikh, Xarm-al-Xikh..., que no crec que convinga escriure híbridament Xarm-al-Xeic. Això servix de complement alleujador de la continuació de la jornada esperpèntica del parlament espanyol, on hem d'assistir a un espectacle que confirma que l'edatisme no té fonament, ja que els destrellats ideològics es perpetren a qualsevol edat, com demostra Ramón Tamames, 🔗 que ara confirma que la seua ideologia anterior era una versió simulada de l'actual, o al revés: la cosa és eixir per la tele.

Des del tren encara es veu l'antiga fàbrica de conserves El Quijote que va caiguent a trossos. 🔗 Sí, una ideologia que es conserva, encara que siga malament.

Combinacions amb costipat

El costipat —sense eixa n de cultisme decadent— se'n va anant a poc a poc, passant ara per la veu presa i els mocs. Estos processos van evolucionant fins que el cos aconseguix desfer-se'n. El dia mundial de la poesia d'enguany, 🔗 la visita dels parlamentaris europeus que investiguen el cas d'espionatge als independentistes catalans amb el programa Pegasus, 🔗 la moció de censura que encapçala Ramón Tamames i que tanca el seu cercle ideològic totalitari, m'entere que la wiccac 🔗 continua existint... Hi ha dies aixina, en què el paracetamol mos fa fer combinacions estranyes.

Caminals i laberint

Vaig pegar una volta pels camins del Groguet, d'Alcudiola, del Canyar, de l'Era del Forn, etc., al terme de la Vall, fins que vaig topar amb unes quantes eixides tancades. Supose que haguera pogut resoldre el laberint, 🔗 però no vaig saber com i vaig haver de tornar arrere. Hui mirant les imatges del satèŀlit m'ha semblat trobar alguna possible eixida, però anant a peu o en bici, perquè pareix que les hagen barrat per als cotxes, segurament per tal d'evitar accidents. Voltant per aquells caminals, dos pintades de «Boronë», que és un senyal típic de la zona.

Este matí pareixia que els pardalets ja estaven revolucionats buscant fulles, branquetes i palla. Hi havia oronetes ocupant els nius que aguanten de l'any passat.

Cita dominical / 748: Julian Barnes

No participeu: la felicitat es troba en la imaginació, no en l'acte. El plaer es troba primer en l'anticipació, després en la memòria.

Julian Barnes, El lloro de Flaubert, segons la traducció de Núria Ribera i Górriz.

La foto del sàbat / 138

Mos ha sorprés una visita que no estàvem esperant, el morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus Olivier).

Cap a Benicarló

Volíem fugir del soroll faller de València. Mos hem acostat a Benicarló 🔗 amb tren. També estan en Falles, però la densitat i la intensitat són disperses, tènues, amigables —amb l'excepció inevitable d'alguns coetets—. Ho hem agraït. El viatge fins allà, que no és una ruta que fem massa sovint, és un repàs longitudinal als paisatges dels país, amb tot de gràcies, desastres i pedaços de l'activitat humana. Arribant allà em deixe dur per la sensació de tornar als pins i a la muntanya. Un poc de serenitat havent passat zones de solana amb marjal i platja.

Quan baixem del tren, l'olor de sabó de l'arribada, supose que gentilesa de l'empresa International Flavors & Fragrances (IFF) que hi ha davant de l'estació, mos dona la benvinguda d'una manera que pot semblar agradable, però no puc evitar pensar que és sospitós eixe interés per «ambientar» l'entorn. El passeig de plàtans cap a la ciutat és tranquil i agradable, acompanyat per vegetació a voltes frondosa, casetes atrotinades i ruïnes modernes. Passem la redona que hi ha al cap del carrer i continuem recte, fins al moll de l'ambient de la ciutat. Una brasilera mos explica en un mig castellà mig portugués com li va anar la festa de la carxofa 🔗 d'enguany en el bar. Diu que convé anar la primera setmana, que no hi ha tant d'abatoll de personal.

El popelín

Comenten en Planta Baixa la paraula popelín 🔗, que sembla que ve del francés popeline. Com que és una tela rica o molt apreciada, l'associen al papat catòlic.

L'etimologia dona alguna explicació més. Com ara que la paraula francesa popeline ve de l'anglés poplin. L'anglés l'havia agarrada prèviament d'una forma anterior francesa, papaline. Com que suposaven que esta venia de l'italià papalina o del provençal papalino, que signifiquen les dos 'papal', els anglesos, segons expliquen algunes fonts, van fer fàcilment l'adaptació corresponent a pope- 'papa'.

Sembla que sí, que les paraules papalina i papalino feen referència al papa, però no al de Roma, sinó al d'Avinyó (Provença). Avinyó va ser residència papal i centre de fabricació d'una tela de seda molt valorada durant uns quants segles, mentres la ciutat va pertànyer al papat (1309-1791).

A pesar d'això, altres fonts (Maslina Ljubičić, «Italianismi del francese – francesismi dell'italiano») 🔗 indiquen que el nom de la tela era anterior a cap relació amb el papa catòlic. De fet, la paraula francesa popeline, encara que presa de les formes italianes papelina, derivada de papelino ('papal'), servia per a denominar un casquet (com ara el solideu) i, per tant, no tindria relació amb la tela d'Avinyó.

A més d'això, a la ciutat de Poperinge (Flandes) 🔗 s'elaboraven teles molt valorades. Es documenta en 1268 el nom d'eixes teles amb alteració de l'inici, que es va convertir en pa-. La cosa és que quan la paraula francesa passa a l'anglés, 🔗 no es veu clar si transformació a pope- té a vore amb el nom de la ciutat actualment belga o té a vore amb l'associació amb el nom pope 'papa'.

Mos quedem, doncs, sense saber si la cosa ve de la ciutat de Poperinge o d'Avinyó, i pareix que el papa catòlic només serviria per a aportar confusió, cosa que tractant-se del d'Avinyó podem pensar que és com un hàbit històric.

A becar un poc

Els de Yahoo ja no són els que eren, ara són els de Turbify, i això em mareja un poc, perquè van canviant els webs i la gestió dels arxius sense que jo m'entere. De casualitat note que els arxius que estic pujant per a posar al dia els webs no canvien els resultats quan els òbric en el navegador, sempre m'apareix la versió antiga, fins que veig que han canviat el servidor on cal pujar els arxius, però la versió del servidor anterior encara m'apareix en pantalla i no respon als canvis que li faig. Quan estic a punt d'escriure'ls en anglés macarrònic per a explicar-los-ho, a pesar del costipat que m'afecta els ulls i les orelles —ahir era la gola i el nas— me s'encén alguna llumeneta i trobe la solució. Un altre paracetamol —cada sis hores— i a becar un poc.

La franja de la llengua

A la Franja, a l'Aragó, l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua ha adoptat un acord per tal que les institucions públiques que utilitzen la llengua ho facen seguint una normativa concreta. La part dispositiva de l'Acord normatiu 1/2023, de 27 de febrer, té la redacció següent: 🔗

Als efectes previstos als articles 7.2 i 8 de la Llei 3/2013 i en relació amb el català d’Aragó, es considera «ús correcte» d’aquesta llengua la utilització del model normatiu composicional establert per l’Institut d’Estudis Catalans al Diccionari de la llengua catalana, la Gramàtica de la llengua catalana i l’Ortografia catalana. Tanmateix, pel fet d’inscriure’s en el context normatiu de la llengua comuna i per proximitat dialectal, en la mesura que coincideix amb la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, també és aplicable el determinat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al Diccionari normatiu valencià i la Gramàtica normativa valenciana.

L'Acadèmia Aragonesa de la Llengua ha optat per estendre a l'Aragó la vigència de la normativa lingüística compartida per les institucions normatives catalana i valenciana. Inclús el factor de «proximitat dialectal» els ha induït a ressaltar la validesa en aquelles terres de les decisions valencianes.

A pesar d'eixa amplitud de perspectiva que permet adoptar els trets compartits amb totes les variants occidentals de la llengua, la redacció en eixe punt és forçada, ambigua, ja que l'expressió «en la mesura que» equival a dir que no s'accepta del tot la normativa valenciana encara que coincidixca amb la variant dialectal compartida de la llengua. És a dir, que al final només s'accepta completament la normativa oficial fixada per a les institucions de Catalunya.

No sé com deu haver anat el debat per a adoptar eixe acord, però espere que l'efecte siga positiu pel que té de facilitar l'ús oficial. Les deconnexions normatives no haurien d'interferir en la vitalitat de la variant dialectal —és a dir, en la vitalitat de la llengua— «en la mesura que» s'utilitze en tots els àmbits possibles també a l'Aragó, inclús botant per damunt d'algunes innecessàries fronteres que algunes unes confuses atribucions normatives construïxen entre els territoris que compartim la llengua.

De Bardají a Bardagí, passant

M'arriba hui l'últim llibre de la trilogia sobre la guerra civil que va escriure José María Gironella en aquell moment, Josep Maria Gironella en la versió traduïda posteriorment. La curiositat és que el segon llibre, Un milió de morts, l'havia traduït «B. Bardají Móres», però el tercer, Has esclatat la pau diu que l'ha traduït «B. Bardagí Moras», que deu ser la versió correcta, ja que apareix com a «corresponsal» en el fons d'Eduard Artells i Bover de l'Institut d'Estudis Catalans.

L'edició de la segon part de la trilogia no conté massa errades ni errors, però sí que és un poquet gros que el nom del traductor continga tanta variació, més encara pensant que en aquella època no era ja cap desconegut de l'ofici de correcció, tal com podem llegir en «Bardagí, el corrector que cantaba» del bloc Negritas y Cursivas. 🔗

En l'apunt de Negritas y Cursivas llegim que Bartomeu Bardagí Moras, a més de corrector era cantant (tenor), cosa que va detallar un poc La Vanguardia en una nota necrològica:

Fallece en Barcelona el tenor Bartomeu Bardagí

El tenor Bartomeu Bardagí falleció el martes en Barcelona, tras media vida dedicada al canto en el Liceu, donde interpretó numerosos papeles operísticos italianos (el difícil Pong, en Turandot) y alemanes (el no menos difícil «Primer judío», de Salomé). Bardagí debutó en el Liceu el 10 de enero de 1948 como Marcó, en El giravolt de maig de Toldrà, y cantó en 57 funciones más hasta 1982. Durante muchos años fue el tenor de la Missa de les Santes, de Mataró, y en 1956 cantó la Novena de Beethoven en Valencia junto a una singular debutante soprano: Montserrat Caballé. – R. A.

Sembla que és el pare del guitarrista Josep Maria Bardagí (1950-2001), 🔗 tal com indica Benigne Rafart en «Blue tròpic» (Quadern el Pedraforca 19.03.2006) 🔗. En la xarxa he trobat un rastre d'eixa filiació per carambola: en un article de l'iec 🔗 agraïxen als fills Montserrat i Pere l'eviament d'un llibre. Eixe Pere Bardagí ha de ser el violinista 🔗 germà de Josep Maria. L'únic lligam directe que trobe entre Josep Maria i son Bartomeu és una coŀlaboració en el disc Tal com raja de Joan Manuel Serrat, on el pare firmava com a corrector. 🔗 Si això és aixina, es pot entendre un poc més la frase d'Albert Jané:

La vida no sempre va tractar Bartomeu Bardagí amb la bondat que, sens dubte, mereixia, però va suportar la desgràcia amb una resignació digna i exemplar.

Cita dominical / 747: Josep Maria Gironella

Els valencians, quan s'agrupaven, s'enfonsaven en una vulgaritat sense remei possible, tant els homes com les dones.

Josep Maria Gironella, Un milió de morts, segons la traducció de B. Bardají Móres.

La foto del sàbat / 137

El tràfec del món va ràpid, massa i tot. Però va frenant vora l'estació.

Gai avinent

L'excusa de la grafia o la forma «molt fixada internacionalment» o simplement «fixada internacionalment» hem comentat que semblava una excusa per a conformar-se o per a no xafar-se els dits. En este cas es tractava de deixar el terme «gay-friendly» tal qual, en anglés, segons comenta Termcat. 🔗 Mos ha passat pel cap que no és fàcil encaixar ací els «adaptat», «obert», «acceptem» habituals per a altres conceptes.

Però pensant-hi un poc més, no caldria deixar-ho en anglés si recorrem a una expressió comuna i habitual: «benvinguts»... Encara que ara tenim el fals problema de la concordança gramatical del participi en plural masculí, però aleshores podem pensar en reviscolar l'adjectiu «avinent» ('de bon tracte') per a «gai avinent». Pulcre, un poc docte si vols, però que encaixa bé i el final «-ent»també li dona un aire «internacional».

Finalment, podem pensar en una altra altra opció —tal com li s'ha acudit a la meua companya Rosanna—, que seria adaptar el cartell icònic antinuclear i convertir-lo en «¿Gais? ¡Sí, gràcies!». Podria quedar bé, inclús un poc millor que una adaptació que trobe en Pueblo Comunero («Maricón, si gracias», 11.10.2018). 🔗

Neutralitat insidiosa

L'endemà del dia que tocava —la mani d'ahir—, trobe en les pàgines del curset que faig en línia sobre perspectives de gènere en l'administració no tan sols uns termes incorrectes on apareix «cristall» en lloc de «vidre», sinó una incoherència entre el que es predica actualment quant al gènere i la gestió que es fa de la producció lingüística en valencià. Hi ha errors en el contingut, en la interfície i en la gestió de la comunicació entre els alumnes i els docents. A estes altures, no són errades, no són simples problemes d'actuació, sinó que denoten errors conceptuals, perquè no és acceptable que, al cap de tants anys, els qui dissenyen i programen estos entorns no hagen previst i fixat correctament les dos versions lingüístiques del web.

A banda, acabe de llegir l'apartat corresponent a la discriminació indirecta:

Es considera discriminació indirecta [...] la situació en què una disposició, criteri o pràctica aparentment neutres posa les persones d'un sexe en desavantatge particular respecte a persones de l'altre, llevat que aquesta disposició, criteri o pràctica puguen justificar-se objectivament en atenció a una finalitat legítima i que els mitjans per a aconseguir aquesta finalitat siguen necessaris i adequats.

Entre els claudàtors dia «per raó de sexe», però hi podem posar «per raó de llengua». I podríem concretar més encara: «per raó del valencià». I amb eixa concreció obtindríem una discriminació indirecta de manual, perquè ja no sol és només directa, sinó que també es dissimula la malifeta i s'aparenta molt una neutralitat insidiosa.

S'apega

Hui, ni mani ni romanços. La maduresa d’una reivindicació deu ser eixa, que cau en mans dels partits polítics —o que la societat els la delega— i aleshores el partidisme es fa més rellevant que la reivindicació o l'exigència cívica i social dels drets i deures. A partir d'eixe moment entren amb la «birbaora» els interessats parasitaris dels escons, el càlcul dels vots i tota la maquinària de la confrontació gregària.

A més, mirant-ho de prop, la igualtat que era l'objectiu que ni tan sols s'albirava en l'horitzó, ara podem observar —en el meu cas molt directament— que allò que podia somiar-se com un paradís d'igualtat no tant entre sexes, sinó humana, també es concreta en un petit purgatori per a la igualtat en les parts fosques. És a dir, que el poder personal derivat dels càrrecs, les prebendes, els privilegis, etcètera, massa sovint iguala pel cantó negatiu, iguala per a mal i per a pitjor. Com dien al meu poble, «tot lo roín s'apega».

¡Pit i fora!

Són les dates que són i mos dediquem a vore com traslladem al castellà eixa donassa que va promoure Marta Pessarrodona 🔗 i que ara apareix en el dnv. I de l'homenot que va idear Josep Pla —¿dones rellevants?, ¡quin pensament!—, n'hi ha qui en diu «gran tipo» en castellà...

Vorem fins a quin punt es consolidarà eixa dualitat encomiàstica, però espere que no acabe com això que fan anar alguns periodistes esportius com si fora obligat per a descriure un èxit esportiu, inclús tractant-se de dones: «machada». Per ara no en direm «masclada». Si de cas, ¡pit i fora!

És a dir, «espanyols»

Escoltar i vore el vídeo de la infermera inclement que pareix convençuda que l'única llengua vàlida per a ser infermera és la que ells —els castellans— obliguen als altres a aprendre i a saber, hauria de fer mal en l'ànim de quasevol demòcrata. Però no serà aixina, perquè en l'ànim de molts que es creuen demòcrates pesa més el fet de ser espanyolistes (és a dir, castellans contra la resta, és a dir, segons ells ho deuen vore, «espanyols») i, per tant, la democràcia i els drets lingüístics dels qui no són castellanoparlants se'n pot anar a pasturar.

De totes formes, el possible rebombori per eixe vídeo no té massa trellat. La situació sociolingüística actual es va originar en el franquisme —i abans inclús—, però actualment té a vore amb la deixadesa, la desídia i l'engany ciutadà i polític, i no amb el fet que hi haja poders fàctics i mediàtics que torpedinen les polítiques i les gestions lingüístiques: això s'ho fa a soletes el president Morera en les Corts Valencians i el president Puig en la Generalitat Valenciana devaluant o suprimint la necessitat de l'ús i el coneiximent del valencià en qualsevol dels àmbits que gestionen.

En les Corts Valencianes —deixem de banda ara l'acord per a la gestió de les convocatòries d'oposicions— podem llegir els informes jurídics elaborats pels lletrats de la cambra estes dos legislatures passades: 16 de 16 en castellà. ¿En quina llengua els han demanat eixos informes? ¿No seria més efectiu aplicar en la institució que presidixes en lloc de deixar-ho per als titulars dels mitjans sense que es concreten en res?

La Generalitat Valenciana no ha regulat encara l'ús del valencià en l'etiquetat i presentació dels béns i servicis comercialitzats al País Valencià, a pesar que el Tribunal Constitucional va considerar que això era possible tant en la Sentència 147/1996 com en la Sentència 88/2017. En este àmbit s'han dedicat a intentar «apanyar» coses que tenien un poc de existència i vitalitat —com ara la immersió lingüística deficient— sense resoldre abans les coses que no és que funcionen malament, és que encara no existixen.

Tal com diu Francesc Viadel, i eixe deu ser el xantatge sentimental i ideològic al que es dediquen molts polítics valencians:

La situació encara podria arribar a ser pitjor si l’Estat acaba per caure en mans d’unes formacions polítiques obertament supremacistes, culturalment assimilacionistes, fanàticament nacionalistes, sense necessitat de dissimulacions.

Francesc Viadel, «Puto C1, putos catalans, puto supremacisme lingüístic», Diari La Veu, 06.03.2023. 🔗

Cita dominical / 746: Mario Bunge

Coneixem la química del foc de la caverna de Plató així com l'òptica de la llum que aquell foc projecta.

Mario Bunge, «caverna de Plató», Diccionari filosòfic, segons la traducció d'Alfons Barceló Ventaiol.

La foto del sàbat / 136

Diu que el curripeus (Erodium cicutarium) tendre és comestible. Serà cosa de tastar-ho.

La cafetera al foc

Deu ser l'hivern, o este hivern. De matí em venen al cap tres o quatre coses sobre les quals puc anar barrinant. Però mentres van passant les traduccions i les correccions, me se van pansint les idees. Després de dinar ja quasi que només tinc ulls per al pandero —que dia ma mare— i algun còmic, si les iŀlustracions són grans, aixina que només em queda esperit per a elaboracions més o menys mecàniques, com ara fitxar els dos llibres que han entrat en la biblioteca dels perllegir, millorar l'edició de la Viquipèdia o revisar alguna fitxa antiga que puga posar al dia sense massa recerca.

Abans de caure he acabat de vore Kill To Bravo de Paul Katis (2016), 🔗 que tenia un 7,1 en imdb, una puntuació encertada. El film té una trama cruel, tensa, simple i absurda alhora, com eixa guerra, és a dir, qualsevol situació que s'haja de resoldre amb armes i violència. (Llàstima que no tenia la versió original en anglés disponible).

Ah, toca pujar a posar la cafetera al foc. El café de Takse.

L'efecte amb tota la intenció

El lawfare 🔗 fa efecte encara que t'absolguen. Mirant com va el juí contra Laura Borràs i Castanyer s'aprecia que s'aconseguirà l'efecte encara que es note la intenció —la dita dia que no s'havia de notar, però els té igual—, 🔗 tal com exposa el seu advocat Gonzalo Boye en l'entrevista que li fa Xavier Graset. 🔗

Precisament hui he estat topat casualment amb una conversa de funcionaris en què discutien que faltaven unes firmes per a aprovar un gasto... Ja, però es va acordar un protocol entre les dos institucions... Un protocol i tot el que tu vullgues, però açò és un document comptable no un acte protocoŀlari... ¡Si els llibres ja han arribat!.. ¿Què em dius?, ¡s'està fent la gestió començant pel final!... ¿On diu que eixe pagament és correcte i està autoritzat? ¡No ho diu!...

I més coses d'eixe estil. Ací ara mateix no hi ha perill d'independentisme, aixina que no demanaran una condemna a galeres per a ningú per això que sembla una irregularitat. Ara, si calguera un poquet de pressió, podrien muntar un cas per a tindre'ls entretinguts en els jutjats durant uns anys. Fins que el tribunal europeu corresponent ho tombe tot. I sant tornem-hi.

A remulla

La ració de cigrons per persona per a un dinar són cent grams. Un veí ancià se n'ha anat «a millor vida» en un segon esperant la infermera. Aixina mo n'anem tots, en un segon imprevist, si no inventen res que ho millore, cosa que Takse veu clar que serà que no. Per contra, Rosanna va vore l'episodi «El trasplante» 🔗 de les històries aquelles per a no dormir i avisa que la cosa podria anar molt més malament. El cigrons estan a remulla.