Apanyant bonys i clots

S'ha mort l'antiga alcaldessa de Carcaixent María Dolores Botella Arbona. M'ha informat Takse de la notícia, l'he comprovada en algun mitjà, i he afegit la informació a la Viquipèdia. Aixina m'he enterat que l'alcaldia de Carcaixent torna a ser del Partit Popular, però només perquè els altres no s'han posat d'acord per a trobar un candidat i un programa que puguen compartir. No estic al cas dels problemes personals i polítics dels regidors d'eixe ajuntament, però deu ser gros el tema si l'única entesa que tenen és no entendre's.

Fugint d'eixes coses i acudint a institucions de més bon tracte, he demanat als del Cercaterm si no considerarien més adequat escriure «muhàrram» el nom del primer mes del calendari islàmic. He fet un repàs a uns quants vídeos i em sembla que sempre l'he sentit com a paraula plana, no com a paraula aguda (el Cercaterm escriu «muharram»).

Parlant de mitjans, els demane als de l'Ara si no creuen que «Per a paralitzar» és més clar que «per paralitzar». 🔗 La claredat en la redacció sol ser un valor valorat molt positivament, encara que estigam acostumats a llegir i escriure amb revoltes, bonys i clots, sovint perquè no en sabem més, més sovint encara perquè tampoc mos hi fixem tant com voldríem. Anem fent i apanyant.

L'encert i l'errada al centre

En l'exposició de quadres de Sorolla que hi ha al museu Sant Pius de Valéncia —sic i snif toponímics— hi ha quadres inspirats i iŀluminats per la posta del sol. Les explicacions de la coŀleció Masaveu estan en castellà, valencià i anglés, inclosos els títols dels quadres. Des d'eixe cert punt de vista que mos té sempre inquiets, no està malament que el valencià vaja en segon lloc, perquè aixina resulta que qui va en segon lloc es situa al centre. Per una «casualitat» ordinal —iŀlusa i passatgera, però constatable— el lector en valencià deixa de ser marginal, qui llig els plafons explicatius en valencià s'ho pot mirar des del mig de l'espai, en una estranya situació de predomini lingüístic valencià al propi país. Són sensacions que haurien de ser no sols casualitats ordinals, sinó ordinàries.

I bé, això no lleva que la lectura mostre en alguns paràgrafs alguns errors de traducció, com ara el quadre «Després de post el sol», que apareix com a «Després de posat el sol». La xiqueta s'ha quedat «posant» a soles davant les agones insinuades pel rastre dels pinzells. L'encert i l'errada al centre.

Emergència política

Encara mos queden molts carrers per descobrir en Valéncia —algun dia s'escriurà també amb la pronúncia casolana, com ara—, i també per descobrir que han passat uns trenta anys des de l'última —i fins ara única volta— que vaig passar per algun lloc, com ara l'avinguda dels Germans Maristes. No recorde com era fa tants anys, però ara hi ha un gran jardí per a passejar a l'ombra on es veu que l'ajuntament ha plantat tots els bancs que no trobes en altres zones de la ciutat, com ara al centre, on hi ha zones on diries que és tabú poder-se assentar en un banc.

La solana ha baixat un poc, el sol va cap avall, les ombres s'allarguen, és el clima però també sembla una metàfora per a fer-mos a la idea que haurem de sobreviure durant una altra legislatura de la dreta valenciana més retrògrada. Cap novetat. L'emergència climàtica no és d'ahir, i en realitat és una emergència política, que també és d'ahir i despús-ahir i l'altre.

Millorar els somnis i aprendre'n

Per a passar del masclisme a la xenofòbia no cal travessar cap frontera natural, municipal o estatal, ni tan sols una frontera mental: es tracta de la mateixa finalitat amb objectius diferents. Per això és fàcil d'entendre que el problema de Luis Rubiales amb el masclisme i el problema del Partit Popular i Vox valencians amb el castellanisme destructor són el mateix: patixen una barreja d'educació antidemocràtica, de complex de superioritat, de prejuís classistes, de ressentiments oportunistes, tot en graus variables, però ben adobats amb les tècniques dels assetjadors sexuals o emocionals. Convindria mirar què els va passar quan eren menudets, seguint el tòpic atribuït a Freud, no tant per compadir-los, sinó per entendre'ls.

Els instints psicològics o biològics, incloent-hi l'instint polític, són elements de la nostra evolució humana i, per tant, mos condicionen per a ser com són. L'educació i la socialització que rebem faran la resta, que això siga positiu o negatiu per a l'individu i per als grups —per a la societat, en general— Des de menudets, aprenem imitant. 🔗 Per tant, si sentim un discurs d'un masclista o d'un castellanista excloent, podem pensar que sempre hi ha gent per a tot i que ja s'ho trobarà, que té faena per davant per a aprendre. Però si sentim les expressions de grups de persones organitzats aplaudint el masclisme o la imposició excloent de l'espanyol, hem de pensar que l'educació i les normes socials no estan tan bé com voldríem. Cosa que ja sabem.

Aixina que, el treball ha de ser conjunt i global, i no hauria de ser acceptable que hi haguera entitats feministes que militaren en la glotofàgia, o no hauria de poder ser que la lluita contra l'emergència climàtica, la destrucció de les praderies de posidònies, la contaminació de l'aigua i de l'aire pretenga fer-se continuant amb l'incrementa del turisme en avió, ampliant els ports per a rebre més creuers turístics o barcos amb productes que contaminen o que importen aliments que destruïxen l'entorn d'altres països, incrementant el regadiu on no hi ha l'aigua que cal, construint depuradores que desaprofiten l'aigua, omplint els camps de pesticides... Mentrestant es paraŀlitzen o s'impedixen els projectes que aporten millores al medi ambient, a la salut, a la cultura, i a la democràcia.

Són actituds apreses, no és la natura. A la natura li té igual. La humanitat hauria de millorar els seus somnis i aprendre'n.

Cita dominical / 771: Xavier Rull Muruzàbal

La manera com s'ensenya la llengua als instituts sol comportar un empobriment. Però si es reforcessin les paraules de cada lloc, la llengua formal (la que s'usa en els mitjans de comunicació i en els escrits comercials o administratius) s'enriquiria i seria més eficient.

Xavier Rull Muruzàbal, «Què cal fer quan una paraula cuida desaparèixer?», El Nacional.cat, 23.08.2023. 🔗

La foto del sàbat / 161

Sembla agradable al tacte i fa gràcia vore com escup quan pressiones el fruit. La carabasseta pudenta (Ecballium elaterium), tal com esta setmana en algun sentit.

I quin goig de matxada

Vegent alguns trossos de la retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest tinc l'ocasió de sentir de nou el terme castellà machada per a qualificar l'actuació d'una atleta. Eixa paraula és un d'eixos termes que va apareguent i desapareguent del vocabulari dels periodistes esportius castellans. De fet, trobe que més que modes, patixen passes —per no dir-ne pandèmies verbal—. De tant en tant hi ha la passa d'«estar en la pomada», la d'«otro dia en la oficina», altres voltes és una altre expressió més o menys ocurrent o absurda, com ara «hora menos en Canarias»... No seguixc massa els esports, ni en castellà ni en valencià, i segur que m'estic perdent moltes més perles lèxiques i ideològiques. Com que es tractava de la televisió pública espanyola, m'he decidit a enviar-los un comentari sobre la qüestió:

El DRAE 🔗 considera que el substantiu «machada» significa 'acción valiente', però altres diccionaris (el Gran diccionario del español actual, el Diccionario del español actual o el diccionari de María Moliner) aclarixen el significat i els matisos complets de la paraula: acció pròpia d'un mascle. L'associació amb la paraula «macho» és molt transparent, tot i que la RAE evite esta relació amb una definició neutra.

La retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest em sembla de gran qualitat. Per això em va sorprendre que un dels locutors utilitzara el substantiu «machada» durant la narració dels 35 quilòmetres marxa en referència al mèrit d'una atleta, Cristina Montesinos.

El terme «machada» és poc usual actualment en les retransmissions esportives en castellà, per això xoca encara més que s'utilitze en referència a les dones esportistes. Este ús connota el mèrit de l'esportista en relació amb un nivell propi del mascle.

Crec que seria preferible que no s'utilitzara este terme en les informacions esportives. De fet, no es fa servir en altres àmbits informatius quan es comenta una «acció valenta» (cosa que evidencia la insuficiència de la definició del DRAE).

Estic convençut que el comentarista ha fet servir el terme per inèrcia. Segur que, amb una informació més àmplia sobre el valor d'esta paraula, preferirà evitar este terme sexista i masclista.

Evidentment, a banda del comentari sobre el lèxic sexista, els escric en valencià, a vore com responen, si és que ho fan. L'aŀlofòbia, la xenofòbia, la discriminació lingüística, el masclisme, el sexisme, són variants del mateix tema, encara que massa voltes mos oferixen la informació tan parceŀlada que s'esborren les implicacions i les incongruències. Un amic meu periodista, Vicent Mifsud Estruch, té molta habilitat per a fer-les vore: 🔗

El neonazi que va atacar amb un artefacte incendiari la seu de Múrcia d’un dels partits que governa Espanya està en casa per decisió judicial llegint com un jutge imputa per terrorisme 13 persones per les sospites que hipotèticament pogueren fer algun explosiu per atacar algú.

Per cert, en valencià, una matxada no ha adquirit l'accepció masclista, però sí les altres que té en castellà: 🔗

matxada
1. f. RAM. Conjunt de bèsties mulars i cavallines.
2. f. Dita o acció faltada de bon sentit, feta per estupidesa o per a impressionar.

Amb uns mitjans suficients i apanyats en valencià, el masclisme —esportiu o recreatiu— també donaria bons comentaris i titulars. I quin goig seria poder replicar i esmenar-los.

La troca de les excuses

Van destiŀlant-se els articles d'opinió i d'anàlisi que poc menys que conclouen que serà impossible que el valencià-català arribe a ser oficial en la Unió Europea, ja que la modificació del Reglament número 1 🔗 s'ha d'aprovar per unanimitat. El raonament més amanoset i oportunista que tindran a mà els estats (essencialment, França, i inclús Itàlia) el dona Josep Palomero en «Serps d’estiu: l’encaix de les llengües d’Espanya alsàmbits institucionals» (El País, 23.08.2023) 🔗:

En els organismes de la Unió conviuen en l’actualitat vint-i-quatre llengües oficials i de treball que tenen rang de llengua oficial en tot el territori de l’estat adherit.

A més d'això, l'article de Palomero deixa unes pinzellades dels seus esforços per «alterar l’ordenament jurídic vigent de les llengües oficials de la Unió», que no és plat de gust per als nacionalistes que tenen un estat a la seua disposició ideològica i fàctica.

Com que l'estiu continua calent, si no mos distrauen prou el mundial d'atletisme, podem pegar una miraeta als articles de Leonadro Giménez («Les altres llengües espanyoles també existixen») 🔗 o d'Àngel Calpe («Del valencià i l’ús de les llengües oficials en el Congrés i en la Unió Europea») 🔗. El primer continua mantenint l'«esperança», actitud saludable i que no s'ha de perdre mai, encara que recordar el decàleg d'Ares del pp 🔗 de Francisco Camps és més depriment que iŀlusionant.

En l'article de Calpe, mirant-ho des d'un altre punt de vista, servix per a recordar que els nacionalismes solen caure en el supremacisme, dos tendències polítiques i mentals que apareixen inclús on seria més útil i beneficisó fer un exercici de confiança i d'empoderament democràtics respectant i aprofitant realment la riquesa lingüística i cultural amb què adobem la llengua.

La nota més curiosa és el fet que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua 📜 va deixar més o menys clar —amb les revoltes que vullgues— que en podem dir valencià, català, valencià-català o català-valencià, i sempre estem parlant de la mateixa substància:

Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua

Però, ai, n'hi han massa que lligen a la travessa i que pretenen resoldre ara confusions denominatives del passat que tan sols servixen per a justificar retroactivament les manipulacions nominalistes amb què s'entreté la part més estantissa del dret predemocràtic espanyol que actua contra les llengües que no són els castellà-espanyol. Ja seria hora que els experts de torn exposaren explícitament que disposar de diferents noms és una «gràcia» que no mos afecta només a mosatros ni hauria de tindre cap rellevància per a l'ús de la llengua. En l'informe dels experts sobre el compliment de la carta europea de les llengües podem llegir: 🔗

El doble terme “valencià/català” és la designació que s'ha d'utilitzar per referir-se a «la llengua local i històrica dels valencians».

En el mateix informe poden notar que parlen del «castillan» i de l'«espagnol» (versió francesa) —«castilian» i «spanish» en la versió anglesa— sense que això tinga més conseqüències ni servixca per a trossejar eixa entitat legal o lingüística. Eixa preocupació pel nom —¿per a quan un decàleg de noms?— és una de tantes maneres d'embolicar la troca de les excuses que faciliten el desús real del valencià-català.

Un beset al trofeu

Ahir dubtava jo sobre si era delicte l'abús labial amb què el president de la federació espanyola de fubtol Luis Rubiales va forçar una besà als morros de la futbolista Jennifer Hermoso —agafant el cap de la jugadora amb les mans—. La qüestió és que encara que no siga cap delicte amb conseqüències penals —a més, comés a Austràlia, busca qui t'ha pegat...—, eixe gest forma part d'una gestualitat sexista i agressiva, ja que el mateix Rubiales va fer ostentació gestual dels genitals durant el campionat. Això és llibertat d'expressió, per bròfega, absurda o desagradable que siga.

Però no tot el que és legal es convertix en acceptable o admissible. Ben al contrari, els codis de conducta mos obliguen des que som menudets, i són codis de comportament que s'establixen per a arribar o mantindre's en els càrrecs de moltes institucions. I no cal afegir més rotllo a la qüestió, ja que Takse m'ho ha aclarit immediatament: si en lloc d'un home haguera segut una dona i s'haguera alçat la samarreta per a ensenyar les mamelles —amb sostenidors o sense, un gest típic en celebracions, reivindicacions o protestes— estic «quasi» segur que no hi hauria polèmica i que ja l'haurien destituïda. Trobe que el càrrec li hauria volat immediatament i no hauria arribat a poder-li pegar cap morrejà a cap jugadora. Ni un beset al trofeu.

Els codis agradables

M'he despistat, m'he concentrat i, després d'esborranys i proves, he redactat el codi css per a fer que la bibliografia 🔗 tinga unu format un poc més agradable:

/*22.08.2023. Estils per a la bibliografia*/ ul.bibl { list-style-position: outside; list-style-type: none; margin: 20px; padding: -10px; text-indent: -40px; } div.bibl { text-align: right; margin-top: -10px; margin-bottom: 20px; padding: 5px; } .cogn { font-variant: small-caps; }

Fent això me s'ha passat pensar en un altre format que també hauria de ser més agradable per als drets, els sentiments i les emocions: a més de masclisme rutinari, no sé si és una agressió sexual que l'home que presidix una entitat esportiva li pegue un bes en els morros a una subordinada, encara que ella no es considere agredida pel gest i no li done importància perquè l'emmarca en el moment de celebració de la victòria en una competició esportiva. 🔗 ¿És agressió si l'agredida no es sent víctima ni actua com a denunciant? Correcte no va ser, però les «incorreccions» del poder tenen excusa, coartada i advocats.

La cosa serà una de tantes polèmiques amb què refresquem l'estiu. El «¡viva Espanya!» és també un codi «agradable» compartit per Luis Rubiales i Jenni Hermoso, i supose que servirà per a tapar-ho tot.

Brossa verda

Tenen temps de posar-se la bena abans de tindre cap ferida, de no saber com agarrar-ho, de confondre no saber què dir en valencià que no els ixca en castellà, tenen de temps fins que es gele l'infern —no cal fer-se massa iŀlusions— abans que el valencià-català arribe a ser mínimament utilitzat per a res oficial a la Unió Europea. El reglament número 1, que regula el règim lingüístic de la Unió Europea s'ha d'aprovar per unanimitat, i pareix prou clar que, posem per cas, la «democràtica» —en tantes altres coses— França no acceptarà que es faça oficial una llengua que les estructures nacionalistes jacobines d'este estat pretenen que desaparega de l'ús quotidià. 🔗

En tot cas, els gallecs tenen el galaicoportugués —altrament dit portugués a seques, si aconseguixen superar el nominalisme—, els bascos tenen el règim foral i invertixen en l'augment de l'ús del basc —inversió que té efectes impensats, inclús en la Guàrdia Civil d'allà— 🔗. Els valencians tenim les recialles del que aconseguixquen andorrans, catalans i balears, amb l'afegit que ara sabem que, si no tenim més després de huit anys de govern de coŀlaboració i estirades de cabelles entre psoe, Compromís i Podem, és perquè ho podrem millorar a l'altra, si el retorn de la dreta a la Generalitat deixa brossa verda. Mal està.

Cita dominical / 770: Roser Penalva Martínez

De vegades és tan fàcil com escriure eixe post d’instagram, eixe tuit o eixe whatssap al grup de classe o del treball, i fer-ho sempre en valencià.

Roser Penalva Martínez, «La importància de les "xiquiques" coses», Diari La Veu, 12.08.2023. 🔗

La foto del sàbat / 160

Arribaran coses bones que s'apegaran com els xiclets, diu la Bíblia... O ho hauria de dir.

Eufòria i ressentiment

M'assentaré un moment en el banc del sinofós a engolir-me el ressentiment. Si no fora per les voltes que mos l'han pegà, quasi que em deixaria dur per un poc d'eufòria contiguda inclús, perquè han anunciat uns canvis reglamentaris i legislatius que fa quaranta anys que qualsevol institució mínimament coherent en la convicció i pràctica democràtiques haurien d'haver implantat. ¿Ha arribat l'hora realment? Caldrà vore-ho: 🔗

Principi d’acord entre JxCat i PSOE per l’ús del català al Congrés 🔗

El govern espanyol demana a la UE iniciar el procés perquè el català, el basc i el gallec siguen oficials 🔗

ERC i PSOE acorden l’oficialitat del català a l’Estat i a la UE 🔗

Plataforma per la Llengua troba «insuficient» impulsar el català a la UE i en reclama l’oficialitat 🔗

El català a Europa, un recorregut entrebancat 🔗

Espere que els diputats i polítics valencians que no utilitzen el valencià —tant si en saben com si no— 🔗 perquè s'excusen en les normes que no ho permeten, trien entre protestar cínicament perquè els han llevat l'excusa per a la renúncia lingüística o posar-se a parlar i escriure en valencià-català com si la llengua fora un fet que els valencians hem de de compartir i difondre i un intrument més del poder democràtic, al costat del castellà-espanyol. No hauria de ser prohibit, censurat, retallat o amagat, no hauria de ser un «tresor» polític a disposició dels bucaners de la demagògia. 🔗

L'autoestima sense xafar-se els dits

Faig un petit apunt en l'aoetic amb la intenció de vore si a l'iec li pega per resoldre l'accepció 'trepitjar' que li falta al verb xafar —que pareix que no és habitual per a aixafar, segons el diec; sí que ho seria, segons el gdlc— i, en conseqüència, l'error de remetre de xafar a aixafar, on no hi ha el significat eixe de posa els peus damunt d'una cosa caminant o estant allí parat, que és el significat primer de la variant xafar allà a on es diu, com a mínim, al País Valencià.

Ja ho vaig comentar en l'apunt «Xafant el camí dels dialectes» (04.11.2020) 🔗, però encara no pareix que hagen resolt res. Per tant, l'error en les accepcions i les remissions dels diccionaris va fent forat i la bugà va perdent no sé si llançols, però sí saragüells i calcetins. I inclús samarretes d'eixes que difonen les variants usuals i reforcen el coneiximent i l'autoestima de la pròpia llengua.

L'estima ha de començar per aprendre i comprendre la «norma» social que —i quan— beneficia la comunitat. Això correspon a la variant dialectal pròpia de cada lloc. Els qui la substituïxen per un suposat «estàndard» o per una «normativa» constrenyida —la que coŀlecciona casuística en lloc d'emetre regles i lleis—, estan validant el tripijoc supremacista amb què s'imposa l'«estàndard» espanyol com a norma, joc de mans que es fa, tal com dien aquells instruccions secretes del segle xviii i fins ara, «sense que es note» 🔗 —i realment deu ser aixina—. Sense que es note, si no ho vols notar, és clar. Per ací no és igual xafar el carrer que xafar-se els dits, o que aixafar la llengua.

La picaren

La vida social va repetint els cicles. Podem pensar que avancem, perquè això és possible fer-ho si construïm i conservem les estructures culturals i ideològiques que anem validant i aplicant en comú, com a societat. Però si descuidem o abandonem eixa tasca, que ha de ser permanent i constant, som sempre una nova pàgina que s'escriu o, inclús, que es reescriu en cas de necessitat. Les mutacions genètiques que mos afecten no fan que la ment humana interioritze res tan sòlid i fix que puga servir de base per a nous pensaments: el procés educatiu i de socialització és i ha de ser la faena del matalafer.

En el llibre Sociolingüística de la llengua catalanade Boix i Fuster i Vila i Moreno (1998) tope amb una referència al Quebec dels anys huitanta que no ha fet callar encara els demagogs de guàrdia de la comoditat, la naturalitat i la «bona» educació:

«Hom no parla seguint la llei sinó seguint les normes. [...] I en el context de revolta conservadora contra l'Estat que regna des de Reagan, converteixo el meu opressor en «individu vexat per la llei totalitària".

L'excessiva dependència de la norma jurídica per part dels qui difonen la llengua subordinada és contraproduent per a la seva causa perquè una llengua dominant pot arribar a ésser associada amb la naturalitat i l'espontaneïtat.

Llegint això podem entendre els paranys i subterfugis dels qui pretenen ser naturals, neutrals, els qui apeŀlen a la comoditat i a les bones maneres, i que saben que en realitat estan aprofitant-se de la desigualtat i la discriminació dels marginats pel sistema de normes que ells imposen informalment (o formalment, quan els convé: censura, prohibició, imposició). Els individus i coŀlectius marginats o marginables tant poden ser els valencianoparlants com les dones de qualsevol condició, els animals maltractats o torturats, el medi ambient o l'aigua.

¿Fins a on arriba eixa «llibertat» ultradretana? Per a fer-mos-en una idea, podem acudir a les pràctiques anteriors que hem patit d'eixa ideologia, com ara la Llei 44/1967, que regula l'exercici del dret civil a la llibertat en matèria religiosa, 🔗, i s'entén tot:

El ejercicio del derecho a la libertad religiosa, concebido según la doctrina católica, ha de ser compatible en todo caso con la confesionalidad del Estado español proclamada en sus Leyes Fundamentales.

Cantava Paco Muñoz, «la llibertat la picaren» i continuen picant-la. És la norma.

La llibertat que fa por

¿Qui té por de la llibertat? No em vaig llegir el llibre La por a la llibertat d'Eric Fromm 🔗 quan tocava, és a dir, quan estava tant de moda —al costat de L'art d'estimar, que tampoc m'he llegit—. M'estranya no tindre'l entre els llibres heretats, perquè als anys setanta del segle passat em sembla que me'n topava un dels dos per qualsevol racó de les cases d'algun familiar. I ara pareix que l'haurem de rescatar per a poder entendre, assimilar i replicar davant l'apropiació fraudulenta que han fet algunes persones de la paraula llibertat, com si la paraula fora màgica i no tinguera múltiples versions principalment condicionades pels interessos particulars de qui en privatitzen els beneficis i en socialitzen els costs.

Mentres em pense si l'agarre ara o més avant, em llegiré alguna cosa de Freife 🔗, un article de Roazen sobre la vigència de Fromm, 🔗, l'entrada llibertat del diccionari de Bunge, 🔗, un llibre de Vicenç Fisas 🔗 i més articles i llibres que vagen apareguent pel camí de la «llibertat».

Pareix que sí que hi hem pensat molt i bé, però de tant en tant continuen pegant-mos-la a ran de mànec:

Fromm [...] va mostrar que és sempre molt carregós assumir les nostres responsabilitats i acceptar les implicacions socials derivades de l'exercici de qualsevol llibertat.

Jean Romain, Le temps de la réraison.

La gossera indolent supera massa sovint l'esforç de la responsabilitat.

Posar fi a la discriminació lingüística

Les meues idees arriben molt llunt, però els meus treballs es queden sempre a mitjan camí. Per sort, hi ha qui fa propostes concretes i materials que podrien fer avançar les polítiques progressistes més enllà de les idees, les lamentacions o la retòrica victimista. Segons informa el Diari La Veu, 🔗 el grup Koiné 🔗, supose que per a evitar les trampes al solitari que es fan molts polítics —inclosos els independentistes catalans, tal com vam vore en el juí davant el Tribunal Suprem espanyol— ha llançat una proposta en paper que es pot firmar i confirmar que és un compromís aplicable al Congrés dels Diputats estatal.

Com si hagueren hagen pensat que donant-los ho pensat, mastegat i escrit en paper, els polítics del torn favorable a la diversitat lingüística i a la gestió democràtica de les institucions, sentiran que es poden recolzar més en l'evidència que la discriminació lingüística acaba als països perifèrics de l'Espanya radial, però comença precisament al centre madrileny que s'engul pressuposts i ideologies com si fora un forat negre que la física quàntica no ha acabat de detectar.

El paràgraf final del document hauria de ser una consigna d'aquelles que podria substituir les de les casernes de la Guàrdia Civil:

Treballaré per tal que el meu partit impulsi les mesures necessàries per a posar fi a la discriminació lingüística en tots els òrgans del Regne d'Espanya, ministeris i organismes públics, i per tal que, a partir d'ara, tota mena de lleis i decrets deixin de privilegiar el castellà i garanteixin la igualtat entre els parlants de les diverses llengües de l'Estat.

Encara que semble massa llarg per als frontispicis casernaris, amb bona lletra i esperit democràtic segur que els quedava niquelà, i comprensible.

Cita dominical / 769: Anna Punsoda i Ricart

En un món globalitzat de solters urbans i mig psicòtics, les virtuts d’una llengua materna amb història al territori tenen més valor que mai.

Anna Punsoda i Ricart, «Heretaràs la llengua», Núvol, 24.05.2023. 🔗

La foto del sàbat / 159

Si més no, glopet a glopet, mosset a mosset.

«Qui dorm, només somia»

No recorde com va ser que vaig arribar a la cançó «Qui dorm, només somia» 🔗 de la banda americana Deerhoof. La vaig afegir a la meua llista de cançons, sense caure que era banda americana. No sé per què van pensar que havien de fer una cançó en català, però el cas és que els va eixir molt bé. Em va agradar, entre altres motius, perquè em va semblar que era una barreja de japonés (la primera estrofa) i català (la segona estrofa). Més avant, quan vaig trobar la lletra, vaig descobrir que estava tota en català:

Son lleuger, Dràcula
No vull dormir massa
Nit, dia, tant se val
Poc descans no está mal

La vida dura poc
És veritat? No és veritat?
La vida dura poc
És veritat? No és veritat?

La cantant de la banda, Satomi Matsuzaki (naixcuda a Nakano en 1974), explica que la traducció de l'anglés al català la va fer amb un amic seu, Jose Ros, connectats per Skype. Segons Satomi, els catalans que van escoltar la seua versió cantada ja en català van pensar que la cantant era mallorquina. 🔗

La banda ja té una llarga trajectòria, 🔗 però de moment no té entrada en la Viquipèdia. Algú s'hauria d'animar a fer-la, encara que només fora per a difondre que, ves a saber per què, van tindre la fantàstica idea de compondre una cançó en català. A més, hi apareix Dràcula, 🔗 personatge inesperat que pot anar bé per a afegir-lo als tòpics poètics i musicals dels nostres trobadors moderns.

El reflex editorial

Espere que encara que siga lentament, però sense tardar massa, es vaja fent el balanç dels huit anys botànics al País Valencià, mentres mos refem per a tornar a votar forces polítiques que facen propostes pel progrés constructiu social i econòmic, i per la millora cultural i ambiental del país. Després de l'experiència passada, ara ve la penitència per tot, inclús o més encara per allò que no van arribar a fer.

Una mostra ràpida de balanç relacionada amb l'economia i la cultura la podem llegir en dos comentaris lligats a les editorials valencianes que apareixen en un article de Pol Torres Criado en Núvol. 🔗 La versió de Vicent Baydal (editorial Llibres de la Drassana):

«Encara que durant els vuits anys del [Pacte del] Botànic es podria haver fet molt més pel sector, almenys ha estat una administració que s’ha mostrat a favor de la cultura valenciana». Les dades l’hi donen la raó: durant el 2022, les ajudes a la producció editorial al País Valencià han estat les més quantioses que s’han executat en les últimes dècades, unes subvencions que «són clau per oferir llibres de qualitat i fer créixer el sector i allunyar-lo de la precarietat econòmica i laboral», explica Baydal.

I la versió de Jan Brugueras (editorial Tres i Quatre):

«Ara ens fixem en el nou govern d’extrema dreta, però el problema al País Valencià, i en realitat també al conjunt dels Països Catalans, és de caràcter estructural. El que hi ha encara i el que hi havia també durant el Govern del Botànic és una subordinació lingüistica i cultural davant el castellà i la cultura espanyola. [...] Durant vuit anys de Botànic no hi ha hagut un canvi en el món mediàtic valencià, més aviat al contrari: no s’ha creat un món mediàtic propi i autocentrat valencià, sinó que ha subsistit el que ja hi havia».

Tant el món editorial, com el món relacionat amb la política lingüística —tots els àmbits socials, culturals i econòmics, de fet— haurien de repassar què es va fer i com, i què no es va fer a pesar que era i és necessari. No es tracta de regirar i rescatar els vells dogmes que és possible que foren útils en altres èpoques, sinó de no malbaratar huit anys de pràctica de govern. L'experiència hauria de servir per a fonamentar les polítiques possibles d'un futur... pròxim. Ai.

Mutants normals

Sembla proverbial o tòpic pensar que al País Valencià no tenim una cultura o una situació cultural «normal». Lligc de casualitat una frase de Toni Cucarella 🔗 del 2004 (dBalears, 30.10.2004): 🔗

«Si aquesta fos una cultura normal jo estaria ací parlant de la meva obra i dels meus llibres i no de política lingüística i sociolingüística»

No sé quina seria realment la situació de normalitat per a Toni Cucarella, però segur que no seria vista com a «normal» per tots, ni tan sols per «mosatros» (¿qui són els nostres?). Fem la cerca en idiomes diferents per la xarxa i trobar que Algèria, Rússia, el Líban o la Xina no són «normals»..., ja ho sabem, ¿oi?, però tampoc Alemanya o Itàlia.

Hauria de consultar l'hemeroteca, però trobe que al cap de vora cinquanta anys ja hauríem d'assumir que eixa suposada «anormalitat» és la nostra manera de ser «normals». Eixa malíccia preadolescent, si no ho recorde malament, la passem més o menys entre els set i els quinze anys, però com a societat pareix que mos hagen convençut que tot ho podem atribuir a la nostra «anormalitat», sense que acabem de vore que una situació o fenomen que és permanent, constant, previsible i estable, deu ser «normal». Si més no, la nostra versió de la normalitat.

Al País Valencià i arreu, podem vore que això de sentir-se estrany, peculiar, «anormal», és un tòpic utilitzat de manera arbitrària i amb funcions diferents, per a desprestigiar, per a resignar-se, per a activar o per a desanimar. Mirant-ho sense manies, eixe tòpic és un instrument multiús de caràcter emocional i que no té cap fonament sòlid ni suport científic ni rigor metodològic. És una expressió que vol dir-ho tot i que no vol dir res, és una variant de l'«això aixina que hi ha allà» de la gossera inteŀlectual.

Els humans som uns mutants evolutius. ¿Què és normal? Segons com, l'estat d'anormalitat.

La sopa de les lletres

Botant ací i allà per la xarxa valenciana, inicialment per trobar material sociolingüístic i de política lingüística relatiu a les dos legislatures passades del Botànic, i després per vore què ha escrit qui siga dels noms més recurrents sobre qualsevol tema que els puga interessar, tope amb el web País Valencià, Segle XXI 🔗, que té una bona llista de col·laboradors (140):

Pau Alabajos, Manuel Alcaraz, Joan del Alcázar, Xavier Aliaga, Vicent Alonso, Ferran Archilés, Carles Arnal, Doro Balaguer, Enric Balaguer, Marc Baldó, Josep Lluís Barona, Carles Barquero Genovés, Francesc Bayarri, Vicent Baydal, Adolf Beltran, Josep V. Boira, Emèrit Bono, Joan Borja, Dídac Botella, Francesc de P. Burguera, Núria Cadenes, Francesc Calafat, Guillem Calaforra, Neus Campillo, Pau Caparrós, Juli Capilla, Joan Carles Carbonell, Sebastià Carratalà, Rafael Castelló, Agustí Cerdà, Alfons Cervera, Javier Cid, Santi Cortés, Josepa Cucó, Antoni Defez, Francesc Devesa, Carles Dolç, Martí Domínguez, Vicent J. Escartí, Maria Josep Escrivà, Francesc Esteve, Francesc Felipe, Carmel Ferragut, Adelaida Ferre, Enric Ferrer Solivares, Vicent Flor, Gerard Fullana, Vicent Galiana, Ernest Garcia, Gabriel Garcia Frasquet, Rubén Garrido, Amanda Gascó, Emili Gascó, Andreu Ginés, Xavier Ginés, Joan Carles Girbés, Diego Gómez, Neus Gómez Palao, Víctor Gómez Labrado, Josep Lluís Gómez-Mompart, Marc Granell, Tobies Grimaltos, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Xavier Hervàs, Joan Iborra, Manuel S. Jardí, Ramon Lapiedra, Víctor Maceda, Maria Josep Martínez, Vicent Martínez, Laia Mas, Lluís Messeguer, Francesc Miralles, Joan Francesc Mira, David Miró, Pasqual Mollà, Toni Mollà, Anna Moner, Ignasi Mora, Àngels Moreno, Vicent Moreno, Carles Mulet, Jordi Muñoz, Elena Navarro, Enric Navarro, Sandra Obiol, Vicent Olaso, Anna Oliver, Vicent Olmos, Josep Palàcios, Vicent Partal, Juli Peretó, Jaume Pérez Montaner, Francesc Pérez Moragon, Laura Peris, Marc Peris, Ricard Peris, Josep Piera, Vicent Pitarch, Anaclet Pons, Antoni Prats, Àlex Raga, Miquel Ramos, Joan Ribó, Antoni Rico, Faust Ripoll, Isabel Robles, Mateu Rodrigo, Joan Romero, Aquil·les Rubio, Antoni Rubio, Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador, Hèctor Sanjuan, Biel Sansano, Xavi Sarrià, Jordi Sebastià, Xavier Serra, Rosa Serrano, Rosa Solbes, Vicent Soler, Josep Sorribes, Ferran Suay, Violeta Tena, Pau Tobar, Vicent Torrent, Nathalie Torres, Ricard Camil Torres, Vicent Usó, Josep Vall, Isabel Vallet, Salvador Vendrell, Feliu Ventura, Francesc Viadel, Francesc Vila, Jordi Vila, Josep Villarroya, Moisès Vizcaíno, Rafa Xambó

Si vos heu fixat en les negretes que he posat és perquè han fet la funció tipogràfica que han de fer, destacar. El codi html per a marcar-ho en el navegador és <b>, abreviatura de la paraula anglesa bold que té diversos significats relacionats amb l'atreviment, la intrepidesa, la prominència, etcètera. 🔗 En són 20, de 140 (sense comptar els sis coordinadors: Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver, Juli Capilla, Guillem Chismol, Gustau Muñoz, Pau Viciano: sense cap negreta), les dones que apareixen com a col·laboradores d'esta publicació, no arriben a ser el 15 % del total.

La publicació està oberta a més coŀlaboracions, aixina que la nònima pot anar canviant. De moment, en ple segle xxi en este País Valencià —i deixe de banda les eleccions passades, encara que són un símptoma preocupant— anem bollint i rebollint la mateixa sopa sexista.

Els tremolors dels projectes

Les bugades que fa el pas del temps, tal com fa la petita història —la que és més real i alhora més discutible— descolorixen o empastren de colors variats, segons la combinació de peces. Aixina, a voltes, al cap dels anys, els qui estem desconnectats de tantes coses a les quals al mateix temps estem connectats sense poder-ho evitar, acabem enterant-mos de coses:

L'Eliseu tenia un projecte de partit polític amb Max Càhner 🔗 i va intentar colar-lo per a una càtedra. Però si Càhner no és un expert, és un polític! No ha fet res, tot el que ha presentat ho havia fet la seua dona. 🔗 Després, quan ja s'havien divorciat m'ho va confessar que ho feia ella. Llavors jo vaig guanyar la càtedra i ell va recórrer als tribunals. En primera instància em van donar la raó, però va anar a Madrid i em van tenir sis anys esperant fins que finalment la sentència em va donar la raó. L'experiència hispànica va ser molt dura en aquest sentit, però ho vaig passar treballant i va ser l'època més prolífica de la meua carrera.

No tot ho acabarem sabent, però sí que podem anar entenent els tremolors amb què s'ha escrit de la lletra menuda.

Cita dominical / 768: Juan José Salinas

Per a la unitat lo primer és escindir-se.

Juan José Salinas, «Vuelan los hipócritas sobre Nicaragua», Pájaro Rojo. El blog de Juan Salinas y Montserrat Mestre, 08.07.2021. 🔗

La foto del sàbat / 158

¡Ixen millor!

Una veu en off de Consum diu que hi ha coses que «eixen» millor comprant allí. Ei, sort i gràcies que fan anuncis i tenen retolació en valencià. Passats els anys d'anar besant per on xafen els qui van tolerar que es «despenalitzara» el valencià, podem malpensar que al xic de la megafonia li han passat el corrector al text i no ha marcat eixa forma verbal perquè el programa està saturat de dades i sap que és possible que al Pirineu oriental diguen «eixen».

Però també pot ser per a posar-se a aplaudir, perquè no parlen mai en valencià, els passen un text que han de llegir, que ha segut corregit per algú que té un titolet —o el té un familiar— de la junta i que ha fet una derivació analògica de l'infinitiu del verb eixir, com ara: jo esc, tu eixes, [...] ells eixen. I pensen, ¡clavat!

I és cert, la faceta sociolingüística de les polítiques lingüístiques que s'han practicat sovint —també els huit anys passats: «es fa llarg esperar cada dia»—, l'ha clavat fins al mànec, que diríem al meu poble. Quadres de pronoms, quadres de conjugacions, frases amb buits que cal reomplir —¡ei, no!, que cal «emplenar», i després reneguen que es diga «plenar»—, llistes d'excepcions ortogràfiques més o menys imaginatives, etcètera. I hem d'agrair que eixe valencià tinga regust de descongelat d'un recongelat.

De totes formes, mirant-ho com a aplicació experimental, mos ho podem agarrar com a confirmació que seria millor que eixes veus parlaren més en valencià en lloc de fer-ho només per a obtindre certificats de la junta. Aleshores, quasi segur que dirien la forma d'ús corrent «ixen», i el eixiria més redó. Es traurien la titulació tal com se la trauen cada dia les persones de qualsevol condició i latitud, sense vergonyes ni estranyeses. I també en paper, si cal, per al currículum: t'ixen més punts en els concursos de provisió de llocs de treball.

L'inframon

Me s'ocorre traduir un article per a la Viquipèdia. Ho faig adaptant l'article «Underworld Painter» 🔗 de la Wikipedia (mirant un poc també la versió francesa). Només ho faig per a aprofitar que l'Institut d'Estudis Catalans em va indicar que el nom preferible d'eixe pintor o d'eixe taller de pintura era «Pintor de l'Inframon», 🔗 en lloc d'altres possibilitats que apareixen en altres llengües, com ara de l'hades. I menys encara de l'«infern» o dels «inferns», que s'apartaria del món clàssic grec i, segons comenten, s'acostaria al món cristià posterior.

No ha segut complicat fer l'article, però hi ha encara un munt de detallets que desconec o que veig que han d'aparéixer en l'estructura i encara no sé com posar-los. Hi ha fitxes d'explicacions en la Viquipèdia sobre tots els detallets, però diria que tenen molta redacció, no sempre van al gra i encara me se fa difícil entendre'ls, no estic encar prou immers en les convencions. Anirem polint-ho.

Uf, açò de l'inframon grec no m'evita el contacte amb l'inframon climàtic i polític actual, on encadenem les informacions catastròfiques de la sequera i la falta d'aigua amb la pretensió d'augmentar el turisme per terra, mar i aire, com si una cosa i l'altra no tingueren cap relació i com si els periodistes no foren capaços d'establir-la per a arredonir correctament —¿i èticament?— les seues cròniques.

Descongelats sociolingüístics

La nevera del diari Levante 🔗 ha descongelat el tema de la problematització normativa del valencià, supose que saben que hi ha molts devots del tema —un entre tants—, perquè és preferible parlar del que no és ni interés nostre ni responsabilitat nostra, com seria el cas d'un diari com Levante, fet en castellà i amb la intenció de captar ingressos fingint inclús que tenen algun interés per l'ús del valencià.

Curiosament, les propostes dels valencianistes del Cercle Isabel de Villena que, refent la dita, han alçat el gat pel rabo, no es poden trobar encara en la xarxa —però algú te les pot enviar en pdf, 🔗 com m'ha passat a mi—, ja que sembla que els membres d'eixe cercle no tenen massa temps per a ocupar-se dels webs 🔗 i blocs 🔗 que han obert en algun moment ja fa uns quants anys. És possible que s'hagen dedicat al uàsaps o als tuits i jo no m'haja enterat perquè no m'hi dedique.

També és simptomàtic que el rebombori en un got d'aigua s'haja armat per les qüestions secundàries de la normativa quan els problemes de la llengua són l'ús en qualsevol mitjà, suport, registre o to i les actituds de submissió davant del castellà i dels castellanoparlants —més encara davant dels castellanoparlants amb omnipotència apresa—, 🔗 que fan que siga més freqüent el desús que l'ús, encara que l'ús siga incorrecte en algun sentit.

La normativa ha d'anar a remolc de l'ús i, per tant, eixa és la cosa més rellevant que li he escrit a Vicent Josep Escartí Soriano, 🔗 per si hi pot fer res:

En eixe sentit, com a suggeriment per si hi pots fer res, seria millor que els vídeos de la universitat «Ben dit!» 🔗 es centraren més en transmetre actituds i estratègies d'actuació per a expressar-se en valencià, mantindre la llengua en converses amb persones que mantenen el castellà, i per a reclamar l'ús del valencià quan les institucions no complixen deures lingüístics (universitats incloses). Sense eixes actituds i recursos, ja sabem què passa massa sovint, inclús entre els qui critiquen o defenen la normativa de qualsevol via o de qualsevol pelatge: que acaben practicant la submissió lingüística parlant en castellà.

Huit anys de Botànic i van fer uns criteris estilístics —mal denominats lingüístics— lamentables i innecessaris per a l'administració, però ni interconnexió d'espai audiovisual entre territoris que parlen en valencià (¿el Carxe, a Múrcia, inclòs?), ni equiparació del requisit lingüístic valencià amb el requisit lingüístic castellà, ni reforma del reglament del Congrés dels Diputats per a que evidenciar que l'estat hauria de ser plurilingüe. Ni tantes altres coses, com ara tindre clar que han de parlar en valencià amb els alts funcionaris de les Corts o de la Generalitat, que no deixen de ser «companys de l'imperi» lingüístic. I podrien ser-ho de qualsevol imperi, és clar, tal com cantava Ovidi Montllor: «home, si paguen millor». 🔗

El punt ressona en el contrapunt

Com que no m'havia enterat de res, em demanava —i li demanava a Takse— quines declaracions o opinions li retreen a Najat El Hachmi diversos «coŀlectius» com ara l'Observatori Contra l'Homofòbia, Unitat Contra el Feixisme i Racisme o la Plataforma Trans Estatal 🔗 i no he pogut aclarir res, perquè sempre són «diuen que va dir», «diuen que va manifestar », «diuen que opina», etcètera. Després de llegir l'article d'Isaias Fanlo 🔗 —que fins ara no sabia qui era—, he pogut llegir un article d'El Hachmi, «Preguntes sobre la llei trans» 🔗 que pareix que té relació amb tota la polèmica que li han volgut crear a l'escriptora.

Tal com diu Fanlo, «el problema no és fer-se preguntes, com fa Nachat El Hachmi, sinó pensar què hi ha darrere d’aquestes preguntes». Em sembla que darrere de les preguntes d'El Hachmi hi ha els seus dubtes i trobe que és bo que els expose en forma de preguntes i no en forma de conclusions i sentències condemnatòries o recriminatòries. El problema cultural i social complex que lliga el racisme, el masclisme, el classisme, el capitalisme d'amiguets i les oligarquies, els dogmes i les religions no es pot ventilar amb una llei que pretén pal·liar unes conseqüències però que no resoldrà els problemes de la societat.

Em sap mal haver-ho de llegir i de sentir, però trobe que un dels comentaris que ixen en l'Ara s'acostaria prou a encertar la paradoxa en què també acaben molts ideòlegs que acaben sent el contrapunt «als intolerants, contraris a la llibertat ideològica i d'expressió»... Es massa comú trobar que el pretés contrapunt intenta ressonar amb la intensitat i la qualitat del punt.