Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris restaurants. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris restaurants. Mostrar tots els missatges

divendres, 17 de juliol del 2026

Un bri de frescor

Fent d'autònom en un locutori telefònic en un passeig de la platja o fent de funcionari apegat a la pantalla de l'ordinador, en totes les faenes tens moments de disgust, etapes poc o molt agradables, temporaes d'enuig i carregoses... I si es tracta de l'administració de la Generalitat valenciana, no han segut molt llargues les experiències gratificants —sense menystindre la seguretat salarial i laboral de la causa autonòmica.

Hui divendres mo'n tornem cap a casa —parant a dinar uns platerets al vegetarià que hi ha de camí cap allà— pensant que mos queda poc per a tancar una de les llargues etapes més desagradables, bascoses i absurdes de la nostra trajectòria professional —amb les excepcions puntuals que calga fer—. Per sort, la causa no tenia relació amb el contingut tècnic i acadèmic de la nostra faena, cosa que mos deixa la possibilitat de restituir-mos com a tècnics lingüístics.

Esperem que les pròximes conjuncions anímiques i psicològiques amb què pugam topar no complementen la fam amb la gana de menjar, conjunció humana que mos ha fet engolir uns anys d'inseguretats acomplexades i dèficits formatius i professionals, de malfiances i sospites compensats amb bones dosis de narcisisme hostil, precaucions agressives i males cares de bon matí.

Ja n'havia deixat caure alguns tocs en este confessionari terapèutic. Ara puc anotar que, en plena calina torraora que voreja la catàstrofe climàtica, podem sentir un bri de frescor anímica.

divendres, 23 de gener del 2026

Confitura conversacional

En un restaurant, la cambrera argentina mos comenta que podem continuar parlant en valencià, que mos entén, però que no el parla. De fet, acaba diguent algunes coses en valencià, i mos confita el comiat amb un «moltes gràcies».

En canvi, en un atre restaurant, la cambrera castellana de no sé on —no mos ho diu i no li ho preguntem per no esquadrinyar— mos entén perfectament, mos parla en castellà i no diu res en valencià, però en una taula de la vora parla en anglés. A poc a poc, si anem insistint a parlar-li en valencià, estic segur que farà com l'argentina de l'atre local. Apendre a parlar les llengües és cosa de rutina i d'agarrar-s'ho amb humor.

Mentrestant, per compensar que no dirà res en valencià —segons intuïx Takse—, mos destaca els productes «locals» que inclouen en algun pla, com ara la confitura molt aconseguida de ravanell que corona unes postres —ella en diu rabaniza.

dimarts, 27 de maig del 2025

Cuines arrelades

Escriu Joan Garí sobre «Cuina, pocavergonyes i xarxes socials», 🔗 on inclou un paràgraf final que m'ha semblat entre inesperat i necessari:

Al capítol de les anècdotes, revelaré que, a pesar que la majoria dels participants en l’encontre érem valencianoparlants, vaig ser l’únic que vaig usar amb naturalitat la llengua del país (tot l’acte va ser meticulosament gravat per a posterior difusió). Sincerament, hi hauríem de fer un pensament. ¿Com és possible defensar la cuina autèntica i arrelada a un territori prescindint de les marques culturals —i la llengua n’és la més valuosa— d’eixe territori? Una matèria per a reflexionar molt seriosament.

En diu «anècdota», però si cal «reflexionar molt seriosament» no sembla tan anecdòtica i no ho és. De fet, no és anecdòtica, lamentablement, que tan sols no va parlar en valencià amb naturalitat en l'encontre, sinó que podem ampliar el focus i vore que els web dels restaurants que van participar —i del bloguer gastronòmic— no tenen versió en valencià.

N'hi ha restaurants que sí que tenen el web en valencià, com ara els de Ricard Camarena, 🔗 El Baret de Miquel (Dénia), 🔗 el restaurant Origen (Carcaixent), 🔗 el restaurant Ausiàs (Pedreguer) 🔗 o el facebook del restaurant Ca La Mar (el Cabanyal) 🔗 o l'ocurrent i senzill Nyas Coca!, 🔗 de Pep Romany (Dénia), el del Pont Sec. 🔗

I n'hi han que tiren pel dret i apliquen una traducció automàtica, com ara els del grup Saona 🔗, els del Grup Gastro Trinquet 🔗 o el de Cala Bandida (Xàbia). 🔗 És un recurs simple i efectiu, i no cal ni tindre un mínim de respecte i sensibilitat pel tema, sinó un poquet de coherència —abunden els que s'omplin la boca amb la cultura, les arrels, el medi, les tradicions...— o que els condicionaments socials i polítics promoguen i impulsen l'ús de la llengua: hi ha locals de Saona a Catalunya.

El meu comentari en l'article de Garí acabava:

Si no tenen eixe mínim de sensibilitat per la cultura del propi país, la resta del que diuen que pretenen ressona prou en el buit.

dilluns, 26 de maig del 2025

D'Angela

Després d'estar anys sense recordar-ho, em va vindre com un llamp: D'Angela es dia la pizzeria aquella del començament del carrer del Convent de Jerusalem entrant pel carrer de Xàtiva, al número 6. Era un recer quasi particular on podíem socialitzar mig a fosques d'aquella manera tímida i discreta com féem les coses aleshores —més tard seria el Maramao del carrer de la Corretgeria, que tenia unes targetetes de color carabassa fantàstiques com a punt de llibre—.

El plat que més recorde era aquella ensalà que consistia en una tomaca gran i preciosa al punt, partida i ben adobà, i ja no recorde més —em pensava que Takse completaria el menú, però esta volta diu que no s'enrecorda—. Quasi al costat, el bar Los Caracoles, que era tota una atra història: cervesetes i picaetes.

dijous, 19 de desembre del 2024

Torna el ravanell

Fa unes setmanes que poden fer unes bones ansalaes amb ravanell, paneret, plantatge —amb uns tocs de sàlvia, romer i espígol, que sempre n'hi ha—. El ravanell té com a nom científic Diplotaxis erucoides, però en el diccionari de l'avl 🔗 diuen que és Rapistrum rugosum, cosa que no pot ser, perquè este correspon a la ravenissa groga —diria que eixe seria el nom—, perquè té les flors grogues. Això sí, el diccionari encerta a dir que el «ravenell», que és aixina com ho escriuen, té les flors blanques, cosa que em va donar la pista per a demanar-los que corregiren el nom científic, que mantingueren la definició i que afegir la forma ravanell.

Ah, i no cal que incloguen que és el «uasabi valencià», que és el sobrenom de la planta que em va recordar Víctor fa uns dies passejant per Almansa —mos va convidar el nostre amic Emili al reaturant Maralba: tenien atascaburras, que no du ravanell.

dijous, 5 de desembre del 2024

Discordances (in)esperades

No sé com va del tot la cosa, però no acabe d'entendre per què els drets lingüístics no solen formar part del repertori d'idees que tenen algunes persones que exposen idees i actuen en àmbits on cal defendre un medi ambient saludable, una l'agricultura de proximitat, sostenible i compromesa amb el manteniment de l'entorn natural i d'una producció beneficiosa per a la salut humana.

M'ha passat això quan he vist un reportatge i el web del restaurant de Toni Montoliu, que té una expressió preciosa en valencià, un discurs ben fonamentat en relació a la qualitat dels productes i de l'agricultura i, per contra, té el web només en castellà. De fet, pareix que la clientela amb la qual es relaciona —posa un exemple de gent amb diners— faça que practique la subordinació lingüística en favor de l'ús monolingüe del castellà, i en perjuí de la sostenibilitat lingüística del valencià.

M'ho esperava, perquè en el dia a dia te'n trobes uns quants, de casos semblants, però encara em sorprenen.

dimarts, 8 d’octubre del 2024

Suavitat i equilibri

Les muntanyes s'allarguen, s'estenen, s'amunteguen com cavallons desordenats. L'est vist des de l'interior del País Valencià és un tràfec d'ondulacions que alternen verds, grisos i blaus. Aparquem en la plaça de la Glorieta d'Aiora. Comprem un pot de mel de retrama (Spartium junceum), la varietat més peculiar que hi havia en la botiga de la plaça. Alliberem en un banquet un llibre en anglés que vam trobar per Valéncia: Fifty Shades of Grey d'E. L. James. 🔗 Sense ànim de destorbar la pau del lloc. A la cooperativa, abans de tornar pel camí d'Énguera, formatge de cabra i oli.

Amb un dia clar i airet fresc, hem pogut dinat al restaurant Pinea després de tres intents fallits per atzars diferents. La intenció que pareix que hi haja darrere de cada plateret és transmetre suavitat i equilibri. Com la desfilada de pins, carrasques, oliveres i ammetlers —alguns camps de tarongers excèntrics— que s'alternen en l'horitzó tornant.

dilluns, 16 de setembre del 2024

Cuina sociolingüística democràtica

Dis-ne inèrcia o dis-ne tradició: tanquem l'etapa del ple estiu al Canalla Bistro com fem des de fa uns quants anys, possiblement des de l'estiu de l'any que van obrir. Un factor essencial que mos ajuda a mantindre la familiaritat amb el local és el fet que la majoria dels cambrers que mos han atés sempre són de bon tracte i agradables en valencià i inclús amb accents diversos. I quant a la cuina, l'única recepta que mos té el cor robat —sobretot a Takse— és l'hamburguesa, però la resta de combinacions curioses sempre mos sorprenen i mos agraden. 🔗

Ara bé, la submissió dels clients valencians davant el castellà és quotidiana i omnipresent i condiciona els inicis de les relacions personals i comercials. A pesar de les dades i les evidències, es veu que hi ha molts clients que imaginen que encara trobaran penjats aquells cartells sobre l'obligació de parlar en castellà —que estan penjants, certament, en la mentalitat de massa caps calents—. Això fa perdre a molts clients l'ocasió de comprovar que els professionals de l'hostaleria també han de tindre capacitació per a atendre els clients en la llengua dels clients. I aixina, les cambreres que mos van atendre ahir no van evitar uns breus comentaris de sorpresa plaents al canviar al valencià-català (dialectes diferents) quan van captar el nostre valencià casolà i planer, tal com proposen els manuals de sociolingüística democràtica.

La cosa és que és una recepta que ja proposava Aracil («Educació i sociolingüística»): 🔗 «Serà supèrflua aquella estructura lingüística per a la qual, per qualsevol raó, no podrem trobar cap aplicació pràctica.» Vaja, a pesar de la inutilitat, continuarem uns anys més fent entrar el cap per la cabota.

dilluns, 5 de juny del 2023

La carta en valencià

Plataforma per la Llengua diu que han aconseguit a Barcelona que la cadena de restaurants Five Guys faça la carta en català. 🔗 No sé si, ja que la tenen, l'aprofitaran per a la franquícia de València. De moment, això sí, el restaurant Sofoko, 🔗 a la plaça de l'Arquebisbe tenen una versió d'hamburguesa feta amb a pilota del putxero i, vaja, la carta també en valencià (a més de l'anglés i el castellà). Són coses que costa de trobar, però que convé apreciar-les quan les trobes. A més, també fan versions de platerets típics valencians:

És un projecte que naix entre l'horta i la mar valencianes.

Sempre està bé trobar que hi ha empreses que intenten fer les coses bé, que mantenen la coherència idiomàtica entre el que expressen publicitàriament, els principis que diuen valorar, que els impulsen, i l'aplicació de tot això en el respecte a la cultura i la llengua d'ací.

dimarts, 6 de setembre del 2022

Cudolets per a empedrar

La pedra que reapareix, entropessem i caiguem un bac: el restaurant Arrels de Sagunt, 🔗 que tan bé fa les coses de la cuina, té un web ben bonic i modern que no té versió en valencià. En este cas no entra en contradicció amb el text que informa sobre l'interés de la cuinera, el web només parla de «memòria d'una tradició arrelada» i no fa referència a cap idea de preservar la cultura local o la sostenibilitat ecològica de l'entorn.

En contrast amb això i com a demostració que es pot actuar respectant l'ecologia lingüística de l'entorn, en un altre nivell de preu i d'intenció, però també amb idees de cuina originals —com ara l'hamburguesa de pilota de putxero— i bones, el Sofoko, 🔗 on han tingut l'habilitat d'actuar amb normalitat i també amb receptes locals, incloent-hi la llengua del web i de la carta. Un cudolet per a empedrar.

dimecres, 13 d’octubre del 2021

Sabor i textura

El cambrer no sap segur si el «llobarro» que li demane és la «lubina» que ell sap que hi ha a la carta del restaurant. Ho encerta. I quan Takse demana «abaejo» es queda dubtant un ansigne però també l'encerta, perquè anava seguir d'«a la brasa», cosa que l'ha ajudat. S'ha alegrat d'encertar-ho, s'ha disculpat però no saber-ho segur, però diu que amb un poc més de pràctica li se quedarà gravat.

La carta té versió en valencià, castellà i anglés. El cambrer només mos ha parlat en castellà. En valencià es veu que no s'ha llegit els noms dels plats. Mos ha faltat comprovar com porta d'assimilada la versió anglesa del «seabass in a mussels jus...». El cas és que estava tot molt bo, el cambrer ha resolt amb simpatia els seus dubtes i cal agrair que l'Habitual de Ricard Camarena tinga un mínim de sensibilitat pels «productes locals», com ara la llengua. Ecologia lingüística amb «sabor i textura», com ell diu. 🔗

dilluns, 12 de juliol del 2021

La xirivia i l'Appendix Probi

La «ponentà» que fa hui farà que no suem encara que anem torrant-mos a poc a poc si mos acostem un poc massa al sol, encara que siga al ressol. Faig una fitxa sobre el motejat del nisprer, i he de consultar si no convé més fer referència a la planta (el fong afecta tant la planta com el fruit) o només al fruit. El Termcat dirà, i ja vorem com va la cosa i què en diuen els experts del camp.

En tot cas, tal com podem comprovar ja des de l'Appendix Probi —obra que va esmentar durant un dinar d'aniversari dissabte passat el company Víctor, que tant puja a l'Ararat, com cull cireres per Benirrama (les garrofes no les ha arreplegades, crec, i això que el mercat era propici) o paleja amb la canoa per Dénia— la llengua que tenim és el resultat dels errors permanents d'interpretació i comunicació que provoquen les nostres capacitats sensorial i emocionals.

El dinar que dic en l'incís va anar molt bé, vam tastar combinacions mediterrànies i sud-americanes i vam comentar un poc sobre les morelles de les gallines o les lleteroles dels corders; no coneixíem les dels porcs (que la cuinera de Fierro, argentina de Mendoza, anomenava «castañeta»). Els noms no fan referència sempre al que mos sembla que sabem per experiència: mos van traure uns tallarins fets amb xirivia. La del putxero no me l'he menjada mai, però ja veus.

Per cert, la paraula xirivia deu tindre relació amb el nom de la planta en àrab (i hi ha qui veu alguna empremta del llatí siser -ris), que actualment és (الجزر)الأبيض, una cosa com 'carlota (blanca)'. Però abans hi havia la possibilitat que es denominara كراوية (veg. Monlau), paraula que crec que fa referència a l'esfericitat, llevat que siga un derivat del llarí carum (veg. Gernot Katzer's), i que és possible que vinguera del grec κάρον 'comí', que al seu torn podria ser un derivat del nom de la regió de Cària, a l'Asia Menor.

Els petits detalls d'una conversa amb un company viatger conviden a fer viatges amb les paraules que et poden portar a la vora de cingles sorprenents.

dijous, 18 de juny del 2020

Sense excuses

No li s'acaben les excuses, no.
Un poquet de mínim esforç sociolingüístic a l'abast de qualsevol persona interessada en la cosa eixa de la llengua minoritzada pròpia de cada u. Envie una resposta al missatge publicitari de Ricard Camarena, que m'arriba només en castellà a pesar que periòdicament els faig vore que seria molt més receptiu si m'enviaren la versió en valencià. Ho torne a intentar:
Hola:
Espere que tingau èxit i sort en la nova etapa.
Per a variar i millorar, podríeu incloure el valencià també en estos avisos publicitaris. Seria un gest cordial i amistós envers els possibles clients que, si no ho feu, continuarem tenint com a excusa eixa petita i absurda manca de sensibilitat lingüística per la vostra part.
Moltes gràcies.
A poc a poc, s'encén el foc... I s'acabaran algun dia les excuses. És una possibilitat. L'altra possibilitat seria la que contava ma uelo sobre un deute que tenia des de fea molts anys i que li reclamaven que pagara encara que fora a poc a poc. Com que no pensava pagar, responia: «¡És que no puc anar més a poc a poc!» Era un acudit, és clar, que ma uelo no va deixar cap deute. Només el del temps d'haver-me ensenyat més coses sobre l'horta o el truc.

dimecres, 19 de febrer del 2020

El quilòmetre zero lingüístic

L'equip de premsa i promoció dels restaurants de Ricard Camarena m'envia una informació que només té versió en castellà. Fan el seu bloc aixina, només en castellà, tot i que tenen una versió del seu web «incompletament» en valencià.

Els vaig dir una volta fa temps que el fet que feren propostes només en castellà per a que els clients puguérem regalar-li una convidada a algú, estava deixant al marge les persones que mos relacionem en valencià amb eixes persones estimades a les quals fem regals i obsequis. El gruix econòmic dels qui practiquem eixa conducta no deu ser encara molt rellevant, supose, perquè no pareix que hagen resolt aprofitar un poc millor eixe valor afegit de sinceritat, proximitat i estima que suposa fer-ho poder fer eixos gests en la teua llengua (sobretot en la situació de precarietat de respecte als nostres drets en què vivim els valencians).

Ara, amb vista del missatge informatiu, li envie una proposta:

Hola:

A pesar de la fantàstica tasca culinària i gastronòmica que feu, he de lamentar que la versió en valencià del vostre web no siga una versió íntegra.

Em sembla que els mateixos principis que inspiren la cuina de Ricard Camarena s'haurien d'aplicar en la gestió lingüística del web. Això faria que la versió en valencià estiguera, com a mínim, tan completa com en castellà. Seria aleshores un web també de «quilòmetre zero».

A més, això contribuiria a evitar que parega que els valencians sempre hajam d'estar agraïts i deguent algun favor perquè mos atenen en la nostra llengua. En tot cas, vos agraïxc que hi haja versió en valencià, vaja.

Dit això, i per tal de millorar eixa versió del web, vos recorde que el nom en valencià de la ciutat és València, oficialment amb accent obert.

Moltes gràcies per la faena i per la informació.

Això del «quilòmetre zero» és per una expressió que utilitzen en algun lloc del seu web, per mostrar respecte ambiental. A més, sí, els dic això de l'accent de la ciutat, perquè trobe que ho haurien de saber, per això mateix de la proximitat i sostenibilitat. Un poc més d’ecologia lingüística tampoc aniria malament. A vore com ho cuinen.

dilluns, 13 de gener del 2020

El valencià en pau

Vam fer via cap al Pont Sec de Dénia. El company Víctor convidava. El lloc es va complir i hi havia bon ambient: dos aniversaris entre la cinquantena i la xixantena. Fea aire fresquet i solet a fora, al camp d'ammetlers, que es vea preciós des del la finestreta del vàter. Coques delicioses, paella de polp, tomaca seca i alls tendres al punt, pa fantàstic, ambient casolà... Ah, ¡carta en valencià!, cosa que no és tan habitual com podria ser i que sempre mos dona pau.

Peguem una volta després per la ruta de l'antiga via de tren cap a Carcaixent, que s'ha adaptat a trossos per a passejar i anar en bici. Els faig tastar els ravanells —el wasabi mediterrani, com mos va dir un el cuiner de L'Escaleta de Cocentaina—. Víctor mos mostra un camp de paulònies incipients, uns arbocers plantats a la vora del camí i les «lletreneres» (com diuen a la Vall de Gallinera), sobre les quals mos avisa que espai amb la llet que trauen quan les trenques.

Un soriguer de llunt sobre els cables de la llum. S'envola quan estem arribant. El sol s'amaga i cau la «rosà».

dissabte, 17 d’agost del 2019

Agranava l'escaleta

Vam anar al restaurant L'Escaleta de Cocentaina. El petit problema que no acaben de tindre ben resolt és que, ara mateix, amb la solana que cau per allà, no és un passeig agradable des del poble pels camins, així que hi vam anar en cotxe. A la primavera o a la tardor, el passeget deu estar bé.

Ja el coneixíem i l'experiència continua sent molt bona, vorejant l'exceŀlència. El preu és el que correspon, supose, és a dir, que per a visites especials i amb un interés per la gastronomia d'alt nivell. Hi ha qui s'ho gasta en una samarreta de l'equip de futbol o en contribuir a una ong. Canvie la samarreta per l'ong i estalviem per a fer una celebració de tant en tant.

Esta volta mos van descobrir la mostassa i altres brosses de la contornada. Eixa pràctica de la proximitat i l'aprofitament sostenible dels recursos de l'entorn és una bona línia d'actuació. En eixe mateix sentit, els hem deixat caure un detallet sociolingüístic:

L'atenció personal va ser perfecta. A més, va ser en valencià, detall que agraïm i que mos agradaria que fora una opció normal en la carta i el web del restaurant. Moltes gràcies per tot.

Pedreta a pedreta, empedrarem el camí.

divendres, 3 d’agost del 2018

Tocs picants i tics

Hui ha segut cosa de sabors americans del sud i orientals, barreja del Perú i la Xina, a La Taska de Vilallonga. La solana del dia ha fet que l'arribada al poble fóra un poc com l'entrada en un alcavó, i no hi havia manera de trobar un raconet d'ombra per al cotxe a l'hora de dinar. 

Per sort han reduït el local a la zona climatitzada. El pati, per a quan faça bo. Llàstima que el cuiner, Edgar Mascarell, no complete l'explicació entusiasmada que et fa dels plats, i d'una faena tan innovadora i arriscada en un poble tan menut, amb una carta en valencià.

El món de la restauració, innovadora o tradicional, reflectix habitualment eixe toc de menyspreu que tenim per una part tan simbòlica de la nostra cultura.

dimecres, 1 d’agost del 2018

Un pensament farcit

Volteta per la Vall d'Alba, on tenen una calor intensa però seca. La placa en homenatge als morts del bàndol franquista es llig malament, però es llig i s'hi distingixen el jou i les fletxes. Continua imposant-se un sentiment —¿o un pensament?— antidemocràtic en la façana de l'església que hi ha vora l'ajuntament.

Becadeta en un banquet a l'ombra després de la tomaqueta de penjar farcida de sardina de Cal Paradís. Unes xiquetes juguen al carrer. Una diu «ara torno». Això haurem de fer.

dimarts, 29 de maig del 2018

Un instant de peix

Els 29 de maig sempre són iguals, són el mateix dia a pesar de la distància en l'espai i el temps que es superposa entre ells. Ara, el rèmol i el mero d'enguany (La Casita de Sabino, València; encara no tenen carta en valencià), crec que no els havia tastat en la vida. Un dia llarg i tots els instants que la vida mos regala, que canten aquells.