dimecres, 30 de setembre del 2015

Política amb xancles

En el Panaria que hi ha vora el mercat, a la banda d'enfront, xarraven esta vesprada Antonio Montiel (Podem) i Ignacio Blanco (membre del gabinet de Mònica Oltra). La política valenciana actual està agarrant un toc de quotidianitat i accessibilitat que és tota una novetat en este país. Certes que Buch (pp), quan era conseller, anava corrent amb el xandall pel centre de València de bon matí, però això era una taca exòtica. Semblava un homenet primet entusiasmat per l'esforç saludable que estava fent.

No em sembla que Montiel i Blanco córreguen massa, però vore'ls amb normalitat pels cantons més accessibles de València —per on podria passar Ribó amb la bici i la néta—, és un canvi de formes que t'alegra. Llàstima que encara falta comprovar la prova de l'ou: ¿quins resultats tindrà la seua acció política? Despús-demà tenim taula negociadora en les Corts i observe que continua havent qui mirar d'apanyar-se el saquet sense estendre la revisió de l'RLT a la resta dels treballadors de la casa, que fa anys que ho estem demanant. Ja vorem com ho gestiona això la nova política casolana de Morera.

dimarts, 29 de setembre del 2015

Relats parlamentaris

Hi ha qui comenta que els polítics de l'esquerra espanyola (i l'estenen a l'europea) estaven mancats de relat, que no havien sabut trobar el relat que havien de contar als ciutadans. En canvi, diria que n'hi havien que tenien més aviat massa relat, fins i tot «cuento», que diuen alguns, massa «romanços», molta palla i poc forment, com si construir una societat fóra només embadalir amb falòrnies, com si fóra fer turisme per un país imaginari amb un guia més o menys ocurrent que et ven el relat que vols sentir. Ara que una carambola històrica mos ha permés ventilar la cambra, haurien de poder explicar comptes, despeses, propostes i resultats. I els romanços, a vore si els deixen per a fer nono. I no descarte que mos se tanquen els ulls, perquè Ciutadans amenaça de continuar recitant-mos històries de banderetes i castellets identitaris en l'aire.

dilluns, 28 de setembre del 2015

Versió 4.3.1

Instaŀle un altre bloc amb el programari Wordpress. Tot i que m'havia descarregat la versió 4.3.1, la primera faena que em demana és actualitzar-se a la versió 4.3.1. En les instaŀlacions anteriors en el servidor de Yahoo!, l'actualització no ha funcionat. Pel que he llegit en algun lloc, sembla que tenen un problema amb una cosa que es diu curl. Canvie, per tant, de servidor, i en el meu (Strato) sí que s'actualitza. Ara ja puc configurar la interfícies i els continguts. És el bloc que dedicaré d'ara en avant a les fitxes. El format de Wordpress és finalment més àgil i còmode que continuar editant l'html amb les plantilles del Word.

L'endemà de la «lluna de sang» amb què mos han pegat la vara hui —sense associar-la com cal amb les eleccions catalanes d'ahir—, respire un poc pel cantó de la informàtica. Amb la cosa i la causa de la independència també podem respirar, en lloc de sang em quede un poc a la lluna de València.

diumenge, 27 de setembre del 2015

Cita dominical / 359: Félix Ovejero Lucas

Mirant sense entendre.
Per a entendre-mos necessitem una llengua comuna inteŀligible.
Félix Ovejero Lucas, «Patrias y fronteras», El País, 27.09.2015.

dissabte, 26 de setembre del 2015

L'atenuació de les calamitats

A partir de dilluns, ja posats, deprés de la plaga de calamitats que s'han pronosticat per a la independència espanyola de Catalunya, els dirigents escindents dels dos costats podrien preparar el camí per a atenuar tant de desastre anunciat. Seria el mínim esperable, ja que les previsions estan fetes i, tant si són certes com errònies, en lloc de dedicar-se a la revenja, seria més positiu pensar en un treball conjunt en benefici de tots. De conjunt, és a dir, amb la Unió Europea. Ah, i amb l'FMI i l'ONU, si convé.

divendres, 25 de setembre del 2015

I diuen que els sap mal

Certes, pareix que tenim la pell molt sensible, però és que són molts anys de discriminació permanent. Si un periodista dels diaris en castellà que podem trobar al País Valencià escriu un paràgraf, una frase, fins i tot només una paraula en valencià, sabem estadísticament que contindrà una errada ortogràfica, com a mínim; els webs en valencià tenen les adreces plenes de paraules en castellà; allà on retolen en les dos llengües, la versió en valencià sol estar en cursiva, en lletra més menuda, en lletra grisa sobre fons blanc... O tot alhora. I a pesar que tot això són casualitats, conseqüència del medi ambient lingüístic i malfaener en què vivim, no cal pertànyer al club de les teories de la conspiració per a observar que la moneda d'intercanvi lingüístic que llancem a l'aire viola les normes de l'atzar. Per això cal que les polítiques democràtiques regulen i regularitzen les societats, les desigualtats del feudalisme capitalista i les discriminacions injustes en general. Drets humans, al capdavall.

Per tant, si la representant de Suïssa en els organismes internacional pot tindre un cartellet que resa en diversos idiomes el nom del seu estat, qui diu que això no és possible en Espanya està induint ell mateix la solució. I encara diuen que els sap mal.

dijous, 24 de setembre del 2015

Docència esparsa

La meua experiència com a docent és bastant curta. A més, és pobra i descompassada: allà on em sembla que ho fea més o menys bé, ho vaig deixar córrer; i allà on no acabava d'estar satisfet amb la meua faena, no aconseguia deixar-la fins que no em feen fora. En qualsevol cas, no em senc suficientment capacitat per a la docència. És una tasca que requerix, a més de coneiximents acadèmics, habilitats comunicatives i paciència, una formació específica en l'art d'afavorir l'aprenentatge i el desenvolupament cognitiu. La meua dotació innata per a això és limitada i mai no he adquirit la capacitació suficient —tampoc no m'havia interessat la qüestió— per a la tasca docent. Ni tan sols aquell CAP que féem després de la universitat em va semblar que em servira per a res.

Aixina i tot, he fet unes quantes classes ací i allà, sempre forçat, obligat per qüestions laborals o personals. I l'única cosa que espere haver transmés és un cert interés per entendre què fem i com podem millorar. Supose que no tornaré a fer classes, amb la qual cosa les persones amb què he compartit eixe temps en el passat, l'hauran oblidat o, en el pitjor dels casos, tindran una lleu sensació d'un temps perdut. I no crec tampoc que el recerquen.

dimecres, 23 de setembre del 2015

Filats de concertines financeres

D'ací a quatre dies, els Orbáns espanyols (n'hi deuen haver de catalans també, però no sembla que ocupen els alts càrrecs del futur estat) començaran a posar tanques i filats de «concertines» per a que els catalans no esdevinguen altra volta espanyols. De colp, segons els governants espanyols, això que tan bo era, això de ser espanyol, es perdrà per art d'independència. I tot això sense reformar la Constitució, que diu que hi pots renunciar, no que te la lleven si els rota.

Naturalment, la nacionalitat europea per la que demanava Rajoy, encara no la poden perdre els catalans ni els espanyols, perquè encara no la tenim. Si en tinguérem, podríem llevar-los-la als evasors fiscals i donar-los-la als refugiats de les guerres i les misèries que provoquem en la majoria de països del món. Aixina s'entendria un poc més què és això de la nacionalitat: tal com dien en les peŀlícules americanes fa anys, els imposts. Concertines financeres, ¿no ho han inventat encara això? Només les musicals.

dimarts, 22 de setembre del 2015

L'estil, doncs

En català, uns dels signes de la voluntat d'estil, pel que he vist entre molts valencians, és copiar un ús normativament incorrecte del mot «doncs», mot que és, d'altra banda, ben poc usual en valencià. En oracions causals, en lloc d'escriure «ja que» o «perquè», doncs, hi ha qui escriu «doncs». I es nota que l'han calçat amb voluntat d'estil, d'elevar el to, de mostrar rigor i coneiximent. Supose que deu fer efecte, sobretot perquè eixe mot, com que no té massa ús en valencià, quan apareix, sempre fa decoratiu, ja que —poseu-hi un doncs com a floc— pertany a un registre formal. No fa massa l'esmenava en un document parlamentari: amb la fornada d'universitaris «lletraferits» que ha arribat a les Corts, espere que no mos se puge l'estil al cap.

dilluns, 21 de setembre del 2015

Pluja de desacords

Amb quatre acords tens l'acompanyament de «Hit the road, Jack». Amb pocs més, la de «Màgic» de Joan Colomo. Amb quatre acords democràtics pocs tocar quasi qualsevol melodia d'eixes que t'acompanyen tota la vida. I els acords no han de ser ni catalans ni espanyols, ni tan sols cal que siguen harmònics. Generalment, el factor més rellevant és el ritme. La velocitat de les bales, que diria Gila. Diumenge passat, en la cadena ser, quan Yayo Herrero va deixar clar quina classe de societat del benestar només per a un món de privilegiats s'havia construït fins ara, deixant en la misèria la majoria dels ciutadans de la resta del món, Fernando Luengo, Ignacio Sánchez Cuenca, Javier Moreno Luzón i Antonio Gutiérrez van traure la mà per la finestra, a vore si plovia. Uf, la pluja àcida ha de caure sempre sobre els mateixos, ¿oi?

diumenge, 20 de setembre del 2015

Cita dominical / 358: Robin Osborne

Mirant Grècia.
Els canvis de fortuna, que Aristòtil va incloure entre els components essencials de l'argument de les tragèdies, eren també cosa de la vida quotidiana.
Robin Osborne, Classical Greece 500-323 BC, a partir de la traducció al castellà de Gonzalo G. Djembé.

dissabte, 19 de setembre del 2015

Urnes amb bitllets

¿Els banquers catalans acaben de descobrir la ideologia? Sí, i els ha molestat molt constatar que les urnes no es poden omplir amb bitllets. Almenys, no sempre, i pareix que esta volta els ciutadans poden reclamar el pa sencer. (I lamente tornar a fer servir el vers d'Ovidi, però va tan bé per a tantes coses.)

divendres, 18 de setembre del 2015

Saltirons ara i sempre

Estic segur que no deu ser cosa de la campanya electoral catalana, però em resulta xocant haver rebut este missatge de Change.org sobre la petició «El català a l'escola: ara i sempre»:

Miquel Iceta ha respondido:

«Hola, sóc Miquel Iceta, candidat socialista a la presidència de la Generalitat i m'adhereixo a aquesta petició.»

18 de septiembre de 2015

Últimament s'ha fet famós pels seus balls amb la música de Queen. Espere que la firma de la petició siga part d'eixa espenta que mostra a saltirons pels mítings del seu partit, perquè amb eixos ànims es poden aconseguir moltes coses, des de la independència de Catalunya fins a la federació d'Europa, per posar dos extrems que a voltes em sembla que es toquen més del que sembla. Almenys m'agrada pensar-ho.

dijous, 17 de setembre del 2015

Ço que és Tirant

Em va sorprendre una afirmació de Francisco Rico Manrique en un article de fa uns dies en el diari El País («Onces de septiembre», 11.09.2015):

Cuando tal se leía en el Quijote, en 1605, el Tirant se había estampado una sola vez en Cataluña, más de un siglo atrás (en 1497, por el burgalés Diego de Gumiel), y no volvería a serlo hasta 1873 (pero la impresión no se remató hasta 1905), sin que entre ambas fechas dejara reminiscencias apreciables en el Principado. Todavía hoy no se cuenta con un texto crítico a la altura de los tiempos, y en la Universidad se ha de recomendar a los alumnos que busquen de segunda mano un ejemplar de la edición de Martín de Riquer.

El fragment que marque amb negreta em deixa un poc intranquil, atés que Albert Hauf (amb l'ajuda de V. J. Escartí i Anna Isabel Peirats) van preparar una edició del Tirant lo Blanch en 2005 que a mi, que no tinc massa idea de tot això, em semblava que devia ser poc menys que fantàstica (i per això la vaig agafar de referència per a penjar-la en un web d'una sola pàgina). L'edició de Martí de Riquer (no la tinc, però supose que és la que publica Tinet), és una edició de referència, però conté canvis en la transcripció que es suposa que un estudiant universitari hauria de llegir més acuradament a partir del facsímil o, millor encara, de l'edició de Hauf.

Per si de cas, li enviaré la referència Rico, que supose que no la va esmentar per algun motiu sòlid (com ara que no és possible que no haja rebut la difusió que mereixia). De totes formes, no és tan estrany que les faenes acadèmiques passen desapercebudes per als destinataris suposadament més interessats. En un àmbit més comú, tope sovint amb tècnics lingüístics que no consulten dnv de l'avl. A voltes pareix que ni sàpien que existix. Abans d'esmenar-li la plana a ningú o de dictaminar sobre «ço que és» normatiu i «ço que és» humà, convé fer un poc més de recerca.

dimecres, 16 de setembre del 2015

Pels carrerons sense eixida

Em pensava que ho resoldria, però no he pogut accedir amb el meu mòbil als arxius del servidor Samba de l'Ubuntu. Sí que mostra la carpeta que he compartit, però també trau un cartellet amb un error: «Autenticació fallida. El compte no té permisos». Per tant, res a fer. Mitja vesprada pegant-li, però no res. Ni Plex ni ES File Explorer. Almenys el Chromecast reacciona correctament després d'alguns intents erronis.

Abans, el nou circuit central del riu em deixa mort: 13:34, pitjor que la setmana passada. Hi ha fins i tot unes falses baixades que desconcerten i carreguen prou. A més, la ponentada. De moment, els cartellets indicadors que hi ha pel recorregut estan intactes, nous. Les tres passades i encara hi havia dos obrers, amb tota la solana, acabant de clavar com uns caps de tatxa redons metàl·lics per a delimitar el circuit en les cruïlles. Vorem quant de temps dura tot en bon estat.

Després, em demane quins hongaresos són eixos que gasegen els refugiats en la frontera de Sèrbia. Ah, la fosca història de la vella Europa que va derrotar uns quants nazis alemanys i va amagar la resta darrere dels draps bruts de la victòria. Una mostra més de «lo nostre», que seguint un comentari d'Abelard Saragossà en un article sobre eixe article neutre, fa pensar en una peresa inteŀlectual que mos hauríem de fer mirar.

dimarts, 15 de setembre del 2015

Aigua per a batejar avions

Per fi han inaugurat l'aeroport de Castelló. Es veu que calia, per tal que no es pergueren tots els diners abocats en l'invent. No ho tinc tan clar, perquè serà un aeroport deficitari. Això vol dir que la política pública necessita millorar els seus procediments. Es veu que encara no està capacitada per a resoldre els problemes i castigar els responsables de les decisions «interessades» que enriquixen uns pocs fraudulentament. No saben com reciclar-lo i, per tant, intentaran aprofitar-lo. Em pareix que això serà acumular errors. No crec que produïxca en este cas el milacre matemàtic de la multiplicació de les xifres negatives. I ho aprendrem pagant.

Per a començar, no han tingut millor pensada que dur els bombers per a batejar a base d'aruixar aigua per damunt del primer avió que ha arribat a la pista. I després es posen a discutir sobre el canvi climàtic, la sequera, els talls d'aigua en estiu. Haurem d'aclarir a qui li tallaran eixa aigua. ¿O és que ja tenim els pantans plens? ¿De què? Els refugiats que fugen de les guerres i la misèria voldrien un gotet d'aigua europea. ¿Els durem en avió a Castelló?

dilluns, 14 de setembre del 2015

Reciclatges d'edat

M'atemorix una companya. A pesar que no participa de les reunions i festes de quintes que sembla que s'estilen des de fa uns anys, sí que participarà en la dels cinquanta anys. Es veu que eixa xifra redona que mos s'acosta ràpidament mereix algun reconeiximent especial. Jo ho deixaré córrer —amb l'excepció deguda—, perquè fa més de vint anys que vaig programar una altra finalitat per a la resta de la meua vida: fer alguna cosa de trellat. S'acosta l'hora i no he pres encara prou notes per a saber què podria provar a fer. Però que conste que en estos anys de provatures he descobert unes quantes cabassades d'ineptituds que no sé si podré reciclar.

diumenge, 13 de setembre del 2015

Cita dominical / 357: Albert Om i Ferrer

Mirant les identitats.
Ens fa sentir còmodes tenir la identitat de la gent endreçada en calaixos.
Albert Om i Ferrer, «La Via Karmele», Ara, 05.09.2015.

dissabte, 12 de setembre del 2015

Els estudians, primer

En lloc de fer barracons de dos altures per als escolars seria més lògic que els estudiants anaren a fer classe als edificis públics i —allà on no es puga implantar el teletreball— que els funcionaris de qualsevol administració ocuparen els barracons. Un intercanvi per un futur més ben educat i ja voríem si un poc millor. Els estudiants i els refugiats, primer; els funcionaris, al seu servei.

divendres, 11 de setembre del 2015

El sèrum de les nacions

El dia que em compre les ulleres per a llegir, en general, el diari. M'han dit en l'òptica que tinc un poc d'astigmatisme mirant cap a Catalunya, és a dir, de llunt. Es veu que no distingixc nítidament ni la dependència ni la independència. Més aviat em sembla que l'invent romàntic de les nacions era de consum preferent i a hores d'ara això ja no té les qualitats que es suposa que hauria de tindre. Llevat de la iŀlusió d'encetar el iogurt.

Mirant-ho de llunt i de prop, els sèrums que haurien d'haver conservat les nacions pareix que no estava en bones condicions ni allà ni menys encara ací. Ací anem a mirar de fer alguna cosa, brullo, i esperem que mos ixca un llaollao com a mal menor. Al llunt, doncs, el canvi climàtic no promet pastures massa verdes. Però tot és provar-ho.

dijous, 10 de setembre del 2015

La nació es declara

La democràcia es construïx amb el vot de cada dia. La nació ni es crea ni es destruïx: es declara com un amor. I arriba el dia que et trenca el cor. Bon vent.

dimecres, 9 de setembre del 2015

Gihad ministerial

A meś de la presbícia, el nou recorregut que faig pel riu, forçat per les obres del meu caminet habitual, no abaixa de 13:49, el dia que baixa de 14. Hui he estrenat la nova pista que per a córrer que han fet pel centre del riu. He pogut controlar la distància i el temps ha segut 13:14 (6:21 + 6:53). El segon parcial ha estat decebedor, però es deu a les pujades i baixades del recorregut. Abans era un camí planet i ara té desnivells que castiguen bastant les cames. I continue sense saber cap on córrec.

Una cosa aixina li deu passar al ministre de l'interior Fernández Díaz. Hauria de córrer un poc cap als refugiats que s'acosten a Espanya, a vore si troba eixos terroristes islamistes que diu que s'hi poden infiltrar. Per sort, segur que també hi ha entre els refugiats bons candidats a ministre de l'interior espanyol i no haurem de patir sempre amb els autòctons. Autòctons, encara que siguen catalans.

dimarts, 8 de setembre del 2015

Aigua calenta

Algú ha localitzat una «casta siciliana» en les Corts. És realmet una expressió desmesurada, però troba el seu fonament en actituds i pràctiques classistes (per això «casta») i en les magantxes familiar (i per això el referent sicilià) a què dona lloc qualsevol injustícia a favor de les amistats interessades (perilloses o no). Un poc més d'aigua calenta caldrà per a pegar-li una rentada a una administració que ha d'obrir-se a la societat, a la gestió eficaç i a la fiscalització real. De moment, la confusió entre personal de confiança, personal funcionari i sistemes de provisió, és un factor que donarà molt de joc a l'embolica que fa fort que practiquen alguns polítics i mitjans, tal com estem vegent amb els nous governs de les ciutats, com ara en Madrid: han descobert escandalitzats que els familiars també poden ser persones amb mèrit i capacitat. Ells en buscaven sempre sense.

dilluns, 7 de setembre del 2015

En la mar

Una barca de plàstic que travessa la mar carregada de persones atemorides. Milers de barques que fugen d'una guerra o altra. Perquè el món no és just i perquè les persones, sovint, no sabem ser-ho. Més avant, camps (sense perdó).

diumenge, 6 de setembre del 2015

Cita dominical / 356: Pere Estupinyà

Mirant l'eficàcia i l'eficiència.
Les institucions o individus que pretenem dedicar-nos professionalment a comunicar la ciència no ens en queda altra que començar a pensar en l'avaluació d'impacte de les nostres activitats. I les entitats que financen projectes, exigir que siguin avaluables. Hi ha metodologies per a fer-ho.
Pere Estupinyà, «Estem fent divulgació científica», dins de Mètode, número 86.

dissabte, 5 de setembre del 2015

La presbícia humana

Cada volta tarde més a llegir el diari i cada volta el veig pitjor, sobretot de matí, quan l'ull encara està mig adormit i la presbícia té tot el camp per a córrer. En general, amb els titulars ja tremolen prou, de fàstic i, a voltes, també amb un bri d'alegria, perquè entre les notícies i la mala bava, entre tanta lletra, també hi ha espai per a refugiar-se amb un poc d'humanitat.

divendres, 4 de setembre del 2015

Empedrats en la plaja

Abans de ser Francisco, el Bergoglio argentí va utilitzar el pes de l'Església Catòlica al seu país per a establir una legislació penal repressora i absurda contra la dona que havia d'avortar o volia fer-ho. Això era el camí empedrat de males intencions amb què s'aconseguixen alguns èxits en la Terra, com ara esdevindre papa de Roma. I ara el papa permet que els retors absolguen les dones catòliques que han avortat. Milers d'argentins es poden sentir estafats per les víctimes del camí, milers de catòlics es poden sentir estafats pel canvi de criteri. I aixina anem fent fins que apareix la foto d'un camp de concentració o d'un xiquet ofegat en una platja, avortat per una política i una Europa en què no mos voldríem reconéixer.

dijous, 3 de setembre del 2015

Lliçons des del cadirot

No existix la desregulació. Contra els dogmes dels denominats neoliberals —i dels qui en Espanya es pretenen liberals, sense aclarir com és possible combinar eixe concepte amb l'intervencionisme i l'autoritarisme—, eixa proclamada ideologia de la no-intervenció estatal, de l'estat de mínims, és en realitat un regulació al revés, és a dir, en benefici d'uns pocs i bastida sobre una societat de serfs. En vénen molts milers de fora d'Europa i n'hi ha qui està preocupat perquè no aconseguix formar part de l'elit depredadora. Els desnonem i no volem que vinguen.

En lloc de barallar-mos pel rosegó, per les molles, la democràcia hauria de convidar a gestionar en benefici de tots, no tan sols d'alguns cacics europeus, russos, americans o xinesos, sinó en benefici del medi ambient i del benestar comú de tots. De tots, dels africans i asiàtics també. Per a això cal millorar la regulació, també la de l'habitació del Palace de Duran i Lleida i la de les increïbles ocupacions de Felipe González en el cadirot del consell d'administració d'alguna empresa energètica. Comencem pels detalls, ¿oi?

dimecres, 2 de setembre del 2015

Cap al Wordpress 4.3

La tornada relaxada del ritme parlamentari de primeries de setembre m'està permetent anar agarrant ritme a poc a poc. I no sé si és massa bo, perquè de moment m'he carregat no sé com el dtl quan em pensava que estava fent una actualització de rutina del Wordpress a la versió 4.3. Deu tindre un problema en el web, perquè després intente fer la mateixa actualització amb un altre web i m'ix un missatge d'error:

S'està baixant l'actualització des de http://downloads.wordpress.org/release/ca/wordpress-4.3.zip…

La descàrrega de fitxer ha fallat.: error:0D0890A1:asn1 encoding routines:ASN1_verify:unknown message digest algorithm

La instaŀlació ha fallat

Em tocarà refer el dtl manualment. He comprovat que la base de dades la tinc bé, així que espere que arribe a fer-la funcionar.

D'altra banda, en la faena m'instaŀlen un lector d'epubs. Com que imposen l'ús de l'Internet Explorer, cal recórrer Adobe Digital Editions.

dimarts, 1 de setembre del 2015

La recompensa del mèrit públic

A pesar del que puga semblar, els sous públics es poden preveure, mesurar, quantificar i justificar de manera objectiva. I s'hi poden afegir recompenses per la bona gestió. Els millors, contra el que diu la retòrica capitalista en què vivim immersos, no són els qui més cobren, sinó els qui gestionen millor. I la recompensa del mèrit ha de ser posterior a la gestió i no com fins ara, en què el demèrit dels dèficits, la desocupació i les retallades de l'estat social i de dret han generat sous i dietes elitistes. Feudals.

El govern valencià està a punt de posar-se realment en marxa. Espere que estes vacances hagen servit per a aprovisionar-se de criteris objectius, valorables i revisables. Si fóra possible, podríem no haver de lamentar que l'alcalde València no sàpia justificar amb dades i referències exactes el seu sou més enllà d'un «sembla» o del fet que l'haguera decidit Rita Barberá. El canvi es suposa que consistix precisament a millorar i no a fantasiejar ara cap a l'esquerra. Cal evitar que continuem amb el descontrol dels sous públics i la mala política de les impressions, la irresponsabilitat i la demagògia.