divendres, 31 d’agost del 2007

Deu anys i passos de puça cap al Brasil

Passos de puça per la Vall.

Sí, és hui, fa deu anys, estàvem a Trujillo de vacances, tastant el pernil i la cervesa de ca Pillete, en un cantó de la plaça. Ja fa deu anys —sí, quan va morir Diana Spencer— i ho enyorem, més encara enguany, que no hem fet cap viatge llarg, ni cap passeig pels camins de la Vall... Passos de puça, podríem dir.

Ni tan sols les lectures d'estiu han estat cap enlairament: articles de diaris, lectures de llenguatge jurídic i administratiu, algunes correccions asistemàtiques, missatges electrònics, gestió de webs i poca cosa més. Això, mos hem aficionat a Friends entre becada i becada.

I ara tornaran els diputats a les Corts. Cares noves però mos temem que molts discursos rancis. Si no fóra perquè esperem la resolució de les crisis en Esquerra Unida i... Bé, de l'eterna crisi socialista quasi que no esperem res, tenint en compte el coneixement que tenim d'algun element suposadament «alternatiu» d'eixe partit: masclisme, egoisme, mentires —a mitges, això sí—, parasitisme familiar... Supose que tot això no lleva que puguera ser un bon polític, si no fóra que en el camp de la política només ha segut fins ara un gestor de promeses i no de realitats. Bé, d'això n'hi ha en totes les cases, com diu la dita.

Sortosament hem corregut pel riu com feia anys, en quantitat; la qualitat ha quedat mitjanament bé: ahir, 16:15 i 12:20. La temporada de futbet s'acosta i ho haurem de deixar estar.

Sorpresa d'última hora: m'escriuen del Brasil perquè volen documentació sobre el perfet perifràstic. Amic Sérgio, si tu en deus saber massa d'això! Bé, farem el que podrem.

dimarts, 28 d’agost del 2007

«Partes», «tornillos» i sostenibilitat electoral

L'ajuntament gens sostenible de la Vall
Ha tornat momentàniament la calor. El locutor de tv3 que informa de l'estat de salut del futbolista del Sevilla Antonio Puerta parla del *«part(e)» mèdic —m'ha semblat sentir—. Hi ha coses que penses que són ja de sentit comú, però encara descobrixes que no s'han acabat de fixar i, sorprenentment, ho descobrixes en professionals suposadament molt formats en català.

De fet, encara m'ha sorprés més el bloc del Toni Mollà (Toni Mollà | blog) quan relata com es fan les barreres dels bous a Meliana:


No es lliguen amb corda de cànem, sinó que s'atornillen a terra perquè el bou i el veïnat no les pugguen moure.


El «pugguen» és una simple errada amb el teclat, però l'«atornillaven» sorprén perquè és una concessió a l'espontaneïtat realment inesperada. Crec que hi havia en català de Meliana altres possibilitats per a expressar això (fixar, enganxar, amb claus de rosca...) sense haver de fugir de llengua.

En resum, l'entrada del Toni Mollà resulta coneguda perquè diríem que és un tòpic valencià, si no fóra que encara resultaria presumptuós pensar que només ens afecta a mosatros: incivisme, runa, populisme... Per exemple, en la foto, darrere de la grua, l'ajuntament de la Vall (Valldigna), sense panells solars i amb uns aparells d'aire condicionat de funcionament permanent i d'emissió sonora realment «musical» a l'estiu. Els mals del capitalisme democràtic de baixa qualitat.

I aprofite, parlant de qualitats democràtiques, per a deixar constància de la notícia del 25 de juliol del 2007 (El País) que ens informava que el Tribunal Constitucional espanyol donava la raó al Bloc i anul·lava una papereta ratllada de Corbera —«Done el meu vot a la candidatura presentada pel Partit Popular» (segons el diari, en espanyol)—, fet que canvia la composició del consistori. El fons del cas és el comportament tant de la junta electoral d'Alzira com de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia valencià, que havien considerat bona la papereta.

Segons el Tribunal Constitucional espanyol, les juntes electorals que van intervindre en el cas «han incorregut en infracció de la Llei orgànica del règim electoral general». És a dir, no és una mala interpretació, sinó una infracció. I eixes garanties tenim per ací pel que fa a *partes, *tornillos i sosteniblitat municipal i electoral.

dimecres, 22 d’agost del 2007

Last.fm i les tempestes

Rosa Talamàs i Laia Mestre
A més d'algun virus que m'ha travessat la panxa, estic entretingut amb la música que emeten algunes «ràdios» de Last.fm. Per ara escolte música relacionada amb Abbey Lincoln i amb Bill Callahan. Pel cantó d'Abbey Lincoln, hi ha músics i intèrprets de jazz coneguts; en canvi, relacionat amb Bill Callahan, quasi tot són descobriments molt interessants, moltes perles bastant desconegudes o que no han tingut la difusió que es mereixen. He de provar amb Denez Prigent, Obrint Pas, etc.

Pel que fa a coses de llengua, li he enviat un missatge a Laia Mestre, periodista eixerida de tv3 que ens va informar des de Mèxic del pas de la *«tormenta» tropical Dean. Bé, crec que és la tercera volta en poc de temps que ho assolta algun periodista de tv3. He vist en Ésadir que el tenen com a inadmissible en lloc de tempesta. Espere que els passe el vici.

divendres, 17 d’agost del 2007

Les Germanetes i les tempestes a la Xina

Jardí de les Germanetes dels Ancians Desemparats
Tenia curiositat per conéixer una mica més l'extensió del pati del convent que hi ha al carrer de Teresa Jornet i Ibars (mestra natural d'Aitona canonitzada santa en 1974). Doncs, gràcies als mapes de Google he pogut tindre una perspectiva d'eixe petit patrimoni natural valencià.

D'altra banda, hui no fea massa calor, però les marques del córrer no han millorat massa: 17:00 i 12:27.

Quant a coses de llengua, anava a tirar un paperet on havia apuntat que el dia 10.08.2007 al Telenotícies Migdia de tv3 el corresponsal a la Xina dia que hi havia hagut una «tormenta» i que no hi havia gent per les «(a)ceres». Ai, ai, ai, ai, no ha estat el dia més gloriós d'eixe corresponsal, sense dubte.

Les Germanetes dels Ancians Desemparats ens acolliran quan siga l'hora... Esperem-ho.

dimarts, 14 d’agost del 2007

La nació del valencià Calatrava

Una imatge dels budells valencians de Calatrava.
A voltes notem que la percepció sobre les llengües i les nacionalitats balla d'un lloc a un altre, tant en la nostra visió del món com en la visió que la resta del món té de mosatros (els valencians, vullc dir). Per exemple, l'arquitecte Santiago Calatrava pertany a allò que al segle xv dien «nació catalana», almenys segons he pogut llegir en el diari Le Figaro (04.08.2007):

Venise s'offre un nouveau pont


De notre correspondant à Rome RICHARD HEUZÉ. Publié le 04 août 2007
Imaginé par Santiago Calatrava, il passera au-dessus du Grand Canal l'an prochain.


SANTIAGO Calatrava, l'architecte catalan qui a réalisé, entre autres, le terminal de Lyon-Satolas, est honoré deux fois cet été en Italie : une première, à Rome, dans une belle exposition sur son oeuvre de designer, de sculpteur et de céramiste, au Musée des Écuries du Quirinal. Une seconde, à Venise, où le projet de passerelle aérienne qu'il avait conçu en 1996 voit le jour.


Com que és estiu, mos podem entretindre detectant els ressorgiments de la nostra nació... La que siga.

dissabte, 11 d’agost del 2007

Volant pel riu amb l'Ubuntu i noves traduccions

Tros del riu per on vole de tant en tant
Insistix l'Emili que vola pel riu fent quatre quilòmetres. Eixa deu ser la causa dels núvols de pols que travessen els camps de futbol —i jo em pensava que era ¿un ocell?, ¿un avió?...—. En canvi, les meues cames van xino-xano amb les marques de vellea que mos acaça en els tres quilòmetres: 16:15 i 12:27.

Ahir vaig haver de tornar a instal·lar l'Ubuntu després que una actualizació a Edgy me'l deixara penjat. Com que encara no he aprés a jugar amb les particions, tinc les dades que cal retindre en una unitat externa, així que la neteja que em fa en cada reinstal·lació no és massa greu. A més, ara que he aprés a navegar amb l'ordre gksu (i amb el sudo), m'he instal·lat ràpidament les fonts tipogràfiques, les sessions Gnome i kde i el Seamonkey (que encara no apareix en els repositoris de l'Ubuntu) i fins tot el Reader d'Adobe (per als pdf).

I, per a acabar, arran de la petita neteja sentimental en què col·labore, he tingut l'ocasió de llegir un article ben interessant d'Esther Monzó: «Els límits de la innovació en la traducció jurídica» (xii Seminari sobre la Traducció a Catalunya, ed. Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2005). És un article curt però molt inspirat que assenyala des de problemes professionals de caire laboral fins a alguns entrebancs que tenen els traductors a l'hora de viatjar entre llengües i societats. I com a qüestió sobre la qual hauríem de reflexionar al País Valencià:
Tots els traductors innoven, però la gran majoria ho fa de forma aïllada. Les eines tecnològiques ens permeten cada dia anar superant aquest isolament: les llistes de correu o els recursos compartits fàcilment gràcies a la telemàtica ens donen una base de socialització comuna que fins a cert punt confereix homogeneïtat a les solucions de traducció.

Innovar, ho hem de reconéixer, és bonic però també cansat. I ho és no sols per als traductors sinó per als receptors, per al mercat que ens dirà si podrem viure totalment o parcial d'aquesta activitat.

dimecres, 8 d’agost del 2007

¿Què és, sinó poc marge per al pensament?

Un tros de la muralla àrab de València, que també fa pensar.
Regirant les «butjaques» —m'ajuste a l'etimologia i a la pronúncia vallera— he trobat un paperet que em recorda una qüestió que les guies gramaticals no han acabat de resoldre pel que fa a l'ús del sinó:

— Per què has dit que era el teu germà?
— Què volies que li digués, sinó?
(Dels subtítols de Doctor Zhivago, tv3, 17.03.2007)


Eixa és la forma correcta d'escriure-ho, segons la meua visió del cas, però no he trobat cap lloc on ho expliquen clarament. [Nota 09.04.2011: veg. ací]

Quant a altres temes de llengua més polítics, Font de Mora Turón vol fomentar l'ús de la llengua del país amb cartellets en els taxis (dtl, 02.08.2007). No sé si pensa que és molt original, perquè diria que eixa campanya ja es féu fa anys. Sant tornem-hi, doncs, i falta que fa (o no), perquè mentres mirava de travessar el carrer camí del riu, només un taxi portava el cartell de lliure/ocupat en valencià: ¡caram, era un taxi de Barcelona!

Per cert, al riu, 17:15 i 12:37 els tres quilòmetres, ben acalorat i a pesar que l'Emili pretenga desmoralitzar-me amb les marques que diu que fa. Ja ho dia Montaigne (Essais, 1, xxi, «De la force de l'imagination»): «On leur a si fort saisi la créance qu'ils pensent voir ce qu'ils ne voient pas.»

I parlant de Montaigne, he de dir que —tal com Emili em féu vore— les vores de l'edició dels assajos de Montaigne a can Proa (traducció de Vicent Alonso) tenen un centímetre i mig en el primer volum, però només un centímetre en el segon. L'edició francesa que tinc en té potser menys encara, però és de «butjaca» (Le Livre de Poche). ¡Vaja, senyora Proa, que això és molt poc de marge per al pensament!

divendres, 3 d’agost del 2007

La torba d'Esquerra Unida del País Valencià

Res, encara en volíem més!
Si no fóra perquè m'expulsarien als deu minuts, quasi que m'apuntaria a eupv, només per conéixer una mica més el fons argumental del que ens aporta el diari de hui: Ricardo Sixto vol que la Mesa de les Corts anul·le el canvi de la portaveu de Compromís, perquè la nova portaveu, Mònica Oltra resulta que ha emblanquinat els murs... És a dir, que els d'eupv s'estan pensant si l'expulsen, més encara, també a Mireia Mollà —les dos pertanyents a un protopartit que per ara es denomina Esquerra i País—. Pel que sembla, per a Ricardo Sixto les Corts s'han de regir a distància per la interpretació que ell puga fer del reglament intern d'eupv. Certament, una visió molt peculiar de la representació política en la cambra legislativa i de la democràcia interna dels grups parlamentaris.

Naturalment, encara potser tindrà i tot un cert suport legal el manteniment de Gloria Marcos —sense accent, com en la papereta electoral—, pel que he pogut llegir en el nou reglament de les Corts —un altre nyap considerable, més encara que l'estatut d'autonomia—, ja que, si ho he llegit bé, no hi ha cap previsió en l'articulat per al cas que els grups parlamentaris vullguen canviar de portaveu.

Diria que si s'encaboten en els tics «orgànics» i ressentits, estan més a prop de quedar-se no adscrits els representants del Partit Comunista que de fer fora les representants d'Esquerra i País, si els representants del Bloc continuen aplicant la lógica parlamentària... o la simple autodefensa! No vullgam pensar què passaria si es quedaren a soles el trio d'eupv amb els dos nouvinguts del Bloc: potser la direcció valenciana d'eupv decidia que o mut o al carrer també, seguint el reglament del Corts.

No sé si és que està ben entretingut tot açò —a falta d'un Polònia valencià— o és que m'ha agafat una torba corrent pel riu (17:10 + 12:46) i no ho acabe de llegir com toca. Em deu passar el mateix en la imatge, que l'última paraula de la pancarta crec que no la vam entendre del tot o de la mateixa manera.

dijous, 2 d’agost del 2007

La Meua Biblioteca i la sarsuela de l'esquerra

Hi havia una pàtria a la Vall
Em passe a l'escriptori K de l'Ubuntu, a vore si té alguna gràcia que no tinga el Gnome. No li la veig per ara, però deu ser cosa de configurar-lo millor. De moment només he trobat que hi ha algun programa que va més ràpid.

D'altra banda, i mentres aprenc a instal·lar algun gestor de continguts, he fet un bloc amb la meua bibliografia de referència: La Meua Biblioteca (LMB). M'ha fet gràcia comprovar que eixa adreça estava disponible, contràriament al que ocorre amb l'adreça lamevabiblioteca, que està en construcció des del 2006 i sense contingut. Qui siga que ho tinga reservat, no ha tingut en compte la versió alternativa dels possessius. Un per a cada u, vaja.

I ara podria escriure alguna reflexió sobre els diversos programes humorístics que s'estan emetent en la política valenciana, tant si comencem per les iniciatives de racionalització de la despesa —que diu la presidenta de les Corts— i, en canvi, el Carlos Fabra augmentant les morterades, seues, que les cobra, i nostres, que les paguem; i, per una altra banda, el sainet de Gloria Marcos —diria que té el nom en espanyol en el DNI, segons les paperetes electorals— que mereixeria una musiqueta de sarsuela amb apoteosi patriotera.