Faig un petit apunt en l'aoetic amb la intenció de vore si a l'iec li pega per resoldre l'accepció 'trepitjar' que li falta al verb xafar —que pareix que no és habitual per a aixafar, segons el diec; sí que ho seria, segons el gdlc— i, en conseqüència, l'error de remetre de xafar a aixafar, on no hi ha el significat eixe de posa els peus damunt d'una cosa caminant o estant allí parat, que és el significat primer de la variant xafar allà a on es diu, com a mínim, al País Valencià.
Ja ho vaig comentar en l'apunt «Xafant el camí dels dialectes» (04.11.2020) 🔗, però encara no pareix que hagen resolt res. Per tant, l'error en les accepcions i les remissions dels diccionaris va fent forat i la bugà va perdent no sé si llançols, però sí saragüells i calcetins. I inclús samarretes d'eixes que difonen les variants usuals i reforcen el coneiximent i l'autoestima de la pròpia llengua.
L'estima ha de començar per aprendre i comprendre la «norma» social que —i quan— beneficia la comunitat. Això correspon a la variant dialectal pròpia de cada lloc. Els qui la substituïxen per un suposat «estàndard» o per una «normativa» constrenyida —la que coŀlecciona casuística en lloc d'emetre regles i lleis—, estan validant el tripijoc supremacista amb què s'imposa l'«estàndard» espanyol com a norma, joc de mans que es fa, tal com dien aquells instruccions secretes del segle xviii i fins ara, «sense que es note» 🔗 —i realment deu ser aixina—. Sense que es note, si no ho vols notar, és clar. Per ací no és igual xafar el carrer que xafar-se els dits, o que aixafar la llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada