dissabte, 28 de febrer del 2009

Pluja, fira, pizza i mudança

Trasllats

Ha caigut més aigua de la prevista sobre València. Ho ha hagut de reconéixer Francesc Mauri en el Telenotícies Migdia, que els núvols han fet més camí del que havien previst.

Per tant, mos hem trobat la fira de llibres bastant buida —era prompte— i una mica entollada ací i allà. Només hem fet una ullada ràpida per un trosset de l'avinguda, perquè buscàvem alguna traducció de L'éducation sentimentale de Gustave Flaubert, però només per vore si era més barata (i millor) que la que havíem localitzat en la llibreria París-Valencia, una traducció de Giner de los Ríos que, pel fragment que havíem comparat amb altres traduccions, tenia un estil discutible i fins i tot errors de trasllat, com ara convertir un moins en un muy...

De passada, doncs, m'he endut per cinc euros un Romans de François-Marie Arouet, Voltaire, volum que fa aquella olor dels «Le livre de poche» que m'enxisa —que diria un amic meu— i que em fa recular a la infantesa. El llibre provenia de «Lazarillo. Libros-Arte. Puigdorfila, s/n, Palma de Mallorca».

I pensant en les gotes de pluja, llàgrimes, fins i tot ampolles en altres llengües, sembla que hem descobert finalment —en Migjorn— que «bufar i fer ampolles» no té res a vore amb les bambolles ni amb la facilitat amb què bufen els vidrers, sinó ben bé tot el contrari.

En fi, pluja, pizza i mudança de l'estat natural. Poca cosa més per a hui, que estem cloixits del futbet d'ahir.

divendres, 27 de febrer del 2009

El tarannà i la tarannada

Panorama de por

Certament, pensant en les desperta(d)es, mascleta(d)es i femella(d)es de falles, u tendix a pensar que un mot com tarannà deu ser la forma valenciana d'un probable *tarannada. Això és el que diuen que li ha passat a un diputada voluntariosa i ferma del sud del país. I no és estrany, tenint en compte amb qui es juga les garrofes en l'hemicicle: ni més ni menys que amb Marí Olano, que és un polític de raça, de la raça que es cria per ací pel cantó del pp, vaja, d'eixos que sempre estan disposats a perdonar-te la tendència política, llevat que vullgues aclarir els malentesos a l'hora del pati.

Marí Olano, per cert, és diputat i portaveu d'economia en les Corts, però també assessora a través del despatx d'advocats Eius —on participa José María Michavila, antic ministre del pp— promotors urbanístics (segons J. Ferrandis i D. Borasteros en El País, 25.02.2009). I, clar, llavors entens per què diu el que diu en les Corts, perquè no representa idees i propostes polítiques i socials per als ciutadans, sinó carteres financeres i interessos urbanístics dels seus clients.

I l'última tarannada seria la que clou l'article de Manuel S. Jardí en el mateix diari:


O tan edificant com assistir al desembarcament en la sindicatura de greuges d'un vestigi de l'ancien régime gràcies al socialista Jorge Alarte, que també s'entén amb el bisbe. Qui molt viu, molt veu.


Si damunt al futbet les coses no van cara a l'aire, doncs, ara mateix tenim el tarannà apedaçat.

dijous, 26 de febrer del 2009

La unitat de destino en el pot comú




Si no fóra perquè van morir 62 persones en un avió ruïnós que ell va llogar, faria riure bona cosa sentir el que diu el diputat i antic ministre Trillo; si no fóra perquè hi van morir 43 persones, faria riure bona cosa sentir el conseller Serafín Castellano i altres membres del Consell valencià —que adjudiquen contractes a amics i coneguts— parlant del fet que és «públic i notori» el que fa el pp; si no fóra perquè hi han mort molts milers de persones, faria riure bona cosa sentir Aznar López parlant de les velles mentires de les armes de destrucció massiva que vol fer passar ara per antiga ignorància...

I podríem continuar fent demagògia, si no fóra que no ho és tant, perquè cada euro dels 600.000 que van dedicar les Corts valencianes a les paelles de l'«Agua para todos» en el 2003, són euros que no apareixen ara en el compte de la millora democràtica de la societat valenciana, ni en les balises de la línia 1 del metro que haurien evitat l'accident, ni en el lloguer d'un avió millor, ni enlloc on faça servei a tots, però si en les panxes d'alguns centenars d'agraïts «col·locats» per Carlos Fabra —¿qui criticava que Jordi Pujol diguera que tenia els fills col·locats?.

Ara que han resultat esguitats gràcies a la persecució judicial d'alguns dels beneficiats parasitaris, els del ppanuncien un protocol per a les contractacions d'empreses, i estic segur que ni tan sols pretenen que mos ho cregam, perquè saben que han convertit —els polítics, uns i altres, amb les excepcions intranscendents que calguen— la política en un femer on tot és partidisme i revenja, fanatisme, interés privat, fals victimisme i prepotència, un còctel tan democràtic com la distància que hi de la democràcia orgànica franquista al que algú podia pensar que s'iniciava amb la victòria socialista del 1982. S'inicià, però els viaranys per on circula no són els que porten a una democràcia social i de dret.

I parlant de falsedats, m'esmussa haver de sentir un Carlos Fabra que parla en castellà i que encara pot disposar de diners públics per a interessos privats, i un Francesc Colomer que no sé si ha llogat o lloga (com altres companys seus de partit en alguns ajuntaments) irregularment i en perjudici dels interessos del seu poble, però sí que sé que senc com fa les seues preguntes «justicieres» en la Diputació de Castelló també en castellà... ¿I, després, els socialistes volen convéncer algú de res quan parlen de la llengua, del prestigi, la promoció, la difusió? ¿la «unitat»? ¡La unitat de destino!

dimecres, 25 de febrer del 2009

Respostes

Està molt clar

Curiós, els periodistes han dit esta boca és de la premsa al cap dels anys de deixar que els la tancaren mentres participaven d'oients en rodes de premsa sense preguntes, és a dir, en l'emissió de simples bans que s'encarregaven de redifondre. La Federació de Sindicats de Periodistes, segons diu El País (23.02.2009), ha demanat als mitjans de comunicació que facen boicot a les compareixences dels polítics que no admeten preguntes. ¡Ja era hora! Ara cal que ho complixquen... I que els periodistes tinguen preguntes a fer.

D'altra banda, un article curiós també és el de Bernardo del Rosal, en el mateix diari, «Corrupció, corrupteles i comportaments irregulars». Ni més ni menys que aclarix que Serafín Castellano hauria d'haver dimitit després de reconéixer que es dedica a afavorir contractes públics per als amics. Quines coses té l'antic síndic de greuges. No sé si Cholbi Diego, diputat popular que el pp i el psoe faran síndic de greuges, respondrà igual. No m'ho sembla, però ja ho vorem.

FInalment, m'han contestat els d'Altaya:


Benvolgut/da senyor/a,

Ens complau informar-vos que l'editorial procedirà a distribuir la col·lecció Els clàssics de la Bernat Metge a les Illes Balears i el País Valencià.

En dues setmanes el material serà a la seva disposició als següents punts de venda:

- Llibreria Quart Creixent, c/ Rubí 5-7 , 07002 Palma de Mallorca
- Llibreria Tres i Quatre, c/ Sant Ferran 12, 46001 València

Mitjançant el Servei de Reserva Garantida pot sol·licitar en qualsevol punt de venda la reserva dels lliuraments d'aquesta col·lecció. Per a això, el punt de venda haurà de tenir activat amb nosaltres aquest servei. O també pot subscriure's a la col·lecció directament trucant al 902 11 45 59 o a través de la web www.altaya.es.

Si desitja més informació no dubti en consultar-nos.


Més val això que una punyada en l'ull, que diuen per ací. Per cert, «en dues setmanes»... Joan Solà i Lázaro Carreter n'han dit alguna contra esta expressió temporal que substituïx d'ací a dos setmanes. Com qui diu en un ensec ho aclarirem.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Un traductor que no entén la seua pròpia llengua

Utilitats esquifides

Acabe de descobrir amb un cert disgust que un apunt meu anterior no estava massa ben fonamentat. El recurs traductor en línia de la Generalitat de Catalunya no ha incorporat res del que jo pensava. En realitat, la meua impressió provenia del fet que els companys de Bloctum que ens han facilitat l'eina de traducció de webs, han canviat el traductor de la Generalitat de Catalunya pel de Google. L'explicació és simple:


Ara emprem el sistema de traducció de Google, molt més ràpid que el de la Generalitat.


A més d'això, les mancances anteriors. La Generalitat hauria de millorar el seu recurs, sobretot perquè, tal com els vaig indicar, el català, si no vaig errat, té molta més extensió i varietat del que permet reconéixer la seua eina traductora, que només va adreçada a una part mínima i minimalista de la llengua:


El sistema està disponible per a diferents varietats dialectals del català?
No. El traductor fa servir la varietat estàndard del català.


Em sembla lamentable. Pel País Valencià estem acostumats a eixos plantejaments, però no esperàvem trobar-nos-els per allà dalt. Voregem els trenta anys de democràcia, milers d'estudis i llibres al voltant de la llengua i del seu impuls i difusió, diners invertits en fer útil el català en tots els àmbits, però només ha arribat a tindre compte el que denominen «varietat estàndard del català».

Diria que hi ha una mala interpretació del que són una eina de traducció, la llengua i els (para)estàndards. O, simplement, que l'aïllament dialectal els sembla una opció adequada, en lloc de l'impuls ample de la llengua —de tota la llengua— en la xarxa. ¿Per a què servix un traductor que no entén la seua pròpia llengua? Estem segurs que la Generalitat de Catalunya ho pot fer molt millor.

dilluns, 23 de febrer del 2009

Dimensions paral·leles del mateix país

Ulls paral·lels


Res a dir, una cosa com el vicepresident Rambla Momplet: hora i mitja per a no dir res. Entre noms d'empreses estrambòtiques passem el dia d'allò més entretinguts: Orange Market, Rial Green i altres centenars de caus que arramblen finances i confiances públiques.

Amb tot, la part més interessant, segons em comenten, és un comentari en què Maluenda Verdú li diu a Morera Català que no existix eixe país no sé què que este acaba d'esmentar. Morera remet al preàmbul de l'estatut d'autonomia valencià sense adonar-se que, si Maluenda nega aquell país, això mateix deu ser la prova de que sí que existix, perquè no pot ser que existixca només allò que Maluenda accepte: hi ha els qui vivim en una dimensió paral·lela que ell ni veu ni coneix, però no pot evitar que li s'aparega darrere un «bon dia» dels desconeguts a qui ell diu «buenos días», en eixe valencià ben subordinat que fa servir.

Finalment, aclarixc que el país que Maluenda Verdú nega és el dels valencians. Es veu que no té res millor a fer.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Cita dominical / 18: Juan Goytisolo

Mirades d'oprobi.


¿Caldrà recordar-los als polítics de la Unió Europea, tan cínics o impotents com els de hui respecte a Gaza, que Srebrenica i Sarajevo eren «enclavaments protegits» per la comunitat internacional? L'oprobi de tots és que la història repetix, amb variacions simfòniques, la mateixa música analgèsica i adormidora sobre una tragèdia sense cap responsable.

Juan Goytisolo, «El genocidi i els seus fantasmes», El País, 19.02.2009.

dissabte, 21 de febrer del 2009

La transparència del fem

La transparència del fem

Encara estic digerint la sorpresa de vore un dirigent del pp valencià donant explicacions sobre els contractes que firma amb empreses privades. No em referixc als de Serafín Castellano, que hem sabut que cal ser amic seu per a que te'n firme alguns èticament, i legalment, si cal, també. No, la sorpresa és més d'una hora de discurs del conseller Rambla Momplet amb un detall de dades que fins fea unes hores eren poc menys que un secret d'estat (però versió secret de la sària), que no podien explicar on anaven a parar els diners públics perquè hi havia dades personals privades que havien de protegir i altres mil excuses sospitoses.

Supose que mos recuperarem més ràpidament del disgust, que no de la crisi, quan assumim que tots eixos doblers «invertits» en concerts, festes, fundacions i actes pomposos de tota casta que havien de fer navegar el País Valencià a tota vela seguint la direcció primer d'Eduardo Zaplana —sospitosament invisible— i de Francisco Camps després, no han mogut la nau ni un mil·límetre més enllà del que les plaques tectòniques han permés.

Ara cal que mirem per la finestra i observem que la plaça on vivim pot millorar, però fa més de dotze anys que pot i no hi ha ningú que s'ho propose realment, perquè el negoci polític és un altre i no sé si realment haurem de lamentar la «transparència» amb què ara ho sabem. Sempre era un bon analgèsic pensar que era cosa de la fatalitat. Com les dos derrotes del Barça de hui.

divendres, 20 de febrer del 2009

El benefisio del comú

Un benefici comú un poc borrós


Maluenda Verdú (pp), en l'ensalada juridicoparlamentària que ha tret a taula per a controlar definitivament la institució del síndic de greuges i carregar-se una síndica que es veu que els molesta —no pel que fa, sinó pel que representa—, pronuncia «Rioja» /rjóʤa/ (palatal africada sonora), pronúncia que confirma la línia d'adaptació del topònim al català.

Oltra Jarque (Compromís) ha aprofitat per a posar-se les botes amb un discurs que mereixia més èxit del que preveu i obtindrà:


[...] ara en volen fer una més grossa, una malifeta que vol eludir la jurisdicció ordinària, sabent que la jurisdicció constitucional té uns terminis de resoldre les qüestions controvertides tan llargs que a vostés ja els tindrà igual quan ixca la resolució, que saben que els llevarà la raó.

Vostés s’emparen en la immunitat i en la inviolabilitat d’esta cambra per a aconseguir la impunitat, i això, perdone’m que els ho diga, però va en contra de tota ètica i també va en contra del que se diu comunament de la vergonya que haurien de tindre de fer açò. Vostés volen votar açò perquè saben que només se pot tutelar jurisdiccionalment pel Tribunal Constitucional i «largo me lo fiáis».

Doncs, bé, els dic ací hui a vostés que no tenen vergonya. Vostés saben que açò vulnera i adultera la legislació vigent.


I este matí, com que m'interessava comprovar fins a on arribava l'ètica del conseller Serafín Castellano, que reconeix que adjudica contractes a amics i coneguts a dit perquè és legal i, per tant, ètic, m'he preocupat de mirar la llei de procediment administratiu (Llei 30/1992), que assenyala entre els motius d'abstenció d'intervindre en els procediments (art. 28.2):


b) Tindre parentiu de consanguinitat dins del quart grau o d'afinitat dins del segon, amb qualsevol dels interessats, amb els administradors d'entitats o societats interessades i també amb els assessors, representants legals o mandataris que intervinguen en el procediment, així com compartir despatx professional o estar associat amb aquests per a l'assessorament, la representació o el mandat.

c) Tenir amistat íntima o enemistat manifesta amb alguna de les persones esmentades en l'apartat anterior.


Sembla que el plantejament ètic que proposa esta llei no és el mateix que apliquen els dirigents del pp valencià. Coses de la teranyina de lleis i reglaments que acaben filant i refilant alguns polítics per a satisfer els seus interessos particulars. Refilant molt, molt més i més vivaçment que els pardalets que caça Serafín Castellano en el parany que té instal·lat il·legalment en la finca que compartix amb els empresaris de Construcciones Taroncher.

¿Parlava d'ètica i legalitat un conseller d'un govern que incomplix sentències judicials? ¿De què parlava realment? Sens dubte, del benefisio poc comú.

dijous, 19 de febrer del 2009

Refranyer ensucrat amargós

Idees ensucrades

Una curiositat entre altres del bar de les Corts són els sobrets de sucre, que sovint porten alguna citació literària o còmica, anònima o d'autor reconegut. Esta setmana, veges quina coincidència, hi havia molts sobres per a triar i remenar. Dic que eren per a triar i remenar, perquè en tots acabaves llegint entre línies, sense arribar al sucre mai, perquè eixa lectura deixava un regust que pegava en agre.

És clar, una volta et poses a relacionar coses, és un vici i vas encadenant una cosa amb una altra. Per exemple, en el diari El País d'ahir podies llegir:


El concert d'MTV costa un milió d'euros al Consell




Més que al Consell, hauria de dir a tots els valencians, perquè els del Consell es pensen que són diners d'ells —i segons diu el síndic de Comptes, aixina deu ser—, però simplement és que ens els lleven de les butjaques, legalment, no sé si èticament, però de les butjaques de tots els ciutadans (excepte ells, que a Carlos Fabra encara li ixen les declaracions a tornar). Clar, passaves la pàgina i llegies —a més de la caiguda de l'ús de les autopistes o que un estudi de Josep Vicent Boira i Evarist Almudéver considera considera inviable el model de mobilitat en l'àrea de València—:


El Consell retalla la partida del torn d'ofici




Ha retallat quatre milions eixa partida que servix per a pagar els advocats de la majoria dels ciutadans que no disposen de mitjans per a llogar bufets de renom.

És clar, vist això, entens tota la resta del diari, com ara que el director general de Canvi Climàtic, Jorge Lamparero, use eufemismes per al seu ofici d'increment de la destrossa ambiental, «valoració energètica dels residus», que vol dir 'incineració'; o que la conselleria d'educació de Font de Mora Turón i Francisco Camps Ortiz augmente el pressupost que destina per a centres concertats que fomenten la xenofòbia (segregació d'immigrants) o el sexisme (segregació de sexes).

El País Valencià no té un clau, parlant de diners públics, perquè tenim un govern insolvent per a la gestió d'un estat social de dret. Llàstima que no hi haja mecanismes públics per a corregir la insolvència democràtica. Tot esperant Garzón.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Clicks parlamentaris

Els clicks construïxen parlaments

Les obres del nou edifici de les Corts al carrer de la Llibertat de València estan a punt de topar amb les restes arqueològiques dels ibers valencians. No fóra estrany que hi aparegueren restes epigràfiques de transcripcions parlamentàries, amb la qual cosa podríem comprovar si els criteris de transcripció de llavors conservaven la fidelitat del discurs o intentaven acostar-se a l'ideal del registre formal parlamentari. Una incisió en la pedra ací o allà mostrarà un així o un aixina, un serveix o un servix, un palès o un palés... Bé, està última només en el cas que hi haguera ja algú de la corda de Gloria Marcos o d'Esquerra Unida, per molt minoritària que fóra.

La cacera de corruptes que s'ha iniciat amb els comptes d'Orange Market també apareixerà segurament en les mostres epigràfiques. Per tant, podríem preveure, per a la versió actual, ni resoldrà la crisi ni ens aportarà una solució a eixa ètica política lligada als negocis públics legals que va pregonar el conseller valencià Serafín Castellano.

Certament, el que no expliquen mai eixos polítics és com és possible que algunes d'eixes activitats siguen legals, quan els valors ètics més comuns indiquen que no són admissibles. I no ho expliquen perquè és la faena d'alguns d'eixos polítics, aconseguir legalitzar o deixar impunes els tripijocs per on desapareixen els diners públics.

Per exemple, posem que un delicte fiscal tarda quatre anys en ser jutjat; posem per cas que la prescripció d'eixos delictes es produïx als cinc anys; el polític ha d'intentar dos coses —a més d'intentar amagar el delicte—: que la justícia es retarde fins a la prescripció —i segurament per això funciona tan malament—, o haurà d'intentar canviar la legislació i acurtar la prescripció a tres anys. Això és un exemple. Hi ha més mitjans per a aconseguir el mateix efecte.

No res. Molt de personal per a la recerca arqueològica. Hi veus una activitat febril que transmet l'interés que tenen per la faena que fan, ho notes, vistos des de dalt són uns clicks aplicats i responsables. Com a bon funcionari t'agradaria compartir eixa actitud, però hi ha un ètica que sura en l'ambient que t'impedix delatar-te, una ètica parlamentària que supura desídia pels clavills i badats de la cambra dels cadirots dels representants sense representats. «Tindràs amics, tindràs diners, tindràs amics», versionen per ací.

dimarts, 17 de febrer del 2009

¿La legalitat és ètica?

L'ètica per terra del bou d'Osborne que hi ha vora la Vall

Fa dos dies, mentres almorzàvem repassant l'estat d'Orange Market i tot el suquet de tarongeta que assoltava això, me se va ocórrer dir que no creia que Serafín Castellano fóra l'alt càrrec de la Generalitat aforat que estava investigant el jutge Garzón en la mateix trama de corrupció. ¡I quina sorpresa al sendemà!: es dedicaven a les adjudicacions d'obres públiques a dit.

Naturalment, tant Serafín Castellano, com l'empleada del grup popular de les Corts, María Ángeles González, mos semblava que es dedicaven més aviat a legislar per a benefici de les seues oligarquies, en el cas del primer, o a perdre el temps en burocràcies diverses, en el segon cas. Esta segona activitat és més pròpia d'altres règims, però ací la tenim ben enquistada. En canvi, segons les informacions periodístiques, les gestions tenien més «suc» que la simple burocràcia del grup polític: l'empresa Construcciones Taroncher.

És clar, hui en dia, tal com ha dit Serafín Castellano tot el que és legal és ètic —i això és una afirmació arriscada que exhibix una impunitat desvergonyida—. És «públic i notori», com digué Francisco Camps fa uns dies, tot el que fan els dirigents del Partit Popular aplicant la mateixa màxima de Serafín Castellano. La llàstima és eixa, que siga legal, i d'això també haurien de respondre els socialistes, que ara tant s'escaroten.

És una cosa com el cas de la tv3 al País Valencià, que després de ser perseguida pels socialistes, se'ls transformà en icona de democràcia i llibertat d'expressió quan la perseguien posteriorment els dirigents del Partit Popular, i fins ara mateix. La qüestió és que la consolidació dins del dret i la legalitat de les emissions al País Valencià depén des de fa ja uns quants anys només dels socialistes en el govern de l'estat. Per tant, si no ho resolen, tal com prometeren, és simplement perquè els interessa no millorar el nostre sistema democràtic per eixe costat de la democràcia i la pluralitat informativa. Estic segur que sempre hi ha algun estratega valorant fins a quin punt els és útil electoralment el joc conjuntural entre l'exaltació cultural i l'aculturació real del País Valencià. Tot ben legal.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Ab art i culs

Per a l'aigua de pluja


Està clar que el canvi d'any no em va provar. Ací estic, sempre cara a la pantalla sense aclarir res i avançant poc en la meua intenció de moblar-me el cap de lectures. Arribe molt justet a aprofitar el diari que compre religiosament —per l'almoina que els faig, no per la confiança— i poca cosa més.

D'altra banda, envege els companys de viatge blocaire que fan cròniques ben extenses de les seues lectures i reflexions. Les meues lectures oficials i indefugibles diria que tenen poca molla. Sort que me les mire per tots els cantons i acabe trobant-li la gràcia a la lluita permanent entre els registres i les ideologies que denoten alguns diputats.

En tot cas, els triomfs pírrics en qüestions lingüístics, a més de deixar ben claretes les aspiracions monsonissianes repatànies d'alguns, doncs, són també una mostra que en el País Valencià hem tingut especialistes en pintar façanes, però no en restaurar bigues i murs.

En alguna llei de les últimes fornades he trobat «ab» i «artícul», entre altres delicadeses. Certament, el primer a més de ser antic i patrimonial, apareix en els reculls lexicogràfics. I de fet és una simple mostra de cinisme, ja que l'introduïx el mateix diputat (no sé si Maluenda Verdú) que no ho diu mai quan parla. El segon mot, en canvi, ja és més seriós, perquè pertany a l'àmbit del sainet (o del cabaret: ¡art i cul!, ¡quina gràcia!), a través del qual enllacem amb la ideologia del diputat: el menyspreu del poble, pel poderós i per al poderós. Si per ací alçara el cap Abraham Lincoln, ¡li'l tallarien!

Tal com estan les coses, qualsevol dia, a més de demanar aigua per a tots (els parcs temàtics d'urbanisme insostenible), incomplir les sentències judicials, endeutar els valencians en benefici d'Orange Market, amics, assessors i famílies, negar els diners als dependents, tergiversar la legislació, vendre al catolicisme la neutralitat religiosa de les institucions, i més, molt més, doncs, potser fan una vaga de diputats i vories com ningú se n'adonava —una cosa com la dels jutges—, i ni tan sols s'ho descontaven del sou. Ja ho voràs.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Cita dominical / 17: Joan Francesc Mira

Mirades democràtiques.

Esta setmana la citació és més llarga, perquè he preferit no trossejar massa l'article, que crec que no es pot desaprofitar. De fet, em sorprén fins i tot que coincidixca amb la lectura que he començat a fer del llibre de Sérgio Buarque de Holanda:


En un regne d’Espanya que havia passat en poques generacions del caciquisme i el pucherazo a la dictadura de Primo de Rivera, a la República fugaç, a la Guerra Civil i a la dictadura llarguíssima, pensar que ara (a diferència d’algun abans?) la democràcia està en crisi o desacreditada, és tindre una perspectiva ben curta.

[...]

En el cas que més m’afecta, si més del 50% dels valencians voten fermament el PP i, de moment, pareix que el votaran passe el que passe, ¿vol dir que són uns ignorants, que no volen saber, que són tots uns reaccionaris i que els hem d’acumular els insults? Ja sé que és un mal exemple, perniciós. Però pitjor és que els altres, el PSOE (mal dit PSPV), vulguen ara imitar els vicis de la dreta triomfant, mirant si així triomfaran una mica ells també. I si ací la democràcia ja era incerta, ho serà més encara.
Joan Francesc Mira, «La democràcia incerta», Avui, 07.02.2009.

dissabte, 14 de febrer del 2009

Eficàcia comunicativa

Això, que encara no els ,he vist per ací

Havia de fer neteja d'uns diaris que arrossegue, però només ho faré parcialment a partir d'una citació de Paul Krugman (El País, 01.02.2009):


Esta és, en primer lloc, una crisi provocada per un sector financer fora de control. I si no hem estat capaços de controlar eixe sector, no ha segut perquè els habitants dels eua, «col·lectivament», s'hagen negat a prendre decisions difícil; els ciutadans dels eua no tenien ni idea del que estava passant, i la majoria de la gent que ho sabia pensava que la liberalització era una idea estupenda.


Si canviem el tema, pensem ara en la cultura, la llengua, el projecte col·lectiu com a país, i el lloc, i pensem en el País Valencià, la citació funciona perfectament, segons el meu maldestre i atrabiliari parer.

Ahir, el futbet no va anar gens bé. No em donen joc, i estic convençut que és per enveja, els deu semblar que els eclipse. Sort que no sóc especialment vanitós i que perdre sempre és una oportunitat de millorar —i tinc molta experiència millorant.

Vaig tindre ocasió de parlar amb l'àrbitra, que deu ser andalusa de llengua, i li vaig haver de fer repetir el que mos havia dit abans de començar, perquè no l'havia entesa. Crec que això també és una de les possibilitats que no ha tingut en compte Sebastià Alzamora en el seu article «Blaveros catalans» (Avui, 14.02.2009):


[...] Així doncs, davant d’un auditori reduït, el meu amic va dur a terme la seva al·locució i ho va fer, lògicament, en el seu català de Mallorca. Fins aquí, res de remarcable. La sorpresa la va tenir en obrir el torn de preguntes i trobar-se amb una objecció repetida no per tots, però sí per bastants dels assistents: que no l’havien entès. Tots eren, convé subratllar-ho, catalanoparlants de tota la vida, però els costava d’entendre algú que els xerrava en mallorquí. [...] Un problema que tan sols pot ser d’actitud, i més concretament d’una barreja de mandra, displicència i una cosa difusa que, per qualificar-la d’alguna manera, en diré arrogància. [...]


Crec que s'enganya fàcilment, perquè encara recordem els primers temps de la tv3 per ací, o les pel·lícules argentines, que necessiten un rodatge de deu minuts. En tot cas, la culpa és de «l'eficàcia comunicativa» —Mònica Terribas dixit, ¡ai! (Avui, 14.02.2009)—, que més aïna és ineficàcia i que fa que la tv3 tinga com a referent un país cada dia més petit, en lloc d'un espai de referència amb eixa llengua que entenen José Bono i Helena Garcia-Melero. L'Helena fins i tot la parla sovint.

divendres, 13 de febrer del 2009

«Papitas negras, melon d'Algero»

L'ús lingüístic en Carcaixent

M'assabente pel diari El País (12.02.2009) que el fons d'inversió Centaurus Capital ha prescindit del seu assessor José María Aznar López. Han d'estalviar costs. Vaja, ara va i era un cost. La meua ànima sindicalista deixa caure una llàgrima per eixa desconsideració.

En els negocis d'upa, és a dir, en tots, com aquell que diu, quan hi ha una crisi, solen acomiadar el personal que no aporta ingressos que superen el cost de mantindre'ls en plantilla. Em sembla que això deu anar aixina, es mesure això com es mesure, que això sempre serà discutible. Al capdavall, el capitalisme, una de les versions més difoses, tracta d'això, dels guanys financers.

La llàstima és que eixe sistema que tan bé funciona, segons alguns, no incorpora als balanços el cost humà dels beneficis financers, amb la qual cosa són capaços de mirar l'estat de comptes i informar-te de quina de les seues iniciatives empresarials ha estat la més beneficiosa: la guerra d'Iraq, l'epidèmia de les vaques boges, l'esclavitud infantil, les massacres del Congo o les de Txetxènia.

Per ací estem assabentant-mos ara de la part proporcional del negoci que mos correspon. No és casual que el País Valencià siga l'autonomia amb el deute més alt per habitant, que el centre de València siga un femer a cantonades, que tingam un finançament insuficient i que els impostos que paguem i que ingressen, el govern valencià de Francisco Camps els deixen anar a les butjaques d'assessors sense ofici ni benefici i en actes propagandístics musicals o esportius pro empreses d'amics i beneficiats.

Ho dia Pañella Alcácer (Bloc) en el ple de les Corts en versió llauro: per si anaven malament l'ortanique i la clemenvilla, van crear la varietat Orange Market, que segur que fa bon suc.

I per a que no hi suquem ni ho olorem, els inefables dirigents del pp fan fum marejant dient que la llengua és verda per fora, roja per dins, «papitas negras, melon d'Algero». Acabe de vore Rambla solemnitzant obvietats: la llengua dels valencians és la valenciana i no mos homologaran amb la catalana, ha dit més o menys. Són les típiques paraules buides que provoquen unes polèmiques fingides i estèrils que només donen un fruit semat. L'homologació de la llengua la fan cada dia tots els que viuen en valencià al País Valencià, a Catalunya, a les Illes Balears, a la Catalunya del Nord, a l'Aragó i a Múrcia, i és una homologació de tot el català reiteradament validada pel món cultural, per la majoria dels polítics i polítiques, pels tribunals i «vigilada» per l'avl.

Sort tenim de no fer-ne massa cas, perquè podríem acabar com els gallecs, vivint separats de la resta de la llengua (portuguesa) amb l'únic final quasi evident de desaparéixer dins del castellà. Un lio i un desmà, que diria Morera Català.

dijous, 12 de febrer del 2009

Imitacions i paròdies

Populisme reial

Açò s'acaba. Hui he fet la vesprada i estem una miqueta carregats d'ulls i de cap. El teclat Labtec és bastant fluix i l'única gràcia que té és que és blanc, però la resta no ajuda gens a picar. Haurem de mirar altres models amb cable (per a Windows) i de color blanc, ja que el Fujitsu KB500 que havia encomanat es veu que no l'han pogut aconseguir.

Damunt, més enllà del canvi climàtic, la poca perícia ambiental de l'edifici de les Corts provoca que hi faça una calor tropical, llevat dels dilluns, dia en què cal tindre la previsió que farà una geloreta que t'arribarà als ossos. Esperem que amb el nou edifici que volen fer l'arquitecte es lluïxca més que amb este, que desaprofita qualsevol possibilitat ambiental.

La frase del dia ha estat del conseller Castellano Gómez, que més o menys fea:


Els principals i primers defensors dels casals fallers i de la festa va a ser la Generalitat.


Tan simple i tan agraït com això és fer populisme. No sé si els fallers necessiten que algú els defenga de res, que ja seria gros, tenint en compte que són la part central de la vida festera d'esta ciutat i quasi sembla que del país. Segurament allà Nou Campanar deuen estar pensant alguna cosa sobre la qüestió, ara que amb la crisi Armiñana deu haver descobert que el patriotisme fester no dóna prou rèdits.

Sense dubte, la sort és tindre a prop una falla sense recursos. En eixe cas, els fallers i falleres es comporten com una colla d'amics, fan activitats lúdiques, paelles i altres libacions, i fins i tot pot ser que facen monuments fallers amb contingut crític arrelat al barri i a la crítica dels mals usos del poder. La gràcia arriba fins al punt que puga ser que ni turmenten el veïnat imposant-los un martiri musical quasi militar. Això són falles sostenibles.

El que també haurien de ser sostenibles són les emissions de la tv3 al País Valencià, i més encara ara que acaben de parodiar Francisco Camps Ortiz i Rita Barberá Nolla en el Polònia, una mostra de llibertat que ací és quasi una irreverència o una blasfèmia, segons els fums de cada personatge.

Esperem que Rodríguez Zapatero resolga la qüestió que tan gràficament ha exposat Tresserras: l'estat no hauria de permetre la censura de la producció i la difusió en una llengua quan, alhora, permet i facilita la lliure circulació en una altra llengua. Una qüestió de capitalisme liberal bàsic, vaja. Han aprovat hui una moció d'erc en el congrés espanyol en eixe sentit —estranyament, amb els vots en contra del pp, tan liberals ells.

dimecres, 11 de febrer del 2009

L'afàs de peixcar

La nansa que reproduïx la Fototeca de la GEC

Estic notant que faig moltes errades picant estes entrades i això està una mica lleig, tenint en compte a què em dedique habitualment. En tot cas, són coses normals de la llengua i dels instruments amb què la reflectim i la reproduïm. Anem afegint-los extres, anem fent eines per a una reproducció més acurada, però hi ha alguns tics de «classisme normatiu», digam-ho aixina, que emboliquen l'escriptura i la llengua.

Per exemple, vaig suggerir a la Generalitat de Catalunya que el traductor multilingüe que havien fet (permet traduir este bloc a l'anglés, castellà i francés: vegeu la columna de la dreta), i que havien posat a disposició de tots per Internet, no estiguera basat en la versió normativa formal oriental de la llengua, sinó que intentara recollir —si més no— les versions occidentals i balears d'eixa normativa, fins i tot sense que fóra un projecte tancat, sinó que anara ampliant el seu abast per a respondre, a l'hora de la traducció, als fenòmens més habituals de la llengua d'ací i d'allà. Em van dir que ho tindrien en compte, però ho dubtava bastant. Bé, acabe de vore que l'eina de traducció no entén encara aixina, bambolla, carcanada o indecentment, compre, però sí que han introduït dirigix, vore i l'accentuació occidental (conéixer).

No sé realment qui deu estar ampliant les opcions (sembla que Google hi té alguna cosa a vore, per la bafarada que me s'obri en consultar la traducció), però es veu que no és un treball sistemàtic i que avança a colp de propostes d'esmena.

En canvi, jo pique els textos amb l'Abiword, que té un corrector de català, i acaba trobant-li tanta rojor al que escric, que deixe de fixar-m'hi. Hauré de mirar si té alguna extensió que em permeta afegir-li eixes formes tan curioses que faig servir quan parle i que, ves per on, no me s'acut més que escriure-les, com si això estiguera permés...

Però tot això, ¡iet, que ve de llunt! Segons el gdlc, afàs ve:

de faç, ll. facĭes 'aspecte, cara'; la forma masculina afàs és fruit d'una mala anàlisi popular de la faç.


Aixina estan les coses. La llàstima és que en el gdlc hagen esperonat —sense adonar-se'n, estic segur— els defensors del melic de les etimologies. ¿Què tenia de mala l'anàlisi?, segurament només que era popular, i una cosa porta a l'altra. I aixina es fan les llengües i les normatives, a còpia de males anàlisis.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Els fets i els embolcalls

fets i no paraules

Comentava Soledad Gallego-Díaz en el diari El País («Menys esforçar-se, més exigir», 08.02.2009):

[...] Sincerament, és més probable que les coses vagen millor si els ciutadans pressionen molt.

[...]

En lloc d'escoltar els apòstols del sacrifici, l'abnegació i la renúncia, als qui prediquen l'expiació (dels mals i pecats comesos per altres), els ciutadans podríem fer més cas als debats sobre els canvis que cal introduir en els sistema i exigir als nostres polítics i representants que hi participen, que hi exposen les seues idees, que ens les expliquen i que les defenguen ens tots els fòrums en què participen.

Com sabem massa bé, quan un polític, posem per cas que Francisco Camps Ortiz, parla reiteradament i repetitivament de l'«esforç» que fan les institucions que ell dirigix, simplement està fent retòrica i disfressant amb paraules boniques que està abocant els diners de la ciutadania en interessos oligàrquics. Ben cert és que podríem dir que aixina està muntat el sistema polític de democràcia periòdica i irresponsable. ¡I tant! Però, una vegada aclarit això, el problema és el de sempre, coses de física, química, matemàtiques, llengua, biologia, història, ciències naturals... No parlem del sistema educatiu, sinó de la capacitat de conéixer i usar les eines de què mos dotem i amb les quals volem dotar la resta de les persones amb què convivim en societat. Per això els barracons, la falta de recursos sanitaris i socials —comparat amb la mitjana europea—, són fets ben consistents que anul·len els efectes de la (possible) llibertat de càtedra i, per tant, anul·len l'autoestima i la capacitat d'exigència de la ciutadania.

Casualment, i quina coincidència, m'arriba un missatge del inefables socialistes municipals valencians referent al seu web indecentment gestionat quant a la llengua. Ja en vam parlar (06.12.2008) i ja sabem que la previsió sobre els dirigents actuals no és molt positiva. Amb tot, faig l'«esforç» de tornar-los a escriure:

Bé, començaria per resoldre la subsidiarietat o subordinació del valencià respecte del castellà. En altre cas, no esteu fent més que confirmar que les iniciatives tan esbombades per vosatros des de la Llei 4/1983 no són més que un engany persistent i insidiós. Això ho podem pensar (i comprovar) en el cas de molts membres i dirigents del PSOE, entre els quals els diputats que no saben expressar-se en valencià en les Corts valencianes ni en este web (com mostra el vídeo, amb l'aparició darrere del parlament de Carmen Alborch de la denominació del «Grup Municipal Socialista / Ajuntament de València»), però esperaríem que no fóra una directriu del partit.

Per a això, caldria que este web tinguera nom i adreça en valencià, per a entrar-hi directament, sense haver de passar per la versió castellana ni haver de vore —com en este formulari de suggerimens— el valencià entre parèntesis.

Realment, si ni tan sols sabeu gestionar un web lingüísticament, ¿què podem esperar de vosatros?

No podran dir que no els pegue la vara. D'això és tracta.

dilluns, 9 de febrer del 2009

L'economia de les marees

Marea bretona

Les crisis deuen ser com les marees, que ara que que en ve una, posem que és marea baixa, podem vore aparéixer sobre l'arena del que era el fons —una d'eixes badies bretones perillosament interminables— les restes, les deixalles, les carcanades del sistema pomposament difós un grapat d'anys, el sistema que havia posat fi a la història, que tenia pretensions d'haver resolt fins i tot els misteris de la relativitat o de l'evolució de l'Homo sapiens.

Fa vora dos anys vam tindre un exemple de funcionari Homo sapiens amb el pas canviat i vessant ètic a l'Ajuntament de Marbella, Jorge González, cap del servei jurídic d'urbanisme. Ara el diari El País (05.02.2009 i 08.02.2009) ens parla de Harry Markopolos, que fa nou anys que havia detectat el frau de Bernard Madoff, però la desídia terminal dels qui dirigien l'organisme encarregat de supervisar el mercat de valors, la sec, va permetre la bambolla que era una piràmide i una mar rebolicada alhora.

I mos ix ara una altra bambolleta, sense entrar en l'espionatge «fratern» dins del pp —ja s'ho faran si allò és un cau de raboses, i que no me s'ofenguen les guilles—, i són els diners que dóna a guanyar la dedicació empresarial als fasts i pompes organitzatives dels esdeveniments dels governs públics locals i autonòmics que preparen les empreses subsidiàries, subcontractades i submergides dels partits polítics.

El comentari del diari resulta particularment emotiu quan comenta que Francisco Correa i Orange Market —una de les empreses relacionada amb el no-nomenament de Cholbi Diego com a síndic de greuges, veges tu les coses com s'envisquen— van de cloc-piu:


El gruix dels contractes d'actes del Partit Popular ha passat a l'empresa de la dona del diputat valencià Juan Costa.


Això, Elena Sánchez és la cap de l'empresa que s'emporta els diners del... ¿Partit Popular? ¿De tots els ciutadans, que subvencionem els partits polítics? ¿I qui controla això? Ni tan sols els numerets anuals del síndic de comptes en les Corts, que esmenten algunes irregularitats —un percentage ínfim—, però que ni s'investiguen ni es resolen..., per ara.

És clar, Cholbi Diego, un diputat del pp, sense ni tan sols passar-lo per la rentadora de les incompatibilitats, ¿esdevindrà imparcial, objectiu i independent com a síndic de greuges per alguna causa en què hajam de depositar la nostra fe?

diumenge, 8 de febrer del 2009

Cita dominical / 16: Fredy Kofman

Mirant decebuts.

La característica més evident de la inconsciència individual és el victimisme, que permet que la persona no s'enfronte a la por existencial de ser lliure i responsable. En compte d'assumir el lideratge de la seua vida, la víctima preferix culpar de tot les circumstàncies i els altres.
Fredy Kofman, entrevista de Borja Vilaseca, El País, 18.01.2009.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Petits lapins, à cacher...

Varietat de referències valencianes

Ahir era la pel·lícula francesa Entre les murs de Laurent Cantet, impactant dramatització documental de la falta de connexió entre l'ensenyament públic i els canvis socials. Hui ha segut Revolutionary road de Sam Mendes, un drama molt consistent, amb unes bones interpretacions, tot i que pots pensar que és l'enèsima versió de la vida d'una parella dels anys cinquanta.

La paraula que he aprés ha segut un arabisme del francés, bled. La qual cosa em porta a valorar els renecs permanents sobre la permeabilitat excessiva del català en l'adopció de manlleus, com si això fóra un mal resoluble: això només és la conseqüència de la situació i si es vol evitar caldrà canviar la situació.

Per exemple, ¿per què tv3 pren com a marc lingüístic la Catalunya espanyola i no tot l'àmbit lingüístic?, ¿per què no té en compte el fet que les seues emissions són rebudes per parlants castellans, francesos i occitans com a mínim (i més encara per Internet)? No, la tv3 es mou entre castellanismes innecessaris i limitacions conceptuals, i el mitjà degrada el seu punt de vista.

Per exemple, les pel·lícules que no s'han doblat encara al castellà no s'esmenten pel títol original, sinó pel títol castellà... ¿I per què no pel títol francés? La referència més rigorosa d'una obra (de teatre, de cinema, literari...) és la versió original, no el reflex o el filtre castellà ni francés, que fan d'interposició culturalment subordinant.

Tenim, per exemple, que segons tv3, John Updike escrivia en castellà o posava els títols de les seues novel·les en castellà, ja que van esmentar la seua obra «Corre, conejo», com si fóra el títol original, quan el títol original és Rabbit, run, que podrien haver parafrasejat perfectament i que, posats a donar opcions en versions romàniques, podrien haver tingut en compte també Cœur de lièvre, Corri, coniglio o Coelho corre.

Conillets, a amagar.

divendres, 6 de febrer del 2009

El mateix negoci

¡Quina creu!

El temps m'acaça. Hui tenim futbet i després la pel·lícula francesa Entre les murs (que en castellà han titulat La clase no sé per què). El matí ha passat entre preposicions i locucions. Hauria de pegar una mirada a la premsa que no compre els divendres, però preferixc la visita accidental a alguns blocs, tot i que recorde ara que hauria d'haver consultat el bloc My Society, perquè segons comentaven ahir en el Ciberpaís es tracta d'una iniciativa britànica per la transparència i la millora del seu sistema democràtic. També avisava el mateix article que el trasllat d'això a l'estat espanyol podia ser frustrant, atesa de la falta de mecanismes polítics de control i exigència a l'abast de la ciutadania.

És clar, això em recorda que en juny de l'any passat vaig presentar una petició a la comissió de peticions de les Corts valencianes, i encara estic esperant que em diguen si l'han rebuda, si els sembla bé, qualsevol cosa que els puguera semblar. Pels fets, sé que l'han rebuda i que l'han atesa en part, però la qüestió és que ben bé podria ser que fóra casualitat. El cert és que tenen obligació de respondre, tal com diu el reglament de la cambra:


La comissió examinarà cada petició individual o col·lectiva que reben Les Corts i n'acordarà la tramesa, quan escaiga, mitjançant la cambra, a l'òrgan competent. En qualsevol cas, hom n'acusarà recepció i comunicarà al peticionari l'acord adoptat.


Però, el cert també és que no ho fan i es queden més amples que llargs, sobretot perquè confien en els desistiment de la ciutadania davant la seua prepotència i la seua activitat permanent de desinformació i d'incentivació de la desídia. El sistema és eixe i a això juguen. ¿Sap ningú qui és el seu representant polític? És fàcil trobar els diputats i diputades de cada circumscripció provincial i fins i tot saber més o menys de quin poble són i quina llengua parlen habitualment. El que és vergonyós, respecte de l'exemple britànic, és que tot això no aprofita per a res. Saps què votaren no perquè ho hagen fet públic o ho hagen consultat amb els seus votants, sinó perquè voten en grup —«disciplina de vot», que en diuen— i, per tant, sobren tots ells i elles (i el seus sous), ja que això no ja no és ni representació democràtica, sinó simple votació accionarial i, per tant, els seus partits polítics s'acosten més aviat a les societats anònimes que a altra cosa.

Per tant, no és estrany que hi haja qui es pren la política com el futbol. I no és estrany que hi haja tants empresaris del futbol fent política de masses, ja que és el mateix negoci.

dijous, 5 de febrer del 2009

L'honradesa, el mal i el punt de vista

Cartell amb punt de vista desorientat al mercat central de València

Uns quants dels nostres diputats valencians s'han reunit hui en comissió. Uns deu minuts, el temps necessari per a triar la presidència, agraïments i ja han acabat la faena. Per tant, no hi hagut molt a rascar. A més, sentint-los hui i veient ahir la foto del diari El País que iŀlustrava la notícia de la maniobra fosca d'alteració del reglament de les Corts amb la finalitat d'alterar la institució del síndic de greuges, una foto amb Costa Climent, Maluenda Verdú (els dos del pp) i Luna González (del psoe), doncs, entens per què el món va com va.

Tal com dia hui algú en tv3, amb molt poca raó però molt d'alleujament psicològic, no som capaços de vore «el mal» (entés com a injustícia, supose) durant el temps present, només el vegem una vegada ha passat el temps. Trobe que eixa idea té la virtut d'eximir alguna culpa, però trobe que és ben inexacta. Al capdavall, sí que és més aviat possible que hi haja persones que troben una justificació per als mals que fan o que directament siguen incapaces de vore-hi cap injustícia, perquè els punts de vista ho són tot.

Per exemple, sobre punts de vista, Manuel Baixauli («Martiri i resurrecció d'Ignasi Mora», Quadern, El País, 05.02.2009) s'ha vist mogut a fer un article per a dir que la noveŀla d'Ignasi Mora Ulisses II «diverteix, està condensada, fa pensar i no saps on et porta» i que és «una noveŀla amb personatges enigmàtics, diàlegs i descripcions vius, humor agut i peculiar, prosa depurada i eŀlipsis i ombres suggeridores», que supose que són tot valors encomiables en una noveŀla.

En canvi, a Xavier Pla («Oblidable», Avui, 22.11.2008 [pdf]) i Pere Calonge («Austràlia no és Ítaca», Postdata, Levante, 23.01.2009) la noveŀla els sembla «oblidable». Sembla que a Manuel Baixauli li haja sabut mal la discrepància de punt de vista amb Xavier Pla fins al punt que preferix oblidar el nom del crític literari.

Com que no fa referència a la valoració de Pere Calonge, supose que no l'ha oblidat encara, perquè no l'ha llegida o perquè no hi ha trobat raons per a l'oblit. Al cap i a la fi, també Ignasi Mora té dret a oblidar, si considera que l'activitat dels crítics no li aporten res útil per a la pràctica vital o literària. I qui llija Ulisses II ja mos dirà amb quina valoració es queda.

Diria que localitzar «el mal» és molt més simple que fer una crítica literària, sobretot quan la crítica és negativa, i més encara si el crític fa un esforç honrat. Espere, ai, que el mal no provinga mai de l'honradesa.

dimecres, 4 de febrer del 2009

La increada consciència...

La consciència moguda

Torna a fer vent. La roba estesa al sol mig s'envola. I diu Roberto Saviano, en l'entrevista que li fa Albert Om, que no en sabem res dels «negocis» de la Camorra que actua per ací. Algú en deu saber més que algú altre. En tot cas, no són les nacionalitats, sinó els fets, el que importen, i de fets d'eixe tipus n'hi ha massa. Fins i tot Obama té problemes per a nomenar els membres del seu govern, que es veu que n'hi ha una passa de no pagar imposts per allà. (I ara em tocarà mirar si estic al dia, no fóra cas...)

Més tard, tornem de la presentació de l'últim llibre de Santi Vallés, Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada. A la taula, la presidenta de l'avl, que fa una introducció breu; Antoni Ferrando, que s'estén una mica més en els valors de Santi i de la faena que ha fet; i la introducció treballada i documentada de Santi, que dóna una idea de la quantitat de dades que deu contenir un treball sobre una publicació quinzenal que va durar un any. Segons l'autor —i Emili Gómez Nadal—, hi havia llavors cabdals del valencianisme polític i cultural. Al final, un espontani demana per Peset Alexandre, que no hi té cap participació, i es lamenta de la falta d'ús del valencià a la ciutat de València. Faig recompte i m'adone que conec unes quantes persones que el parlen si els hi parles. Per tant, caldria matisar alguns «ningús».

Entre la colla que ha omplit la sala d'actes del Museu de la Ciutat de València, acadèmics i acadèmiques, polítics del Bloc i socialistes, Francesc de P. Burguera, Vicent Franch, Lluís Aguiló, i una bona representació de tècnics lingüístics.

Parlant de llengua, «fiambrera» ha estat la perla que ha trobat Raquel Sans per a descriure el que han trobat en un vehicle que pot ser que pertanyera a eta. No la tenen encara en l'ésadir, però si l'han sentida, anirà al pot segurament.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Os problemas da democracia

Papers democràcticament escampats

M'arriba un llibre del Brasil, Para uma nova história. Textos de Sérgio Buarque de Holanda, gentilesa del company Sérgio —ara afaenat amb el bloc Hepáticas—, que me l'envia perquè conega una mica «la visió d'un dels més grans intel·lectuals del Brasil». En vore el primer text, «Os problemas da democracia mundial» ja veig que la cosa promet.

El que, en canvi, promet tedi, és l'activitat parlamentària. Sort del nou numeret amb què el pp sembla que tornarà a intentar un colp a l'estat de dret i a la seguretat jurídica fabricant una passarel·la a través del reglament de les Corts per a aconseguir que la institució del síndic de greuges no siga independent.

Es veu que volen que fiscalitze l'activitat institucional seguint interessos partidistes, els del pp, per això no van renovar a Del Rosal i per això volen canviar la interina Caballero per a posar a Morenilla, tot mentres Cholbi —garantia de dependència orgànica— no hi puga arribar a causa de la rebotada ben estranya del psoe encabotat a conéixer uns papers que el govern de Francisco Camps amaga. (¿Per a quan una llei de transparència?)

Dic que la rebotada del psoe és estrany que es mantinga, perquè últimament semblava que volien (re)descobrir els avantatges de ser gent d'ordre o gent bé, que dien, i que volien emular els grans èxits de la dreta retrògada. (Parlant de dretes i esquerres, per favor, hauríem de tindre clar que la dreta és «retrògrada» i no «conservadora». Conserven poc però estiren molt cap arrere.)

Tot seria ben ridícul, és a dir, risible, si no fóra que pel camí es perden drets, diners i temps. «Os problemas da democracia» valenciana.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Masclisme gens esportiu

Oficis i sexes


Mos hem despertat quasi de colp este matí amb una mostra del més ranci masclisme «esportiu», diríem, ni més ni menys que en la cadena ser, en el programa que conduïx Carles Francino. I l'encarregada de posar a cada u en el lloc de l'ideari cavernícola era la veu de José Ramón de la Morena:


[...] els xiquets es tapaven les cares, les mamàs, des de la cuina, cridaven, el pares rebregaven el dominical d'El País [...]


Això es mereix una vinyeta de les que hi havia en les revistes «femenines» aquelles dels anys sixanta. Ah, quins temps aquells, De la Morena, els hòmens llegint i les dones —histèriques— amb les seues coses. Espere que algú haja tingut ocasió de felicitar el locutor, més encara que quan explicava satisfet:


Vaig experimentar amb un programa que fea a migdia, a les tres de la vesprada, i em vaig adonar que a eixa hora hi havia moltes dones que estaven arreplegant la cuina. Era impensable posar-me a explicar-los què era el 4-4-2, la defensa en zona o altres coses d'eixe tipus.


Crec que revisaré els discursos de José Antonio Primo de Rivera sobre les dones, a vore si De la Morena l'ha seguit fidelment. És realment emocionant que el mestre radiofònic sàpia conjuminar la informació esportiva rigorosa amb la divulgació entre el públic femení de conceptes que no el distrauen dels seus quefers naturals ni destorben la bona marxa de l'ordre social. Ah, estic que no m'ho acabe.

I ara que hi pense, entre Cullera i Favara hi ha ara, des de fa uns mesos, una parada de dones dedicades a un ofici ben propi dels temps, de tots els temps. I no se les ha endutes el vent d'estos dies, d'estos temps que tot ho retornen.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Cita dominical / 15: Paul Krugman

Mirant il·lusionats.


L'antiquada economia del vudú —la creença en la màgia de les rebaixes fiscals— ha desaparegut del discurs civilitzat. El culte a l'economia de l'oferta s'ha reduït tant que només el professen maniàtics, bocamolls i republicans.
Paul Krugman, «Un rescat incert», El País, 25.01.2009.