divendres, 31 de desembre del 2010

El sarró d'enguany

Passem plana

Això, ja hi tornem, s'acaba l'any 2010. Mire la llista de lectures, real o imaginada, i trobe que l'únic hàbit que he mantingut amb un poc de constància és la lectura del diari. Fins i tot, vaja, per tal d'estalviar, he acabat per subscriure-m'hi (i uns tres-cents euros que no em gastaré els pròxims dos anys), amb la qual cosa, a més del diari, rebré algunes subscripcions més que m'acacen en el cabàs de lectures sempre pendents o fetes en diagonal, com ara la revista Presència (setmanal), la Revista de Llengua i Dret (semestral), butlletins diversos (Acció Cultural, Ca Revolta...) i, últimament, els llibres que edita Scaterm.

És a dir, que si hi afigc els llibres, revistes i diaris que rescate de tant en tant d'algun contenidor, no hauria d'alçar el cap dels papers (papers encara) en tot el dia. Bé, si no fóra que treballe, no sé com podria fugir.

I una altra constància que tampoc sé massa bé si té cap objectiu sòlid o profitós, és el manteniment d'este bloc («amb c», seguint l'exemple dels romancers de la g final). Com a mínim, la faena ompli el buit del ciberespai amb lletra en català (versió valenciana vallera adobada). Tenia l'objectiu d'omplir-lo més encara amb altres capçaleres (emblocades o no), però no he aconseguit consolidar els projectes encara. L'any que ve.

En fi, enguany espere reordenar i tornar a memoritzar la disposició dels llibres en la biblioteca, aixina que espere tindre ocasió de traure-li més profit. Regalaré uns quants llibres i espere trobar-ne algun que me s'ha despistat enguany, i que l'any siga llarg i, tal com encara asseguraven en 1931:


Parte oficial


------

S. M. el Rey Don Alfonso XIII (q. D. g.), S. M. la Reina Doña Victoria Eugenia, S. A. R. el Príncipe de Asturias e Infantes y demás personas de la Augusta Real Familia, continúan sin novedad en su importante salud.
----------<>-o-<>----------



¡I bon any!

dijous, 30 de desembre del 2010

Les llengües s'apeguen

El temps dins d'una bufa

S'acumulen els cables i els aparells més o menys destarotats sobre la taula, a més de les revistes, fulls de diaris amb articules subratllats i andròmines diverses. És Nadal i estem de moscosos, però no hi ha manera d'aclarir el panorama. Com que es tracta d'aprofitar que no estem a la faena per a avançar aquelles coses que habitualment no podem fer, doncs, l'abatoll és excessiu i la frustració creixent, ja que els matins volen en comandes diverses (i les vesprades, les d'hivern més encara, són per a anar tancant els ulls).

En les llistes hi ha qui amolla imprudentment que les llengües —el català— són obertes en el lèxic i tancades en la morfologia, la sintaxi i la fonologia. No sé d'on s'ho ha tret, això, però em sona haver-ho llegit fa temps. En realitat, hi subjau una qüestió de fons que no sé si haurem de reconéixer alguna vegada definitivament: les llengües són la normativa que fixa els límits i el contingut de les llengües, almenys tal com s'entén per ací això de la llengua.

Perquè, si no és això del que parla, no veig quin és el tancament a què es referix. Allò que entra (a pesar que està tancat) és, en fi, una infracció normativa, que és la «institució» política que fixa la tanca i barra el pas dels llenguatges. Jo, és clar, adoptaria una normativa un poc menys resclosa i lluitaria en l'àmbit social i polític per tal d'aconseguir que els drets lingüístics tingueren vigència. No sé, podria ser una manera de no passar el temps lamentant «filològicament», amb llamps i trons de tant en tant, un fet que pot ser una gràcia o un destorb, segons com ho manipulem: que les llengües s'apeguen.

dimecres, 29 de desembre del 2010

La forma del cap i les idees

Idees diverses

De nou faig una volta per Carcaixent. La fresqueta fa que el sol siga ben agradable. Res de sorprenent, excepte uns quants gitanos (romanesos?) que no he arribat a sentir bé quina llengua parlavan. Això de romanesos ho he deduït per la forma del cap del xic, una forma aixina com de cabota de misto. Eixa forma, compte, no té res de genètica, sinó que vaig vore en un documental que corresponia al costum d'embolicar el cap del xiquets precisament amb eixa finalitat. No recorde ara on era, si a l'Àfrica o en algun altre lloc, on aconseguien pel mateix mitjà unes testes amb forma de meló de tot l'any impressionants.

Segurament amb les idees passa prou com amb eixos ossos en formació i per això acabem tenim moltes vegades idees de cavallistes —tal com es dia a la Vall—. Per exemple, deu ser per això que ixen els del tribunal suprem espanyol i companys de viatge que, més enllà de tota comprovació educativa i social, mantenen que, per simple «dret de conquesta» (o una excusa semblant), a Catalunya l'ensenyament s'ha de vehicular (també) en castellà. Eixa raó de conquesta és una bena que conforma les idees, i em sap mal que l'inefable Fernando Savater encara la duga, al cap del anys, i tinga la gossera inteŀlectual de comprovar si això que demana té cap fonament positiu per als individus i per a la societat que ho ha d'aplicar. Només caldria que mirara els resultats educatius del País Valencià per a comprovar que això és un destrellat.

Bé, dolicocèfals o braquicèfals, tot això és decoració i el que compten són les idees que tenim i si les apliquem adequadament. Abans com ara (Rosalind Thomas, «La ciudad clásica», dins de La Grecia clássica de Robin Osborne): «Certa normativa tebana, per exemple, exigia que un candidat a ocupar un lloc públic no haguera exercit cap tasca comercial durant els últims deu anys, tot i que u pot imaginar-se fàcilment eixos aspirants mirant de posar un testaferro per a continuar amb el negoci.» Encara ho estem revisant.

dimarts, 28 de desembre del 2010

La realitat inèdita

Decoració natural

Segons explica Paul Krugman (The New York Times, 19.12.2010):


El personal tendeix a oblidar que Ronald Reagan sovint cedia terreny en el fons polític —en particular, va promulgar diversos augments d'imposts—, però mai va dubtar quant a les idees, mai no es va retractar de la posició que la seva ideologia era correcta i que els seus adversaris estaven equivocats.


És a dir, que va aconseguir imposar la ideologia del retall d'imposts, tot i que va fer el contrari. Al País Valencià mos passa prou això, que tenim uns ideòlegs al palau de la Generalitat que proclamen coses tan curioses com la inversió en educació o serveis socials —ja veus, qui els ha de dir que no ho facen— però fan exactament el contrari. O segurament és que es referixen a una altra «educació» i a uns altres «serveis socials»: Orange Market, fórmula 1, Terra Mítica, fundacions sense ofici però amb molt de benefici, el forat de Canal 9, el cas dels fems Brugal, etcètera.

Pel cantó de la llengua tenim també el mateix cabàs parat per a rebre les declaracions d'amor lingüístic pel valencià que, ben evidentment, solen dir-les en castellà —i això no és un factor determinant, és clar—. Certament, hi ha moltes altres variants d'això d'estendre una ideologia que contradiu la pràctica pròpia dels seus ideòlegs. Ideòlegs sense ideologia. Si no fóra que això és un clàssic polític, quasi que mos podríem indignar. I qui diu polític, diu social, humà.

Al cap i a la fi, tal com assenyala Luciano Canfora, «guanyen les oligarquies vinculades a la riquesa, perden les ideològiques». Però, també, «la realitat és sempre inèdita respecte del que s'espera».

dilluns, 27 de desembre del 2010

Haüts e per haver

Llenguatge subterrani

Com quasi sempre que et penses que faràs alguna faena interessant perquè tens temps, l'ordinador et fa perdre el temps amb una mala passada. Segurament també és cosa de cabuderia personal, perquè, total tampoc no necessitava imperativament fer anar el bluetooth per a connectar els auricular jbl, però ja està fet, m'hi he passat mitja vesprada i no hi ha hagut res a fer amb el Blueman de l'Ubuntu, que no va.

Bé, perdent el temps amb això he evitat tornar-lo a perdre tractant d'explicar que els verbs ser i estar tenen vida més enllà del que diuen les normatives escolars que mos embolicaven la troca a l'hora d'entendre si les taronges estaven o eren verdes o si algú estava o era al poble... Com si això és puguera tallar amb un ganivet lingüístic existencial. ¡Ah, blau!, que diuen per la Ribera, si això fóra possible, estaríem parlant ja de la llengua d'un redol de parlants i no d'uns quants quilòmetres i milions d'usuaris diversos.

Això, si busqueu prescripcions, n'hi ha bona cosa de personal a fer anar la llengua al revés, que si «la biblioteca és tancada» vol dir... i que si «està tancada» vol dir... Al final mos voldran descobrir que «oblic a vós e als vostres, en nom de la dita ciutat, mi e tots mos béns, mobles e no mobles, haüts e per haver, on que sien» seria la llengua intrínsecament evolucionada si no haguérem hagut de pagar el peatge polític de les successives discriminacions lingüístiques que hem patit i patim, per la qual cosa, més que la llengua que tenim hem de somiar la llengua que haguérem tingut... Com si per a això no calguera tindre el país que voldríem tindre.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Cita dominical / 114: Pablo Ordaz

Mirant cap a Mèxic.


Tal com sol passar en estos casos, aquells que en vida no la van saber protegir ni donar-li justícia, van plorar la seua mort amb grans paraules. El governador de Chihuahua, César Duart, va declarar: «Fou un exemple de vigor, de fortalesa per a buscar al qui va assassinar la seua filla fa dos anys».
Pablo Ordaz, «"Que me maten, pero aquí"», El País, 20.12.2010.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Persèpolis de Nadal



Dia de Nadal, dinar de família, ha fet solet, però l'hem deixat passar. La Niña de la Puebla mos ha amenitzat les postres amb els pajarillos. Curiosament, a Carcaixent, només un tio meu sabia què era un sisàs (...com el braç). A la resta no els sonava de res. La distància de la Vall a Carcaixent (una vintena de quilòmetres) a voltes és molt significativa.

En fi, les estrenes al final: Formes, Anna la sargantana, La Casa, un manual de supervivència i Persèpolis. Este últim el vaig localitzar en Futurama, on una dependenta no sabia ni que existia la versió catalana; en Fnac, el dependent estava convençut que era fàcil de localitzar en qualsevol botiga de còmics, i, per tant, vam anar a una que hi ha nova per allí prop. Li vaig demanar si el tenien en valencià i em va dir que «en català», no, no el tenien. Curiós que es decidira a precisar-me la versió lingüística. Vam anar a parar a Futurama.

divendres, 24 de desembre del 2010

L'alcig

Un alcig frondós

Hi ha un mot que desconeixia fins ara i que mos ha acostat Eugeni Reig, alcig. Segons diu (Lèxic valencià d'ahir i de hui), hi ha una dita:


Afig eixe mig a l’alcig que tota pedra fa marge.


No l'havia sentida mai. Més avant afig açò:

«La paraula castellana que dóna com a equivalent, alcijo, no l'he trobada en cap diccionari de la llengua espanyola, no l’he sentida mai de la vida, no l’he vista escrita enlloc i no he trobat cap persona que la conega.»

Llavors és quan he fet una petita cerca ràpida i he trobat més informació que supose que serà útil per a completar la fitxa. Per exemple, en el llibre de Josep Martines El valencià del segle XIX (pàg. 307, nota 597), que remet a l'aragonés alcijo, terme que ara sí que podem trobar com a mot de Terol [pdf]. Josep Martines parla, a més, de la variant alçaïllo, que diu que es pot sentir a la Marina.

Eixa dada que mos recorda el parentiu migrant que tenim amb l'aragonés i que explica moltes més coses que el mossàrab imaginari de «nos ancêtres» o que les voluntarioses intencions reactives que mos fan desitjar una llengua «intrínseca», que seguixca una evolució «interna»... És clar, algunes idees massa serioses del camp de la filologia política han convertit les llengües en símbols, en bombolles que mos protegixen de la intempèrie de l'intercanvi comunicatiu, més encara, en bombonetes que alimenten les nostres estufetes patriòtiques.

Per metonímia, la llengua és, doncs, la bombona, és a dir, la normativa, el diccionari. Ja no és el gas, l'aire que articulem, les connexions neuronals que creem i recreem. ¡No!, la bomboneta. Una bomboneta que mos ha de calfar i que s'ha de reomplir i distribuir «unitàriament», per «unitats», totes igualetes i homogènies. I si els veïns les compren en un altre mercat, d'un altre color, això és una altra llengua, ja que la bombona és diferent, ¿no?, i no s'ha de barrejar els gasos de cada una.

En fi, òbric el gas, però també les finestres, que no voldria que m'agarrara cap soneguera massa patriòtica.

dijous, 23 de desembre del 2010

Una maranya anormal

Normalitats envejables

Escric i envie unes quantes paraules als presos polítics o de consciència que em proposa Amnistia Internacional. Un mínim per la consciència, un petit gest més que no s'ha de menysprear mai.

Després, mire la «maranya» que ha amollat Morera Català en l'hemicicle. La documenten alguns diccionaris antics, però és veu que no ha passat el sedàs dels més moderns, per ara.

Les últimes sentències del tribunal suprem espanyol també faran una maranya en els mitjans. Sembla que, a pesar de tot, el tribunal no diu res de l'altre món, segons la versió més pacificadora de la qüestió. En canvi, segons López Tena, o segons Ciutadans, això enterra el model d'immersió. Pel que he pogut llegir, la cosa va més en el primer sentit, tot i que es pot llegir entre línies el desig del tribunal d'acabar imposant la segona interpretació, perquè, segons el diari, tot depén del grau de «normalització» que el govern català puga apreciar. Si és suficient, es veu que caldrà recular cap a la no-normalització. S'ha de mesurar com si el grau de normalització fóra una magnitud física, encara que el tribunal no sap com fer-ho. Coses de la fe patriòtica espanyola.

Deu ser per això, pel grau de normalització, que la País Valencià anem reculant en l'ús del valencià fins a aconseguir l'anormalitat i, llavors, tornarem a començar. És tan divertit i beneficiós que no entenc per què el suprem no imposa això mateix a Madrid o Extremadura: normalitzar l'anormalitat.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Xoferes

Escales cap al reflex

Estic seguint l'evolució del resultat de les eleccions catalanes. He sentit un poc de passada que comentaven en la ràdio la trajectòria política d'Ernest Benach de xòfer a president del parlament. Ho explicaven en sentit negatiu, certament amb raó, tenint en compte com funciona això dels partits polítics, però el cas és que eixos canvis de possibilitats d'intervenció social haurien de ser més comuns, contra la idea que transmeten les elits econòmiques sobre el funcionament de la societat. Al cap i a la fi què ha de dir un tècnic lingüístic preocupat per la intervenció social contra l'ús social del català que duen a terme algunes elits socials i, per emulació, la major part de la societat valenciana

Això tenim, doncs, Núría de Gispert i Català allà i Milagrosa Martínez Navarro ací. Allà és la primera dona en la presidència del parlament; ací, la segona. Les dos són llicenciades en dret; no han estat xoferes.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Participi del tot present

Osmosi humana


A alguns presoners serbis, els soldats kosovars de l'uck (Exèrcit d'Alliberament Kosovar, en les sigles albaneses) els retenien en granges, en fàbriques buides de Kosovo o d'Albània, en cases apartades; els tractaven mitjanament bé: els deivaven dormir, els donaven de menjar i els permetien descansar. Després, quan els metges de les clíniques etaven preparats i la venda aparaulada, els soldats traslladaven els presoners al centre d'Albània i els pegaven un tret al cap. Llavors, extreien els renyons dels cadàvers i els venien a l'estranger.


Ho comenta Antonio Jiménez Barca des de París (El País, 17.12.2010) i m'ha fet vindre al cap un dels arguments dels defensors de les corregudes de bous. ¡Vixca l'animalada!, he pogut pensar al mateix temps, però, ¿què vols?, és el mateix argument i, al cap i a la fi, per als qui feien això, els presoners serbis eren com uns bouets i això ho fa més greu, però també manifesta la veritat de l'argument sobre la bona vida de curt termini i la solució final.

En realitat, la narració que llegim en la notícia és com una vinyeta d'El Roto, però més extensa i detallada. Dibuixant, participi present.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Les ales de les mosques

Mudar xiquets

Hui també farem una volta amb el tren, de rodalia, que amb l'ave no és per a cada dia, ¿no?, és només per a mudar... els polítics. Abans, però, a la faena he pogut sentir el diputat Asencio Adsuar:


Els àrabs, que sol ser un poble molt culte, especialment corrents com els sufís, d'ampla reflexió, bé, una dita molt coneguda entre ells és que un grapat d'abelles val més que un sac de mosques.


La saviesa amb què alguns diputats assaonen els discursos i els oients mereixeria més atenció pel poble valencià en general. És una llàstima que altres diputats no declamen més sovint poemes i adagis que, atés que no servirien tampoc per al bon govern i per a la funció de control que es suposa que el poder legislatiu té també sobre l'executiu, almenys convertirien els plens en verdaderes sessions de cultureta utilitària, que no estaria malament.

Per cert, sembla que en occità provençal hi ha la versió següent: «una manado d'abiho vau mai qu'un sac de mousco». En tot cas, segons el diputat, les mosques es veu que es dediquen a coses desagradables:


Les abelles són les que fabriquen la mel, i com tots sabem les mosques a què es dediquen, especialment, les verdes, les molt verdes...


No ha tingut en compte el diputat el refrany que diu: «Les abelles fan la mel i les mosques se la mengen.» En fi, els diputats s'entretenen amb això, lligant les ales de mosca dels seus subsidis.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Cita dominical / 113: Carlos Arribas

Mirant les trampes .


Fins a hui, els sistemes de detecció de substàncies prohibides no han proporcionat els resultat desitjats de prevenció. Els tramposos han vixcut amb una impunitat desesperant per a la resta d'esportistes, que es veien condemnats a competir en inferioritat de condicions pel simple fet de respectar les normes. Este procés dóna llum al final del túnel i mos proporciona una nova esperança per a un futur més net.
Carlos Arribas, «"30 años esperando esto"», El País, 11.12.2010.



Podria no estar parlant d'atletisme, vaja.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Reclams

Reclam

Vivim en la tergiversació permanent, de les dades o dels fets. Ara el Consell catòlic de Francisco Camps, per a major glòria dels diners públics que s'embutjacaren uns quants amb la vinguda del papa poc després del pitjor accident de metro d'Europa del 3 de març del 2006, doncs, eixe govern valencià tan pietós, com que no pot esborrar les víctimes hi va decidir amb els correligionaris de les Corts (Maluenda Verdú al cap) que eren uns «irresponsables» —cosa que ja sabíem—, ha esborrat el nom de l'estació on es va produir l'accident. Bé, encara tenim les hemeroteques i els arxius per a exigir comptes quan pugam.

Poc més faig hui, recompte de queixes al síndic de greuges d'enguany: deu. Em pensava que n'havia fet més:100342, 104501, 106190, 106620, 107392, 107401, 108203, 108382 i 108689. Bé, encara queden uns quants dies.

divendres, 17 de desembre del 2010

El jolivert de Voltaire



Hui he agarrat el tren després de treballar, pleníssim, jo amb la bici, i sort que és plegable. I, doncs, poca cosa més que comprovar que els de la Pobla Llarga encara fan servir la o tancada per al nom del seu poble. I una falca convesacional per a mostrar imprecisió: «Jo voré algo o algo...» Coses aixina es diuen a tothora i s'entenen d'allò més bé.

Amunt i avall, doncs, i poca cosa més a banda d'un julivert que vol ser jolivert i no sap explicar per què té tant d'interés l'etimologia per a validar la llengua. El vaixelt té un forat, però mos dediquem a pintar-lo.

dijous, 16 de desembre del 2010

Velocitats

Fruits valencians

Més maldecaps, sí, amb el canvi de la codificació de les pàgines del Termcat. Estic mirant d'adaptar-m'hi ràpidament, a pesar que hi haurà conflictes inevitables en la secció de cerca lexicogràfica i terminològica, tal com vaig comentar ahir. A més d'això, ara no localitze el diccionari de noms de plantes que no fa tant que el Termcat va incorporar al seu web. No sé si ha caigut o no l'han incorporat encara.

Bé, ara m'adone massa tard que no hauria d'haver deixat passar l'ocasió de descarregar-me'l sencer en el meu ordinador —eixe i uns quants més —, tal com tenia costum de fer fins que em va semblar que el Termcat no em farial la mala passada que solen fer altres òrgans de les administracions públiques, que pengen recursos en xarxa i els eliminen sense cap avís ni explicació convincent.


Més tard m'entretinc mesurant la velocitat d'algunes connexions: http://www.testsdevelocidad.es/:


Orange (cable):
Velocitat de descàrrega: 15368 kbps (1921 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 694 kbps (86.8 KB/sec Velocitat de transferència)


Movistar (sense fils):


Velocitat de descàrrega: 6805 kbps (850.6 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 680 kbps (85 KB/sec Velocitat de transferència)

Velocitat de descàrrega: 8114 kbps (1014.3 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 652 kbps (81.5 KB/sec Velocitat de transferència)


Velocitat de descàrrega: 8517 kbps (1064.6 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 683 kbps (85.4 KB/sec Velocitat de transferència)


Movistar (cable):

Velocitat de descàrrega: 7147 kbps (893.4 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 675 kbps (84.4 KB/sec Velocitat de transferència)

Velocitat de descàrrega: 7500 kbps (937.5 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 668 kbps (83.5 KB/sec Velocitat de transferència)

dimecres, 15 de desembre del 2010

Solsint webs

Lleixes saboroses

Sí, els canvis i els redissenys de webs tenen sempre alguna pega. En el cas del redisseny que ha dut a terme el Termcat ara han canviat la codificació de les seues pàgines, que era iso-8859-1 i ara és utf-8. Supose que el canvi deu tindre a vore amb la internacionalització o perquè oferix més possibilitats de caràcters, però això té efectes curiosos que mos fan calfar-mos el cap als que intentem crear recursos amb l'html.

Perquè ara, per exemple, tenim que les fitxes de la cdlpv, el gdlc, el diec o el dcvb tenen les pàgines amb la codificació iso-8859-1, i, clar, el fet que el Termcat haja adoptat la codificació alternativa provoca inconvenients en els resultats de les cerques si no tens en compte eixe petit detall. En fi, açò d'Internet és com els estants de la biblioteca, que els mous i tremolen les pàgines i fins i tot les lletres de tots els llibres. O com la vida, que l'anem solsint.

dimarts, 14 de desembre del 2010

El web del Termcat es renova

Amb llums

El Termcat s'ha renovat, cosa que ha dut els maldecaps habituals quan estes institucions decidixen renovar els seus webs. Per sort la renovació no ha modificat res d'essencial i l'accés continua estant en la mateixa adreça (www.termcat.cat). En esta ocasió no se'ls ha passat pel cap desaparéixer i portar el contingut a un altre web, que és el que solen fer les administracions moltess voltes.

En el cas de la Generalitat valenciana, per exemple, hi havia un servei interessant i útil de documentació, el cidaj, però batalletes internes de caràcter personal i egoismes diversos l'han fet desaparéixer el cap dels anys —tant l'òrgan com el web— i ara es suposa que has de trobar el mateix en el web del docv, però, lamentablement, això no és cert.

On abans hi havia un cercador àgil i profund, ara hi ha un cercador superficial i poc clar i que dóna resultats que no funcionen. Abans tenies un servei d'informació periòdic que podies precisar temàticament, i ara has de rebre informacions per tipus documentals sobre qüestions que en general no t'interessen. Un gran pas sense dubte per l'ascens funcionarial o polític d'algú, però un perjuí per a la qualitat de la informació a què haurien de tindre accés els ciutadans.

En el cas de la Generalitat de Catalunya, on també són habituals les aparicions enlluernadores i les desaparicions estrepitoses, hem pogut gestionar els canvis del web del Termcat amb facilitat i sense perdre la pista del web del servei. ¡Oli en un llum!

dilluns, 13 de desembre del 2010

A prova de filtres

Pas anivellat

L'actualitat rebota entre la mort d'Enrique Morente, les relacions amb el dopatge de Marta Domínguez, la negativa a declarar davant els fiscals dels controladors aeris militaritzats i les revelacions interminables de Wikileaks, que mos se fan fins i tot insuficients. Hem arribat a somiar que un dia descobríem per què Casp i Adlert es van inventar el blaverisme, o per què és un mèrit per a un polític del Partit Popular declarar que parla igual el valencià des que va nàixer (Ferrada), o fins i tot que algun dia aprendrà a parlar en valencià (Rodríguez Marín)... En fi, per què fins i tot ser corrupte és un mèrit per a un polític del Partit Popular. Això eixirà segur en els papers més ocults de l'administració americana.

En fi, misteris que algun dia deixaran de ser-ho. D'ací a poc, els tècnics del diari oficial començaran el teletreball. És una fita laboral. Esperem que tinga èxit, sobretot per a reproduir-ho i millorar-ne les condicions en el parlament, que hi ha dies en què agrairíem una mica de distància. No deu ser ben bé el mateix sentir la cançoneta en un entorn més allunyat, més descontextualitzat, filtrat per realitats diferents.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Cita dominical / 112: Helen Darbishire i Pam Bartlett

Mirant la veritat amagada.


La informació mai no hauria de ser filtrada i Wikileaks no hauria de ser necessari. Però fins que els governs no apliquen les regles adequades de transparència i informen la societat sobre el que fan amb els poder i els diners públics, les filtracions continuaran existint. La quantitat d'informació filtrada no hauria de ser un indicador de l'activitat criminal dels funcionaris o dels periodistes, sinó un indicador del fracàs en el respecte del dret de tots a saber.
Helen Darbishire i Pam Bartlett, «El derecho a la informació diplomática», El País, 07.12.2010.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Petits fets

Català al quadrat

L'Emili mos descobrix l'Enópata (sense carta en valencià), on tastem alguns vins per a acompanyar uns platerets ben apanyats. Els vins són el més important, el Domaine de la Perruche, el Vallejondo, un Binner i un fondellol de Poveda. El lloc és molt còmode, amb vistes agradables i, bé, tranquil a l'hora de dinar, no sé si a causa de la crisi.

El butlletí d'Acció Cultural informa de la queixa al síndic de greuges presentada per la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna contra la Diputació de Valèncià per publicar webs només en castellà. No és la primera queixa que fan pel mateix motiu. I puc dir que no són els únics, ja que no fa massa que en vaig envia una per les mateixes deficiències en el web de la institució Alfons el Magnànim.

Espere que a més de semblar «queixons» —qualificació que a un collistaire de Migjorn li semblà adient atribuir-me— aconseguirem els petits canvis de fet —que són els importants—, més enllà de les inevitables i irresolubles intencions. (Per cert, al fons a la dreta, en la foto de la notícia que du el butlletí, un servidor es toca la barbeta.)

Al futbet, el genoll respon bé —i sense dopar-me massa—, però pareix que hajam fet renàixer els mítics Arreplegats que espantàrem l'estil i el bon joc cap al final del segle passat en els campionats d'empresa. Fins i tot pitjor encara: patà i avant, no en sabem més com a conjunt.

divendres, 10 de desembre del 2010

La separació de poders

Religions de taulellet

Una citació que els parlamentaris no es cansen repetir, amb to pedant i saberut, sempre que els convé, és allò de Montesquieu i la separació de poders. Però la realitat i les seues pròpies paraules —el wikilleaks parlamentari que apareix en el Diari de Sessions és suficient— aclarixen el valor real d'eixos principis democràtics. El diputat Marí Olano —conegut en este bloc per la seua faceta prepotent— explica:


Nosaltres i el govern venim a ser, francament, el mateix. Vam formar part de la mateixa llista, el president de la Generalitat i els tres vicepresidents del Consell són membres del nostre grup parlamentari i la majoria dels consellers també són membres del nostre grup parlamentari i són tan diputats com ho puga ser jo o qualsevol dels meus companys del grup parlamentari popular que estan ací presents. Anem a una i anem una des del principi i sense embolics.


Vist això, i tenint en compte les paraules de Julio de España sobre el «agradecimiento» i que hi haguera una «cultura del agradecimiento» política en la seua «nación», doncs, explica moltes coses... Coses que ja sabem i que podem confirmar mirant els documents de Wikileaks o simplement mirant per la finestra. El patxanó monumental que mos fan...

dijous, 9 de desembre del 2010

Lletres en joc

Jogetxs

Si ahir era el patxanó hui he recordat que tenia el quisqui apuntat en el calendari per a fer-ne una nota. Me se n'havia anat el mot al cel i ara estava embolicat amb l'ha-hi del sud valencià, que n'he fet una collita gràcies al diputat Asencio Adsuar (de Crevillent). El quisqui per sort apareix en el dcvb i, per tant, l'afigc a la meua versió del diccionari que vaig fent sobre l'esquelet del que venia amb el Salt 2.0, l'única versió d'eixe diccionari considerada oficial per l'AVL (els Salts posteriors incorporen altres versions, que ja no són oficials).

De passada, he trobat uns quants ésser imaginaris com ara bubo (sereno) o buberota, he mirat on diuen vec, i és una forma tan general que no sé per què deu ser que no la recullen els models de conjugació, ni tan sols en diu res el Manual pràctic de Josep Lacreu. En fi, la hi afegirem amb llapissera, tal com hem fet amb moltes altres formes. I em deixe per a un altre dia el fuler -ra del Campello que m'ha comentat una companya.

En fi, un poc aixina es deu haver trobat l'alcalde barceloní hereu quan algú li deu haver dit que la sigla del seu partit polític, psc, no té cap interdental, que és com ell pronuncia l'última lletra, com si fóra en castellà. ¿Deu ser l'alcalde de Barθelona?

dimecres, 8 de desembre del 2010

El patxanó

Ha plogut sobre València

Dia del ramell de margarides amb una gerbera. Fa trenta anys de la mort de John Lennon, quan ma mare feia quaranta-dos anys. Crec que no es va entusiasmar amb la música dels Beatles; era més de Brel o Brassens, i, és clar, de Llach o Raimon. Ara li pega a Andrés Segovia amb la guitarreta, que sembla que no en sàpia altra.

I dia també per a saber que la «patxana», un eufemisme per a l'òrgan sexual femení, la figa, no apareix en el dcvb. I d'ahí podem arribar al «patxanó», que deu tindre alguna relació amb la patxana, o no, i que significa estafa. Diuen que no fa massa un regidor de Carcaixent li ha pegat un patxanó a un Albelda de la mateixa població, encara que la primera versió era la contrària, que diuen que també havera pogut ser possible. Tot este «tuiacte» —variant de tuacte i de tuàutem— el contava mon tio. Coses del poble.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Mot català sense ortografia

Excepcional


Una sentència emesa el passat mes de juliol prohibix l'ús d'armes amb dispositius d'energia conduïda —conegudes com a Taser— a la policia metropolitana de Buenos Aires. La jutgessa va acollir el recurs presentat per l'Observatori dels Drets Humans.
Aministia Internacional, núm. 105,pàg. 13.



Hui, fent ús dels meus privilegis de funcionari controlat m'he agafat un dels matí d'afers propis que hem queden encara enguany. Per tant, me s'ha passat el matí fent l'orso i intentant avançar en un matí uns quants mesos de faena. Naturalment, no ha pogut ser.

En resum, me les apanye per a associar la combinació de tecles Alt+majúscula+F per a que em mostre el quadre de tria dels tipus de lletra (pòlisses o fonts) en l'Open Office. Estaria bé que l'Open Office tinguera un poc més d'agilitat —com el Word— a l'hora d'associar les combinacions de tecles. Tot arribarà.

I a banda d'algunes altres manualitats, poc més. Sort que he trobat per damunt la taula —el desastre té eixes coses— La terminologia i la documentació: relacions i sinergies de Jaume Martí i Marina Salse (coord.) —no fan el plural de l'abreviatura— i això em recorda que li he de comentar a un company del Termcat per què no crec que puga aplicar en la meua faena el criteri sobre manlleus que apliquen en la Neoloteca.

Els del Termcat conviden un poc a la confusió quan diuen que inclouen una indicació posposada i entre claudàtors de l'idioma originari en el cas dels mots «catalans» que s'han de pronunciar segons les normes de la llengua de partida. Eixos mots, per cert, no s'escriuen seguint les normes ortogràfiques del català. Llavors, ¿de què estan parlant? De manlleus no adaptats, i d'acord amb els criteris habituals, no són mots catalans. Mots catalans que no són mots catalans. Sembla un poc paradoxal.

En realitat, entenc que el Termcat no utilitze la cursiva per a marcar els mots que no adapta. Però, al capdavall, sí que marca eixos mots en posar-los la indicació d'idioma posposada i demanant que es pronuncien d'acord amb les normes de la llengua d'on provenen. Per tant, jo continuaré marcant-los amb la cursiva, que és un criteri d'ús general més conegut i que evita haver d'explicar que «de minimis» s'ha de pronunciar /demínimis/ tot i que no incloga l'accent en l'escriptura «catalana». Que cada u ho pronuncie com bonament puga, però almenys que veja que el mot té alguna particularitat.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Fer un barret

Ho haurem de vore

Estic recopilant els dossiers del diari sobre els papers que ha filtrat Wikileaks. Si puc, algun dia en faré una lectura seguida, noveŀlada. Per ara en tinc prou amb els titulars i alguns paràgrafs, i té una molla interessant, tot i que pugues dir que semblen moltes voltes recopilacions dels barrets que es fan i es desfan cada dia en qualsevol cantó del poble. Tal com recorda Soledad Gallego-Díaz, a causa d'eixos barrets hem tingut molts maldecaps, i dels forts.

Perquè l'opacitat de la gestió pública només hauria de tindre una justificació temporal, és a dir, el temps que es tarda en fixar el moment de retre comptes. O de posar els comptes a disposició pública. Res més. El que no pot ser és que en algunes qüestions o àmbits de decisió sembla que estigam en estat d'alarma o setge permanent.

Al País Valencià encara no ha arribat el moment de saber els diners que se'n van i per a on en àmbits tan propis de la «seguretat nacional» com són la construcció de centres educatius, la visita del papa de Roma a València en l'any 2006, el cost i beneficis de la privatització dels hospitals valencians i un llarg etcètera de diners públics. Es veu que no volem saber-ho i que mos agraden més les explicacions en forma de fullet de propaganda o del tipus «xe, ho han fet gran, açò».

En les Corts mateix, a pesar de la retallada, no mos podem queixar, però el cas és que mos regategen alguna reclassificació i algunes millores laborals, mentres estan posant una columnes decoratives, ben ajustades a la coentor i la falta de funció que, en general, té esta cambra, que són diners que es resten als àmbits en què hauria d'invertir una administració pública.

En fi, que hui ha segut festa. A migdia hi havia prou de personal pel carrer, però no estaven demanant reformes constitucionals ni estatutàries, i, en canvi, el pp valencià vol reformar l'estatut que va aprovar amb els socialistes fa pocs anys..., ara no recorde quan exactament. De fet, mire el suplement dels vint anys de suplement valencià del diari El País i no hi trobe cap referència. A vore si més que reformar-lo encara està per aprovar o s'ha autodestruït, tal com indicava la seua clàusula derogatòria.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Cita dominical / 111: Josep Torrent

Mirant els últims anys valencians.


Els déus enceguen els qui volen perdre. I els polítics de la Comunitat Valenciana els van eixir cataractes després de ser enlluernats pels diners. La vanitat, l'avarícia i l'enveja van dur a molts al costat fosc de la vida pública i el resultat ha estat el més gran escàndol de corrupció conegut en la Comunitat Valenciana des de la recuperació de la democràcia.
Josep Torrent, «Ací ens pariren, ací estem», El País, 27.11.2010.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Controls

L'ombra

Els controladors aeris espanyols quasi han comés un delicte de sedició, ja que quan s'ha proclamat l'estat d'alarma estatal, han passat a dependre dels comandaments militars. El dia que els transcriptors correctors fem una vaga salvatge, no vullc pensar-ho. La magnitud de la catàstrofe seria tan gran que segurament no la farem mai, per molt que estigam mal classificats en les Corts valencianes, on hi ha personal que decidix sobre la nostra faena sense saber de què parlen, és a dir, sense saber què fem. Això és el poder en molts llocs, poder decidir, que va aparellat sovint amb el no voler saber.

Per exemple, els ciutadans hauríem de voler saber d'on ix la possibilitat que un controlador aeri puga embutjacar-se vora nou-cents mil euros anuals. ¡Com si foren banquers, futbbolistes, presidents de diputació o prínceps d'una monarquia! Segons diuen, això té a vore amb el conveni del 1999 —amb el ministre Álvarez Cascos—, una data interessant, perquè pertany a l'etapa de govern del pp estatal. En eixa època, també governava el mateix partit al País Valencià, Eduardo Zaplana en concret.

I en eixe temps es covaven i s'oficialitzaven les desregulacions que tant d'èxit ens ha proporcionat ara mateix gràcies a les fallides immobiliàries, constructores i financeres, la depredació territorial i mediambiental, l'endarreriment en serveis socials i educatius. Això ho patim ara, des de fa uns anys, uns anys poc aprofitats a causa de la ineptitud socialista en l'estat des del 2004 i l'acceleració ideològica en el pendent desregulador i privatitzador amb el pp de Francisco Camps al País Valencià: Carlos Fabra i els seus ingressos inexplicables, Gürtel, Brugal, Terra Mítica, Mundo Ilusión, Fórmula 1, Ciutat de les Arts i les Ciències, Ciutat de la Llum, Ciutat de les Llengües... Els jutjats no tenen mitjans ni personal, i pels forats liberalitzats de les fundacions i els fòssils monumentals esmentats se n'han anat bona part dels diners i dels drets dels valencians.

El cas serà que els valencians, enlluernats pel record de l'època depredadora sense fi —en el pp la festa no s'acaba mai, tal com diu Ricardo Costa, un d'eixos dels cotxes i els rellonges regalats— no vullguen fer el canvi cap al pp espanyol, els que van idear i conrear eixe fals liberalisme basat en la dictadura de la cleptocràcia. El liberalisme dels lladres.

Eixos que tant es proclamen liberals, que tant ho proclamen... Si tant ho han de dir, és que no es deu vore gens que ho siguen realment.

divendres, 3 de desembre del 2010

Filologia fugissera

La llengua del carrer

El titular del diari Levante ha segut:

Filología catalana en Lo Rat Penat



Notícia de Sergi Pitarch, que ha esmentat entre els presents en la conferència d'Abelard Saragossà «de la parte técnica, acudieron Lleonard Giménez, técnico lingüista del Ayuntamiento de Alzira y Glòria Uchan, técnico lingüista de la Diputación de Valencia». Curiós, si més no, que Glòria siga «técnico».

La primera conseqüència de la reunió, veges quines coses, ha afectat la llista Migjorn, de la qual s'ha donat de baixa un dels collistaires més actius i prolífics. No entraré en les seues raons perquè tinc una barreja de desconeiximent i incomprensió que no em permet tindre una opinió clara sobre el manifest final que ha enviat com a comiat.

Una verdadera llàstima, doncs. Però aixina són les coses, la discrepància i el debat es veu que és matèria peluda. I, pitjor encara, si mos hem de fiar de les paraules d'un de tants socialistes que mos han de salvar el país:


Y usted dice «yo aplaudo a Paco Camps por lo de la lengua»... Y yo le digo a usted, mire, cuando la senadora Pajín propone en el congreso..., en el Senado, que se utilicen el gallego, el castellano, el valenciano, el catalán, es la primera vez que un dirigente político español, «español», en el ámbito nacional propone que el valenciano se equipare al catalán y a otras lenguas a nivel de igualdad.
(Mata Gómez, Corts valencianes, 19.11.2010)



Tanta escola i tanta advocacia només aprofiten per a fer d'aprenents de bruixot. El pitjor del cas és que apareixen com els bolets els defensors del valencià sense el valencià, entre Mata Gómez i Rodríguez Marín (pp),això, estem aviats. Este també té les seues debilitats:


[...] pero le puedo asegurar que quiero a Valencia como el primero, que quiero al valenciano como el primero, y acabaré hablándolo bien..., y poder instrumentar un discurso en valenciano con la fluidez que tienen algunos de ustedes. Porque me gusta..., y además, aunque no fuera mi lengua familiar, pues, me gusta, suena bien, es poético, es dulce, ¿eh?


Es veu que hem de viure pendents tots dels seus desitjos i les seues debilitats.

dijous, 2 de desembre del 2010

Lo mocigaló

Reaccions en l'aigua

Hui havia de clavar-se Abelard Saragossà en una de les goles dels llops que assetgen els drets lingüístics dels ciutadans valencians, és a dir, a la seu de Lo Rat Penat, cantonera amb el carrer del Miracle, un dels carrers de València on he passat uns quants anys ben a gust, abans que la institució del mocigaló s'establira al casalot. Com que no hi he pogut anar, no sé quin èxit deu haver aconseguit Abelard amb la seua proposta d'encomanar-los la seua idea de model compartit i compartible de valencià culte per a ús general.

De fet, tinc quimera que el menys important actualment per a res és tindre un model més si no tenim llocs, mitjans i ocasions de fer servir els models que ja compartim. D'adobs formals, literaris, festius o poètics, en tenim un fum. El cas és si les teranyines del desús no estan cobrint-los a poc a poc. I això depén de tantes artimètiques, començant amb la parlamentària i acabant amb la personal, que, com diu un escriptor valler de família melera, aviats estem.

Ja vorem, doncs, com reaccionen els del muricec. No cal esperar conversions massives. Tan sols si practicaren el que diuen que somien... Bé, mentres no facen mal a ningú.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Elssalaris

J'accuse

El diputat Morera Català diu: «presentarem una proposta de resolució perquè se mantinguen els salaris...»; ¡molt bé! Però, alerta, que està parlant de trens:«... i els trens convencionals»... Vaja, quina confusió, i això que és d'Oliva. ¿Per què ha ensordit l'esse del plural de l'article? Diria que, simplement, perquè, per a ell, Alaris és una paraula castellana i, en conseqüència, no pot fer lliga amb una sonorització. No és cap lio dels que li agrada traure a la llum, però sí que denota els trets educatius i comunicatius en que vivim immersos. Pensant-ho bé, tenint en compte com fa les pauses durant el discurs, deu ser cosa dels seus èmfasis. Però jo m'he deixat dur per l'adagi aquell: l'ocasió fa el lladre.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Paraules i saialades

Cementeri de paraules

El diputat Vilaplana Gironés mos dóna una petita explicació sobre el «seialà» que va dir l'altre dia, referint-se a una llei que es veu que li semblava això mateix. Segons ell, que mos localitza el terme a Alcoi —els alcoians que hem consultat no en sabien res— és un participi derivat de saial, i per tant, segons el diputat, va voler dir «saialà» —tot i que sonà com ho he transcrit més amunt—. Saial és el mot que mos va suggerir Eugeni Reig que podria tindre-hi relació, tot i que ell tampoc no coneixia l'adjectiu. En fi, esperem poder documentar millor el mot en el futur, no fóra cosa que es perguera pels descosits de la història per on s'escolen els mots en desús de totes les llengües.

Per cert, mirant la repetició del partit Barça-Madrid d'ahir —això és vici, ho reconec— entens que és això dels mots en desús (fins i tot les llengües en desús) quan sents Pitxi Alonso comentant el partit ¡en tv3! Ja veus si ha tingut anys per a aprendre quatre coses bàsiques, i alguna ha aprés quan diu «això és un antes i un després»... La segona se l'ha ensenyada, però, vaja, no ha pogut encara neutralitzar l'antes.

Ei, i no dic que això siga cap perill per a res —i menys per a la llengua—, perquè és un simple reflex, un símptoma del perill democràtic real, que és la falta de mitjans, espais, ocasions i respecte als drets lingüístics dels catalanoparlants. Hi ha qui preferix, però, entretindre's culpant les paraules... ¿No deu ser l'aire amb què les pronunciem, el culpable?

dilluns, 29 de novembre del 2010

Opinions i documents

Música entelada

Escriu José Lázaro un article interessant titulat «La evolución de Savater» (El País, 26.11.2010). El trobe interessant i que fa cosconelles alhora, perquè es tracta d'una proposta de perspectiva sobre un dels articulistes que lligc amb més paciència i fins i tot a vegades coincidència... Moltes vegades, o siga, sempre que no estiga parlant de llengua o sociolingüística, que és quan entra en contradicció amb els criteris que aplica en altres àmbits i, pitjor encara, quan fonamenta les seues reflexions sobre bases errònies, documentadament falses i banals. Pitjor encara, si ho podia ser ser en este cas: no pot ser que ignore la banalitat sobre la qual es recolza.

Perquè, per a parlar de la persecució del castellà en Catalunya, no pot ser que et bases simplement en opinions indocumentades que proclamen la persecució dels castellans en Catalunya, sense més. Una cosa aixina com feia Aristòtil, que diuen que proclamava que les dones tenien menys dents que els hòmens i no es preocupava d'obrir-los la boca per a contar-les. Jo no sé si això que conten d'Aristòtil és cert i, per tant, me n'estaré molt d'assegurar-ho. En tot cas, això només em fa opinar contra els qui no comproven les seues hipòtesis. És el cas de Savater, que es veu que no necessita comprovar la certesa de les premisses i els axiomes que aplica a les seues demandes sociolingüístiques per a Catalunya, que, curiosament, són d'un tarannà «valencianitzador» que fa feredat, si entenem eixa qualificació com la persecució lingüística que s'aplica al País Valencià.

Perquè al País Valencià, contra el que pot opinar Savater, els valencianoparlants denuncien, fonamenten i guanyen queixes contra l'administració valenciana, administració que es vanta de contravenir les seues normes referents a la formació lingüística dels estudiants i que viola la Constitució espanyola (article 14) quan discrimina sistemàticament els ciutadans valencians que volen fer servir el valencià, fet que és observable tant en les queixes al síndic de greuges com en una visita a les administracions públiques o una consulta ràpida als seus webs.

Llàstima que l'evolució de Savater, que li ha permés opinar el contrari del que opinava fa trenta anys, no l'haja dut a comprovar si actualment les seues opinions tenen més fonament que abans, o són simples propostes d'encert. En fi, espere que lligga el diari de dissabte:


Invent espanyol, patent en anglés


Espanya lluita per a que el seu idioma servixca per a registrar invents




Supose que mos podria detallar que, si les coses ja es fan en anglés, deu ser de nacionalistes que no fan altra cosa que mirar-se el melic pretendre fer-ho en espanyol i augmentar una despesa per a donar satisfacció a les seues vanitats sempre assoleiades. I això, hui, l'endemà de les eleccions catalanes, deu ser com anar a fer caragols després d'una ploguda.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Cita dominical / 110: Ray Human Capital

Mirant ofertes.


  • Cerquem un/a Llicenciat en Dret que aporti amplis coneixements en legislació contractual del sector públic, procediments administratius i dret privat. En requereix domini del català (parlat i escrit), àmplia experiència en la gestió d'equips i en el desenvolupament d'una posició de responsabilitat similar en empreses del sector públic, no descartant candidatures de l'empresa privada que aportin els coneixements esmentats. Es valorarà experiència prèvia en l'àrea de compres. El candadit/a haurà d'aportar unes exceŀlents habilitats per a la gestió, lideratge i alta orientació a resultats.
  • Oferim incorporació en una empresa de referència en el sector, que valora la millora contínua, l'ètica professional i la qualitat, integrant-se en un equip de professionals altament qualificats.
    Ray Human Capital, «Cap d'àrea de Contractació i Compres», El País, 14.11.2010.



  • La força del català.

    dissabte, 27 de novembre del 2010

    El mapa dels rebuigs

    No l'erren, no

    Cal reconéixer que tenen els diners i la barra de gastar-se'ls en profit propi. I, al cap i a la fi, si ho permetem, doncs, segurament no hauríem de sentir-mos agreujats, si no fóra que ho fan contra els interessos lingüístics i econòmics de la resta d'espanyols plurilingües. Perquè «la resta» d'espanyols som plurilingües, però ells, torna-li la trompa al xic, «La fuerza del español» es diu el suplement Babelia de hui del diari El País, però no paren esment que és una força subvencionada, engrossida amb l'espoliació fiscal que es practica contra els parlants de les altres llengües de l'estat. Ja ho diuen (Leila Guerriero, «De Cervantes a Calle 13»):


    Si la llengua és la manera en què un país fa negocis, establix relacions i dibuixa el seu mapa d'afinitats i rebuigs [...].


    Sí, en eixe punt dels rebuigs mos trobem els valencianoparlants, i catalanopalants per extensió, que es veu que formem part del compte de muts que tenen totes les llengües, ja que finalment enguany toca ja afirmar que són «450» milions de castellanoparlants, cosa que fins ara havia causat un poc de vergonya hiperbòlica de dir.

    ¿Vergonya de tindre-la tan gran? ¡I ara! Si no han tingut cap complex fins ara —des de 1707 o des de 1939, té igual—, no havia de ser per uns pocs milions dalt o baix. Al cap i a la fi, cap d'eixes unitats que componen eixos milions sabrà mai si eixes milionades són certes o simples deliris. Sí que sabran que aprofiten per a fotre els qui —i el nombre no importa— estan sotmesos a la discriminació legal, política, econòmica i social, que per a això no cal ser ni cinquanta milions, perquè només cal viure a l'estat espanyol per a notar-ho. Més en concret, al País Valencià. A la ciutat de València, si volem més precisió.

    Bé, ja m'he fet el bany de greuge i victimisme. Ara he de precisar que me la bufen prou els centenars de milions de parlants de castellà amb qui parlaré tant com amb els milers de milions de xinesos. El que m'interessa és el que faig cada dia amb cada mot català que escric, quin benefici social pretenc, quin plaer egoista i particular em proporciona, quin retorn econòmic crea... I tot això està al meu abast, en la punta de la llengua i dels dits. És a dir, que en la llengua i les mans de tots. És a dir, que és una decisió política. La sort i la responsabilitat de viure en una democràcia fa que eixa decisió —activa o passiva— sempre tinga conseqüències. Això és.

    divendres, 26 de novembre del 2010

    Salleier -ra

    A gust...

    La recerca de la seialada (/seialà/) que ha amollat el diputat socialista Vilaplana Gironés per a referir-se ara no sé a quina llei, sembla que serà més àrdua del que havia previst. El personal alcoià que he contactat no en sap res, i això que el diputat diu que això hi diuen al seu poble. Bé, vorem si respon el mateix diputat.

    El company Elxà Joan-Carles Martí ho ha volgut relacionar amb salleier -ra que seria un adjectiu elxà covat emparentat amb la locució de sa llei de què parla Jordi Colomina. En tot cas, no veig com passa d'una cosa a l'altra en les muntanyes d'Alcoi.

    En fi, que hui divendres, entre les transcripcions, els apunts i les consultes urgents, hem tingut un dia més mogut del que esperava. Per sort, al futbet hem sumat una victòria... Ridícula, sí, perquè jugàvem contra sis, però victòria. El problema enguany és que cada u veu el joc d'una manera diferent. Bé, normal, ¿no?, com tot en esta vida.

    dijous, 25 de novembre del 2010

    Som traduïts

    Traduir en colors

    Vivim en traducció permanent, de fet vivim en un món traduït. Tanmateix, fem com si no ho sabérem o, més fàcil encara: de la mateixa que no vegem l'aire —en concret, l'oxigen—, doncs, ens passa desapercebut el medi en què ens movem, la traducció. L'excepció seria quan fa olor. ¿A què pot fer olor? Doncs, tractant-se de llengua, al que no quadra amb el consens social que assumim en eixa qüestió.

    Per exemple, quan entre en una botiga del carrer de Colom de València, no sé si amb molt o poc estrés —cada u ho porta d'una manera diferent, però Ferran Suay i Gemma Sanginés teoritzen que en tenim una mica més del que toca—, he descobert que em sorprenc. ¿Per què, si a mi això no em passava? Doncs, perquè en la llista d'Internet que freqüente s'insistix tant que en les botigues d'eixe carrer —i també en eixe carrer i en tota València— que no hi ha ningú que parle en valencià i quasi ni t'entenen —axioma fals d'entrada, perquè ells hi passen i jo hi passe— que arribe al punt de sorprendre'm si m'atenen amb normalitat, és a dir, sense fer-me repetir el que dic, sense que m'acabe de sentir estranger. És a dir. en realitat, en el noranta i tants per cent de les ocasions no he de repetir el sis que es confon amb el set (o al revés). I fins i tot s'esdevé moltes voltes que em parlen en valencià, no diré que en un cinquanta per cent, però possiblement en més d'un trenta per cent d'ocasions.

    Me n'he anat de la qüestió. El cas és que el «consens social» que estenen els parlants valencians —fins i tot els preocupats per canviar eixe consens— és que, per a evitar-se problemes —encara no sé de quin tipus— millor serà parlar en castellà en eixe carrer o eixa ciutat, perquè, «tots» sabem que és castellana, ¿no? I, per tant, tot el que hi diuen en valencià, és una traducció del castellà. I això ja arriba al punt de no adonar-se que totes les llengües són traducció d'una altra llengua anterior, d'un missatge anterior, d'un pensament anterior. (I, els pensaments, són traduccions del que captem amb els sentits.)

    És més valenta que la ginesta, plouen gats i gossos o fa un sol de justícia, com que resulta que són expressions que coneixem en altres llengües, que es poden pensar en totes les llengües, per cert, doncs, no són valencianes. El valencià ha de ser genuí, original, originari. Si ho hem sentit en castellà, ¡mosca! En canvi, si ho dien els grecs antics, els llatins, fins i tot els francesos..., doncs, el deixem entrar a casa. ¡És valencià perquè viu i treballa en valencià!

    Jo ja sé que voldríem viure amb uns altres veïns menys empapussats per un estat que els ensenya la prepotència de la llengua de no sé quants milions de no saps mai què, però això no ho aconseguirem refent la gramàtica, retocant el lèxic o conformant-mos amb un victimisme filològic derivat de la discriminació legal però injusta a què estem sotmesos els que volem fer servir el valencià al País Valencià. No és un problema de traducció, sinó de legalitat, de dret. La facultat de traduir amb els sentits i amb la llengua, la tenim al lloc com qualsevol altra persona, i seria una sort si ens n'adonàrem coŀlectivament i centràrem els esforços sobre el problema real.

    En fi, amb el valencià podem anar per tot el món i hi podem traduir tot el que vejam i sentim, tant si la ginesta és valenta como si ho és l'aigua de la glacera, mentres n'hi haja, que el canvi climàtic no perdona res.

    dimecres, 24 de novembre del 2010

    Filtres i sedassos

    Distorsions

    Pendents de delatar castellanismes de la nostra llengua, oblidem que el contacte entre les persones «malmet» totes les enaltides pureses idiomàtiques, les nostres i les dels altres. Hem cossificat de tal manera les llengües —vinguen diccionaris i receptes normatives— que perdem de vista l'entorn humà en què es produïxen i reproduïxen. Continuem buscant l'indígena pur, la saviesa de l'analfabet que no ha tingut contacte... ¡amb nosaltres! Ai, l'observació modifica l'objecte observat, no el mata, no el destruïx, perquè l'energia no desapareix, sinó que es transforma en un altre objecte. I llavors apareixen els -ismes i les fòbies amb que mirem i avaluem el món, que eixos són els filtres amb què aprenem a menjar amb els coberts i a demanar «per favor»... Bé, sisplau, en honor i memòria de Joan Solà, i aixina evitem sentir-mos colonitzats encara —per eixos, potser per uns altres...—. Sort que tot ho resoldrem amb una bona gramàtica que «fixe» la verdadera sintaxi, el morfema genuí, la pronúncia originària, ¿oi?

    dimarts, 23 de novembre del 2010

    Qualssevol altres formes

    Línies de trencament

    En una de tantes queixes (esta, números 106620 i 106637, a més, repetida, perquè es tractava de dos webs diferents pertanyens a la mateixa institució, si no ho recorde malament), el síndic de greuges recorda a la Conselleria de medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge valenciana, i, en concret, a l'Institut Cartogràfic Valencià:


    ...els deures legals que la Constitució i la legislació vigent li imposa de respectar els drets lingüístics dels administrats, i d'utilitzar en tots els procediments i en qulssevol altres formes de relació amb ells, la llengua (castellana o valenciana) triada per ells.


    Tot i que diu i repetixen que invertir en educació dóna més rèdits que no sembla, a voltes sembla que s'invertix en mala educació, que això i poc més són les actituds que motiven les queixes davant el síndic de greuges, ja que només s'entén per mala educació el fet que hi haja funcionaris disposats a incomplir les lleis, més enllà fins i tot de les decisions dels càrrecs polítics.

    Fa uns quants anys que sóc funcionari i, vaja, des de la meua primera faena interina em vaig adonar de la capacitat que tenia d'adoptar les meues pròpies decisions sobre l'aplicació de la legislació lingüística, és a dir, sobre el fet de respectar-la o de no respectar-la, més inclús en este àmbit en què la regulació legal responsabilitzava la coŀlectivitat de l'administració i no cada funcionari concret.

    Si no l'erre ara, que parle de memòria i no tinc la documentació davant —l'afegiré en nota* després o demà— això ha variat una miqueta amb els nous estatuts dels treballadors públics que s'estan aprovant, i és una via que hauré d'explorar en les queixes als síndics. Ho he de mirar.



    * Article 141.b de la Llei 10/2010 valenciana, que declara falta molt greu dels funcionaris: «b) Tota actuació que supose discriminació per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, llengua, opinió, lloc de naixement o veïnat, sexe o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.»

    dilluns, 22 de novembre del 2010

    Assacanat sense guiato

    Camins irregulars


    Walid Iunis Ahmad, de 52 anys i pare de tres fills, fa més de deu anys que està empresonat sense càrrecs ni juí, des que, el 6 de febrer del 2000, va ser detingut a Erbil, capital de la regió semiautònoma del Kurdistan, per mebres de l'Assajix [la policia de seguretat kurda]. És el detingut que més temps fa que està reclòs sense juí en Iraq dels que Amnistia Internacional té coneixement. Tres anys després de la seua detenció la seua família va descobrir que estava viu i el va poder visitar.
    Amnistia Internacional, 26, pàg. 31.



    Mentres dinem una paella amb bona cosa de verdures ma mare em demana si conec l'expressió «anar assacanat», que és quan vas de bòlit, amb presses, perquè tens faena al coll. La cosa és que es veu que això és o era comuna a Carcaixent. Que si venia de l'àrab, segons havien comentat enla televisió per a la forma azacanado -da castellana, que, per la documentació que he trobat, és l'origen de la versió catalana (o aragonesa), que es coneix almenys des de Tortosa cap avall, tot i que per allà li donen un significat un pèl diferent, 'escarrassat, cansat de treballar', segons el dcvb.

    Tanmateix, més que assacanat, estic com el protagonista de Die Blendung de Canetti, que no sé on tinc la mà dreta simplement perquè he hagut de moure els llibres de lloc. Ara vaig perdut mirant amunt i avall i de costat, cap als dos costats, i no trobe res, o més haviat ho retrobe tot on no ho havia trobar. Ja em passarà, però estic realment imbècil amb això. ¡Ei!, és a dir, tal com diu Jean-Pierre Colignon en Étonnantes étymologies, sense guiato.

    diumenge, 21 de novembre del 2010

    Cita dominical / 109: John Carlin

    Mirant el poder del periodisme.


    Podria ser que fóra millor un sistema de control mediàtic en què estes coses no tan sols no siguen permeses, sinó que als periodistes que caiguen en la temptació d'enfrontar-se al poder els condemnen a uns bons assots (n'hi ha precedents a l'Aràbia Saudita). Pot ser que hi haja polítics en les democràcies occidentals (per exemple, en el Partit Popular de València) que estiguen a favor d'eixos mètodes.
    John Carlin, «Los canallas de la fifa, El País, 14.11.2010.»

    dissabte, 20 de novembre del 2010

    Allà i ací

    Diversió

    Mentres passegen les dones riques per la televisió —quins exemplars de Nannis, Segura, Valère i Romanov; sí la tv3 s'ha tallat momentàniament—, recorde l'anunci en oriental que hem sentit esta setmana de Gas Natural-Fenosa en la ser de València. Per un moment pense que he posat Catalunya Ràdio, però en comprovar que no m'adone que, al cap i a la fi, per a mi —acostumat a viure més allà que ací— eixe anunci és ni més ni menys que un símptoma fantasiós d'una normalitat que voldria.

    He inclòs en acotació això de «viure més allà que ací», i hauré de precisar que això ho fem tots, per molt que mos pensem que triem la informació amb què alimentem el que pensem cada dia i el que creiem que és important per a mosatros. Vivim allà on mos porten uns i altres, els mitjans de transport ideològic que triem, tant si és una emissora de ràdio, un diari o el veí mitiner, que sempre n'hi han.

    Parlant de tot això de les idees que mos porten ací i allà, esta vesprada han fet un documental sobre Jaume Vicens i Vives en La 2 espanyola. Ha estat interessant tant pel cantó del contingut (les idees de Vicens i Vives i el seu esforç cívic) com pel vessant lingüístic, ja que quasi tots els entrevistats, deixebles, familiars i coneguts, parlaven en català i han subtitular el que dien. Un error curiós: crec que era un «mostren» que s'ha convertit en «muéstrame» que no lligava massa. Una altra mostra de normalitat vaja, com el fet que un retor de la Vall d'Uixó recorde «la mort en Crist» de Francisco Franco Bahamonde. Si no fóra pels diners que els socialistes paguen a l'Església Catòlica, ¿a qui, sinó, li havia de dedicar la missa?

    En fi, una dependenta d'El Corte Inglés de València que no mos entén —«colze», «colzera»...— no mos diu res i demana a una companya que mos atenga. En canvi, m'arriba un missatge escombraria en suport d'unes declaracions de Kevin Rudd —antic primer ministre australià i actual ministre d'afers estrangers— contra els musulmans, per cert, contraposats als «australians», que es veu que són cristians... Que els ho pregunten a aquells que en dien «aborígens». O a Joan-Carles Martí Casanova, marsellés australià que parla català d'Elx, qui, segons el diari abc, ha participat en l'elaboració de la campanya del Tempir d'Elx «Fes teu el valencià» amb diners del tripartit català i amb el suport dels socialistes d'Elx, els quals fa uns mesos compraren l'arxiu del documents etarres d'Eliseu Climent. Ça va de soi, ¿no?. Periodisme es deu pensar que fa «M. A. R.», que més que signar eixa plana hi deixa la seua empremta.

    Si n'és de rara la normalitat.

    divendres, 19 de novembre del 2010

    Indígenes autòctons

    Bones intencions

    La bona voluntat, el macadam que empedra l'infern, no podem evitar tant com voldríem que mos semble lloable o acceptable. Amb tot, convé sempre repassar-la críticament, a vore si volent fer una gràcia, estem traguent-li un ull a algú. Per exemple:


    [...] el perfil de l'agressor musulmà no es diferencia molt de l'autòcton.


    Doncs, diria que hi a diverses confusions en eixe fragment. La bona voluntat és la que fa que la persona que ho diu, que pertany a un gabinet psicosocial que tracta problemes relacionats amb la violència masclista («de gènere», en diuen), no siga conscient que no fila tan prim com convindria. El cas és que equipara musulmà amb 'aŀlòcton, estranger', que no són precisament termes ni sinònims ni antònim d'aquell. Per sort, els perfils dels agressors que esmenta són pareguts, tot i que mos quedem sense saber si l'autòcton és catòlic, budista o té algun altre tret especial.

    D'altra banda, això de ser autòcton és una cosa aixina com ser un indígena, però sense eixa connotació negativa o salvatge que hem aprés en les noveŀles i fims d'aventures de menuts. En fi, en formar part d'Europa, autòctons, que és un estatus que mos creiem. No fa massa anys sentia jo per la Vall la conversa d'uns homes majors —quarantena, cinquantena, sixantena— que comentaven les xiquetes jovenetes que havien arribat a no sé quin local de prostitució de la rodalia (crec que no era Ca la Pelicana). Parlaven més o menys en l'estil que Sánchez Dragó ha utilitzat últimament per a les seues aventures japonenes dels anys sixanta. I això mos hauria de recordar que els termes, en general, són confusos, molt confusos, i que els hem d'anar redefinint amb cada ús.

    dijous, 18 de novembre del 2010

    El paisatge i l'optimisme

    Optimisme paisatgístic

    Publica Abelard Saragossà un article (Levante, 18.11.2010) sobre la consolidació de Taula de Filologia Valenciana (tfv). Com que encara no li he fet arribar les meues apreciacions sobre com em sembla que anà la jornada de l'altre dia, 23 d'octubre, en Alzira, he de dir que el seu punt de vista optimista, no va desencaminat. Amb tot, hi ha una petita exageració que supose que és comprensible:


    Finalment, dos professors jóvens (Alícia Martí i Antoni Rubio) parlaren sobre dos qüestions tècniques (les preposicions i la terminologia); lligaren la temàtica a les necessitats de la societat valenciana, cosa que atragué els assistents (entre cinquanta i cent) i generà debat.


    ¿Entre cinquanta i cent? Hauré de repassar les meues notes, però, si no ho recorde malament, el moment de màxima afluència rondava la sixantena... En fi, no ha errat tampoc la xifra Abelard. I ha confirmat el seu optimisme pel que fa a la força de la naixent Taula de Filologia Valenciana.

    Això passa, que mires el paisatge i el verd et fa nàixer un bri d'optimisme. Tanmateix, no saps mai com anirà això que besllumes al fons.

    dimecres, 17 de novembre del 2010

    Això nostre

    Temps circular

    Sembla mentira que estigam hui pensant en una altra cosa que Guillem, Kate i l'anell de Diana de Gaŀles, però ahí estem, pegant-li voltes a les normes de la futura revista de de la Taula de Filologia Valenciana (tfv). Més que fer una tasca clara i simple per a l'ús, sembla que amb cada passa hem de revisar si hem posat bé els peus sobre els fonaments d'alguna interpretació de la història de la llengua i del nostre país. Segurament és que estem buscant un espai on exorcitzar algunes percepcions de tot això «nostre» que no acabem de saber què és.

    En eixe sentit, doncs, vore Marceŀlí Iglesias, president catalanoparlant de l'Aragó, parlant en castellà en un míting de Montilla a Catalunya dóna un aire de «normalitat» avalencianada realment preocupant. Per sort, Montilla, tant si repetix com si no, ha fet camí en el maneig positiu de la dialèctica entre les llengües i les identitats, tot i que per a compensar hi havia els que denunciaren aquella «crosta» (Joan Ferran dixit) que era una manera de desviar l'atenció de la molla. O de les molles aquelles que ja no volíem, tal com cantava Ovidi Montllor.

    Bé, eixe molles són una part important del que transcrivim cada dia en el parlament valencià. Per exemple, un morguera i un sapigut de Pañella Alcàcer, que no acaba massa bé les seues oracions, però que a voltes t'ix per on no t'ho esperes.

    dimarts, 16 de novembre del 2010

    L'organització del llenguatge

    Escalons del llenguatge Sembla cert que, tal com diu Jorge Wagensberg (El País, 07.10.2010) una innovació renova tot el llenguatge, i amb eixe canvi perdem part del llenguatge precedent, deixem de poder-mos-el explicar. Segurament, al mateix temps que ha canviat la societat i la política valencianes, han canviat els llenguatges amb què s'articulaven les majories i les minories, el joc democràtic, en suma. Però encara necessitem metabolitzar eixe canvi i aprendre a articular les noves paraules en un llenguatge diferent que puga anar per a on volem, perquè uns volem unes coses i altres una de contrària. No sé massa bé com va la cosa, però a pesar que em sembla que Taula de Filologia Valenciana apeŀla formalment al vell llenguatge, podria ser que simplement estiguera ajudant a assimilar una possible conjunció entre una tradició abandonada pels màrgens del valencianisme —elitista com a conseqüència de l'aïllament franquista— i les particularitats de les identitats modernes, lligades als canvis sobre la reflexió que ha introduït la xarxa informàtica de comunicació en les nostres vides. Ja no agarrarem un llegó de la mateixa manera, i menys encara els que no n'hem agarrat mai cap en l'horta.

    dilluns, 15 de novembre del 2010

    El model lingüístic d'una revista

    Llampec lingüístic

    El debat en Taula de Filologia Valenciana (tfv) sembla que serà l'eina per a perfilar cada un dels posicionaments polítics, lingüístics o fins i tot estilístics que han de conformar la nostra activitat. No sé si les conclusions i les accions seran del tot encertades, però l'animació inteŀlectual està garantida.

    Ara hem encetat el debat sobre el model lingüístic de la revista que estem preparant, Aula de les Lletres Valencianes —no explicaré en este apunt fins on m'agrada el nom o no: és el que n'hi ha, qüestió de noms—, i espere que no mos pergam analitzant si el Noucentisme o el valencianisme dels anys quaranta van fer una cosa o altra, perquè això no ha de ser excusa o rèplica per a la tria de model que fem ara, per molt que pugam arribar a valorar si aquelles persones, que van intentar fer valdre el seu sentiment polític i lingüístic en un moment en què això estava prohibit, van optar per uns models que ara sabem que van fer bollir l'olla d'aquells anys —i això és un gran què—, però que podem dubtar que siguen els models que necessitem en l'actualitat per a... ¿Per a què era? ¿Per a fixar un model lingüístic? Espere que no confonfam de nou causes i conseqüències.

    El model lingüístic pretén no ser elitista i ser «identificador i assimilable», però serà tot això només si té ús, i tindrà ús si tenim mitjans de difusió, i tindrem mitjans si tenim mitjans econòmics, i tindrem mitjans econòmics si tenim patrimoni social, empresarial i polític, i si no m'enganye, no tenim res de tot això, almenys en la quantitat suficient que faça que l'ús del valencià no continue reculant a pas de puça o a pas de pardal. És a dir, que serà elitista o no serà.

    Per tant, qualsevol tria que fem serà bona, si així mos ho sembla i s'ajusta als nostres principis o criteris, però no cal que hi posem més retòrica hiperbòlica sobre les seues virtuts, que malament arribarà a ser res més que una de les diverses propostes que van ser i no seran mai més.

    En resum, que podrem posar-hi els flocs que vullgam, que els calbots que mos voldran pegar amb raó, però sobretot sense, estan garantits. És el que n'hi ha.

    diumenge, 14 de novembre del 2010

    Cita dominical / 108: Joaquín Ferrandis

    Mirant la corrupció institucionalitzada .


    Costa, per la seua banda, va agrair al pp que li permeta continuar fent «l'única cosa» que sap fer, que és treballar pel partit, i va expressar el seu agraïment a la direcció del grup, a Rafael Blasco i al pp valencià i nacional per haver pogut recuperar protagonisme. Va remarcar que «ve a sumar» i assegurà que està a disposició del partit «per al que ells consideren».
    Joaquín Ferrandis, «Camps rehabilita en las Cortes a Ricardo Costa», El País, 07.10.2010.



    Després diuen que si la política està desprestigiada: no sap fer res (de bo: el Bigotes té clar què sap fer Costa), és agraït (respecte dels seus afavorists o dels qui l'afavorixen) i està disposat al que faça falta (no és un representant polític, sinó un manat, un sequaç).

    dissabte, 13 de novembre del 2010

    Més del que pareix



    Hi ha quelcom més del que pareix, quecolm put... Bé, una infeliç expressió d'un collistaire per a mirar de concloure un debat sense afinar massa els arguments i passant al menyspreu personal, al debat d'intencions i a la sembra de sospites. N'hi ha d'especialistes, com aquell del còmic d'Astèrix La zitzània, però tots en coneixem algun (no cal dir que he notat que en les Corts, a més dels polítics, es veu que això ha arribat a apegar-se'ls a alguns funcionaris).

    El debat són les intencions «fosques» de Pla Nualart. Jo vote per que es vol apoderar de l'or valencià, tal com ha denunciat el pp valencià en l'hemicicle, un or incommensurable si parlem de les obres de Joanot Martorell, Ausias March, Isabel de Villena, Jaume Roig i fins i tot Xavier Casp o els trobos del meu amic Aureli de Càlig. Perquè, per al pp valencià, eixe or és per a tindre'l en una capceta, no per a llegir-lo, conéixer-lo i difondre'l, no, es tracta més aviat de posar-los en formol i tancar el pot. Això és la llengua eixa per a la major part d'ells, i per als del pspv, pam dalt, pam baix.

    I això és el que no volen entendre, que el que put és molt simple i ja ho diu Albert Pla Nualart: que no aconseguirem una llengua d'ús generalitzada amb varietats cultes i de prestigi simplement perquè es tracta d'una qüestió de dret i d'economia, i per les dos bandes mos peguen bons calbots, i més encara als valencians.

    Fa riure, per no plorar, que hi haja qui pense encara que els morfemes o els pronoms són intrínsecament cultes, populars, coŀloquials, prestigiosos... Xe, això és com menjar abadejo, que abans era menjar de pobres i ara te'l trobes a preu de criatura. Doncs, amb els morfemes passa el mateix, que si els diu la que neteja l'escala, són populars, però si els diu el tararot que presidix un tribunal, són jurídics, i si els amolla el president de la falla, doncs, com si foren paraula d'algun déu.

    De la mateixa manera que les classes d'educació física són un recurs molt més interessant i àgil per a aprendre una llengua que deu classes de llengua, doncs, tindre mitjans d'informació i comunicació (¿quants diaris tenim en valencià?), relacions comercials, econòmiques i culturals, són les formes com es modulen i recreen això que diem llengües. Ja podem fer gramàtiques i llibrets sobre l'estàndard unitari o desconjuntat, que si no mos toca la loteria, els diners —sí, els nostres també— els tenen els de la rae i els de l'espanyol, que és una llengua amb valor econòmic —i conforme ho afirmen, sembla que la resta de llengües provoquen fallides comercials... Bé, la responsabilitat i les possibilitats estan on estaven, en la boca i en les mans dels catalanoparlants.