diumenge, 30 de juny del 2013

Cita dominical / 242: Michel de Montaigne

Mirant el coneiximent
No fem més que mirar d'omplir la memòria però deixem el coneiximent i la consciència buits. Tal com fan els ocells que van a buscar el gra i el porten en el bec sense tastar-lo, per a omplir-los el pap als pollets, els mestres van picant bocins de ciència en els llibres, bocins que no els passen de la punta de la llengua, se'ls posen als llavis i se'ls emporta el vent.
Michel de Montaigne, «xxv. Del magisteri», Essais 1.

dissabte, 29 de juny del 2013

Els arreplegats

He de fer un poc de neteja, alleugerixc estants i calaixos. I tope amb la petita història de cada u, llapisseres de colors, cintes de casset amb gravacions que ja deuen històriques i que no recorde on vaig fer (25.04.1999, Joan F. Mira, Alcoi, Sid, la cinquena de Mahler, Bella 25.01.1998, assemblea constitutiva de la cdlpv, Bernard Vincent, Ariel Toaff, Romeo de Maio, Rubert de Ventós, Mariàngela Vilallonga, José Luis Pastor Zapata, Ivan Cloulas, Miguel Ángel Granada, Ximo Company i Climent, Jocelyn Nigel Hillgarth, J. Castillo). Em bota als ulls un quadernet que al Víctor no sé si lo portarà bons records, però en vore que en aquells temps jo encara marcava uns quants gols, m'ha fet gràcia, sense que haja oblidat les pallisses que mos pegaven. I els viatgets en el Panda fins al polígon allà a quina hora. ¡Quina colla d'això mateix!

divendres, 28 de juny del 2013

Sindicalisme de l'ocasió

Els retalls es poden reciclar per a fer manualitats, si són de paper; per a fer pastetes per als xiquets, si són de la massa de les coques; per a reomplir de colorets, si són de goma d'esborrar de colors diversos... I mil possibilitats més. Però n'hi han que no porten res de bo, els de la sanitat, que ens retalla els drets i la condició de ciutadans i ens fa clients de la malaltia. I els inteŀlectuals que retallen per la banda de l'ètica, que ens fan dependre de l'eventualitat, la conjuntura i la covinença més estantissa. El sindicalisme de l'ocasió no mira les causes ni valora les conseqüències, només veu la conjuntura i branda el desencís, barata el benefici comú pel profit interí d'uns pocs. El camí és fet d'entrebancs, i hi ha qui va fent els clotets per a entropessar.

Es fa llarg, esperar, cantava aquella xica. I trist i molt tard.

dijous, 27 de juny del 2013

Les mans que es renten

Una mà renta l'altra, i les dos, la cara. Josep Maria Escolà, Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques, diu que és «l'una mà...», però em sembla que esta variant no té molt de suport, llevat de Magí Ferrer i poc més. El que compta és que és un «europeisme cultural», segons Vicent Salvador i Adolf Piquer, El discurs prefabricat: estudis de fraseologia teòrica i aplicada, i potser ara mateix en lloc de coŀlaboració em fa pensar que alguns ho han dut un poc massa llunt. I demà anirem de negre contra les retallades en les Corts, mentre hi ha qui pensa que una mà renta l'altra, parlant de sindicalistes, interinatges interessats i gestors i polítics sense interés per la funció pública. No sé com pensen que això es pot conjugar.

dimecres, 26 de juny del 2013

Magatzem de paraules

Passem per Teyoland, eixa iniciativa que vol fer-li la competència a Ikea a la valenciana. Costa de trobar el lloc, perquè topem amb poques indicacions i entrades a aparcaments tancades. Ho trobem finalment, pegant-li la volta a la fira de mostres de València. La planta dels mobles té molt a millorar, no hi ha res en valencià, i la informació dels productes és molt limitada, quasi inexistent. A més, els mobles són poc atractius, amb alguna excepció. A la banda de baix, però, que és on carregues, tampoc n'hi ha retolació en valencià, però hi ha productes interessants, molta cosa per a jardineria i bricolatge. L'etiquetatge dels productes és molt poc informatiu. Es veu que tenen un problema d'expressió, de comunicació.

Per contra, el que sí quasi m'emociona és l'assortiment de llibres vells, de segona mà, amb que decoren els espais dedicats a habitacions, cuines i banys. És una biblioteca ben interessant, quasi tot en castellà i des de començaments del segle xx fins fa no res. Me n'haguera endut un bon grapat, començant per La bolsa de las palabras de Joaquin Calvo Sotelo i Historia universal de la infamia de Jorge Luis Borges. També n'hi havien de Pierre Vilar, Julián Marías, Martín Gaite, Morris West, Lajos Zilay, Unamuno, Valle Inclán, la colecció Austral... Impressionant. Si no t'acaben de xocar els mobles, a llegir.

dimarts, 25 de juny del 2013

Polp extractiu

Quasi sembla que no hi res més en què calfar-se el cap que no siga el monotema de la bambolla politicofinancera que mos està esclatant davant del nas. Cada dia apareix una novetat que demostra que el Partit Popular és una empresa dedicada a privatitzar diners públics en benefici dels accionistes. Fa molt de temps que ni tan sols representa ciutadans de dreta. És més aviat un de tant grups d'inversió de les elits extractives, i està en competència amb altres grups d'inversió presents arreu de l'estat en diferents formacions polítiques.

El sistema d'opacitat, clientelisme i amiguisme amb què es conformen la majoria dels partits polítics té estos resultats, un gran polp, tal com han comentat hui de l'organització que fa arribar a conformar Lucky Luciano —era un documental televisiu sobre la màfia—. Tenim Blasco Castany, Costa Climent, Camps Ortiz, Barberá Nolla, Serra Cervera, Hernández Miñana, Bigotes, Tauroni, Cotino Ferrer, Ferraro Sebastiá... En eixa banda de l'hemicicle, qui no suma, se n'ix, entenent-ho com calga.

dilluns, 24 de juny del 2013

Les traduccions fractals

No he trobat quasi cap crítica que no fóra negativa de la traducció que van fer Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany d'À la recherche du temps perdu de Marcel Proust. I entre eixes crítiques negatives, no n'he trobat cap que no fonamentara la valoració negativa apeŀlant a la «mallorquinitat» de la traducció. Per sort, sí que he trobat un comentari adient sobre la qüestió, que no sé massa bé si acceptarien els crítics i traductors que tan poc valoraven eixa primera traducció al català. Joan Melià comentava (veg. Google Llibres):

Ara mateix se m'acuden els casos de la traducció d'El microcosmos luŀlià (de Robert Pring-Mill) feta per Francesc de B. Moll, el de la traducció d'Els promesos (d'Alessandro Manzoni) feta per M. Antònia Salvà o A la recerca del temps perdut (de Marcel Proust) feta per Jaume Vidal Alcover, que, de vegades, han estat considerades excessivament dialectals; en canvi, si n'haguessin estat primers autors, els mateixos textos no haurien estat objecte de qüestió des d'aquest punt de vista.

No fa massa insistia sobre la qüestió —i m'estranyà bona cosa— Joan-Daniel Bezsonoff en «Els dialectes en les traduccions» (Núvol, 18.06.2013):

La traducció de Vidal Alcover em va semblar pèssima perquè ‘mallorquinitzava’ massa la prosa de Proust.

De fet, encara diu més, que li «molesta una llengua massa dialectal en la traducció de noveŀles clàssiques»... Estes apreciacions sobre les traduccions podrien ser coses del gust literari, però sembla clar que hi tenen també més a vore els prejuís que se'ns instaŀlen en la percepció de les varietats de la pròpia llengua, que no les associem com a equivalents d'una llengua, com a reflex fractal —diria figurativament— de la llengua. No cal ser molt agut per a recordar que hi ha uns quants valencians que per un suposat «gust literari» no miren cinema argentí, no aguanten les pel·lícules doblades en la tv3 i no lligen novel·les si contenen subjuntius en -i-. I tan simple com és aprendre a valorar un vi del Priorat i un de Moixent. I no sé si barrejats, doncs, potser mos eixiria un «estàndard» fabrià, poc dalt o baix com un Tío de la Bota, podríem dir, que es pot barrejar amb tot.

diumenge, 23 de juny del 2013

Cita dominical / 241: Susana Blázquez

Mirant la privatització de la salut.
El cas de l'hospital d'Alzira en València és un dels molts exemples que ha posat en dubte els PPP ['public-private partnership']. Un fracàs que inclogué la revisió del plec de la concessió als quatre anys de realitzar el contracte perquè a la concessionària Adeslas no li eixien els comptes, i que la Generalitat Valenciana va tapar amb el pagament d'una indemnització de 25,4 milions d'euros per lucre cessant dels sis anys restants de la concessió. Per a augmentar l'escàndol, la Generalitat va tornar a adjudicar a Adeslas la gestió d'Alzira al terme de la concessió i va elevar el cànon per capita de 225 a 379 euros.
Susana Blázquez, «Un matrimonio mejorable», El País, 16.06.2013.

dissabte, 22 de juny del 2013

Blanc runós

Esta setmana la mesa de les Corts ha decidit prorrogar una situació administrativa —interinitat per acumulació de tasques— d'acord amb un article d'una llei, l'estatut del personal de les Corts, que diu que eixa situació no és prorrogable. Vejats milacre. L'esperpent és gros, però comprensible: estan tan acostumats a fer el que els rota que deuen estar segurs que allà on diu «negre» ells poden interpretar que hi diu «blanc runós» que, al cap i a la fi, és una varietat del blanc, ¿no? Tal com diuen en la Vall, tenen els collons a tires.

divendres, 21 de juny del 2013

¿El germà de ton pare és tio teu?

A voltes mos pot semblar que fent un bon debat acadèmic i científic es resoldrien les divergències polítiques —admetent que la ciència no estiga també condicionada per factors poc científics—. Per exemple, les religions no tenen cap fonament, Elvis Presley va morir, Neil Armstrong va arribar a la Lluna i ¿el germà de ton pare és tio teu?...

Però, ah, això no és aixina, mai no s'acaben de rebatre algunes les idees i les ideologies que aconseguixen donar fruits econòmics, socials i polítics. Per això torna a aparéixer la murga de la discòrdia identitària al País Valencià, perquè no necessiten tindre cap fonament racional o científic, que no en té, sinó que no té cap altra finalitat que els objectius que aconseguix. Per a desactivar això, caldria que la ideologia de les organitzacions socials i polítiques que la promouen posara en perill l'hegemonia econòmica i política dels beneficiaris d'eixe conflicte permanent. De la mateixa manera, si és una ideologia que les reforça (o ho creuen aixina, amb fonament), continuaran fent-la servir, i continuarem patint-les els que no arribem a aglutinar el poder econòmic i polític suficient per a influir més en la societat. Almenys per ara.

Per tant, podem assegurar que, si convé, el grup parlamentari del Partit Popular en les Corts qualsevol dia derogarà la llei de la gravetat i, és clar, l'evolució de les espècies. Que ja hauran arribat on volien.

dijous, 20 de juny del 2013

Ibers de l'espai exterior

No sé a què trau cap això de l'iber que originà el català de València (¿o deu ser el castellà de València?). Ho diuen alguns diputats del ppmanifestament encegats per una formidable penúria d'escrúpols inteŀlectuals, i això em fa estar intrigat per vore cap a on mos duen esta vegada. Havent vist Generació Àlien en Xplora, això dels ibers té molt de sentit en el fons. Mos estan preparant per a la seua eixida de l'armari, però no en el sentit sexual: ¡són alienígenes!

En fi, ja ho dia la cançó d'Ovidi Montllor: «El poble està calmat. No s'ha posat nerviós. I més d'un a pensat: "Home, si paguen millor..."».

dimecres, 19 de juny del 2013

El PIB no té llengua

De moment, i mentres no ho desregulen d'una altra manera les elits extractives, la Generalitat encara organitza els cursos d'estiu dedicats a diversos aspectes de la llengua. No n'hi ha cap dedicat a aconseguir que el valencià siga un actiu econòmic en la societat, que siga un factor de producció, que es veja com un benefici econòmic i social. Al País Valencià la mitjana d'inversió (de subvenció, més aviat) en promoció del valencià ronda els sis milions, i no vullgues saber en què se'n van. El País Basc, pel que fa a l'èuscar, durant els mateixos anys, quintuplica com a mínim eixa mitjana.

Doncs, això, discutirem sobre preposicions, documents acadèmics i poc més, perquè la llengua ha de continuar absent del pib valencià. Les elits extractives valencianes també trauen rèdit de la subalternitat lingüística dels catalanoparlants, però trobe que és més pel vessant sentimental en este cas.

dimarts, 18 de juny del 2013

Aüssant el moc

Agarre un constipat d'eixos de la calor, que et deixen fora de lloc, quan no t'ho esperes, aüssant el moc. Res d'especial, perquè les notícies mos diuen que els ciutadans estem fora de lloc, i mos estan recoŀlocant on toca, cadascú gestionant la petita misèria d'on els dirigents polítics dels Partit Popular extrauen els seus sous i sobresous de centenars de milers d'euros a càrrec dels diners públics, les beques dels estudiants, les pensions que volen esprémer fins a fer-les caritat, els llibres de les biblioteques sense llibres, els medicaments dels malalts sense atenció, el desmantellament de la recerca mèdica... Després de l'esclat de la bambolla immobiliària hauria de vindre el de la bambolla política dirigida pel Partit Popular, eixa gran bambolla que suma euros públics en lloc de pus. Deliris de constipat.

dilluns, 17 de juny del 2013

Felis catus

Hem passat per l'itv, i n'hem eixit victoriosos per a un any més, a pesar que en el taller s'han deixat d'apanyar un llum de posició. Però no aniré a renegar, en vista de l'èxit. Pensant en això després d'haver llegit l'apunt de Núria Puyuelo, em ve al cap que no recorde on vaig llegir una vegada que això dels tres peus del gat tenia a vore amb la mètrica llatina, on felis en tenia dos i no tres. Però no he aconseguit documentar-ho enlloc, per ara. En canvi, sí que trobe en Conca documentació per a un cas de mètrica de bar exposat amb bon criteri estètic.

diumenge, 16 de juny del 2013

Cita dominical / 240: Patricia Tubella

Mirant els diccionaris i la societat.
El chav és una persona de classe baixa i sovint jove, adepta a la roba esportiva de marca (real o d'imitació). Un ésser vulgar que voreja el comportament antisocial, segons els diccionaris anglesos que han incorporat este vocable nou i informal.
Patricia Tubella, «El pueblo contra el proletariado», El País, 16.01.2013.
El subtítol diu: «Owen Jones, promesa del pensament britànic, denuncia en l'assaig d'èxit Chavs la demonització interessada de la classe obrera per les elits socials». En sabem quatre coses de tot això.

dissabte, 15 de juny del 2013

¡Xe, patxarell!

Parlen del passarell en la llista Migjorn. Bé, més exactament del passerell, que o no sé quan la normativa va decidir tornar a canviar-li la vocal. N'hi ah qui dubta de de la relació coincident amb els usos figurats castellans de pardillo, però el francés linotte (i no bouvreuil 'pinsà', com diu el Larousse), que també té usos figurats semblants, em fa pensar que l'origen pot ser més antic. El nom científic de l'ocell crec que era Acanthis cannabina (hi deu haver una errada en el gdlc: ... cannabia) i ara deu ser Carduelis cannabina. I, ho confesse, per això em va cridar l'atenció la cançò d'ahir de Delên.

En tot cas, el debat migjorner em recorda el ¡patxarell! vocatiu de ma tia Xelo quan jo era menut. Una variant de bataroni en eixos usos, però més mordaç, si vols.

divendres, 14 de juny del 2013

Quan xerres amb ets ulls

M'ha pegat per sentir Ludovico Einaudi mentres transcric. Eixa música de fons m'allunya del tel de política sense suc ni bruc que em veig obligat professionalment a escoltar amb atenció, posant-hi tots els sentits. Estic segur que fent esta faena n'he descobert un de nou: el tedi.

El fons sonor per a combatre'l començà enguany amb el Platinum de Mike Oldfield, però ja l'he cremat i em costarà un temps tornar-hi. Però hi ha molt bones alternatives per a qualsevol moment, com ara Els Catarres, El Petit de Ca l'Eril, Clara Andrés, Delên, La Iaia, Antònia Font, Mishima o Sanjosex; canviant de registre, Xostakóvitx i Mahler, Debussy, Berlioz i unes quantes obertures de Wagner; un dia, de colp, passant per Vangelis, tope amb Stratosfear de Tangerine Dream. I acabe esta temporada amb l'Einaudi (In a time lapse, sobretot), tot i que hui, mentres havia de picar unes quantes rèpliques infumables de Catalá Verdet, m'he posat unes quantes peces de Hildegard von Bingen, com a preparació per a vore Rosa Luxemburg de Margarethe von Trotta (1986).

I m'aborrone en sentir Quan xerres amb ets ulls de Delên:

Hola passerell, mira un estornell, passa un verderol, i guaita un rossinyol. Vigila un falcó, que negre aquell tord, mos resquitlla una gavina, i un puput que quasi ens pica.

dijous, 13 de juny del 2013

Clàssics avalotapobles

L'autonomia que mos cal és la de Portugal. M'ha vingut després de sentir els diputats del psoe i del pp replicant-se en les Corts pel conveni que el govern valencià proposa que es firme amb el govern català per a la reciprocitat d'emissions públiques de televisió entre allà i ací.

Tal com vaig dir, envie una queixa al síndic perquè el web de la distribució Lliurex de la Generalitat valenciana no té versió en valencià: eixa senya de la identitat tan solemnement i falsament utilitzada en les Corts pels pepers i valencianerament rebregats Maritina Hernández Miñana i Fernando María Giner Giner. L'efecte ha estat miraculós: ara mateix, mentres escric este línies, torne a consultar el web de Lliurex i apareix en valencià. Supose que el síndic podrà tancar esta queixa amb eufòria pel seu èxit quasi instantani. (Supose que ahir i este matí devien tindre algun problema informàtic, que és una excusa recurrent.)

I quant a Portugal, m'apareix en el diari l'oferta de treball del lloc de rector de la Universitat de Lisboa, que conté el requisit següent:

d) Be fluent in Portuguese language.

En este cas crec que no sentirem les veus d'indignació dels «clásicos alborotadores» (tal com dien els cartells d'avís en la pantalla del cinema abans de la projecció quan jo era menut).

dimecres, 12 de juny del 2013

Programari mentirós

Em fa gràcia llegir la notícia del diari que diu «El 'software libre' no arranca» (El País, 10.06.2013), que mos recorda el meravellós món de somriure dentífric on viu González Pons, que va presentar la distribució Lliurex de Linux l'any 2004. I això que tenia un nom ben «guai», d'eixos que cridaven els valencians a la revolta informatitzada. Però el camí d'eixa «llibertat» ninobravera es veu que no va tindre l'espenta que li posava el conseller en la dutxa a la cançó.

Ah, damunt, el web de la distribució no té versió en valencià. Si demà en faig una queixa, no sé si em diran també que eixe web està caducat i que d'ací a uns mesos el refaran... ¿Quan li s'acabe a l'antic conseller el lloguer d'un pis de Madrid que li paga el pp, a pesar que ell cobra del Congrés dels Diputats dietes per allotjament? ¡Mira com riu el guilopo!

dimarts, 11 de juny del 2013

Nyap mediterrani

Diu Le Monde (11.06.2013) que el govern grec tanca la radiotelevisió pública Ellinikí Radiofonia Tileórasi (ert). Hi treballen unes tres mil persones i no saben quantes continuaran tenint faena en el nou ens més menut que preparen. En este cas els grecs van per darrere dels valencians, però les causes de la desfeta del mitjà públic deuen ser semblants. No sé si han pres com a exemple el País Valencià, que té la mitat de personal (en la població i en la televisió). He vist eixa notícia d'última hora i he pensat en els possibles paraŀlelismes entre els dos països. Uf, me'n passe comparant, és clar.

Per sort, i per ara, la situació social mos coŀloca un poc més a recer, però això no és cap consol. La recepta per als grecs és la mateixa que es pretén aplicar ací, i en podem témer els efectes. Tal com diu Andrés Boix («Vuelve el cemento», El País, 07.01.2013) parlant de l'urbanisme, que no sé com està en Grècia:

Així, els experts, que després d'haver assessorat l'administració en el passat i haver construït (i cobrat amb ous d'or i no de ciment) el nostre sistema fallit d'espoliació ambiental i territorial, ara es presenten com a «tècnics independents» que mos han de rescatar dels nostres terribles polítics, ja han començat a insinuar per a on aniran els trets. Segons el seu criteri, el problema de l'urbanisme valencià és, agarreu-vos fort, que resulta massa complex, llarg i car d'urbanitzar.

Tenim el Mediterrani fet un nyap, l'aigua de la mar i les vores.

dilluns, 10 de juny del 2013

Temps de converses

Uns quants amics i coneguts meus estan connectats a través de Facebook, de Twitter, del WhatsApp (i segur que em deixe alguns canals de safareig més), a banda de les xarrades tradicionals del cafenet en el bar i la conversa en taula. No sé com ho aconseguixen, atés que a mi em ve justet xarrar mentres almorzem o, més tard, amb la cerveseta sense alcohol de cap a la una. Són uns minuts diaris que ja donen prou de si. A partir d'ahí, les telefonades em sobren. I, és clar, si haguera d'estar mirant les xarxes socials i la missatgeria instantània, m'ofegaria.

L'única cosa que aprofite és el correu electrònic, on puc demorar les meues respostes i comentaris als missatges i als temes que es proposen en algunes llistes de correu. Naturalment, el temps me se'n va llegint el diari, llegint poca cosa més, fent o repassant algunes fitxes, algunes entrades de diccionari i alguns webs, i mirant de fer estos apunts amb un mínim de substància, cosa que resulta ben difícil. I per això me s'omplin les lleixes de casa. També les del Kindle.

diumenge, 9 de juny del 2013

Cita dominical / 239: Jesús Fernández Villaverde i Luis Garicano

Mirant l'educació elitista.
El nostre sistema educatiu, des de la primària a la universitat, ha estat basat històricament en la repetició memorística, en el conformisme inteŀlectual i en somriure al professor de torn. Els nostres governants són principalment opositors, és a dir, experts quasi perfectes d'este sistema.
Jesús Fernández Villaverde i Luis Garicano, «¿Son constitucionales siete millones de parados?, El País, 26.05.2013.»

dissabte, 8 de juny del 2013

Panoràmica estètica

Faig proves amb la panoràmica. Comence per l'estació del Nord de València. I ja m'agradaria poder fer-una de tot el llonguet de país. No per res, només per interessos estètics i ambientals.

divendres, 7 de juny del 2013

Embolicat com un caragol

Sovint no m'explique gens bé, i he d'esmenar els meus comentaris. N'havia fet un renegant del fons de tot, però un company collistaire de tfv m'ha mostrat que no em fea entendre gens. Espere aconseguir-ho algun dia, tot i que tampoc no sé massa per a què.

L'AVL és una institució que jo diria que no caldria tindre, si la societat funcionara d'una manera més eficaçment i profundament democràtica. Atés que això no és aixina, va ser una sort que a Zaplana li pegara per crear-la, i no ha anat malament del tot, a pesar de la funció més aviat socialitzant (o placebo) que crec que tenen molts acadèmics.

D'altra banda, tampoc no em referia als moviments ecologistes i feministes en el sentit que dius, encara que puga existir eixe control a través de les subvencions. La meua afirmació era: «I el mateix s'esdevé amb el medi ambient o el masclisme: estem parlant de diners (per carregar-se la natura, per tindre població servil).» Pretenia indicar simplement que la destrucció de la natura i el masclisme no s'aguanten per cap altra causa ideològica de fons que no siga el l'econòmica (que en este moment seria el capitalisme sense regulació).

Intentava fer un paraŀlelisme amb el fet que el blaverisme (i les polèmiques sobre la natura de la llengua) és un instrument (entre altres) de control econòmic en mans de les elits valencianes. Trobe que l'experiència mostra que no hi ha cap possibilitat de convenciment racional general en la societat que no tinga fonament econòmic. En democràcia, és clar, els controls haurien de regular i reequilibrar eixe fonament econòmic.

Sort que tinc coses més concises i explicables a fer, com ara queixes al síndic de greuges. Si no, no em trauria la pasta dels dits.

dijous, 6 de juny del 2013

Fonaments acadèmics

«Les notes de Víctor Ripoll» en El Temps (núm. 1.512) tracten l'errada del diec per no incloure en l'entrada guspirejar les accepcions 'llançar guspires' i 'ploure o nevar molt prim'... No fa massa que purnejava en la Ribera, també amb poc de suport de la institució normativa, però amb molt de fonament lingüístic.

Bé, ni l'iec ni l'avl, —ni ningú, és clar— poden estar sempre encertats al cent per cent. El que mostra, però, el valor d'eixes institucions és la seua capacitat de millorar, d'esmenar-se, d'adaptar-se, d'ampliar-se, eixe és l'exemple fonamental que hauria de donar la seua guia normativa. Senc el president de l'avl en la televisió preguntant-se al Bioparc de València per què «tenim» —¡ell també!— el costum de dir «tiburó» i no «tauró»... Purnejaran els fullets amb els noms dels animalets sobre el Bioparc, i tot resolt. Esta vegada podrien publicar els comptes de resultats de la iniciativa, per comprovar la solidesa dels seus fonaments.

dimecres, 5 de juny del 2013

Energies

Tal com he contat, vam estar dos dies en Conca, que té un centre antic prou apanyat, tot i que els cables de la llum i telèfon van per les façanes, a major glòria de la incompetència energètica. Ara tope casualment per València amb una botiga que exposa conserves manxegues. Takse va fer bé de comprar-ne allà, perquè ací estan a més del doble de preu. Vam estar en un hotel nh, bastant nou, ben condicionat i no massa llunt del centre. No tenen res en valencià, aixina que és el que els demanem en l'enquesta que mos fan per Internet.

Els qui no posen en conserva alguns és el geni, i ara s'han rebotat massa enèrgicament dos collistaires per un dis-li aixina o dis-li allina, per una pàtria o per una altra, per uns culpables o per uns herois... Un collistaire diu que deixa la llista. Però la llista Migjorn, com la vida, continua, i ho fa en crisi dialèctica permanent, com sempre.

I uns productes també aliens i de geni a tindre en compte són els cotxes de la marca americana Tesla, que m'acabe d'assabentar que existix després de vore un documental d'un transportista que traslladava el model Roadster en el remolc d'una banda a l'altra dels Estats Units. No em sona que digueren que era elèctric. Però parlen de la marca en les pàgines salmó del diari El País i aŀlucine prou amb el que estan fent per allà, tenint en compte el que tenim ara mateix ací. A més, tenen un web molt interessant sobre les característiques tècniques i de consum dels vehicles que fabriquen. Quan això arribe ací, amb una miqueta de sort, el fracking no haurà destrossat el país que encara no hem fet.

dimarts, 4 de juny del 2013

Com si ploguera

Després de sentir-me prou desvanit amb dos respostes sobre les novetats que hi ha hagut en les fitxes i la resta dels meus treballets tècnics durant el mes de maig (no ho sabeu prou, però aprecie molt els vostres comentaris, Adolf F. i, sobretot —dèria personal— Germà C.), torne a topar amb la vaporosa realitat de la llista Migjorn. Aprofite, doncs, per a reciclar un poc una conversa sobre els caràcters i el país que tenim i no tenim, que no acaba d'eixir del discurs dels orígens i les genuïnitats.

En realitat té igual d'on vinga o d'on siga la gent, perquè en tots els llocs hi ha persones que votaran i treballaran per opcions polítiques que els perjudiquen. El grau d'èxit d'eixes persones i d'eixes ideologies absurdes supose que varia percentualment d'acord amb factors com l'educació i l'equitat de cada societat en cada moment.

Eixes dades en el País Valencià no són gens bones, i la història que arrosseguem de renúncies i frustracions també han conformat un rerefons que condiciona el present. El daltabaix de la crisi econòmica (eixa gran estafa) podria estar canviat alguna cosa, però no podem assegurar-ho tampoc.

Per cert, per a mirar de tirar en un altra direcció com a país, l'autocrítica hauria de ser permanent, i sempre dinàmica, sempre en el sentit de variar els procediments a la vista dels resultats, en lloc de demanar disciplines (ei, 'deixuplines' tampoc) i penediments culpables. Per contra, sovint sembla que hi ha qui no sap fer eixa autocrítica sense agrors, retrets i desqualificacions que mos paralitzen o que mos duguen per camins sense eixida. Davant d'això, un recurs possible és fer com si ploguera. Jo ho practique sovint. I, tal com diuen, quan plou, tot lo món es banya.

dilluns, 3 de juny del 2013

Amb els menovells

He estat dos dies fent els apunts amb el mòbil, i això de fer anar els menovells no em facilita l'escriptura. Després, diumenge, la citació dominical amb la imatge que vaig repetint. Hui no he tingut molta ocasió de res més que preparar les novetats de les fitxes amb la gobanilla ¡monyica' i el sorier -ra 'dotor'. Els envie un comentari als de la Scaterm per a suggerir-los que recorden de consultar sempre el diccionari de la versió 2.0 del Salt, que em sembla que s'ha quedat bastant deslocalitzada (si més no, entre molts filòlegs catalunyesos). Podeu agafar l'arxiu mdb (i no és massa complicat d'instal·lar; ni d'obrir). Passen els dies i els de tv3 no m'han explicat per què no recullen la sigla de la lomqe —cosa que sí que fa la revista Presència, tal com correspon a les inicials del títol de la llei en català. Tinc el menovell de la mà esquerra lesionat.

diumenge, 2 de juny del 2013

Cita dominical / 238: Albert Branchadell

Mirant noms que van coses.
Per cert, si el català és ara la «llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental» i l'aragonés, la «llengua aragonesa pròpia de l'àrea pirinenca i prepirinenca», ¿el castellà no s'hauria de dir «llengua aragonesa pròpia de la resta de l'Aragó»?
Albert Branchadell, «Resolver el déficit simbólico», El País, 28.05.2013.

dissabte, 1 de juny del 2013

Picot

El dinar dóna per a molt, fins i tot per a debatre sobre l'independentisme amb uns fatxes madridistes. Per sort N'hi havia un d'esquerres i de l'Atlético, diu Takse. Ha estat  una casualitat topar amb ells en el seul dinar anual. I encara més gràcia m'han fet els picots garsers i la cuereta torrentera vora el Huécar. Coses del segon dia en Conca. Quan era menut hi vaig topar amb Blas Piñar. Ni..., ni...: diferent .