Un creuament de pobles. Des de ben aviat, per mar o per terra, invasors i conqueridors van penetrar al nostre país. Els pobles germànics i celtes es van barrejar —en proporcions variables segons la regió— amb els pobles mediterranis.
André Blanc i Lucien Pernet, «La France en Europe», Géographie. Classe de troisième.
Guaite un poc pels soterranis de la literatura: veig el documental Loving Highsmith d'Eva Vitija-Scheidegger (2022). 🎬 Un bon treball d'acostament a la persona i les seues neures, un retrat centrat en la seua vida sentimental i un passeig poètic per una part del segle xx en el blanc i negre dels eua passejant per França, Alemanya, Suïssa...
Senc el Dos Cavalls de mon pare amunt i avall. Però trobe que, més avant, qui veja la continuació en color d'eixe segle rebrà un colp emocional més fort per la cruesa que el blanc i negre d'aquells atres temps —que són els mateixos— mos alleugerix.
La fallida Renaixença valenciana, començant en el segle xviii i acabant en el segle xx, degué fallar perquè no n'hi havia dones pel mig. M'he llegit l'article «L’herència lingüística de la Renaixença valenciana» de Josep Daniel Climent (2007), i fent una llista de tots els qui sembla que han intervingut en el tema, m'ixen:
Personatges:Pere Miquel Carbonell, Jeroni Pau, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Carles Ros, Manuel Joaquim Sanelo i Lagardera, Joan Baptista Escorigüela, Constantí Llombart, Lluís Galiana i Cervera, Marc Antoni Orellana i Mojolí, Leopold Ignasi Planells, Teodor Tomàs, Miquel Rosanes, Vicent Salvà, Josep Escrig, Josep M. Cabrera, Josep Nebot i Pérez, Francesc Barber i Bas, Josep M. Bonilla, Josep Bernat i Baldoví, Teodor Llorente, Marià Aguiló, Antoni M. Alcover, W. Querol, Josep M. Puig i Torralba, Faustí Barberà, Lluis Fullana, Gaetà Huguet i Breva, Francesc Lliteras, Joaquim Garcia Girona, Roc Chabàs, Frederic Mistral, Menéndez y Pelayo, Bernhard Schädel, Torres i Bages, Lluís Bernat, Jacint M. Mustieles, José Martínez Aloy, Eduard Genovés Olmos, Bernat Ortín, Adolf Pizcueta, Carles Salvador, Enric Navarro Borràs, Eduard Martínez Ferrando, Artur Perucho, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor, Germà Colón.
Autors reportats en la bibliografia:
Ferran Archilés, Manuel Martí, Josep Ramon Segarra, Antoni M. Badia i Margarit, Francisco Barber y Bas, Ricard Blasco, Josep Daniel Climent Martínez, Germà Colón, Alfons Cucó, Antoni Ferrando Francés, Teodor Llorente Falcó, Joaquim Martí Mestre, Francesc Pérez Moragón, Vicent Pitarch i Almela, Adolf Pizcueta, J. Rafael Ramos Alfajarín, Rafael Roca Ricart, Carles Ros, Vicent Salvador.
Llevat que algun nom corresponga al pseudònim d'una dona, ni una. De totes formes, n'hi havien, si fem cas de l'article «Dones renaixencistes» de Vicent Josep Escartí (Saó, 26.01.2021), 🔗 on Escartí rescata algunes autores conegudes i citades per Constantí Llombart: Maria Orberà i Carrion, Manuela Agnés Rausell, Lluïsa Duran de Leon i Magdalena Garcia Bravo. En el mateix sentit, l'historiaor Vicent Baydal va participar en un programa d'À Punt: «"Un passeig per la història" i les dones en la Renaixença valenciana», on va exposar que tant Magdalena Garcia Bravo com Manuela Agnés Rausell no van ser gens anònimes en l'època. 🔗
La informació que aporta Coromines en l'entrà pendre del seu diccionari etimològic 🔗 és prou clara i concorda amb l'ús general (corroborat també per l'aldc:
La reducció de prendre a pendre, per la normal dissimilació, es produí en forma unànime en la nostra llengua, ja en època preliterària, i a penes es pot dir que hagi existit mai la variant prendre en català.
¡Ahí tens els ous, Joana! Per tant, caldria fixar pendre (i els de la família, apendre, dependre, etc.) com a forma preferent. Inclús Fabra alternava en les Converses entre pendre i prendre. Però no, «amb bon criteri», segons opina un articulista anònim de la revista El Temps de l'any 2016, 🔗 el diccionari de l'acadèmia no va incloure les formes més generals ni tan sols com a variants alternatives per a ús de desvagats i malfactors.
Per si de cas cola, els demane als acadèmics que les incloguen. Al cap i a la fi, si no ho fan ells, pareix que moltes formes i trets de la llengua general i les variants dialectals i estilístiques estan condemnaes a desaparéixer de l'ús i a reaparéixer en eixes lamentacions tòpiques, «ai, si no haguérem estant sempre mossegant-mos la llengua»...
Van reomplir la zona envaïda amb ciutadans pioners voluntaris que havien de fer de colons i que repoblarien amb la seua descendència la regió conquerida, l'espai vital necessari que necessitava la pàtria. Es va «facilitar» que els indígenes se n'anaren, i els que es van voler quedar tenien restriccions de drets i de moviments. Inclús tenien molt «restringida» la possibilitat de sobreviure a llarg termini, encara que els indígenes no sabien segur què podia passar i n'hi havia que confiaven que els lluentons dels vencedors els iŀluminarien també a ells.
És gros que el detall inconcret del paràgraf anterior es puga identificar amb diferents noms de països i persones agressors i de víctimes de condicions diverses, inclús algunes voltes obscenament intercanviables entre ells, tant si es tracta de l'antiguitat, de la mitjania de la modernitat o de l'actualitat.
Sis mesos després de l'entrada de les tropes franquistes, quan acabà el règim especial d'ocupació, a Barcelona no restava cap rastre del català ni en els noms de les botigues ni en els rètols dels carrers. La llengua de la ciutat era una altra.
Xavier Serra Labrado, «Poznan i Barcelona: ciutat sotmeses a substitucions lingüístiques ràpides», Saó, 505, setembre 2024.
Idealitzar [...] un suposat passat arcàdic per oposar-lo tot seguit a un present decadent i mancat de vigoria és una tendència ben coneguda de la natura humana, i alhora —com remarca, entre d’altres, Curtius— un topos retòric molt antic, que trobem ja en els autors de la tradició grecollatina (Hesíode, Ciceró o Lucreci, posem per cas) i que han aprofitat a bastament els apocalíptics de tots els temps, com aquella mena de profeta atrabiliari que cap a mitjan segle xx, segons reconta la gent del lloc, recorria diàriament mig despullat els carrers de la vila mallorquina d’Artà, proclamant, esgargamellant-se i amb una remarcable creativitat conjugativa: «Es món està corrompongut, i cada dia va corromponguent-se més!».
Josep Antoni Aguilar Àvila, «pròleg» a Escrit a València d'Albert Hauf Valls. 🔗
He pogut acabar la fitxa sobre atovat -ada 'abovat, mec; sense forces' —ei, sense pensar en ningú en concret—, que em va semblar curiós que no apareguera en el diccionari. Ja tenia una fitxa amb el sentit medieval que va explicar Germà Colón, i ara li he afegit el sentit actual quotidià de les comarques centrals valencianes —cada u que faça el centre tan ample com li semble— i més enllà.
A més d'això, a partir de la versió medieval de l'adjectiu ('nafrat en el tòrax') he arribat sense saber com al documental d'Enrique Pallás sobre la Bíblia Valenciana 🔗 de Bonifaci Ferrer (o de Daniel Vives), que patix un poc pel pas del temps i alguns excessos de guió i de dramatització, però que és ben informatiu i et fa una bona immersió en la peripècia d'eixa Bíblia desapareguda, probablement per a sempre, si no es torna a produir el milacre de l'aparició d'un còdex o d'un incunable ves a saber on, tal com va aparéixer el colofó de la primera edició entre les pàgines del manuscrit de Civera.
Les solíem escriure a ordinador, les imprimíem, anàvem a correus i les enviàvem. Curiosament, els arxius informàtics originals ja són iŀlegibles i introbables, però en canvi els papers —almenys jo— s’han conservat. Tota una lliçó de la gran destrucció que ens espera dins el devastador oceà digital...
Joan Garí Clofent, «Versos & epístoles, el món que perdurarà», Diari La Veu, 17.04.2024. 🔗
M''interesse pel meu país. Convé pensar com han anat i mirar si endevinem com poden anar les coses. Però a voltes tinc la sensació que mirar les històries del veïnat em pot desorientar i fer que confonga l'apreciació i la comprensió dels fets i les actuacions del meu entorn social i polític. És una sensació passatgera, perquè al poc trobe que és ben bé al revés, que l'experiència dels altres facilita la comprensió del fons real que es cou més a prop. Si més no, és una manera de desempalagar respecte a la viscositat de les idees massa conegudes i rutinàries.
Per casualitat m'he posat a mirar un documental sobre l'actriu francesa Arletty 🔗. Aixina he tornat a passar pel nazisme a França, pels francesos que hi van coŀlaborar perseguint i assassinant jueus i persones d'ètnies, creences i idees diferents. I també veus com són de perilloses i injustes les tornes de després de la guerra, com era eixa democràcia francesa que vista des d'ací podia semblar un referent modèlic, però que també era el mateix bollit ideològic que podem tindre ara. De Pétain a Laval tope amb el setmanari Je Suis Partout, 🔗 passe per l'afusellament de Robert Brasillach —a qui de Gaulle no va voler indultar—, i torne a Hans-Jürgen Soehring —l'amor d'Arletty durant la guerra—, que va fer d'assessor de Goering i en va eixir fresc com una rosa.
Apareixen altres figures que completen el quadre d'un extrem a l'altre dels valors humans, a voltes barrejats de manera contradictòria i insofrible en els escrits i els actes d'una mateixa persona. Inclús n'hi han alguns que arriben a saber condemnar-se ells mateixos. Dels bombardejos a Gaza o d'Ucraïna a l'Acadèmia Valenciana del Tango, 🔗 tots els colors de la vergonya possibles, també en blanc i negre.
Abans de cremar-ho tot com si fora una falla, pegue una mirà a la xarxa i m'apareix una foto d'uns quants dels meus antics companys d'escola de Tavernes de la Valldigna (Divina Aurora) de l'any 1974, que són dos anys abans que jo posara els peus per allà. Jo vaig arribar per a fer quint —venia del col·lege d'òrfens Sant Vicent Ferrer, a Sant Antoni de Benaixeve, parlant encara en castellà— amb el mestre «don» Francisco Mondéjar. Takse em demana si estic nostàlgic, però ho veig més com una prevenció contra l'«alzàimer» —ho escriuríem aixina si ja ho diguérem aixina— que consevol dia mos acaçarà i mos engabiarà.
En fi, el Facebook es veu que encara servix per a eixes coses, 🔗 com a arxiu i punt de connexió informal de persones que veig que ja tenim una certa edat. Encara que no estic registrat en el Facebool, es veu que és cosa de temps que tots acabem prenent el solet en la versió del banc del sinofós que corresponga a cada època.
Les condicions de l'armistici imposades pel general Foch als alemanys, són veritablement terribles. D'aquesta si que no se'n aixequen ni d'aquí trenta anys. I si se'n aixequessin seria per a tornar a caure.
Antoni López Benturas(?), «Esquellots», L'esquella de la Torratxa, 15.11.1918.
Me se passa volant el temps mirant això de l'alimentació en el Tirant lo Blanc. 🔗 Al principi pareix que la cosa no serà massa densa ni rellevant, però vaig enllaçant uns articles amb altres i s'acaba generant una bibliografia extensa, en diferents idiomes i amb implicacions de punts de vista diferents, encara que, tractant-se d'una activitat tan bàsica com el pa de cada dia, apareixen tot d'aspectes relacionats amb les condicions d'elaboració i repartiment, les relacions socials en taula, els costums alimentaris, l'activitat productiva, el clima de cada època històrica o de cada gènere literari en relació amb el fet de parar i despara taula.
Em torbe amb tantes variacions i detalls sobre el tema, que ara m'adone que m'ha faltat enllaçar les dos aparicions de la dacsa («dacça») amb un article de Martí Domínguez, «La dacsa perduda del Tirant» 🔗 i amb el que conta el diccionari de Coromines. Demà més, i no m'ho acabarem.
Se'n va anar la setmana passsada Lluís Miquel, 🔗 el d'Els 4 Z 🔗 de quan jo era menut. No explica la Viquipèdia a què es deuen tantes zetes i no trobe on ho ha pogut explicar Lluís Miquel. Algú ho explicarà algun dia.
Se n'ha anat abans de vore este retorn al futur que alguns no mos esperàvem. Segur que s'haguera quedat perquè podria tornar a popularitzar algunes de les peces emblemàtiques del seu repertori més festiu. Ara podem mirar arrere —en la xarxa topes amb moltes memòries ben suggerents vistes ara— i repensar algunes coses:
El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur.«No ens alimenten molles», Tirant al Cap, Joan Carlés Girbés, 09.10.2015. 🔗
Ja no hi ha massa perill, ¿oi? O pitjor.
Fets. Una altra paraula que ja no es pot fer servir sense ironia.
Rutu Modan, «Epíleg, amb un avís d'espòiler», Túnels, segons la traducció d'Eulàlia Sariola Mayol.
