dijous, 31 de gener del 2019

Amprant i adaptant

Parlant d'altres coses (la possibilitat d'admetre guixeta normativament) ixen a relluir les discordances, les incoherències o el retard d'algunes decisions normatives. En este cas, el debat em servix per a descobrir que el diec inclou una variant de processó: professó. Per contra, ni eixe diccionari ni el dnv inclouen provessó, ja veus. Per tant, els demane als acadèmics de l'avl que incloguen les dos variants alternatives amb f i amb v.

D'altra banda, pel que fa la que havia suscitat el tema, jo ja ho tenia bé amb taquilla (per a la venda d'entrades) i amb armariet per al bany, però si tant de goig fa i tant història té guixeta, ja veus a estes hores quines manies de no voler incorporar-lo al cabal lèxic normatiu. No desentonaria gens al costat de trago, de tresillo, de popurri i de tantes altres. En resum, mentres no inventem mosatros les paraules, les haurem d'amprar. I segur que les tornarem algun dia.

dimecres, 30 de gener del 2019

La pàtria amb bales

Els anys passen de pressa, però les idees no acaben de passar mai. N'aprenem, n'acumulem, en fem de nous i els carregem. Senc que el president espanyol, Pedro Sánchez, qualifica de tirà el qui dispara i empresona els adversaris que aspiren a més llibertat i més democràcia... Fa més d'una any que hi ha demòcrates tancats en la presó en Espanya, li van buidar un ull a un xic en Catalunya, els policies apallissaren els votants d'un referèndum democràtic que no valia per a vincular res, hi ha polítics a l'exili perquè la justícia dels països europeus no veu que hagen comés els delictes dels quals són acusats en Espanya.

La democràcia no està jugant-se en Veneçuela ni en l'Aràbia Saudita, on no està clar que n'hi haguera precisament massa. S'està jugant en la pàtria de Pedro Sánchez, que no sabem si abans és un país de llibertats o, possiblement «també» i més encara, un somni nacionalista. Un somni més perillós que periclitat.

dimarts, 29 de gener del 2019

Caiguts en el pou

Els xiquets caiguts en els pous, els morts de Veneçuela —tan preats per alguns— enviden la falta pels d'Ucraïna o d'Aràbia Saudita —tan devaluats per a un estament social de persones rapinyaires embarcades en el psoe, en Ciutadans o en qualsevol institució prou remunerada, que agraïxen que les dictadures siguen «eficaces» en algun sentit—, els que es perden en la mar i que no tenen dret a votar ni tan sols en un parlament de nàufrags...

Llibres sobre l'opinió pública i les formes de manipular-la. N'han escrit uns quants, però els llegim poc i en fem poc de cas. Els de Walter Lippmann, per a començar.

dilluns, 28 de gener del 2019

La realitat mos galteja

Ha mort un company de faena, de poc més de cinquanta-cinc anys. Pel que recorde, no dec haver parlat amb ell mai durant vora la vintena d'anys que treballem en les Corts. Ni tan sols quan va fer de porter un partit o dos ja fa uns quants anys. És a dir, en realitat, no el vaig ni tan sols conéixer. Quan passava pel bar o topàvem pels corredors només mos saludàvem educadament amb dos paraules. Em semblava que devia ser xarrador i agradable, però no ho sabré ja mai, això.

La vida hauria hauria de ser un viatge agradable entre eixes dos temors innates que mos marquen els temps. Pense que tinc records i que això «hauria de ser» una energia eterna que es recomponguera en una memòria completa i vivent en algun univers paraŀlel. Això sí, somiar-ho forma part d'eixa sensació agradable que no aconseguim perpetuar més enllà del món de les idees. La realitat mos galteja i mos fa marcar sempre un compàs, un ritme i un to desmesurats, contraposats, nocius.

diumenge, 27 de gener del 2019

Cita dominical / 532: Manuel Rivas Barros

Mirant les llengües en la ràdio.
Cada volta és més difícil, quasi exòtic, escoltar en ràdios i televisions d'àmbit estatal cançons interpretades en català, gallec o basc. És més fàcil, i no exagere, escoltar a una gran intèrpret com Mercedes Peón (premi Folkworld) en ràdios alemanyes que en les d'Espanya.
Manuel Rivas Barros, «Mal, muy mal, malamente», El País Semanal, 13.01.2019.

dissabte, 26 de gener del 2019

Extinció conscient

Mentres estenem la roba, una rapaç ben gran pega voltes sobre el centre de València. En un pal de la llum para una merla blava —si això és possible i ho he vist bé—. Els coloms i les tórtores. Uns gafarrons parats en les antenes que refilen. Un gat que perseguix durant un moment una cuereta despistada vora les restes de la muralla àrab. No veig teuladins.

Acabe el diari per la columna de Fernando Savater («La cita», El País, 19.01.2019). Subratlle unes frases:

El seu marit, un romàntic (els hòmens ho solen ser, per això se'n suïciden tants) [...].

L'any 2016 es van suïcidar 2.662 hòmens i 907 dones a Espanya. ¿Romanticisme? O és possible que siga una extinció conscient, per a compensar.

divendres, 25 de gener del 2019

Noms que mos embarbussen

Hi ha professors universitaris —en este cas era de la Universitat Catòlica de València, però em sembla que també els passa a professors d'altres universitats— que parlen en castellà i, pel que sembla, es veu que això els impedix saber que les llengües oficials al País Valencià tenen diversos noms, és a dir, quatre en total: valencià i català, per a una; castellà i espanyol, per a l'altra.

El que em sembla estrany és això els passe a alguns professors d'universitat i que, el fet problemàtic per a ells siga només la doble denominació del valencià. Sé que se n'ha fet un ús i abús polític demagògic i estúpid, però en determinats àmbits acadèmics hi ha alguns coneiximents bàsics que no s'haurien de rifar d'eixa manera.

Bé, exagere fixant-me només en la cosa de la llengua, perquè continuem havent de sentir acudits masclistes, comentaris classistes, racistes, etc., amb l'excusa de la tradició, la frase feta, la saviesa popular i totes eixes inèrcies que mos porten en la vida. Per sort, no fan ja ordalies.

dijous, 24 de gener del 2019

Totes les tecles

Els dies que hi ha un poc de pausa, entre altres d'eixes coses sempre pendents, torne a pegar una mirada a les macros i les ordes del Word. Esta setmana, entre festius, mentres tractava de recordar com reduir o augmentar el nivell de llista en una enumeració amb vinyetes, he localitzat l'orde «ListCommands» que et permet obtenir una llista de les ordes i les combinacions de tecles del programa. A més, té dos modalitats: llista d'ordes amb combinació de tecles i llista global d'ordes (encara que no tinguen combinació associada).

Per a fer-ho pràctic, a més d'una icona en la franja, li he associat una combinació de tecles: «Alt+L». Combinació que apareix en la llista d'ordes. Per cert, la llista d'ordes no apareix en anglés, sinó en la llengua de la teua versió del Word. Això complica un poc trobar les ordes, però la gimnàstica lingüística t'obliga a obrir els ulls i a activar les neurones.

dimecres, 23 de gener del 2019

En la inconseqüència

Em demanen què em provoca estrés. Comence a fer una llista i em pareix que això seria un no parar d'afegir línies. No li dic que em provoca estrés fer llistes de coses que em provoquen estrés, però un poc d'això hi ha també. En tot cas, apunte que em provoca estrés la subordinació lingüística dels qui envien documents en dos llengües i, contra tota lògica, posen el castellà en primer lloc. Pitjor és, segur, quan ni el posen, perquè provoca més estrés encara haver-lo de reclamar.

I com a hàbit tòxic incloc respirar l'aire de la ciutat. El cos i l'ànima humans patixen els efectes del comportament social. Mos refugiem en la inconseqüència.

dimarts, 22 de gener del 2019

Cambra pròpia

Els portem a les nostres xiquetes llibres sobre dones inspirades, perquè també les puguen inspirar ad elles. I, per sort i professionalitat editorial, són llibres en valencià. Intentem complir i escampar les nostres militàncies. L'afany no garantix l'èxit, però adoba el terreny. De moment, les tres tenen cambra pròpia. M'adone que els falta el llibre de referència. A l'altra.

dilluns, 21 de gener del 2019

El mos de la lluna

Mos hem alçat matí, com cada dia de faena, i hem mirat pel balcó de la cuina, davant cap amunt. ¿Per què hi havia eixe mos fosc a la banda de baix de la lluna? S'alternen les mosses de claror i fosca al ritme dels rodar dels astres i del batre de les nostres vides. Fea frescor.

diumenge, 20 de gener del 2019

Cita dominical / 531: Joan Burdeus Soler

Mirant els desitjos polítics humans.
Els humans som aquells éssers que, si no vigilem constantment, preferim riure per la nostra autodestrucció que avorrir-nos pel nostre bé.
Joan Burdeus Soler, «FAQS. De Laura Rosel a Cristina Puig, el mateix somriure incòmode», Núvol, 14.01.2019.

dissabte, 19 de gener del 2019

Els versos que no trobe

Busque literatura en valencià en l'Fnac de València. Ja quasi ni retolen res en valencià. És possible que recorde malament que abans hi haguera retolació en valencià. El cas és que la secció de les obres en valencià (narrativa i poesia) no arriba a ser d'una de 60 centímetres d'ample. Pareix que vaja de dalt a baix, però en realitat a dalt són coses en castellà que no cabien en algun altre lloc. A mitjan estanteria comença la secció.

Busque poemes. Dos pams de llibres. Per sort, més representació de dones que la mitjana. Però no trobe els versos que estic buscant que relacionen la terra, els arbres, els fruits i les dones. Tinc quimera que eixos versos de dona i sobre la dona que busque deuen representar més una concepció masculina del que són o han de ser les dones que res que els interesse o que conceben realment les mateixes dones. Això sí, també entre les mateixes dones hi deu haver de tot, però les que es dediquen a la poesia és possible que no estiguen sempre disposades a glossar la seua relació atàvica amb la natura, la terra, el fet de concebre o donar fruits i la bellesa... En tot cas, encara he trobat els versos que vullc trobar. Els prejuís són idees simples que compliquen el fet de pensar.

divendres, 18 de gener del 2019

Condensats i embolicats

Els divendres, faves tendres... La vàlvula cedix i toca un poc de descompressió laboral. Continuem amb el curset condensat i embolicat sobre infografies. La visita del rei d'Espanya no sé a on quasi mos impedix accedir al palau de Colomina de València. El policia m'entén —només li dic «és que vaig ahí, a eixa porta»—, però em respon que li ho consulte al seu oficial. Vaig cap a l'oficial, un xic jove que està disposant el seu personal, que m'entén també i em diu que passe, però que és possible que no puga eixir durant un temps. Cap problema, però no puc evitar pensar en les presons «provisionals» dels presos polítics..

D'altra banda, tornant a les coses de les llengües, no sé fins a quin punt en esta ocasió el personal policial té un mínim de formació. No he comprovat els seus números de plaques, però no crec que cap dels dos siga el número 89710 que mos va tallar el pas al 2011 perquè no mos entenia. A més, segur que ja ha aprés encara que siga a entendre-mos durant estos anys.

dijous, 17 de gener del 2019

Tebeos sense gràcia

La policia espanyola mos entreté amb un nou episodi dels «Pepe Gotera y Otilio» del clavegueram contra la cup l'independentisme més activista. Les detencions d'ahir en Girona sense necessitat ni ordre judicial mos fan recular precisament a eixa època fosca de la societat espanyola en què la claror eren les aventures dels tebeos. Però ara no fa gens de gràcia. I un poquet de sal afegida: un policia li explica a un dels advocats dels detinguts, Benet Salellas, que només l'atendrà si li parla en castellà.

Vaig fer una volta pel riu. Ja no sé si córrec per fer salut o serà que de veres que és per fugir: 07:05 + 06:59.

dimecres, 16 de gener del 2019

El caràcter unitari

«Dans chaque communauté, le patois du lieu est une langue unitaire»... Eixa citació del volum 25 de la revista Communication & Cognition (tretat de Google Llibres) em desperta la curiositat sobre el concepte «llengua unitària», que també apareixia en l'editorial del diari El País (12.01.2019) que comentava ahir: «El español es un idioma muy unitario»..., que podem localitzar que és una expressió també de Víctor Hurtado Oviedo (Otras disquisiciones; Google Llibres), que afegia: «pues se escribe casi como se pronuncia».

Diria que deu ser un de tants tòpics lingüístics (vinguts de la política o de la religió) que no deuen voler dir res massa concret però que et deixen ben satisfet després d'haver-los deixat anar. A més, també servixen per a malparlar en sentit contrari, com ara quan es parla del «caràcter unitari i centralista de l'estat»...

dimarts, 15 de gener del 2019

Les millors són totes

A voltes en el diari El País —ara només el lligc els caps de setmana— també publiquen articles sobre llengua o lingüística que no contenen refregits d'idees patrioteres o identitàries sobre qui la té més gran. No sé si és un descuit o una manera de compensar que, en general, estan pendents de continuar una visió de la llengua com un mitjà polític impositiu en lloc d'estar pendents de l'ús del castellà i dels drets lingüístics que faciliten i promouen eixe ús.

Com a mostra, l'article simple i salmòdic de dissabte passat de Lola Pons Rodríguez titulat «El árbol de la lengua» (consulta: 15.01.2019). A pesar de la metàfora vegetal, l'article condensa un seguit de tòpics, concepcions i convencions sobre la llengua —sobre el castellà i, de fet, sobre qualsevol llengua— que reflectixen les idees polítiques que hi ha darrere i que l'autora reclama que es revisen.

En resum incomplet, en una frase:
Quan mos cregam de veritat que no n’hi han llengües que siguen millors que altres.

dilluns, 14 de gener del 2019

La sororitat és maga

Una de les magues de la festa d'ahir en València era «Sororitat-Fraternitat» (La Veu, 13.01.2019). No sé si el nom de la maga ha tingut relació amb el fet que la paraula de l'any haja segut, en valencià (upf-iec, 18.12.2018), sororitat. Una casualitat que podria ser un bon senyal per a un futur on hi ha qui no s'està de provar a mantindre els valors més tronats i suats del passat patriarcal, masclista i nacionalista. La democràcia posa magues i fa màgia amb les paraules.

diumenge, 13 de gener del 2019

Cita dominical / 530: Alberto Manguel

Mirant les desraons del mal.
El mal no exigix motius.
Alberto Manguel, La biblioteca de noche, a partir de la traducció de Carmen Criado.

dissabte, 12 de gener del 2019

El refugi de cada u

Ara que sembla que una nova passa mos ha de fer oblidar com funciona esta democràcia, a canvi de fer-mos caure de nou en el refugi de la pàtria (segons va dir aquell que va dir aquell altre), hauríem de continuar mirant, entre altres obres d'entreteniment educatiu, Hazte bankero i B Bárcernas.

Després cal llegir, pensar i rellegir. I tindre en compte que això és una faena a llarg termini i sense final, com la vida. És a dir, que ja sabem com acaba. Per això hem de triar el refugi.

divendres, 11 de gener del 2019

La quota del procés

Comence un curs d'infografia per a la comunicació als ciutadans després de llegir unes anàlisis estadístiques que «demostren» que «el procés alimenta el lideratge de tv3 en Catalunya» (El País, 06.01.2019). Per sort la professora de la primera sessió mos iŀlustra sobre el fet que la infografia servix per a informar, transmetre dades, que no és art, però que ha de ser atractiu i, vaja, també s'utilitza per a mentir, per no llançar ficcions carregades d'ideologia.

Amb el procés català cap a la independència, es veu que molts ciutadans catalans van decidir continuar mínimament informats sobre els fets socials i polítics del seu país. Tampoc és que en siguen animalades, més o menys voregen sempre el 14 %. Però la infografia sumava 76,9 % en 2008, quan liderava Antena 3 amb el 18 %, i en 2018 suma 54,5 %, amb el lideratge de tv3 amb un 14 %.

A més, entre el 2017 i 2018, els espectadors favorables a la independència que veen tv3 era el 78,1 % i va pujar 3,2 punts en 2018; els contraris a la independència, curiosament, també va pujar 2,8 punts.

Tal com dia la professora, tot això es veu millor en els gràfics. Però em sembla que les idees sobre eixos gràfics continuen depenent del text, començant pel titular. I, és clar, la decoració gràfica no evita que la redacció aprofite la gossera interpretativa dels lectors.

No sé a què es degueren dedicar els espectadors que van fugir de vore La1, Tele5 i Antena 3. Devien estar fent manifestacions per a mirar-se en tv3.

dijous, 10 de gener del 2019

La immortalitat de milacre

El primer emperador de la Xina prenia mercuri per a mirar d'aconseguir la immortalitat. Això diu el documental. En les notícies de la tv3 comenten l'arxiu del cas de l'espionatge dels mossos d'esquadra als polítics i periodistes contraris a l'independentisme. Repassant els vídeos en què es comentava la notícia de la troballa dels papers de camí a una incineradora, fa vergonya. Tant de «presumpte» que repetien quan es tractava dels casos de corrupció política, en este cas, en canvi, tot eren afirmacions de culpabilitat. No van contrastar cap informació ni van investigar res. Puix era contra l'independentisme, era cert.

El mercuri, és nociu per al cos humà, sobretot quan adopta formes solubles i assimilables, com ara els vapors o les sals. I alguna cosa aixina li prepararen a l'emperador xinés perquè anara fent-se immortal. No cal dir que va aconseguir acurtar-se la vida —i la de milers de persones més que va matant pel camí d'una forma o altra—. Hi ha moltes fórmules i elements miraculosos per a tot —fins i tot en un sistema democràtic— que aconseguixen el contrari de l'efecte pretesament anunciat, que no necessàriament és l'efecte realment pretés. A pesar que sabem de què va la cosa i la seua història, hi ha qui encara anuncia que estem a tocar d'un altre milacre —democràtic o quasi millor que no—. Com si no haguérem vist mai que tots els anteriors eren falsos.

Perquè el cas és que un milacre té la virtut de ser invisible. Els milacres tenen la peculiaritat de la impossibilitat, de la falsedat. De fet, quan són evidents i reals, no són milacres. Això sí, són les ganes que tenim d'enganyar-mos. O, més encara, d'enganyar. Una mar de mercuri deu ser molt bonica, però absolutament nociva.

dimecres, 9 de gener del 2019

S'acosta el fred

Hi ha diverses estratègies per a fer front a les onades de racisme, masclisme, xenofòbia, classisme, etcètera, que periòdicament mos toca aguantar. Hi ha la de rebotar-se a reacció i posar-se igual d'irracional que els rivals ideològics. En canvi, n'hi ha una altra que és fer com si ploguera, fent cas d'allò de quan discutixes amb un idiota, hi ha dos idiotes discutint. Sense arribar a l'extrem de desatendre el deure de fer progressar els drets i llibertats dels éssers humans ni a exaltar-se exigint el paradís en la terra per a despús-ahir, supose que cal combinar els mitjans d'argumentació i d'actuació.

De totes formes, estic temptat de pensar que eixes onades no són realment un problema, vist que fins ara no hem trobat que tinguen solució. Deuen formar part de les diverses estratègies humanes per a aconseguir la preeminència i el poder. Les tendències humanes són la competició i la col·laboració. El mercat social que formem els humans ha de conviure amb variacions d'eixes propostes.

Abans que arribe el fred que diuen que s'acosta, ixc a pegar un revol pel riu. El paró del Nadal ha tingut conseqüències: 07:14 + 07:01.

dimarts, 8 de gener del 2019

El rovell polsós

Acabe un llibre i he de fer una pausa, una desconnexió racional i emotiva. Però hi ha moltes lectures que m'esperen... En realitat, sóc jo qui espera, sóc jo qui espere trobar el temps i les ganes per a continuar immers en eixe món de símbols i idees que ressona en silenci dins del cervell. I que fa nyic-nyic quan frega algunes idees que apareixen fregant els límits del pensament, per baix de la pols dels sentits.

A fora d'eixe cap de trons el món es mou sense cap necessitat de posar-li lletra impresa a la lletania. Ara que he acabat Si je mens... de Françoise Giroud acabe amb una sensació coneguda i que l'edat no fa més confirmar: fa molts anys que grinyola al voltant de l'eix. De tant en tant, alguna acció o activitat humana amb gràcia ho fa anar més suau durant un temps, però en general els humans mos dediquem més a intentar que el rovell s'ho enduga tot.

dilluns, 7 de gener del 2019

Més complex que una galtada

Les lliçons positives de la història s'aprenen a força de víctimes. Més tard, i inevitablement, s'obliden. Amb un poc de sort, les podem recordar gràcies a l'estudi dels documents que narren els fets i, més encara, perquè tenim el somni que disposem dels mitjans per a arxivar i recuperar la saviesa i les accions positives del passat. Tanmateix, ¿què és positiu o negatiu i per a qui? La història també dictamina que no en traurem mai l'aigua clara.

Les estafes ideològiques habituals en política, tornen a pretendre emboirar una panorama negre que es vol aclarir. ¿Violència domèstica? ¿Domesticada? És més complex que una galtada i més simple que continuar repetint els dogmes:

Per poder diferenciar la violència domèstica de la violència masclista cal especificar qui pot ser víctima de violència domèstica. Mentre que en la violència masclista la víctima únicament pot ser una dona i l’agressor un home, en el cas de la violència domèstica els homes i les dones poden ser tant les víctimes com els agressors, indistintament, ja que dependrà del fet que es tracti de persones que integren el nucli familiar, o en els casos de persones vulnerables que per aquesta raó es troben sota la guarda o custòdia d’altres persones físiques o jurídiques. (Generalitat de Catalunya, pla 2015-2018; consulta: 07.01.2018)

La vida és una història de moltes violències diferents.

diumenge, 6 de gener del 2019

Cita dominical / 529: Toni Mollà Orts

Mirant la llengua en la societat.
Algunes campanyes institucionals recarreguen en la gent la responsabilitat del manteniment de la llengua. Apeŀlen a la seua lleialtat lingüística com a condició de la supervivència de l’idioma. Els sociòlegs pensem que el que realment determina els usos i els hàbits socials són les motivacions globals, socials. Hi ha sociolingüistes que més que sociolingüistes semblen mestres d’autoajuda.
Toni Mollà Orts, segons l'entrevista que li fa Violeta Tena en la revista El Temps (16.03.2018).

dissabte, 5 de gener del 2019

Al·lèrgia cortesana

Em sembla que m'ho hauré de tractar: m'ha agarrat una certa aŀlèrgia a la faena funcionarial que estic fent en les Corts. Allà on abans anava amb interés i perspectives laborals i professionals que m'atreien, veig ara un cau fosc on trobe molt de desinterés, desídia, mal ús dels béns públics, arrogància i presumpció administratives, oblit de la funció pública de la institució i malbaratament o menyspreu de les capacitats dels funcionaris. I no és un fenomen inevitable ni un mal constructiu dels edificis —que també necessiten unes quantes millores—, sinó una mancança de la gestió administrativa, laboral i professional que s'hi du a terme. Per tant, té solució, perquè depén de les persones.

A més, també he de reconéixer que és una sensació personal i cadascú tindrà la seua, coincident o divergent. La meua espere que siga temporal. Desitge —sense massa convenciment que això passe— que els canvis estructurals que s'entreveuen per a l'any que comencem promoguen les millores en lloc de l'aprofundiment en el burocratisme i la ineficiència. Serà important el fet que les persones vullgam coŀlaborar i dur avant un projecte de millora professional i institucional, però serà decisiu que la direcció política i institucional siga conscient de l'instrument que té entre mans i vullga utilitzar-lo com a peça essencial de creiximent democràtic i no com a sala de jocs cortesans.

Uf, comença a pesar-me la perspectiva del dilluns.

divendres, 4 de gener del 2019

Els badallets de les idees

No es pot negar que vivim en un estat democràtic. El que no es pot assegurar és que els dirigents, els polítics i els funcionaris que conformen l'estructura dels poders d'eixe estat siguen realment demòcrates. Això és normal, cada u té les idees que té, per estranyes que mos semblen. En canvi, hauríem de considerar ben anormal, indesitjable i preocupant que no es posen (o que es lleven) els mitjans per a mantindre i aprofundir en les propietats, funcions i característiques de l'estat democràtic.

No fa tants anys formaven un cert sentit comú moltes coses que, vistes ara mateix, mos semblen barbaritats, tant si es tracta dels drets de les dones a treballar en qualsevol àmbit com dels drets sexuals, els drets d'expressió, els drets lingüístics... Drets que són «deures», cal no oblidar-ho, per a l'administració i els poders de l'estat, que no tan sols tenen el deure de garantir-los, sinó també d'ampliar-los i posar-los a disposició dels ciutadans.

El mal, pel que sembla, és que oblidem de tant en tant que ni la llum elèctrica ni els drets i llibertats són elements de la vida dels quals podem disposar en la natura, com qui troba raïmet de pastor en la muntanya —mentres la contaminació no el faça desaparéixer—. Cal estar sempre revisant-los, refent-los, millorant-los, corregint-los, com qui apanya les goteres de casa o un badall en una finestra. Si no ho fem, la culpa no és de l'aigua, del fred o de la pols, sinó de la gossera i desídia pròpies. ¿Per què els lluminosos informatius de la pista de Silla no apareixen també en valencià? Vaja, un badallet per on entren la discriminació lingüística i una causa d'inseguretat —per a qui es quede mirant el rètol esperant la versió en valencià—. Por em fa el que em dirà el defensor del poble.

dijous, 3 de gener del 2019

Dret a caure mort

El cambrer arriba a dir una expressió i quatre paraules més en valencià, com si fóra el francés o l'anglés que recordem de l'institut. Això sí, avancem més pel cantó dels drets: ni sorpreses desagradables ni males cares. En suma, més aviat es deu tractar del dret —de l'idioma— a caure mort pel desús. Bé, amb un poc d'optimisme arribarem a no vore el documental sobre l'últim valencianoparlant.

dimecres, 2 de gener del 2019

Una lleixa sobre el cap

Almenys el segon dia de l'any pose un estant en la paret del capçal del llit. Estret i blanc, sobre un fons de tapís verdós fosc a fulles. Això ha de ser un senyal que enguany les manualitats i el bricolatge s'imposaran sobre la contemplació lectora. Segons com es mire, serà bo resoldre alguna cosa, perquè també en este punt tinc molta faena pendent.

En l'altre, el de les lectures i les escriptures interminables, espere no desesperar-me massa. Sé que no em llevaré de damunt el sentiment que no arribaré, però espere que altres hi arriben —com ara Josep Lacreu (Més que paraules), Abelard Saragossà (El valencianisme lingüístic), Toni Mollà (Tot entra en el pes) o [... poseu-hi noms vosatros mateixos ...], que no paren— i que tingam temps polític, social i econòmic per a fer una societat millor, també millor en valencià; no cal pensar, en canvi, en un valencià suposadament millor, com si el fet que siga més lleig o més bonic justificara les discriminacions permanents que patim els ciutadans encara ara, començant en les Corts Valencianes —amb el president Morera Català fent propostes de l'estil de cal sabater...— i acabant..., bé, no mos ho acabarem mai.

dimarts, 1 de gener del 2019

Any sense garanties

Anem guanyant un poc del temps que mos queda per davant i perdent a poc a poc el que anem deixant arrere. Per davant, tenim de nou els desitjos i els perills; per darrere, intentem compensar simbòlicament el pes de les renúncies i els oblits. Uf, un altre any, sense garantia i sense llibre d'instruccions. De moment, fa solet, passegem i mos acostem al Cabanyal: dinem en Fumiferro. Bon preu i bona qualitat. I bon passeig tornant, sense quasi trànsit i amb el solet de la banda nord de l'avinguda de Blasco Ibáñez. En els Vivers, una cacatua nimfa en la gàbia dels pardalets. A la banda sud, les façanes que miren al nord, l'ombra, la humitat.