«Cassa impulza»

Senc la presentadora d'À Punt: «... cassa impulza ...» (El fragment era: «... casa impulsa ...»). Quan va començar Canal 9 recorde que pensava que això es devia a la falta de costum, a la inexistència i falta de rigor i rodatge en l'ensenyament de l'expressió i la lectura en els mitjans audiovisuals. Al cap de les dècades, es suposa que ja podríem haver superat eixa mancança, però es nota molt que no, que el món audiovisual imposen primerel castellà —diglòssia, en díem abans per conceptualitzar-ho— i després li apliquen uns filtres o una capa de valencià per a traure-ho a fora. Eixe entorn professional (i moltes voltes quotidià) deu ser aixina des d'un punt de vista sociolingüístic.

En canvi, és una sort poder disposar en la xarxa del valencià de tv3, que no aporta massa com a reforç estructural de les variants valencianes, però que sí que aporta en el compte global de la llengua i com a via de contacte amb el món a través de varietats diferents de valencià. Encara que tenen també les seues peculiaritats i problemes, que són, tal com ací, una variant de la imposició i predomini del castellà.

En fi, no sé si haurem d'esperar que torne a fer fallida la televisió pública valenciana per a que, quan o tornem a intentar, els gestors polítics proven a abandonar la subordinació lingüística al castellà i opten per contractar i formar en valencià adequadament les persones que hi han de dir la seua i la de tots en el mitjà. Algun dia podria ser que la norma siga estar capacitat per a la funció i no tan sols estar empaperat de titolets. El valencià dels mitjans no hauria de ser cosa d'hipocresies i subvencions.

L'altra cara

Una de Benimarfull, un d'Eliana, una de València i un d'Elx. És un acudit que sabem per què comença aixina i acaba que s'acaben de conéixer mentres dinen en un restaurant ne taules veïnes. Tots viuen en Elx des de fa uns anys. La de Benimarfull reconeix que parla en valencià amb la família. I no cal que avancem més la història, perquè no la vaig acabar de sentir. La carta del restaurant tampoc no tenia versió en valencià. Ah, també són una part important de la imatge i dels valors del nostre país. Tan simple com encomanar que per l'altra cara hi haja la versió en valencià.

No n'hi ha color

La nit de Nadal ja, després d'haver anat este matí als bancs per a resoldre les poques opcions que tenim d'evitar segons què en els futur —llunyà, llunyà, i m'encomane al fuster i al ferrer—, i tinc encara ocasió d'entretindre'm mirant d'alleujar psicològicament la nostra subordinació lingüística en la llista Migjorn, on un company estava preocupat per si l'expressió «no hi ha color» ('no té punt de comparació) no era catalana:

Quant a esta expressió, no he arribat a descobrir com s'origina, però no sembla que tinga res que idiomàticament no corresponga al català. Més encara, mirant les estadístiques d'ús en Google, tenim un ús molt més estés en català que en castellà (394.000 ca / 154.000 es). No sé si hi ha cap fet que distorsione la lectura de les dades. I en Google Llibres la cosa està molt més equilibrada: (65 ca / 66 es). De fet, la referència més antiga en els llibres és en català (1976 ca / 1982 es) i, a més, la referència castellana és d'una publicació de Barcelona.

Per tant, mos la podem posar al sarró, i ja aclarirem algun dia d'on venia. En francés diuen, en un altre sentit, que alguna cosa «n'a pas de couleur». No sé si tindrà res a vore amb l'origen.

Per a rematar-ho, tenim la cançó de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries:

No hi ha color,
i no crec que ningú em pugue fer escollir.
No hi ha color,
i és que molta gent com jo ho entén així.
No hi ha color,
que tothom té dret a ser fill de veí.
No hi ha color.

Plou perquè obrim els paraigües

I va i diu que no sap si el xiquet parlarà en valencià, perquè ell i la seua parella parlen en castellà amb els pares d'ella i entre ells en casa. En el poble hi ha un entorn valencià, diu... És a dir, compra tots els números per a emetre en casa el missatge de la subordinació lingüística al castellà —per si no en tenim prou amb les televisions, les ràdios, els diaris, l'administració pública, la privada—, però la seua preocupació inicial era si li havia de parlar en valencià familiar, col·loquial, la varietat del poble, o si li havia parlar en estàndard (i ja sabem quin estendard és eixe). Tal com dirien en el poble de Takse, «¡ah, blau!». Hi ha qui es pensa que plou perquè obrim els paraigües.

Clavills i cicatrius

En eixe context social i polític valencià, l'activitat blavera no és un factor afegit, sinó la conseqüència de diversos factors i diversos agents interessats. A més, forma part de l'estratègia de subordinació, en este cas en el vessant sentimental i identitari, en eixe espai anímic que sembla tan fàcil de conrear quan els escrúpols no formen part del nostre mínim sentit comú. El llibre de Vicent Flor i Moreno Noves glòries a Espanya mos proporciona una panoràmica ben ampla i una anàlisi ben explicativa sobre eixe clavill social que al final s'ha convertit en una cicatriu que mos identifica en una part o en l'altra del conflicte. Ben mirat, en el global, en el sainet dels que vam ser Dijous ‐tant si pensem en estar al mig com en el llibret de Chesterton‐. Dies d'estiu a l'ombra d'un passat ben present.

Envasats al buit

A més, mos han convençut que parlem perfectament en castellà, tot i que això només vol dir que parlem «de llibre» en una variant més o menys castellana. I diem estar-ne ben «orgullosos» davant dels andalusos o dels murcians. La subordinació del valencià, la no-educació en els diversos registres orals i escrits i la «compensació» amb un únic registre castellà de pronúncia «culta» o, si es vol, un estàndard «neutre», conformen la referència lingüística que molts valencians tenen d'ells mateixos. I per eixe camí, el valencià esdevindrà la «compensació» identitària que els jóvens hauran de pagar per ves a saber quina batalleta dels avis. Acabarem envasats al «vasio», que no és ben bé al buit.

L'espera

Esperant, tot el dia esperant. Són coses de les comandes que depenen d'altres que les encomanen a altres que ja no saps ni qui són. El telèfon dels suecs atén en català (oriental, és clar), però el dels murcians i sevillans en castellà (central) i anglés. Estic segur que la massa crítica de clientela catalans seria suficient si no fóra que l'hem de dividir per l'índex de subordinació idiomàtica (i legal) que ens pertoca i que equival a les ocasions en què les administracions públiques valencianes no respecten els drets lingüístics dels seus ciutadans. I això és molta subordinació.

Quasi tanta com la subordinació econòmica que patix la societat valenciana respecte d'unes elits polítiques i empresarials reconvertides en societats limitades i secretes de desviament dels diners públics. Un paraŀlelisme lligat ideològicament i funeràriament seria el cas dels comptes suïssos de Jörg Haider. Són presumptes encara, però no sé per què no m'ha estranyat gens. I diuen les enquestes del cis que el Partit Popular guanyaria ara mateix les eleccions generals. Bé, com que no seran ara mateix, amb una mica de sort els tribunals aclarixen els comptes, ja que no ho fa la política.

Per cert, esperem que ho aclarixca més que el tribunal constitucional espanyol, que al cap dels anys ha sentenciat de nou que la mesa de les Corts —aquella o semblant (El País del 30.07.2010)— viola els drets parlamentaris dels diputats d'esquerra. I els responsables polítics d'eixes violacions estan tan frescs i cobrant els seus sous parlamentaris. Això és formar part de l'elit, quan la llei només és aplicable fins allà on comencen els privilegis personals o de classe.

Vapors

Dinem al carrer de Ciril Amorós de València. Això diuen les plaques. ¿Què en sabem? Que és un carrer de rics i poca cosa més. Bevem per a dinar un Pazo de Señorans i un Nora, dos albarinhos. Millor, el primer, tal com mos diu el cambrer. La cirereta del pastís, però, ha estat amb les postres, la copeta de Château de Suduiraut, un sauternes fantàstic que m'ha impressionat més que el Julián Chivite o el Pedro Ximénez, que no estaven gens malament.

Pel que fa a la resta, la que puc llegir en el diari, em provoca desfici, un gran desfici. En l'ascensor de les Corts topen Marco Gual i Segarra Sales, dos socialistes que valencianegen, per dir-ho aixina. ¿Quina llengua parlen entre elles? Com dia el director d'rtvv, «el dubte ofén». Alguns valencians encara esperem una mica més d'honestedat política amb la pràctica diària. Però no és eixe vapor el que mou la màquina.

Albereda filosofal

Uns ucraïnesos ens donen unes classes d'emergència d'ucraïnés i rus. Mos quedem amb la intriga de què vol dir «idi na khui», però aclarim amb un diccionari «alternatiu» de rus i el Nicetranslator: «ves-te'n al piu» o «ves-te'n a la fava», tot i que el Nicetranslator ha traduït «ves a la polla». Coses de la modernitat agropecuària.

Per cert, hem estrenat el Sèneca a les Corts, el programa que mos ha de fer jubilar les cintes de casset. Suggeriments: a vore si fan la interfície en gallec..., vullc dir, en català (l'empresa és gallega). Em diuen que la Xunta no dóna subvencions per a traduir la interfície. Com que per ací vestim —lliguem— els càrrecs amb vestits de Milano i Ferraris, miraré quines subvencions hi ha per a que una empresa gallega faça la versió al català del seu programa. És clar, amb sense el requisit lingüístic castellà que tot ho amaga, potser tindríem els programes disponibles en totes les llengües que fem servir per estes alberedes.

El programa gestiona, però no millora els discursos polítics. Per sort la música continua fluint.

Idioma nuclear

És clar, si haguérem de dependre dels polítics que tenim en l'hemicicle, no mos trauríem la pasta dels dits. Sort que la política o les polítiques són una activitat que cada u pot proposar al comú i, per exemple, podem evitar fer com Mollà Herrera, qui, contràriament al que ha fet Torró Gil, li ha parlat en castellà al director de la central nuclear de Cofrents. Actuant aixina, l'exemple d'inutilitat del català és manifest, és a dir, ben patent gràcies a la pràctica, a pesar de la bonica teoria que repartixen alguns diputats a tort i a dret, començant per la mateixa diputada elxana.

Per contra, no han tingut massa problema per a entendre-mos uns gallecs que parlaven en castellà i que mos estan instal·lant un programa. Una actitud ben saludable.

Taraŀla

Insistixen alguns periodistes en l'interés per destacar —molt saludablement— «la inèrcia de la música subvencionada» (Carlos Pérez de Ziriza, El País, 08.01.2010) en català. És el problema amb què s'enfronten les persones discriminades (socialment, culturalment o lingüísticament) quan la reparació per a eliminar eixa discriminació prové de la caritat subvencionadora i no de l'eliminació de les barreres injustes que el dret crea d'una manera segurament anodina i malvadament neutra. Ara resulta que subvencionen la música en català (i es veu que no era bona eixa música). En canvi, el fet que lloguen, posem per cas Julio Iglesias, Francisco o no sé què Ramírez, es veu que no és una dada pertinent per a eixe debat, sinó que és l'inevitable món que mos toca fumar-mos, i pagar-ne el caixet.

Tant val això per a la música com per al cas del matrimoni de dos dones que es veu que poden haver comés una iŀlegalitat perquè la legislació sobre donacions permet la donació de material genètic sense anonimat només en el cas de matrimoni «d'home i dona»... ¿Qui va redactar això? Segurament les mateixes ments «neutres» i anodines que decidiren que Benidorm no podia ser «ciutat turística». I si escarbes una miqueta hi trobaràs diputats i polítics que no veuen mai problemes, sinó oportunitats de traure resquit electoralista, en llistes tancades i barrades, és clar.

Un altre cas paradigmàtic és el de l'elecció de la llengua en què es fa l'ensenyament. Per molt que et concentres en l'anàlisi de la qüestió que es fa en la premsa, quasi sense que t'adones, acabes traguent les banderes i avions de les nacions i les llengües comunes. Vist i no vist, llegint llegint desapareix l'objectiu d'aprendre, conéixer i usar les llengües, i apareix la «raó» d'estat, el «sentiment» o el «desig» nacional... fins a la reivindicació de la ignorància, si molt convé i la ràbia s'encén.

¿Es tractava d'ensenyar i d'aprendre? Doncs, deu ser que no. I els finesos són uns eixelebrats amb rifles que entren en els instituts a fer matança. Això sí que mereix molta matèria grisa per a l'anàlisi. Quasi tanta com saber si la Preysler prepara els entrepans dels seus fills.

En fi, sort que els tècnics lingüístics, a pesar que pugam confondre sovint l'anàlisi amb la proscripció i la variació dialectal amb la transcaripció fonètica, travessem els tolls d'este món sense embrutir-mos en eixos fanguers. Vullc dir, ¿oi?

Calces llargues

Sí que funciona prou bé en Windows xp la connexió sense fils amb els auriculars jbl 610. Cert és que no tenen un so precisament espaterrant i que per això em van decebre quan els vaig rebre —comprats en Alemanya a través d'Internet, on els tenien uns cent euros més barats— però fan el seu paper per a escoltar l'Ipod en qualsevol lloc. Ara mateix, Ocean light de Steve Howe i Paul Sutin, després del Difícil de Barricada.

Això em recorda que tot i la resposta amable des de Catalunya Ràdio, encara no he sentit en Icat fm cap cantant suec (en suec, és clar) dels que els vaig recomanar i sí que hi he sentit el repertori habitual de cançons ensopides americanes. A més d'això, precisament relacionat amb Suècia, l'emissora mos animava a visitar eixe país on hi havia no sé quines activitats atractives. Entre altres, una que estava relacionada amb ¡«Pipi Calces Llargues»! Els camins del calc o de la subordinació al castellà també tenen estos tocs d'humor, perquè l'emissora i la locutora deuen entendre què estaven dient —un calc directe o una pronúncia estranya del castellà—, però per a mi, valencianet amb massa idees sobre dialectologia de les que toquen, en lloc de fer-me vore que la locutora havia tingut en compte que per ací les «langstrum» són això, calces llargues, m'ha vingut al cap que per allà, per Barcelona, les calces són les bragues i, doncs, la locutora devia estar diguent una cosa ben estranya per a la seua audiència catalunyesa.

Bé, Takse m'ha fet vore que la qüestió és renegar, fins i tot una volta que ho diuen a la valenciana, aixina que mos farem a la idea que ha segut aixina, ja que, és veritat, Pipi exhibia unes bones calces, tot i que no sé per què dien que eren llargues, ja que les calces ja ho tenen això, que són llargues —i, segons la cama, més o menys.

La xitxarra i la perplexitat

Els prejuís i estereotips sobre els estrangers i els grups ètnics i religiosos diferents, comuns en la societat, no poden tindre lloc en les estructures encarregades de fer complir la llei. Però, en la pràctica, Àustria té un sistema de justícia de dos nivells.

Amnistia Internacional, núm. 97, pàg. 34

Vam vore ahir per primera volta en la vida una xitxarra —suposem que ho era—, eixes companyes incansables de l'estiu. Se'ns va aparéixer una cosa aixina com Francisco Camps Ortiz, Ricardo Costa Climent o Bustamante Bautista, fent lluir el corfoll amb acompanyament musical. Allà estava en un arbret jovenet escanyolit movent la cua i les ales i bastant en perill, si no és que som persones asserenades que ens limitem a fer cacera fotogràfica. Unes turistes angleses es van parar un moment i vam exclamar exactament això, que era la primera volta en la vida que veien l'insecte.

També Cholbi Diego, el nou síndic de greuges valencià, que també té molts corfolls, però deguts a una carrera política oposada a la de la xitxarra, la de grinyolar poc, va deixar caure una pinzellada de serenor en reunir-se amb el síndic de greuges català (El País, 11.07.2009) dins dels actes d'unes jornades de síndics universitaris de la Xarxa Vives d'Universitats. Algú ha cregut important destacar de l'article:

Ribó parlà en català i Cholbi en valencià amb un to d'afecte

És un ressalt que tracta d'atrapar la nostra atenció i ho aconseguix. Però, la veritat, no sé per què pensen que cal ressaltar-ho. Dins de l'article diu que ho feren «amb tota normalitat»... ¿Això és notícia? Dos parlants de dos varietats diferents d'una mateixa llengua que parlen amb normalitat. Llavors, quan dos parlants de dos varietats de dos llengües diferents parlem «amb total normalitat», això ja deu ser la rehòstia, per dir-ho religiosament. Bé, a molts castellanoparlants que parlen amb mi els passa cada dia, «amb total normalitat» valenciana.

Si tan sols els vint mil espectadors de La Gira, els festival itinerant de música en valencià feren ús d'eixa «total normalitat», segurament també seria notícia, i potser un altre gall cantaria també en valencià. Per contra, lamentablement, tenim «Democràcies perplexes» (José Vidal-Beneyto, natural de Carcaixent, El País, 11.07.2009), que són una extensió d'aquell país perplex que retratava Josep Vicent Marqués i González. Segons Vidal-Beneyto:

La lluita per la contrahegemonia que és el nostre objectiu permanent ha de començar per ahí [Gilbert Rist i Amartya Sen], oblidant un poc les lluites de poder dels partits, i insistint cada vegada més en el fet que el problema no és a qui votar, sinó per a què votar, cosa que exigix arrelar-se en la ciutadania.

Tal com està el patí, segur que aconseguir un cert grau de perplexitat serà un gran què.

Last chance per als llanterners

Ha arribat a la ciutat el llanterner que mos salvarà a tots, les canonades de la llengua principalment. Ja he explicat últimament que hi ha molt de «militant» de la llengua catalana i del seus estàndards més fantasiosos i impol·luts, que, en canvi, estan instal·lats en la pràctica de la subordinació del català al castellà. I de sobte apareix un llanterner disposat a fer negoci en valencià. Estem segurs del seu èxit.

Per variar de llengua, hem anat a vore una altre pel·lícula previsible, però que aconseguix en versió original també un nivell notable: Last chance Harvey de Joel Hopkins (subtitulada per Meritxell Bargués), amb Dustin Hoffman i Emma Thompson. Cinc persones en una de les sales menudes de l'ugc, i alguna llagrimeta que altra.

La referència cultural més previsible és que el personatge d'Emma Thompson, Kate, volia anar-se'n a viure a l'interior d'Espanya. Això m'ha sonat com el conte Olalla de Robert L. Stevenson. L'altra referència, potser de caràcter més entremaliat, és que la mare de Kate té un veí... ¡polonés! Al principi es pensa que deu ser un assassí perillós, però quan li regala un dels pernils que elabora... Vaja, no deu una referència catalana, si li regala un pernil cuit.

La calor: subordinacions i gramàtiques

Un assessor socialista aplica la subordinació lingüística del seu català davant del castellà dels cambrers de les Corts. Com que és un vell conegut, no sé si li podria dir res, perquè, com que és assessor del Partit Socialista quasi segur que no en trauré l'aigua clara. Un altre dia vorem.

La calor mos atalba. L'oficina d'assessorament de l'iec em contesta prou ràpidament:

Actualment, la Secció Filològica està duent a terme els treballs d’elaboració de la nova gramàtica normativa i, també, s’està treballant en el capítol de sintaxi de la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana.

El tema que plantegeu serà tractat en les comissions respectives i, posteriorment, en el ple de la Secció Filològica, amb vista a incloure’l en les obres esmentades. Així, doncs, de moment no hi ha un pronunciament explícit que modifiqui o reafirmi el que fins ara ha estat vigent. Caldrà esperar l’aparició de la nova gramàtica per saber quina serà la normativa sobre la concordança del verb haver-hi.

Llàstima que s'ho agafen amb tant parsimònia. En este cas, doncs, la gramàtica de l'avl els ha passat al davant.

Subordinació automàtica

Sorpreses dels traductors automàtics: el Nicetranslator em clava un «chorreo» per a traduir el mot anglés trickle-down, mot que no sap traduir al francés, a l'italià ni al portugués. Verdaderament «agaçant», que diríem en francés. Això de la subordinació dels ciutadans als privilegis d'algú està desviant la democràcia cap a un sistema oligàrquic, si no autàrquic com podem vore en algunes institucions —com ara Les Corts valencianes.

¿I què podem dir de la sort que tenim amb les alternatives que mos oferix el mateix sistema? Doncs, això, que si són alternatives que mos oferix el mateix sistema, no podem alegrar-mos-en gens. Per això no mos haurem d'estranyar que Gloria Marcos Martí fóra entrevistada en castellà diumenge passat en la cadena ser de València (A vivir que son dos días), una entrevista per a tancar la seua etapa com a diputada en el parlament valencià. En sentir-la parlar en castellà t'adones immediatament de la capacitat que tenen la majoria dels polítics per a fer discursos i contradir-los amb la seua actuació diària.

No m'estranyaria que, llavors, tirara el paper al contenidor del fem orgànic, viatjara en un quatre per quatre per la ciutat, tinguera treballadors llogats sense assegurar, no arreplegara les cagarrutes del seu gosset —si en té—, espolsara l'estora per la finestra o que fins i tot fera servir la nevera oberta per a refrescar la casa. Al cap i a la fi, una miqueta de tot això féu en respondre en castellà durant l'entrevista radiofònica.

El cas és que Gloria Marcos Martí va repetir diverses vegades que no entenia el comportament dels votants, que, segons ella, declaren i reclamen uns platejaments polítics que no recolzen amb els vots. ¿Diu ella que no ho entén? Vaig demanar immediatament a la cadena ser si és que l'havien obligada a parlar en castellà, fet que considere improbable, tenint en compte que hi pots sentir periodistes que intervenen en qualsevol de les dos llengües en el mateix programa.

Perversions, o no tant, de la subordinació automàtica, però no tant del fet de patir-la —afectació que es resol amb unes sessions de Ferran Suay i un miqueta de voluntat—, sinó del costum i de la intenció programada de transmetre-la. Com diuen al meu poble, ací tens els ous, Joana.

---

Primera sessió de vol baix pel riu d'enguany: 12:48, que no és una mal començament a estes edats i amb la caloreta que mos fa.

L'embús de la subordinació

L'informe [de la Comissió per a l'Aclariment Històric] llançava xifres devastadores. Durant el conflicte, unes dos-centes mil persones van ser víctimes de desaparició forçada o van ser assassinades, i es perpetraren almenys 669 massacres, la majoria en pobles indígenes. La comissió va concloure que l'exèrcit de Guatemala i els seus aliats havien segut responsables de la majoria dels abusos i que alguns casos havien constituït genocidi.

Aministia Internacional, núm. 96, pàg. 27

Carolina Tubau mos ha descobert hui en el telenotícies una nova peŀlícula d'Ang Lee: La «turmenta» de gel, de fa dotze anys. La veritat és que els periodistes de tv3 són un grans professionals per a moltes coses, fins i tot per al domini de la llengua en què treballen, però es veu que tenen el vici de viure subordinats també a l'ús d'una altra llengua, el castellà.

Això és una de les explicacions possibles per a errors en català en termes tan bàsics per a qualsevol periodista. Puc fer moltes suposicions sobre els fets que determinen eixa subordinació innecessària i poc professional, però són massa conegudes. En tot cas, el contacte amb altres llengües és una via per a la renovació i ampliació de la pròpia, i per ahí apareixen paraules i canvis en tots els àmbits de l'ús de la llengua.

El cas és, però, que les vies d'accés a altres llengües estan embussades per aixa subordinació. Altrament, podríem esperar de tant en tant que la locutora diguera «tempeta» o «storma». Però això no anirà aixina, per ara.

Per sort, Acció Cultural del País Valencià (El Butlletí, 139) diu que acaba de crear l'Institut de Política Lingüística, un institut ple de professors universitaris i de secundària però sembla que sense cap tècnic lingüístic de la Generalitat ni municipal, ja que no els esmenten. Supose que més avant els tindran en compte, perquè si «continuem» aixina...

El foc i el punt de vista

La decisió del Tribunal Penal Internacional (tpi) de dictar una ordre d'arrest contra el president del Sudan, Omar-al-Baixir, per crims de lesa humanitat i de guerra en Darfur ha suscitat una forta polèmica internacional. Per a Amnistia Internacional es tracta d'una decisió de molta importància, no tan sols per a Darfur, sinó també per a la resta del món: indica que les persones sospitoses de violar els drets humans seran jutjades, no importa com siguen de poderoses.

Amnistia Internacional, 96, pàg. 38

Els falciots han acabat d'arribar ja del tot al centre de València. La calor del sol de la vesprada comença a notar-se per baix de les teulades. I continua la calentor generada pel misto d'Emili Casanova i tota la palla posterior. Al cap i a la fi, aquell tenia un misto, però el cas és que hi havia material inflamable a prop. I el cert és que jo em pensava que havíem aïllat amb alguna cosa que podríem denominar tefló constitucional el nom que mos rote donar-li a la llengua i els noms amb què es denominada i coneguda en qualsevol àmbit. Però, no, encara hem de cremar més palla en eixa foguera. Ja s'acabarà, i espere que siga quan encara algú sàpia i tinga ganes de parlar en valencià amb algú altre, conegut o desconegut.

No fa massa, un matí l'endemà d'una festa, un xicon que conduïa més allà que ací va parar i va voler fer una gràcia demanant-li foc a Takse. La resposta en valencià el va deixar sorprés i li ho va dir, perquè considerava que no era gens habitual per a ell sentir parlar en valencià pel centre de València. Espere que el comentari de Takse li arribara al centre del cervell, cosa poc segura: «Bé, si tu parlares en valencià, descobriries que n'hi ha molta més gent que t'entén, i és possible que, a més a més, també el parle.»

Certament, jo vixc en valencià al centre de València, precisament allà on valencianíssims usuaris de la llengua acostumen a parlar en castellà per motius diferents, un dels quals és un prejuí ben fort que els diu que ací «ningú no parla en valencià». No s'adonen que per a arribar a eixa conclusió han segut els primers incitadors a parlar en castellà.

Encara més, eixos «observadors militants» mostren l'altra part del problema: la incapacitat induïda a l'hora de mantindre amb tranquil·litat una conversa bilingüe. Certament, hi ha gent maleducada a tot arreu i que et assoltar qualsevol imbecilitat —i en tinc un cas, ¡ei, només un!, documentat—, però per això mateix no els hauríem de satisfer eixa «mala educació» amb la subordinació que mos han ensenyat. Ho dia Sterne:

The mind sits terrified at the objects she has magnified herself, amb blackened: reduce them to their proper size and hue, she overlooks them.

I pel que fa al punt de vista o a la perspectiva, que és un tema sobre el qual haurem de tornar per a repensar els termes «tribu», «autonomista» i «integracionista» que usa Pradilla en La tribu valenciana, em sorprengué molt el diputat Subías Ruiz de Villa reconeixent en les Corts que els del pp els havien xollat amb allò de les compareixences per a explicar els contractes de les conselleries amb les empreses del cas Gürtel. No ho va reconéixer tan clarament, fins i tot pot ser que ni ell se n'adonara, per les paraules eren clares per a qualsevol possible votant: estos del psoe estan apardalats.

I tot això després del numeret en què van votar amb el pp contra Compromís per a no instar la Generalitat valenciana a participar en l'Institut Ramon Llull. Vots: 14 contra 1. Sorribes Martínez diuen que està ingressada del disgust que va tindre i no sap si deixar-s'ho. Bé la tasca política és ingrata, però pitjor és la renúncia, ¿no?

El resultat, en les urnes, és clar. «És clar», podria rematar el Montilla del Polònia.

Les paraules també són els fets

Entre les parides recurrents que trobes quan lliges diaris, hi ha algunes que cada vegada sorprenen més, no tant perquè no siguen conegudes, sinó perquè es mantenen latents i, quan et penses que ja deuen haver segut oblidades, reapareixen en la ploma de qui menys t'esperes. Per exemple, Santiago Roncagliolo entrevista Paul Theroux (El País, 28.04.2009) i comenta:

Resulta curiós que hi haja res que Paul Theroux no puga entendre. Parla diversos dialectes africans [...]

El cas parla de moltes coses, començant per la idea de Roncagliolo sobre eixa Àfrica que seria inintel·ligible i on hi hauria persones (?) que no parlen llengües, sinó dialectes. És un fet, això dels dialectes, en què estaríem ben d'acord, si ho aplicàrem amb rigor, i llavors desapareixerien l'espanyol o l'anglés com a llengües —fins i tot el català-valencià, i tindria jo reconegut el meu valler central—... A més a més, tampoc mos aclarix quins són eixos dialectes, que es veu que per, no ser llengües, no tenen ni nom.

En canvi, pel cantó contrari, en el mateix diari ens enterem que el valencià-català aconseguix a poc a poc surar en la Unió Europea:

L'equiparació de valencià i català s'estén en la UE

El valencià ja és oficial en el Tribunal de Justícia Europeu

Sort en tenim, doncs, després de l'espectacle de les Corts valencianes que vam lamentar haver de narrar ahir, quan el pseo i el pp va coincidir en rebutjar una iniciativa (tan discutible i inútil com vullgues) de Mollà Herrera que demanava que la Generalitat valenciana participara en l'Institut Ramon Llull. Tal com concloïa Miguel Olivares:

L'immediat vot conjunt del pp i pdpv, encara que per raons ben diferents, provocà una sensació estranya.

¡I tant! Estranys, és una bona manera de descriure els socialistes valencians. Entre les estranyeses, però, n'hi ha més. Podríem trobar, pel cantó socialista, la diputada Escudero Pitarch, que fent un discurs en valencià cita Macbeth de Shakespeare —¿il·lustre toledà?— en castellà; o també la dirigent del Bloc Pepa Chesa, que practica la submissió lingüística amb els cambrers del bar i els parla en castellà. Com diuen al meu poble, «¡ahí tens els ous, Joana!».

Esperem que les polítiques esmentades (i companyia) s'adonen que el fets també són paraules, siguen de Shakespeare, siguen de cambrer, i encara que siguen en valencià. En cas contrari, s'esdevé com el cas del qui pretén travessar en cadira de rodes la via del metro en Picassent: les paraules sabem quines són, però el fet són les escales insalvables de l'altra banda.

Dimensions paral·leles del mateix país

Res a dir, una cosa com el vicepresident Rambla Momplet: hora i mitja per a no dir res. Entre noms d'empreses estrambòtiques passem el dia d'allò més entretinguts: Orange Market, Rial Green i altres centenars de caus que arramblen finances i confiances públiques.

Amb tot, la part més interessant, segons em comenten, és un comentari en què Maluenda Verdú li diu a Morera Català que no existix eixe país no sé què que este acaba d'esmentar. Morera remet al preàmbul de l'estatut d'autonomia valencià sense adonar-se que, si Maluenda nega aquell país, això mateix deu ser la prova de que sí que existix, perquè no pot ser que existixca només allò que Maluenda accepte: hi ha els qui vivim en una dimensió paral·lela que ell ni veu ni coneix, però no pot evitar que li s'aparega darrere un «bon dia» dels desconeguts a qui ell diu «buenos días», en eixe valencià ben subordinat que fa servir.

Finalment, aclarixc que el país que Maluenda Verdú nega és el dels valencians. Es veu que no té res millor a fer.