Recordar les víctimes del feixisme i del comunisme com fa la Unió Europea el 27 de gener, és important, però no és suficient. Necessitem una memòria positiva. No hauríem d'abandonar eixe terreny als populismes. Els hem de tornar als europeus, al jóvens, l'orgull de pertànyer a un continent on els pobles han sabut véncer els totalitarismes dos voltes, en 1945 i en 1989, i han construït amb el seu esforç la democràcia i han tornat la dignitat als ciutadans.
Géraldine Schwarz, Les amnésiques.
Quan els tribunals europeus ens parlen de mesures de promoció que puguin ser avaluades des de la legitimitat d’objectius, d’idoneïtat i de proporcionalitat, la sociolingüística ens proporciona un cànon més o menys objectiu per justificar clarament la proporcionalitat i la necessitat de la mesura.
Benet Salellas i Vilar, «La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans Djeri contra Letònia i el llarg hivern català», Revista de Llengua i Dret, 24.01.2025. 🔗
¿Què hauria de passar-li al món? No arribem tan llunt per ara. Però la gràcia de la democràcia a mitges que tenim és que podem fer-la avançar o podem fer-la recular. Mos sembla incompleta i defectuosa, excessivament ritualitzada i encotillada per un sistema electoral que sobredimensiona la ideologia fòssil, reforça la confrontació i el partidisme, restringix les opcions de tria, evita que el mèrit o l'atzar intervinguen en la conformació de la representació política... L'instrument per a orientar-ho en un altre sentit és la participació política i, sobretot, el vot. ¿Votaré diumenge que ve? Clar que sí. ¿A qui i per a què? No ho sé encara. Per ben intencionada que siga l'opció que puga trobar en la premsa («Quina és l’opció valencianista a Europa?»),🔗 el vot valencianista en esta ocasió ha de ser europeista. No mos salvarem a soles.
Es barregen molts temes que s’haurien d’analitzar i resoldre amb urgència: l’ús de pesticides —amb exempcions autoritzades per la UE a favor de la potent indústria química—, els beneficis excessius dels intermediaris, la manca de protecció enfront de les importacions d’Àfrica o Amèrica, les subvencions que afavoreixen les grans explotacions —en mans de latifundistes rancis o empreses de nou encuny—, les dificultats per fer cultius orgànics i recuperar espècies autòctones… I no s’albira una política europea clara.
Gràcia Jiménez Tirado, «Aquells paisatges, aquests consumidors», Diari La Veu, 15.02.2024. 🔗
No cal dedicar la més mínima atenció a la qüestió de noms. Els diccionaris de la rae i de l’avl estableixen clarament que amb les denominacions de «valencià» i de «català» ens estem referint a la mateixa llengua, com va ocórrer durant algunes dècades en la ue amb les denominacions de «flamenc» i «neerlandés»
Vicenta Tasa Fuster, «L’oficialitat del valencià a la UE. Un pas avant important», Diari La Veu, 18.08.203. 🔗
Van destiŀlant-se els articles d'opinió i d'anàlisi que poc menys que conclouen que serà impossible que el valencià-català arribe a ser oficial en la Unió Europea, ja que la modificació del Reglament número 1 🔗 s'ha d'aprovar per unanimitat. El raonament més amanoset i oportunista que tindran a mà els estats (essencialment, França, i inclús Itàlia) el dona Josep Palomero en «Serps d’estiu: l’encaix de les llengües d’Espanya alsàmbits institucionals» (El País, 23.08.2023) 🔗:
En els organismes de la Unió conviuen en l’actualitat vint-i-quatre llengües oficials i de treball que tenen rang de llengua oficial en tot el territori de l’estat adherit.
A més d'això, l'article de Palomero deixa unes pinzellades dels seus esforços per «alterar l’ordenament jurídic vigent de les llengües oficials de la Unió», que no és plat de gust per als nacionalistes que tenen un estat a la seua disposició ideològica i fàctica.
Com que l'estiu continua calent, si no mos distrauen prou el mundial d'atletisme, podem pegar una miraeta als articles de Leonadro Giménez («Les altres llengües espanyoles també existixen») 🔗 o d'Àngel Calpe («Del valencià i l’ús de les llengües oficials en el Congrés i en la Unió Europea») 🔗. El primer continua mantenint l'«esperança», actitud saludable i que no s'ha de perdre mai, encara que recordar el decàleg d'Ares del pp 🔗 de Francisco Camps és més depriment que iŀlusionant.
En l'article de Calpe, mirant-ho des d'un altre punt de vista, servix per a recordar que els nacionalismes solen caure en el supremacisme, dos tendències polítiques i mentals que apareixen inclús on seria més útil i beneficisó fer un exercici de confiança i d'empoderament democràtics respectant i aprofitant realment la riquesa lingüística i cultural amb què adobem la llengua.
La nota més curiosa és el fet que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua 📜 va deixar més o menys clar —amb les revoltes que vullgues— que en podem dir valencià, català, valencià-català o català-valencià, i sempre estem parlant de la mateixa substància:
Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua
Però, ai, n'hi han massa que lligen a la travessa i que pretenen resoldre ara confusions denominatives del passat que tan sols servixen per a justificar retroactivament les manipulacions nominalistes amb què s'entreté la part més estantissa del dret predemocràtic espanyol que actua contra les llengües que no són els castellà-espanyol. Ja seria hora que els experts de torn exposaren explícitament que disposar de diferents noms és una «gràcia» que no mos afecta només a mosatros ni hauria de tindre cap rellevància per a l'ús de la llengua. En l'informe dels experts sobre el compliment de la carta europea de les llengües podem llegir: 🔗
El doble terme “valencià/català” és la designació que s'ha d'utilitzar per referir-se a «la llengua local i històrica dels valencians».
En el mateix informe poden notar que parlen del «castillan» i de l'«espagnol» (versió francesa) —«castilian» i «spanish» en la versió anglesa— sense que això tinga més conseqüències ni servixca per a trossejar eixa entitat legal o lingüística. Eixa preocupació pel nom —¿per a quan un decàleg de noms?— és una de tantes maneres d'embolicar la troca de les excuses que faciliten el desús real del valencià-català.
Tenen temps de posar-se la bena abans de tindre cap ferida, de no saber com agarrar-ho, de confondre no saber què dir en valencià que no els ixca en castellà, tenen de temps fins que es gele l'infern —no cal fer-se massa iŀlusions— abans que el valencià-català arribe a ser mínimament utilitzat per a res oficial a la Unió Europea. El reglament número 1, que regula el règim lingüístic de la Unió Europea s'ha d'aprovar per unanimitat, i pareix prou clar que, posem per cas, la «democràtica» —en tantes altres coses— França no acceptarà que es faça oficial una llengua que les estructures nacionalistes jacobines d'este estat pretenen que desaparega de l'ús quotidià. 🔗
En tot cas, els gallecs tenen el galaicoportugués —altrament dit portugués a seques, si aconseguixen superar el nominalisme—, els bascos tenen el règim foral i invertixen en l'augment de l'ús del basc —inversió que té efectes impensats, inclús en la Guàrdia Civil d'allà— 🔗. Els valencians tenim les recialles del que aconseguixquen andorrans, catalans i balears, amb l'afegit que ara sabem que, si no tenim més després de huit anys de govern de coŀlaboració i estirades de cabelles entre psoe, Compromís i Podem, és perquè ho podrem millorar a l'altra, si el retorn de la dreta a la Generalitat deixa brossa verda. Mal està.
M'assentaré un moment en el banc del sinofós a engolir-me el ressentiment. Si no fora per les voltes que mos l'han pegà, quasi que em deixaria dur per un poc d'eufòria contiguda inclús, perquè han anunciat uns canvis reglamentaris i legislatius que fa quaranta anys que qualsevol institució mínimament coherent en la convicció i pràctica democràtiques haurien d'haver implantat. ¿Ha arribat l'hora realment? Caldrà vore-ho: 🔗
Principi d’acord entre JxCat i PSOE per l’ús del català al Congrés 🔗
El govern espanyol demana a la UE iniciar el procés perquè el català, el basc i el gallec siguen oficials 🔗
ERC i PSOE acorden l’oficialitat del català a l’Estat i a la UE 🔗
Plataforma per la Llengua troba «insuficient» impulsar el català a la UE i en reclama l’oficialitat 🔗
El català a Europa, un recorregut entrebancat 🔗
Espere que els diputats i polítics valencians que no utilitzen el valencià —tant si en saben com si no— 🔗 perquè s'excusen en les normes que no ho permeten, trien entre protestar cínicament perquè els han llevat l'excusa per a la renúncia lingüística o posar-se a parlar i escriure en valencià-català com si la llengua fora un fet que els valencians hem de de compartir i difondre i un intrument més del poder democràtic, al costat del castellà-espanyol. No hauria de ser prohibit, censurat, retallat o amagat, no hauria de ser un «tresor» polític a disposició dels bucaners de la demagògia. 🔗
Una de les coses que s'han interpretat —o ensenyat— malament en relació amb els registres de la llengua és la confusió estilística habitual entre dialectes i registres, derivada de la inevitable confusió entre dialecte i això que es denomina estàndard. Sempre em sorprén que hi haja qui recórrega a trets «vulgars» —és a dir, 'habituals'— d'altres varietats per a decorar i donar un to de formalitat o de «qualitat» a una exposició oral o a un text escrit. I segur que els funciona, però segur que alhora el que fa és envilir o degradar la consideració de la pròpia varietat, ja que actuant aixina, s'indica que l'altre dialecte no és una varietat «dialectal» sinó una varietat «elevada», «literària» o «estàndard», confonent al seu estorn «estàndard» amb «millor», i para de descriure-ho, perquè no es tracta més que d'això, de la inseguretat i falta de reflexió sobre l'ús de la pròpia varietat i, en el fons, de la pròpia llengua. I per això les estadístiques mostren que un percentatge elevat de parlants valencians es subordina lingüísticament davant de qui parla en castellà.
Malauradament, a més d'eixa subordinació «cimentada» per la força de les discriminacions estatals —que s'estén a la Unió Europea, encara—, hi ha la subordinació secundària de la variant valenciana, «formigonada» amb les tones de normativa autolesiva que mos hem administrat a força d'aplicar receptes i eleccions estilístiques fora de lloc i de context, emulant congènitament les pràctiques prepotents patides i vistes en les Espanyes imperialistes tradicionals.
El gaèlic irlandés (85.000 parlants) ja és oficial a la Unió Europea, 🔗 al costat del romanés (24 milions) i el búlgar (9 milions). El govern espanyol continua exercint de botxí lingüístic en la Unió Europea. Al pas que anem, hi arribarem amb el gaèlic valencià.
És possible que siga perquè no he sentit tota l'entrevista, només he vist els extractes que han passat per la tele, aixina que supose que estaré enganyat, perquè em sorprendria —animula vagula— que quan el ministre de Justícia espanyol Juan Carlos Campo anima a Puidemont a tornar a Espanya, on seria jutjat, perquè és un «fugit de la justícia», la gran periodista que és Àngels Barceló, sempre buscant la informació rigorosa i els arguments ben fonamentats —això últim sona irònic, perquè ja no pot sonar seriós—, no li demane al ministre si és que Espanya no respectarà la immunitat parlamentària dels europarlamentaris.
Al no preguntar-ho, perquè crec que no ho ha fet, no és tan sols que la comparació amb Turquia que tant les molesta tinga a vore amb la violació dels drets humans que es fa en alts tribunals, sinó també amb l'estat de la premsa i la qualitat ètica i periodística d'alguns mitjans. Al cap i a la fi, és estrany que la periodista no li ho haja preguntat, perquè sí que seria una notícia sensacional sentir un ministre d'una «democràcia plena» confirmar explícitament això que ha admés tàcitament: si un eurodiputat entra en Espanya pot ser detingut i jutjat pels tribunals espanyols, amb la complicitat del govern.
És ben preocupant que un ministre no tinga en compte eixe detall. I més encara que una periodista contribuïxca a eixos jocs perversos d'estat autoritari. Cap dels polítics que hi ha a l'exili va poder fugir, perquè no hi havia cap ordre judicial contra ells. En canvi, fa ja anys que alguns mitjans fugen de les dades i es rebolquen en les falsedats certificades per la complaença ideològica.
M'arriba un anunci al correu sobre la sèrie Parliament que emeten en Filmin.cat. T'has de subscriure a eixa plataforma per a poder vore-la. Llàstima que ja tinga massa oferta disponible i massa poc temps per a vore-ho tot, perquè la cosa pareix interessant:
Si encara no saps per a què serveix el Parlament Europeu aquesta és la teva sèrie. Una sàtira no apta per a euroescèptics que segueix els passos de Samy, un jove assistent parlamentari francès que comença a treballar al Parlament Europeu. Nazis sueques, influencers ecologistes, alemanyes omnipotents i independentistes rebels en una sèrie políticament incorrecta.
Òbric el bolletí de Metges sense Fronteres i el panorama fa que vore la sèrie perga una part de la gràcia —o al revés, és possible que l'humor tinga encara més sentit—. Veig que parlen de fer testament solidaris, i ara mateix seria una opció per a redistribuir un poc dels béns vitals que el nostre Primer Món està furtant a la resta —i arrasant-los sense miraments— de mons possibles.
El camp de refugiats de Mória es va cremar el 9 de setembre, els de Metges sense Fronteres demanen que no es reconstruïxca, sinó que «sobre les cendres de Mória, funden polítiques migratòries humanes». Ma mare es va apuntar a unes quantes ong i els seus comptes van continuar contribuint-los fins que es van tancar després de morir. Tindre'ls en compte en el testament faria que la nostra contribució —començant per la que em va deixar ma mare— durara un poc més. Seria una petita contribució a una política un poc més correcta i solidària, no sé si humana del tot, però com la sèrie, inevitablment (euro)escèptica.
L'obertura del dia té a vore tant amb la sentència (veg. pdf en El Nacional.cat) del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, que deixa clar que el Tribunal Suprem espanyol actua sense parar en brosses i carregant-se els procediments que no li convenen fins a poder fer una paròdia allò de «captiu i desarmat l'independentisme, han assolit les tropes supremes els últims objectius judicials» de la seua ideologia nacionalista.
El tribunal europeu, poc després de les nou i mitjà del matí, ha sentenciat que Oriol Junqueras té immunitat com a eurodiputat des del mateix dia van ser públics els resultats electorals. La decisió (veg. C-502/19) és concisa i clara: el mal, per ara, és que l'han d'«interpretar» els flautistes del suprem espanyol, i ja hem vist les causalitats i casualitats que els la fan sonar. Seria cosa de vore que la «independència» judicial per a fer nyaps acabara afavorint l'altra «independència» que tanta ràbia els fea.
L'òpera continua. Esperem que la resta de la partitura siga igual de clara i concisa com esta sentència de 24 pàgines on tot es pot llegir d'una manera ordenada, coherent i entenedora. El mateix Tribunal Suprem espanyol deu estar desitjant aplicar-la, segons es desprén de les seues pròpis paraules (veg. el punt 42): «La resposta a les qüestions formulades en l'acte de remissió tindria eficàcia amb independència de la situació de presó preventiva o penat que afecte el senyor Junqueras Vies.» Amb independència, vorem; amb llibertat, ja.
Després de les males passades que mos fan la majoria dels governants, Pedro Sánchez, Calvo i Ábalos inclosos, que no sé si governen, però que declaren i malven un silenci ben valuós per a les oportunitats d'imposar les bones accions davant de les males idees. En contrast amb això, també hi ha bones idees i iniciatives polítiques, encara que siguen municipals i de poc de ressò, però que són molt rellevants per a eixe patrimoni comú que voldríem també que es titulara com el llibre Aquí tenim l'esperança que estàvem buscant (de Lolita Bosch i Oriol Malet). El Diari La Veu (14.08.2019) informa:
Potries retira la bandera de la UE pel tracte a l'Open Arms i donarà a l'ONG el que recapte amb el Music Fest
Amb tot, crec que no s'hauria de retirar la bandera de la Unió Europea. Al contrari, s'hauria de fer més visible, però amb un llaç negre o amb algun cartell declaratiu que mostrara l'estat en què està caiguent eixa unió de cada dia mos temem què, eixa Unió Europea que cada dia obri els braços amb temor a l'esperança.
Fa calor encara, les panderoles americanes continuen amenaçant que qualsevol dia mos obriran la porta de la finca i mos saludaran de matí. Me s'havia passat apuntar l'últim recorregut pel riu, dilluns passat: 07:08 + 07:00. Més llaugeret que de costum.
D'Europa no ens vindran solucions, ens vindran oportunitats, reptes o amenaces, però les solucions les hem de guanyar nosaltres mateixos.Alfons López Tena, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia.
No és molt lluny en el temps l'instant —fins al moment actual, evidentment— en què Europa era sinònim per a tot demòcrata de llibertats, modernització, progrés, fi de l'aïllament i respecte als pobles i a les nacions que volien —i volen tornar a— gaudir del seu dret sobirà i consuetudinari.Manuel Garcia Grau, Polítiques (i) lingüístiques (1997).
Estem malparlant d'Europa i desitjant que arribe realment a concretar-se eixe espai dels somnis democràtics. A pesar que a voltes tenim malsons que mos fan despertar a mitges abans d'hora, i mos vegem enmig d'una mar comprenent que tots som migrants cap algun món millor. I el cas és que només hi ha un món possible. Que siga possible no vol dir que haja de ser pitjor, però va com va, entre Schleswig-Holstein i la Inquisició espanyola que satiritzaven els Monty Python.
Hi ha un cert costum en l'administració pública valenciana de puntuar en els concursos de funcionaris el coneiximent d'idiomes. Però no de tots els idiomes, sinó que ho solen restringir als que són oficials de la Unió Europea. Anem ampliant-ho i obrim el ventall (almenys en les Corts), però eixa restricció és tan habitual i està tan interioritzada que quan demane a compnys de la Generalitat quin fonament té o quina finalitat, no he trobat encara ningú que em done una explicació aclaridora.
Bé, això que passa amb eixa restricció és una mostra més de les inèrcies que fan funcionar l'administració. El problema no és tant que mos coste anar eliminant-les, les restriccions i les inèrcies, sinó que n'hi ha qui se n'inventa de noves, que no les poden explicar amb una lògica contrastable però que mos les podem engolir per gossera reflexiva i ja està, s'instal·len en la rutina com si foren veritats indiscutibles i indispensables.
I les cabotades que has de pegar fins que s'adonen que deu ser tan interessant saber rus o àrab com danés o maltés. (Ara, si parles del basc, això els provoca un curtcircuit ideològic.)
És molt preocupant que el Tribunal Europeu de Drets Humans (tedh) condemne tres voltes en poc de temps l'estat espanyol per interferir en la llibertat d'expressió. Més preocupant és que eixes condemnes es produïxquen pel desemparament que eixos condemnats van tindre al seu propi país, quan van recórrer al Tribunal Constitucional.
Manuel Rivas Barros, «La libertad y la Santísima Trinidad», El País Semanal, 25.03.2018.
