La mar en un clot

Entre els llibres que tenia oberts, acabe Asentir o desestabilizar de Rafael Chirbes. És un d'eixos llibres que dona faena extra: la prèvia que voldria haver fet retrospectivament, i la futura que també lamentaré que no la puga fer. Recompte de crítica literària i posicionaments polítics i personals, «crònica contracultural de la transició», que diu el subtítol del llibre, aquella edat que encara no sé s'ha acabat realment, però que continua omplint els aires que respirem —i perquè encara respirem els qui la vam viure jovenets— amb les sentors de les fosses, els crims d'estat, del terrorisme, de la corrupció política, de la persecució ideològica, de l'arbitrarietat dels poders autocràtics i inclús de les democràcies que bateguen amb tensions maliccioses...

Hi ha un xiquet amb un poal a vora mar omplint amb la idea de fer entrar la mar en el clot que ha fet en l'arena. Hi ha qui demana ampliar les rambles i els barrancs i netejar-los de canyes. Transició cap a un món de danes.

Condemnes, denigracions i desaconsellamentes

Vaig acabar a rastrons Gaeli i l'home déu de Pere Calders. Sort que la part final ha segut la que ha tingut un poc més de suc. El llibre va rebre un premi literari, segur que apareixeria recomanat en una imaginària revista dels anys huitanta del segle passat. Però no passaria res si algú diguera que és una obra desigual, sovint estrambòtica, cansosa, desllavassà... Un conjunt embastat, però mal cosit, que tenia contingut per a trobar diverses històries i camins estilístics diferents. Però a algú li va agradar, 📃 i inclús va acabar guanyant el premi Joan Crexells del 1986. 🔗 Coses d'eixos temps... i dels d'ara, em sembla, parlant de premis.

Després agarre la revista de Núvol en paper de l'última primavera 📃 plena de recomanacions literàries. Més de xixanta pàgines, que són tant incitants com desesperants, perquè són només «recomanacions» i el que també seria interessant que hi haguera condemnes, denigracions o desaconsellamentes —són els antònims de recomanació que he trobat en francés: el diccionari d'antònims no en tenia en valencià—, cosa que mos permetria fer cas o anar a la contra, però que mos llevaria un poc de pes de damunt i de frustracions per les coses que acabem llegint i que mos deixen trastocats pensant en què és això de la crítica literària.

Condemnes, denigracions i desaconsellamentes, en podríem fer una revista ben grossa.

Crítica no immersiva

Tinc un miniprograma AdBlock —que a més es diu aixina— posat en el navegador. Això m'evita molta publicitat marejaora. Un missatge emergent del Diari La Veu del País Valencià em demana que el desconnecte, perquè es financen també amb la publicitat —a més de la meua quota d'«agermanament»—, aixina que el desconnecte per ells —i pensant democràticament i informativament, per mi‐. M'apareixen uns quants anuncis en la columna de la dreta —que no solc mirar—, cosa que no em destorba massa, per no dir gens en este cas.

En canvi, em destorba més que les crítiques de llibres siguen (¿quasi?) sempre laudatòries, positives, ensabonades «militants» (¿quasi inevitables?) que no sé si fan res de bo per la lectura o per la producció literària en valencià. A més, tanta crítica que avicia els lectors i mima els autors, dubte que siga sincera. Pitjor encara, crec que impedix la contraposició d'idees i de percepcions estètiques dels autors amb els lectors, periodistes i crítics inclosos.

Això és el que em passa amb la ressenya que fa Lourdes Toledo 🔗 del llibre El diable es va aturar a Orà 🔗 de Joan-Daniel Bezsonoff, llibre que em vaig llegir no fa massa, més per si de cas i amb prevenció que amb confiança que seria una lectura satisfactòria. I la poca confiança que podia tindre la vaig perdre en les primeres planes. I aixina fins al final, mantenint una línia que no va alçar el vol i ni tan sols semblava que ho pretenguera seriosament, només aparentment.

Per tant, no em sap mal estar més prop de la crítica de Ponç Puigdevall en el Quadern del diari El País (12.12.2022) 🔗, que podria condensar-se en esta frase:

Tot sovint es té la sensació d’estar llegint una guia sentimental de la ciutat, postissa en excés.

Si haguera llegit abans este comentari, hauria llegit igualment el llibre, però sabent que la cosa aniria cap a on em temia i no cap on em suggeria la portada del llibre, que trobe que és la part més aconseguida pensant en la immersió en la narrativa.

La continuació dels temps

Ja estic en l'últim tram del llibre En el curs del temps d'Enric Sòria. Tal com ell té costum de qualificar algunes obres que ressenya, diria que és una obra «feliç», però sobretot per la felicitat que em produïx amerar-me un poc del món literari i artístic del seu autor, que ho explica amb una prosa intensa, amb qualificatius molt ben trobats. Eixamorar-me, més aïna, seria la sensació que m'és m'apanya.

Això sí, faré un recompte de les «autores» que apareixen en el llibre. Pel que he vist a ull, apareixen amb comptagotes i de manera més breu i de passada que la resta d'autors dels quals parla. Com que això també em deu passar a mi en este bloc, no dubte que no és intencionat, sinó que continua sent un reflex de la difusió i la presència de l'obra dels mascles en este àmbit cultural valencià (i en qualsevol àmbit de la societat valenciana). Tal com sabem massa bé pel que mos afecta en sociolingüística, cal fer un esforç per eixe costat i evitar el mal hàbit social d'excloure eixa part de la «creació».

Una cosa que crec que hauré de repensar és la consideració que arreplega Enric Sòria de Valentí Puig sobre la suposada «mutilació» que practiquen els valencians que no tenen en compte la creació en castellà. Dubte que els valencians mos pugam «amputar» la creació en castellà. Em sembla més possible que hi haja qui intente que puguen traure el cap les creacions en valencià, en lloc de contribuir a la pressió del castellà per tots els mitjans, encara que també sabem que la literatura també és la continuació d'eixa «guerra» —seguint la idea de Clausevitz.

Magnífic contrast

Em sorprén la ressenya de Joan Garí sobre l'últim llibre de Jaume Cabré, Consumits pel foc. I més encara la traca final: «El llibre no val ni el paper que s'ha emprat per a editar-lo.»

El que diu Garí no és cert ni fals, però sí que trobe que té prou de raó en la falta «que algun crític acreditat, en algun mitjà prestigiós», avalue «en els seus justos termes» —si és existixen eixos termes en qüestions tan opinables— les obres literàries, sense pensar que tot el que no siga elogiós és estèril. He buscat alguna altra ressenya crítica i he vist que n'hi ha qui fuig d'estudi —com assenyala Garí—, però també a qui li ha semblat una gran obra, «m’ha semblat un magnífic exercici literari» que diu Joan Josep Isern (Totxanes, Totxos i Maons, 19.04.2021), en contradicció amb quasi tots els comentaris del seu bloc.

Està bé topar de tant en tant amb un poc de discrepància crítica, fins i tot amb este estrèpit discordant. Aixina podem mesurar tant l'obra ressenyada, com l'esforç informatiu i valoratius dels qui mos fan de guies per la mar literària en valencià, ara que només un poc de contenció i un pessiguet de sentiment humanitari fa que no tots tingam un llibre publicat.

De categoria

He acabat acalorat Un crim de qualitat de John Le Carré (A murder of quality, 1962) traduïda per Francesc Pagès i Clara Cornudella (crec que en 1966). Com a noveŀla d'intriga, em recorda un poc Agatha Christie. El relat és interessant, i mantenen l'interés les pinzellades d'una certa societat britànica relacionada amb els coŀleges privats, les sectes religioses i la divisió de classes socials en el medi rural. La intriga és important, és clar, però els retrats psicològics i socials són els que t'atrapen en la lectura. A tot això, em sembla que actualment la qualitat seria més aviat la categoria, com si diguérem un llibre «de categoria»

Empenyar-se en oir

Faré hui la meua petita aportació a la crítica. Ho havia de dir: L'home que fou Dijous de Chesterton em va semblar un destrellat. Quant a la traducció de Carles Unterlohner Clavaguera, no crec que tinguera a vore amb la meua apreciació anterior, però hi vaig trobar un «llogarret»; un «cotxe de punt», que ara mateix no sé què és; un sorprenent «En oir aquesta pregunta» i un més desconcertant encara «empenyat a arrencar-li el nas». Alguna cosa més i el mareig habitual en l'ús del «per a», que no saps mai quan apareixerà i quan deixarà d'aparéixer. Ja està. ¡Nyas, coca!

Humitat crítica

L'altre dia amb la ponentada vam baixar del 20 % d'humitat, fea calor, però no suaves; ara voregem el 70 % i amb els 29 graus que fa encara de nit, mos apeguem. Takse va a córrer i s'estabilitza en els 17 minuts. Està molt bé, perquè acaba de començar, com aquell que diu. La cosa és la constància.

Demanàvem no fa massa una crítica literària més esmolada i menys llepona. Un exemple serien les notes de Víctor Ripoll en El Temps que ja fa un any que està pegant-li, entre altres, a la traducció de la noveŀla d'Umberto Eco El cementeri de Praga que féu Carme Arenas. Si la traductora s'ho ha mirat un poc i l'editorial actua amb professionalitat i respecte per la faena i pels lectors, la segona edició hauria d'eixir molt millorada.

Fullet literari

Sempre que m'arriba el fullet dels premis literaris d'Alzira tinc alguna mala idea sobre això d'escriure. Sort que hi ha persones prou capacitades que me la lleven ràpidament, com ara... ¿En qui estava pensant jo? Sí, articulistes de diari, que és el que lligc més sovint, perquè quant al que diríem literatura, s'edita tant que em costa trobar llibres d'autors actuals que puga llegir sense tindre la sensació que intente córrer amb sabates de tacó alt, molt alt. N'hi deuen haver, segur, però la debilitat editorial i la poca crítica convincent —no em sona que hi haja res en valencià que estiga malament—, fan que la majoria de llibres que arribe a fullejar, esperant una sorpresa narrativa actual, em conviden a ratllar els errors ortogràfics o de la normativa general —em referixc a errors, no a propostes alternatives—, a voltes quasi em fan creure que estic fent un examen del titulet de correcció de texts o, en altres casos, la narració només pretén resultar òbvia, voluntariosa i convincentment militant d'alguna bona causa.

L'honradesa, el mal i el punt de vista

Uns quants dels nostres diputats valencians s'han reunit hui en comissió. Uns deu minuts, el temps necessari per a triar la presidència, agraïments i ja han acabat la faena. Per tant, no hi hagut molt a rascar. A més, sentint-los hui i veient ahir la foto del diari El País que iŀlustrava la notícia de la maniobra fosca d'alteració del reglament de les Corts amb la finalitat d'alterar la institució del síndic de greuges, una foto amb Costa Climent, Maluenda Verdú (els dos del pp) i Luna González (del psoe), doncs, entens per què el món va com va.

Tal com dia hui algú en tv3, amb molt poca raó però molt d'alleujament psicològic, no som capaços de vore «el mal» (entés com a injustícia, supose) durant el temps present, només el vegem una vegada ha passat el temps. Trobe que eixa idea té la virtut d'eximir alguna culpa, però trobe que és ben inexacta. Al capdavall, sí que és més aviat possible que hi haja persones que troben una justificació per als mals que fan o que directament siguen incapaces de vore-hi cap injustícia, perquè els punts de vista ho són tot.

Per exemple, sobre punts de vista, Manuel Baixauli («Martiri i resurrecció d'Ignasi Mora», Quadern, El País, 05.02.2009) s'ha vist mogut a fer un article per a dir que la noveŀla d'Ignasi Mora Ulisses II «diverteix, està condensada, fa pensar i no saps on et porta» i que és «una noveŀla amb personatges enigmàtics, diàlegs i descripcions vius, humor agut i peculiar, prosa depurada i eŀlipsis i ombres suggeridores», que supose que són tot valors encomiables en una noveŀla.

En canvi, a Xavier Pla («Oblidable», Avui, 22.11.2008 [pdf]) i Pere Calonge («Austràlia no és Ítaca», Postdata, Levante, 23.01.2009) la noveŀla els sembla «oblidable». Sembla que a Manuel Baixauli li haja sabut mal la discrepància de punt de vista amb Xavier Pla fins al punt que preferix oblidar el nom del crític literari.

Com que no fa referència a la valoració de Pere Calonge, supose que no l'ha oblidat encara, perquè no l'ha llegida o perquè no hi ha trobat raons per a l'oblit. Al cap i a la fi, també Ignasi Mora té dret a oblidar, si considera que l'activitat dels crítics no li aporten res útil per a la pràctica vital o literària. I qui llija Ulisses II ja mos dirà amb quina valoració es queda.

Diria que localitzar «el mal» és molt més simple que fer una crítica literària, sobretot quan la crítica és negativa, i més encara si el crític fa un esforç honrat. Espere, ai, que el mal no provinga mai de l'honradesa.

Saladures i estius

He tornat a l'Ubuntu, després de la pausa per a posar el Windows al dia. He pegat setanta voltes per Internet, on he trobat el programa WinFF, que es suposava que havia de convertir els vídeos al format de l'Ipod. Veig ara que l'Avidemux també li pot donar el mateix format (el que li dóna el Videora de Windows: H.264 / AAC). Prove primer el WinFF, però li costa una eternitat, així que continue amb l'Avidemux. Ja vorem com queda la cosa.

Com es pot observar en la columna de la dreta d'este bloc, he acabat de llegir el llibres de poemes Els estius de Josep Porcar. He de dir que li he enviat un missatge on li he comentat bastant detalladament què m'ha agradat i què pense que podia millorar o quins errors hi he trobat. Sé que això és una faena extra que els lectors no estem massa disposats a fer —ja mos costa prou llegir, segons indiquen les estadístiques—, però crec que és un deute que tenim amb els autors i, més encara tractant-se del País Valencià, un gest necessari de reivindicació de la faena editorial ben feta.

Em sembla que eixa tasca editorial ha deixat bastant de fer-se, i supose que hi ha diverses causes que ha produït eixa mancança, però crec que necessitem editors i lectors crítics amb el que tenen entre les mans, i autors enfadats i contents amb les crítiques i que hi puguen trobar contrapunts als seus punts de vista. Per cert, això també val per als traductors, sobretot quan hem trobat una novel·la, posem per cas Els Buddenbrook de Thomas Mann, que ha resultat ser novel·la apassionant per a Takse, mèrit evident de la traducció de Joan Fontcuberta.

M'entere hui que l'edició valenciana del periòdic El Punt arriba al número 500. Com que hi estic subscrit —diria que des d'abans que començaren— no sé si me n'alegre o més aviat em fa ràbia que encara estigam sense cap diari valencià, i ja fa més de deu anys i resulta que els castellans estan perseguits (segons El Mundo, Fernando Savater i el poc acomplexat Santiago Grisolía): deu ser per a casar-s'hi ¡perquè tenen de tot! Bé, eixe és el nostre país encara, tot i que a poc a poc en pot ser un altre, gràcies a les Saladures de Vicent Peris al mercat central de València.

D'altra banda, hui he fet una volta amb bici per València i he comprovat com són de perillosos eixos carrils que ha voltes no n'hi ha i a voltes quasi. I més tard, els he recordat als de tv3 que Dulce Pontes és portuguesa i que, si no vaig errat, el seu nom de pila es pronuncia en portugués, en català i, més encara, en la major part de l'àrea hispanoparlant com si s'escrivira Dulse.

L'home en Super Conquérant

Cap de setmana prodigiós. Lligc L'home manuscrit de Manuel Baixauli i La perla de John Steinbeck, a més d'un trosset de Les Bienveillantes, on continue marcant diferències entre la versió original i la traducció. Per exemple:

Ce matin, le Generalfeldmarschall a donné l'ordre de mener une action de représailles pour les dix soldats allemands trouvés mutilés à la forteresse.

Aquest matí, el Generalfeldmarshall ha donat l'ordre de dur a terme una acció de represàlia pels deu soldats morts i mutilats a la fortalesa.

A més, descobrixc el grup Phish en Last.fm, que és un dels que apareixen en companyia de Pink Floyd o Grateful Dead.

Quant a L'home manuscrit (editorial Moll, 2007), veig que altres: Llegit, El Blog del Comandant Rampas, Invasió Subtil, La Segona Perifèria, s'han emocionat molt més que jo; i que altres que no s'han emocionat tant —puga ser que menys que jo—: El Lamento de Portnoy o Entrellum, han provocat un debat on fins i tot sembla que ha participat Manuel Baixauli, amb molta elegància, per cert.

Jo, naturalment, que sóc la mitjana justa dels dos sectors, citaré el que he consignat en el meu bloc Super Conquérant (versió del 2003) —és a dir, de boli i paper—:

Si me l'he pogut llegir entre ahir i hui deu ser perquè està ben escrit i molt ben estructurat. Dic això perquè la història, la «temàtica», no m'interessa més que a trossos. En canvi, la narració, els mots —per vici professional— i l'estructura del ser i no ser que vol ser un misteri evident però insoluble, ens aguanta l'interés i de tant en tant és un rampell de lucidesa, de plaer evocador, de plaer lector. Amb tot, al final notes la concentració d'un dubte: tenim idees i ens fem palles mentals que volen ser narracions. Fins i tot a voltes aconseguim que s'aguanten «dempeus» —que escriu Baixauli— amb tapes i facen un llibre. Sort.

Com a crític literari, un desastre prescindible. Amb tot insistiré en alguns dels detalls de llengua que he anotat en la pàgina de respecte del començament:

• Un «de què» lleig: «Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.»
  
• «maromo», «apreta»: ¿calien? Crec que no.
  
• tes/tesa: adjectiu inusual que sembla que encobrix el castellà tieso.
  
• «diumenger»: diria que també s'haguera pogut estalviar l'únic cas en què apareix.
  
• «nutria»: si no vaig errat, havia de ser «nodria».
  
• «trafegut»: no he acabat de saber què volia dir. El fragment era: «un dona madura, prima, d'aspecte fràgil i trafegut».
  
• abocar: verb que he localitzat més de catorze vegades, en suplantació evident de asomar. L'autor no ha volgut usar guaitar, traure el cap i altres fórmules, i només en un cas fa un ús natural d'una altra forma: «s'arrima a la finestra i mira.»
  
• Preposició «en» (en lloc de amb) en quatre casos. Per exemple: «en veu poderosa de baix».
  
• I un cas emotiu per a mi d'ús natural de l'ordre pronominal: «de fet, a la tele no li se notava».

¡Què hi farem!, són les coses en què també em fixe.

Dels Borja a açò, passant per Suècia

Decididament és temporada de faena i de poc temps per a estes ratlles espasmòdiques. Entre les correccions, l'escaneig i la lectura del correu habitual, el temps vola.

Amb tot, tenia alguna cosa a apuntar. Hi ha la indignació de sentir tot un conseller dit Maragall (d'Educació) usant l'anècdota de dos nois d'Olot que no sabien prou de castellà com es veu que cal saber si vols sobreviure en este estat. És a dir, en lloc de vore que anem bé, perquè han pogut viure en català sense cap problema, ha premut l'accelerador cap a Burgos: cal un decret que ens impose més castellà. I Madrid i la ministra Cabrera tenien la solució. En canvi, a Burgos continuen sense saber-ne ni pruna de català, de gallec o de basc. O potser és que ja els havia arribat la dita que diu que «Espanya serà catalana o no serà»?

D'altra banda, dos anècdotes més sobre l'oblit o la manipulació de la realitat. El suec Kristian Lundberg va escriure la crítica d'un llibre que encara no s'havia escrit (El País, 21.12.2006 dj.). I tenia una raó ben clara: «la seua antipatia envers Mattsson» —l'escriptora Britt-Marie Mattsson— «[era] el que l'havia mogut a avançar-se». Amb tot, va fer una bona ressenya, pel que diuen. Llàstima que la realitat li xafara la guitarra.

I, més a prop i en sentit contrari, el Centre d'Informació i Documentació Jurídic i Administratiu (CIDAJ) de la Generalitat valenciana publica el text reformat de l'Estatut d'autonomia valencià, però omet una disposició derogatòria. No és casual, naturalment, tal com informa el diari Levante (21.12.2006):

Denúncia de la Intersindical Valenciana

El Consell elimina la polèmica clàusula derogatòria de l'Estatut en la versió oficial de la pàgina web

La disposició esborrada d'Internet posava en qüestió la vigència de la Carta Magna

^{Julia Ruiz, València}

La polèmica disposició derogatòria del nou Estatut d'Autonomia que per a alguns juristes posa en qüestió la seua pròpia vigència ha deixat de ser un problema en Internet. La versió oficial de la Carta Magna que apareix en la web oficial de la Generalitat no inclou la citada clàusula que sí apareix en el text que va ser publicat el passat 11 d'abril en el Boletín Oficial del Estado (boe).

L'avís ho va donar ahir la Intersindical Valenciana que va qualificar el fet com «molt greu», ja que suposa «falsejar la normativa». Es tracta, afig, d'una «operació de reescriptura de la història que no té gens que envejar a la novel·la 1984, de George Orwell, o les fotos trucades del règim estalinista de l'URSS».

«Desafortunada»

Com en el seu moment va avançar Levante-emv, la polèmica disposició dóna per derogada la Carta Autonòmica de 1982 malgrat que formalment el nou Estatut és un text que reforma l'anterior. Si aquest últim ha estat derogat la conseqüència seria que no hi ha Estatut. El mateix president del Consell Jurídic Consultiu (CJC), Vicente Garrido, va considerar a títol personal «desafortunada» la clàusula derogatòria, encara que va mantenir que la incorrecció no tenia conseqüències jurídiques.

El Consell de la Generalitat va menysprear en el seu moment les crítiques que des de diversos àmbits es van abocar per considerar el text una «nyap». No obstant això, és significatiu que en el repertori legislatiu del Centre d'Informació i Documentació Juridicoadministratiu de la Generalitat (cidaj) del web de la Generalitat només es faça esment de la clàusula en el preàmbul i desaparega després en l'articulat. La Intersindical va recordar que a partir de gener el dogv es publicarà únicament per Internet i va recordar que l'obligació de la Generalitat de donar informació veraç.

Bé, ací puc dir que tinc alguna cosa a vore amb la notícia, atés que em vaig adonar de l'omissió per casualitat i vaig avisar els companys, perquè em va semblar ben estrany, atés que les Corts sí que havien publicat la clàusula en la publicació que ens havien distribuït.

A pesar d'això, no crec que calguera citar Orwell o el règim soviètic, la cosa no té eixe nivell, per sort, encara.

Cabòries i boires

Diu Emili que no entén les meues cabòries amb el Mac OS X i amb el Cube i que escriga alguna cosa que siga una mica més comprensible i de trellat. Com que d'això últim sempre n'estem més mancats del que caldria, no sé si aconseguiré dir-ne alguna de bona. En tot cas, tot és posar-s'hi.

Per exemple, ara mateix em ve al cap que en la llista InfoMigjorn hi ha hagut un episodi entre còmic i desagradable a costa de la consideració en què tenen alguns tècnics lingüístics la faena pròpia. El fet que ha oscil·lat entre l'humor i el mal gust ha estat que uns ofesos aparents s'han identificat —quan ningú n'havia donat els noms, només les malifetes; ja ho diuen: «si endevines què porte, te'n done un xanglot»— i a més ho han fet per confirmar la dita «per fondo que es faça el foc, el fum sempre respira». Herois sense causa que, al capdavall, fa temps que passen els hiverns al costat d'un bon braseret. Certament, també diuen «hi ha batalls on hi ha campanes», a pesar que fa temps que vaig assumir que hi haja qui pense que sóc «l'estampa de l'heretgia». ^{veg. [1] [2] [3] [4]}

Estes coses i altres m'han portat un cert mareig, però un missatge amic del Vigilant del Far, una aspirina i Scoop de Woody Allen m'han permés reprendre les meues activitats badoques habituals. Per exemple, esta setmana procuraré esbrinar a on diuen paps en lloc de galteres, què són realment els adverbis —segons una guia impagable d'Abelard Saragossà— i espere que alguna cosa més que sentir per enèsima vegada Pérez i Martí dient algun «a vènit» inexplicable o algun «ens sembla molt important» de Ribó i Canut. I no són les pitjors coses que podem sentir en la cambra de representació política dels valencians, com ja he comentat alguna vegada.

D'altra banda, la pel·lícula Scoop que la crítica de El País m'havia pronosticat fluixa, m'ha agradat quasi tant com Matchpoint, amb molt bones xarrades aci i allà i una actuació deliciosa de Scarlett Johansson. Deu ser això, que caldria que les crítiques sempre foren roïns, amb la qual cosa la predisposició negativa sempre podria eixir corregida del cinema.

Per cert, al País Valencià, no podem vore Scoop en català... Ho dic per si els Ciutadans eixos que han tret tres escons en les eleccions catalanes tenen ganes d'indignar-se per la persecució a què som sotmesos els ciutadans provisionalment bilingües de per ací. Potser ens ho podran resoldre allà dalt, atés que ací això no ho podem deixar en mans dels nostres polítics —bé, ara me n'he passat, que allà també ho tenen que ho assolen a badalls, segons vam comprovar en l'última estada buscant una pel·lícula en català per Barcelona.

Finalment, si escrius per correu electrònic al restaurant Riff de València et responen en la teua llengua, comportament que no mantenen els cambrers en el local mateix. Amb tot, t'entenen i t'atenen d'allò més bé. D'això, l'Emili sí que en sap alguna cosa.

---

Referències dels refranys i dites

• Tots els refranys catalans. 25.000 refranys d'arreu de les terres catalanes d'Anna Parés i Puntas, Barcelona, ed. Edicions 62/El Punt, 2000.


• Fraseologia popular inspirada en el món agrícola i religiós de Josep Lluís Sanxis i Forriols, València, ed. Edicions Brosquil, 2002.