L'enguany sempre torna

Per a l'enguany que ve només cal desitjar temps, equitat i un poc de justícia poètica. Temps, una riquesa ambiental que malbaratem.

A la carta

En Fosters no ho fan malament i la xiqueta està desitjant omplir l'enquesta amb tot de caretes verdes somrient satisfetes. Em demana un suggeriment: haurien de tindre la carta en valencià. Ho escriu. Espere que algun dia comprove que li han fet cas.

Amb vins

Estes festes hem tastat els vins Bocoi, Setze Gallets i (Parotet) Vermell. El primer és del nord del País Valencià, jove, va ser una troballa molt celebrada durant el dinar del dia de Nadal. El Setze Gallets que vam tastar a continuació mos va deixar un poc despagats, segurament pel contrast amb el primer. I, finalment, (Parotet) Vermell, dels Alforins, elaborats en alfàbies de fang enterrades, que és tot un encert. A banda, un toc de Mala Vida, un Enterizo oblidable i un ocasional Nita del Priorat.

Cita dominical / 320: Antoni Bonner

En la lluita enmig dels deliris de Gènova, havia preferit la salvació dels altres a la seva pròpia.

Antoni Bonner, Obres selectes de Ramon Llull (1232-1316). Volum I.

Von Mises de Nadal

Cal resoldre les possibles contradiccions inicials dels arguments que mos vénen al cap. Si les ignorem sense esmenar-les perquè mos deixem dur per la brillantor ideològica que mos desperten, mos estarem enlluernant inútilment. I la conversa de Nadal acabarà en una picada de fesols, com quasi sempre. À propos de Ludwig von Mises, el capitalisme i el «socialisme subtil» que mos envaïx.

El nombre de queixes

El síndic de greuges comenta en les Corts que han disminuït les queixes relacionades amb la discriminació lingüística que patim els catalanoparlants. Revise les queixes que he fet enguany. Segons el web del síndic, en tinc tres obertes; i després d'uns minuts de pensar-s'ho —haurien de revisar el servidor—, em diu que enguany n'hi han sis més meues. És cert, n'he presentat menys, perquè l'any 2013 en vaig presentar nou, el 2011 en van ser huit, el 2010 en van ser onze, però el 2009 en van ser sis...

La presentació de queixes va com va, però el que és innegable és que és molt fàcil localitzar webs i actuacions de l'administració pública valenciana que incomplixen els seus deures lingüístics (i reconec que, si no tinc un ordinador a mà, sovint me s'oblida fer la queixa). Per exemple, el mateix síndic de greuges té un registre informatitzat en el web que no té una versió en valencià coherent, ja que inclou apartats que estan en castellà. Les valoracions que es fan des d'una posició d'incoherència —i en podria recordar alguna altra de la mateixa institució— no són massa consistents.

Esta nit farà lluneta

De la mà d'unes dones de Callosa d'en Sarrià:

Suborn del gust

La vespra del dia de Nadal cal embolicar els llibres en paper de diari i enllaçar-los una piruleta de xocolate. El regal ha de ser un petit suborn gustatiu.

No els sona la música

Me n'entre en el web de l'Institut Valencià de la Música i, com quasi sempre, està mal fet, és a dir, que no complix les seues obligacions lingüístiques, ja que oferix pàgines i seccions que no tenen versió en valencià. Per tant, sembla la cançoneta de l'enfadós, faig la queixa de costum al síndic de greuges. Com que és cosa de la conselleria de cultura valenciana, no m'estranyaria que la directora general de cultura em diguera que d'ací a no sé quant tenen previst que respectaran els drets dels valencians, per «trivials» que els semblen, si és que en queden, de valencians que facen servir el català i de drets.

Quatre ratlles

Behareh Hedayat, Liu Ping, Sergei Krivov. Amnistia Internacional demana que els escrivim quatre paraules de suport. Pareix no res, això de quatre paraules o quatre ratlles, però costa molt, perquè les paraules són importants. En molts moments, unes poques paraules són vitals, arribem a viure o reviure per elles. Tantes que en diem, no estarà malament deixar-ne quatre en suport d'unes persones que, a més de paraules, actuen en conseqüència pels drets humans.

Cita dominical / 319: Daniel Raventós

Les coses que són políticament viables depenen, en gran mesura, de les que s'ha demostrat que tenen un justificació ètica.

Daniel Raventós, El derecho a la existencia.

Ultraactivitat

La ultraactivitat delsl convenis ha tornat de la mà del tribunal suprem espanyol. Segons el tribunal, els convenis continuen vigents en els contractes fets durant la seua vigència. L'alternativa era, segons la reforma labolal del pp, tornar a l'estatut dels treballadors. El capitalisme sempre està jugant a fer el mateix negoci piramidal, i a baix de tot d'eixes piràmides (¿a l'Àfrica?), ja sabem què passa, més enllà —o al costat— de l'ebola i de la democràcia, dos «epidèmies» que el capitalisme com una suma de debilitats i oportunitats, debilitat ètica i oportunitat de benefici farmacològic.

La cera de les taronges

Torna Dolores Botella a ser diputada en les Corts i repartix entre els funcionaris una bossa de paper amb una xarxeta de taronges encerades i publicita del poble on fa d'alcaldessa. En La Sexta estan fent un monogràfic sobre la corrupció i em demane què pensa aconseguir l'alcaldessa a canvi de les taronges o a qui beneficia eixe regal sense sentit ni justificació als funcionaris públics, què deu passar pel cap d'eixa dona quan troba lògic adobar el seu càrrec amb un repartiment de coques, com dia Maria Antonieta.

Userform

He aconseguit fer servir el codi «userform» del Visual Basic actual. Fa quasi dos dècades que arrossegue un codi que vaig escriure amb la versió anterior per als quadres d'opcions de macros. És clar, fa tots eixos mateixos anys que espere que facen un curset de formació sobre la qüestió, però no, només van repetint el nivell d'introducció al Word.

Els sentits

Revises comes, punts, dos punts, punts i comes, majúscules i minúscules, llenguatge sexista, concordances i coherències, negretes i cursives... Però el text no tindrà mai el sentit que li dóna qui l'escriu.

La galeria

Han dit el que em temia: «este article l'hem de posar de cara a la galeria». És a dir, estem treballant una normativa —la de la carrera professional— que corre el perill de ser una parida d'eixes que es fan en nom de la formació, la professionalitat i l'eficàcia de l'administració pública. I ho he sentit: si no vigilem, ciutadans i funcionaris, la cosa serà «de cara a la galeria». Un poc com el país que hem fet fins ara, vaja.

Trivialitats

La directora general de Cultura li recorda a la consellera d'Educació, Cultura i Esport que la meua queixa 1410653 és la mateixa que la queixa 1318458, d'un any abans. Comprove que és cert, i li responc:

Té més memòria la senyora directora general que jo. Jo ja no recordava la queixa 1318458 ni la seua resposta. És clar, ha passat un any entre les dos queixes i l'administració encara no ha acomplit els seus deures lingüístics en este cas.
No cal dir que el fet que el web depenga d'una aplicació, tal com assenyala la directora general de Cultura, no eximix l'administració de complir els seus deures lingüístics. Per contra, sí que sembla que eixos deures els semblen «trivials» als càrrecs implicats en esta qüestió, atés que no els van tindre en compte a l'hora de fer o encomanar una aplicació que no complix els objectius que ha de complir. Com que la qüestió els resulta ben trivial, no van recordar que havien d'oferir el web en valencià. I ara comprovem que no han estat capaços de resoldre-ho en un any.

L'administració pública valenciana hauria de superar la inèrcia de negligència i «trivialitat» de la gestió política que la dirigix i que atempta contra els drets dels valencians. Són les seues «senyes d'identitat». és cert i no sembla que això tinga remei. ¿En quin termini ho tindran resolt? ¿La legislatura que ve, quan ja no governen? Això sí que no serà gens trivial.

Cita dominical / 318: Mateo Maciá Gómez

L'extensió dels sistemes de votació —hui considerats el paradigma democràtic— està estretament associada a la difusió de l'escriptura.

Mateo Maciá Gómez, El bálsamo de la memoria.

Sense respirar

«I can't breath» serà una indirecta ofensiva si li la dius a un policia. Els euros no ho paguen, això, però una bona pilota de goma a temps, això sí.

La veu pausada

La veu del debat i la negociació ha de ser suau, greu, pausada. No s'aconseguix convéncer miraculosament ni és més persuasiva si no hi ha raons i arguments darrere, però almenys no altera els ànims ni et deixa amb mal cos quan acabes el debat. Moltes voltes això serà tot el que trauràs de positiu d'una reunió.

Quod erat demostrandum

La directora general de transparència i participació ciutadana respon en castellà (en diuen «español» en el web) les queixes en valencià que rep a través del síndic de greuges. I damunt diu que la meua queixa no té fonament i que potser he mirat malament el seu web. Quod erat demostrandum...

La fresa del Salt

¿Quin peix deu ser la «lloeta del Xúquer»? No hi entenc massa, de peixos, però tenint en compte el document que és, supose que deu ser alguna espècie piscícola que apareix amb la «fresa» del Salt, eixe peixarro depredador que està colonitzant totes les canals i les séquies per on circulava l'aigua en valencià. La «tortilla comuna» és un altre dels peixos que saben aprofitar l'entorn aquàtic canviant. Arribarà el dia que s'acabara la parada antiecològica, ¿oi?

Obriülls

La competència política és un element essencial de la democràcia. I mos n'estem adonant ara, quan quasi havíem perdut el costum de vore els diputats respondre personalment de les seues actes (i dels seus actes). L'antiga diputada del pp Gómez-Limón diu que va ser un alliberament i un plaer el dia que va votar lliurement en el parlament madrileny botant-se la «disciplina de vot». No sé si ja havia deixat el partit o el va deixar després, però és un poc trist que s'adonara d'això després de patir l'accident del tren d'alta velocitat en Angroix. Va sobreviure i li se van obrir els ulls.

Un poc molt d'això mateix passa amb el partit Podem i les propostes polítiques que volen «competir» amb ells, que recuperen obvietats que fins ara eren impossibles. Sobreviuran i esperem que òbriguen els ulls també.

Assonància

Als deu anys una rima assonant pot ser un gran troballa. Més tard, la rutina consonant intenta ofegar el pensament.

Cita dominical / 317: José Álvarez Junco

En Espanya, a banda d'alguns llibres acadèmics de gran qualitat, a ningú lii s'ha ocorregut encara reivindicar els «afrancesats» ni denunciar les crueltats de la guerrilla.

José Álvarez Junco, «Las deformaciones de la memoria», El País, 07.12.2014.

La concreció

Els filòsofs són savis. Les generalitzacions fallen molt en la concreció

La inversió

Seus a negociar un acord sindical amb la contrapart política i comences creient que tots voleu aconseguir les mesures més justes i equitatives. Al poc descobrixes que la concepció sobre eixes valoracions divergix dràsticament. Llavors és quan t'adones que la democràcia requerix més inversió en educació, un poc d'ètica i un molt d'estudi. Ei, has de pensar tot això sobre la marxa, que te la peguen.

La sintonia del desús

Takse diu que no li ha preguntat res a la xica del banc que mos parlava en valencià, però que atenia per telèfon en castellà, per no haver de sentir de nou la cançoneta eixa que diu que els meus pares parlen en valencià entre ells, però a mi sempre m'han parlat en castellà i per això no tinc costum de parlar en valencià, etc. No he arribat a detectar quin accent podia tindre, només he notat que ha dit «us ho preparo»... En fi, la cançoneta cansa, però és part de la sintonia del nostre país. I encara sort, diríem, perquè el final de la tornada no promet que canviem de tonadeta.

Bé, hui pose una foto per a decorar un poc l'horitzó.

Llacunes de traducció

Estava pegant-li voltes a les simfonies de Sibelius, però he tornat a Xostakóvitx. La calma, la densitat, la impressió melòdica —alguns balls de tant en tant— de la quarta, cinquena, sisena, setena, huitena..., em van bé per a concentrar-me mentres vaig traduint i esmenant documents, per poca substància que tinga la prosa administrativa, un llac estigi interminable. Xostakóvitx resulta un poc addictiu, així que cal tindre-ho controlat per tal de no saturar-se. Per a alternar, uns quants nocturns de Chopin o una passadeta d'Arvo Pärt.

Memòria de contrasts

El blanc i negre falca la memòria.

La forest de la memòria

Vaig descobrir per sorpresa els dimarts literaris de l'Arana en el web, i em va agarrar un ensurt que em va fer botar de la cadira, com si haguera vist una aparició fantasmal. Una volta que hi vaig participar, d'aquella manera, fa vora trenta anys, amb la lectura d'uns quants poemes, activitat a què em dedicava amb convenciment i reflexió, tot i que no crec que amb massa traça poètica. N'han quedat unes fotos que em fan recordar qui era i em permeten comprovar que sóc en part el que sóc perquè vinc d'allà, ben acompanyat de Josep Enric Grau i del Tomaca. I, bé, la meua mania de ser poc sociable no li degué donar prou de joc a La Forest d'Arana, que no em va publicar els versos. Xe, m'haguera vingut bé per al currículum. Però tampoc pensava en això aleshores.