Voluntaris sense paella

Me se rebota un company perquè sempre està a punt de sentir-se ofés o ferit pels meus comentaris. Segurament és una de les penúltimes persones a qui voldria jo ferir, a pesar que pugam tindre punts de vista i de controvèrsia importants. Es dedica al voluntariat lingüístic, faena en què pot estar fent molt de bé, i espere que arribe el dia que eixe voluntariat siga un «mal», és a dir, que la política lingüística empresarial i institucional (respecte a l'ús de la llengua oficial dels parlants subordinats) siga una faena remunerada, tal com ho són totes les faenes que formen part del funcionament de la nostra societat capitalista. Mireu els controladors aeris i demaneu-los voluntaris per a una paella, o els empresaris dedicats al negoci dels abocadors per al fem, o els qui fan de les visites papals valencianes una «benedicció» amb els diners públics que «desembutjaquen» Camps Ortiz o Barberá Nolla... Tot remunerat, en blanc o en negre.

En blanc ha estat remunerada la traducció al xinés de tres termes: Govern Balear, Illes Balears i Ibatur (Público, 06.08.2010), per 5.568 euros. N'hi ha qui fa traduccions per voluntarisme lingüístic, però n'hi ha qui sap cobrar sense fer res, traductor o no, sobretot quan es tracta de diners públics, que se'n van pel forat de les mans dels dirigents públics, com ara Alfonso Rus, president de la diputació valenciana, que disposa de més de tres milions d'euros anuals per a comprar o pagar voluntats i afectes. I la Generalitat valenciana diu que no pot pagar la llum ni la llei de la dependència. Ho diuen i ja seria hora que férem com si ho sabérem.

Ara, si la cosa depén del voluntariat, espere que no passe com quan jo era jovenet, que sabíem que només n'hi havia voluntaris a una paella.

Les normalitats diferents

De matí, una reunió amb un veí gens solidari i ben poc legal: les seues aigües residuals no són un problema per a ell, perquè li les tira al veí, i, llavors, el problema és del veí. ¡Quina gràcia! Com que els seus comptes són de l'estil depredador capitalista —maximitzar beneficis—, la solució haurà de ser de la jurisdicció civil.

De vesprada, una reunió més voluntarista en la Federació Escola Valenciana sobre les oficines lingüístiques i l'ús de la llengua. El discurs repatani de la promoció, la dinamització, el victimisme, la societat anormal que tenim..., que som... Això mos impedix avançar de manera positiva per a l'ús del valencià. De fet, eixe discurs és un alleujament que convida a la inacció, a la resignació.

Malauradament, el discurs sobre la «normalitat» d'exigir els drets, la «normalitat» d'exigir el compliment dels deures, la «normalitat» de fer ús dels drets i de complir els deures, és un discurs inquietant, ja que no és la recepta simple, sobretot perquè situa la responsabilitat de cadascú en primer lloc, i demana l'esforç responsable. A més, no conté l'alleujament de la lluita contra els elements, sinó la càrrega de l'esforç de ser conseqüent.

A pesar de tot, espere que s'haja entés que la faena dels tècnics lingüístics és un instrument, una possibilitat, no la finalitat ni l'objectiu de la gestió lingüística. En canvi, l'objectiu sí que és que les administracions públiques es doten dels mitjans adequats per a complir les seues funcions. Per exemple, les institucions poden considerar que les oficines de gestió lingüística són un mitjà per a valorar, exigir i aconseguir la capacitació lingüística del personal de l'administració pública. Un instrument més al costat d'altres possibles.

Ai, si aconseguírem eliminar de l'imaginari col·lectiu el costum de pensar que no som una societat normal. Al cap i a la fi, no tindrem cap normalitat més enllà del que sapiam exigir amb normalitat, ni aconseguirem cap normalització d'allò que abandonem en el sac de les impossibilitats. En el camp sociolingüística, hem acabat bastint massa discursos que estenen l'autoodi i el menyspreu de les nostres possibilitats, massa pressuposicions i temors sobre la nostra posició en el món, en el nostre propi context.

Bé, admetam-ho, és cert, no som normals: en moltes altres parts del món les persones es maten entre elles, tant si parlen com si no la mateixa llengua.

Voluntaris a una paella

Ha arribat finalment alguna iniciativa positiva al País Valencià. El valencià no és objecte de mercadeig, no fa mercat, sinó que ha entrat en l'òrbita de les ONG i del voluntariat militant... La Federació Escola Valenciana (en companyia d'altres) ha llançat el Voluntariat pel Valencià, perquè ja només ens queda la voluntat. Fins ara, potser perquè no en sabíem més; ara, voluntarisme; resultat: desemparança i omnipotència apreses —respectivament.

Regalem-ho, doncs, ja que no ens ho compra ningú, i ho dic jo que he traduït debades la carta d'algun restaurant (bé, supose que quan hi torne em convidaran a algun aperitiu). Aixina ho ha entés el Consell, que per fi ha signat un conveni amb l'administració general de l'estat per a promocionar el valencià. Esperem que els diputats valencians participen en la promoció.

Contràriament, pronostique que estem per fi a punt de comercialitzar el producte. Dins de poc, cobrarem per parlar en valencià com qualsevol funcionari valencià —quasevol d'eixe 2% que ho tenen com a requisit lingüístic—, i potser, de fet, cobrarem per paraula, tot i que potser ens haurem de fer autònoms...

Fitxes relacionades:

1. desemparança apresa
   
2. diputats valencians
   
3. omnipotència apresa