dissabte, 30 de juny de 2018

L'actitud que marca les diferències

Em desil·lusiona un poc no trobar en més mitjans la proposta que ha fet el president de les Corts (veg. Diari Sindical de les Corts), Enric Morera, per tal d'implantar l'exigència de capacitació lingüística per als aspirants a funcionaris de la institució.

És cert que no es tracta d'una proposta massa original, ja que la practiquen a tot arreu on fan una gestió lingüística democràtica que respecta els drets dels ciutadans i els deures de l'administració. Posem que ho fan en el parlament gallec i en el català, i que ho fan molts ajuntaments valencians. Estranyament, les Corts Valencians, l'òrgan legislatiu valencià que hauria de donar exemple en tantes coses, encara no ho ha fet.

Fan molta bandera del valencià alguns sindicats i partits polítics per a amagar que la seua pràctica no es correspon amb la bandera. Això sí, haurem de fer cas de la campanya que podem vore enllaçada en el web del president de la Generalitat valenciana (Ximo Puig): «La teua actitud pot marcar la diferència». El web del president no deixa de sorprendre amb pàgines que no tenen versió en valencià. Entre este cas i l'anterior, podem comprovar les actituds marquen diferències, i és possible que no ho hagueren de fer.

divendres, 29 de juny de 2018

Els idiomes de la faena pública

El president de les Corts, Enric Morera (Compromís) decidix finalment intervindre en la gestió administrativa de les Corts i coincidix amb el sindicat STAS (Intersindical Valenciana) en proposar que els aspirants a funcionaris de les Corts tinguen la capacitació en valencià necessària per a complir les seues funcions.

El mal és que la gestió administrativa de la institució no ha rebut l'atenció política necessària per a canviar els vicis i les rutines de les legislatures anteriors de la dreta. Tant en la gestió lingüística com en la gestió organitzativa, laboral i professional. ¿Sap la mesa actual de les Corts si volen assemblar-se a Rabat o a Estocolm? Es veu que, pel que fa a la concepció i l'ús de les llengües oficials, encara ix barat políticament menystindre els drets dels ciutadans valencians.

Mentrestant, el Síndic de Greuges valencià, que es dedica a recomanar i suggerir a les administracions públiques que han de complir els seus deures lingüístics, presenta en el seu web documents que no tenen versió en valencià o elabora estudis que «oblida» que ha de presentar als ciutadans en les dos llengües oficials, ja que per a això són llengües oficials, per a garantir que els ciutadans puguen obtindre el fruit d'eixa faena pública en qualsevol dels dos idiomes.

dijous, 28 de juny de 2018

Les sendes novelles

El desig de seguretat i la por dels humans pel que desconeixem, en lloc de promoure el la curiositat i l'estudi, es veu que encara provoca en moltes persones una reacció hostil i de rebuig preventiu. I la saviesa popular del «no deixes sendes velles per novelles», no és una gran ajuda.

Hi ha qui voldria reeditar Treblinka, Dachau, Auschwitz, etc., tot i que, ¡per sort!, passant-los un vernís d'hipocresia humanitària, ¿tipus Argelers?. Els campaments de refugiats del sud, en diran. I, pagant, sant Pere canta.

dimecres, 27 de juny de 2018

La llavor de la fera

La fera dorm, però dins de molts de mosatros. No sabem exactament què la fa despertar, però sí que sabem quan mos hi oposem amb raons i valors ètics i quan estem promovent que s'encegue i mos deixe cegos. Tant és que es tracte d'estar a favor d'algú perquè el «coneixes» com a favor d'una pàtria perquè és la «teua», i tantes indecències que només accepten que siguen a favor «nostre».

En les negociacions sindicals passa això també: saben que mos estan volent enganyar, i saben que ho sabem. Però el que és gros és que es pensen que tenen a exigir-mos que fingim que som bovos. Els drets lingüístics dels ciutadans es complixen quan l'administració els atén i els respecta, i una administració pública (com la de les Corts) s'ha de dotar del personal capacitat per a respectar els drets i deures lingüístics, és una administració que continua sembrant la llavor dels monstre. ¿Drets lingüístics? ¿Drets socials? ¿Drets humans? No es trenca cap acord (El Mundo, 27.06.2018), es millora quan exigix que es complixen els deures dels funcionaris, legals i ètics.

dimarts, 26 de juny de 2018

Mirades enguixades

Una part de la històrica família Borja ni mos mira a l'entrada del Palau de les Corts. Són estàtues blanques de guix (de Manel Boix) i no es poden moure. Bona cosa d'això passa amb les mirades que es fan des de la presumpció i l'encegament de la prepotència. Hi ha qui s'enguixa de sensació de poder i creu que la resta hem d'estar a disposició discrecional dels seus interessos i ocurrències. I vist el que hem de vore cada dia els qui treballem en la institució, una mala metàfora per a cada matí.

dilluns, 25 de juny de 2018

El benestar mitjanet

Ricard Ustrell entrevista José Mujica, antic president de l'Uruguai. Una entrevistada també és una mestra, que critica Mujica perquè li sembla que és una persona que ven una imatge però que l'esquerra no sap aconseguir els objectius o resoldre els problemes. Pel que diu, sembla que, posats a ser enganyats, hi ha qui preferix que l'estafa estiga ben organitzada. O que tria el camí del mal esplèndid, perquè val més un èxit fals, lluent i enganyós que un benestar mitjanet i frustrant que no exalta les passions.

diumenge, 24 de juny de 2018

Cita dominical / 501: Alfons Cucó Giner

Mirant una història llarga de la llengua.
Perquè contra la llengua, i ja ho deia Navarro Borrás fa prou més de quaranta anys, contra la llengua mai es té raó.
Alfons Cucó Giner, Papers Públics, «Contra la llengua mai es té raó», Diario de Valencia, 09.01.1981.

dissabte, 23 de juny de 2018

La línia mitjana

Han passat quasi els quatre anys de la legislatura més progressista de les últimes dècades, quasi podríem dir que de tota la història de la democràcia al País Valencià. Hi ha decisions que continuen desconcertant pel retard amb què arriben (Diari La Veu, 23.06.2018:

Educació atorgarà el C1 als alumnes de les antigues línies en valencià que no tinguen el 'Mitjà'

Segur que tenen una excusa fàcil, perquè desembolicar vint anys de Partit Popular requerix, en este país de calor i procastinació esquerranosa, unes quantes legislatures. En tot cas, cal no oblidar que l'any 1994 els socialistes van aprovar el decret d'homologació de titulacions de valencià, cosa que va durar fins que l'any següent ho va anuŀlar el govern de les dretes (pp-uv). És a dir, a última hora. Més val tard que no mai.

divendres, 22 de juny de 2018

El mateix sexe

La indignació de les manifestacions d'ahir (en protesta per la llibertat condicional dels condemnats per abusos sexuals) va fer pujar la calor ambiental i psicològica del centre de la ciutat. L'agona s'hauria d'haver endut per davant no tan sols el masclisme judicial, sinó qualsevol -isme dels que sostenen les desigualtats i les arbitrarietats de les institucions que tendixen més a l'autarquia que a la democràcia. I això que és prou senzill començant per gestos innocents (Diari La Veu, 22.06.2018):

Manises incorpora parelles del mateix sexe en els semàfors

Som maneres d'avançar i, si és possible, d'agarrar carrereta.

dijous, 21 de juny de 2018

Vares de mesurar

El violadors en llibertat i els presos polítics empresonats preventivament, no fóra cas que aquells no puguen violar els drets i els cossos i estos facen referèndums per uns drets diferents. Vares de mesurar la justícia. La indignació només desbrava l'esclat de raó. L'elaboració i l'aplicació de les normes són uns instruments que no es cuiden ni revisen mai prou.

dimecres, 20 de juny de 2018

Més ingressos catòlics

Un fullet de l'església catòlica espanyola encartat en el diari diu que l'any 2016 hi van haver el nombre més baix declaracions de la renda a favor seu des del 2008 (7.112.844). En canvi, en la pàgina següent diu que l'any 2006 és el de més ingressos del mateix període (256.661.000). I no crec que pugam confiar en el milacre dels pans i els euros. En tot cas, segur que no és cap misteri dogmàtic. Espere que tota la faena que diuen que fan amb eixos diners compense el que sabem que continuen fent. Déu els ho reclamarà, supose.

dimarts, 19 de juny de 2018

Entrebancs oportuns

Si no els han incorporat els diccionaris a última hora, de moment no hi ha bolso (el de Soraya Sáenz de Santamaría en el parlament espanyol, per «famositat» sobrevinguda) ni agendar, que són les última modes que he sentit —a més de la ja consolidada confusió entre escoltar i sentir.

Me'n vaig a córrer, a vore si oxigene les idees que he de preparar per a convertir els p>entrebancs en oportunitats: 07:05 + 07:10 + 07:18 + 07:21. Anava desunflant-me, es veu.

dilluns, 18 de juny de 2018

Il·lusió del patiment imaginari

Estava desvanit pensant que les meues petites accions de reivindicació dels drets i deures lingüístics havien provocat un petit terratrèmol —un poc com si botaren tots els aficionats mexicans seguidors de la seua selecció masculina de futbol—. Al mateix, em preocupava com havia de gestionar eixe èxist. Però no, es tractava d'una sindicat corporatiu a l'ombra que hi ha instal·lat en les Corts i que malda per empitjorar les condicions professionals i laborals dels funcionaris (que no siguen ells).

diumenge, 17 de juny de 2018

Cita dominical / 500: Alessandro Zara Ferrante

Mirant els animals maltractats.
L'art és una representació, una interpretació de la realitat. Els bous són torturats, patixen i moren en la realitat.
Alessandro Zara Ferrante, «¿Qué puede hacer y qué puede no hacer el ministro de Cultura y Deporte por los animales?», El diario.es.

dissabte, 16 de juny de 2018

L'exdirector guionetista o de guionets

Continuant amb els canvis ortogràfics (veg. 13.06.2018) que ha començant a aplicar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl), he de reconéixer que sempre hi ha decisions normatives sorprenents. I no tant perquè siga una alegria, sinó perquè comproves que, molt sovint, quan es posen a fer normativa, els acadèmics d'allà i d'ací es veu que ho tracten un poc com dia una companya meua que volia fugir d'u debat sobre decisions estilístiques: «a vore qui la té més llarga».

No sé si és llargària o entusiasme pel poder de decidir. Perquè algun dia hauran d'explicar els acadèmics dels nord i del sud per què hem de posar o no guionet en alguns casos que pareixen més arbitrarietats decoratives que decisions regulades, coherents i raonables. Per exemple, no sé quin deu ser l'avantatge comunicatiu d'anar variant entre «exdirector», «exdirector empresarial», «exdirector d'art», «exdirector artístic» (?) i l'«ex-director general» que proposen. Més encara: ¿com pots explicar això sense riure pels motius que t'has d'inventar i que arriben a sonar ben absurds?

L'absurd es fa evident, sobretot, quan t'adones que, parlant, no hi ha guionets i tot això es pronuncia igual; i per escrit, no s'ha establit que hi haja cap diferència entre l'«exdirector general» i l'«ex-director general». La gràcia deu ser que tot això és ben entretingut.

divendres, 15 de juny de 2018

Fer-se les preguntes

Acabem l'assemblea en les Corts preguntant-mos perquè la Secretaria General —és a dir, els qui gestionen la institució—, en lloc de provar a millorar la institució i els treballadors quant a responsabilitat, professionalització i col·laboració proposen mesures de repressió, sotmetiment i dependència.

No tenim una resposta clara, per això continuarem fent-mos la pregunta.

dijous, 14 de juny de 2018

Esmenar-se en conseqüència

Em sentia lligat a mantindre una certa coherència, inclús molta coherència, entenent-ho com una virtut. Però, mirant com persistixen algunes idees o prejudicis en l'aplicació real, la coherència no deu ser realment cap virtut. Més aviat deu ser un instrument de la voluntat que cal utilitzar amb mesura, amb precaució, sempre dependent de la comprovació que el manteniment dels nostres principis o valors no està produint més mal que bé.

La coherència pot ser admirable quan es útil per a dur avant reptes complicats i positius, però si es tracta de persistir en l'error o en el desficaci, doncs, és preferible renunciar-hi i acceptar que hem estat derrotats per la prudència i l'autocrítica. La prova de concepte, que diuen. És millor aprendre a esmenar-se que ser tan sols conseqüent.

dimecres, 13 de juny de 2018

Menys diacrítics

Per sorpresa arriba la nota de premsa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua on comença a acceptar alguns dels canvis ortogràfics aprovats l'any passat per l'Institut d'Estudis Catalans. Comprove que no són tots. Pel que veig, només els que tenen algun fonament lògic i que no responen a veŀleïtats inexplicables. Espere que aprofiten els tres anys de marge que han donat per a implantar estos canvis i que revisen algunes de les decisions més dubtoses dels canvis que va aprovar l'iec.

En tot cas, em sembla una bona línia de treball això d'anar aprovant les decisions normatives després de reflexionar-hi i, si és possible, millorant-les i no tan sols imitant-les. Perquè no sempre es dóna el cas que les regles siguen «comprensibles i aplicables». De moment, vénda encara du el diacrític en el dnv.

dimarts, 12 de juny de 2018

Cooperant amb l'agonisme

Diu Mario Bunge que l'agonisme (que es basa en Heràclit i no es referix a les «agones» de la mar ni a l'agonia i els ois) «passa per alt la cooperació, que està tan estesa com la competició». No sé com ho calcula, però em sembla que la quantitat d'una i altra no lleva que la qualitat excessiva de la competició siga més habitual que els excessos de col·laboració, que supose que també deuen ser negatius, tot i que trobe que costa arribar a detectar-los en esta societat.

D'altra banda, fa uns mesos que no pare de renegar i sospirar ansiós. Tot i que trobe que sóc més cooperador que competidor, tinc quimera que el medi en què em moc sospita el contrari i actua, per tant, en conseqüència. Sí, col·labore en la competició, és a dir, em derroten seguit seguit. I sant tornem-hi.

dilluns, 11 de juny de 2018

Calor davant de missa

Passe per la partida de Maricarrig, al terme d'Oliva. Un trosset amb tarongers que sobreviuen malament a l'heura. Missa en castellà, que fa un poc com l'heura, tapar amb el micròfon i la paraula de Déu la llengua que —encara— parla la gent d'ací. Anote que el meu cosí «estiua» (jo sóc més d'«estiuejar»). Calor i senyal de la policia municipal per enterro davant de missa.

diumenge, 10 de juny de 2018

Cita dominical / 499: Antoni Maria Alcover i Sureda

Mirant la llengua de tots.
No en saben sortir de llur tòpic; les corrupcions i adulteracions del poble.
Antoni Maria Alcover i Sureda, Dietari de l'excursió filològic 1906.

dissabte, 9 de juny de 2018

Els péntols de la llengua

La llengua són els péntols que fem servir cadascú pel nostre costat i que no acabem d'unir mai del tot. Més que ensenyar-la i aprendre-la només en un registre pretensiós convé fer-ho de manera que sapiam que amb la llengua també reproduirem i reflectirem els matisos socials, culturals i econòmiques. Per tant, tal com intentem variar les causes i les conseqüències d'eixes divisions, també podem actuar sobre l'ús d'uns components o altres de la llengua, amb l'esperança que això no canviarà la societat, però farà que s'amplien les vies per on circulen els sons d'eixa societat.

Podem esperar el mateix èxit (o fracassos semblant) a l'hora de fer polítiques de col·laboració o de competència. Podem dir «faena» o «feina», però resulta un poc xocant sentir que la forma diftongada «feina» té la presumpció de posseir un valor afegit. No anem bé si aprenem prejuís per a menysprear en lloc de facilitar els coneiximent de les varietats i les causes de la variació.

divendres, 8 de juny de 2018

Empitjorant els roïns

Els tres sindicats ccoo, ugt i Intersindical Valenciana van firmar l'any 2016 un pacte sobre la competència lingüística del personal de les administracions públiques, cosa que van publicitar i que continuem trobant en els webs dels sindicats firmants. Em pensava que, per tant, només caldria un poc de capacitat política i unes gotes d'acord social i sindical per a aplicar una millora del que s'havia fet fins en l'administració del Consell o en les mateixes Corts Valencianes.

Com quasi sempre, eixa previsió falla per la base (El Temps, 04.02.2017): la lletra i la firma són certs, però la voluntat i l'acceptació que això compromet a res és una fantasia. I si trobe que a ugt i ccoo —qui t'ha vist i qui et veu...— els interessa —no sé massa bé per què— empitjorar la situació respecte al que s'esdevenia en les Corts amb presidències anteriors, és perquè no els tremola la mà i per ara han declarat que firmaran un document que garantix que pot arribar a ser funcionar algú que traga un zero en l'examen de valencià i que no tinga cap acreditació de coneiximent d'eixa llengua.

Jo confie encara en les dades, l'honradesa inteŀlectual i la sinceritat reivindicativa. També sóc fantasiós, ja ho sé. Però espere que un poc de vergonya política evite que hajam de lamentar, com és habitual en les Corts, que la distància entre les declaracions i els fets convertixquen en una caricatura —massa impertinent ja— les declaracions polítiques i sindicals en este tema.

dijous, 7 de juny de 2018

L'odi degut

Hi ha qui s'enfada o s'ofén si no li dediques la deferència deguda. O la reverència deguda. O la submissió. Fins i tot, si no li dediques l'odi degut. Les coses del caràcter i del tarannà van aixina. L'ètica també és mala d'apamar però fàcil de perdre. Es noten molt eixos centímetres de prepotència i menyspreu, de vanitat frustrada, d'odi no correspost, que et separen d'eixes persones quan patixen eixa malura que els lluïx als ulls.

La cosa és agarrar aire pel riu: 07:03 + 07:16 + 07:27 + 07:09. Mitjanament i amb bon sol.

dimecres, 6 de juny de 2018

«Ens en sortirem», diuen

Hui no estic per a massa romanços. No tinc la llàgrima fàcil en les coses habituals, però el passó negociador de hui deu haver segut ja un poc d'excés psicològic fins i tot per a un cudol —sense cap connotació positiva per eixa suposada duresa— com jo. Només aconseguixc reaccionar amb Ens en sortirem d'Obeses.

dimarts, 5 de juny de 2018

La natura runosa

Per uns dies el web del Cercaterm m'havia perdut com a usuari registrat. Es veu que han tingut algun problema tècnic. Hui ho han apanyat i m'han mig resolt la consulta sobre el littering o basuraleza. No m'ho han acabat de resoldre perquè no han trobat cap equivalent en català en eixe mateix registre informal que té el terme castellà (no sé com ho perceben els anglesos). Els havia proposta residualesa, brutalesa, runalesa, escombrialesa, però no cap. Ja vorem si algú entra alguna millor.

dilluns, 4 de juny de 2018

Amb els prejuís a punt

Molt sovint perc de vista que això que no entenc d'alguns companys meus es diu «ideologia». Em passa que intente negociar o debatre pensant en les millores que cal per a complir les funcions dels serveis públics, els drets i deures dels funcionaris i les millores laborals que necessiten i que han de concordar amb les obligacions de les administracions públiques.

I de colp hi ha alguna cosa que no entenc, em quede un poc en blanc perquè rebutgen algunes de les propostes que fem per motius que no expliquen o que expliquen a mitges i amb raons que no tenen cap relació amb la finalitat de la proposta. No sempre m'amollen «és que jo crec» no sé què. Me n'adone més tard, és que són de tal ideologia i, per tant, els correspon «no acceptar» les coses que no coincidixen amb els dogmes corresponents. I aixina hem perdut el sentit de la discussió i del debat.

En tot cas, el meu error és que em costa arribar amb els prejuís a punt.

diumenge, 3 de juny de 2018

Cita dominical / 498: Joan Carcia del Muro Solans

Mirant les necessitats humanes.
Els éssers humans necessitem sentir-nos dins la seguretat d'enraonar en el llenguatge de la comunitat, en el llenguatge d'allò que és políticament correcte, la seguretat d'admetre allò que cal admetre i de refusar allò que s'ha de refusar.
Joan Garcia del Muro Solans, Ficcions còmplices.

dissabte, 2 de juny de 2018

Aromes i interpretacions

Baixes del tren amb les aromes sabonoses de la fàbrica que hi ha davant. El centre de Benicarló és menut i es pot recórrer ràpidament. És tranquil i té places agradables. Parem a comprar una gorra, que fa sol. I topem amb un senyal curiós que alerta del perill que són els xiquets. Tot es pot interpretar (bé i malament), però els fets han de confirmar o desmentir les interpretacions. Espere que els xiquets de Benicarló no siguen com els cérvols que s'espanten i boten damunt dels cotxes, perquè el perill són els cotxes, i per això és agradable tindre la ciutat per a passejar.

En canvi, mos sorprén que des de l'estació del tren fins al centre de Benicarló calga travessar la carretera, sí, correguent com si fórem «cérvols, perquè no hi ha ni semàfor ni pas «zebra» per a vianants. Salvem l'obstacle gràcies a la fortuna atzarosa.

I un altre atzar fa que em perga el diari de hui. En tot Benicarló pareix que n'hi hagen només dos quioscs oberts els dissabtes de matí. En un no accepten la targeta de la meua subscripció i en l'altre els faltava el suplement. Com que el diari és el El País i ja només m'interessa residualment per alguns articulistes i opinadors i pels suplements, doncs, no m'acalore massa si em quede un dissabte sense les ratlles del diari. Tornem a l'estació, salvant de nou les ratlles de la carretera.

divendres, 1 de juny de 2018

La capacitació nacional

Un nou episodi del sainet per a acabar la setmana. Mentres voten la moció de censura, els lletrats i companyia de la cambra valenciana pretenen censurar la possibilitat de garantir —tant com siga possible— la capacitació en valencià dels futurs funcionaris de les Corts. Això és una pràctica habitual en ells, ja que la majoria serien incapaços de superar una prova d'exigència lingüística en valencià adequada a les seues funcions. Per algun motiu (ideològic) no volen acceptar ni el requisit lingüístic en valencià ni que la prova de valencià siga eliminatòria. Amb la qual cosa, en la proposta que mos fan, pot arribar a ser funcionari de les Corts algú que no tinga la capacitació necessària per a fer les seues funcions en valencià.

No pareix que tinguen present que hi ha un requisit en castellà, fixat en la Constitució espanyola i reforçat per la pràctica qüotidiana. Me s'ocorre que el coneiximent del castellà deu estar garantit més enllà del fet de posseir la nacionalitat espanyola, però per ara no he localitzat cap norma relativa als espanyols que hagen estat educats en una altra llengua. No sé si no s'ha donat mai el cas o si és impossible que es done el cas.

O pot ser que vixcam en un món tan absurd que arribem a creure que la capacitació lingüística s'adquirix amb la nacionalitat.