Transcendint

L'apunt un pèl críptic d'ahir tenia relació amb una expressió que apareix en les gramàtiques de l'Institut d'Estudis Catalans. Que una entitat normativa —que és la que dicta com s'ha d'escriure— rebutge una forma escrita i que després adduïxca que no pot validar una forma perquè «no transcendix a l'escriptura», seria un poc com si en el joc del trile el triler es sorprenguera que no aparega mai la boleta. Si has establit que el monosíl·lab nin no s'accentua gràficament, no t'has de sorprendre si la paraula nin no trascendix accentuà a l'escriptura.

Este bloc tampoc no transcendirà a res de bo, però si es tracta de l'escriptura, anirem pegant la vara.

La inclusió de l'emissor

Òbric un article de l'any 2004 d'Abelard Saragossà sobre el valor dels adjectius demostratius... 🔗 ¡Han passat més de vint anys! El temps passa volant. No sé si li han fet massa cas, em sembla la proposta de distingir els graus dels demostratius pivotant sobre la inclusió/exclusió de l'emissor no ha tingut el mateix èxit que la formuleta que sabem repetir tots a partir de l'apreciació de la proximitat/lluntania.

La creativitat lingüística també es reflectix en la creativitat de conceptes i idees gramaticals. A més, una volta s'estenen a l'ensenyament de manera sistemàtica i repetitiva fins que són assimilats, condicionen no tant la percepció que tenim de les coses, sinó la forma com mos forcem a interpretar-les per no desbaratar tants anys d'aprenentatge de les lletanies que mos havien d'acostar a la ciència... Bé, no tant, només a la lingüística... En realitat tampoc, mos havíem d'acostar a la normativa... O tampoc, devia ser a l'estàndard... No ho sé, la cosa és el certificat que mos han de donar al final.

A pesar de les sopes boves que solem acceptar per a eixir del pas i omplir i complir els formularis burocràtics del dia a dia, per sort, la llengua i la ciència van fent camí pels papers i els pdf. Sempre estema temps de pegar-los una rellegida, per a incloure-mos també com a emissors.

La pantanà de l'escriptura

L'avl acaba d'incloure riuà i pantanà en el diccionari. 🔗 No dubte que al final farà una inferència i establirà la regla que regularà està qüestió amb caràcter general, però fins que arribe eixe moment, està tractant un tret sistemàtic i general com si foren manifestacions inconnexes i estranyes que mos estan afectant la qualitat de la llengua.

El cas és que podríem resoldre-ho d'una tacà acceptant pragmàticament la previsió que el valencià general pot transcendir en l'escriptura de manera segura, clara i consistent. Les pantanaes i les riuaes solen provocar desastres: convé tindre-les previstes.

La convenció contra l'arbitrarietat

He de mirar d'aclarir què veuen d'arbitrari la rae i l'iec per a utilitzar este concepte en relació amb la representació escrita de la llengua:

(oiec) La representació escrita d’una llengua es caracteritza, entre altres factors, per l’arbitrarietat. Efectivament, la manera com traslladem al registre escrit cada un dels sons del discurs oral és una convenció que, pel fet de ser-ho, és arbitrària.

...en las escrituras alfabéticas, la relación de correspondencia entre grafías y unidades fónicas es puramente arbitraria, como lo demuestra el hecho de que un mismo fonema pueda representarse de diferentes modos según la lengua de que se trate [...]

Em sembla que intuïxc què volen dir amb «arbitrarietat» o «arbitrari», entenc que es referixen a la desconnexió sinestèsica entre la grafia i el so, que sí que entenc que és convencional, però vols dir que és arbitrària:

(diec) 1 adj. Que depèn del franc arbitri. Una quantitat arbitrària, a la qual hom pot atribuir un valor qualsevol. 2 adj. Exercit no atenent sinó a la pròpia voluntat o capritx. Autoritat arbitrària.

(drae)1. adj. Sujeto a la libre voluntad o al capricho antes que a la ley o a la razón.

¿Són decisions capritxoses, voluntàries, o que repensem cada volta amb això que diuen arbitri...? ¿No responen a cap llei ni a la raó? Dir-ne convencional ja va bé, no sé què hi veuen d'arbitrari en el fet de seguir una tradició ancestral que hem estat copiant prou mecànicament, que fixem amb normes que respecten i que ha lligat uns sons amb unes lletres de manera raonable i regulada. Crec que haurien de canviar la definició d'arbitrarietat per a poder relacionar-la amb l'ortografia. O al revés, segons el franc arbitri de cada u o de cada moment.

Confusió gràfica innecessària

Estic de nou embolicant-me amb reflexions sobre l'escriptura del sinó exceptiu, perquè la resposta de l'iec em sembla que conté algunes incongruències i una malicciosa tendència a imposar una grafia a pesar que partixen de la idea que n'hi han dos possibles amb usos i significats diferents.

En el fons em sembla que reproduïxen el vici de pensar que poden aplicar les normes de manera arbitrària, com han fet amb l'apòstrof que han llevat en el cas del nom de la ciutat holandesa, que pretenen que de «l'Haia» passe a «La Haia». És una decisió arbitrària perquè és una excepció innecessàri a la norma general, que no té cap fonament. Això em recorda aquell acudit infantil sobre l'accentuació:

— Per favor, profe, ¿han canviat les normes ortogràfiques? És que en la ràdio diuen que estos dies la calór s'accentua...

No és molt graciós, però és un poc el cas: estos dies, a pesar que m'admeten que n'hi han dos significats diferents representats per dos grafies diferents, l'institut decidix que només s'ha d'escriure amb la grafia que no correspon al significat que vullc transmetre. De fet, que s'ha d'escriure amb el significat que no és, perquè l'altre significat amb què especulen és més hipotètic que real. Curiós.

Vist que argumenten confonent elisió i eŀlipsi, voré si els convençc que estan generant un poc de confusió innecessària.

Al caure

Gel per als colps, és el millor antiinflamatori i inclús analgèsic, em diu la infermera. El morat del bac no s'haguera fet tan fosc. La gelor li la van aplicar a la gramàtica de Manuel Sanchis Guarner de l'any 1950, i això no va desinflamar res —al contrari— però sí que va desunflar el gramàtic i moltes de les possibilitats posteriors de l'ús de la llengua quan va arribar la possibilitat d'ampliar els coneiximents i l'ús. Ho conta, ho raona i ho mostra Abelard Saragossà en el llibre que ha escrit sobre Sanchis Guarner. N'hi han que deu fer més de trenta anys que ho saben, que li adjudiquen un pompós «don», com si això ho compensara tot, i per contra els està costant molt esmenar o reparar els errors comesos. Deu estar al caure, que no mos faça massa mal el bac.

En valencià planer

El llenguatge i la llengua van canviant —se'n diu «evolució» quan es mira amb bons ulls— al ritme dels temps. Per sort hi ha qui s'interessa per mantindre'ls vius i fer que s'adapten i creixquen. Eixa pareix que és la intenció de la nova revista El Mood🔗. També té possibilitats —em sembla, no he acabat de fussar-hi prou— els recursos en línia per a millorar l'expressió oral que presenta el web Oralitat🔗.

De totes formes, trobe a faltar més dedicació a l'ús real en valencià, eixe ús coŀloquial per al qual no es difonen prou els instruments de referència mínima que poden fer accessible l'aplicació de les regles ortogràfiques als escrits més accidentals o casolans, més o menys carregats d'intenció, d'humor, procaços o utilitaris. Tot això i més també es pot escriure reflectint els trets desimbolts i espontanis de la parla quotidiana mantenint la seguretat que dona la guia de l'ortografia i de la gramàtica bàsica general, sense haver d'anar a «apanyar» les combinacions pronominals tal com brollen, mirar de coŀlocar morfemes normatius flatosos, o mirar amb temor algunes expressions que penses que podrien fer botar flames del paper per «indesents» —les sonores suposadament indegudes són un tema—.

I pensant en això he acabat pegant-li una llegida a l'article «De xones, culs i conys» de Jaume Forés Juliana,🔗 on hi ha expressions que no acabe d'entendre —no són del meu món de referència—, però també alguna que hauria d'arribar, més enllà dels llibrets de falla, al diccionari de Martia Teresa Espinal🔗:

L’escriptor Martí Sales va proposar adaptar l’expressió catalana «passar la mà per la cara», fins a convertir-la en «passar-li el cony per la cara». O, en lloc de parlar de «quina repassada», emprar la més divertida, «quina parrussada». Fins i tot van aparèixer algunes aŀliteracions com «proporcionant parrús» o «despatxar xona» [...].

Ah, i qui diu el «cony», diu la «figa».

Cita dominical / 781: Pau Francesch Sabaté

Si el fenotip o l’ètnia estiguessin codificats en el sistema flexiu, ja seria tota una altra cosa.

Pau Francesch Sabaté, «El quart gènere», Núvol, 01.11.2023. 🔗

Les emocions dels morfemes

L'intercanvi de missatges de l'aoetic 🔗 sobre el tema del document de llenguatge inclusiu de l'iec manifesta que la tendència més clara és que convé regular les possibilitats de la llengua per a afavorir l'ús abans que per a mantindre convencions normatives per comoditat o immobilisme. Es tracta tant de la qüestió del sexe i el reflex en els gèneres tradicionals, com d'incorporar les possibilitats no-binàries.

En tot cas, mentres es consolida o es generalitza alguna marca en l'ús, si és que realment és tan necessari exposar la condició o identitat sexual —tots necessitem exposar alguna cosa, i uns més que altres—, vorem provatures diferents combinades amb els usos tradicionals, i confusions en l'associació de morfemes amb preferències o identificacions concretes.

La disponibilitat i la difusió són els mecanismes que marcaran el camí, en oposició i complementant la certesa de la normativa i la incertesa d'eixir-se'n. A mi em diuen Miquel i m'identifique amb eixe nom només pel sentit utilitari que puga tindre: però jo no em dic Miquel. El nom o els morfemes no fan la cosa, però la cosa condiciona les emocions que mos provoquen els noms i els morfemes.

El gènere visible i invisible alhora

La Secció Filològica respon algun dels meus dubtes d'estes setmanes sobre Hamàs, Yitshaq Rabín i Sukkot o Sucot —les dos són bones—. En contrapartida, estic mirant què han escrit sobre això que es denomina «llenguatge inclusiu» 🔗 i estic anotant les mancances o contradiccions que trobe en el document i que hauré de raonar, si pretenc aportar res que servixca de complement o que ajude a millorar la reflexió sobre el tema. Aplaudixc que s'hagen expressat amb comprensió i que ho hagen fet sense expressions de condemna ni desqualificacions o malfiances massa grosses. Però convé no aplaudir acríticament entapissant els carrers per on passa el carro de l'«autoritat» normativa.

Com a matís del que li falta la document, convindria que hagueren explicat per què els gèneres gramaticals tenen els noms que tenen —masculí i femení; no hi ha neutre ni animat ni inanimat, personal, no personal, absència de gènere...—, que es veu a una hora de camí que els noms fallen per la base, per l'origen dels noms.

Però també hi ha detallets que trobe millorables, com ara quan s'afirma que la marca valorativa «en recessió» del diec fa referència al gènere, perquè jo diria que es referix al sexe d'eixa persona (alcaldessa com a 'muller de l'alcalde'). El document diu també que les formes dobles permeten fer «visibles» les dones, de la qual cosa s'ha de deduir que no utilitzar les formes dobles torna a fer «invisibles» les dones i, per tant, pot implicar una «voluntat d’ocultar la presència de dones en un determinat col·lectiu»... Algú, amb idees d'eixes que tendixen a la «manipulació conscient de la gramàtica» —tal com ho expressa l'iec per a referir-se als que volen fer-la anar com a instrument de canvi de la realitat—, podria pensar que imposar alguns usos lingüístics té efectes sobre la realitat social... Vaja, per fer una comparació que coneixem: ¿que mos prohibixquen o impedixquen aprendre o parlar en valencià no té cap efecte en la realitat? ¿Vols dir?

En fi, això sí, fan de no voler xafar-se els dits, les «estratègies per a evitar la discriminació en el llenguatge poden ser innecessàries o artificioses» i són «tries individuals o corporatives que, com a tals, ni s’haurien de prohibir ni s’haurien de fer obligatòries», al capdavall, «les conquestes socials en el terreny de la igualtat dels sexes han fet evolucionar la llengua. El camí invers, en canvi, és més aviat incert», és cert, incert i, per tant, possible. Per a bé o per a mal, vaja, serà cosa de vore-ho.

Pistatxos, ¿què sinó?

Quasi he acabat la fitxa sobre el sinó exceptiu (eixe de «¿Qui sinó?»). Li la passe a Takse per a que comprove si està prou clara i s'entén o si està massa marejà. La qüestió és senzilla, però la normativa ortogràfica hauria d'anar més enllà d'intuïcions formals, convindria fonamentar les decisions amb anàlisis que tinguen en compte els valors lingüístiques i discursius de les paraules.

Uns pistatxos, unes ammetles —sí, també dupliquem la eme al poble—, comprove que puc ampliar l'arrel del sistema en l'Ubuntu simplement eliminant les fotos que passe a un disc extern. Demà provaré a ampliar eixa arrel afegint-li espai «ext4» que ara mateix està en una altra banda del disc. Espere no carregar-me res.

Un bancal de preposicions i adverbis

Em passe el matí torbat —com diuen les meues cosines de l'Alqueria— mirant d'entendre si les preposicions són preposicions, adverbis o alguna altra cosa, que pareix que no mos aclarim entre unes gramàtiques i altres. Ni tan sols en la Gramàtica del català contemporani—, 🔗 on ho exposen des de punts de vista diferents. Per sort hi ha un passatge de Pelegrí Sancho Cremades que exposa un poc eixes discrepàncies, encara que pareix que es queden sense concloure del tot.

La qüestió és que si la cosa no està clara, no sé com és possible que adopten decisions normatives que desqualifiquen o condemnen els usos habituals de la llengua general. Si fora per les gramàtiques i els diccionaris, la preposició baix no tindria quasi cap ús en valencià. I el cas és que seria paradoxal, ja que baix ha substituït davall de manera generalitzada, 📒 però la normativa rebutja tractar-ho i inclús arriba a negar-ho, com podem llegir en la gnv («observació» en 27.4.2.3): 🔗

Es tracta d’un ús que no es documenta en la llengua clàssica ni en la majoria de parlars actuals.

---

[Nota. La negreta és meua.]

En canvi, el llibre Els parlars valencians de Beltran Calvo i Segura-Llopes (9.2) diu:

Davall té poca vitalitat en val.: és viva almenys en part del val. merid., tendeix a substituir-se per baix.

En este cas, la gramàtica de l'acadèmia —i la de l'Institut d'Estudis Catalans— ha de mirar de més a prop si explica la realitat. És possible que no calga fer patir els parlants amb els marejos que provoca no saber si estem parlant d'una preposició o d'un adverbi, és a dir, si és possible tindre una bassa i un mas en un mateix bancal:

(gnv) Com a paraŀlel de dalt, es pot usar en aquells casos en què pren un complement i té el valor de ‘en una part més baixa’:
Baix del bancal hi ha una bassa, i dalt (del bancal), un mas.

Un adverbi en la gnv i una preposició en el diccionari. 🔗 Un bancal gens planer.

Cita dominical / 715: Joaquim Sanç Ureña

Una de les condicions per a suprimir un constituent és que siga obligatori sintàcticament, propietat que força el receptor a buscar-lo; en canvi, els constituents sintàctics opcionals no són elidibles.

Joaquim Sanç Ureña, «Preposicions de superioritat (dalt, damunt i sobre) en Fabra. Fonaments (1891-1912)», Aula de Lletres Valencianes, 6 (2018); és una idea d'Abelard Saragossà («Una introducció al concepte pronom», 1996).

Cabuderia dialectal

A partir del bloc de Juli Martínez Amorós (Eljuliet) 🔗 arribe a un article d'Albert Pla Nualart («L’ús del pronom ‘en’ amb quantitatius postverbals (2)») 🔗 que em sorprén prou, perquè trobe que eixe dia Albert no va tindre el dia inspirat, no perquè ell preferixca aplicar en el diari on treballa el que fan en la seua varietat dialectal, sinó perquè, en esta ocasió, el fet que les possibilitats dialectals no s'ajusten al que preveu o pretén una certa normativa, el du a amollar que l'ús dialectal que ell no fa «és un ús empobridor i agramatical».

Com que entenc que és impossible que ell mantinga la posició que descriu Juli relacionada amb «noucentistes recalcitrants», li deixe en un comentari a l'Albert en el diari mateix, i li enllace l'apunt d'Eljuliet, on també hi ha un comentari de reforç d'Abelard Saragossà. Sempre sembla que cal un poc més de comunicació, que no aprofitem totes les opcions que tenim per a entendre-mos i explicar-mos. Al cap i a la fi, és ben fàcil pensar que si hi ha dialectes que apliquen un criteri diferent en l'ús d'un pronom —com és el cas—, seria «enriquidor» i «obligació gramatical» explicar-lo, entendre'l, que es suposa que eixa és la faena dels qui fan gramàtiques i pretenen que la riquesa i diversitat de recursos d'una llengua són valors positius.

Hi ha diferents maneres d'interpretar les coses, però la que menys hauríem d'utilitzar és la que consistix en penalitzar per a no haver d'explicar ni arribar a entendre que els dialectes no són una conspiració contra la gramàtica. Ai, massa voltes sol passar el contrari: la gramàtica no conspira contra els dialectes —els errors conceptuals sí, certament—, i els dialectes exemplifiquen i enriquixen totes les explicacions que ha de donar la gramàtica (que van revisant i millorant):

El verb ser també pot aparèixer, amb el valor de haver-hi, amb el pronom en, amb referència obligatòria a persones. Així, en –Quants en són, en aquest despatx? –En són tres, ens referim a persones; però en –Quants n’hi ha, en aquest despatx? –N’hi ha tres ens podem referir a persones, ordinadors, etc.

Per ahí van les coses. En tot cas, és més eficaç i útil revisar, corregir i ampliar les reflexions gramaticals, perquè els dialectes són molt cabuts.

Incoació de llonganisses

Hi ha més dies que llonganisses, que diu Takse, i hui m'he embolicat amb la llonganissa dels incoatius de la tercera conjugació. Les reflexions i la documentació són abundants i la meua voluntat de síntesi es veu fàcilment superada per la temor de birbar més del compte. Me se fa quina hora i vaig repassant què en dien Josep Giner, Joan Fuster, Sanchis Guarner, per la part antiga, i els seus coŀlegues més moderns i actuals.

Una curiositat denominativa per als verbs no incoatius que tenen l'infinitiu acabat en -ir: Josep Giner en va dir en algun escrit «tercera conjugació curta». És una opció més objectiva i prudent que la denominació «pura» que s'utilitza encara actualment. La «llarga» seria la incoativa. «Agusaes» que és llarga la cosa.

«L'idea» dels signes ortogràfics

A pesar que estem acabant la setmana, i alguns arribem amb les forces mentals justetes —si és que passem mai d'ahí—, en l'aoetic 🔗 hi ha qui té espenta per a proposar la revisió del diacrític perdut en l'«os» (vocal tancada, ¡animal!), cosa que mos convida a mirar-ho globalment en lloc de centrar-mos en apanyar una peça sense mirar si estem millorant i empitjorant el trencaclosques.

Em deixe caure per allà amb una reposta diplomàtica que intent aportar documentació rellevant al debat:

Estic d'acord amb la proposta de repensar l'ús dels diacrítics que fa Josep Maria Mestres i Serra. En eixa posició de repensar, estic d'acord amb la posició expressada per Pere Saumell. Aprofitant que hi poden estar pensant en l'iec i l'avl, també aprofitaria el que diuen Jordi Sedó i Montserrat Bayà, no tant per llevar els diacrítics que queden d'una tacada, sinó per a repensar per a què volem els accents.

Tal com va escriure Abelard Saragossà (sèrie «Normativa: des dels parlants i per als parlants», apunt 13, 2018) entenc que seria bo «limitar les regles de l’accentuació a la seua finalitat (indicar la síl·laba tònica de cada paraula), objectiu que comporta suprimir la dièresi de les síŀlabes àtones».

Podem recordar que, tal com assenyala Saragossà en l'article, «Fabra va traure el nostre sistema d’accentuació del que té el castellà», però podem vore que tenim unes regles que pareix que, a més, hagen intentat resoldre coses a mitges: mos exclamem sovint perquè hi ha qui no sap fer les vocals obertes o tancades quan toca, però malament ho podran aprendre llegint si el sistema ortogràfic no mos ho indica (encara que siga incloent doblets o, per estalviar-mos ratlletes, deixant les que varien dialectalment sense accent). Deu ser que no és tan rellevant com mos pensem.

Finalment, en el cas dels «orsos», els valencians ho tindríem resolt i podríem proposar eixa solució al debat, si no fora que encara estem massa pendents de penalitzar-mos per qualsevol tret d'ací que no s'ajuste als manuals que es fan pensant en altres varietats dialectals. (La paraula orso apareix en el dnv, encara que com a forma secundària; no apareix encara en el diec).

Quant al trencaclosques ortogràfic, no sé per a què volem els apòstrofs: en lloc d'induir-mos a dir «l'idea» no parem de sentir «la última» o «el últim»; les cometes baixes, que combinen perfectament amb l'apòstrof, va desapareguent per la gossera de mirar com es poden posar; hi ha qui es pensa que les C c no es pronuncien «se» sinó que s'han de pronunciar en el castellà central d'Espanya que hem aprés a escola; l'iec lleva diacrítics però en proposa d'oportunistes que contravenen les regles per a evitar que parlem de la ciutat de l'Haia, com si escriure «l'aura» o «l'oli» (¡ei, Loli!) no creara també un «conjunt de trastorns» (veg. aura, accepció 5 🔗) neuropsíquics o ortogràfics.

L'ètica gramatical

La distinció que comentàvem l'altre dia entre gramàtica i llibre d'estil hauria de vore's com a una pràctica clarament desitjable per a evitar un malentés massa estés sobre la utilitat o la finalitat de la gramàtica, més encara de la gramàtica valenciana. Per l'ús restrictiu i repressor que se'n fa —sobretot en l'ensenyament i l'administració valencians— pareix que la finalitat d'una gramàtica —més encara la valenciana— siga esmenar la llengua esmenant-los la plana als parlants.

Amb tot, la gramàtica, abans d'establir què és o deixa de ser correcte, segons l'ús que en fan els parlants de la llengua, és una obra que ha de pretendre «descriure» i «explicar» la forma i el fons d'això que hem convingut que conforma una llengua. La descripció i l'explicació requerixen coneiximent i reflexió fonamentats en el mètode científic. Per contra, quan entrem en la valoració i la restricció, estem en un terreny diferent, el que seria l'àmbit dels llibres d'estil, on són més rellevants les nostres preferències estètiques i sentimentals.

Per tant, podem explicar un tret gramatical, com ara que és usual utilitzar la preposició a davant d'un nom propi que fa de complement directe (He convidat a Carles), que hi ha qui no usa eixa preposició (He convidat Carles), i que, a pesar que són opcions usuals i descrites per la gramàtica que explica la llengua, tal com hem vist, la nostre preferència és una o altra. Aleshores, en el llibre d'estil d'una institució o d'una mitjà, podem prescriure l'ús de només una de les opcions. I això no fa que l'altra siga incorrecta: seria gramaticalment correcta, encara que no seria adequada per a les nostres preferències.

En el nostre sistema de regulació de la llengua, on hem previst autoritats legals per a eixa finalitat normativa oficial, quan es trien opcions per a l'ús d'una institució o mitjà, quan sabem que la gramàtica de la llengua dona per a molt més que el que diguen l'iec o els tècnics lingüístics de la Universitat de València, ja que també són normatives les decisions de la Universitat de les Illes Balears i de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no hauríem de fer passar com a incorrecte un tret perquè algunes institucions l'hagen oblidat o desestimat. Si és usual i general al nostre país i, a més, és una opció correcta d'acord amb alguna institució normativa, podem preferir no usar-lo, però seria poc ètic pretendre que siga condemnat com a error o defecte dels parlants que l'utilitzen. L'ètica no competix amb l'estètica.

Gramàtica i estil

Per a treballar amb rigor en estes coses de la lingüística quotidiana, convé diferenciar clarament entre dos obres amb utilitats i intencions semblants, però que tenen missions diferents: una gramàtica i un llibre d’estil. Les definicions del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua donen unes bones pistes per a entendre la diferència entre unes obres i altres:

gramàtica f. LING. Conjunt de normes relatives a l'estructura d'una llengua que s'han de seguir per a parlar-la i escriure-la correctament.

llibre d'estil m. GRAF. Llibre que conté les normes editorials d'una empresa o d'una institució.

M'ha passat pel cap eixa distinció després de vore un vídeo instructiu i visualment ben realitzat del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València basat en la Gramàtica zero de Francesc Esteve i Josepa Melià (2011). El vídeo dictamina que un nom propi que fa de complement directe ha de ser introduït sense preposició a davant. Això ho diuen algunes gramàtiques, però cal saber que incloure eixa preposició és un ús corrent, general; de fet, és una opció exposada per la Gramàtica normativa valenciana, que diu:

Crec que és esperable i convenient, i supose que deu ser una pràctica habitual, que la Universitat de València diferencie entre el que són les seues preferències estilístiques (el seu llibre d’estil) i el que són les normes gramaticals fixades per les institucions normatives de la llengua, entenent que la normativa oficial per a la llengua és elaborada i fixada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears.

Les tres institucions tenen el mateix grau de prevalença a l’hora de fixar què és o no és normatiu. Per contra, l’abast de la seua oficialitat és diferent i es cenyix oficialment al territori de cada país (País Valencià, Catalunya i Illes Balears). Amb tot, pel que fa a l’ús dels ciutadants (quotidià, literari, científic, recreatiu...), a més de les opcions que done cada institució, podem seguir la normativa d’una, de l’altra o de totes en conjunt. Hem de pensar que són normatives inclusives, és a dir, que un tret validat per una institució, és vàlid per a l’ús general arreu (amb la possible excepció de l’àmbit de la burocràcia oficial).

El cas és que les tres institucions normatives estan intentant col·laborar per a conformar una normativa global que tinga la capacitat d'adaptar-se al context propi de cada territori. Seria una bona idea per a estendre el consens i l’ús entre la ciutadania, que les universitats públiques, que solen seguir i difondre criteris científics amb rigor i atenent els problemes i solucions preferibles per a cada objecte d'estudi i per a cada context social, aplicaren la màxima de no restringir innecessàriament i de manera negativa les possibilitats de la llengua, de la normativa i la riquesa de les varietats de cada territori.

Els registres formals i informals no estan absolutament predeterminats per la normativa, sinó que depenen de cada context, i són el reflex de les decisions estilístiques de cada institució o mitjà en connexió amb l'ús de la societat en cada moment. Resultaria ben negatiu per a l'ús del valencià general i de cada registre d'ús, convertir-los en font permanent de faltes i objectes de correccions innecessàries quan es tracta de qüestions opcionals avalades per les institucions normatives (per una o per totes). I pitjor encara si es pretén imposar com a «gramàtica» lo que ha de ser «estil».

Els elixirs i els lixiviats

Un company em demanava per la paraula «malíxia», que no localitzava en els diccionaris, cosa sorprenent, perquè és d'ús molt comú. Si pensem en els elixirs o en els lixiviats (que també fan oloreta), són paraules prou doctes, condició a la qual pareix que tots aspirem, sovint amb massa ànsia, i aixina arribem a pretendre escriure «malíxia».

El cas és que la paraula sí que apareix en el diccionari, però escrita «malíccia». Hagueren pogut també escriure-la «malícsia», però en este cas han seguit el corrent conegut de les paraules dicció, diccionari, ficció, fricció, etc., tot un cabasset de cultismes, cosa que contribuïx a posar la malíccia en una companyia que seria correcta des del punt de vista del sentiment, però no tant des del punt de vista del registre.

Les irregularitats de l'ortografia —això d'«irregularitats» és un eufemisme— provoquen sempre confusions i vaciŀlacions, i són el pa nostre de cada dia del professorat i dels tècnics i tècniques de la gestió lingüística institucional, aixina que no farem massa per reduir-les, només per canviar-les de lloc i marejar un poc per a continuar amb la pràctica tan ben reflectida en aquella escena de Los santos inocentes: «La B con la A hace BA, y la C con la A hace ZA». I un altre dia, la malíccia que donen els lixiviats.

La invisibilitat del gènere humà

Jo no practique l'ús del femení genèric com a tret no sexista. Considere que hi ha una certa confusió sobre la marca gramatical denominada gènere. Eixa marca hauria de respondre, en valencià, només a concordances gramaticals heretades (de les declinacions llatines, com exposa Abelard Saragossà en l'article  «El gènere en la GNV (2006). Ciència i ideologia»). Però, tal com s'esdevé en altres facetes de l'ús lingüístic, no sempre els efectes o els resultats finals són provocats per les causes que pensem.

En la llista de Taula de Filologia Valenciana un companya va expressar el seu desacord i malestar amb l'article «El femení genèric o la invisibilització de les dones» de Jaume Corbera. Espere que no fora realment malestar, sinó que fora l'efecte d'una discrepància inesperada en les posicions ideològiques que habitualment circulen en eixa llista.

En esta ocasió jo tampoc compartixc l'exposició de Jaume Corbera. Em sembla que s'ha deixat dur per una inèrcia massa fàcil i massa categòrica. En canvi, el vídeo dels professors de Catarroja que mos proporciona la companya afectada, dona més joc i arguments complementaris per a pensar en la qüestió. En el fons, crec que els usuaris acostumats a això del «masculí genèric», que mos ha fet interioritzar que «home» vol dir «persona» (és a dir, «humanitat»), som perfectament capaços de pensar que «dona» també vol dir «persona» (i, per tant, «humanitat»).

Per tant, pel que fa a mi mateix, quan senc en les Corts que alguns fan referències coŀlectives amb «les diputades» entenc que diuen «les persones diputades». I pense que, si volien dir una altra cosa, supose que ho haurien aclarit d'alguna manera (com ara dient «les dones diputades»), tal com es fa habitualment. La llengua té mecanismes que permeten els aclariments; és la ideologia o la rutina qui els constreny o impedix.

Si no volem fer trampes, hem de considerar que el femení i el masculí són tan clars o tan confusos com el context permeta interpretar-los i com vullgam interpretar-los. A més, crec que no és cosa dels gramàtics inventar-se coses com això que el masculí seria «no marcat». Això és una categoria que no em sembla acceptable en lingüística. Trobe que va ser més una excusa que van idear per a evitar el debat i per a mirar de mantindre que milers d'anys d'història no podien estar equivocats.

El vídeo de la parella de professors de Catarroja mostra una experiència molt didàctica i interessant. És una mostra del que tots podem intuir. Són les proves que convé practicar per a entendre com funciona la transmissió ideològica.

Ara tocaria llegir l'article d'Abelard, que segur que mos proporciona instruments per a millorar la nostra comprensió dels fets socials i lingüístics. Pensant en el Freud més tòpic d'una certa època cinematogràfica, podria ser que un poc d'invisibilitat també fora un canvi positiu, en lloc de tanta exhibició fàŀlica.