La foto del sàbat / 53

Baix del paviment dien que hi havia la platja, però a València hi ha les vies de la història. No sé massa bé cap a on van, si porten barret o gorra. En tot cas, deixen passar el temps, inevitablement.

Els diacrítics pentina

Finalment tinc un moment d'inspiració. L'ordinador em deixa penjat un dia de calor d'este estiu, amb el parlament a un quint de màquina. Això em permet acabar de llegir un article d'Abelard Saragossà sobre la giec i el llibre Els escriptors valencians i la llengua literària (2009).

Per tant, després que m'apanye l'ordinador fent-li un reinici a pèl —els informàtics també estan en mínims—, mentre no arriba res a la safata d'entrada per a traduir i corregir, organitze un poc la matèria que tinc sobre les novetats ortogràfiques, cosa que em permetrà fer un apunt sobre la qüestió per al dtl. Ja ho diuen, a qui no té faena, el dimoni li'n dona... ¡I els diacrítics pentina!, que és el que pareix que hagen fent les institucions normatives.

En la Grècia àntiga —«clàssica» en diuen—, et condemnaven a l'ostracisme per menys que això.

Taifes democràticament absurdes

L'Institut Nacional de la Seguretat Social (inss) mos manté ocupats amb el seu web. No sempre està en valencià, però cal «agrair-los» que alguna volta mos tinguen en compte als que preferim no utilitzar la llengua espanyola si no és per plaer o perquè és estrictament obligatori o necessari. Es tracta d'això, ¿no?, de ser agraïts i no mossegar la mà que mos dona de menjar... Sí, l'estat espanyol «encara» és un estat que no entén de la democràcia i dels drets i els deures, sinó que funciona com una vella oligarquia clàssica que entén de concessions i genuflexió servil dels ciutadans.

Perquè és possible que alguns de mosatros mos considerem ciutadans, però les persones que gestionen i controlen les estructures encara entenen l'estat com un ens proveït pels designis d'una divinitat o poder terrenal immanent que els beneïx i atorga el privilegi d'una concessió de poder dogmàtic sobre totes les coses que depenen del seu negociat.

Per exemple, hi ha institucions que fonamenten la versió de democràcia moderna que tenim —en mode «usuaris avançats»—, com ara les Corts Valencianes, però això només és aparent. Si hi furgues, topes amb el fet que han creat una estructura de petites taifes absurdament presidides per una persona lletrada en dret que, d'acord amb el caràcter de cada persona i per efluvis derivats d'una iŀluminació jeràrquica, sap de qualsevol tema que corresponga als professionals siutuats per baix del seu poder d'actuació o decisió, tant si es tracta de normes legals com de salut laboral, de disseny gràfic o de qüestions ortogràfiques. Més encara, sovint, per la passió que hi dediquen, podríem pensar que eixe coneiximent induït per la posició jeràrquica és de més qualitat i els interessa molt més que els temes legals que la resta de mortals pensàvem que haurien d'estar gestionant.

Segons l'anunci antic aquell, 🔗 podria preguntar «¿Y Franco qué opina de esto?», però ho hauria de fer en versió actualitzada i adaptada a les Corts Valenciana, ¿I Morera què n'opina? Sé que és absurd que m'ho pregunte, perquè té igual què opine, mentres faça el que està fent i el seu mandat consistixca en la continuació de la rancior heretada que prometien canviar per una modernitat més progressista i avançada en procediments democràtics. Això passa en una institució que no arriba als dos-cents treballadors i treballadores. Malauradament, pareix que podem generalitzar, encara que siga excepcionalment injust fer-ho.

Au, hui fa molta calor i note que estic ben calent d'orella.

Per a l'ús i el desús

A pesar dels anys que han passat des que tot estava per fer i tot era possible en açò de la sociolingüística quotidiana, les oficines de gestió lingüística de l'administració local (veg. Diputació de València ), allà on n’hi ha, es denomine majoritàriament «alguna cosa “del valencià”». Encara estem posant-li closses a la llengua, sense vore que no és una posició gens desitjable, ja que l'objecte que s'hauria de tractar no és només el valencià, sinó la gestió dels drets i deures lingüístics de l'administració pública.

Eixe nom majoritari fonamentat en termes «de promoció (i ús) del valencià» encega, perquè amaga la possibilitat que, al llevar l'oficina per qualsevol excusa, l'administració deixarà de «promoure» i «usar» eixa llengua —si és que realment o fea—, però continuarà produint i comunicant-se lingüísticament, i segur que prevaldrà l'ús i promoció de la llengua que no es nomena en este cas, perquè encara és la respiració automàtica dels éssers jurídics administratius valencians (podem observar que la pàgina del web de la diputació té com a nom en l'adreça i en la pestanya del navegador «Oficinas Municipales»). Amb les closses també mos fan la cameta, si els convé.

La cosa no és només el nom, perquè són una trentena les oficines i servicis municipals que proposen una «normalització lingüística» o la «promoció lingüística», i dubte que la situació en eixes localitats varie en concepció i pràctica respecte a les altres. Però un poc més de precisió descriptiva en el nom pot donar marge per a pensar en atendre globalment les necessitats de gestió lingüística de les institucions públiques.

Combats d'escrits

En l'article «Fuster i els seus incòmodes escrits de combat», Francesc Viadel (19.07.2021) comenta:

No deixa de ser curiós que mentre els partits catalanistes d’ací i d’allà rebutgen la qüestió de la construcció dels Països Catalans per impossible, siga la dreta nacionalista espanyola qui contínuament invoca aquest espai nacional com una realitat viva i dinàmica, com una amenaça que cal combatre des de l’Estat.

Tal com solen anar les coses, podríem dir que en este cas pot ser una sort que les intencions polítiques (socials, econòmiques...; en el fons, cap intenció) no predeterminen els resultats pretesos o possibles. Si algú ho mira de forma «nacionalista» —en el mal sentit de la paraula—, podria estar satisfet. Si t'ho mires sense dogmatismes, pots alegrar-te i lamentar-te alhora: la possibilitat no hauria de negar el desig. Al cap i a al fi, la invenció de la realitat també conforma eixa realitat imaginària compartida en què combatem.

La porqueria en anglés

Un dels avantatges d'escriure en valencià en la xarxa és que tens menys problemes per a detectar la porqueria cibernètica que assetja els blocs i les adreces de correu. El Diari per a Tècnics Lingüístics, que no és que tinga una difusió fins allà, no sé per quin motiu acumula periòdicament missatges de falsos comentaris que tampoc sé massa bé què pretenen, però que —i eixa és la sort— estan tots escrits en anglés. Ni tan sols en castellà (em sona que una volta en va aparéixer un), només en anglés.

De la mateixa manera que és més fàcil ser cap de ratolí en valencià (i cua de lleó en altres llengües com l'anglés, el xinés o el castellà), també és un avantatge que l'estupidesa informàtica estiga repartida també proporcionalment a la difusió de la llengua.

Cita dominical / 662: Jordi Segura

A hores d’ara, la immediatesa amb què s’adquireix la informació és anàloga a les possibilitats de manipular-la.

Jordi Segura, «‘Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història’, de Vicent Baydal i Cristian Palomo (coord.)», Nosaltres La Veu, 24.07.2021.

La foto del sàbat / 52

Una de les notes de color inesperades de l'estiu. Cal pensar en compatibilitzar la preservació del medi ambient, la prudència i una por ben mesurada.

Augmenten els índexs

Augmenta l'índex de contagi del còvid al mateix ritme que augmenta l'índex de reviscolament del sector turístic, al mateix temps que els avions i els creuers tornen a emmerdar els cels i les mars, al mateix temps que tanquem els ulls davant la relació directa que hi ha entre el capitalisme neofeudal i la desigualtat, la pobresa i la contaminació.

Estàvem meravellats de la millora de l'aire de les ciutats durant el confinament, però la societat humana actual es fonamenta en el privilegi que algú aconseguix a pesar i a partir del patiment d'algú. En fi, es veu que eixos índexs els van patir abans els neandertals.

Ètica i conflicte

En les poques planes de Los cipreses creen en Dios de José María Gironella (1953) que he llegit fins ara he trobat algunes pinzellades sociolingüístiques. Les marque i vorem si en fem res algun dia. En tot cas, ressonen com si foren la font on beuen encara alguns per a parlar de la llengua en Catalunya. En eixe sentit, al País Valencià podem dir que també sona igual, llevat que al revés. Curiosament, els qui censuren una suposada intransigència i la imposició en Catalunya, no veuen cap problema si afecta els valencianoparlants.

A més d'altres lectures més professionals o acadèmiques —la descripció del verb molestar en la gcc fa pensar—, hem vist un film americà, A most violent year de J. C. Chandor (2014), que combina una història de mafiosos i corrupció amb l'actitud ètica de contenció i superació virtuosa del protagonista. A pesar de la falta de truculència habitual en este gènere —alguna cosa n'hi ha—, es manté una tensió subtil permanent que recorda els films de Lumet —com diuen alguns en Filmaffinity—. Deu ser per això que després hem vist Punt límit de Sidney Lumet (1964).

La Bíblia sense omissions

M'arriba el Primer llibre de Paralipòmens que acaben d'editar l'Associació Bíblica de Catalunya i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 🔗 Això provoca que localitze tres volums anteriors de la Bíblia del segle xiv que tinc alçats a l'estant de dalt a la dreta darrere meu, més amunt de la Billy d'Ikea, pendents de la pols i que m'agarre una excedència de lectura embogidora.

Això de «paralipòmens», que no sé per què ho escriuen amb majúscula inicial, és una adaptació del grec antic παραλειπόμενα 'coses omeses'. ¡Buf!, ¿vols dir que encara n'hi ha més amagat pels racons foscos de la història? «Agusaes» que faran falta uns quants planetes més si pensem llegir-ho tot.

Que la gossera no supere la malíccia

Deu ser la calor, però note que per a ser sistemàtic i ordenat en la gestió dels tràmits i papers que faig, els marejos són més torbadors del que sembla. No tenen relació amb la importància o transcendència que puga atribuir a eixes gestions, sinó amb els terminis o les reincidències. En eixe sentit, agraïxes que siguen els mateixos webs de l'administració que mantinguen eixe arxiu i que te'l deixen consultar de manera simple i ràpida.

Inicialment, fa temps, em costava seguir la tramitació de les queixes davant el Síndic de Greuges, però quan van instaurar un sistema d'arxiu i el van obrir en la xarxa, la cosa és va simplificar molt. Això sí, he de dir que encara s'ha simplificat més des que va entrar el síndic de greuges actual, l'exdiputat del psoe Ángel Luna González, que ha implantat una nova gestió de queixes lingüístiques que impedix que mos hi pugam adreçar en primera instància: ha de ser després que l'administració incomplidora no atenga una primera reclamació sobre la qüestió. És una manera subtil de posar obstacles a la queixa en este tema, de forçar el desistiment reclamador o reivindicatiu.

Hui veig que, a més de les possibles queixes al Síndic de Greuges, tinc les consultes, queixes, suggeriments i reivindicacions que puga enviar a cada organisme de les administracions públiques, les que envie a les Corts Valencianes, les que són sindicals o laborals, les que envie a empreses privades, les que faig a mitjans i editorials... Encara que parega que és al revés, si no tens un poc d'ordre en estes coses, costa molt més localitzar un document que tornar-lo a fer. En fi, que convé ser sistemàtic i ordenat per a gestionar les estelles que vas deixant pel camí. En tot cas, si cal repetir un escrit, que la gossera no supere la malíccia.

L'«aŀlicient» elitista

Per fi he acabat un primer repàs a la fitxa del guionet. Em falta fer el contrast entre l'explicació que dona l'iec i la que dona l'avl per a la mateixa decisió, que diria que no acaben de quadrar del tot (tal com em va semblar en un apunt anterior: «No jo o no-jo»).

A banda d'això, tinc ocasió d'opinar en la llista de tfv per a mirar d'enfocar la diversitat de posicions cap a un objectiu comú:

Vullc entendre que Ricard... es preocupa per si la descripció poc agradosa de la normativa dona lloc a una percepció poc agradosa de la llengua. Es suposa, per tant, que Carles i Ricard han d'estar d'acord en el fet que proposen millores per a l'ús de la llengua.

No està mal el debat, perquè aixina podem contraposar la creença que la nostra llengua és més «complicà» que cap altra amb la creença que actuant com les llengües que tenen un estat darrere (i les forces coercitives legals i sociològiques corresponents), podrem aconseguir eixa posició de preeminència.

Entenc que podem partir del fet que la llengua no té cap problema, llevat del desús. Les llengües no patixen, la natura tampoc no patix, som les persones qui decidim fer-mos mal de milers de maneres absurdes.

Per exemple, la normativa no és més complicada que la del francés o la de l'anglés, però tampoc convé que l'iec o l'avl es dediquen a absurds com pretendre que una misteriosa «lexicalització» que no expliquen ha de forçar a escriure de maneres diferents paraules que tenen el mateix valor i que només poden variar en l'accepció que els donem (si és que la «lexicalització» que invoquen ha de tindre cap pes en l'ortografia). Lleven diacrítics per una banda i en claven per una altra.

En el mateix sentit, mirant-ho al revés, si no tenim mitjans escrits ni audiovisuals, si no tenim administracions que impulsen de manera coherent i consistent l'ús de la llengua (sobretot al País Valencià, però tampoc a Múrcia ni a l'Aragó), si tenim estats organitzats a la contra, qualsevol absurd normatiu serà un element de rebuig en lloc d'un «aŀlicient» per a formar-se més en els plaers de la prepotència elitista. Això últim sol passar en les llengües que tenen el suport de les elits estatals.

Els mateixos debats fins a la fi dels temps.

Cita dominical / 661: Stefano Mancuso

Si a un bebé li dones un martell, és probable que destruïxca tot el que trobe. Quan eixe bebé creixca, vorà que el martell també servix per a construir. Això és el que mos passa amb el cervell ara mateix, que no l'estem usant com deuríem.

Stefano Mancuso, segons l'entrevista que li fa Laura Fernández en El País, 11.07.2021.

La foto del sàbat / 51

Tornant en l'autobús, passant per davant de les ruïnes d'una quimera urbanística d'un futur que no acabem d'enterrar, una metàfora aterridora de film de sèrie B mostra les dents.

Complicat i asimètric

Tampoc hui he pogut acabar encara la revisió de la fitxa sobre el guionet. Pegant-li voltes al tema, arriben altres faenes i he de deixar la fitxa a mitges. De moment ja he plasmat la bifurcació de camins que han seguit l'exdirectora (general o rasa) i l'ex conseller en cap, que van començar el camí junts, però han acabat en caselles diferents. Mentres busque informació, veig que l'Ésadir encara no s'ha posat al dia del 2021 i que va tirar pel dret en el cas dels «lexicalitzats» del 2017:

L'OIEC distingeix entre prefixos que afecten una sola paraula (exdirector, escrit sense guionet) i prefixos que afecten sintagmes lexicalitzats (ex-director general, amb guionet). 

Per simplificar i evitar asimetries, als nostres mitjans optem per seguir la norma general (1.2) tant davant paraules com davant sintagmes. Per tant, escrivim de manera aglutinada (sense guionets ni espais) exdirector, exdirector general, exministra, exministra de Sanitat, exprimera ministra, excap de campanya, excomissari, excomissari en cap, exdelegat, exdelegat del govern, exalts càrrecs, prodret de vaga, prodrets humans, subdirectora, subdirectora general, subdirecció general, vicepresident, vicepresident primer, viceprimera ministra, vicesecretari general, etc.

La negreta és meua. Tan clar i tan fàcil. ¿És possible que l'iec no haja vist com de simple i simètic podria ser això que ells compliquen i fan asimètric? Em ve al cap que tot això ho ha ideat l'institut, però la corda estira i s'endú l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a eixe pou absurd. Caldria un Tardà o un Argimon del Polònia que els diguera, ¡perdoneu, però això no és per simplificar l'ortografia!

El vaivé de la lexicalització que va i ve

No puc evitar-ho, però continue pegant-li voltes a l'espirituós tema de la «lexicalització», que és veu que té torbats els acadèmics de l'iec, perquè l'anomenen molt, però no l'expliquen mai.

Com que l'ortografia de l'institut es va publicar a banda de la gramàtica —sobre eixa qüestió convé llegir el comentari d'Abelard Saragossà en «Valoració que la Secció Filològica fa de l'oiec (2017)», capítol 3 de Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua—, pressupose que deuen haver explicat eixe factor denominat «lexicalització» en la gramàtica.

Ai, ¡milacre fora! Veig que l'índex de la gramàtica m'envia a 6.5 i a 10.4.1.b. Però no res, només hi ha exemples i referències al procés misteriós de la lexicalització, sense cap descripció del mecanisme ni del fonament teòric ni de com descobrir que s'està produint eixa malvestat gramatical.

L'anàlisi d'Abelard Saragossà que he anomenat en un incís de més amunt, és aclaridora sobre diverses qüestions que no s'aguanten massa bé en esta part de l'obra de l'institut. Entre les quals, una que dona una pista ferma sobre els problema en què estic empastrat, el cas l'ús del guionet en el que serien o no paraules compostes. Tal com assenyala Abelard:

En l'estudi de la grafia de les paraules compostes, arribe al resultat que ni la giec ni l'oiec donen propietats definitòries dels conceptes que intervenen en les paraules compostes, de manera que no justifiquen les grafies que proposen ni en la derivació ni en la composició.

¡Justa la fusta! La lexicalització continua sent una virtut espirituosa de les paraules compostes que els gramàtics de l'institut ha descobert que és molt útil per a justificar una cosa i la contrària, com serien els casos següents:

1. ex alt càrrec: prefix separat, perquè diuen que precedix un sintagma lexicalitzat.
2. exconseller en cap: prefix aglutinat, perquè el sintagma que seguix ha perdut la lexicalització (¿de camí cap a la paperera de la història? 🔗).
3. no-ingerència (li ha creixcut un guionet per la febra de la lexicalització en lloc de mantindre el prefix separat com en el cas 1).

L'ex-conseller en cap del 2017 es convertix en l'exconseller en cap al 2021, perquè estava lexicalitzat i ara ja no, pel que sembla. Diuen que eixe càrrec va canviar de nom i es va convertir en conseller primer. ¿Què fem quan deixem el càrrec: separem o aglutinem l'ex? L'ortografia del 1996 permetia resoldre-ho (aglutinat); la del 2021 no permet ni busca que els lectors entengam el mecanisme ortogràfic. Tal com diu Abelard Saragossà:

La Filològica inclou en l'ortografia la grafia de les paraules compostes. Però eixa qüestió depén de propietats de grups particulars de paraules compostes (ulls de poll contra altaveu), de manera que l'actuació coherent és la de Fabra (1956), del qual la institució es separa sense constatar-ho ni justificar-ho. La causa de l'actuació de la Filològica podria ser l'absència de propietats que justifiquen les grafies que proposa per a les paraules compostes.

¡Que confessen!

Senc que hi ha qui es queixa del fet que els mitjans o les xarxes socials es puguen fer ressò de les opinions, la ideologia i l'exposició d'un comportament delictiu masclista. Pareix que vullguen que la llibertat d'expressió només siga possible per a qui s'expresse d'acord amb la llei o amb ideologies «correctes». No pareix que els qui exposen eixes idees tinguen en compte que s'estan acostant un poc, paradoxalment, a la ideologia que pareix que vullguen criticar o combatre.

El cas tant pot ser el del xicon que comentava que mantenia relacions sexuals sense condó i que ejaculava dins de la vagina de les xiques, com per als que mostren imatges circulant a tres-cents per hora per la carretera, com per als que diuen que van votar en el referèndum de l'1 d'octubre del 2017 a favor de la independència de Catalunya. I pareix que el defensors dels drets i llibertats no sàpien que la llibertat d'expressió i de comunicació mos servix per a conéixer eixes idees i comportaments, tant si mos agraden com si mos causen malestar anímic o personal.

Gràcies a eixes confessions, en uns casos podem aplaudir, en altres investigar i en altres demanar responsabilitats gràcies a eixes «confessions» lliures i legítimes que proporciona la llibertat d'expressió. Al cap i a la fi, és més habitual que el silenci encobrixca els delictes i les injustícies. ¡Que confessen!, vaja. I després, certament, uns lamentarem més que altres que l'educació i els valors que circulen per la societat no siguen tan nets, feministes, solidaris, progressistes i pacífics com voldríem.

¿No seria massa fàcil?

Em torbe un poc, per aprofitar el bon dia quasi primaveral de hui, mirant les noves decisions ortogràfiques de l'iec relacionades amb els prefixos i els guionets. Al final, després de pegar-li unes quantes voltes, em sembla entendre que un «sintagma no lexicalitzat» és simplement un «sintagma», que la distinció a partir de la lexicalització no té massa sentit, vist que l'any 2017 «directora general» estava lexicalitzat (dien que calia escriure «sub-directora general») i ara no ho està (i ara diuen que cal escriure «subdirectora general», ¡com en 1996!). Finalment, pareix que hagen volgut reduir l'ús del guionet entre els prefixos i les paraules, i l'han baratat per l'espai que separa les paraules... És a dir, despús-demà arribaran a descobrir que, ja que hi podem posar un espai, què hi pinta ahí un guionet, i pot ser que decidixquen que podem tornar a escriure «sub directora» o «sub directora general». ¿No seria massa fàcil?

La xirivia i l'Appendix Probi

La «ponentà» que fa hui farà que no suem encara que anem torrant-mos a poc a poc si mos acostem un poc massa al sol, encara que siga al ressol. Faig una fitxa sobre el motejat del nisprer, i he de consultar si no convé més fer referència a la planta (el fong afecta tant la planta com el fruit) o només al fruit. El Termcat dirà, i ja vorem com va la cosa i què en diuen els experts del camp.

En tot cas, tal com podem comprovar ja des de l'Appendix Probi —obra que va esmentar durant un dinar d'aniversari dissabte passat el company Víctor, que tant puja a l'Ararat, com cull cireres per Benirrama (les garrofes no les ha arreplegades, crec, i això que el mercat era propici) o paleja amb la canoa per Dénia— la llengua que tenim és el resultat dels errors permanents d'interpretació i comunicació que provoquen les nostres capacitats sensorial i emocionals.

El dinar que dic en l'incís va anar molt bé, vam tastar combinacions mediterrànies i sud-americanes i vam comentar un poc sobre les morelles de les gallines o les lleteroles dels corders; no coneixíem les dels porcs (que la cuinera de Fierro, argentina de Mendoza, anomenava «castañeta»). Els noms no fan referència sempre al que mos sembla que sabem per experiència: mos van traure uns tallarins fets amb xirivia. La del putxero no me l'he menjada mai, però ja veus.

Per cert, la paraula xirivia deu tindre relació amb el nom de la planta en àrab (i hi ha qui veu alguna empremta del llatí siser -ris), que actualment és (الجزر)الأبيض, una cosa com 'carlota (blanca)'. Però abans hi havia la possibilitat que es denominara كراوية (veg. Monlau), paraula que crec que fa referència a l'esfericitat, llevat que siga un derivat del llarí carum (veg. Gernot Katzer's), i que és possible que vinguera del grec κάρον 'comí', que al seu torn podria ser un derivat del nom de la regió de Cària, a l'Asia Menor.

Els petits detalls d'una conversa amb un company viatger conviden a fer viatges amb les paraules que et poden portar a la vora de cingles sorprenents.

Cita dominical / 660: Jordi Solbes i Manel Traver

És ben cert que l'avió és el mitjà de transport més contaminant, amb una emissió de 285 grams de CO₂ per passatger i quilòmetre, un creuer 251 g (quasi tant com l'avió), un camió 185 g, una furgoneta 158 g, un cotxe de gasolina 104 g, una motocicleta 72 g, un autobús 68 g i un tren emet 14 g, tots ells per km/passatger, segons l'Agència Europea del Medi Ambient.

Jordi Solbes i Manel Traver, «Esteles químiques i més conspiracions 5G i SARS-CoV-2», Saó, 470, juny del 2021.

La foto del sàbat / 50

Reivindiquen, decorem, expressem, manifestem; malauradament, el vent s'ho endú, i contaminem.

No jo o no-jo

L'escrit que vaig enviar ahir als acadèmics de la secció de lexicografia i gramàtica ha tingut una resposta acceptable tramesa per Verònica Cantó que em diu que puc trobar l'acord corresponent en el web de la institució. Ho comprove, veig que sí que està, han penjat hui mateix un pdf amb l'Acord 22/2021 que pretén resoldre les mateixes qüestions ortogràfiques que comentàvem ahir, tot i que explicades d'una manera diferent, cosa que pot ajudar a intentar entendre —si és que hi ha res que no s'entenga, ¡alerta!—, les diferències respecte a les versions anteriors de la normativa i les possibles explicacions de les decisions actuals.

Com era esperable, quan hi ha diverses maneres d'explicar les coses i tal com sol passar quan no hi ha un fonament clar, hi ha matisos curiosos sobre com ho veu l'iec i com ho veu l'avl. Per exemple en el cas de l'adverbi no davant de substantiu. Recordem que l'any 1996 van decidir posar un guió i santes pasqües (no-ingerència, no-violència, no-existència, no-presentació...). Es veu que era massa simple. Ara la cosa ja no és tan simple, només faltaria:

avl 2021

iec 2021

Per regla general, la negació no s’usa sense guionet davant de substantius i d’adjectius (la no confessionalitat, no militant). Discrecionalment, si interessa destacar un ús lexicalitzat com a prefix, es podrà marcar amb un guionet. Alguns d’estos usos ja estan plenament consolidats, com posa de manifest la inclusió en els diccionaris (no-jo, no-res, no-violència, nometall).

S’escriu amb guionet els conjunts formats per un nom, un pronom o un adjectiu precedits de l’adverbi no quan han assolit un alt grau de lexicalització i no es comporta com un prefix. [...] En canvi, altres expressions no és evident que hagin assolit aquest grau elevat de lexicalització o s’hagin consolidat com a conceptes especialitzats, de manera que no manté el seu valor d’adverbi, el significat de les expressions és el contrari del que tindrien sense no, i en general admeten complements [...] També hi ha expressions que es troben en procés de lexicalització i d’adquirir un valor conceptual, però mentre aquest procés no s’ha completat s’escriuen sense guionet.

I busca qui t'ha pegat, podríem dir. Allà on l'any 1996 la inclusió del guionet va ser una decisió simple i sistemàtica (tot i que podem pensar que era innecessari), ara es convertix en un conflicte filosòfic sobre la lexicalització. Per cert, l'avl remet als diccionaris per a saber si s'ha consolidat la lexicalització, cosa que tampoc és una recepta clara, atés que l'iec diu que «no-ingerència» està lexicalitzat, però no podem trobar eixa paraula en els diccionaris. En canvi, no-jo apareix en el diccionari de l'avl, però no en el de l'iec.

Vaja, refent una dita familiar, «si no t'agrada, posa-li un floc», pareix que hagen decidit per això mateix, posa-li un guió.

Si no ingerixes, no existixes

Mos arriba pel fòrum de l'Aoetic la informació de la implantació d'uns canvis ortogràfics que ha decidit l'Institut d'Estudis Catalans:

Ortografia catalana

Reformulació de l'apartat 4.3.1

Síntesi comparativa

Hi ha qui veu que és un avanç i hi ha, com jo, que vegem que és un pas més en l'embolica que fa fort, tot i que pot ser que siga un avanç, encara que d'ací a uns mesos també pot ser que reculen —¿per a agarrar impuls?—, com han fet ara amb decisions ortogràfiques que van fixar en 2016, que han tornat a matisar en 2021, sense que pareix que tinguen la cosa més clara que en 1996 (veg. «guionet»).

Mentres ho estudiem i mos aclarim, note que arriba un silenci estrany des de l'avl, aixina que escric a uns quants acadèmics i acadèmiques per mirar que fixen un poc la posició de la ínstitució, perquè no pareix que estiguen per ara gens coordinats amb l'iec. A més, aprofite per a recomanar-los que peguen una birbaeta al que tenen penjat en la xarxa, perquè tenen versions diferents de decisions normatives que no indiquen quina és la versió vigent.

En l'Aoetic he penjat estes comentari:

Caldrà mirar-ho i tornar-ho a mirar, que estes coses no s’entenen a la primera. Això sí, m’ha meravellat la voluntat permanent d’esoterisme en este camp de la mecànica de la llengua quan escriuen (4.3.1.2):

També hi ha expressions que es troben en procés de lexicalització i d’adquirir un valor conceptual, però mentre aquest procés no s’ha completat s’escriuen sense guionet.

No diré què diuen al meu poble quan algú n’amolla una aixina. Faria un acudit amb eixe procés i algun altre «prucés» (ja deu estar lexicalitzat, ¿no?), però me’l reserve. 

En fi, algun dia resoldrem quina necessitat hi ha de distingir la «no-ingerència» de la «no existència». Es veu que si no «ingerixes», no «existixes». 

Em sembla que si seguírem eixa «una voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic» (segons dien en 2017; és possible que ho hagen canviat també), cada canvi d’accepció requeriria una marca o altra (guionets, accents, apòstrofs, asteriscs, numerets…). És una idea. 

Tot siga perquè els tècnics lingüístics continuem tenint faena a força de marejar amb ratlletes per ací i per allà.

Ja i jo

L'economista Tiago Santos pronuncia [kòvit] en l'entrevista que li fa el Graset en el Més324 d'anit. Després, en una altra entrevista, Lluís Maria Todó comenta un petit conflicte amb Montserrat Carulla sobre la pronúncia de ja i jo, que l'actriu no va voler pronuncia [ia] i [io], tal com feen els clàssics i com es fa ara encara a molts llocs on la llengua és usual i viva sense la respiració assistida de la normativa.

De fet, on més efecte té la normativa valenciana pareix que siga on menys seguretat tenen els parlants amb la qualitat i la vitalitat de la llengua. Això és una derivada més de la subordinació permanent als registres invasius del castellà en qualsevol àmbit, que impedixen la fixació no tan sols de la llengua, sinó de la varietat de respectes i informalitats amb què hauríem d'haver aprés a parlar amb altres persones quan érem menuts. O més encara quan vam ser rebels adolescents.

Emergències emocionals

La selecció espanyola masculina de futbol perd en semifinals als penals contra la selecció italiana. La meua cosina aprova les oposicions de secundària de valencià. El company de faena amb síndrome de Down Ovidi es jubila amb una festa i regals al pati de les Corts. Takse comença a fer exercicis per a recuperar la monyica operada de túnel carpià. Passen moltes coses i fa massa calor. L'emergència climàtica empitjora també amb tantes emocions.

Les clucales

Mentres prepare el bolletí sobre les novetats que he incorporat als diversos webs que elabore, tope amb un un universitari de Cullera que diu «feina» com si s'ho haguera ensenyat en dijous. Com que la conversa és informal però no familiar, molt em fa témer, d'una banda, que les seues converses habituals d'eixe estil són en castellà; a banda, que les converses en valencià que puga tindre fluixegen en l'àmbit del registre informal i festiu.

D'altra banda, trobe amb un recull sintètic de prescripcions normatives, elaborat per un servei lingüístic universitari (urv, 2002; consulta: 05.07.2021), que caldria revisar o eliminar de la xarxa, i també caldria saber-lo utilitzar, ja que eixos refregits sintètics sovint servixen per a les xulles dels exàmens, però no per a pensar i saber res del cert. El cas és que diu:

*alegar
S'escriu amb l·l, al·legar.

La cosa és que el verb alegar, que ja apareixia en el dcvb, encara que el diec l'haja oblidat de moment, no s'escriu amb ele geminada, ja que es tracta d'una variant d'aregar, que sí que apareix en els diccionaris habituals (tant en el diec com el dnv).

No cal que mos acalorem més del compte, perquè en açò de la subordinació i els prejuís normativistes, estem ben alegats i, vaja, pareix que portem unes bones clucales que mos fan anar al solc.

Cita dominical / 659: Juan Stewart

Es veu, doncs que, a semblança de tots els hòmens, els grecs tenien alhora bones i males qualitats.

Juan Stewart, La vida íntima de los griegos y los romanos, a partir de la traducció de V. B.

La foto del sàbat / 49

Un colp d'aire obri un dia la porta del record i tornes a aquella tanca de quan eres menut. Un colp mal pegat tanca moltes altres portes i et posa reixes que entelen la mirada.

À propos de Ramon C.

Per no escriure

Llegir, escriure i telefonar. Pot semblar que l'alfabetització generalitzada mos ha convertit en persones lletrades, inclús amb una tirada excessiva a traslladar als escrits totes les nostres experiències, inquietuds i pensaments. Això fa que actualment siga impossible estar al dia de tot el coneiximent generat en qualsevol disciplina. Fa un temps, trobava a faltar llibres sobre sociolingüística en valencià, productes molt abundants fa uns anys. De colp, no tan sols n'han aparegut uns quants, sinó que a través de diferents fòrums (<forum-sl@googlegroups.com>) i subscripcions (Dialnet; OpenEdition) m'arriben articles sobre sociolingüística en qualsevol dels idiomes que puc llegir. Veig que, si m'hi centre massa, no arribaré a llegir mai cap de les obres de ficció i còmics que tinc sempre pendents (pobre soldat Švejk).

Per contra, sembla que hi ha qui té també molt clar el valor de cada mitjà que utilitzem i els efectes o les conseqüències que poden tindre. En el cas de l'administració pública, és sorprenent que la democràcia encara tinga pendent entendre i aplicar sense subterfugis això de la transparència, la prohibició de l'arbitrarietat i la bona administració. Encara és molt habitual que envies un escrit i que no responguen o que, quan ho fan, responguen per telèfon, sobretot quan no volen accedir a la meua petició i tampoc poden o volen explicar clarament per què. Aixina, no queda rastre de la falta de fonament de la seua negativa i de la possible arbitrarietat en la qual saben que podrien incórrer. I en la qual incorren ben a gust per a mantindre el seu poder personal sobre la parceŀleta que els haja tocat.

Això sí, ho disfressen de rapidesa, eficàcia i proximitat en el tracte. Excuses que no servirien si tinguérem l'opció de gravar totes eixes telefonades com fea el Villarejo aquell, que també faria un bon personatge, vaja, encara que fora per a l'infern de Dante.

Hi ha llengües que esmussen

El companys de faena hem anat a fer un curs de prevenció d'incendis a un polígon de Paterna. Som delegats de no sé què relacionat amb això. Dic de «no sé què» perquè això va ser abans de la pandèmia i ja no m'enrecorde de què anava la cosa. La tècnica de prevenció mos refrescarà la memòria.

La cosa és que durant el curs, tal com sol passar en esta vida, he vist les dos cares de la moneda sociolingüística. D'una banda, el professor que mos sent parlar en valencià i mos diu que ell també és valencianoparlant, però que la part tècnica se la sap millor en castellà i la farà en eixa llengua, si no tenim inconvenient. Un detall de cortesia habitual que agraïxc encara que el trobe sobrer, ja que sempre es decanta pel mateix costat i no deixa de ser un símptoma més que mos recorda el camí del cementeri de les llengües.

L'altra cara de la moneda és un alumne que al sentir això de «si no tenim inconvenient» deixa anar per baix un desdeny del tipus «en castellano, por favor» o alguna cosa pareguda, com si l'esmussara haver-ho de sentir en valencià. Hi ha valencians que tenim les dents acerades i ja no mos resulta desagradable que mos discriminen seguit seguit. Li ha faltat allò del «soyez propres».

El tècnic ha segut molt didàctic en les dos llengües i la pràctica ha segut molt instructiva. Enel full del qüestionari he suggerit que la banda de darrere, que estava en blanc, podria tindre la versió en valencià. I pel camí he vits un concessionari de cotxes que s'anunciava en valencià: «Autolevel. El teu seminou...».

Tal com diria el tècnic, si cal apagar el foc, és possible que la prevenció haja fallat. Quan apareix la xenofòbia, també deu haver fallat la prevenció i vorem si els extintors funcionen.