El xef discret

El xef ix a saludar i rebre l'aprovació de la clientela pels plats generosos del menú del dia. El xef és el client que cada matí saluda i rep la companyia de la gossa del poble que ahir mos va adoptar camí del cementeri. És de Terol, però ha corregut mitja Europa i va estar a Barcelona i Valéncia, aixina que inclús mos parla en català. Ahir va estar escoltant-mos al bar i somriu quan diu que és discret. L'aranyó que mos hem trobat pel camí, discret fins que en fan patxaran.

Cita dominical / 929: Rosanna Martínez Ferrándiz

Si decideixes mantenir el valencià no estàs fent ús de la teua llibertat ni dels teus drets lingüístics: estàs polititzant la llengua perquè el valencià no és neutre. Quan transgredeixes la norma no escrita i situes el valencià en igualtat amb el castellà (parlant-la en les mateixes situacions amb què els castellans ho fan) estàs ultrapassant el territori neutral que ens han marcat i comences a fer política.

Rosanna Martínez Ferrándiz, «La neutralitat», Diari La Veu del País Valencià, 31.08.2026. 🔗

La foto del sàbat / 318

Propòsits de prosa nostra

Les lectures i les calors de la temporà d'estiu han fet que a partir d'este estiu m'autoinculpe d'algun abús sintàctic —que no són tan escandalosos com els lèxics i morfològics— i que em propose porgar-los. Moltes voltes només són tics i trucs expressius, o temptatives literàries de vol baix.

Com a mostra, crec que fa un temps que he pogut anar evitant eixe però posposat que s'agarra com una llepassa estilística (en parlava fa uns anys Albert Pla Nualart: «Els límits estilístics del ‘però’ posposat»). 🔗 Ara el marque en el màrgens de les lectures, perquè sovint em sembla que suggerixen intervencions textuals adventícies. O eixa voluntat de compensar amb intensitat la prosa nostra.

Aixina aixina

El lèxic triat per a expressar-se suggerix, denota, insinua, matisa o remarca concordances i discordances amb les idees que s'exposen. Si estem exposant que no tenim cap complex per ser valencians i ho escrivim en castellà-espanyol, ja sabem que estem parlant d'una valencianitat diferent de la que s'expressa en valencià. Pot ser paraŀlela o complementària, pot ser una suma, una coŀlaboració pels drets i deures democràtica. Però també sabem massa que sol ser un llast beŀligerant, una imposició d'hostilitat al valencià.

A banda d'això, alguns dels qui reivindiquen l'ús de la llengua sense complexos ni manies, la primera mania i complex que transmeten es dona quan mostren de manera militant un rebuig cap al bagatge lèxic expressiu valencià i opten per expressar-se —sense complexos, diran— en la varietat dialectal oriental o central de Catalunya en alguns casos o, més habitualment, en el registre juridicoadministratiu valencià, registre que alguns qualifiquen d'estàndard —algú haurà d'explicar com pot ser considerat estàndard el registre que manifesta intencionadament connotacions pedants i distanciament classista.

Posem per cas, valencianitat sense complex és fer ús de totes les possibilitats expressives de les variants dialectals valencianes amb tots els registres, 🔗 començant pel lèxic, passant per la morfologia verbal i acabant, si convé, amb les interjeccions i la gestualitat. La distància entre un «sisplau per força» que va sorprendre Takse en la traducció d'un llibre d'Emmanuel Carrère i un «aixina aixina» de valoració prudent i resignada d'una mare de la contornà.

Microtalls lèxics

Microtall de llum. La ponentà, deu ser. Estava a punt de clicar en l'article «Una lista de palabras prohibidas entra en vigor en Canal 9» de Francesc Bayarri en el diari El País, de l'any 1990 —als del diari La Veu del País Valencià pareix que els agrade recrear-se en aquell fet, però diria que no l'acaben d'analitzar— metres repasse unes quantes de les paraules que va intentar imposar Amadeu Fabregat en la televisió autonòmica socialista d'aquells anys. Es nota que han passat uns quants anys i que la polèmica no tenia a vore amb les paraules, sinó amb el desús de la llengua, amb la subordinació del valencià general i amb l'ús acomplexat dels registres. I amb conseqüències laborals i poc ètiques que ho van enviscar tot encara més.

Com diu Piketty sobre la igualtat (Una breu història de la igualtat, traducció d'Imma Estany Morros), anem avançant —per molt que Takse discrepe i s'acullga al seu peculiar i proverbial ez dago zer eginik—, i ara es veu més clar que la raó no justifica els mitjans i que els mitjans no donen la raó.

Que tot siguen microtalls.

S'entén justet

Ara que he acabat Fatxa de Jason Stanley, que ha apamat els conceptes generals amb què podem delimitar una ideologia que combina la por més planera, la impotència pel fet de no saber entendre l'alteritat i l'enyor del temps en què no calia entendre-la, lligc l'article «Quan la fi d’un món s’interpreta com la fi del món» 🔗 de Gil-Manuel Hernàndez i Martí, que no tan sols posa unes quantes pedretes més per a seguir el cami, sinó que afig la perspectiva de Donatella Di Cesare —que sembla ben necessària des de fa uns anys— per a mirar d'entendre-mos com a democràcia: «democràcia immunitària», en diuen.

Torna la calor, esperem al sol el mecànic que entén justet en valencià els números dels kilòmetres que li diguem i que ha de revisar el cotxe per a passar l'itv, tot torna i passa, mai de la mateixa manera i mai no acabem d'encertar el punt.

Toca't el nas

Les administracions públiques valencianes tenen maneres diferents d'incomplir les seues obligacions lingüístiques, una dels quals i ben efectiva és fer que els ciutadans —funcionaris inclosos— desistixquen, renuncien a exercir tant els drets lingüístics com el dret a reclamar davant de les administracions.

No explicaré ara el cas concret en què m'estan marejant anant d'una finestreta a l'atra, però sí que inferixc que si aixina és com treballen en esta xorrà que es podria resoldre mecànicament —automàticament, inclús sense massa inteŀligència, ni natural ni artificial—, encara valore més quan tope amb algú que té el costum de complir i, per tant, d'incomplir el conegut axioma que mos va dir una companya en castellà: «mientras jodo, no barro», que podria tindre com a versió en valencià no tan sicalíptica: «qui tinga cucs, que pele fulla».

En fi, acabarem com sempre: toca't el nas i digues vítol.

Dites, dites

Estava intentant trobar una crítica literària sobre l'Spagnoletto de Josep Lozano, però no n'hi ha mans, només trobe que descripcions sumàries —que és lo que jo podria fer sense xafar-me els dits—, lloances i panegírics. I això m'induïx a generalitzar erròniament sobre la falta de crítica literària en valencià. Dic «erròniament», perquè sé que n'hi ha, però es veu que no tracten els llibres que jo voldria que tractaren.

De totes formes, sembla que el progrés de la societat valenciana dona per a dissoldre's en la gentrificació, la devastació ambientals i l'imperialisme castellanòfon, però no arriba encara per a atendre i debatre les dades i la coherència de les propostes de país conseqüent amb la ciència, l'ecologia, la justícia, l'equitat, la solidaritat, els drets humans i lingüístics i amb el canon i la transgressió literària del nostre país inconnex.

Debatrem i mos barallarem només per coses que no mos diluïxquen encara més. O farem com fan, com ara quan la cosa de l'accent de Valéncia: no siga cas que mos botem una bugà on pugam pedre un llançol. Dites, dites, dites,... d'això n'hi ha molt en el llibre.

Un adult

Sense que jo pretenguera convéncer-los de res, un dels tres xicons jovenets, quan li he repetit que no l'entenia —no entenia què m'estava proposant— s'ha pensat que jo només entenia el valencià i ha demanat als companys que tenien més idea. Han fet un poc d'esforç per a posar en pràctica el poc valencià que els ha arribat de l'escola o de la família del poble. Necessitaven un adult per a poder vendre uns jocs vells en una botiga de compravenda de videojocs. I m'han vist allà al banc fent temps. ¿Adult? Ingenu amb barba, si vols.

En la botiga m'han demanat un muntonet de dades per a inscriure'm en alguna llista que diuen que pot ser que la comprove la policia. Per un moment he estat temptat de fer-los una foto als xicons, per si de cas els havia de localitzar, però tampoc m'ha semblat correcte, perquè aleshores seria jo qui els furtaria una informació que ara mateix podria ser molt sucosa per a coses que no sé però que n'hi han reportatges que el fan eixir els cabells verds.

Uns 28 euros els han donat. S'han enrecordat de proposar-me un convidà en agraïment. No ha calgut. Han fet un poc de pràctiques sentint-me i rosegant un poc de valencià, i he aprés que tinc uns cèntims a recuperar amb uns jocs vells que no sé si tirar o no. Està bé.

Refugi simpàtic

No sé massa bé quina és la temperatura, però sí que sembla que l'aire es puga tallar i que costa fer-lo entrar als pulmons. Entre al refugi climàtic de Consum i quan ixc, toca!, l'argentina m'ha entés perfectament els números de la targeta. La derrota futbolera de diumenge passat no ha malmés la seua simpatia per la causa derrotista valenciana. Les dos deuen convalidar en algun moment de justícia poètica. I que no siga prosaica.

No tinc temps ni ànim per a res més. En lloc de llegir, una torcaeta a la pols dels llibres.

Cita dominical / 922: Joan Coromines i Vigneaux

Quasi tothom vol continuar dormint: exigim un esforç i seguirà la inèrcia!

Joan Coromines i Vigneaux, Cartes 1976-1983. A la recerca del català usual de Joan Coromines i Vigneaux i Joan Sales i Vallès, edició a cura de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès.

Tedis i desconcerts

Durant els debats pressupostaris, les presses i la intensitat mos fan lamentar no només que no porten tots els discursets escrits, sinó inclús que les regles ortogràfiques del valencià compliquen la velocitat i simplicitat de la transcripció. I a partir d'ahí acabem elaborant teories i inferències sobre la qualitat oral preponderant, pel que fa a ritme i fluïdesa en l'expressió, dels qui parlen en els registres i variants del castellà del País Valencià i rodalia... De fet, arribem a deduir que alguns dels problemes articulatoris i retòrics dels qui s'expressen en valencià en la cambra es deuen al fet que solen expressar-se habitualment en castellà en l'activitat quotidiana de fora de l'hemicicle.

La calor, l'avorriment temàtic, els tòpics de tots els anys sobre les esmenes mal fetes, sobre els pressuposts inútils... Anem amuntegant tedis i desconcerts polítics.

Fussant pel riu

Al riu, els palputs s'han fet a la gent, no fugen ni s'estranyen per la proximitat dels qui passegem pel costat observant com van fussant els clotets. Hui passe volant amb la compra de Consum —refugi climàtic per a alleujar un poc el passeig—. El xicon de la caixa també ha fussat un poc: s'ha estranyat de sentir-me parlar en valencià. El seu valencià també pareixia ben homologable. Després de demanar-me si jo era de Valéncia, no m'ha volgut dir d'a on era, només que ell tampoc era de Valéncia —jo no ho soc, però fas més anys que vixc ací que al poble... I la Vall encara és «el poble».

No sé si el xic de la caixa deu saber què són o com es diuen els palputs, que també són uns habitants foranis aclimatats al llit del riu.

La mostra de la barreja

Mos demanen una mostra de diputats que barregen les dos llengües, però no tant que facen intervencions en cada llengua, sinó que van canviant de llengua sobre la marxa. N'hi han alguns, pocs, però mos s'ha quedat com a paradigmàtica del desconcert la diputada Mònica Àlvaro Cerezo, 🔗 valencianoparlant evident i ben caracteritzada pel seu accent del nord del País Valencià, de colp, sense explicació, sense necessitat, sense saber massa per quin motiu retòric, estètic o anímic, comença a repetir o a dir paraules i frases en castellà i, a més, aplicant el seu vernís valencià, com si es tractara d'un discurs sentit al vol, imitat i emfatitzat per a esprémer el to més d'humor i rebuig p polític.

En fi, per dir-ho sense retoricismes atenuants, a l'hora de transcriure-ho mos dona més faena que un porc solt. Si fora només una mostra...

Pedregant

Ha pedregat un poc, unes bones cudolaes sonaven en la claraboia de l'escala. M'he amagat no fora cas que me'n caiguera una al cap. Si la pedregada t'obrira el cap, doncs, serà una sort que la sanitat no estiga en mans de qui gestiona els drets lingüístics dels valencians —ei, actualment em sembla que és la presidència de la Generalitat... ¡Ai!—, perquè si apliquen el mateix esquema de funcionament, els protocols mèdics els editaria la llibreria de la Generalitat, els penjaria en la xarxa una conselleria de comunicacions, els continguts els hauria escrit algú d'una conselleria de sanitat i per a rebre atenció mèdica caldria fer una sol·licitud per registre adreçada a qualsevol de les conselleries, ja que, al cap i a la fi, t'han de respondre que estudiaran la conveniència de que no pedregue més.

És possible que estiga exagerant, però no tant com sembla. La cosa és que ha pedregat i que continuen sense complir les seues obligacions lingüístiques.

A prop del deliri

Anava a mirar de calfar-me el cap en coses més agradables o més desagradables que alçar l'escurà amb la calor que fa en la cuina, a pesar que des de mitjan matí he tirat la persiana inclús per evitar el ressol de la finca veïna, però només posar-me davant del teclat veig que m'han contestat de l'ivap sobre la reclamació que els he fet pel curs que haurien d'oferir en valencià, però no.

Es tracta d'una nova utilitat de l'embolica que fa fort i sé que no en trauré l'aigua clara, perquè quan és que no volen, doncs, no volen: dins de l'oferta de l'ivap —institució que té l'obligació de dur avant les seues funcions en les dos llengües oficials—, les Corts Valencianes trien un curs per al seu «campus virtual» —que és una denominació ufanosa d'oferir lo mateix de sempre a través de l'ordinador— i l'anuncien i incorporen en l'oferta de cursos. A pesar que el títol del curs i l'entorn està en valencià, els continguts només apareixen en castellà-espanyol.

La curiositat és que, a través del seu formulari de contacte, quan demanes a l'ivap si oferixen els seus continguts en les dos llengües oficials, et responen que sí... Llevat que sigues algú de l'organització de les Corts, a qui ara, després de demanar-ho jo, li han respost que només l'oferixen en castellà-espanyol. Per atra part, si els ho demanes a la plataforma «E-Formación» de la Generalitat, et respon algú de la dgtic per a dir-te que ells no tenen res a vore amb els continguts del curs, cosa que és certa, però és preocupant que també diguen:

Quant a l'ús del valencià en les comunicacions rebudes, esta consideració ha sigut traslladada als servicis responsables de l'atenció a les persones usuàries, als quals s'ha recordat la conveniència d'utilitzar el valencià quan haja sigut l'emprada per la persona interessada.

Si un subdirector general d'una institució es pensa que l'ús del valencià és cosa de la «conveniència», és afalagador pensar que el valencià mai siga convenient, però en el fons està posant en evidència les seues deficiències en la concepció i la gestió dels seus deures lingüístics, que haurien de ser la garantia del respecte i compliment dels drets lingüístics de la ciutadania valenciana.

Ho deixaré ací, per ara, després d'enviar-li el document al Síndic de Greuges, per si de cas volen aclarir res quant als drets desatesos, encara que siga de nou eixa cosa del valencià... Bé, veig que tanta prosa retòrica administrativa m'està enfonsant en un deliri querulant. ^w Xe, ni fet a posta.

El ratolí de les idees

El ratolí em provoca un poc de picor en la palma de la mà esquerra. Deu fer massa temps que no li he pegat una torcaeta. No es veu brut, tampoc el gaste tant, però al cap del temps hi deuen haver animalons microscòpics de tot color pul·lulant per eixa superfície de color crema que va engroguint-se.

A algunes idees els passa igual, que anem toquetejant-les sense parar i acaben ranciant-se, van fent-se mostoses i necessiten una rentaeta. Ho exposa l'article «No som un sol poble» d'Enric Gomà (Núvol, 01.07.2026) 🔗 parlant d'una sentència dels últims temps del Tribunal Europeu dels Drets Humans, on sembla que s'està fenyent la idea que hi ha persones que són «migrants» de naiximent i, per tant, tenen un estatus espacial i personal que els convertix en bambolles ambulants... però només quant als drets i deures lingüístics dels ciutadans que els envolten, amb els quals no mantenen cap relació de simetria o equitat. Només d'alienació.

I ara estic jo toquetejant idees sense haver llegit la sentència. Com que no la tinc, m'agarre al que diu Joan Ridao en «El català a l’escola i el tedh: els punts sobre les is» (Ara, 02.07.2026) 🔗, que dona detalls que fan pensar que n'hi han ratolins més castigats que el meu.

Un poc de benestar culpable

Tot s'ha de dir, hi ha immigrants intolerants, intransigents i xenòfobs —encara que siga en versió de fòbia lleu a haver d'entendre el valencià—. ¿Com hem de fer per a evitar generar-los eixe malestar? Res, que quan parlem o escrivim, mos fem de malvoler. Persistim, i encara notem un poc de benestar culpable.

El procés del datiu plural

L'article «Lisisme: un canvi en procés en l’ús del pronom datiu de tercera persona del plural en el català oral actual?» 🔗 de Georgina Alvarez-Morera ha començat la faena de documentar i analitzar les característiques del procés d'extensió de la forma «lis» com a substitut de les formes de datiu plural els/-los/'ls. L'autora utilitza la mateixa denominació que va utilitzar Àlex Bourdiol l'any 2014 en l'article «L’auge del liisme» (14.08.2014). 🔗

L'article no documenta en la bibliografia el dcvb, on la forma «lis» té entrada pròpia 🔗 i un poc de documentació que concorda amb algunes apreciacions que s'assenyalen en l'article d'Alvarez-Morera: les possbilitats de la llengua, la regularització, i la pressió del castellà i la inseguretat que se'n deriva.

Manies personals, és un dels trets que m'esmussa, no tant pel so, sinó pel que simbolitza o perquè és un símptoma de la causa del procés de desús del valencià. Fins ara només l'havia anotat quan el sentia de manera inversemblant en boca d'amistats jóvens («Suborninació estèril», 15.07.2017) 🔗 o inclús de polítics majorets («La mitjana valenciana entre obames, maccains i palins», 11.11.2008) 🔗, però fa temps que el senc rondant per tv3 (Sandra Monforte, és possible, va, però també Marc Serrats i Vicenç Lozano!) 🔗 i això ja confirma que l'autora de l'article podrà constatar dins d'un temps com ha conclòs el procés.