divendres, 31 de maig del 2013

Les gorges de Conca

De volta per Conca. És festa. Quasi topem amb Cospedal. Pocs valencians per ací. Molta policia contra els pocs antidesnonaments, anticrisi, indignats de tots els pelatges i mosatros que passàvem per allí. Els policies mateixos mos diuen que en són tants protegint la presidenta que no saben a on posar-los.

dijous, 30 de maig del 2013

Amb wakame

Vam anar ahir al Vuelve Carolina de Quique Dacosta. M'encanta l'ostra (esta volta amb alga wakame). Tot prou bé —el vi L'Ame, varietat malbec, mos va agradar molt—, llevat d'unes —mos van dir— morelles de vedella que no em van acabar de xocar. Tampoc mos va convéncer que les plantes (crasses, en general) que decoren el local siguen artificials. Evidentment, tenint en compte els preus i les hores de disseny que hi deu haver darrere, el més greu és que no tinguen la carta en valencià. ¿Per què els destorba tant el valencià? No cal resposta, que ja ho sé, que això és com la declaració de la renda, que tots sabem per què la fem i per què hi ha qui estafa els seus conciutadans. I això no ho apanyes amb wakame.

dimecres, 29 de maig del 2013

Abreujable

El dia que és, apunte de passada que les lleis que fan els parlaments tenen títol, i diria que això no és un nom, sinó que generalment sol ser la descripció d'una intenció, almenys per estes latituds. Eixe títol, que pot ser molt llarg, es veu sovint convertit en sigla o acrònim, per abreujar.

D'altra banda, en este estat espanyol compost, les lleis tenen versions en diversos idiomes —sovint només el títol—. Per això, les abreviacions amb què es denominen es creen a partir de la llengua de citació —del títol o del text—. Com a exemple significatiu, la loapa (en castellà) i la lohpa (en català), segons el Diccionari jurídic català de l'iec.

Ara mateix, tenim l'exemple malaurat d'una possible lomce (en castellà) perpetrada per l'abreujable ministre Wert, que es correspondria amb la lomqe (en català), i que si es desplegara tindria realment un efectes mals d'abreujar.

dimarts, 28 de maig del 2013

Pesoles

Estos apunts els hauria d'escriure de matí, quan la neurona s'acaba de despertar i l'optimisme del sol que està eixint permet pensar amb més amplària sobre moltes qüestions. En general, jo sóc de treballar de matí, i a això em dedique. Després, a poc a poc, al llarg del dia, vaig apagant el cervell. I, malauradament, a poc a poc, conforme avancen les hores, l'allau de maleses, desgavells i injustícies que vivim o que mos arriben pels mitjans, em deixen quasi en estat catatònic. I aixina ix açò en general.

Hui no tinc més material «de llengua» que la dona que li se va acostar a ma mare en un mercat de França i li va demanar: «Oiga, por favor, ¿cómo se dicen los pesoles en francés?»... Xe, entre valencianes anava el joc. Eixa anècdota és real, però és bastant comuna dels temps de l'emigració dels anys sixanta (del segle xx), —i n'hi havien uns quants acudits sobre casos semblants—. Encara recorde quan, als anys noranta, vam entrar en una farmàcia de París a comprar juanoles. La farmacèutica mos va sentir i es va alegrar de xarrar amb mosatros. Era de Barcelona. I ara això passa a València mateix.

dilluns, 27 de maig del 2013

L'àvia no estalviava

Aprofitant una densitometria òssia i que s'acosta el meu aniversari, ma mare i jo li fem un homenatge a ma uela, que no estalviava massa, però s'ho passava tan bé com podia. Resulta que, fa molts anys, de tant en tant dinava en La Pepica, a la Malva-rosa de València. I allà hem anat a parar després de la prova mèdica. També passaven tres mesos de vacances en estiu els seus fills menuts prop de la mar, en una caseta de peixcadors del Cabanyal o en un riurau de Dénia. Els pares hi anaven els caps de setmana, perquè la tintoreria no fea vacances i havien de llavar muntanyes de roba per a l'hivern.

No farem ací molts més homenatges. La paella de la casa, bona però un poc oliosa. No tenen la carta en valencià. I és massa car.

diumenge, 26 de maig del 2013

Cita dominical 238: Elvira Lindo

Mirant la imposició religiosa.
Emboscat en esta crisi que, segons diu el president, és l'única cosa important, este govern té l'afany de clavar el seu reaccionarisme ideològic en la vida comuna de les persones. La inclusió de la religió en el currículum és una derrota per a una part de la ciutadania, però, compte, també ho és per a l'església, que només amb la imposició i la intromissió política creu que podrà recuperar a tots els que ha perdut.
Elvira Lindo, «Una derrota», El País, 22.05.2013.

dissabte, 25 de maig del 2013

El jardí de l'Alegria

Faig de porter, empatem a u i guanyem en els penals, i això que no en pare cap realment, me'n marquen un i la resta van fora. Una alegria d'eixes que no han sovintejat esta temporada. Es veu que els impressione en la porteria. Encara que el pas del temps és «inexorable», com diu el president del parlament espanyol referint-se a la possibilitat que puga tornar Aznar al primer pla de la política, em senc un poc com el xiquet que jugava de porter quan era menut. I és cert que note que ha passat el temps, però quan veig reaparéixer Aznar en la televisió pepera em pregunte si la vergonya de sentir-lo envellix o rejovenix fins a l'infantilisme. I em torne a vore per terra parant balons en el jardí de l'Alegria de Carcaixent. Aquella alegria era una altra.

divendres, 24 de maig del 2013

Tisorades als PDF

Entre les manoles informàtiques d'edició que intente aconseguir hi ha l'adaptació dels documents pdf al Kindle. Ara transforme els pdf a rtf, els edite i els torne a transformar a pdf, cosa que és un poc massa entretinguda, aixina que he tornat a fer hui una cerca, a vore si hi havia alguna novetat que millorara el pdf-Shuffler, que és amb el que lleve els blancs de les vores per a quadrar el text a la grandària de l'aparell, i he topat amb el pdf Scissors, que funciona en Java. Per tant, l'he fet anar en Windows, i la cosa ha funcionat prou bé, tot i que només he fet una prova ràpida. Ara l'he de fer anar en l'Ubuntu. Però eixa tisorà la pegaré un altre dia.

dijous, 23 de maig del 2013

El besamans futboler

Ahir teníem la plantilla de l'Elx de futbol, que acaba de pujar a la primera divisió, parada esperant davant la casa dels carameŀlos, al cap de carrer dels Navellos de València. L'entrenador de porters parlava pel mòbil amb algú: en valencià. Aprofitant, doncs, eixa proximitat lingüística, li vam demanar si anaven a fer el numeret de la recepció amb les «autoritats» polítiques —casualment crec que ahir era també el besamans de la Mare de Déu, segons em va descobrir Aureli—, però mos va dir que ja l'havien fet. El vam felicitar per l'ascens. Era d'Alcoi i va ser simpàtic amb les fans... Tal com estan les coses, esperem que la continuïtat de l'equip tinga a vore amb l'èxit esportiu i no amb els diners de tots els valencians que el populisme polític hi ha desviat mentres els lleva de la recerca, la sanitat i l'educació. Llàstima que tot això no ho apanyen els besamans.

dimecres, 22 de maig del 2013

Trasllats visibles

La (in)visibilitat dels traductors és un tema recurrent en este bloc (p. e., edl i, en general, en el món editorial en català, on podem trobar de tot, des de traductors invisibles en els crèdits dels llibres a traduccions de traduccions. Emili m'envia un enllaç al bloc Diario di una traduttrice editoriale, on es tracta la qüestió de L’invisibilità del traduttore, en els dos vessants, quant a la seua obra lingüística i quant al seu reconeiximent professional. Tal com diu l'autora del bloc italià (i ho traduïxc):
Per tant, en cert sentit, la invisibilitat serà també una condició desitjable per a un traductor, però per altra part és absolutament necessari eixir de l'ombra i fer sentir la nostra veu.
El meu interés inicial és prosaic i pecuniari més que teòric o deontològic, i veig que podem localitzar en la xarxa un fum de texts que toquen la qüestió —sobretot pel que fa a la dificultat i l'èxit del traspàs dels texts entre les llengües— en diversos idiomes. Un petit recull ràpid:
  • «Insibilité du traducteur» de Salah Basalamah [veg.]
  • «Quelques considérations éthiques sur l’invisibilité du traducteur ou les vertus du silence en traduction» de Sathya Rao [veg.]
  • «Traduire l’invisible ou l’inquiétante étrangeté de la traduction» d'Anikó Ádám [pdf]
  • «A (im)possibilidade da “invisibilidade” do tradutor e da sua “fidelidade”: por um diálogo entre a teoria e a prática de tradução» de Ruth Bohunovsky [pdf]
  • «Como precisa ficar a equação entre autoria e invisibilidade do tradutor?» de B. Pasqualini [veg.]
  • «Sobre a (in)visibilidade do tradutor na tradução: algumas referências teóricas e opiniões de tradutores literários» de Narceli Piucco [pdf]
Doncs, n'hi ha molta matèria per a llegir sobre la qüestió. Jo no em dedique teòricament a la reflexió sobre eixa habilitat tan estranya que consistix en entendre's verbalment —traduir és això, entendre's, fins i tot dins de la mateixa variant que denominem «llengua»—, però veig que hi ha bona cosa de material i pense: aniria bé tindre'n una recopilació en el Kindle... Ja vorem, diuen els cegos. Però comence a omplir una carpeta amb els articles.

dimarts, 21 de maig del 2013

Espanyolitzar sense remordiments

Espanya és un terme geogràfic. Si vols, també és un lloc literari i una selecció de futbol. Però, ai, també és un concepte que m'oprimix perquè no em reconeix com a ciutadà que pensa i parla habitualment en valencià, perquè eixa Espanya no fa res per facilitar-me l'accés a la cultura que es fa en català. Ben al contrari, la política i l'administració d'Espanya —els militants castellanistes que arriben al poder— es proveïx de normes per a imposar-me el castellà-espanyol en tots els àmbits de la meua vida, i no ho fa com el que hauria de ser, com un complement cultural i lingüístic en convivència, sinó que ho fa com una substitució de la meua llengua, com una negació dels meus drets lingüístics i com una imposició dels privilegis lingüístics del castellà i dels seus usuaris, privilegis que els militants més xenòfobs establixen com a naturals d'esta llengua i excloents de la resta de llengües.

Dit tot això, és una sort que hajam aconseguit viure en una democràcia descentralitzada. Supose que el mínim de remordiments de molts pel fet que el castellà anara associat a tanta bestialitat en el passat i que impedien que el castellà fóra una llengua identificable amb l'alliberament i la democràcia, em permeteren identificar-me i créixer com a catalanoparlant. Conec uns quants idiomes més. I això podria ser la definició d'«espanyolitzar», si no fóra que els qui van començar a perdre el complex pel passat criminal (humà i lingüístic) fa ja uns anys, i que ara pul·lulen per les esferes del poder, li continuen donant a eixe verb un contingut que té molt de racista, xenòfob i excloent. Ara tenim l'actuació del ministre Wert i de molts dels seus coreligionaris.

Segur que tot això podran vore-ho també des de l'observatori de l'espanyol que obriran l'Institut Cervantes i la Universitat de Harvard als Estats Units. Des de ben llunt les coses a voltes es veuen més clares. Però la distància tampoc no és un dret, per ara.

dilluns, 20 de maig del 2013

Lògica ortogràfica

En principi, s'entretenen uns quants collistaires de Migjorn proposant imposar una certa lògica en l'ortografia del català. No són males idees, però el canvi gràfic seria sens dubte sorprenent. Segurament per això, però també per moltes més coses —les pressions a què estem sotmesos els catalanoparlants no les explica ni la sociolingüística més iŀluminada—, uns altres collistaires es posen nerviosos amb eixe possible debat i la polèmica social que podria generar si se n'ixquera de la llista. N'hem tingut exemples amb sort diversa en francés, alemany o portugués.

El cas del català no és el d'una llengua amb estat, sinó el d'una llengua amb estats a la contra, aixina que sembla que ser lògics en este cas començarà per ajornar eixe debat fins que el País Valencià «també» siga un estat independent —o forme part d'un estat més respectuós amb els drets lingüístics dels seus ciutadans.

diumenge, 19 de maig del 2013

Cita dominical / 237: Rafael R. Tranche

Mirant l'estafa econòmica.
Paradoxalment, en este marc conceptual a penes s'esmenta els propietaris «del nostre deute», ¿qui són i per què els el devem? ¿Com han aconseguit reescriure la nostra Constitució? És comprensible que no es pronuncien els seus noms o que no es mostren els seus rostres. Els qui governen al dictat dels seus designis també els deuen molt.
Rafael R. Tranche, «Vivir por encima de nuestras posibilidades», El País, 16.05.2013.

dissabte, 18 de maig del 2013

Dissabte en la nit

Abelard Saragossà, que fa de tot i no para, m'envia el primer número de la revista Aula de Lletres Valencianes. Confirme la meua impressió, com a lector, sobre la poca adequació de la gran qualitat estètica a l'interés tècnic del contingut. A més d'això, un interlineat excessiu per al cos de la lletra. La resta, per contra, els marges, el paper, el disseny en general, molt bons.

Quant al contingt, lligc immediatament el treball d'Eugeni Reig «Pel matí, per la vesprada i per la nit», més que res perquè coincidix amb una fitxa (veg. «per + divisió temporal») que acabe de fer no fa massa sobre la qüestió, i en el mateix sentit d'Eugeni. Veig que hauré d'afegir casos de la construcció amb la preposició en, que també és habitual per a mi, però només en el cas d'«en la nit».

La resta d'estudis, documents i ressenyes, i les iŀlustracions de Manuel Boix, anirem revisant-ho a poc a poc.

divendres, 17 de maig del 2013

Ja no s'hi val a les «veritats»

L'article 502 del Codi penal espanyol conté el punt següent:

3. Aquell que, convocat davant d'una comissió parlamentària d'investigació, falte a la veritat en el seu testimoni, serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a un any o multa de 12 a 24 mesos.

Supose que els assessors de la consultora HM & Sanchis, que van «preparar» les declaracions dels càrrecs i treballadors d'FGV, no degueren informar d'això els compareixents en la comissió parlamentària sobre l'accident del metro de València de l'any 2006. O sí, però també podria ser que els informaren que no havien de témer res dels diputats valencians del Partit Popular, perquè ho tenien tot lligat en la comissió i en l'hemicicle, perquè en realitat les Corts valencianes no són el poder legislatiu, sinó que els diputats del pp són marionetes, un lobby del partit i, per tant, avalaran l'actuació de l'executiu.

La fiscalia ha obert una investigació per a comprovar si alguns compareixents van mentir a la comissió, tal com sembla que van fer en «assessorar-se» per a contar una veritat més favorable als seus interessos (i als d'fgv i dels dirigents de pp valencià). Maluenda Verdú, president d'aquella comissió, no citava l'article 502 als compareixents. Sí que l'esmenta ara quan comencen les compareixences de la comissió sobre el saqueig de la cam. ¿Ara ja no s'hi val?

dijous, 16 de maig del 2013

Cornamuses

Aŀlucine amb la mundialització (o la globalització), no tan sols amb el llibre de Joseph Stiglitz, sinó amb fets reals com ara el lot de cornamuses (2,24 euros u. + 6,69 euros de correu) que he hagut de comprar en Wolverhampton per Internet, perquè les havien retirades en Leroy Merlin i perquè les que he trobat en Internet de botigues «espanyoles» a més de ser el doble de cares —eren un poc més grans i més boniques, si vols— et carregaven el doble també en l'enviament (12 euros). No hi ha per a on agarrar-ho, però aixina funcionen no tant els mercats com els mercaders.

I si m'entretinc amb les cornamuses, tal com estan les coses de la llengua per l'Aragó (castellà-espanyol-lapolla, valencià-català-lapao, aragonés-lapapip) i el País Valencià (qualsevol variació és possible), ja faig prou.

dimecres, 15 de maig del 2013

El «país» dels valencians

Hi ha dies que haver de sentir alguns diputats en Les Corts fa ois. Molts dels polítics que obtenim amb l'actual sistema de selecció negativa donen per a poc més que això. El diputat del Partit Popular Rafael Maluenda Verdú en el ple de hui mateix:

Per això, quan se dóna pas a l'autonomia, se fa eixa referència, però històricament mai, ¡mai eixa denominació ha segut oficial! Això ho usen vostés per allò d'englobar-mos en eixe projecte inconstitucional de Països Catalans. Clar, si som país, podrem formar d'ells. Si, damunt, parlem el català, com diuen, és clar, el que dia Hitler, «si en Àustria hablan alemán, pues, veamos»... Això és el que vostés defensen. ¡I és una traïció a la història del nostre poble!
No cal comentar què indica que per a Maluenda Verdú Hitler parlara en castellà, però la veritat és que una volta que el diputat ha tret Hitler a passejar argumentalment, això indica que ha arribat al cap de la seua racionalitat, on exposa a la llum els seus dèbils fonaments democràtics i la seua ideologia aŀlòfoba i sectària, exacerbada davant l'evidència que molts dels seus conciutadans tenen un projecte polític i unes aspiracions culturals ben diferents de les seues. I el més vergonyós i obscé és que Maluenda Verdú amuixa els seus bubos identitaris per a continuar burlant-se dels ciutadans des del parlament i intentar amagar aixina el desgavell ambiental, econòmic, social i polític que vora vint anys de decisions partidistes i politicoempresarials del seu partit han portat al nostre «país» valencià.

dimarts, 14 de maig del 2013

L'obligació de la democràcia

La nostra democràcia és de baixa qualitat, però encara pot semblar de luxe comparada amb la que tenen en Romania, Hongria, Macedònia o Montenegro. Això no és cap consol, perquè eixos exemples, segons jo ho veig, són una amenaça, i estic segur que hi ha qui ho veu com una possibilitat i que es podria aplicar extensivament ací, sobretot al País Valencià. Veig passar molts diputats i diputades instaŀlats en les Corts amb les seues cohorts de serfs competint per parasitar amb el màxim profit els serveis públics que haurien de servir per a millorar la convivència i les condicions de vida de la societat. Tal com diu Andrés Boix («Trobades»,, El País, 06.05.2013), tenen un altre ús:

Ací, fins i tot les associacions de mestresses de casa han convertit això de la «societat civil» en un terme que, traduït al valencià normatiu i certificat per les nostres autoritats, significa «grup que troba diners públics i contacta amb els polítics en dinarots i soparots per vore si claven el nebot a treballar en una empresa pública».

Podem dir que això no és la norma, però només per un detall, perquè les normes legals que tenim no validen encara eixa situació i eixa desviació dels diners i dels poders públics. Però només cal fixar-se en quins són els mitjans, els conductes, els procediments que poden fer servir els ciutadans i ciutadanes per a participar en política i en la gestió pública: no n'hi han, ens han usurpat eixa opció, eixa obligació ciutadana, que és la garantia de l'exercici dels drets. ¿I per què? Perquè si tinguérem l'obligació de participar, tindríem consciència dels drets i dels deures, i llavors tot eixe parasitisme deixaria de disposar d'eixe hoste inconscient en què mos convertim com a societat sense responsabilitats. Veig passar els assessors i beneficiats dels diputats i diputades que tant mos «alleugen». Herois sense risc.

dilluns, 13 de maig del 2013

Estudiats

Les errades de picatge són un clàssic en este bloc, per la poca traça que tinc a l'hora de teclejar, almenys quan no ho faig professionalment. Fa lleig i procure esmenar-ho quan Takse detecta els errors o algun lector m'ho comenta. Però sé que són inevitables, sempre hi haurà algun detallet a millorar —i molt a millorar, és clar, quant al contingut i l'interés del que escric—, però alhora somie que la pulcritud és possible a pesar de tot. És un somni, és clar, perquè si nosaltres mateixos, com a persones, som fruit d'eixes irregularitats, hem d'entendre que cada petita desviació de l'escriptura és un assaig expressiu. En general fracassen, però a voltes proporcionen alternatives o solucions que mos són positives.

Per això, l'errada de l'anunci de «la dipu» pot ser que amague algun sentit rellevant. Vés a saber.

diumenge, 12 de maig del 2013

Cita dominical / 236: René Passet

Mirant els inferns fiscals.
Les grans empreses utilitzen els paradisos fiscals per a pagar comissions. Si es destapara això de colp, posaria en risc milers de llocs de treball. Per això és important que les llistes d'evasors siguen publicades en la premsa. Igual que ells fan servir Internet per a transferir els seus fons, mosatros hem de fer servir Internet per a explicar-ho i acabar amb ells. Quan vejam els noms dels defraudadors, entendrem el que passa. El problema és que, quan els diners manen, tot sembla moral. El més positiu d'esta crisi és la presa de consciència de la gent.
René Passet, «Cerrar los paraísos fiscales es facilísimo, hace falta querer», El País, 06.05.2013.

dissabte, 11 de maig del 2013

Didalets quan purnejava

Hui ha purnejat en Sollana, segons comentava una dona de més de setanta anys. A la filla, a mitjan quarantena, que entrava a casa quan plovisquejava, li semblava que no havia sentit mai aquell verb. L'escric en una nota que parla de la «mare selba», que són els didalets de la Mare de Déu i un cabasset de sinònims més. Curiositats de cada dia, en què el vocabulari mos se'n va pels descosits de la memòria i del desús. A última hora resulta que «llovisna».

divendres, 10 de maig del 2013

A mitjançant dit el mateix

El diputat Blanco Giner (d'Esquerra Unida), en les seus intervencions orals fa discursos ben travats, pausats, usant un lèxic que dóna un to formal (nosaltres, amb) però que no força la comoditat expressiva general (en 'amb', unflar, menejar) i els trets dialectals comuns (seua, incoatius -ix, hi han). En canvi, en els discursos o comunicats «elaborats» i llegits, que és on més podria perfilar i afinar tot els seu potencial oratori, és on apareixen, a més dels trets que defugen innecessàriament la varietat dialectal pròpia, construccions com «dit acord» o «el mateix» (calc de la construcció anafòrica castellana el mismo).

En realitat, supose que no és el diputat qui escriu eixos «comunicats», sinó que li'ls escriuen els coŀlaboradors, i no m'estranyaria que els redactaren en castellà i que els traduïren amb el Salt. Després, si de cas, podria ser que ho corregira algú seguint algun manual de referència, però sense arribar a apreciar la diferència, per exemple, entre mitjan i mitjançant, tal com li va passar a la directora general de Radiotelevisió Valenciana, Rosa Vidal, en la seua intervenció del 18 d'abril: «El punt d’inflexió va succeir a mitjançant juliol.»

Trobe que podríem dir que no disposem de referències normatives i estilístiques suficients i a l'abast; però també podríem afirmar que sí que en tenim, però que no arriben a assimilar-les a causa de la pressió de les referències en castellà. Supose que és per este segon motiu que es dóna el cas curiós de la mare que li diu al fill «tot allò que necessites», que és un cas d'influència de la norma escrita (i, alhora, una mostra de poc contacte amb un registre oral informal). També seria el cas més curiós dels pocs diputats i diputades que parlen amb bon estil i amb multiplicitat de recursos oratoris, però que, en llegir documents formals per a manifestar la seua posició o opinió política, inclouen calcs lingüístics del castellà escrit i trets estilístics d'un registre escrit derivat del llenguatge administratiu i de les receptes simplificadores de les normes que s'han d'assimilar per als exàmens de normativa —que no per als exàmens de llengua, si és que n'hi han—. I, clar, el context no l'apanyen els manuals ni els filòlegs enamorats de la lluna, que poden lliure amb el monòleg de Robert Castel sobre l'accent.

dijous, 9 de maig del 2013

El castellà-espanyol esdevé LAPOLLA

Estic torbat amb això del lapao amb què ara hem de denominar la llengua. Mirant les coses que fan a l'Aragó, suposadament part d'un estat democràtic —espai amb això, que França també sembla que ho és, excepte en el tractament de les llengües del país—, comproves que la democràcia i el respecte pels altres no són conseqüència d'una evolució natural, ni tan sols el fruit d'aquell Creador en què diuen creure molts dels qui aproven eixes lleis. En fi, sort que n'hi ha qui encara li troben la gràcia a parlar lapolla.

dimecres, 8 de maig del 2013

Subtileses gruixudes

Les novetats de les fitxes del mes passat contenien una fitxa nova sobre la construcció de la preposició per precedint el sintagma que representa una part del dia: pel matí, per la vesprada, per la nit... La norma que dia que això era incorrecte era una indicació de Pompeu Fabra sense massa gruix explicatiu pel que fa als fonaments de la seua negativa. És clar, la normativa no ha de seguir la història, els dialectes ni res en concret, ja que només depén de la decisió —subtil o no— dels que la fan. En este cas, però, la història i l'ús dialectal oferien dades que hagueren permés fàcilment admetre un tret que es veu que no li acabava d'agradar al mestre.

Per tant, ho hem anat arrossegant fins no fa tant com a error, tot i que continua vigent en l'ús habitual. I continue amb la sensació que estem massa sotmesos a la confrontació entre la normativa i l'ús comú, mancats encara de les referències literàries i periodístiques que mos amplien el ventall de la tria entre registres més gruixuts o més subtils.

dimarts, 7 de maig del 2013

Sense referències

La dona perseguix la seua filla per la botiga del centre de València. Li parla en valencià, però no identifique que siga de cap poble concret, té moltes esses que xiulen i un vocabulari que arriba a tindre la construcció «a casa tens tot allò que necessites». En les Corts, hi ha diputats que es calfen el cap mirant de cenyir-se a uns doctes els possessius amb -v- («meva»), els incoatius amb -eix («garanteix») o els demostratius reforçats («aquest»); per contra, no acaben de recordar les alternatives possibles per a «bueno», «pues», «entonses», «desde luego», «hasta», «lío», «oiga»... I sort que eixos fan eixe esforç per ajustar-se al que es suposa que promouen en l'ensenyament.

Rosa Vidal, que dirigix ara la «nova» Radiotelevisió Valenciana, intervé en les Corts en valencià, a pesar que això deu ser una novetat professional per a ella. Que siga un senyal nou també (i que aprenga a esmenar el Salt, que la pràctica fa mestres, com dia ma mare). Però passen els anys i continuem sense referències lingüístiques clares per a un país possible. Sense referències massa clares en general.

dilluns, 6 de maig del 2013

Palleter de bronze

Tinc uns quants retalls damunt de la taula fent nosa. Un explica que Mónica Oltra Jarque ha triat la via contenciosa administrativa per a reclamar la informació i els papers que els neguen les administracions i els polítics als diputats valencians. Eixa via és menys vistosa que la del tribunal constitucional, però pot ser més efectiva i greu per als incomplidors habituals, com ara els dirigents del pp valencià.

Un altre retall va de l'autobombo espanyol en Harvard i, darrere, que els controls de les caixes eren falsos, segons una compareixents en les Corts, allà on les falsedats dels càrrecs i treballadors de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, alliçonats amb diners públics per a contar-les amb èmfasi, van deixar en evidència la utilitat de l'activitat política de Maluenda Verdú i els seus còmplices en la mentira. El palleter és un bronze rígid descarrilat que ha acabat en el pati d'un museu. Res més. Pel mateix camí de les falsedats, Bauzá imposa el «trilingüisme» a les Balears, és a dir, amb l'excusa de les tres llengües pretén garantir la ignorància i el desús del català. Elimine papers.

diumenge, 5 de maig del 2013

Cita dominical / 235: José Carlos Díez

Mirant l'acció ciutadana.
Com dia Konrad Adenauer «la història són aquelles petites coses haguérem pogut evitar». Darrere de la depressió i la desintegració financera ve la ruptura de l'euro. I darrere ja veiem nazis a Grècia i a Hongria, feixistes a França, populistes a Itàlia. Encara estem a temps d'evitar-ho i el bce continua tenint credibilitat monetària per a intervenir, com va quedar demostrat després de les paraules de Draghi l'estiu passat. Però el nostre major enemic després dels nacionalismes és la inacció.
José Carlos Díez, «Draghi y el helicóptero», El País, 03.05.2013.

dissabte, 4 de maig del 2013

Paisans impossibles

Les declaracions de Ciscar Bolufer, vicepresident valencià, sobre la censura a què probablement sotmetrà el seu govern les emissions de tv3 al País Valencià, si és que tornem mai a vore-la, són un símptoma més d'eixos que confirmen la nuŀla credibilitat democràtica que tenen eixos personatges polítics, per molt que fingixquen quan apareixen per l'hemicicle valencià o quan demanen el vot. A més a més, confirma argumentalment que, si pretenen fer-ho en una televisió que depén d'ells, és simplement perquè és el que feen i fan en Canal 9.

Més greu encara és que pretenga que això que denomina «senyes d'identitat» valencianes es reduïxca als seus prejuís polítics partidaris, que són tan dogmàtics i demagògics que no admeten la confrontació amb una possible diversitat valenciana. És a dir, que situa els seus dogmes i poders censors per damunt de la llibertat d'expressió i comunicació dels catalans i, sobretot, per damunt del dret dels valencians a l'accés lliure a la informació, a la cultura, a la història i a l'opinió.

Veig el tallacames i entenc que a voltes podem estar aixina, amb l'ai al cor, fent equilibris per damunt de l'embordissada, camuflat entre un país possible i els paisans que el fan impossible.

divendres, 3 de maig del 2013

Marea de memòria

Hui tocava desenteranyinar un poc els records, la memòria i fins i tot la percepció ètica que tenim els valencians de mosatros mateixos. Uns quants milers de persones s'han concentrat en la plaça de la Mare de Déu en companyia dels afectats per l'accident del metro de València de 2006 (edl) que va deixar quaranta-tres mors, quaranta-set ferits i un munt de paràsits polítics irresponsables. El rastre més cruent de la corrupció.

La repercussió per l'episodi de Salvados dedicat al cas diumenge passat ha provocat esta onada de sentiment ferit, de reivindicació de la responsabilitat política. Onades. Però caldria una marea ben alta per a rentar la platja.

dijous, 2 de maig del 2013

Llengua de segona

Fa poc més d'un any, la consellera Catalá Verdet (pp), de Torrent, que demanava disculpes als seus correligionaris per haver parlat en valencià en un acte del seu partit (veg. el vídeo), mostra la seua coherent interpretació del lloc on situa ella la seua llengua:

Senyora Albiol, el primer que deuria vosté retirar és que el valencià és el nostre català. Això és una ofensa per a estos valencians, ¡una ofensa!... ¡Una ofensa! [...] Que vosté tracta el nostre valencià com una llengua de segona i una entitat de segona del català, i això és una ofensa i li demane, per favor, que ho retire com a valenciana.

Es veu que per a ser dirigent del Partit Popular has de discriminar persones de primera i de segona (i de tercera, etc.). Tanmateix, no hauria de ser consellera d'educació i cultura algú que pensa que hi ha llengües de primera i de segona. Ara, que una vegada decidit que sí que n'hi han, és realment malaltís tractar de segona la que és la teua suposada llengua pròpia, com fa la consellera en demanar disculpes.

Per cert, sembla que la consellera va participar de voluntària lingüística ensenyant valencià a la diputada Sanz Alonso (d'Esquerra Unida). Pel que hem vist en el vídeo de l'acte on demanà disculpes, millor haguera estat que haguera complit la seua obligació política i haguera ensenyat un poc d'educació lingüística dins del seu partit.

dimecres, 1 de maig del 2013

Reciprocitat ideològicament protegida

M'informa Takse que ha llegit que és possible que pugam tornar a vore la tv3, i recíprocament, els catalans podran engolir-se l'emissió de la televisió del pp valencià. La contrapartida que sembla que demanen els del pp valencià és que no hi haja mapa del temps del País Valencià, que els valencians som aixina, mos vegem en el mapa i mos pensem vés a saber què... El País Valencià ha de ser un espai dretà protegit, per no dir un vedat de caça. El que no sé és si els polítics catalans podrien exigir res que els puga oferir Canal 9, com ara professionalitat periodística, credibilitat, respecte pels ciutadans d'un país democràtic, respecte per la diversitat ideològica... És a dir, respecte per tot això almenys pel que fa referència a la ciutadania de Catalunya. Trobe que en eixe cas els dirigents del pp valencians renunciarien a emetre de la Sénia cap amunt.