La bona voluntat del camí lingüístic

He rebut un missatge del Síndic de Greuges valencià:

Hem de dir-li que res no es troba més lluny de la realitat que una pretensió per part nostra de discriminar a algú en l'ús de les llengües de la Comunitat.

Hem corregit un error en la pàgina web que oferia aquest resultat anòmal.

Li demanem que tinga l’amabilitat de comprovar-hi la correcció feta i, si hi observa qualsevol altra qüestió, agraïm la possibilitat de millorar i corregir els nostres errors.

Uf, m'he dit, dins del mal, he respirat quan he vist que hi havia bona volunta, encara que fora d'eixa que empedra el camí de l'infern. Per tant, he pogut mostrar-li al síndic més «errors» i què n'opinava jo de les «pretensions» de la seua institució:

Vos agraïxc la resposta.

La cosa és més simple i, per tant, més greu: ni tan sols teniu la pretensió, simplement es tractat del fet que les institucions públiques, com ara el Síndic de Greuges, actuen aixina, sense adoptar cap mesura de control de qualitat pel que fa a la gestió lingüística.

Al cap d'unes quantes dècades d'oficialitat de les dos llengües i de permanent i sistemàtic incompliment dels deures lingüístics pel que fa a l'ús del valencià, és anecdòtic i banal dir que no teniu cap pretensió de discriminar: la institució ho fa i, per tant, que els qui la dirigixen i no adopten mesures per a tractar d'evitar-ho, també ho fan.

Ara mateix, en la pàgina que dieu que ja està corregida, dos epígrafs de la queixa 202103129 apareixen en castellà: «Resolución de inicio de investigación (con población)», «Resolución de consideraciones a la Administración». Supose que vos deu semblar anecdòtic, perquè el Síndic de Greuges practica en este àmbit la confusió sobre «casos aïllats» i m'obliga a fer queixes no sobre una pràctica de discriminació observable globalment, sinó sobre cada ítem d'una pàgina web.

Ara mateix, en la vostra pàgina, versió en valencià, sobre les actuacions 🔗 podeu trobar més «errors» d'eixos que dieu: a partir de l'epígraf eloqüent d'«Últimas publicaciones» es pot comprovar que el Síndic de Greuges no aplica cap control de qualitat en la gestió lingüística del web, ja que els continguts en valencià són sistemàticament substituïts per continguts en castellà. Com ara en la informació sobre la mateixa queixa de referència indicada més amunt:

Núm. d'expedient: 202103129
Matèria: M02: Sanidad
Etiquetes: Derechos lingüísticos, Páginas webs y redes sociales, Idioma valenciano
Assumpte: Versión en valenciano incompleta de pág. web de IVAP
Administració: Conselleria de Justicia, Interior y Administración Pública
Resolucions: Recomanació / suggeriment / recordatori de deure legal - 21/02/2022

Vos agrairia que ho resolguéreu i que adoptàreu una pràctica de gestió lingüística del vostre web que s'ajustara als deures lingüístics d'una administració amb dos llengües oficials.

Cita dominical / 693: Tzvetan Todorov

És impossible afirmar al mateix temps que el passat mos ha de servir de lliçó i que eixe passat no es pot comparar amb el present: les situacions úniques no mos ensenyen res per al futur.

Tzvetan Todorov, Les abus de la mémoire.

La foto del sàbat / 83

Els pardalets piquen les magranetes a l'hivern.

Efectivitat acadèmica

A pesar de la tensió que mos arriba pels mitjans en relació amb Ucraïna, desconnecte un moment per a continuar encabotant-me en altres coses, com ara en insistir en la pretensió que l'avl millore la difusió de les seues decisions:

Les comarques existixen com a divisions geogràfiques i tenen noms tradicionals i usuals. L'avl ha fet que alguns d'eixos noms siguen toponímicament oficials, a pesar que les comarques no existixquen com a entitats oficials. I el mapa de les comarques es va publicar com a referència.

L'AVL sol publicar les seues decisions en el dogv (com ara R 13.11.2017, R 13.10.2021). Esta volta no ho ha fet, i han passat quatre anys fins que mos hem enterat del canvi de nom. ¡Bravo!

El fet que «la Serrania» aparega en la definició d'alguna entrada del diccionari o en publicacions diverses de l'acadèmia, no és la manera habitual ni comprensible ni esperable de difondre un acord que pretenga ser efectiu.

Ha segut estrany en este cas que l'acadèmia aprovara un canvi toponímic i que no difonguera eixa decisió explícitament enlloc. Si no fan públics els acords, és poc probable que els pugam aplicar. O que els aplique la Generalitat. Per exemple, no ho fa en el portal d'informació Argos, que continua utilitzant una de les referències que la mateixa avl cita en el seu Acord número 124/2016, i que tampoc és oficial:

«Quan la denominació de la mancomunitat prenga el nom d’una comarca haurà de respectar el nom tradicional establit en la Proposta de demarcacions territorials homologades de la Comunitat Valenciana (rang 1), independentment de la zona de predomini lingüístic en què es trobe.»

Eixes «demarcacions» s'anaven publicant en llibret als anys huitanta o noranta; em sembla que ara és quasi il·localitzable (n'he trobat una imatge), i no sé si coincidix que apareix en la pàgina Argos de la Generalitat. El cas és que no coincidix amb el que ha aprovat l'acadèmia. Sense conéixer l'acord, és difícil que la mateixa Generalitat puga complir les decisions de l'avl.

Estes coses es poden defendre i perdre, perquè només són paraules.

Al país dels cegos

Ucraïna, i poc més. L'amic Vicent fa anys hui, i em demana si conec una dita que ell diu en castellà. Això em recorda la versió de sempre de ma mare: «al país dels cegos, el tort és el rei». La dita també té versions en francés i en anglés, ja que és antiga i es pot documentar entre els segles iv i v (segons diuen en el Wiktionary). 🔗

Ucraïna i una dita que fa pensar. I a més, ahir vaig vore l'inici de la sèrie Apocalypse, 🔗 sobre la segona guerra mundial. Els paraŀlismes amb l'actualitat eren inquietants, encegadors.

Vocals, les justes

Hi ha molt a reclamar pel que fa a l'ús del valencià, però diria que ara mateix pensar que els qui treballen i ixen parlant en À Punt hagen de saber obrir i tancar les vocals com toca és quasi pretendre que regnen la pau, l'equitat i la redistribució al món, un desig amb poques probabilitats de complir-se. Això no lleva que no s'haja de reivindicar, com fa un regidor de Compromís en Cullera, segons informa Nosaltres La Veu (21.02.2022): 🔗

Compromís per Cullera demana que els locutors d’À Punt pronuncien les vocals obertes correctament

El regidor Manel Joan presentarà una moció a l’Ajuntament amb l’objectiu que la Generalitat, l’AVL i les universitats hi intervinguen i «solucionen aquest problema»

Trobe que seria un problema, si tinguera solució, però tenint en compte com han funcionat els mitjans públics valencians, no pareix que la cosa es puga resoldre, ja que els socialistes valencians que dirigien la cosa abans, amb Canal 9, i ara, amb À Punt, pareix que entenguen que parlar en valencià vol dir rosegar-lo, però en el mal sentit, pronunciar-lo malament, de la mateixa manera que tindre el web en valencià, segons el president de la Generalitat, consistix a omplir-lo de continguts en castellà, per paradoxal que parega. 🔗 Ves i demana-li res sobre les vocals.

Cap dia sense

Tornant als temes habituals d'este bloc, el Síndic de Greuges valencià ha resolt al cap del temps una reclamació (número 202103129) sobre un web de la Generalitat amb un suggeriment que no va enlloc —però no tenim res millor a l'abast—, i que malauradament em permet observar que l'epidèmia d'aŀlofòbia persistent que afecta massa dirigents polítics i funcionarials de les institucions públiques valencianes s'ha fet crònica i estructural, ja que podem vore que afecta tant la Generalitat valenciana com el mateix Síndic de Greuges. Per això que dic m'he llançat a fer una nova reclamació:

Hi ha un adagi llatí que diu «nulla dies sine linea». Entre els valencians pareix es podria fer córrer l'adagi «cap dia sense ser discriminat lingüísticament per la pròpia administració pública». En tot cas, cal dir que les actuacions administratives menyspreu i discriminació sistemàtica contra l'ús del valencià mos animen a la reclamació i a la reivindicació.

Per tant, en eixe sentit reivindicatiu i de reclamació, vos adjunte dos imatges que corresponen a una mateixa queixa meua tal com apareixen en sengles versions del vostre web. Tal com podeu observar, la versió en valencià, a més de presentar elements en castellà, no mostra ni permet accedir a la informació completa de la tramitació de la meua queixa. En canvi, la versió en castellà és completa i accessible, sense interferències formals ni mancances de contingut.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la gestió lingüística del Síndic de Greuges siga correcta, resolga esta mancança i que s'adoptem les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

I demà serà un altra dia. «Cap dia sense ser discriminat lingüísticament per la pròpia administració pública.»

Migrant de planta a planta

Pel que he llegit, el perill de deixar viure les Thomisus onustus en l'espígol, a banda que es mengen algun insecte, és que mos espanten les abelles, i no en sobren. Em pensava que les vespes podien ventilar-se-les, però sembla que només si es tracta de les vespes de la família dels pompílids (Pompilidae).

Per tant, vam decidir traslladar-les. No ha costat gens, perquè eixes aranyes són prou tranquiŀles i no peguen a fugir. Es queden agarrades a la flor mentres la talles i la poses en un pot. Vam eixir a pegar una volta i allà on vam trobar plantes de color paregut en un de tants descampats i jardins, allà les vam deixar, migrants forçades de planta a planta.

Cita dominical / 692: Vicent Moreno Mira

No sabria com dir-li a una llei que ignora una part substancial de la seua raó de ser.

Vicent Moreno Mira, «Un frau de llei?», Nosaltres La Veu, 15.02.2022. 🔗

La foto del sàbat / 82

L'enganyós cas dels pans trobats pel camí de Cabanes, a Xàbia.

Amb tento

Entre altres entreteniments del dia, fer temps al par de les Basses dAlzira, mentres es resol una visita oftalmològica. Alguna merla, tórtores, teuladins i gafarrons, els gossos de rigor, xiquets i majorets. Veig en el mòbil algunes errades en l'entrada escorpí de la Viquipèdia —vorem si després les esmene—. He començat La casa de foc de Francesc Serés. L'editor de la revista Núvol 🔗 em va dir que era «una meravella». Em servix per a demanar a l'avl que incloguen toixó en el dnv.

Sobre això del diccionari, vaig llegir (Vilaweb, 16.02.2022) 🔗 que, arran de l'èxit del Paraulògic, els arriben queixes per absències lèxiques. Josep Martines explica que «per a l’actualització del diccionari, sempre partim de propostes que poden venir de dins de la Institució o de fora». En això l'avl ha segut més previsora i oberta: hi ha un formulari per a fer-los «propostes» en el web del seu diccionari. 🔗 El web del diec 🔗 no ho té massa ben resolt, això, tot i que pots trobar al peu de la pàgina (ho acabe de vore) l'adreça oficines.lexicografiques@iec.cat.

Lligc en l'article de Vilaweb que Miquel Dols, president de la secció filològica de l'iec és un «enamorat» de la paraula téntol, que no està en el diccionari. Diu que és molt mallorquina. Doncs, espere que tinguen en compte la variant valenciana tento —amb accepcions tradicionals en el dcvb i també noves en el Diccionari de la Vall d'Albaida—, 🔗 que a mi també em porta records de la infantesa.

Silenci en re major

Un altre dia per a topar amb les inconseqüències habituals entre l'aplicació dels criteris i el costum de reinventar-se'ls cada dia. Coses de la faena, que pareixen tan quotidianes, però que sintonitzen amb les fantasies artístiques. Belén Gache escriu:

Com que li va ser impossible convocar músics interessats en la seua proposta, Klein va optar per dirigir ell mateix la simfonia al davant d'una orquestra imaginària.

Cal tindre en compte que la suposada simfonia d'Yves Klein, Simfonia Monòtona-Silenci 🔗, consistia en vint minuts d'un acord en re major i vint minuts de silenci.

Al meu poble hi havia una expressió per a això: «no estan tots allà, no».

Una serrania confusa

El ple de l'avl es va reunir al mes de maig de 2018 i, després d'atendre un informe sobre la qüestió, van acordar canviar el nom de la comarca dels Serrans: des d'eixe dia s'havia de dir la Serrania. El web de l'avl no ha publicat eixe acord ni n'hi ha cap rastre de la decisió. 🔗 Han aplicat els canvis en el diccionari i en alguna altra publicació, però el mapa de les comarques encara mostra la forma «els Serrans». 🔗

Al cap de quasi quatre anys, com que me se va ocórrer demanar-los si era cert el que llegíem en una notícia de Vilaweb de l'any 2020, 🔗 i la tècnica que atén eixes peticions mos va dir que l'acord existia i que el canvi era oficial, però tot per correu electrònic i sense documentació. Com que confiem en ella, hem pensat d'aplicar el canvi.

Per tal de facilitar l'acceptació i la difusió de les decisions normatives, sempre és convenient que els acords —o una referència de les decisions— apareguen publicats en el web, per tal que els canvis siguen coneguts a través de mitjans i fonts oficials comprovables, com és el web de l'acadèmia. Espere que els acadèmics revisen això d'amagar decisions que tenen relació amb l'ús habitual o oficial de la llengua. No és la primera volta, però estaria bé que fora l'última.

La decisió sobre la Thomisus

La femella de Thomisus onustus 🔗 es camufla entre les flors de l'espígol i captura una abella. Com que va prou mimetitzada amb l'entorn, pots entropessar amb ella si claves la mà per a impregnar-te de l'oloreta de la planta. Ara, mosatros, els deus ex macchina 🔗 de la natura, hem de decidit si hi hem d'intervindre i com, protegint les abelles i carregant-mos l'aranya, deixant l'aranya per a que les vespes se'n facen càrrec.

Va ser més fàcil quan l'exterminació dels serenatos ('ortigues' en versió vallera) i les malves. Els primers per irritants i les segones perquè atreen unes marietes planes —ara no recorde com es dien— que en poc de temps es convertien en una plaga.

Són decisions que poden afectar el benestar animal i vegetal en el nostre Serengueti casolà. Mos hem de documentar un poc més abans d'actuar, encara que quan obri les pates en l'aire amenaçant mos entren ganes d'aspirar-la sense miraments.

Un gavellet de codi

M'he entretingut afegint alguna entrada al vocabulari de dret —que en té més de tres mil— 🔗 i refent-lo per a convertir-lo en una taula reordenable en html. Tindre eixa taula directament en l'apunt del bloc complicava l'edició i tampoc afegia res a la consulta. Ara, amb un poc de javascript (incorporat gràcies a una extensió del Wordpress) i un arxiu en html amb css, ho he pogut alleugerir un poc.

De passada, he aprés que la maceta dels jutges —que he incorporat com a icona de Font Awesome 🔗 que enllaça el vocabulari— és gavel en anglés. En valencià, un gavell 🔗 també fa fort.

Cita dominical / 691: Tomás de la Quadra-Salcedo

L'amnistia d'octubre de 1977, ja després de les primeres eleccions democràtiques, no es va fer per oblit, sinó per a l'oblit, però amb el record molt present del que es volia oblidar.

Tomás de la Quadra-Salcedo, «Constitución y amnistía: a fuer de memoria», El País, 15.01.2022.

La foto del sàbat / 81

La consciència de la mar comença en la muntanya de Benitatxell.

El gaèlic valencià

Una de les coses que s'han interpretat —o ensenyat— malament en relació amb els registres de la llengua és la confusió estilística habitual entre dialectes i registres, derivada de la inevitable confusió entre dialecte i això que es denomina estàndard. Sempre em sorprén que hi haja qui recórrega a trets «vulgars» —és a dir, 'habituals'— d'altres varietats per a decorar i donar un to de formalitat o de «qualitat» a una exposició oral o a un text escrit. I segur que els funciona, però segur que alhora el que fa és envilir o degradar la consideració de la pròpia varietat, ja que actuant aixina, s'indica que l'altre dialecte no és una varietat «dialectal» sinó una varietat «elevada», «literària» o «estàndard», confonent al seu estorn «estàndard» amb «millor», i para de descriure-ho, perquè no es tracta més que d'això, de la inseguretat i falta de reflexió sobre l'ús de la pròpia varietat i, en el fons, de la pròpia llengua. I per això les estadístiques mostren que un percentatge elevat de parlants valencians es subordina lingüísticament davant de qui parla en castellà.

Malauradament, a més d'eixa subordinació «cimentada» per la força de les discriminacions estatals —que s'estén a la Unió Europea, encara—, hi ha la subordinació secundària de la variant valenciana, «formigonada» amb les tones de normativa autolesiva que mos hem administrat a força d'aplicar receptes i eleccions estilístiques fora de lloc i de context, emulant congènitament les pràctiques prepotents patides i vistes en les Espanyes imperialistes tradicionals.

El gaèlic irlandés (85.000 parlants) ja és oficial a la Unió Europea, 🔗 al costat del romanés (24 milions) i el búlgar (9 milions). El govern espanyol continua exercint de botxí lingüístic en la Unió Europea. Al pas que anem, hi arribarem amb el gaèlic valencià.

Desconeguts entrelligats

Vaig trobar una noveŀla de Bruce Marshall (1899-1987), A cada uno un denario (To Every Man a Penny), en un contenidor per l'avinguda del Port, a l'estiu, tornant de dinar pel Cabanyal. Veig que l'autor té entrada, diria que un poc breu, en la Wikipedia. 🔗 En canvi, la traductora al castellà del llibre, l'argentina María Antonia Oyuela, no en té. Això no és massa estrany, ja que durant molt de temps semblava que les traduccions eren obra d'éssers fabulosos més faeners que llegendaris.

D'altra banda, és un poc més estrany que la Wikipedia anglesa no tinga cap entrada per a Elizabeth Myers (1912-1947), escriptora a qui pareix que va dedicat el llibre de Marshall. Ho salva Goodreads en part, 🔗 que comenta els èxits i les relacions epistolars de l'autora, que no sembla que fora gens desconeguda. Diria que tampoc apareix en l'enciclopèda Britannica. 🔗

Encara més, pel que sembla, hi havia una Elizabeth Myers anterior —no sé si americana— que componia llibres sobre criteris d'estil de la correspondència o d'altres faenes administratives (com ara The social letter, 1918). Les dos Myers apareixen confoses en l'Open Library. 🔗

Per a augmentar un poc l'embolic, un extracte d'un llibre d'Eleanor Farjeon assenyala que la Myers britànica es va casar amb Littleton Powys, «quaranta anys major que ella». Els dos personatges que localitze amb eixe nom van viure entre el segle xvii el xix. En tot cas, com que hi ha un llibre editat pel seu marit, The Letters of Elizabeth Myers, allà veig que l'home es dia Littleton C. Powys. En l'Open Library diuen:

Les seves cartes a contemporanis com Walter de la Mare, Richard Church, John Cowper Powys i Eleanor Farjeon publicades en The Letters of Elizabeth Myers (1951) són d'una lectura fascinant i retraten la seua vida en lluita entre la salut i l'ambició literària.

Supose que algun parentiu podia tindre John Cowper Powys (1872-1963) 🔗 amb l'home de Myers, ja que aquell, casat amb Margaret Lyon, va tindre un fill que va batejar Littleton Alfred (1902-1954). Bé, me se despista María Antonia Oyuela, que no sé si té relació amb María Antonia Oyuela de Grant, també dedicada a la traducció, o amb María Antonia Oyuela Bilbao la Vieja (1915-2000), que va morir a l'Argentina. 🔗

L'aixeta de la bogeria

Acabe La bogeria de Narcís Oller (edició 1898-1928) després d'intentar apanyar amb tefló una aixeta que gotejava. Una noveŀla curta més entretinguda del que esperava. La lectura és àgil, amb molts diàlegs, dinamisme en l'acció i pauses descriptives molt controlades i enllaçades en l'acció. Ah, i hi ha alguna referència als carlins, que era l'ambientació de la lectura anterior, Els estranys de Garrigasait (2017).

Tenia alçat el llibre des del 1991, pegant bacs pels estants. Supose que el vaig comprar en Tres i Quatre: en aquell temps no indicava en quina llibreria em comprava els llibres. Té la indicació a mà en llapissera de 550 pessetes. Fa bona oloreta de llibre vell, dolçor i vainilla. L'aixeta ja no goteja, per ara. Però, pensant en el llibre, això pot ser com la bogeria, que no està clar quan se n'eixirà de mare la cosa.

Temps i pols intersticials

Ací i allà me se fan muntonets de papers. Són essencialment, revistes, articles esgarrats de diaris i suplements, alguns rebuts o justificants i fulls i paperets solts amb anotacions. No sé per què han tingut la pensada d'amagar-se intersticialment i anar reproduint ací i allà els nius de pols. Ocupen lloc, entropesse amb ells, destorben damunt les taules, però estic segur que tenen alguna cosa a dins que em serà útil. Pensant-ho millor, segurament només tenen temps amagat, o enganyat com si algun dia l'haguera de traure d'on no n'hi ha. Idees, pensades, paraules ben enllaçades, però sobretot línies de temps que lluiten contra la pols i l'oblit. Una pàgina onze, Les abus de la mémoire de Tzvetan Todorov.

Tràngol i avant

Després del tràngol 🔗 de la setmana passada amb al síndic de greuges, m'hi torne a posar amb això de les reclamacions, ara davant de la conselleria corresponent:

L'Escola d’Art i Superior de Disseny (EASD) de València no té registre electrònic. M'hi he adreçat a través de la seua adreça info@easdvalencia.com, però l'EASD no ha respost. Per tant, m'he d'adreçar a l'entitat de la qual depén eixa escola per a exposar que no localitze la versió en valencià del web de l'EASD (http://www.easdvalencia.com/). Veig que hi ha informació en castellà i anglés.

Vos agrairia que m'indicàreu on puc trobar la versió en valencià del web de l'EASD. Si no en té, voldria saber quan heu previst resoldre eixa mancança.

Moltes gràcies.

Al mateix temps veig que tinc una soŀlicitud pendent de l'octubre de l'any passat. Ja que ara funciona la seu electrònica, llance una altra soŀlicitud per a que resolguen la que tinc pendent. Es veu que la cosa és insistir.

Cita dominical / 690: Pau Vidal Gavilán

Tens un estat que legisla cada dia contra la teva llengua, una justícia que bombardeja a favor de la llengua dominant i un panorama audiovisual que et fa invisible. I tens gens afectada per aquests abusos manifestant-se i protestant; però no, no hi ha conflicte.

Pau Vidal Gavilán, «Digues-ne controvèrsia», Vilaweb, 27.01.2022.

La foto del sàbat / 80

Un sinofós al solet per a coloms.

Persistència i tedi

M'estava costant un poc refer-me de les proves interessades —perquè encara m'interessa aprendre— que estic fent —amb la inconsciència pertinaç d'actuar igual i intentar aconseguir un resultat diferent— per a participar i coŀlaborar en un projecte funcionarial on mos movem entre els qui no tenen gens d'interés a fer res, però que fan per dissimular-ho, els qui esperen que ho faça un altre i els qui estan més interessats en véncer qualsevol debat que se'ls presente que d'aportar o millorar idees i coneiximents. Entre estos, m'admiren molt els que tenen l'habilitat d'exposar amb un to docte llistes ben completes de desconeiximents com si estigueren fent una conferència sobre l'origen de l'univers.

Takse coneixia una funcionària exposava la seua manera de treballar aixina: «mientras jodo no barro», expressió que no he trobat en cap llibre, però que deu ser una versió d'una pràctica atàvica de l'administració feudal i paternalista. La versió actual es la diferència entre teclejar tres-centes voltes per a corregir un error en una paraula o fer una substitució automàtica de tots els errors una volta. M'emocione quan els senc renegar i lamentar-se de com és de carregosa i tediosa la faena que tenen entre mans, que en no sé quin departament ho fan tot al revés...

Per a recuperar-me també de la meua faena carregosa i tediosa, una companya de l'avl m'alleuja el final del matí: han inclòs litre² com a nom de planta. Eixa prova ha anat bé, algú ho ha tingut en compte i hi ha pensat un poc.

Segons el barri

Entre Els estranys de Garrigasait i l'Stefan Zweig beŀlicós dels primers anys de la primera guerra mundial, segons Martí Monterde (Stefan Zweig i els suïcidis d'Europa), estic entre una ficció que no veig que vaja enlloc i alguns caragols retòrics que em recorden les classes diegètiques de crítica literària d'aquells anys de facultat.

Pareix que han aprovat la llei de la polida laboral —no arriba a reformar res— pels pèls, 🔗 perquè la cacera ha de continuar, siga contra els independentistes, siga contra els treballadors, amb la connivència dels sindicats graciosament subvencionats del règim.

Em recree en Zèfir —¡encara funciona de tant en tant!— mirant que no hi ha el substantiu apujada, sinó pujada i puja, tot i que els preu tant pugen com apugen, segons el barri.

Burocràcia contra l'ús del valencià

Li ha costat un temps, però ho ha tornat a fer: al síndic de greuges valencià actual li tenen igual els drets lingüístics dels valencians —si més no, si tenen relació amb del desús del valencià—. I per a poder desatendre les queixes que li puguen arribar, va filant, filant, fins que troba el pou sense fons de la gestió electrònica que fan les administracions públiques, que és una font de possibilitats per a embolicar i excusar el funcionament de l'administració.

Per exemple, esta vesprada la seu electrònica de la Generalitat l'única cosa que sap dir-me és:

ATENCION

No s'ha pogut realitzar l'operació. Espere uns minuts i intentelo de nou. Si els problemes persisteixen de manera reiterada, sol·licite ajuda al compte de suport generalitat_en_red@gva.es.

(Això, fem com si no haguérem vist les faltes.) El síndic ho deu saber, perquè la seua preocupació no és si el web de tal institució pública no té versió en valencià, sinó si els ciutadans hem registrat formalment la reclamació davant d'eixa administració i com mos ha atés eixa administració. Perquè ahí està la gràcia: la institució és possible que et mostre una adreça electrònica corporativa on adreçar-te, però això no val com a registre, i si no responen, com si s'ho haguera endut un gos de la boca.

A més, és possible que no tinguen tampoc registre electrònic —hi has d'anar en persona—, però quan optes per registrar-ho davant la Generalitat, la seua seu electrònica no funciona. Amb la qual cosa es completa la indecent gestió de vigilància i protecció dels drets dels valencians amb una versió ics punt zero de la burocràcia carpetovetònica.

Tal com dia Fabra: «ja n'hi ha prou»

Dos llibres més per a polemitzar i debatre sobre la qualitat i la quantitat de l'ús del valencià-català a Catalunya a càrrec de dos «malfactors» habituals, Pau Vidal Gavilán amb Nivell Ç i Enric Gomà i Ribas amb Prou catastrofismes lingüístics. En van parlar anit al Més324 amb Xavier Graset. 🔗

El detallet que m'ha cridat l'atenció és l'ús que fa Gomà de l'adverbi prou en el títol. És un ús que prové de l'ús com a interjecció (recollit pel dnv), 🔗 però diria que interferida per l'ús que fan en castellà de basta en un context semblant. Eixe mateix ús apareixia en un subtítol d'un llibre editat per Carme Junyent: «Prou textos incoherents i confusos». Este ús en el subtítol li vaig indicar a Junyent que jo l'entenia com si diguera que n'hi ha una bona quantitat de textos d'eixe tipus i no com a interjecció negativa. En el cas de Gomà, pareix que anuncie una recopilació de catastrofismes lingüístics.

Si la idea és usar l'exclamació negativa, jo acudiria al recurs que sí que apareix en la gramàtica de l'iec (17.3.1.d):

El quantitatiu prou pot formar part de predicats complexos com haver-n'hi prou o fer-ne prou, que tenen un sentit pròxim a bastar: Ja n'hi ha prou d'aquest color!

Per tant, «ja n'hi ha prou de textos incoherents i confusos» o «¿Textos incoherents i confusos? ¡Prou!», per al llibre de Junyent; en el cas de Gomà, «Ja n'hi ha prou de catastrofismes lingüístics» o «¡Diem prou als catastrofismes lingüístics!», i altres versions possibles. De fet, he pegat una «mirà» a les converses de Fabra 🔗 i no he trobat cap cas com els que usen Junyent i Gomà, però sí que he trobat un emfàtic «ja n'hi ha prou» (conversa 859, 21.12.1907).