diumenge, 31 de juliol de 2022

Cita dominical / 715: Joaquim Sanç Ureña

Mirant els elements elidibles.

Una de les condicions per a suprimir un constituent és que siga obligatori sintàcticament, propietat que força el receptor a buscar-lo; en canvi, els constituents sintàctics opcionals no són elidibles.

Joaquim Sanç Ureña, «Preposicions de superioritat (dalt, damunt i sobre) en Fabra. Fonaments (1891-1912)», Aula de Lletres Valencianes, 6 (2018); és una idea d'Abelard Saragossà («Una introducció al concepte pronom», 1996).

dissabte, 30 de juliol de 2022

La foto del sàbat / 105

La flor del cactus embolicada com un regal efímer.

divendres, 29 de juliol de 2022

Passió literària

Acabe el llibre Als peus de la lletra de Toni Sabater Pérez. L'he llegit quasi tot aprofitant la minsa fresca que ha fet estos dies de bon matí. És una bona introducció a moltes lectures, un petit compendi de literatura «moderna» variada que podria ser molt útil per a fer unes quantes lectures d'estiu. I amb això de la modernor vull dir que no recula més enllà del segle xix (amb Goethe), però es situa essencialment en el segle xx amb arribades al xxi (com ara amb Sergi Pàmies o Anna Moner).

Supose que l'editorial hi deu haver fet una bona faena, perquè hi ha pocs errors i inclús algun rastre de l'absurda pressió normativa en el tractament de la preposició baix, convertida en un «davall» sistemàtic, inclús per a eixe sentit castellà del bajo quan equival a un simple i corrent amb (una ocasió només). Això sí, uns pocs detalls solts mostren la pressió del castellà literari o juridicoadministratiu —i no sé si del francés en el cas de l'expressió «una sort de», que apareix una desena de voltes—. A l'editorial li s'ha escapat que el verb precisar en valencià vol dir 'determinar amb precisió' i no 'necessitar', que per a això ja tenim este verb.

Un dels estilemes —per dir-ho de manera pedant— que m'han cridat l'atenció és l'interés de fer-los uns finals redons a cada article apeŀlant molt sovint a l'«alta literatura» o a la «passió pura per la literatura». Com si Sabater estiguera fent una petita reivindicació de la seua passió. Literària.

dijous, 28 de juliol de 2022

Vorem qui trosseja més

Si no fora per la forma com va reaccionar durant el programa Faqs (09.07.2022) 🔗 davant les preguntes dels periodistes, quasi mos semblaria que Laura Borràs ha fet una bona defensa ètica i política de la seua delicada posició judicials, que acceptem que és un cas de lawfare, 🔗 perquè n'hem vist de massa colors per a confiar en els tribunals (i en molts periodistes i molts policies) i pensar que no ho és.

Però Laura Borràs va demostrar que no és capaç d'atendre els periodistes amb calma, respecte, dades i informació coherent. Va preferir exposar que les preguntes dels periodistes la feen sentir en un juí. I, pitjor encara, després de l'emissió del programa, ella i el seu equip polític van reaccionar pitjor encara (tal com explica Planas Callol en l'Ara.cat, 20.07.2022). 🔗

Al final, va mostrar que pot tindre molta força i virtuosisme dialèctics, però els fets sí que permeten pensar que alguna cosa grinyola en la seua pràctica política, sobretot quan està sotmesa a pressió.

Ara ha segut suspesa com a presidenta del parlament català. És una mala passà que li han fet els seus socis parlamentaris, però és una jugada arriscada, perquè si la causa judicial es desunfla, el tarannà mostrat per Laura Borràs indica que tornarà amb molta més força. En fi, vorem qui trosseja més.

dimecres, 27 de juliol de 2022

Llenguatge prepotent, lectura absurda

Lectura fàcil, eixa és la nova estafa que s'està perpetrant en la gestió lingüística de l'administració pública valenciana pel que fa a la seua producció textual juridicoadministrativa. L'estafa em sembla que també es dona en castellà, és clar, però el cas és que s'agreuja en valencià quan el que es fa en esta llengua és simplement passar el traductor automàtic. I a voltes inclús ho revisen un poc per a evitar errors ortogràfics —del nivell de detecció que puga tindre els corrector del Word.

Ja ho diu la dita, «l'ocasió fa el lladre». Després de la disfressa del llenguatge no sexista, que tant mos ha tingut entretinguts per a no res, es veu que ara la passa és la lectura fàcil. Els ideòlegs i devots de la «lectura difícil» del llenguatge juridicoadministratiu actual han tingut la pensada de fer-ho fàcil per a... Ací em bote la part en què hauria de descriure com expliquen a qui van adreçats eixes versions de texts normatius.

És a dir, sense solució de continuïtat, es veu que podem cremar etapes perquè som aixina de fantàstics. Sense passar pel «llenguatge planer» (el plain english de l'últim terç del segle passat) passarem de colp del «llenguatge difícil» o, tal com preferix denominar-lo Takse, «llenguatge prepotent» a la lectura fàcil.

¿És possible la lectura fàcil d'un llenguatge difícil? Els devots de les causes han pensat que sí: això sí, sense aplicar els incoatius en -ix, els demostratius sense reforç, el lèxic quotidià, la sintaxi directa i simple, la univocitat terminològica, han ideat que estan fent lectura fàcil en valencià si fan la traducció d'una suposada lectura fàcil del castellà, traslladant al valencià totes les incoherències, calcs i destrellats habituals de les traduccions administratives mecanitzades amb l'additiu de la normativa formalista burocràtica.

Ah, i l'interés real de la Generalitat valenciana en la qüestió es pot comprovar si obris la pàgina web que dediquen a això: les guies estan només en castellà. I els documents de lectura fàcil, elaborats pel Deganat Autonòmic dels Registradors de la Propietat, Mercantils i de Béns Mobles de la Comunitat Valenciana, donen resultats tan simptomàtics i que fan fàcil d'entendre la gestió lingüística que també s'aplica en este cas contra l'ús del valencià:

Els pobles tenen el seu propi dret civil,
que creguen (sic) els seus habitants dia a dia.
«Guia fàcil sobre els contractes agraris en la Comunitat Valenciana»

La veritat, no mos ho creguem massa.

dimarts, 26 de juliol de 2022

Ser persona pareix poca cosa

Veig el primer episodi d'un documental, Líderes nazis: el origen del mal, que va sobre Goebbels. La veu en off obri la biografia ideològica del líder nazi assenyalant que inicialment va ser d'esquerres i que havia llegit Marx. A continuació diu:

Marx calificaba a los judíos de usureros y amantes del dinero. Marx decía de los judíos polacos que eran la raza más despreciable que había. Incluso llamaba a sus oponentes políticos «negros judíos».

No he localitzat on fea eixes consideracions sobre la «raça» dels jueus, però sí que podem localitzar on utilitza l'expressió Itzig (terme que no sé com traduir, però que és despectiu en lloc de «jueu») 🔗 o jüdische Nigger, 🔗 🔗 en singular, perquè anava adreçada a una persona concreta, Ferdinand Lassalle. D'acord amb una possible interpretació del passatge de la carta a Engels en què Marx utilitza eixe qualificatiu contra Lassalle, podia entendre's que Marx no apreciava gens Lassalle, a qui desqualificava entre altres coses per ser inconseqüent amb les idees que exposava políticament o per perquè considerava vàlides pseudiciències com la fisiognòmia. 🔗

I precisament seria aplicant la fisiognomia que Marx podia generar una desqualificació del mateix Lassalle, seguidor d'eixa pràctica, al considerar que la forma del seu cap i els seus cabells arrissats eren una prova que descendia dels negres que s'havien unit a Moisés, tal com explica Robert Fine en «Rereading Marx on the "Jewish Question". Marx as a Critic of Antisemitism?». 🔗

En fi, tot el debat em pareix que té a vore amb el problema del dogmatisme en què cauen algunes persones que seguixen corrents polítics o ideològics sense reflexió ni arguments, però sotmesos a sentiments i a la devoció encegada. Tots podem mejar glòria, però ja sabem com acaba la dita. L'article de Robert Fine és ben interessant, perquè mostra els matisos i interpretacions contraposades derivades de complexitat de recordar que les víctimes són persones, no herois i ni sants. Això de ser persona pareix poca cosa, però seria un bon principi. En la qüestió jueva, en la valenciana o en l'espanyola, si és que tot això han de ser qüestions d'humanitat.

dilluns, 25 de juliol de 2022

Es podria perdre, però no

Vaja, la base de dades de premsa a la qual em referia divendres passat no s'ha perdut. Una cosa que feen bé —per comparació amb altres, com ara amb l'administració valenciana— en l'administració catalana, era que responien, amb més o menys encert, però t'atenien. I pareix que en alguns llocs continuen fent-ho, com ara en el Servei d'Informació, Difusió i Estudis de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya:

Agraïm el vostre interès en la base de dades de notícies sobre llengua. Aquesta aplicació va ser despublicada arran dels canvis en la regulació del dret de propietat intel·lectual que afecta els repositoris de notícies. Com que nous canvis legislatius han aixecat recentment aquestes restriccions, ja estem treballant en el restabliment i actualització del servei.

Mentrestant, el Centre de Documentació de Política Lingüística continua recollint totes les notícies. Contacteu-hi per consultar-hi la base de dades o per demanar les notícies que us interessin.

En estes coses de l'atenció democràtica a la ciutadania, l'administració valenciana no va avançar amb el pspv, ni amb el ppcv, des de l'època franquista. Un llast ideològic ben pesant encara. Es veu que encara tenen aquell concepte de la «ciutadania», és a dir, dels «súbdits»: no han de respondre als ciutadans ni davant dels ciutadans. Això sí que es podria perdre, però no.

diumenge, 24 de juliol de 2022

Cita dominical / 714: Susan Sontag

Mirant el dolor i la por.

La gent pot desconnectar no sols per culpa d'una dieta constant d'imatges de violència que els ha tornat indiferents, sinó perquè tenen por.

Susan Sontag, Davant el dolor dels altres, segons la traducció de Marta Pessarrodona.

dissabte, 23 de juliol de 2022

La foto del sàbat / 104

En plena calina, haurien d'haver provat amb un robotet per a passejar eixa motxilla tecnològica.

divendres, 22 de juliol de 2022

Que no s'haja perdut per a tots

Desapareix una base de dades que hi havia en xarxa de notícies sobre llengua. La veritat és que no sé quan va desaparéixer —fa temps que no l'he consultada—, però intente aclarir si existix, si s'ha traslladat o si ha desaparegut: el formulari de contacte que suposadament ha de servir per a eixa consulta em dona un error irresoluble i absurd. Per tant, trobe una adreça de la Generalitat d'algun departament de premsa, i els envie la petició:

Vos agrairia que m'indicàreu on puc trobar la base de dades de notícies sobre la llengua que es va penjar en la xarxa l'any 2014, tal com encara es pot documentar en una nota de premsa de la Generalitat de Catalunya:

El Departament de Cultura recull en línia més de 100.000 notícies i articles sobre llengua publicats en els mitjans des de l'any 2000

L'adreça antiga d'eixa base de dades era: http://www.gencat.cat/llengua/documentacio/bdpremsa.

Espere que responguen i, més encara, que no s'haja perdut la base de dades. Si més no, que no s'haja perdut per a tots.

dijous, 21 de juliol de 2022

La calina a poalaes

Els criteris d'estil de referència han resolt que la «Ruta de la Seda» 🔗 ha de dur majúscules distintives, 🔗 perquè es tracta d'alguna cosa més que un caminet.

L'arquitecte Bonaventura Ferrando Castells no té cap suecà que li haja escrit encara la pàgina en la Viquipèdia que segurament mereix (veg. la crònica sobre l'asil suecà en el Diari La Veu, 21.07.2022). 🔗

El músic Kalínninkov 🔗 va fer dos simfonies i va morir jove. La Viquipèdia indica el nom del districte on està el poble on va nàixer, però no dona el nom del poble (Voyni, o una cosa transcrita més o menys aixina). No ho puc canviar perquè han usat una plantilla que no sé com modificar.

La pigota dels micos s'estén i, com que s'estén, té més anomenà, i a pesar que el Termcat ha preferit que siga en plural («dels micos»), 🔗 una pluralitat de metges i personal sanitari ho diu en singular («del mico»).

Això són les píndoles. El dia a dia d'este estiu mos està servint la calor a poalaes.

dimecres, 20 de juliol de 2022

Ben ràndom

Els demane als meus companys amb fills adolescents i postadolescents si saben què vol dir «dis-me la cosa més ràndom que t'ha passat hui»... Em sorprén que no en tinguen ni idea, perquè la cosa es veu que s'ha estés prou per a denominar això que jo no sabria denominar, («¡me n'ha passat una!», podria ser una opció). Takse diu que en algun temps s'haguera dit «friqui» —no hi ha mai equivalents exactes—, però quan teníem al voltant de setze anys no recorde que hi haguera una expressió aixina. Ma mare fea: «¡m'ha passat un cas!»...

Els del Diari La Veu (17.07.2022) ho han interpretat com a «anècdota extranya», però diria que el to del que li conten a Maria Mandarina 🔗 va més enllà del formal i neutre «anècdota». En fi, el vocabulari gremial de les generacions va formant estrats que no sempre es toquen entre ells. Si jo ara amollara un «¡bi-bop!» de la meua època adolescent vallera, crec que s'entendria pel to i l'expressivitat, però seria una expressió connotada per l'edat de qui la diu, que això deu ser tot. Ben random 🔗.

dimarts, 19 de juliol de 2022

Vam ficar el rem, que dia aquell

M'escriu un company expert en coses de gramàtica, m'exposa unes matisacions a la fitxa «incoatiu -iva». 🔗 Això m'obliga a revisar-la i inclús redissenyar-ne algun fragment. Li ho agraïxc, encara que no acabem d'estar d'acord en tot:

T'agraïxc el comentari. ¡I tant que m'aporten!, i més encara si són esmenes i discrepàncies.

He de dir que la meua intenció amb la fitxa era fer-la sintètica i no prolixa. Pretenia fixar en la ment de qui la llegira que les formes generals i principals d'ús són les usuals en la realitat quotidiana de la llengua, cosa que inclús es desprén de l'exemple de Fabra en 1918. Sense estendre'm més del compte, crec que he trobat una manera d'incorporar en una nota al marge la primera part del que em dies. Anteriorment ho havia descartat per no allargar-me en explicacions.

Quant al que dius sobre la giec, he afegit la referència bibliogràfica, que me se va despistar pel poc que diu sobre les formes valencianes i perquè coincidia amb el que diu l'avl.

Entenc això que dius del meu comentari reticent sobre un estàndard oral ja possiblement superat. Espere que aixina siga. Això voldria dir que els membres valencians de l'institut no continuen alimentant els prejuís sobre el valencià que es van generar a partir dels anys cinquanta del segle passat, prejuís que tenen una mostra eloqüent i lamentable en un exabrupte estilístic de Joan Fuster (carta a Sanchis Guarner de 10.09.1949):

Una qüestió que se'm plantejà desseguida fón la conjugació incoativa dels verbs de la tercera. (Perdona si fique el rem en alguna cosa; sempre he estat un mal estudiant de gramàtica). Fer l'increment incoatiu en -ix, no m'ha semblat mai massa literari. En -eix el feien els clàssics i el fan els altres dialectes. ¿No és aquesta transformació d'-eix en -ix una degeneració dels nostres parlars? Supose que els filòlegs fareu alguna distinció entre degeneració i evolució.

Com a antic estudiant de filologia, crec que Fuster va ficar «el rem», com temia. I que una part del problema és que vam assimilar això de la «degeneració» de les llengües, seguint el model educatiu i ideològic imperant aleshores en Espanya per al cas del castellà.

Si, tal com dius, és cert que pareix que els gramàtics valencians no es posen d'acord, tingues en compte que això és perquè encara perdura eixa concepció sobre les llengües (i les varietats). Al cap i a la fi, el prejuí era de Joan Fuster i respecte a la pròpia varietat lingüística: no podia ser irrellevant tenint en compte com ha evolucionat (¿o degenerat?) el nostre país d'ací baix.

De totes formes, més enllà d'alguns gramàtics, allà on la llengua és viva, hi ha un acord ben clar sobre les formes i les possibilitats dels incoatius (i d'altres formes verbals desateses). En canvi, és curiós i fa pensar que molts que no solen parlar mai en valencià hagen assimilat en l'ensenyament no tant la llengua i les possibilitats d'ús, com els prejuís sobre el lèxic, la sintaxi i la morfologia de la variant valenciana.

dilluns, 18 de juliol de 2022

Cabuderia dialectal

A partir del bloc de Juli Martínez Amorós (Eljuliet) 🔗 arribe a un article d'Albert Pla Nualart («L’ús del pronom ‘en’ amb quantitatius postverbals (2)») 🔗 que em sorprén prou, perquè trobe que eixe dia Albert no va tindre el dia inspirat, no perquè ell preferixca aplicar en el diari on treballa el que fan en la seua varietat dialectal, sinó perquè, en esta ocasió, el fet que les possibilitats dialectals no s'ajusten al que preveu o pretén una certa normativa, el du a amollar que l'ús dialectal que ell no fa «és un ús empobridor i agramatical».

Com que entenc que és impossible que ell mantinga la posició que descriu Juli relacionada amb «noucentistes recalcitrants», li deixe en un comentari a l'Albert en el diari mateix, i li enllace l'apunt d'Eljuliet, on també hi ha un comentari de reforç d'Abelard Saragossà. Sempre sembla que cal un poc més de comunicació, que no aprofitem totes les opcions que tenim per a entendre-mos i explicar-mos. Al cap i a la fi, és ben fàcil pensar que si hi ha dialectes que apliquen un criteri diferent en l'ús d'un pronom —com és el cas—, seria «enriquidor» i «obligació gramatical» explicar-lo, entendre'l, que es suposa que eixa és la faena dels qui fan gramàtiques i pretenen que la riquesa i diversitat de recursos d'una llengua són valors positius.

Hi ha diferents maneres d'interpretar les coses, però la que menys hauríem d'utilitzar és la que consistix en penalitzar per a no haver d'explicar ni arribar a entendre que els dialectes no són una conspiració contra la gramàtica. Ai, massa voltes sol passa el contrari: la gramàtica no conspira contra els dialectes —els errors conceptuals sí, certament—, i els dialectes exemplifiquen i enriquixen totes les explicacions que ha de donar la gramàtica (que van revisant i millorant):

El verb ser també pot aparèixer, amb el valor de haver-hi, amb el pronom en, amb referència obligatòria a persones. Així, en –Quants en són, en aquest despatx? –En són tres, ens referim a persones; però en –Quants n’hi ha, en aquest despatx? –N’hi ha tres ens podem referir a persones, ordinadors, etc.

Per ahí van les coses. En tot cas, és més eficaç i útil revisar, corregir i ampliar les reflexions gramaticals, perquè els dialectes són molt cabuts.

diumenge, 17 de juliol de 2022

Cita dominical / 713: Joan Francesc Mira i Casterà

Mirant la beateria humana.

Aquesta beatificació o canonització de Fuster era el pitjor mal que li podíem fer. Si hagués estat viu, l’haurien sentit.

Joan Francesc Mira i Casterà, segons l'entrevista que li fa Esperança Camps Barber en Vilaweb, 13.07.2022. 🔗

dissabte, 16 de juliol de 2022

La foto del sàbat / 103

La placa del 1954 del franquisme és la més habitual, 🔗 però la cosa ve d'abans.

divendres, 15 de juliol de 2022

Sort de les imatges

Han insistit tant els mitjans i els periodistes lamentant «la imatge» insuportable dels negres morts en la tanca de Melilla que pareix que estiguen proposant que els han de censurar la possibilitat d'utilitzar les imatges com a denúncia de delictes i crims amb contingut o rerefons polític.

El que és trist, denunciable i criminal no és precisament la imatge, sinó l'acte criminal. Més avant, si Pedro Sánchez no volia que Gabriel Rufián oferira en el parlament espanyol «la imatge» de la renglera del model de bales que es van disparar contra els africans en la tanca de Melilla, sap massa bé el president espanyol que no consentixca que això es puga produir. Els forats de les bales feixistes que decoren el sostre d'eixe parlament són del mateix tipus ideològic que les que ha mostrat Rufian. (Sí, és possible que les bales tinguen ideologia.)

«La simple exhibició de bales és un error imperdonable, precisament en este hemicicle», va dir Pedro Sánchez en el parlament. Crec que està ben clara la diferència entre mostrar-les sobre el faristol i disparar-les. O consentir i permetre la política de disparar-les contra els migrants. L'exhibició pot ser més o menys agradable per als que tenen la pell fina quan es tracta d'assumir responsabilitats que no volen assumir. Si li molesta la denúncia, que faça política i que impedixca la causa real, l'ús de les bales en la tanca de Melilla. Sort de les imatges.

dijous, 14 de juliol de 2022

Sobren profitosos

Takse m'envia un enllaç a un article de Rudolf Ortega en el Quadern del diari El País titulat «Falten correctors. La manca de correctors és conseqüència de la consideració que el métier ha tingut entre els filòlegs i en el sector mateix». 🔗 Fa unes setmanes vaig estar mirant de trobar empreses de correcció de texts que foren capaces de corregir un text literari escrit per una persona de Llutxent. Només en vaig trobar dos o tres que tingueren un web en condicions i que semblaren mínimament professionals. I cap era valenciana. Eren catalanes, una va respondre que podia mirar-ho i una altra va respondre que no podien fer-se càrrec d'eixa faena.

El cas és que, segons Rudolf Ortega, hi ha faena a pataes i les coses estan millorant en eixe àmbit:

Afortunadament, de la banda del sector les coses estan canviant. Ara hi ha editorials que et mimen una mica més, t’incorporen als crèdits o t’agraeixen la feina a les xarxes, et fan sentir part d’un equip encara que treballis a casa tot sol i et fan partícip d’un projecte a llarg termini. Fins hi ha editorials que tenen cura de les tarifes i veus que no van a rebentar. Ara falta que els filòlegs i lingüistes ens ho creiem i veiem aquesta feina com una opció de futur que val la pena formar-s’hi, dedicar-s’hi professionalment i viure d’això.

Si les coses anaren com haurien d'anar i l'ús del valencià anara millorant realment, espere que també al País Valencià algú tornara a tindre l'atreviment i l'oportunitat real de fer faena retribuïda i pagant imposts, perquè per ara pareix que quasi tot siga cosa de conéixer algú que, fora de la seua faena de funcionari —i no necessàriament en funcions de tècnic lingüístic ni necessàriament amb idea del que hi ha més enllà de la normativa de l'ensenyament—, fa correccions i traduccions en negre i rebentant els preus, de manera que hi ha editorials i empreses que se n'aprofiten i no creen eixos llocs de treball. I aixina s'ha devaluat fins ara tant la qualitat del resultat com la possibilitat que la llengua siga entesa com a element de valor social i econòmic. Fins ara ha segut aixina però, en realitat, no falten correctors, sinó que sobren profitosos.

dimecres, 13 de juliol de 2022

Brol i «bichette»

A Larmor Plage (al sud de Bretanya, França), 🔗 al carrer del Chemin de Beaupré, hi deu haver algú que ha enviat una nota a la filla que deu viure o passar una temporada llarga en València. Em trobe la nota adreçada a la «bichette» en un contenidor d'obra, al costat de més papers i trastos, i el disc Brol d'Angèle (2018), 🔗 una cantant belga que coneixia. M'ha agradat el disc, que es veu que ha tingut molt d'èxit, però diria que no n'havia sentit ni una cançó ni em sonaven de res.

El recalfó solar que estem passant convida a no moure's, tot i que no estaria malament tornar a pegar una volta per aquella zona de Bretanya. Fa uns anys vam estar repetint estades d'estiu per la banda del nord. 🔗

Mentres Takse no propose una nova destinació, m'agrada poc innovar en els llocs on anem a passar uns dies, preferixc repetir-los, segurament perquè aixina arribe a poder-los fixar emocionalment en el record, els llocs no són només una projecció de diapositives fugissera, que és el que trobe que em passa quan mos cenyim a fer turisme amb el lleu en la boca. No arribem a això que es diu «viatjar», però la repetició mos permet fer-mos als llocs, sense que mos fem «dels» llocs, que sovint és el que pensem que mos agradaria. De totes formes, trobe que la «bichette» se'n deu haver anat a trobar la fresqueta bretona.

dimarts, 12 de juliol de 2022

Un mal gest i un colp de sort

Per un mal gest o per una baixada de tensió del servidor informàtica allà on estiga, a punt he estat de perdre la llista de les lectures fetes enguany —tots tenim les nostres manies—, cosa que m'ha fet pujar una «acalorà» que podia haver segut greu, tenint en compte com està l'ambient, de calent. A més, no tinc la memòria per a anar fussant en el desordre dels estants de casa per a refer eixa part de la meua petita i obsessiva història quotidiana.

Per sort, entre una còpia que havia fet al mes d'abril d'este bloc i la memòria cau del buscador de Google, he pogut retrocedir en el temps i he anat reconstruint la llista. M'ha passat l'«acalorà» i, com a compensació he descobert que el giny que oferia Google per a fer la llista era més maldestre i mal de gestionar que el codi html d'una llista ordenada amb «ul» i «li»:

  • La crisi com a triomf del capitalisme. Anàlisi del passat i perspectives marxistes de Josep Fontana i Lázaro (2019)
  • El infinito en un junco d'Irene Vallejo Moreu (2020)
  • Contra la planificació de Carme Junyent Figueras (1998; relectura)
  • Le maître ou le tournoi de go (trad. fr. de Sylvie Regnault-Gatier, 1975) de Yasunari Kawabata (1942-1954)
    [etc.]
Al final, doncs, una «acalorà» i un colp de sort.

dilluns, 11 de juliol de 2022

L'agent en l'estil formulari

La calor em fa clavar-me en coses d'estil, d'eixes coses que cada u s'ha d'anar fent i on costa tant de trobar un consell eficaç. Ficant-me on no em demanen els envie als del Diari La Veu 🔗 un suggeriment estilístic fugint de la prosa juridicoadministrativa a què estem tan habituats (en valencià i per influència del castellà). L'exemple de partida és l'oració: «A la Guerra Civil 1936-1939, dins el pla de defensa de València es va ordenar pel Comité de Defensa Antiaèria...». Entenc que hi ha una manera més simple i clara d'escriure-ho: «A la Guerra Civil 1936-1939, dins el pla de defensa de València el Comité de Defensa Antiaèria va ordenar...».

Les oracions passives pronominals no haurien de portar complement agent, encara que la mateixa gramàtica de l'IEC ha acceptat que això siga possible (i utilitzant la locució preposicional «per part de»). Eixe perdó acadèmic no lleva que eixe tret corresponga més a un estil formulari tronat que a una bona redacció periodística o literària. Això mirant jo ara, perquè tal com van les coses, ves a saber si qualsevol dia no sabrem viure sense escriure-ho aixina. I inclús és possible que acabem diguent-ho.

diumenge, 10 de juliol de 2022

Cita dominical / 712: Isabel de Villena

Mirant l'ortografia i la llengua.

...si la sua clemència no aiudava en esta faena.

Isabel de Villena, Vita Christi. 🔗

dissabte, 9 de juliol de 2022

La foto del sàbat / 102

«A voltes no és com a vegaes» dia ma mare. Per tant, això, una volta per Ikea i de casualitat trobes que eixes voltes podrien ser més rutinaris, «normals».

divendres, 8 de juliol de 2022

El «carallot» de Byron

Acabem la sèrie Night sky 🔗 i mos quedem mig despagats, perquè mos l'han deixada amb trames filades per a una altra temporada (o més temporades), però pareix que Amazon ha canceŀlat la continuació. Bé, la història s'aguantava sobretot pels actors Sissy Spacek 🔗 i J. K. Simmons 🔗 i un poc per vore com quallaria la part eixa —que s'insinuava més que s'acabava de mostrar— de ciència-ficció. A més, tenia una puntuació de més d'un 7. Però no res, tot i que alguna de les trames pareixia poc prometedora, ja que derivava cap a coses de religions i apostasies, amb un poc de violència i acció gratuïtes.

En fi, la dona del pobre Byron s'ha quedat sense el «carallot» de l'home, que se'n va anar al planeta aquell des del soterrani del cobert del jardí, a través d'aquella porta. Haguera estat bé que tornara amb un poc més de trellat i que arribara inclús a alcalde de Farnsworth.

dijous, 7 de juliol de 2022

Encara que siga dissoluble

Li pose gasoil al cotxe —em sap mal, però encara tinc un cotxe de combustible fòssil—. Li demane al xic de la gasolinera si allò és un «autoservei». El xic em diu que sí, que és «autoservici» quan no estan ells per a atendre els clients, però que volen mantindre el personal i un horari d'atenció. A pesar que intente llevar-me'ls, tinc uns quants tics absurds de l'educació «normalitzadora» que pretenia que, com a criteri general, el valencià parlat era erroni i que les classes de valencià havien d'adreçar eixe valencià considerat tort i degradat, amb una bona dosi d'autoodi induïda per la situació de discriminació i de submissió permanents.

L'altre dia li demanava a Takse per què dia «cec» en lloc de «cego», inclús en un context en què es podia confondre amb «sec» i sense cap necessitat d'utilitzar un registre escolarment formal. És l'hàbit eixe que mos s'ha quedat de «tanta escola que tenim», una escola que replicava el punt de vista aplicat per al castellà quan es va estendre l'educació a gatets i gossets, calcant una volta més l'esquema centralista francés, que també vam assimilar per al castellà de llibre que parlem alguns. I per això mos pareix que el nom fa la cosa, que la «unitat» és «indissoluble» i que la llengua ha de ser un assot per a flageŀlar-mos per a que mos se lleve la possibilitat de pensar-mos a com a poble, encara que siga dissoluble.

Torne pels nous trams d'autovia que han obert cap a València, passant per damunt de les séquies del Punaleter, de la Fonteta, del Senyor, dels Mollons, la Sequiassa, la dels Allargats i la del Pla Xiquet. Després el riu, i pense que almenys pareix que a voltes anem avant amb la toponímia menor. Ja vorem la resta.

dimecres, 6 de juliol de 2022

També som de sentiments i emocions

La bona voluntat que practiquem amb tanta devoció davant la imposició del castellà provoca malentesos a algunes persones que tenen més ideologia que idees de res. Es veu que hi ha qui es pensar que no coneixem els drets lingüístics, ja que molts valencians solen practicar la submissió lingüística davant qualsevol que parle en castellà —o que faça cara de no parlar en valencià, si és que eixa cara existix—, cosa que crea eixe «bon ambient» que es crea quan s'establixen relacions desiguals, d'imposició jeràrquica i menyspreu acceptat per la víctima.

I ho tenen tan aprés i hi estan tan acostumats, que el dia que els falla l'esquema, no saben massa bé com aplicar una mínim de gestió d'eixa diversitat que lloen amb molta retòrica en els papers, però que no accepten en la pràctica real (Diari La Veu, 30.05.2022):

Una funcionària de la Diputació d’Alacant vol obligar a parlar en castellà una treballadora d’un ajuntament

L'única pega que li troba a l'argument de qui telefonava és que s'ha cenyit als drets que té. Això estaria bé si el debat fora objectiu i racional, però es tracta d'una disputa subjectiva en què els arguments legals o racionals no tenen la força necessària. Caldria afegir un poc de sentiment i emoció, com ara «¿i no em podries fer el favor?, ¿és que em trobe malament si m'obligues a canviar de llengua?, ¡em senc menyspreada!, ¿és això el que pretén la diputació?, ¿maltractar els qui no parlen en castellà?»

No sé si obtindríem el mateix resultat, però l'altra part s'enteraria que, tal com ells adduïxen —ser de Madrid o no saber són reaccions emocionals sense fonament objectiu en un treballador que ha d'atendre el públic—, els altres també som persones i tenim sentiments. O, tal com podria dir aquell president gallec (que tampoc parlava en gallec), som sentiments i tenim persones.

dimarts, 5 de juliol de 2022

Coses ben boniques que feen

La ministra Robles —socialista d'eixes que es deuen pensar que l'etimologia és «sòcia» i «lista»— anima el debat polític amb estupideses demagògiques que no crec que s'atrevira a aplicar en altres àmbits. 🔗 O sí, vist que no fa tant va justificar l'espionatge ideològics que practica la claveguera dirigida pel sector més nacionalista espanyol del seu govern —i dels anteriors governs. 🔗

Seguint l'esquema de la resposta, la guerra d'Ucraïna no s'hauria d'acabar mai —ni les guerres, en general—, ja que crea llocs de treball en molts sectors econòmics: construcció, control de fronteres, armament, sanitat, funeràries... En eixe sentit, deu ser eixa l'explicació que no es legalitzen i regulen les drogues, ja que això justifica l'existència de les forces contra el narcotràfic, que són molts llocs de treball. I aixina aixina podríem arribar a entendre que la cosa és que, mentres es creen llocs de treball que es puguen exhibir políticament, qualsevol barbaritat és admissible. L'esclavitud, certament, creava més llocs de treball que les regulacions laborals. I coses ben boniques que feen els esclaus. Segurament seria bona idea recuperar-la.

dilluns, 4 de juliol de 2022

No t'ho toques, si et fa mal

La «unitat» i l'«estàndard», que són dos conceptes molt recurrents en les converses sociolingüístiques d'anar per casa, sempre patixen la confusió essencial que es dona entre els qui tendixen a pensar que la solució de tot és evitar les conseqüències sense atendre mai les causes. Això em recorda la conversa absurda i humorística que solien teatralitzar dos companys meus en el pis compartit de Benimaclet en primer de carrera:

Ma (tocant-se un costat de la panxa) —Da, quan em toque la panxa, per ací, em fa mal.

Da —Doncs, no t'ho toques.

Mos fea mal la llengua, segons dia aquell (Enric Larreula, Dolor de llengua; veg. el bloc de Pere Mayans), però hi ha qui preferix toquetejar els escritets de familiars, companys i coneguts, esmenar-los oralment o amb llapissera roja, inventar i imposar registres pedants contra la varietat general pel plaer de sentir-se superiors en la nostra llengua —emulant el supremacisme espanyolista respecte a les altres llengües de l'estat—, i tot això per a evitar haver de tocar el que realment fa mal: la legislació, la reglamentació, els hàbits d'ús que laminen els drets lingüístics i que imposen la subordinació dels valencianoparlants davant de qualsevol persona que parle en castellà —inclús quan eixa persona voldria que li parlaren en valencià.

La «unitat» i l'«estàndard», conseqüències inevitables i probablement innecessàries de l'ús lingüístic, convertides en icones d'adoració dogmàtica del maquillatge de la gestió lingüística. La sociolingüística oblidada havia d'aprendre a facilitar, enriquir i gestionar la diversitat de varietats, registres i llengües.

diumenge, 3 de juliol de 2022

Cita dominical / 711: Maria-Lluïsa Pazos i Noguera

Mirant les polèmiques que passen i tornen.

És curiós comprovar que els autors de Verinosa llengua no s'estan pas d'emprar mots «no quotidians» quan no fan cap falta; per exemple, baula (¿per què no fan servir anella? ¿I la conseqüència necessària entre teoria i pràctica?)...

Maria-Lluïsa Pazos i Noguera, L'amenaça del català light.

dissabte, 2 de juliol de 2022

divendres, 1 de juliol de 2022

La traducció de l'absurd

El titular del Diari La Veu (29.06.2022) 🔗 és una d'eixes coses que haurien de fer tremolar els principis ètics, si és que els en queden després d'aplaudir i justificar els morts «negres» de la tanca de Melilla —mentres s'acullen els «blancs» d'Ucraïna— o l'espionatge iŀlegal per motius ideològics —en eixa Espanya d'integritat territorial i desintegració ètica—:

El govern espanyol obliga els sol·licitants de subvencions a traduir la documentació al castellà

El contingut de la informació és un relat de despropòsits polítics. Que allò i açò ho faça l'autodenominat «govern més progressista de la història» és la comprovació que, qui té la barra d'adjudicar-se un epítet tan pompós i desmesurat, té la proporció inversa necessària i suficient de valors i intencions per a dur avant una gestió absurda i desconcertant, si no lesiva, per als ciutadans que es poden pensar que els valors democràtics i progressistes es demostren amb fets i no amb propaganda.