Cita dominical / 923: Jessa Crispin

No deixes que este llibre reforce la teua visió del món. No l'utilitzes per a no pensar.

Jessa Crispin, pròleg de Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Joanna Russ, a partir de la traducció de Gloria Fortún.

Cita dominical / 911: Empar Pellisser

Ara i ací, el 8 de març de 2026, als pobles de la Safor, han aparegut davantals, amb pitrera i tot, de color morat, penjats als balcons. Seré jo l’única que m’espante? M’ho explica una veïna… A això el col·lectiu d’ames de casa li diu feminisme.

Empar Pellisser, «Entre l’odi i l’autoodi està l’oxímoron», Diari La Veu del País Valencià, 13.03.2026. 🔗

Rosa de tomaca i alvocat

El dia dels llibres, el dia de les llibreries i de provar a vendre i promoure la venda, la presència i la simpatia dels qui els escriuen. Aprofite per a fer recompte de presències en el catàleg de primavera-estiu que m'arriba de l'editorial Bromera. Hi ha 50 portades en miniatura que corresponen a 33 autors i 17 autores.

En la primera secció, noveŀla, la cosa sembla que es desequilibra un pèl massa (8 i 4), però després arriba la poesia —passant de la ciència: 2 a 0— i la rima pareix que sí que és cosa de dones (Mercé Estrela Tena i Maria Carme Arna Orts al costat de Josep Ballester). Però continue avançant i en la secció de passatemps, actualitat i teatre, tot són hòmens —«i estem sopant...», com el xiste aquell de Tarzan.

La secció de llibres iŀlustrats comença amb una plana on empaten (4 a 4), gràcies als dos llibrets de Yayo Kawamura, i es manté l'empat en la plana següent, amb la Magalí! de Núria Busquets, però l'impuls final deixa la cosa en 3 de 13, amb Louisa May Alcott, Teresa Broseta i Gemma Pasqual i Escrivà.

Amb una tomaca i un alvocat, una rosa. El dia del llibre té eixes primeres impressions de bon matí.

L'aplicació de la teoria

Acabe de llegir una frase de Josan Piqueres que diu «L’esquerra llig Gramsci, el PP l’aplica», 🔗 que és una expressió que mirant un poc en la xarxa, té una versió diferent en un escrit d'Iván Garrido en La Vox del Sur: «La izquierda lee a Gramsci pero no tiene la paciencia de saber medir los tiempos como era base fundamental en la estrategia del italiano», 🔗 que és possible que concorde amb la idea de Piqueres: és possible que «aplicar» les idees de Gramsci demane paciència.

Però el cas és que les oportunitats no saps mai si s'aprofitaran més amb el nervi o amb la paciència. La dita demana paciència per a vore passar el cadàver de l'enemic, però tampoc seria això. Al cap i la fi, la dreta —els diners, la borsa— es pot permetre la paciència, i tampoc és que l'esquerra siga ara la promotora de cap violència —fàcilment trobarem que la dreta violenta està en voga: Trump, Putin, Netanyahu, passant per Daniel Ortega o Khamenei—. No, segur que no es tracta només d'aplicar, sinó de pensar millor, seguint Gramsci o provant a seguir pensadores que pareix que no acabem de trobar rellevants: Charlotte Perkins Gilman, Judith Shklar, Vandana Shiva, Donna Haraway, Ruth Bader Ginsburg o Marina Garcés, per posar unes poques que no trobarem rebregades entre les referències de cada dia dels mitjans.

Perquè la política encara sol ser cosa de triar qui la té més grossa. La simpatia, posem per cas.

La foto del sàbat / 278

Cita dominical / 827: Marta Rivera-Ferre

La vulnerabilitat i l'adaptació són processos sociopolítics.

Marta Rivera-Ferre, «El canvi climàtic no és igual per a tots», Mètode, 110, 2021. 🔗

Cita dominical / 813: Najat El Hachmi

Les dones, pel simple fet de ser-ho, no som ni més bones ni més empàtiques ni menys bel·licoses ni necessàriament pacifistes. Com els homes, som individualment diverses i no responem a cap essència innata.

Najat El Hachmi, «Si manessin les dones», 🔗

Cita dominical / 778: Metges Sense Fronteres

El 95 % del feminicidis en Mèxic són perpetrats per persones conegudes de les víctimes.

Metges Sense Fronteres, Memoria 2022.

Bolets sobre la matèria

El punt ressona en el contrapunt

Com que no m'havia enterat de res, em demanava —i li demanava a Takse— quines declaracions o opinions li retreen a Najat El Hachmi diversos «coŀlectius» com ara l'Observatori Contra l'Homofòbia, Unitat Contra el Feixisme i Racisme o la Plataforma Trans Estatal 🔗 i no he pogut aclarir res, perquè sempre són «diuen que va dir», «diuen que va manifestar », «diuen que opina», etcètera. Després de llegir l'article d'Isaias Fanlo 🔗 —que fins ara no sabia qui era—, he pogut llegir un article d'El Hachmi, «Preguntes sobre la llei trans» 🔗 que pareix que té relació amb tota la polèmica que li han volgut crear a l'escriptora.

Tal com diu Fanlo, «el problema no és fer-se preguntes, com fa Nachat El Hachmi, sinó pensar què hi ha darrere d’aquestes preguntes». Em sembla que darrere de les preguntes d'El Hachmi hi ha els seus dubtes i trobe que és bo que els expose en forma de preguntes i no en forma de conclusions i sentències condemnatòries o recriminatòries. El problema cultural i social complex que lliga el racisme, el masclisme, el classisme, el capitalisme d'amiguets i les oligarquies, els dogmes i les religions no es pot ventilar amb una llei que pretén pal·liar unes conseqüències però que no resoldrà els problemes de la societat.

Em sap mal haver-ho de llegir i de sentir, però trobe que un dels comentaris que ixen en l'Ara s'acostaria prou a encertar la paradoxa en què també acaben molts ideòlegs que acaben sent el contrapunt «als intolerants, contraris a la llibertat ideològica i d'expressió»... Es massa comú trobar que el pretés contrapunt intenta ressonar amb la intensitat i la qualitat del punt.

S'apega

Hui, ni mani ni romanços. La maduresa d’una reivindicació deu ser eixa, que cau en mans dels partits polítics —o que la societat els la delega— i aleshores el partidisme es fa més rellevant que la reivindicació o l'exigència cívica i social dels drets i deures. A partir d'eixe moment entren amb la «birbaora» els interessats parasitaris dels escons, el càlcul dels vots i tota la maquinària de la confrontació gregària.

A més, mirant-ho de prop, la igualtat que era l'objectiu que ni tan sols s'albirava en l'horitzó, ara podem observar —en el meu cas molt directament— que allò que podia somiar-se com un paradís d'igualtat no tant entre sexes, sinó humana, també es concreta en un petit purgatori per a la igualtat en les parts fosques. És a dir, que el poder personal derivat dels càrrecs, les prebendes, els privilegis, etcètera, massa sovint iguala pel cantó negatiu, iguala per a mal i per a pitjor. Com dien al meu poble, «tot lo roín s'apega».

Cita dominical / 699: Rosa Montero Gayo

Opinar diferent sobre la prostitució o els trans no és res roín. El problema és que algunes es senquen ames absolutes de la veritat i les úniques amb legitimitat per a decidir qui és feminista o no. Això, amigues, no es diu feminisme. Es diu dogmatisme.

Rosa Montero Gayo, «Això ni es diu feminisme», El País Semanal, 27.03.2022.

Mobilització obligada

La setmana del dia 8 de març, el reivindicatiu Dia de la Dona, no acabe de vore com exposar la relació ideològica o ètica entre el feminisme i el masclisme pensant en la mobilització obligatòria dels hòmens entre díhuit i xixanta anys per a defendre's de l'atac de l'exèrcit rus de Vladímir Putin. 🔗

Les dones, allà on faça falta, també les refugiades o exiliades, han de formar part de la lluita coŀlectiva per a defendre vida dels ciutadans del país agredit per l'assetjador rus. La lluita per defendre i reforçar la democràcia. L'intent de pensar-ho em deixa un solatge de tristesa. No es pot véncer «l'enemic» sense la participació de les dones.

Abolim-ho

La manifestació feminista del carrer de Guillem de Castro de València anava distribuïda com si fora un degradat de colors. En primer lloc sembla que anaven les «feministes clàssiques»; a mesura que passava el personal eixa qualitat clàssica anava barrejant-se o canviant fins que arribaven les «feministes modernes» —la terminologia l'he deduïda jo—. La diferència entre un extrem i l'altre era que en la zona inicial hi havia més ordre, calma i uns lemes que apuntaven contra el masclisme i diria que un poc contra la banda de darrere de la manifestació: molta insistència en l'abolició de la prostitució. Per la banda de darrere hi havia més desorde, un ambient més animat amb batucada inclòsa, i lemes que ajuntaven la reivindicació feminista de sempre amb les noves formes d'entendre la sexualitat i tots els sexes possibles de les persones. No he vist què devien dir de la prostitució.

Pel que fa a l'abolició de la prostitució, està bé reivindicar-la. La cosa podria anar com amb l'abolició de l'esclavitud, que continua existint, malauradament, sobretot allà on els drets laborals i socials no s'apliquen. Em sembla que les «clàssiques» no volen entendre que hi haja cap relació entre una cosa i l'altra. Al cap i a la fi, on s'apliquen els drets, també hi ha faenes d'això que es diu «de merda». Doncs, quan no es regulen les coses i només s'abolixen..., com qui abolix la llei de la gravetat, doncs, a volar, ¿oi? Abolim la guerra també, ja que estem empastrats.

Cita dominical / 688: Mariona Casas i Deseuras

De la mateixa manera que és incongruent dir: «Vostè, mare, vagi-se'n a la merda» (adduint que parlant-li de vostè, ja la respecto), és igualment denigrant (però ens visibilitza!) exclamar: «Benvolgudes: totes juntes, vosaltres dones, sou l'escòria de la societat».

Mariona Casas i Deseuras, «El persó, the sun i la infanta», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

Els cabells de Medusa

La filla d'una companya va fent uns assajos literaris ben narrats sobre les històries de la mitologia grega. Esta volta tractava sobre Medusa. Això em servix per a refrescar i ampliar les meues quatre idees sobre eixos mites i em permet arribar a uns articles, que li recomane. Em sembla que li agradaran, ja que moltes jóvens que s'interessen en estes coses tenen ja en general una visió diferent del que vam aprendre mosatros amb eixes històries:

• Christobel Hastings: «La historia de Medusa: una víctima de violación convertida en monstruo».
• Francesc Miró: «'Cuadernos de Medusa' o cómo subvertir los idearios patriarcales desde el mundo editorial».

No busque més, perquè eixes petites introduccions són ben significatives. Espere que es confirme que l'interés per eixa part de la història de la humanitat faça que aprengam a entendre-la de forma que es manifeste el sexisme que inclou i que hem estat assimilant amb tanta «naturalitat» preestablida.

Espolsons casuals

Intente contradir la rutina i elimine unes pàgines de diari que tinc damunt del faristol des de finals de l'any passat, tot per un denominat «test de Bechtel» encerclat que esperava fer-li arribar a la filla d'una amiga que està molt interessada en que no li prenguen el pèl com a dona. Han passat els mesos i és possible que s'ho sàpia massa, ja que estava fent-se una biblioteca de lectures feministes. Espolsó i al contenidor de paper.

D'altra banda, ha fet calor i, a més del teletreball desregulat amb què estan salvant el confinament, aplicant-hi la deixadesa proverbial en qüestions laborals, cosa que em cou als ulls de tant de pensar-hi mirant la pantalla, hem hagut d'anar a comprar i m'he n'he tornat malhumorat i ansiós a causa de la mascareta, les ulleres de prop, el carro, la bossa... Em carrega molt això de no poder respirar, més encara ara que el confinament ha tingut l'efecte imprevist de pegar-li un «espolsó» a la màrfega d'aire que cobria la ciutat.

Dos presidències

A pesar de tot, dos dones presidixen les taules —a quina malhora van trobar que era bona idea dir-ne també «mesa»— del Congrés dels Diputats i el Senat espanyols. Al País Valencià n'hem tingut, de presidentes de les Corts Valencianes, venien de la dreta i, per tant, no sé si han segut cap mostra del que es suposa que hauria d'aportar el feminisme conscient a la vida social i política. En este cas dels parlaments d'Espanya, ara són socialistes (Meritxell Batet i Lamaña i Pilar Llop Cuenca) les dos, cosa que és possible que facilite més aportacions la igualtat que voldríem que s'acostara més ràpidament. Més ràpidament i eficaçment encara, si això fora possible, que la lluita contra l'emergència climàtica. En cas contrari, el fum no mos deixarà vore-ho.

Cita dominical / 569: Clara Serra Sánchez

Per experiència sé que la força de les dones feministes dins de les organitzacions polítiques no sol emanar de la confiança dels líders, sinó de la bandada feminista que els dona suport i les sosté des de dins i des de fora.

Clara Serra Sánchez, «La carta con la que Serra ha comunicado su dimisión», elDiario.es, 07.10.2019.

Peixos en bicicleta

Hem estat afaenats fins a última hora pels carrers de València. Mos hem perdut la geganta d'Alborch, que estava a l'altra banda de la manifestació. L'hem vista després en els informatius. Per contra, parmi les histoires d'Anaïs —hauria d'incloure ací un emoticona que fa l'ullet—, han passat com l'aigua cap a una mar morada milers de persones de tots els sexes i edats convençudes que haurien de tornar a canviar el món i cantant que estaven molt disposades a intentar-ho... I a aconseguir-ho, com mostrava una pancarta que fea pensar, abans que els peixos hagen d'anar en bici.