Envair Polònia

Una reclamació al síndic de greuges valencià (número 202301128) es resol amb una resolució de tancament, però com que la incoherència i les males pràctiques en la gestió lingüística són la cançó de l'enfadós que hem de cantussejar els qui mos relacionem amb l'administració públicació valenciana (i en eixe sentit ¡molt espanyola!), he de fer una nova aŀlegació no tan sols perquè la conselleria, encara que ha acceptat les recomanacions de la sindicatura, no me s'ha adreçat formalment com deuria haver fet; també he hagut de demanar-li al síndic de greuges que mire la interfície del seu web —on la versió en valencià està plena de fragments en castellà—.

Es nota massa que les versions en castellà deuen ser, per als qui gestionen eixos webs i eixes administracions públiques, com una reacció aŀlèrgica que en qualsevol moment els afecta la visió i la coherència en la gestió idiomàtica. O parafrasejant al que li passava a Woody Allen en aquell film respecte a la música de Wagner, 🔗 els venen ganes de repetir la batalla d'Almansa, per posar l'exemple més pedestre —però igualment lamentable— que mos ha quedat com a referència.

Cita dominical / 767: Asier Basurto Arruti

El turisme intensiu pot deteriorar les xarxes comunitàries intergeneracionals als parcs a la sortida de l'escola, a les associacions veïnals o a les festes de barri: «Tot això és el que més manté viva la flama de l'èuscar a les ciutats». El basc també patix perquè barris com la part vella (Sant Sebastià) es van convertint en «un lloc estàndard on tens la carta en castellà, en francés, en anglés, en portugués [o] en rus», però «tens un cambrer que no et parla en la teua llengua». Advertix que molts donostiarres «es senten totalment menyspreats i estrangers» perquè la política de contractacions del sector hostaler comporta demanar als candidats qualsevol idioma menys el local. «I després parlen de com en són, de tradicionals, els pintxos i les arrels que té la nostra gastronomia», ironitza.

Asier Basurto Arruti, segons l'article «¿Puede frenarse el frenesí turístico? Los vecinos de las zonas más atestadas piden menos visitas» de Marcos Bartolomé, ElDiario.es, 25.07.2023. 🔗

La foto del sàbat / 157

Guaitant.

Tan fàcil com ho tindrien

A pesar de l'interés que tingam i de la gràcia que mos faça, cosa de seguir la sèrie argentina Barrabrava. 🔗 Els subtítols aclarixen un poc, però acabes acostumant-te a entendre el que passa pel context i la gestualitat, i al poc et penses que vas assimilant el vocabulari, fins que s'enfaden i apareix un repertori nou.

Després hem passat per la docusèrie còmica mexicana Libre de reír 🔗 i la cosa es complica, perquè els subtítols transcriuen les paraules en lloc d'interpretar-les o aclarir-les. Clar, estem acostumats a entendre els argentins «normals» —Darín i companyia— al quart d'hora, el que diuen en Barrabrava als tres o quatre capítols, però l'accent i les expressions mexicanes requerixen una temporaeta en immersió indígena.

Vaja, és una llàstima que no hi haja secessionisme blaver castellà, perquè ho tindrien tan fàcil.

L'activitat en la cambra alta

Les baralles internes en Compromís deuen ser un signe de vitalitat. Esperem-ho. Hui s'han barallat Més-Compromís i Iniciativa del Poble Valencià pel senador territorial que els corresponia nomenar. No sé quin interés deu tindre Morera per anar a Madrid... Sí, sense ironies, no ho sé, més encara perquè pretén ser el relleu de Carles Mulet, el senador «més actiu», segons informa ElDiario.es 🔗. No sé si «actiu» equival a fer una bona faena, de fet, tampoc no sé per a què aprofita la faena del Senat espanyol, ja que per la informació que arriba dels mitjans, la cambra alta es dedica essencialment a entorpir la funció legislativa, a més de fer de refugi o retir de figures polítiques que més que experiència aporten rancietat i melancolia —més per ressentiment que per nostàlgia...

M'estic embolicant, sense voler perquè he arribat a suggerir-me això que fa un moment em semblava que no entenia. Vorem què diuen els mitjans sobre l'«activitat»del senador Morera. De moment, barallar-se i no ser capaços d'entendre's per això és un senyal d'«activitat», però no pareix que siga de la variant positiva.

Me s'oblidava la dacsa

Me se passa volant el temps mirant això de l'alimentació en el Tirant lo Blanc. 🔗 Al principi pareix que la cosa no serà massa densa ni rellevant, però vaig enllaçant uns articles amb altres i s'acaba generant una bibliografia extensa, en diferents idiomes i amb implicacions de punts de vista diferents, encara que, tractant-se d'una activitat tan bàsica com el pa de cada dia, apareixen tot d'aspectes relacionats amb les condicions d'elaboració i repartiment, les relacions socials en taula, els costums alimentaris, l'activitat productiva, el clima de cada època històrica o de cada gènere literari en relació amb el fet de parar i despara taula.

Em torbe amb tantes variacions i detalls sobre el tema, que ara m'adone que m'ha faltat enllaçar les dos aparicions de la dacsa («dacça») amb un article de Martí Domínguez, «La dacsa perduda del Tirant» 🔗 i amb el que conta el diccionari de Coromines. Demà més, i no m'ho acabarem.

Carregar, olorar i respirar

Amb la solana, la calina, la humitat, la gossera de després de la becaeta, eixim a pegar una mirà per Fan Set. Després passem pel Forn del Tossal. Hem carregat llibres i pans de carabassa. No li'n quedava quasi. La llibreria, per contra, sempre està massa plena —m'ha semblat que no tenien l'últim de Ruaix— del que ix dels forns editorials d'ací, d'allà i de més cap allà.

N'he trobat un de Germà Colón encara calent, Escrits inèdits i dispersos: 0,038 euros per pàgina. 🔗 Un aliment de qualitat a molt bon preu. Una debilitat que tinc és carregar a pes, encara que sé que el pes no sempre és un senyal de qualitat. De fet, el de l'obra poètica completa de Jaume Vidal Alcover 🔗 és un rejolet groc més lleuger del que preveus —Takse ho ha notat— quan agarres un volum de més de mil pàgines —quan trobe la bàscula de la cuina, posaré el pes ací—. A més, s'obri molt bé, demana que el lligguen.

Uns xicons estaven participant a crits en alguna curset sobre art en la sala d'exposicions. El xic que hi ha quan entres es preocupa de mirar a vore si el soroll destorba les classes que fan dalt. «He pujat a vore si ho escolten des de dalt»... ¿«Si ho escolten»? El mal seria que es sentira l'escama des de dalt. Encara em sorprén la confusió entre els dos verbs. 🔗 La llengua posa límits estranya, com ara que les olors s'oloren, però no es respiren. De moment.

Sense remei

La infiltració policial en els moviments d'ideologia independentista o anticapitalista, 🔗 els silencis dels mitjans que es tapen amb mentires, els mecanismes de persecució judicial contra els dissidents, 🔗 l'espionatge contra els drets democràtics, la censura dels productes culturals que no s'ajusten las interessos dels poders que alimenten i s'alimenten del funcionament de l'estat espanyol, 🔗 la frustració perquè la seua pàtria ha deixat de ser unànime i la seua nació és un pedaç i un pegot per on supura la «victòria» franquista, l'angoixa perquè els drets implanten la complexitat de sentits en lloc de l'autoritat del sentit únic, perquè es suggerix la canceŀlació dels privilegis i s'intuïxen les alternatives incòmodes... Les votacions d'este cap de setmana han segut simples, perquè votem sentimentalment i a pinyó fix.

Les temences s'ajunten en les posicions defensives, sense itineraris ni projectes que es vullguen debatre. S'avança sense remei.

Cita dominical / 766: Arthur C. Clarke

Al començar el meu discurs, vaig utilitzar la paraula arcaica carnívor. Ara n'he de presentar una altra. La lletrejaré esta primera volta: c-a-n-í-b-a-l.

Arthur C. Clarke, «The Food of the Gods», The Wind from the Sun (1961).

La foto del sàbat / 156

A voltes arribem, a voltes mos en passem.

L'extinció de l'aigua

Llegint les dades que aporten en la revista Mètode (n. 117, 2023) 🔗 sobre l'aigua del planeta, mire d'entendre un problema matemàtic simple, una regla de tres que no té volta de fulls, però que ignorem constantment. El fet és que som uns 8.000 milions de persones, 🔗 el pes mitjà de la humanitat és d'uns 60 quilos, 🔗, el nostre cos està compost d'un 60 % d'aigua de mitjana Per tant, com més s'incrementa la humanitat, més aigua segrestem per a viure (36 litres × 8.000⁶ persones = 288.000⁶ de litres) en un planeta finit. Les dades sobre consum d'aigua encara es poden ampliar més, 🔗 però em quede amb la referència existencial, que és la més dramàtica, ja que no podem deixar d'existir, ¿oi? Bé, Takse m'ho fa vore, ja que la portada de la revista li ho suggerix: els dinosaures es van extingir.

La burrera al comú

Salvador Vendrell demana que també calculem la «burrera» 🔗 quan reprensem les coses que mos passen com a societat. Eixa expressió, «burrera», és un disfemisme per a allò denominar la «irracionalitat» o les «emocions» que intervenen a l'hora d'adoptar decisions socials o públiques, decisions en què es suposa que hauríem d'evitar eixe component d'absurditat que mos fa prendre decisions contraproduents contra mosatros mateixos. Ara bé, crec que dir-ne «burrera» és una manera de renunciar a entendre la base del fenomen, que no és cap «burrera», sinó que trobe que deu ser un error de comunicació, una comunicació que no ha sabut captar l'atenció, la reflexió, l'interés o l'afecte de qui llig o escolta.

En la revista Mètode (n. 117, 2023) en parlen Carles Sanchis Ibor i Marta Garcia Mollà («Alliberen el presoner!») 🔗 citant les posicions encontrades que mantenen Garret Hardin (1968) 🔗 i Elinor Ostrom 🔗 en relació amb el «dilema del presoner». La posicions entren en conflicte perquè Hardin encara amb fatalisme el comportament del gènere humà, mentres que Ostrom documenta i explica en quines condicions el comportament humà deixa de ser estúpid o contraproduent, quins factor fan que s'atrevixca a encarar les dificultats i els reptes evitant la «burrera».

Al final de la correguda, diria que també hauríem de saber ja que la «burrera» no és només predicable de les actuacions personals o socials que estudiem sinó que també formen part massa sovint de les conclusions precipitades o desodioses de qui estudia, analitza i pretén guiar eixes actuacions per a resoldre els problemes de la vida en comú, la «gestió del comú» —el comú, que no és de ningú, com díem fa anys, jugant amb l'amfibologia del terme comú: 'que és de tots'/'vàter'.

La perspectiva de l'engany

Quan podem o fem l'exercici d'observar des de fora, amb distància i perspectiva, les reflexions i experiències d'altres entorns o països, aprenem a mirar millor les circumstàncies i fenòmens que mos afecten directament. En l'àmbit polític, per exemple, apreciem més i valorem amb més dades i recursos els tripijocs i les manipulacions dels nostres polítics i mitjans.

En el meu cas, sol passar que les intuïcions me se confirmen, cosa que em posa en guàrdia, perquè no estic interessat en satisfer els meus prejuís. De fet, quan me'ls tomben crec que aprenc més i puc ampliar la meua visió i la percepció dels fets. Aixina que, si bé és cert que la confirmació em satisfà i m'alleuja, no representa mai el final de la reflexió, sinó que m'impulsa a tornar a posar a prova les idees prèvies, els principis i les conclusions que em guien.

Deu ser per això que últimament m'estic deixant dur per les ensenyances retòriques —documentades i exemplificades— dels vídeos de Victor Ferry 🔗 i alguna altra, com ara l'anàlisi del programa TPMP de la cadena 8 francesa que fa Cygne Blanc. 🔗

En el segon enllaç podem trobar un petit repertori dels recursos que es fan servir habitualment i que mos engolim quasi sense enterar-mos:

• Diuen que diuen
• Llum de gas
• Inversió de rols
• Prova social
• Autoritat
• Martelleig
• Recontextualització
• Metàfora fraudulenta
• Sofisma
• Sinceritat fingida a través d'una falsa rectificació
• Cavall de Troia

Uns quants recursos per a conduir la conversa, el debat, la controvèrsia —inclou una recomanació: Influence. The Psychology of Persuasion de Robert Cialdini (1984)—. Encara que solen ser usats per a corrompre i desballestar la democràcia, convé tindre sempre present que només són instruments i que també poden ser utilitzats —tal com sol repetir Victor Ferry— per exposar idees i mantindre diàlegs en un sentit positiu, democràtic i en benefici de tots.

La bellesa innòcua

«Mettre le beau au service du rien»: és del tot el que no s'hauria de fer amb la retòrica, segons consideració de Victor Ferry. 🔗 Encara que em sembla que he d'aplaudir amb les orelles, no sé fins a quin punt la frase és eficaç com a principi d'actuació, perquè sospite que és molt general la preferència per una bellesa sense cap finalitat, perquè les finalitats sempre van carregades de responsabilitat, i això és una càrrega no sempre agradable.

Si pensem —com pareix que proposa l'esteticisme— 🔗 que és possible l'art per l'art, la bellesa no tan sols sense causes ni condicions prèvies, sinó inclús sense conseqüències o efectes posteriors, seria el no-res, ¿però decorat per quina classe de bellesa?

Els actes humans en tenen, de bellesa, de lletjor, de causes, de conseqüències. La idea d'alguns que la passivitat és innòcua, és enfadosa i perversa. Tot i que pot semblar una bella idea irresponsable. I inexistent.

Crítica no immersiva

Tinc un miniprograma AdBlock —que a més es diu aixina— posat en el navegador. Això m'evita molta publicitat marejaora. Un missatge emergent del Diari La Veu del País Valencià em demana que el desconnecte, perquè es financen també amb la publicitat —a més de la meua quota d'«agermanament»—, aixina que el desconnecte per ells —i pensant democràticament i informativament, per mi‐. M'apareixen uns quants anuncis en la columna de la dreta —que no solc mirar—, cosa que no em destorba massa, per no dir gens en este cas.

En canvi, em destorba més que les crítiques de llibres siguen (¿quasi?) sempre laudatòries, positives, ensabonades «militants» (¿quasi inevitables?) que no sé si fan res de bo per la lectura o per la producció literària en valencià. A més, tanta crítica que avicia els lectors i mima els autors, dubte que siga sincera. Pitjor encara, crec que impedix la contraposició d'idees i de percepcions estètiques dels autors amb els lectors, periodistes i crítics inclosos.

Això és el que em passa amb la ressenya que fa Lourdes Toledo 🔗 del llibre El diable es va aturar a Orà 🔗 de Joan-Daniel Bezsonoff, llibre que em vaig llegir no fa massa, més per si de cas i amb prevenció que amb confiança que seria una lectura satisfactòria. I la poca confiança que podia tindre la vaig perdre en les primeres planes. I aixina fins al final, mantenint una línia que no va alçar el vol i ni tan sols semblava que ho pretenguera seriosament, només aparentment.

Per tant, no em sap mal estar més prop de la crítica de Ponç Puigdevall en el Quadern del diari El País (12.12.2022) 🔗, que podria condensar-se en esta frase:

Tot sovint es té la sensació d’estar llegint una guia sentimental de la ciutat, postissa en excés.

Si haguera llegit abans este comentari, hauria llegit igualment el llibre, però sabent que la cosa aniria cap a on em temia i no cap on em suggeria la portada del llibre, que trobe que és la part més aconseguida pensant en la immersió en la narrativa.

Cita dominical / 765: Joan Coromines i Vigneaux

Aquí podem ser rotunds en la negació, mentre que, en afirmar el possible, cal reconèixer dubte, perquè es veuen diverses teories sostenibles, i en dues o tres d'elles pesen les raons, quasi, per igual.

Joan Coromines i Vigneaux, «Mondúber», Onomasticon cataloniae.

La foto del sàbat / 155

Un refresquet floral. Ara és la temporà.

Un malson compartit

Està bé que els neofranquistes —o neofeixistes— hagen arribat a fer-se sentir en les institucions. Negar-los, aïllar-los o ignorar-los és sempre el recurs fàcil i perillós que els dona marge tant per al victimisme com per a anar covant-se a les fosques, al marge de la visibilitat social i democràtica. No atendre ni voler entendre eixes idees era absurd i altra volta perillós, ja que eixes idees són la part nuclear d'eixa «nació espanyola» que compartixen amb bona part de la suposada «esquerra» estatal. No es va perdre la guerra en va, ¿oi? La van guanyar ells i la disfressa de la transició pretenia que era la compensació de la derrota, però només ho era fins a un cert punt, fins al punt que els interessara a ells, tal com va demostrar l'intent de colp d'estat del 1981, un toc d'alerta per als que podien voler avançar més enllà dels límits nacionalistes espanyols consolidats amb la victòria franquista. El rei no va ser més que la continuació de la guerra per altres mitjans.

Ara convindria saber tractar-los i integrar-los realment en la democràcia, no emulant-los, sinó sent rigorosos i radicals en la reivindicació, la proposta i la implantació de drets i llibertats. És prou clar que si un govern i uns partits suposadament progressistes no deroguen la llei mordassa, tracten les votacions il·legals o alegals dels demòcrates —per catalans que siguen— com si foren intents d'atemptat terrorista, mercadegen amb la salut i el medi ambient, si pretenen que és d'esquerres practicar el jacobinisme i el centralisme —envejant els francesos— mantenint la ideologia espanyolista heretada dels nacionalismes autoritaris o dictatorials històrics i encara «presents!», és que eixa esquerra o eixos progressismes en realitat són un frau. I la conseqüència és que alimenten els somnis de la raó, la raò pròpia i la dels altres, que és el mateix malson compartit per als que ho hem de patir.

La resposta està en el vot

El mal d'haver de vore segons què no és que el candidat a president de la Generalitat cite algú com si el coneguera de tota la vida i no sàpia de qui està parlant —un tal «De Maetsu», Ramiro de nom de pila—, perquè no és cosa de ser de dretes o d'esquerres, és cosa d'aparentar, de fingir, de fer creure i d'amagar i falsejar què fas realment i quins interessos estàs satisfent.

Si el futur conseller de cultura comet un error ortogràfic en castellà, no és cap novetat ni cap deshonor, això mos passa a tots, també en valencià. La maldat seria si volguera ser conseller d'una matèria que menysprea, que només li interessa dogmàticament, com a mitjà per a imposar la seua visió de com és el món i com ha de ser —la «llibertat» (d'ells) de «prohibir» (als altres, a mosatros)—, tant si es tracta de realitats com de les ficcions que voldrien viure.

No té igual què diuen, què prometen o què somien, perquè es suposa que això orienta els vots en la campanya electoral. Però és molt més rellevant què fan amb el poder legal i pressupostari, què fan amb la gestió dels afers públics que els corresponen. I podem intuir, per experiències passades, com anirà la cosa, perquè hem experimentat moltes voltes el resultat d'unes mateixes idees injustes i absurdes.

Això de l'evolució humana és una falsa inferència convertida en un desig benèvol, discutible. ¿Cap a on? ¿Cap a què? En democràcia —per ara— la resposta està en els vots.

Tot és posar-s'hi

Francesc Viadel comenta en un article del Diari La Veu del País Valencià (10.07.2023):

El PP va deixar 1.773 milions en sobrecostos en la construcció de col·legis. Ciegsa, l’empresa pública promoguda pels populars, va ser un autèntic niu de gàngsters. En Fira de València es van balafiar 1.000 milions. En RTVV 1.300 milions.

 Doncs, deu ser per això, perquè ho hem recordat i mos ha entrat la nostàlgia o l'enyor aquella —que comentàvem ahir—, es veu que hem tingut una premonició del que podria tornar a ser el País Valencià: ¡una festa que no s'acaba mai!, tal com dia un d'aquells —Ricardo Costa— 🔗 que van «poder» deixar eixos deutes: ¡perquè n'hi havien diners per a això i per a més!

Seguint el solc i remugant aquell entranyable «amb Franco vivíem millor», al cap de huit anys de govern progressista hem aconseguit tornar —hauríem d'anar pensant per què— a la versió retrògrada de la dreta, la dreta «espanyola» de sempre. Podem excusar-mos que és una pandèmia internacional, però això seria pretendre trobar una solució fàcil per a un problema que és complex. Però tot és posar-s'hi.

L'esclat absurd

M'he decidit a acabar la trilogia de Gironella 🔗 sobre la guerra civil. He començat hui l'últim volum, Ha esclatat la pau. Me'l lligc en la versió traduïda per Bartomeu Bardagí, ja que vaig comprovar en el primer volum, Los cipreses creen en Dios, que la part estilística de la redacció no buscava el preciosisme, sinó que anava directa al moll del relat, un relat un pèl esquemàtic i mecànic —sovint maniqueu—, com si tinguera urgències i una impossibilitat d'arribar a fer un panorama complet d'un època massa densa.

Takse es sorprén que me l'estiga llegint, i jo també, perquè és una espècie de faena innecessària que m'he imposat —una de tantes— per a mirar d'entendre les persones d'aquells temps, ma mare —tios i uelos—, uns temps que per a mi van passar quasi sense deixar rastre —les taifes mos les feren estudiar, però quasi res del segle xx—, algun record en forma de vesta o de film en blanc i negre, però que són temps que van tornant en forma de records falsejats i de memòria juvenil reinterpretada en forma d'enyor.

I de decisions de vot sentimentals i absurdes, esclatants de rancúnia. Bé, això pareix que és més habitual del que mos pensem.

Pel pacifisme feminista

El parlament valencià contra la violència masclista./Foto: Corts Valencianes.

Els diputats i diputades de les Corts Valencianes —i diversos funcionaris— s'han tornat a concentrar este matí a la porta de l'edifici:

LES CORTS CONTRA LA VIOLENCIA MASCLISTA

Hi havia la llegenda que escrivint en majúscula no calia posar accents. A més, aixina, com que el valencià és un castellà llevant-li els accents, tenim un cap de paraules —«cap» en el sentit de 'macedònia' (que encara no apareix en el dnv—, i això anima els de l'embolica que fa fort.

Podríem pensar que no ho han fet a dretes, que seria un xiste 🔗 fàcil, però el cas és que «a dretes» vol dir «ben fet» en el Tresor del valencià meridional mentre que segons el diccionari d'Espinal vol dir «a posta». De totes formes, ni una cosa ni l'altra, poc que pancartisme, i encara gràcies si no reculem o mos quedem a la vora, com s'ha fet tota la vida —com fa en esta primera ocasió la nova presidenta del parlament valencià.

Com a proposta per a eixir d'un «no, no no» que té poc recorregut, en lloc de d'estar en contra de la violència masclista hauríem d'estar ja a favor de la pau feminista. La «defensa» pressuposa que acceptem estar rebent violències. El capitalisme neoliberal promou la depredació, la violència utilitària, els dogmes que resolen les discrepàncies, el silenci davant la victòria de les majories. Rebutgem-ho oferint discrepància i controvèrsia ferma i pacífica. És complex, cal aprendre, però sembla més necessari, efectiu i útil. Els «hòmens» no naixen ensenyats. Les dones, tampoc.

Cita dominical / 764: Laia Torres i Casas

El discurs, abonat per la mateixa indústria, que les noves generacions tenen un «cervell adaptat a l'era digital» no té cap fonament. Igual que els joves d'abans, els joves d'ara necessiten atenció i concentració per tal d'entendre bé allò que llegeixen. I l'atenció necessita temps i silenci. Condicions cada vegada més difícils de trobar enmig de tanta velocitat i soroll.

Laia Torres i Casas, «Quin valor donem a la cultura científica?», Mètode, 117, 2023.

La foto del sàbat / 154

Siga com siga, la ficció també és cosa de la natura (i d'una mosca Eupeodes latisfasciatus, crec).

Perdent-mos i trobant-mos

Passe de vídeos sobre la vida i la mort de Georges Brassens 🔗 a Victor Ferry 🔗 sobre la vida i la mort del diàleg, el debat o la conversa. Els dies d'estiu de basca en què plovisqueja però no refresca mos fan fer coses rares amb els ventiladors en marxa. Acabe el llibre No sé què mor. Dietari 2017-2019 de Ramon Ramon Raga 🔗 satisfent la idea d'haver acabat una faena que havia de fer, amb unes quantes anotacions simptomàtiques sobre l'entorn literari en què es mou l'autor, la tries estilístiques —contradictòries amb el que crec que deu ser la ideologia de fons—, i amb la sensació l'autor s'ha quedat sense saber del tot cap a on dur-mos, que ha anat provant. Un dietari ho permet, perquè el dia a dia és aixina, anar perdent-mos i, si és possible, retrobant-mos, pel carrer i pels papers.

Esperant l'informe te la pegues

El Diari La Veu elabora una sèrie d'articles sobre l'ús del valencià amb els resultats de l'informe elaborat per Ivestratègia per a la Presidència de la Generalitat valenciana. 🔗 Em sorprén que encara haja pogut aparéixer l'informe i no tinc massa clar per a què el va encomanar precisament el president de la Generalitat: durant dos legislatures no ha segut capaç de fer-se un web coherent i complet en valencià. L'informe deu ser per a comprovar que no se n'havien passat amb això de tant de valencià, no fora cas que entraren els espanyolistes de dretes i tingueren massa faena per a tornar-ho tot arrere.

Al cap i a la fi, la ideologia dels «bilingüistes» —si és que això existix— deu ser un malviure. Deuen estar periòdicament comprovant que no han dit o fet massa intervencions o documents en valencià. Com que el bilingüisme no deixa de ser un espanyolisme amb uns pocs remordiments —derivats dels dogmes catòlics o dels dogmes ideològics que tenen en la memòria (la de la transició juvenil)—, els alleuja comprovar que poden continuar lamentant i exalçant alhora la seua i «nostra» llengua. Ara, tot de boqueta, no penses que hi trobaràs dedicació i coherència en l'aplicació concreta.

Algun dia demanaran que els facen un informe per a saber quants conductors «valencianistes» se l'han pegat esperant a vore si el rètol informatiu de la carretera també apareixia en valencià. A voltes passa, però si esperes que passe sempre i et quedes mirant el senyal, te la pots pegar.

«Vixca Valéncia!»

Joan Coromines escriu al final de l'entrada corresponent a la Vall de Gallinera de l'Onomasticon cataloniae: 🔗

Jo me n'anava amb la mateixa impressió, quan em conduïren des d'Alpatró muntanya amunt, a completar la toponímia amb la vista, el vell i eixerit informa- dor, acompanyat d'un nét de 15 anys, Evarist i Francesc Alemany. A dalt, sabent que jo volia seguir cap a la Vall d'Alcalà, a continuar les enquestes, digueren, en arribar al peu d'un estret cingle de roca: «—Ja quasi hi sou a Alcalà». Dit i fet, fent-me ells esqueneta, vaig enfilar-m'hi, i enllá... Més amunt ens victorejàvem, voleiant mocadors: «—Visca Alpatró!»; i ells: «—Vixca Valéncia!». I quan, arribant ja a la carena, la veu, en llunyania, ja s'anava esblaimant: «Visca València catalana, nostra, nostra!».

Supose que si ho va escriure aixina és perquè va considerar que era aixina com calia reflectir el que havia sentit. Per tant, tenim una mostra més que la pronúncia «Valéncia» es la que correspon a la pronúncia que cal fer i que l'analogia (normativa) que s'ha practicat per a fixar un accent obert que no calia és un reflex més de com han anat i encara estan anant les coses per este país en desús que també és la «nostra, nostra» llengua.

Pagats i contents

Mentres anàvem cap a la botigueta de menjar per a endur-se'l Il Toppino —on tindríem una escaramussa sociolingüística amb una xica italiana que volia que li parlàrem en castellà o en italià: per sort li vam poder parlar en italià i per senyes (en valencià remugat); fea calor, no eren hores, devia tindre un mal dia—, vam passar per davant de la llibreria de segona mà Todos Contentos y Yo También i a Takse li se va ocórrer que n'hauríem de comprar algun, me'l regalava. Vaig pegar una mirà ràpida i vaig vore Le zéro et l'infini d'Arthur Koestler, 🔗 per tres euros. És una d'eixes lectures que pareix que cal fer quan estàs llegint algun altre llibre on te'l recomanen —no recorde ara quin—. Té igual que siga una traducció al francés d'una traducció a l'anglés —un original alemany que pareixia perdut es va localitzar en 2015—: la cosa és que de «Le Livre de Poche» i fa aquella oloreta. 🔗

Parlem poc amb el xic de la llibreria, tenia accent estranger. Hi havia un grup de música que es dia Todos Contentos y tenien un disc titulat Y yo también, 🔗 però també hi ha una cançó del grup berlinés Rainbirds 🔗 que es diu «Todos contentos y yo también». 🔗 Una informació de Lidia Caro (17.11.2022, «Más librerías para El Carmen: Todos Contentos y Yo También») explica que el nom ve d'una cantina que apareix en la noveŀla Under the volcano de Malcolm Lowry. 🔗

El text de la noveŀla de Lowry inclou també este fragment: 🔗

And including those, Hugh thought, who effortlessly, beautifully, in the blue sky above them, floated, the vultures-xopilotes, who wait only for the ratification of death.

Pagats i contents, per tant.

Com a punys

Avance un poc arreplegant la bibliografia de consulta amb què estic adobant l'edició del Tirant 🔗 que he penjat en un bloc. La utilitat d'esta faena que em pose no és elaborar una bibliografia —ja n'hi han—, sinó fer que estiga enllaçada en els punts rellevants del text de Martorell i mirar d'enllaçar-la també en la xarxa, que sempre serà una faena de matalafer, perquè els barcos tenen la xarxa hui està peixcant per ací i demà per allà, sense trellat ni seguida.

Per exemple, ara que hi ha canvi polític en la Generalitat valenciana estic segur que desapareixeran pàgines i documents que eren útils i necessaris per a l'ús ciutadà democràtic, transparent i pràctic. Eixe ús l'haurien de poder fer amb traçabilitat, estabilitat i confiant que la informació i els recursos disponibles no apareixeran i desapareixeran de la xarxa d'acord amb els humors i les arbitrarietats de polítics o funcionaris de torn.

Com que la meua previsió és que passarà com no hauria de passar —ja està passant: ara mateix envien missatges suposadament administratius des d'adreces que no responen—, estic despenjant de la xarxa els documents que em sembla que més nosa els faran als polítics i càrrecs que entren ara. Per cert, nota marginal sobre mals hàbits funcionarials: alguns documents que tenien penjats tirats de braç, com ara documents pdf que ocupaven 60 megues, després de descarregar-los els he reduït en un 95% ¡de mitjana! Com a punys els tenen alguns.

Cita dominical / 763: Erald Kolasi

L'eficiència col·lectiva de les economies capitalistes es manté relativament baixa perquè estes economies s'interessen per augmentar els seus beneficis i nivells de producció i no per fer les enormes inversions necessàries per a millorar l'eficiència significativament.

Erald Kolasi, «The physics of capitalism», Monthly Review, 01.05.2018. 🔗

La foto del sàbat / 153

Esclat silent.