Concentrador de sentits

Responen del Cercaterm. Mos donen tantes opcions per a traduir l'anglés hub en diferents àmbits, que pareix clar per què ha fet tanta fortuna entre els polítics i els mitjans: perquè vol dir tantes coses que no vol dir res de concret, però aporta el vernís 'modern', 'important', 'beneficiós', 'avançat'... que necessiten per a vendre el mateix gènere amb una embolcall més atractiu.

Una aportació a eixe joc que fea riure als meus amics fa uns anys era quan es canviaven els noms de les faenes suposadament menyspreades per a que pareguera que eren una altra cosa de més valor, com ara «tècnic en manipulació de productes hortofructícoles» en lloc de llauro. Doncs, igual, si dius «centre» o «plataforma» actualment no fa tan lluïdor com dir hub, eixe concetrador de sentits i iŀlusions.

El fum de la recuperació

Està passant la pandèmia del còvid, però encara estem en emergència climàtica, la contaminació torna a omplir els cels. El volcà de La Palma ha afegit gasos al pastís, a més de destrucció de les obres humanes. I per a apanyar-ho —per a apanyar el turisme i l'economia d'alguns— mos hem d'alegrar que s'estan tornant a empudegar els cels de l'illa i d'arreu. No ho acabe de vore clar, deu ser que el fum de cremar diners, salut i petroli m'encega l'enteniment.

El programa per a la biblioteca

Una de les opcions per a crear i mantindre una biblioteca és el programa Zotero. 🔗 N'he vist altres, però m'ha semblat que este era el que més s'acostava al que jo podia necessitar. La llàstima és que a mi m'agrada moure'm entre els camps de la taula amb el teclat, en el programa de l'ordinador això té moltes limitacioins; en la versió en web, funciona un poc millor, però tampoc va del tot bé, només pots fer servir la tecla del tabulador, no hi ha lletres d'accés directe. Això sí, la sincronització de la informació entre el web i l'ordinador pareix que va molt bé.

A banda d'això, no té camp específic per al títol original, i això em sembla un inconvenient en una traducció. Almenys sí que hi ha camp per a incorporar el nom de qui haja fet la traducció. Mirant eixos problemes, torne a pensar si no seria una bona opció que perguera un poc de temps enterant-me de com funciona la base de dades de l'Open Office, cosa que he intentat alguna volta i que sempre ha arribat a un punt que no entenia o que no funcionava. Miraré si les versions més modernes ho han millorat.

L'honor dels milhòmens

«Una de trenta-dos» persones eren dones, entre els personatges estudiats pel llibre Les grands penseurs du langage, tal com vaig comentar divendres passat. 🔗 N'hi havia una que va meréixer l'antenció. Hui en coneixem una altra. La dona de l'actor americà Will Smith 🔗 deu ser un personatge que mereix que l'actor agredixca un còmic —Chris Rock— 🔗 que fa una broma de mal gust i indecent sobre la malaltia d'eixa actriu, Jada Pinkett. 🔗 Es veu que s'hi val agredir els qui fan acudits bromes de mal gust o que mos ofenen. ¡Ai, si ho haguérem sabut abans! Els acudits sobre lletjos, coixos, botijosos, calbs, torts, mancos, dislèxics i qualsevol malaltia o problema que done joc per a l'acudit contra les víctimes, els pobres, els nostres veïns, els gitanos, els moros, els «subnormals», les dones... Ei, llevat de la de Will Smith.

Si ho haguérem sabut abans —no sé si Empar Moliner fea un acudit o ho justificava realment en el Tot es Mou 🔗 de hui, encara que ho puguérem aclarir amb una galtada, no s'hi val— els podríem haver pegat un passó a tots els humoristes que aprofitaven la seua posició per a burlar-se i degradar els qui patixen les injustícies i els prejuís socials. S'haguera acabat la broma, ¿no? ¡Doncs, no!, perquè la suposada gràcia que feen era precisament eixa, el fet de degradar i victimitzar els dèbils, crear i unflar prejuís, estigmatitzar per l'aspecte o pel nivell econòmic, per la condició sexual, etc.

En fi, mos podem ofendre amb acudits que fan gràcia. Si no tenen gràcia, una galtada; si en tenen, seria un agreujant i, per tant, ¿quina és l'agressió que ho compensarà i salvarà l'honor masclista o milhòmens?

Cita dominical / 697: Jean Marie Benoit Gaston

Els metges miraven fixament davant d'ells, perquè ja no creen en el Nostre Senyor, sinó en la Tercera República i en el permanganat de potassi.

Jean Marie Benoit Gaston, abbé Gaston, personatge de To every man a penny de Bruce Marshall (1952), a partir de la traducció al castellà de María Antonia Oyuela Bilbao la Vieja (1964).

La foto del sàbat / 87

La pluja de la fi de l'hivern remulla les fulles velles de la parra.

Una de trenta-dos

Pegue una miradeta a algun dels fons de documents —al qual accedixc per gentilesa de la Wikipedia— que podria llegir si tinguera temps, com ara el llibre Les grans penseurs du langage de Nicolas Journet (2019). Hi escriuen vint-i-dos persones, de les quals deu són dones. No està malament la proporció per al món actual, on no sol ser encara tant comú eixe equilibri de representació social.

La cosa que costa més d'assumir —el món es veu que ha anat aixina massa temps— és que mirar el passat és mirar la història de la humanitat, però més en concret sexualment, la de l'home. Els articles tracten sobre Plató, Aristòtil, Guillem d'Occam, l'escola de Port-Royal, August Schleicher, Wilhelm von Humboldt, John Stuart Mill, Charles S. Peirce, Gottlob Frege i Bertrand Russell, Ferdinand de Saussure, Ludwig Wittgenstein, John Langshaw Austin, Edward Sapir i Benjamin L. Whorf, Roman Jakobson, Noam Chomsky, André Martinet, Joseph H. Greenberg, William Labov, Basil Bernstein, Émile Benveniste, Roland Barthes, Paul Grice, Jerry Fodor, George Lakoff, Pierre Bourdieu, Steven Pinker, Derek Bickerton, Louis-Jean Calvet, Robin Dunbar. I Anna Wierzbicka. 🔗 Una de trenta-dos.

Cert és que en l'escola de Port-Royal hi havia dones alumnes. I hi ha Anna Wierzbicka. Aixina i tot, a pesar que el món haja anat aixina, n'hi deu haver hagut alguna més que haja deixat un llegat científic que convindria incloure en la llista dels nostres interessos. No per equilibrar la balança —que no podem refer el passat— sinó per no perpetuar acríticament l'oblit i el menyspreu.

Internalitzem-la

Un món racional i amb sentiments positius, amb empatia i ètica, eixe món que estem construint al llarg de tota l'evolució humana, hauria de contenir elements de correció dels factors que fins ara es deixen a l'acció d'un suposat «atzar» o que estan en la base d'això que diuen la «llibertat»: la creació de riquesa, el creiximent, l'aprofitament de recursos, la creació de llocs de treball, la natalitat... En general, solen ser conceptes que s'enfoquen en positiu, precisament per a amagar totes les «externalitats» negatives i la privatització dels béns comuns.

Perquè és complicat parlar d'una natalitat racional si considerem que és un sentiment o un desig que no es pot coartar o regular... Tot i que sabem que l'educació per a viure en societat de manera beneficiosa i equitativa consistix a saber conduir, modular i aplicar els sentiments. El dia que hajam de triar entre anar de viatge en avió o poder respirar a l'aire lliure, pot ser que hajam aprés què els desitjos i els sentiments són positius quan són adobats amb una miqueta de responsabilitat. Internalitzem-la.

El preu de la lectura

El preu dels llibres s'hauria de fixar igual que el preu de l'electricitat, els llibres haurien de formar part del consorci elèctric. Si pugen el preu de l'energia a causa del gas o de les centrals tèrmiques, pugen els llibres d'Eva Baltasar 🔗 o de Josep Lozano. 🔗 Al cap i a la fi, els llibres també són una font d'energia, un cabal de connexions elèctriques que permeten que el cervell —en general, l'òrgan principal per a la vida, racional o irracional—, funcione.

I aixina, evitant que pugam comprar llibres, deixaríem de llegir per la nit, que segur que l'activitat de lleure més nociva i insostenible ambientalment per a la salut del planeta.

Devoció sarcàstica

Acabe el llibre A cada uno un denario de Bruce Marshall (1952, To every man a penny; 🔗 traducció al castellà de María Antonia Oyuela Bilbao la Vieja, 🔗 1964), una d'eixes ficcions que lligc per desemboirar-me, perquè no tot siguen assajos i estudis més o menys doctes i densos. La traducció argentina m'ha aportat unes poques curiositats de lèxic —i alguna de sintaxi que no he marcat—, com ara el color barcino d'un animal, una persona entrazada, els turíbulos, el portasenos, els anuncis de «tapados de piel», la boletería, els frijoles i els éclairs... En un passatge utilitza el tòpic habitual del formatge gruyère: «una marca peculiar de Gruyère con tantos agujeros que en realidad no podía considerarse queso».

Es llig bé, va rapidet i només aprofundix en la caracterització a través dels pensaments dels personatges d'una manera funcional per a fer avançar la història. La petita història parisina de l'«abbé Gaston» i del seu mon d'una guerra mundial a l'altra del segle xx, trista, satírica a voltes i molt sovint sarcàsticament devota.

La gana de...

«Ganes de»... De tant en tant hi ha expressions que es convertixen en tics 🔗 o falques 🔗 que pareixen imprescindibles en la manera de parlar d'alguns periodistes, com si se les hagueren ensenyat en dijous. També és possible que jo, l'espectador desficiós, tinga una acusada tendència perepunyetes. Últimament, en el Tot es Mou no pare de sentir que l'Helena Garcia Melero 🔗 —cosa que també fa prou Jordi Gil— en lloc d'estar interessada, de voler, de considerar convenient, de pensar o altres variacions sobre el tema, sempre «té ganes de» o inclús en versió curta sense verb inicial «ganes de».

M'hauré de fixar a vore fins a quan dura la cosa, perquè podria ser passatger, com ara la parida eixa d'alguns locutors de la cadena ser que diuen «hora menos en Canarias» 🔗 en lloc «una hora menos en Canarias», que cada volta es sent menys, tot i que encara dura.

Cita dominical / 696: Eva Gisbert

Soc optimista, quan jo era joveneta no parlava cap persona en valencià a València. Ara pots anar per la ciutat parlant la teua llengua i no passa res. Tenim un problema d'oferta i no de demanda, si a les llibreries hi haguera més productes en valencià es vendrien més llibres que ara.

Eva Gisbert, segons l'entrevista que li fa Vicent Garcia Devís, Nosaltres La Veu, 05.03.2022. 🔗

La foto del sàbat / 86

Amb un poc de sol, al cap dels mesos l'eruga ja és la palometa reina (Papilio machaon). Desplega les ales sobre l'espígol i s'envola.

Dubo, Dubon, Dubonnet

En la noveŀla To every man a penny de Bruce Marshall (1949) apareix un joc de paraules que s'utilitzava en un anunci al metro de París: «Dubo, Dubon, Dubonnet». Al principi em pensava que era un efecte gràfic per a transmetre la sensació de velocitat minvant, l'alentiment del tren fins que es deté. Marshall repetix el joc unes quantes voltes, inclús amb unes altres paraules («espere, esperons, esperez») cap al final de llibre. En el cas de Dubonnet, es tracta d'un anunci de l'epoca. 🔗

Si no estàs al cas, la reproducció de l'anunci adquirix un valor més enllà de la publicitat, és ara un joc amb la percepció i els sentits del lector. Em sembla que Marshall ho degué escriure conscient de la possibilitat. Si no és aixina, pot quedar com una mostra del fet que, a pesar de les intencions dels autors, són els lectors els qui fan i refan l'escriptura.

Responsabilitat institucional, ¡ui!

La Universitat Jaume I ha fet una exposició sobre els seus trenta anys, relacionant-los amb l'activitat de promoció lingüística. El comissari de l'exposició, Maties Segura Sabater, firma un article en el bloc de la Revista de Llengua i Dret 🔗. A més de les diverses línies d'impuls per a avançar en l'ús del valencià, fa una revisió crítica i assenyala les línies que considera que cal treballar.

Entre tot això, trobe molt significatiu el paràgraf següent:

Sols durant uns anys, des de l’equip de govern es va impulsar una política de promoció basada en el compliment d’objectius estratègics mesurables (Pla pluriennal de multilingüisme 2011-2014) pel que fa a l’augment de la docència en valencià i en anglès per departaments i titulacions, amb visites als consells dels departaments i a les comissions de titulació a fi de fixar i aplicar criteris d’augment de la docència en valencià i en anglès. Aquesta línia de treball va ser abandonada per les resistències trobades i, segons es va argumentar, per l’excés de feina de seguiment que comportava.

Un dels hàbits massa comuns i incoherents de les administracions públiques és precisament fer actuacions i projectes que no tinguen objectius mesurables, o que simplement no es mesuren —parafrasejant Segura Sabater— perquè no els rota, i perquè la fiscalització i valoració dels resultats podria deixar en mal lloc els qui viuen de repetir una recepta que els va bé a ells, encara que no servixca per a res més.

Els conceptes que Segura Sabater ressalta són:

• igualtat lingüística/equitat lingüística
• subsidiarietat lingüística
• seguretat lingüística
• responsabilitat institucional

Jo començaria per l'últim, els més proteic —com podria dir Enric Sòria—, ja que serien el fonament o l'adob dels altres. Per tant, trobe que malament, vaja.

Cap al futbol

Cada matí, cada vesprada, cada nit, en qualsevol moment hi ha una informació esportiva ben rellevant, original i transcendent, però el cas és que sempre em quede esperant que l'entrenador de futbol declare que el seu equip eixirà confiat i tranquil al camp, perquè l'equip rival és molt fluix i que està clar que guanyaran sense acalorar-se gens. ¡No ho diuen mai! I és una llàstima, perquè això sí que seria una notícia que justificaria eixa entrevista. Mala sort, hem de sentir sempre el mateix guió que deuen repartir als cursos d'entrenador de futbol, que segurament conté totes les respostes i al final, el solucionari de les preguntes que els faran els periodistes. O al revés, té igual. Matí, «vesprà» i nit.

Boig i real

Mirar hui el documental The private nazi 🔗 no és una bona experiència. La vida quotidiana d'aquells anys, les filmacions aficionades, inclús teatralitzades, o algunes amb intenció de document de l'horror del final dels temps per a aquells alemanys, i damunt en color, no fan més que fer-mos sentir la temor amagada que mos se desperta quan notem els paraŀlelismes entre el règim de Hitler i el règim actual de Putin en Rússia.

La xarxa deu estar plena de documentals i dades que confirmen totes les bogeries possibles. En general, jo només trobe i mire les que confirmen les meues. Les meues idees i reflexions. La diferència és que les meues bogeries no concorden amb el món en què vixc, però sí amb el món que sospite que és probable que siga més real i que m'estic perdent, encegat per la recerca de la raó, de l'argument fonamentat, de la dada comprovada o comprovable.

Tendixc a oblidar que és possible somiar despert. O somiar mirant de no despertar i viure en eixe costat enlluernador i casolà de la vida. I fins i tot podem filmar-lo, perquè va ser boig i real alhora.

La gràcia viquipedista

He fet més de mil modificacions en la Viquipèdia (essencialment en la versió en valencià, però alguna també en la Wikipedia en altres llengües). Per sorpresa i com a recompensa per eixa dedicació sostinguda, m'han donat accés a diverses coŀleccions de publicacions de llibres i articles en llengües diverses: Almanhal, Alexander Street Press, American Psychological Association, Cairn.info, OpenEdition, Women Writers Online i altres. La Biblioteca de la Viquipèdia. 🔗

M'ha fet molta iŀlusió l'obsequi, perquè tinc una espècie de trastorn bibliotecari heretat o derivat de la tradició dels meus pares d'arreplegar qualsevol cosa que semble rellevant culturalment. Després, pensant-ho bé, mirant els temps de vida i lectura que tenim per davant —els de darrere, ai—, és d'eixes coses que en valencià podríem dir «voler fer una gràcia i traure-li un ull». Intentaré no quedar-me cego bussejant per tanta lletra.

Cita dominical / 695: Sun Tzu

Un general només pot servir bé l'estat d'una manera, però pot causar-li un perjudici molt gran de moltes maneres diferents.

Sun Tzu, L'art de la guerra. Els tretze articles, versió d'Esteve Serra a partir de la traducció de Jean-Joseph Marie Amiot. 🔗

La foto del sàbat / 85

La història mos ensenya tot el que volem aprendre i mos amaga tot el que preferim ignorar.

Mobilització obligada

La setmana del dia 8 de març, el reivindicatiu Dia de la Dona, no acabe de vore com exposar la relació ideològica o ètica entre el feminisme i el masclisme pensant en la mobilització obligatòria dels hòmens entre díhuit i xixanta anys per a defendre's de l'atac de l'exèrcit rus de Vladímir Putin. 🔗

Les dones, allà on faça falta, també les refugiades o exiliades, han de formar part de la lluita coŀlectiva per a defendre vida dels ciutadans del país agredit per l'assetjador rus. La lluita per defendre i reforçar la democràcia. L'intent de pensar-ho em deixa un solatge de tristesa. No es pot véncer «l'enemic» sense la participació de les dones.

Amb presses i errades

Escric estos apunts amb presses, sempre mirant de resumir el dia o de deixar publicada l'anècdota menys irrellevant del que puga haver fet cada dia. Hui he fet alguna fitxa sobre majúscules i minúscules, he estat pendent d'indignar-me a distància per la guerra de Putin —que també és un dictador contra els russos, com ho era ací Franco, que pareix que hi ha qui no s'enrecorda— contra els ucraïnesos; he mirat d'afinar un poc la transcripció del nom àrab d'una institució sahrauí (crec que és: جماعة) seguint la proposta de l'iec (a mi em dona Jemà; però a ells, segons em comuniquen de l'Optimot, els ix Jemaa, no sé per què), avise als de la gec, per si volen revisar l'entrada de la plaça de «Djemà-el-Fna». 🔗

A voltes tinc la sensació que el més rellevant que faig són les errades que me se passen per alt mentres pique tot açò. I si em deixe dur per a una humilitat lamentable i enganyosa, quasi que ho confirme.

Afonat i surant

Escriu un comentari en les fdt 🔗 Albert Pla Nualart. Es veu que amb la trobada de les restes de l'Endurance, el barco de Shackleton 🔗, deu haver buscat el terme derelicte, que es sol utilitzar per a parlar concretament de les restes dels naufragis.

Inicialment, en l'ús que en feu Josep Pla —que pareix que siga l'introductor modern de la paraula—, les restes estaven surant a flor d'aigua. Més avant es veu que les paraules com restes i despulles no eren prou precises i es va triar per afegir accepcions a derelicte per a parlar de les restes d'un naufragi que apareixien al fons de la mar.

Eixa extensió, segons com, lleva la precisió de la univocitat, però aporta una opció a l'hora de parlar de restes de barcos en la mar, tal com es fa en altres llengües (épave, relitto, pecio...), i no sabrem mai si deixant la paraula a flor d'aigua hagueren hagut d'afonar-ne una altra.

Abolim-ho

La manifestació feminista del carrer de Guillem de Castro de València anava distribuïda com si fora un degradat de colors. En primer lloc sembla que anaven les «feministes clàssiques»; a mesura que passava el personal eixa qualitat clàssica anava barrejant-se o canviant fins que arribaven les «feministes modernes» —la terminologia l'he deduïda jo—. La diferència entre un extrem i l'altre era que en la zona inicial hi havia més ordre, calma i uns lemes que apuntaven contra el masclisme i diria que un poc contra la banda de darrere de la manifestació: molta insistència en l'abolició de la prostitució. Per la banda de darrere hi havia més desorde, un ambient més animat amb batucada inclòsa, i lemes que ajuntaven la reivindicació feminista de sempre amb les noves formes d'entendre la sexualitat i tots els sexes possibles de les persones. No he vist què devien dir de la prostitució.

Pel que fa a l'abolició de la prostitució, està bé reivindicar-la. La cosa podria anar com amb l'abolició de l'esclavitud, que continua existint, malauradament, sobretot allà on els drets laborals i socials no s'apliquen. Em sembla que les «clàssiques» no volen entendre que hi haja cap relació entre una cosa i l'altra. Al cap i a la fi, on s'apliquen els drets, també hi ha faenes d'això que es diu «de merda». Doncs, quan no es regulen les coses i només s'abolixen..., com qui abolix la llei de la gravetat, doncs, a volar, ¿oi? Abolim la guerra també, ja que estem empastrats.

«A l'espera de disposar de la traducció»

De nou em trobe que hi ha càrrecs públics (la secretària Autonòmica de Prospectiva i Comunicació) que encara mantenen eixa faceta ingènua i angelical per a excusar-se amb un clàssic de les eixides infantils: «És que va ploure i l'aigua ha esborrat la tinta de la llibreta on havia fet els deures», i dos llagrimetes. Bé, una cosa semblant:

En relació al contingut de l'escrit plantejat, ha d'assenyalar-se que les notes de premsa emeses pel Consell poden ser consultades tant en valencià (https://www.gva.es/va/inicio/area_de_prensa/ap_notas_prensa) com en castellà (https://www.gva.es/es/inicio/area_de_prensa/ap_notas_prensa), tal com pot apreciar-se en les captures de pantalla [...]. No obstant això, a vegades una nota de premsa pot aparéixer temporalment en un sol idioma, a l'espera de disposar de la seua traducció pels serveis prestats a través de la Conselleria de Educació, Cultura i Esport.

Ho aclarixc un poc més per a fer vore la poca vergonya o la poca traça d'alguns: no tan sols és fals que la versió estiga en valencià, sinó que inclús en les captures de pantalla que han enviat, la versió en castellà és tota en castellà i la versió en valencià només ho és parcialment. A banda, a eixa excusa amb la conselleria d'educació només li falta dir que «la culpa és dels traductors», que també seria un clàssic en estos àmbits.

No sé com és que no recorren a la Carta europea de les llengües, a la Constitució, a l'Estatut o a la Llei 4/1983... Deu ser que és fals que en cap d'eixos llocs diga que l'administració pública s'haja d'estructurat de manera que un càrrec públic puga excusar el compliment dels deures de l'organisme en els retards provocats per una estructura que impedix complir-los.

Amb càrrecs aixina és un milacre que els Diari oficial de la Generalitat Valenciana ixca bilingüe, tan fàcil com ho tindrien per a traure'l en castellà i penjar en la columna en blanc corresponent al valencià un cartellet que diguera: «A l'espera de disposar de la traducció». Ai, no els hauria de donar idees.

Cita dominical / 694: Joaquín Estefanía Moreira

Un aspecte central del contracte social de la postguerra: les empreses es legitimaven socialment quan atenien també el benestar dels seus treballadors, clients, proveïdors, l'entorn ambiental i la societat en general.

Joaquín Estefanía Moreira, «Capitalismo fatuo», El País, 12.12.2021.

La foto del sàbat / 84

Una nota de color en un esforç de blanc i negre.

La bala agredida per un ull

Per a resoldre tant el masclisme, com la violència masclista com la discriminació de les dones per raó de sexe, i no sé si també curar la mala bava d'algunes persones, seria que allà on hi haja hòmens i dones es respecten els drets individuals dels hòmens natius (cosa que s'aconseguiria amb l'equiparació real i efectiva dels dos sexes)...

Tot i que el paràgraf anterior parega un poc absurd i carregat de la mala bava que hauria de curar, és una paràfrasi d'una fragment d'una ressenya que acabe de llegir d'un llibre d'Ángel López García, Repensar España desde sus lenguas. La versió de la ressenyadora és: 🔗

[...] que en las comunidades bilingües se respeten los derechos individuales de los castellanohablantes nativos (lo que se lograría con una cooficialidad real y efectiva de las respectivas lenguas)

Hauré de llegir el llibre per a aclarir si això és una proposta d'Ángel López i en quin context la fa, perquè podria ser una mala lectura de la ressenyadora, o podria ser que dins un context adequat puguera tindre sentit això que sembla una exigència típica d'un assetjador: «mirar què m'has obligat a fer»... Certament, cada dia comprove, per ací València o per allà Ucraïna, com de fàcil és que la bala siga agredida per un ull.

Tots els -ismes

Lligc la ressenya del llibre En la cabeza de Vladímir Putin de Michel Eltchaninoff. És del 2016. El paràgraf final de la ressenya és lamentablement aclaridor:

El llibre d'Eltchaninoff no mos anticipa les accions futures de Vladímir Putin, encara que ens ajuda a acostar-nos a la seua mentalitat. Sobretot, haurem de tenir en compte que no existeix una «filosofia» putiniana, ja que el president sembla disposat a servir-se de la cobertura ideològica que calga en cada moment.

No tan sols cobertura ideològica, sinó agressió militar per terra, mar i aire contra soldats i contra la població d'Ucraïna. Els crims de guerra, contra la humanitat, econòmics, contra les dones..., es degueren regular contra això, però les prescripcions i les inviolabilitats 🔗 que anem coneixent mentres bombardegen Kíiv, fan que també mos esclaten en la cara la hipocresia i el cinisme de bona part del sistema.

La ressenya no comenta que Putin es comporte com un assetjador, però sí que assenyala que «la mentalitat de Putin cobreix el sovietisme, la religió ortodoxa, el conservadorisme i l'eurasianisme; i cal reconèixer l'habilitat amb què el president nada en els corrents de tots els “ismes”», com ara la frivolitat amb què qualifica de nazis les seues víctimes, encara que siguen jueves. Abisme.

La foguera faria net

Mire la bústia de correu i m'adone que el desastre de muntonets de papers i paperets que pretenc llegir algun dia s'ha traslladat també al correu electrònic. I als discs durs. I als arxius en el núvol. I al lector electrònic. I a la tauleta... No, la tauleta ja no, la vaig buidar un dia d'inspiració i ja no ho recordava: este matí volia recuperar un document però, ¡reco... caram!, tinc la tauleta buida, ja que només la utilitze per a connectar-me a alguna plataforma de films, sèries, informatius i documentals.

No tinc prou vides per a llegir tot el que tinc acumulat. I diria que, ben mirat, si continue aixina, no tindré prou vides ni tan sols per a fer neteja i no deixar un femer massa gros als que vinguen darrere, si és que ve ningú, perquè la «solució» pot ser nuclear, segons l'amenaça que ha llançat el règim de Putin. 🔗 Eixa gran foguera sí que faria net.

L'esbós esborrat

L'agressió criminal i assassina de la Rússia de Putin contra els ciutadans ucraïnesos continua malmetent el país i, inclús en la seguretat relativa de la distància, les nostres vides. Com si m'haguera sondejat l'ànima, el periodista Ricardo Marquina publica en 5w«El futuro está muerto»:

Mentres els tancs russos avançaven per sòl ucraïnès i els seus míssils colpejaven instal·lacions militars i civils, Vladimir Putin apareixia a la televisió russa. En to amenaçador, va dir que el seu objectiu era desmilitaritzar Ucraïna i alliberar el poble d'un Govern de neonazis. Començava la guerra. ¿Com ha arribat Rússia fins ací? 🔗

Aquell estiu en el locutori telefònic de la platja, posant i cobrant telefonades i conferències a l'estranger, llegint el diari amb ànsia i temor, vegent-ho com una combinació d'un film d'acció militar i l'horror d'una realitat tan familiar destrossada, que s'ajuntaven en les guerres derivades de l'antiga Iugoslàvia 🔗 i de l'alliberament fictici del «poble soviètic». I ací tornem a estar, posant sang sobre el tauler de la Rússia dels tsars o de les fronteres de l'antiga Unió Soviètica. Les fronteres d'aquella iŀlusió de democràcia 🔗 s'han esborrat sense que s'hagen arribat a esbossar.