dilluns, 30 de novembre del 2020

Algun dia

Em quede un retall de diari en què Lluís Bassets («Sueño y pesadill de la nación», El País, 22.11.2020) fa una desig per a un Nadal o altre: «Al final, la nostra gran nació política, protectora de les llengües i dels seus habitants, haurà de ser Europa algun dia.» No serà Espanya, cosa que ja fa anys que sospitem. Escola Valenciana m'escriu, demana: «activites com tu», si més no, per a comprar en valencià —com ara a la seua botiga—. Europa, el capitalisme de proximitat, encara hi ha invents fantàstics que et fan pensar que la cosa està al caure per un cantó o altre. Però no caurà, perquè sempre hi ha el camí davant i l'horitzó que fuig. Vora l'abisme haurem deixat la marca de les espardenyes.

diumenge, 29 de novembre del 2020

Cita dominical / 628: Pere Estupinyà

Mirant els límits de la tecnologia.
Malgrat tanta biotecnologia i tanta inteŀligència artificial, en els primers mesos la resposta només va ser confinament massiu i aigua i sabó.
Pere Estupinyà, «Oportunitat d'or del periodisme científic», Mètode, 106.

dissabte, 28 de novembre del 2020

La foto del sàbat / 18

L'oroval va alçar el cap i me se va quedar mirant un moment, tan sorprés com jo.

divendres, 27 de novembre del 2020

Raons i compassió

Takse opina que la mort de Maradona pareix que m'haja afectat més del que vullc creure o reconéixer. Pareix que me s'iŀluminen els ulls. No en soc conscient, però sí que em passe unes quantes hores mirant alguns documentals que no em pensava que miraria amb tant d'interés, dos o tres sobre Maradona i, ja posats, un sobre Messi. Al cap i a la fi, Maradona és l'ídol futbolístic de la meua adolescència i joventut.

En el documental sobre Messi, encara que no volen comparar els dos jugadors argentins, hi ha un periodista que comenta que Messi és l'argentí que voldríem ser i Maradona l'argentí que som... Podem fer-ho extensiu i reflexionar sobre el fet que mos provoque més atracció emocional l'heroi sempre caient, una atracció que només podem compensar amb dosis extres de racionalitat i ponderació dels mèrits esportius, combinats amb el que coneixem de la posició ètica de cada un d'ells.

No pareix que el goig racional supere sempre els somnis compassius.

dijous, 26 de novembre del 2020

Enganys encara en la gestió lingüística

M'arriba l'informe de l'IVAP sobre les mancances que vaig assenyalar del web d'esta institució (remés pel Síndic de Greuges, queixa número 202002302). Encara ara, al cap dels anys de conéixer l'herbeta, em sorprén que la gestió lingüística tan enganyosa i fraudulenta d'una administració, com ara la Conselleria de Justícia, Interior i Administració Pública, gestionada per persones amb tanta escola que arriben a tindre doctorats en dret i per polítics que tenen en el seu programa actuar en el sentit de vehicular i garantir l'ús de les llengües oficials, i no diuen mai que la seua missaió siga agreujar el desús del valencià. I encara deuen pensar que mos fan un favor.

Davant la resposta de l'administració, he de mantindre la queixa:

És cert que ha millorat la presentació de la pàgina de contacte, que ja conté un formulari amb versió en valencià.

Per contra, l'apartat de píndoles informatives no s'ajusta als deures de l'administració en relació amb els drets dels ciutadans, ja que la versió en castellà (http://www.ivap.gva.es/es/seguretat-i-salut-laboral) de l'apartat de seguretat i salut laboral conté tota la informació en castellà:

- Formación: Medidas de prevención ante el contagio por el SARS-CoV-2
- Documento informativo sobre prevención frente a la exposición al coronavirus (SARS-CoV-2)
- Prevención de riesgos laborales durante el uso del ordenador fuera del puesto de trabajo habitual

En canvi, en la versió de la pàgina corresponent al valencià (http://www.ivap.gva.es/va/seguretat-i-salut-laboral), podem vore que els títols apareixen titulats en valencià:

- Formació: Mesures de prevenció davant el contagi pel SARS-CoV-2
- Document informatiu sobre prevenció enfront de l'exposició al coronavirus (SARS-CoV-2)
- Prevenció de riscos laborals durant l'ús de l'ordinador fora del lloc de treball habitual

Però, en realitat, només el primer de la llista té el contingut en valencià, ja que els següents són documents que només apareixen en castellà. Eixe mateix «engany» aparent s'esdevé en altres seccions del web, com ara en «Tecnologia de la informació i la comunicació» (http://www.ivap.gva.es/va/tecnologia-de-la-informacio-i-comunicacio) on s'aplica la mateixa pauta enganyosa amb títols en valencià que remeten a documents que només estan en castellà. Per exemple:

- Guía de seguretat en el teletreball. CSIRT-CV: remet a un document en castellà.
- Bones pràctiques en dispositius mòbils. CSIRT-CV: remet a un document en castellà.
- Campanya de Whatsapp – guia d'utilització segura. CSIRT-CV: remet a un document en castellà.

I s'aplica la mateixa actuació en altres apartats i documents.

¿Per què eixe tipus d'actuacions enganyoses i fraudulentes pel que fa a les obligacions lingüístiques de l'administració pública? Els símptomes són recurrents i coneguts, i el bon govern es suposava que havia de ser un avanç en l'acompliment i no un perfeccionament de l'engany.

dimecres, 25 de novembre del 2020

La cara de la moneda

Podria seguir analitzant el món del llibre a través dels ulls de Gustau Muñoz, centrant-me, tal dia com hui, que diuen que és un dia internacional per a l'eliminació de la violència de gènere, quan m'entere que ha faltat Monserrat Carulla i Ventura —el Maradona que adoràvem fa molts anys que va deixar este món; hui s'ha mort—, una gran actriu que mos havia acompanyat tota la vida.

Una part de la violència contra les dones té a vore amb la subordinació permanent de la seua vida i la seua activitat professional. Faig alguns recomptes aleatoris en alguns aparts enumeratius del llibre de Gustau Muñoz i comprove de nou que els llibres i la cultura editorial es mantenen en concordància amb la discriminació sexista general de les dones:

  • Editorial Afers. Repàs a algunes col·leccions (p. 59): Kurt Tucholsky, Carles Camps Mundó, Josep Igual; Vicent Flor, Doro Balaguer; Xavier Serra; Josep Renau, Albert Forment, Manuel Brunet, Francesc Montero, Josep Maria de Casacuberta, Faust Ripoll. Recompte: 0/11.
  • «Nòmina absolutament impressionant» d'autors publicats per Per-Textos (p.120). Recompte: 2/20.
  • Editorial Afers. Serie «Biografies parcials» (p. 183): Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Soriano Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert Archer, Manuel Boix; Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló; Joan F. Mira, Francesc Jarque, Raimon, Josep Lluís Blasco, Thomas F. Glick, Albert Hauf; Pepa López, Dominic Keown, Vicent Olmos, Ferran Arasa, Enedina Lloris, Vicent Partal. Recompte: 2/22.
  • Índex onomàstic del llibre. Primera plana (p. 219). Recompte: 12/26.

Això. Recorde que alguna volta l'atzar m'ha sorprés, però l'atzar mateix em demostra que les lleis humanes no són les de la física i que la moneda que circula en la nostra societat «sempre» acaba mostrant la mateixa cara. Recompte: 16 dones/79 hòmens.

dimarts, 24 de novembre del 2020

Bocinets de vida amb llibres

Acabe de llegir el llibre La vida dels llibres de Gustau Muñoz Veiga, que és una immersió intensa i productiva en els interessos editorials i polítics de l'autor, que mira de ser una petita presa de contacte amb el món editorial i llibreter. Va bé per a conéixer alguns aspectes d'una part d'eixa indústria cultural que mos sol passar prou desapercebuda. El llibre també pot fer de timó lector per a una temporadeta.

A més d'anotar cosetes de correcció i estranyeses normatives (alguns tics de normativisme innecessaris), també faig una petita llista de lectures possibles:

Nom Cognoms Data LMB Títol
Gustavo Alares López 2017
Políticas del pasado en la España Franquista (1939-1964)
Marilda Azulay Tapiero 2018
Blanquina March i la València jueva
Artur Bladé Desumvila 1967
Francesc Pujols per ell mateix
Juan-Ramón Capella Hernández 2005
La práctica de Manuel Sacristán. Una biografía política
Santi Cortés Carreres 2014
El compromís amb la cultura. La història de Tres i Quatre
Vicent Esteve Montalvà 2018
El temps guanyat. Memòries d'un mestre valencià
Domènec Guansé i Salesas 1966
Abans d'ara. Retrats literaris
György Lukács 1972 *PDF El asalto a la razón
Francesc Parcerisas i Vázquez 2018
Un estiu
Enzo Traverso 2017
Els nous rostres del feixisme
Amadeu Viana San Andrés 2015
Passeres
Rolf Wiggershauss 2011
La Escuela de Fráncfort

L'asterisc indica que eixe ja el tinc. En este cas, n'he trobat una còpia en pdf en la xarxa. Trobe que són imàtgens escanejades en algun país d'Amèrica del Sud. Si veig que realment m'interessa, miraré de trobar-lo en paper, probablement en francés, que veig que té més edicions i ix a més bon preu.

dilluns, 23 de novembre del 2020

«Si escau» entre cards

Han descobert estos dies un apunt d'un tal Martí Aiguadé i Proubasta (sembla que no es tracta del personatge de la sèrie Poblenou) que descriu una situació i un estil que mos ha semblat que estem patint encara al cap de més de vint anys de voluntat incansable de posar-li closses a la llengua general pensant que aixina podrà fugir més àgilment del castellà, com si el problema de l'ús o el desús del valencià tinguera a vore amb una improbable i discutible correcció normativa.

Al cap de més de vint anys, hi ha un boli roig sense quasi tinta disposat a censurar un per a massa clarificador, un possessiu que podria ser canviat per un pronom en ben ininterpretable i esotèric. He sentit ressonar dins de mi un bon grapat d'ocasions semblants en què vaig topant amb eixos «si escau» entre cards de la lectura. De les lliçons de la facultat de filologia, es veu que una cosa que mos va quedar ben clara és l'autoritat —i el plaer— de l'activitat censora.

diumenge, 22 de novembre del 2020

Cita dominical / 627: Joaquín Estefanía

Mirant el capitalisme de vigilància.
La connexió digital és hui parasitària i ressuscita aquella vella metàfora de Marx del capitalisme com a vampir que s'alimenta de la sang del treballador, però li pega un tomb inesperat: en lloc de treballadors, la font d'alimentació del capitalisme de vigilància és qualsevol aspecte de l'experiència humana.
Joaquín Estefanía, El País, 01.11.2020.

dissabte, 21 de novembre del 2020

La foto del sàbat / 17

 

Les plogudes han fet reviscolar el paneret. Les abelles acudixen amb el sol.

divendres, 20 de novembre del 2020

Un altre vint de novembre


Hui és eixe dia eixe que pareix que encara mos ve al cap als que tenim una edat: el dia que va morir Franco i que mos van enviar cap a casa uns dies, no recorde quants. Sí que recorde que em vaig passar un temps mirant per la tele la provessó de persones que passaven davant del fèretre del dictador, aquell dia i, més avant, cada volta que repetien les imàtgens, sempre esperant per si vea passar un tio meu que me s'havia clavat a mi en el cap que devia haver anat a acomiadar-se de l'amo que li havia proporcionat la faena d'algutzil... Seguint la mateixa fantasia infantil, la meua germana, més menuda que jo, tenia més mitificat encara aquell tio, ja que es pensava que era Franco mateix. La meua germana, quan tenia sis o set anys, devia haver deduït d'alguna manera que això de ser «franco» era un càrrec o una faena important, i per això li l'adjudicava a son tio estimat.

Ara mateix, en 2020, em sembla que encara tenen més ressò en els mitjans les misses catòliques que es fan encara pel dictador que la coincidència que hui és la data de publicació del Tirant lo Blanch, uns quants anys i segles abans (en 1490).

Sortosament, les misses no solen concloure amb cap milacre. Quasi segur que tampoc faran que Tirant ressuscite, cosa que sí que haurà passat en la lectura que deuen haver emés ja per Ràdio Cocentaina. La literatura no és un milacre, però sí un petit encanteri democràtic que convé celebrar.

dijous, 19 de novembre del 2020

Vehicular les neures i les polítiques

Lligc en l'article de la Intersindical Valenciana com van les coses en la Taula Sectorial de Negociació de la Funció Pública. Al final de l'article afigen una nota que diu:

Per acabar, tot i reconèixer el treball fantàstic i l’exigència del ritme frenètic d’aquests dies, hem d’assenyalar el fet inadmissible que l’administració ha lliurat tota la documentació exclusivament en castellà. Per a Intersindical resulta del tot inadmissible i exigim que tota la documentació es lliure en totes dues llengües oficials o, com a poc, en la llengua pròpia del País Valencià.

¿I com és possible que l'administració del Consell siga tan sistemàticament contradictòria entre les declaracions que fa sobre l'ús del valencià i la seua pràctica real? ¡Ep!, ho he dit, me n'he passat, encara els haurem d'agrair que siguen sistemàtics. Va, tampoc no ho són tant... Encara que si mires bé què està passant amb el teletreball, es nota que són capaços de dir-te que el potencien al mateix temps que el tenen per regular i en realitat l'estan reduint (tal com passa en les Corts Valencianes).

Això de la llengua vehicular en què estan ara tan enravenats és una mostra més de les faŀlàcies sobre les que mos volen fer discutir sense dades ni fets. Ja és veu que la cosa no és la llengua vehicular, sinó vehicular idees d'imposició i prepotència amb l'ús excloent d'una llengua sobre les altres. ¿Quantes llengües oficials s'ensenyen en el sistema educatiu valencià? Dos. ¿Quantes s'ensenyen en el sistema educatiu madrileny? Una. És a dir, estem un cent per cent més avançats que ells de moment. Tenen camí a fer, alguns podrien vehicular per ahí les seues neures nacionalistes castellanoespanyoles.

En tot cas, per a evitar perdre-mos en la baralla, l'article «La nova llei d'educació enterra els plans de Wert però no fa intocable la immersió lingüística» de Laia Vicens (Ara.cat, 05.11.2020) conté una nota final que pareix que cal retindre:

El catedràtic de filologia catalana de la UB Xavier Vila demana als polítics que es fixin «en el resultat, no en el mètode. Els polítics i les lleis han de demanar resultats, no ficar-se en metodologies. [...]»

Deu ser això, que els resultats —el desús del valencià en l'administració pública (i en l'educació i...)— els mostren que les polítiques es vehiculen adequadament.

dimecres, 18 de novembre del 2020

La promoció impositiva del castellà

Acabe un poc torbat amb la correcció i traducció de les esmenes a la llei de mesures fiscals i no tinc quasi espenta per a riure o indignar-me amb la controvèrsia ridícula sobre el desús de totes les llengües oficials i la imposició del castellà en el Congrés dels Diputats espanyol, on els «nacionalistes castellans» pretenen encara l'absurd de fer passar el castellà com a llengua comuna i no excloent mitjançant la censura dels qui parlen en valencià, basc o gallec —i no sé si ningú ha parlat en aragonés, asturià o alguna altra de les que hi ha en el patrimoni peninsular.

A pesar que ho tenen fàcil, que tenen molts exemples a imitar, que hi ha la carta europea de les llengües, la promoció del castellà en l'Espanya «nacional» continua sent això, la censura dels altres i el menyspreu de la resta de llengües.

dimarts, 17 de novembre del 2020

Atzar autoritari

Dia en l'apunt d'ahir, «en el nostre sistema de regulació de la llengua, on hem previst autoritats legals per a eixa finalitat normativa oficial», perquè el cas és que, si haguérem tingut uns altres referents socials, culturals i jurídics, si haguérem vingut d'una tradició diferent o mos hi haguérem pogut encaminar en algun moment, possiblement mos haguérem pogut estalviar les entitats normatives oficials, els legalismes diccionarials, la burocratització de la llengua.

Els referents per a l'ús i l'aprenentatge hagueren pogut ser la conversa amb l'entorn personal, la lectura de llibres, diaris, revistes, els mitjans audiovisuals, la guia dels diccionaris i les gramàtiques d'autors diversos avalats per la qualitat de la seua faena, en una combinació estilística en tensió permanent entre el control social i la creativitat de la reivindicació i el progrés educatiu i econòmic.

No ho vam fer, i és possible que fora una sort per als valencianoparlants, tenint en compte d'on veníem. Però ara pareix que aspirem massa a arribar a eixa posició que combina el domini i la dependència, una combinació que vegem (sobre)representada en les institucions jerarquitzades que viuen de la tensió entre l'arbitrarietat i la hipocresia, el poder personal i la submissió simbòlica a l'esperit col·lectiu... Anava a citar allò del film Bananas de Woody Allen:

Els ciutadans s'hauran de canviar la roba interior cada mitja hora. La roba interior es durà per fora per a que pugam comprovar-ho.

Però veig en «The mad man dictator has arrived» (Joe Seldner, 08.03.2017) que és una citació dúctil aplicable a entorns diferents. Mirant-ho amb fredor, els camins per a fer la faena d'una certa manera no corresponen només a un sistema social concret. L'ètica personal i el nostre comportament quotidià mos impulsen. La forá jeràrquica o cap la taula de diàleg: són sistemes de regulació social que marquen tendències, però que no garantixen resultats. Ah, i l'autoritat de l'atzar, que acabaria distibuint el món a mitges.

dilluns, 16 de novembre del 2020

L'ètica gramatical

La distinció que comentàvem l'altre dia entre gramàtica i llibre d'estil hauria de vore's com a una pràctica clarament desitjable per a evitar un malentés massa estés sobre la utilitat o la finalitat de la gramàtica, més encara de la gramàtica valenciana. Per l'ús restrictiu i repressor que se'n fa —sobretot en l'ensenyament i l'administració valencians— pareix que la finalitat d'una gramàtica —més encara la valenciana— siga esmenar la llengua esmenant-los la plana als parlants.

Amb tot, la gramàtica, abans d'establir què és o deixa de ser correcte, segons l'ús que en fan els parlants de la llengua, és una obra que ha de pretendre «descriure» i «explicar» la forma i el fons d'això que hem convingut que conforma una llengua. La descripció i l'explicació requerixen coneiximent i reflexió fonamentats en el mètode científic. Per contra, quan entrem en la valoració i la restricció, estem en un terreny diferent, el que seria l'àmbit dels llibres d'estil, on són més rellevants les nostres preferències estètiques i sentimentals.

Per tant, podem explicar un tret gramatical, com ara que és usual utilitzar la preposició a davant d'un nom propi que fa de complement directe (He convidat a Carles), que hi ha qui no usa eixa preposició (He convidat Carles), i que, a pesar que són opcions usuals i descrites per la gramàtica que explica la llengua, tal com hem vist, la nostre preferència és una o altra. Aleshores, en el llibre d'estil d'una institució o d'una mitjà, podem prescriure l'ús de només una de les opcions. I això no fa que l'altra siga incorrecta: seria gramaticalment correcta, encara que no seria adequada per a les nostres preferències.

En el nostre sistema de regulació de la llengua, on hem previst autoritats legals per a eixa finalitat normativa oficial, quan es trien opcions per a l'ús d'una institució o mitjà, quan sabem que la gramàtica de la llengua dona per a molt més que el que diguen l'iec o els tècnics lingüístics de la Universitat de València, ja que també són normatives les decisions de la Universitat de les Illes Balears i de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no hauríem de fer passar com a incorrecte un tret perquè algunes institucions l'hagen oblidat o desestimat. Si és usual i general al nostre país i, a més, és una opció correcta d'acord amb alguna institució normativa, podem preferir no usar-lo, però seria poc ètic pretendre que siga condemnat com a error o defecte dels parlants que l'utilitzen. L'ètica no competix amb l'estètica.

diumenge, 15 de novembre del 2020

Cita dominical / 626: Jean-Louis Pérez i Guillaume Pitron

Mirant la contaminació dels negocis.
¿I si haguérem oblidat que en qualsevol canvi promogut per la indústria el que preval és la prioritat dels negocis?
Jean-Louis Pérez i Guillaume Pitron, Le côté obscur des énergies vertes, documental emés en castellà i anglés en tve (07.11.2020).

dissabte, 14 de novembre del 2020

La foto del sàbat / 16

Han tornat els calderers desvergonyits, que mantenen les distàncies però no s'espanten massa per la presència humana embafosa.

divendres, 13 de novembre del 2020

Gramàtica i estil

Per a treballar amb rigor en estes coses de la lingüística quotidiana, convé diferenciar clarament entre dos obres amb utilitats i intencions semblants, però que tenen missions diferents: una gramàtica i un llibre d’estil. Les definicions del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua donen unes bones pistes per a entendre la diferència entre unes obres i altres:

gramàtica f. LING. Conjunt de normes relatives a l'estructura d'una llengua que s'han de seguir per a parlar-la i escriure-la correctament.

llibre d'estil
m. GRAF. Llibre que conté les normes editorials d'una empresa o d'una institució.

M'ha passat pel cap eixa distinció després de vore un vídeo instructiu i visualment ben realitzat del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València basat en la Gramàtica zero de Francesc Esteve i Josepa Melià (2011). El vídeo dictamina que un nom propi que fa de complement directe ha de ser introduït sense preposició a davant. Això ho diuen algunes gramàtiques, però cal saber que incloure eixa preposició és un ús corrent, general; de fet, és una opció exposada per la Gramàtica normativa valenciana, que diu:

Crec que és esperable i convenient, i supose que deu ser una pràctica habitual, que la Universitat de València diferencie entre el que són les seues preferències estilístiques (el seu llibre d’estil) i el que són les normes gramaticals fixades per les institucions normatives de la llengua, entenent que la normativa oficial per a la llengua és elaborada i fixada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears.

Les tres institucions tenen el mateix grau de prevalença a l’hora de fixar què és o no és normatiu. Per contra, l’abast de la seua oficialitat és diferent i es cenyix oficialment al territori de cada país (País Valencià, Catalunya i Illes Balears). Amb tot, pel que fa a l’ús dels ciutadants (quotidià, literari, científic, recreatiu...), a més de les opcions que done cada institució, podem seguir la normativa d’una, de l’altra o de totes en conjunt. Hem de pensar que són normatives inclusives, és a dir, que un tret validat per una institució, és vàlid per a l’ús general arreu (amb la possible excepció de l’àmbit de la burocràcia oficial).

El cas és que les tres institucions normatives estan intentant col·laborar per a conformar una normativa global que tinga la capacitat d'adaptar-se al context propi de cada territori. Seria una bona idea per a estendre el consens i l’ús entre la ciutadania, que les universitats públiques, que solen seguir i difondre criteris científics amb rigor i atenent els problemes i solucions preferibles per a cada objecte d'estudi i per a cada context social, aplicaren la màxima de no restringir innecessàriament i de manera negativa les possibilitats de la llengua, de la normativa i la riquesa de les varietats de cada territori.

Els registres formals i informals no estan absolutament predeterminats per la normativa, sinó que depenen de cada context, i són el reflex de les decisions estilístiques de cada institució o mitjà en connexió amb l'ús de la societat en cada moment. Resultaria ben negatiu per a l'ús del valencià general i de cada registre d'ús, convertir-los en font permanent de faltes i objectes de correccions innecessàries quan es tracta de qüestions opcionals avalades per les institucions normatives (per una o per totes). I pitjor encara si es pretén imposar com a «gramàtica» el que és «estil».

dijous, 12 de novembre del 2020

Tants llibres

Hi ha tants llibres... Dissabte passat, Elisabeth F. Cohen i Jason Stanley («El nacionalismo blanco de Donald Trump», El País, 12.10.2020) parlaven del llibre Black Reconstruction de W. E. B. Du Bois (1935), i dien que era una «obra mestra». ¡Caram!, si no vullc perdre-me-la, hauré d'afegir una vida lectora de més al meu compte vital, perquè la cosa no dona per a tanta obra mestra.

I hui mateix tope amb Todostuslibros, que estan començant i ja els he dit que s'han descuidat de fer una versió en valencià-català del web. Anava a encomanar-los algun llibre, però després de dir-me que estava en l'Abacus de València, en realitat no. He anat al web d'Abacus, per a que m'avisen quan arribe. Fent això m'arriba un missatge d'Ester Pujol (Grup Enciclopèdia) que també té coses interessants, com ara un fragment de mostra d'Heroides d'Ovidi —sí, el llibre que he dit que volia encomanar—, però em decante per encomanar-los Book love, un còmic de Debbie Tung, que comença la llista dels regals nadalencs i covidosos d'enguany.

Els de recordar a les xiques de Fan Set que facen més cas del correu electrònic, perquè tot és intentar encomanar-los llibres i fa més de tres anys que no responen. Per sort, que espere poder trobar un poc de temps per a fer bricolatge, com ara per a fer estanteries. Hi ha tants llibres...

dimecres, 11 de novembre del 2020

El rigor de no tindre'n

L'entrevista de Cristina Puig a Juan Luis Cebrián (Faqs, 07.11.2020) va ser amable i quasi didàctica. Pareixia que es tractava d'aprendre de la saviesa dels majors, d'algú que tenia totes les respostes perquè havia fet totes les preguntes i coneixia totes les fonts de la informació. A més, Cebrián està disposat a explicar-se i a dictaminar sobre tot, fins i tot amb pretensions de «rigor», tal com va expressar en algun moment: «yo creo que es muy importante ser rigurosos con las palabras»... Acabava de corregir a Cristina Puig que li demanava pels líders polítics en la presó i a l'exili:

Vamos a ver, no hay líderes en el exilio, hay líderes fugados, y hay líderes en la cárcel. Es decir, nadie ha exilado al senyor Puigdemont, él se ha escapado.

És a dir, el petit detall gens desconegut que el president català Carles Puigdemont i els altres polítics «fugiren» cap a Europa quan cap tribunal espanyol els havia reclamat res i que sempre s'hagen presentat davant les instàncies judicials quan els tribunals espanyols els han reclamat, i que la justícia dels tribunals europeus fins ara haja dit que les reclamacions dels tribunals espanyols no tenen base, no li servixen a Juan Luis Cebrián per a posar un mínim de rigor en la seua expressió i en el seu pensament prejudicial.

Vegent un «rigor» periodístic d'eixe estil, es consolida un poc més el retrat que en fan altres periodistes, com ara Pere Rusiñol o Maruja Torres (tal com exposa R. La Torre en «Cebrián, la sombra eterna de PRISA», La Marea, 14.11.2017).

dimarts, 10 de novembre del 2020

Camins apostrofats

En l'AOETIC debatem un poc sobre l'apostrofació de les sigles i abreviatures. Com quasi sempre, el problema el genera una normativa que incita a l'excepció innecessària —i caldria escarbar en la història per a interpretar els motius d'algunes decisions.

Em calfe un poc —sense passar-mo'n, ei!— el cap i deixe anar un comentari que respon a l'enfocament que dec haver exposat ací moltes voltes:

Trobe que hi ha dos problemes encavallats en esta qüestió.

D’una banda, la qüestió del possible símbol Rt. Tal com assenyala Albert Pla, si es llig lletrejant, deixaria de ser un símbol a estos efectes i s’hauria de tractar com a una abreviatura.

D’altra banda, un problema genèric de la regla d’apostrofació: establix una excepció (per a l’article la) que crec que és immotivada. De fet, s’argument amb un «es considera» que no veig quin avantatge aporta davant del fet de seguir el criteri general.

Si això és aixina, podem observar que una regla que es desvia innecessàriament del criteri general provoca efectes negatius en la comprensió i en l’aplicació. Per cert, l’equip de futbol de Carcaixent (UD Carcaixent) sempre ha segut «ÚD» (i no «Udé»). Per tant, jo sempre n’he dit «l’UD».

En este cas concret, deixaré de banda dos qüestions assenyalades per Albert Pla: això del «lleig contacte», que ja sabem que l’estètica va per barris; i el cas de les esses líquides, on tampoc compartixc l’excepció introduïda per la normativa a la regla general de l’apostrofació (l’excepció contravé la suposada pronúncia general i la lògica de les adaptacions que afigen la vocal e inicial). Per ampliar el dubte sobre este punt, en la mateixa direcció d’evitar les complicacions innecessària (tot i que en una direcció diferent del criteri general actual) és interessant l’apunt «Paradoxes lingüístiques (7): Apostrofar l’article davant ‘stop’» (15.10.2011) del Vigilant del Far.

Dit això, crec que la regla general és més simple i convenient: caldria apostrofar «l’Rt»; llevat que pugam explicar una excepció que aporte algun benefici. Si ho hem d’explicar molt molt, deu ser senyal que no n’aporta massa o gens.

M'ha alegrat poder difondre la proposta de Pere Saumell (el Vigilant del Far), perquè vol arribar a un punt diferent del meu, però intentar que fem servir els mateixos instruments, com ara la simplicitat i la coherència. Això significa que podem arribar a llocs diferents fent el camí de manera serena i productiva. Ja va bé.

dilluns, 9 de novembre del 2020

Les batalles pels noms

Fa quaranta anys que es va aprovar el nom oficial de L'Alcúdia. Una companya roscana —roscà roscana és un gentilici alternatiu dels alcudians) m'envia un enllaç al vídeo que ha elaborat per a commemorar eixa batalla legal i antropològica. A més de ben fet, el vídeo mostra documentació i trets lingüístics interessants, com ara que el registre més o menys docte del país continua desorientat, entre el nosaltres innecessàriament excloent i un composar suposadament exclòs i innecessari quan vols dir 'compondre'.

Este matí, unes companyes contaven que havien fet una instaŀlació artística i que les pluges s'havien endut la «sorra»... El prejuí contra l'arena, per sort, decau cada estiu a la platja.

diumenge, 8 de novembre del 2020

Cita dominical / 625: Agus Morales

Mirant els drets humans.
No entenc per què qui fuig de les bandes en Tegucigalpa a ulls del món ha de tindre menys drets que qui fuig de les bombes en Alep.
Agus Morales, El viejo periodismo.

dissabte, 7 de novembre del 2020

La foto del sàbat / 15

Les plogudes han masegat la vegetació. A l'altra banda de l'oceà s'abrandava la foguera política electoral americana.

divendres, 6 de novembre del 2020

Simpatia a distància

Estem mirant qui guanya les eleccions als eua i, per simpatia ideològica, esperem que guanyen els demòcrates, representats per Biden en esta ocasió. La simpatia em sembla que prové de la distància. Segurament, vist de més a prop, no combregaria amb els demòcrates i votaria el Howie Hawkins o algú d'eixos que només arriben a satisfer l'ambició d'haver-ho intentat.

Més encara, mirant-ho com fan alguns xinesos, segurament mos convindria més que hi haguera un mal governant —com Trump— que algú que fora bo per als americans. Llàstima que eixe cinisme tampoc em convença. Preferixc que siga un bon governant per als americans i per ta tot el món. I més encara, que siga algú que no tinga la boja idea de polsar el botó d'autodestrucció terrestre. A voltes, hi ha qui es pensa que els acudits informàtics —fer un reinici— es poden aplicar a les vides humanes.

dijous, 5 de novembre del 2020

Guions confluents

Ha plogut a bots i barrals, l'aigua ha descobert nous badalls en les finestres. Vaig torcant-la mentres les informacions mostren que el procés electoral americà pareix que no s'acabarà de manera pacífica. L'opció electoral que pareixia més lògica era inicialment substituir Trump per Biden. Els processos de la democràcia necessiten convenciment social ètic i polític, però als Estats Units d'Amèrica hi ha més armes que convenciment i és possible que els mitjans mos estiguen retransmetent el primer episodi d'un reality de guerra civil distòpica i patrocinada.

Han tornat a caure dos-cents litres en zones inundables urbanitzades, que lamentem que se les emporte l'aigua i que tornem a reconstruir. Hi ha qui vota Trump per malíccia, desitjant que tot rebente i se'n vaja a fer la mà. Si és per això, Biden o l'abstenció tampoc no tenen un guió massa diferent.

dimecres, 4 de novembre del 2020

Xafant el camí dels dialectes

Amb la calor de l'agost vaig notar un petit clavill en les accepcions dels diccionaris respecte als verbs xafar i la variant aixafar. Ho vaig comunicar a l'aoetic, cosa que ha servit per a que li arribe la qüestió a l'iec i que miren de resoldre-la.

L'origen era una lectura, tal com he explicat en un comentari:

En l’ús que jo conec (la Valldigna), xafar sí que té el sentit d’haver posat els peus en un lloc: «Ha xafat molt eixos camins», és a dir, que ha passat molt per ahí. En canvi, la variant aixafar per ací és literària i només significava ‘esclafar’. Però vaig trobar en una novel·la d’un autor valencià: «El pare li havia cancel·lat la targeta de crèdit i prohibit aixafar tant les botigues com els centres comercials» (Vidres en la moqueta de Rafa Gomar).

Si hagueren deixat «xafar», no m’hauria sonat tan estrany (¡quasi humorístic!). No sé si va ser cosa de l’autor o de la correcció editorial. Vaig consultar el diccionari i vaig descobrir la discordança.

Com es pot vore en els diccionaris (com ara el diec), no tots li donen a aixafar el sentit 'trepitjar', encara que es veu que sí que és usual allà on s'utilitza eixa variant. El meu xafar de cada dia sí que vol dir 'trepitjar' (i també 'esclafar', i altres sentits relacionats).

De totes formes, encara em crida l'atenció que hi haja unes versions literària i juridicoadministrativa de la llengua —esta segona, sempre dependent del castellà i condicionant la primera— que pretenguen redimir el dialecte (com ara renunciant a xafar i proclamant aixafar). Certament, podrien «redimir» el dialecte (la llengua comuna) aplicant l'accepció 'rescatar, alliberar' de la situació de desús i menyspreu, però encara sembla que estiguen més benèvolament disposades a 'fer tornar al bon camí' els parlants allunats, pretenen alliberar-lo dels pecats i els vicis sentenciats per alguns normativistes en toc de queda permanent.

dimarts, 3 de novembre del 2020

Igualtat desenfocada

El llanterner comenta, durant la pausa de l'almorzar, això típic: tots els polítics són iguals, has de trobar qui no et furtarà tant, perquè tots furten... Em reprimixc un poc, perquè llavors li hauria de demanar si és el llanterner que no em furtarà tant com els altres llanterners. Al cap i a la fi, si faig cas del pèrit de l'assegurança, tots els llanterners —i ho va fer extensiu als obrers— són iguals, uns desastres malfaeners que te la claven sempre.

Sort que els tècnics lingüístics som tots diferents... És a dir, també som iguals, d'alguna manera.

dilluns, 2 de novembre del 2020

Liberalisme confús

Este matí una opinadora de la ràdio parla del «liberalisme» que va impulsar la privatització de la sanitat pública en la Comunitat de Madrid quan governava la dreta. Després comenta de les virtuts i els drets que tenim i que caracteritzen la «democràcia liberal» que aspirem a mantindre i perfeccionar.

La terminologia política que utilitzen els mitjans demana un poc d'aclariment. O és possible que diguen «liberalisme» quan volen dir alguna altra cosa, com ara «oligarquisme», «monopolisme», «despotisme» o «socialisme per a rics», que són les fórmules que descriuen millor les actuacions reals dels cercles de poder que demostren més autoritarisme que foment dels drets i les llibertats. La Viquipèdia en parla un poc, i els fets permeten comprovar que la descripció del corrent ideològic necessite una revisió:

Nombrosos autors marxistes i postmarxistes sostenen que el liberalisme, més enllà de l'autoproclamació i autocelebració com a campió de les llibertats, ha de ser jutjat pel que ha suposat realment al llarg de la història, i han assenyalat que constitueix una tradició i una ideologia dedicada a la defensa d'un seguit de llibertats per a una minoria de la humanitat, una llibertat per al poble de senyors excloent tots aquells considerats com a aliens a aquesta minoria, única posseïdora dels drets civils i polítics caracteritzada com a societat civil.

diumenge, 1 de novembre del 2020

Cita dominical / 624: Clara Gómez-Donoso, Miguel A. Martínez-González, Maira Bes-Rastrollo

Mirant la mala ciència.
S'ha descrit en diverses ocasions l'ús de pràctiques agnogèniques (és a dir, la producció d'investigació que crea ignorància deliberadament o genera dubtes més enllà de la mateixa certesa científica) per a afavorir els interessos de la indústria.
Clara Gómez-Donoso, Miguel A. Martínez-González, Maira Bes-Rastrollo, Mètode, 106, 2020.