Només els qui gosen, encerten

No m'esperava haver d'apuntar que la covid-19 s'enduria Germà Colón Domènech. Tenia 91 anys. Fea temps que no rebia cap comentari seu referent a algun aspecte de les fitxes que vaig fent i que ell generosament, i sorprenentment per a mi —que no vaig tindre més que eixe contacte electrònic amb ell, a més d'una coincidència de llunt fa molts anys en un congrés a València organitzat per Emili Casanova—, adobava i apedaçava una mica quan rebia el resum de novetats que envie periòdicament, on també mos iŀlustrava amb les seues savieses crítiques i dialectològiques (de les quals m'he servit també en este bloc).

Si mire l'arxiu de les fitxes veig que el cite o que em va aportar comentaris en almenara, amanéixer, àrab, barata, borrego, codís, escollar-se, exotirquí, mossarabisme, orrupte, rauxinar, soflama, sorier -ra i en alguna fitxa més. Fins i tot em va enviar documentació (crec recordar que gràcies a Maria Pilar Perea Sabater) ben interessant i que hauria d'haver aprofitat més per tal de poder agrair-li-ho com demanava el seu gest. Però jo arribe on arribe, sense haver sabut pujar cametes al coll dels gegants amb qui he tingut ocasió de coincidir —i ara em perdone la coda «antiga» amb què acabe la frase— en esta vida.

Germà Colón sí que va saber mirar llunt, fins i tot per damunt del muscle —sense presumpció, amb gosadia i bona idea— dels gegants:

El Sr. Corominas té el mèrit d'haver dit la seva tant respecte a la garça com a la smerla d'En Roís de Corella. S'equivoca totes dues voltes, però només els qui gosen, encerten; bé que poden també ensopegar alguna vegada.

Fragment de «"La balada de la garsa i l'esmerla" de Corella» de Germà Colón Domènech (1985)

El llustre de la merla

La «Balada de la garça i l'esmerla» de Roís de Corella van d'una garsa (Pica pica) i d'una merla (Turdus merula). Això agarrant-ho literalment i de manera raonada, tal com fa Germà Colón. Dit això, sembla que hi ha qui preferix canviar els protagonistes per a versionar el joc poètic de manera que s'adapte més a la visió emocional i ornitològica de cada u. El cas és que això arribe al punt de fer perdre de vista el valor inicial de les paraules i, de passada, conviden a la confusió sobre eixes paraules en la llengua actual. Això passa quan il·lustren la balada amb imàtgens que convertixen la garsa com un agró gris (Ardea cinerea) i l'esmerla com una moixeta (Falco tinnunculus).
En fi, em sembla que és més apreciable el llustre (la 'lluentor') d'una merla al sol que la d'una moixeta.

¡Esquallós!

Després de la descoberta de l'«escollar-se» de ma mare, descobrixc que la cosa és «esquallar», tal com escriuen el dcvb, Ferrer Pastor o Germà Colón. I el recorregut és amplíssim de sud a nord. A més, cal retindre l'«esquallós -llosa» 'poregós, covard' que comenta Germà Colón i que és cosa dels xiquets que juguen al carrer. I, mirant el retrat de Carlos Dívar Blanco que encara està presidint el meu faristol amb una mirada fosca cap als baixos, pense si l'adjectiu no deu tindre més accepcions per al cas, perquè hi ressona no sé què que hi podria anar bé. Pensaments en crisi.

Títols casuals

Casualment he topat en Abacus amb l'últim llibre de Ferran Garcia-Oliver, Ausias Marc, i davant del títol sense l'accent tradicional, he mirat la introducció per conéixer el motiu de la decisió. La cosa té a vore amb la documentació, que quan ho estudiava Germà Colón es veu que no era tan abundant com la que maneja Ferran Garcia-Oliver.

El cas és que este localitzà un paradigmàtic «Osies, el caçador» (no sé massa bé si ha pensat i descartat que puguera ser Òsies) que el du a acceptar el mot com a pla i no com a agut (tampoc no sé per què en diuen «oxíton» i tota la colla de sufixos: és una terminologia que no he manejat mai). Ja posats, i per ser més pròxim a la documentació, podria haver escrit directament Ausies, tal com han fet també molts altres. El que no li haguera llevat és la hac final: si Lluís Llach no se l'ha llevada...

Una altra casualitat també en el títol és La història del «ratoncito Pérez» d'Olga Lecaye (ed. Corimbo; traducció d'Anna Coll-Vinent) que això sí que diria que toca el tendre, perquè ausades que li hem pegat voltes al tema en algunes llistes d'Internet, començant per Zèfir, i ara resulta que la solució era no calfar-se el cap amb altres solucions:

En català: denominació més general, rateta; formes alternatives: angelet o angelets (de les dents), animetes, ratolí Miquel, ratolí Martí, ratolí Pitiminí, ratolinet Peris.

Acabe l'any amb mal de gola, un altre apunt diari, la nova tipografia massa ampla i poc contrastada de la Revista de Llengua i Dret, i sense bombardejar els palestins —que jo sàpia—. Això últim és una diferència positiva respecte del final de l'any passat, si no fóra que deu ser una simple eventualitat israeliana, diríem. Amb el cor encongit després de llegir «La corrupción de la democracia» de Vidal-Beneyto i «Una derecha mediática en plena forma» d'Ignacio Muro, ara tot seran bons propòsits per a l'any que ve, amb un Bassus (pinot noir, 2007), la música de Denez Prigent, Emili fugint i Takse buscant alls secs.

Llavons

Després d'algun temps, cerveseta al Lisboa havent passat pel mercat. Abans, una conversa amb el propietari de la botiga Siscopel del carrer dels Adressadors, que primer m'havia sorprés quan em recomanava no sé quina loció perquè utilitzava llavons i així (i morterada), trets gens habituals per ací i la seua pronúncia no fea pensar que fóra de molt llunt. La solució: el senc parlar després amb uns altres clients (en castellà) als qui explica que és naixcut a Tarragona.

I, d'altra banda, el síndic de greuges em violenta l'ortografia en una resposta, cosa que ja li retrauré, però que em fa entrar en Migjorn com un elefant en una llibreria de tauletes cuneïformes.

Cursos d'estiu i excursos de sempre

Esta setmana toca una mica de reciclatge de tècnics lingüístics. Hui he fet fotja al meu grup i he anat a la lliçó d'Abelard Saragossà sobre les preposicions. Crec que les paraules d'Abelard han torbat algú i em sembla que positivament. Ara ja ens som uns quants més que hem descobert que parlàvem en prosa, diríem, és a dir, que dalt té un antònim que és baix, i para de comptar. Poc a vore amb la gramàtica recreativa que tant entreté i tan poc alimenta els esperits.

Quant a la resta, tenim una rastrera llarga de cintes, però poca substància. Tan sols em queda recordar que li hauré d'enviar a Germà Colón l'adreça d'algun diari de sessions on l'han fet aparéixer en andes quasi...

Oculus domini sagitat equum

A les Corts valencianes —que ara es diuen Corts Valencianes o Les Corts, segons el nou estatut— el rebombori sindical arran de les dimissions en el Consell de Personal (STAPV i CC OO) durant l'assemblea prèvia a la votació de revocació, ha deixat ben patent l'ànsia d'UGT per enganxar-se com paparres als càrrecs. Ells deuen saber quin profit en trauen, perquè els treballadors encara estem esperant algun resultat positiu dels enderrocs que provoquen, més enllà de ser els principals «afectats» per eixa representació.

Així, si teníem una relació de llocs acordada pels tres sindicats (UGT, CC OO i STAPV), a l'endemà UGT en presentava una altra (o unes altres, segons interessos conjunturals i esotèrics); si feien falta unes cadires noves o alguna altra cosa, no calia fer un pla de renovació o demanar-les seguint algun procediment transparent, calia acudir a l'«aconseguidor» d'UGT, que sabia moure els fils (segons dia ell mateix)... Dos mostres de la seua «tasca sindical».

Ara hem arribat doncs a un nou punt. El cap de colla d'UGT va anunciar en la mateixa assemblea que presentarien la dimissió. Si ho fan, hi haurà noves eleccions; si no ho fan, estaran a l'altura dels comentaris injustos de què es queixaven quan, al final de l'assemblea, van considerar que els havien volgut deixar com els roïns de la situació. Quina barra, les «víctimes».

Canviant de tema, m'he llegit d'un bufit Perdón, imposible de José Antonio Millán. Un refresquet tipogràfic que pot ser introductori al tema. Entretingut i interessant per a qualsevol lector que vullga saber quina és la «recepta» de la puntuació.

Finalment, deixe una mostra en la imatge de la inefable qualitat lingüística de la colla del Partit Popular valencià, que tanta vergonya aliena ens causa. Un dia González Pons promet el valencià a Europa i a l'univers i l'altre hi voten en contra en el parlament europeu; un dia parlen en castellà per a emfasitzar com en són de catalanoparlants —és a dir, valencianoparlants— i l'altre impedixen l'ensenyament vehicular en valencià —que només arriba al 20 % de l'alumnat. I un llarg etcètera.

En canvi, i per acabar, hi ha qui publica que el català no morirà —Lluís-Anton Baulenas— i qui l'enterra viu encara —Toni Cucarella en El Punt 389—. Podem triar dos dites llatines per a l'ocasió: Felix sua sorte contentus o exitus acta probat.

---

• «Oculus domini sagitat equum»
  
  Segons Martí de Viciana (ca. 1481-1492): «[...] En açò se conforma aquell cavaller persià, segons apar per Llíbrico, que interrogat lo dit persià per hun altre cavaller, qual era la cosa que més engruxava lo cavall, respòs que l'ull de son senyor.» (Colón Domènech, Germà (1997): «"La gàbia gran no fa millor lo aucell". Postil·la als Secrets del Prior Agustí», Estudis de filologia catalana i romànica, IIFV-PAM)
  

Germà Colón i la llibertat de consciència

M'escriu Marta Prat que ha aparegut un treball (en què ella participa) que estava esperant: Germà Colón: les llengües romàniques juntes i contrastades / Gloria Claveria i Cristina Buenafuentes (ed.). — Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2005. — 143 p. ; 23 cm + 1 disc òptic (CD-ROM). — (Cuadernos de Filología; 5). — ISBN 84-490-2388-2. Li agraïxc l'avís i comprove que encara no està mot difós en les llibreries. Haurem d'esperar, però és una gran notícia.

Parlant d'esperar, no ho vaig fer més i em vaig firar de La Casa del Llibre de València el Novo dicionário Aurélio da língua portuguesa, que el Sérgio (de Machadada) m'havia dit que era un bon diccionari, tot i que ell preferia l'Houaiss. Veig que en portugués tampoc es dóna l'accepció que ha adquirit en català el castellanisme averiguar* 'arreglar, ordenar, preparar' (i una altra, segons Joan Mascarell: 'estar excessivament pendent d'algú'. Per exemple: «Ma mare sempre m'està averiguant: no em deixa mai tranquil!»), segons estem discutint en la llista Migjorn.

Respecte de les Corts, hi ha notícia: tenim trànsfuga del PP a Coalición Valenciana —que no sé si té denominació en valencià—. El personatge és Francisco Javier Tomás Puchol. I el mot trànsfuga segons l'Aurélio té les accepcions següents: «1. Pessoa que em tempo de guerra deserta de suas fileiras para passar às do inimigo; desertor. 2. P. ext. Pessoa que abandona os seus deveres ou o seu partido. 3. Pessoa que muda de religião.» Bé, doncs, tenint en compte que la política al País Valencià va poc més enllà d'un exercici de demagògia futbolera o religiosa —la mateixa irracionalitat amb resultats diversos—, podem preveure que no hi valen raons ni per al viatger ideològic ni per als seus antics companys.

Al capdavall, no s'ha mogut massa, més aviat ha aclarit el panorama sobre el que realment hi ha per eixe cantó de la política: oportunisme, demagògia, dogmatisme i debilitats totalitàries. Estos caràcters són els que feien la manifestació anticatalana fa uns dies, poc abans que els col·legues del pp la feren a Madrid contra la llibertat de consciència en l'educació i en la societat, tot i que ells en dien no sé què de la llibertat religiosa, com si llibertat i religió no foren per a ells conceptes contradictoris.

En canvi, tot un altre exemple és el que trobem en l'obra de Germà Colón.