dimarts, 30 de juny del 2020

Solatge mental

Amb calor i cansament d'ulls, combine la lectura de la informació sobre del dia a dia professional dels tècnics lingüístics amb la lectura del llibre Principi de realitat de Jordi Muñoz. El llibre m'oferix un passatge com este:
La política i les institucions de l'estat estan absolutament amarades d'aquesta cultura jurídica de via estreta, que podem denominar la cultura Aranzadi. Es tracta d'una concepció de l'estat de dret que porta el positivisme jurídic fins al paroxisme. En aquesta tradició jurídica, els principis i l'esperit de les normes són menys importants que la literalitat i els detalls procedimentals.
Això ressona harmònicament amb el suport anímic que mire d'oferir-li a una companya d'un ajuntament de l'Horta de València que «s'ha atrevit» a fer un informe sobre unes bases de provisió de llocs de treball que no s'ajusten al que establix el reglament lingüístic municipal. Per algun motiu, el fet que la tècnica exposara per escrit la hipocresia amb què els gestors polítics i jurídics tracten els deures lingüístics de les administracions que dirigixen, els ha cogut a alguns (tot hòmens: ¿m'estranye?) més del que la funcionària esperava.

En el fons crec que els ha molestat molt no tan sols que es veja que violen l'esperit i els principis democràtics en l'àmbit dels drets i deures lingüístics, sinó que s'haja plasmat per escrit que tampoc no complixen la «literalitat i els detalls procedimentals» que manegen amb tanta devoció. El cas és que quan no es complix amb el principi democràtic ni amb el de legalitat, arribem fàcilment a l'arbitrarietat i l'autoritarisme.

No cal haver vixcut o naixcut en el franquisme per a comportar-se aixina. El passat que va deixant de ser recent va fent un solatge mental que ressona en les mentalitats, i en un altre passatge del llibre:
La veritat és que la transició transaccionada va suposar una continuïtat en bona part dels òrgans de l'anomenat estat profund i, per tant, va derivar en una democratització imperfecta de l'estat espanyol. [...] és evident que aquestes continuïtats han limitat la qualitat de la democràcia espanyola. El preu, el paguem avui.

dilluns, 29 de juny del 2020

Petites maimonades

Em passe el matí encaixant i desencaixant les peces de la configuració de l'ordinador que mos han posat en la faena. Com que és Windows, és quasi impossible entendre les decisions absurdes que provoquen canvis respecte a versions anteriors o que provoquen confusions i marejos d'intensitat variable.

Descarte la configuració de contrast alt, perquè hi ha menús que no es poden vore: lletra lletra sobre fons negre —pareix una broma, però no—. La configuració final que trie no em deixa posar un fons verd sense lluentor per a les aplicacions i el Word, però opte per regular la lluentor de la pantalla quasi a zero, i això espere que atenuarà el mal d'ulls.

En el Word, vist que la versió d'esborrany només es pot vore amb fons de document blanc, em resigne a posar-li un fons verd a la plantilla i mirar els documents en la presentació de web. Per sort sí que em manté les macros (que vaig alçar en la plantilla) i la configuració de les franges (que vaig exportar de l'ordinador vell). Però m'obliga a afinar un poc la redacció del codi de les macros en el visual basic (VBA). Per exemple, ara un codi ChrW ha d'anar precedit de VBA: «VBA.ChrW ()». I petites maimonades d'eixe estil.

I acabe el matí marejat i suat, perquè diuen que l'aire condicionat funciona, però la calentor d'orella no me la lleva el «ventilaoret» que tinc als peus.

diumenge, 28 de juny del 2020

Cita dominical / 606: Maruja Torres

Mirant les crisis i les desigualtats.
S'acosta el que és difícil, doncs. La tremenda crisi econòmica i humanitària, la xerinola unida a la imperícia, les insuportables cues en bancs d'aliments i la mala llet dels que tenen de tot i encara la frivolitat els sobra; l'eterna sang bruta d'este país punyeter entreteixit amb tantes varietats de districtes com de bilis.
Maruja Torres, «Caminar entre zumbidos», El País, 23 de maig del 2020.

dissabte, 27 de juny del 2020

La crisi com a triomf

Després de dinar al mig de València contrastem punts de vista sobre un mateix objecte. El cas és que no hem acabat de definir l'objecte, però tenim el punt de vista massa ben apamat. Hi ha mètodes científics que arriben massa prompte la vacuna, encara que no hajam establit realment quins són els símptomes, la malaltia, els pacients o els òrgans afectats. Fem sociolingüística recreativa, és a dir, política lingüística de barra de bar. Passa la vida: La crisi com a triomf del capitalisme titulava Josep Fontana un llibre seu. I Rafa Gomar, Vidres en la moqueta. En els nostres debats no hi ha moquetes, però molts vidres que tallen i un excés d'estat permanent de crisi.

divendres, 26 de juny del 2020

La purna de la comunicació


Ahir, a més del renec per les actuacions de l'Ajuntament de València (sí, amb Joan Ribó i Canut, no amb Rita Barberá Nolla, que tant mos fea somiar...) contra l'ús del valencià, em vaig vore impulsat a pegar-li un toquet al síndic de greuges pel seu web, on apareixen informacions només en espanyol.

L'excusa serà una o altra, però em sembla que en lloc d'excusar-se altra volta de manera hipòcrita, haurien de fer una campanya permanent de cartells i llegendes impreses en els fulls que repetiren a qualsevol que ho llegira coses aixina com els missatges de les caixetes de tabac: «discriminar lingüísticament provoca problemes de consciència», «incomplir les obligacions lingüístiques provoca maldecaps» —els meus, sobretot—, «infringir i els deures dels ciutadans pot perjudicar la integritat ètica», «expressar-se en castellà també és una opció, a més del valencià»... Coses d'eixe estil.

Bé, també es podria fer en positiu, és clar, com si es tractara de publicitat de begudes refrescants o de vendre-li la moto lingüística a algú: «el valencià, la purna de la comunicació», «¡Que bé, que bé, hui dinem en valencià!», «tu vals molt, perquè el parles bona cosa», fins a parafrasejar aquell de Los Luthiers aixina: «de cada deu persones que parlen en valencià, cinc en són la mitat».

Tot això, a pesar del que comenta Anne Applebaum citant Czesław Miłosz («La historia juzgará a los cómplices de Donald Trump», El País, 21.06.2020):

Miłosz és un dels pocs escriptors que reconeix el plaer de la conformitat, de quina manera alleuja l'ànim i acaba amb tantes disjuntives personals i professionals.

dijous, 25 de juny del 2020

Renegar i renyar amb persistència

El Síndic de Greuges ha progressat en la seua gestió lingüística durant els anys que fa que li presente queixes. Amb tot, observe que hi ha algun aspecte que no ha resolt encara: l'actuació d'ofici davant els incompliments de la legislació lingüística en l'àmbit administratiu.

El cas que m'acabe de trobar afecta la tramitació d'un document que no s'ha produït tal com establix la legislació lingüística vigent, és a dir, no s'ha dut a terme en valencià. El primer full de la documentació de l'Ajuntament de València que m'ha tramés la sindicatura està redactat únicament en castellà, fet que contravé la legislació lingüística vigent. Això és una mancança que, passats ja uns quants anys de gestió lingüística suposadament democràtica, el mateix Síndic de Greuges hauria de poder detectar i reclamar, vist que eixe document va adreçat a eixa sindicatura i que eixe document mostra un incompliment dels drets i deures objecte de la queixa.

A més, quant al contingut, el document municipal era una pretesa acceptació de la recomanació feta per la sindicatura. Però el cas és que l'Ajuntament de València no explica que haja compromés cap mitjà ni esforç per a corregir els errors del passat ni per a evitar-los en l'actualitat i en el futur. L'única cosa que diu és que és molta documentació, molt antiga (de fe trenta anys) i que no la tenen sempre ben escanejada.

Llegit això, veig que ara mateix, en la pàgina web d'Urbanisme hi ha un enllaç per a «Consulta del Pla General i els seus instruments de desenvolupament». Eixe enllaç mostra un document en PDF sense data de tres pàgines (perfectament escanejat amb OCR): només presenta la versió en castellà.

És un document creat en juny del 2016. Per tant, és vigent i actual i correspon a una informació que no entra dins de les excuses adduïdes per l'ajuntament per a incomplir els seus deures lingüístics. Eixe document contradiu l'última afirmació de l'informe municipal:

La informació urbanística, a la que té accés la ciutadania, està plenament garantida en compliment de la implantació real i efectiva del règim de cooficialitat d'ambdós llengües.

Podem vore que, tant en la gestió del procediment administratiu com en la documentació antiga i, pitjor encara, en la documentació actual, l'Ajuntament de València contravé els drets lingüístics dels ciutadans valencians. I el Síndic de Greuges ho té davant dels ulls, però pareix que no ho veu. Els drets lingüístics dels ciutadans valencians no pareixen drets, sinó veŀleïtats o excentricitats d'una població més acostumada a la gresca i la xerinola, que és al que volen les «autoritats» que mos dediquem, no tant il dolce far niente com el servil acatxar el cap.

Com pegue en cabut, li torne a enviar al síndic el peu de queixa recurrent:

Per això, vos demane que prengau ara les mesures adients per a fer que l'Ajuntament de València resolga estes mancances i que adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

dimecres, 24 de juny del 2020

No s'ho endú el vent

Un bon dia per a «cremar» algun paper dels que s'acumulen en el muntonet dels retalls. Un diari de desembre del 2018, per exemple, on no trobe cap premonició sobre la pandèmia, però sí les advertències sobre les democràcies electorals autoritàries, el supremacisme blanc, el discurs populista de dretes paranoic, el populista d'esquerres ineficaç, etc., combinat amb propostes per un nou acord ben verd regulat per un estat democràtic eficaç, obert i transparent que controle el capitalisme, amb notes d'història per a emmarcar el present: la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), guerra que van ser una de tantes rèpliques de les «bondats» de les religions —eixa ficció desbaratada i inevitable que compensa la caiguda de l'oxitocina—, un article de Santos Juliá («Conflicto») —que va faltar quasi un any després— on pareix que diga que Catalunya només pot ser independent quan es convertixca en xauxa:
Quan els secessionistes renuncien a la vida unilateral i retornen al camí que mai no havien d'haver deixat, el camí d'arribar a la independència quan per fi aconseguixquen convertir tota Catalunya en un «sol poble» en el marc d'una sola nació.

La proposta de Santos Julià deu ser una nova versió d'allò que es diu en castellà: «Ahí me las den todas». I amb una coda final d'Enric González («Es fácil comprender») que parla dels biaxos de l'actualitat:

En 1939 es va estrenar la peŀlícula Allò que el vent d'endugué, un esplèndid drama sobre la guerra civil nord-americana: en Atlanta, més de 300.000 persones van eixir al carrer per a aplaudir els actors. Quantes llàgrimes d'emoció hi va haver eixe dia, 15 de desembre del 1939. Mai no havia hagut res tan commovedor com la caiguda de la Confederació. Europa, en aquell moment, fea tres mesos que estava en guerra.

Dels aplaudiments nacionalistes al racisme hipòcrita. No s'ho endú el vent.

dimarts, 23 de juny del 2020

La confirmació del procés

Accedixc al web de la llibreria de la Universitat de València i, com que tinc el carnet d'antic alumne, pense d'aprofitar-lo un poc. No veig la manera, però continue amb la compra. Em registre en la llibreria. Cullerà i mosca: «Registro de nuevo usuario». El formulari d'eixa gestió no el tenen en valencià. La confirmació del procés de compra també té només versió en castellà. La normativa és un desig voluptuós, però la normalitat del desús encara s'imposa fredament a cals doctes.

Pense que la solució deu ser escriure al Servei de Política Lingüística de la universitat, ja que diuen que tenen «com a missió l'assoliment de l’ús normalitzat i igualitari de la llengua pròpia, és a dir, treballem perquè el valencià desenvolupe totes les seues funcions sociolingüístiques com a llengua de cultura moderna». Doncs, els escric per animar-los en la missió i que completen en la pràctica tot el que destiŀla la teoria sociolingüística i que se'n sol anar pel desaigüe de la política. Espere que la confirmació dels procés no siga un reble per al desús.

dilluns, 22 de juny del 2020

La mortificació de les dades

Es veu que hauríem de millorar els nostres mètodes de persuasió. Si pensem que els que utilitza més habitualment la política i la gestió lingüístiques són roïns per a facilitar que la ciutadania millore els índexs d'ús del valencià, les nostres possibles alternatives tampoc pareix que siguen molt efectives. O el fet és que no arribat encara a una posició de poder suficient per a practicar-ne unes altres: encara que ara governen «els nostres» en institucions de responsabilitat, la imperícia, l'amiguisme i la desídia són els que mos han permés arribar fins al segle xxi i, per tant, hem vixcut molt de temps en eixe brou. (Per cert, les pràctiques i polítiques roïns per a impulsar l'ús del valencià, ho són des del nostre punt de vista. Mirant-ho bé, tants anys mantenint-les i repetint-les indiquen que són ben eficaces per a altres interessos.)

Tal com comentava en un apunt anterior, les dades de la Generalitat Valenciana del 1995 parlen de més d'un 50% de parlants de valencià a casa. Si ara observem que en són vora un 40%, l'evolució és negativa; excepte que tingam arguments per a dir, per exemple, que fa set anys era del 30% i ara estan pujant. Seria possible.

La qüestió, per tant, no és mostrar (acríticament) que les dades són positives o negatives, sinó que hem d'enfocar els valors i oportunitats que mos han de fer avançar. Les persones ben informades poden considerar que les dades de partida són negatives, i això seria un punt de partida per a decidir canviar de rumb. Llevat que, tal com he dit, eixes dades negatives (i empitjorar-les encara més) siga un objectiu per als impulsors de les polítiques. En este món en vorem de tots els colors.

En tot cas, entendre les dades no vol dir resignar-se a patir la situació. Encara que pareix que li hajam trobat gustet a la mortificació.

diumenge, 21 de juny del 2020

Cita dominical / 605: Ana Fuentes

Mirant les traduccions errades.
El desconeiximent és tan profund que molts creuen encara que en xinés crisi també vol dir 'oportunitat', encara que siga un error de traducció.
Ana Fuentes, «Europeísmo es marcar límites a Pekín», El País, 23 de maig del 2020.

dissabte, 20 de juny del 2020

¿Relatiu a què?

L'expressió tan habitual que diu que «tot és relatiu» no indica necessàriament que no puga ser concretat, determinat, avaluat... Indica que cada apreciació depén de sistemes previs de mesura i percepció. Hui estàvem dubtant entre miŀlilitres i centímetres cúbics. Tot és relatiu, ¿però per què hi ha marques de sabó potàsic que indiquen la capacitat de la botella amb una o altra unitat de mesura? ¿O unes voltes amb una i altres voltes amb l'altra? ¿O trobes centímetres cúbics en la botella i et demanen que aboques mil·lilitres?

Bé, ara ja sé que, per a esta qüestió, són quantitats o capacitats equivalents, però segurament són resultat de partir de percepcions del món diferents. Tot és relatiu, doncs, però això es referix a la unitat de mesura, que no es única, al fet que n'hi han moltes i que són utilitzades amb intencions diferents o per a necessitats diferents. Per això tot és relatiu, relatiu a alguna unitat de referència, de mesura, de percepció. Per tant, relatiu no vol dir arbitrari o discrecional.

L'altre dia debatia un poc amb un company que estava trist per la manera tan negativa com es transmet en l'ensenyament l'estat quantitatiu del nombre de parlants de valencià en la nostra societat. La llengua està ben viva i n'estava ben pagat. Tant el nombre com la situació d'eixos parlants tenen molts aspectes mesurables. El xic pensava que l'estadística que diu que hi ha vora un 40 % de parlants de valencià en casa, era una dada engrescadora, que calia valorar com un fet ben positiu. Vaja, vaig pensar que tot és relatiu, certament, i li vaig intentar mostrar que les dades estadístiques s'han de comparar històricament, perquè el punt de partida pot modificar el punt de vista respecte al moviment que estem avaluant, no és igual si anem cap amunt o si anem cap avall.

Vaig buscar un poc i vaig vore que l'any 1995 l'estadística indicava més d'un 50 % de parlants de valencià en casa. Mirant-ho aixina, em caldria alguna dada més per a evitar recordar que en aquell moment lamentàvem la situació i que ara hajam de creure que la gestió lingüística està sent eficaç i positiva pel que fa a l'ús del valencià. Encara que siga relativament.

divendres, 19 de juny del 2020

Les tècniques

Un company d'una de tantes llistes sobre llengua en què participe amb poca assiduïtat però molt d'interés fea un repàs de persones a les quals volia felicitar per la seua activitat en pro de l'ús i el coneiximent de la llengua. I em sap mal tornar a llegir els noms que enumera, perquè m'adone que en alguna cosa estem fallant: tot l'elenc érem hòmens.

Si mire al meu voltant professionalment, em venen al cap més companyes tècniques lingüístiques de les administracions local i l'autonòmica. En canvi, quan es tracta de debats ideològics, d'eixos d'entretindre's polemitzant i proclamant, o perdonant i condemnant sense juí, és a dir, el pa de cada dia en les llistes de correu, diria que el 99 % dels collistaires actius som hòmens. Un dèficit que no és la primera volta que comentem en les llistes mateix, però que no sabem massa a què es deu ni com resoldre'l.

L'única causa que em ve al cap és la de sempre: l'educació sexista continua vigent. Llevat que la biologia o la genètica arriben a donar una explicació diferent per a eixe desequilibri de tendències tan accentuat, també tenim pendent una revisió del sexisme sociolingüístic en què vivim immersos en este àmbit de reivindicació social i política.

dijous, 18 de juny del 2020

Sense excuses

No li s'acaben les excuses, no.
Un poquet de mínim esforç sociolingüístic a l'abast de qualsevol persona interessada en la cosa eixa de la llengua minoritzada pròpia de cada u. Envie una resposta al missatge publicitari de Ricard Camarena, que m'arriba només en castellà a pesar que periòdicament els faig vore que seria molt més receptiu si m'enviaren la versió en valencià. Ho torne a intentar:
Hola:
Espere que tingau èxit i sort en la nova etapa.
Per a variar i millorar, podríeu incloure el valencià també en estos avisos publicitaris. Seria un gest cordial i amistós envers els possibles clients que, si no ho feu, continuarem tenint com a excusa eixa petita i absurda manca de sensibilitat lingüística per la vostra part.
Moltes gràcies.
A poc a poc, s'encén el foc... I s'acabaran algun dia les excuses. És una possibilitat. L'altra possibilitat seria la que contava ma uelo sobre un deute que tenia des de fea molts anys i que li reclamaven que pagara encara que fora a poc a poc. Com que no pensava pagar, responia: «¡És que no puc anar més a poc a poc!» Era un acudit, és clar, que ma uelo no va deixar cap deute. Només el del temps d'haver-me ensenyat més coses sobre l'horta o el truc.

dimecres, 17 de juny del 2020

Les llàgrimes

Un company em comenta que ha pensat d'enviar una reclamació a l'ajuntament perquè la retolació d'un servici públic no està en valencià (però sí en castellà, anglés i francés). L'anime a fer-ho. El cas és que em comenta que ha pensat d'enviar-la en castellà i valencià, seguint l'argument següent:

El motiu per a presentar-la en castellà és que no sé quin tipus de funcionari hi ha a l'altre costat, i tem que siga un valencianòfob que, en vore que la queixa no està castellà, extravie «accidentalment» la reclamació, faça com que no l'entén o ves a saber què... A més, trobe que posant la queixa en els dos idiomes donava exemple de la lliçó que el seu ajuntament hauria d'ensenyar-se: usar les dos llengües oficials.

Entenc el raonament defensiu que fa, però trobe que és precisament un dels raonaments que, contra el que ell espera, fa que eixes persones es confirmen en els seus prejuís (cosa que no sol ser massa difícil). El prejuí confirmat seria: «si saben parlar/escriure en castellà, escriuen/parlen en valencià per a fer la mà».

A més, enviar-ho en bilingüe té una derivada que crec que tampoc és útil: impedix destapar problemes més greus que una mala retolació, com serien no atendre correctament, perdre la documentació, fingir que no entén l'escrit, etc. Utilitzar la clossa del bilingüisme és la pràctica habitual de l'administració valenciana de sempre. El resultat és que es fomenta llegir la columna en castellà (del dogv o del bocv i altres publicacions oficials) i no cal practicar el valencià.

En últim lloc, i no és anecdòtic, si els escrivim en castellà, ¿per a què necessitarien capacitació lingüística en valencià? Mosatros mateixos estaríem diguent-los que no cal.

Li escric i, quan acabe, parlant de prejuís injusts, coincidix amb el final del juí a l'antic major Trapero. Em deixe dur per les llàgrimes d'Olga Tubau.

dimarts, 16 de juny del 2020

La nacionalitat amb brides

A vora les dos del migdia, una dona s'entreté lligant amb brides, ben estirada i sense arrues, una bandera espanyola a la solana del seu balcó. Acabe de córrer i estic fent estiraments pensant en quin missatge pretén enviar eixa exhibició de la senyera espanyola. Recorde el meu veí italià de baix i la bandera d'Itàlia que penjava al balcó (em sembla que abans i tot del mundials de futbol).

Llavors, és possible que una bandera d'Espanya al centre de València vullga dir el mateix que la d'Itàlia —ho hauria de confirmar— en el cas del meu veí, com els taulellets aquells que es posaven davant l'entrada de casa: «Ací viu un italià»; per tant: «Ací viu una espanyola».

València encara forma part d'Espanya —per poca iŀlusió que mos faça—, però si la senyora necessita mostrar que és espanyola en Espanya, pot ser que siga perquè ha detectat que els valencians no mos considerem espanyols, cosa que, certament, m'alegraria tant com em sorprendria.

O és possible que siga perquè viu envoltada d'estrangers d'altres nacionalitats —que no coneixem, perquè no hi ha cap més bandera— i vullga exhibir la marca de la seua per a donar-se a conéixer i que no hi haja confusions, que ningú no pense que no és espanyola —és el que tots pensem quan vegem algú que no va exhibint la rojigualda—. (Pensant-ho aixina, els espanyols en València es veu que serien una minoria que vol ser visible, mentres que la resta de valencians i forasters són més discrets.)

Bé, hi ha més opcions, com ara que la senyora considere que ha de mostrar eixa ensenya nacional perquè ella no és espanyola, però és molt amiga dels espanyols o vol atraure'ls, com dient «¡Sou benvinguts, espanyols!» És una bona iniciativa, vaja, perquè la senyora —valenciana o d'on siga— és sent acollidora dels espanyols que van perduts pel món i no saben on acudir en estos temps perillosos de pandèmia.

Tinc quimera que no l'encerte, que estic confús. Deu ser que la rentada i l'està eixugant al sol. La lliga amb brides, perquè és l'única manera de retindre l'espanyolitat sobre el ferros roents de la barana.

dilluns, 15 de juny del 2020

«Torne vosté demà»

Els autors i autores de les pròrrogues de les situacions legalment «improrrogables» ara han gestat el teletreball en l'oficina de les Corts. No és cap contrasentit en eixe món parlamentari, sinó una de tantes categories retòriques que es mandroixen per a ací, categoria que té alguns noms possibles en els catecismes i codis penals, però que ací no tan sols no tenen nom, sinó que no interessa ni tan sols pensar-hi.

El teletreball en l'oficina consistix a fer anar el personal per torns al despatx, a vore qui agafa el còvid. Si no l'agarra ningú, oblidarem el teletreball fins a la pròxima pandèmia, en què reeditarem este sistema en què els treballadors i treballadores es fan càrrec de totes les càrregues i obligacions amb submissió, responsabilitat, voluntarisme i un poc de malhumor reconcentrat, sense cap negociació ni acord que arribe a una regulació sobre horaris, mitjans, condicions ni terminis. El somni dels autòcrates. O dels oligarques... No sé com distribuïxen la desídia directiva.

L'administració de les Corts Valencianes (i de la Generalitat valenciana, per extensió d'hàbits) és aixina, un reflex de la ideologia feudal i providencial dels qui la regulen i gestionen, tant si parlem dels polítics —que no solen tractar internament les Corts com una de les institucions de la democràcia— com dels alts funcionaris que la controlen i dirigixen (amb l'aval platejat del titànic desinterés polític). «Torne vosté demà», que dia aquell castellà tòpic.

diumenge, 14 de juny del 2020

Cita dominical / 604: Joke J. Hermsen

Mirant la sort en les eleccions.
El que jo proposo són comités ciutadans. Persones triades rotatòriament per sorteig que tinguen dies pagats per tots per a informar-se, debatre i prendre decisions. El principal avantatge és que la gent es sentiria més responsable i representada. Sentirien de nou la seua llibertat política, perquè no oblidem que també som éssers polítics. Cal repensar la nostra democràcia, experimentar. No tenim res a perdre.
Joke J. Hermsen, segons l'entrevista que li fa Carmen Pérez-Lanzac, El País, 19.01.2020.

dissabte, 13 de juny del 2020

¿Què se'n va fer d'allò?

Va passant el temps i encara espere que els periodistes progressistes i demòcrates —per justeta i circumstancial que siga eixa adscripció— rectifiquen aquell argument que feen anar a tort i a dret quan es tractava de fer nacionalisme espanyol contra els independentistes catalans: «¡És un informe de la Guàrdia Civil!» Supose que es devien senyar en els estudis de La Sexta o de la ser quan s'esmentava el nom del cos militar eixe que també denominen «la benemèrita». Podem continuar assentats, fins i tot gitats, perquè ara ja no deuen recordar que van malbaratar el seu exercici periodístic professional amb una adhesió incondicional a la màfia dels sentiments nacionalistes espanyols. Ja ho sé, si eren «espanyols», ben fet.

Els mitjans periodístics haurien d'incorporar una secció que tractara sobre «¿què se'n va fer...?» d'aquells titulars tan grossos, escandalosos, reprovables, malicciosos, faŀlaços i sense fonament que van donar durant uns dies, setmanes o mesos i que no eren més que material de batalla ideològica sense escrúpols ni miraments ètics. Supose que deu existir una base de dades sobre això, però no l'he trobada. En francés he trobat un poc més de dades amb «vous souvenez vous» (i la paraula affaire).

Al cap i a al fi, ací què podríem respondre a la pregunta «¿què se'n va fer...?» dels torturadors de la policia espanyola, dels ministres que els emparaven, dels acusats i condemnats (periodísticament i judicialment) sense proves... Em ve al cap que el número de Sàpiens d'este mes fa un repàs dels Borbons. La portada és indicativa del que n'hem fet: un gra massa.

divendres, 12 de juny del 2020

«Cassa impulza»

Senc la presentadora d'À Punt: «... cassa impulza ...» (El fragment era: «... casa impulsa ...»). Quan va començar Canal 9 recorde que pensava que això es devia a la falta de costum, a la inexistència i falta de rigor i rodatge en l'ensenyament de l'expressió i la lectura en els mitjans audiovisuals. Al cap de les dècades, es suposa que ja podríem haver superat eixa mancança, però es nota molt que no, que el món audiovisual imposen primerel castellà —diglòssia, en díem abans per conceptualitzar-ho— i després li apliquen uns filtres o una capa de valencià per a traure-ho a fora. Eixe entorn professional (i moltes voltes quotidià) deu ser aixina des d'un punt de vista sociolingüístic.

En canvi, és una sort poder disposar en la xarxa del valencià de tv3, que no aporta massa com a reforç estructural de les variants valencianes, però que sí que aporta en el compte global de la llengua i com a via de contacte amb el món a través de varietats diferents de valencià. Encara que tenen també les seues peculiaritats i problemes, que són, tal com ací, una variant de la imposició i predomini del castellà.

En fi, no sé si haurem d'esperar que torne a fer fallida la televisió pública valenciana per a que, quan o tornem a intentar, els gestors polítics proven a abandonar la subordinació lingüística al castellà i opten per contractar i formar en valencià adequadament les persones que hi han de dir la seua i la de tots en el mitjà. Algun dia podria ser que la norma siga estar capacitat per a la funció i no tan sols estar empaperat de titolets. El valencià dels mitjans no hauria de ser cosa d'hipocresies i subvencions.

dijous, 11 de juny del 2020

La Peneca sentia refilar els totestius

A més del músic Pau Donés, que tenia la meua edat i va compondre algunes peces molt famoses —encara que a mi no em dien massa els discos de Jarabe de Palo—, m'entere que ha faltat Rosa Maria Sardà, que ha segut una referència artística i inclús ideològica en algunes qüestions i que era una figura molt apreciada també per ma mare. Tot això em fa bussejar en els records. I, ja posats, m'escabusse en la part lingüística gràcies a l'article de Joan Giner Monfort que va publicar al 2017 en el llibre de festes del poble.

Com que la meua família, per part de mare, era de Carcaixent, hi ha coses que no vaig aprendre en la variant vallera —la família de l'Alqueria de la Comtessa, el poble de mon pare, no l'he tractada tant—, tot i que sí que em van fer notar —quan vaig canviar el castellà importat de França pel valencià— que fea eixes harmonies vocàliques que tanta gràcia (per a burlar-se'n) li feen a ma uela.

Quant a la barreja de lèxic i records, el meu amic Castanyer caçava «andragons i sacristanes» amb un rifle de balins. I jo he arribat a vore algun «sarvatxo» enfilat dalt del mur de separació d'un camp de tarongers pel camí del Clot. La Peneca sentia refilar els totestius (que jo no he arribat a vore de prop encara). I recorde que el meus companys d'institut dien [póu], i a mi em semblava que ho diuen per riure pronunciant-ho malament, perquè jo dia [pòu] com a Carcaixent. El cas és que em va fer gràcia sentir-ho, però pensant-ho bé, no me'n fa tanta vore que cada dia m'interessa més saber qui mos abandona.

dimecres, 10 de juny del 2020

La humanitat no s'apega tant

L'activitat econòmica capitalista és nociva per a la salut de les persones. El capitalisme premia els espavilats que competixen sense miraments, però perjudica la humanitat en conjunt. El còvid és una mostra més del funcionament de les vies de contagi de les misèries i malalties. Ara mateix mos podríem tots apegar eixe virus; per contra, no hi ha manera que mos s'apegue una renda bàsica o un salari digne que siguen suficients per a viure amb salut i llibertat.

¿Que es va reduir la pobresa extrema des de fa cinc anys en el món? Hem encarregat una pandèmia per a reequilibrar les coses, que això no pot ser, que estem massa bé i mos estem adormint sobre els llorers. ¿Cui prodest?, que dien aquells llatins. En comenta algunes coses Evgeny Morozov (en l'entrevista que li fa María Sánchez Díez, Tecnológicas, revista d'Eldiario.es, març 2020):

Si continues operant en un paradigma on l'obtenció de guanys i la reducció de costos són els objectius principals, cap llei et permetrà arribar al grau d'humanitat que busques.

En el fons, és dubtós creure que busquem res.

dimarts, 9 de juny del 2020

Un poc de claror abans de la calor

Els meus companys i companyes lingüistes de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana han consensuat un escrit (veg. «Conselleria d‘Educació i Teletreball, un amor impossible») sobre la gestió que s'està fent de la reincorporació presencial al lloc de treball, gestió que entra en contradicció amb les recomanacions sanitàries que diuen que cal aplicar per a combatre la pandèmia de còvid.

És un document ben detallat i argumentat que mos servirà de referència per a presentar propostes semblants amb vista a implantar realment el teletreball ja d'una. Estaria bé aconseguir que es corregixca eixe succedani (o subterfugi) que està aplicant-se ara que consistix en el voluntarisme laboral dels treballadors i treballadores i una desídia reguladora panxacontenta dels directius i càrrecs polítics.

D'altra banda, i quasi tan rellevant com la reivindicació del teletreball, em sorprén i m'alegra que hagen arribat al grau de consciència i cohesió suficients per a consensuar un escrit extens, ben argumentat i amb reivindicacions importants pel que fa a l'oportunitat que l'administració emprenga l'etapa posterior a la pandèmia aplicant mesures d'abast més profund i efectiu que la distància social i l'ús de mascaretes. Com a mostra:

L'objectiu de neutralitzar les emissions ha d'implicar una reorganització profunda de la Generalitat que, necessàriament, haurà d'incorporar el teletreball com a forma normal de treballar per a reduir milers de desplaçaments en cotxe i, per tant, reduir emissions de CO2 i altres contaminants, millorar la qualitat de l'aire, descongestionar els transports públics, estalviar electricitat en els edificis públics i en els equips informàtics, estalviar energia per a climatització, aigua, etc.

A més, crec que el document és important, perquè demana mesures de control de l'eficàcia de les mesures:

2. Una avaluació del treball realitzat a distància durant el confinament en què es puga comprovar si ha minvat o ha augmentat la productivitat.

3. Una avaluació de les emissions de CO2 estalviades amb el teletreball durant aquests mesos, per a poder avaluar els impactes positius d'aquesta modalitat amb vista a l'objectiu de neutralitzar les emissions per a 2025.

Un poc de claror abans de la calor. Que la pròxima passa de còvid no mos ofegue al despatx.

dilluns, 8 de juny del 2020

Les poques llums

Torne al despatx de les Corts el dia que torna a caure bona aigua en València. No sé massa bé per què mos fan tornar al despatx, si encara cal mantindre totes les precaucions (de distància, d'higiene...) davant el còvid, ja que tota la faena que he de fer la puc fer a distància. Això de fer-mos tornar és una mesura que atempta contra les normes de seguretat i salut. Però hi ha qui està pensant en una altra cosa, està pensant en que no mos «eternitzem» en eixa xauxa casolana que deuen imaginar que són les cases de cada u.

Tinc quimera que estan evitant implantar el teletreball a causa d'una barreja d'ideologia (feudal) i de gossera negociadora. A més, es veu que els ha segut útil el «teletreball» precari que el personal hem acceptat voluntàriament que entrara en les nostres cases. Però ja estan pensant en fer-mos tornar per a aplicar-mos els suplicis de costum en qualsevol relació laboral funcionarial predemocràtica: restricció de moviments, d'horaris, d'actituds, d'organització, de mitjans... Trobe que hi ha qui ha de justificar la seua posició amb la capacitat d'impedir que li s'escape la capacitat d'impedir... L'altra opció, que seria la de facilitar progressos i millores, no s'adiu amb l'«ordene i mane» sobre el qual es va estructurar esta institució fa més de trenta anys.

Mos han donat una mascareta a l'entrada, però estan «hiperclorant» els lavabos, no mos hi podem rentar les mans i no hi ha gel hidroalcohòlic en el despatx. A les 12:10 se'n va la llum. Els companys de manteniment la fan tornar a les 12:40. Una companya ha de posar en marxa l'aparell d'un que està treballant en remot i ha perdut la connexió. ¡Uei!, ja han trobat un agarrador: per a això es veu que hem d'estar ací en persona, per si se'n va la llum. En tenim poques —de llums— i això mos faltava.

diumenge, 7 de juny del 2020

Cita dominical / 603: Jules Maigret

Mirant les persones.
És curiós que la susceptibilitat de la gent mos complique més sovint l'existència que els seus verdaders defectes o les seues mentires.
Jules Maigret, personatge de Maigret et le fantôme de George Simenon (1964).

dissabte, 6 de juny del 2020

La locució erràtica d'À Punt

¿Quina és la maledicció que pesar sobre els mitjans audiovisuals públics en valencià? En castellà supose que tots els valencianoparlants en exercici deuen tindre un accent peculiar. De fet, el tenen la majoria de castellanorparlants de València i contornada, que són prou distingibles en l'articulació de les consonants i les tonaetes que fan.

El que em sembla que no hauria de ser acceptable després de l'experiència que vam patir amb Canal 9 durant massa anys, és que tornem a tindre en pantalla periodistes que no saben parlar en valencià amb una mínima fluïdesa i naturalitat pròpies de valencianoparlants en exercici diari. Llevat de Maria Forner i algú més, sembla que no sàpien mai quan s'obrin o es tanquen les vocals, o quan es fan sonores o sordes les consonants...

Si mirem els comentaris sobre el Canal 9 dels anys que siguen, probablement toparem amb el mateix problema: la selecció del personal que ha de parlar en el mitjà deu patir els efectes d'un entorn sociolingüúistic i d'una educació que no forma les persones per a parlar en valencià públicament. No ho deuen fer en primària, no ho deuen fer en secundària i no ho deuen fer en la universitat. I tampoc els ho demanen en els processos de selecció. Si ho feren, possiblement l'educació ho tindria en compte.

Pel que sé, l'antic lletrat de les Corts Enrique Soriano era (i és encara, crec) el president del consell rector de l'ens. Per tant, està clar que l'interés pel valencià depén només de l'audiència, ja que «ells» no en tenen gens. A pesar de la lletra de les normes i els discursos, els fets ho demostren.

divendres, 5 de juny del 2020

Un trenc ortogràfic que no descompon l'idioma

L'iec ha informat sobre les modificacions del seu diccionari. És una bona pràctica que periòdicament vagen fent canvis, ara que la tecnologia permet que els diccionaris estiguen més vius i no siguen només la sepultura dels usos passats. A més, informen amb detall dels canvis, cosa que ajuda a entendre com va variant el punt de vista de la institució.

D'altra banda, també dona una idea del temps que poden tardar els fets lingüístics bàsics i usuals a travessar la capa de prevenció normativa que embolcalla les seues actuacions. Perquè, ¡ai mare!, el dia que apareix en el diccionari eixa peça de la llengua sobre la qual s'han muntat malíccies i penjaments, ja la tornem a tindre. Vorem què diuen els «clàssics avalotadors».

Entre les novetats del diccionari, no diré que vore aparéixer sèguel moleste massa, ja que no és una variant valenciana (veg. Colomina) i, per tant, no és objecte de trifulca i sospita. Generarà més frustració el fet que hagen canviat l'exemple «Descompondre's un idioma» per «El vell imperi es descomponia sense remei». Este ja no dona tant de joc per a fuetejar-se imaginàriament amb el retrat de la llengua que voldríem tindre.

Han suprimit el ferrapedres, que continua per ara en el dnv, d'on supose que també desapareixerà (amb semala). Pel que trobe en la xarxa, pareix que siga una paraula que només haja existit per a omplir diccionaris. I per fi s'han enterat que massa també té ús com a sinònim de molt en «oracions de sentit negatiu» (cosa que ja apareixia en el dnv). En eixe mateix àmbit de trets valencians, em commou que vore aparéixer ¡ni pensar-ho! com a «expressió per a negar enèrgicament una cosa». Descansarem sense pensar-mos-ho massa.

El diccionari de l'acadèmia valenciana haurà d'introduir la locució a nivell de, que acaba d'incorporar l'institut català. I a partir de l'admissió de l'emfàtic «mira que» (diec), els dos diccionari haurien de fer un pas més i incloure les versions informals «mi que» i «ma que».

Finalment, la ratlleta de la ce trencada per fi rep nom en el diccionari: trenc, cosa que fa tres anys o més que tenien en ment. I sense descompondre l'idioma. Ma que els ha costat, diríem.

dijous, 4 de juny del 2020

Escalant a recules

La «desescalada» i la «nova normalitat» són conceptes que van concretant-se a poc a poc. La nova normalitat rima amb la vella quant sents que la periodista Àngels Barceló (cadena ser) fa giragonses per a posar la sospita periodística necessària sobre els informes de la guàrdia civil que tant juís i condemnes han fonamentat, però evitant parlar del procés independentista català, on en vam tindre un màster sobre informes faŀlaços i sobre fanatisme disfressat de periodisme.

Per sort, mentres Barceló va pegant voltes evitant dir el que està pensant, Javier Aroca està atent i recorda el cas dels cdr convertits en organització terrorista pels informes màgics d'alguns guàrdies civils, informes i desinformacions que van donar molt de joc a alguns grans professionals del «periodisme» entre cometes, que és una manera de fer periodisme que dona molt de rèdit.

En fi, que la «nova normalitat» serà pareguda a la vella: continua depenent de mosatros. Sabem per on anàvem, i senc la gent en la terrassa dels bar de baix de casa. No pareix que estiguen xarrant sobre el medi ambient, el racisme o les desigualtats i injustícies socials. No pareix que desescalem, sinó que escalem a recules.

dimecres, 3 de juny del 2020

«Com menys serem, més salut preservarem»

M'entretinc intentant dialogar amb la paret. A voltes és més productiu que intentar-ho amb moltes persones. A voltes hi ha persones que ressonen com si foren una paret de frontó. L'última del cas com un cabàs de les Corts Valencianes és que la setmana que ve em diuen que he de tornar físicament al meu lloc de treball per a fer unes quantes hores allà.

La qüestió és que les Corts no han regulat encara el teletreball i ja estan passant no les setmanes, sinó els mesos. Fins ara, amb un poc de bona voluntat i molta improvisació, molts treballadors i treballadores de les Corts estem utilitzant els nostres mitjans privats per a salvar les necessitats de la institució amb el treball a distància. L'estat d'alarma i el confinament no permetien altra cosa, tot i que sí que permetien anar pensant en el futur de distanciament que s'acostava.

Ara que estem «desescalant» d'eixa situació, i la Mesa de les Corts ha arribat a l'acord de fer tornar el personal a poc a poc, però amb criteris que no pareixen molt coherents. En principi, d'una banda van dir que mantenint a casa el personal que està treballant a distància, però al mateix temps van dir que hi havien d'anar «persones» del servei tal o qual...

Ho aclariré, no tan sols demanaven els tècnics i tècniques, uixers i uixeres, lletrats i lletrades necessaris per a complir les funcions que no es podien fer a distància, sinó també «persones» de determinats departaments, independentment que hagueren de fer la mateixa funció que podrien fer a distància. Tinc quimera que van tirar de braç dient: anem a evitar les enveges entre departaments, tots empastrats.

Per exemple, en el Servei de Publicacions hi ha «persones» amb funcions diferents com a funcionàries. Per tant, és una temeritat fer anar «dos persones» si no han de complir les funcions requerides per a l'activitat parlamentària. Crec que això és un símptoma de falta de rigor en algunes decisions.

Naturalment, això és habitual en la institució, i pots pegar cabotades contra la paret pensant que les Corts Valencianes no haurien de mantindre la situació d'improvisació i desregulació del treball a distància amb què s'ha conformat fins ara. La institució hauria de ser més proactiva i previsora... Bonic, però del tot retòric en una institució que cada dia s'està fent més feudalitzant interiorment que democratitzadora.

En suma, s’està produint un retorn físic al lloc de treball, però convindria assegurar-se que siga un retorn objectivament necessari que evite al màxim el risc per a la salut. Si eixe és l’objectiu, pareix incongruent que hi haja d’haver «dos persones» en el Servei de Publicacions per a fer allà la mateixa faena que estan fent en la modalitat de treball a distància.

La setmana que ve m’han dit que he d’anar quatre dies al despatx, però no acabe de vore quina és la necessitat que he de cobrir que compense el risc en què em posen i en què posen les «persones» que puguen entrar en contacte amb mi. En el cas d'esta pandèmia, caldria refer una famosa dita: «com menys serem, més salut preservarem». I sí, més riurem, possiblement.

dimarts, 2 de juny del 2020

Les franges personals

El Windows em diu que tinc la unitat C: molt fragmentada (al 70 %), que convé desfragmentar-la. Em pensava que la cosa seria ràpida, però s'ho agarra amb calma i s'està més de dos hores per a fer això. Per sort, he pogut traslladar la configuració de les franges (ribbon) del Word d'un ordinador a un altre. Les plantilles traslladen macros i autotexts, però les pestanyes personalitzades (amb icones i enllaços a macros) cal traslladar-les amb el botó d'exportació que hi ha en la interfície de personalització de la franja. M'ha costat descobrir-ho, tot i que ja ho havia fet una volta en el 2015. He trobat la solució en l'ajuda en línia de Microsoft.

Les petites frustracions que anem carregant cada dia s'alleugen amb colps inesperats. Certament, amb poca cosa em senc gratificat, ja va bé que siga perquè apanye una macro de Word que funciona en un ordinador però que cal esmenar en un altre ordinador, un codi html que em pensava que no trobaria i m'apareix per sorpresa en algun web, o que una companya em resolga un tràmit amb simpatia, criteri i eficàcia, deixant de banda la prepotència elitista que es llaura amb el bou l'arbitrarietat i l'aladre del cainisme en els camps de l'administració valenciana. A voltes, una goteta d'empatia i professionalitat arriba a fer saó.

dilluns, 1 de juny del 2020

Els cabells de Medusa

La filla d'una companya va fent uns assajos literaris ben narrats sobre les històries de la mitologia grega. Esta volta tractava sobre Medusa. Això em servix per a refrescar i ampliar les meues quatre idees sobre eixos mites i em permet arribar a uns articles, que li recomane. Em sembla que li agradaran, ja que moltes jóvens que s'interessen en estes coses tenen ja en general una visió diferent del que vam aprendre mosatros amb eixes històries:


No busque més, perquè eixes petites introduccions són ben significatives. Espere que es confirme que l'interés per eixa part de la història de la humanitat faça que aprengam a entendre-la de forma que es manifeste el sexisme que inclou i que hem estat assimilant amb tanta «naturalitat» preestablida.