dilluns, 11 de novembre de 2019

Idees encobertes

En certa manera, els resultats de les eleccions són un alleujament i una preocupació alhora. L'alleujament és perquè el destrellat dels socialistes ha quedat un poc en evidència, que Compromís continua i que hi ha més colors progressistes al parlament espanyol. En canvi, la preocupació és observar que s'acosten temps de feixistes sense manies i nacionalistes de concepció franquista i, «a més», no democràtics. I la temor és que estos últims els podem trobar també en el psoe, com aquells que són de drets i no ho saben, que dia Fuster.

Això últim no és cap novetat. He acabat el llibre El espejo blanco d'Andreu Navarra, que du un subtítol que no s'acaba d'ajustar al contingut: «Viajeros españoles en la urss». No són només experiències de viatge, sinó un contrast entre la realitat soviètica i la solidesa (o el contingut real) dels valors ètics i democràtics dels defensors dels ideals socialistes. I l'evidència és que els ideals socialistes, llibertaris i progressistes encobrixen massa vegades idees absurdes i contradictòries sobre la igualtat de les persones (en forma de racisme, homofòbia o masclisme) i alguns dogmes sobre les identitats i les implicacions de les militàncies nacionalistes.

Ara cal que l'alleujament tinga cos i una certa idea diferent de la democràcia, més profunda i oberta del que mos ha estan mostrant aquells que abracen abans la nació que la ciutadania.

diumenge, 10 de novembre de 2019

Cita dominical / 573: Ferran Garcia-Oliver Garcia

Mirant les nacions injustificades.
Deu ser una delícia alçar-se del llit sense lleganyes nacionals, perquè ser espanyol o francès no és cap anomalia, com la de ser català o bretó, on és necessari una justificació, una excusa, circumloquis que van de la psicoanàlisi a la història de romans i cartaginesos.
Ferran Garcia-Oliver Garcia, «Peces esbarriades del mosaic», L'Espill, 45, hivern 2013-2014.

dissabte, 9 de novembre de 2019

Volantins amb la xarxa

Ja tinc la vpn instaŀlada. A partir d'ara podrà semblar que estic a París o a Nova York sense moure'm de casa. Eixa és la part curiosa. La part més útil encara l'he de descobrir, però els experts diuen que convé tindre eixa utilitat en els aparells digitals que utilitzem, per seguretat de les nostres dades i de les nostres interaccions econòmiques. Ja vorem com va això de fer volantins per la xarxa.

De moment, he passat vora un dia calfant-me el cap mirant quines opcions hi havia (vpn, navegador Tor, canvi de dns, adreces mac dels aparells...). Un mareig, vaja. Trie l'opció més simple i, més avant, miraré la resta de possibilitats. Puga ser que, quan em jubile, ja ho tinga tot ben amagat i encriptat, de manera que, si me s'obliden les contrasenyes, desapareixeré del tot. O, al contrari, hauré de tonar a aparéixer en persona.

divendres, 8 de novembre de 2019

Que decidixquen uns altres

Molts divendres me s'acumula la faena a última hora. Hui hi havia documents urgents, una assemblea, el dinar de Takse, la fitxa que estava fent sobre nyas, documentar una proposta per al dnv... Sort que l'assemblea ha segut tranquiŀla i ha confirmat que no cal que mos empastrem en rituals sindicals perquè només són cerimònies on les forces polítiques que dirigixen les Corts (començant per Compromís i acabant pels socialistes) no tenen cap previsió d'una possible millora de gestió administrativa, parlamentària i com a poder democràtic de la institució. Per tant, que no faran més que copiar el que s'aprove en altres llocs i organitzar la institució de cap per avall o de gairó, segons les ocurrències d'un lletrat o altre. (Per cert, la broma del dia és que en la nova organització del parlament valencià el lletrat major —un home, és clar— esdevindrà «lletrat suprem»...)

Teníem possibilitats de millores en conciliació, classificació de llocs, organització i ampliació de serveis a disposició transparent i democràtica dels parlamentaris, carrera professional sense discriminacions indegudes, reducció del paternalisme i dels xantatges emocionals... No res, la cosa de treballar des de fora dels cercles de negociació és que mos negaran el pa i la sal igual, però no perdrem el temps en reunions estèrils i fraus negociadors.

Espere que no mos afecte la paranoia i que el canvi del color de les carpetes internes —de groc han passat a sépia, m'han dit— no siga cosa d'alliberar els presos polítics o del dret a decidir. Perquè, vaja, ací no volem res d'això. ¡Que decidixquen uns altres! O ¡que els tanquen a tots!

dijous, 7 de novembre de 2019

No opinem bé

Trac la transcripció de tv3 (Els Matins, 30.10.2019):

Lídia Heredia: «Aquests episodis d'aldarulls, aquests brots que pot haver hagut de violència als carrers de Barcelona, ¿creuen que resta suports al projecte de l'independentisme?»

Elisenda Paluzie: «De moment les enquestes en relació a les eleccions del 10 de novembre no ho indiquen. Hi ha una altra cosa que també, i és una mica... —bé, és com és el món, ¿no?—, és aquests incidents els que fan que estiguem en la premsa internacional de manera continuada aquest dies, és a dir que fan visible el conflicte.»

Lídia Heredia: «¿La visibilitat sempre és positiva?»

Elisenda Paluzie: «Bé, ja veurem. És evident que això pot tenir efectes positius i efectes negatius. Però, al final, el principal responsable és la violència d'estat. És el missatge que ha donat l'estat, que ha donat el suprem, condemnant un moviment absolutament pacífic i democràtic a penes de dos dígits.»

Pareix que hajam entrat de ple en un estat inquisitorial, en què hi ha qui troba sempre un fiscal o un jutge (ccma, 06.11.2019) disposat a defendre el sentit d'ofensa d'alguns que es pensen que poden criminalitzar i perseguir qualsevol persona que no s'expresse com ells desitgen. Això val tant per als dirigents polítics —habitualment de la dreta, ara també incloent-hi el Partit ... ... Espanyol (que ha deixat de ser socialista i fa anys que no sabem què hi pintava això d'«obrer»)— com per a tants que pareix que hagen convertit el fet de sentir-se ofesos en un privilegi sentimental per a imposar la coacció i la repressió del dret d'expressió dels qui no opinen bé.

dimecres, 6 de novembre de 2019

Fer-se entendre a cabotades

Tant el diari El País com la cadena ser, que són els que constituïen la principal referència informativa per a mi, han arribat a un nivell molt baix de menyspreu pels fets i molt alt de confusió entre la informació i les seues opinions o militàncies partidàries o nacionalistes. Sempre sabia que havia d'esperar el meu desacord amb l'opinió sobre un fet o sobre unes declaracions socials o polítiques d'algú. Però confiava sempre que els fets noticiosos reproduïts i treballats per eixos mitjans s'ajustaven a la realitat d'una manera raonable. Ja no hi confie gens.

Fa uns quants anys que vaig notar que, en general, això ja no era aixina. Ara mateix, s'han convertit en uns mitjans que recorden més aquells «s'han vist obligats», «han hagut de»... amb què s'excusava les forces policials o militars per l'ús d'una força antidemocràtica i criminal, és a dir, per l'ús de la violència contra els ciutadans. O en tribunals de la inquisició: si un governant català «condemna totes les violències» no està condemnant la «seua» violència, «ja m'entens»... Si Paluzie comenta que els «incidents» han donat visibilitat internacional al conflicte de Catalunya amb l'estat espanyol, està justificant la «violència»... Qualsevol dia no agenollar-se al pas del rei espanyol serà un atemptat contra la «integritat física» de la monarquia.

I quan en Estrasburg diguen que el juí del Suprem no ha segut just, amb tota la impunitat i barra del món diran que mos tenen mania i no mos entenen. Precisament, el nacionalisme té eixes coses, que provoca incomprensions, sobretot dins dels caps que volen fer-se entendre a cabotades.


I per airejar-me després de massa cabotades, me'n vaig al riu: 07:00 + 07:04. Estable, amb solet i fresqueta.

dimarts, 5 de novembre de 2019

L'encaix a colps d'emoció

Abaixe xiulant a l'almorzar i vaig xiulant l'última cançó de la llista de cançons en català que acabe d'escoltar mentres vaig corregint i traduint. Una companya assegura que estic xiulant la sintonia del programa Cuineres i cuiners d'À Punt. En realitat no és aixina, es tracta de la tornada de L’advocada, la parella i el pis de Senyors Tranquil. La sintonia del programa de televisió és el tema Home estel de Tórtel i Jordi Sapena. Les dos cançons estan molt bé i, certament, es poden trobar coincidències a l'hora de xiular entre la tornada d'una i la melodia de l'altra.

El món de les coincidències no depén només de l'emissor, sinó també de la voluntat del receptor. De la voluntat, més encara que de la sonoritat. Genèticament i culturalment mos forcem a mirar d'encaixar en el món, i per a fer encaixar el món amb les nostres idees i preferències. Hi ha a qui la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes catalans els sembla ajusta i, fins i tot, lleu, encara que no s'atrevixen a discutir l'encaix dels fets amb el codi penal, perquè «no entenc de dret»; en canvi, posen el crit al cel quan una violació és sentenciada per un tribunal com a abusos. Tot ha d'encaixar a colps d'emoció. La música ha de sonar.

dilluns, 4 de novembre de 2019

L'obligació de salvar vides

M'arriba un missatge que denuncia un suposat interés del Partit Popular per fomentar l'abstenció:

Los medios han destapado un nuevo escándalo: personas vinculadas al Partido Popular están detrás de una campaña masiva de desinformación dirigida a promover la abstención de los votantes progresistas en las próximas elecciones de noviembre.

Per sort, el dret de vot i de protesta estan totalment garantits, de moment, sempre que siguen estèrils i no pretenguen aconseguir res més enllà del vot electiu ritual i l'escama i l'escridassada eventuals. Els drets estan sempre garantits en els papers amb què s'embolica el peix de la democràcia. El dia de la votació hauria de ser com anar a la plaça, tens gossera, però cal anar.

Una cosa ben diferent són els fets i les actuacions reals dels poders estatals. Pareixien proverbials els drets de la mar, tantes voltes exhibits com a claus de volta de la cooperació humana, però el 30 d'agost passat em va arribar un missatge d'Open Arms en què es feen ressò del que havia hagut de dir un magistrat italià, Stefano Zammuto, per tal d'alliberar el vaixell de l'organització humanitària:

L'obligació de salvar vides en la mar és un deure dels estats i preval sobre les regles i acords bilaterals destinats a combatre la immigració irregular; els convenis internacionals sobre la matèria, als quals s'ha adherit Itàlia, constitueixen, de fet, un límit al poder legislatiu de l'estat, de conformitat amb els articles 10, 11 i 117 de la Constitució, i, per tant, no pot ser objecte d'una excepció a les avaluacions discrecionals de l'autoritat política, situant-se en un nivell jeràrquic més alt que la font primària.

Tots els drets democràtics estan garantits fins que les estructures de connivència entre poders polítics i econòmics decidixen que les vies democràtiques d'actuació poden posar en perill els seus privilegis i desitjos. Aleshores estan garantides les porres, les pilotes de goma, els ulls buidats i les sentències penals injustes. Tant si es tracta d'«abusos» sexuals —en casos de violació—, de tortures no investigades —el tribunal europeu d'Estrasburg ha sentenciat contra l'estat espanyol—, de violència policial —que no és qualificada de violència, però buida ulls de ciutadans— o d'un predemocràtic i antidemocràtic delicte de sedició —imaginat en el tribunal com a rebel·lió no violenta—. Salvar vides, diu.

diumenge, 3 de novembre de 2019

Cita dominical / 572: Bernat Puigtobella

Mirant la justícia contra la política.
La sedició com una arma de sedació de la ciutadania.
Bernat Puigtobella, «La sedició i la sedació», Núvol, 15.10.2019.

dissabte, 2 de novembre de 2019

El dubte no emociona

En una conversa de sopar amigable, amb massa sorolls i massa crits a causa del mal disseny de la sala, un company de taula exposa la seua concepció de l'aplicació del codi penal: ja no és el codi penal, és el codi emocional. Es sent frustrat perquè els catalans se'n vullguen anar sense preocupar-se pels valencians; li sap mal que els seus veïns del poble de vora Catalunya, pengen ara banderes espanyoles, cosa que no havien fet mai i que ell considera que és per culpa dels independentistes catalans; per ell, encara els han condemnat poc, perquè ell no entén de dret, però sí d'emocions.

No podem parlar massa clar ni amb calma. De totes formes, poca cosa hi ha a dir davant les emocions, llevat de compartir-les i, més encara, reconduir-les a finalitats menys lesives i més positives per a tots. Tancar les persones a la presó no és fer política. I només desperta l'emoció de l'odi i la revenja, que són emocions que tenen la particularitat que no satisfan res, sinó que només provoquen mal, a una banda i altra.

Espere que la conversa sobre el llatinisme in dubio pro reo amb la filla d'una amiga, novella estudiant de dret, tinga un efecte diferent dels que ha despertat la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes catalans, tribunal que no va trobar en dos anys cap moment per a dubtar sobre el valor dels fets reals per damunt de les emocions nacionals.

divendres, 1 de novembre de 2019

No han passat trenta anys

Han passat trenta anys i, ara que ho pense, tantes coses que van passar aquell estiu i aquell any en general, trobe que no ho recordava prou. El temps passa a poc a poc, però quan ho volem notar, mos ve un poc massa de colp. A més, la realitat sempre mos obliga i mos encega. Colps familiars, acabar la carrera, començar a treballar en el locutori de la platja, vore com comença a caure la Unió Soviètica, vore que quea el mur de Berlín... Tants d'esdeveniments fonamentals per a la història. Com sempre, vaja.

El mur va durar poc més de vint-i-huit anys. I semblava que tornàvem al punt de partida, però no, el punt no era el mateix, era pitjor, més depredat pel capitalisme bavejava vegent que s'acabava el xantatge comunista. Els murs que empresonen ara l'Espanya democràtica dins d'un nacionalisme ranci haurien d'haver caigut fa molts més anys, amb la claror de la democràcia. Però el xantatge feixista pervivia.

Per no dir que, ara mateix, els puntals del «règim» continuen recolzant sobre el mateix «règim». Sobtadament, els jutges espanyols convertixen activistes socials i polítics independentistes catalans en presos polítics. Erich Honecker volia que el mur durara, si calia, un centenar d'anys. Honecker va morir malalt a Xile un lustre després de vore que la seua obra era arxivada entre els malsons de la història. ¿Un lustre? De colp no pareix que hagen passat trenta anys.

dijous, 31 d’octubre de 2019

A la autoridad se le habla en español

D'una banda tinc «La lengua como víctima en Cataluña» d'Álex Grijelmo (El País, 27.10.2019); d'una altra, «Coses de l'idioma» d'Ignasi Serra (Saó, núm. 452, octubre del 2019). El primer em deixa amb cara d'apardalat; el segon no fa més que afegir dades conegudes a la meua experiència vital. Per tant, he de fer cas del d'Álex Grijelmo, he de mirar d'entendre per quins mecanismes inteŀlectuals és capaç de «detectar» que un periodista de rac1 que traduïx al català uns articles dels diaris El Mundo Deportivo i Sport escrits en castellà (i no fa el mateix amb els articles dels diaris As i Marca) «va llançar voluntàriament als seus oients eixa idea subliminal que el català correspon als de dins i el castellà als de fora, o bé va actuar ell mateix, sense cap culpa, com a víctima inconscient d'eixe model mental».

Grijelmo no deu parlar ser usuari habitual d'una llengua «minoritzada», és a dir, no és un parlant discriminat habitualment quant pretén utilitzar la seua llengua habitual. Per tant, a pesar que té raó en el fet que l'actuació dels periodistes és realment destrellatada, pareix que no s'adona dels petits detalls sociolingüístics de la situació, com ara que destrellats com eixos són el sistema practicat cada dia pel nacionalisme espanyol més banal, per la nació espanyola excloent que convertix les «altres» llengües oficials de l'estat i els seus usuaris en persones alienes, en paraules de Grijelmo, som «els de fora».

A més, Grijelmo pareix que no veu que, pitjor encara, tots a Espanya estem obligats a seguir eixe «model mental», perquè la Constitució espanyola —i uns quants centenars de normes legals— establix l'obligació del coneiximent del castellà... I la lectura que en fan és que si el sabem, estem també obligats a utilitzar-lo —encara que la constitució diga que això és un dret—. Per al punt de vista nacionalista espanyol, eixa obligació equival a l'obligació d'acceptar que mos imposen la llengua sense que ells hagen de practicar el respecte mutu. Ni tan sols la paciència d'intentar entendre res.

El «model mental» colonialista. O el model mental «colonitzat». Podem triar. I l'article d'Ignasi Serra explica les conseqüències del cas de triar el valencià:

I després hi ha l'odi i la ràbia que a alguns els fa que encara siguem aquí i que encara usem el català. I que l'usem amb ells. Com molts policies i guàrdies civils. A Palma, aquest estiu hem tengut el cas de Paula Rotger, una treballadora d'aena que després de passar el control de seguretat va dir «moltes gràcies». L'agent va decidir no deixar-la passar perquè «a la autoridad se le habla en español».

dimecres, 30 d’octubre de 2019

Malbaratar la llengua sobre la taula

M'arriba un apunt del sindicat Intersindical i, vaja, no me l'he pogut llegir, però he vist que, a pesar del que els he estat diguent, continuen referint-se a la «taula» de negociació com a «mesa», cosa que és del tot innecessària i que no du enlloc més que a complir l'hàbit de menysprear el valencià general. Els escric, per vore si fan un pensament:

Vos agraïxc la faena i l'esforç per dur avant les reivindicacions laborals més justes i beneficioses per als treballadors i treballadores. És una llàstima ben trista i lamentable que les forces soi-disant progressistes siguen laboralment tan sectàries i incompetents pel que fa als interessos generals.

Dit això, no sé com n'han dit els gestors de l'administració, però vos recorde que en valencià hauria de ser «taula general de negociació» (i no «mesa»). Estic segur que considerareu que el valencià té encara un cert valor com a llengua (a més de ser pròpia i oficial) i, si no és necessari, no hauria de consistir en un calc sistemàtic del castellà. Moltes gràcies.

No m'ha eixit res de millor, a pesar que he anat a córrer per a aclarir algunes idees: 07:07 + 06:54. Ha fet bon dia pel riu.

dimarts, 29 d’octubre de 2019

La llengua fetitx

Un collistaire de tfv em fa pujar un poc la malíccia fins al nivell d'apunt sociolingüístic. Demanava:

En l'exercici 2 de la primera fase de la prova de nivell C2 de la Junta Qualificadora del passat dissabte, en la qüestió número 24 es dona a elegir als examinands entre tres opcions de resposta per tal de completar el buit de l'oració corresponent del text:

a) fetitxisació
b) fetitxació
c) fetitxització

Em falta ja capacitat humorística a estes hores i més ara que han canviat l'hora. Procure respondre amb moderació:

A la vista del desgavell en la gestió del desús del valencià que du avant l'administració valenciana actual, vist que, tant els qui saben parlar i escriure en valencià com els qui no, tots tenen els titolets de la JQCV, podrien tancar ja la paradeta i començar a posar en pràctica els coneiximents dels personal en la realitat, no només en els exàmens de la JQCV.

Fa anys que va dir aquell —crec que va ser Rafa Castelló Cogollos, que no és família meua, crec— que teníem generacions «hiperformades» en valencià, però que no topen amb l'ocasió ni l'exigència d'aplicar eixos coneiximents. L'administració actual continua arrossegant els peus, com és típic dels qui preferixen «gestionar» els problemes en lloc de resoldre'ls. Arrossegar el «fetitx» (em sona més normal aixina que el fetitxe que diuen els diccionaris).

dilluns, 28 d’octubre de 2019

La democràcia en sopols

¡Als carrers hi haurà sempre monstres! Com ara el policia que agredix amb una patada als testicles per darrere al detingut —Francesc Colomines— indefens i immobilitzat que porten en l'aire pel cos, les cames i els braços entre cinc policies. Entre cinc. I arriba el que fa sis amb el monstre a dins en el segon 20 del vídeo.

diumenge, 27 d’octubre de 2019

Cita dominical / 571: Ruth Toledano

Mirant les banderes nacionalistes.
Per sort, l'home estava viu. I la bandera, morta, semblava. Alguna cosa havia mort, això sí: una supèrbia, una altivesa, una arrogància amb la qual els de la llotja uniformitzen Espanya.
Ruth Toledano, «Reflexiones de una mujer española sobre un paracaidista colgado de una farola», Eldiario.es, 13.10.2019.

dissabte, 26 d’octubre de 2019

Del llit al llot

El dictador Francisco Franco va morir en el llit i en la trona del poder. A poc a poc va arribant al llot de la història, però tan a poc a poc, que les víctimes del dictador i dels seus seguidors continuen sent la veritat i la justícia. No van empresonar els feixistes torturadors i assassins, i els enterren amb funerals solemnes d'estat; en canvi empresonen els demòcrates pacífics a bacs i rebolcons en transports policials. Vora quaranta anys de dictadura i quaranta anys més de democràcia, són massa vides malmeses que el president espanyol Pedro Sánchez no pot compensar ni convalidar en benefici propi només perquè s'ha atrevit a actuar contra un cadàver que no li podia replicar, si no sap actuar en diàleg amb els polítics vius.

divendres, 25 d’octubre de 2019

L'omnipotència o la impunitat

Hi ha conceptes i idees que s'estenen com si les haguérem aprés en dijous. Estos dies, a partir d'unes paraules del ministre de l'interior espanyol, Grande-Marlaska, no han parat de repetir els opinadors i tertulians que l'estat té el «monopoli de la violència». A pesar que l'antic vicepresident del Tribunal Europeu de Drets Humans va recordar que del que disposa l'estat és del «monopoli de la força» el programa Més324 (22.10.2019), els tertulians i opinadors han anat validant la confusió a força de repetir-ho.

Estic quasi segur que, de la mateixa manera que la ministra Carmen Calvo va assegurar no fa massa que la constitució espanyola prohibia les lleis d'amnistia —cosa que no és certa: la constitució prohibix els indults generals, no les amnisties—, al ministre Marlaska ja li anava bé introduir la idea que ells poden practicar legítimament la «violència». No degué ser cap confusió. De fet, segur que ho poden fer impunement, però no legítimament. I, si més no, els periodistes haurien de contribuir a fer-mos distingir, pel que fa als poders democràtics, la diferència entre la impunitat i l'omnipotència.

dijous, 24 d’octubre de 2019

Fugiu, que són gent de pal

Segons el vídeo, reproduït pels mitjans, el dia 15 d'octubre una furgoneta dels mossos passava pels carrers de Tarragona emetent pels altaveus el missatge burleta «¡Veniu, que som gent de pau, veniu!». El diari El País es veu que no té la missió d'enterar-se, raonar i informar amb dades contrastades i contextualitzades, perquè el diumenge següent comentaven en el diari («La mecha se extiende a todas las capitales», María Martín):

La situació es va desbocar. Almenys 200 jóvens amb la cara coberta van prendre una rotonda, van bloquejar els accessos i van arrencar de soca-rel senyals de trànsit. Amagats entre cotxes i arbres atacaven als antiavalots amb cudols, granades de fum, petards, pals... «Veniu, som gent de pau», cantaven amb ironia alguns d'ells.

¿Com és que la periodista va captar la «ironia» però no va recordar que hi podia haver algun context que explicara eixe recurs textual d'eixos manifestants tan sarcàstics? Es veu que el context i el subtext no són necessaris per a transmetre el punt de vista nacionalista. Es suposa que això ho fan els independentistes... Certament, els espanyolistes veneren molts monuments a una «Independència» de foc i sang que els exalta. En canvi, les independències pacífiques i democràtiques no els desperten l'orgull i el patriotisme: els desperten l'ànsia de repressió. I damunt hui «desperten» el dictador Francisco Franco, mentres les seus víctimes continuen en les fosses perdudes pels camps d'Espanya. Ironia també.

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Codony, préssec o creïlla

Veig que Yahoo! ha decidit tancar la paradeta dels grups de correu:
A partir del 14 de desembre de 2019, Yahoo Grups no allotjarà en la seua pàgina contingut creat per usuaris.

Supose que hi deu haver collistaires que ho tenen tot ben arxivadet. No és el meu cas, que tinc eixa bústia farcida i en desordre. De totes formes, em pose a arreplegar els poc més de quatre mil missatges més antics (09.08.2002 - 03.04.2003) del primer Migjorn (que degué tindre al voltant de 160 membres; el segon Migjorn, diu Yahoo! que en té 365). Segur que no tot són perles, però ara mateix em passa pel cap que tot eixe bagatge dialèctic, totes eixes polèmiques —no sempre absurdes— sobre la llengua i companyia, no s'hauria de perdre aixina, de colp i deixant només una «amarga» memòria dels maldecaps amb què mos hi vam dedicar durant tantes hores, com ara descobrir com es diu «el forat aquell que de vegades es fa en un calcetí»: codony, préssec o creïlla, segons els llocs. En este cas no mos vam barallar massa.

Per eixos forats se'n va el temps:

Un coral salut a tots els migjornaires!

El meu nom és [...]. Tinc 16 anys, estudie 1r de batxillerat i sóc de Sant Vicent del Raspeig, a l'Alacantí. Encara no havia escrit mai en aquesta llista, però he seguit tots els vostres missatges i em quede amb un molt bon gust a la boca quan veig l'elevat nivell de coneixença de la llengua que teniu els membres. De veritat que me n'alegre, perquè, com tots vosaltres deveu saber igual que jo, la situació de la llengua, àdhuc en moltes persones que es dediquen a la docència, tant pel que fa al seu —o llur— interés general i la seua consciència cultural, lingüística, i tot el seguit de coses, és entristidora.

dimarts, 22 d’octubre de 2019

Posem que espere que em sorprenga

La meua previsió no ha fallat: dos setmanes després que els escrivira per a exposar-los una millora que podrien incloure en el web de les Corts Valencianes, no han respost ni han esmenat l'error que els comentava com a exemple.

La cosa és un poc més greu perquè no els vaig escriure com a funcionari marejador i persistent, que podria ser el cas: els vaig escriure a través del formulari de contacte del mateix web de les Corts. No hi ha hagut ni resposta automàtica ni resposta humana. En això de la gestió lingüística institucional, tenim costum d'escampar la farina i arreplegar la cendra, que diria algú.

Per tant, hui m'ha tocat reenviar l'escrit. Esta volta li l'adrece al president de les Corts, a vore si respon d'alguna manera. Tampoc confie gens que ho faça, perquè és cosa de vore el poc interés que tenen alguns polítics per la part administrativa i estructural de la institució que governen. Posem que espere que em sorprenga.

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Quan l'infern es congele

¿Encara no ha condemnat el president de Catalunya, Joaquim Torra, la tristesa dels tarongers? Cal trencar relacions institucionals amb ell.

Torra condemna la violència en diverses intervencions durant la setmana —tal com han fet sempre també els presos polítics independentistes que el Tribunal Suprem espanyol ha tancat en la presó acusats de violència sense proves—, però el dirigent del psoe —fingint que actua com a president del govern espanyol en funcions— fingix que no ho ha sentit i li torna a demanar que condemne la violència.

I aixina poden entretindre's els polítics espanyols fins a les eleccions del 10 de novembre... ¡I més enllà! Fins que es congele l'infern, que diuen, i que seria una descripció molts ajustada del punt de vista sobre Barcelona que expressen els piròmans habituals, és a dir, els polítics que mentixen i incomplixen els seus deures democràtics. I esta oració l'he feta especificativa, però massa sovint pareix que hauria de ser explicativa: «els polítics, que mentixen», etcètera.

diumenge, 20 d’octubre de 2019

Cita dominical / 570: Nicolás García Rivas

Mirant la degradació de la justícia.
El Tribunal Suprem ha buscat la forma de condemnar quan no hi havia matèria suficient per a això, recorrent a una argumentació que patix d’un autoritarisme gens dissimulat. La deslleialtat institucional catalana va quedar reprimida mitjançant l’article 155 de la Constitució; no calia escarmentar els independentistes amb penes llargues de presó. La qualitat democràtica d'Espanya ha descendit diversos enters amb esta sentència.
Nicolás García Rivas, «El autoritarismo nada disimulado de una sentencia histórica», Eldiario.es, 15.10.2019.

dissabte, 19 d’octubre de 2019

Una independència amb aire i natura humanament viables

Després de vore hui, per variar un poc, el documental El Mediterráneo se ahoga (2018), podem concloure que la mar Mediterrània és un femer, un abocador de residus. Les activitats industrials, comercials i turístiques no fan més que generar la «riquesa» d'uns quants a canvi de la contaminació en l'aigua i en l'aire de tots. L'excusa de les autoritats portuàries espanyoles —el de Palma de Mallorca, Joan Gual de Torrella Guasp, és d'antologia del cinisme—, de Grècia o de Tunísia, és que no tenen estudis científics i detallats. Que els faran i que llavors podran parlar de fets demostrats.

Per a estos «senyors» es veu que permetre, fomentar i enriquir-se amb mitjans que contaminen i fan malbé la salut de les persones, no és una actuació que s'haja de vore abans de provocar-ho, sinó que s'ha d'«estudiar» quan el mal està fet —i només si els forcen a fer-ho—. Qualsevol diria que el profit personal d'uns quants té una relació directament proporcional amb el mal que causen. I inversament proporcional amb el respecte i la millora del medi ambient i de la qualitat de vida dels pobles i els habitants que viuen prop de la mar.

Vist això al mateix temps que seguim les notícies del que passa en Catalunya, podem pensar que, si els catalans volen reivindicar amb destrosses les llibertats públiques i l'autodeterminació —tal com estan fent estos dies—, seria bo que no cremaren ni provocaren més contaminació. Una independència sense aire ni natura humanament viables, no seria un bon pla.

divendres, 18 d’octubre de 2019

Història fora de classe

No sabem encara fins a quin punt són anys, mesos, setmanes i dies decisius per a què a Catalunya, a Espanya i a Europa —a la vaciŀlant Unió Europea, on no haurien de becar tant sobre els cinismes pragmàtics del estats—. Amb tot, hi ha qui està ben segur que estos dies, més enllà de les recopilacions televisives de cap d'any, apareixeran en els llibres que estudien la societats d'estos temps: «Mama, no estic a classe, però estic fent història», duia en una pancarta encarada cap a la càmera —però d'esquena a l'objectiu— un xicon en la concentració dels Jardinets de Gràcia del matí de hui.

dijous, 17 d’octubre de 2019

Orelles sense filtre

Almorzem en un bar prop de la faena. No hi anem massa sovint, però fins ara tots els cambrers i cambreres —espanyols o sud-americans—, han fet per entendre-mos i han acabat entenent-mos en valencià en eixe quatre frases rituals que es solen dir a eixes hores en eixos llocs.

En canvi, hui, una cambrera que no havia vist mai s'ha posat molt negativa respecte a les seues possibilitats d'entendre qualsevol llengua que no siga l'espanyol. La cosa és que deu haver notat que no som francesos ni italians i, per tant, quan li he dit que no passava res, que segur que ho entendria —total: «truita amb ceba»— i que li aniria bé la pràctica; ella ha respost que no, que no volia aprendre valencià. A pesar que no volia, ha hagut de sentir «amb ceba» diverses voltes. Li ha sonat el ¡bingo! quan ella ha dit «¿con cebolla?»: sí.

Hi ha coses que poden semblar desconcertants, com ara la seua seguretat a l'hora de demanar-mos que li parlem en castellà i la seua negativa a entendre i a poder aprendre el valencià. En fi, no havíem de parlar molt amb ella i «cervesa» ho ha entés, és clar. Llàstima que tardarem a tornar, perquè seria cosa de vore si els únics clients que li parlen en valencià som mosatros o si acaba enterant-se d'alguna cosa que no siguen el privilegis o poders màgics que està segura que posseïx de fer que els clients li parlen en espanyol i d'ignorar el valencià que li parlen. Sort que, a pesar que la ment pretén filtrar els idiomes, les orelles no ho poden fer.

dimecres, 16 d’octubre de 2019

Un plom fos

M'oxigene un poc tornant a les rutines reclamatòries. I davant de la resposta que m'arribe d'una direcció general, els responc:

Certament, no conec la vostra faena, per tant, no entenc quins són eixos sempre problemes tècnics tan habituals i reiteratius que provoca el valencià en l'administració de la Generalitat valenciana. Fa ja més de vint-i-cinc anys que soc funcionari d'esta administració i trobe ja més tediós que sorprenent observar que, més que una llengua (oficial), l’ús del valencià és tractat en la pràctica com un virus informàtic o com un plom que s'ha fos, per dir-ho amb un poc d'humor.

Dit això, entenc que denominar-ho «qüestions tècniques» és un eufemisme que pretén excusar la falta d'aplicació d'un protocol d'actuació que complixca sistemàticament el que marca la legislació lingüística vigent.

En tot cas, m'alegre que hajau pogut resoldre el tema. Espere que tingau present que, si es tracta de fer proves amb productes inacabats, convé posar un avís que explique per què es llança una iniciativa que incomplix els requisits necessaris per a un funcionament correcte i normal. Altrament, qualsevol mancança que semble que lesione drets és lògic que s'interprete en eixe sentit.

Havien llançat una enquesta només en versió en castellà. Contra el que sol ser més habitual, he topat amb persones que tenen un mínim de sentit del deure i d'interés per quedar bé. Ja dic que és un mínim, és a dir, que s'esperen a la reclamació per a enrecordar-se que ho havien de fer en valencià. Però els ho hem de perdonar tot, perquè una volta van fer una cosa —bonica i grossa!— en valencià, perquè són els que van aprovar la Llei 4/1983, que «despenalitzava» la llengua —tal com dia Toni Mollà—. Eixes medalles es van rovellar fa molts anys, vaja.


Per cert, al riu, per acabar d'oxigenar-me: 07:22 + 07:04. Els (re)inicis són desequilibrats.

dimarts, 15 d’octubre de 2019

Ull a ull

Els cossos policials que actuen a Catalunya es veu que tenen certa devoció per allò de l'ull per ull bíblic —la llei del talió que en dien— però es veu que ho han interpretat d'una manera peculiar: «ull a ull».

Sembla que van buidant els ulls dels ciutadans catalans que es suposa que haurien de protegir —els haurien de protegir l'exercici dels drets, el compliment dels deures i la integritat del cos, ulls inclosos—: Ester Quintana, Roger Español, el xicon sense nom encara de l'aeroport ferit ahir... Ma mare dia que una cosa costava «un ull de la cara» quan tenia un preu molt elevat. Pareix que els governants espanyols i les forces judicials i policials s'ho han agarrat literalment: el desig democràtic d'autodeterminar-se democràticament els ha de costar uns quants ulls als catalans.

Llàstima que els magistrats (impunes) dels alts tribunals espanyols que conserven els ulls no els utilitzen per a mirar els fets i provar d'hi vore's un poc millor enmig de les tenebres ideològiques en què es troben immersos. «I poden somriure, perquè els estem perdonant les dents», deuen comentar rient.

dilluns, 14 d’octubre de 2019

La «justícia» no entén de democràcies

El Tribunal Suprem espanyol ha fet pública la sentència contra els dirigents independentistes. «Contra» eixes persones, com a bocs emissaris, i «contra» els drets d'expressió i manifestació quan són utilitzats per a intentar conformar una realitat política democràtica diferent i alternativa, encara que siga paraŀlela, inviable, suspesa o iŀlegal. No ha segut a favor de la legalitat, la justícia i la democràcia. Només contra.

Pobra democràcia que, quan ha d'exposar-se efectivament com a projecte polític i social davant d'una alternativa democràtica i política, no té recursos legals o polítics que vagen més enllà de la repressió policial i del codi penal.

diumenge, 13 d’octubre de 2019

Cita dominical / 569: Clara Serra Sánchez

Mirant els entrebancs contra el feminisme.
Per experiència sé que la força de les dones feministes dins de les organitzacions polítiques no sol emanar de la confiança dels líders, sinó de la bandada feminista que els dona suport i les sosté des de dins i des de fora.
Clara Serra Sánchez, «La carta con la que Serra ha comunicado su dimisión», Eldiario.es, 07.10.2019.

dissabte, 12 d’octubre de 2019

Véncer sense violència

No sé si és induït pel clima polític i mediàtic previ a la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre els suposats delictes comesos durant el procés d'independència de Catalunya del 2017, però mentres conduïa em venia al cap la cançó Respon-me de Lluís Llach (1969). No sé com la deu veure el mateix Llach, però se'n pot fer una lectura ben actual respecte les facetes judicials i polítiques de la democràcia en Catalunya. La cançó acaba:

I amic, renegaràs amb força
d'aquesta nit,
de qui som fills,
d'aquest destí,
del nostre ahir
que ens ha traït.

Però, amic, més que buscar respostes,
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant:
Qui va vèncer?

Diuen que a l'inici de la setmana que ve començarem a aclarir no tant qui va véncer, sinó qui continua vencent sense convéncer, aprofitant que ara en Espanya es rememora la frase d'Unamuno.

divendres, 11 d’octubre de 2019

«Al·luvions» humans

Hem de posar bona voluntat, és a dir, la voluntat que cada u tinga —que serà l'única bona—, per a interpretar les paraules dels periodistes quan deixen de donar informació i es posen a amollar adjectius i sentits figurats, que són la massa mare de l'opinió.

Este matí m'he posat en guàrdia davant el perill amb què mos volia atemorir el periodista de la cadena SER: «aluvión» d'immigrants ha dit. Anava a guaitar per la finestra, per vore si eixes gentades omplien les places amb músiques, balls i activitats artístiques i culturals exòtiques, com ara la festa de la cervesa.

Al poc, el periodista ha aclarit que l'«aluvión» eren ¡360 persones! arribades al País Valencià. Això sí, arribats de mala manera, per la mar en barques en males condicions de seguretat i higièniques. He pensat que no sé com deu qualificar el periodista els megaiots que arriben al port de València i que omplin la ciutat de persones que no saben on deixar-se caure durant uns dies. Si superem la impressió que el periodista volia3 espantar el personal que l'escoltava, també podem pensar que volia llevar-li ferro a eixa manera de parlar de la immigració, sempre disposada a denominar «allau», «invasió», «marabunta»..., la vinguda d'un nombre de persones que malament arribarien a repoblar el poblet més menut dels despoblats peninsulars.

Per això mateix, és cosa de reflexionar-hi, perquè amb 360 persones no farem res. Si milloraren les línies i les possibilitats d'accés per mar des del nord d'Àfrica i de tornada cap allà —és d'on solen vindre eixes barques—, podrien millorar-se les condicions i ampliar-se molt eixe tràfec humà, en el dos sentits. Podrien ser vies marítimes que serviren de pont entre cultures i economies diferents i que oferiren «al·luvions» de possibilitats humanes allà i ací.

dijous, 10 d’octubre de 2019

Esmola l'eina

Molt sovint els comentaris sobre la llengua tenen a vore amb el vocabulari del passat, amb totes les paraules que es suposa que anem oblidant o perdent. La neologia, en canvi, quasi sempre és un element estrany i negatiu, un símptoma de pèrdua també, en lloc d'una mostra d'adaptació i de creativitat.


En el viatge que fem cap al futur no podem evitar sentir que la part de vida que deixem arrere era més nostra i més plena, que la incertesa del buit que mos s'entreobri cada dia al matí és un esforç de recreació matussera de la perfecció perduda d'ahir. Llussiem l'aixà per a fer un bon clot on colgar-mos. Esmola l'eina, cantava el Llach, però les garbes d'ara ja no fem amb vencills.

dimecres, 9 d’octubre de 2019

«Tots» a una veu

Tots els valencians estem de festa celebrant este 9 d'Octubre. Tots els britànics estan desitjant que tire avant el brèxit. Tots els espanyols estan colpits per l'últim crim masclista. Tots els xinesos són grocs.

Segons «alguns» periodistes, opinadors i polítics, els polítics independentistes catalans són els únics que no poden fer sinècdoques de la part que representen en nom dels genèrics: no poden dir «els catalans», «el poble català», «els ciutadans de Catalunya»... En cas que ho facen, solen ser ràpidament corregits i replicats com a mentirosos, totalitaris i manipuladors. «Tots» hem vist i vegem que la violència innecessària i desproporcionada, a partir del dia 1 d'octubre del 2017, l'estan exercint les forces policials i judicials espanyoles.

El torturador Antonio González Pacheco posseïx medalles i pensions avalades o permeses per «tots» els governs espanyols que hi ha hagut. «Tots» podem vore que Cuixart, Forcadell i companyia continuen en presó provisional per manifestar-se amb massa èxit de públic. «Tots» els magistrats del Tribunal Suprem espanyol estan fent encaixar la realitat en els seus interessos ideològics. «Tot» Europa es posa les mans al cap. I nomenen Borrell cap de la diplomàcia per a expressar-ho sense matisos. Tal com diu Umberto Eco (Contra el feixisme, traducció de Maria Llopis): «Cap forma de sincretisme no pot acceptar el pensament crític.»

dimarts, 8 d’octubre de 2019

Valencianofòbia d'anar per casa

Després que l'Oficina de Drets Lingüístics (odl) publicara una memòria gens detallada de la seua activitat de l'any 2018, divendres passat la «Dirección General Planificación Estratégica, Calidad y Modernización de la Administración Pública» mos envia als funcionaris de la Generalitat una enquesta sobre la nova intranet de la Generalitat valenciana:

Estimado/a:
En relación con las acciones en materia de Modernización de la Administración Pública, nos gustaría informaros [...]

A la vista de l'absència de versió en valencià en el missatge i en l'enquesta, podem pensar que l'odl tindrà un poc de faena per a omplir la memòria d'enguany. Amb tot, en lloc d'anar a remolc i estar sempre renegant perquè no es fan les coses com toca, quasi que seria més normal i raonable que la directora general sabera que hi ha un protocol d'actuació administrativa que facilita que la seua documentació i els procediments que inicia no siguen, posem per cas, sexistes, xenòfobs, classistes, racistes, supremacistes, doctrinaris... i, de passada, que tampoc siguen valencianòfobs. És a dir, que si no discriminen injustament a ningú per motiu de naiximent o religió —espere—, doncs, que no discriminen injustament tampoc per motiu d'idioma els ciutadans valencians.

Avise els de l'odl, per si els va bé parlar-ne en una futura reunió interdepartamental. Per xarrar d'alguna cosa, encara que siga.

dilluns, 7 d’octubre de 2019

I continuen aplicant la victòria

Veig que ha mort Pepe Oneto, que durant un temps va ser, durant un temps, un dels companys de viatge informatiu i polític de ma mare. I fins i tot meu quan era menut, per osmosi directa al llegir el Cambio 16. Això em permet recordar aquells anys huitanta al costat de la ràdio mentres ma mare planxava a la tintoreria.

L'olor del percloretilé d'aquells anys, mentres preparava algunes «maquinades» de roba, era una espècie de droga o de boira que marejava i barrejava les reflexions intuïdes amb les veus polítiques del moment. Ara veig que algunes persones, algunes lectures i algunes veus acaben sent una representació d'un passat que no superem i oblidem, sinó que es convertix en la recambra del futur que mai no havíem pensat.

En aquell temps hi va haver un «intent» de colp d'estat. I és ara quan realment es jutja i condemna aquell colp d'estat, que es veu que va triomfar tant com els va anar bé. I continuaran aplicant aquella victòria.

diumenge, 6 d’octubre de 2019

Cita dominical / 568: Enric González Torralba

Mirant el cinisme extraordinari.
Després de les grans guerres del segle xx, part del món va viure unes dècades de prosperitat econòmica extraordinària. Però s'ha d'arribar a un grau superlatiu de cinisme per a concloure que la mortaldat a escala industrial val la pena.
Enric González Torralba, «La peste», El País, 22.09.2019.

dissabte, 5 d’octubre de 2019

Per l'ús d'un espanyol sense imposicions

M'entere llegint el Diari La Veu de hui que existix una plataforma estatal que es preocupa per treballar conjuntament pels drets dels ciutadans a utilitzar les llengües oficials a Espanya:


La Plataforma Estatal per la Igualtat Lingüística reclama als partits polítics que reconeguen la realitat plurilingüe


Em sembla que també hi hauria de participar alguna entitat cultural castellana interessada per la igualtat de l'ús de l'espanyol. No hem de pensar que tots els hispanoparlants es delecten afonant llengües i cultures diferents de les d'ells, perquè en tots els llocs hi ha de tot. Dit això, estaria bé que es puguera constatar amb fets. Com ara una associació per la difusió i l'ús del castellà i contra l'imperialisme espanyolista. Tindrien bona cosa de faena positiva a fer per davant.

divendres, 4 d’octubre de 2019

De l'Olimp al tossalet

L'administració de les Corts, segons em comentava un company fa ja uns quants anys, era l'«Olimp dels déus». Em semblava un poc exagerat en aquell moment, quan encara fea poc temps que treballava en la institució. En canvi, ara mateix diria que devia tindre raó, però que els anys han anat passant i la condició orogràfica de la institució: es tractaria ja només d'un tossalet. ¿Dels déus? Bé, això també ha anat a la baixa: dels cabdillets, si vols. ¿Tot mascles encara? Això sí i cada volta més (l'any passat es va jubilar la nimfa que volia ser, posem per cas, Hera, però que només va arribar, posem per cas, a Rottenmeier).

Vist que la gestió interna funciona de manera que sempre tendixques al bucle o a l'atzucac, m'he vist engrescat a fer ús del mateix web de les Corts que estava intentant esmenar. Vaig avisar —com a treballador de les Corts— que un document de la versió en valencià del web estava només en castellà i em van respondre amb una excusa que no qualifique: «El departament que elabora eixe document només mos l'envia en castellà». Ah! Perdone la molèstia, doncs. Anem a un hospital i mos diran que el cirurgià està bufat, però que el llanterner té molt bona mà. Res a dir.

Per tant, els he escrit com a ciutadà des del web de les Corts. Espere que als ciutadans els atenguen un poc millor que als treballadors i treballadores que s'esforcen a fer que la institució s'aguante dignament. Bufats, però amb bona mà.

dijous, 3 d’octubre de 2019

La imposició de la desconeixença

La Terra és redona, però només de tant en tant. La mar és d'aigua salada i no cau als abismes siderals al final de l'horitzó. Però hi ha qui continua sense saber nadar i s'ho ha de mirar des de la vora. A més, pretén que no nade ningú ni tan sols fins a la boia groga que delimita la zona de bany, ni posar un peu en l'aigua. Eixa seria l'actitud que mostren els polítics que utilitzen com a argument el fet que hi ha ciutadans al País Valencià que no entenen el valencià. Supose que inclús podrien dir que no saben ni que existix eixa llengua. I, com que no saben nadar, que asfalten la mar.

Eixos polítics «segresten» en profit polític i ideològic propi els desitjos i els interessos dels ciutadans d'eixes comarques que corresponent a l'àmbit hispanoparlant. Per això eviten que els ciutadans d'eixes comarques puguen arribar a entendre i a utilitzar el valencià. En lloc d'acostar-los a la catalanofonia (eixa sí, forçosament hispanoparlant a Espanya) amb la ment oberta, proposen que els que entenen o inclús saben parlar en valencià el desaprenguen, i que els mitjans públics (Diari La Veu, 02.10.2019) vagen reduint o eliminant els espais i els recursos que s'oferixen en valencià.

Pam dalt, pam baix, això és el que proposen. I el mal és que la falta de cultura i pràctica lingüística democràtiques mos fa pensar que el fet que uns empitjoren fa que els altres milloren. Casualment, després d'haver llegit Una cambra pròpia de Virginia Woolf (traducció d'Helena Valentí), això em recorda l'argumentació que fa sobre la conformació del classisme (o del masclisme):

Si no ens sentim segurs, som com nens de bolquers. ¿I quina és la manera més ràpida de generar una qualitat tan intangible, i alhora de tant de pes? Convèncer-se que els altres són inferiors a tu. Sentir-se en possessió d'un avantatge innat, ja sigui riquesa, posició [...]

Mentres els catalanoparlants espanyols estem obligats a ser bilingües oficialment, hi ha qui vol convéncer els altres que saber només «eixa llengua», l'espanyol-castellà, té un avantatge innat, de riquesa, de posició... Una cambra pròpia, en una casa compartida. Ah, i el dia que ja no parle ningú en valencià, el nostre accent no serà prou bo. Bé, això també sabem com va.

dimecres, 2 d’octubre de 2019

Cansament sense nom

L'AVL va resoldre la sinonímia de formes de denominar la llengua: català i valencià. Però com que res d'això es va introduir en l'estatut d'autonomia, l'advocacia de l'estat està a punt de tornar a forçar que el Tribunal Suprem adopte una decisions d'eixes absurdes que no adoptarien si es tractara de l'espanyol-castellà (Diari La Veu, 02.10.2019):

L'Advocacia de l'Estat ignora els filòlegs i nega la unitat lingüística

L'advocat de l'Estat demana desestimar el recurs del Consell contra l'anul·lació del Decret d'Usos de Llengües Oficials perquè català i valencià «no comparteixen àmbit lingüístic»

Govern socialista en funcions a Espanya, Ximo Puig president en la Generalitat, i aconseguiran, com fan sovint, cobrir-se de glòria amb mosques i continuar esguitant els nostres drets lingüístics amb el cinisme d'un estat que cada dia pareix més bananer que democràtic. Deu que, amb això de l'exhumació del dictador Francisco Franco Bahamonde, estan rescatant del fons d'armari socialista les essències ultramuntanes: uns dies rescaten els nàufrags de l'Aquarius, l'endemà els els fan tornar en calent. Encara es diuen ¡Socialistes!. ¡Una cosa com la República Democràtica Alemanya!

dimarts, 1 d’octubre de 2019

El país indesitjable

Dien alguns que la política era l'art d'aconseguir el que és possible. Es veu que alguns han descobert que és possible anar fent cada vegada declaracions més miserables, com ara el president en funcions —de no sabem massa què— Pedro Sánchez que somia violències en Catalunya i pareix que desitja que existixquen a força d'esmentar-les.

L'estat de dret i la llei ho aguanten tot, fins i tot els règims totalitaris, dictatorials o, més simple i banalment, corruptes. Democràcies corruptes com ara aquelles en què hi ha fiscals, jutges i policies que són irresponsables i impunes perquè hi ha dirigents polítics que ho permeten i, més encara, que actuen políticament per a fer-ho «possible». No tan sols probable, a la vista dels presos condicionals i les decisions ideològiques aprovades pels jutges Llarena, Marchena i companyia.

La democràcia, la independència i l'autodeterminació, són possibles. I si provenen d'unes votacions, legals, consentides o iŀlegals i discutides, mitjançant un conflicte polític i de dret, haurien de ser probables, i serien molt millors que eixes «independències» que seguixen el model de l'espanyola i que es representen encara ara en monuments decorats amb cadàvers i armes d'algunes ciutats, com si la mort de les persones fora un bàlsam desitjable per a la testosterona nacionalista.

No sé si cal condemnar la violència i la corrupció com si fora una representació de teatre escolar. El que cal és actuar contra la violència i la corrupció que practiquen injustament i arbitràriament alguns funcionaris i treballadors públics, eixos que inventen presons i delictes i resulten impunes al cap dels anys, quan eixe estat de dret que tan bé funciona exposa la iniquitat de moltes acusacions i condemnes. Estem veient com alguns polítics no tan sols no ho fan ni posen els mitjans per a evitar eixa violència i eixa corrupció, sinó que es posen molt teatralment dignes i solemnes sobre el buit de les seues idees per a reclamar que altres condemnen les violències dels altres que no s'han produït, per a criminalitzar els adversaris.

En fi, per si servix per a desacalorar-se, això em recorda allò d'«els morts que mateu tenen bona salut», que no he sabut trobar si era de Molière, de Corneille, de Zorilla o de ningú, però que també podrien amollar amb un cert humor i ironia els afectats. Almenys mentres l'estat de «dret espanyol» respecte les llibertats públiques i els drets humans i polítics.

dilluns, 30 de setembre de 2019

Contenidors de tot un poc

Estem espantats per l'emergència climàtica i la contaminació del nostre entorn, però no sé si de forma sincera o només de manera políticament correcta. Un veí de la plaça del Centenar de la Ploma de València s'acosta als contenidors que té a prop, al carrer del Cobert («Cobertiç» o «Cobertís», segons les plaques), i ho tira tot de braç al contenidor gris: residus, paper i cartó... No senc que tire vidre.

Com que no me s'ocorre dir-li res de viva veu em ve al cap que podria penjar un cartellet per allí damunt que diguera que els contenidors de plàstic i paper estan a menys de cent metres, al carer de Dalt; uns de vidre, a uns 150 metres, en la plaça de Mossén Sorell. El que no sé és quina moralitat deixar-li escrita, a més de les indicacions, per a que es puga memoritzar com a actitud quotidiana. Podria ser un gat i gosset envoltats de runa amb el lema «ells no ho farien».

diumenge, 29 de setembre de 2019

Cita dominical / 567: Aleksandr Gàlitx

Mirant els crims amb sarcasme.
La gent, indiferent, em perdonarà, / però jo no els perdonaré la indiferència.
Aleksandr Gàlitx, versos finals de «Засыпая и просыпаясь», a partir de la versió francesa d'Annie Epelboin i Assia Kovriguina en La littérature des ravins.

dissabte, 28 de setembre de 2019

Els braons

Ampliar el port de València o ampliar la V-21 carregant-se aixina els camps dels cultius de proximitat, continuar omplint les falses platges d'arena, anar en avió a conscienciar-se mirant els animalets dels parcs de Kènia... Tenim tot un repertori d'actuacions contradictòries amb la situació d'emergència climàtic que algun dia s'hauran de posar damunt la taula i caldrà vore qui guanya i qui perd en el mercat capitalista i com es conjuguen en el mercat democràtic els drets humans.

Veig guàrdies civils i policies amb bon braons de fer gimnàstica passejant els fills pel centre de València. Pel que llegim que passa diàriament a causa de les lleis que aproven els polítics i dels jutges que les apliquen, podem pensar que la protecció dels drets humans té menys valor que la necessitat de tindre bon braons per a pertànyer al cos que exercix la violència de l'estat democràtic.

divendres, 27 de setembre de 2019

Riqueses diferents

Els jóvens d'arreu han descobert l'emergència climàtica. Per sort, perquè els adults que els han precedit fins ara encara estan treballant pel creiximent infinit i la «creació» de riquesa.

De totes formes, com que no han cremat gomàtics ni contenidors, tal com acostumen a fer els seus predecessors en les reivindicacions socials i laborals, és possible que vullguen aigualir la importància del seu missatge i la seua preocupació. Espere que tampoc hagen encés bengales ni traques. La coherència i el medi ambient ho necessiten. El capitalisme no tant. No gens.

dijous, 26 de setembre de 2019

Treballen en això, però poquet

M'arriba una resposta del síndic de greuges a una queixa que vaig fer sobre els formularis que no tenen en valencià en l'Entitat Valenciana d'Habitatge i Sòl. La resposta, com dien, em deixa de pasta de moniato: ¡està en castellà! I la cosa és més sorprenent si pense que el subdirector va aconseguir el meu telèfon, no el personal sinó de la faena, i quasi em va dir en valencià una cosa de l'estil d'«estamos trabajando en ello» —com fea l'antic president espanyol Aznar amb accent americà— i que si volia res més, que li telefonara. S'ha lluït.

Li responc al síndic:

Una vegada més, agraïxc a la institució del Síndic de Greuges la diligència en la seua activitat.

Tal com el síndic mateix deu haver observat, la resposta del subdirector no respecta el protocol d'actuació marcat per la legislació lingüística vigent respecte a les comunicacions i procediments iniciats i mantinguts amb els ciutadans valencians, ja que respon en espanyol en lloc de respectar l'ús de la llengua oficial triada pel ciutadà.

Això provoca una nova infracció de les normes que regulen els usos lingüístics en els procediments administratius. En conseqüència, vist que només citen un decret del 2017, cosa que em fa pensar que no tenen en compte les dècades prèvies de regulacions valenciana, estatal i europea en matèria lingüística, i que tampoc el vicepresident segon i conseller Rubén Martínez ha detectat que s'estava produint una mala pràctica en la gestió lingüística, arribe a deduir que no fan servir ni tenen implantat cap protocol d'actuació que faça que l'activitat administrativa s'ajuste a la legislació vigent pel que fa a la gestió lingüística.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga estes mancances i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Amb estos entreteniments socials podem participar en la política pública. Si cal, treballem per la pau en el món, però també en valencià.

dimecres, 25 de setembre de 2019

L'aleta de ministre

Estic desconnectat uns dies de l'actualitat (catalana, valenciana i la resta) i em centre en mirar el paisatge amb arbres, pedres i rajoles de Sòria. En una taula veïna del restaurant un client fa broma sobre les seues possible aŀlèrgies: diu que en té a l'«aleta de ministro»... És molt tòpic fer broma sobre els polítics —que segur que se les mereixen quasi totes—. Em sembla que els fallers que fa esclatar una traca pel carrer i després no agranen les restes i el rastre que van deixant, també sabrien criticar els polítics, més encara i en millors condicions si sabérem acceptar que també hem de ser valorats, aconsellats i rectificats quan podem millorar qualsevol de les nostres activitats públiques.

Això no va aixina. Les carnisseres, els funcionaris i els perruquers massa sovint tenim molt a dir però no solem escoltar massa. És cert que hi ha més soroll que encert, però a la vora del Duero hi ha esquirols (Sciurus sp.), pit-rojos (Erithacus rubecula) i caragolets (Troglodytes troglodytes) ben desvergonyits i que pareix que confien molt en les persones de la rodalia. Per alguna raó atzarosa la gent encara deu ser pacífica i amable per ací. En general, vaja.

dimarts, 24 de setembre de 2019

La veritat amb torreznos

No sé què deuen pensar els sorians quan senten parlar en valencià en la seua petita ciutat castellanolleonesa. Costa d'evitar les idees que mos transmeten els mitjans i les actituds aïllades dels qui mos eduquen en l'esperit de «reconquista» encara ara, quan hauríem d'estar massa al cas d'eixes falòrnies historiogràfiques —Takse em comenta que ha mort Miguel Catalán, que estudiava «la mentira». Deu quedar molta faena pendent.

Prop del cementeri de Sòria, en una zona nova, hi ha la penya del Barça. Això sempre va bé, supose, encara que siga per a contrastar mitges veritats. No molt llunt, que ací tot està prou prop, hi ha la del Real Madrid.

dilluns, 23 de setembre de 2019

La vida dels protagonistes

Enganxe diverses notícies que el diari (Eldiario.es, 14.09.2019) em diu que tenen relació:

  • Theranos: cómo una joven emprendedora engañó a decenas de ricos con su «iPhone de la sangre»
  • Desmontando a Pau Garcia-Milà, la gran promesa del emprendimiento español
  • El 'Steve Jobs de Castellón' llena Barcelona de patinetes sin permiso de la ciudad: «No cumplen la ordenanza»
  • I sí que tenen relació: el sistema capitalista mal entés (deixem-ho aixina, en esta ocasió) que mos impregna, el neoliberalisme, la depredació econòmica i personal, l'egoisme, la supèrbia... Una bona ració de tot això embolicat en un poquet d'història, algunes anècdotes amb persones o mitjans coneguts, i el resultat de la lectura és quasi una noveŀla d'una part dels nostres dies com a societat.

    Espere que una alternativa a esta història simptomàtica agrupada siga el cas de Greta Thunberg —i algunes persones més, com ara Malala Yousafzai—. Ja està rebent i segur que tindrà encerts i errors, però no sembla que, com dia ma mare, vullga vendre duros a quatre pessetes. I tal com cantava el Llach, que no abaratixca el somni.

    diumenge, 22 de setembre de 2019

    Cita dominical / 566: Álex Grijelmo García

    Mirant la llengua de gairó.
    Em van semblar estranyes eixes mirades tan de tarús en un congrés seriós sobre la llengua. Vaig deduir que cap d'eixos intervinents ni tan sols havia fullejat la monumental Nueva gramática de les Acadèmies, que arreplega totes les varietats de l'idioma amb un formidable respecte i consideració per a cada varietat.
    Álex Grijelmo García, «Algunos bulos solemnes», El País, 07.04.2019.

    dissabte, 21 de setembre de 2019

    Aprofitament energètic

    Ahir reivindicaven no sé què i encenien llums de nit o cremaven bengales; hui van els fallers pel carrer tirant coets, demà es reivindicarà no sé què cremant qualsevol cosa que faça goig de vore... Tal com van les coses del clima i la contaminació mos ho hauríem de fer mirar. Segurament hauria de deixar de fer estos apunts, que són un malbaratament de recursos. No tant mentals com energètics.

    Senc un gos que lladra espantat per l'escama que armen els fallers. Energia vital perduda. Però Mario Bunge ha fet hui cent anys. Això energia ben aprofitada.

    divendres, 20 de setembre de 2019

    Humor franquista en Punxsutawney

    Estrany dia de la paella, que pareix rememorar allò de Punxsutawney del film aquell que tant va contribuir a confirmar que la pràctica trau els mestres, que dia ma mare. Era una dita popular sovint desmentida pels fets observats.

    L'humorista Arévalo apareix en À Punt i diu un despropòsit on relaciona el franquisme i l'homosexualitat... Dit aixina sembla un acudit, i el cas és que ho era, però dels seus, que fan més vergonya que gràcia. Li ha faltat dir que el dictador tampoc no va perseguir mai els botijosos, i haguera completat el seu repertori ideològic i humorístic en el nivell habitual.

    Diu que van una dona i un mariquita pel carrer i topen amb el cadàver de Franco. Va i l'aplaudixen per haver tingut tanta descendència amb un sol testicle. Arévalo ho sent i no li troba la gràcia. Això és. Hem de confiar en la biologia i que l'educació pública arribe a compensar i adreçar tants segles de discriminacions socials i culturals.

    dijous, 19 de setembre de 2019

    Millorant de programeta

    Perc quasi mitja vesprada provant programetes d'escriure en HTML. El que va funcionar ahir em sembla hui un massa limitat en molts aspectes. Al final arribe al TrebEdit de Joel Etetafia: suggerix codi i deixa vore tot el text en pantalla, coses bàsiques per a mi que els altres no feen. A més, escrius i emmagatzemes el text en el mòbil mateix, fora que la connexió es perga amb l'apunt per les tempestes digitals.

    A voltes convé anar fent provetes dins que trobes el producte que s'ajusta a les teues necessitats... I ara podem pensar que és una llàstima que no pugam fer sempre això, tant si es tracta de comprar uns auriculars que no et deixen traure del retractilat com d'unes eleccions espanyoles en què també pareix que t'hages d'engolir per a sopar la mateixa menja rància que et fea ois a l'hora de dinar.

    Almenys, de moment mos deixen fullejar els llibres. Arribrà el dia.

    dimecres, 18 de setembre de 2019

    El programeta va bé

    Per a intentar que no em torne a passar com ahir m'instaŀle un programa d'edició d'HTML en el mòbil: anWriter Free.

    Espere que aixina no me se perguen tan sovint les línies o els apunts sancers, com sol passar amb altres opcions comunes, com ara cometent la imprudència d'escriure en línia.

    Crec que hui no renegaré més de res. Diuen que encara queda un poc de marge abans que s'hagen de convocar les eleccions espanyoles i, innocentment, pense que és possible salvar l'estupidesa que pot desembocar en la repetició electoral. Ells diran, els polítics. Vist com ha anat el seguit de banalitats, mentires i errors, senbla clar que el vot ha patit una inflació de valor ideològic i, més encara, comptable. Seria preferible no haver sw de comprovar el valor negatiu de l'abstenció.

    El programeta ve bé. El sistema polític, en canvi, com tot un poc, contaminat per les presons polítiques, les migracions ofegades i les ideologies vaciŀlants dels interessos econòmics.

    dimarts, 17 de setembre de 2019

    La llengua que l'alcalde no entén

    Havia de fer un apunt sobre les limitacions lingüístiques de l'alcalde d'Oriola, però el Blogger s'ha carregat l'esborrany quan ja quasi ho tenia tot dit i sense acalorar -me per si sap sumar i restar o només dividir per zero.

    És l'alcalde elegit pels regidors. Ells deuen saber si els va bé. A mi no em va bé el Blogger: canvie de programa. Un alcalde que no entén el valencià: els seus votants sabran què volen per al seu poble. El 35℅ de la zona castellanoparlant entén molt bé el valencià. Ara saben que l'alcalde no és un d'ells. Una dada estadística aclarida i poca calor més. Jo l'entenc, no cal saber res per a ser alcalde, cal que et voten. Jo l'entenc, ell no m'entendria a mi. Cap novetat al nostre petit país valencià, més petit i ignorat.

    dilluns, 16 de setembre de 2019

    No l'usem a bastament

    Lligc que un historiador, David Garrido («Al meu país la pluja no sap ploure: els aiguats de 1475-1476» Diari La Veu, 15.09.2019), escriu amb intenció la frase següent: «Això ha estat sempre així, perquè els barrancs són barrancs, precisament, perquè hi corre l’aigua, quan hi corre, a bastament.» Coses que passen quan volem expressar més del que caldria.

    Com que és inusual, i precisament perquè sona massa bé i realment no sabem què vol dir eixa expressió, convé consultar els diccionaris si volem ser més precisos que doctes. El DNV diu que a bastament equival a 'en quantitat suficient'. Vaja, no pareix que fora això el que volia expressar l'autor. Diria que l'expressivitat de la llengua d'ús comuna és ben acolori i capaç d'explicar les avingudes exagerades, les «tafarraes» que comenta el mateix autor.

    En tot cas, com que tinc el vici de voler vore més del que toca, trobe que deu ser un mal afegit que patixen els parlants de llengües com la nostra, eixes llengües que no guanyen per a disgusts i van deixant un petit silenci mediterrani com qui sent ploure.

    diumenge, 15 de setembre de 2019

    Cita dominical / 565: Plácido Domingo Embil

    Mirant la indulgència amb l'abús.
    Reconec que les regles i valors pels quals som i hem de ser mesurats hui són molt diferents de com eren en el passat.
    Plácido Domingo Embil, fragment d'un comunicat fet públic pel tenor, El Periódico, 13.08.2019.

    dissabte, 14 de setembre de 2019

    Aparells del desfici

    Hui prove a escriure amb el Boox Note directament en la interfície de Blogger oberta en el Firefox. A més, en compte de l'escriptura en HTML esta volta utilitze la plantilla de redacció. La cosa no va mal, prou paregut al resultat d'ahir. Segurament, l'avantatge són les opcions que tė la plantilla del Blogger, poc més.

    Volia haver-li connectat el teclat del mòbil a través del Bluetooth, però no he sabut com. Llàstima que no sàpia predir la paraula que comence a teclejar, perquè el tecleig està molt aconseguit. Però em sembla que m'ha passat com sol passar en açò de la informàtica i la societat de consum: acaba d'aparéixer un Boox Max3 de 13,3 polzades que té unes quantes millores que no li arribaran al meu Note, com ara l'Android 9. Fa un poc de ràbia, però el mercat va aixina, aprofitant ànsies i desficis.

    divendres, 13 de setembre de 2019

    Tecles de proves

    Un poc cabut i un molt poc pràctic torne a intentar fer un apunt amb el Boox Note. Escric amb l'app Writer+, per ana provant. Per sort, té l'opció de teclat en català. A més, com que la sensibilitat de la pantalla és molt bona, és prou fàcil i àgil teclejar-hi amb dits. El mal és no disposar de teclat pensat per a escriure en HTML. O que els suggeriments lèxics no funcionen massa bé.

    Prove a eixir de la interfície del navegador i torne al Writer+. Amb un poc de patiment, per si no funcionava això de tindre dos programes oberts. Va bé. Em falta suggerir-los als d'Onyx que homologuen el seu Android en Google, perquè de moment no funcionen els programetes que voldria utilitzar també ací.

    Diu que tota l'aigua que mos atemoria que ploguera per ací hui, ha caigut en la mar. Allà on no hagen arribat les inundacions enguany poden respirar alleujats i continuar obrant cases en els barrancs o asfaltant les rambles. Anem provant.

    dijous, 12 de setembre de 2019

    Vacances sense alé

    Fent un poc de neteja, torcant per ací i per allà, apareix el meu antic monopatí blau translúcid Supa Skuda. No vaig ser mai un virtuós dels equilibris i les cabrioles, però vaig aprendre a desplaçar-me pel poble botant les voreres sense massa miraments i a bon ritme.

    Està quasi nou i em passa pel cap recuperar-lo per a moure'm per la ciutat. De moment, el torque i pegue uns quants bots. No sé com han anat enguany els ànims indepes, però espere que encara puguen fer uns quants volantins democràtics més reclamant el dret d'anar en monopatí, vist que ni els imperis ni els estats nacionalistes excloents, com ara l'espanyol postfranquista que encara mos hem d'engolir, no són cap panacea per a resoldre problemes ambientals, socials. Ni tan sols d'una Europa comuna.

    Almenys, amb un monopatí vell i reciclat pots botar voreres i circular amb el propi esforç ecològic. Hi ha pistes per a fer amistats, i és diferent acudir-hi impulsant-se amb la voluntat política de moure els peus que a colps de sentències que pengen del la weltanshaung d'un caudillo pròfug encara d'una pretesa història democràtica.

    Després de Chaves Nogales, Kertész. Vacances sense alé, però amb Bunge a prop.

    dimecres, 11 de setembre de 2019

    Torna-li amb paciència

    A pesar del que comentava ahir, em pega hui per fer-li un repasset al miniordinador Eee Pc de no recorde ara quin any que funciona amb Lubuntu 16.10. Tal com vaig pronosticar ahir, a pesar que l'ordinador respon i aŀlucine que es connecte a Internet, al poc es desconnecta del punt de connexió del mòbil, cosa que solucione reiniciant; després resulta que no reconeix el teclat físic correctament, però puc trobar en la xarxa (Roc Reguant) la solució: en un terminal execute «setxkbmap -layout "es"», i l'ordinador reconeix la ce trencada del teclat.

    En fi, que me se passa més d'una hora per a fer no res. Això sí, crec que he consolidat un poc més de la paciència que cal tindre amb estes coses. I espere que siga una virtut de la vida digital que pugam traslladar a la resta de la vida analògica.

    Connexte el Google Keep, escric estes línies i penge un apunt més de vacances. Ha plogut una miqueta.

    dimarts, 10 de setembre de 2019

    Codis de desconnexió

    Per a estos últims apunts utilitze un teclat Logitech Keys-To-Go que connecte per Bluetooth a la tauleta Fire, escric en l'aplicació Keep Notes i apegue el codi en la interfície dels blocs de Google, perquè l'aplicació Blogger per al mòbil fluixeja molt en moltes coses. No sé què més em falta provar, però sí que he trobat que, sabent un poc de codi HTML (per exemple, les cometes baixes: símbol & + laquo; i raquo;), esta combinació de maquinetes i programes resulta més ràpida i relaxada que posar en marxa el portàtil. En vacances, va bé trobar una manera de fer els apunts sense carregar les neurones amb les calfamentes de cap que quasi sempre provoquen els ordinadors, encara que siguen mini i vagen amb Lubuntu (com és el model que acabe de posar al dia este matí, per si de cas).

    S'acosta una depressió aïllada a nivells alts (DANA) per la mar; la vegem vindre i apartem algunes cadires del balcó. Mentres arriba, ha fet bon sol i he aprofitat per a fer el meu circuit de la muntanya: 14:31. Un temps semblant al de l'última volta, aixina que no sé si és que m'he embolicat amb el cronòmetre. Mire de desconnectar-me, però la visita de Chaves Nogales a l'Alemanya del 1933 no deixa de ressonar en l'actualitat.

    dilluns, 9 de setembre de 2019

    Les raons aprofitades

    És arriscat i insegur, però a voltes convé fer l'esforç de lligar els arguments que poden aparéixer en una mateixa pàgina de diari. No serà cap descobriment enlluernador, però sí que permet algun alleujament mental i, un poc, humorístic.

    En el diari El País d'ahir, Joaquín Estefanía («Teoría del gorrón») parlava de la teoria de l'aprofitat (el DNV proposa «gorrer» o «gorrista», que no havia sentit mai). La cosa és que diu:

    La teoria de l'aprofitat és una formulació que sosté que els actors racionals tendixen a abstindre's en l'acció coŀlectiva en la mesura en què pensen que uns altres faran la part que els toca per a aconseguir algun objectiu mutuament beneficiós.

    En la pàgina següent, Enric González («Resumen del siglo XXI»):

    Els nous dirigents populistes de hui ho tenen molt difícil per a superar aquella bola, plasmada fotogràficament en la reunió de les Açores que va congregar quatre polítics (el mateix Bush, el birtànic Tony Blair, l'espanyol José María Aznar i el portugués José Manuel Durão Barroso), tres dels quals semblava que sentien una atracció especial per la càmera. El que va procurar mantindre's fora de pla va demostrar ser hàbil: a diferència dels tres famosos farsants de la foto, Durão Barroso es va salvar de la crema i poc després va aconseguir ser president de la Comissió Europea. Va durar deu anys en el càrrec.

    Demostració de la teoria, que pot variar de nom i de circumstàncies. Tenim el consol, si més no, tal com diu Estefanía, que es tracta d'un «actor racional». Si no és que la racionalitat també s'ho ha de fer mirar.

    diumenge, 8 de setembre de 2019

    Cita dominical / 564: Agustín de Foxá Torroba

    Mirant el fanatisme espanyol.
    Allò era una demostració que en Espanya no hi havia creients i ateus, sinó catòlics i heretges. Una vegada més, en l'autèntica línia espanyola, darrere de la Creu estava el dimoni, però no el buit.
    Agustín de Foxá Torroba, Madrid, de corte a checa (1938; edició del 2009).

    dissabte, 7 de setembre de 2019

    Ara torne

    Fem una visita indesitjada en vacances a les oficines de l'ajuntament, a l'edifici de l'antiga tabacalera. No mos avança massa, però mos servix per a comprovar fins a quin punt continuen sense tindre clars els protocols d'actuació contra les discrminiacions injustes ni que hi ha algunes especificitats en això de les discriminacions que, si més no a València ciutat i al Pais Valencià, haurien de tindre un tractament específic i permanent: els cartells en paper informatius de circumstàncies diverses fets de manera casolana en les oficines mateix, no tenen versió en valencià. (I ara em tocarà enviar-li un avís al síndic de greuges, que per a això està.)

    Es suposa que governen els qui són sensibles davant estes qüestions. Però a més de practicar la simpatia passiva seria convenient que posaren en pràctica els mecanismes d'actuació habituals dels qui tenen finalitats polítiques de millora social. No tot és arribar i moldre, però tampoc hauria de ser arribar i endormiscar-se amb els perfums i les llagoteries que congrega el poder politic i administratiu.

    El cas és que, de funcionaris i funcionàries n'hi han de tots els colors i actituds. La cosa és deixar-los clar que l'administració ha de ser respectuosa amb els drets i llibertats, com ara els lingüístics i sexuals, dels ciutadans als quals servixen i que els paguen els sous. Segur que, si hi hagueren protocols d'actuació ben establits, no seria tan fàcils trobar-te'ls fent cartells sense versió en valencià. ¿Oi que ja no solen fumar els funcionaris en dels vàters?

    divendres, 6 de setembre de 2019

    A quatre passos

    En Cocentaina hi unes quantes coses a fer —a més dels dinars especials—. Pots allotjar-te en l'Hotel Anna, prop de l'entrada del poble venint del nord, que dona a la plaça de la Font i està propet de la biblioteca —i del centre del poble—. És el que vam fer un dia del mes d'agost, poc abans de fer vacances. Mos hi vam acostar en cotxe, encara que alguna volta hem vingut en tren.

    L'hotel no és excepcional —podria ser-ho amb uns quants retocs—, però és prou còmode per a un o dos dies. Al matí, al bar tens ocasió de sentir les converses del veïnat, i això sempre et dona un poc d'eixa informació sociolingüística amb què mos entretenim, com ara eixa xica immigrant (no sé d'a on) que parla en valencià i la seua companya valenciana que li parla en castellà.

    Vam aprofitar per a pegar-li una volta al poble i, com que era dia de faena, vam entrar en la Cooperativa Agrícola Catòlica, on vam trobar quasi de tot i també algunes coses que hem trobat que tenen una qualitat més bona que les que solem trobar als súpers de València (preus per kilo o per litre):

  • Ammetles crues sense pelar (10,80)
  • Mel crua de romer Moncabrer (10,50)
  • Mel crua de flor de taronger Moncabrer (9,15)
  • Oli El Comtat Coupage Agroecològic (8,70)
  • Oli El Comtat Blanqueta (4,60)
  • Oli El Comtat Alfafarenca (4,60)
  • Takse està entusiasmada amb les ammetles. La resta, a quatre passos de casa i quasi sense buscar-ho. Hi ha qui s'interessa per l'arquitectura, per la gastronomia, pels productes de la contornada o per pegar una volta per la muntanya.

    dijous, 5 de setembre de 2019

    El corpus i el nomenclàtor

    Mirant el Corpus toponímic valencià (ctv) de l'avl en línia et pots arribar a pensar una cosa, però en realitat, d'acord amb una resposta de la mateixa acadèmia, la realitat és una altra. La informació del web no està actualitzada, sinó que correspon a la informació recollida fins a l'any 2009, que és quan es va fer la publicació en paper. El web no ho diu, tot i que hi ha la indicació «© AVL 2019». Convindria que el web del CTV no indicara només «© AVL 2019» sinó també la data en què s'haja fet pública la informació del web del CTV.

    Com que el web indica la data del 2019 i no dona cap altra indicació, permet arribar a falses incoherències o errors en la informació. Per exemple,