dissabte, 24 d’agost de 2019

Llur mala bava, la d'alguns

Un petit intercanvi de comentaris en la revista Núvol (21.08.2019) arran de l'article d'Isaias Fanlo «Com carregar-se el català (amb estil, això sí)», em servix per a espolsar-me i difondre un poc les meues neures sobre alguns aspectes de la llengua que pareixen dogmes d'una fe hermètica més que propostes per a afavorir i promoure l'ús del valencià com si fora una llengua que val per a tot, per a desvariar i per a enlluernar:

En el llibre de Joan Coba Femenia Els adjectius possessius: teoria i alguns problemes d'ús (es pot consultar la tesi prèvia en la xarxa), podeu trobar un «estudi aprofundit i clar de la forma llur, des de les perspectives diacrònica, diatòpica, diafàsica i fins i tot romànica amb tota la problemàtica sintàctica que se'n deriva», tal com explica Lluís Gimeno Betí en una ressenya. Gimeno afig:
«Una altra qüestió a analitzar és si el possessiu llatí suus s' utilizava ja en aquesta llengua per a diversos posseïdors, com passa actualment en català i en altres llengües romàniques, entre altres preguntes formulades. La conclusió a què arriba l'autor és afirmativa, i per aquesta raó no ens hem d'estranyar que la generalització dels derivats d'illorum mai no fóra total en català en contrast amb usos dels derivats de suus, amb posseïdor plural, durant l'edat mitjana.»
Sobre este possessiu també és ben interessant la lectura d'una article d'Albert Jané de l'any 2011 en la revista Llengua Nacional: «Notes sobre l'ús del possessiu llur» (localitzable en format PDF en el web de l'IEC). Quant a la resta, estic molt d'acord amb l'article d'Isaias Fanlo, cosa que no evita que em sàpia mal que la pressió discriminant contra els valencianoparlants i en favor de l'ús del castellà siga tan institucional, intensa i persistent com quasi sempre (al País Valencià sobretot), sense que l'estat democràtic haja pensat mai que a «totes les escoles d’Espanya s’hauria d’ensenyar, a més del castellà i l’anglès, el català, el gallec o l’eusquera». Seria un petit canvi amb un objectiu diferent i crec que més positiu que l'actual.

divendres, 23 d’agost de 2019

Cotó-en-pèl electrònic

L'últim dia de faena abans de les vacances no dona per a res. Mentres faig còpies de seguretat veig tota la brossa que s'acumula electrònicament, però ara mateix no puc estar eliminant i reorganitzant si estic copiant a un disc dur la informació que considere més important o que més mal em sabria que es perguera. La part més reconfortant de la neteja és la possibilitat de localitzar arxius de l'any de la polca (és a dir, del 1997 cap ací) que resulta que contenen informació oblidada que encara és aprofitable.

Mirant el desordre etiquetat i encarpetat que m'apareix a la vista en l'explorador d'arxius, trobe que necessitaria dos o tres dies de faena amb cotó-en-pèl i alcohol per la deixar com una patena i ben organitzades les interioritats entre les carpetes i els documents. Ara he exagerat, «ben organitzades» seria massa, només que tinguen menys repeticions i un més dreceres.

dijous, 22 d’agost de 2019

Neures d'estivalitat

Encara m'estic refent dels efectes de la destrossa que ha provocat la pèrdua i recreació de la plantilla «Normal.dotm» del Word. Deixe apuntat que eixes plantilles normals van en la carpeta «Unitat:\Usuari\NomUsuari\AppData\Roaming\Microsoft\Plantillas». En canvi, la que no s'ha perdut és la que manté la configuració personalitzada de la interfície del programa. Si no m'enganye, és la que tinc en «...\AppData\Roaming\Microsoft\Word\Inici» (dita també «Inicio» i «Startup», depén de la instaŀlació de cada ordinador).

Per a airejar-me dels codis, envie una consulta a l'avl sobre un topònim de Foios: «Cuper», «Cúper», «Cuiper» o «Cúiper», que m'he trobat tot això. Trobe que la pronúncia habitual com si s'escrivira «Cúper». L'acadèmia, en canvi, escriu «Cuiper» però diu que la pronúncia és [kúper], cosa que no em quadra amb el fet que la documentació més antiga que localitze és «Cuper» (que no hi haja accent no vol dir res en Madoz (1830), em sembla), i tampoc s'ajusta a la forma que indica Sanchis Guarner (1976), «Cúiper».

Bé, encara estem en agost, aixina que trobe que fins a l'octubre, quan tornaré de les vacances d'estiu, no podré concloure res sobre estes incidències i neures d'estivalitat.

dimecres, 21 d’agost de 2019

Volen les plantilles

El Word de Windows, al cap dels anys de no fer-ho, me s'ha menjat la plantilla «Normal.dotm» este matí. I com sol fer de manera taxativa i abusiva, no en deixa rastre en l'ordinador: en crea una nova i te se fot tota la faena que hages fet durant anys amb l'antiga. No en deixa ni rastre. M'ha destarotat un poc el matí.

Per sort, quan l'informàtic m'ha dit que no hi havia res a fer, he vist que tenia una còpia de finals de l'any passat. Això, a més, m'ha permés comprovar que la còpia de seguretat no s'estava fent tampoc correctament, ja que les faig periòdicament. La que passa és que el programeta ms-dos creava un document en lloc de crear un directori amb la còpia de les plantilles. L'ensurt m'ha servit per a resoldre-ho.

D'altra banda, com que, dins del meu desordre, sóc un poc previsor, tenia una còpia del mòdul («Newmacros.bas» es diu la còpia) del 30 de juliol passat. En eixe mòdul havia inclòs les modificacions i ampliacions de les macros més grosses, aixina que he pogut respirar. Havia estat tres dies barallant-me amb el codi d'una macro i temia que haguera pogut volar.

M'ha tocat, això, tornar a generar combinacions de tecles i associacions de macros amb les icones personalitzades de les franges del programa. Per sort, la configuració personalitzada de les franges està en una plantilla diferent («Miquel.dot» en el meu ordinador) d'una carpeta diferent («Inici») que es suposa que no vola tant. Pensant-ho bé, demà en faré una còpia i la inclouré en les còpies de seguretat.

Al final, l'inconvenient inicial m'ha impulsat a fer un poc de neteja. Després he comentat amb Takse que no sabem per a què mos preocupem per tot això: al cap i a la fi, l'administració de les Corts tenen un sistema de gestió que es resumix en l'expressió «mientras jodo, no barro», que ara mateix no tinc ganes de traduir. El president de torn de la institució i els qui la governen per delegació es suposa que haurien de modernitzar-la i fer-la més eficient, però no és el cas. També ací volen les plantilles i es malbaraten els cabals professionals.

dimarts, 20 d’agost de 2019

La possibilitat de la coherència

Altra volta amb la cosa de la impossibilitat de la «coherència». No puc evitar que em sone a excusa per a infringir alguna regla, algun principi... No hi hauria falta de coherència si aplicàrem el principi d'esmenar els errors i revisar els nostres procediments i desitjos. Ben al contrari, aplicaríem la coherència d'una manera prudent i sense mecanicismes.

Per contra, qui sol apeŀlar a la idea que és impossible la «coherència absoluta» —dit de passada, com si hi haguera res absolut en esta vida, llevat dels nostres estadis físics— tinc quimera que realment està disculpant-se per alguna cosa, perquè sap que no està actuant correctament en alguna qüestió i, a través d'eixa impossibilitat invencible adduïda, prova d'obtindre la indulgència religiosa a la qual estem encara sotmesos en estes coses de l'ètica i la moral.

Una variant d'això és també «l'excés de coherència», que es veu que ha de ser roín, com tots els excessos... Això es veu a una hora de camí, la paraula excés ja diu que alguna cosa no va. Realment, més que un excés de coherència és possible que el que hi haja és una diligència o eficàcia mal aplicada o aplicada per a fer mal. Mirant-ho bé, hi solen fer referència els qui estan disposats a claudicar i renunciar a la coherència (de fer bé) a canvi d'algun benefici indegut i injust, a canvi d'algun suborn. Volen que ho faces tu també, practicant la seua coherència màxima del lucre personal a canvi del perjuí d'algú altre o de la societat. Ahí també tindríem una coherència molt atractiva, ben habitual, tan habitual que arriba a insinuar la possibilitat, quasi evident, de la «coherència aboluta».

dilluns, 19 d’agost de 2019

Amb codi i guiato

Ara que hi ha un poc de temps, m'embolique amb una rentada de cara de la part de legislació lingüística del bloc Diari per a Tècnics Lingüístics (dtl), secció que abans estava situada en el web Eines de Llengua (web on es centralitzava l'activitat de la cdlpv). En general, només faig el trasllat de les pàgines que contenen els enllaços als continguts. Els continguts situats en el servidor del web continuen allà, almenys de moment.

Pareix que no, però fer un bon no res es convertix en un mareig i, al final, notes que la faena de no sé quants anys no saps si és gens útil, però ocupa espai i manté connexions i dependències que costen d'aclarir i reorganitzar. A més, de tant en tant, si algun servidor t'avisa que estan fent tasques de manteniment o el navegador no respon, només faltava això per a alterar la calma que t'imposes i practiques amb devoció per tal de racionalitzar la faena. Si no fora... Uf, mos estem acostant a colps de guiato i codi html a eixe banquet.

diumenge, 18 d’agost de 2019

Cita dominical / 561: Caterina Riba Sanmartí

Mirant la traducció dels sexes.
Si els originals permeten diverses interpretacions, les concrecions possibles en la llengua de rebuda són iŀlimitades. Els traductors i traductores responsables de la tria, han de tenir present que el trasllat d'una llengua a l'altra comporta tota una sèrie d'implicacions ideològiques. El fet d'incorporar la perspectiva de gènere a l'hora d'avaluar les prioritats contribueix a prendre decisions conscients i informades.
Caterina Riba Sanmartí, «Feminisme i traducció literària: una aproximació», Terminàlia, número 19, juny del 2019.

dissabte, 17 d’agost de 2019

Agranava l'escaleta

Vam anar al restaurant L'Escaleta de Cocentaina. El petit problema que no acaben de tindre ben resolt és que, ara mateix, amb la solana que cau per allà, no és un passeig agradable des del poble pels camins, així que hi vam anar en cotxe. A la primavera o a la tardor, el passeget deu estar bé.

Ja el coneixíem i l'experiència continua sent molt bona, vorejant l'exceŀlència. El preu és el que correspon, supose, és a dir, que per a visites especials i amb un interés per la gastronomia d'alt nivell. Hi ha qui s'ho gasta en una samarreta de l'equip de futbol o en contribuir a una ong. Canvie la samarreta per l'ong i estalviem per a fer una celebració de tant en tant.

Esta volta mos van descobrir la mostassa i altres brosses de la contornada. Eixa pràctica de la proximitat i l'aprofitament sostenible dels recursos de l'entorn és una bona línia d'actuació. En eixe mateix sentit, els hem deixat caure un detallet sociolingüístic:

L'atenció personal va ser perfecta. A més, va ser en valencià, detall que agraïm i que mos agradaria que fora una opció normal en la carta i el web del restaurant. Moltes gràcies per tot.

Pedreta a pedreta, empedrarem el camí.

divendres, 16 d’agost de 2019

Amb «garaix» i sense


Després del debat en la xarxa que vam tindre a propòsit de l'aparcament d'esta paraula en valencià, peguem una volta per Cocentaina i topem amb un poc de filologia popular aplicada, que és la faceta més saludable del fet lingüístic: «garaix» i «garatge» en sengles cartells de la mateixa immobiliària.

dijous, 15 d’agost de 2019

L'esperança que temem

Després de les males passades que mos fan la majoria dels governants, Pedro Sánchez, Calvo i Ábalos inclosos, que no sé si governen, però que declaren i malven un silenci ben valuós per a les oportunitats d'imposar les bones accions davant de les males idees. En contrast amb això, també hi ha bones idees i iniciatives polítiques, encara que siguen municipals i de poc de ressò, però que són molt rellevants per a eixe patrimoni comú que voldríem també que es titulara com el llibre Aquí tenim l'esperança que estàvem buscant (de Lolita Bosch i Oriol Malet). El Diari La Veu (14.08.2019) informa:

Potries retira la bandera de la UE pel tracte a l'Open Arms i donarà a l'ONG el que recapte amb el Music Fest

Amb tot, crec que no s'hauria de retirar la bandera de la Unió Europea. Al contrari, s'hauria de fer més visible, però amb un llaç negre o amb algun cartell declaratiu que mostrara l'estat en què està caiguent eixa unió de cada dia mos temem què, eixa Unió Europea que cada dia obri els braços amb temor a l'esperança.

Fa calor encara, les panderoles americanes continuen amenaçant que qualsevol dia mos obriran la porta de la finca i mos saludaran de matí. Me s'havia passat apuntar l'últim recorregut pel riu, dilluns passat: 07:08 + 07:00. Més llaugeret que de costum.

dimecres, 14 d’agost de 2019

Junts també podem caducar abans

L'article de Jordi Évole «Ojalá este artículo lo lean caducado» (La Vanguardia, 14.08.2019) em commou, no per la forma, sinó pel fons de la qüestió: els governs de la Unió Europea pareix que estiguen fent per convéncer-mos —als ciutadans d'eixa unió— que tot allò del bagatge comunitari, els drets humans, les llibertats públiques i fins i tot el dret tradicionals més consolidat, el de la mar, són uns nyaps utilitaris d'interés partidista i, ja posats a abusar de la ciutadania, nacionalista.

A més, m'arriba la memòria 2018 de Metges Sense Fronteres que es titula «Juntos hemos hecho algo extraordinàrio» (no sé per què hi ha algunes ong interessades per les persones que, paradoxalment, es dediquen a practicar la imposició lingüística castellana). Supose que pretén ser un missatge positiu, però si ho mires bé, també hem fet i fem «junts» moltes barrabassades, com ara les que estan fent els governs amb els migrants de la mediterrània. ¿Mos poden semblar simpàtics els governants que, podent-ho evitar, deixen morir les persones en la mar? Sí, militant i votant «junts» sense parar-mos en brosses també fem eixes coses extraordinàries, estúpides i malvades. La cosa és si en som prou els que no volem continuar sent aixina o caducarem abans.

dimarts, 13 d’agost de 2019

Les influències en la xarxa

No tinc massa afició als canals de Youtube —i això que també hi tinc el meu espai on no passen massa coses, alguna merla i el so del vent— ni consulte gens Instagram ni Twitter —i ja fa un temps que em vaig esborrar de Facebook—. Però són espais de comunicació molt rellevants que omplin el nostre temps i fan circular un (im)possible «sentit comú» de l'era digital.
Com que en la revista Núvol (12.08.2019) Clàudia Rius es preocupa per «Internet, els influencers i la normalització del català» i veig que no ho lliga massa amb el «domini lingüístic» terrenal, amb un poc de faena de recerca arribe a oferir unes propostes complementàries:
Teresa Patapum
Nerea Sanfe TV
Frank Surimi
Miss Tagless
El Renao
Paper i píxels
Revista Tredeu
No hi havia a València
Carquinyol
Que l'única referència fora esmentar en un article citat els suposats 10 milions d’usuaris de la llengua m'ha semblat una demostració precisament del que comentava l'autora de l'article: «el panorama digital és clarament un espai en el qual encara hi ha molta feina per fer».

dilluns, 12 d’agost de 2019

El pare de ma mare

He provat a regirar la xarxa a vore si, per casualitat, hi trobava alguna referència al pare de ma mare, que va morir al front de Gilet durant la guerra civil espanyola del 1936-1939. No hi he trobat res. Sí que apareix en el llibre Els Cogollos de Carcaixent de Salvador Albert i Cogollos, on supose que podria traçar eixa línia de la meua família. Llàstima que sé poca cosa d'eixa història, perquè ma uela em va contar el que em va contar quan fora i jo vaig fer el cas que vaig fer en aquell moment. A més, el meu uelo de fet va ser el seu segon marit, que és qui em va dur amb el ciclomotor Guzzi a l'hort un dia, quan jo devia ser més menut que l'aixà.

Abans de morir en el front de Gilet, el pare de ma mare va estar ingressat en un centre psiquiàtric. Si no recorde malament el que m'han contat, no tant per estar boig com perquè no volia anar a matar a ningú. Es veu que això l'angoixava molt. No sé com va anar la cosa, però al final, l'última cosa que en van saber és que va morir per Gilet. En tot cas, el cadàver no va tornar a Carcaixent. Fa anys, la família de tant en tant fantasiejava, durant alguns llargs dinars de Nadal, amb la possibilitat que tornara.

Al final he topat amb els morts en els camps de concentració del nazisme (Diari La Veu, 19.12.2016). Hi ha un Ramón Cogollos Giner. Llegir sobre això sempre acaba angoixant. Més encara si, pensant més enllà del paper de víctima que molt fàcilment mos adjudiquem, també haurem d'assumir que entre els nazis i els feixistes hi degué haver uns quants Cogollos. I això encara sap més malament. Al cap i a la fi, ma mare m'explicava que sa uelo dia: «Si cremen esglésies i sants, això serà faena per a tornar-los a fer; però matar o fer-li mal a ningú, això no.» Ma mare va travessar el maig del 1968 parisí com a immigrant i es va impregnar de moltes d'aquelles idees. M'agrada pensar que eixa línia de la família anava sembrant unes idees prou civilitzades. Encara que, al final, la cosa sempre va com va.

diumenge, 11 d’agost de 2019

Cita dominical / 560: Carlos Manuel Álvarez

Mirant les veritats pòstumes.
Amb la pereta, la boina, el portafolis carregat de poemastres i papers administratius, i la seua obediència i submissió imbatible, Retamar va complir sempre amb els ulls tancats amb el que la història li tenia preparat.
Carlos Manuel Álvarez, «Un turista en el país del proletariado», El País, 27.07.2019.

dissabte, 10 d’agost de 2019

Fruita seca i llegums

Al mercat central de València hi ha parades que tenen rètol en valencià. A més d'això, hi ha qui també té alguns cartellets de productes en valencià, moltes voltes són productes que sembla que consideren que no es poden traduir (com ara les bajoques). I també n'hi han alguns que han decidit posar els cartellets en valencià. Com ara «Casa Conxa. Fruits Secs i Llegums», que he vist que tenen «anous» i «maduixes» i em sembla que la resta de cartellets també en valencià.

Llàstima que ja havia acabat de comprar. A l'altra em fixaré si les panses són de la Marina i les anous «del terreny», tal com diuen alguns.

divendres, 9 d’agost de 2019

Eritemes de diccionari

Em sorprén trobar en el diccionari que la peŀlagra és causada per un dèficit de la vitamina «PP» ('àcid nicotínic'). Diu que la malaltia es manifesta amb «eritemes en la pell, trastorns digestius, nerviosos...». Supose que ningú ho deu haver utilitzat en la trifulca política, per massa obvi. Però vist aixina, de colp, llegint definicions de diccionari, fa riure els prejuís.

Coses de la lexicografia, que té uns colps amagats impropis d'una disciplina que a voltes sembla tediosament taxidèrmica.

dijous, 8 d’agost de 2019

La capelleta que tanca

El servei de consultes del Cercaterm (Termcat) mostra la informació següent:

Des del 31 de juliol a les 14.00 h fins al 31 d'agost el Servei de Consultes i el Servei de Documentació del TERMCAT no estan actius. Us atendrem a partir de l'1 de setembre.

Altres anys, en esta època, sabíem que no obtindríem resposta a les consultes fins que el Termcat no tornara del tot a l'activitat. Però enguany —i ara no recorde que ho feren anteriorment— la situació té un tret decimonònic —en el sentit burocràtic de la paraula— que pareix un poc fora de lloc: no és que no atenguen, sinó que han tancat la bústia, ni tan sols els podem enviar les consultes.

La cosa té més substància encara, ja que la tecnologia permetria superar eixa portella electrònica tancada, gràcies a la funció d'ajornament dels programes de correu. Podríem programar l'enviament de les consultes que anem acumulant perquè ixqueren disparades el dia 1 de setembre. Però han tancat també la possibilitat d'omplir el formulari que cada u tenim en l'àrea privada.

Per cert, no és previsible que atenguen tampoc el dia 1 de setembre: seria una gran innovació que obriren diumenge, que deu ser una dia consagrat a algunes divinitats, si pensem que és un govern que encara nomena retors per a fer misses en una capella del palau de la Generalitat. Segurament eixa capella sí que deu obrir.

dimecres, 7 d’agost de 2019

Eixa part de la democràcia

Si no fora perquè podria arribar a ser reprovable —encara que s'ho diga u mateix—, llegint un article que Julio Llamazares («Héroes y tumbas», El País, 03.08.2019) vaig pensar que no mereixia tant una citació com una coda:

¿Qué enfermedad afecta a todos esos que aplauden a criminales confesos, a auténticos torturadores, sea cual sea su motivación, a esos padres de familia y a esas madres que esgrimen bengalas y banderas patrióticas, a esos niños que aplauden el paso de unos héroes a los que ni siquiera conocen, pues cuando ellos nacieron, ya estaban en la cárcel?

Si lleves el final eixe que parla de la presó, podries estendre la idea de manera no partidista ni dogmàtica a tots l'espectre d'eixa Espanya fosca. En canvi, l'autor només està parlant dels que lloen encara els terroristes etarres. Aleshores es fa difícil no vore que eixa part que fa referència a la presó és molt rellevant: el cas és que el terroriste homenatjat que motiva l'article ha complit condemna en la presó. En canvi, les estructures de l'estat franquista no, i la descendència ideològica i biològica continua condicionant la democràcia espanyola en molts sentits.

Damunt, més avant, Llamazares esmenta els nazis. De nou, la bena del pensament espanyol amaga els quaranta anys de crim franquista baix del tel d'una cortineta a través de la qual s'esquadrinya i malparla sobre com de roïns són els altres. L'etarra va eixir de la presó: forma part de la democràcia. Alerta, els responsables dels crims i les idees del franquisme, també.

dimarts, 6 d’agost de 2019

La frescor de l'orde

Em passe els matins classificant. Fa un temps em sorprenia el costum de fer llistes que apareixia en els films americans. Trobe que he vist unes quantes escenes en què els personatges conversen sobre llistes ordenades de preferències de tot tipus, llistes de jugadors, d'esdeveniments, de gelats... Diria que jo no dec haver passat mai de comentar algun lloc, alguna ciutat, algun film, algun paisatge, però sense arribar a fer-ne mai una llista numerada, en desorde i amb variacions contants.

Però la faena de les fitxes, de les macros de Word, dels diccionaris..., tot són llistes ordenades de coses que cal fer d'una certa manera, en un cert mètode, evitant variacions i buscant l'analogia i l'orde. Ara que no hi ha faena de traducció, en lloc d'apedaçar, em pose a arrenglerar. També els llibres en les estanteries, les carpetes en l'explorador d'arxius, els documents amb la data i el contingut. L'aire condicionat de l'oficina no va massa bé, el ventilador fa un soroll somort però molest. L'orde dels factors manté una certa fresca mental.

dilluns, 5 d’agost de 2019

Amb seguretat en l'error

Estos dies m'ha passat que algú m'ha replicat en un debat en la xarxa: «sé amb seguretat». Amb això pretenia corregir unes dades anteriors que jo havia aportat al debat. En canvi, jo tenia davant dels ulls una experiència diferent. És a dir, jo sabia «amb seguretat» que la meua experiència era diferent.

Per evitar debats sobre el buit, no li vaig dir al meu interlocutor que el seu coneiximent era incorrecte, perquè és possible que les seues dades siguen diferents. Em vaig preguntar, en canvi, com pretenia tindre realment eixa seguretat tan absoluta respecte a fets que no podia estar segur de compartir. Al cap i a la fi, en eixe debat estàvem connectats per la xarxa, la qual cosa, a pesar que sembla que aproxime a tocar, en realitat inclou molta distància.

Em va saber mal al principi que em replicara amb tanta seguretat, més encara perquè es tractava de la difusió dels continguts d'un programa informàtic en què eixa persona havia deixat de participar uns mesos abans. ¿Com podia estar tan segur que no hi haguera hagut un canvi per qualsevol motiu i que ell ja no l'haguera conegut? Vaig tornar a comprovar les meues dades i, vaja, «amb seguretat» confirmaven que l'afirmació del meu interlocutor no era tan certa com es pensava.

En fi, cal anar espai amb eixes afirmacions que no s'han comprovat o que no s'emmarquen en un context comprovable. Perquè aleshores eixa seguretat, en lloc de ser una garantia d'encert, és fàcil que esdevinga un error segur. Fins a on jo sé, les meues dades eren correctes.

diumenge, 4 d’agost de 2019

Cita dominical / 559: Xurxo Mariño Alfonso

Mirant les idees pròpies.
Per a generar autoconsciència ens servim, al costat de les estructures i sistemes de l'encèfal, d'una «pròtesi formada per la xarxa cultural i social» que té cadascú.
Xurxo Mariño Alfonso, comentant una idea de l'antropòleg Roger Bartra, «Jo soc vosaltres», Mètode, 101, volum 2, 2019.

dissabte, 3 d’agost de 2019

«Rue» del percebe d'enmig

Fa poc més d'un any que tenim uns veïns holandesos. No paren d'entrar i eixir del pis. Ella ix poc abans de les huit i mitja. Ell, no ho sé, perquè no sempre està en casa, o no li vegem el pèl durant setmanes. Un dia torna a aparéixer, sobretot els caps de setmana. Però sol ser ella qui ix de casa de matí, i per l'hora que és, supose que va cap a la faena.

Ell, les setmanes que està en casa, sol entrar i eixir prou voltes a migdia i de vesprada. I és habitual que tornen a casa allà quina hora de la nit. Això sí, amb l'aïllament que van posar els propietaris durant la reforma del pis, només algun dia intuïm que la llavadora està centrifugant. Per la resta, els sentim parlar o tossir si coincidix que passem pel replà de l'escala: no van canviar la porta antiga. Per la resta, a pesar que les parets ací no són cap meravella, ha funcionat la capa contra el soroll. De fet, sentim més les veïnes i els gossets de la finca on recolza la nostra —que dona al capçal del nostre llit—.

Vam parlar un poc amb ells al principi d'instaŀlar-se, perquè hi va haver algun problema amb la llum. La finca és antiga —de l'any 1836, em sembla— i quasi pareix que la llum venia amb el permís d'obres, d'antiga que és. No saben parlar en valencià —ni en castellà, és clar; no calia fer l'aclariment, ¿oi?—, però roseguen prou bé l'anglés (crec que sobretot ell). Jo el rosegue pitjor que ells, però mos vam aclarir. Després, algun atzarós «hola» i un crit suau d'«Andalussia» un dia de l'estiu passat que es veu que se n'anaven de viatge. Poca cosa més.

A voltes tenen convidats, a temporades. Diria que són els pares o alguns familiars. No sempre parlen neerlandés amb els temporers. A voltes em sembla que parlen anglés. En fi, l'anècdota no té més recorregut. Els de baix parlen en castellà i tampoc parlem quasi mai amb ells. Només de tant en tant amb el pare i la mare, que parla en castellà, i amb la filla major, que sí que parla en valencià. Dos pisos més avall hi ha un italià —el segon italià que viu en eixe mateix pis— i una andalusa: en castellà, mitja vida o un terç de vida ací i sembla que els coste un poc entendre el valencià. Més avall, una colombiana, que pareix que sí que mos entén, però que parla en castellà. I la de la porta de d'enfront, és de Carlet. Als baixos, faltarien els del tebeo d'Ibáñez, però el perruquer motorista es va jubilar fa anys (i ja no és entre mosatros, que diuen). L'altre baix, és un magatzem humit on caldrà fer reformes.

divendres, 2 d’agost de 2019

Arqueologia del Salt

Ara mateix no estic en disposició de fer una arqueologia molt rigorosa dels diccionaris de les diferents versions del programa de traducció Salt. Sé que vaig buidar el diccionari de la versió 2.0 en el meu ordinador ja fa anys, al poc d'eixir. Em sembla que eixe diccionari no va tindre diverses versions, però no ho puc comprovar, perquè els arxius ocupaven molt i només tinc una còpia en un ordinador, i no és ni l'arxiu ni l'ordinador que vaig utilitzar per al buidatge.

En canvi, fent un poc de memòria (revisant els escrits del moment), sí que puc comentar la nostra experiència laboral en les Corts.

Vam trobar diferències entre el diccionari de la versió 2.0 i el de la 3.0. Com que l'oficial era el diccionari del 2.0, teníem instal·lada en l'ordinador les dos versions del diccionari. Això fea que que cada volta que els informàtics mos actualitzaven el programa, els havíem de dir que mantingueren l'enllaç de la part del diccionari a la carpeta del diccionari del 2.0 i no a la del 3.0 (també vam detectar també que hi havia diferències entre cada edició del Salt 3.0 que anava apareguent).

En aquell moment podíem canviar sense massa complicació d'una versió a l'altra, però com que la 3.0 no era «oficial», no la utilitzàvem. Tenint en compte la importància social i laboral d'eixe programa, algun dia és possible que algú faça un estudi sobre l'evolució del programa i de les versions del diccionari. Si s'escriu mai sobre això, la història dirà i els lectors opinarem i continuarem provant camins diversos.

Ara mateix, la versió que encara mantinc en el rebost de l'ordinador és el diccionari del Salt 2.0, que du la data de 14 de setembre del 2000. Acabe d'obrir l'arxiu SaltBdDic.mdb (on hi ha els diccionari). Conté 54.157 lemes: no conté la paraula nombrar. De totes formes, com que eixa paraula tampoc no apareixia en alguna versió posterior del 3.0, per a comprovar quina versió estàvem utilitzant vam utilitzar una altra paraula de control: làmpara. Eixa paraula apareix en la versió del 2.0, però no en les versions del 3.0.

Ara tot això és història, petita història del programa, que ha fet un pas més i s'ha instal·lat en el núvol. A la faena, continuem traduint amb la versió 4.0 del Libre Office (però ja no n'utilitzem el diccionari). Cal dir que no canviem al Salt.usu perquè tenim les macros de Word preparades per a resoldre molts errors de traducció de la versió 2.0. Hem comprovat que el Salt.usu tampoc no és perfecte: comet uns errors diferents. Ja posats, per simple economia d'esforços, preferim esmenar (generalment amb les macros) els errors coneguts.

dijous, 1 d’agost de 2019

Torna la rabosa de foc

M'han instal·lat el navegador Firefox en la faena. Per motius poc concrets que no he acabat mai de comprendre, vaig tindre un petit conflicte laboral fa uns quants anys amb els informàtics, ja que no acceptaven de cap manera que fera anar eixe navegador. Me'l van llevar i em van posar l'Internet Explorer, que ni era ni és cap meravella. I menys encara si fem servir una versió que es veu que va caducar fa temps.

Per sort, al cap dels anys he pogut concretar un problema irresoluble de l'Internet Explorer (si més no, de la versió obsoleta que utilitzem ací) que m'impedix obrir correctament una pàgina web. Es veu que eixe problema, detectat pels informàtics, sí que els he semblat que em permetia tornar a utilitzar el Firefox. I el torne a tindre en l'ordinador. Ara cal que em torne a coordinar amb la versió que utilitze a casa (en Ubuntu), per a fer-lo anar àgilment.

Espere poder-li traure-li rendiment (professional, és a dir, lingüístic) i que no em tornen a xafar la guitarra.

dimecres, 31 de juliol de 2019

Paperets ineficients

La primera cosa que em diu l'arquitecte és que això del certificat d'eficiència energètica que els propietaris han de donar als llogaters o als compradors del pis, és un «enganyabovos». Diu que no aprofita per a res, ja que no és cap mecanisme de millora de l'eficiència energètica de les cases. De fet, no tindrà en compte la placa d'aigua calenta sanitària, com si això no fora una mesura d'eficiència energètica.

Tal com ho pintaven en la Generalitat (IVACE), em semblava que podia tindre alguna utilitat, però ja veig que la cosa serà que no. De fet, l'arquitecte toca les parets i fa mala cara, no hi ha cambra, són les parets que es feen en Carcaixent als anys setant i huitanta. Això deixarà el meu certificat a l'altura del betum. Llevat que mire l'orientació (que no sé si s'hi ha fixat), ja que el solet que li pega fa que els hiverns siguen agradables (més encara amb l'escalfament global).

En fi, un altre paperet ineficient. I ja vorem en quina llengua me'l fan: ¿seran eficients en això?

dimarts, 30 de juliol de 2019

Preocupacions reverencials

Es suposa que estem preocupats de la degradació ambiental, però continuem viatjant en avió i no pareix que els governs vullguen «abocar» tants diners per al transport elèctric com n'aboquen en subvencions en les indústries contaminants, segons la recerca feta per Greenpeace (2018).

Es suposa que els funcionaris de l'administració pública han de promoure la coŀlaboració, l'eficàcia, la igualtat, l'equitat, la sostenibilitat en la seua faena... Sí, és suposar un pèl massa, a la vista de les decisions que observe que solen adoptar els funcionaris amb capacitat de decisió en els àmbits laborals. Llegint un article de Fernando Vallespín («Tiempo de excelencia entre los pensadores», El País, 28.07.2019) sobre la república de Weimar hi ha una frase que em suggerix una explicació a la situació amb què em trobe en les Corts —més encara després d'una reunió entre sindicats i els funcionaris representants de la institució en les negociacions—:

Tot el que va passar després es correspon amb els grans temors que ja havia manifestat [Max Weber], la dificultat per convertir l'«estat de funcionaris» prusià en un verdader estat modern.

Ací no es tractaria de l'«estat» sinó de la «Cort» dels funcionaris. El resultat de la desídia, el desinterés i la rebaixa de la independència i importància de la institució parlamentària (el suposat «poder» legislatiu) és que hi ha qui no perd mai l'ocasió de recrear un classisme funcional o econòmic entre els treballadors públics que de tant en tant em recorda la sèrie aquella Upstairs, downstairs. I els polítics, a dalt, mirant sense vore que haurien de treballar per tindre una administració parlamentària més professional i capacitada que submissa i desaprofitada.

dilluns, 29 de juliol de 2019

L'ambient lingüístic

Hui hem tingut reunió sobre la carrera professional en les Corts. El seguiment que cal fer i que només seguim a molta més distància del que caldria. La cosa interessant per a mi, al final, no ha segut tant el seguiment de res d'això, sinó que el lletrat encarregat del tema ha fet la seua exposició en valencià, cosa que no era gens habitual. Li ho hem comentat i ha dit que la seua filla està estudiant (no sé exactament què) i li toca practicar amb ella en valencià.

Altres persones de la taula amb tants o més anys de debats en fòrums d'este tipus, sindicals i laborals, mostren moltes més limitacions i menys iniciativa en estes coses. Naturalment, podrien dir el mateix de mi, però al revés, que no n'amolle ni una en castellà —cosa que no seria del tot certa, a voltes cite o lligc coses en castellà. Poc, només per a fer que es note el contrast amb el que estic dient—. A més, si jo parlara en castellà, ¿com farien alguns per a evitar la tendència a la submissió cap al castellà? ¿O com farien uns altres per a trobar una excusa per a parlar en valencià sense sentir-se massa «militants»? Cal proporcionar-los l'excusa o la motivació per a travessar el pont.

En fi, uns per convicció ecològica (del ram de l'ecologia lingüística) i altres per ambientació familiar i escolar, és possible que la llengua vaja apagant-se, però sempre mos podem enlluernar amb detalls com estos.

diumenge, 28 de juliol de 2019

Cita dominical / 558: Joseph E. Stiglitz

Mirant el futur del món.
Està sorgint davant dels nostres ulls una distopia que abans només van imaginar els escriptors de ciència-ficció. Fa tremolar pensar qui és el «guanyador» en este món, i en qui o en què pot convertir-se tan sols per intentar sobreviure.
Joseph E. Stiglitz, «El legado más preocupante de Trump», a partir de la traducció d'Esteban Flamini, El País, 12.05.2019.

dissabte, 27 de juliol de 2019

El taller de la filologia

Estan debatent en la llista de Taula de Filologia Valenciana sobre la paraula garatge i l'adaptació usual no admesa en els diccionaris garaig (que té una variant garaix). Em llance a descriure la meua petita idea sobre eixa paraula que mai no m'havia destorbat, però que a alguns els provoca una certa picor.

Curiosament, sempre m'ha estranyat que ma mare i altres persones «majors» digueren «garaig» (no em sona haver sentit «garaix», per Tavernes de la Valldigna ni per Carcaixent). I això que ma mare va viure molts anys a França i va aprendre a parlar prou bé en francés.

En canvi, jo sempre he dit «garatge», perquè aixina vaig llegir que s'escrivia. Pel que sembla, no devíem parlar massa d'eixe espai quan jo aprenia a parlar en valencià. Supose que devien parlar més sovint del taller o de l'aparcament.

De fet, quan sentia «garaig» em sonava a un intent de reproduir la forma francesa. Al cap i a la fi, tal com heu comentat, en valencià tenim «viatge» o «formatge»... Si no recorde malament (he trobat esta referència indirecta), Emili Casanova assenyalava que eixe sufix prové del francés (dels segles xi-xii), i quasi sempre ha donat -atge. Quasi, perquè en algun cas sí que s'ha acceptat una altra opció, tal com indica Xavier Rull («Sufixació»):

Encara que el sufix francès -age s’hagi adaptat generalment en -atg, hi ha algun cas d’adaptació fonètica: regalaix ‘encreuament del fil’ (de régalage), i no pas regalatge (BARRI 1999: 88; RULL 2005-2006). En aquest cas ha pesat més la pronúncia que la grafia (com ocorre, en certa manera, amb collage, gal·licisme que no s’ha adaptat i que es pronuncia com si s’escrivís colaix).

En fi, en castellà també s'han introduït les formes que adapten el prefix francés fent -aje. I ja sabem com solen anar les coses.

A banda de la cosa lèxica, em torna a estranyar que en estos debats de l'associació filològica passe com en l'acudit tan recurrent: «ací tots som hòmens i...». No sé, si no fora perquè no som aixina, parlant d'estes coses pareix que només falta el pòster típic dels tallers.

divendres, 26 de juliol de 2019

Encara mos rosega la inquietud

Ja no resulta sorprenent ni quasi inesperat, però sí que continua rosegant-mos la inquietud i una temor poc agradable quan mos adrecem a una finestreta o un taulell de l'administració pública valenciana. Sembla que ara ja no et diuen tant «hábleme en cristiano» o perles d'eixe estil. Supose que no ho deuen dir tant —vist el costum de submissió lingüística tan estés, a pesar que ara «sabem» que el valencià no és de mala educació— perquè també hi ha menys persones que s'hi acosten i els parlen en valencià.

Mos hi acostem i després del «bon dia», et solen fer repetir la pregunta i, si tot va mínimament bé pel cantó del civisme, et responen en castellà. És l'hora de mantindre, per tant, una conversa passivament bilingüe. I ahí és on s'activa el factor submissió lingüística —dis-ne educació, dis-ne voler quedar bé, dis-ne...» i moltes persones canvien al castellà.

Llavors, si continues parlant en valencià, et pots trobar algunes interjeccions relacionades amb una certa falta de comprensió lingüística i fins i tot d'incomprensió ideològica, com si parlar en valencià fora «només» una actitud política. D'altra banda, si tot va una miqueta bé, fins i tot al final resulta que els funcionaris et fan un gràcia i et diuen «adeu». Tot i que sempre són possibles més milacres.

dijous, 25 de juliol de 2019

Els mateixos patrons

La llista dels que formem part actualment de l'aoetic està composta per 116 xiques i 64 xics, si no m'he enganyat comptat i en l'adjudcació de sexe. Es tracta d'una distribució per sexes en este àmbit de participació professional dels tècnics lingüístics que hauria de tindre un reflex quantitatiu en les intervencions del fòrum.

En canvi, sense haver pogut fer un recompte global, sí que puc vore que s'han escrit 82 entrades: les dones n'han fet 4. És un fenomen que es repetix en les llistes en què participe, no sé si el nombre de persones conté el mateix percentatges de dones, però la participació sí que resulta semblant. En la xarxa continuem amb els mateixos «patrons» de sempre, pel que sembla.

dimecres, 24 de juliol de 2019

La vespertina

Hi ha passes (veg. l'accepció 3 del dnv) lèxiques periòdiques i martellejants. Des de fa uns anys es veu que s'estila el tardeo en castellà. Em sembla que la cosa va començar per Alacant o Múrcia i ara mos està ha arribat a la resta. Ara mos ha vingut a alguns el dubte de no saber com dir-ne en valencià: ¿tardeig, tardet, vespreig o vespradeig? Un collistaire de tfv renuncia a vespertina i, vaja, eixa seria precisament la que a mi més adequada i simple em sembla.

Cert és que molts jóvens no deuen saber què són les maitines ni les vespres, que són tot coses de missa catòlica. Per allà em van vore poc a mi, però les conec per la literatura i els films d'època, talment com l'àngelus. Precisament quan vaig entrar a treballar en les Corts Valencianes, uns companys transcriptors correctors feen una paradeta per a fer-se un cafenet cap a les dotze o la una: «fem l'àngelus» dien. No em va destorbar gens el nom ni la moda atàvica i funcionarial. Aixina que, si en lloc del vespreig, hi ha qui vol fer la vespertina, a mi tampoc no em voran massa per allà, però segur que el resultat no variarà gens.

dimarts, 23 de juliol de 2019

Representació teatral del politiqueig

A voltes —en general, vaja— l'administració de les Corts funciona com la lectura del contracte que fea Groucho Marx en aquell film, Una nit a l'òpera, és a dir, una manera absurda, embolicada i de burocràcia autoparòdica.

Esta setmana he hagut de denunciar una discriminació absurda contra els possibles becaris d'arxivística majors de trenta-cinc anys. I no puc arribar a explicar el sistema instaurat per a elaborar, redactar i revisar els continguts del web de les Corts, que es veu que s'ha encomanat especialment per a que ho facen empreses sense una gestió lingüística suficient en cap de les llengües en què es suposa que ha d'aparéixer. Doncs, en justa concordança, la tramitació de les esmenes de les errades que no s'haurien d'haver produït i que arribem a trobar és tan absurda com pretendre que escrigam amb senyals de fum.

Són coses que no esperes que passen amb els partits progressistes que tenen la majoria de la cambra, però com que han «delegat» les seues funcions i responsabilitats en un equip que «deixa'l córrer», doncs, et trobes que és possible que prenga cos qualsevol iŀluminació que inclús pareixira inversemblant amb altres presidències realment abstruses i retrògrades.

Em ve al cap això de Luther King sobre «l'espantós silenci de les bones persones». Ací es tractaria de la deixadesa i la desídia sense projecte de les persones que haurien d'intentar transformar la institució parlamentària per a convertir-la en un instrument de millora social i no tan sols de «representació» teatral del politiqueig. Comença la segona legislatura per eixe camí.

dilluns, 22 de juliol de 2019

La precisió a «estralaes»

Escrivia Andrea Rizzi l'altre dia en el diari («La hoguera de la complejidad», El País, 20.07.2019):

Podem sospitar que les solucions estan en el coneiximent més que en el sentiment; en la interlocució més que en la confrontació; en les ferramentes de precisió més que en l'estral.

Per contra, vegem que les propostes més fàcils d'entendre i recurrents en l'ús són les del la confrontració de sentiments a «estralaes». Com quasi sempre, la comoditat i la facilitat no són una recepta lògica ni adequada per a resoldre problemes i conflictes, llevat que mos agrade viure-hi, que també n'hi ha qui en trau rèdit. De fet, des de les porrades contra els vots de l'1 d'octubre del 2017 en Catalunya fins a la guerra de Síria passant pels crits xenòfobs i racistes (Ara.cat, 15.07.2019) de Trump i molts seguidors seus contra unes congressistes poc caucàsiques de color, el pensament no fa uns talls gens afinats.

diumenge, 21 de juliol de 2019

Cita dominical / 557: Najat El Hachmi

Mirant el futur de les llengües.
Alguns encara somien una puresa que no ha existit mai o no recorden que la llengua té registres i que no cal que tothom parli com Pompeu Fabra. Ves que la mort del català no acabi com una profecia autocomplerta.
Najat El Hachmi, «¿Qui matarà el català?», El Periódico, 15.07.2019.

dissabte, 20 de juliol de 2019

El merder sideral

La faena dels justs no s'acaba mai. M'he pogut llegir el diari de hui i he recopilat un munt de casos i circumstàncies que mereixen l'atenció de les persones solidàriament preocupades pels drets humans, per l'equitat, el medi ambient, les discriminacions injustes... Tenim treballs interminables per davant.

M'ha tocat això dels uigurs que contava la periodista Ana Fuentes («Cuando nadie se atreve», El País, 20.07.2019). Hi ha algun fragment que fa evident que alguna cosa no quadra a l'estat periodístic espanyol:

Solo pueden hablar en mandarín y se les educa de espaldas a sus tradiciones, más cercanas a las de Asia central que al resto de China. [...] El Comité de la ONU para la Eliminación de la Discriminación Racial considera, por el contrario, que en Xinjiang se cometen claras violaciones de los derechos humanos. El Parlamento Europeo adoptó una resolución de condena en abril, pero elevar la presión depende también de los Estados miembros.

Per ací també hi ha qui malda per augmentar el «madarinat» del castellà i qui troba bons els comités de l'onu i les resolucions parlamentàries quan servixen per a renyar els «comunistes» o mentres no opinen contra la unitat d'Espanya o la monarquia. Estem commemorant l'anada a la Lluna, però hauríem d'estar pensant d'invertir els diners en reparar la Terra abans de repetir el merder en altres llocs de l'espai sideral.

divendres, 19 de juliol de 2019

L'«assafata» de la gestió lingüística

Una companya sospita que esta nova legislatura el gestors de la política lingüística valenciana continuaran practicant els prejuís covats i heretats durant dècades de resistència contra una administració hostil —amb la poca traça que van mostrar durant els quatre anys passats els responsables del moment (Rubén Trenzano i Nathalie Torres, entre els més esmentats pels tècnics).

Es veu que es pensen que un personal seleccionat per la seua capacitació com a tècnics lingüístics (coneiximent de la gramàtica i de la normativa, essencialment) és un personal adient per a exercir funcions d'administratius, d'entrenadors, publicitadors i motivadors de l'ús de la llengua. Si hi ha personal que fa de tècnic lingḯstic i practica la submissió lingüística: ¡parlen en castellà davant dels desconeguts o de qui parla en castellà!

En el fons, pareix que no coneguen —o que no la vullguen acceptar— la diferència entre l'activitat política i la professionalitat dels funcionaris. Si han de fer funcions relacionades amb la sociologia, la psicologia o la publicitat, cal mirar de formar-los i triar-los d'una altra manera.

Segons em diu la companya, té temor que la vullguen «com a “assafata” organitzadora dels saraus que es munten». No li han proposat els vestits de les hostesses d'Iberia dels anys xixanta, però sí que pareix que les idees sobre la gestió lingüística estiguen ancorades en la militància i la lleialtat lingüística que tant es predicaven en temps en què la democràcia pareixia que ho havia de resoldre tot. I no. Aquell vocabulari de la «cínica veterinària» era un error innocent que no acaba de ser reparat.

dijous, 18 de juliol de 2019

Carregats de pronoms

A voltes es confon el valor d'això que els gramàtics consideren «errors», desviacions del que han imaginat que hauria de ser la llengua regulada per la normativa. Per exemple, és possible que dir «n'hi ha aigua» o «n'hi han massa cadires» li semble a algú un error, però resulta que és una forma dialectal de dir-ho, aixina, amb eixe pronom inicial que hauria de substituir l'objecte —subjecte, en este cas, de fet.

En canvi, un altre error amb el mateix pronom, però està volta pel fet d'ometre'l quan hauria de representar l'objecte sobreentés, per exemple, en el cas de «vullc tres» com a resposta a «¿quantes llapissere vols?», trobe que és la conseqüència del fet que el castellà no té eixe pronom i que vivim immersos en el castellà per totes bandes llevat de per una, un istme estret i marginal per on arribem a la nostra llengua.

Per tant, l'omissió del segon cas la podem recuperar si fomentem l'ús del valencià. En canvi, el primer suposat «error» no induïx més que a fomentar la impressió en els valencianoparlants actius que ho fan malament quan no s’ajusten a un cert registre pretés pels acadèmics. I no em sembla que siga convenient que un registre «formal» recreat per una gramàtica «formalista» siga millor que uns milions de parlants carregats de pronoms. Càrrega a gust, no pesa, dia ma mare.

Amb uns quants pronoms de més, me'n vaig a pegar una volta pel riu: 07:12 + 07:04. Al tornar, aire de cara.

dimecres, 17 de juliol de 2019

Converses interlingüístiques ben afables

Al cap d'uns dies recorde que he de presentar una queixa al síndic de greuges. Ahí va:

A les oficines de l'Entitat Valenciana d'Habitatge (carrer de Vinatea, 14) no disposen de formularis impresos amb versió en valencià. Només disposen de l'imprés en castellà per una cara i en blanc a l'altra cara del full. Sembla evident ja que això és una pràctica que no respecta els drets lingüístics dels ciutadans valencians.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Me s'ha oblidat indicar que es tracta d'un carrer de València. Espere que ho entenguen. La cosa és que la funcionària mos parlava en castellà i, per tant, manteníem una conversa passivament bilingüe de comprensió mútua. Curiosament, una volta li vaig demanar per l'imprés en valencià i li vaig assenyalar que eixa versió haguera pogut anar en la cara del paper que havien deixat en blanc, la funcionària mos va atendre igual d'amablement, però, en valencià. No sé què degué pensar que la va induir a fer-ho, si fins a eixe moment no havia sentit que ho podia fer. Coses de voler caure bé, supose. I és una actitud submissa molt comuna i estudiada entre els parlants (submissos?) de llengües minoritzades en este tipus de converses. I això que la comprensió entre parlants de llengües diferents és un tret ben civilitzat i afable. Ah, i còmode, que dia aquell.

dimarts, 16 de juliol de 2019

Rellamps i trons crítics i diacrítics

És habitual i periòdic que es desferme alguna tempesta amb rellamps, trons i pedregades diverses sobre l'ús del valencià, el desús, les obligacions lingüístiques de les administracions públiques, la formació del professorat i, a més, esta volta de rebot i sense saber massa bé per què, la complicació de la normativa que s'han de saber els professors de llengua i literatura valencianes (Diari La Veu, 11.07.2019, 14.07.2019, 15.07.2019, 16.07.2019.

A pesar que la normativa té les complicacions absurdes i absurditats senzilles, el cas és que estem parlant dels professors de llengua, que és un dels col·lectius que haurien de conéixer i denunciar les decisions absurdes de la normativa. I més encara a l'hora de fer les oposicions. Al cap i a la fi, els alumnes des de l'escola fins a les proves de la jqcv: se les engulen per tal d'aconseguir el certificat corresponent.

La veritat és que eixes complicacions donen un plus de categoria i esoterisme als que mos hi dediquem. Dins del mal, com a premi de consolació, eixa part mos va afavorix. Però no hauria de ser aixina, i a eixa faena també mos dediquem fent fitxes i enviant escritets a les acadèmies. Ara, tampoc no està clar que facen per aprovar les oposicions a advocat de l'estat —el temari també conté absurditats semblants—, o a professor d'altres idiomes —supose que en francés en tenen per a donar i vendre— i que el problema siga que la normativa del valencià és complicada. Bé, complicada crec que és la física quàntica o els problemes matemàtics no resolts. La resta són accents, preposicions i pronoms prou d'anar per casa.

dilluns, 15 de juliol de 2019

Provant formats

Me s'està retardant la nova versió del Tirant que voldria penjar de manera que apareguera bé en qualsevol dispositiu. Utilitzaré una plantilla de W3Schools adaptada un poc al meu gust visual i literari. Estic afaenat introduint les notes per al nou format, una faena mecànica que no faig amb una macro, perquè espere no haver-la de tornar a fer. Després tocarà decidir com li incloc les iŀlustracions —i qui les farà o d'on les trauré—, si enllaçaré el text amb un bloc farcit de notes i amb referències crítiques i documentals que enriquixquen la lectura... Com quasi sempre, un projecte que no hauria de fer jo, però ja ho dia el «liacrà»: «és la meua naturalesa». En este cas, intente que siga «sense engany, dignament».

diumenge, 14 de juliol de 2019

Cita dominical / 556: Rosa María Artal Martínez

Mirant les conseqüències.
Gran part de la gent no relaciona les conseqüències amb els fets, les polítiques amb els seus vots.
Rosa María Artal Martínez, «La vida tiene un precio», El diario.es, 05.07.2019

dissabte, 13 de juliol de 2019

Places i dones

Entrevistava Jordi Graset fa uns dies Nora Cortiñas, una de les fundadores de les Mares de la Plaça de Mayo argentines (ara escindides en dos grups, que espere que treballen en harmonia). Veig que en la revista d'Amnistia Internacional parlen de Ding Zilin, una de les fundadores de les Mares de Tiananmen, que té una pàgina en la Wikipedia en anglés perquè els voluntaris d'Amnistia l'han escrita.

Crec que el fet de ser «Dones valentes», que és com es diu la iniciativa d'Amnistia per a donar-los visibilitat, no aconseguix superar el masclisme o el sexisme ambiental que encasella eixes iniciatives en un compensació simbòlica realment impossible. Són dones, però haurien de ser «persones exemplars». Supose que han decidit delimitar-ho perquè difícilment podríem entendre que només aparegueren dones en una secció de persones admirables. Si només foren hòmens, en canvi, encara mos semblaria «normal», «còmode»... Els epítets habituals que fan tant de mal. Com el silenci de la plaça xinesa trenta anys després.

divendres, 12 de juliol de 2019

La música lingüística

Em pose habitualment música dels països nòrdics en Spotify. Essencialment, suecs, alguns danesos i islandesos, algun finés i no sé si cap noruec. La cosa és que m'agrada sentir-los cantar en les seues llengües, però es veu que per allà també hi ha la passa de l'anglicització comercial i he d'anar eliminant cançons i discs que alguns artistes fan de tant en tant en anglés.

A voltes pense en eixa dèria meua per les llengües «originals». Al cap i a la fi, no solc fer cas de les lletres ni en valencià (ni en cap de les llengües que entenc). Tinc la sensació que puc estar mutilant o censurant alguna faceta artística innecessàriament. Mirant-ho bé, en realitat no faig més que aplicar la mateixa valoració cultural que els servix per a sotmetre's al mínim comú, però al revés: ells cauen en l'anglicització comercial i jo, en paraŀlel, practique la vernacularitat cultural, que seria un petit antídot contra la diglòssia i un mercantilisme sense cap funció social positiva.

Ah, i el cas de Maria del Mar Bone, ara que a més ha passat per Cuba, és l'antologia de la faena ben feta en este àmbit. Ho vam poder vore en el Sense ficció de fa uns dies. Una ficció, en el fons.

dijous, 11 de juliol de 2019

A vore si ho fem millor

Com que no estàvem en casa, una veïna m'arreplega el lot d'Òmnium Cultural que m'he firat. Segurament n'estem fent un gra massa en algun sentit, però és un gra de reivindicació i de cultura, aixina que segur que no és sobrer. El llibre, la bufanda, els llacets, el sac reciclat de cartell... Això de deixar-se dur per una tendència, per un estil..., és cosa recurrent. Fa anys anava de Coronel Tapioca, aixina que, ho hem tornat a fer, però trobe que hem millorat un poquet.

dimecres, 10 de juliol de 2019

La mort en dansa

Mentres almorzem, concloc taxativament, però sense que em semble que afigc cap excés de dramatisme, que el capitalisme funciona «matant persones». A Takse li sembla una exageració innecessària. De totes formes, pel que he llegit, eixe és el fons que no podem vore sempre i que, en general, no volem atendre, perquè la superfície en què hem de respirar és més urgent que la recerca d'una solució social i econòmica millor per a tots. Les propostes estan sobre la taula, però l'educació i la natura humana van evolucionant més lentament que els efectes dels nostres actes, anem a remolc i no volem rebaixar les expectatives que mos suggerix la lògica depredadors imperant. Per tant, per molt que les estadístiques mostren que sí que són possibles una societat i un altre món —no deixem d'inventar-ne o provar-ne cada dia— no sé si quan trobarem el bo encara estarem a temps d'habitar-lo.

L'altra part de la vida humana, eixa que mos du al mateix clot a uns i altres —excepte, segons els mitjans, un milionari americà que pretén viure (quasi) eternament—, a pesar de tot pot tindre una part positiva: en podrem deixa un «informe final», més o menys, amb tot de dades que segur que li serviran a algú. Amb la qual cosa torne a recordar (edl, 05.03.2019) que el film Forbidden planet ja ho va deixar ben establit i dramatitzat.

Dades per al sarró i per dansar abans de la dalla: 07:13 + 07:03. Amb calor i un poc més lleuger al tornar. Bé.

dimarts, 9 de juliol de 2019

Els llocs sense pressa

M'agrada tornar als llocs. Moltes voltes, no tan sols una, repetidament. No m'agrada massa haver de fer viatges de vacances per a descobrir res. Cert que, per a anar a un lloc, hi has d'anar per primera volta, és a dir, l'has de «descobrir». Però una volta fet això, que és inevitable, preferixc tornar repetidament allà mateix, acostumar-me al paisatge, al clima, als costums, al mobiliari, fins i tot al fet que m'arriben a sonar les persones. Llavors és possible que haja arribat el moment de buscar una destinació de vacances diferent, per a repetir eixe procés d'habituació.

Ho hem fet algunes voltes, per tant, hem tornat a Bretanya, a Sòria, a pocs llocs més. Però sembla que l'opció inicial sempre haja de ser la descoberta de no sé quines meravelles en no sé on. Com si tots el llocs no tingueren unes «meravelles» o altres que no arribem —i que no arribarem— mai a conéixer. A més, quan anem als llocs, en general, no vegem realment tot allò que s'ha de vore. Preferim anar per les vores, pels marges que suposadament no tenen interés. A poc a poc, des d'allà, anem entenent la perspectiva i anem acostant-mos a eixa part tan sucosa que es suposa que cal haver vist.

En resum, que en València em queden moltes coses per vore, a pesar que fa més de trenta anys que vixc ací. A poc a poc, no tinc pressa.

dilluns, 8 de juliol de 2019

Compromesos amb posició

L'altre dia, Jorge Valdano Castellanos («Fabián desmiente a los bajitos», El País, 06.07.2019) escrivia:

La capitana de la selecció dels eua, Megan Rapinoe, no anirà «a la puta Casa Blanca» perquè no vol acostar-li la seua fama a Donald Trump. Una posició, com la de no cantar l'himne, digna d'una dona compromesa que pren posició davant tots els temes.

Al final de l'article també es preocupa per la situació d'un jugador de futbol espanyol que està en un club italià: «¿Què esperen per a repatriar este crack en l'exili?»... Ni més ni menys que a l'exili. Estic segur que alguns companys «opinadors» habituals del diari accepten eixa «lleugeresa» estilística en el tractament de símbols i conceptes de la pàtria, mentres no es referixquen als que ells consideren verdaders i bons, els de l'estat espanyol.

No fa massa, ni l'himne ni l'exili ni la presó ni..., no podien comparar-se amb el que patien els «herois» de la lluita antifranquista... Es veu que una porrada d'un policia «democràtic» espanyol equival a una carícia d'un policia «predemocràtic» o «veneçolà». Per cert, el dictador Franco Bahamonde continua enterrat amb honors en un mausoleu sumptuós prop de Madrid. És la forma més rotunda de condemna que cal esperar d'alguns herois de l'opinió «espanyola».

diumenge, 7 de juliol de 2019

Cita dominical / 555: Juan Cruz Ruiz

Mirant els imperis i les religions.
L'ONU es va pronunciar sobre la seua detenció: «Es arbitrària.» Tot va ser arbitrari.
Juan Cruz Ruiz, «Un hombre paciente llorando», El País, 29.06.2019.

dissabte, 6 de juliol de 2019

Anem passant

Ha faltat una veïna que tenia vora noranta anys. Era de Fortanet, poble del Maestrat de l'Aragó. Pocs habitants i ple d'eixa natura aspra que amaga tanta història entre pedres i matolls. L'han enterrada amb els seus pares en Almàssera, a l'Horta Nord. Era menuda i poc xarradora, i sempre he tingut la sensació, quan ocasionalment parlava amb ella per l'escala, que entràvem en el túnel del temps i viatjàvem cap a una Espanya que jo només intuïa per les pel·lícules o pels records que tinc de ma uela quan jo era menut, en el blanc i negres dels anys setanta.

No parlava en valencià, tot i que l'entenia perfectament, ja que vivia ací quasi de tota la vida. Una de les seues filles l'ha estudiat i el parla amb normalitat, tot i que dins de casa parlen en castellà, ja que el pare és de Cacín (Granada). Ell és aficionat del Llevant i té també afició a tindre la portalada neta —renega dels gossos i dels amos que els deixen embrutar el carrer— i a estalviar —tot li sembla car i un «sacadineros»—. Anem passant, diríem.

divendres, 5 de juliol de 2019

Efectes ambientals desitjats

Hi ha molts webs que arrepleguen i mostren vídeos i guies sobre manualitats, sostenibilitat, ecologia, medi ambient, etc. Alguns d'estos recursos o exemples han tingut eixida industrial o manufacturada, però n'hi han molts que criden l'atenció perquè són artesanals, trucs de bricolatge que cadascú pot fer en casa.

No acabe d'estar segur que sempre arriben a ser del tot efectius —n'he provat algun que m'ha segut útil—, però tot fa pensar que si ho foren mínimament, molts dels problemes energètics, ambientals i, molt sovint, socials que afecten les nostres societats es podrien resoldre amb unes estisores, un misto, un poc de traça i reaprofitant molts dels residus que van als contenidors de reciclatge.

Pensant en la calor que patim estos dies i, més encara, estes nits, estic pensant en fer-me una adaptació d'eixa finestra amb aire refrescat a través d'uns colls de botelles de plàstic. La prova de la diferència entre tirar l'alé a la mà i bufar-hi m'ha mig convençut. Ah, si més no, espere que l'efecte placebo siga potent. En tot cas, segur que no es convertirà en nocebo.

dijous, 4 de juliol de 2019

La gestió lingüística i la memòria de les dones

Passem per l'Entitat Valenciana d'Habitatge i Sòl, que pareix que tinguen el web en valencià. En canvi, el full de soŀlicitud genèrica que mos trau la funcionària, imprés només per una cara, està només en castellà. L'òmplic en valencià. Quan torna la funcionària, que s'ha alçat un moment a fotocopiar el meu carnet, li faig vore que la cara en blanc podria ser per a la versió en valencià —d'altra banda, pense, ja sé que ja ho era—, que podien imprimir-la per eixa banda. Es queda mirant-me, somriu i diu que ho proposarà. És amable i atenta, fins a eixe moment ha estat atenent-mos en castellà, però en eixe moment, quan veu que tenim una certa inquietud pel tema de la gestió lingüística, «fa memòria» d'alguna cosa i mos respon en valencià. ¡Milacre!

Evidentment, hauré de fer un paperet al síndic de greuges, a vore si entre la «pressió» de la funcionària i la meua aconseguim que els fulls tinguen també versió en valencià. Estem en 2019, però en qüestions de política lingüística molts dirigents socialistes valencians o catalans (o «espanyols», en el sentit restrictiu del terme), pareix que tenen una mala memòria de ferro que, vaja, els du a actuar condicionats per la nostàlgia de quan podien fingir que tenien una proposta de política lingüística dirigida cap a la implantació de la igualtat en el respecte dels drets lingüístics dels ciutadans.

Per sort, pel que fa a la igualtat i visibilitat social i cultural de les dones, han fet alguna cosa amb més substància, com ara el Nou nomenclàtor d'habitatge públic. Segons diu (en una traducció al valencià amb poc gràcia) la consellera María José Salvador Rubert:

La manera en la qual recordem les coses, com les anomenem, acaba condicionant la manera en la qual entenem les coses i, per tant, com ens entenem a nosaltres mateixos i cap a on ens dirigim. No es tracta d’una operació neutra. Memòria i futur estan íntimament entrellaçats.

En esta qüestió de la igualtat de les dones han tingut una memòria menys nostàlgica, més activa i efectiva. Llàstima que no hi vegen una possible relació d'eixa discriminació de les dones amb la part que afecta els drets lingüístics.

dimecres, 3 de juliol de 2019

Un trosset d'independència

Una veïna —crec que és una xica— assaja el concert d'Elgar per a violoncel (opus 85). A voltes quasi que li ix bé el trosset més conegut.

Evidentment, em venen al cap els vídeos sobre la interpretació de Jacqueline du Pré. Hui havia pensat de tornar a comentar trampes argumentatives, com ara les d'ahir de Joan Julibert que, de manera prou irrellevant, nega que siguen legals els partits independentistes en Alemanya: el Partit de Baviera du en el seu programa aconseguir un referèndum d'autodeterminació: «Zu diesem Zweck wollen wir zu gegebener Zeit einen Volksentscheid über die bayerische Unabhängigkeit herbei-führen.». Em sembla que això és prou independentista i, de fet, tal com pretén la constitució alemanya, no posa en perill l'existència de la República Federal d'Alemanya.

En realitat, el que hauria de ser antidemocràtic i il·legal és que això de la «unitat» de l'estat o de la nació vaja per davant —a Portugal, a Espanya o a on siga— de la diversitat en el respecte als drets humans i a les possibilitats d'organització democràtica de les persones. Ah, sí, el món és com és i els poders sense fiscalització ni contrapoders, fan plorar. I no en el sentit que em cau la llagrimeta amb el documental sobre Du Pré i el concert d'Elgar.

dimarts, 2 de juliol de 2019

El poeta i els tres grams

El poeta Albert Compte Estartús —que encara no té entrada en la Viquipèdia— va deixar escrita, i des de molt jove, molta poesia. El torne a descobrir —diria que em sona d'haver-lo vist en la tele— en el programa ntv que fan este estiu en tv3.

Busque informació sobre ell i trobe una nota en el bop de Còrdova, número 89, del 10 de maig del 2001 (consulta: 02.07.2019):


Secretaría General
Núm. 3.624
Intentada sin efecto la notificación de resolución con sanción de 50.005 pesetas, que se tramita en esta Subdelegación del Gobierno en expediente número 2000/2.579 (número de control 614/00/002579/5), a don Albert Compte Estartus, con Documento Nacional de Identidad 46.220.947, domiciliado en calle Pintor Mariano Fortuny, número 22-4.º-3, de Córdoba, por infracción a lo dispuesto en el artículo 25.1 de la Ley Orgánica 1/1992, de 21 de febrero, sobre Protección de la Seguridad Ciudadana, por los siguientes hechos:
El día 17 de octubre de 2000, sobre las 19 ́45 horas, al ser identificado por funcionarios de la Policía Nacional en el Polígono Guadalquivir, de esta capital, se comprobó que llevaba en el bolsillo dela chaqueta, un trozo de hachís, con un peso aproximado de 3 gramos.
De acuerdo con lo dispuesto en el artículo 59.4 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, se publica el presente edicto, para que sirva de notificación de la misma, advirtiéndole que contra esta resolución podrá interponer Recurso de Alzada ante el Excmo. Sr. Ministro del Interior, en el plazo de un mes, contado a partir del día siguiente al de la publicación del mismo. En caso de no elevar dicho recurso, podrá hacer efectiva la sanción en el plazo antes indicado, mediante ingreso en la cc. 0049/6253/96/2710006569 del Banco Santander Central Hispano, haciendo constar el número de control especificado en el primer párrafo de este edicto. Transcurrido dicho término sin que el pago haya sido efectuado, o transcurrido un mes desde la notificación de la resolución del Recurso si se hubiese interpuesto, se procederá a su cobro por Vía de Apremio con los recargos legales que correspondan.
Córdoba, 16 de abril de 2001.— El Secretario General, Francis-co Rodríguez-Carretero Criado.

Vist ara, després de la mort del poeta al 2007, és una peça que té una altra lectura, que adquirix un altre valor, fins i tot literari, sense dubte.

dilluns, 1 de juliol de 2019

Partitivament perduts

M'iŀlustre sobre fets lingüístics que pareixen diferents però que són semblants. D'una banda, una amiga que va «perdent» el pronom en en sentit partitiu i és capaç de dir, parlant dels regidors de la corporacióp, que l'alcalde del seu poble «ha tret dotze». D'una altra, els problemes de la normativa per a explicar i reflectir les variacions (o desaparicions) d'altres pronoms de represa. En un debat sobre la forma sincrètica l'hi/els hi, que pareix que repetixca el datiu (ci) i elimine l'acusatiu (cd):

En tot cas, si consultes els apartats 8.4.3.3 i 8.4.3.4 de la GIEC, és on comenten l’explicació que et vaig enviar. [...] Certament, les gramàtiques patixen sovint per a encaixar la llengua en els calaixets explicatius que han elaborat, sobretot quan es tracta de la llengua general i no tan sols dels registres formals.

«Perdem» els pronoms, podem pensar. En el fons, no sabem si perdem o guanyem, perquè mentres la immortalitat no siga una opció, mos ho hem d'agarrar amb acceptació, cosa que no lleva que mos sàpia mal que la llengua que creiem recordar no existixca ja, si és que mai va existir. Mire els llibres que hi ha en Ikea, supose que també deuen perdre peces de la llengua; a voltes, estranyament, en falta alguna a l'hora de muntar els mobles.

diumenge, 30 de juny de 2019

Cita dominical / 554: Fernando Iturribarria

Mirant els drets humans.
La sentència emesa en Estrasburg (França) dictamina que Espanya va vulnerar el dret a un juí just d'Otegi i els seus companys de banqueta Rafael Díez Usabiaga, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez.
Fernando Iturribarria, «Estrasburgo juzga que la Audiencia Nacional no fue imparcial al condenar por terrorismo a Otegi», El Correo, 06.11.2018.

dissabte, 29 de juny de 2019

Trampes sociolingüístiques argumentatives

Estaven oferint un debat documentat —i evitant l'argumentació militant a l'engròs— sobre la situació de la llengua catalana a Catalunya en Els Matins de tv3 ahir divendres (28.06.2019):

El programa 30 Minuts d'aquest diumenge avalua l'estat de salut del català amb el reportatge «Lletraferits». Sabrem quines són les amenaces per al futur del català amb la codirectora del reportatge, Mariona Bassa, i la vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua, Mireia Plana.
Arriba el moment de les intervencions dels col·laboradors del programa; en este cas, l'advocat penalista Carles Monguilod:
T'ho dic perquè jo he vist..., jo he vist..., en la pràctica judicial, jo he vist la gent que en fa una militància d'això que prefereix no comunicar per reivindicar l'ús d'un idioma que, evidentment, ha de ser protegit.
La periodista Sara Muñoz li diu que això no ho ha vist mai i ell continua:
«Són tan excepcionals els casos, que per això els poso com a exemple que no és significatiu.»

No cal dir que ell reivindicava la «normalitat» i la «comoditat» d'utilitzar tant el castellà com el català. I ja sabem què vol diu eixa «comoditat» que consistix a haver de renunciar a l'ús d'una llengua que suposadament hauries de poder utilitzar amb «normalitat».

El que m'ha cridat l'atenció —entre altres coses, com ara quan diu que ell «ha vist intèrprets de català-castellà sense cap problema», i ha fet una cara que no s'ho crea ni ell; m'ha vingut al cap el replicant de Blade Runner: «He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió. He vist raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser.»— ha segut que exposara un cas «excepcional» i, per tant, no significatiu, tal com ell diu.

Si l'exemple era excepcional i no significatiu, podem concloure que la seua exposició pretenia, precisament, dotar-lo de valor i de pes. Almenys, pretenia dotar-lo del pes negatiu suficient per a poder proposar la seua posició còmoda i, segons ell, no militant, de manera contraposada favorablement davant l'excés negatiu que acabava de mostrar.

Es tracta de trampes argumentatives. Més avant del debat, la seua posició ha segut justament la contrària: restava valor a un exemple que mostrava una militància equivalent i contrària de la que ell havia exposat: «És que no existeix aquest jutge, perdona, ¡no!». Però quan li repliquen i li insistixen taxativament que sí que existix, aleshores diu:

Però és l'excepció... A veure, és l'excepció... Perdona, és que estàs parlant d'allò que jo faig cada dia.

La periodista Mariona Bassa li accepta que és cert que eixe cas és l'excepció. I és l'excepció perquè els ciutadans eviten trobar-se amb eixe problema i renuncien a parlar en català.

En qualsevol cas, el que m'ha interessat era el fet que el primer cas excepcional exposat per Carles Monguilod ell el considerava rellevant com argument exemplar; en canvi, l'«excepció» mostrada per les companyes de debat, no era vàlida per això mateix, perquè era una excepció. Males pràctiques habituals en els debats.

Això sí, caldria comprovar si l'excepció del jutge que incomplix els drets lingüístics dels ciutadans continuaria sent excepcional si els ciutadans no renunciaren prèviament a fer valdre eixos drets davant els poders de l'estat.

I no analitzaré el fonament dels arguments de Carles Monguilod en este debat (veg. «Si ho diu en Carles Monguilod...» de Manel Salvador, Diari de Girona, 11.03.2019), que estan reblits de termes com ara «normalitat», «comoditat» i, encara, «educació», és a dir, cortesia o, més aviat, submissió lingüística sistemàtica davant qui siga que adduïxca que desconeix el català.

L'advocat deu ser un bon penalista, i de tant en tant participa en debats sobre la llengua (m'agradaria saber què degué dir en una taula redona del 28 de setembre del 2007 sobre el tema «La llengua i el dret: el paper dels advocats»). En tot cas, si preferim que els catalanoparlants continuen podent exercir els seus drets lingüístics, haurem d'anar un poc més enllà de la «comoditat» de treballar en castellà en els tribunals. Per a que mos entenguen realment. ¡I tant!

divendres, 28 de juny de 2019

Si no vols que es resolga...

M'he alegrat de llegir que a Joan Garí («Drets», Diari La Veu, 16.06.2019) li ha segut útil l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana. Amb la meua queixa atesa i la de Joan Garí, en són dos que espere que figuren en la memòria anual (art. 16, D 187/2017) que es suposa que han de penjar algun dia en algun lloc.

A mi la tramitació de la queixa em va semblar embolicada, repetitiva i inhibidora. Tal com li semblava a Garí, «burocràcia i més burocràcia, ja se sap». A pesar de tot, pareix que poden resoldre alguna cosa d'eixes que no resolen ells mateixos d'entrada amb els mitjans habituals d'implantació de les línies polítiques i de gestió de l'administració: protocols, circulars, reglaments i lleis. Tal com diuen les màximes d'humor sobre el funcionament de l'administració, quan hi ha una qüestió que no vols que es resolga, crea una comissió, en este cas, una oficina.

dijous, 27 de juny de 2019

Aconseguir-ne cap

Una companya em respon: «Ostres!!! Que xulos, els cartells. Preguntaré com podem aconseguir algun.» Estic temptat de demanar-li què n'ha fet del pronom, però seria una pregunta prou estúpida, perquè ja sé on ha anat a parar i per quin motiu. Al capdavall, sé que l'interés per l'ús de la llengua és directament proporcional a la pressió o la influència que tinga en l'entorn social de cada u. Ha escrit «aconseguir», a pesar de tot.

En tot cas, puc pensar que és valencianoparlant i que el pronom li hauria d'eixir sense pensar-s'ho gens. A més, té el títol superior de la jqcv i està volent aconseguir el de correcció de textos, i això hauria de significar alguna cosa. Però no. Si mire un poc més de prop la realitat, quant al valencià, el seu entorn social i familiar és prou alié a usar-lo. El castellà és la llengua de relació, d'informació i de comunicació en quasi tots els àmbits de la seua vida. La pressió social que imposa el castellà ha fet que ni tan sols haja tingut massa interés en transmetre-li una fluïdesa «nativa» en valencià a la seua filla. La pressió laboral no té cap efecte fora de l'oficina.

És la història de les llengües. Supose que alguna estranyesa semblant degueren sentir els primers que van vore com es trabucava l'ordre antic dels pronoms o com, al País Valencià, el pronom hi es fea residual i decoratiu en quatre estructures fixes. Ara ho podem explicar i ho podríem canviar si volguérem. És possible aconseguir-ho, però poc probable.

dimecres, 26 de juny de 2019

Violació i violència

El fragment del titular que m'arriba al correu i lligc em fa pensar abans de continuar llegint: «Fue violación, los detalles de la sentencia y la realidad de la violencia...». Toca, pense, els del Tribunal Suprem o els d'algun altre tribunal just ha reconegut que, en el juí contra els independentistes catalans, s'estan passant els drets i els deures democràctics i humans per la part que no sona del seu nacionalisme dogmàtic.

Però el titular era d'Eldiario.es i calia continuar llegint: «...sexual más allá de 'la manada'». És un altre cas de la violació que van cometre un grup de destarotats contra una xica i que uns jutges havien vist també amb la part que no sona del seu masclisme institucionalitzat. Per sort, el Tribunal Suprem sí que ha vist la violència i la força reals que s'exercix quan un grup de persones més fortes individualment que la víctima que agredixen s'imposa sobre eixa persona més dèbil i indefensa.

Ara cal que mesuren també la violència i les armes de què disposaven les persones que s'enfrontaren el dia 1 d'octubre del 2017 en Catalunya: els vots democràtics contra les porres organitzades per a reprimir els ciutadans més dèbils i indefensos.

dimarts, 25 de juny de 2019

La princesa traductora

Em sorprén que una traductora com (la princesa) Irina Paskèvitx no tinga entrada en la Wikipedia francesa, si més no. Trobe que hauria de ser un personatge molt rellevant per a les lletres en francés, ja que va ser la persona que va traduir cap al final del segle xix la noveŀla de Tolstoi La guerre et la paix. Diuen que va ser una versió abreujada, amb moltes mancances, però també diuen que va ser molt reeditada fins a l'any 1930. És a dir, la faena de la princesa Paskèvitx va ser la via que van utilitzar els francesos durant molt de temps per a arribar a eixa obra de l'escriptor rus.

La traducció al francés, no sé on diu que la va fer Irina Paskèvitx, perquè la publicació d'Hachette del 1879 dia que l'havia traduïda «una russa». Degué ser a l'edició publicada a Sant Petersburg. Com que fa temps que me l'estic llegint, no sé si entristir-me perquè li falten trossos a la versió. Vaig mirar de comparar alguns fragments amb altres traduccions franceses, i també amb alguna versió en castellà, i no vaig trobar res que m'obligara a abandonar la proposta de Paskèvitx. Espere haver pogut llegir la part més essencial d'un totxo tan considerable.

dilluns, 24 de juny de 2019

La muixeranga vora el mur

Està arribant l'estiu, és a dir, la calor. Les fogueres de Sant Joan han continuat cremant i fumejant a pesar que ara ja sabem que fins i tot respirem per damunt de les nostres possibilitats, que tenim un deute pendent —que va engreixant— amb el medi ambient d'ara mateix i amb el que pensem que voldrem respirar o beure demà.

Un dolçainer toca La muixeranga amb molta mà i no podem reprimir uns aplaudiments tímids. Sort que abans havia tocat Libre de Nino Bravo i aixina els aplaudiments semblen més apreciació artística que militància. Perquè, clar, la llibertat glossada per eixa cançó d'inicis dels setanta, al final del franquisme predemocràtic, no és sospitosa de massa militància alliberadora: era una cançó en trist homenatge a un jove mort en el mur que dividia Berlín, Peter Fechter. El protagonista de la llibertat mor, i això és una llibertat en què tots els règims autoritaris, totalitaris, nacionalistes o opressors de qualsevo pelatge es veu que posen d'acord.