dimarts, 31 de desembre del 2019

El desús de la promoció

Entra la mare amb els fills al forn on estem comprant pa. Parla en valencià amb els fills, però s'adreça en castellà a la fornera. Takse intenta clavar basa i dir alguna cosa per a que la dona veja que «no hi ha perill», que pot parlar en valencià amb els desconeguts del locat. Al final Takse pot fer-li algun comentari a la fornera i l'acció té efecte: quan ix, la dona diu «adeu».

Tanquem l'any amb una enquesta sociolingüística que mos envien a través del mòbil. Hi ha una pregunta que fa pensar en la perspectiva de cada u sobre com va el món. Fa aixina, més o menys: ¿quin és el teu percentatge laboral d'exposició al català? Fent un alfarràs, posem que un 90 %. Després, fem per mirar-ho amb els ulls d'alguns companys, i concloem que, en el mateix entorn, interactuant amb les mateixes persones, uns podem estar en el 90 % i altres poden estar en el 50 % o fins i tot menys.

La mare que entra amb els fills al forn, també és la funcionària que entra en el despatx de bon matí i respon en castellà amb qui li parla en castellà, tant si és una persona coneguda com desconeguda. La pauta de la preeminència lingüística del castellà té eixos efectes: seria ben possible (i molt probable: ho he vist) que dos convençuts «promotors» de l'ús social del valencià podrien estar parlant en castellà perquè un dels dos va aplicar la pauta d'inici de conversa en castellà amb desconeguts. I l'altre va respondre amb la pauta de resposta en castellà als que parlen en castellà. I els castellans que voldrien aprendre valencià, frustrats i desconcertats pels qui «promouen» el valencià mitjançant el desús.

La dècada que ve, a partir de demà mateixa, vorem com va la cosa.

dilluns, 30 de desembre del 2019

Rellegir i deslligar

Escriuen Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino un article en la revista Saó número 451, de setembre d'enguany: «Compartimentar el dia. Les hores canòniques». Com és habitual en els seus articles, són un pou de dades i coneiximents que desperten la curiositat i conviden a la recerca.

L'article comença: «Una de les finalitat de les religions consisteix a marcar pautes que lliguen la societat a través de rituals: religio Ü establir (-ió 'acció') lligams (-ligare-) intensos (re-).» (Eixa «Ü» deu ser una errada.)

Com que acostume a pensar que les religions són instruments de control i submissió social, i no tant de lligams en sentit positiu (afecte, coŀlaboració, solidaritat, empatia, connexió...), sinó més bé com si pensàrem en cordes lligades (veg. «lligada de presos»), em pega per mirar l'etimologia de la paraula religió. Doncs, tant en francés com en anglés (veg. «The etymology of religion» de Sarah F. Hoyt; o la citació del Robert que hi ha en l'annex d'un article de Michel Théron), la cosa pareix que té més a vore amb una menció de Ciceró, que fea derivar religio de relegere, compost de re- ('altra volta', o també en sentit d'intensitat, d'atenció) i legere ('llegir').

Segurament, als autors cristians llatins posteriors ja els anava bé donar-li una etimologia més popular i popularitzable («However, popular etymology among the later ancients (Servius, Lactantius, Augustine) and the interpretation of many modern writers connects it with religare», com diu l'Online etymology dictionary). Això ha segut, certes, el resultat més palpable de l'evolució del fet religiós, fet que ha tendit més a impedir la lectura i la relectura —que sovint deslliguen— i més a lligar (inclús del coll, «ennuegar») pensaments i persones.

diumenge, 29 de desembre del 2019

Cita dominical / 580: Carl Schmitt

Mirant la regularització de les irregularitats.
A la llarga, la irregularitat s'ha de legitimar i convertir-se en regularitat; i per a aconseguir-ho només hi ha dues possibilitats: ser reconegut per una institució regular o assolir una nova regularitat amb la pròpia força. Aquesta última alternativa és més difícil.
Carl Schmitt, Teoria del partisà, (1963) segons la traducció de Clara Formosa (2004).

dissabte, 28 de desembre del 2019

Raons a la grenya

Un cosí meu està convençut de moltes coses i té alguns retrets justificats a fer a una «progressia familiar» que massa sovint es dedica a desqualificar sense fonament argumental els polítics retrògrades i reaccionaris, que si «bocatorta», que si «li agrada molt el gintònic», que si... Té molta raó el meu cosí, perquè els motius reals haurien de ser uns altres, però no serien tan agraïts, humorístics i còmodes. Per contra, el meu cosí no nota que ell també juga a justificar-los quan preferix atacar els familiars en lloc de donar-los els arguments que els falten.

De passada, matem tot el que és gras: com que eixa «progressia familiar» és valencianista (modalitat autoodi: es pensen que la forma bona de parlar i escriure sempre és una altra, no la riberenca de cada dia), ell té el vici d'acceptar el castellà com a estàndard per a mesurar-ho tot. A més, qualsevol intent d'evitar eixa pressió li provoca una reacció burlesca contra uns suposats «creguts culturetes». Com que ha estat educat aixina per mon tio, no deu haver pensat mai que això també forma part del control i submissió a què el sotmeten les forces fàctiques que tant li agradaria combatre.

No en faig cas, però li done la raó en el rebuig a les crítiques fàcils contra els polítics poc agraïts o amb addiccions. Les reunions familiars són encara més bones si et fan pensar.

divendres, 27 de desembre del 2019

A la nostra sencera disposició

Un poc més i m'agarra una torba llegint la resposta que l'Ajuntament de València envia en relació amb la meua queixa sobre el fet que tenien els cartellets d'informació al públic en espanyol però no en valencià.

El trasbals no és tant perquè m'hagen dit que ja ho havien resolt, cosa que m'hauré de creure —encara que sé que és com creure que el corró t'aguanta mentres pintes el sostre: l'adherència dura ben poc—. La cosa és que no m'esperava la quantitat de circumloquis, errors i retoricismes que enfarfeguen un escrit que podria ser ben simple i directe. El lligc i tinc la sensació que he d'entonar un cant gregorià. Em fa pensar que l'ha escrit un funcionari espanyol d'eixos que retraten com a estereotip prejudiciós de l'administració més rància. Una mostra del final:

Com a regidora delegaa de [...], emplene així el requeriment formulat a aquest Ajuntament, traslladant el seu contingut a V.I. perquè en prengueu coneixement i efectes, significant-li, que ha sigut així mateix remesa còpia a la Delegació de [...] competent per a realitzar, si escau, els tràmits necessaris respecte del seguiment i resolució satisfactòria de la queixa que ens ocupa, quedant aquesta Delegació, i en nom d'aquest Ajuntament, a la seua sencera disposició a fi de donar trasllat dels requeriments i informació que V.I. considere convenients, aprofitant l'ocasió per a saludar-li atentament.

Uns virtuosos en la seua especialitat, vaja.

dijous, 26 de desembre del 2019

Germans de solemnitat

Un poc més i me se descuida la història més interessant d'ahir, que té nom de peça musical religiosa: Solemnitat de José Pérez Ballester (17.11.1905-27.09.1988) (veg. You Tube), autor de moltes peces musicals més, fuster i editor musical («Ediciones Musicales Pérez Ballester», a la Pobla Llarga). L'anècdota contada per mon tio Tino és que Pérez Ballester era germà de llet de ma uelo (uelo per part de segones núpcies de ma uela) Vicente Lorente Calatayud. La cosa és que la mare de Pérez Ballester (Maria) va alletar els dos xiquets. Encara que ells eren de Novetlè, supose que degueren anar a Carcaixent per aquell temps. Ma uelo va nàixer a Carcaixent i es va quedar orfe de ben menut. Em falta completar eixes circumstàncies causals.

Jo no sóc ni de misses ni de provessons, però la música d'eixes cerimònies em resulta familiar; ara bé, segurament només algunes poques peces més difosos en altres esdeveniments fora de la litúrgia catòlica. Esta de Solemnitat que a mi no em sonava, era ben coneguda i taral·lejada per una cosina meua de Carcaixent més jove que jo. Jo només recordava Pérez Ballester dels últims anys que va viure en Tavernes de la Valldigna, un home molt major, a qui jo no entenia massa quan parlava i que em semblava que estava molt cansat. Crec recordar que alguna volta va vindre ma uelo a vore'l al poble.

Em sorprén que la Viquipèdia no tinga cap article sobre José Pérez Ballester (ei, els meus uelos també farien unes bones planes d'anècdotes). He de mirar de completar la història.


Pel riu intente deixar cremar sucres: 07.05 + 06:48. Massa vi.

dimecres, 25 de desembre del 2019

Es tocaren la panxeta

El dinar d'enguany m'ha permés comprovar fins a quin punt la meua memòria no havia farcit tots els buits amb la imaginació. Sé que existia aquella foto del pare de ma uela en Cuba amb una «amiga», i que la mare de ma uela va esgarrar per la part de la cubana. Una cosina ha conclòs que tenim parentela a l'altra banda de l'Atlàntic.


També he confirmat que era cert que el segon marit de ma uela —és a dir, el uelo que vaig conéixer— va fugir de la guerra i s'amagava en la sorra d'un carro per a anar a treballar a l'horta. Hi ha dos versions per confirmar sobre el moment en què va fugir: a Xàtiva mateix, a Carcaixent camí de Xàtiva, en alguna altra parada del tren. La cosa és que el tren va ser bombardejat en Xàtiva l'any 1939. En eixe moment ja havia mort ma uelo biològic: l'any 1938, en el front de Gilet, per «foc amic» diu mon tio Marià, que li hauré de preguntar com ho ha sabut, ja que jo no tenia entés que la cosa haguera anat aixina.


Si més no, estos dies et retornen esbossos de les històries que el temps va esborrant. Ara he de mirar el solar del carrer de Numància de València d'una altra manera: mon tio Marià hi va viure en un pis allí uns pocs anys quan era menut. I confirme que «Peret i Catalineta / es tocaren la panxeta / passà el municipalet / i els tancà en el corralet».

dimarts, 24 de desembre del 2019

Apunts de la mateixa vespra

Hauria de mirar què vaig fer tal dia com hui, però estic quasi segur que va ser cosa de maleir de manera prou innoble (esnob, vaja, provant a ser pedant) les festivitats humanes, sobretot perquè són petites i falses treves de l'angoixa quotidiana amb què endolcim la resta dels dies.


A banda d'això, en els catorze anys que fa que escric estos apunts sine cura et studio n'he fet uns quants, al principi, els dies 21 de desembre (2005, 2006 i 2007) i després sí, cada 24. I un dels avantatges que este bloc s'haja allargat més d'una dècada ja, és que ja puc ser redundant i repetitiu «amb avarícia» (com diríem alguns encara a la Vall) mirant apunts com si foren les fotos d'un àlbum de records:

  • Jutjant l'Amy i l'administració (2005)
  • Palau Ducal i Arrop a Gandia (2006)
  • Encara tenim la ment desperta i volem tv3 (2007)
  • La cançó que ja cansa (2008)
  • Dos dècades fa (2009)
  • L'alcig (2010)
  • Promoció política, gestió professional (2011)
  • Paulatinament (2012)
  • No n'hi ha color (2013)
  • Suborn del gust (2014)
  • Pràctica provocada (2015)
  • Per a embolicar-los (2016)
  • Cita dominical / 475: Gordon Gordo Mosley (2017)
  • La banalització de la democràcia (2018)

  • Fet el recopilatori, no puc evitar pensar que encara no he polsat la tecla que toca. I ja hauria de saber que és possible que, al capdavall, es tracte més de traça que d'insistència. Cadascú juga amb les cartes que té. I encara sort, que contiuem jugant.

    dilluns, 23 de desembre del 2019

    Les galletes aleatòries

    Ara que és inevitable el Nadal, un article de Charlotte Graham-McLay reproduït en Eldiario.es (22.12.2019), «La historia de la caja de galletas de la que salen al azar leyes progresistas en Nueva Zelanda», em permet tornar a confirmar amb una prova no tant «de laboratori» sinó ja testada en humans. El resultat és que:

    Nova Zelanda es caracteritza per la seua legislació progressista. Sol aprovar lleis referides a qüestions que susciten intensos debats molt abans que altres països occidentals. Alguns d'estos temes només arriben a ser aprovats després de ser seleccionats aleatòriament entre les fitxes que ballen en l'interior d'una capsa de galletes. Entre els quals, la llei d'igualtat en el matrimoni, aprovada en 2013 o la llei d'eutanàsia, que serà sotmesa a referèndum en 2020.

    Per tant, l'excusa capciosa eixa que «en cap lloc del món» podria decaure un poc, tot i que sabem que Nova Zelanda està en l'hemisferi sud de la Terra i, és clar, anant cap per avall arribes a tindre idees molt capgirades sobre la vida i la política. Ací, al País Valencià, també hi ha algunes «capses de galletes», però es preocupen bona cosa que no hi haja gens d'aleatorietat i que la galleta dels drets i llibertats caiga sempre pel mateix costat. O de cantó. En lloc de membres de taula electoral, consellers i conselleres per sorteig, això sí que caldria provar-ho.

    diumenge, 22 de desembre del 2019

    Cita dominical / 579: Rosa Roig Celda

    Mirant el sexisme en la cultura.
    És temps d'estellar la quota masculina en la cultura, l'única que existeix, en la publicació de llibres, en la difusió de l'obra, en l'ocupació d'espais d'influència, en les taules redones, en la crítica literària o en les institucions. Una quota de publicació en masculí per a tot l'estat espanyol, que segons Laura Freixas s'apodera d'un 75-80 % dels llibres publicats; una quota de presència pública en la premsa del 90 % de l'espai dedicat a la promoció d'obres d'autoria masculina.
    Rosa Roig Celda, «Estimades amigues, escriptores en el segle xxi», Saó, 453, novembre del 2019.

    dissabte, 21 de desembre del 2019

    Patxorra i mala bava

    Sense impunitat —cosa que recorden alguns malicciosos, com si ningú haguera pretés que, d'impunitat, en tinguera algú que no fora un rei o un equivalent togat—, però també estan deixant Junqueras sense immunitat, ja que el Tribunal Suprem encara no l'ha deixat en llibertat, a pesar que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea és d'ahir al matí.

    La patxorra del magistrats del suprem va unida a la mala bava: s'han donat cinc dies ¡hàbils! per a pensar-s'ho i que les parts opinen. I el cas és que de dies «hàbils», per a ells, el calendari en este cas en deu tindre ben pocs. En Nadal menys encara, no cal dir-ho. La democràcia «pleníssima» algun dia hauria de consistir en evitar les correccions d'errors, en algun encert judicial en el suprem o el constituccional, per sorprenent que siga, des de fa uns quants anys, que això puga passar. Presos polítics i, ara, a més, presos segrestats. ¿Ostatges per si de cas cal venjar-se?

    El factor transport

    Un amic està fent la Transespadà en bici. Ho fa per esport, per estar en contacte amb la natura, per socialitzar-se... A pesar de tot, anit, mentres féem una cerveseta, jo concloïa que les societats humanes haurien de ser capaces de decidir fins a quan pensen transformar i malmetre el medi en perjuí propi. No podem evitar molts dels canvis en el medi que provoca la nostra existència com a espècie, però sí que podem evitar que eixos canvis siguen nocius per a mosatros mateixos. Tornar a fer més bici podria ser un bon camí.

    Va arribar ahir a la bústia la versió abreujada del llibre de l'any 1956 de Marget Boveri Der Verrat Im XX. Jahrhundert (La traición en el siglo xx, traducció al castellà de Manuel Costa). Eren quatre volums en alemany, però en van deixar un en castellà (i em sembla que va passar el mateix en francés). El llibre diu que m'arriba des de Valverde del Majano (de la llibreria Libros del Reino Secreto, que localitze en Segòvia més que al carrer de Nicomedes García). Com que és un llibre d'ocasió, es suposa que és un poc com si el reciclara. Per a eliminar el factor transport, hauria d'haver anat jo en bici cap allà, una transpeninsular. Algun dia.

    dijous, 19 de desembre del 2019

    Amb independència de la situació de presó preventiva o penat

    L'obertura del dia té a vore tant amb la sentència (veg. pdf en El Nacional.cat) del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, que deixa clar que el Tribunal Suprem espanyol actua sense parar en brosses i carregant-se els procediments que no li convenen fins a poder fer una paròdia allò de «captiu i desarmat l'independentisme, han assolit les tropes supremes els últims objectius judicials» de la seua ideologia nacionalista.

    El tribunal europeu, poc després de les nou i mitjà del matí, ha sentenciat que Oriol Junqueras té immunitat com a eurodiputat des del mateix dia van ser públics els resultats electorals. La decisió (veg. C-502/19) és concisa i clara: el mal, per ara, és que l'han d'«interpretar» els flautistes del suprem espanyol, i ja hem vist les causalitats i casualitats que els la fan sonar. Seria cosa de vore que la «independència» judicial per a fer nyaps acabara afavorint l'altra «independència» que tanta ràbia els fea.

    L'òpera continua. Esperem que la resta de la partitura siga igual de clara i concisa com esta sentència de 24 pàgines on tot es pot llegir d'una manera ordenada, coherent i entenedora. El mateix Tribunal Suprem espanyol deu estar desitjant aplicar-la, segons es desprén de les seues pròpis paraules (veg. el punt 42): «La resposta a les qüestions formulades en l'acte de remissió tindria eficàcia amb independència de la situació de presó preventiva o penat que afecte el senyor Junqueras Vies.» Amb independència, vorem; amb llibertat, ja.

    dimecres, 18 de desembre del 2019

    Les queixes que trasbalsen el son

    Vaig presentant queixes al Síndic de Greuges per les infraccions de les administracions, sobretot pel que fa als deures lingüístics, tan seguit com puc. Quasi sempre la queixa té un poc d’èxit, ja que es sol resoldre el problema puntual assenyalat, tot i que no solen fer cas de la necessitat d’establir un protocol d’actuació que evite que la pràctica administrativa provoque discriminacions lingüístiques. Em sembla que van incorporant-ho a altres temes (com ara al llenguatge sexista, a l’accessibilitat...), però en la cosa lingüística encara continuen amb el protocol de la castellanització heretat d’altres èpoques menys o gens democràtiques.

    En este cas es tracta de la queixa 201903725 (d’octubre del 2019), que es veu que repetix el tema de la queixa 201811464 (de desembre del 2018), ja que, pel que sembla, no degueren resoldre del tot esta. Esta volta, a més de repetir que ho resoldran, em mostren que també fan servir les queixes dels ciutadans per a mirar d’activar els processos administratius:

    Les dades es fan públiques a través d’una aplicació informàtica antiga, l’actualització de la qual es va sol licitar a la Direcció General de Tecnologies de la Informació i Comunicacions, i se li va traslladar la queixa 181464 perquè s’accelerara la seua modificació i actualització, de manera que les dades en línia figuraren en totes dues llengües.

    I poc després de vore la meua queixa, eixa direcció general està fent mans i mànigues, i trobe que sense dormir, treballant en el disseny d'una nova pàgina «que en aquests moments es troba en fase de desenvolupament, esperant que durant l'any vinent es dispose d'una nova pàgina adaptada a la normativa lingüística vigent, a més de noves funcionalitats per facilitar l'accés a la informació». Mel, doncs. Com diu una companya, segur no es desperneguen.


    Deixe de queixar-me i me'n vaig a pegar una volta pel riu: 07:05 + 06:38. Sense ritme consistent encara. Fea solet.

    dimarts, 17 de desembre del 2019

    Música àrab i normativa valenciana

    Em deixe dur hui, mentres vaig traduint, per la música en àrab, en concret per Souad Massi. El dia no ha donat per a massa més. He acabat uns quants articles d'Abelard Saragossà (ací en podem trobar uns quants) i li hauria d'enviar unes propostes d'esmena d'escriptura i edició, però també una felicitació per a la constància i la consistència a l'hora de practicar la reflexió lingüística i d'aportar idees per a una normativa més coherent i acostada als fets lingüístics. Encara no m'he pogut posar a fer-ho.

    En tot cas, em quede amb l'anècdota que hi ha professors de llengua valencians que recorren a pensar en castellà per a recordar com s'accentuen alguns verbs d'acord amb la modalitat oriental de l'ortografia. Seria molt més simple que es fixara en la seua pròpia pronúncia i que l'aplicara. Però algunes absurditats sobre competències i presumpcions normatives tampoc no juguen a favor de l'ús del valencià. Ara, l'àrab també té la seua història en este àmbit.

    dilluns, 16 de desembre del 2019

    Ecologia parlamentària sense garanties

    El president de les Corts Valencianes, Enric Morera i Català (de Compromís), mos ha fet enguany una «estrena» —diga-ho aixina— curiosa: una botella de vidre de 420 ml amb protector personalitzat de la institució. La botella no té marca ni diu on l'han fabricada ni de quin tipus de vidre. Tampoc té el símbol de la marca de la Unió Europea ni dona cap indicació d'ús o de seguretat. Només du una indicació: «ITEM 5513» i la paraula decorativa i indicativa en lletres grans «BOTTLE».

    He pegat una mirada en la xarxa i pareix que és un producte asiàtic. En eixa cerca m'he enterat que la funda que du —que diu Takse fa una olor de petroli que tomba de tos— és de neopré.

    Hi ha moltes coses que no s'han fet del tot correctament per la salut i el medi ambient. Cert, això sempre passa. I alguna n'han fet que era un bon pas, com ara suprimir les botelles de plàstic en l'hemicicle. Però també haurien millorar algunes decisions. Per exemple, quan plou, pretenen que enfundes el paraigües amb plàstic a l'entrada per tal que no gotege dins... I dins de l'hemicicle, on ara l'aigua va en pitxers i gots de vidre, diu el Diari La Veu (09.12.2019) que han pensat de repartir esta mateixa botelleta d'origen desconegut.

    Bé, no sé si és tan sostenible com dur els fruits «ecològics» del Perú o de Nova Zelanda —com fan alguns supermercats—, però el cas és que he pegat una mirada en la xarxa i tampoc m'ha costat tant trobar botelles de proximitat. I un protector de suro, d'espart, de llana o fins i tot de silicona, segur que en fan sense haver d'anar-lo a buscar allà on brama la tonyina, que també seria una manera lingüísticament ecològica de dir-ho.

    diumenge, 15 de desembre del 2019

    Cita dominical / 578: Andrés Barba Muñiz

    Mirant la veracitat i els prejuís.
    Els escriptors mexicans o argentins arriben ja a Berlín sense passar per Sòria, entre altres coses perquè són molt més veraços i més compresos sense prejuís allà que ací.
    Andrés Barba Muñiz, «El relato del barbero», El País, 30.03.2019.

    dissabte, 14 de desembre del 2019

    Els accents al pesebre

    Mentres vaig rellegint un article d'Abelard Saragossà sobre l'accentuació de les es finals en valencià, on es detallen alguns dels complexos i prejuís —en díem «autoodi» en algun temps— d'alguns valencians respecte a la seua versió de la llengua, a més de la falta de comprensió i de pràctica de la fonamentació científica a l'hora de fer normativa, em passa pel cap buscar la paraula pesebre (escrita aixina en el dnv) en els diccionaris. I veig unes quantes curiositats i paradoxes, com ara que tinga origen valencià amb esse sonora, però que tant el gdlc com el diec la tenen només amb esse sorda (pessebre). En canvi, tant el Diccionari general de Ferrer Pastor com el gd62 tenen les dos formes, Ferrer Pastor les tracta com a sinònimes i el 62 amb accepcions diferents.

    En suma, tot això em porta a demanar a l'avl que incloga la forma amb esse sorda com a variant en el diccionari. I que, de passada, l'acadèmia parle sobre això mateix amb l'iec, per si de cas convé dialogar sobre el futur de la llengua a Catalunya i part de l'estranger, més encara ara, després que vam conéixer la publicació de Gina de Maria Climent, que pareix que òbriga portes i finestres a eixe horitzó. Espere que també en el cas dels accents.

    divendres, 13 de desembre del 2019

    Retòrica municipal valenciana

    L'Ajuntament de València envia una resposta al Síndic de Greuges sobre una queixa relativa al compliment dels deures lingüístics del web de l'entitat local. Tres fulls en què no he sabut entendre si trucaven o envidaven. He hagut d'encoratjar l'actuació del síndic:

    El Síndic de Greuges valorarà si existix la connexió necessària entre la resposta oferida per l'Ajuntament de València i la queixa formulada. La queixa no és, en cap cas, per un «Web, exclusivament en castellà PGOU», tal com apareix en l'escrit municipal, sinó que assenyala la falta del compliment de la legislació lingüística vigent (que el mateix ajuntament mostra sense voler que s'incomplia ja als anys noranta) en el web municipal.

    Dit això, no he segut capaç de deduir quines mesures i quines actuacions durà a terme l'ajuntament per a millorar eixa gestió i resoldre les mancances assenyalades. He canvi, he tingut la sensació que pretenen compensar els seus incompliments amb farramalla legislativa i jurídica, cosa que em fa pensar que estan perdent més temps ideant la manera d'incomplir els seus deures que en la manera de complir-los amb actuacions efectives, rigoroses i eficients.

    Quant a l'esment inesperat de la qüestió del «llenguatge no sexista», encara que no sé a què trau cap, desitge que l'estiguen complint amb més encert que els deures lingüístics generals pel que fa a l'ús de les llengües oficials. I que ho complixquen encara que això «supose un entorpiment en el desenrotllament de les tasques específiques dels servicis municipals», contràriament al que deduïxc que pensen fer en el tema que mos ocupa.

    Espere que insistiu per tal que l'Ajuntament de València resolga les mancances del seu web assenyalades en la queixa.

    Moltes gràcies.

    dijous, 12 de desembre del 2019

    Maneres de fer

    Amb el moniato roig —no en tenien del blanc, que sempre era el més habitual a ca ma uela— prove dos maneres de fer xips o una cosa pareguda, unes llesques seques, vaja. La primera, amb el forn i el ventilador a uns 120 o 130 graus. La segona, amb el gratinador. Es queden més boniques i sequetes amb el forn; amb el gratinador, es veu que va un poc massa fort i has d'estar vigilant, perquè n'hi ha que quasi es cremen mentres altres es queden molles i poc cuites.

    La cosa de la justícia deu ser una cosa semblant: el poder judicial espanyol —i l'estat antidemocràtic que li dona suport— està provant maneres de torturar els presos polítics catalans. El cas és que no sé en quina democràcia —«pleníssima» que dia aquella encara ministra— hem anat a caure. Diu el professor Jordi Nieva en Els Matins que quasi que millor que els tècnics no els adjudiquen el tercer grau penitenciari, perquè llavors caurien en mans del Tribunal Suprem espanyol i, reconeix el mateix professor, que no vullgues saber quina decisió adoptaria eixe tribunal, però probablement empitjoraria la seua situació... No sé si el ministre Borrell pot haver firmat algun acord secret amb el sistema de presons marroquí, colombià o sirià (¿amb els eua que encara mantenen Guantànamo obert?) per a que gestionen el compliment de la revenja espanyolista contra els rivals polítics. Tal com diu Jordi Nieva («L'execució de les penes», El Periódico, 11.12.2019): «Ens hem de preguntar quina és la resposta del sistema en casos que els reus només volen promoure la seva ideologia, que no canviaran, i que és compatible amb l’ordenament jurídic.» I ja fa més de dos anys que mos podem respondre.

    A més de fer aquella transició fictícia per a aguantar els fonaments de la dictadura franquista, ¿hi ha prou massa crítica en Espanya que recorde què era això de la democràcia? Aquell assignatura d'ètica que vam fer alguns als anys huitanta en l'institut es veu que no va donar per a massa.

    dimecres, 11 de desembre del 2019

    L'excusa de la interpretació

    Comence el matí amb dos escrits de rèplica sobre interpretacions impossibles i invencions del contingut d'algunes disposicions legals. L'autarquia, l'oligarquia, la corrupció —qualsevol qualificació que corresponga al cas d'una entitat dirigida per una persona envoltada per una colla que aplica, modifica i interpreta les normes en benefici propi i dels afectes, però amb xantatge paternalista i amenaçador contra els desafectes al seu règim— si està revestida de democràcia aparent i formal per totes bandes llevat de la que toca el poder, és una gràcia, certament.

    No és estrany, per tant, que a pesar dels núvols, me n'haja anat a pegar una volta pel riu: 07:07 + 06:48. Descompensat, com tot allò.

    dimarts, 10 de desembre del 2019

    Acumulacions sense final

    La cançoneta més repetida i tediosa d'este bloc deu ser que me s'acumulen els llibres, les revistes, els articles en pdf i en paper. Clar, m'entretinc mirant de fer anar el Salt 4.0 en el Libre Office 6 en Ubuntu, i no hi ha mans. A més, vaig al barber i em fa estar allí vora mitja hora mirant les mosques i pensant en les fitxes que podria fer, passe pel Consum i veig que hi ha productes que diuen «ecològics» encara que venen dels eua, de Turquia, de Xile, del Perú..., com si el combustible amb què els porten no contaminara... ¡Com si ací no hi haguera anous! Patrocine alguns projectes en Verkami, mire com va el pla de pensions —perquè el company Emili dubta si no és un erro de comptes tindre'n un—, lligc articles per a assegurar-me que no me l'estan pegant i em sembla que no, però no ho sé segur del tot.

    Però el muntó de paper que trasllade de la taula al sofà i del sofà a la taula per a que no destorbe tant només perd pes ocasionalment. No hi ha crowdfunding que ho apanye.

    dilluns, 9 de desembre del 2019

    Els desmanotats sistemàtics

    Hi ha activitats professionals públiques i privades que costen de mantindre o de millorar, perquè sovint es descuiden els factors i les gestions que poden mantindre i millorar el funcionament de l'activitat. Per exemple, uns informàtics, sense consultar-mos res i aprofitant que no estàvem davant l'ordinador a eixes hores, mos acaben de canviar el programa Libre Office de la versió 5 a la 6 sense incloure-hi el programa de traducció Salt 4.0.

    Ara haurem de reclamar-los als informàtics que intenten recuperar la versió anterior. O podem tirar al fem la faena d'anys de creació de les macros de Word que servien per a resoldre els errors de traducció del programa i aplicar els criteris específics que utilitzem. Esta segona opció, que no és gens descartable en una institució com les Corts Valencianes, acostumada a anar a la deriva, mos pot oblidar a refer les macros per a adaptar-les als errors diferents que fa la nova versió web del programa de traducció Salt. Perquè no és perfecta i, vaja, no comet uns errors, però en comet uns altres. I aixina, fins a la jubilació final. Per sort, es tracta d'una institució democràtica i... ¿Per sort? Bé, aixina va la institució legislativa d'esta democràcia «pleníssima», com dia la ministra. Mos estalviem dir de què està pleníssima.

    diumenge, 8 de desembre del 2019

    Cita dominical / 577: Eduard Ferrando

    Mirant la desinformació.
    Actualment vivim la paradoxa d’haver creat la tan esperada societat de la informació i que ha acabat per desinformar i anul·lar l’esperit crític, un recurs absolutament necessari per arribar a discernir, com a mínim, què és veritat i què no.
    Eduard Ferrando, «Catalaniste», Diari La Veu, 04.12.2019.

    dissabte, 7 de desembre del 2019

    El temps no s'acaba de perdre del tot

    Passar-se mig matí tractant de traure i memoritzar una primera part, la introducció, d'Starway to heaven de Led Zeppelin, i arribe a pensar que estic perdent el temps. Tinc el silenci amb la ràdio apagada, Takse amb els possessius bere i haren (coses del basc) i el llibre Teoria del partisà de Carl Schmitt a mitges esperant sobre el braç del sofà que me l'acabe i passen els dies, i això que només té poc més d'un centenar de pàgines.

    Que em perdone també l'article que tinc a mitges en el Boox Note, un de tants d'Abelard Saragossà, un en què desmunta alguns dels dogmes gramaticals sobre el valencià —valencià i dogma haurien de ser paraules antònimes, però...— que practiquen i exhibixen els qui encara han superat allò de la «lingüística nacional», com si l'exemple d'Stalin i Marr —ben explicat per Sebastià Serrano en Lingüística i qüestió nacional fa molts anys ja, 1979— no fora una referència coneguda i prou clara del que convindria evitar a l'hora de fer ciència i normativa lingüística —que no són la mateixa cosa, però que haurian d'anar del bracet—.

    Dic jo que si faig l'esforç d'entendre alhora la relació entre els reflexiu llatins, el bere basc, la intro de Starway... en la guitarra, els dogmes valencians més suats i la diferència entre Napoleó, Clausewitz, els partisans tirolesos, Lenin i Mao Zedong, passaré el temps, però no es perdrà del tot.

    divendres, 6 de desembre del 2019

    La inviolabilitat

    Arribe a hora de vore un tros de programa que comenta el cas de la mort «accidental» del germà del rei Joan Carles I. Un tret al front del germà menut disparat pel futur rei quan té díhuit anys... Tota la vida mos havien contat que havia segut un accident en uns jocs de xiquets, però resulta que l'autor tenia ja díhuit anys. La cosa és que la versió de l'accident de jocs infantils sempre es contava amb una certa càrrega d'ironia o de versió interessada. Amb raó, perquè l'excés d'interés per amagar o dissimular a voltes provoquen versions inversemblants tan maldestres que arriben a destruir la confiança en la possible «veritat» que volen comunicar. Però eixa és la pauta habitual quan s'hi barregen adhesions nacionalistes o ideològiques.

    El programa repassa la trajectòria del rei. És un petit repàs a la història recent. Jocs de trons en l'Espanya real. La realitat efectiva no s'hauria de considerar l'única realitat possible. Durant la transició a la democràcia, el rei va renunciar a governar a canvi de reinar amb inviolabilitat. La cosa és ¿per a què volia algú ser inviolable en una democràcia? La història ho explicarà algun dia i en faran documentals amb imàtgens més clares que les actuals.

    dijous, 5 de desembre del 2019

    La música de la dècada

    Els d'Spotify m'envien un resum de la meua banda sonora, de l'any 2019 i de la segona dècada del segle xxi, que ja s'acaba. La dècada l'ocupen les bandes sonores:

    John Barry, Miklós Rózsa, Leonard Bernstein, Thomas Newman i Henry Mancini, entre altres.
    Enguany, en canvi, es veu que he escoltat un poc més altres tipus de músics i de música:
    Billy Bragg (The clashing of ideologies), Håkan Hellström (För en lång lång tid), Bo Kaspers Orkester, Pink Floyd, Wilco...

    I diu que Maia Hirasawa ha segut el meu descobriment de l'any. Em pensava que havia continuat més bé descobrint Ivette Nadal, Clara Andrés, Leonmanso, Raül Palacios Bover, Ferran Palau, Beyries, Molly Burch, Andrea Mir, Vashti Bunyan, Pol Fuentes, Bikimel, Nico Roig, Marcel Cranc, Very Pomelo, Suu i els molts més de quasi sempre, però no, l'estadística es veu que els diu una altra cosa.

    I les cançons que diu que més m'han agradat —no sé d'on s'ho trau—, són:

    1. Håkan Hellström: För en lång lång tid
    2. Håkan Hellström: Kom igen Lena!
    3. Els Catarres i Núria Feliu: Souvenirs
    4. Dickon Hinchliffe: The Ditch
    5. Håkan Hellström: 13
    6. Håkan Hellström; En vän med en bil
    7. Ernst Toch: «I. Molto tranquilo» de la Simfonia número 1
    8. Senior i el Cor Brutal: DQLPEC
    9. Samuel Barber: adagio per a cord, op. 11
    10. Lars Winnerbäck: Jag får liksom ingen ordning

    No ho haguera dit mai. En fi, ací hi ha la llista completa de temes. Mos tenen ben fitxats. De moment, no saben què fea mentres escoltava eixa música. Per sort, tampoc hi ha massa misteri: picant al teclant com una gallineta mentres transcric intervencions parlamentàries o mentres vaig traduint de l'espanyol al valencià i al revés.

    dimecres, 4 de desembre del 2019

    Dos presidències

    A pesar de tot, dos dones presidixen les taules —a quina malhora van trobar que era bona idea dir-ne també «mesa»— del Congrés dels Diputats i el Senat espanyols. Al País Valencià n'hem tingut, de presidentes de les Corts Valencianes, venien de la dreta i, per tant, no sé si han segut cap mostra del que es suposa que hauria d'aportar el feminisme conscient a la vida social i política. En este cas dels parlaments d'Espanya, ara són socialistes (Meritxell Batet i Lamaña i Pilar Llop Cuenca) les dos, cosa que és possible que facilite més aportacions la igualtat que voldríem que s'acostara més ràpidament. Més ràpidament i eficaçment encara, si això fora possible, que la lluita contra l'emergència climàtica. En cas contrari, el fum no mos deixarà vore-ho.

    dimarts, 3 de desembre del 2019

    La neologia crítica

    Un company, a propòsit de la campanya d'elecció del neologisme de l'any que ha llançat l'obneo, renega en l'aoetic per l'existència de la paraula mena. He mirat de pegar-li la volta al calcetí:

    A pesar que no he utilitzat mai eixa paraula ni l'he sentida mai en l'ús habitual del meu entorn, vote perquè la paraula mena esdevinga el neologisme de l'any. Els xiquets es mereixen ocupar un lloc visible. La paraula podria ser una denúncia a la contra, dels «menors no acompanyats» contra el sistema social i polític que deshumanitza les persones i les convertix en mercaderia política i periodística. Ja que els xiquets no poden actuar com les «kellys», algú li hauria de pegar la volta a la truita. En eixe mateix sentit, en Espanya, molts espanyols (valencians inclosos) haurien de votar per catalufo: aixina podria ser que algú començara a preguntar-se què estan fent.

    Espere no haver-li xafat massa la guitarra, perquè estic del tot d'acord amb una afirmació seua: «em sembla una posició ideològica l’acceptació acrítica d’un ús que considero del tot inadequat». La neologia, tal com ell reclama, no hauria de perdre l'oportunitat de ser crítica. Lamentablement, eixa «posició ideològica» acrítica és molt còmoda i permet els destrellats més grossos del món en què vivim. La natura humana té això. També.

    dilluns, 2 de desembre del 2019

    Posada al dia del Boox

    Contra els temors que tenia, la posada al dia del Boox Note ha millorat el funcionament de l'aparell. No ha fet que la seua intuïció sobre els símbols i els gestos coincidixca amb la meua, però sí que pareix que funcione amb més fluïdesa i que siga un poc més consistent en algunes funcions bàsiques (ara recorda i indica els arxius que hi ha en les carpetes, cosa que abans oblidava). Llàstima que el que supose que no pot variar és el sistema operatiu, que s'ha queda en l'Android 6.

    El Boox Note continua sense incloure tantes possibilitats de diccionaris associats als documents, cosa que sí que fa el Kindle. Però les opcions de pantalla gran, de navegació i d'anotació (i de dibuix), fan que siga una bona alternativa per als qui pretenem fer alguna cosa més, a banda de llegir en l'aparell. Més cara, això també. No sé si serà un poc ingenu, però vist que ho han fet esta volta, espere que encara puguen millorar un poc més el programari. De moment, l'estic aprofitant, per a llegir ratllant i anotant els pdf, que és un costum que trobava a faltar en altres dispositius. Espere traure-li encara més partit en totes les funcions, com ara fer-hi inclús apunts a mà per a este bloc.

    diumenge, 1 de desembre del 2019

    Cita dominical / 576: Catalina, estudiant xilena

    Mirant els drets humans.
    Els mitjans tradicionals es van dedicar exclusivament a transmetre incendis i saquejos, fets que van ocórrer, i que són condemnables, però també s'estavem cometent violacions de drets humans que no estaven eixint en la tele.
    Catalina, estudiant xilena, segons Carlos H. de Frutos, «El Chile de la generación sin miedo: "Ya no pueden hacernos más daño del que nos hicieron"», Eldiario.es, 18.11.2019.

    dissabte, 30 de novembre del 2019

    Tecles sense massa encert

    Cabut i poc pràctic, i es veu que amb un poc de temps, torne a fer un apunt amb el Boox Note. Escric novament amb l'app Writer+.

    Va bé. Ara li connecte un teclat Silver Crest sense fils que ja no recorde d'a on el vaig traure, i també escriu prou bé. La llàstima és que els accents els he de polsar en el teclat de la pantalla, perquè per ara no he trobat la manera de fer coincidir la disposició de les tecles amb el resultat en pantalla. No sé en quina llengua es pensa el Boox que està el teclat... No trobe ni els accents ni les antilambdes. Per ara, que soc prou cabut. ¡I sort que només han deixat 15 accents diacrítics!

    La gràcia és que tallar i apegar es fan amb les mateixes combinacions de tecles. I, per sort, acabe de trobar on estan les antilambdes. A poc a poc. Talle i apegue en la interfície del Blogger en el mateix Boox, i avant.

    divendres, 29 de novembre del 2019

    Sons de democràcies diferents

    He esta tornant a escoltar estos dies Angelo Branduardi i Sérgio Godinho (també Fabrizio de André). I m'ha passat pel cap que són això que se'n solia dir «cantautors». Amb estils ben diferents i de països supose que poc comunicats. M'ha passat pel cap que la diferència amb els «cantautors» valencians, catalans (i d'Espanya en general) podria ser que estos cantaven per a un país que va deixar morir el dictador al llit, un estat on els feixistes que juraven les lleis fonamentals del Moviment franquista van canviar de jaca i es van alçar demòcrates.

    Notes que en Portugal van fer un «colp d'estat» democràtic als anys setanta i els italians van patir i «guanyar» la democràcia a partir de la segona guerra mundial. Van intentar fer net políticament parlant. Per ací, per contra, els franquistes reconvertits podien xiular contra uns suposats nostàlgics de la lluita contra la dictadura. De nou, vençuts. Trobe que per això les cançons sonaven i han estat sonant diferent per ací, on la frustració es va transmetre a la valoració d'eixe record reivindicatiu que eren les cançons.

    dijous, 28 de novembre del 2019

    La bona pràctica de respondre

    Els vaig dir als de l'avl que revisaren l'entrada estiuerol com a nom d'un pardalet, perquè el totestiu (Parus major, en científic), m'ha semblat que té molts geosinònims, però eixe té una documentació molt escassa. Fins i tot a la Vall d'Albaida, que és on podrien fer servir eixa variant.

    No espere que em responguen prompte, però és una bona pràctica que han seguit en altres ocasions. Eixa bona pràctica han seguit també tant els qui gestionen el correu d'Esquerra Republicana de Catalunya com el d'Òmnium Cultural. Com ja vaig comentar, vaig tindre una febrada amb això que Marta Vilalta confonguera la taula de diàleg o la taula de negociació amb una «mesa». I la insistència de Vilalta es veu que va fer que li s'apegara la confusió un poc a Marcel Mauri.

    En tot cas, em van respondre amablement i a temps. Quatre paraules ben dites, en què acceptaven el meu comentari i em responien que intentarien millorar. Per sort els periodistes han tingut més tirada a dir-ho bé —la fitxa de l'Ésadir ha fet efecte— que a confondre's. Ara caldria que al País Valencià els els serveis lingüístics de la Generalitat —els ho vaig comunicar, i el cap del servei també va respondre amablement— tingueren la capacitat d'esmenar eixa confusió en la seua documentació. De les Corts Valencianes, en canvi, on treballe com a tècnic lingüístic i hauria de poder influir en eixos temes, al cap dels anys, espere poca racionalitat i poca resposta. Ni lingüística ni legal ni democràtica.

    dimecres, 27 de novembre del 2019

    En observació permanentment

    Lligc en el Diari La Veu (27.11.2019) que hi ha una nova iniciativa per a ocupar el buit social del «tertulianisme» amb suport científic. Em sembla que això confirma un poc que la funció del Diari per a tècnics lingüístics (dtl), per precària i desatesa que la tinga, era necessària i podia ser útil. Dic que podia ser útil, perquè dubte que ho haja segut realment. De totes formes, ho és per a mi, a pesar de les faenes i els maldecaps que em provoca periòdicament.

    La cosa és que la Fundació Nexe ha ideat l'Observatori del Valencià. Diuen que és «un projecte de futur», aixina que espere que s'aguante i vaja millorant. El dtl va començar al 2001 (amb bagatge anterior en einesdellengua.com), aixina que es suposa que tenim quasi dos dècades d'avantatge, tot i que em sembla que són vora dos dècades d'assajos, temptatives i marejos. M'alegraria que no tan sols em llevaren la faena de les mans, sinó que la feren ben feta i que fora molt més fèrtil i productiva que l'activitat documental, estadística i ideològicament democràtica del dtl.

    En tot cas, intentarem no tancar la paradeta massa prompte. Perquè un dels maldecaps i tràngols habituals sempre ha segut haver de revisar els enllaços cap a les iniciatives i les fonts d'informació que apareixien, pareixia que es consolidaven com un valor de referència i, de colp, per un d'eixos canvis periòdics polítics o mercantils, desapareixien. Per tant, si això és possible en un món que crida molt i analitza poc, espere que les dades mos facen profit.

    dimarts, 26 de novembre del 2019

    Vítols i aücs pel codi penal

    La filla major d'una amiga que estudia dret en València estava preocupada perquè, a pesar que jo li insistia que això no era possible, cap dels seus professors mostrava cap disconformitat amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes catalans. Damunt, estàvem sopant i mos vam endur la sorpresa que el company de sa mare —suposadament socialista— va remugar que encara li semblava lleu la sentència. Com que hi havia soroll, no vam poder dialogar sobre la qüestió.

    A pesar d'això, vaig deixar caure quatre coses del que havien dit Pérez Royo, Queralt, Nieva i de la nostra experiència casolana com a obsedits pel juí. I ara que ja han passat unes setmanes, Takse i jo li enganxem uns enllaços que esperem que li aporten eixe contrast d'informació i reflexió que ella diu que no troba en la Facultat de Dret de València:

    • El abogado general de la UE se decanta a favor de Junqueras y entiende que debe ser eurodiputado y gozar de inmunidad (Eldiario.es, 12.11.2019).
    • Intervencions en Els Matins de TV3 (19.11.2019)de Pérez Royo i Martín Pallín.
    • Antoni Llabrés: ‘El marc legal per a acusar el Tsunami de terrorisme ja el tenen’ (Vilaweb, 21.11.2019)

    Quan ho rep em respon que «sí que m'interessa prou el tema. A més, he d'estar preparada per rebatre als meus companys de classe, que són tots prou “conservadors”»... I em quede rumiant sobre això que els mantinguem l'eufemisme de «conservadors» a aquells que no «conserven» drets, llibertats i ni tan sols les floretes del jardí. Trobe que això de conservar ha canviat de bàndol. «Despredadors» els pararia millor.

    dilluns, 25 de novembre del 2019

    Ben polida i inútil

    Lamentava la galleguització del valencià un amic meu que es dedica a l'ensenyament. Segons comenta, el dnv li provoca marejos, perquè ell estava acostumat a la claredat que hi havia formes i paraules correctes i incorrectes, però ara els alumnes li fan vore que moltes paraules antigament «incorrectes» ara estan en el diccionari acadèmic i, per tant, són correctes. Ell, per contra, continua considerant que ensenyar l'«estàndard» consistix a mantindre que hi ha formes que cal deixar de banda.

    Com que estem d'excursió i hem parat a fer la cerveseta, intente no xafar ulls de poll. Entenc que l'ensenyament de la llengua a persones adultes en un institut no sempre pot consistir a ensenyar dialectologia o geosinonímia. I eixe deu ser el punt en el qual s'ha de centrar l'ensenyament: les formes més usuals i adaptades a cada registre... Però, és clar, això dels registres i les formes usuals depén molt del punt de vista dels usuaris.

    L'ensenyament ha de proposar pautes estilístiques, però no hauria de pretendre tancar la llengua de cada dia en l'armari de la incorrecció. Els mitjans audiovisual, els diaris, la publicitat, les empreses, els negocis de cada carrer, la llengua de l'administració, de la justícia, de la policia... Si no hi ha producció en valencià, de poc valdrà que en lloc de galleguitzar-se (com diuen amb un ús innecessari i prou menyspreador) es «llatinitze» i esdevinga un llengua sense ús ben polida en els diccionaris i els llibres de text.

    diumenge, 24 de novembre del 2019

    Cita dominical / 575: Carme Junyent Figueras

    Mirant el valor de les llengües.

    Les llengües ens igualen perquè no n’hi ha de millors que d’altres. Si fos possible manipular-les ja fa temps que hi hauria llengües més riques o més desenvolupades que d’altres.

    Carme Junyent Figueras, «James Bond è una spia britannica molto bella e atletica», Núvol, 12.11.2019.

    dissabte, 23 de novembre del 2019

    Caldrà «recuperar» el diàleg a taula

    Es veu que a algú li se va antoixar un dia que la paraula taula ja no era bona per a referir-se a algunes taules en valencià, com ara taules de negociació o taules negociadores, taules de diàleg, taules sectorials... Curiosament, es veu que no van pensar de dir-ne «silla de negociació», aprofitant que a taula encara seiem en cadires i al País Valencià hi ha una ciutat que es diu Silla.

    Això sí, no podem confiar en res, perquè mentres el programa de traducció Salt continue solt, serà cosa de temps que acabem assentant-mos en «silles». Hi ha institucions valencianes on passen coses aixina: copien la versió en castellà del butlletí oficial, la traduïxen al valencià per a fingir que treballen en esta llengua i l'envien a publicar al servei corresponent per a que la tornen a traduir al castellà.

    Pel que fa a taula, algú va anar i va dir, tal com es fa habitualment al País Valencià: si tots els valencians en diuen «taula», anem a dir-ne «mesa», aprofitant que esta paraula, mantinguda en valencià perquè Fabra tenia tirada a les distincions semàntiques i la va calcar de l'espanyol (ver. «Terminologia electoral» de Bibiloni) per a designar d'una manera diferent els òrgans de direcció d'assemblees i corporacions, distinció que apareix ben clareta en els diccionaris.

    És la tònica comuna per ací, conrear el menyspreu ortogràfic per la llengua tradicional i encara habitual dels valencians. Després de tantes fòbies accentuals (València ha caigut; Dénia resistix), sintàctiques i morfològiques que han penalitzat sense massa trellat el valencià, van afegint-ne de lèxiques. Ara caldrà «recuperar» la taula per al diàleg.

    divendres, 22 de novembre del 2019

    Les beques i les becades

    Sort de la inspecció de treball, perquè es veu que els suposats «progressistes» del psoe valencià entenen això del progrés d'una manera tan particular que consistix a continuar o emular els hàbits i les actituds dels dirigents corruptes anteriors, que es veu que s'han infiltrat com el greix en la carn:

    Inspecció de Treball determina que les beques de Presidència són un «frau»

    Això és la notícia del Diari La Veu (18.11.2019) Pareix que només entrar al govern, o al poc, noten que s'hi viu molt bé mantenint les inèrcies de les institucions i les pràctiques dels poders. Inèrcies i pràctiques que no sempre són les que es produïxen ampliant i aprofundint la democràcia i les idees de progressos, d'igualtat, d'equitat... Sí que són, en canvi, una mostra més del frau ideològic o de la poca capacitat de crear condicions i inèrcies diferents, en què el mèrit, la capacitat, la publicitat, la coŀlaboració, la solidaritat —i tants altres principis dels manualets de formació administrativa dels cursets que es fan— s'apliquen amb intensitat de norma d'actuació per defecte.

    Per a variar les actuacions i les inèrcies fraudulentes del passat, cal canviar el rumb, els protocols d'actuació i implantar inèrcies noves i les idees pròpies. En canvi, massa sovint fan la selecció dels càrrecs polítics per les simpaties, les amistats, els afalacs o els partidismes. I, és clar, hi ha molts alts funcionaris —la resta, no tenen massa opcions de res— disposats a seguir eixes mateixes rutines i actituds per tal d'aconseguir mantindre les pràctiques que els resulten més còmodes i beneficioses. Parle del poc que conec i d'actuacions que poden ser fraudulentes o injustes sense ser iŀlegals. Al cap dels anys, em sap mal vore com les excepcions solen acabar massa prompte i ben frustrades.

    Per cert, els tripijocs amb els becaris ja els van haver d'aclarir abans en les Corts Valencianes, perquè una «becària» va denunciar la seua situació davant la inspecció de treball. La denúncia va obligar a modificar els contractes després d'una temporada de beques suspeses. Com que no va arribar a ser notícia, ni els polítics ni els qui gestionaven eixes coses s'han acalorat gens. Becades ideològiques.

    dijous, 21 de novembre del 2019

    Mà esquerra amb l'audiència

    El servei d'atenció a l'audiència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals em va enviar una resposta prou amable el dia 17 al meu suggeriment d'esmena de la careta del programa Món:

    Gràcies per la seva consulta i interès. Hem de dir-li que encara no ho hem pogut resoldre, però que ho estem revisant. Canviar la careta del programa porta certa feina, i no és tan fàcil. Esperem poder canviar en la pròxima emissió del programa. Gràcies per la comprensió i complicitat. Bona nit.
    És «careta» tot i que jo en dia «caràtula». El cas és que responen i que pensen resoldre-ho. Està bé que atenguen amb mà esquerra els teleespectadors llandosos com jo. No sé si demanar-los com és que ara, crec que sobretot en els informatius, els periodistes solen utilitzar els dos cognoms, cosa que em sembla molt bé. No els ho demanaré, perquè entra quasi dins del camp de la indiscreció. Però està bé que vagen fent variacions que milloren la percepció que les dones són rellevants per a la nostra faena, per a la nostra vida. De moment, el segon cognom sol ser d'elles, i està bé que es veja.

    Per cert, ahir em vaig deixar anar un poc pel riu: 06:59 + 06:48.

    dimecres, 20 de novembre del 2019

    Blanquejar la foscor

    A banda de fer alguna nova queixa al síndic de greuges sobre els vells hàbits discriminatoris de l'administració valenciana en coses de llengua, dinàmica que no pareix que haja canviat massa, a pesar que estem en la segona legislatura d'uns dirigents que sembla que políticament demanen respecte pels drets lingüístics dels valencians, em quede mosca amb l'informe d'Amnistia Internacional (ai) sobre el juí contra els dirigents independentistes catalans. «Encara» estic apuntat a eixa ong, a pesar que els he demanat que facen més ús del català, però no hi ha mans.

    La cosa és que diu ai que la sentència és injusta, que el Codi penal s'ha de canviar per a modificar o eliminar el delicte de sedició, que els Jordis no haurien d'haver entrat en la presó... I també diu, paradoxalment, que el juí ha segut just. Es veu que tenim concepcions molt diferents de justícia.

    D'altra banda, m'he quedat pensant en canviar el primer exemple que m'ha vingut al cap, ara que estic llegint un llibre sobre el juí als carcellers i botxins del camp d'extermini de Bergen Belsen: es veu que els experts d'Aministia Internacional hagueren anat al camp, hagueren demanat la llicència d'obres i d'obertura, els certificats de funcionament de les canonades del gas, els contractes dels vigilants, i hagueren dit que el camp funcionava ben correctament. Només que...

    Un altra faula exemplar seria el cas d'un cuiner que posara al foc unes quantes costelles i xulles i que, quan mos trau el dinar a taula, mos diu que és un plat de sardines amb ceba. Amnistia miraria que la cuina està neta, que el cuiner té el contracte i l'autorització preceptius i, per tant, el restaurant funciona correctament.

    Vaja, no trobe la manera de dir que hi haja assassinats o un fraus justs. Aministia Internacional té més traça que jo per a vore la justícia a cegues. O per a aconseguir, com diu Joan Queralt, blanquejar la foscor.

    dimarts, 19 de novembre del 2019

    El xilé i el canari a juí

    Es pot retraure, és cert, el fet que els advocats defensors del president de Catalunya no s'expressaren en català. Fent eixe retret —que hem d'acceptar com un repte per a vore què convé millorar eixe aspecte—, estaríem oblidant que en eixe tribunal el magistrat president i altres membres de la sala es van expressar en català. En canvi, en el Tribunal Suprem espanyol, on els acusats independentistes catalans ho hagueren pogut fer, ni tan sols els va passar pel cap, pel que sembla. Tan sols algun testimoni va tindre la idea de provar-ho —però la cosa no va acabar massa bé.

    Per tant, almenys allà, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, es respecta el dret de parlar en català i en castellà —i també en xilé—, cosa que vam vore que no era tan respectada ni estava tan normalitzada a Madrid. Les lliçons i les normes sobre el dret i el respecte cultural i lingüístic solen vindre dels poders amb seu en Madrid. I van com van (veg. l'informe de la Plataforma per la Llengua).

    A força de juís, podria ser que Gonzalo Boye i Isabel Elbal (els advocats del president Quim Torra) acaben parlant en català. De moment, em sembla que l'entenen bona cosa. L'ús d'una llengua és la garantia de la seua pervivència, no tant les campanyes publicitàries (amb autobús o sense) i els certificats de coneiximents. Paritat, igualtat de drets, conceptes que tenen a vore amb la solució de les discriminacions. Al suprem eren set hòmens i una dona. Al tsj català, dos hòmens i una dona. A Catalunya la justícia pot funcionar en català; al suprem espanyol, un tribunal que ha d'atendre tot el territori estatal, tenen previst que els ciutadans renunciaran als seus drets lingüístics. Els dialectals del castellà sí que els accepten —Marchena és canari. Xamba.

    dilluns, 18 de novembre del 2019

    La campaneta del final

    I torna-li. Amb això de «quin'una» n'han preparat contra els polítics o els ciutadans catalans independentistes o no, essencialment contra els demòcrates en exercici, estem deixant de llegir, de vore Fargo —que la tenim a mitges—, d'escoltar música, de pegar la becaeta del migdia..., i cara al «pandero» —que dia ma mare—. Cada setmana té una variant de la mateixa història contra la democràcia —no contra Catalunya—. Esta setmana, juí contra el president de Catalunya, Quim Torra, per un llaç groc més ben o més mal posat segons la Junta Electoral Central espanyola. Avant, doncs, amb els volantins jurídics de Boye i el discurs final inspirat de Torra.

    I n'hi ha qui riu i aplaudix que s'estiguen pervertint els poders de l'estat —judicial, particularment, i policial per extensió, «¡a por ellos!»— sense voler vore que allò del «ahí me las den todas» —que estudiàvem en classe de literatura espanyola, és a dir, «en castellà»— mentres peguen «bateculs» a alguns catalans i infringixen drets fonamentals, és un experiment, una mostra més del que s'està girant contra la resta dels ciutadans de l'estat.

    Fa anys que es gira eixa factura, amb les impunitats i les fosses comunes, amb la immigració criminalitzada (veg. Andrés, Gil, «Los despachos donde se reparten las llaves para cerrar las puertas de Europa») i desatesa, «ofegada» en una mar d'injustícia i cada volta menys «nostra». Una de tantes factures que s'han de pagar per no fer net en els pilars franquistes i corruptes de la democràcia espanyola i contra la democràcia. ¿I l'europea?, que dia aquell. Sonant cloc-piu, com la campaneta final del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

    diumenge, 17 de novembre del 2019

    Cita dominical / 574: Ana Garrido Ramos

    Mirant l'ètica de cada u.
    Hauria de dir que vaig ser idiota per ficar-me en este embolic, però intente imaginar com em sentiria si no ho haguera fet, i em faria fàstic de mi mateixa. En el meu cap no cap una altra cosa. Ho faria d'una altra manera, però ho tornaria a fer.
    Ana Garrido Ramos, segons l'entrevista que li fa Raquel Ejerique, Eldiario.es, 04.11.2019.

    dissabte, 16 de novembre del 2019

    El món o l'عالم

    Al cap dels mesos veig que en la caràtula del programa Món de tv3, on utilitzen eixa paraula traduïda a diversos idiomes, apareix la paraula anglesa world transcrita en lletres àrabs en lloc de la paraula àrab corresponent, que seria, si no vaig errat, عالم. Rescate la resposta que em van enviar el 6 de febrer a la consulta que els vaig enviar el 10 de gener i marque en l'enquesta annexa que la resposta em sembla regular. A continuació, els demane si han revisat el cas, tal com hem van dir que farien i, per tant, que em diguen com és que han considerat que calia mantindre eixa transcripció i no la paraula en àrab.

    Si no estic en un error, que tot podria ser, ja que d'àrab només en tinc una poca idea alfabètica, trobe que deu ser una pràctica poc acceptable escriure «traduït» el món a diverses llengües, però que els àrabs només puguen rebre la transcripció gràfica i no el concepte en eixa llengua. En fi, això de pensar-se que u sap res, és un maldecap constant, sobretot quan no et fan cas. O una oportunitat d'entreteniment, sobretot quan t'entretens fent el perepunyetes un dissabte de vesprada.

    divendres, 15 de novembre del 2019

    Bisfenol lingüístic

    La directora general diu que va ser un error. Efectivament, segons la directora general, les notes de premsa es redacten en valencià i en castellà i s'han de penjar en cada versió del web de la conselleria. Respon a la queixa, doncs, que va ser un error i que ja ha donat instruccions per a que no torne a passar. Això era fa uns dies. Mire el web i en la versió en valencià del web continuen apareixent notes de premsa en castellà. Em toca, per tant, insistir davant el síndic.

    Sense un mal protocol d'actuació que pose els drets i deures lingüístics al lloc que els pertoca en una administració oficialment bilingüe, no avançarem molt més enllà de l'interés i les atribucions del síndic a l'hora de fer recomanacions o suggeriments. Si les queixes els arribaren en paper tèrmic amb bisfenol, puguera ser que posaren més interés per evitar-les i més respecte per la bona gestió lingüística.

    dijous, 14 de novembre del 2019

    Impunitat en la faena

    Estan patint molt els magistrats del Tribunal Suprem espanyol davant la possibilitat que els tomben la sentència o les euroordes en els tribunals internacionals. Estan que no dormen, ¡ui, quina por!, ¡ui, quina vergonya!... Res d'això. La irresponsabilitat i la impunitat amb què actuen alguns poders i alguns càrrecs públics té eixe avantatge privilegiat: els condemnats per ells patixen les penes i, quan els tomben les sentències (en els tribunals espanyols o en els internacionals), les conseqüències de la malifeta les patim la resta dels ciutadans sotmesos afectats en els nostres drets democràtics. Els policies que colpegen votants i els magistrats que veuen sedicions en les manifestacions, són condecorats i ascendits i no patixen cap sanció ni perjuí per les seues activitats fraudulentes. Bé, només el perjuí que sapiam com a cosa certa que diuen mentires i fan partidisme en hores de faena.

    dimecres, 13 de novembre del 2019

    Eixes accepcions i eixes circumstàncies

    Els vaig proposar als de l'avl que eliminaren el verb urgir de l'accepció sis del verb estretir. Ahir em van respondre que sí, que el llevaven. Han posat constrényer. Això ja quadra més amb la definició del verb urgir que conté el diccionari. Amb tot, segurament el que cal ara és ampliar-li les accepcions i les possibilitats sintàctiques, tal com fa anys que va considerar Ruaix (Diccionari auxiliar) que s'hauria de fer. I tal com s'està fent per influència del castellà.

    Si no volem caure en racismes i xenofòbies, no hem d'obidar mai que sempre estem sotmesos a pressions i influències, que és la situació normal. El que no és acceptable és pensar que hi ha llengües pures o no influïdes. O persones superiors. O dones inferiors. O blancs més espavilats. La qüestió és si la societat és capaç de destriar les influències que són positives i les que són negatives. Per exemple, en el règim democràtic valencià seria positiu deixar-se influir pel sistema polític suec o danés (i per uns quants més). En canvi, seria negatiu deixar-se dur pels totalitarismes i integrismes que trobem en altres contornades (com ara Polònia, el Marroc o Turkmenistan).

    Segurament, com a conseqüència de les influències positives, rebríem trets polítics, culturals i lingüístics que hauríem de valorar positivament, llevat que foren influències colonials, impositives i que no es feren en règim d'intercanvi pacífic i beneficiós per a tots. És a dir, això que mos passa als catalanoparlants sotmesos a la pressió autoritària i sense cap sensibilitat ni noció d'intercanvi amb les estructures estatals espanyolistes, és una mostra del que no hauríem de patir. I eixa imposició del castellà allà on mires explica l'evolució de la nostra llengua. Això sí, ni la genètica ni la llengua es malmeten. Només ho patim en els drets i les opcions dels qui vivim i patim eixes circumstàncies.

    Arribarà el dia.

    dimarts, 12 de novembre del 2019

    Brutal i total

    Diu hui en Els Matins de tv3 la politòloga Anna López que la millora estratègia contra els simplismes polítics de dreta i esquerra és el debat informat i informatiu sense demonitzacions ni escarafalls. Seria interessant que això fora aixina, perquè llavors la recepta o la solució seria molt fàcil. Però hi ha qui preferix no aplicar-se-la, perquè també és més agraït no haver de fonamentar el discurs propi amb dades, raons i proves.

    De la mateixa manera, també seria interessant aplicar la recepta de no exagerar quan parlem dels adversaris o dels poders contra els quals es lluita. És a dir, que podríem parlar de males pràctiques policials, de violència innecessària, d'abusos de la força, de retallades iŀlegítimes o iŀlegals de drets..., en lloc de parlar de qualificar de «brutal», «total», «bestial», «absolut», etc., les pràctiques repressives o censores d'un estat espanyol que «encara» és democràtic, encara que va incomplint els punts que donen qualitat a la democràcia, que no és tan sols votar periòdicament.

    Si ho descrivim amb prudència i un bon sistema de mesures, podrem anar mesurant el grau de degradació dels usos i pràctiques del sistema de poders. Per exemple, mentres no hi ha condemna a mort, podem dir que una sentència és injusta, però no deu ser inhumana. Pel camí que van, podrien arribar a tindre eixa qualificació —com el que van fer amb pots de fum i pilotes de goma contra persones que s'estaven ofegant en la mar—, si realment protegiren i fomentaren eixes actuacions criminals. ¿Ho fan? Uf, m'estic posant en un jardí. De moment, només contra immigrants. Demà ja vorem.

    dilluns, 11 de novembre del 2019

    Idees encobertes

    En certa manera, els resultats de les eleccions són un alleujament i una preocupació alhora. L'alleujament és perquè el destrellat dels socialistes ha quedat un poc en evidència, que Compromís continua i que hi ha més colors progressistes al parlament espanyol. En canvi, la preocupació és observar que s'acosten temps de feixistes sense manies i nacionalistes de concepció franquista i, «a més», no democràtics. I la temor és que estos últims els podem trobar també en el psoe, com aquells que són de drets i no ho saben, que dia Fuster.

    Això últim no és cap novetat. He acabat el llibre El espejo blanco d'Andreu Navarra, que du un subtítol que no s'acaba d'ajustar al contingut: «Viajeros españoles en la urss». No són només experiències de viatge, sinó un contrast entre la realitat soviètica i la solidesa (o el contingut real) dels valors ètics i democràtics dels defensors dels ideals socialistes. I l'evidència és que els ideals socialistes, llibertaris i progressistes encobrixen massa vegades idees absurdes i contradictòries sobre la igualtat de les persones (en forma de racisme, homofòbia o masclisme) i alguns dogmes sobre les identitats i les implicacions de les militàncies nacionalistes.

    Ara cal que l'alleujament tinga cos i una certa idea diferent de la democràcia, més profunda i oberta del que mos ha estan mostrant aquells que abracen abans la nació que la ciutadania.

    diumenge, 10 de novembre del 2019

    Cita dominical / 573: Ferran Garcia-Oliver Garcia

    Mirant les nacions injustificades.
    Deu ser una delícia alçar-se del llit sense lleganyes nacionals, perquè ser espanyol o francès no és cap anomalia, com la de ser català o bretó, on és necessari una justificació, una excusa, circumloquis que van de la psicoanàlisi a la història de romans i cartaginesos.
    Ferran Garcia-Oliver Garcia, «Peces esbarriades del mosaic», L'Espill, 45, hivern 2013-2014.

    dissabte, 9 de novembre del 2019

    Volantins amb la xarxa

    Ja tinc la vpn instaŀlada. A partir d'ara podrà semblar que estic a París o a Nova York sense moure'm de casa. Eixa és la part curiosa. La part més útil encara l'he de descobrir, però els experts diuen que convé tindre eixa utilitat en els aparells digitals que utilitzem, per seguretat de les nostres dades i de les nostres interaccions econòmiques. Ja vorem com va això de fer volantins per la xarxa.

    De moment, he passat vora un dia calfant-me el cap mirant quines opcions hi havia (vpn, navegador Tor, canvi de dns, adreces mac dels aparells...). Un mareig, vaja. Trie l'opció més simple i, més avant, miraré la resta de possibilitats. Puga ser que, quan em jubile, ja ho tinga tot ben amagat i encriptat, de manera que, si me s'obliden les contrasenyes, desapareixeré del tot. O, al contrari, hauré de tonar a aparéixer en persona.

    divendres, 8 de novembre del 2019

    Que decidixquen uns altres

    Molts divendres me s'acumula la faena a última hora. Hui hi havia documents urgents, una assemblea, el dinar de Takse, la fitxa que estava fent sobre nyas, documentar una proposta per al dnv... Sort que l'assemblea ha segut tranquiŀla i ha confirmat que no cal que mos empastrem en rituals sindicals perquè només són cerimònies on les forces polítiques que dirigixen les Corts (començant per Compromís i acabant pels socialistes) no tenen cap previsió d'una possible millora de gestió administrativa, parlamentària i com a poder democràtic de la institució. Per tant, que no faran més que copiar el que s'aprove en altres llocs i organitzar la institució de cap per avall o de gairó, segons les ocurrències d'un lletrat o altre. (Per cert, la broma del dia és que en la nova organització del parlament valencià el lletrat major —un home, és clar— esdevindrà «lletrat suprem»...)

    Teníem possibilitats de millores en conciliació, classificació de llocs, organització i ampliació de serveis a disposició transparent i democràtica dels parlamentaris, carrera professional sense discriminacions indegudes, reducció del paternalisme i dels xantatges emocionals... No res, la cosa de treballar des de fora dels cercles de negociació és que mos negaran el pa i la sal igual, però no perdrem el temps en reunions estèrils i fraus negociadors.

    Espere que no mos afecte la paranoia i que el canvi del color de les carpetes internes —de groc han passat a sépia, m'han dit— no siga cosa d'alliberar els presos polítics o del dret a decidir. Perquè, vaja, ací no volem res d'això. ¡Que decidixquen uns altres! O ¡que els tanquen a tots!

    dijous, 7 de novembre del 2019

    No opinem bé

    Trac la transcripció de tv3 (Els Matins, 30.10.2019):

    Lídia Heredia: «Aquests episodis d'aldarulls, aquests brots que pot haver hagut de violència als carrers de Barcelona, ¿creuen que resta suports al projecte de l'independentisme?»

    Elisenda Paluzie: «De moment les enquestes en relació a les eleccions del 10 de novembre no ho indiquen. Hi ha una altra cosa que també, i és una mica... —bé, és com és el món, ¿no?—, és aquests incidents els que fan que estiguem en la premsa internacional de manera continuada aquest dies, és a dir que fan visible el conflicte.»

    Lídia Heredia: «¿La visibilitat sempre és positiva?»

    Elisenda Paluzie: «Bé, ja veurem. És evident que això pot tenir efectes positius i efectes negatius. Però, al final, el principal responsable és la violència d'estat. És el missatge que ha donat l'estat, que ha donat el suprem, condemnant un moviment absolutament pacífic i democràtic a penes de dos dígits.»

    Pareix que hajam entrat de ple en un estat inquisitorial, en què hi ha qui troba sempre un fiscal o un jutge (ccma, 06.11.2019) disposat a defendre el sentit d'ofensa d'alguns que es pensen que poden criminalitzar i perseguir qualsevol persona que no s'expresse com ells desitgen. Això val tant per als dirigents polítics —habitualment de la dreta, ara també incloent-hi el Partit ... ... Espanyol (que ha deixat de ser socialista i fa anys que no sabem què hi pintava això d'«obrer»)— com per a tants que pareix que hagen convertit el fet de sentir-se ofesos en un privilegi sentimental per a imposar la coacció i la repressió del dret d'expressió dels qui no opinen bé.

    dimecres, 6 de novembre del 2019

    Fer-se entendre a cabotades

    Tant el diari El País com la cadena ser, que són els que constituïen la principal referència informativa per a mi, han arribat a un nivell molt baix de menyspreu pels fets i molt alt de confusió entre la informació i les seues opinions o militàncies partidàries o nacionalistes. Sempre sabia que havia d'esperar el meu desacord amb l'opinió sobre un fet o sobre unes declaracions socials o polítiques d'algú. Però confiava sempre que els fets noticiosos reproduïts i treballats per eixos mitjans s'ajustaven a la realitat d'una manera raonable. Ja no hi confie gens.

    Fa uns quants anys que vaig notar que, en general, això ja no era aixina. Ara mateix, s'han convertit en uns mitjans que recorden més aquells «s'han vist obligats», «han hagut de»... amb què s'excusava les forces policials o militars per l'ús d'una força antidemocràtica i criminal, és a dir, per l'ús de la violència contra els ciutadans. O en tribunals de la inquisició: si un governant català «condemna totes les violències» no està condemnant la «seua» violència, «ja m'entens»... Si Paluzie comenta que els «incidents» han donat visibilitat internacional al conflicte de Catalunya amb l'estat espanyol, està justificant la «violència»... Qualsevol dia no agenollar-se al pas del rei espanyol serà un atemptat contra la «integritat física» de la monarquia.

    I quan en Estrasburg diguen que el juí del Suprem no ha segut just, amb tota la impunitat i barra del món diran que mos tenen mania i no mos entenen. Precisament, el nacionalisme té eixes coses, que provoca incomprensions, sobretot dins dels caps que volen fer-se entendre a cabotades.


    I per airejar-me després de massa cabotades, me'n vaig al riu: 07:00 + 07:04. Estable, amb solet i fresqueta.

    dimarts, 5 de novembre del 2019

    L'encaix a colps d'emoció

    Abaixe xiulant a l'almorzar i vaig xiulant l'última cançó de la llista de cançons en català que acabe d'escoltar mentres vaig corregint i traduint. Una companya assegura que estic xiulant la sintonia del programa Cuineres i cuiners d'À Punt. En realitat no és aixina, es tracta de la tornada de L’advocada, la parella i el pis de Senyors Tranquil. La sintonia del programa de televisió és el tema Home estel de Tórtel i Jordi Sapena. Les dos cançons estan molt bé i, certament, es poden trobar coincidències a l'hora de xiular entre la tornada d'una i la melodia de l'altra.

    El món de les coincidències no depén només de l'emissor, sinó també de la voluntat del receptor. De la voluntat, més encara que de la sonoritat. Genèticament i culturalment mos forcem a mirar d'encaixar en el món, i per a fer encaixar el món amb les nostres idees i preferències. Hi ha a qui la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes catalans els sembla justa i, fins i tot, lleu, encara que no s'atrevixen a discutir l'encaix dels fets amb el codi penal, perquè «no entenc de dret»; en canvi, posen el crit al cel quan una violació és sentenciada per un tribunal com a abusos. Tot ha d'encaixar a colps d'emoció. La música ha de sonar.

    dilluns, 4 de novembre del 2019

    L'obligació de salvar vides

    M'arriba un missatge que denuncia un suposat interés del Partit Popular per fomentar l'abstenció:

    Los medios han destapado un nuevo escándalo: personas vinculadas al Partido Popular están detrás de una campaña masiva de desinformación dirigida a promover la abstención de los votantes progresistas en las próximas elecciones de noviembre.

    Per sort, el dret de vot i de protesta estan totalment garantits, de moment, sempre que siguen estèrils i no pretenguen aconseguir res més enllà del vot electiu ritual i l'escama i l'escridassada eventuals. Els drets estan sempre garantits en els papers amb què s'embolica el peix de la democràcia. El dia de la votació hauria de ser com anar a la plaça, tens gossera, però cal anar.

    Una cosa ben diferent són els fets i les actuacions reals dels poders estatals. Pareixien proverbials els drets de la mar, tantes voltes exhibits com a claus de volta de la cooperació humana, però el 30 d'agost passat em va arribar un missatge d'Open Arms en què es feen ressò del que havia hagut de dir un magistrat italià, Stefano Zammuto, per tal d'alliberar el vaixell de l'organització humanitària:

    L'obligació de salvar vides en la mar és un deure dels estats i preval sobre les regles i acords bilaterals destinats a combatre la immigració irregular; els convenis internacionals sobre la matèria, als quals s'ha adherit Itàlia, constitueixen, de fet, un límit al poder legislatiu de l'estat, de conformitat amb els articles 10, 11 i 117 de la Constitució, i, per tant, no pot ser objecte d'una excepció a les avaluacions discrecionals de l'autoritat política, situant-se en un nivell jeràrquic més alt que la font primària.

    Tots els drets democràtics estan garantits fins que les estructures de connivència entre poders polítics i econòmics decidixen que les vies democràtiques d'actuació poden posar en perill els seus privilegis i desitjos. Aleshores estan garantides les porres, les pilotes de goma, els ulls buidats i les sentències penals injustes. Tant si es tracta d'«abusos» sexuals —en casos de violació—, de tortures no investigades —el tribunal europeu d'Estrasburg ha sentenciat contra l'estat espanyol—, de violència policial —que no és qualificada de violència, però buida ulls de ciutadans— o d'un predemocràtic i antidemocràtic delicte de sedició —imaginat en el tribunal com a rebel·lió no violenta—. Salvar vides, diu.

    diumenge, 3 de novembre del 2019

    Cita dominical / 572: Bernat Puigtobella

    Mirant la justícia contra la política.
    La sedició com una arma de sedació de la ciutadania.
    Bernat Puigtobella, «La sedició i la sedació», Núvol, 15.10.2019.

    dissabte, 2 de novembre del 2019

    El dubte no emociona

    En una conversa de sopar amigable, amb massa sorolls i massa crits a causa del mal disseny de la sala, un company de taula exposa la seua concepció de l'aplicació del codi penal: ja no és el codi penal, és el codi emocional. Es sent frustrat perquè els catalans se'n vullguen anar sense preocupar-se pels valencians; li sap mal que els seus veïns del poble de vora Catalunya, pengen ara banderes espanyoles, cosa que no havien fet mai i que ell considera que és per culpa dels independentistes catalans; per ell, encara els han condemnat poc, perquè ell no entén de dret, però sí d'emocions.

    No podem parlar massa clar ni amb calma. De totes formes, poca cosa hi ha a dir davant les emocions, llevat de compartir-les i, més encara, reconduir-les a finalitats menys lesives i més positives per a tots. Tancar les persones a la presó no és fer política. I només desperta l'emoció de l'odi i la revenja, que són emocions que tenen la particularitat que no satisfan res, sinó que només provoquen mal, a una banda i altra.

    Espere que la conversa sobre el llatinisme in dubio pro reo amb la filla d'una amiga, novella estudiant de dret, tinga un efecte diferent dels que ha despertat la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes catalans, tribunal que no va trobar en dos anys cap moment per a dubtar sobre el valor dels fets reals per damunt de les emocions nacionals.

    divendres, 1 de novembre del 2019

    No han passat trenta anys

    Han passat trenta anys i, ara que ho pense, tantes coses que van passar aquell estiu i aquell any en general, trobe que no ho recordava prou. El temps passa a poc a poc, però quan ho volem notar, mos ve un poc massa de colp. A més, la realitat sempre mos obliga i mos encega. Colps familiars, acabar la carrera, començar a treballar en el locutori de la platja, vore com comença a caure la Unió Soviètica, vore que quea el mur de Berlín... Tants d'esdeveniments fonamentals per a la història. Com sempre, vaja.

    El mur va durar poc més de vint-i-huit anys. I semblava que tornàvem al punt de partida, però no, el punt no era el mateix, era pitjor, més depredat pel capitalisme bavejava vegent que s'acabava el xantatge comunista. Els murs que empresonen ara l'Espanya democràtica dins d'un nacionalisme ranci haurien d'haver caigut fa molts més anys, amb la claror de la democràcia. Però el xantatge feixista pervivia.

    Per no dir que, ara mateix, els puntals del «règim» continuen recolzant sobre el mateix «règim». Sobtadament, els jutges espanyols convertixen activistes socials i polítics independentistes catalans en presos polítics. Erich Honecker volia que el mur durara, si calia, un centenar d'anys. Honecker va morir malalt a Xile un lustre després de vore que la seua obra era arxivada entre els malsons de la història. ¿Un lustre? De colp no pareix que hagen passat trenta anys.

    dijous, 31 d’octubre del 2019

    A la autoridad se le habla en español

    D'una banda tinc «La lengua como víctima en Cataluña» d'Álex Grijelmo (El País, 27.10.2019); d'una altra, «Coses de l'idioma» d'Ignasi Serra (Saó, núm. 452, octubre del 2019). El primer em deixa amb cara d'apardalat; el segon no fa més que afegir dades conegudes a la meua experiència vital. Per tant, he de fer cas del d'Álex Grijelmo, he de mirar d'entendre per quins mecanismes inteŀlectuals és capaç de «detectar» que un periodista de rac1 que traduïx al català uns articles dels diaris El Mundo Deportivo i Sport escrits en castellà (i no fa el mateix amb els articles dels diaris As i Marca) «va llançar voluntàriament als seus oients eixa idea subliminal que el català correspon als de dins i el castellà als de fora, o bé va actuar ell mateix, sense cap culpa, com a víctima inconscient d'eixe model mental».

    Grijelmo no deu parlar ser usuari habitual d'una llengua «minoritzada», és a dir, no és un parlant discriminat habitualment quant pretén utilitzar la seua llengua habitual. Per tant, a pesar que té raó en el fet que l'actuació dels periodistes és realment destrellatada, pareix que no s'adona dels petits detalls sociolingüístics de la situació, com ara que destrellats com eixos són el sistema practicat cada dia pel nacionalisme espanyol més banal, per la nació espanyola excloent que convertix les «altres» llengües oficials de l'estat i els seus usuaris en persones alienes, en paraules de Grijelmo, som «els de fora».

    A més, Grijelmo pareix que no veu que, pitjor encara, tots a Espanya estem obligats a seguir eixe «model mental», perquè la Constitució espanyola —i uns quants centenars de normes legals— establix l'obligació del coneiximent del castellà... I la lectura que en fan és que si el sabem, estem també obligats a utilitzar-lo —encara que la constitució diga que això és un dret—. Per al punt de vista nacionalista espanyol, eixa obligació equival a l'obligació d'acceptar que mos imposen la llengua sense que ells hagen de practicar el respecte mutu. Ni tan sols la paciència d'intentar entendre res.

    El «model mental» colonialista. O el model mental «colonitzat». Podem triar. I l'article d'Ignasi Serra explica les conseqüències del cas de triar el valencià:

    I després hi ha l'odi i la ràbia que a alguns els fa que encara siguem aquí i que encara usem el català. I que l'usem amb ells. Com molts policies i guàrdies civils. A Palma, aquest estiu hem tengut el cas de Paula Rotger, una treballadora d'aena que després de passar el control de seguretat va dir «moltes gràcies». L'agent va decidir no deixar-la passar perquè «a la autoridad se le habla en español».