dimarts, 31 de desembre del 2019

El desús de la promoció

Entra la mare amb els fills al forn on estem comprant pa. Parla en valencià amb els fills, però s'adreça en castellà a la fornera. Takse intenta clavar basa i dir alguna cosa per a que la dona veja que «no hi ha perill», que pot parlar en valencià amb els desconeguts del locat. Al final Takse pot fer-li algun comentari a la fornera i l'acció té efecte: quan ix, la dona diu «adeu».

Tanquem l'any amb una enquesta sociolingüística que mos envien a través del mòbil. Hi ha una pregunta que fa pensar en la perspectiva de cada u sobre com va el món. Fa aixina, més o menys: ¿quin és el teu percentatge laboral d'exposició al català? Fent un alfarràs, posem que un 90 %. Després, fem per mirar-ho amb els ulls d'alguns companys, i concloem que, en el mateix entorn, interactuant amb les mateixes persones, uns podem estar en el 90 % i altres poden estar en el 50 % o fins i tot menys.

La mare que entra amb els fills al forn, també és la funcionària que entra en el despatx de bon matí i respon en castellà amb qui li parla en castellà, tant si és una persona coneguda com desconeguda. La pauta de la preeminència lingüística del castellà té eixos efectes: seria ben possible (i molt probable: ho he vist) que dos convençuts «promotors» de l'ús social del valencià podrien estar parlant en castellà perquè un dels dos va aplicar la pauta d'inici de conversa en castellà amb desconeguts. I l'altre va respondre amb la pauta de resposta en castellà als que parlen en castellà. I els castellans que voldrien aprendre valencià, frustrats i desconcertats pels qui «promouen» el valencià mitjançant el desús.

La dècada que ve, a partir de demà mateixa, vorem com va la cosa.

dilluns, 30 de desembre del 2019

Rellegir i deslligar

Escriuen Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino un article en la revista Saó número 451, de setembre d'enguany: «Compartimentar el dia. Les hores canòniques». Com és habitual en els seus articles, són un pou de dades i coneiximents que desperten la curiositat i conviden a la recerca.

L'article comença: «Una de les finalitat de les religions consisteix a marcar pautes que lliguen la societat a través de rituals: religio Ü establir (-ió 'acció') lligams (-ligare-) intensos (re-).» (Eixa «Ü» deu ser una errada.)

Com que acostume a pensar que les religions són instruments de control i submissió social, i no tant de lligams en sentit positiu (afecte, coŀlaboració, solidaritat, empatia, connexió...), sinó més bé com si pensàrem en cordes lligades (veg. «lligada de presos»), em pega per mirar l'etimologia de la paraula religió. Doncs, tant en francés com en anglés (veg. «The etymology of religion» de Sarah F. Hoyt; o la citació del Robert que hi ha en l'annex d'un article de Michel Théron), la cosa pareix que té més a vore amb una menció de Ciceró, que fea derivar religio de relegere, compost de re- ('altra volta', o també en sentit d'intensitat, d'atenció) i legere ('llegir').

Segurament, als autors cristians llatins posteriors ja els anava bé donar-li una etimologia més popular i popularitzable («However, popular etymology among the later ancients (Servius, Lactantius, Augustine) and the interpretation of many modern writers connects it with religare», com diu l'Online etymology dictionary). Això ha segut, certes, el resultat més palpable de l'evolució del fet religiós, fet que ha tendit més a impedir la lectura i la relectura —que sovint deslliguen— i més a lligar (inclús del coll, «ennuegar») pensaments i persones.

diumenge, 29 de desembre del 2019

Cita dominical / 580: Carl Schmitt

Mirant la regularització de les irregularitats.
A la llarga, la irregularitat s'ha de legitimar i convertir-se en regularitat; i per a aconseguir-ho només hi ha dues possibilitats: ser reconegut per una institució regular o assolir una nova regularitat amb la pròpia força. Aquesta última alternativa és més difícil.
Carl Schmitt, Teoria del partisà, (1963) segons la traducció de Clara Formosa (2004).

dissabte, 28 de desembre del 2019

Raons a la grenya

Un cosí meu està convençut de moltes coses i té alguns retrets justificats a fer a una «progressia familiar» que massa sovint es dedica a desqualificar sense fonament argumental els polítics retrògrades i reaccionaris, que si «bocatorta», que si «li agrada molt el gintònic», que si... Té molta raó el meu cosí, perquè els motius reals haurien de ser uns altres, però no serien tan agraïts, humorístics i còmodes. Per contra, el meu cosí no nota que ell també juga a justificar-los quan preferix atacar els familiars en lloc de donar-los els arguments que els falten.

De passada, matem tot el que és gras: com que eixa «progressia familiar» és valencianista (modalitat autoodi: es pensen que la forma bona de parlar i escriure sempre és una altra, no la riberenca de cada dia), ell té el vici d'acceptar el castellà com a estàndard per a mesurar-ho tot. A més, qualsevol intent d'evitar eixa pressió li provoca una reacció burlesca contra uns suposats «creguts culturetes». Com que ha estat educat aixina per mon tio, no deu haver pensat mai que això també forma part del control i submissió a què el sotmeten les forces fàctiques que tant li agradaria combatre.

No en faig cas, però li done la raó en el rebuig a les crítiques fàcils contra els polítics poc agraïts o amb addiccions. Les reunions familiars són encara més bones si et fan pensar.

divendres, 27 de desembre del 2019

A la nostra sencera disposició

Un poc més i m'agarra una torba llegint la resposta que l'Ajuntament de València envia en relació amb la meua queixa sobre el fet que tenien els cartellets d'informació al públic en espanyol però no en valencià.

El trasbals no és tant perquè m'hagen dit que ja ho havien resolt, cosa que m'hauré de creure —encara que sé que és com creure que el corró t'aguanta mentres pintes el sostre: l'adherència dura ben poc—. La cosa és que no m'esperava la quantitat de circumloquis, errors i retoricismes que enfarfeguen un escrit que podria ser ben simple i directe. El lligc i tinc la sensació que he d'entonar un cant gregorià. Em fa pensar que l'ha escrit un funcionari espanyol d'eixos que retraten com a estereotip prejudiciós de l'administració més rància. Una mostra del final:

Com a regidora delegaa de [...], emplene així el requeriment formulat a aquest Ajuntament, traslladant el seu contingut a V.I. perquè en prengueu coneixement i efectes, significant-li, que ha sigut així mateix remesa còpia a la Delegació de [...] competent per a realitzar, si escau, els tràmits necessaris respecte del seguiment i resolució satisfactòria de la queixa que ens ocupa, quedant aquesta Delegació, i en nom d'aquest Ajuntament, a la seua sencera disposició a fi de donar trasllat dels requeriments i informació que V.I. considere convenients, aprofitant l'ocasió per a saludar-li atentament.

Uns virtuosos en la seua especialitat, vaja.

dijous, 26 de desembre del 2019

Germans de solemnitat

Un poc més i me se descuida la història més interessant d'ahir, que té nom de peça musical religiosa: Solemnitat de José Pérez Ballester (17.11.1905-27.09.1988) (veg. You Tube), autor de moltes peces musicals més, fuster i editor musical («Ediciones Musicales Pérez Ballester», a la Pobla Llarga). L'anècdota contada per mon tio Tino és que Pérez Ballester era germà de llet de ma uelo (uelo per part de segones núpcies de ma uela) Vicente Lorente Calatayud. La cosa és que la mare de Pérez Ballester (Maria) va alletar els dos xiquets. Encara que ells eren de Novetlè, supose que degueren anar a Carcaixent per aquell temps. Ma uelo va nàixer a Carcaixent i es va quedar orfe de ben menut. Em falta completar eixes circumstàncies causals.

Jo no sóc ni de misses ni de provessons, però la música d'eixes cerimònies em resulta familiar; ara bé, segurament només algunes poques peces més difosos en altres esdeveniments fora de la litúrgia catòlica. Esta de Solemnitat que a mi no em sonava, era ben coneguda i taral·lejada per una cosina meua de Carcaixent més jove que jo. Jo només recordava Pérez Ballester dels últims anys que va viure en Tavernes de la Valldigna, un home molt major, a qui jo no entenia massa quan parlava i que em semblava que estava molt cansat. Crec recordar que alguna volta va vindre ma uelo a vore'l al poble.

Em sorprén que la Viquipèdia no tinga cap article sobre José Pérez Ballester (ei, els meus uelos també farien unes bones planes d'anècdotes). He de mirar de completar la història.


Pel riu intente deixar cremar sucres: 07.05 + 06:48. Massa vi.

dimecres, 25 de desembre del 2019

Es tocaren la panxeta

El dinar d'enguany m'ha permés comprovar fins a quin punt la meua memòria no havia farcit tots els buits amb la imaginació. Sé que existia aquella foto del pare de ma uela en Cuba amb una «amiga», i que la mare de ma uela va esgarrar per la part de la cubana. Una cosina ha conclòs que tenim parentela a l'altra banda de l'Atlàntic.


També he confirmat que era cert que el segon marit de ma uela —és a dir, el uelo que vaig conéixer— va fugir de la guerra i s'amagava en la sorra d'un carro per a anar a treballar a l'horta. Hi ha dos versions per confirmar sobre el moment en què va fugir: a Xàtiva mateix, a Carcaixent camí de Xàtiva, en alguna altra parada del tren. La cosa és que el tren va ser bombardejat en Xàtiva l'any 1939. En eixe moment ja havia mort ma uelo biològic: l'any 1938, en el front de Gilet, per «foc amic» diu mon tio Marià, que li hauré de preguntar com ho ha sabut, ja que jo no tenia entés que la cosa haguera anat aixina.


Si més no, estos dies et retornen esbossos de les històries que el temps va esborrant. Ara he de mirar el solar del carrer de Numància de València d'una altra manera: mon tio Marià hi va viure en un pis allí uns pocs anys quan era menut. I confirme que «Peret i Catalineta / es tocaren la panxeta / passà el municipalet / i els tancà en el corralet».

dimarts, 24 de desembre del 2019

Apunts de la mateixa vespra

Hauria de mirar què vaig fer tal dia com hui, però estic quasi segur que va ser cosa de maleir de manera prou innoble (esnob, vaja, provant a ser pedant) les festivitats humanes, sobretot perquè són petites i falses treves de l'angoixa quotidiana amb què endolcim la resta dels dies.


A banda d'això, en els catorze anys que fa que escric estos apunts sine cura et studio n'he fet uns quants, al principi, els dies 21 de desembre (2005, 2006 i 2007) i després sí, cada 24. I un dels avantatges que este bloc s'haja allargat més d'una dècada ja, és que ja puc ser redundant i repetitiu «amb avarícia» (com diríem alguns encara a la Vall) mirant apunts com si foren les fotos d'un àlbum de records:

  • Jutjant l'Amy i l'administració (2005)
  • Palau Ducal i Arrop a Gandia (2006)
  • Encara tenim la ment desperta i volem tv3 (2007)
  • La cançó que ja cansa (2008)
  • Dos dècades fa (2009)
  • L'alcig (2010)
  • Promoció política, gestió professional (2011)
  • Paulatinament (2012)
  • No n'hi ha color (2013)
  • Suborn del gust (2014)
  • Pràctica provocada (2015)
  • Per a embolicar-los (2016)
  • Cita dominical / 475: Gordon Gordo Mosley (2017)
  • La banalització de la democràcia (2018)

  • Fet el recopilatori, no puc evitar pensar que encara no he polsat la tecla que toca. I ja hauria de saber que és possible que, al capdavall, es tracte més de traça que d'insistència. Cadascú juga amb les cartes que té. I encara sort, que contiuem jugant.

    dilluns, 23 de desembre del 2019

    Les galletes aleatòries

    Ara que és inevitable el Nadal, un article de Charlotte Graham-McLay reproduït en Eldiario.es (22.12.2019), «La historia de la caja de galletas de la que salen al azar leyes progresistas en Nueva Zelanda», em permet tornar a confirmar amb una prova no tant «de laboratori» sinó ja testada en humans. El resultat és que:

    Nova Zelanda es caracteritza per la seua legislació progressista. Sol aprovar lleis referides a qüestions que susciten intensos debats molt abans que altres països occidentals. Alguns d'estos temes només arriben a ser aprovats després de ser seleccionats aleatòriament entre les fitxes que ballen en l'interior d'una capsa de galletes. Entre els quals, la llei d'igualtat en el matrimoni, aprovada en 2013 o la llei d'eutanàsia, que serà sotmesa a referèndum en 2020.

    Per tant, l'excusa capciosa eixa que «en cap lloc del món» podria decaure un poc, tot i que sabem que Nova Zelanda està en l'hemisferi sud de la Terra i, és clar, anant cap per avall arribes a tindre idees molt capgirades sobre la vida i la política. Ací, al País Valencià, també hi ha algunes «capses de galletes», però es preocupen bona cosa que no hi haja gens d'aleatorietat i que la galleta dels drets i llibertats caiga sempre pel mateix costat. O de cantó. En lloc de membres de taula electoral, consellers i conselleres per sorteig, això sí que caldria provar-ho.

    diumenge, 22 de desembre del 2019

    Cita dominical / 579: Rosa Roig Celda

    Mirant el sexisme en la cultura.
    És temps d'estellar la quota masculina en la cultura, l'única que existeix, en la publicació de llibres, en la difusió de l'obra, en l'ocupació d'espais d'influència, en les taules redones, en la crítica literària o en les institucions. Una quota de publicació en masculí per a tot l'estat espanyol, que segons Laura Freixas s'apodera d'un 75-80 % dels llibres publicats; una quota de presència pública en la premsa del 90 % de l'espai dedicat a la promoció d'obres d'autoria masculina.
    Rosa Roig Celda, «Estimades amigues, escriptores en el segle xxi», Saó, 453, novembre del 2019.

    dissabte, 21 de desembre del 2019

    Patxorra i mala bava

    Sense impunitat —cosa que recorden alguns malicciosos, com si ningú haguera pretés que, d'impunitat, en tinguera algú que no fora un rei o un equivalent togat—, però també estan deixant Junqueras sense immunitat, ja que el Tribunal Suprem encara no l'ha deixat en llibertat, a pesar que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea és d'ahir al matí.

    La patxorra del magistrats del suprem va unida a la mala bava: s'han donat cinc dies ¡hàbils! per a pensar-s'ho i que les parts opinen. I el cas és que de dies «hàbils», per a ells, el calendari en este cas en deu tindre ben pocs. En Nadal menys encara, no cal dir-ho. La democràcia «pleníssima» algun dia hauria de consistir en evitar les correccions d'errors, en algun encert judicial en el suprem o el constituccional, per sorprenent que siga, des de fa uns quants anys, que això puga passar. Presos polítics i, ara, a més, presos segrestats. ¿Ostatges per si de cas cal venjar-se?

    El factor transport

    Un amic està fent la Transespadà en bici. Ho fa per esport, per estar en contacte amb la natura, per socialitzar-se... A pesar de tot, anit, mentres féem una cerveseta, jo concloïa que les societats humanes haurien de ser capaces de decidir fins a quan pensen transformar i malmetre el medi en perjuí propi. No podem evitar molts dels canvis en el medi que provoca la nostra existència com a espècie, però sí que podem evitar que eixos canvis siguen nocius per a mosatros mateixos. Tornar a fer més bici podria ser un bon camí.

    Va arribar ahir a la bústia la versió abreujada del llibre de l'any 1956 de Marget Boveri Der Verrat Im XX. Jahrhundert (La traición en el siglo xx, traducció al castellà de Manuel Costa). Eren quatre volums en alemany, però en van deixar un en castellà (i em sembla que va passar el mateix en francés). El llibre diu que m'arriba des de Valverde del Majano (de la llibreria Libros del Reino Secreto, que localitze en Segòvia més que al carrer de Nicomedes García). Com que és un llibre d'ocasió, es suposa que és un poc com si el reciclara. Per a eliminar el factor transport, hauria d'haver anat jo en bici cap allà, una transpeninsular. Algun dia.

    dijous, 19 de desembre del 2019

    Amb independència de la situació de presó preventiva o penat

    L'obertura del dia té a vore tant amb la sentència (veg. pdf en El Nacional.cat) del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, que deixa clar que el Tribunal Suprem espanyol actua sense parar en brosses i carregant-se els procediments que no li convenen fins a poder fer una paròdia allò de «captiu i desarmat l'independentisme, han assolit les tropes supremes els últims objectius judicials» de la seua ideologia nacionalista.

    El tribunal europeu, poc després de les nou i mitjà del matí, ha sentenciat que Oriol Junqueras té immunitat com a eurodiputat des del mateix dia van ser públics els resultats electorals. La decisió (veg. C-502/19) és concisa i clara: el mal, per ara, és que l'han d'«interpretar» els flautistes del suprem espanyol, i ja hem vist les causalitats i casualitats que els la fan sonar. Seria cosa de vore que la «independència» judicial per a fer nyaps acabara afavorint l'altra «independència» que tanta ràbia els fea.

    L'òpera continua. Esperem que la resta de la partitura siga igual de clara i concisa com esta sentència de 24 pàgines on tot es pot llegir d'una manera ordenada, coherent i entenedora. El mateix Tribunal Suprem espanyol deu estar desitjant aplicar-la, segons es desprén de les seues pròpis paraules (veg. el punt 42): «La resposta a les qüestions formulades en l'acte de remissió tindria eficàcia amb independència de la situació de presó preventiva o penat que afecte el senyor Junqueras Vies.» Amb independència, vorem; amb llibertat, ja.

    dimecres, 18 de desembre del 2019

    Les queixes que trasbalsen el son

    Vaig presentant queixes al Síndic de Greuges per les infraccions de les administracions, sobretot pel que fa als deures lingüístics, tan seguit com puc. Quasi sempre la queixa té un poc d’èxit, ja que es sol resoldre el problema puntual assenyalat, tot i que no solen fer cas de la necessitat d’establir un protocol d’actuació que evite que la pràctica administrativa provoque discriminacions lingüístiques. Em sembla que van incorporant-ho a altres temes (com ara al llenguatge sexista, a l’accessibilitat...), però en la cosa lingüística encara continuen amb el protocol de la castellanització heretat d’altres èpoques menys o gens democràtiques.

    En este cas es tracta de la queixa 201903725 (d’octubre del 2019), que es veu que repetix el tema de la queixa 201811464 (de desembre del 2018), ja que, pel que sembla, no degueren resoldre del tot esta. Esta volta, a més de repetir que ho resoldran, em mostren que també fan servir les queixes dels ciutadans per a mirar d’activar els processos administratius:

    Les dades es fan públiques a través d’una aplicació informàtica antiga, l’actualització de la qual es va sol licitar a la Direcció General de Tecnologies de la Informació i Comunicacions, i se li va traslladar la queixa 181464 perquè s’accelerara la seua modificació i actualització, de manera que les dades en línia figuraren en totes dues llengües.

    I poc després de vore la meua queixa, eixa direcció general està fent mans i mànigues, i trobe que sense dormir, treballant en el disseny d'una nova pàgina «que en aquests moments es troba en fase de desenvolupament, esperant que durant l'any vinent es dispose d'una nova pàgina adaptada a la normativa lingüística vigent, a més de noves funcionalitats per facilitar l'accés a la informació». Mel, doncs. Com diu una companya, segur no es desperneguen.


    Deixe de queixar-me i me'n vaig a pegar una volta pel riu: 07:05 + 06:38. Sense ritme consistent encara. Fea solet.

    dimarts, 17 de desembre del 2019

    Música àrab i normativa valenciana

    Em deixe dur hui, mentres vaig traduint, per la música en àrab, en concret per Souad Massi. El dia no ha donat per a massa més. He acabat uns quants articles d'Abelard Saragossà (ací en podem trobar uns quants) i li hauria d'enviar unes propostes d'esmena d'escriptura i edició, però també una felicitació per a la constància i la consistència a l'hora de practicar la reflexió lingüística i d'aportar idees per a una normativa més coherent i acostada als fets lingüístics. Encara no m'he pogut posar a fer-ho.

    En tot cas, em quede amb l'anècdota que hi ha professors de llengua valencians que recorren a pensar en castellà per a recordar com s'accentuen alguns verbs d'acord amb la modalitat oriental de l'ortografia. Seria molt més simple que es fixara en la seua pròpia pronúncia i que l'aplicara. Però algunes absurditats sobre competències i presumpcions normatives tampoc no juguen a favor de l'ús del valencià. Ara, l'àrab també té la seua història en este àmbit.

    dilluns, 16 de desembre del 2019

    Ecologia parlamentària sense garanties

    El president de les Corts Valencianes, Enric Morera i Català (de Compromís), mos ha fet enguany una «estrena» —diga-ho aixina— curiosa: una botella de vidre de 420 ml amb protector personalitzat de la institució. La botella no té marca ni diu on l'han fabricada ni de quin tipus de vidre. Tampoc té el símbol de la marca de la Unió Europea ni dona cap indicació d'ús o de seguretat. Només du una indicació: «ITEM 5513» i la paraula decorativa i indicativa en lletres grans «BOTTLE».

    He pegat una mirada en la xarxa i pareix que és un producte asiàtic. En eixa cerca m'he enterat que la funda que du —que diu Takse fa una olor de petroli que tomba de tos— és de neopré.

    Hi ha moltes coses que no s'han fet del tot correctament per la salut i el medi ambient. Cert, això sempre passa. I alguna n'han fet que era un bon pas, com ara suprimir les botelles de plàstic en l'hemicicle. Però també haurien millorar algunes decisions. Per exemple, quan plou, pretenen que enfundes el paraigües amb plàstic a l'entrada per tal que no gotege dins... I dins de l'hemicicle, on ara l'aigua va en pitxers i gots de vidre, diu el Diari La Veu (09.12.2019) que han pensat de repartir esta mateixa botelleta d'origen desconegut.

    Bé, no sé si és tan sostenible com dur els fruits «ecològics» del Perú o de Nova Zelanda —com fan alguns supermercats—, però el cas és que he pegat una mirada en la xarxa i tampoc m'ha costat tant trobar botelles de proximitat. I un protector de suro, d'espart, de llana o fins i tot de silicona, segur que en fan sense haver d'anar-lo a buscar allà on brama la tonyina, que també seria una manera lingüísticament ecològica de dir-ho.

    diumenge, 15 de desembre del 2019

    Cita dominical / 578: Andrés Barba Muñiz

    Mirant la veracitat i els prejuís.
    Els escriptors mexicans o argentins arriben ja a Berlín sense passar per Sòria, entre altres coses perquè són molt més veraços i més compresos sense prejuís allà que ací.
    Andrés Barba Muñiz, «El relato del barbero», El País, 30.03.2019.

    dissabte, 14 de desembre del 2019

    Els accents al pesebre

    Mentres vaig rellegint un article d'Abelard Saragossà sobre l'accentuació de les es finals en valencià, on es detallen alguns dels complexos i prejuís —en díem «autoodi» en algun temps— d'alguns valencians respecte a la seua versió de la llengua, a més de la falta de comprensió i de pràctica de la fonamentació científica a l'hora de fer normativa, em passa pel cap buscar la paraula pesebre (escrita aixina en el dnv) en els diccionaris. I veig unes quantes curiositats i paradoxes, com ara que tinga origen valencià amb esse sonora, però que tant el gdlc com el diec la tenen només amb esse sorda (pessebre). En canvi, tant el Diccionari general de Ferrer Pastor com el gd62 tenen les dos formes, Ferrer Pastor les tracta com a sinònimes i el 62 amb accepcions diferents.

    En suma, tot això em porta a demanar a l'avl que incloga la forma amb esse sorda com a variant en el diccionari. I que, de passada, l'acadèmia parle sobre això mateix amb l'iec, per si de cas convé dialogar sobre el futur de la llengua a Catalunya i part de l'estranger, més encara ara, després que vam conéixer la publicació de Gina de Maria Climent, que pareix que òbriga portes i finestres a eixe horitzó. Espere que també en el cas dels accents.

    divendres, 13 de desembre del 2019

    Retòrica municipal valenciana

    L'Ajuntament de València envia una resposta al Síndic de Greuges sobre una queixa relativa al compliment dels deures lingüístics del web de l'entitat local. Tres fulls en què no he sabut entendre si trucaven o envidaven. He hagut d'encoratjar l'actuació del síndic:

    El Síndic de Greuges valorarà si existix la connexió necessària entre la resposta oferida per l'Ajuntament de València i la queixa formulada. La queixa no és, en cap cas, per un «Web, exclusivament en castellà PGOU», tal com apareix en l'escrit municipal, sinó que assenyala la falta del compliment de la legislació lingüística vigent (que el mateix ajuntament mostra sense voler que s'incomplia ja als anys noranta) en el web municipal.

    Dit això, no he segut capaç de deduir quines mesures i quines actuacions durà a terme l'ajuntament per a millorar eixa gestió i resoldre les mancances assenyalades. He canvi, he tingut la sensació que pretenen compensar els seus incompliments amb farramalla legislativa i jurídica, cosa que em fa pensar que estan perdent més temps ideant la manera d'incomplir els seus deures que en la manera de complir-los amb actuacions efectives, rigoroses i eficients.

    Quant a l'esment inesperat de la qüestió del «llenguatge no sexista», encara que no sé a què trau cap, desitge que l'estiguen complint amb més encert que els deures lingüístics generals pel que fa a l'ús de les llengües oficials. I que ho complixquen encara que això «supose un entorpiment en el desenrotllament de les tasques específiques dels servicis municipals», contràriament al que deduïxc que pensen fer en el tema que mos ocupa.

    Espere que insistiu per tal que l'Ajuntament de València resolga les mancances del seu web assenyalades en la queixa.

    Moltes gràcies.

    dijous, 12 de desembre del 2019

    Maneres de fer

    Amb el moniato roig —no en tenien del blanc, que sempre era el més habitual a ca ma uela— prove dos maneres de fer xips o una cosa pareguda, unes llesques seques, vaja. La primera, amb el forn i el ventilador a uns 120 o 130 graus. La segona, amb el gratinador. Es queden més boniques i sequetes amb el forn; amb el gratinador, es veu que va un poc massa fort i has d'estar vigilant, perquè n'hi ha que quasi es cremen mentres altres es queden molles i poc cuites.

    La cosa de la justícia deu ser una cosa semblant: el poder judicial espanyol —i l'estat antidemocràtic que li dona suport— està provant maneres de torturar els presos polítics catalans. El cas és que no sé en quina democràcia —«pleníssima» que dia aquella encara ministra— hem anat a caure. Diu el professor Jordi Nieva en Els Matins que quasi que millor que els tècnics no els adjudiquen el tercer grau penitenciari, perquè llavors caurien en mans del Tribunal Suprem espanyol i, reconeix el mateix professor, que no vullgues saber quina decisió adoptaria eixe tribunal, però probablement empitjoraria la seua situació... No sé si el ministre Borrell pot haver firmat algun acord secret amb el sistema de presons marroquí, colombià o sirià (¿amb els eua que encara mantenen Guantànamo obert?) per a que gestionen el compliment de la revenja espanyolista contra els rivals polítics. Tal com diu Jordi Nieva («L'execució de les penes», El Periódico, 11.12.2019): «Ens hem de preguntar quina és la resposta del sistema en casos que els reus només volen promoure la seva ideologia, que no canviaran, i que és compatible amb l’ordenament jurídic.» I ja fa més de dos anys que mos podem respondre.

    A més de fer aquella transició fictícia per a aguantar els fonaments de la dictadura franquista, ¿hi ha prou massa crítica en Espanya que recorde què era això de la democràcia? Aquell assignatura d'ètica que vam fer alguns als anys huitanta en l'institut es veu que no va donar per a massa.

    dimecres, 11 de desembre del 2019

    L'excusa de la interpretació

    Comence el matí amb dos escrits de rèplica sobre interpretacions impossibles i invencions del contingut d'algunes disposicions legals. L'autarquia, l'oligarquia, la corrupció —qualsevol qualificació que corresponga al cas d'una entitat dirigida per una persona envoltada per una colla que aplica, modifica i interpreta les normes en benefici propi i dels afectes, però amb xantatge paternalista i amenaçador contra els desafectes al seu règim— si està revestida de democràcia aparent i formal per totes bandes llevat de la que toca el poder, és una gràcia, certament.

    No és estrany, per tant, que a pesar dels núvols, me n'haja anat a pegar una volta pel riu: 07:07 + 06:48. Descompensat, com tot allò.

    dimarts, 10 de desembre del 2019

    Acumulacions sense final

    La cançoneta més repetida i tediosa d'este bloc deu ser que me s'acumulen els llibres, les revistes, els articles en pdf i en paper. Clar, m'entretinc mirant de fer anar el Salt 4.0 en el Libre Office 6 en Ubuntu, i no hi ha mans. A més, vaig al barber i em fa estar allí vora mitja hora mirant les mosques i pensant en les fitxes que podria fer, passe pel Consum i veig que hi ha productes que diuen «ecològics» encara que venen dels eua, de Turquia, de Xile, del Perú..., com si el combustible amb què els porten no contaminara... ¡Com si ací no hi haguera anous! Patrocine alguns projectes en Verkami, mire com va el pla de pensions —perquè el company Emili dubta si no és un erro de comptes tindre'n un—, lligc articles per a assegurar-me que no me l'estan pegant i em sembla que no, però no ho sé segur del tot.

    Però el muntó de paper que trasllade de la taula al sofà i del sofà a la taula per a que no destorbe tant només perd pes ocasionalment. No hi ha crowdfunding que ho apanye.

    dilluns, 9 de desembre del 2019

    Els desmanotats sistemàtics

    Hi ha activitats professionals públiques i privades que costen de mantindre o de millorar, perquè sovint es descuiden els factors i les gestions que poden mantindre i millorar el funcionament de l'activitat. Per exemple, uns informàtics, sense consultar-mos res i aprofitant que no estàvem davant l'ordinador a eixes hores, mos acaben de canviar el programa Libre Office de la versió 5 a la 6 sense incloure-hi el programa de traducció Salt 4.0.

    Ara haurem de reclamar-los als informàtics que intenten recuperar la versió anterior. O podem tirar al fem la faena d'anys de creació de les macros de Word que servien per a resoldre els errors de traducció del programa i aplicar els criteris específics que utilitzem. Esta segona opció, que no és gens descartable en una institució com les Corts Valencianes, acostumada a anar a la deriva, mos pot oblidar a refer les macros per a adaptar-les als errors diferents que fa la nova versió web del programa de traducció Salt. Perquè no és perfecta i, vaja, no comet uns errors, però en comet uns altres. I aixina, fins a la jubilació final. Per sort, es tracta d'una institució democràtica i... ¿Per sort? Bé, aixina va la institució legislativa d'esta democràcia «pleníssima», com dia la ministra. Mos estalviem dir de què està pleníssima.

    diumenge, 8 de desembre del 2019

    Cita dominical / 577: Eduard Ferrando

    Mirant la desinformació.
    Actualment vivim la paradoxa d’haver creat la tan esperada societat de la informació i que ha acabat per desinformar i anul·lar l’esperit crític, un recurs absolutament necessari per arribar a discernir, com a mínim, què és veritat i què no.
    Eduard Ferrando, «Catalaniste», Diari La Veu, 04.12.2019.

    dissabte, 7 de desembre del 2019

    El temps no s'acaba de perdre del tot

    Passar-se mig matí tractant de traure i memoritzar una primera part, la introducció, d'Starway to heaven de Led Zeppelin, i arribe a pensar que estic perdent el temps. Tinc el silenci amb la ràdio apagada, Takse amb els possessius bere i haren (coses del basc) i el llibre Teoria del partisà de Carl Schmitt a mitges esperant sobre el braç del sofà que me l'acabe i passen els dies, i això que només té poc més d'un centenar de pàgines.

    Que em perdone també l'article que tinc a mitges en el Boox Note, un de tants d'Abelard Saragossà, un en què desmunta alguns dels dogmes gramaticals sobre el valencià —valencià i dogma haurien de ser paraules antònimes, però...— que practiquen i exhibixen els qui encara han superat allò de la «lingüística nacional», com si l'exemple d'Stalin i Marr —ben explicat per Sebastià Serrano en Lingüística i qüestió nacional fa molts anys ja, 1979— no fora una referència coneguda i prou clara del que convindria evitar a l'hora de fer ciència i normativa lingüística —que no són la mateixa cosa, però que haurian d'anar del bracet—.

    Dic jo que si faig l'esforç d'entendre alhora la relació entre els reflexiu llatins, el bere basc, la intro de Starway... en la guitarra, els dogmes valencians més suats i la diferència entre Napoleó, Clausewitz, els partisans tirolesos, Lenin i Mao Zedong, passaré el temps, però no es perdrà del tot.

    divendres, 6 de desembre del 2019

    La inviolabilitat

    Arribe a hora de vore un tros de programa que comenta el cas de la mort «accidental» del germà del rei Joan Carles I. Un tret al front del germà menut disparat pel futur rei quan té díhuit anys... Tota la vida mos havien contat que havia segut un accident en uns jocs de xiquets, però resulta que l'autor tenia ja díhuit anys. La cosa és que la versió de l'accident de jocs infantils sempre es contava amb una certa càrrega d'ironia o de versió interessada. Amb raó, perquè l'excés d'interés per amagar o dissimular a voltes provoquen versions inversemblants tan maldestres que arriben a destruir la confiança en la possible «veritat» que volen comunicar. Però eixa és la pauta habitual quan s'hi barregen adhesions nacionalistes o ideològiques.

    El programa repassa la trajectòria del rei. És un petit repàs a la història recent. Jocs de trons en l'Espanya real. La realitat efectiva no s'hauria de considerar l'única realitat possible. Durant la transició a la democràcia, el rei va renunciar a governar a canvi de reinar amb inviolabilitat. La cosa és ¿per a què volia algú ser inviolable en una democràcia? La història ho explicarà algun dia i en faran documentals amb imàtgens més clares que les actuals.

    dijous, 5 de desembre del 2019

    La música de la dècada

    Els d'Spotify m'envien un resum de la meua banda sonora, de l'any 2019 i de la segona dècada del segle xxi, que ja s'acaba. La dècada l'ocupen les bandes sonores:

    John Barry, Miklós Rózsa, Leonard Bernstein, Thomas Newman i Henry Mancini, entre altres.
    Enguany, en canvi, es veu que he escoltat un poc més altres tipus de músics i de música:
    Billy Bragg (The clashing of ideologies), Håkan Hellström (För en lång lång tid), Bo Kaspers Orkester, Pink Floyd, Wilco...

    I diu que Maia Hirasawa ha segut el meu descobriment de l'any. Em pensava que havia continuat més bé descobrint Ivette Nadal, Clara Andrés, Leonmanso, Raül Palacios Bover, Ferran Palau, Beyries, Molly Burch, Andrea Mir, Vashti Bunyan, Pol Fuentes, Bikimel, Nico Roig, Marcel Cranc, Very Pomelo, Suu i els molts més de quasi sempre, però no, l'estadística es veu que els diu una altra cosa.

    I les cançons que diu que més m'han agradat —no sé d'on s'ho trau—, són:

    1. Håkan Hellström: För en lång lång tid
    2. Håkan Hellström: Kom igen Lena!
    3. Els Catarres i Núria Feliu: Souvenirs
    4. Dickon Hinchliffe: The Ditch
    5. Håkan Hellström: 13
    6. Håkan Hellström; En vän med en bil
    7. Ernst Toch: «I. Molto tranquilo» de la Simfonia número 1
    8. Senior i el Cor Brutal: DQLPEC
    9. Samuel Barber: adagio per a cord, op. 11
    10. Lars Winnerbäck: Jag får liksom ingen ordning

    No ho haguera dit mai. En fi, ací hi ha la llista completa de temes. Mos tenen ben fitxats. De moment, no saben què fea mentres escoltava eixa música. Per sort, tampoc hi ha massa misteri: picant al teclant com una gallineta mentres transcric intervencions parlamentàries o mentres vaig traduint de l'espanyol al valencià i al revés.

    dimecres, 4 de desembre del 2019

    Dos presidències

    A pesar de tot, dos dones presidixen les taules —a quina malhora van trobar que era bona idea dir-ne també «mesa»— del Congrés dels Diputats i el Senat espanyols. Al País Valencià n'hem tingut, de presidentes de les Corts Valencianes, venien de la dreta i, per tant, no sé si han segut cap mostra del que es suposa que hauria d'aportar el feminisme conscient a la vida social i política. En este cas dels parlaments d'Espanya, ara són socialistes (Meritxell Batet i Lamaña i Pilar Llop Cuenca) les dos, cosa que és possible que facilite més aportacions la igualtat que voldríem que s'acostara més ràpidament. Més ràpidament i eficaçment encara, si això fora possible, que la lluita contra l'emergència climàtica. En cas contrari, el fum no mos deixarà vore-ho.

    dimarts, 3 de desembre del 2019

    La neologia crítica

    Un company, a propòsit de la campanya d'elecció del neologisme de l'any que ha llançat l'obneo, renega en l'aoetic per l'existència de la paraula mena. He mirat de pegar-li la volta al calcetí:

    A pesar que no he utilitzat mai eixa paraula ni l'he sentida mai en l'ús habitual del meu entorn, vote perquè la paraula mena esdevinga el neologisme de l'any. Els xiquets es mereixen ocupar un lloc visible. La paraula podria ser una denúncia a la contra, dels «menors no acompanyats» contra el sistema social i polític que deshumanitza les persones i les convertix en mercaderia política i periodística. Ja que els xiquets no poden actuar com les «kellys», algú li hauria de pegar la volta a la truita. En eixe mateix sentit, en Espanya, molts espanyols (valencians inclosos) haurien de votar per catalufo: aixina podria ser que algú començara a preguntar-se què estan fent.

    Espere no haver-li xafat massa la guitarra, perquè estic del tot d'acord amb una afirmació seua: «em sembla una posició ideològica l’acceptació acrítica d’un ús que considero del tot inadequat». La neologia, tal com ell reclama, no hauria de perdre l'oportunitat de ser crítica. Lamentablement, eixa «posició ideològica» acrítica és molt còmoda i permet els destrellats més grossos del món en què vivim. La natura humana té això. També.

    dilluns, 2 de desembre del 2019

    Posada al dia del Boox

    Contra els temors que tenia, la posada al dia del Boox Note ha millorat el funcionament de l'aparell. No ha fet que la seua intuïció sobre els símbols i els gestos coincidixca amb la meua, però sí que pareix que funcione amb més fluïdesa i que siga un poc més consistent en algunes funcions bàsiques (ara recorda i indica els arxius que hi ha en les carpetes, cosa que abans oblidava). Llàstima que el que supose que no pot variar és el sistema operatiu, que s'ha queda en l'Android 6.

    El Boox Note continua sense incloure tantes possibilitats de diccionaris associats als documents, cosa que sí que fa el Kindle. Però les opcions de pantalla gran, de navegació i d'anotació (i de dibuix), fan que siga una bona alternativa per als qui pretenem fer alguna cosa més, a banda de llegir en l'aparell. Més cara, això també. No sé si serà un poc ingenu, però vist que ho han fet esta volta, espere que encara puguen millorar un poc més el programari. De moment, l'estic aprofitant, per a llegir ratllant i anotant els pdf, que és un costum que trobava a faltar en altres dispositius. Espere traure-li encara més partit en totes les funcions, com ara fer-hi inclús apunts a mà per a este bloc.

    diumenge, 1 de desembre del 2019

    Cita dominical / 576: Catalina, estudiant xilena

    Mirant els drets humans.
    Els mitjans tradicionals es van dedicar exclusivament a transmetre incendis i saquejos, fets que van ocórrer, i que són condemnables, però també s'estavem cometent violacions de drets humans que no estaven eixint en la tele.
    Catalina, estudiant xilena, segons Carlos H. de Frutos, «El Chile de la generación sin miedo: "Ya no pueden hacernos más daño del que nos hicieron"», Eldiario.es, 18.11.2019.