El nombre de la rosa

Una diputada de Vox ha mostrat que té un nivell de valencià que respon al seu interés per esta llengua. Per tant, confiada i satisfeta amb la seua ignorància militant, retrau que als de Compromís que pretenguen dur avant una persecució ideològica,🔗 ja que hi ha unes esmenes als pressuposts en què demanen pel «nombre» de sanitaris en diverses esmenes. Una mostra d'esmena (la 2.413):

GP Compromís
Cal afegir una nova línia d’actuació en l’objectiu 6.5.
6.5.2. Incorporar progressivament professionals de la psicologia clínica en els equips d’atenció primària.
Indicador 1: Nombre de professionals de la psicologia clínica incorporats als equips d’atenció primària

La diputada Criado Gonzálbez (Vox) demana (cap al minut 00:24:00): 🔗

Por otro lado, en varias de sus enmiendas, la 2. 413, la 2. 414 y la 2. 416 a 2. 418, pretenden que se indiquen los nombres de profesionales de psicología clínica y terapia ocupacional incorporados a los equipos de atención primaria. Repito, pretenden que se pongan los nombres de los profesionales de psicología clínica y terapia ocupacional. Y nos preguntamos: ¿por qué quieren ustedes los nombres? ¿Qué pretenden con esa identificación? ¿Pretenden controlar si están estos profesionales próximos ideológicamente o no a ustedes? Explíquennoslo, porque hay una ley de protección de datos que, al parecer, ustedes conocen para lo que les interesa y no la conocen para lo que no les interesa. Curioso, pero así funcionan ustedes.

Doncs, més curiós encara és que la diputada Criado Gonzálbez, en lloc de disculpar-se per la seua confusió i la seua ignorància, pretén dictaminar sobre qüestions lingüístiques adobant la seua rèplica (al diputat Esteve Aparicio de Compromís) amb xenofòbia contra els catalans:

Señor Esteve, soy castellanoparlante. Mire, le voy a decir una cosa, tengo verdaderos problemas en entenderles a ustedes, porque ustedes hablan en un idioma que yo no conozco, ¿vale? He escuchado toda mi vida en verano hablar a gente en valenciano, pero no es lo que ustedes hablan. Ustedes hablan en catalán, y yo no tengo por qué saber su idioma. [...] Y voy a plantearme si pido un traductor de su idioma al valenciano o al español.

A la vista de les seues mancances lingüístiques (i ètiques), la pròxima iniciativa de la diputada hauria de ser demanar un servici de traducció simultània. El mal és que no sabria dir de quin idioma a quin, perquè ves a saber quina llengua era eixa que només era capaç de sentir durant els seus estiuejos. És possible que li passara com a l'alcalde d'Alacant, segons titula la revista satírica L'Astral:🔗

Barcala pren per francesos a un matrimoni del Raval Roig que parla valencià

En fi, és possible que la diputada entenga ara de què anava eixe llibre que va llegir aquell estiu, El nombre de la rosa...

Millorar els somnis i aprendre'n

Per a passar del masclisme a la xenofòbia no cal travessar cap frontera natural, municipal o estatal, ni tan sols una frontera mental: es tracta de la mateixa finalitat amb objectius diferents. Per això és fàcil d'entendre que el problema de Luis Rubiales amb el masclisme i el problema del Partit Popular i Vox valencians amb el castellanisme destructor són el mateix: patixen una barreja d'educació antidemocràtica, de complex de superioritat, de prejuís classistes, de ressentiments oportunistes, tot en graus variables, però ben adobats amb les tècniques dels assetjadors sexuals o emocionals. Convindria mirar què els va passar quan eren menudets, seguint el tòpic atribuït a Freud, no tant per compadir-los, sinó per entendre'ls.

Els instints psicològics o biològics, incloent-hi l'instint polític, són elements de la nostra evolució humana i, per tant, mos condicionen per a ser com són. L'educació i la socialització que rebem faran la resta, que això siga positiu o negatiu per a l'individu i per als grups —per a la societat, en general— Des de menudets, aprenem imitant. 🔗 Per tant, si sentim un discurs d'un masclista o d'un castellanista excloent, podem pensar que sempre hi ha gent per a tot i que ja s'ho trobarà, que té faena per davant per a aprendre. Però si sentim les expressions de grups de persones organitzats aplaudint el masclisme o la imposició excloent de l'espanyol, hem de pensar que l'educació i les normes socials no estan tan bé com voldríem. Cosa que ja sabem.

Aixina que, el treball ha de ser conjunt i global, i no hauria de ser acceptable que hi haguera entitats feministes que militaren en la glotofàgia, o no hauria de poder ser que la lluita contra l'emergència climàtica, la destrucció de les praderies de posidònies, la contaminació de l'aigua i de l'aire pretenga fer-se continuant amb l'incrementa del turisme en avió, ampliant els ports per a rebre més creuers turístics o barcos amb productes que contaminen o que importen aliments que destruïxen l'entorn d'altres països, incrementant el regadiu on no hi ha l'aigua que cal, construint depuradores que desaprofiten l'aigua, omplint els camps de pesticides... Mentrestant es paraŀlitzen o s'impedixen els projectes que aporten millores al medi ambient, a la salut, a la cultura, i a la democràcia.

Són actituds apreses, no és la natura. A la natura li té igual. La humanitat hauria de millorar els seus somnis i aprendre'n.

Casos pràctics

No sé si funcionarà, però és bo que, de tant en tant, el dret (institucional, acadèmic) faça alguna contribució a la justícia. En fa la per a mi llegendària Revista de Llengua i Dret, que es centra en eixa part tan tediosa —com sovint odiosa— de la gestió i control del poder legal —que no sempre és real—. Un article de Georgina Rodríguez Muñoz, «“Què en saps, dels drets lingüístics?”. 🔗 Una aposta innovadora de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona», mos fa la crònica d'una activitat que, pel que conta, s'hauria d'estendre a totes les universitats valencianes. I més enllà, com ara a tots els advocats, lletrats i juristes que treballen en les administracions públiques. Abans que ortografia o la gramàtica, l'idioma és disponibilitat d'ús, cosa que no pareix que tinguen sempre en compte.

No els aniria malament trobar-se amb la pràctica simulada abans de trobar-se amb la realitat sense remei:

Finalment, l’última de les sessions va anar encaminada a la resolució de casos pràctics en diferents àmbits: les declaracions en la fase d’investigació en el marc d’un procediment judicial penal i els escrits corresponents; l’atenció oral i escrita dels funcionaris i treballadors públics en el si d’un procediment administratiu; la denegació de la catalanització dels noms davant del Registre Civil, la refutació de les escriptures en català i l’exigència d’abonament d’una taxa extra per la seva traducció; o la negativa d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona de parlar en català.

Com a mostra: l'empresa contractada per les Corts Valencianes ha enviat hui una enquesta sobre «prevenció de riscs psicosocials» només en castellà. El Consell de Personal animava a omplir-la, perquè com més respostes, més es pot afinar en la prevenció. Els he demanat la versió en valencià. Al cap i a la fi, em genera malestar —mal ambient i risc psicosocial, per tant— que em discriminen per motiu de llengua de manera injusta i innecessària. I és gros, però no m'acabe d'acostumar a eixa discriminació absurda i constant. —«d'acomodar» que diria l'advocat Carles Moguilod. 🔗

Cita dominical / 734: Yásnaya Elena Aguilar

Les llengües del món no estan morint, són els estats que les estan matant.

Yásnaya Elena Aguilar, «¿Qué lenguas indígenas? Diversidad lingüística y estados nación», México, esdrújulo y volcánico, El Diario.es.

Agrets i agroretes

La xarxa va hui a trompaes, com el sol, que és més un ressol que apareix i s'amaga darrere els núvols i les plogudetes intermitents. Hem tastat una tija d'agrets tallada a trossets, barrejats amb un poc de jolivert i una fulleta d'Aptenia cordifolia, que pareix que en valencià es diu cabelleres de la reina i sovinteja a les Illes Balears. 🔗

Eixes agroretes van en consonància amb els comentaris que em fa Takse sobre les dades d'ús del valencià 🔗 i sobre el fet que no podem esperar que la cosa millore si ni tan sols molts dels que vegem que més s'escridassen i més exhibicions de militància lingüística, accepten practicar la submissió lingüística al castellà sense que ni tan sols els demanen el canvi de llengua.

Al mateix temps, del muntó de diaris pendents agarre un un article de Sonia Vizoso sobre Marilar Aleixandre (Madrid, 1947), premi espanyol de narrativa d'enguany per una obra en gallec, As malas mulleres. La cosa és que és va arribar a Vigo al final de la vintena i, pel que diu, sembla que va decidir escriure en gallec perquè viu en Galícia. Un idea tan senzilla i sense base —biològica ni legal— que és simplement una mostra d'ecologia, cultura i humanitat personal davant el procés d'aculturació i desaparició a què els mecanismes extractius i depredadors habituals del capitalisme desregulat de l'estat espanyol condemnen el medi natural i humà.

Això sí, no podem perdre de vista que l'espanyolisme excloent estatal juga amb les cartes marcades: un premi per ací, deu prohibicions d'ús del gallec, del basc o del valencià per allà, tant si es tracta d'etiquetatge, de doblatge, d'ús en les institucions de la Unió Europea, d'ensenyament arreu de l'estat, etc. Coneiximents de valencià no te'ls puntuaran, però de maltés sí.

Les discriminacions exagerades

Està clar que mos acostumem a tot, tant que inclús quan relaten casos relacionats amb les discriminacions que mos afecten —tal com va fer una tècnica de Plataforma per la Llengua davant l'onu, tal com informa el Diari La Veu, 06.12.2022—, 🔗 tinc la sensació que ho trobem exagerat. Segurament perquè ho comparem amb altres discriminacions que són exercides amb violència sistemàtica.

Al cap i a la fi, ¿quan m'han discriminat a mi? Podria fer la llista començant per cada norma estatal que ignora o impedix que s'utilitze el valencià en els mateixos casos en què s'imposa l'ús del castellà, però això és ja com l'aigua per als peixos, ¿no? Per sort no he topat amb massa «espanyolistes» violents o insultants, 🔗 però de tant en tant s'esdevé. I pensant-ho bé, recordaré ara un dels primers casos en què vaig sentir l'alé del feixisme espanyolista al bescoll. En concret, a l'orella dreta.

Crec que era l'orella dreta, perquè és on em solc posar el telèfon. Eren els anys noranta del segle xx, jo treballava en un locutori telefònic a la platja de la Vall, algú em va demanar alguna conferència o vaig haver de fer una consulta a la centraleta de València. La xica que em va respondre, en castellà, em va advertir que havia de parlar en castellà, que havia tingut sort que ella m'entenguera, perquè era de València, però què haguera passat si m'haguera atés algú altre, d'un altre lloc d'espanya, que estàvem en Espanya i alguns romanços més tòpics de l'assetjament lingüístic. Em vaig quedar prou parat i només li vaig dir que sí, que havia tingut sort que ella m'haguera entés i gràcies. Em vaig acalorar un poc, però crec que no vaig dir res més. Ella tampoc em va respondre massa més, perquè havia de fer la gestió que li demanava.

En fi, els «espanyolistes» més malcarats solen ser els qui pareix que hagen de compensar o amagar un trauma o complex ètic que els qui parlem en valencià posem en evidència. Els fa malíccia la seua posició de renúncia. Solen ser valencians que s'han deixat dur per la comoditat del nacionalisme espanyolista excloent i que han considerat que l'ús del valencià és un un error biològic o una defallença ideològica que havien d'amagar i corregir. Espere que l'alleujament de bonegar-me li compensara un poc el trauma.

Cita dominical / 732: José Antonio Primo de Rivera

No hi ha més dialèctica admissible que la dialèctica dels punys i les pistoles quan s'ofén la justícia o la pàtria.

José Antonio Primo de Rivera, fragment d'un discurs del 29 d'octubre de 1933. 🔗

També som de sentiments i emocions

La bona voluntat que practiquem amb tanta devoció davant la imposició del castellà provoca malentesos a algunes persones que tenen més ideologia que idees de res. Es veu que hi ha qui es pensar que no coneixem els drets lingüístics, ja que molts valencians solen practicar la submissió lingüística davant qualsevol que parle en castellà —o que faça cara de no parlar en valencià, si és que eixa cara existix—, cosa que crea eixe «bon ambient» que es crea quan s'establixen relacions desiguals, d'imposició jeràrquica i menyspreu acceptat per la víctima.

I ho tenen tan aprés i hi estan tan acostumats, que el dia que els falla l'esquema, no saben massa bé com aplicar una mínim de gestió d'eixa diversitat que lloen amb molta retòrica en els papers, però que no accepten en la pràctica real (Diari La Veu, 30.05.2022):

Una funcionària de la Diputació d’Alacant vol obligar a parlar en castellà una treballadora d’un ajuntament

L'única pega que li troba a l'argument de qui telefonava és que s'ha cenyit als drets que té. Això estaria bé si el debat fora objectiu i racional, però es tracta d'una disputa subjectiva en què els arguments legals o racionals no tenen la força necessària. Caldria afegir un poc de sentiment i emoció, com ara «¿i no em podries fer el favor?, ¿és que em trobe malament si m'obligues a canviar de llengua?, ¡em senc menyspreada!, ¿és això el que pretén la diputació?, ¿maltractar els qui no parlen en castellà?»

No sé si obtindríem el mateix resultat, però l'altra part s'enteraria que, tal com ells adduïxen —ser de Madrid o no saber són reaccions emocionals sense fonament objectiu en un treballador que ha d'atendre el públic—, els altres també som persones i tenim sentiments. O, tal com podria dir aquell president gallec (que tampoc parlava en gallec), som sentiments i tenim persones.

La realitat assetjada

Es veu que no els pareix que passe res quan es posen a penalitzar els parlants o a ignorar o rebutjar l'organització dels usos de la varietat general (convenientment devaluada de «general» a «col·loquial», «informal» o «vulgar», si no «dialectal», com si això fora causa d'inutilitat).

La varietat general disposa de registres i variants, però són substituïts per un producte considerat una elaboració més adequada amb un valor que pretenen «estàndard», com si tinguera validesa universal, com si, sense cap requisit de connexió amb la realitat, fora poc menys que necessària i imprescindible. Supose que es pensen que han salvat l'impediment de la realitat començant pel final: han «corregit» la realitat amb l'estàndard, que n'és un, però en poden ser dos o set, tants com vinguen a tomb per a anuŀlar els elements discordants de la llengua.

I aixina, han arribat al final del camí, han elaborat l'estàndard (o els estàndards) i ja poden coaccionar i penalitzar els parlants que sobrevixquen en eixa realitat sense mitjans d'informació ni xarxes socials, sense cinema, sense teatre, sense fullets d'instruccions, sense que els atenguen amb amabilitat ni normalitat, sempre patint per la persona de la finestreta, del taxi (convé escoltar els exemples exposats per Carme Junyent en el Faqs 🔗 de dissabte passat) o de l'hospital, sense saber si eixa persona desconeguda que els atén o que els interpel·la els amollarà amb mala cara que li parles en castellà. Exposats, infeliços i insegurs.

La nostra realitat de cada dia no és estàndard, sinó que combina tons, llengües i intencions diferents. Per això la realitat i els problemes que du incorporats es deixen sense tractar. Són la llengua, però preferixen la comunicació amb la versió estàndard, amb un codi comunicatiu especialitzat i estèril que filtra i elimina els elements pertorbadors, ambigus i vaciŀlants que conformen la llengua.

---

Acords i discordances:

• «Assetjament lingüístic» de Maria Cucurull Canyelles (Ara Andorra, 03.12.2018) 🔗
• «"I damunt ve ací i em parla en valencià!": una zeladora obliga una ciutadana a parlar-li en castellà» (Diari La Veu, 23.05.2022) 🔗
• «El futur del català», Sense Ficció, 14.06.2022. 🔗

La frivolitat del benefici

Hi ha dos idees que crec que no han arreplegat els autors de Molt a favor 🔗 per a mantindre i augmentar l'ús de valencià que m'han vingut al cap no sé per què (o sí):

• Quan reproduïm alguna cosa que mos han dit, hauríem de reproduir-la en valencià encara que mos l'hagen dita en ànglés, en castellà o en la llengua que siga. Si és rellevant, podem indicar de passada que mos ho van dir en aquella llengua. Per tant: «Em va dir, en francés, "torna quan vullgues"».
• No hauríem de comprar llibres en castellà. Ni tan sols els hauríem de furtar.

Certament, la segona idea no té més fonament i explicació que la malíccia que tinc i el fer com fan —que diuen que no és pecat—. És que fea temps que no anava a l'Fnac de València i m'he posat negre al vore amb quina delicadesa alternen la hipocresia d'uns suposat interés per la cultura i la pràctica de la marginació del valencià.

A mi me se passarà la malíccia —de fet, m'he comprat Empresas y tribulaciones de Maqroll, el Gaviero 🔗 d'Álvaro Mutis—, però està clar que el capitalisme de les desigualtats i l'exclusió és un ideari que contamina inclús els sectors culturals que pretenen estar actuant a favor de la cultura, les llibertats i dels drets, però es queden en la justificació frívola del benefici econòmic.

Per cert, no cal furtar llibres, que n'hi han per a tots.

La comprensió intolerant

Estic intrigat per descobrir la manera d'eliminar el cartellet de benvinguda que apareix cada vegada que òbric un document en Word, un avís que és un destorb i que fa més nosa que servei. Esperant trobar una solució simple, m'he adreçat a la «Community» de Microsoft per a demanar alguna ajuda. He exposat que volia desactivar eixa funció i, vaja, he topat amb l'Espanya «democràcia plena», però d'intransigència poregosa de la diversitat lingüística.

Un usuari expert del fòrum —a qui minuts abans havia posat una bona valoració per una resposta que havia donat a un altre usuari— m'ha enviat una resposta molt eloqüent de la contradicció en què viuen algunes persones «plenament demòcrates» però espanyoles:

Por favor, y respeto a los millones de hispanoparlantes del mundo te pido que, en un foro en español, escribas en español. De esta forma podré indicarte los pasos para desactivar el mensaje, que no solo es de bienvenida, ya que permite ir rápidamente al último lugar de edición.
Gracias por tu comprensión.

M'he mirat les normes de conducta del fòrum de Microsoft i no he trobat enlloc cap indicació que l'ús de llengües diferents s'haja de considerar una falta de respecte ni que el fòrum haja de ser en «españolaporellos». Per sort sí que s'hi donen indicacions que he convidat a llegir a l'expert cartagener (que és on treballa el xicon):

Codi de conducta de Microsoft Community:
- Mantingau els temes dels fils de conversa. Es pot discrepar amb la publicació d'un altre usuari, però no desvieu el tema de el fil de conversa per a fer-ho.
- Eviteu continguts inapropiats. No realitzeu comentaris grollers, obscens, ofensius o intolerants. No insulteu.
- NO: Amenaceu, assetgeu, insulteu, discrimineu o intimideu cap persona o grup de persones per cap raó, incloent-hi edat, gènere, discapacitat, ètnia, orientació sexual, raça o religió.

Naturalment, li ho he enviat en castellà, perquè no tinguera excusa per a dir que no ho entenia. A més, he notificat l'abús a Microsoft, però no crec que prenguen massa interés en reparar el mal moment que m'ha fet passar, ja que jo soc un nouvingut al fòrum i ell n'és un habitual i expert del tema de l'ofimàtica, encara que poc «expert» —ni interessat— en aplicar l'ètica, la mà esquerra sociolingüística i un poquet de pluralisme democràtic, que això no ho venen en les farmàcies ni va inclòs en el manuals d'instruccions.

Cita dominical / 638: Fernando Savater

Cal repetir-ho: les llengües tenen dos enemics, qui les prohibix i qui les imposa.

Fernando Savater, «Voces», El País, 12.09.2020.

El monolingüisme catalanoxinés

L'educació sobre les cultures i les llengües de l'estat pareixia que s'havia d'estendre i consolidar amb la democràcia, però es veu que fa quaranta anys que estem perdent el temps o mirant les musaranyes. L'última mostra, com quasi sempre, la inefable televisió pública espanyola, dependent d'un govern que manté prohibit l'ús oficial de les llengües espanyoles a la Unió Europea: el debat sobre les eleccions catalanes. Com que ho han comentat ja, deixe només dos enllaços al tema:

• «La lamentable pressió del moderador de TVE perquè els candidats parlin castellà» (ElNacional.cat, 01.02.2021)
• «Los candidatos de ERC, JxCat, CUP y PDeCAT eligen el catalán en el debate de TVE» (ElDiario.es, 01.02.2021)

No sé per què, els directius i periodistes dels mitjans públics espanyols pareix que sempre estiguen descobrint que la ciutadania «espanyola» només entenen el castellà-espanyol, però no acaben mai descobrir que molta d'eixa mateixa ciutadania és capaç d'entendre qualsevol de les llengües oficials de l'estat espanyol (valencià-català, basc, gallec-portugués, si més no). L'educació pública hauria de combatre no tan sols el cultiu del monolingüisme —adobat d'espanyolisme—, sinó també la possibilitat d'entrar en contacte habitual i usual amb eixes altres llengües, tal com quasi va boicotejar el presentació Xabier Fortes en el debat de la televisió.

L'article «Per què la majoria dels residents xinesos a Catalunya no fan servir el català?» de Xiaomeng Wang (Núvol, 12.08.2020) proposa una bona reflexió de com va això de les imposicions i els prejuís lingüístics, mirant-ho amb una combinació de reflexos catalanoxinesa.

Sospita habitual

Altra volta el dubte de (quasi) sempre: el metge que mos ha atés hui a l'hospital parla en castellà i és malcarat. ¿És malcarat perquè parla en castellà? ¿Parla en castellà perquè és malcarat? ¿Tenen cap relació eixes dos circumstàncies? Podria dir que no, perquè també hi ha malcarats que parlen en altres llengües, inclús en valencià. Però mos acostumen tant a vore malcarats en castellà que ja dubtem que hi haja algun factor neurolingüístic que provoque una tendència al mal caràcter en castellà.

La sospita de fons és: ¿és malcarat perquè li parlem en valencià? ¿Perquè li parlem en valencià a pesar que ell parla en castellà? No ho sabria dir, perquè a Takse, que encara no havia dit res, ja li ha semblat malcarat quan li ha dit que deixara la porta oberta. A més, podria ser malcarat perquè està fart de la pandèmia i del mur de metacril·lat transparent que té davant, perquè no li agrada la faena en l'hospital, perquè està fent torns a punta pala... No sé si ho sabrem mai.

Per sort, podríem dir que hem avançat democràticament: este no mos ha dit que li parlàrem en castellà (encara ho fan altres, com contava Zahia Guidoum Castiblanque fa uns dies en Núvol). Espere que li se passe el mal caràcter i que pugam desmentir en una altra ocasió que no era cosa de la llengua seua ni de la nostra, sinó de l'estat d'ànim. O, en cas contrari, ai, ja confirmarem (per exemple, després de llegir Xenophobie? Logique de la pensée populaire d'Uli Windisch) si també es tracta d'un símptoma d'eixa ideologia rància, autoritària i xenòfoba, una suposada cultura popular prou sospitosa.

Reclamar per a tots

La legislació de l'estat espanyol repartix els deures lingüístics amb una tacanyeria desequilibrada. Tots els ciutadans i ciutadanes que es pensen que tenen «dret» a ser monolingües. A més, pareix que arriben a creure que la resta tenim el deure no tan sols d'entendre'ls sinó d'atendre'ls en la «seua» llengua, el castellà-espanyol. Sovint pareix que a molts d'ells els faça patir no poder-mos obligar sempre a parlar en la seua llengua.

Els ciutadans bilingües o multilingües que preferim no parlar en castellà —optem per parlar la nostra altra llengua— tenim també un deure de respecte i comprensió amb els parlants de totes les llengües oficials, deure que complim amb perseverança i amabilitat, però sovint vegem que eixe deure no és respectat i complit amb reciprocitat, ben al contrari, com si molts monolingües en castellà-espanyol saberen que tenen algun privilegi o preemincència derivats de la seua condició lingüística i no vullgueren perdre'l i haver de compartir els mateixos drets i deures.

Pel que fa a les situacions i «obvietats» que comentàvem ahir, és xocant que persones tan interessades en els (seus) drets lingüístics no vegen amb estranyesa, posem per cas, que extremenys, andalusos, madrilenys o murcians hagen de conéixer el castellà però cap altra llengua oficial de l'estat espanyol. Algun dia, a més de reclamar només per a ells, podrien pensar en reclamar per a tots.

Les obvietats inoportunes

Reclamem un respecte i compliment equitatiu i igualitari dels deures de les administracions públiques i encara hem de sentir i llegir que mos agredixen perquè la tenim massa curta (la falda) o llarga (la llengua), que la parlem amb desconeguts, que sabem parlar en castellà... El penúltim agreujat universal per l'incompliment dels seus drets lingüístics, Bruno Bimbi (veg. l'entrevista que li fan en Letras Libres, 11.12.2020), va ser injustament assetjat en les xarxes (demostració que les víctimes també poden ser, a més, destrellatades), però si pretenia justificar res, també va retratar la profunditat i fonament del seu greuge quan va dir:

Una cosa que me decían era: fuiste a estudiar a una universidad en Brasil, ¿te quejaste de que las clases fueran en portugués? Pero es que en la universidad donde yo estudié, en Río de Janeiro, el 100% de la población habla portugués. Y la lengua oficial es el portugués. La lengua que utiliza el 100% de la población es el portugués. Es obvio que las clases sean en portugués. En Cataluña, el 98% o 99% sabe hablar español.

Mos van fer el favor d'obligar-mos predemocràticament a sang i foc a conéixer el castellà i després mos l'han imposat constitucionalment a uns quants milions. I ara arriba Bruno Bimbi i ho troba «obvi». Amb eixa lògica, els genocidis, la glotofàgia o la inculcació dels drets lingüístics tenen un interés i una utilitat «obvis», ¿oi?

La promoció impositiva del castellà

Acabe un poc torbat amb la correcció i traducció de les esmenes a la llei de mesures fiscals i no tinc quasi espenta per a riure o indignar-me amb la controvèrsia ridícula sobre el desús de totes les llengües oficials i la imposició del castellà en el Congrés dels Diputats espanyol, on els «nacionalistes castellans» pretenen encara l'absurd de fer passar el castellà com a llengua comuna i no excloent mitjançant la censura dels qui parlen en valencià, basc o gallec —i no sé si ningú ha parlat en aragonés, asturià o alguna altra de les que hi ha en el patrimoni peninsular.

A pesar que ho tenen fàcil, que tenen molts exemples a imitar, que hi ha la carta europea de les llengües, la promoció del castellà en l'Espanya «nacional» continua sent això, la censura dels altres i el menyspreu de la resta de llengües.

L'exigència diària

La desproporció que hi ha entre les declaracions ideològiques o afirmacions de principis i la posada en pràctica d'eixes idees o programes polítics introduïxen un grau important de desconcert en la ciutadania.

Per exemple, per un costat hi ha uns criteris de la Generalitat valenciana que arrosseguen els peus a l'hora d'acostar-se al valencià general i que continuen enganxats a la pràctica restrictiva i d'emergència de la normativa usual dels anys huitanta i noranta. Per contra, i al mateix temps, la mateixa Generalitat valenciana compra o contracta productes audiovisuals que incomplixen uns mínims de qualitat i adequació lingüístics, com ara falques de promoció en la ràdio en què els locutors incomplixen les característiques ortològiques més bàsiques (interdentals, obertura vocàlica, entonació...).

L'exigència diària
Soc funcionari des de fa molts anys i continue intentant que l'administració pública millore i treballe en benefici de tots. Per això, com a part d'eixe esforç burocràtic positiu, em toca anar repetint una cançoneta: «Em sembla que vos hau descuidat d'enviar la versió en valencià.» M'adrece tant a les Corts com a la Generalitat, a algun ajuntament o al Síndic de Greuges. Mal em sap, però la resposta quasi sempre m'ha deixat clar que «les altres llengües espanyoles» són un zero a l'esquerra, precisament per això, perquè són les «altres», les que sobren. L'alteritat encara té mala premsa.

Casos indicatius
Ara en l'àmbit sindical (soc de l'STAS, cosa que tampoc té més importància). Després d'assenyarlar-los la incoherència entre els seus posicionaments i la seua pràctica, Comissions Obreres va començar a enviar-me els seus missatges també en valencià. Ara han tornat a enviar-los només en castellà. Els ho tornaré a reclamar. (UGT i CGT els envien en castellà i, per complir l'expedient, afigen la versió en valencià «saltada». Digne d'estudi.)

Això de «tots a una veu», una vegada més, no és cap recepta positiva. Molt millor Moltes veus (Mugroman).

¿«Estatal» no és de tots?

Hem vist molta retòrica de fiscals, jutges, polítics i opinadors diversos sobre el fet que Catalunya és Espanya i que el govern català i els Mossos d'Esquadra formen part de l'estructura de l'estat espanyol. Molta retòrica, molta demagògia i molt que s'enrecorden de Santa Bàrbara només quan trona.

Demane en les Corts Valencianes que la institució incloga una clàusula lingüística en les comandes que fa per tal que els arriben els productes adequadament normalitzats per a complir els deures lingüístics de la institució en valencià i en espanyol. En concret, es tractava d'uns cartells d'instruccions per a la prevenció dels contagis per coronavirus que han arribat només en castellà. L'excusa que m'han donat és: «L'empresa és estatal, fa els mateixos cartells per a tota Espanya i simplement ha afegit el nostre logo.»

Per tant, en contra del que es podria pensar en un estat que té diverses llengües oficials, en lloc de pressuposar que una empresa «estatal» (no sé si pública o privada) ha de treballar i donar servei, si més no, en totes les llengües oficials, alguns veuen normal i comprensible que només faça la faena en castellà (i no m'estranyaria que també l'hagueren feta en anglés i alemany).

Actuacions i presumpcions aixina mostren la falsedat de tota la retòrica i perversió de les normes «estatals»: no són «estatals» són «nacionalistes», però no nacionalistes d'una improbable nació espanyola, sinó dels «nacionals» predemocràtics que encara cuegen.

A pesar d'això, espere que ningú pressupose encara que l'article 14 de la Constitució espanyola quan diu: «els espanyols són iguals davant la llei», està referint-se només als hòmens, ja que no parla de totes les persones «espanyoles». Trobe que fa anys que estan fent tard per a assimilar i aplicar democràticament la diversitat lingüística oficial de l'estat. I sexual i religiosa i unes quantes més.

Les llàgrimes

Un company em comenta que ha pensat d'enviar una reclamació a l'ajuntament perquè la retolació d'un servici públic no està en valencià (però sí en castellà, anglés i francés). L'anime a fer-ho. El cas és que em comenta que ha pensat d'enviar-la en castellà i valencià, seguint l'argument següent:

El motiu per a presentar-la en castellà és que no sé quin tipus de funcionari hi ha a l'altre costat, i tem que siga un valencianòfob que, en vore que la queixa no està castellà, extravie «accidentalment» la reclamació, faça com que no l'entén o ves a saber què... A més, trobe que posant la queixa en els dos idiomes donava exemple de la lliçó que el seu ajuntament hauria d'ensenyar-se: usar les dos llengües oficials.

Entenc el raonament defensiu que fa, però trobe que és precisament un dels raonaments que, contra el que ell espera, fa que eixes persones es confirmen en els seus prejuís (cosa que no sol ser massa difícil). El prejuí confirmat seria: «si saben parlar/escriure en castellà, escriuen/parlen en valencià per a fer la mà».

A més, enviar-ho en bilingüe té una derivada que crec que tampoc és útil: impedix destapar problemes més greus que una mala retolació, com serien no atendre correctament, perdre la documentació, fingir que no entén l'escrit, etc. Utilitzar la clossa del bilingüisme és la pràctica habitual de l'administració valenciana de sempre. El resultat és que es fomenta llegir la columna en castellà (del dogv o del bocv i altres publicacions oficials) i no cal practicar el valencià.

En últim lloc, i no és anecdòtic, si els escrivim en castellà, ¿per a què necessitarien capacitació lingüística en valencià? Mosatros mateixos estaríem diguent-los que no cal.

Li escric i, quan acabe, parlant de prejuís injusts, coincidix amb el final del juí a l'antic major Trapero. Em deixe dur per les llàgrimes d'Olga Tubau.