diumenge, 28 de febrer del 2010

Cita dominical / 71: Jacinto Antón

Mirant l'esvàstica.


En graus diferents, de la resistència passiva a la conspiració per a matar Hitler, van lluitar eixos altres alemanys al llarg de dotze anys una guerra solitària, sense ajuda exterior, davant un enemic que no tenia pietat, una societat entregada i delatora i l'aparell policial més terrible i més ben organitzat del món. Calia tindre coratge, molt de coratge. A pesar del seu fracàs, recalca la filla de Stauffenberg, els resistents preservaren, d'alguna manera, l'honor del poble alemany enfront de l'esvàstica.

Les raons per les quals són ignorats tenen a vore amb la pròpia memòria alemanya: després de la guerra, si has segut dèbil o infame, és millor que ho hagen segut tots, queda més repartit.
Jacinto Antón, «Dijeron no a la esvástica», El País, 07.02.2010.

dissabte, 27 de febrer del 2010

Perquès



Me s'ha bloquejat tres o quatre voltes l'ordinador. L'Ubuntu (Linux) li trau tant de suc que me s'oblida que «normalment», és a dir, amb el Windows, açò seria una carraca que no va cara a l'aire. En canvi, amb l'Ubuntu funciona de fet tan bé com mai no va arribar a funcionar ni tan sols amb el Windows Millenium —que era el seu coetani—. No em queixe, però, perquè Francisco Camps Ortiz (i el seu petit país) està pitjor, pobret. Sort que qui té un amic (o una fundació opaca), té un tresor, i el Bigotes és això i més (per no parlar de Vicente Sanz, Pedro García, Carlos Fabra, Rita Barberá, Nacho Uriarte...: «¿amics?, ¡els dits!», dien). El País Valencià, ai, ni té eixa sort ni li cal: només caldria un poc d'autoestima ciutadana.

Me'n torne a la lletra. Explore una mica en la gcc, Solà (1972, 1994), Joan Rafael Ramos i algú més, per a descobrir per què la normativa ha oblidat descriure els per que i per a que que es disfressen de perquè quan escrivim, tot i que sense suport descriptiu. Només n'hi ha que prescripcions sobre la caiguda o la substitució de les preposicions.

En este sentit, no resulta estrany topar amb «descripcions» lingüístiques que s'ajuden de la normativa per a reduir la realitat amb eixe fòrceps i que els ixca ben polida la teoria gramatical. Sense eixir-mos-en de la gcc, resulta sorprenent que no incloguen cap apartat sobre els casos que he esmentat.*

Finalment, agafe el gdlc i veig que dóna l'etimologia següent del perquè:


[s. xii; de per2 i què]


En la gcc (8.2.1.1), Lorente Casafont explica en nota que perquè és formada per la preposició per i la conjunció que (també ho diu Sancho Cremades). ¿En quin que quedem? Els ho comentaré. No crec que em puguen respondre tan ràpidament com els de la rae, als qui he fet una consulta esta setmana sobre una petita qüestió lèxica. La seua resposta m'ha arribat al cap d'uns sis minuts mal comptats. Açò és més per a estudiar-ho amb calma, recreant-se amb el vi Elías Mora i les postres.


Nota: més tard veig que en la gcc Pelegrí Sancho Cremades també ho comenta —no apareix la referència en l'índex de l'obra— de passada: «El resultat de per + que i per a + que és en el català normatiu la conjunció perquè, amb valor causal (No vaig al cinema perquè no m'agrada el gènere de terror) i final (Ha fet molts esforços perquè li reconeguin la ciutadania)». Diria que hi falta el cas del complement de règim (S'ha decidit perquè li punxen la bambolla). Trobe que els casos esmentats final i de complement de règim podrien ser per a què i per que, respectivament: Ha fet molts esforços per a que li reconeguin la ciutadania i S'ha decidit per que li punxen la bambolla. O, almenys, les obres normatives haurien d'explicar millor eixes possibilitats bandejades i podríem fer anar millor la navalla d'Occam.

divendres, 26 de febrer del 2010

Altres vides

Altres vides

La vida dels altres. El títol d'una gran pel·lícula i, a més, el d'un gran article de Carla Guimarães (El País, 21.02.2010) en què mos descriu la faena dels traductors que treballen per a la policia. Diu que «cascos posats i molt atents, ells viuen la vida d'altres sense deixar escapar ni una paraula». Una mica com els transcriptors de les Corts, que pel cantó més cínic de la mateixa vida, vivim les vides de tantes i tantes societats impossibles, humanes i animals.

dijous, 25 de febrer del 2010

El tall dels arguments

Contra els dracs del pensament

La navalla d'Occam és una arma que es fa servir poc, tot i que és incruenta. Esta setmana hem anat com cagalló per séquia en la llista Migjorn mirant d'esbrinar per quins set sous la normativa no havia recollit la conjunció final per a que i altres caigudes de preposicions que va instaurar Fabra. Al final un article d'Emili Casanova (es veu que poc difós) aclarix els caps, i torna a mostrar que la normativa no l'hem feta ni l'hem refeta massa els catalans occidentals. I va arribar l'avl.

Abans d'això, la navalla d'Occam ja s'havia rovellat, perquè els arguments del debat brollaven ja des de nivells freàtics molt corrosius. Massa.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Commemorem

La creu del caragolet

Me s'ha renovat l'Open Office de l'Ubuntu, però continua sent la versió 2. No sé si hi trobaré cap millora. Si que m'he aplicat en la versió del Windows xp (ara no en recorde el numeret) el diccionari personalitzat que ha oferit la Universitat de Barcelona (també per al Word). Crec que la cosa pot anar bé, tot i que a mi m'agrada anar introduint totes les paraules i formes que arribem a dir per ací i que per allà dalt no solen tindre en compte. De totes formes, està molt bé que les universitats facen proposes aplicables en la faena de cada dia, més enllà de les reflexions a què poden convidar en altres documents.

A banda d'això, m'adone que ahir va ser l'aniversari ics de l'intent de colp d'estat a España, i ni al cap em va vindre. Hui han aprovat en el ple de les Corts que enguany serà l'Any Joan Martorell. Hi ha hagut consens, segurament perquè la cosa no tindrà més trellat. Com que no hi ha coses més substancioses i tenint en compte el magre patrimoni declarat per Francisco E. Camps Ortiz —que es veu que viu al dia, és a dir, que no estalvia, ¡i que no vaja captant per ahí!—, 900 euros en un compte corrent, ses senyories podrien declarar l'any del càrrec polític sense diners «blancs». Això sí que seria una ajuda per a molta de la penya que pul·lula per can Milagrosa.

Commemoracions fantàstiques, que dia Vinícius.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Cementeri polític

Cementeri d'idees

Els diputats estan si torne, no torne. Fan una comissioneta de cinc minuts i cap a casa. No és un retret, perquè, la veritat, tal com hem dit massa voltes ací, podrien fer-les «sumaríssimes», que hi anara un diputat només de cada grup i que hi aplicaren el vot ponderat. No hi hauria cap variació i aixina, almenys, el paperot que fan seria públic i conegut. Això, si ho feren, ¿podríem esperar que triaren alguns dels que saben parlar en valencià? Tenint en compte que un assessor del pspv considerava «injust» que l'estadística mostrara ben clarament i públicament l'ús exclusiu (i concloent) de la llengua castellana que fa el portaveu dels socialistes en les Corts, doncs, potser s'ho pensaven una mica més, en lloc de cridar pels racons pel requisit lingüístic i fer tot el contrari quan és l'hora d'actuar. ¿Que Ángel Luna González és de Carabanchel? Doncs, ¡Montilla és d'Hiznájar! Ja veus, ¿què li fa la cua al gos...?

dilluns, 22 de febrer del 2010

Lliscar

Lliscar

Em moc per la cascarulla dialectal que deixen anar alguns diputats. A l'Sportify sona la cinquena de Mahler, que deu ser un tòpic de la cultureta musical, però, no hi ha res a fer, l'adagietto em fa lliscar per un pendent quasi al·lucinogen. Sort que és dilluns i tenim la setmana per davant.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Cita dominical / 70: José Yoldi

Mirant la poca justícia.


Clar que la portaveu del Consell [General del Poder Judicial], Gabriela Bravo, ha assegurat que l'òrgan que nomena als jutges no atén «mandats polítics de ningú» i que els nomenaments responen a l'«alta vàlua jurídica dels professionals» que opten al càrrec. O viu en un món feliç o no s'ha adonat —en l'any i mig que du en funcionament este Consell— que les votacions als candidats es produïxen per blocs seguint les recomanacions de partits polítics o associacions judicials, independentment dels seus mèrits. Algú hauria de tindre la pietat de contar-li-ho.
José Yoldi, «La perseverancia de los necios», El País, 08.02.2010.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Gravetat

Reflexos

Una veïna diu que una persiana s'ha «després». L'expressió temporal per a ella és «después». Qualsevol dia tornarà a canviar la correlació de mots, si és que l'ensenyament va bé i s'aplica en la pràctica el que hi ensenyen en el laboratori educatiu. No seria estranya que això no funcionara aixina. Posem el cas de les inundacions urbanes, que cada volta sembla que descobrim que l'aigua es deixa dur per la força de la gravetat... I que això de la gravetat és alguna cosa més que la qualificació d'un desastre. Però això devia ser en escola. A fora, aquells coneixements eren assignatures sense trasllat al món laboral o professional.

Els diputats fan servir seguit seguir eixa separació irracional i demagògica. Per exemple, Maluenda Verdú sap perfectament que ell no és magistrat del tribunal constitucional, però qualsevol cosa que li sone a «requisit lingüístic» obté una opinió diferent de la que va donar Cholbi Diego quan ocupava eixe càrrec —que va dir que sí, tot i que no va fer res—. Maluenda té una consigna diferent: «Això és inconstitucional.» I es queda més ample que llarg i amb cara de jurisconsult romà. Naturalment, li té perfectament igual que precisament el Tribunal Constitucional espanyol haja dit clarament que el requisit lingüístic sí que és constitucional. Això s'estudia (?) en les classes de dret, però en la vida política el que compten són els vots acrítics. I, acrítics, perquè els canals que haurien de servir intervenir en la política de cada dia, estan obturats.

Parlant de vots acrítics, esta setmana el diari Público ven per uns cèntims un llibret amb les traduccions castellanes de The art of political lying de Jonathan Swift i Est-il utile de tromper le peuple? de Condorcet. No sé si tenen la mania de voler fer pensar els lectors. Diria, però, que això s'aconseguix de les formes més «impensades». El diari El País (14.02.2010) publica una foto (veg. Fotos con Historia) amb uns soldats alemanys i un guàrdia civil. I això m'ha tornat a fer pensar que les armes dels guàrdies civils maten igual, a pesar que el mal mos atraga més amb una estètica menys d'anar per casa.

divendres, 19 de febrer del 2010

Buidor

Ornaments sobre el buit

Alguna cosa me s'he n'ha anat al cel, per dir-ho com en la pel·lícula, Up in the air, que m'ha resultat simpàtica, un xic interessant, com sempre que veus actuar el George Clooney. La conclusió final, però, es deixa dur pels camins marcats d'algunes tradicions que ja trobe un poc tronades. El buit que sent el protagonista dels milions de quilòmetres té un toc de penediment moral institucionalment induït que regalima moralina. En resum, ben feta, però no res de l'altre món.

En l'altre món, per cert, és a dir, a les Corts, han previst que els treballadors (i la societat, en general) «pagarem» el magníficament, sumptuós i ruïnós restaurant que va deixar com a llegat del seu pas per la institució Julio de España: els preus pujaran vora un cent per cent. L'ipc va cap avall, però el restaurant està buit. Política de grans esdeveniments: diners i buidor.

dijous, 18 de febrer del 2010

Els missatgers

Qüestions

Fins ara em sabia molt malament haver d'esborrar sense llegir alguns missatges de les llistes de correu a què estic subscrit. Fins ara es veu que tenia temps i melsa per a pegar una mirada encara que fóra fugissera a tots els missatges. Però hi ha temporades —espere que siga cosa de temporada— en què per uns motius o altres, faenes, entrebancs, interferències, poca inspiració, desinterés temàtic i, fins i tot, tedi d'haver de llegir el mateix missatge d'algun desvagat que demana per correu sense haver consultat ni un diccionari, sense haver revisat ni una gramàtica, o d'aquells que s'embranquen en una disputa que atén només al campanar que cadascú d'ells té davant, i llavors m'he trobat esborrant alguns missatges sense obrir-los, fugint de la qüestió que pretenien tractar. Em sap mal.

I ara només tinc temps de deixar-me plantejada una qüestió per a més avant: ¿és injust que aparega en la prema un article que faça públic que el grup parlamentari socialista de les Corts valencianes té un representant que no intervé mai en valencià?, ¿o el que és injust és que els socialistes de la cambra tinguen un representant de grup parlamentari en les Corts que només parla en castellà —supose que només sap parlar en castellà, però això m'és igual— sense tindre en compte que hi ha dos llengües oficials i, fins i tot, ciutadans que no es consideren castellanoparlants?

Finalment, ¿com caldria qualificar el fet que la diputada Mónica Oltra Jarque li pregunte en castellà al conseller d'economia pels contractes de l'empresa pública cacsa?

El que és injust, trobe, és que algú pretenga penjar-se les medalles, però que no faça la faena.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Arrogància i art

En plena faena

En el mateix diari El País d'ahir en què Paul Krugman diu que els interessos i l'arrogància de les elits polítiques van forçar la unió monetària europea en l'euro, una unió prematura i poc raonable, hi ha una foto de Carles Francesc del congrés del pp que és com un quadre de Leonardo da Vinci, una composició suggerent i no sé si novel·lesca o bíblica, però el que és segur és que es crec que es mereixeria un comentari de Gombrich que mos detallara els imaginaris que subjauen en eixa imatge, el relat que dóna lloc a eixa conjunció de personatges en eixe moment. Interessos, arrogància... ¡Art!

Deixant eixe «moment» de la política artística de banda —ací hi ha un doble sentit poc amagat—, estava jo hui preocupat perquè Yahoo! m'havia marejat amb el seu oferiment d'un bloc amb Wordpress. Primer, les provatures m'han detarotat un poc el web, però finalment crec que tot s'ha apanyat i trobe que aprofitaré l'opció. El Wordpress té moltes prestacions ben interessants que crec que el Blogger encara no oferix, almenys d'una forma tan transparent.

Finalment, acabe les sessions del màster d'enguany amb una sensació, no tant que tot estiga per fer, que no és cert, però sí que tot és possible. Una sort.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Excés de coherència

Petxina falsa

La demagògia deu ser una variant molt depauperada de les disciplines socials, i és tan fàcil i tan agraït fer-ne ús que no és gens estrany topar amb arguments d'eixa composició falsa i populista en qualsevol lloc i ocasió. Quasi podríem afirmar que la collita demagògica no es perd mai, no l'afecten ni les pedregades ni la sequera. En tots els mitjans de comunicació i d'expressió és comú l'argument demagògic, des de les Corts valencianes, on estem negociant un estatut per als funcionaris i topem dia sí dia també amb l'argument de l'algepser: «forat que veges, forat que tapes», és a dir, dis-la ben grossa, que ja mirarem que encaixe on convinga.

Comenta J. J. Pérez Benlloch (El País, 14.02.2010) que el lletrat major de les Corts Javier Guillem Carrau va ser rellevat del càrrec «potser per un excés de coherència professional —si això és possible— i un dèficit de docilitat». Bé, jo no ho sé tot, però això de la coherència professional no m'ha semblat mai que fóra la característica de la seua activitat, sobretot quan li hem reclamat reiteradament que actuara on li pertocava actuar. I fins ara, ni ell, ni els de després. Encara estem esperant que convoquen la comissió de seguiment del reglament d'interins, que fa anys que havia d'haver esmenat eixe reglament malgirbat.

L'opinió que tenim sobre la qüestió, més aviat, és que en el cas de la quitança extraordinària que pretenien adjudicar-se els diputats valencians, cas que comentava Pérez Benlloch, la cosa devia ser tan clarament il·legal —segons l'informe del Consell Jurídic Consultiu; vegeu «Un informe jurídic preocupant»— que el lletrat, naturalment, no estava disposat a posar el seu coll al servici d'eixa guillotina.

Però ara es veu que el contraatac per a emboirar l'escàndol de sous i prebendes dels diputats valencians o estatals és parlar del fet que els funcionaris siguen fixos i que no tenen cap represàlia per ser improductius (El País, 13.02.2010):


Fix per a sempre, però ¿inamovible?


L'ocupació pública, altament protegida, continua en expansió. Ser més o menys productiu no té conseqüències. El repte és avaluar el funcionari




I tanta raó que tenen. El mal és que totes eixes normes que conduïxen a la improductivitat, la ineficàcia, ineficiència, desmèrit, incapacitat i opacitat, doncs, que les fan els polítics, vaja. Si puguérem triar, potser no votaríem polítics funcionaris.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Hores de pantalla

Intoxicació pública

No és que haja començat al setmana amb la ressaca del cap de setmana, però quasi quasi. Però més que una ressaca alcohòlica ha estat una ressaca informàtica, que vols posar-te uns minuts davant la pantalla, i te se'n van les hores. Com que es tractava de programar un poc d'html i eixes coses, vaig provar amb el Bluefish i el Cssed, que estan disponibles en el rebost de l'Ubuntu. No han anat malament. Poden semblar simples, limitats, si vols, però no emboliquen gens la troca quan vols anar al moll de la qüestió, i d'això es tractava.

Amb tot, les hores han volat. Per sort havíem dinat un bon plateret de pollastre recepta de Taksenet, que havíem acompanyat d'un Tobelos (2002), classicot, diuen, però ben agradable. No hi va haver intoxicació per esta banda.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Cita dominical / 69: Antonio Elorza

Mirant els mites.


«Pertany a la lògica dels mites, com a la dels somnis, assumir les antítesis radicals. El mite no analitza ni resol problemes. Els representa com a prèviament analitzats i resolts.»* Funciona mitjançant una cadena de falses evidències, i una vegada acceptades estes després de ser repetides una i altra vegada, per l'efecte-majoria, té la virtut de proporcionar una aparença de rigor i induïx a la desqualificació immediata de tota anàlisi complexa o ponderada, fins al punt de constituir-se en una autèntica vacuna contra el coneiximent. Tota racionalització esdevé impossible.
Antonio Elorza, «Occidentalismo», El País, 04.02.2010.



*La citació inserida és d'Edward Said.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Idiosincràsies

Un -isme

Si jo diguera que estem malalts cauria en el mateix error que crec que cal evitar. Tant a causa de l'enfocament mèdic com a ca causa de la generalització. Seria un error d'enfocament, de confusió perceptiva i de valoració. No, no es tracta de cap fenomen patològic. Fins i tot hauria de reconéixer que, no, no és ni tan sols un error, sinó una ideologia. Una ideologia potser creada, potser heretada. Però aixina són les coses:


Pense que la denominació [...] és la idònia en la nostra llengua perquè és la que s’adiu amb la nostra idiosincràsia, amb la nostra manera de ser i de parlar, i no està subordinada a cap llengua forastera.


Que conste que faig este comentari sense més suport bibliogràfic, ja que açò és un bloc d'un simple tècnic lingüístic limitat en les seues capacitats i en el seu temps de reflexió. Quatre ratlles i avant per a justificar la vesprada del dissabte. Segur que, si espigoleu una mica, trobareu bon apunts i texts que aportaran molta més reflexió per a afinar contextualment i ideològicament què hi ha de lingüístic —si és que n'hi ha res— en la citació (aneu a can Perure Alfonso o a can Calaforra, per a una visió més àmplia). Ja sé que he fet uns quants comentaris anteriors sobre esta mateixa qüestió, però el cas és que és repetitiu i, per tant, la reflexió haurà de ser repetida sempre que faça falta.

A més, com que m'he permés la inutilitat de respondre-hi, deixe dit també ací que he intentat aclarir que quan parla de la «nostra» llengua, accepte que es referix a esta, la de tots. Però quan parla de la «seua» idiosincràsia i de la «seua» manera de ser i de parlar (la subordinació s'ha de tractar a banda, pel cantó dels drets lingüístics), estic segur que no forme part d'eixa generalització grupal, ja que a mi m'és igual tant un terme com un altre. La meua manera de parlar em porten a unes coses i altres i això no és cap idiosincràsia, sinó dialectologia i mitjans de comunicació.

divendres, 12 de febrer del 2010

Rescats i oblits

Festa

Fem una festa de tràmit, tot i que no celebrem res. Dinem al JM, al carrer de Pere Aleixandre de València. Senzill, massa fum (¡malament!), però t'atenen en valencià, el polp està tendre, el peixet molt bo i tenen un vi tèrbol d'Ourense que va bé tastar de tant en tant, tot i que puga semblar fluixet.

Més tard, després de passejar, òbric la revista Presència d'esta setmana i comprove que no, que no són complidors: anuncien en les novetats un llibre d'una tal Suzanne Collins, però no diuen qui n'ha fet la traducció. No sé si és que el deuen haver traduït amb el traductor del Google que diuen que va tan bé. Els ho hauré de tornar a demanar.

La Font d'en Carròs (ja sé que l'article personal va en majúscula oficialment, però, vaja, crec que no està justificat més que perquè es féu aixina en aquell moment) va ser el primer municipi del País Valencià que canvià la seua denominació oficial al valencià. Ho impulsà avant Ferrer Pastor i ho acordà un consell de ministres el 23 de novembre del 1977 —em diuen alguns fonts, tot i que una publicació del ministeri diu que va ser el 23 de desembre d'eixe any—. La qüestió, però, és que no he pogut trobar eixe boe en Internet i sembla que no el tenen ni a la Font d'en Carròs. Hauré d'anar a algun arxiu, a vore si existix encara en paper.

N'hi han tantes coses que cal anar rescatant cada dia... I ací no val allò de «memòria o cames» que he sentit dir a la Vall.

dijous, 11 de febrer del 2010

Flexiseguretat parlamentària

El carrer de Baix

Parlen de nou els diputats dels seus sous. (¡Uf!, com pot arribar a sonar això.) Podem pensar que com que no els retallaran els guanys als banquers, però sí que ho faran amb els controladors aeris, han considerat que era el moment de vore què podien fer amb eixos diners que tan esforçadament guanyen ses senyories parlamentàries. Segons el diari El País (10.02.2010):


«Des de l'any 1977 hi ha hagut 3.609 parlamentaris (diputats i senadors) dels quals només 70 tenen reconegut un complement de pensió, amb una aportació mitjana de les Corts de 1.066 euros mensuals». Els diputats quan es jubilen, només cobren este complement si no arriben a la pensió màxima, cosa que la majoria d'ells té pels seus propis mèrits com a treballadors.


És a dir, «mitjana» de 1.066 euros, que és un sou màxim per a molta gent; «pensió màxima», que es veu que han de cobrar caiga qui caiga; i «propis mèrits com a treballadors», com si la resta dels ciutadans que veuen barrat el seu pas a l'activitat política no facen mèrits com a treballadors i, a més, no aconseguixquen eixa magnànima «pensió màxima». Per cert, el president del Congrés dels Diputats cobra —amb ¡«despeses de representació»!— 13.856 euros mensuals. I el salari brut d'un diputat oscil·la entre 3.996 4.996 euros. Morralla, ¿no?

I és cosa digna de vore amb quina habilitat manegen les xifres allà on els cou: els diputats tenen 1,26 assessors per parlamentari, molt per baix d'altres parlaments europeus dels 5,96 de la Unió Europea. Bé, eixos mateixos comptes podrien explicar per què no és igual parlar de flexiseguretat si eres obrer o diputat a Dinamarca, a Holanda, al Regne Unit, a Grècia i ací.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Afeccions

Sosté i decora

Es veu que ahir tenia el cap en altres coses, sobretot perquè devia estar afectat pel debat entre Marí Olano i Luna González: i no vaig apuntar res de trellat. Per a hui, vaja, hauria de repassar algun contingut de les actuacions d'ahir, però no tenen massa interés polític. Ara, pot ser que donara per a un tractat sobre la tergiversació. Però ho deixarem passar.

D'altra banda, els qui porten la revista Presència m'han alegrat la setmana periodística, ja que han tingut l'amabilitat d'enviar-me alguns exemplars que no m'havien arribat. Per eixe costat, la gestió que fan sembla més bona del que és habitual. Ara espere poder comprovar que sí que indiquen els noms dels traductors sistemàticament en les novetats de llibres que publiciten, ja que també van atendre el suggeriment en eixe sentit que els vaig enviar.

Poc més, doncs, que estic realment adormint-me somiant amb protocols infumables per a l'administració local, associacions virtuals de tècnics lingüístics, extensos vocabularis de dret que obliden termes de dret i s'omplin de vocabulari general, lèxic juridicoadministratiu elitista o raonat i popular... Això, a fer nona.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Iniquitat

La justícia i els fets

Fa uns dies recordava algú que hi ha una brama contra la corrupció de l'administració, però que generalment es confonien els càrrecs polítics amb els funcionaris, sense tindre en compte que els càrrecs polítics no sempre són funcionaris i que, generalment, ni tan sols actuen com a funcionaris.

Crec que n'hem parlat alguna vegada de la deixadesa dels funcionaris, del desistiment de les seues funcions, de la «por» que servix com a excusa per a incomplir els seus deures fonamentals. Laissez faire, laissez passer dien aquells, que és el germen de totes les bambolles socials que supuren poc o molt.

Contràriament, hem recordat alguna vegada que gràcies a alguns funcionaris que han complit rigorosament les seues funcions, hem pogut resoldre problemes provocats per corrupcions polítiques i socials diverses.

Hui lligc el reglament de les Corts valencianes:


Article 33
Els secretaris supervisen i autoritzen, amb el vistiplau del president o presidenta, les actes de les sessions plenàries, de la Mesa i de la Junta de Síndics, com també les certificacions que hagen de lliurar-se; ajuden el president en les sessions per tal d'assegurar l'ordre en els debats i la correcció en les votacions; col·laboren en el normal desenrotllament dels treballs de la cambra quan ho dispose el president; exercixen a més qualsevol altra funció encomanada per la presidenta o pel president.


El secretari segon de les Corts és Antoni Such Botella, del Partit Socialista del País Valencià (?). El secretari segon ja hem vist quines funcions té. Però el secretari segon firma documents adreçats als funcionaris de la seua administració que no estan en valencià, contràriament al que indica la Llei 4/1983 valenciana:


Article 10
Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià.


Com que ja sé que al síndic de greuges no li rota intervindre en eixe àmbit de l'administració de la Generalitat valenciana, no em queda més que demanar-li el favor de ser conseqüent al senyor Such Botella (i al seu partit, si això de ser conseqüent estiguera al seu abast encara) i que supervisara que la documentació que adreçarà als treballadors de les Corts està en valencià.

I ara és quan hauríem de fer una reflexió sobrera sobre la iniquitat que ens obliga a haver de reclamar permanentment el que tantes voltes es proclama políticament que és evident, ¿no?

Pel que fa a la irritació valencianista del Partit Popular, és clar, els seus actes proven la magnitud de les seues mentires.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Trenta minuts desfent bambolles

Al final

Hi ha sempre un començament al final, a l'altre cap del temps. Parar l'orella per a sentir la trifulga a costa del Cabanyal de València que van escenificar divendres passat en les Corts, mostra el grau d'imbecil·litat en què el sistema polític fa viure la ciutadania. No ho glossaré, perquè els diaris i les ràdios ja n'han comentat la major part dels punts i dels repunts —llevat de la més important: ¿qui prodest? que dien aquells i les novel·les de misteri. En este cas, no cal chercher la femme, perquè és ben coneguda.

Com a desintoxicant van anar bé la lliçó de 30 Minuts d'ahir en tv3, amb una bona descripció de les salves urbanístiques en què se'n va anar la pólvora d'aquella bambolla i que ha deixat sense aire els ajuntaments actuals. Era un plateret deliciós. Ara cal tirar les restes al contenidor adequat i ja vorem si ho podrem reciclar.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Cita dominical / 68: Tony Judt

Mirant la història.


Al començament dels anys huitanta, jo era professor de ciència política en Oxford. Tenia una ocupació fixa, responsabilitats professionals i una casa agradable. La felicitat familiar era massa demanar, però estava acostumat a la seua absència. No obstant això, em sentia cada vegada més desenganxat de les meues preocupacions acadèmiques. En aquells dies, la història, a França, havia caigut en una cova de lladres; el denominat gir cultural i les prioritats post-tot de la història social m'obligaven a llegir pàgines interminables plenes de prosa ampulosa, elevades al prestigi acadèmic per unes «subdisciplines» acabades de fundar amb uns acòlits que començaven a colonizar territoris massa propers a mi. Estava avorrit.

Tony Judt, «La crisis de la mediana edad», El País, 31.01.2010

dissabte, 6 de febrer del 2010

Regemequem

Règim verbal

Per fi ahir vaig descansar un poc fent alguns dels escrits que tinc pendents d'enviar-li al síndic de greuges. En este cas es tracta de les queixes 080042 i 092432, que afecten la conselleria d'economia valenciana i l'ajuntament d'Alboraia.

En el primer cas, la conselleria continua mentint al cap de vint-i-tants anys de promulgació de la Llei 4/1983 valenciana, fet que si l'associem amb la passivitat o deixadesa amb què s'ho agarra el síndic, resulta indignant i demostra que la seua institució és només una aparença:


[...] I dic que és una aparença, perquè en un país amb dos llengües oficials, hauria de ser molt sospitós i indicatiu —i hauria de demanar més actuacions rigoroses i d'ofici— el fet constatable de la discriminació a què l'administració pública valenciana sotmet els ciutadans catalanoparlants en qualsevol lloc i ocasió, tant si es tracta d'una discriminació o d'una mala pràctica «provisional» com si és «permanent» (cap de les dues validades per la legislació vigent). Dic que és un fet constatable per al síndic, atés que els seus informes només recullen la discriminació en eixe sentit, situació que, per sort, no ha afectat mai fins ara els ciutadans castellanoparlants. No sé si podem trobar ahí l'explicació de la passivitat del síndic de greuges davant la discriminació lingüística: que afecta només els catalanoparlants.


Quant al cas d'Alboraia, ja vaig comentar una mica què em semblava una resposta seua al síndic de greuges. Per a aprofundir més en el cas d'eixe alcalde peper, vaig fer una cerca i vaig trobar que l'«Ordenança municipal reguladora dels abocaments líquids residuals del municipi d'Alboraya» eren una traducció no revisada feta amb el programa Salt, atés que hi vaig trobar unes quantes perles: «titule» ('títol'), «capitule» ('capítol'), «vàter» ('Water'; el terme estava suposadament en anglés), «done-la» ('de la'); i el més infame: «regemequen disciplinari», corresponent a un original castellà «regimen disciplinario»... ¡Regemequen! Sí, això fem quan observem que l'eixida impedix la seguretat. És l'aventura de la vida.

divendres, 5 de febrer del 2010

Una finestra de paper

Emmarca el món

Hi ha una doble pàgina del diari El País (21.01.2010) que em va semblar que emmarcava algun dels paisatges del meu petit món:

En primer lloc:


La sindicatura rebutja el patrocini públic d'activitats privades


Tècnics al servei de la Generalitat alerten sobre els perills de la subvenció




Cal felicitar els funcionaris públics que exposen sense embuts i públicament el seu parer tècnic a la societat. No és molt habitual, però és el camí que hauríem de seguir i cal felicitar Robert Cortell per eixa actitud.

En la columna del costat de la mateixa pàgina de diari:


Apple negocia l'obertura de botiga pròpia en València




Es veu que alguna cosa ha de rascar-hi Rita Barberá Nolla. No crec que per a obrir una carnisseria o un forn la senyora alcaldessa mire tant de facilitar eixa estranya vesió de lliure empresa, lliure mercat, no-intervenció que es dirimix amb la intervenció dels despatxos de l'administració política.

Per la banda de darrere d'eixa pàgina:


Els docents porten el fred en les aules a salut laboral


La Plataforma d'Ensenyament convoca una protesta en Elx




Els diners i la ideologia que podrien tancar l'acord per a la botiga d'Apple no arriben a la calefacció dels centres d'ensenyament. Per a tractar que els facen més cas, els membres de la plataforma van comparéixer en la roda de premsa amb barrets xinesos.

I la notícia de baix reblava el clau de la gestió dels diners públics:


L'estira-i-arronsa d'Educació amb el català costa 60.000 euros


Neus Caballer - València



El Tribunal Suprem acaba de pronunciar-se contra el recurs de cassació interposat per la Generalitat valenciana contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia del 27 de desembre de 2005 que condemnava la Conselleria d'Educació per no reconéixer la titulació de filologia catalana en la convocatòria de les oposicions per a accedir al cos docent de 2004.

[...]

La «insubmissió» del conseller Alejandro Font de Mora i del president Francisco Camps des de 2003 a l'hora d'aplicar la bateria de sentències sobre el mateix tema del Suprem en contra seua ha costat als cabals públics uns 60.000 euros, segons estimacions dels serveis jurídics de cc oo, que estan pendents encara d'una altra sentència.


Certament, és una manera d'invertir en la justícia i en l'educació que practica el conseller. Invertir l'ordre del que haurien de ser les coses, al cap i a la fi, complint amb el retrat invertit que li va dedicar el mateix sector educatiu.

dijous, 4 de febrer del 2010

Sarvatxos diversos

Un sarvatxet i una marieta

Fent faena de neteja del missatge brossa xinés que m'ha arribat en diverses entrades, trobe un mig apunt oblidat en el calaix. Hi comentava que el València Club de Futbol havia fitxat el Chori Domínguez i que també pretenia fitxar un altre jugador anomenat Ricardo Costa, la cosa havia tingut el comentari adient en la barra del bar de les Corts. Hi ha qui ho veia com a inevitable, que en companyia del Chori algú haguera anat a buscar un futbolista —¿qui el coneixia?— que es diguera Ricardo Costa. A partir d'ahí supose que se'n deuen haver fet moltes, d'alineacions possibles. Però no m'entrentindré més amb la nota còmica del dia. A més, eixe dia vaig oblidar a posta comentar el «rodillo socialista», el «lío» y «vino y rosas» de Morera Català. Llàstima de portaveu. Llàstima de mig apunt...

Pel que fa al comentari xinés que ha atacat diversos apunts d'este bloc, en deixe constància per a la posteritat mdash;tot i que espere que no es repetixca—. La tal Fay (dona escorpí i xai de trenta anys) havia deixat escrit:


cool!i love it!AV,無碼,a片免費看,自拍貼圖,伊莉,微風論壇,成人聊天室,成人電影,成人文學,成人貼圖區,成人網站,一葉情貼圖片區,色情漫畫,言情小說,情色論壇,臺灣情色網,色情影片,色情,成人影城,080視訊聊天室,a片,A漫,h漫,麗的色遊戲,同志色教館,AV女優,SEX,咆哮小老鼠,85cc免費影片,正妹牆,ut聊天室,豆豆聊天室,聊天室,情色小說,aio,成人,微風成人,做愛,成人貼圖,18成人,嘟嘟成人網,aio交友愛情館,情色文學,色情小說,色情網站,情色,A片下載,嘟嘟情人色網,成人影片,成人圖片,成人文章,成人小說,成人漫畫,視訊聊天室,性愛,a片,AV女優,聊天室,情色


Traducció del Google: i cool! love it! AV, no metres, una pel·lícula gratis a veure,-la cartografia del temporitzador automàtic, Elizabeth Childs-Johnson, fòrums de brisa, les sales de xat per a adults, pel·lícules d'adults, literari, mapa d'àrea d'adults, llocs per a adults, l'amor textura del full zona, sexe llibres d'historietes, novel romàntiques, fòrums d'erotisme, la xarxa de Taiwan eròtica, pel·lícules pornogràfiques, la pornografia, els estudis d'adults, 080 sales de video xat, una pel·lícula, un home, l'home h, jocs de color Lai, religió, color, camarada Hall, AV Actriu, SEXE, ratolins rugent, 85cc lliure pel·lícula, és la paret-mei, ut sala de xat, Doudou sales de xat, sales de xat, les novel eròtiques, AIO, adults, adults brisa, el sexe, els mapes d'adults, 18 adults, Du Du Adults net, amics aio amor Hall, literatura eròtica, ficció eròtica, llocs porno, eròtic, una descàrrega de pel·lícules, Tut-amant de la pantalla de color, vídeo porno, fotografies d'adults, articles per a adults, ficció per a adults, còmics d'adults, sales de vídeo xat, sexe, una pel·lícula, AV Actriu, sales de xat, eròtic


Fent un salt a altres dolços i coques, els que fan encara als pobles, em diuen que a Llocnou d'en Fenollet fan coques cristines i que no els diuen d'ammetló —que és la forma com es dien a la Vall; ara ja no sé si ho diuen igual—. La curiositat de les tonyes o mones, no és només la varietat de denominacions i coques diferents, sinó que el dcvb hi posa creïlla:


2. Coca rodona feta de farina, patata, ous, oli i sucre, i que es menja principalment per les festes de Pasqua (Al., Campello, Biar, Monnòver). Que ja sabem la dura tonya com se mastega, Somni J. Joan 520.


A més que la cosa arriba més cap al nord (a la Vall mateix), ens sorprén l'ingredient «patata», tant a mi com a una companya del Campello. Ella ha vist que hi podien afegir matafaluga, però això de la creïlla, no i no. No sé si deu ser una errada o d'un ingredient que ja no es fa servir.

Per cert, això que diuen «mones» al Campello, a la Vall, si no han canviat les coses, són «sarvatxos» (o «servatxos», que també sona aixina). De fet, tenen la forma de l'animalet, que dec haver vist dos o tres voltes en la meua vida botant alguna paret cap a un camp de tarongers. Ei, era ell qui botava.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Errors i esmenes



Com que he rebut un altre enviament massiu de comentaris des d'una adreça no sé si japonesa o xinesa, he canviat la configuració de les opcions de comentaris. Sembla que ara, per a fer-ne, caldrà tindre una identitat registrada en Internet (una Open ID). Sembla que ara ja no seran possibles els anònims absoluts. Ho lamente pels qui feien ús d'eixa opció, però és una mesura més que, més que de seguretat, espere que siga de tranquil·litat.

D'altra banda, estic tenint un interessant intercanvi epistolar amb el personal de diversos departaments de la revista Presència, que a voltes s'obliden de fer-me-la arribar. Sembla que ho resoldran i m'han oferit fer-me arribar alguns números dels que em falten. Diria que sembla que tenen la intenció de fer bé la seua faena i que es comportem com quasi no ho fan les grans empreses (ni la mateixa administració pública, que hauria de tindre eixe deure): amb respecte pels seus clients. Els ho he d'agrair.

Una companya no para d'enviar-me esmenes, i està donant-me més faena que un... ¡És broma! Li ho agraïxc cada vegada, perquè millore els meus escrits, però, a més, com que els pose al dia i els amplie, estic afaenat, però feliç d'eixes calfamentes de cap. Encertar-la és, essencialment, esmenar-se. Contínuament.

dimarts, 2 de febrer del 2010

L'alcalde s'engrunsa

Segons d'on bufa el vent

Podria comentar una resposta de l'alcalde d'Alboraia, Manuel Álvaro Manzano (pp), a la queixa relativa al desús del valencià que practica la seua corporació en la documentació pública que adreça als ciutadans. Lla cosa cal agafar-la pel cantó humorístic de la poca traça i de la incongruència política —eixos patrocinadors d'un curiós bilingüisme monolingüe—, no crec que calga comentar-la molt:


Realitzar totes les comunicacions en bilingüe suposa una despesa doble a l'hora de realitzar fullets i altres documents en paper, pel que adoptem la postura d'anar intercalant-los en valencià i castellà per a poder satisfer tots els veïns del nostre municipi.


El cas és que m'adjunta uns fullets de propaganda sobre el pla de col·lectors, que no informen de res útil, llevat de la utilitat de fer-se propaganda política. Per tant, si és per diners, no cal fer fullets de propaganda que no informen de res necessari i que puguen aprofitar els ciutadans. I ara no faré una llista de totes les «mamonades» que mos podríem estalviar si els ciutadans puguérem participar i fiscalitzar la redacció i aplicació dels pressuposts municipals.

La carta diguent que l'ajuntament «no desitja discriminar a ningú, si no que s'intenten optimitzar els recurs en benefici del bé comú». No comentaré les errades del text, però sí que no em crec que no desitgen discriminar ningú, perquè m'acaba de dir que fa una discriminació alterna (ara estos, ara aquells: tampoc no m'ho crec que siga tan simple i «igualitari»), i perquè la llei ja li diu què ha de fer lingüísticament i només fa que empitjorar-ho botant-se-la.

Estic segur que l'acalde no aplica eixa «postura» fantàstica quan es tracta d'altres deures del seu ajuntament: ara discrimina els homes, ara les dones; ara discrimina els gitanos, ara els negres, ara els... Espere que el síndic de greuges —en qui no confie gens, però cal donar-li faena— sàpia aclarir-li eixe balancí legal en què s'ha situat el senyor alcalde.

dilluns, 1 de febrer del 2010

L'Stenhammar

Els reflexos de les paraules

Un arxiu és un recurs molt útil per als desmemoriats com jo. Si està informatitzat, molt més útil encara. I si el tens en línia (en Internet, per exemple), és un instrument molt potent per a recuperar de l'oblit moltes dades amb què bastir i restaurar els teus pensaments.

Sense anar tant llunt, per casualitat he topat hui en la meua bústia de Gmail amb un missatge antic que crec que no vaig llegir quan tocava. He hagut de rastrejar en Internet per a recordar exactament a què es referia, perquè contenia un retret personal contra mi i no recordava fins a quin punt podia tindre fonament. Les dades que hem pogut trobar m'han tranquil·litzat.

La causa de tot és el fet que em referira a eixa persona amb l'article i el primer cognom, és a dir, com si diguérem el Mascarell, el Rull o l'Adrover (que són possibilitats reals de les converses que es tenen en les llistes d'Internet). Doncs, «algú» va sentir que això era ofensiu:


Disculpeu si heu notat agror, segurament molt menor que la que jo vaig sentir quan m'anomeneu el [cognom] en la llista [tal] .


El cas és que només ho va sentir eixe «algú». La resta dels esmentats amb el mateix procediment en eixa llista no mos va passar pel cap que això tinguera res de dolent. Com que eixe «algú» m'havia demanat que tallàrem la relació que teníem, ho vaig acceptar. De fet, acabe de llegir eixe missatge ara (no recorde haver-lo llegit abans), i he fet una recerca per a vore si la forma d'esmentar-lo tenia res d'ofensiu en aquell temps i en aquella llista. He vist que no. Tanmateix, sé que no podem preveure totes les valoracions que fan els altres de les nostres paraules, i menys encara en la distància que imposa la comunicació escrita, encara que siga tan ràpida com la que tenim en xarxa. Això degué passar.

Naturalment, puc afegir que en aquell temps, a més de referir-me d'eixa manera a eixa persona (i a altres), vaig tindre un cert punt de discrepància amb els seus plantejaments polítics (o sociolingüístics, si es vol), però res que mos fera discutir o ni tan sols dialogar sobre la qüestió, fins que em va arribar el seu missatge de trencament de relacions.

Ha passat el temps i segurament faig servir molt menys eixe recurs per a referir-me a ningú, acceptant que mos van ensenyar en castellà que això era ofensiu o despectiu (ensenyança d'aquella normativa d'altres èpoques). Espere que eixe fóra l'únic problema i no el fet que jo discrepara del seus plantejaments. Si actuàrem aixina davant de la discrepància, ni permetria els comentaris en este bloc, ni parlaríem de res en les llistes de correu, ni quasi xarraríem de res, excepte per a llepar-mos mútuament... Ja ho sé, hi ha qui viu ben feliç aixina.

Acabe de descobrir l'Stenhammar, que no apareix en la gec (n'escolte la simfonia número 2). Em recorda «el» Mahler en alguns passatges. Coses de l'Spotify.