dimarts, 31 de març de 2020

«Guèr' plus mal que si j'avais la foi»

No ho he vist, aixina que no sé com ha anat la cosa. El cas és que sembla que l'emissió de la missa catòlica en À Punt (és a dir, en la televisió pública i en valencià) ha tingut prou d'èxit d'audiència. Com que es va comentar en la llista de Taula de Filologia Valenciana amb prou alegria pel que fa a l'ús del valencià, em vaig permetre la proposta, que em semblava ben lògica perquè conjugava una possible extensió de l'ús del valencià amb àmbits diferents del catolicisme i accés al servici públic d'institucions socials que no sé si han tingut eixa possibilitat. Per tant, vaig dir:

Espere que el mitjà públic tinga el mateix respecte per la resta de religions que puguen necessitar eixe servici.

La llista va de llengua i de potenciar l'ús del valencià, i no de les meues opinions sobre la religió. Amb tot, simplement pel fet de demanar eixa possibilitat d'accés al mitjà, hi ha hagut qui ho ha interpretat com si haguera proposat un debat sobre el pes o la importància social de les diferents religions al nostre país.

A més, el company considerava que el fet que À Punt no emetera espais semblants d'altres rituals religiosos no era cap falta de respecte... Bé, espere que siga aixina i que À Punt haja oferit (o estiga oferint) eixe servici a altres institucions religioses que hi ha en la societat i que resulte que no els venia bé o que no els ha fet falta (que tampoc es tracta d'obligar-los).

L'únic matís que m'ha grinyolat del seu comentari és que ho enfocara com si les altres religions no cristianes o les persones que les seguixen no pugueren ser també valencians d'ací. Crist crec que no era d'Alcoi i els valencians tant poden ser budistes com testimonis de Jehovà com ateus i un llarg etcètera multicolor.

Entre altres coses, també vaig dir, en síntesi:

Per aclarir dubtes, no sé si la teua interpretació de les meues paraules era errònia (crec que no es pot condensar tot el que dius com a «interpretació»), però es veu que sí que era erroni el meu comentari, ja que ha donat peu a «intrepretacions» a pesar que el vaig voler fer ben sintètic. I vaig ser sintètic precisament per a no emetre les meues consideracions ideològiques sobre les religions i que el comentari no deixara res ambigu.

No sé quin concepte teniu de la religió cada u de vosatros en tfv. En el meu cas tampoc l'exposaré perquè no és el tema de la llista.

Espere que no em considereu «intolerant» (paraula que no m'agrada, perquè jo no sóc ningú per a tolerar o deixar de tolerar els drets dels altres) perquè puga reclamar la mateixa oportunitat d'accés als mitjans públics a les institucions socials, com em sembla que són les institucions religioses. En eixe sentit, crec que el fet que hi puguen accedir en valencià seria un benefici per a l'ús de la llengua. (Deixe de banda un debat sobre el fet que molts valencians tinguen una confessió religiosa o altra o no cap, perquè no seria el tema de la llista.)

Pel que fa a la confusió sobre l'ús que vas fer del terme cristianisme, també el vaig tindre jo, perquè vas utilitzar el terme sense especificacions i vas parlar de: «pretendre "equiparar" el cristianisme, que és la religió tradicional, amb altres religions». El cristianisme és molt més que el catolicisme i, per tant, sense la precisió que has fet ara, mos hem confós.

Finalment, t'agraïxc la referència a l'ultralaïcisme, que he vist que té un recorregut filosòfic i sociològic interessant, relacionat amb el que comentes, tot i que jo matisaria això dels «valors» cristians: una cosa són els valors i una altra creure que Crist era Déu sobre la Terra. Jo no sé si sóc això o allò, però m'identifique amb la cançó Le mécréant de Brassens quan diu:

Je n'ai jamais tué, jamais violé non plus
Y a déjà quelque temps que je ne vole plus
Si l'Eternel existe, en fin de compte, il voit
Qu'je m'conduis guèr' plus mal que si j'avais la foi

És a dir, tracte de posar en pràctica valors que, pel que diuen, «també» són cristians i de moltes altres persones.

dilluns, 30 de març de 2020

¿És possible una epidèmia de trellat?

Després d'haver apuntat l'altre dia contra la faŀlàcia d'un suposat «exèrcit antivirus» que mos volen vendre ara els qui es beneficien del negoci armamentístic en les estructures «essencialistes» (no essencials) de l'estat, m'alegre que Mercè Teodoro («Mosques amb canonades», Nosaltres La Veu, 27.03.2020) haja ampliat amb més dades i reflexions la qüestió, perquè es suposa que quan passe el confinament i tornem a «poder» malbaratar els recursos, el medi ambient i la vida de les persones, hauríem de tindre a punt algunes idees per tal de «no tornar-ho a fer», refent el lema dels qui han segut condemnats i empresonats després d'haver exercit drets i d'haver proposat accions democràtiques.

Talment això, si els fracassos de les actuacions correctes han de dur a la resiliència i a la persistència seguint el lema «ho tornarem a fer», una societat democràtica que vullga sobreviure ecològicament i socialment hauria de ser capaç de dir «no ho tornem a fer» quan la proposta torne a ser que les retribucions de les faenes essencials de la societat siguen envilides i reduïdes a la misèria i la subsistència precària o esclava, mentres mos volen tornar a encegar amb la lluor econòmica que reben les faenes que hem «confirmat» que són secundàries o accessòries.

¿De quants virus mos han salvat els executius de l'Ibex i quantes vides han malvat els seus salaris aconseguits amb informació privilegiada, amiguisme, desigualtats, retallades i privatitzacions dels servicis públics essencials? Durant el confinament podem anar pensant en la renda bàsica (La renda bàsica de ciutadania, abril de 2005), els salaris màxims (Toño Fraguas, «Viaje a la mente de un ejecutivo millonario», La Marea, 06.10.2015), comerç just, etc. Després de la pandèmia vírica no estaria malament que mos afectara una epidèmia de trellat.

diumenge, 29 de març de 2020

Cita dominical / 593: Víctor Labrado

Mirant el bagatge literari.

Una teoria que no sabria demostrar: molts dels seus* autors, dels actuals i dels de fa un grapat d’anys, a l’hora de posar-se a redactar, prenen com a models a imitar, com a clàssics efectius, els notaris, els secretaris d’ajuntament, els registradors de la propietat i altres productors de prosa funcionarial, més que no Cervantes o García Márquez, per posar-ne dos exemples.
Víctor Labrado, «Sovint, prou, massa, gens», Nosaltres La Veu, 15.02.2020.

* El possessiu «seus» es referix a la literatura en castellà.

dissabte, 28 de març de 2020

«Romanem» pegant-li voltes

El confinament ha fet que haguera de sentir un poc més la ràdio del matí i també de tant en tant les notícies d'À Punt. La programació en valencià de la Cadena ser és voluntariosa i necessària, inclús arriba a tindre un cert interés per les persones convidades, tant perquè saben de què parlen com per què n'hi han que inclús saben parlar un valencià general ben usual i ajustat al que expressen. En canvi, els locutors posen interés i bona intenció, i això ja és molt en una empresa privada al País Valencià. Sense més gruix econòmic lligat a una concepció del país que continga la llengua, encara sort.

Un cas més estrany és el de la nova televisió pública valenciana, que no puc evitar que em continue recordant el malbaratat Canal 9 de sempre en la part de l'ortoèpia dels periodistes i locutors. Tal com passava abans, hi ha veus que pareix que tinguen la consigna de fer totes les esses sonores (i podem sentir «nesesitar» o «desisió»), cosa que deu ser un recurs amanoset davant un panorama normatiu i docent on encara pareix que continuen vigents els prejuís dels anys huitanta i noranta contra tots els registres del valencià general.

La cirereta del pastís és eixe anunci de publicitat institucional que diu que no sé quin servici públic «roman» obert o treballant... ¡Era massa simple un «continua», «es manté» o «està»! Eixe «roman» denota tant que la versió valenciana de l'anunci és una traducció del castellà com el prejuí habitual contra les maneres més simples i bàsiques de l'expressió adreçada a un públic general. Exactament el contrari del que hauria de fer una institució pública. És a dir, els símptomes continuen sent els mateixos i, per tant, deu ser que, en el fons i en la superfície, encara estem de sort si podem renegar d'això. Li peguem voltes al molinet, però, de forment, poc.

divendres, 27 de març de 2020

L'altre barri de l'aldea gal·la


Ja tenim damunt un altre cap de setmana confinat. Com que aprofite el temps per a ordenar els llibres de maneres diferents, per tal de trobar-los lloc a tots, quan tope amb els còmics d'Astèrix i Obèlix em ve al cap que els de Chapitre.com m'havien avisat que també se n'ha anat a l'altre barri de l'aldea gaŀla esta setmana el dibuixant Albert Uderzo. No sembla que hi haja tingut res a vore el «Coronavirus» que va retratar en Astèrix a Itàlia (2017).

La primera història d'Astèrix que va entrar en ma casa, si no ho recorde malament, al París dels anys xixanta, va ser Le combat des chefs, que anava pegant bacs per ma casa fins que vaig aprendre a llegir, quan em sona que tenia les cobertes soltes. Després la sèrie va anar arribant periòdicament a ma casa com a regal recurrent i agraït. Recorde que em va colpir la mort del guionista René Goscinny en 1977, amb només 51 anys. No fea tant que jo era orfe de pare i això em podia deixar orfe també en la ficció. Per sort, Uderzo va continuar la faena i, en lloc de morir, amb els anys vaig poder «matar» eixe desitjat pare literari.

dijous, 26 de març de 2020

Els seus dels altres

Els periodistes de la ràdio no transmeten el covid-19 a través de les ones, sinó informació i opinió, que són elements molt necessaris per a matindre la paciència i la resistència necessàries per a encarar les restriccions i les incomoditats del confinament. Malauradament, la informació del no sol ser sempre agradable i l'allau de dades negatives de cada matí fa pujar la tensió fins al punt que arriba el moment que descanses quan apagues la ràdio.

A banda d'això, la ideologia dels periodistes continua condicionant el punt de vista de cada emissora. I el cas d'Àngels Barceló en la Cadena ser em sorprén cada dia. Este matí explicaven que hi ha molt de personal sanitari que durant tants anys ha hagut d'anar a l'estranger a trobar faena, mentres els governs espanyols anaven precaritzant i retallant la sanitat pública, i comentaven alguna iniciativa que pretenia afavorir que tornaren al «seu país» —al país «que els va formar» han dit, com a justificació—, a aportar-hi els coneiximents i l'experiència que han adquirit durant els anys de pràctiques pel món.

No acabe d'entendre com és que són capaços de criticar una iniciativa semblant que insinue una preferència per atendre catalans o andalusos, i que no vegen cap connotació de nacionalisme en el fet d'aplaudir que els sanitaris que treballen en altres països els abandonen per a tornar a casa a atendre els «compatriotes». ¿Quin valor democràtic positiu aporta aplaudir iniciatives basades en considerar que val més atendre un espanyol a Espanya que un anglés o un noruec en aquells països?

Tal com s'esdevé amb les proves per a detectar el contagi de la covid-19, el virus nacionalista més greu és el que no es detecta en les primeres fases de l'afectació. Quan arriba a transmetre's per les ones, el grau de contagi és massiu i pot ser molt lesiu, tant ideològicament com en la qualitat democràtica d'eixa societat que aplaudix que els «seus» abandonen els «altres».

dimecres, 25 de març de 2020

Més tiretes i menys metralletes

Escolte les notícies del matí en la Cadena ser i me s'entravessen les galletes. El confinament està aclarint els cels i millorant les aigües, però no sembla que l'efecte en els humans estiga donant fruit encara.

Ara senc que lamenten que no s'adoptaren mesures abans, i segur que s'haurien d'haver adoptat mesures ben abans, però tinc la sensació que eixes veus que ara parlen amb un pèl massa de solemne càrrega de raó —recordem que, una volta sabut, tot és fàcil— vistes les circumstàncies actuals, no són les mateixes veus que estaven demanant que es suspengueren les mascletaes ni les manifestacions, per tal d'evitar l'epidèmia que s'acostava.

Ben al contrari, tinc quimera que són les que hagueren criticat la improvisació i l'exageració en la presa de decisions quan l'epidèmia s'haguera evitat i controlat —a conseqüència d'eixe confinament «exagerat»—, tot i que ben segur que mos haguera quedat la crisi econòmica i la dreta neoliberal al seu rotllo, és clar.

Ara és fàcil constatar que fan falta metges, infermers i mitjans sanitaris, però quan s'estaven duent a terme les retallades i les privatitzacions, els qui les denunciaven eren uns exaltats que no sabien com de costós és mantindre, posem per cas, un hospital de campanya (que es va desmantellar al 2019): «Tenía un material muy costoso, que había que mantener y necesitabas personal sanitario para atenderlo», segons respon Leandro Fernández del Pozo, tinent general (El País, 22.03.2020).

Un reactor de l'exèrcit pot costar al voltant de cent milions d'euros; cada hora de vol costa entre 15.000 i 45.000 euros. Un casc de pilot costa uns 400.000 euros... Es veu que hi ha coses que encara són més costoses, ¿oi?, com la barra que tenen alguns. Si no fora que mos agrada encara un pèl massa la testosterona cavalleresca, el lema de l'exèrcit hauria de ser «Més tiretes i menys metralletes».

dimarts, 24 de març de 2020

Obligats per la ficció

En ple confinament per la pandèmia de la covid-19, acabe La mort a Venècia de Thomas Mann (1913; traducció de Joan Fontcuberta i Gel de 1966), cosa que també em fa sospitar que vixc algun malson estranyament real, vist que eixa noveŀla s'ambienta de manera determinant en una epidèmia de còlera a Venècia. A més, el protagonista s'obliga, segons com es mire, a un confinament en la ciutat després d'haver decidit que se n'anava d'allà.

Per vore amb què puc continuar en format electrònic, mire les lectures possibles que tinc arreplegades i pendents en el Kindle i en veig una que no esperava mai poder llegir en estes circumstàncies: A Journal of the Plague Year de Daniel Defoe (1722). D'alguna manera, la literatura, com l'aigua, troba sempre el seu camí per a abraçar i somoure la realitat, mos obliga a confinar-mos entre la raó, els somnis i els malsons.

dilluns, 23 de març de 2020

Només els qui gosen, encerten

No m'esperava haver d'apuntar que la covid-19 s'enduria Germà Colón Domènech. Tenia 91 anys. Fea temps que no rebia cap comentari seu referent a algun aspecte de les fitxes que vaig fent i que ell generosament, i sorprenentment per a mi —que no vaig tindre més que eixe contacte electrònic amb ell, a més d'una coincidència de llunt fa molts anys en un congrés a València organitzat per Emili Casanova—, adobava i apedaçava una mica quan rebia el resum de novetats que envie periòdicament, on també mos iŀlustrava amb les seues savieses crítiques i dialectològiques (de les quals m'he servit també en este bloc).

Si mire l'arxiu de les fitxes veig que el cite o que em va aportar comentaris en almenara, amanéixer, àrab, barata, borrego, codís, escollar-se, exotirquí, mossarabisme, orrupte, rauxinar, soflama, sorier -ra i en alguna fitxa més. Fins i tot em va enviar documentació (crec recordar que gràcies a Maria Pilar Perea Sabater) ben interessant i que hauria d'haver aprofitat més per tal de poder agrair-li-ho com demanava el seu gest. Però jo arribe on arribe, sense haver sabut pujar cametes al coll dels gegants amb qui he tingut ocasió de coincidir —i ara em perdone la coda «antiga» amb què acabe la frase— en esta vida.

Germà Colón sí que va saber mirar llunt, fins i tot per damunt del muscle —sense presumpció, amb gosadia i bona idea— dels gegants:

El Sr. Corominas té el mèrit d'haver dit la seva tant respecte a la garça com a la smerla d'En Roís de Corella. S'equivoca totes dues voltes, però només els qui gosen, encerten; bé que poden també ensopegar alguna vegada.
Fragment de «"La balada de la garsa i l'esmerla" de Corella» de Germà Colón Domènech (1985)

diumenge, 22 de març de 2020

Cita dominical / 592: Li Andersson

Mirant l'educació que no et demanen.

No es tracta de fer determinades tasques quan te les demanen, sinó de tindre les habilitats connectades amb la creativitat o l’originalitat en la resolució de problemes.
Li Andersson, segons l’entrevista que li fa Ana Alfageme, El País, 26.01.2020.

dissabte, 21 de març de 2020

Reflexos confinats

Quet i confinat, me se remouen els sentiments pertorbats per l'epidèmia de la covid-19. M'arriba a la bústia el Resumen Latinoamericano dedicat a la «contrainformació» i em deixe dur per les dades repensades pels qui estan atents als barris baixos del capitalisme al centre i el sud d'Amèrica, com ara passant per l'Argentina, el Brasil, Perú, Xile, l'Uruguai i els altres països on es combinen peces que coneixem poc del sistema de producció que alimenta la màquina depredadora neoliberal.

Des d'un dels articles bote a «Crisis muncial, coronavirus y capitalismo moribundo: un cóctel mortal» d'Andrés Piqueras, professor de la Universitat Jaume I (Público, 17.03.2020), que no sé si m'obri els ulls pel que lligc o perquè me s'està fent real el record del film World war Z de Marc Forster (2013). Per sort, i per molt que els ho semble a alguns militars «espanyols» (a qui Àngels Barceló entrevista sense comentar res sobre l'espanyolisme vibrant de Fernando López del Pozo), no és una guerra, sinó una contaminació vírica que caldrà aclarir i una gestió sanitària millorable. Damunt, hui tampoc hi havia paper del vàter en Consum, ¡però la nevera de les verdures està plena de bròcolis!

Comence a llegir The shoes of the fisherman de Morris West (1963), perquè em va agradar el film (1968) i la música. És ficció, ja, i comença amb el conclave... ¡També un confinament! Purneja.

divendres, 20 de març de 2020

El virus de la morta viva

Hi ha més virus vius i circulant en la societat a banda del covid-19 (per la pronúncia que en fan alguns, també hauria de ser «còvid-19»). De fet, els més greus i coneguts no desperten massa preocupació social, segurament perquè hem aprés a conviure amb ells i a tractar-los amb més o menys encert. A banda de la faceta sanitària i higiènica, hi ha uns altres «virus» com ara les idees que fem circular i anem transmetent-mos a través dels mitjans i que no caduquen mai.

Pel que sembla, entre el desembre de l'any passat i el gener d'enguany les institucions reguladores de la normativa del valencià (avl, iec i uib) van aprovar un document titulat «Acord de cooperació per una normativa inclusiva i unitària», i ja hi ha qui l'ha pogut llegir, encara que no està penjat en els webs de les institucions —cosa que estem esperant— i n'ha tret les conclusions típiques del servici mèdic de capçalera de la morta viva (veg. Vicent Climent, 05.02.2020; Sergi Núñez de Arenas, 19.03.2020). Ho comentem en la llista de tfv, encara que sembla que este tema i les diatribes que genera són considerades més un cansament que una oportunitat per a xarrar i fer volar la imaginació i el confinament.

Dubte molt que l'acord supose una supeditació de l'avl a l'iec o al revés. Trobe que no seria possible per diversos motius (ideològics i sentimentals), però també legals: les autonomies o nacionalitats s'han manifestat ben reals en açò de dividir els valencianoparlants d'arreu (mentres altres no tenen cap problema sent «castilian» i «spanish»).

Això sí, veig més probable que hi haja qui es pense que el Decret 3.118/1976 (és a dir, anterior a la Constitució espanyola) va atorgar alguna cosa més que «reconeiximent oficial» (tal com diu el decret) a eixa institució. En tot cas, aquell decret i la legislació posterior són clars: el decret va reconéixer l'única institució de referència que hi havia en aquell moment (i perquè en Catalunya hi havia més gruix d'interés real que al País Valencià per l'ús de la llengua), i ara això ha anat evolucionant de manera que els valencians hem arribat a tindre també una institució de referència que dictamina i treballa per l'ús normal de la llengua.

En tot cas, tal com s'esdevé en el cas de la normativa d'altres llengües (veg. francesos o portuguesos...), els conflictes derivats de les competències polítiques són habituals. El que trobe rellevant no són les preponderàncies i simbolismes gestuals, sinó que els usuaris mos podem adreçar tant a l'avl com a l'iec (també estan el Termcat, l'Optimot, la gec, l'aoetic, l'Ésadir, Zèfir...) per a que atenguen les necessitats normatives que tenim i per a fer-los propostes.

Si em guie per la meua pràctica habitual, l'AVL podria millorar, però va fent i pot arribar a respondre; el Termcat fa un bon paper en el seu àmbit (tot i que les seues manies estranyes sobre què és o deixa de ser normatiu) i respon amb prou agilitat i eficàcia; l'Optimot és un niu d'informació que van posant-se al dia gràcies als usuaris i que també sol respondre; la gec ha segut i continua sent un referent (i també solen respondre bé); l'aoetic és un fòrum ben interessant que encara no hem explotat tant com podríem, i és una gran iniciativa de l'iec; l'Ésadir és un servici per a ús dels mitjans públics catalans, i això té implicacions sobre la resta; Zèfir és una llista de tècnics lingüístics que ha perdut concurrència, però que encara va bé tindre a mà.

Si els utilitzem i els posem a prova, podrem comprovar quin servici donen realment, més enllà de com de pagats estan d'ells mateixos els membres de cada entitat i de la seua percepció sobre el valor de les altres institucions.

dijous, 19 de març de 2020

El virus casolà

Les Corts Valencianes es van tancar el divendres 13 de març passat: diu que anaven a desinfectar les oficines i l'hemicicle durant la setmana de Falles com a mesura de combat contra la covid-19. No sé si ningú més se n'ha adonat, a banda del personal de la institució, perquè no he vist que ho comentaren els mitjans.

Més avant, l'estat d'alarma decretat pel govern espanyol la nit de diumenge (a les 00:00 hores d'eixe dia) ha allargat la pausa política. Hui mateix, dia de Sant Josep, la secretaria general de la institució ha enviat als treballadors i treballadores de la cambra un missatge referent a la nova previsió aprovada per la Junta de Síndics: la suspensió del període ordinari de sessions fins que acabe l'estat d'alarma.

La mobilitat personal restringida establida pel decret d'estat d'alarma per a lluitar contra la pandèmia ha afectat l'activitat de la primera institució democràtica valenciana. Esta nova situació d'epidèmia ha tornat a posar sobre la taula les necessitats de mitjans tecnològics i laborals que fins ara no han segut tinguts massa en compte en les Corts. És clar, des de l'aïllament casolà estic pensant en el teletreball, que és un sistema que ha tingut experiències ben positives en altres institucions. També es va provar un pla pilot en la mateixa Generalitat valenciana, pla que es va acabar i que, a pesar dels bons resultats i de manera poc comprensible, no ha segut représ pels nous gestors de l'administració pública valenciana.

Tant de bo el mal tràngol de la covid-19 es puga convertir en una oportunitat per a les novetats en la gestió administrativa i laboral. Ha, ha, ha, rialla amb aspiracions profundes, però poc convençudes. El teletreball diuen que aporta millores en la productivitat i la qualitat de la faena i que permet desenvolupar aspectes importants relacionats amb la conciliació, a més de proporcionar benestar laboral i personal a qui li vinga bé accedir a eixa modalitat laboral. Tot això seria possible amb una gestió avançada, propositiva i modernitzadora de l'administració del parlament... Punts suspensius que allargue mentres veig passar un gos passejant un xic amb xandall. Faig acudits sense gràcia, i ho sé.

dimecres, 18 de març de 2020

En l'ull de l'altre

A banda de la salut de les persones, el covid-19 està posant a prova —o posant en evidència— les absurditats dels nacionalismes, sobretot de l'espanyol, que és el que veu la palleta del nacionalisme en l'ull dels altres. La cosa és que no es podia tancar l'accés a cap comunitat autònoma, i menys encara si es tracta d'una, com ara Catalunya, on hi ha un gruix important de ciutadans que consideren que formen una nació. Això no podia ser, però l'endemà sí que s'havia de tancar ¡Espanya! respecte a França o Portugal. ¡Vaja, vaja!, que dirien els de l'Està Passant.

Sembla, doncs, que el virus coronat —la monarquia no és un virus, sinó un alifac polític&mdah; pot ajudar a entendre com és l'Europa que mos estan construint a colp de fronteres, expulsions i exclusions... La lluita contra el virus seria una ocasió per a reenfocar les polítiques comunes. O serà l'epitafi d'una unió política i jurídica tan banalment solemnitzada com repetidament defraudada.

dimarts, 17 de març de 2020

La neura del paper

El segon dia del confinament decretat pel govern espanyol per a lluitar contra el covid-19 veig un gafarró a la barana del balcó mentres xarre pel mòbil amb una tia meua. Plou, però quan m'ha vist, el pardalet se n'ha anat volant. Al Consum no hi ha ni botelles ni marraixes d'aigua mineral ni paper del vàter. Queda poca llet. Supose que no tenim vaques ni cabres en casa i encara hi ha gent que pren llet de matí, però les aixetes funcionen i el coronavirus no provoca inevitablement cagueroles, aixina que no sé quina neura hi ha amb el paper.

Un opinador radiofònic comenta que l'estat espanyol haurà d'anar adoptant no sé quines mesures «perquè ho estan fent Alemanya i França». Eixe argument no té cap fonament, perquè per eixa regla de tres, eixos països no haurien de fer si Espanya no ho ha fet abans... Deu ser la lògica del paper del vàter: si aquells se n'emporten, jo també, i més, ja posats. Per sort per a mi no pareix que als allunats els agraden les bajoques. Aplaudiments per als sanitaris, però també per als llauradors, per als forners i els botiguers i per als reposadors dels supermercats. Possiblement, si no els compràrem avions i tancs a Alemanya i França, podríem invertir eixes milionades en sanitat pública i medi ambient de tots. I si mos imiten com voldria l'associació internacional d'opinadors, el pròxim virus mos agarrarà amb més bona cara.  

dilluns, 16 de març de 2020

Lletra de confinament

El confinament provoca efectes diversos. Un de tants és pensar en els llibres que s'han escrit en esta situació o que parlen d'una situació semblant. He de dir que vaig pensar en Il decamerone de Boccaccio, l'Ensaio sobre a cegueira de Saramago (que és un confinament un poc diferent) i La peste de Camus, el més anomenat estos dies per alguns companys. I m'he alegrat de no ser gens original, perquè Lois Beckett, en el diari The Guardian, fa uns suggeriments sobre això mateix en «A dystopian reading list: books to enjoy while in quarantine»:

  • Station Eleven d'Emily St John Mandel
  • Severance de Ling Ma
  • The Great Believers de Rebecca Makkai
  • The Old Drift de Namwali Serpell
  • The Power de Naomi Alderman
  • The Doomsday Book de Connie Willis
  • Year of Wonders de Geraldine Brooks
  • The Training Commission d'Ingrid Burrington and Brendan Byrne
  • Jane Eyre de Charlotte Brontë
  • Room d'Emma Donoghue
  • Real Life de Brandon Taylor
  • My Side of the Mountain de Jean Craighead George
  • The Plague d'Albert Camus
  • Meditations in an Emergency de Frank O’Hara
  • My Year of Rest and Relaxation de Ottessa Moshfegh
  • Something that May Shock and Discredit You de Daniel Mallory Ortberg (ara Daniel M Lavery)
  • The Decameron de Boccaccio
I segur que podem ampliar la llista —els lectors del diari anglés ho han fet abundosament— amb referents en valencià (ara no en recorde cap), i amb altres possibilitats ben llegidores d'altres temes que no furguen en la situació i que ajuden a superar la sobrecàrrega psicològica del tancament casolà.

diumenge, 15 de març de 2020

Cita dominical / 591: una enfranquidora d'Elx

Mirant l'explotació capitalista.

Jo acabe sabates per a grans marques de roba que costen 500 euros; em paguen 0,70 euros per cada sabata i després compre sabates fetes a la Xina en condicions pitjors que les meues, perquè no puc pagar les que jo faig.
Una enfranquidora d'Elx, segons conta Ube Efe en l'entrevista que li fa Ulisses Ortiz en Nosaltres La Veu, 19.01.2020.

dissabte, 14 de març de 2020

Escabussant-mos en el toll

Els flamencs s'ha ajuntat al tancat de Mília. No semblen preocupats pel covid-19, que no els afecta, ni tan sols pels pocs humans que mos acostem a vore'ls a distància. Encara es pot passejar a migdia, pero a la nit no acabe d'entendre si puc traure el gos a pegar una volta, però no puc eixir a estirar les cames si vaig a soles. Els flamencs estan acompanyats per fotges, collverds i siverts. Els picaports paren pels camps dels voltants.

En tot cas, la mobilitat de la setmana que ve no serà laboral per a mosatros. Divendres passat van decidir que no es treballava la setmana que ve en les Corts Valencianes. Les notícies comenten que hi ha empreses que apliquen el teletreball, però en el parlament valencià això no serà possible, a pesar que fa anys que ho demanem per a tots els llocs de treball que siga possible, perquè els qui gestionen la institució no han adoptat encara cap mesura de modernització i millora laboral en eixe sentit. Per tant, farem festa, un poc resclosa, això sí.

La setmana que ve no, l'altra, ja hauran desinfectat les instal·lacions de la institució, i possiblement tornarem al passat, a la gestió rutinària, anirem escabussant-mos en el toll de l'activitat administrativa rudimentàriament. Els ànecs i els flamencs ho fan tan bé com saben.

divendres, 13 de març de 2020

El parany de l'obriülls

En el Termcat tenen una fitxa sobre trompe-l’oeil que no recull una possible adaptació al valencià trampalull, més o menys documentada, que seria una opció davant del fet que, en realitat, els qui en parlen en els mitjans no solen utilitzar l’opció francesa proposada, sinó la castellana trampantojo. En eixe sentit, trampalull apareix en el Portal Terminològic Valencià de l’avl (consulta: 13.03.2020).

- 20 Minutos (Barcelona; 21.05.2008)
- Editorial (Segre DIS, juny 2017)
- Contramur (06.02.2011)

El Termcat em va respondre el mes passat que preferien mantindre la forma en francés. A voltes pareix que esperem que es produïxca el miratge que la llengua es mantinga en ús sense fer aportacions creatives. Això sí que deu ser un engany per als sentits. Per sort, en esta ocasió, l’avl ha tingut la inspiració —embruixada pel parany fonètic, segurament— del peculiar obriülls. Ben oberts.

dijous, 12 de març de 2020

Geografia filològica

L’altre dia un company d'alguna llista d'internet demanava per monuments, carrers o llocs singulars relacionats amb la llengua a la ciutat de València. Una mirada ràpida en Google Maps dona una petita llista de llocs:

– La Pantera Rosa està en la plaça de Sanchis Guarner
– La biblioteca de la plaça de Magúncia du el nom de Lluís Fullana Mira
– L'entrada a València des del sud es fa per l'avinguda d'Ausias March
– Prop d'Ausias March hi ha el carrer de Tirant lo Blanc
– Al Cabanyal hi ha el carrer de Carles Ros
– La biblioteca de la plaça de la Mare de Deu du el nom de Carles Ros
– Tocant a l'avinguda del Port hi ha la plaça de Ramon Muntaner
– Una perpendicular de Blasco Ibáñez és Ramon Llull
– El passatge d'Enric Valor dins de la Universitat Politècnica de València
– El carrer d'Isabel de Villena, vora la plata de la Malva-rosa, que enllaça amb el carrer d'Arnau de Vilanova

Després, encara vam arreplegar alguna curiositat, com ara que Bernat Fenollar té dos carrers en València: un com a «Bernat» i l’altre com a «mossén». A més, vam conéixer la proposta d’estudi relacionada amb els lingüistes pels carrers d’arreu, que té un bloc a partir del qual podeu conéixer l’exposició, el llibre i tota la documentació a disposició dels qui tinguen interés en descobrir fins a quin punt el territori també parla amb els lingüistes.

dimecres, 11 de març de 2020

La invisibilitat del gènere humà

Jo no practique l'ús del femení genèric com a tret no sexista. Considere que hi ha una certa confusió sobre la marca gramatical denominada gènere. Eixa marca hauria de respondre, en valencià, només a concordances gramaticals heretades (de les declinacions llatines, com exposa Abelard Saragossà en l'article  «El gènere en la GNV (2006). Ciència i ideologia»). Però, tal com s'esdevé en altres facetes de l'ús lingüístic, no sempre els efectes o els resultats finals són provocats per les causes que pensem.

En la llista de Taula de Filologia Valenciana un companya va expressar el seu desacord i malestar amb l'article «El femení genèric o la invisibilització de les dones» de Jaume Corbera. Espere que no fora realment malestar, sinó que fora l'efecte d'una discrepància inesperada en les posicions ideològiques que habitualment circulen en eixa llista.

En esta ocasió jo tampoc compartixc l'exposició de Jaume Corbera. Em sembla que s'ha deixat dur per una inèrcia massa fàcil i massa categòrica. En canvi, el vídeo dels professors de Catarroja que mos proporciona la companya afectada, dona més joc i arguments complementaris per a pensar en la qüestió. En el fons, crec que els usuaris acostumats a això del «masculí genèric», que mos ha fet interioritzar que «home» vol dir «persona» (és a dir, «humanitat»), som perfectament capaços de pensar que «dona» també vol dir «persona» (i, per tant, «humanitat»).

Per tant, pel que fa a mi mateix, quan senc en les Corts que alguns fan referències coŀlectives amb «les diputades» entenc que diuen «les persones diputades». I pense que, si volien dir una altra cosa, supose que ho haurien aclarit d'alguna manera (com ara dient «les dones diputades»), tal com es fa habitualment. La llengua té mecanismes que permeten els aclariments; és la ideologia o la rutina qui els constreny o impedix.

Si no volem fer trampes, hem de considerar que el femení i el masculí són tan clars o tan confusos com el context permeta interpretar-los i com vullgam interpretar-los. A més, crec que no és cosa dels gramàtics inventar-se coses com això que el masculí seria «no marcat». Això és una categoria que no em sembla acceptable en lingüística. Trobe que va ser més una excusa que van idear per a evitar el debat i per a mirar de mantindre que milers d'anys d'història no podien estar equivocats.

El vídeo de la parella de professors de Catarroja mostra una experiència molt didàctica i interessant. És una mostra del que tots podem intuir. Són les proves que convé practicar per a entendre com funciona la transmissió ideològica.

Ara tocaria llegir l'article d'Abelard, que segur que mos proporciona instruments per a millorar la nostra comprensió dels fets socials i lingüístics. Pensant en el Freud més tòpic d'una certa època cinematogràfica, podria ser que un poc d'invisibilitat també fora un canvi positiu, en lloc de tanta exhibició fàŀlica.

dimarts, 10 de març de 2020

Feridors i molests

M’arrossegue pels tolls on ha clavat els peus aquella premsa naixent després de la dictadura, que semblava que tenia una idea del periodisme democràtic i progressista com un horitzó, però que s’ha quedat com un badall per on no sabem si passa la llum o les últims purnes d’aquell pensament.

Els caps de setmana em proporcionen un petit recull d’articles per a sentir-se colpit i molest alhora:

• Javier Marías: «Denuncias anónimas», El País, 15.09.2019
• Fernando Savater: «Otras inquisiciones», El País, 19.10.2019
• Elvira Lindo: «Ay, los amigos» , El País, 01.03.2020
• Fernando Savater: «Ángeles», El País, 07.03.2020
• Elvira Lindo: «Matar a Woody Allen», El País, 08.03.2020

En fi, els ciutadans i la democràcia s’han d’alimentar tant amb el sentiment feridor com amb les ocurrències que entelen les idees.

dilluns, 9 de març de 2020

Papers menuts

Em pega per mirar per què l'actor Pedro del Río (1926-1991) té una plaça en Sollana, vora les vies del tren. Hi ha uns taulells que ho commemoren, amb l'actor alçant un barret somrient. Encara no ho he descobert. De moment he vist que va ser actor de teatre, cinema i televisió, segons informa l’IMDb. Estranyament, en eixa base de dades no apareix cap foto seua. Com que diu que va fer de «quesero» en el film La mitad del cielo (1986) de Manuel Gutiérrez Aragón (veg. You Tube, minut 32), aprofite i li faig un retall que podria servir com a retrat d'urgència per a una possible entrada de la Viquipèdia.

I aixina passem la vida, com a grans actors en papers menudets. Tot i que a alguns, com ara a Pedro del Río, va i els firma una bona necrològica Eduardo Haro Tecglen (El País, 26.06.1991; consulta: 09.03.2020), no sé si ben titulada «El éxito de Pedro del Río», on podem llegir cap al final:

El antiguo empleado de banca no se iba a ir de este mundo sin haber sentido por dentro aquello cuya llamada le hizo dejarlo todo: pisar un escenario con fuerza, sentir al público escuchar cada una de sus palabras, dominar todos sus gestos y, al fin, escuchar la gran ovación, leer las mejores críticas. El canto del cisne.

diumenge, 8 de març de 2020

Cita dominical / 590: Sandra Ollo

Mirant els llibres innecessaris.

Una enorme part dels llibres que es publiquen no tenen la més mínima voluntat cultural, ni cap profunditat. És com el menjar ràpid: fàcil ingesta, ràpida digestió, total eliminació.
Sandra Ollo, segons l'entrevista que li fa Esteve Plantada, El Temps, 1.855, 31.12.2019.

dissabte, 7 de març de 2020

L'espai del flamenc

Per desintoxicar-mos de la ciutat, del vent i de la setmana laboral, mos entretenim mirant un flamenc solitari que ha parat al tancat de Mília. Va passejant tot tranquil i parsimoniós clavant el cap dins l'aigua buscant menjar. Pareix que duga un terç de quadratí de més a la punta del bec. Un espai fi de no-separació entre la natura i els percentatges de vida que estem malmetent.
Li faig alguns vídeos i fotos des de llunt. La càmera no l'acaba d'enfocar bé. Mentrestant, hi ha acudix una «galgà» de gent «mudà» en uns quants totterrenys. Els expliquen quatre coses de les motes, de l'arròs i de l'albufera. No fan massa cas de les aus

divendres, 6 de març de 2020

S'acaba l'emergència

Algun dia passarà que els motors de l'avió encara trobaran prou oxigen a la pista per a posar-se en marxa. Anirà cap a algun lloc ben idealment exòtic o oníric i quan, després d'aterrar, s’òbriga la portella de baixada dels passatgers, encara n'eixirà algun arrossegant-se amb la boca oberta mirant d'omplir-la amb un glopet d'aire. S’haurà acabat l'emergència climàtica.

dijous, 5 de març de 2020

Execucions sumaríssimes

En algun moment de la nostra educació (sentimental i acadèmica) mos van ensenyar a trobar culpables en lloc de pensar explicacions. I es veu que deu ser molt agradable localitzar-los i executar-los sumaríssimament. Metafòricament, ¡quin remei!

dimecres, 4 de març de 2020

Optimisme sense xarxa

Sembla que alguns ha trobat que ja poden ajuntar en una mateixa oració la injustícia de la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els líders independentistes i el fet que els dirigents que havien de dur la independència ho van fer prou malament, amb improvisacions i poca preparació. En tot cas, no és raonable ni admissible que eixos defectes o errors dels independentistes —una poca traça que pareix ja proverbial—, siguen la causa suficient i el fonament de cap sentència que haja de respectar els drets fonamentals.

Abans que Hitler arribara a ser canceller, Göring no va trobar proves que incriminaren els comunistes en cap conspiració contra la democràcia alemanya, però era raonable pensar que uns comunistes devots d’Stalin es mereixien això i més, i els va perseguir amb mètodes que defenien una idea d'Alemanya. Poc després, Göring, com a president del parlament, va mirar cap a un altre cantó per a impedir donar-li la paraula i que Von Papen dissolguera el parlament. El joc brut democràtic té conseqüències. El de Von Papen, el de Göring, el dels jutges que validen els seus prejuís amb sentències carregades d’adhesió nacionalista.

Veure un documental de la bbc sobre l’ascens de Hitler al poder oferix lliçons. Els doctes professors que ixen diuen que als anys trenta encara no mos sabíem les lliçons, però que ara sí. Un altre optimisme sense xarxa, clarament.

dimarts, 3 de març de 2020

Se la veu però no se la troba

El valencià va canviant, l’anem removent com un arròs caldós per vore si li hem d'afegir caldo o trossos, està viu i, per tant, està en evolució constant. La llàstima que el desús de molts de qui el fan evolucionar fa que els canvis mos resulten curiosos o sorprenents als qui estem acostumats a parlar, escoltar i llegir en valencià la major part del dia.

Eixa és la sensació que tinc quan senc parlar en valencià jóvens i no tant jóvens que volen dir «sembla que estiga cansada» però que diuen «se la veu cansada», que es pensen que «faena» és menys correcte que «feina» (¡n'hi han que arriben a dir «feïna»!) i que s’autoesmenen seguint la versió d’una «normativa» utilitzada per a acomplexar els parlants. I això que encara m'estic refent de l'última confusió mediàtica (difosa i raonada per prejuís diversos) que fa que es pensen que una «taula» (de diàleg, de negociació, de debat, etc.) no és tan bona com una «mesa» amb esse sonora perfectament prescindible (i errònia en este cas, d’acord amb els diccionaris actuals).

La proposta informativa i cultural Nosaltres La Veu publica un article de Víctor Labrado, «Del gest al transport» (29.03.2020 em fa pensar en coses d'eixes). I no em pose les mans al cap.

dilluns, 2 de març de 2020

Estranyament en pau

Estranyament. Hi ha dies que pots sentir-te enmig i fora alhora de la situació que estàs vivint, tant en la faena com en una conferència o escoltant un recital. És una variant del relax, d'una pausa reflexiva, de la meditació, amb efectes semblants. Estranyament, que també és un procediment per a escoltar, acceptar i intentar entendre els altres. Encara que no sempre siga possible compartir les idees, l'estranyament ajuda a llevar malíccia i a posar-hi confrontació pacífica.

diumenge, 1 de març de 2020

Cita dominical / 589: Aitor Esteban Bravo

Mirant els drets humans.

Hi haurà dificultats, reticències i traves des de molts àmbits, inclús dins de l’administració, on no faltarà una plèiade de funcionaris i càrrecs intermedis que posen obstacles pseudojurídics per a les coses més nímies. No es queden en el «sí, ministre», o hauran fracassat i serà molt difícil avançar.
Aitor Esteban Bravo, intervenció en el ple d’investidura del president del govern espanyol en el Congrés dels Diputats, 07.01.2020.